TEMA 1 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2015
Páginas 17
Fecha de subida 16/03/2016
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a la Ciència Política INTRODUCCIÓ A LA CIÈNCIA POLÍTICA En el tema 0... Què és la Ciència Política? Què és la Política? Tot allò que té a veure amb l’ús i l’exercici del poder públic. El poder és allò que fa que una persona pugui causar un comportament o un altre. El comportament dels actors del sistema polític, per tant, està sempre basat en el poder.
TEMA 1. PODER POLÍTIC I ANÀLISIS POLITOLÒGIQUES Recordem que el poder és allò que caracteritza la política. Poder > Estat > Règims democràtics 1.1. Organització social i relacions de poder “Poder” és un terme de difícil definició (com “política”). Quina utilitat té la política? L’ésser humà és un ésser social. La política serveix per “orientar les situacions socials cap a un objectiu, o a ordenar-les i integrar-les adjudicant papers, recompenses i sancions i resolent conflictes” (Bouza-Brey a Caminal 1996: 39).
Les situacions en que hi ha conflictes socials es caracteritzen per 2 factors: recursos escassos i interessos en conflicte. Si no hi hagués interessos en conflicte no hi hauria problemes socials, igualment si no hi hagués una manca de recursos. El fet que puguem viure en societat de forma estable depèn de l’exercici i l’ordenació estable del poder. Quan hi ha un sistema polític, que ordena el poder, és el que s’encarrega d’administrar els recursos i evitar conflictes d’interessos. Per tant, la política serveix per “ordenar” la societat d’alguna manera per evitar els conflictes.
Hem de tenir present que no sempre es mira el bé comú, ja que un Estat totalitari pot subministrar recursos i evitar conflictes. Com? Amb l’amenaça, a punt de pistola.
1.1.1. Poder i política La política necessita del poder per complir la seva funció. I què és el poder? El poder és la capacitat d’aconseguir obediència dels altres. “Té poder aquell individu o grup d’individus que aconsegueixen que altres (individus o grups) facin (o deixin de fer) el que ell vol” (Bouza-Brey a Caminal 1996: 40).
El poder, per tant, és un valor clau en política i té una doble naturalesa:  Poder com a mitjà  Poder com un fi en si mateix El poder és un instrument per aconseguir altres coses però, a la vegada, és un valor/bé en si mateix. Arriba un moment en què el poder agrada tant que es 1 Introducció a la Ciència Política converteix en un valor. E.g.: els diners → primer són un mitjà d’intercanvi, però acaba esdevenint un fi ja que agrada tenir molts diners “El poder es pot concebre com l’instrument pel qual s’obtenen tots els altres valors, de la mateixa manera que una xarxa s’usa per atrapar peixos. Per a moltes persones el poder també és un valor en si mateix; de fet, per a alguns sovint és el premi principal. Atès que el poder funciona a la vegada com un mitjà i un fi, coma xarxa i com a peix, constitueix un valor clau en la política” (Karl Deutsch) 1.1.2. Dues visions del poder  Poder vist com a “recurs”: el poder seria una mena de “cosa” (bé tangible localitzat en algun punt de l’esfera social) extern als ésser humans, del qual un individu o grup d’individus “s’apodera”. “El poder és poder” L’anàlisi ha de buscar “on és” el poder, on es troba la seva font.
 Hobbes (“Qui té les armes mana”), Marx o Mosca  Poder vist com a efecte d’una relació social. És a dir, el poder s’entén com una relació (perquè depèn de molts factors) o característica de les relacions entre les persones: és substancial en les relacions socials. No posseeixes el poder, sinó que et “relaciones” amb els altres des d’una posició de més o menys poder. Tothom aporta alguna cosa al poder, fins i tot els que l’accepten. L’única raó de perquè hi ha unes persones que manin és perquè n’hi ha unes que l’obeeixen.
Per tant, el poder resideix allà on les persones creuen que està, funciona quan les persones ho volen. “El poder és una ombra” → El poder és un truc, funciona quan la gent se’l creu. E.g.: l’única raó per la que els diners són importants és perquè nosaltres els hi donem un valor L’anàlisi ha de descriure aquestes relacions de poder i les situacions on s’hi poden trobar els diferents actors.
 Maquiavel (posa l’èmfasi en que el príncep donés importància a la religió per adquirir poder sobre el poble), Tocqueville, Dahl El dilema de poder es troba en que, perquè hi ha persones disposades a fer el que diguin els demés, si el poder és simplement una ombra? Perquè he d’obeir el poder si puc agafa’l jo mateix? Intenten respondre-ho: 2 Introducció a la Ciència Política 1.1.3. Tres fonts i tres tipus de poder  Poder coercitiu: neix de la COERCIÓ (violència), de l’amenaça de l’ús de la força física sobre la vida, la integritat física, la llibertat...
Coerció, per tant, significa amenaçar mitjançant l’ús de la força física: utilitzo la violència per impedir de que facis quelcom, o bé de que ho facis. El poder són les armes.
