Conflicte de lleis - Tema 2 (2012)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 4º curso
Asignatura Derecho Internacional Privado
Año del apunte 2012
Páginas 29
Fecha de subida 06/10/2014
Descargas 7
Subido por

Descripción

Naturalesa, evolució històrica i fonts del Dret Internacional Privat

Vista previa del texto

Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   TEMA 2: NATURALESA, EVOLUCIÓ HISTÒRICA I FONTS DEL DRET INTERNACIONAL PRIVAT 01.10.2012 L’altre dia vam explicar la part relativa al concepte, objecte i contingut del DIPr. Ens vam quedar amb una idea bàsica de que l’objecte del DIPr és regular les relacions entre les persones físiques o jurídiques del dret privat quan aquestes estan vinculades a més d’un ordenament jurídic (hi ha un element d’estrangeria).
Avui la idea és veure que l’existència d’aquest tipus de relacions que no estan vinculades a un sol ordenament les trobem al llarg de la historia de manera que alguns autors es remunten a èpoques llunyanes com orígens o antecedents del DIPr actual. El DIPr no sorgeix del res sinó que podem trobar antecedents en èpoques més o menys remotes.
Els orígens històrics del Dret Internacional Privat La manera com es resolen els problemes bàsics del DIPr (que vam veure a la sessió anterior) es plantegen al llarg de la historia, encara que el context polític en el qual aquestes qüestions i relacions internacionals sorgeixen hagi variat profundament amb el transcurs del temps. Sempre persones que pertanyen a diferents ordenament s’han relacionat entre sí però la manera de resoldre els problemes del DIPr no sempre ha sigut el mateix.
Alguns autors situen els orígens del DIPr en l’època clàssica, mentre altres neguen que la manera de resoldre problemes del DIPr a l’època clàssica es correspon a com es fa avui en dia.
L’època clàssica: Grècia i Roma à Avui en dia, el dret espanyol és igual (en les seves característiques) a qualsevol dret d’altre estat. En canvi, a l’època grega o romana, el dret dels pobles dominants era considerat superior a la dels pobles dominats. Per tant falta aquest element d’igualtat entre ordenaments jurídics: Ø En el cas de Grècia, en aquest moment històric (moment culminant del poder de Grècia, al s.V a.C.) no hi havien estats i l’organització política girava entorn a la polis. Les ciutats tenien unes normes per regular les relacions jurídiques entre els ciutadans de la polis. La idea era que el dret només s’aplicava als ciutadans de la polis, i que els altres (els ciutadans d’una ciutat diferent, estrangera) no tenien dret ni personalitat jurídica fora de la ciutat a la que pertanyien. Per tant, el dret a Atenes era pels ciutadans atenencs.
Aquesta situació es va anar atenuant i amb el transcurs del temps les diferents ciutats gregues van fer tractats entre sí. En aquests tractats es reconeixia que els ciutadans de les ciutats del tractat podrien gaudir en altres ciutats de determinats drets, és a dir, s’equiparaven els ciutadans de les ciutats parts en el tractat. Aquí veiem un embrió de lo que seria la regulació de l’estatus de l’estranger quan aquest es troba en una ciutat que no es la seva (si hi ha un conveni amb la seva ciutat, se li concedeixen determinats drets).
1 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Ø En el cas de la època romana, el context varia malgrat que la ciutat continua tenint una importància cabdal a l’hora de resoldre els problemes que es podrien ocasionar entre els ciutadans romans i els que no ho són. A l’època del imperi romà hi ha 2 corpus de normes: o o El corpus iuris civilis (ius civile) que és el dret que s’aplica als ciutadans romans.
I després, a mesura que es va estenent l’Imperi Romà, es va formant un cos de normes diferenciades que es coneix amb el nom de “ius gentium”. Les relacions entre els ciutadans romans i aquelles persones que pertanyen o bé a pobles dominants o bé a pobles que tenen relacions amb roma (denominades “peregrins”) se’ls hi aplica el ius gentium. Així, per regular les relacions entre els ciutadans romans i els pelegrins, o entre els pelegrins entre sí, s’elabora per una autoritat (praetor peregrinus) un dret diferent al ius civile i aquest dret es el que anomenem “ius gentium”. Per tant, a l’època romana ja trobem un dret específic que regula les relacions que no són purament internes.
En relació amb els pobles bàrbars (aquells que no tenen cap relació amb Roma), evidentment les relacions son escasses. I en aquests pocs supòsits en els que un ciutadà romà o un pelegrí entri en relació amb un bàrbar, es considera que aquestes relacions són de pur fet no regulades pel dret perquè aquests bàrbars no tenen personalitat jurídica (Roma no els hi reconeix personalitat jurídica, no tenen rellevància pel dret).
Avui dia, veiem que aquest “ius gentium” té algunes analogies (té un cert paral·lelisme) amb lo que avui son les normes materials o especials del DIPr. Les formes de resoldre els problemes en el sector del conflicte de lleis, coexisteixen diferents mètodes per a resoldre el problema i un d’aquests mètodes es la creació de normes materials específiques per a les relacions privades internacionals. Aquestes normes podem considerar que el seu antecedent remot es troba en el “ius gentium”.
Aquesta situació de 2 cossos jurídics (ius civile i ius gentium) acaba desapareixent quan l’emperador Caracal·la a l’any 212 (s.III a.C) dicta un edicte en el qual concedeix la ciutadania romana a tots els habitants de l’imperi romà. Per tant, un cop tots els pobles adquireixen la ciutadania romana, se’ls hi aplica el ius civile i el ius gentium ja no té raó de ser.
Amb això arribem a la caiguda de l’imperi romà (que es produeix amb la invasió dels bàrbars, que són pobles germànics del nord d’Europa que fan caure l’imperi romà). Però aquesta invasió només afecta a la part occidental de l’imperi romà. La caiguda de l’imperi romà es produeix al s.V però a Orient encara conserven l’imperi romà.
Des del punt de vista jurídic, Constantí codifica el dret romà clàssic dotant-se del corpus iuris civile. Durant el s.VI, tota la part oriental de l’imperi romà esta regulat per un dret uniforme, que es el codi iuris civile (el codi de justinià). En canvi, a la part occidental, la unitat del dret es trenca perquè aquests pobles bàrbars que es van assentant tenen les seves pròpies costums i normes i es crea una pluralitat jurídica (cada poble bàrbar es regeix per les seves pròpies lleis).
En un inici, el criteri per resoldre la qüestió de quina llei o costum regula les relacions d’aquells que pertanyen a una diferent comunitat o poble, es regeix pel criteri de la personalitat (cada individu se li aplica la llei de la comunitat a la que pertany, per tant, als 2   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis “suabis” se’ls hi aplica les costums i pràctiques de Suàbia, etc.). En el cas dels visigots, aquests ja havien estat fortament romanitzats i aquest dret visigot és molt semblant al ius civile.
La personalitat i la territorialitat de les lleis durant l’Alta Edat Mitjana à Amb el temps, aquestes persones es van assentant i barrejant, de manera que es molt difícil per les autoritats saber a quina comunitat o poble pertany cada individu. En un principi es deixa que siguin els propis particulars els que declarin quina és la seva costum o el poble d’origen al que pertanyen i a través d’això determinar la llei que se’ls ha d’aplicar. Aquesta declaració s’anomena la “professio iuris”, que vol dir que cada persona pot declarar que la seva llei d’origen és una determinada.
Però amb el temps, aquesta solució es va abandonant a mesura que es va consolidant el poder feudal (segles IX, X, XI) perquè junt amb aquestes costums, el poder feudal cada cop va imposant normes a tots els que viuen en el territori. De tal manera que del principi de personalitat es va evolucionant cap al principi de la territorialitat (aquí ja no es plantegen conflictes de lleis sinó que a tots aquells que viuen en un territori se’ls hi aplica les normes del poder feudal).
D’aquesta manera desapareix a la alta edat mitjana el conflicte de lleis, ja no es necessari determinar de quin poble prové una persona per aplicar-li una llei u altre.
Baixa edat mitjana (període que va des del s.XI fins al s.XV, moment en el que es produeix el renaixement) à aquest període (sobretot segles XII i XIII), l’estructura política de l’occident europeu es modifica perquè cada cop més, en front del poder feudal (que havia caracteritzat la organització política durant la alta edat mitjana) sorgeix una nova classe social que és la burgesia. A partir del s.XIXII veiem que, sobretot en el nord d’Itàlia, comença a sorgir una nova classe social (la burgesia – artesans, comerciants, etc.) que viu en ciutats molt dinàmiques i que van adquirint riquesa i cada cop un major poder en front del poder feudal tradicional basat en la riquesa de la terra.
La burgesia comença a intercanviar béns o negociar amb països llunyans i hi ha un comerç intens.
Una de les repercussions del sorgiment d’aquesta nova classe social (que no és ni la noblesa ni el clero) és que dins de les ciutats comencen a dotar-se d’estatuts o normes pròpies (d’aquí el nom de les escoles estatutàries), sobretot per regular una sèrie de relacions (contractes, etc.) que fins aleshores havien tingut una importància reduïda. Per tant, aquestes ciutats comencen a generar unes normes que no sorgeixen del no res sinó que juntament amb aquesta consolidació d’una nova classe social que es dedica al comerç i a l’intercanvi, veiem que hi ha un interès per l’antiguitat clàssica (bàsicament per Roma i el seu llegat jurídic) i sorgeixen els “desglossadors” que comenten i posen al dia el corpus iuris civile (treuen la pols l’antic text romà i a interpretar-lo conforme al moment).
Les diferents escoles estatutàries. La estatutària italiana (s. XII i XIII), la estatutària francesa (s. XVI) i la estatutària holandesa (s. XVII) à En aquesta lectura del dret romà trobem algunes gloses que fan referència al problema que ens interessa: com s’han de resoldre aquelles qüestions de dret privat quan les parts en aquestes relacions són membres de ciutats que tenen uns estatuts propis i per tant diferents? Quin estatut de quina ciutat s’ha d’aplicar en el cas, suposem, que un Bolonyès sigui demandat davant d’un tribunal de Pisa per incomplir el contracte celebrat amb un ciutadà de Pisa? à Aquí, els estatutaris italians introdueixen un mètode per resoldre aquests conflictes, que son conflictes 3   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis entre estatuts de ciutats diferents (entre normatives de les diferents ciutats). Per fer-ho, interpreten els diferents textos clàssics.
El mètode consisteix bàsicament en classificar els diferents estatuts (EX: lleis que fan referència als drets reals sobre immobles, estatuts que fan referència a la celebració dels contractes o a l’incompliment de les obligacions, etc.), és a dir: van determinant per cada estatut el si té un àmbit d’aplicació territorial (en el sentit de si només s’apliquen als del territori o si tenen un àmbit extraterritorial, en el sentit de si segueixen a la persona encara que es trobi a l’estranger). Així, l’estatutària italiana va classificant els estatuts, i també ho classifica segons estatuts odiosos o favorables (és a dir, estatuts que prohibeixen determinats actes si aquests actes afavoreixen al subjecte, i si es considera que són odiosos tenen una eficàcia territorial i no extra-territorial). Els autors són nombrosos i també, com que les solucions són bastants subjectives i arbitraries, pot ser que un estatut sigui favorable per un autor i odiós per un altre (EX: els estatuts que prohibien que els cònjuges es fessin donacions entre sí).
