Apunts Romànic i Gòtic (1) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Romànic i gòtic: l'art dels segles XII i XIII
Año del apunte 2015
Páginas 22
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

29-9-2014 • El romànic és fruit d'una síntesi d'influències i sorgeix no ectament en un lloc determinat en una data concreta i per una única raó, sinó que en diversos llocs i cronologies i per diverss cause. I té formes diferents.
• Es caracteritza per la seva originalitat i varietat, primer art internacional fortmanet marcat per contrastos regionals.
Art carolíngi = punt de partida per l'art romànic + influència de l'art bizantí i 'art islàmic Herències Bizantines Conseqüències: • Revival del mosaic parietal • Increment de la popularitat de les imatges religioses emotives (pathos) • Transformació de la pràctica pictòrica L'artista i la promoció de les arts El concepte d'artista creador tal com el coneixem avui prové del pensament de l'època modrna (fruit del renaixement i el romanticisme), no existeix en segles anteriors com a tal.
En el romànic diferenciem: • Artifex theoricus – aquell qui proposa una teoria a seguir, defineix com ha de ser la producció • Artifex practicus – du a la pràctica la teoria, produeix Durant el romànic i bona part del gòtic, es tendeix a considerar que el veritable autor de l'obra és el promotor (artifex theoricus). Els mestres tendeixen a quedar en segon terme – la concepció actual d'arquitectura (disseny d'un edifici que abarca tota l'extensió de l'edifici) no es troba mai a l'edat mitjana: no hi havia un sol arquitecte o mestre, sinó vàris mestres majors que se succeïen seguint una planificació més o menys concretada pels promotors. D'aquesta manera, els grans creadors/autors de l'època seran els monjos, els abats, els bisbes... En el gòtic, amb l'adveniment de la ciutat, el col·lectiu civil també hi participarà.
Eclesiàstics constructors Promotors: • Anglibert de St Riquier (c. 800) • Abat Oliba (s. X-XI) • bisbe Roger de Salisbury (1102-1139) Promotors amb coneixements tècnics documentats: • Bernward de Hildesheim (c. 1022) • Heito I (c. 820) La literatura medieval parla sovint dels clergues que construïen els edificis amb les seves mans, participaven en l'obra – parlem de construccions molt primerenques o bé d'un recurs provisional.
• Conforme avança l'època medieval, gradualment, s'observa una major professionalització del treball de la construcció i per tant una major autonomia del que avui anomenem artista, en aquest cas arquitecte. (Per l'augment de la complexitat de la construcció).
Podem veure la progressiva professionalització en el sector de laconstrucció a través d'elements: Marca de picapedrer, (ex. Seu Vella de Lleida) = Marques que indiquen el cost de la pedra =/= signatures.
En el cas de les arts plàstiques hi havia un funcionament similar: els promotors condicionaven les obres d'una manera absoluta – els contractes inclouen indicacions detallades per l'elaboració de l'obra sense espai a la creativitat.. Vàris artistes per una sola obra o cojunt d'obres. Hi podia haver contractes vàris per una sola obra (ex, pintor i fuster...) o fins i tot el pintor a qui se li havia encarregat l'obra podria subcontractar a un altre mestre.
Art = ofici, tècnica i artesania. La qualitat depèn de la seva capacitat per enfrontar-se a un problema artístic.
Artistes i promotors Poca documentació referent a l'art als segles XI i XII. Tot i això existeixen una gran quantitat d'indicis que ens permeten plantejar hipòtesis sobre el tema, indicis que podem trobar sobretot en les mateixes obres.
Arqueta de San Millán de la Cogolla (c.1067) A la vegada que se'ns planteja el cicle egiogràfic, trobem tota una sèrie d'elements vinculats a l'execussió de l'obra, qui l'ha feta. En les inscripcions i figuració d'aquesta obra trobem esmentats tots aquells que van participar en la seva creació, des dels promotors econòmics (Abat Blas i Sanç de Peñalén), l'ideador del programa iconogràfic (Munio) i els mestres (Engelram i el seu fill).
Poca informació sobre els artistes romànics = no es pot relacionar clarament una obra amb un mestre. Sovint es diu que els autors medievals voluntariament decidien no aparèixer com a autors de les obres; hi ha un gran temor a pecar d'orgull o equiparar-se a l'única forma creadora, però no es prescindei del crèdit per la seva feina.
Part de la vida d'aquests mestres majors passava al peu d'una única obra, que duraven generacions.
Molts cops es vinculaven vitalíciament en el contracte, tot i que no vol dir que fos d'exclusivitat.
Els “artistes” romànics Trobem testimoni dels autors de les obres en: • Documents • Marques sobre la pedra (per cobrar el treball fet) • Representació dels treballs artístics ◦ Genèriques Figuracions convencionals sense voluntat retratística caracteritzades amb objectes de l'ofici.
(ex. Arca de Noé (segona meitat de s.XII, Girona, claustre de la catedral) ◦ Concretes • Fórmules protocolàries ex. Claustre de Sant Cugat del Vallès No només apareixen representacions d'artistes, sinó que trobem una inscripció indicant que el retratat és l'autor dels capitells.