Antigament el poder coercitiu estava repartit. A la modernitat, el poder coercitiu és el típic (no l’única) de l’Estat, que n’exerceix el monopoli. En aquells llocs on l’Estat es debilitat, on no protegeix als individus i, per tant, no exerceix la seva funció, sorgeixen competidors (màfies, senyors de la guerra...) E.g.: a Sicília l’Estat no fou capaç d’exercir el poder coercitiu i, com que la gent vol algú que els protegeixi, arriben a ser capaços de pagar (màfia).
 Poder persuasiu: PERSUASIÓ. Neix de, i actua sobre, la ment. És la capacitat d’obtenir obediència fent coincidir les creences o les preferències de qui obeeix amb els d’aquells qui mana. Per tant, té a veure amb la capacitat de cada actor de modificar el comportament d’altres per tal de coincidir amb creences i preferències.
Creença. Crec que això es degut a l’explotació de les classes altes sobre les classes obreres.
Però un mitjà de comunicació de masses em fa veure que la culpa és dels jueus: em persuadeix.
Interessos Sóc un alemany dels anys 30 i visc en la misèria: en vull sortir Acció. Votaré un partit demòcrata o republicà.
Odiaré i m’oposaré als jueus: m’afiliaré al partit nazi.
Com hem pogut veure en l’exemple, s’aconsegueix modificar els interessos o creences a través de la persuasió, per a que s’actuï d’una altra manera: actua exclusivament sobre la ment. D’aquesta manera, els qui manen aconsegueixen que compartim els seus interessos i creences.
És un poder típic de les religions, partits, grups d’afinitat... molt important en el món modern (política de masses). Ara bé, és un poder més complicat d’aconseguir, però si s’aconsegueix és més estable i més “net“ que el coercitiu, ja que s’estalvia la força “bruta”.
 Poder retributiu: RETRIBUCIÓ. Neix de la capacitat de repartir recompenses a canvi d’acceptació de les ordres. E.g.: empreses Obeeixes a altres persones perquè tenen alguna cosa que no tens i desitges. És un intercanvi desigual: hi ha persones que tenen un poder superior a d’altres: empresari/treballador. → Desigualtat 3 Introducció a la Ciència Política 1.1.4. Fonaments biològics del poder: polèmica natura/criança 1,2,3 Preguntes fonamentals que sorgeixen:  Existeix una naturalesa humana?  Si existeix, com expliquem la diversitat cultural? AMBIENTALISME La naturalesa humana com a construcció social (mode que es troba a l’extrem de la criança). La nostra ment és com un paper en blanc (tabula rasa). Característiques: ▪ Existeix una escissió insalvable entre social/natural. Els fenòmens culturals, com al llengua, es consideren que no és una facultat innata dels humans, sinó que s’aprèn en societat: és una facultat social.
▪ No existeixen universals: absència de patrons universals de conducta.
No totes les persones actuen o pensen igual en determinades situacions, o no a totes les persones els agrada el mateix. E.g: al nostre país menjar un gos no està ben vist, però a la Xina sí.
▪ La conducta humana és deguda fonamentalment a l’ambient: si les persones es comporten d’una manera determinada ho hem de mirar en l’ambient. Les persones es comporten com ho fan per com les eduquen.
Ara bé, l’ambientalisme presenta uns problemes: ▪ Presència d’universals: realment sí existeixen uns universals, cosa que l’ambientalisme nega. E.g.: conductes sexuals, impulsos, instints...
▪ Manca d’explicació pel canvi i l’aparició de diversitat. Si jo assumeixo que la conducta de les persones és per motius ambientals, és a dir, de l’ambient que ens envolta, com és possible que les societats canviïn? La meva ment no és un full en blanc (tabula rasa), sinó uns supòsits adquirits.
▪ Absència de fonament biològic. En el meu cervell hi ha d’haver quelcom que possibiliti el meu aprenentatge: no tinc una persona que m’ho expliqui tot, no m’han ensenyat com aprendre...
Exemple: polèmica Skinner/Chomsky Skinner exposa que una llengua l’aprens, ens l’han ensenyat. Per altra banda, Chomsky demostra el contrari: el llenguatge és un instint biològic, té una part innata i una estructura en comú. Primerament no se sap qui va ser el primer en aprendre un llenguatge i ensenyar-lo, ni com ho va fer. A més, si només fos aprenentatge no podríem diferenciar entre un nadiu d’una persona que estudia un idioma durant molts any, així com poder distingir dues llengües estrangeres que no coneixem (cosa que som capaços de fer).
Hi ha coses del llenguatge que no són apreses: el sabem utilitzar més enllà del que hem après, atès que ningú explica pauta per pauta l’estructura d’aquest.
Tenim, per tant, alguna cosa predeterminada: un instint biològic que té unes normes universals sobre les quals s’organitza tota l’estructura del llenguatge “instint del llenguatge” 4 Introducció a la Ciència Política 1.1.4. Fonaments biològics del poder: naturalesa complexa 4 La diversitat i influència ambiental (canvi cultural) són reals i innegables, però estan construïdes sobre, i limitades per, la constitució biològica de l’espècie. És a dir, la diversitat està fonamentada i delimitada per les nostres capacitats biològiques. E.g.: tots sabem córrer, però hi ha gent que ho pot fer més que un altre. En funció del nostre ambient i de les nostres pròpies capacitats podrem córrer més o menys, així com també gràcies a l’aprenentatge. Tots podem córrer però no podem volar: ens dóna capacitat i alhora ens limita.