Lo important de la estatutària italiana no és tant les solucions concretes (que ens poden semblar arbitràries) a cada cas sinó el mètode de dotar a cada estatut (a cada llei) de un determinat àmbit d’aplicació en el espai, dotar-lo d’àmbit d’aplicació personal (l’estatut segueix a la persona allà on es trobi) i estatuts que tenen un àmbit d’aplicació a l’espai territorial (només obliga als que resideixen a la ciutat). Aquesta delimitació que es fa de cada estatut en concret, del seu àmbit d’aplicació, es manté fins l’actualitat. A l’actualitat, aquesta tècnica de delimitar l’àmbit d’aplicació en l’espai (no dels estatuts sinó ja de les lleis) és lo que s’anomena la “tècnica unilateral” (ja trobem un embrió d’aquesta tècnica de solució en les escoles estatutàries).
Des del s.XII al s.XVIII, el mètode per resoldre els conflictes de lleis continua sent aquest mètode estatutari unilateral (cada legislador o tribunal decideix si l’estatut s’aplica fora de la ciutat -eficàcia extra-territorial- o dins de la ciutat –eficàcia territorial-). Estatutària francesa à El mètode estatutari passa a França en una època en que a França s’està produint una tensió entre aquelles parts del territori francès que volen mantenir una autonomia en front de les pretensions de centralització per part de la corona francesa.
Aquí, el conflicte ja no és entre estatuts de ciutats diferents sinó entre territoris de França sotmesos a costums diferents (hi ha una pretensió d’estendre la costum del territori de París a tot França i la resistència d’algunes regions per continuar mantenint les seves costums ancestrals). Aquí es plantegen conflictes entre costums vigents en diferents territoris francesos i la intenció d’estendre les costums de París a tot el territori francès. El conflicte segueix sent determinar quina costum s’aplica.
Estatutària holandesa à En el s. XVII-XVIII, el focus (on hi ha una reflexió més important per la doctrina de quin és l’àmbit d’aplicació de les lleis quan a la relació estan implicades persones de diferents ordenaments jurídics) es centra en els països baixos, perquè en el s. XVII-XVIII Holanda es converteix en una ciutat marítima molt important.
Els autors holandesos es plantegen quina és la llei aplicable à s’aplica la llei holandesa només als que estan a Holanda o la llei segueix als holandesos si estan a un país estranger?. La resposta continua sent el mètode estatutari, és a dir: definir l’àmbit d’aplicació en l’espai de 4   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis cada una de les matèries que afecten a aquestes lleis. No obstant, aquí hi ha una innovació important que és que els autors holandesos introdueixen un concepte que es la “comitas gentium”. A fi de facilitar el comerç internacional és necessari que de la mateixa manera que volem que determinades lleis holandeses es respectin fora d’holanda, les autoritats holandeses també han de estar disposades a admetre altres lleis estrangeres (és a dir, no es tracta únicament de determinar quan s’aplica la llei holandesa sinó que a través d’aquesta idea de la comitas gentium s’introdueix l’element de que les lleis d’altres països han de ser respectades i acceptades). L’estatutària holandesa introdueix un element que no trobem ni a l’estatutària italiana ni a la francesa à igualtat de les lleis.
La Pau de Westfalia (1648) i la Codificació estatal del DIPr à L’última etapa d’aquesta evolució històrica s’inicia amb la Pau de Westfalia. A l’any 1648, es reuneixen una sèrie d’estats per posar fi a la guerra dels 100 anys i per primera vegada es configura un ordre internacional diferent del que havia estat vigent fins llavors, basat en la existència d’estats sobirans independents com a ens polític suprem.
A partir d’aquest moment (de la consolidació de l’estat modern), els estats comencen a dotar-se de normes pròpies (no tan sols com sempre s’havia fet per dotar-se d’un dret civil propi, sinó també per dotar-se d’unes normes pròpies per resoldre els problemes de DIPr). Les solucions que donen les escoles estatutàries, que perviuen fins al s. XVIII, són solucions bàsicament doctrinals, que els tribunals apliquen i que tenen una ambició de universalitat (és a dir, quan els estatutaris italians o holandesos proposen un mètode per resoldre els conflictes de lleis no ho fan únicament pensant en el seu ordenament jurídic sinó que proposen solucions amb pretensions de que siguin acceptades per tribunals de qualsevol territori de l’Europa occidental del moment).
Aquest origen doctrinal jurisprudencial i amb pretensió d’universalitat de la estatutària es trenca amb la creació de l’Estat modern. Això es molt important perquè a partir d’aquest moment cada Estat no tant sols codifica el seu dret privat sinó també les normes per a resoldre els problemes de competència judicial, de conflicte de lleis i de reconeixement i execució (problemes del DIPr). Per tant, neix una visió relativista del DIPr à cada estat té el seu propi sistema per a resoldre els problemes del DIPr.
D’aquesta època son els primers codis que són: el codi prussià (1794), codi de Napoleó, codi italià de 1865 i el codi espanyol i la LEC de 1891, que contenen normes sobre DIPr.
El sistema espanyol de Dret Internacional Privat: l’origen intern, internacional i europeu de les seves disposicions Diferents nivells de producció jurídica à Amb el procés de codificació nacional, cada Estat es dota d’un sistema propi de DIPr i això crea una gran inseguretat jurídica perquè respecte a una mateixa relació privada, més d’un estat pot considerar que els seus tribunals poden conèixer de la mateixa i aquests tribunals, aplicant les normes de DIPr del seu respectiu “forum” poden arribar a solucions diferents.
EX: imagineu que es mor un francès que té el seu domicili a França i que deixa béns immobles a Espanya (un apartament a la costa brava). La primera qüestió de DIPr si es planteja una controvèrsia dels hereus en relació amb aquest testament o si un d’ells vol impugnar el testament o es vol saber qui té dret 5   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis a heretar, per aclarir qualsevol qüestió que es pugui plantejar en torn a aquesta successió, aquí lo que ens preguntem és: els tribunals espanyols poden conèixer del cas? Haurem d’aplicar les normes de competència judicial espanyol. Però si aquesta mateixa pregunta un dels hereus se la fa preguntant-se si els tribunals francesos poden conèixer del cas, la resposta que obtindrà de les normes de competència judicial franceses serà que els tribunals francesos poden conèixer del cas (els tribunals francesos son competents si el causant ha mort a França). Per tant, d’una mateixa successió són competents tant els tribunals espanyols com els francesos. Això no seria molt greu si a l’hora de resoldre el fons (de determinar quines persones poden succeir a aquest causant), el dret successori francès i l’espanyol fossin iguals. Però, com sabem, tractant- se d’una situació internacional, el tribunal espanyol haurà de resoldre el conflicte amb les normes de conflicte de lleis espanyoles (aplicarà la llei francesa perquè segons les normes de conflicte de lleis espanyoles, s’aplica la llei nacional del causant) i el tribunal francès haurà de resoldre amb les normes de conflicte de lleis franceses (aplicarà la llei espanyola perquè segons les normes de conflicte de lleis franceses, s’aplica la llei del lloc on es troba l’immoble).
El fet de que cada estat es doti del seu propi sistema de DIPr per resoldre les qüestions bàsiques crea una gran inseguretat jurídica à dependrà d’on es plantegi el cas que la solució final sigui una o altre.
Això es pot evitar creant normes de DIPr comunes o uniformes. I avui en dia, a Europa, el mecanisme per crear-les son 2: ü Que els estats facin convenis o tractats sobre matèries de DIPr. Per tant, tots els estats parts en aquests tractats, en comptes d’aplicar el seu sistema de DIPr aplicaran les normes comunes previstes en el conveni. Per tant, a través de convenis (bilaterals o multilaterals) els Estats es posen d’acord per a que en determinada matèria i determinat sector del DIPr s’apliquin les mateixes normes (les normes del conveni).
ü Una altre via per arribar a superar aquest caràcter estatal del DIPr es a través de l’adopció per part de les institucions europees de normes de DIPr que resultin obligatòries per tots els estats membres de la UE.
Fins fa poc, la UE no tenia competències en matèria de DIPr, per tant: el fet de ser un estat membre de la UE no garantia que la solució dels conflictes de lleis o competència judicial fos la mateixa en tots els estats. Però a partir del tractat de Amsterdam, en virtut del qual es van modificar els tractats constitutius de la UE, els estats van conferir a la UE les seves competències en matèria de DIPr. Aquesta transferència s’ha mantingut i reforçat amb el tractat de Lisboa del 2009, conegut com el tractat pel funcionament de la UE. En aquest tractat adoptat a Lisboa, es reforça aquesta competència de la UE en matèria de DIPr que per primera vegada va assumir amb el tractat d’Amsterdam del 1997.
En la mesura en que les institucions comunitàries (la UE) van elaborant normes de DIPr incloses en un reglament comunitari i en la mesura que el reglament comunitari obliga a tots els Estats Membres, estem unificant a Europa les normes del DIPr. Per tant, aquesta pluralitat de sistemes de DIPr en el marc de la UE anirà dissipant-se. La UE ha estat molt activa i per tant són bastants ja els reglaments que van regulant determinats sectors i matèries del DIPr, i van introduint aquestes normes europees comunes a tots els estats de la UE.
6   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis EX: si reprenem l’exemple del francès mort a França amb immobles a França. La situació actual de que si coneix el tribunal espanyol ha d’aplicar les normes de conflicte de lleis espanyoles i arriba a una situació diferent a la que arribaria el tribunal francès, aquesta situació desapareixerà quan resulti aplicable un reglament comunitari que regula la competència judicial, el dret aplicable i el reconeixement i execució en matèria successòria.
Aquest reglament no entrarà en vigor fins l’agost de 2015, però a partir de llavors, aquest exemple de la successió deixarà de plantejar-se perquè el reglament ens dirà qui es el tribunal competent, quin és el dret que s’ha d’aplicar i en quines condicions les sentencies dictades per un Estat Membre en matèria successòria han d’estar reconegudes pels altres Estats de la UE à els criteris establerts al Reglament s’hauran d’aplicar a tots els Estats Membres. Per tant, l’evolució que estem vivint és que les normes de DIPr estatals (en el nostre cas, espanyoles) van quedant en una situació residual i van sent progressivament desplaçades (ja sigui per convenis internacionals que unifiquen les normes de DIPr objecte d’aquests convenis, o per l’adopció de reglaments comunitaris que resulten obligatoris a tots els Estats Membres).
Avui en dia, per tant, les normes del DIPr espanyoles poden tenir 3 orígens diferents: ü Poden ser normes de DIPr dictades pel legislador espanyol.
ü Poden ser normes de DIPr convencional, que son normes de DIPr incloses en convenis internacionals bilaterals o multilaterals que Espanya hagi ratificat.
ü I poden ser normes de DIPr institucional, o de DIPr europeu, entenent per tal normes de DIPr adoptades en el si de la UE.
És molt important tenir en compte que entre aquestes diferents fonts normatives existeix un ordre jeràrquic, en el sentit de que quan una mateixa matèria està regulada en el dret intern, en algun conveni i en el dret europeu, preval el dret europeu (les normes elaborades en el si de la UE tenen un rang jeràrquic superior a les normes convencionals i a les normes internes).
Quan en relació a una determinada matèria no hi ha cap norma de conflicte, de competència judicial o de reconeixement d’origen europeu, haurem de mirar si hi ha algun conveni internacional ratificat per Espanya sobre la matèria, i si no tenim cap conveni haurem d’acudir a les normes internes que regulen el DIPr.
