Tema 4 (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 24
Subido por

Descripción

Cop d'estat i guerra civil

Vista previa del texto

Història  de  Catalunya  s.XX   Anna  Prats  Marín   5. Cop d’Estat de 1936 i Guerra Civil Des   de   les   eleccions   del   16   de   febrer   del   1936   tothom   té   present   que   tard   o   d’hora   l’exèrcit   intentarà   algun   moviment.   Entre   febrer   i   juliol,   l’exèrcit   intenta   un   cop   d’estat   que   té   el   precedent   d’Astúries   i   situa   als   electors   d’extrema   esquerra   més   enllà   de   deixar-­‐se   dominar   sense   oposar   resistència,   sembla   que   plantaran   cara   (milions   d’obrers).   Durant   aquests   mesos   el   govern   republicà   tant   a   Madrid   com   a   Barcelona   comencen  a  planificar  quina  ha  de  ser  la  seva  reacció.   En  el  cas  del  govern  central  es  confiarà  en  apart  a  alguns  militars  però  no  es  prenen   decisions   contundents   (enviar   a   Franco   a   Canàries).   En   el   cas   català   estan   més   ben   informats   perquè   tenen   soldats   dins   els   quarters.   Els   militars   es   pensen   que   tot   serà   com  al  1934  (dretes  i  militars  s’equivoquen  en  el  seu  plantejament).   El   18   de   juliol   de   1936   (des   de   fa   mesos   s’ha   estat   planificant   aquest   cop   d’estat   i   la   jerarquia   eclesiàstica   està   implicada   també;   la   falange,   la   CEDA,   el   partido   nacionalista   español,   acción   católica,   els   carlins   à   sectors   minoritaris   a   Catalunya.   El   gruix   de   la   política   catalana   (la   lliga)   no   hi   participa,   viu   al   marge,   però   Catalunya   té   un   pes   important  demogràficament.   Una   part   molt   important   de   l’exèrcit   espanyol   s’aixeca   en   armes   i   aconsegueixen   dominar  la  meitat  del  territori  espanyol  i  espanya  queda  dividida  en  dues  parts.  És  un   cop  d’estat  que  fracassa  perquè  deriva  en  una  guerra  civil;  el  que  pretenia  era  assumir   el   poder   però   no   obrir   una   guerra.   Espanya   es   veu   immersa   en   una   guerra   civil   que   s’allargarà   a   Catalunya   fins   al   febrer   del   39   i   en   el   cas   d’Espanya   fins   a   la   caiguda   de   Madrid.   Fracassa   perquè   fracassà   a   les   grans   ciutats   com   València,   Bilbao,   Madrid   o   Catalunya.   Per   tant,   Espanya   queda   dividida   en   dues   parts   desiguals   en   una   Europa   en   plena  tensió  que  està  atemorida  per  l’esclat  imminent  d’una  guerra  mundial  on  Hitler   no  ha  fet  res  més  que  incomplir  els  tractats  firmats  des  de  la  primera  guerra  mundial.   La  Guerra  Civil  espanyola  preocupa  al  desenvolupament  de  la  Segona  Guerra  Mundial   perquè   Espanya   té   un   paper   demogràfic   important,   ja   que   és   un   territori   estratègic.   La   guerra   civil   es   posa   amb   el   pensament   de   Hitler:   extermini.   Ja   no   és   un   conflicte   on   venci  qui  té  més  avions,  sinó  que  és  una  guerra  total:  no  és  només  guanyar  el  camp  de   batalla,  sinó  exterminar  el  teu  rival  i  deixar-­‐lo  abatut.  El  bàndol  republicà  utilitza  una   violència   molt   desorganitzada   per   contra   del   franquista,   que   està   molt   organitzat.   El   conflicte  obliga  a  tothom  a  posicionar-­‐se,  degut  a  que  esclata  un  conflicte  europeu  que   serà   feixisme   contra   comunisme.   Els   dos   bàndols   intenten   guanyar-­‐se   el   favor   de   les   opinions  públiques  d’Europa  i  d’Amèrica.  Per  tant,  hi  ha  una  guerra  internacional  per   tal  de  guanyar  una  guerra  propagandística.  