Seguint la línia de l’exemple, el mateix succeeix amb el nostre cervell: ens permet fer coses i alhora ens limita. Entremig d’aquests dos extrems trobem l’aprenentatge i la reflexió: som l’única espècie capaç de fer-ho. Es donen, entre d’altres, gràcies al llenguatge que ens permet intercanviar experiències amb altres individus. La naturalesa humana limita les regles del joc societal.
E.g.: les regles del futbol habiliten que existeixi aquest esport, però alhora limiten les accions, però no determinen com xutarà un jugador la pilota, a quina velocitat pot córrer...
Calen, per tant, “ponts” entre la biologia, la psicologia i les Ciències Socials per entendre com funciona la societat, la conducta social. Corrents: sociobiologia, psicologia evolucionària...
1.1.4. Fonaments biològics del poder: resistències a acceptar aquestes explicacions 5  Resistència ètico-política: el perill de la legitimació de l’status quo. Si introduïm aquestes explicacions (“si passen les coses és per la naturalesa humana”) podem pensar que tot el que passa es per qüestions de naturalesa i d’aquesta manera s’estaria legitimant l’status quo. És a dir, que un tret biològic que determini una manera de comportar-se no justifica aquell comportament: el fet de que l’espècie humana tingui algunes conductes per natura no justifica que aquestes conductes siguin viables. Per exemple, el fet que tinguem un instint de violència no explica que puguem utilitzar-lo sempre. E.g.: no podem justificar la 2GM dient que som violents per naturalesa.
El problema ètic d’estudiar la naturalesa humana és que, com podem fer que allò millor de la naturalesa humana aflori i allò pitjor no? Per tant, Les institucions han de poder funcionar i regular el comportament. A més, l’educació, l’ambient... tenen molta importància per determinar la nostra conducta.
 Resistència epistemològica: el perill del reduccionisme.
L’epistemologia és l’estudi del coneixement i, el reduccionisme, és una explicació parsimoniosa: hàbit intel·lectual que consisteix en reduir un problema amb moltes variables a una. La reducció, per tant, ens pot 5 Introducció a la Ciència Política solucionar la majoria de problemes en ciència. Sovint reduïm fenòmens complexos a una sola variable i així podem donar una solució parsimoniosa d’aquell fenomen complex. En aquest cas seria reduir la conducta humana a causes de la naturalesa. Però hi ha fenòmens que són molt complexos i no es poden reduir, i voler reduir la conducta humana és complicat  “perill del reduccionisme”. El dia que realment es pugui fer això en Ciències Socials, es faria un gran pas.
 Resistència ontològica: el perill del determinisme. L’ontologia és l’estudi de la realitat: quins són els últims elements de la realitat.
Aquí es produeix una crítica al determinisme: aquestes explicacions biològiques del comportament humà són deterministes perquè neguen la llibertat humana. Els éssers humans prenem decisions, per tant, l’evidència del canvi ja ens mostra que res està determinat per la naturalesa humana.
El determinisme però, realment no nega la llibertat humana, simplement diu que tot té unes causes i conseqüències, intenta donar una explicació de les nostres accions. Llavors els nostres comportaments sempre tindran una causa (encara que sigui per naturalesa o per la cultura). El contrari d’això seria que tot succeeix per atzar.
[El fet de tenir coses innates i no ser una tabula rasa ens permet fer preguntes i dialogar amb el nostre ambient: no tot depèn de la influència social. → Tots els aspectes tenen la seva part per explicar la conducta humana.] 1.1.4. Fonaments biològics del poder: selecció natural 6,7,8 i 9 → NO SURT A EXAMEN Origen i evolució de les societats 1.1.5. La revolució neolítica: cronologia La revolució neolítica és un procés de canvi que va afectar amb gran impacte la vida humana. Podem diferenciar: 1. PALEOLÍTIC (“La pedra antiga”): des del sorgiment del gènere humà (Homo: agrupa diferents espècies, incloent l’espècie humana→homo sapiens sapiens) fa gairebé 3 milions d’anys a l’Àfrica, fins aproximadament l’any 9.6000 aC. 99% de l’existència de l’espècie.
El gènere humà construeixen eines i viuen bàsicament de recol·lectors i caçadors i, a més, són nòmades. A continuació, per motius meteorològics sorgeix el mesolític.
2. MESOLÍTIC (“La pedra del mig”): és una etapa de transició que va des de 9.600 aC fins a 6.000 aC. Transició de l’economia de caça i recol·lecció a k0economia agrícola: comença a sorgir l’agricultura.
3. NEOLÍTIC (“La nova pedra”): va del 6.000 aC fins al 3.500 aC. Es produeix la revolució neolítica: en les societats l’agricultura esdevé la base d’aquestes i s’inicia l’economia agrícola. A més, l’aparició de la societat 6 Introducció a la Ciència Política agrícola suposa el sedentarisme. Aquesta etapa acaba amb l’inici de l’Edat del Coure i l’aparició de les primeres ciutats.