Això es basic i fonamental perquè l’objectiu primordial d’aquest curs és saber identificar davant de cada cas o problema de DIPr que se’ns plantegi quina és la norma aplicable (si és aplicable un reglament comunitari, si en defecte d’aquets em d’aplicar un conveni i si en defecte d’aquest conveni hem d’anar a les normes internes de DIPr). Això no es fàcil perquè, a part d’aquesta jerarquia normativa, hem de tenir en compte que ni els reglaments europeus ni els convenis internacionals regulen tots els casos, totes les matèries o tots els sectors del DIPr. En cada cas hem de veure quin es el seu àmbit d’aplicació material i àmbit d’aplicació temporal (a partir de quin moment s’aplica el reglament).
Estudi fraccionat de cada una d’aquestes fonts de producció de normes de DIPr. Des d’un punt de vista pedagògic, encara que el Dret europeu té preferència sobre el dret convencional i el dret convencional s’aplica prioritàriament sobre el dret autònom, a efectes didàctics es millor començar 7 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   per l’eslavó més baix (veure les característiques del DIPr autònom, és a dir: el que trobem en els textos de DIPr dictats pel legislador espanyol).
El Dret Internacional Privat autònom espanyol Aspectes generals A Espanya, fins als anys 80 aproximadament, hi havia poques normes de DIPr que no fossin les que trobem en els textos interns, que bàsicament es troben: el sector de la competència judicial internacional es troba a la LOPJ; el sector del conflicte de lleis es troba al títol preliminar del CC; i el reconeixement i execució de sentencies estrangeres es troba regulat a la llei d’enjudiciament civil à es troba regulat a la LEC de 1881 perquè encara que a l’any 2000 es va dictar una nova LEC, hi ha una disposició final en la que es manté la vigència de l’antiga LEC per allò relatiu al reconeixement i execució de sentencies estrangeres.
Fins a l’any 1980, per tant, les normes de DIPr eren les que ens oferia el legislador espanyol. A partir de 1980 i sobretot després de la CE (un cop superat el règim franquista), Espanya comença a obrir-se al món i a ratificar convenis en matèria de DIPr elaborats en el sí de diferents organitzacions internacionals. Entre aquestes organitzacions internacionals n’hi ha una molt important, que és la conferencia de la Haya de DIPr (que es un organisme intergovernamental), que elabora bàsicament convenis sobre els diferents sectors del DIPr i aquests convenis es sotmeten a la ratificació dels diferents estats parts d’aquesta conferencia. Malgrat que la conferencia de la Haya es va crear a l’any 1883 (per tant, es una organització internacional més que centenària) i que és la organització més important pel que fa a la elaboració de normes de DIPr, Espanya fins al 1980 no havia ratificat cap d’aquests convenis. A partir d’aquest any, Espanya adopta una política oberta i es va incorporant a diferents convenis de la Haya.
A més d’aquesta política favorable a la ratificació de convenis elaborats en el si d’organismes internacionals (concretament, la conferencia de la Haya) un altre element que ha revolucionat el DIPr espanyol ha estat l’adhesió a la UE. Ho ha revolucionat perquè a partir del moment en que s’han transferit competències dels Estats Membres a la UE en matèria de DIPr, Espanya ha quedat obligada a aplicar tots els reglaments comunitaris que es dictin en matèria de DIPr. Progressivament, les fonts d’origen europeu i d’origen convencional són cada cop més nombroses que les normes de DIPr d’origen nacional.
Normes residuals de DIPr (que son les normes espanyoles de DIPr que només s’apliquen en defecte de conveni o reglament) à Les normes de DIPr espanyoles poden tenir la seva font en la llei, en el costum o en els principis generals del Dret.
Espanya es un ordenament jurídic de base legal, això vol dir que la jurisprudència no és una font del dret, però, com veurem, les característiques de la matèria que ha de regular el DIPr fa que les normes de DIPr en general siguin normes obertes o bastant flexibles que utilitzen amb freqüència “conceptes jurídics indeterminats” i per tant, el paper de la jurisprudència és molt important.
8 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Per últim, el nostre sistema intern de DIPr (integrat per lleis, principis generals i costums), com qualsevol altre branca del nostre ordenament, ha de respectar els principis i valors de la CE. La CE és el vèrtex de tot l’ordenament jurídic espanyol, incloses les seves normes de DIPr.
02.10.2012 La Constitució de 1978 i el Dret Internacional Privat El DIPr intern, al igual que la resta de normes del nostre ordenament, s’ha de conformar amb les regles i principis que estableix la CE de 1978. Per tant, la primera qüestió que analitzarem serà les relacions entre el DIPr espanyol i la CE.
La CE podem analitzar-la des de la perspectiva del seu impacte sobre el nostre DIPr des de 2 punts de vista: o Pel que fa a la distribució de les competències en matèria de DIPr (1), ja que l’estat espanyol es un estat compost de CCAA dotades amb un dret propi. Per tant, a qui correspon la competència per dictar normes en matèria de DIPr? o La segona qüestió que hem d’analitzar és fins a quin punt la CE té normes de DIPr (2). Es a dir, en quina mesura la CE regula de forma directe qüestions de DIPr.
(1) Pel que fa a la competència per dictar normes de DIPr, la primera qüestió que hem de tenir clara és que malgrat que Espanya és un estat plurilegislatiu, la competència en matèria de DIPr es una competència que la CE atribueix de forma exclusiva a l’estat espanyol. Aquesta competència exclusiva es manifesta tant en el sector de la competència judicial (quan els tribunals espanyols poden conèixer del cas), com quan es tracta de determinar quina és la llei que els tribunals espanyols han d’aplicar per resoldre un conflicte internacional i també en el sector de reconeixement i execució de sentencies estrangeres.
o Pel que fa a la competència de l’Estat per determinar quan els tribunals espanyols son competents en els litigis internacionals (sector de la competència judicial internacional), l’art bàsic es el 117.5 CE. Aquest precepte estableix que: “el principio de unidad jurisdiccional es la base de la organización y funcionamiento de los Tribunales. La Ley regulará el ejercicio de la jurisdicción militar en el ámbito estrictamente castrense y en los supuestos de estado de sitio, de acuerdo con los principios de la Constitución”.
o Pel que fa al sector del conflicte de llei (dret aplicable al fons del litigi internacional) la disposició que ens interessa es l’art. 149.1.8 CE: “El Estado tiene competencia exclusiva sobre la legislación civil, sin perjuicio de la conservación, modificación y desarrollo por las Comunidades Autónomas de los derechos civiles, forales o especiales, allí donde existan. En todo caso, las reglas relativas a la aplicación y eficacia de las normas jurídicas, relaciones jurídico-civiles relativas a las formas de matrimonio, ordenación de los registros e instrumentos públicos, bases de las obligaciones contractuales, normas para resolver los conflictos de leyes y determinación de las fuentes del Derecho, con respeto, en este último caso, a las normas de derecho foral o especial”.
Aquest article diu que correspon a l’estat la competència exclusiva per adoptar normes per resoldre els conflictes de lleis, sens perjudici de les competències de les CCAA per conservar, 9   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis modificar o desenvolupar els drets civils forals o especials allà on hi hagi. El Parlament de Catalunya pot adoptar normes en matèria civil (existeix el CCCat) però en canvi no pot adoptar normes de conflicte (no pot dir quan el dret català resulta aplicable en relacions vinculades a diferents ordenaments jurídics).
Això no només ho ha proclamat la CE sinó que també el TC s’ha pronunciat sobre la manca de competències de les CCAA en matèria de conflicte de lleis.
EX 1: Abans de que el legislador espanyol adoptés una norma de matrimonis sobre el mateix sexe, hi havia certes CCAA que havien adoptat normes sobre parelles de fet (tant si eren del mateix sexe com diferent). Al adoptar aquesta llei, la llei va incloure una norma en que deia que la llei catalana s’aplicaria sempre que un dels membres de la parella tingués veïnatge civil català. Aquesta disposició va ser considerada inconstitucional perquè el legislador català podia regular els drets i deures però no podia dir, en el cas de relacions privades interregionals o internacionals, quan aquesta llei resultava aplicable. Això nomes ho pot fer el legislador espanyol.
EX 2: Quan es va aprovar la codificació del dret civil a les illes balears, hi havia una disposició que deia que les normes de dret civil tenien eficàcia sobre les illes i s’apliquen a tots aquells que resideixin al territori balear. Aquesta disposició va ser considerada inconstitucional perquè era envair competències que només corresponen a l’estat espanyol. El legislador balear pot regular el dret civil a través d’un codi (d’una llei) però no pot dir quan s’aplica el dret civil en situacions mixtes (si son situacions només vinculades a les illes sí).
o Finalment, pel que fa al sector del reconeixement i execució de sentencies estrangeres, en aquest cas la norma adient és l’art. 149.1.6 CE perquè aquest article atribueix competència exclusiva a l’estat en matèria de legislació processal. I evidentment, determinar quines son les condicions que ha de tenir una sentencia estrangera per desplegar els seus efectes a Espanya és una qüestió processal. Art. 149.1.6 CE: “El Estado tiene competencia exclusiva sobre legislación mercantil, penal y penitenciaria; legislación procesal, sin perjuicio de las necesarias especialidades que en este orden se deriven de las particularidades del derecho sustantivo de las Comunidades Autónomas”.
Per tant, el sistema de DIPr en els seus diferents sectors és competència exclusiva de l’estat.
(2) L’altre perspectiva des de la que es pot analitzar la CE es la de veure si hi ha normes a la pròpia CE que resolguin qüestions o problemes de DIPr. En aquest sentit, només hi ha normes que tractin de qüestions o problemes de DIPR de forma directa o immediata pel que fa a 2 sectors de la nostre disciplina: en matèria de nacionalitat i en matèria d’estrangeria.
o L’art. 11 CE diu que cap espanyol d’origen pot ser privat de la seva nacionalitat. Art. 11.2 CE: “ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad”.
o Pel que fa a la condició jurídica de l’estranger, l’art. 13 CE estava originàriament redactat de manera que els estrangers podien participar en els comicis de les eleccions locals a condició de reciprocitat (només podien participar però no podien ser elegits) à quan es va adoptar en el si de la UE el tractat de Maastricht hi havia una disposició que deia que tots els nacionals dels Estats Membres de la UE podien participar en les eleccions municipals de l’estat on residissin tant com 10   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis autors com elegits. En virtut d’aquesta disposició del Tractat que obligava a Espanya com a membre de la UE es va haver de reformar la CE.
En canvi, no trobem cap norma a la CE que tracti el tema de la competència judicial, conflicte de lleis i execució i reconeixement de sentencies estrangeres. És a dir, no hi ha normes a la CE que tractin els sectors bàsics i nuclears del DIPr.
El fet de que no hi hagi normes en la CE que de forma directe tractin el DIPr no vol dir que les normes de DIPr que dicti el legislador espanyol no hagin de ser dictades conforme als principis bàsics de la CE. Les normes de DIPr en qualsevol dels sectors (competència judicial, conflicte de lleis, reconeixements) no poden contradir els principis i valors fonamentals de la CE.
La constitucionalitat de les normes de Dret Internacional Privat Com es manifesten aquests principis i valors fonamentals que son els DDFF i també les polítiques legislatives bàsiques de l’estat espanyol en cada un dels sectors del DIPr?: Ø En matèria de competència judicial internacional (quan es tracta de determinar si els tribunals espanyols poden conèixer d’un litigi internacional – litigi que ha de resoldre una relació privada internacional-) el principi bàsic que ha de configurar totes aquestes normes de competència judicial és l’art. 24 CE.
Art. 24 CE: “1. Todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse indefensión. 2.
