El Modernisme a Catalunya (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Història de la traducció
Año del apunte 2015
Páginas 2
Fecha de subida 12/01/2015
Descargas 19
Subido por

Vista previa del texto

EL MODERNISME A CATALUNYA: L’AVENÇ La revolució romàntica a Catalunya triomfa amb el Modernisme, en un intent de recuperar el temps perdut. L’objectiu era traduir-ho tot a una llengua sense uniformitat, que no havia passat per cap procés de normalització com altres llengües europees, i això era un problema a l’hora d’escriure i de traduir. Per parlar del català a principis del segle XX hem de parlar de Pompeu Fabra i de la revista L’Avenç. Joaquim Casas-Carbó (germà del pintor Ramon Casas) i Jaume Massó i Torrents són els artífexs de la revista quan només tenien 18 anys. Decideixen fer-hi participar el seu amic Pompeu Fabra, que era enginyer químic i havia hagut d’anar a viure a Bilbao. Als 16 anys, Pompeu Fabra ja havia escrit una primera gramàtica catalana per ell. Ells li proposen aplicar els principis d’aquesta gramàtica a la revista, i aquest és el principi de la reforma fabriana, de manera que la revista funciona com un banc de proves. La revista va tenir una llarga vida, també es va convertir en editorial; van emprendre publicacions diverses. A partir d’aquesta plataforma, Fabra va proposar la reforma, que consisteix en una base dialectal del dialecte més parlat (el barceloní), depurat d’interferències diverses i amb tot d’aportacions d’altres dialectes, a fi i efecte que tothom s’hi senti reconegut, còmode, i que aquesta llengua no resulti estranya a ningú.
Però, d’on parteix Fabra? Els models de la Renaixença, fins al Modernisme, eren dos models antagònics fins a cert punt: els Jocs Florals (restablerts el 1859) eren defensats pels sectors lligats a la poesia, i eren un model de llengua arcaïtzant, que proposa recuperar la resplendor medieval, idealment pura. Per contra, l’altre model era “el català que ara es parla”, una tendència defensada pels sectors lligats al teatre d’humor i a la premsa humorística. Pretén estandarditzar el català de carrer, popular, infestat d’impureses, interferències, incorreccions...
Per tant, cap dels dos models és funcional, són gairebé l’exageració de dues coses.
L’aventura de Fabra, doncs, semblava impossible amb aquests precedents. La reforma fabriana va ser lenta: comença amb L’Avenç. La primera època conclou el 1913 quan l’IEC decideix adoptar la seva reforma. El 1918 Fabra publica el Diccionari Normatiu. No és fins l’any 1932 que apareix el Diccionari General de la Llengua Catalana.
L’Avenç és un nucli intel·lectual: sorgeix com a revista, però també és una editorial, una impremta (publica una gran quantitat de llibres). En el món editorial, va suposar una revolució tipogràfica. També és una llibreria amb una peculiaritat, i és que per primera vegada es venen de manera regular llibres en llengua estrangera (francès, italià, anglès i alemany). És una tertúlia que aglutina uns quants intel·lectuals: Joaquim Casas-Carbó, Jaume Massó i Torrents, Pompeu Fabra i Joan Maragall, el gran poeta del Modernisme [Dossier de textos  definició de la traducció: “la traducció és amor”], els germans Montoliu... És una tertúlia hiperactiva, no paren de fer, i van dedicar tota la seva fortuna a L’Avenç.
Dues coses defineixen l’equip de L’Avenç: el progressisme ideològic, intel·lectual (es fa ressò dels pensadors punters, que són transgressors: Nietzsche, Schopenhauer) i el rigor amb què emprenen totes les iniciatives, a més de l’execució de les coses amb competència (fer per crear i establir bases).
El nucli intel·lectual de L’Avenç es manté actiu durant 35 anys. Publiquen set revistes diferents, arriben a publicar 515 llibres repartits en 12 col·leccions diferents, de les quals la Biblioteca Popular de L’Avenç n’és la més important i iniciadora de la traducció catalana moderna. Els llibres eren de tapa tova, mida de butxaca i de colors. Va ser el primer llibre de butxaca del món, concebut per ser popular, no pas car. És la col·lecció més llarga, vigent entre 1903 i 1915, un conjunt de 155 volums dels quals 47 són traduccions. També és important perquè aconsegueixen aglutinar tota mena de traductors: els traductors del grup de L’Avenç (els creadors de la revista, Joan Maragall, Pompeu Fabra i els germans Montoliu), traductors de l’època (Joan Puig i Ferreter), traductors de la generació anterior, del Renaixement (Jacint Verdaguer i Narcís Oller) i traductors de la generació següent (Joaquim Ruyra). Narcís Oller havia publicat la seva última novel·la, Pilar Prim (1906), afirmant que se li havia acabat la inspiració. El grup de L’Avenç fa que el gran novel·lista es converteixi en gran traductor: realitza 30 traduccions, sobre tot de teatre i del francès i l’italià.
El grup de L’Avenç posa unes bases que s’esfondren el 1939 amb una repressió salvatge.
Dura, per tant, molt poc. Però si les bases no haguessin sigut sòlides, no hi hauria hagut continuïtat.
...