La revolució neolítica suposa un canvi fonamental perquè s’introdueix i s’estableix l’agricultura com a font principal d’alimentació. Tot i això, quan comença el neolític encara torbem societats que viuen de la caça i la recol·lecció (mesolític).
Aquesta revolució es produeix en primer terme a determinats focus originals (Creixent Fèrtil, Índia, Extrem Orient, els Andes i Centreamèrica), llocs fèrtils per motius meteorològics, expandint-se progressivament després cap a altres zones.
Hi ha sobretot dues innovacions crucials per entendre el desenvolupament de la política:  Excedents: la part que sobra de les producció un cop cobertes les necessitats bàsiques i el consum corrent. Això només és possible amb el sorgiment de les societats agrícoles: a les societat recol·lectores i caçadores era impossible. Conseqüències: o És possible alimentar a més persones: les societats augmenten.
o Aparició de desigualtats i de la recerca d’estatus.
o Possibilita l’aparició del comerç si et sobren coses pots intercanviar-ho per d’altres coses que puguis necessitar.
o Possibilitat i necessitat de la divisió de treball: diferents persones en una societat s’encarreguen d’una tasca concreta. Sorgeix el concepte d’especialització. Quan tens excedents necessites emmagatzemar i, per tant, persones que produeixin recipient son guardar els excedents. En conseqüència, sorgeixen les primeres formes d’artesania.
o Tot plegat porta a societats més complexes i cada vegada hi ha més població, comerç, producció...
Comencen a emergir ·”professions” no relaciones amb el treball productiu, sinó encarregades de liderar les societats.
D’aquí en deriva el sorgiment de les primeres religions organitzades: els primers administradors de la ciutat són sacerdots. Conseqüentment, trobem l’aparició de temples.
 Sedentarisme: forma de vida en societat per la qual aquesta ocupa de manera estable un territori. Contraposat a nomadisme.
És important per l’aparició de la política perquè sorgeix un sentiment/noció de propietat: comença a sorgir la distinció entre allò públic i privat. En conseqüència, apareix el robatori (vols les propietats d’algú altre; és atractiu quedar-se amb les terres 7 Introducció a la Ciència Política d’algú i amb els seus excedents) i, per tant, també de la guerra (guerra per poder posseir un territori).
Del sedentarisme en deriva l’emergència de la ciutat (5000 aC aproximadament): apareix una primera noció més o menys distintiva del poder polític i les primeres autoritats polítiques i estables així com la necessitat de legitimació. La política no era una esfera independent de la vida social, sinó que té a veure amb el govern de la vida de les persones: la política vertebra les demés esferes de la vida social.
Origen i evolució de les societats 1.1.6. Evolució del poder polític premodern 1. SOCIETATS ACÈFALES: són les primeres societats que trobem. La seva economia es basa en la caça, la pesca i la recol·lecció per la pura supervivència, sense excedent econòmic: economia de subsistència.
Són societats nòmades, poc complexes (manca d’organització) i els vincles que existeixen entre ells són bàsicament familiars. El control social (lleialtat) es basa en el llinatge/vincle familiar, la tradició i la dificultat de sobreviure en un medi hostil.
És l’única que forma que tenen de mantenir certa cohesió i estabilitat, ja que no tenen institucions, ni lleis... i tampoc coneixien l’escriptura. Els savis expliquen a les noves generacions el seu origen, quins costums i organització mantenen...
El poder polític es trobava escassament separat de la societat, poc jeràrquic. Hi ha caps però estan sotmesos a la tradició igual que ka resta de membres 2. SOCIETATS SEGMENTÀRIES: amb elles comença a existir una diferenciació entre els diferents nuclis de la societat.
Pel que fa l’economia, són societats agrícoles, poc desenvolupades, però sorgeixen els primers excedents econòmics.
És una societat sedentària i tribal però comença a contemplar els vincles no-familiars. Estratificació social basada en desigualtats de riquesa i justificada i controlada per la religió, que esdevé un límit al poder dels rics.
El poder polític guanya una relativa identitat/autonomia respecta la societat, en part gràcies a la divisió del treball. Podem dir que s’estabilitza i apareixen les primeres elits polítiques basades en el llinatge (no només trobem desigualtats entre individus, sinó també entre famílies), la riquesa i la tradició, i justificades per la religió.
8 Introducció a la Ciència Política 3. CIUTAT-ESTAT: assentaments cada vegada més extensos. Apareixen al Creixent Fèrtil, entre d’altres llocs (veure NEOLÍTIC).
Pel que fa l’economia, la base continua sent l’agricultura, però de resultes d’aquesta les societats han crescut i hi comença haver una divisió del treball accentuada: el comerç i l’artesania s’expandeixen potencialment. També sorgeix l’esclavisme: posseir una persona. De fet, la llibertat (concepte jurídic) en un inici designava a la persona que no era propietat de ningú.
Les societats comencen a urbanitzar-se i hi ha una creixent diferenciació entre camp-ciutat. Els vincles de llinatge i tribu es debiliten: hi ha una diferenciació entre família i societat, en tant que la família ja no correspon a la comunitat política. És a dir, ja no es depèn del llinatge familiar sinó que es forma part d’una societat més gran. De resultes d’això sorgeix el concepte de ciutadania: els drets i deures depenen de la categoria de ciutadà, políticament parlant.