Asimismo, todos tienen derecho al Juez ordinario predeterminado por la Ley, a la defensa y a la asistencia de letrado, a ser informados de la acusación formulada contra ellos, a un proceso público sin dilaciones indebidas y con todas las garantías, a utilizar los medios de prueba pertinentes para su defensa, a no declarar contra sí mismos, a no confesarse culpables y a la presunción de inocencia”.
Aquest article protegeix o proclama el dret de tota persona a la tutela judicial efectiva. Això vol dir que: ü S’ha de garantir que les persones puguin accedir a la justícia (puguin plantejar les seves demandes a un tribunal).
ü Que el demandat tingui garantit el seus drets a la defensa (que el demandat pugui aportar a judici tots aquells elements en defensa dels seus drets).
ü I també comporta el que la justícia sigui ràpida i eficaç.
Aquest principi bàsic constitucional (tutela judicial efectiva) s’ha de tenir en compte a l’hora que el legislador espanyol determini quan els tribunals espanyols són competents per conèixer d’un litigi en el que està involucrat l’ordenament d’un altre Estat.
En el camp de les relacions privades internacionals, la consecució d’aquestes 3 conseqüències bàsiques de la tutela judicial efectiva no és fàcil d’aconseguir. EX: En el dret espanyol, quan es tracta d’una relació purament interna en la que per tant els tribunals espanyols són competents, el dret a la tutela judicial efectiva és més fàcil de garantir que en un conflicte internacional.
11   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis A la vegada, aquest principi s’ha de combinar amb el principi d’una bona justícia (probablement els tribunals on s’ha produït el conflicte es trobaran en condicions millors per impartir una bona justícia). Per tant, les normes de competència judicial internacional han de respondre a l’exigència de tutela judicial efectiva, però presenta una certa complexitat (la tutela judicial efectiva ha de ser interpretada segons les característiques de cada conflicte).
Ø Pel que fa al sector del conflicte de lleis (o dret aplicable), les normes de la CE que ens proporcionen els valors o principis fonamentals que han de tenir-se en compte pel legislador a l’hora de decidir quina es la llei que s’ha d’aplicar a cada una de les matèries de dret civil quan tenen relacions amb altres estats son els articles que regulen els DDFF i els que determinen les polítiques bàsiques que trobem proclamats a la CE.
Aquí, les normes de conflicte no resolen el fons del litigi directament sinó que ens limiten a dirnos quin és el dret aplicable. EX: 9.8 CC à “les successions es regulen per la llei nacional del causant”.
Aquesta norma no ens diu com ha de ser la successió, no ens diu quin tipus de testament es pot fer o quina capacitat s’ha de tenir. No regula el fons de les qüestions que es poden plantejar davant d’un tribunal. Les normes de conflicte ens diuen quin és el dret, dels drets vinculats al cas, en el que trobarem la resposta a la qüestió plantejada.
És possible que hi hagi normes de conflicte que utilitzin criteris per designar el dret aplicable que en si mateixos puguin ser considerats contraris als DDFF de les persones.
EX real sobre normes de conflicte espanyoles anteriors a la CE i que s’ha vist que no son conformes als DDFF: Amb anterioritat a la CE aquestes normes de conflicte que estaven al títol preliminar del CC ens deien que la llei aplicable al règim matrimonial (matrimoni que presentava elements vinculats a diferents estats – matrimoni internacional) era la llei nacional comú (això vol dir que si 2 francesos vivien a Espanya i es plantejava la qüestió de quin règim matrimonial s’aplicava al matrimoni -qüestió internacional perquè hi ha elements d’estrangeria- l’art. 9.2 CC deia que la llei aplicable era la llei nacional comuna i en defecte de la llei nacional comuna l’aplicable era la llei nacional del marit en el moment de celebració del matrimoni).
En el moment que la CE diu que no pot haver-hi cap discriminació per raó de sexe o que els esposos son iguals, veiem que aquest criteri de l’art. 9.2 CC és inconstitucional à Per tant, es va haver de modificar l’art. 9.2 CC per fer-lo conforme a la CE. Actualment diu que els efectes del matrimoni es regulen per la llei nacional comuna dels esposos, en defecte de llei nacional comuna per la llei de la residència habitual dels esposos i en defecte d’això la llei del lloc on es va celebrar el matrimoni (no es fa prevaldre en cap moment la llei d’un dels esposos sobre l’altre). El mateix va passar amb l’art. 9.4 CC en matèria de filiació. Per tant, veiem que la CE ha obligat a modificar determinades normes de conflicte.
Ø Finalment, aquests principis i valors de la CE (igualtat dels fills davant la llei, igualtat dels esposos, protecció del consumidor al determinar la llei aplicable, etc.) no tan sols han d’estar presents al redactar les normes de conflicte, sinó que també han d’estar presents al aplicar aquestes normes de conflicte.
12   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis Pot ser que un criteri per determinar el dret aplicable no sigui contrari a la CE però que en canvi, l’aplicació del dret designat per la norma de conflicte sí que ho sigui.
EX: Imaginem que l’art. 9.4 CC diu que “la filiació es determina per la llei nacional del nen” i tenim un fill extra-matrimonial (o un nen argelí nascut a Espanya d’una relació de la seva mare, per tant un nen fill d’una parella d’Argèlia que no estan casats). Aquest nen és clar qui es la seva mare però el pare argelí no l’ha reconegut, i aquest nen vol presentar una demanda contra el senyor “x” que viu a Argèlia. En matèria de filiació els tribunals espanyols son competents si el nen resideix a Espanya i l’art. 9.4 CC diu que s’ha d’aplicar la llei d’Argèlia. Quan els tribunals espanyols acudeixen a la llei argelina, aquesta diu que “no es poden reconèixer els fills nascuts fora del matrimoni”. Aquesta llei argelina és contraria a un principi constitucional bàsic de que tots els fills son iguals davant la llei. Per tant, malgrat que la norma de conflicte espanyola no es discriminatòria, ens porta a un ordenament jurídic que té unes normes contraries als principis bàsics de la CE.
La CE no tan sols configura les normes de DIPr sinó que també condiciona l’aplicació d’aquestes normes. Quan la llei designada ens porta a una llei que pel seu contingut és contraria a principis bàsics de la CE, el jutge espanyol pot no aplicar la llei argelina i aplicar l’espanyola.
El Dret Internacional Privat convencional Abans d’entrar a analitzar el segon bloc de fonts de DIPr (el DIPr convencional), cal recordar breument un aspecte que ahir ja vam plantejar que són les característiques bàsiques del DIPr intern espanyol (ara acabem de veure la necessitat de que aquest DIPr intern sigui conforme a la CE): Ø Pel que fa a les normes, el nostre sistema de DIPr es caracteritza (apart de ser un sistema de base legal – la jurisprudència no és una font del Dret. L’art.1.1. CC, quan enumera les fonts, no posa la jurisprudència com una font de creació de normes sinó com una font de interpretació d’aquestes normes-), perquè trobem una gran dispersió de textos que contenen normes ja sigui de competència judicial, de dret aplicable o de reconeixement i execució de sentencies estrangeres.
Encara que aquestes normes es troben en diferents textos legals (LOPJ, CC i LEC), també trobem disperses en altres textos legals de lleis especials normes de competència i normes de conflicte (EX: la llei sobre assegurances té normes de conflicte, etc.) perquè a vegades el legislador espanyol, quan introdueix una nova llei no només pensa amb les relacions purament internes sinó també pensa amb els problemes que aquestes lleis poden originar en conflictes internacionals. Aquesta complexitat i dispersió de textos en matèria de DIPr (la absència d’un codi de DIPr espanyol, a diferencia del que trobem en altres ordenaments jurídics) fa que sigui molt útil la legislació bàsica.
Ø Aquesta dispersió no sempre la trobem al dret comparat i en el àmbit europeu hi ha alguns països que han dictat lleis de DIPr especifiques que codifiquen en una llei totes les normes que s’han d’aplicar en aquests països quan no hi ha un conveni o reglament comunitari que reguli aquestes qüestions. EX: Suïssa, Itàlia – va reformar el seu DIPr i va adoptar una llei sobre intern privat- i Bèlgica també va adoptar una llei que regula tots els sectors del DIPr. Això no passa en el cas del DIPr espanyol.
El fet de que aquestes normes de DIPr s’hagin anat introduint en el nostre sistema arran de modificacions en la matèria fa que hi hagi una sèrie d’incoherència.
13 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   El segon bloc és el DIPr convencional: En primer lloc, hem de distingir entre convenis (o tractats) multilaterals i convenis bilaterals: o Hi ha normes de DIPr en convenis que només han estat conclosos entre Espanya i un altre país (només obliguen a Espanya i a l’altre estat part). En el DIPr, per regla general, els tractats bilaterals els trobem sobretot en el sector de reconeixement i execució de sentències estrangeres. Espanya ha conclòs un gran nombre de convenis bilaterals sobre reconeixement i execució de sentències estrangeres à l’estat espanyol es compromet a reconèixer les sentencies procedents de l’altre estat i viceversa.
o En canvi, al sector de la competència judicial internacional i del dret aplicable, les normes sobre aquests sectors solen estar incloses a convenis multilaterals. Aquests convenis multilaterals s’elaboren o es negocien en el sí d’organismes internacionals (que volen ser organismes internacionals de caràcter públic o intergovernamental) però també es poden adoptar en el sí d’associacions professionals, que son organismes no governamentals.
Nosaltres analitzarem convenis multilaterals ratificats per Espanya en el sí d’organismes internacionals intergovernamentals.
Aquests organismes poden ser organitzacions internacionals mundials (1) o regionals (2). Pel que fa a les de caràcter mundial, la organització més important és la conferencia de la Haya de DIPr (però també existeixen d’altres com la ONU, concretament: la comissió de la ONU pel dret mercantil internacional; i una altre és l’Institut de Roma per la unificació del dret privat). Tant la comissió de la ONU com l’Institut de Roma unifiquen, és a dir: adopten normes de caràcter material o substancial que esdevenen comunes a tots els estats parts en els convenis celebrats. Son normes que resolen el fons de la qüestió en comptes de ser convenis que resolen el dret aplicable à (llei uniforme). Els convenis de dret aplicable s’adopten per regla general a la conferencia de Haya i els convenis sobre dret uniforme s’adopten en la comissió de la ONU o en l’Institut de Roma.
(1) La conferencia de la Haya és una organització internacional que va néixer al s. XIX i que ha anat mantenint la seva activitat fins als nostres dies. Només es va suspendre la seva activitat durant la primera i la segona Guerra Mundial però després ha reprès la seva activitat i ha estat molt activa en la elaboració de convenis internacionals.
La conferencia de la Haya convoca sessions en les quals hi participen representants dels Estats Membres, i en les que es decideix quins temes o matèries de DIPr interessa que siguin objecte d’unificació, es a dir: en quins sectors s’han d’adoptar normes comunes. Normalment, aquesta decisió respecte els temes es sotmet a estudi, es fa una proposta de conveni i es convoca una conferencia internacional per tal d’adoptar el conveni que aquests grups d’estudi han elaborat. Un cop adoptat aquest conveni, aquest no és directament aplicable sinó que perquè resulti aplicable als Estats és necessari que aquests el ratifiquin. El conveni, un cop ratificat o quan un Estat s’hi ha adherit, forma part del dret intern i resulta obligatori per les autoritats.