2 hipòtesis principals per explicar les fórmules protocolàries • Reclams per a que els fidels preguin per l'ànima de l'artista – es troben sempre prop de les entrades de temples.
• Indicadors de l'estatus social de l'artista o del prestigi assolit per la seva activitat professional.
30-9-2014 L'IMPERI MONACAL DE CLUNY i l'arquitectura romànica La cultura monàstica és un dels elements extra-artístics que conformen l'estil romànic – monestir = element paradigmàtic de l'època. Destaca el Monestir de Cluny El monacat a l'Europa alt-medieval En època carolíngia es va iniciar una reforma, promoguda per Carlemany i Lluís el Piatós amb l'objectiu d'imposar la regla benedictina (Concili d'Aquisgrà, 816) – important transformació de la vida monàstica, basada en el principi de Ora et labora → Treball i oració. Valor de la dedicació en la feina física.
La regla benedictina era interpretada amb certa llibertat – aparèixen les consuetudines, regles complementàries sobre els costums pròpis de cada monestir.
Circumstàncies favorables de l'època van permetre als monestirs de gaudir de bonança econòmica, i relacions amb l'èl·lit de la societat.
Fonts d'ingressos principals: • Promoció aristocràtica – donacions dels nobles, herències (molts nobles deixaven la seva fortuna “a la seva ànima”, indirectament a l'església).
• Fe en les relíquies – la demanda de relíquies va provocar l'esquarterament de cossos de sants i altres, i en conseqüència la seva multiplicació.
= Necessitat d'adequar els espais a grans volums de fidels, peregrins, etc.
Característiques dels monestirs: Funció espiritual i temporal ◦ Explotacions agràries ◦ Pràctica de la caritat i l'hospitalitat ◦ Centres culturals – nuclis generadors de cultura, grans escriptoria, biblioteques...
Model de renúncia (no s'arribaven a complir) ◦ Renúncia a l'espasa → es promou el pacifisme.
◦ Renúncia de la riquesa → es promou la pobresa individual.
◦ Renúncia al sexe → es promou la castedat.
Un monestir era: lloc de pregària, repositori de relíquies i centre d'aprenentatge.
Any 910 – fundació de Cluny. Relació directa amb l'aristocràcia: Els nobles, per tal d'assegurar-se el cel, es van afillar abadies importants + donacions regulars. Bona part dels alts nivells del clergat eren part de famílies aristocràtiques = fons excessius = es renuncia al vot de pobresa i es du fins a l'extrem l'esplendor de les cerimònies litúrgiques, la magnificència del temple de Déu (també en arquitectura).
L'Abadia de Cluny es constitueix econòmicament com un regne eclesiàstic, fundant un imperi monàstic – estableix vincles amb petites abadies amb bastanta independència, cosa que provocarà variacions de la regla benedictina, confirmant aquesta desviació cap al luxe i l'excés = es buscarà una segona reforma eclesiàstica + sorgiment de nous ordres que volien recuperar els costums de renúncia – reacció rigorista del císter (via de dissolució del que coneixem com a art romànic, evolucionant a gòtic) Ss. IX – XII = l'època daurada del monacat. A partir del s.XIII els monestirs aniran afeblint-se enfront les ciutats, les escoles episcopals dins les ciutats, les universitats...
Tot això succeeix a la vegada que es desenvolupa la reforma gregoriana a Roma per lluitar contra desviacions morals i relaxament dels costums que havia derivat de la regla benedictina carolíngia.
• El Papa Lleó IX inicia la reforma per no estar per sota del poder monàrquic o civil.
• El Papa Nicolau II aconsegueix que el pontífex sigui escollit per un grup d'eclesiàstics, deixant fora així la veu de l'emperador.
• El Papa Gregori VII, antic monjo de Cluny acabarà amb la reforma emetent el dictatus papae. Tota la reforma cridava al reconeixement del poder papal, així com afirmava el dels bisbes dins els seus bisbats. Això va inicia la Querella de les Investidures: qui nomenava els càrrecs eclesiàstics, el papa o l'emperador? Cap a una arquitectura romànica Aquesta importància del centre de Cluny farà que s'hi apliquin grans reformes – lloc d'experimentació estilística que s'encomenarà a les seves abadies menors.
Saint-Benoit-sur-Loire (c.1067/1080-mitjans s.XII) Es considera el model de Cluny III, construida aproximadament just abans de l'inici de les obres. Poseeix: absis amb deambulatori i tres capelles radials; dos transseptes; volta de canó de 25m d'alçada; tribuna; ampli claristori... tots aquests elements són imitats en la construcció de Cluny III.
• En totes aquestes obres es van fer assajos sobre els efectes de lacombinació de masses ivolums, així com estudis pràctics d'estàtica i mecànica, que van facilitar el desenvolupament definitiu de l'arquitectura romànica coberta amb voltes de pedra.
Destaca l'aparició del deambulatori, vinculada a unes noves necessitats litúrgiques: foment del culte a les relíquies + augment de peregrinació = es multipliquen el nombre d'altars en esglésies monàstiques, possibilitant fer misses privades al marge de les reglementàries (s.XI) i l'adoració de relíquies sense interrompre la cerimònia.