En el poder polític trobem una major identificació de la política enfront de les altres esferes socials, com l’economia i la religió, tot i que hi està estretament relacionada. La ciutadania participa en el govern i trobem la rotació de les magistratures.
4. IMPERI BUROCRÀTIC → neixen de la necessitat de coordinar grans tasques Manté una economia bastant similar a la de la Ciutat-Estat, però marcada per la necessitat d’emprendre grans projectes que requereixen d’alts nivells de coordinació: es necessiten moltes persones i un comandament centralitzat que decideixi què s’ha de fer; per això és tant important el funcionariat. D’aquí en sorgeix la figura de l’emperador: dèspota que administra un territori i coordinen als membres d ‘una societat, capaços de coordinar el treball.
E.g.: obres hidràuliques, manteniment de fronteres extenses (Imperi Romà)...
La societat ja no és un vincle directament familiar ni tampoc té a veure amb la ciutadania, sinó que té a veure amb la fidelitat a l’emperador i la seva família: aquest sentiment és el que manté unit l’imperi. Per tant, la societat està compost per súbdits units per creences religioses i la lleialtat a la dinastia imperial.
L’estructura política és senzilla: el poder polític resideix en mans d’una dinastia governant (emperador i família), envoltats de nobles (disputes que es donen dins del palau), i normalment legitimada per la religió.
S’executa el seu poder mitjançant un aparell burocràtic: l’estructura administrativa és més complexa. Trobem un cos administratiu propietat de l’emperador, que s’encarrega de les tasques coordinades per aquest.
Podem dir que es dóna una espècie d’ “Estat” per primer cop.
9 Introducció a la Ciència Política 5. FEUDALISME (després de la caiguda dels Imperis) Es dóna a l’Europa posterior a l’Imperi Romà, bàsicament, en la coneguda Edat Mitjana. També succeeix en l’Imperi Egipte, el califat de Còrdova...
Neix arrel d’una situació d’inseguretat jurídica.
És una economia agrícola, basada en la ruïna dels imperis burocràtics per excessiva demanda del centre. Progressivament l’Imperi va entrant en decadència: van abusar dels recursos fins que es van exhaurir. L’economia passa a ser de subsidència, disminueix el comerç i l’activitat econòmica es descentralitza.
Com que l’Imperi s’ha arruïnat ja no pot mantenir una estructura militar, burocràtica... i aquesta deixar de ser necessària.
La societat es veu marcada per la inseguretat i és controlada per una aristocràcia de senyors feudals lligats pel vassallatge fins arribar al Rei.
Trobem una gran influència de la religió. La lleialtat cap a l’Imperi es va debilitant i sorgeixen persones que s’aprofiten d’aquesta inseguretat: defensen les persones a canvi d’un preu (senyors de la guerra o feudals).
El poder polític és descentralitzat territorialment, concentrat a nivell local en mans dels senyors. El rei no es fica en el que fa un determinat senyor feudal en la seva terra, sempre i quan no contradigui la seva paraula. Els únics contrapesos són les ciutats (no hi viu gent dedicada a l’agricultura, solien tenir unes milícies pròpies, organització... per això no necessitaven senyors feudals) i la religió (fa de límit sobre allò que els nobles poden fer a la gent, és limita a una sèrie de codis morals).
6. ELS PRIMERS ESTATS MODERNS (últim estadi en arribar a l’Estat democràtic). És específicament europeu i posteriorment americà, de resultes dels colonitzadors europeus.
Apareixen perquè la societat feudal es va fent estable i hi ha un creixement del comerç i de les ciutats. Disminueix la importància de l’agricultura i amb ella la dels senyors feudals, però augmenta la dels nobles: els reis sen beneficien (coalició d’interessos).
En la societat es manté l’estratificació feudal però guanya pes la burgesia urbana i comercial: no són camperols ni nobles, sinó artesans, comerciants, banquers... que van guanyant cada vegada més poder i es van acostant al rei. En canvi, els nobles perdran poder a favor del rei.
Pel que fa al poder polític trobem un comandament centralitzat (rei) i aristocràcia: el rei fa servir el poder de les ciutats per anorrear el poder de l’aristocràcia. També trobem un exèrcit i neix la burocràcia moderna.
L’Estat s’independitza aparentment de la societat i el mateix farà la burocràcia del rei. Apareixerà una esfera autònoma i, de resultes, l’Estat absolutista.
10 Introducció a la Ciència Política 1.2. El poder polític. Legalitat i legitimitat. Les funcions polítiques de les normes jurídiques 1.2.1. Poder i legitimitat Legitimitat: justificació del poder. Un governant és legítim en tant que considerem que té dret a ostentar el govern que té. Pot ser que estiguem d’acords o no amb les seves accions, però el fet de no estar d’acord amb la política d’un govern no significa que aquest sigui il·legítim, i viceversa.