14   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis Des de la 2ª GM fins l’actualitat, s’han adoptat 38 convenis en matèria de DIPr, dels quals 16 han estat ratificats per Espanya. Els convenis estan ordenats per matèries perquè aquests convenis son convenis especialitzats (EX: conveni sobre llei aplicable a la forma del testament, conveni sobre obtenció de proves a l’estranger, etc.). Els convenis regulen determinades matèries del dret privat, son especialitzats.
No tan sols formen part de la conferencia de la Haya els 72 estats membres sinó que també forma part la UE. Algunes organitzacions internacionals han modificat els seus estatuts per cobrir no només als estats sinó també a organismes de integració econòmica (com es la UE).
(2) Junt amb aquests organismes internacionals de caràcter mundial, hi ha altres organismes regionals que també elaboren normes de DIPr. La comissió internacional de l’estat civil elabora normes que tendeixen a facilitar que les persones puguin acreditar el seu estatus (casat, divorciat, etc.) que consta en un registre civil d’un Estat Membre davant de les autoritats d’un altre Estat Membre.
Per últim, la OEA-CIDIP és el paral·lelisme de la conferencia de la Haya en la OEA (Estats units i iberoamericà). Per tant, ens trobem que hi ha convenis internacionals que son elaborats per la CIDIP i altres per la Haya.
El fet que hi hagi tants organismes internacionals que regulen matèries de DIPr ha produït moltes vegades una duplicitat d’esforços i la existència de textos que a vegades poden semblar incompatibles entre sí.
La codificació del DIPr de caràcter privat no la tractarem amb profunditat. Paral·lelament al dret interestatal, trobem un conjunt de normes o regles que genera la pràctica i que arriben a condicionar les solucions del DIPr.
Precisions prèvies à Els tractats formen part de l’ordenament espanyol des de que són publicats en el BOE i dins la jerarquia de les fonts, el tractat té un rang superior a les lleis orgàniques, lleis ordinàries i a la resta de disposicions normatives de l’ordenament (així, no poden ser modificats per cap norma interna).
Què passa si Espanya ratifica un tractat internacional amb normes contraries a la CE? à és necessari reformar la constitució. Si no vol reformar la CE, que no ratifiqui el tractat. EX: L’adhesió d’Espanya al Tractat de Maastricht de 1992 va exigir la modificació de l’art. 13.2 CE per tal de permetre que els ciutadans comunitaris poguessin participar en les eleccions municipals y en les del Parlament europeu com electors i com elegibles (sufragi actiu i passiu).
Criteris de classificació dels convenis internacionals à Els tractats en matèria de DIPr els podem classificar seguint diferents criteris: Ø Un criteri general és entre tractats multilaterals (si té diferents estats contractants) i bilaterals (Espanya i un altre Estat).
Ø Una peculiaritat que és pròpia dels tractats sobre DIPr és el seu caràcter de simples, dobles, o triples o múltiples: 15 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   o o Diem que un tractat internacional és simple perquè només regula un sector del DIPr à és a dir: molts convenis de la Haya regulen només el dret aplicable, EX: un conveni sobre la llei aplicable de la responsabilitat derivada dels productes defectuosos. Per tant, quan només regulen un sector, son tractats simples.
El tractat és doble quan regula 2 sectors. EX: un conveni és doble quan regula per exemple la competència judicial internacional i el reconeixement i execució de sentencies en matèria civil i mercantil.
o Per últim, el tractat serà triple o múltiple quan hi hagi convenis que poden regular tots o varis sectors del DIPr. EX: conferencia de la Haya.
o La tendència és que els tractats siguin dobles o múltiples. Cada cop és menys freqüent tractats que regulin un sol sector sinó que els tractats més actuals solen abarcar més d’un sector quan regulen una matèria de DIPr.
Una altre qüestió és la de les tècniques de reglamentació. Aquesta classificació se’ns planteja bàsicament en els tractats sobre el dret que s’ha d’aplicar per resoldre un litigi vinculat a més d’un sistema jurídic (tractats sobre el sector del dret aplicable). Fa una estona dèiem que, quan es tracta del dret aplicable, la conferència de la Haya sol adoptar convenis que contenen normes de conflicte (només ens indiquen l’ordenament que donarà resposta al litigi), mentre que la comissió de la ONU i l’Institut de Roma resolen el fons del litigi (contenen normes materials o substantives i no normes de conflicte).
EX: Pot haver-hi un conveni en matèria de compravenda que contingui normes de conflicte i que digui que “la compravenda internacional de mercaderies es regula per la llei de l’establiment del venedor”.
Aquesta norma quin tipus de norma es: una norma de conflicte o una norma substantiva? Ens dona una resposta de com s’ha de regular un problema que pot originar la compravenda com és: la possibilitat de rescindir el contracte si no es paga? No, es limita a indicar-nos on trobarem la resposta (és una norma de conflicte). En canvi, si un altre conveni ens diu que “si les parts no han pactat el lloc on s’ha d’entregar la mercaderia, aquesta s’ha d’entregar en l’establiment del venedor”, això es una norma de conflicte o una norma material? à és una norma material que resol un problema concret. Els convenis que contenen normes materials son convenis sobre dret material uniforme.
Per tant, dins dels convenis internacionals en el sector del dret aplicable, hi ha convenis sobre llei aplicable o conflicte de lleis o convenis sobre com hem de resoldre, que son convenis sobre dret uniforme.
08.10.2012 Criteris de delimitació del seu àmbit d’aplicació à El fet de que un conveni internacional reguli una determinada matèria NO vol dir que s’hagi d’aplicar necessàriament. Haurem de tenir en compte 3 aspectes del conveni: - El seu àmbit d’aplicació material (= matèria regulada) El seu àmbit d’aplicació territorial (= data d’entrada en vigor) I el seu àmbit d’aplicació en l’espai (= vincles de la matèria regulada amb els Estats contractants) 16   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis Només quan el supòsit que hem de resoldre entra dins l’àmbit material, territorial i personal del conveni, aquest serà aplicable.
EX: Existeix un conveni de la Haya que regula les adopcions internacionals. Imagineu un matrimoni que resideix a Catalunya (independentment de si son catalans o no) i volen adoptar un nen que resideix al Perú. Aquesta parella, que viu a Barcelona, dirigirà la seva demanda a l’Institut Català de l’Adopció (amb independència de si vol adoptar un nen que està a Espanya o a l’estranger), però l’Institut català de l’Adopció, per tramitar aquesta adopció es troba una llei espanyola sobre adopcions internacionals (llei 54/2007) i un conveni de la Haya que regula les adopcions internacionals i per tant tindrà el dubte de quina llei ha d’aplicar en aquest cas. En principi, quan hi ha un conveni sobre matèria d’adopció internacional, el conveni desplaça a les lleis internes (la llei 54/2007, queda desplaçada).
El primer que han de mirar és quin tipus d’adopció volen fer aquesta parella i si aquest tipus d’adopció entra dins l’àmbit material del conveni (si es així el conveni s’aplicarà amb preferència a les lleis internes). L’art. 2 del conveni de la Haya diu que “aquest conveni es refereix a les filiacions que estableixen un vincle de filiació”. Aquest vincle de filiació pot suposar la ruptura dels vincles biològics que el nen pogués tenir amb la família d’origen (això es l’adopció plena), però hi ha altres països que preveuen l’adopció simple, és a dir: es creen vincles de filiació entre els nens i els pares adoptius, però si el nen té vincles biològics els continua mantenint, (el nen té una doble vinculació).
Doncs bé, el conveni de la Haya diu que s’aplica a les adopcions que creïn un vincle de filiació, i per tant, com que tant la adopció simple com la plena creen vincles filiació amb la família adoptiva, ambdós tipus d’adopció entren dins l’àmbit d’aplicació material del conveni de la Haya.
En canvi, si aquesta parella catalana pretén crear un acolliment familiar (assumir la guarda i custodia d’aquest nen peruà sense que esdevingui un vincle de filiació), aquest acolliment no entra dins l’àmbit d’aplicació material del conveni de la Haya.
Encara que hi hagi un conveni ratificat per Espanya, hem de veure en primer lloc si aquella relació internacional que s’ha de regular, entra o no dins l’àmbit d’aplicació material del conveni. Un cop hem decidit que sí que entra dins l’àmbit d’aplicació material, la segona cosa que hem de veure és si aquesta situació entra dins l’àmbit d’aplicació temporal del conveni (EX: si en el moment que es sol·licita l’adopció a l’Institut Català de l’Adopció, aquest conveni de la Haya que en principi per raó de la matèria és aplicable, també ho es temporalment – és a dir si està en vigor en el moment en que es vol fer aquesta adopció, tant en l’estat d’origen com en l’estat receptor-). Per tant, no n’hi ha prou amb que la relació internacional que es vol constituir entri dins l’àmbit d’aplicació del conveni sinó que el conveni en qüestió ha d’estar en vigor en el moment en què es vol fer efectiva la relació internacional.
Però no n’hi ha prou amb que el cas concret entri dins l’àmbit d’aplicació material i temporal del conveni sinó també és necessari que la relació internacional entri dins l’àmbit d’aplicació personal o en l’espai del conveni. EX: En el cas del conveni de la Haya de l’adopció això no és gaire problemàtic perquè tal conveni exigeix que “tant l’estat d’origen del nen com l’estat on el nen serà desplaçat siguin estats part del Conveni de la Haya”. Si es vol adoptar un nen d’un país que no és part de la Haya, el conveni no es podrà aplicar. Quan el conveni exigeix que hi hagi vincles amb els estats parts del conveni, se’n diuen convenis o tractats de reciprocitat –és necessari que es donin aquells vincles que el conveni creu necessaris amb els estats contractants per a que aquest sigui aplicable-.
Sobre la base d’aquest criteri d’aplicació en l’espai, es possible fer una distinció entre els convenis: convenis de reciprocitat (1) o convenis universals o erga omnes (2).
17   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis Ø (1) Per regla general, quan són convenis sobre competència judicial internacional (és a dir: quan els estats part en el conveni es posen d’acord per determinar quin és el tribunal competent) solen ser convenis de reciprocitat, en el sentit de que només s’apliquen quan el tribunal competent, d’acord amb les normes del conveni, és el tribunal d’un estat contractant (d’un estat part en el conveni).
El mateix passa amb els convenis sobre reconeixement i execució de sentencies, només regulen les sentencies dictades en un estat contractant que volen ser reconegudes i executades en un altre estat contractant. Si la sentencia que es vol executar procedeix d’un país diferent que no és membre, s’aplica la llei interna.
Ø Quan el conveni és sobre dret aplicable, aquí hem de recuperar la distinció entre aquells convenis que unifiquen les normes de conflicte i aquells convenis que ens diuen com hem de resoldre el fons de la qüestió (convenis sobre dret material uniforme).
EX: Conveni de Viena de 1980 sobre compravendes internacionals de mercaderies. Espanya ha ratificat aquest conveni de Viena però seria un error pensar que per haver-lo ratificat, cada vegada que un tribunal espanyol ha de resoldre un problema d’una compravenda internacional s’ha d’acudir al conveni de Viena.
Si ens fixem bé, el conveni de Viena ens regula el fons de la qüestió però hem de tenir en compte quin és l’àmbit d’aplicació personal d’aquest conveni. Com tots els convenis de llei uniforme, el Conveni de Viena ens diu que “el conveni s’aplica només quan el comprador i el venedor tenen els seus establiments en ESTATS PART DEL CONVENI”. Si un d’ells no té el seu establiment en un dels estats contractants, els Conveni de Viena no resulta aplicable.
Els convenis sobre dret material uniforme (els que resolen directament, ens donen una resposta material de la qüestió que hem de resoldre), per regla general, son convenis que només s’apliquen quan la relació que es vol regular està vinculada als estats contractants.