Podem trobar formes arcaiques d'aquest deambulatori en construccions del s.X, així com en criptes, on trobem passadissos semi-circulars amb nínxols al voltant.
Cluny: un gran chantier al cor d'Europa Període Cluny I Fundat l'any 910 per Guillem el Pietós d'Aquitània en honor a Sant Pere. Nombra primer abat a Berno de Baume, i va estipula que els seus successors haurien de ser escollits per la comunitat de 12 monjos (al marge de l'aristocràcia). El seu successor, l'abat Odó planteja la configuració de Cluny I. Al 927 ja se li van sumar fins a 17 monestirs gràcies a donacions .
Es segueix la regla benedictina, ora et labora, que posa gran èmfsi en el desenvolupament litúrgic: renova les cerimònies funeràries i dóna gran importància del cant coral (segons alguns autors, el desig de gaudir de bona acústica serà el que portarà als monjos de l'època a idear grans voltes de pedra en comptes de cobertes planes de fusta).
Període Cluny II En govern de l'abat Aymard, es decideix substituir el temple principal per un de més gran. L'abat Maiol prossegueix amb les obres, finalitzant la primera fase d'ampliació l'any 981.
Cluny III Els seus successors Odiló i Hug de Semur, encara augmentaran en gran mesura la importancia del monestir, arribant a tenir sota el seu domini més de 1000 abadies i priorats. Hug de Semur inicia les obres de Cluny III.
6-10-2014 Des del punt de vista arquitectònic, no es coneix res de les estructures de Cluny I, però sí de Cluny II.
Fonts per a l'estudi de Cluny II Planimetries fetes per K. J. Conant, basades en: • Biografia d'Olidó (994-1048) • Text d'un clergue romà que narra una visita a Cluny II l'any 1063.
• Manuscrit del reglament interior del centre monàstic de Farva (al nord de Roma; c. 1042), les anomenades Consuetudines Farvenses. Al llibre segon d'aquestes es descriu un monestir ideal, que s'identifica amb Cluny II.
Cluny II [segons Conant] Basílica organitzada longitudinalment, de 3 naus de 7 trams. Capçalera d'estructura esglaonada amb diversos absis i espais on els monjos podien anar a retirar-se per als diferents exercicis de fortificació espiritual (importància de l'ordre de Sant Benet pel món místic vinculat heremites).
Fórmula respòn a la necessitat de vàris altars simultanis = gran transcepte amb diverses absidioles s'extén gràcies a la influència de Cluny (ex. Cuixà o Santa Maria de Ripoll).
A darrere, una sèrie d'espais quadrangulars dels quals no se'n sap la funció, podrien ser més altars.
Cos adossat a l'entrada – tradició carolíngia. Des d'aquest porxo s'organitzaven les processons civils, al marge de l'activitat dels monjos.
Alçat: 2 pisos – pis d'arcades + pis de finestres que il·luminaven.
Covertes originalment de fusta, una mica més tard d'acabar les obres (1010 aprox), es va substitueix per unes voltes de pedra, sense arcs feixons.
Cluny III Noves necessitats En temps de l'abat Hug de Semur el nombre de monjos va augmentar fins a 300, i hi va haver també una gran afluència de fidels = les instal·lacions de Cluny II són insuficients Calia: • Capçalera més gran per a desenvolupar amb la pompa necessària les cerimònies litúrgiques al voltant de l'altar major i dels altars secundaris.
• Transsepte amb capacitat per a monjos i novicis • Llarga nau il·luminada per als familiars dels religiosos, els servidors, els colons i altres seglars.
• Torres i campanars • Avantnau més gran per a reunir les processons litúrgiques • Tribuna de grans dimensions per a evitar els amuntegaments Dades i dates Arquitectes: Gunzo, monjo amb coneixements tècnics i el seu ajudant Hezelon.
30 de setembre de 1088 – es posa la primera pedra de Cluny III documentat.
1095 – Urbà II consagra l'altar major, la capçalera devia estar acabada.
1132 – consagració definitiva per part d'Innocenci II, en temps de l'abat Pere el Venerable.
L'any 1122, Sant Bernat de Claravall escriu una apologia queixant-se de l'opulència de les arquitectures de Cluny.
Les obres de Cluny III afectaran les obres de Santiago de Compostela, que havien de ser finançades pel mateix rei.
L'any 1798, durant la revolució francesa, el monestir va ser ocupat i destruït, quedant-ne només el sector meridional del transsepte lateral.
Tenim prous documents per estudiar-lo – disseny esquema modular estricte (planificat per mòduls), que dóna lloc a un edifici d'una volumetria sumament expressiva, gràcies a la superposició de capelles, formes esglaonades, etc.
Planta de Cluny III 5 naus d'11 trams – és una característica pròpia d'edificis importants des del punt de vista tant arquitectonic com eclesiàstic: vinculades a les del Vaticà (Cluny estava directament vinculat a Roma) Gran avantnau – galilea o porxo occidental, més gran que la de Cluny II, també amb la intenció d'organitzar la gent a les processons.