La legitimitat permet exercir el poder sense recórrer a l’amenaça permanent. El poder és acceptat com a moralment correcte per aquells que hi estan sotmesos: permet que les persones acceptin el govern del governant (obeïm perquè ho considerem legítim).
Cal tenir clar en quin sentit l’utilitzem. En un inici és un concepte normatiu (com a teòric dic que això és legítim) però en Ciència Política ens referim a legitimitat amb un sentit descriptiu: es dóna el fet que ens la societat hi ha una bona part de la gent que no considera el seu govern legítim (crisi de legitimitat). → S’ha de poder explicar.
La legitimitat és important pels poderosos perquè redueix els costos de la dominació: és més “barat” dominar algú que et considera legítim, ja que no has de fer ús de la força. També és important perquè atorga una major estabilitat al sistema polític: un governant il·legítim té més possibilitats de que la seva població es rebel·li; en un govern legítim el perill de rebel·lió és menor.
Per tant, el poder assoleix legitimitat quan s’aconsegueix que les creences dels governants coincideixin amb les de la població. A vegades és una qüestió de persuasió i d’altres només d’influir sobre les creences o valors. És possible influir sobre els valors a través d’influir sobre les creences.
E.g.: Si el governant t’aconsegueix fer creure que el que tu vols o creus que és impossible de realitzar realment és possible, és més fàcil de que acabin pensant com el governant: és més difícil fer-les canviar totalment de parer.
1.2.2. Tipus de legitimitat El poder assoleix la legitimitat des del moment que les seves decisions s’ajusten als valors i creences que dominen en una societat.
Segons Max Webber existeixen tres possibles fonts de legitimitat (són tipus ideal, models): la tradició, la racionalitat i el carisma.
És una eina conceptual que serveix per les Ciències Socials. Agafes diferents fenòmens i mires què tenen en comú, deixant de banda les diferències: é un prototip abstracte. Es pot trobar un fenomen compatible amb 2 tipus ideals. A la 11 Introducció a la Ciència Política pràctica, en realitat, no existeixen. E.g.: capitalisme → no hi hagut mai cap Estat capitalista al 100%, que faci exclusivament una economia de mercat o només tingui propietat privada; dins del sistema es donen d’altres formes.
 LA TRADICIÓ o TRADICIONAL: el que justifica un lideratge, una decisió o una institució és que s’ajusta als costums del passat. El precedent sempre és un argument clau aquí: “les coses es fan així perquè sempre s’han fet així” (costums del passat). E.g.: les monarquies medievals  Vells, nobles, castes dominants.
 Molt habitual a les societats pre-modernes: una de les coses que comporta la modernitat és la racionalització de la societat. Lla gent es pregunta si el que sempre s’ha fet és la manera més eficient. Es qüestionen si les coses s’han de fer com sempre o no  LA RACIONALITAT LEGAL o “RACIONAL-LEGAL”: el que justifica un lideratge, una decisió o una institució és que es troba en conformitat amb el marc legal existent. És a dir, les decisions del govern o la seva mateixa composició no contradiuen el marc legal existent: es defensa la legitimitat d’aquest perquè es troba en un marc legal.
Això no vol dir que les lleis estiguin bé i que no es puguin canviar: es poden canviar mitjançant mecanismes acceptats per la legalitat.
E.g.: un diputat defensa la legitimitat del seu poder sobre la base de que se l’ha votat segons unes normes del joc idealment acceptades per tothom.
 EL CARISMA o CARISMÀTIC: la justificació d’una decisió, d’un govern o d’una institució es troba en la qualitat excepcional de les persones o, normalment, la persona, que els formula o els autoritza. El líder dotat de carisma desperta admiració i les seves decisions són acceptades com a conseqüència d’aquesta admiració. És a dir, les decisions són legitimes en tant que el líder té carisma i es capaç de persuadir a la població i, aquesta, està disposada a acceptar-ho. Són líders amb una capacitat de seducció, atracció, capaç d’impulsar una visió convincent del que ha de ser el futur col·lectiu. E.g.: els grans lideratges personals del segle XX  Societats de masses 4t tipus no ideat per Webber  El RENDIMENT: la justificació d’una decisió, d’un govern o d’una institució es troba en que condueixin a resultats jutjats com a positius tenint en compte els objectius que (se suposa) té la societat. És a dir, serà legítim o no en funció de si proveeix les necessitats de la societat. E.g.: els Bancs Centrals. Poder no és institució que més ens agrada des del punt de vista democràtic, però la deixem perquè ens està bé i la seva funció ens convé.
12 Introducció a la Ciència Política 1.2.3. Legalitat: les lleis 1 Legalitat (no confondre amb legitimitat): mecanisme per controlar l’arbitrarietat dels governants.
Una llei és un tipus de norma jurídica. I què és una norma jurídica? És un principi de conducta, regula el comportament humà i el seu incompliment comporta una sanció imposada per una autoritat externa. Per tants, té la característica de que hi ha una persona externa que la pot fer complir i sancionar, “castigar”, a aquell que no la compleixi.
Una llei és una norma jurídica de caràcter general i obligatori a tota la societat.