(2) Junt amb aquests convenis de reciprocitat (en els que hi ha d’haver vincles entre els estats contractants i la matèria regulada al conveni) existeixen els convenis erga omnes o universals. Els convenis sobre llei aplicable o convenis sobre normes de conflicte (els estats es posen d’acord per adoptar unes normes de conflicte comunes –que no regulen el fons de la qüestió de forma directa sinó que ens diuen quina és la llei aplicable-) solen ser convenis universals.
Quan es tracta de convenis que es limiten a designar la llei aplicable, no solen ser convenis de reciprocitat perquè s’apliquen encara que el dret designat per les normes de conflicte comunes sigui el dret d’un estat que no hagi ratificat el conveni. EX: Protocol sobre llei aplicable als aliments de l’any 2007. L’art. 2 té un títol anomenat “aplicación universal”, que diu: “el presente protocolo se aplicará incluso si la ley aplicable es la de un estado no contratante”. Aquest protocol ens diu que la demanda d’aliments d’un menor respecte als seus progenitors es regularà “per la llei de la residencia habitual del menor” (per tant, serà l’estat de la residencia habitual del menor el que dirà com, quan i de quina manera es poden obtenir aliments per un nen dels seus progenitors). No ens diu “la llei de L’ESTAT CONTRACTANT del menor” sinó “la llei de la residencia habitual del menor” (independentment de que aquesta residencia estigui dins d’un estat contractant o no).
18 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Aquest tipus de convenis que s’apliquen amb independència de que el dret designat sigui d’un estat contractant o no, desplacen les normes internes sobre conflicte de lleis. El conveni s’aplica amb caràcter universal.
! Els convenis sobre dret material, els de reconeixement i execució i els de competència judicial son convenis de reciprocitat. Mentre que els convenis sobre dret aplicable, son convenis universals o erga omnes.
Recordatori à Cada Estat aplica el seu sistema de DIPr i aquest sistema de DIPr de cada estat està composat de normes que tenen origen nacional o intern, que tenen un origen convencional o que tenen un origen europeu o en la UE.
Conflictes entre convenis à Finalment, hi ha diferents Organitzacions Internacionals que es dediquen a elaborar els convenis que després es sometent a ratificació dels Estats. Pot ser que en relació a una determinada matèria hi hagi més d’un conveni que resulti aplicable. Pot ser que l’estat espanyol ratifiqui convenis sobre una mateixa matèria i es creï el problema de la incompatibilitat entre més d’un conveni ratificat per Espanya. Quan això passa, els convenis en general contenen “clàusules de compatibilitat” que estableixen quin d’ells ha de prevaldre quan tots ells han estat ratificats per un mateix Estat.
Quan ens trobem davant d’un supòsit internacional, no tan sols s’ha de determinar quin és el dret aplicable sinó que pot ser que més d’un conveni sigui aplicable a un cas concret i s’hagi de determinar quin és el que s’ha d’aplicar: ü A vegades els convenis contenen clàusules de màxima eficàcia. EX: Conveni de Nova York o conveni bilateral amb Suïssa. El propi conveni de Nova York diu que “s’aplicarà aquell text que sigui més favorable pel reconeixement i execució”. Per tant, el jutge espanyol podrà triar aplicar les normes de reconeixement i execució del conveni de Nova York o les normes del conveni bilateral amb Suïssa.
ü Un altre és el criteri de la especialització. EX: El Conveni de Lugano regula el reconeixement i execució de sentencies civils o mercantils. Si Espanya és part en el conveni de Lugano i també es part en el conveni de la Haya sobre el reconeixement de sentencies d’aliments, s’aplicarà el conveni més específic –el conveni de la Haya-. El conveni especial preval sobre el conveni general.
ü Aplicació del conveni posterior à En el si dels organismes internacionals (centrant-nos en la conferencia de la Haya), s’han anat dictant convenis sobre matèries que després han quedat obsolets (solucions que s’havien previst en un conveni que avui ja no son adequades i per tant s’adopta un nou conveni). Els convenis successius substitueixen als anteriors respecte als Estats que els ratifiquen, però si els Estats no han ratificat el conveni les seves relacions es regeixen pel conveni anterior.
EX: Imagineu un Estat que ha ratificat el conveni de la Haya d’aliments del 52, que després va ratificar un altre conveni de la Haya del 73 i ara el del 2007, quin ha d’aplicar? Imagineu que França, Espanya i Itàlia ratifiquen el conveni del 73 i la Haya fa un altre conveni al 2007, el qual Itàlia no ratifica. Espanya, amb aquelles relacions amb França, aplicarà el conveni del 19 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   2007 (perquè els 2 l’han ratificat) però amb aquelles relacions amb Itàlia aplicarà el conveni del 73 (perquè Itàlia no ha ratificat el conveni de la Haya de 2007).
Molts convenis, que no tan sols estan oberts a Estats part sinó a tercers Estats (estats del contenint americà o asiàtic), aquests convenis inclouen “clàusules de desconnexió”. Com que la UE pot elaborar normes de DIPr que coincideixen amb les normes que elabora la conferencia de la Haya, quan la Haya decideix regular una matèria que ja ha estat regulada en el si de la UE inclou una clàusula de desconnexió.
EX: a l’any 1996, la conferencia de la Haya va fer un conveni sobre competència judicial en matèria de responsabilitat parental i, posteriorment, la UE ha dictat un reglament sobre competència judicial en matèria de responsabilitat parental. Els estats de la UE han d’aplicar el conveni de la Haya o el reglament comunitari? à el criteri l’ha resolt la Haya de la següent manera: “quan la residencia habitual del menor estigui en un estat de la UE, las autoritats de l’Estat de la UE aplicaran el reglament de la UE.
Quan l’estat no sigui part de la UE, els estats aplicaran el conveni de la Haya”.
En el cas de conflictes entre convenis o entre convenis o reglaments hi ha diferents criteris per resoldre: el de major eficàcia, el de major especialització, el de successió en el temps i les clàusules de desconnexió.
El Dret Internacional Privat europeu (UE) Precisions prèvies El concepte de DIPr de l’UE es refereix stricto sensu a les normes de DIPr adoptades mitjançant actes de l’UE (principalment reglament i directives).
Junt amb les normes de DIPr europeu, cal referir-se també a l’efecte directe que els principis i llibertats bàsiques contingudes al TFUE han tingut sobre certes normes del DIPr nacional o autònom. Aquestes normes no poden discriminar als ciutadans de la UE per raó de la seva nacionalitat ni poden obstaculitzar l’exercici de les llibertats comunitàries (lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals ).
S’ha de tenir en compte que Espanya (part de la UE), quan hi ha un reglament comunitari ha d’aplicarlo. Només quan la qüestió que ha de resoldre no entra dins l’àmbit d’aplicació material, temporal o personal del reglament, s’aplicarà el conveni. I si la qüestió no entra dins l’àmbit d’aplicació material, temporal i personal del conveni, residualment s’aplicaran les normes internes de DIPr.
Ja sabem que les normes de DIPr que dicta el legislador espanyol han de ser conformes a la CE. La CE proporciona no tant normes de DIPr sinó els valors i principis que les normes de DIPr han de respectar. Una cosa semblant passa quan analitzem el DIPr europeu perquè una cosa és la competència que ha assumit la UE a partir del Tractat de Amsterdam per dictar normes de DIPr que resulten aplicables o obligatòries pels EM i l’altre cosa és l’impacte o influència que els tractats constitutius de la UE tenen en els Estats Membres.
20 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Espanya, com estat membre de la UE, les normes de DIPr espanyoles han de ser conformes als principis bàsics del dret originari de la Comunitat Europea. Bàsicament, els principis i llibertats bàsiques condicionen el DIPr dels estats membres. Els principis constituents de la UE també han de ser respectats per les normes de DIPr autònomes o internes.
Hem d’estudiar fins a quin punt, el fet de pertànyer a la UE ha condicionat el DIPr dels estats membres abans de que la UE assumís la competència per dictar normes en matèria de DIPr. Abans del tractat d’Amsterdam, la UE no tenia competències en matèria de DIPr, però això no vol dir que el fet de ser membre de la UE no influenciés sobre les normes de DIPr que els Estats dictaven.
Impacte dels principis i llibertats bàsiques del Dret Europeu en el DIPr nacional o autònom dels Estats Membres Pel que fa a l’impacte dels principis i llibertats fonamentals, el Tribunal de Justícia de la UE (abans de les Comunitats Europees) va dictar diferents casos en els que es veia que, malgrat que la Comunitat no tenia competència en DIPr, el fet de pertànyer a la Comunitat Europea limitava la llibertat dels estats a l’hora de dictar les seves normes de DIPr. Les normes autònomes de DIPr van ser sotmeses al control de conformitat amb el dret comunitari (concretament amb el principi de no discriminació).
Sentencies en les que es posa de relleu el dret originari sobre el DIPr dels estats membres ABANS de que la competència en matèria de DIPr es traslladés a la UE.
CAS 1: Una ciutadana belga que vivia a Algelia, va ser contractada per l’ambaixada alemanya a Alger, concretament a l’oficina de passaports que aquesta ambaixada alemanya tenia a Alger. Segons una llei alemanya, “tots els nacionals alemanys que treballaven al servei exterior els contractes de treball d’aquests alemanys es regulaven per la llei alemanya, mentre que quan un no nacional alemany era contractat a realitzar un servei a l’exterior (en una ambaixada o a l’oficina de passaports de l’ambaixada alemanya), la llei aplicable al contracte de treball d’aquesta persona era la del lloc de la prestació de serveis”. Per tant, el contracte de treball d’aquesta senyora belga quedava regulat per la Llei argelina (la alemanya només s’aplicava si el treballador era nacional d’Alemanya). Aquesta senyora no estava d’acord i va invocar l’art. 18 del tractat de funcionament de la UE que prohibeix qualsevol discriminació entre europeus per raó de la nacionalitat. Una norma de conflicte alemanya era contraria a un dels tractats constitutius de la UE, que distingia entre alemanys i no alemanys. El tribunal de justícia va considerar que aquesta norma alemanya era discriminatòria i contraria a l’art. 18 del TFUE.
A Europa hi ha països que regulen la llei aplicable a les societats, alguns diuen que serà “la llei de la seva seu social o del lloc on exerceixen la seva principal activitat” i altres països consideren que la llei de les societats es “la del lloc on es constitueixen”. Al principi, es deixava que cada estat apliqués el criteri que li semblava millor a l’hora de determinar la llei aplicable a les societats. En el moment que es va plantejar el cas Centros, cada estat era lliure per decidir quina era la llei aplicable a les societats.
Cas 2 (cas Centros) à 2 ciutadans danesos van decidir crear una societat a Anglaterra però amb l’objectiu de que totes les activitats d’aquesta societat tinguessin lloc a Dinamarca. Quan aquesta societat es va crear a Anglaterra, la norma de conflicte anglesa en matèria de societats deia que “la llei aplicable és la del lloc on es registri la societat” (la llei anglesa no demana a les societats un capital mínim per constituir-se), però aquesta societat anglesa pretenia exercir tota la seva activitat a Dinamarca 21 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   i a Dinamarca la norma de conflicte ens diu que “les societats es regeixen per la llei d’allà on exerceixen la principal activitat” (la llei Danesa exigeix un capital mínim a les societats per a poder-se constituir). El Tribunal de Justícia de la UE va dir que una societat constituïda d’acord amb la llei d’un Estat Membre (dret anglès) tenia dret a exercir la seva activitat en qualsevol altre estat de la UE, sense que les normes de conflicte d’altres països (en aquest cas Dinamarca) poguessin obstaculitzar la lliure comercialització de mercaderies i el dret d’establiment proclamat a la UE.