Capçalera organitzada en 5 naus, interrompuda per un segon transsepte rematat a cada costat amb dos absis. Hi ha poques esglésies amb dos transseptes. Deambulatori de circulació semi-radial absidiat amb tot de capelles.
Alçat de Cluny III Alçat a 3 nivells, com Sant Benet sur-Loire Arcs forners apuntats, voltes de canó a 30m d'altura reforçades per arcs feixons, lleugerament apuntats com la volta de canó que cobreix l'edifici. Apuntament pensat per disminuir el pes + accentuar verticalitat de l'edifici – avançament del món gòtic? A cada arc forner = tres finestres del claristori.
Seguint l'estil del món carolíngi, els creuers (on es creua la nau amb el transsepte) apareixeran torres quadrades o octogonals – ritme uniforme a l'arquitectura i li donaven juntament amb aquest absis amb la capçalera tota plena de capelles radials – volumetria sumament expressiva.
Arquitectura de gran monumentalitat – voluntat dels clunyassencs de fer assemblar l'edifici a la Jerusalemt celestia, seguint les indicacions dels textos dels pares de l'Església.
No queda vestigis del claustre de Cluny, sabem que era especialment ric en decoració escultural, descrita pel text de Sant Bernat, que fa una crítica molt precisa de la figuració que es trobava en els monestirs de l'ordre de Cluny.
Seria similar el Claustre de Moissac, un dels primers amb un gran programa figuratiu, eregit en un moment en que està sota el control de Cluny.
Programa decoratiu pictòric complex i difícil, que està gairebé perdut del tot.
Tot i això, podem veure el que seria un reflex del que hi hauria a Cluny amb la decoració de BerzélaVille, (c.1120) = rèplica? Aquest priorat era el lloc d'estiueig dels abats de Cluny.
Crist dóna un pergamí a Sant Pere, en companyia dels apòstols – traditio legis (empreador donant les lleis, donant el poder a Sant Pere com a primer Papa, com a antecessor dels següents, vinculats a aquesta lluita entre poder civil i poder eclesiàstic).
S'han trobat una sèrie de capitells procedents del deambulatori, formen un cicle centrats en el simbolisme cosmològic i moral.
• Apareixen figures al·legòriques de les virtuts, els rius del Paradís, les estacions de l'any i temes musicals. La seva plasticitat està per damunt de la seva lectura iconogràfica. Algunes composicions no se sotmeten al marc arquitectònic. La cronologia d'aquestes obres és molt discutida, encara que la tendència general és de situar-les en l'abadiat de Pons de Melgueil (finals s.XI comencements s.XII).
Gran influència arquitectònica a posteriori – iniciarà una nova etapa estilística en el romànic. La seva influència va ser més petita que el que s'imaginaria – voluntat d'evitar l'excés de riquesa de les reaccions rigoriestes (ordre del císter, Sant Bernat), es cercarà una arquitectura sobria i simplificada. Just 10 anys després de l'acabament de Cluny III comencen a aparèixer tècniques i formes de tendència gòtica, ja no es buscarà aquest estil sinó una arquitectura més moderna.
Vézelay: Sainte-Madeleine Alternativa estilística – simplificació del model clunyacenc sense arribar al model císter.
Voltes d'aresta a la nau central (novetat: fins ara només es trobaven a les naus laterals). En època gòtica es van haver d'afegir arcbotants per seguretat. Es cerca amplitud i alçada.
Arcs feixons i arcs forners amb capitells plenament decorats escultòricament + decoració en bicromia per franges.
Alçat de 2 altures, es prescindeix de la tribuna (Cluny III) – arcs forners + claristori per il·luminar.
Portada propera a la magnificiència de Cluny III on es creu que hi va treballar el mestre dels capitells de Cluny.
Capçalera plenament gòtica de finals de s.XII i començaments del XIII.
13-10-2014 L'ANOMENADA ARQUITECTURA DE PEREGRINACIÓ: Sant Jaume de Galícia Peregrinatge – origen antic, ja existia el concepte en les religions paganes.
Peregrinatge medieval queda reflectit en l'arquitectura i la llengua: Fins al 1050 la paraula llatina peregrinus = “viatger/estranger”.
Posteriorment (segurament en relació a les croades) = “aquell que fa per devoció un viatge a santuaris o llocs venerats per religió” A l'època medieval es solien fer peregrinatges als escenaris de la bíblia, la terra santa. Destaca el peregrinatge a Sant Jaume de Galícia o Santiago de Compostela, que creà el camí reial francès i les seves ramificacions Algunes dades: • Descobriment de la tomba de Sant Jaume Major c. 812-814, important en el cristianisme.
(eremita Pelayo; bisbe Teodomir; Rei Alfons II dels asturs).
Context de d'accés difícil als principals llocs sants + baixada de poder de Roma = Santiago es converteix en una alternativa per les peregrinacions.
En aquella època trobem una majoria de relíquies fragmentades – Santiago, en canvi, tenia la relíquia sencera = importància. Des de començaments del s.X, tota l'Europa cristiana i el món musulmà va conèixer l'existència de la tomba de l'apòstol. Per primera vegada s'estableix una ruta d'orient a occident.