Per  tant,  la  propaganda  esdevé  un  factor   clau.     A  Espanya  la  guerra  civil  és  una  guerra  civil  moderna  perquè  no  només  es  guanya  en  el   camp  de  batalla,  sinó  en  el  cine,  la  premsa,  la  ràdio,  etc.   És  un  conflicte  tancat  a  les  fronteres  espanyoles  però  té  un  ressò  mundial  i  tot  aquell   que  no  es  posiciona  és  criticat  per  tothom,  no  es  pot  ser  neutral.     Guerra   on   extraoficialment   s’hi   involucren   grans   potències:   rebels   (catòlics   de   tot   el   món,  sobretot  europeus)  i  la  banda  republicana  (unió  soviètica  de  manera  desigual  al   costat   del   bàndol   republicà).   Els   britànics   i   els   francesos   no   estan   amb   ningú   perquè   sobretot   tenen   por   de   que   hi   hagi   un   conflicte   europeu   i   no   hi   participen   de   cap   manera.   El  gruix  d’aliats  per  part  dels  rebels  fa  que  la  part  militar  sigui  més  important  perquè   s’organitzen  bé  i  tenen  bon  armament.  És  un  conflicte  molt  contradictori  i  amb  molts     12   Història  de  Catalunya  s.XX     Anna  Prats  Marín   sectors   diversos   (per   qüestions   econòmiques   o   demòcrates).   Es   simplifica   com   si   només  hagués  estat  democràcia  contra  dictadura,  però  no  va  ser  així.  Lo  de  les  dues   espanyes  no  van  ser  dues,  hi  havia  moltes  vertebracions.   Per  la  banda  republicana  estan  durant  tota  la  guerra  amb  conflictes  interns;  pel  bàndol   franquista,   Franco   imposa   la   força   perquè   tothom   acabi   obeint.   El   bàndol   franquista   serà  un  bàndol  més  uniforme.   La  guerra  civil  espanyola  no  ha  estat  explicada  de  manera  gaire  concreta  a  la  societat   espanyola.   Tornant  al  cop  d’Estat,  la  diferència  entre  el  6  d’octubre  és  que  la  gent  de  classe  obrera   són   cridats   a   agafar   les   armes   que   tenguin   i   anar   a   plantar   cara   als   soldats   que   han   sortit   als   carrers   de   Barcelona.   Serà   un   enfrontament   armat.   Els   militars   que   es   revolten  a  Barcelona  estan  en  mans  del  general  Goded.  Per  part  de  la  Generalitat  hi  ha   Frederic   Escopet,   Josep   Maria   Espanya   i   Vicenç   Guarner:   són   els   que   planifiquen   la   resposta   de   la   Generalitat   al   cop   d’Estat.   L’element   que   determina   el   fracàs   del   cop   d’Estat  és  el  posicionament  de  la  Guàrdia  Civil,  que  a  l’any  36,  a  Catalunya,  està  sota   les  ordres  de  la  Generalitat.  Quan  esclata  la  guerra  civil  han  de  decidir  què  fer,  i  en  el   cas  de  Catalunya  la  seva  decisió  es  posiciona  (Escobar  i  Arangder)  amb  fidelitat  cap  a  la   república,   obeint   les   ordres   de   la   Generalitat,   això   determina   que   el   cop   fracassi   a   Barcelona.   Sense   la   Guardia   Civil   difícilment   les   masses   obreres   que   haguessin   sortit   al   carrer   haguessin   pogut   controlar   el   desplegament   de   les   autoritats   franquistes.   La   mitificació  de  que  són  els  obrers  anarquistes  els  que  aturen  el  cop  d’Estat  a  Barcelona   és  veritat,  però  sense  els    guàrdies  civils  segurament  el  cop  d’estat  hagués  triomfat  a   Barcelona.  Tot  i  que  en  algunes  ciutats  les  forces  militars  guanyen,  quan  se’ls  informen   de   que   a   Barcelona   s’ha   fracassat   es   rendeixen   i   intenten   amagar-­‐se   com   poden.   A   Barcelona   el   general   Goded,   quan   veu   que   tot   està   perdut,   el   fan   parlar   per   ràdio   com   a  Companys  i  finalment  és  afusellat.     Madrid   ha   quedat   rodejada   per   tots   els   sectors   franquistes   i   estarà   bombardejada   constantment.   