La competència de la UE en matèria de “cooperació judicial en matèria civil amb repercussió transfronterera” (art. 81 TFUE) Avui dia la situació es una mica diferent perquè a partir del Tractat d’Amsterdam, la UE ha assumit competències en matèria de DIPr. Però veiem breument quines han estat les principals etapes d’aquesta europeïtzació en matèria de DIPr: Ø Quan es crea la Comunitat Europea en virtut del Tractat de Roma de 1957, no hi ha cap norma en aquest tractat que atribueixi competències a la Comunitat en matèria de DIPr, i la única disposició que fa referencia al DIPr és l’art. 220. Aquest article venia a dir que: “els Estats Membres de la UE, si ho consideren oportú o necessari, iniciaran negociacions per tal de concloure tractats entre ells en matèria de reconeixement i execució de sentencies”. Per tant, el Tractat de Roma (en la seva versió originària) només establia la possibilitat de que els Estats poguessin concloure convenis sobre reconeixement mutu de sentencies judicials.
Els estats van fer ús d’aquesta potestat i van concloure, entre ells, 2 convenis bàsics: - El Conveni de Brussel·les de 1968 sobre competència judicial internacional i reconeixement i execució de resolucions judicials en matèria civil i mercantil I el Conveni de Roma de 1980 sobre dret aplicable a les obligacions contractuals.
Aquests convenis els citem perquè encara que actualment no estan en vigor, quan la UE va adquirir competències en matèria de DIPr, tant el conveni de Brussel·les de 1968 com el Conveni de Roma de 1980 es van convertir en reglaments comunitaris.
Per tant, en una primera època eren els Estats Membres de la Comunitat Europea els que feien tractats en matèries que consideraven que facilitarien la lliure circulació entre ells.
Ø La situació no es modifica substancialment quan s’adopta l’Acta Única i el Tractat de Maastricht, és a dir: continua sent competència dels Estats adoptar normes de DIPr.
Ø L’escenari canvia radicalment quan s’adopta el Tractat d’Amsterdam perquè per primera vegada la competència en DIPr ja no és una competència entre els Estats o intergovernamental, sinó que el DIPr (art. 61 del tractat) passa a ser competència de la UE. Aquesta competència es manté amb la reforma del tractat de Niça del 2001 i es manté i es reforça en el Tractat de Lisboa del 2007 i que ha donat lloc a que la Comunitat Europea es transformés en la UE (TFUE = tractat de Lisboa).
El TFUE té una norma, l’art. 81 que conté i amplia la competència, en la qual la competència en matèria de DIPr es de la UE i no dels Estats Membres. Això ha obligat que els convenis que estaven en vigor entre els Estats de la UE progressivament es converteixin en reglaments de la UE.
22   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis 09.10.2012 L’art. 81.1 TFUE estableix que: “la Unión desarrollará una cooperación judicial en asuntos civiles con repercusión transfronteriza, basada en el principio de reconocimiento mutuo de las resoluciones judiciales y extrajudiciales”. à No diu que la UE desenvoluparà les normes de DIPr sinó que parla de “cooperació judicial transfronterera en matèria civil i mercantil”. I aquesta cooperació judicial en matèria civil pivotarà en el principi del reconeixement mutu de les resolucions judicials extrajudicials.
“Esta cooperación podrá incluir la adopción de medidas de aproximación de las disposiciones legales y reglamentarias de los Estados miembros” à Per tant, es tracta d’unificar les normes dels Estats.
Aquesta cooperació judicial pot arribar fins al punt d’unificar el Dret privat dels EM.
Al Tractat d’Amsterdam, on es va produir per primera vegada la transferència de competències en matèria de DIPr a la UE, aquesta competència es transmet en la mesura que fos necessari. En canvi, a la pràctica, les institucions comunitàries no només s’han limitat a l’àmbit purament del bon funcionament del mercat interior sinó que també han entrat en l’àmbit de la família i les successions.
Art. 81.2 TFUE à “A los efectos del apartado 1, y en particular cuando resulte necesario para el buen funcionamiento del mercado interior, el Parlamento Europeo y el Consejo adoptarán, con arreglo al procedimiento legislativo ordinario, medidas para garantizar: a. el reconocimiento mutuo, entre los Estados miembros, de las resoluciones judiciales y extrajudiciales, así como su ejecución; à En un dels sectors en que pot actuar la UE és en el sector del reconeixement i execució de sentències estrangeres. L’art. 81 TFUE cita la “cooperació judicial internacional”, EX: Quan en el curs d’un procés es demanda des d’Espanya a una persona que està domiciliada a Itàlia.
b. la notificación y el traslado transfronterizos de documentos judiciales y extrajudiciales; c. la compatibilidad de las normas aplicables en los Estados miembros en materia de conflictos de leyes y de jurisdicción; à La UE pot adoptar o harmonitzar normes de conflicte.
d. la cooperación en la obtención de pruebas; à Per a garantir que en un litigi derivat d’una relació privada internacional es garanteixi la tutela judicial efectiva de la mateixa manera que es garanteix en els Estats Membres de la UE quan el litigi deriva d’una relació purament interna.
e. una tutela judicial efectiva; f. la eliminación de los obstáculos al buen funcionamiento de los procedimientos civiles, fomentando si es necesario la compatibilidad de las normas de procedimiento civil aplicables en los Estados miembros; à La UE també pot adoptar normes per evitar diferencies entre procediments.
g. el desarrollo de métodos alternativos de resolución de litigios; à La UE ha posat en marxa una xarxa judicial europea en la que s’ajuda als professionals de la justícia a tenir coneixement i accés a la legislació i a com es resolen els litigis en altres països de la UE diferents del propi.
h. el apoyo a la formación de magistrados y del personal al servicio de la administración de justicia”.
Per tant les actuacions en matèria de DIPr que corresponen a la UE, segons aquest art. 81 TFUE, son àmplies. A l’art. 81 TFUE es consolida i amplia la transferència que el Tractat d’Amsterdam va fer a favor de la UE i es buiden els dubtes de si les actuacions de la UE en l’àmbit del DIPr ha de ser exclusivament en l’àmbit econòmic.
23   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis Una altre qüestió que cal mencionar és que en cap moment aquest art. 81 TFUE utilitza el terme de “DIPr” sinó que utilitza el terme de “cooperació judicial en matèria civil amb repercussió transfronterera”.
Aquesta competència de la UE per adoptar mesures de cooperació judicial civil fronterera es una competència exclusiva? à És una competència compartida, això vol dir que els Estats poden exercir la seva competència en DIPr en la mesura en que la UE no hagi actuat o no hagi avisat que ho farà. Si la UE adopta un reglament en matèria de DIPr, els estats queden privats de la seva competència. I aquesta limitació dels Estats també opera quan ja s’ha anunciat la intenció d’actuar per part de la UE en aquella matèria.
Aquesta competència compartida també es manifesta ad extra en el sentit de que en aquelles matèries en les que la UE ja ha actuat o ja ha anunciat la seva voluntat d’actuar, els Estats Membres no tan sols no poden adoptar normes de DIPr autònomes o pròpies sinó que inclús veuen limitada la seva participació en tractats internacionals amb tercers estats que tractin sobre la matèria que ja ha estat regulada per la UE.
Fins l’any 2007 -en el que la conferencia de la Haya va modificar els seus estatuts per tal de permetre que la UE (com a tal) pogués participar en la conferencia en els mateixos termes que els Estats part de la conferencia-, els Estats podien negociar i ratificar els convenis que elaborés la conferència de la Haya però prèvia autorització de la UE. EX: conveni de la Haya de 1996 à la UE va adoptar una resolució en la qual recomanava als Estats que procedissin a la ratificació del conveni del 96. Ho va fer així perquè la UE, en tant que no era part de la Haya i no podia ratificar-ho per si mateixa, va recomanar-ho als estats. Però a partir del 2007, és la UE la que negocia i ratifica aquests convenis. EX: El Protocol de la Haya sobre dret aplicable als aliments ja ha estat ratificat per la UE i no pels Estats Membres. I un cop ho fa, aquest protocol és obligatori per a tots els Estats Membres.
! Amb això volem dir que l’atribució de competències a la UE no tan sols afecta a la competència dels Estats Membres per dictar, en el si dels seus respectius ordenaments jurídics, normes de DIPr sinó que també afecta a la participació dels Estats Membres en tractats internacionals amb estats que no són de la UE.
En quant a l’abast d’aquesta competència, aquesta competència no és absoluta teòricament, en principi es tracta de normes de DIPr que puguin afectar a l’activitat, en el si de la UE, de les persones que es troben en els Estats Membres però a la pràctica les institucions comunitàries també s’han manifestat en l’àmbit del dret de família i el successori.
Per altra part, el principi de subsidiarietat ens diu que les institucions europees no han d’actuar en aquells casos en els que les actuacions dels Estats poden ser més efectives que les mesures que s’adoptin a nivell de la UE. Però si tenim en compte que el DIPr té per objecte regular relacions privades transfrontereres, és evident que l’acció de la UE pot ser més efectiva que l’acció unilateral dels Estats Membres.
24   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis Quan es va transferir les competències a la UE en matèria de DIPr amb el Tractat d’Amsterdam, hi van haver alguns estats que no van estar disposats a donar aquest pas i en el propi Tractat d’Amsterdam ja preveia (art. 69) la possibilitat de que alguns Estats Membres es reservessin la seva competència en matèria de DIPr. Això és el que vulgarment s’anomena “l’Europa a 2 velocitats”.
Hi van haver 3 estats que van decidir mantenir-se al marge de les actuacions que la comunitat fes en els sectors bàsics del DIPr. Aquests estats van ser: per una banda, Irlanda i el Regne unit i per l’altre, Dinamarca. Aquests van firmar uns Protocols que es van accionar en el Tractat d’Amsterdam, en els que es precisaven els termes en els quals es produiria aquesta no participació en totes aquelles mesures que s’adoptessin en el marc d’aquesta cooperació judicial civil transfronterera.
Els termes d’aquesta auto-exclusió de la competència comunitària en matèria de DIPr no són exactament iguals en el cas de el Regne Unit i Irlanda i en el cas de Dinamarca: - Cas de Regne unit i Irlanda (Protocol 4) à Irlanda i el Regne Unit declaren que no quedaran vinculats pels actes que la UE adopti en matèria de DIPr encara que es reserven la facultat per decidir si participen o adopten aquests actes davant de cada actuació concreta. Això és el que es denomina el “opting in”. Irlanda ha participat a la pràctica en tots els reglaments que s’han adoptat des del Tractat d’Amsterdam fins l’actualitat amb l’excepció del Reglament en matèria de successions. Tampoc han participat en el Reglament sobre aliments (Reglament 4/2007).
- El cas de Dinamarca és diferent, no s’ha reservat aquesta facultat de decidir cas per cas si vol participar o no en aquests actes de la UE en matèria de DIPr sinó que Dinamarca decideix quedar al marge completament de tots els actes (reglaments, directives, etc.) que adopti la UE en matèria de DIPr, i per tant, es configura com un “tercer estat” (com si no fos Estat Membre de la UE). Això és el que s’anomena “opting out”.