• Moment d'esplendor – ss. XI-XII • Decadència a partir del s.XIII-XIV • Parcial abandonament al s.XVI (crítica humanista, tot i que mai va ser molt important als regnes hispànics).
La dinastia asturiana fundarà un altre centre de relíquies a Oviedo, buscant promoció política i consolidar-lo urbanament Primer camí de Santiago s.IX uneix les relíquies de Santiago amb Oviedo. Seguidament es va enllaçar amb els camíns que venien de França creuant els pirineus => ruta primitiva del camí de Santiago – s'abandonarà en favor del Camí Francès, que travessa per Rondesvalles – conjunció de 5 ramalls units a Puente la Reina (s. XII) Dificultats del camí: • Obstacles humans: lladres i bandolers, hostalers i encarregats de cobrar peatges • Obstacles naturals: Ports de muntanya, rius, rieres....
Resposta: Infraestructures del camí – hostals, hospitals, ponts, calçades: ciutats.
Es dóna resposta arquitectònica a tots aquests obstacles, orientada a garantir la seguretat i facilitar el recorregut dels viatgers. Ex. Hostal dels Reis Catòlics. En tot el llarg de les vies apareix un seguit de monestirs pensats per a tenir cura dels peregríns.
S'eregeixen ciutats de nova planta i es reconstrueixen ciutats sobre estructures romanes condicionades per la reconquesta i el Camí de Santiago, que maracarà els llocs on apareixeran les ciutats i la seva forma.
Oviedo es consolida gràcies a la seva adhesió al Camí de Santiago, amb la construcció de la catedral i ampliació de les muralles = Augment demogràfic, augment de visitants i augment del negoci arreu del Camí.
En els diferents ramificacions de vies cap a Santiago hi ha exemples d'esglésies de peregrinació – representants del romànic ple: • Sant Martí de Tours • Sant Marcial de Llemotges • Sana Fe de Conques • Saint Sernin de Toulouse • Santiago de Compostela Portarà a alguns experts a identificar-hi un tipus arquitectònic, etiqueta historiogràfica.
Van existir com a tipus? Arguments a favor: Amb la ruta xacovea (dins la península) s'obre una via d'entrada d'idees artístiques de França = impuls renovador que marca la construcció de catedrals a llarg del camí durant el s.XII.
Arguments en contra: Dels edificis vinculats al Camí que es construeixen apart de Santiago, cap que es considera dins el tipus de peregrinatge en l'etiqueta historiogràfica, es parlaria de construccions dins del regne de França, un dels centres cultural-polítics de l'època. Es diu que Santiago de Compostela segueix l'estil francès. Coherència de l'estil, es tracta d'una afiliació d'escola? Coincideixen en característiques: ◦ Planta basilical de creu llatina, amb diverses naus tant en el cos ocm en el creuer, i capçalera molt desenvolupada.
◦ En el deambulatori s'obren una sèrie de capelles radials ◦ La multiplicitat d'absidioles trenca el mur oriental Coincideix característiques amb Cluny , no són pròpies del tipus de peragrinatge, sinó que es troben en totes aquelles construccions de l'època que han de respondre a unes necessitats semblants.
No hi ha un model arquitectònic seguit per altres edificis – construcció paral·lela.
Problemàtiques comunes: ◦ Ubicació dels pelegrins que arribaven multitudinàriament ◦ Necessitat de celebrar vàries misses diàries en diferents altars ◦ Circulació ordenada er les naus laterals i deambulatori ◦ Tribuna: espai transitable útil com a fórmula d'emergència en moments de màxima congestió del temple i com a lloc d'ubicació d'altars.
14-10-2014 La meta del camí: Santiago Es descobreix la tomba de Sant Jaume Major i s'inicia la construcció Primer temple fet per Alfons II, post. 814. De fang i pedra. Església feta ràpidament, pobra, de petites dimensions.
Segon temple: època d'Alfons III. Intencions de representivitat – gran riquesa de materials. Inclou dins el recinte l'església antiga, que no es va enderrocar. Gran pòrtic. Destruït per Almansur, rei musulmà que protagonitzà grans campanyes.
Tercer temple: construït ràpidament i consagrat l'any 1002.
Reaprofita estructures i elements anteriors. Es va deteriorar amb rapidesa i no tenia ni les dimensions ni l'estil ni la sumptuositat pròpies d'una gran església de peregrinatge = necessitat de construir una nova església.
Dins el s.XI es projecta un nou temple que representa una triple fita dintre la cultura histpànica: • Obertura a corrents artístics i culturals europeus • Edifici romànic més important de la Península • Monument històric primordial de l'Espanya medieval cristiana, des del punt de vista religiós Impulsarà tsambé el creixement i creació de ciutats i nuclis urbans. Santiago de Compostela esdevindrà la ciutat de major població d'Espanya competint amb Toledo.
Fonts per l'estudi Gran quantitat de documents sobre la construcció de l'edifici, molt més que la majoria d'obres de l'època.