Un  cop  dividida  Espanya  en  dues  començarà  la  guerra  civil.  En  el  bàndol  republicà  la   derrota   del   cop   d’Estat   comporta   un   canvi   en   l’odre   social   i   econòmic   de   la   societat,   sobretot  a  Catalunya.  El  govern  republicà  pren  la  decisió  de  dissoldre  l’exèrcit  i  tots  els   cossos  d’ordre  públic.  Aquesta  circumstància  provoca  que  milers  d’obrers  (sobretot  de   la   CNT)   assaltin   els   dipòsits   d’armes   i   s’apropiïn   de   milers   de   fusells   i   tot   tipus   d’armament  lleuger.   De   cop   i   volta,   sense   exèrcit   ni   policia   i   amb   armes   en   mans   de   l’extrema   esquerra   republicana   la   societat   catalana   es   transforma.   Qui   determina   què   es   pot   fer   o   no   i   qui   és  fidel  o  no  a  la  república?  Són  els  militants  de  la  CNT-­‐FAI  i  els  militants  de  la  POUM   (partido   obrero   de   unificación   marxista).   Es   comença   a   produir   una   revolució   d’extrema   esquerra   on   la   piràmide   del   poder   s’inverteix.   Els   dies   posteriors   al   fracàs   del   cop   d’Estat,   Barcelona   i   Catalunya   són   escenaris   d’una   revolució   que   transforma   la   realitat   de   cap   a   peus,   ja   que   no   hi   ha   propietaris   a   les   fàbriques,   sinó   comissions   d’obrers;  ja  no  hi  ha  un  govern  de  la  Generalitat  que  sigui  el  poder  polític,  sinó  que  hi   ha  múltiples  petits  poders  que  controlen  un  poble,  un  barri,  els  carrers,  etc.   Hi  ha  a  Catalunya  una  violència  desmesurada,  sense  cap  control,  que  s’intenta  frenar.   La  Generalitat  que  sobreviu  no  té  poder  durant  els  primers  mesos.  Després  es  pacta  i   intenta   que   les   institucions   de   tota   la   vida   intentin   recuperar   el   poder   que   havien   perdut.  Aquest  serà  el  gran  enfrontament:  els  revolucionaris  contra  el  poder  clàssic.     13   Història  de  Catalunya  s.XX   Anna  Prats  Marín   Violència a Catalunya durant la Guerra Civil L’únic   ressort   de   poder   que   continua   existint   és   la   Generalitat   de   Catalunya,   que   segueix  existint  però  no  té  cap  poder,  queda  en  mans  de  la  voluntat  dels  militants  de  la   CNT   i   de   la   FAI,   qui   tenen   la   potestat   de   decidir   què   passarà.   No   són   separatistes   ni   nacionalistes,   però   tenen   una   solidaritat   amb   els   obrers,   camperols   i   classes   treballadores  de  la  resta  de  la  república  i  per  aquest  motiu  no  se’n  volen  desvincular.   Dos  poders:  poder  real  (poder  del  carrer)  i  poder  institucional  (la  Generalitat).   Els   anarquistes   renuncien   al   que   durant   segles   han   intentat   assolir,   que   és   el   poder   absolut.   Aquest  fracàs  del  cop  d’estat  genera  una  gran  violència  que  comença  a  atacar  des  del   primer   moment   als   membres   de   la   Església   Catòlica   (bisbes,   capellans,   monges   i   qualsevol   membre   relacionat),   tot   burgès   i   propietari,   tota   persona   de   partit   conservador   (lliga,   falangista...).   Tots   aquests   es   veuen   en   perill   de   ser   assassinat   durant  els  sis  primers  mesos  després  del  cop  d’Estat.  Es  produeix  una  veritable  cacera   d’aquests   sectors,   sense   cap   mena   de   procés   judicial,   de   vinculació   amb   cap   procés   administratiu,   etc.   Es   produeix   una   revetlla   social:   tots   els   que   havien   estat   durant   segles  desfavorits,  en  el  moment  en  que  tenen  les  armes,  decideixen  venjar-­‐se.   És   una   violència   gratuïta   perquè   assassinen   per   venjança   del   que   han   fet   els   seus   avantpassats,   i   és   una   violència   també   desorganitzada,   espontània.   