No obstant, si existís un reglament que un cop adoptat Dinamarca decideix que vol formar part del mateix, l’únic camí que té és negociar un conveni amb la UE per tal de que el Reglament en qüestió també vinculi a Dinamarca. Això ho ha fet amb el Reglament 44/2001 que regula la competència judicial i el reconeixement i execució de sentències en matèria civil i mercantil (quan es va aprovar aquest reglament Dinamarca no va quedar vinculada però després va negociar amb la UE).
En quant al procediment a seguir, l’art. 81 TFUE preveu que aquests actes de la UE s’adoptin seguint el procediment ordinari previst per l’adopció de qualsevol norma de dret europeu derivat à és a dir: procediment en el qual participa el Consell, la Comissió i el Parlament Europeu. Ara bé, aquest procediment d’adopció de dret comunitari en el que les normes s’adopten per majoria qualificada, en el cas de disposicions de DIPr té una excepció: quan aquestes disposicions de DIPr afecten a matèries de dret de família és necessària la unanimitat.
Aquesta exigència s’ha flexibilitzat en el sentit de que és necessària la unanimitat en l’àmbit del dret de família però cap la possibilitat de que els Estats Membres, en el si del Consell, 25   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis decideixin unànimement que el procediment a seguir no sigui la unanimitat sinó el procediment ordinari.
Per últim, un aspecte important de les normes de DIPr europees és la competència, no tan sols dels òrgans comunitaris per adoptar-les, sinó del Tribunal de justícia de la UE per interpretar aquestes disposicions sobre DIPr.
Quan els estats adopten normes comunes de DIPr (sigui en el sector que sigui) en virtut d’un tractat o conveni internacional, un cop el conveni s’ha ratificat pels Estats i forma part de l’ordenament jurídic de l’Estat (a Espanya: un cop s’ha publicat al BOE), són els tribunals de cada país els encarregats d’aplicar i interpretar el conveni. Això dona lloc a que a la pràctica, aquestes normes uniformes o comunes dels convenis internacionals puguin acabar interpretant-se de forma diferent en els estats part en el conveni perquè no hi ha cap institució supranacional que garanteixi la interpretació uniforme.
Aquest problema es resol en el marc de la UE perquè a partir del moment en que aquestes normes comunes tenen un origen en la UE (són dret de la UE), es preveu (com passa amb la resta de normes de la UE) que quan es plantegi un problema en l’aplicació o interpretació d’aquestes normes europees s’hagi de presentar un recurs prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la UE, que és l’encarregat d’interpretar les normes de la UE que són comunes.
Pel que fa al recurs prejudicial, es produeix un canvi entre el Tractat d’Amsterdam del 97 i el Tractat de Lisboa del 2007: Ø En el Tractat d’Amsterdam, encara que es reconeixia que el Tribunal de Justícia de la UE tenia competència per interpretar les normes de DIPr europees, es preveia que només els Tribunals Superiors de cada país podien plantejar un recurs prejudicial (en el cas d’Espanya: el TS). Per tant, sota el Tractat d’Amsterdam, si al aplicar un Reglament comunitari en matèria de DIPr un tribunal d’instància espanyol tenia un dubte interpretatiu NO estava facultat per interposar el recurs prejudicial per resoldre la qüestió i es tenia que esperar a que l’assumpte arribés al TS per a que aquest tribunal planteges la qüestió al Tribunal europeu.
Ø Això ha canviat al TFUE perquè el tractament que tenen les normes de DIPr a efectes del recurs prejudicial és exactament el mateix que tenen la resta de normes europees à és a dir: els tribunals d’instància PODEN sotmetre a interpretació les normes al Tribunal de Justícia de la UE però en el cas de que el problema d’interpretació es doni al TS, aquest està OBLIGAT a plantejar recurs prejudicial (abans de dictar sentencia).
26 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   Esquema final: Tractat de Roma (1957) Art. 220 (actual art. 293) Conveni de Brussel·les de 1968 sobre competència judicial internacional i reconeixement i execució de resolucions en matèria civil i mercantil Conveni relatiu als procediments d’insolvència de 1995 (no va e.v.) Conveni de Roma de 1980 sobre llei aplicable a les obligacions contractuals Tractat de la UE (1992) Títol VI. Art. K.1 (6 Tractat d’Amsterdam (1997) Títol VI. Arts. 61.c), 65 i 67 Reglament 44/2001 (“Brussel·les I”) Reglament 1346/2002 Conveni sobre competència, reconeixement i execució de resolucions en matèria matrimonial de 1998 (no va e.v.) Reglament 2201/2003 sobre competència, reconeixement i execució de resolucions en matèria matrimonial i de responsabilitat parental pel que es deroga el Reglament 1347/2000 (“Brussel·les II”) Conveni sobre notificació i trasllat en els Estats Membres de documents judicials i extrajudicials en matèria civil i mercantil de 1997 (no va e.v.) Reglament 397/2007 pel que es deroga el Reglament 1348/2000 Reglament 1206/2001 sobre cooperació entre els òrgans jurisdiccionals dels Estats Membres en l’àmbit de l’obtenció de proves en matèria civil i mercantil.
Reglament 805/2004 pel que es crea un títol executiu europeu per a crèdits no impugnats Reglament 1896/2006 pel que s’estableix un procés monitori europeu Reglament 861/2007 pel que s’estableix un procés europeu de escassa quantia Reglament 593/2008 sobre llei aplicable a les obligacions contractuals (“Roma I”) Reglament 864/2007 sobre llei aplicable a les obligacions extracontractuals (“Roma II”) Reglament 4/2009 relatiu a la competència, a la llei aplicable, reconeixement i execució de resolucions y cooperació en matèria d’obligacions d’aliments En el Tractat de Roma (a l’art. 220) els Estats mantenien la competència en matèria de DIPr però podien adoptar convenis en aquelles matèries que podien afavorir el bon funcionament de la UE.
Adopten així: - El Conveni de Brussel·les de 1968 sobre competència judicial internacional i reconeixement i execució de resolucions en matèria civil i mercantil.
- Y el Conveni relatiu als procediments d’insolvència de 1995.
27 Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis   En el Tractat de la UE de 1992 (Tractat de Maastricht), es mantenia la competència intergovernamental en matèria de DIPr. En el marc de la cooperació intergovernamental es va adoptar un conveni sobre execució de resolucions en matèria matrimonial i un conveni sobre notificació que tampoc va entrar en vigor ja que poc després es va ratificar el Tractat d’Amsterdam.
Sota la vigència del Tractat d’Amsterdam de 1997, el conveni de Brussel·les de 1968 va ser transformat en un Reglament comunitari (Reglament 44/2001, conegut com “Brussel·les I”). El conveni sobre competència, reconeixement i execució en matèria matrimonial es va convertir en un Reglament (Reglament 2201/2003) i es va afegir “en matèria de responsabilitat parental”. I el conveni sobre notificació també es va transformar en un Reglament (Reglament 397/2007). Ja sota la vigència del Tractat d’Amsterdam, s’han adoptat reglaments en matèria d’obtenció de proves, en matèria de procediments d’escassa quantia, etc.
Per últim, amb el Tractat de Lisboa de 2009, s’ha adoptat un Reglament sobre cooperació reforçada en l’àmbit de la llei aplicable al divorci i a la separació judicial (que com veurem no obliga a tots els estats de la UE – no només a Irlanda, Anglaterra i Dinamarca sinó també altres estats que van decidir no participar-hi) i el Reglament 650/2012 relatiu a la competència, la llei aplicable, el reconeixement i l’execució de les resolucions, a l’acceptació i l’execució dels documents públics en matèria de successions mortis causa i a la creació d’un certificat successori europeu.
Menció final à Cal tenir en compte l’àmbit d’aplicació del conveni per a veure si aquest és aplicable a la relació privada internacional que se’ns plantegi. Això es veu en virtut de 3 criteris à el material, el temporal (a partir de quin moment el conveni entra en vigor) i el personal o en l’espai. Quan la qüestió de DIPr que s’ha de resoldre entra dins l’àmbit material, temporal i personal del conveni, aquest s’aplica i desplaça a les normes de DIPr autònomes.
Respecte els textos europeus en matèria de DIPr també hem de fer la mateixa reflexió à és a dir: s’ha d’estudiar si la relació privada que hem de resoldre entra o no en l’àmbit d’aplicació d’un text comunitari, perquè si es així, el text comunitari té prioritat sobre el conveni. Per tant, tots aquests Reglaments que hem vist tenen disposicions que delimiten el seu àmbit d’aplicació material, temporal i en l’espai. I bàsicament aquests criteris son els mateixos amb algunes peculiaritats: Ø Pel que fa a l’àmbit d’aplicació material no hi ha cap diferencia entre els convenis i els reglaments.
A vegades, la única peculiaritat és que els reglaments, al definir la matèria que regulen, solen ferho amb més precisió que els convenis. EX: En el reglament 44/2001, a l’art. 1 es precisa exactament quines son aquestes matèries civils i mercantils en les que el reglament s’aplica à s’aplica a les matèries patrimonials però exclou expressament aquelles matèries civils o mercantils a les quals el reglament no s’aplica (matèria de successions, de família, etc.). O el reglament Brussel·les II defineix exactament què vol dir això de “responsabilitat parental”. Per tant, el reglament defineix exactament la matèria a la que vol que s’apliqui.
Ø Pel que fa a l’àmbit d’aplicació temporal, també trobem una peculiaritat i és que es distingeix entre entrada en vigor i aplicació. La majoria dels Reglaments entren en vigor 20 dies després de la seva publicació en el diari oficial de la UE, però això no vol dir que el reglament resulti 28   Cristina Vega Martínez-Zurita Dret Internacional Privat – Conflicte de lleis aplicable després de la seva entrada en vigor à es distingeix entre la data d’entrada en vigor i la data de la seva aplicació. EX: El Reglament de successions no resulta aplicable fins a l’agost de 2015 (3 anys després de la seva entrada en vigor).
Aquesta distinció té la seva raó de ser perquè molts dels Reglaments europeus requereixen que els Estats Membres de la UE realitzin actuacions per a que l’aplicació d’aquests reglaments sigui possible. A partir de l’entrada en vigor, el Reglament crea obligacions pels Estats Membres (dur a terme actuacions que facilitin l’aplicació del reglament quan toqui) però no s’aplica per resoldre litigis entre particulars. Els Estats s’obliguen a adoptar les mesures o actuacions necessàries per a que quan arribi el moment d’aplicació del reglament, aquest es pugui aplicar.
Ø Finalment, pel que fa a l’àmbit d’aplicació en l’espai, no hi ha diferències entre els convenis i els reglaments comunitaris. També aquí pot ser que el Reglament només s’apliqui quan la relació o matèria que regulen tingui alguns vincles amb la UE (EX: quan es tracta de “Brussel·les I”, només s’aplica quan el demandat està domiciliat en un estat de la UE, per tant ha d’haver-hi un vincle amb la UE).
En canvi, els reglaments de dret aplicable (EX: Reglament “Roma I” i “Roma II”), són reglaments universals o erga omnes (s’apliquen amb independència de que el dret aplicable a la relació internacional sigui el d’un Estat Membre de la UE o el d’un tercer estat).
Per tant, imaginem que Espanya és part del Reglament sobre dret aplicable en els aliments i també es part del conveni de la Haya del 73 sobre aliments. Si a Espanya es planteja una demanda d’aliments derivada d’una relació privada internacional, haurem de veure si estem en l’àmbit d’aplicació del reglament d’aliments i sinó en el del conveni de la Haya. I si la resposta es negativa haurem d’acudir a les normes recollides en el DIPr intern espanyol.
  29 ...