• Concòrdia d'Antealtares (1078) – es parla de la destrucció del monestir situat prop de la primera església per a deixar lloc per al tercer temple.
• Liber Sancti Jacobi (Codex Calixtinus; c.1130), d'Aimeric Picaud – obra de l'època. Crònica escrita per un clergue francès recolzat per Cluny on parla sobre les històries vinculades a Sant Jaume Major. Un dels volums tracta sobre consells per al peregrinatge, on descriu les obres de la catedral.
• Història Compostel·lana (primer terç s. XII): crònica de Diego Xelmírez – principal promotor de la catedral de Santiago. Inclou un gran nombre de dades sobre l'obra.
• Inscripcions • Contractes i altres fonts documentals Les fonts resulten difícils de llegir i moltes vegades contradictòries, complicat d'interpretar.
Una catedral controvertida Promotors episcopals: els documents parlen d'un epíscop anomenat Diego, i pot ser Diego Peláez (c. 1070-1088) i Diego Xelmírez (c. 1093-1140) Promotors reials: construcció coincideix amb el regnat d'Alfons VI (1072-1109) i Alfons VII (1124 -1157) Dos responsables d'obra anomenats Bernat Les fonts escrites no concorden amb les restes materials de l'obra = falsificació de documents? Cronologia: 1078, 1103 o 1104? Els últims estudis consideren que el projecte es podria haver iniciat entre 1075 i 1078. Si fos 1075, Santiago seria la priemra de les esglésies de peregrinatge.
La Concordia d'Antealtares de 1078 indica que en aquell moment les obres ja s'estaven duent a terme o com a mínim a punt de començar.
Al 1075 té lloc l'anomenat Concili Magne, el rei Alfons VI es troba a Santiago per presidirlo. Inicis de normalització de la litúrgia, buscant el canvi de la hispano-visigoda a la romana.
Simbolisme de Santiago com a cap de l'església hispànica amb litúrgia pròpia, en paral·lel a Roma.
Les obres van continuar ininterrompudes fins el 1088 – grans desavinences entre el bisbe Peláez i Alfons VI, ja que el primer no volia incorporar la litúrgia romana = es destitueix i empresona el bisbe i paralitzen les obres, amb la justificació que el bisbe Peláez havia pactat a traició amb els normands. El substitut no continua amb les obres – any 1088 s'inicien les obres de Cluny III; el rei Alfons VI invertirà en l'obra borgonyona, convertint-se en un dels promotors estrangers de Cluny III.
Any 1086 – invasió almoràvit = paren d'arribar diners en impostos a la monarquia asturiana, destinven els recursos només a Cluny III. La monarquia ja no pot fer front a les promeses fetes en la planificació de Santiago, no té prous diners per tot.
A partir de 1085 Toledo passa a mans cristianes – antic centre de l'església hispànica en època visigòtica, es busca reestablir un vincle entre l'imperi visigot i la monarquia asturiana, es podria situar el centre eclesiàstic a on era originalment – relació amb les revoltes gallegues contra el govern? Al Codex Calistinus se citen els mestres d'obres. Es creu que eren francesos, es dubta de si eren de la Borgonya o de Normandia, els dos punts de França on en aquelles dates s'havia desenvolupat un estil romànic més complex.
La gran obra va ser duta a terme per el bisbe Diego Xelmírez (c. 1093-1140), amb el mestre Esteve.
1095 Raimon de Borgonya va ser anomenat compte de Galícia i va ser visitat pels seus familiars de Borgonya, un dels quals era una abat de Cluny III, i es va decidir tirar endevant la catedral.
Xelmírez donava suport a la reforma religiosa impulsada per Cluny. Va tirar endevant les obres de la catedral, directament vinculades amb la ciutat – es planifica aleshores la reforma urbanística de la Santiago medieval. Va crear el Palau Episcopal = es recuepera com a centre de poder.
Hi ha documents que fan referència a un altre mestre, el mestre Esteve, que l'any 1101 era contractat com a mestre d'obres de la catedral de Pamplona, que s'iniciava en aquell moment.
Tradicionalment s'havia pensat que la seva presència a Pamplona a aquell any implicava la seva participació en les obres a Galícia abans del 1101. Darrerament s'han trobat documents que constaten que ja havia estat prèviament a Navarra, ja que era casat amb una dona d'allà, cosa que porta a pensar que podia haver dirigit dues obres a la vegada. La major part de la crítica considerava el mestre Esteve com a escultor, però s'ha demostrat que era primàriament arquitecte.
A partir del 1105 – consagració, estarien ja finalitzats els altars del transsepte i tota la capçalera. A la primera part de la construcció no hi havia marques de picapedrer = només hi treballava un taller. En època de Xelmírez hi ha gran varietat de marques – rapidesa de construcció.
Economia formal o tècnica en l'execució dels capitells – simples, esquemàtics... Els capitells de la part més nova del deambulatori relacionats estilísticament amb la Portada de Plateries – fets alhora? interès en que les obres vagin ràpid. En pocs anys arriben fins a la nau principal.