És   una   violència   que   la   porten   a   terme   milers   de   militants   anarquistes,   alguns   d’esquerra   republicana,   i   que   va   acompanyada   d’un   fet   propi   d’un   procés   revolucionari:   l’obertura   de   les   portes   de  totes  les  presons.  Tots  els  presos  surten  alliberats.     Milers   de   delinqüents   de   tots   tipus   de   delictes   surten   de   la   presó   i   comencen   a   militar   amb   la   CNT,   ja   que   veuen   una   oportunitat   per   “fer   el   que   saben”   (robar)   a   les   seves   files.   Durant   la   Guerra   Civil   hi   ha   assalts   a   arxius,   a   propietats   de   l’alta   burgesia   i   venta   posterior  al  mercat  negre  europeu  d’obres  d’art  de  totes  les  èpoques.  En  un  context   com  en  una  revolució,  és  difícil  controlar  el  que  passa.   La   violència,   robatoris,   etc.   d’aquest   període   són   reals   (ho   utilitzarà   la   propaganda   feixista   durant   molts   d’anys),   però   desorganitzada;   a   més   també   cal   contar   la   naturalesa  humana,  de  militants  sincers  que  han  viscut  la  repressió  durant  tota  la  seva   vida  i  que  ara  poden  gaudir  d’una  vida  que  mai  haurien  pogut  gaudir.   Per  tant,  s’inicia  la  Guerra  i  Catalunya  queda  molt  lluny  del  front  de  guerra.  S’envien   uns   quants   milers   de   militants   d’anarquistes   al   front   de   guerra   d’Aragó,   a   prop   de   Lleida  el  front  més  proper.  Fins  l’any  1938  el  front  de  Guerra  no  se  situarà  a  Catalunya.   Els  anarquistes  renuncien  a  una  part  del  poder  i  creuen  que  la  col·∙laboració  amb  ERC   però   també   amb   altres   sindicats   com   la   UGT   i   posteriorment   amb   el   PSUC   i   altres   petites  forces,  és  el  mal  menor  davant  un  enemic  comú  que  liderarà  el  general  Franco.   El   que   s’intenta   és   no   tacar   el   nom   de   l’anarquisme   i   de   la   CNT   amb   tots   aquests   robatoris   i   assassinats,   i   això   s’intentarà   fer   des   del   primer   moment:   intenten   aturar   aquesta  violència.   No   és   justificable   l’assassinat   de   la   classe   alta   i   burgesa,   però   si   és   comprensible   en   un   context  on  mai  hi  ha  hagut  negociació  per  part  de  la  classe  alta,  on  la  Guardia  Civil  ha   disparat   i   matat   persones   per   dissoldre   les   manifestacions,   etc.   Per   tant   es   pot   entendre  l’intent  amb  acabar  amb  aquells  que  els  han  oprimit  durant  dècades.   Un  cop  els  anarquistes  van  perdent  poder  en  mans  dels  comunistes  la  violència  passa  a   ser  organitzada  i  institucionalitzada.  Es  crearan  centres  de  detenció  i  tortura  coneguts   com   a   Txeques.   Passaran   per   allà   militants   anarquistes   de   la   CNT   i   comunistes   del     14   Història  de  Catalunya  s.XX     Anna  Prats  Marín   POUM.   (POUM   à   partido   obrero   de   unificación   marxista:   partir   marxista,   leninista,   però  que  no  és  fidel  a  la  unió  soviètica,  ja  que  no  recolzen  Stalin.  El  seu  líder  és  Andreu   Nin)   Aquesta   violència   té   un   altre   element   important   en   el   cas   català,   que   és   un   element   basat   en   la   xenofòbia   i   el   racisme   contra   els   no-­‐catalans:   els   de   la   Lliga   Regionalista   recolzen   que   els   que   estan   utilitzant   la   violència   són   els   que   provenen   de   fora   de   Catalunya,  ja  que  diuen  que  Catalunya  no  estava  en  mans  de  catalans  durant  la  Guerra   Civil,  sinó  d’immigrants  que  “no  coneixien  el  caràcter  català”.  