És a dir, per tenir el rang de llei ha de ser d’obligat compliment pel conjunt de la societat. L’autoritat que les fa complir són les institucions públiques. Per tant, ets membre de la societat en la que vius, encara que no tinguis la nacionalitat, perquè estàs sotmès a la jurisdicció territorial, és a dir, a les lleis d’aquell territori.
1.2.3. Legalitat: el principi de legalitat 2 Principi de legalitat: les relacions entre les persones han de ser governades per les lleis, no per les persones. Les persones no poden prendre’s la justícia per la seva mà: existeix una autoritat externa (Estat, policia...) que s’encarrega d’administrar-ho. Existeix un marc legal que ha de ser clar, de coneixement públic i no-retroactiu.
Aquest principi es contraposa a l’arbitrarietat de la llei del més fort.
1.2.4. Legitimitat vs. Legalitat: diferència i contradicció Legalitat és una noció jurídica i, legitimitat, una noció ètico-política. A ulls d’una persona, els dos termes poden trobar-se en contradicció, entrar en conflicte. Quan això succeeix es pot superar per unes vies:  Canvi legislatiu: quan jo considera que una llei és il·legítima, puc intentar canviar-la mitjançant eleccions, portant-la als tribunals... A través d’aquells mitjans propis que proporciona la llei.
 Protesta: si fins aquí els mètodes no han sorgit efecte, em protesto/manifesto. Tot i això, encara ens trobem dins dels marcs legals.
 Desobediència civil: no ha funcionat ni el canvi legislatiu ni la protesta.
Doncs decideixo deixar d’obeir una llei que considero profundament il·legítima però no s’arriba al punt de discutir l’autoritat: accepto que m’imposin el càstig que aquesta desobediència pugui comportar.
Les lleis poden ser il·legítimes però el govern, l’autoritat, pot ser legítima! Encara no es trenca del tot la legalitat, simplement es desobeeix.
13 Introducció a la Ciència Política  Rebel·lió: desobeeixes la llei i reclames el poder de fer les lleis i fer-les complir: es discuteix el poder de l’Estat com a tal. La majoria són violentes, tot i que no té perquè. Aquí podem dir que es trenca amb la legalitat.
1.3 Les anàlisis politològiques. Descripció, explicació i prescripció “El concepte fonamental de la Ciència Social és el Poder, de la mateixa manera que l’Energia és el concepte fonamental de la Ciència Física”, Bertrand Russell.
Russell el que pretén exposar és que el poder és allò que manté a les societat unides. La possibilitat d’existència d’una Ciència Política es troba en la capacitat de les persones per analitzar el poder científicament, ja que aquest és l’element fonamental de la disciplina.
1.3.1. Analitzar científicament el poder L’anàlisi politològica aspira a respondre tres preguntes: o Com és el poder? → Descriptiva o Per què és com és? → Explicativa o Com hauria de fer-se servir? → Normativa o prescriptiva: prescriure com hauria de ser, solucionar com es pot fer poder de manera més justa.
Webber exposa la necessitat de distingir entre: ▪ Judicis de fet: afirmació sobre com són les coses.
▪ judicis de valor: tipus normatiu → com creixem que hauríem de fer les coses. No simplement expliquem una cosa, sinó que l’estem jutjant.
▪ Relació amb els valors: ser conscient de que com a científic social t’interessen unes coses més que unes altres i que esculls els problemes que estudiaràs entre totes les infinitats de problemes socials que hi ha, en relació amb les teves ideologies o valors. Has de ser conscient de que esculls els problemes t’interessen en relació als valors que tens.
Però per poder fer anàlisis ens hem d’oblidar dels judicis de valor i centrant-nos amb els de fet. No puc deixar que els meus valors em dictin a l’hora d’analitzar la realitat. Hem de fer una Ciència Social lliure dels judicis de valor: hem de ser conscients de que els tenim però no ens han d’influenciar a l’hora d’analitzar la realitat.
 Ser capaç de reconèixer-los.
 Ser capaç de tenir una mentalitat crítica.
 Ser capaç de llegir a tothom, inclús aquelles persones que no coincideixen amb la teva ideologia.
1.3.2. Descripció (1a pregunta) Quan descrivim exposem l’ “aspecte” d’un fenomen determinat (com és), sense preocupar-nos en principi no per les seves causes o conseqüències, ni pels seus 14 Introducció a la Ciència Política efectes, ni per la valoració que en fem, sinó simplement sobre com és aquell fenomen.
Té valor per si mateixa, ens aporta informació però sempre ens deixa a la porta de la pregunta: i per què aquest fenomen és com és? 1.3.3. Explicació (2a pregunta) No simplement descrius un fenomen, sinó que l’expliques, i això implica reduirlo a les seves causes, intentar explicar perquè passa. E.g.: el sentit del vot d’una persona es deu a l’educació rebuda a casa.
Hem d’analitzar què ha passat abans (hem de saber i ser conscients que no tot el que passa abans d’un fenomen n’és la causa; hem de saber diferenciar-ne les causes) i què després.
A l’hora d’explicar un fenomen podem patir biaixos, ja siguin causat per prejudicis o per una selecció inadequada de la informació: de tota la informació hem de seleccionar la rellevant pel fenomen que estem estudiant.