1112 s'enderroca la basílica pre-romànica = la part central ja estava acabada i s'estaven començant les naus. Al 1115, la flota del bisbe Xelmírez va capturar uns pirates almoràbics i els van portar com a esclaus a les obres – molta mà d'obra. Es diu que podrien ser els responsables de formes polilobulades.
1117 – revolta burgesa contra la monarquia i el bisbe, es saqueja la catedral i es crema; se'n parla a la crònica de Xelmírez però s'entén molt poc. Es diu que l'església estava coverta amb fusta – no s'havia acabat de tancar l'alçat en pedra. Xelmírez esclafarà la revolta i serà nomenat arquebisbe i llegat papal. A partir d'aquest moment, segons la Històia Compostel·lana, Xelmírez farà una intervenció molt gran en l'obra (sapiens architectus). S'ha pogut deduir que a partir d'aquest moment va ser quan menys es va dedicar a les obres; és llavors quan apareix l'operarius Bernat – realment era adminestrador de les obres, canonge obrer.
Xelmírez mor l'any 1140, les obres ja estan pràcticament acabades, quedava només pendent la façana occidental principal, acabada al 1152, ubicada cap al 8è tram de la nau. Cap al 1168, es contracta el mestre Mateo per acabar la nau principal.
L'escultura dels capitells dels últims trams és molt diferent dels anteriors. La descripció que es fa de la catedral al Codex Calistinus és molt més breu que les dimensions actuals.
Es devia acabar el 1188. Aquest mestre Mateo, com la majoria dles mestres d'obra de la catedral, era francès, provablement de la zona de París, directament vinculat amb allò que es treballa a Sant Denís de París.
20-10-2014 Santiago de Compostela = prototipus de maduresa de l'estil romànic ple. Al mateix s.XII, el Codex Calixtinus en parla en termes vitruvians: de convenients mides; proporcionat d'amplada, longitud i alçada; d'admirable i inefable fàbria... = l'art medieval no és anti-clàssic.
Planta de creu llatina, tres naus de 10 trams de 8 metres.
Tancament típic – volta de canó a la nau central + volta d'aresta a les naus laterals, a la nau i al transsepte, que té capelles al mur oriental. Les naus laterals es perllonguen en el deambulatori semicircular.
5 capelles radials + 4 del transsepte – per fer més litúrgia, cultes privats, oferir al viatger tota una sèrie de relíquies.
En alçada – 22m fins les voltes de canó. Voluntat de remarcar clarament verticalitat i alçada.
Nau de dues alçades, sense claristori; tribuna per sobre de les naus laterals – ús dubtós – funció mecànica, equilibrar l'edifici i contrarrestar el pes de les voltes + augmentar la capacitat del temple en moments de grans cerimònies + contenir altars.
Es diu que destacava a l'exterior per unes formes potents i expressives. Volums molt àmplis = Cluny III. El Còdex Calixtinus parla de l'existència de 9 torres i 10 pòrtics, tres de princiapals – es conserva el meridionl, de Platerías, tot i que a l'edat mitjana mateix pateix modificacions. Es passen alguns elements d'altres portes retirades (Azabachería). El Còdex Calixtí parla d'unes portades amb representacions de tot tipus, vegetals i antropomorfes i animals. La literatura de l'època destaca la gran quantitat d'escultura en l'edifici.
LA RECUPERACIÓ DE L'ESCULTURA MONUMENTAL: El pòrtic de Moissac Aplicació sistemàtica d'escultura monumental en l'arquitectura. = tret definitori del romànic. Gran col·laboració entre mestres d'obra i escultors, a vegades seran la mateixa persona = perfecta adaptació dels motius iconogràfics a les lleis de volum romàniques. L'estructura arquitectònica mana sobre la figuració.
• Es generalitza l'aplicació de l'escultura als edificis: primer en elements petits però de • seguida en elements més grans.
Amb la construcció de els grans esglésies del romànic plè apareixen: ◦ Les portades monumentals ◦ Els claustres historiats => Per primera vegada des de l'antiguitat, l'escultor s'incorporarà automàticament a la fàbrica, col·laborarà en la confecció dels edificis en un sentit global (exteriors, façanes, claustres, interiors...) A partir dels volts de 1100, els components escultòrics progressivament formaran part de les construccions de l'època. Abans, al s.XI trobem sol·lucions molt senzilles, aplicades només a alguns elements – caràcter experimenta. Es diu que no serien escultures pensades per aplicar en l'arquitectura, sinó per mobiliari litúrgic, mantenint vincles amb la producció per ús = planes. Amb el pas dels anys s'aniran complicant i engrandint, donant pas a una escultura més centrada en la volumetria. L'èxit d'aquesta tendència massiva escultòrica ve de l'estudi de l'escultura de l'antiguitat tardana (sarcòfags tardo-romans) – corrent classicista? La influència clàssica Recuperació d'un estil classicista tardo-antic ex Altar de St. Sernin, Bernat Guilduinus, 1096.
Formen part d'aquesta mateixa línia clàssica els capitells del Cercle de Frómista i Jaca basats en un Sarcòfag de l'Orestiada a Snta Maria de Husillos, s.II dC. - volumetria, drapejats, moviment...