Parteixen  de  la  idea  de   que  la  Catalunya  autèntica  són  ells,  ja  que  defensen  que  el  caràcter  català  és  catòlic,   que  no  creu  en  la  violència,  etc.   Joan   Peiró,   líder   de   la   CNT   a   Catalunya   defensarà   que   sense   certa   violència   no   hi   ha   revolució  però  no  s’ha  d’arribar  a  aquells  nivells  de  criminalitat,  ja  que  hi  ha  persones   que  maten  en  nom  de  la  CNT,  cosa  que  ell  detestava.   En  el  món  rural  la  violència  es  produeix  en  disputes  comercials,  més  directes.   Per  altra  banda  també  hi  ha  un  gran  sector  que  pateix  aquesta  violència,  que  són  els   militars,   que   gaudiran   d’una   certa   protecció   per   part   de   la   Generalitat.   Intentaran   processar-­‐los  i  jutjar-­‐los  i  seran  condemnats  i  afusellats  posteriorment,  però  no  sense   processar-­‐los  i  jutjar-­‐los  primer.  (Goded)   PSUC Apareix  un  nou  partit  polític,  el  PSUC  (partit  socialista  unificat  de  Catalunya),  que  és,   amb   el   pas   dels   anys,   l’origen   de   IC   (Iniciativa   per   Catalunya).   Està   format   per   socialistes  i  anarquistes.  Es  funda  poques  setmanes  de  l’inici  de  la  Guerra  Civil,  i  és  la   suma  de  petits  grupuscles  com  USC,  PCP,  Federació  Catalana  del  PSOE  i  PCC.  Aquests   quatre   petits   partits,   més   alguns   independentistes   de   Estat   Català   són   els   que   configuren   el   PSUC.   Primer   és   un   partit   molt   petit   però   s’anirà   convertint   en   el   gran   partit   durant   la   Guerra   Civil   espanyola   i   per   acabar   sent   el   partit   de   l’oposició   del   franquisme  a  Catalunya.  És  un  partit  comunista  que  es  posa  a  les  ordres  de  la  URSS  i   que  té  la  peculiaritat  de  ser  un  partit  diferent  al  partit  comunista  d’Espanya  (Lo  normal   era   un   partit   comunista   per   cada   estat).   Consideren   que   qui   està   més   a   prop   dels   seus   ideals  són  els  anarquistes.   Europa,   des   que   Hitler   arriba   al   poder,   tenen   por   de   la   URSS   però   tenen   més   por   de   Hitler,  per  proximitat.  La  URSS  diu  a  tots  els  partits  comunistes  que  han  de  col·∙laborar   amb  tots  els  partits  del  centre  fins  l’esquerra  per  evitar  que  Hitler  avanci  a  Europa.  Per   aquest  motiu  col·∙laboren  amb  ERC  i  IR,  per  enfrontar-­‐se  a  aquest  enemic  comú.  Això   comportarà   enfrontar-­‐se   amb   els   anarquistes   que   tenen   un   camí   diferent,   revolucionari.   Això   farà   que   aquests   partits   prenguin   posicions   “conservadores”,   antirevolucionàries,  perquè  consideren  que  no  és  el  moment  de  la  revolució.  Per  això   acaben  sent  els  enemics  dels  anarquistes  que  sí  que  volen  la  revolució  (CNT  i  POUM).   Per  tant  s’estableix  una  batalla  dura  i  violenta  entre  aquests  sectors.  Poc  a  poc  el  PSUC   i  el  seu  sindicat,  UGT,    anirà  conquerint  el  terreny  a  ERC.   La   dualitat   entre   poder   revolucionari   i   la   generalitat   sorgida   el   18   de   juliol   del   1936   intentarà   ser   dirigida:   la   Generalitat   continuarà   existint   però   el   21   de   juliol   del   36   es   crea  el  CCMA,  un  govern  paral·∙lel.  És  un  comitè  del  qual  formen  part  tots  els  partits  i   sindicats,  que  encara  en  aquest  moment  són  legals.  Dura  fins  el  28  de  setembre  del  36,   que   es   decideix   que   no   és   una   fórmula   adient   per   aconseguir   cap   ajuda   i   es   crea   el   primer  govern  Tarradellas  que  serà  el  primer  govern  un  cop  dissolt  el  comitè  central,   on  els  anarquistes  entren  per  primera  vegada  en  un  poder  clàssic.     15   ...