Quan intentem explicar un fenomen estem inferint: d’una idea en derives a una altra. Podem distingir entre tres tipus d’inferència: Inferència: procediment lògic pel qual passes d’una premissa a unes conclusions (extreus una idea d’una altra).
   Deducció: passem d’una premissa general a una conclusió particular. El problema d’aquest raonament és que no ens aporta informació nova.
E.g.: tots els professors la UPF beuen cafè → el Requejo beurà cafè Inducció: de moltes premisses particulars se’n deriva una premissa general. Ens aporta informació nova perquè de molts casos particulars estem treien “conclusions”. El problema és que és un raonament feble a nivell lògic.
E.g.: un professor de la UPF beu cafè, un altre també... → tots els professors beuen cafè. Però que uns professors beguin cafè no implica que tots ho facin. No podem saber del cert si és veritat i no, ja que no podem observar tots els casos particulars. A nivell lògic, és incorrecte.
Hipòtesi-deducció → Karl Popper Fer una deducció a partir d’una hipòtesis: plantegem una hipòtesis i deduïm. Per tant, a la hipòtesis no li atribuïm cap mena de certesa: utilitzant diferents mètodes la podem arribar a corroborar o refutar.
És un mètode deductiu: parteix d’una hipòtesis i a partir d’aquí es dedueix:  Si es dóna → la considero “de moment” vàlida, ja que hi pot haver quelcom que en un futur la refuti.
 Si no es dóna → la refuto o la intento modificar.
15 Introducció a la Ciència Política P → H → E/O → SÍ – CORROBORAR → NO - REFUTAR Esquema a seguir 1.3.4. Explicació i comprensió (3a pregunta) En ciències socials s’estudien els éssers humans, els quals són capaços de reflexionar sobre allò que estem fent i li atribuïm un significat. L’esforç d’atribuir un significat no és descriptiu, explicatiu ni normatiu, sinó comprensiu.
Comprendre i explicar, per tant, són activitats diferents. Comprens un fenomen social quan entens el significat que té pels actors implicats.
Els que creuen que la tasca del científica és comprendre les relacions socials i no explicar-les, és perquè volen explicar conductes humanes semblants en persones diferents. És a dir, per entendre el comportament humà no només s’ha d’explicar sinó que també s’ha de comprendre. E.g.: esvàstica (no només és un símbol nazi, anteriorment ja era un símbol de diferents cultures) Diferents corrents de les Ciències Socials exclouen la comprensió com a anàlisi científicament legítima: només s’ha d’observar, extreure’n les causes i els efectes sense comprendre què fan. E.g.: conductivisme D’altres, la consideren complementària a l’explicació (Weber): la sociologia intenta entendre la conducta humana per explicar les causes i efectes d’aquesta conducta: la comprensió és una eina per explicar-ho. Perquè si el éssers humans no només actuem, sinó que també atribuïm significats, és essencial comprendre els significats de les accions per poder explicar la conducta humana.
Per últim, un altre punt de vista diu que explicar causalment la conducta humana és impossible: es substitueix l’explicació per la comprensió. S’han de comprendre els significats de les accions per poder-les explicar. Simplement s’ha d’entendre, no només explicar (Dilthey, historicisme...).
1.3.5. Dos estils d’anàlisi politològica  Estil quantitatiu: intentar buscar informació objectiva sobre la conducta humana, que normalment és numèrica (quantitativa) → representativa.
Intenta explicar causalment el comportament humà. Té una relació indirecta amb la informació, distant. Aquest estil representatiu perd molta informació ja que no s’aprofundeix. Context: laboratori (E.g.: zoo).
 Estil qualitatiu: s’intenta entendre la xarxa de significats que presideix les relacions humanes. Busca informació “clau”: ens interessa trobar informació que ens pugui ajudar a entendre la conducta humana en un determinat context. Així doncs es busca informació qualitativa.
16 Introducció a la Ciència Política Aquest estil té una relació més directa amb la informació, humanística ja que ens apropem a les persones a través d’entrevistes, lectures… S’intenta comprendre el seu comportament.
Context: terreny (E.g.: safari → intentar estudiar el comportament d’un animal en el seu hàbit natural).
ULL: moltes vegades aquests dos estils es mostren com a oposats: o l’un o l’altre. En funció del problema et sentiràs més atret cap a un estil o cap a un altre. No obstant això, no són excloents, sinó que inclús són combinables (l’ideal és intentar combinar-los).
1.3.6. Prescripció (aspecte normatiu → com haurien de ser les coses) Trobem dos tipus: ▪ Prescripció pura: quan intentes assenyalar quins són els valors que haurien de ser “conreats” per una societat, és a dir, està lliga exclusivament a judicis de valor. Discussions purament ètiques, filosòfiques i, per tant, en principi no poden ser desenvolupades científicament: la moralitat no pot ser analitzada científicament.
▪ Prescripció instrumental: connecta judicis de valor amb judicis de fet.
És susceptible a ser analitzada científicament ja que es tracten debats que remeten a la realitat (les dades tenen un paper). No et qüestiones els objectius que tens, sinó que atesos a aquests objectius et qüestiones quins són els millors mitjans per aconseguir-los.
17 ...