Encara són figures sotmeses a la forma arquitectònia.
En altres llocs es feia transposició a pedra d'obres en estuc que es podien imitar i inspirar arreu ex.
Saint-Bénigne c.1018.
• El renaixement de l'escultura va ser possible per diverses raons, però especialment per l'interès que els artistes i promotors d'aquella època van sentir pels exemples d'escultura romana dels què es disposava.
Característiques generals de l'escultura romànica • Es torna a la representació de la figura humana, que pren volum fins arribar a la idea d'estàtua – tot i que s'utilitza com a ornament escultòric depenent de l'arquitectura, s'anira acomplexant.
• Des del punt de vista estilístic: ◦ Definició clara de les masses i els volums ◦ Recerca d'expressió mitjançant les actituds i els gestos dels personatges ◦ Deformació de les figures a causa de diversos motius: ▪ Adaptació a les línies i esquemes arquitectònics ▪ Intent de buscar expressivitat ▪ Voluntat d'atorgar solemnitat i sacralitat a les figures.
• Enriquiment iconogràfic: ◦ Abundal a iconografia sacra ◦ Gradualment van apareixent temes profans i al·legòrics.
Finalitat de l'escultura romànica • Didàctica (ensenyar i narrar amb imatges) ◦ Missatge i llenguatge clars (parroquies i catedrals – bíblia dels pobres) ◦ Missatges i llenguatges obscurs (monestirs, complexitat per entorns cults) • Dedicació a la glòria divina • Lúdica Quan es comença a aplicar sistemàticament es creen elements petits i plans. De seguida que es guanya en massivitat i complexitat, l'escultura es centrara en les façanes (portades) i claustres.
Aquestes grans portades esculpides apareixeran de manera coetània a diferents punts d'Europa: Borgonya, Languedoc i regnes hispànics, a les eslgésies vinculades al Camí de Santiago.
L'era de les portades esculpides Estan situades al cos central de la façana, normalment enmarcades per dues torres.
Obertudes amb profunds esplandits – en princpi haurien de crear montllures molt dures – s'arrodoneixen.
Progressiu enriquiment dels brancals.
Aquestes portades monumentals rebran àmplis continguts iconogràfics ideats per teòlegs.
• Epressar allò essencial de la fe i l'esperança cristianes • Crist, l'Home-Déu ha estat i està entre nosaltrs • Reflexió teològica • Manifestar la glòria de Crist (teofanies) ◦ Ascensió ◦ Judici ◦ Crist apocalíptic ◦ Transfiguració El timpà = projecció sobre el pla de l'absis – part més important, es mostrarà la visió apocalíptica teofànica... s.IX es troben a l'interior de les esglésies sobretot en pintura, a partir del romànic ple es representaran a les portades.
També s'usaran les arquivoltes, que faran profunds esplendits (més important en el gòtic, encara no està relacionat el tema amb el del timpà).
Brancals i mainell (trencallum) també decorats. En el romànic sovint els podem trobar aprofitats, es desenvolupen en el gòtic.
Es desenvolupa l'escultura en superfícies planes.
Hi ha importants escoles del romànic que no segueixen la tendència: Escola de Lleida (Porta dels Fillols, Seu Vella de Lleida) o Església de l'Assumpció de Gandesa, c. 1275 – sí que trobem figuració, perfectament sotmesa a les formes arquitectòniques.
21-10-2014 La portalada esculpida serà important per l'evolució al romànic ple.
Toulouse: Saint-Sernin, Portada Miegeville, s.XII – precedent clau per les portades del romànic ple; petita i amb detalls arcaitzants.
Temes: teofania -ascensió de Crist (timpà) Composició: personatges miren amunt = subratlla efecte ascendent – novetat.
Relleu molt pla, figures determinades pel marc de la llosa.
EL PÒRTIC ESCULPIT DE SANT PERE DE MOISSAC Abadia fundada al s.VII, no es desenvolupa pels freqüents saquejos.
1042 – destrucció.
1048 – incorporació a Cluny en l'abadiat de Durand de Bredons.
1063 – consagració de la nova església. L'abadiat d'Ansquitil contrueix claustre + inicia el pòrtic – crònica d'Aymeric Peyae c. 1400.
Any 1100, l'abat Ansquitil encarrega la construcció d'una torre-porti, acabada al 1135. Decoració escultòrica de façana meridional enfocada al poble, obra d'un taller diferent del claustre.
Segons Meyer Shapiro – per la concentració i gran quantitat d'escultures, el pòrtic és comparable a un treball honorífic romà – empresa de grans fimensions.
Dimensions considerables + maduresa compositiva + qualitat estètica = rapidesa de desenvolupament + ambició de mestres i promotors.
= > 1r testimoni de maduresa de l'estil.
Timpà: Visió apocalíptica de St Joan (aleshores es desconeixia que era d'un altre autor= Grup central – Crist entronitzat = centre, coronat com a rei – magestuositat, busca impressionar. Al voltant els 24 ancians de l'apocalipsi dirigint la mirada a Crist = sensació d'ascensionalitat.
Llinda – rodes remeten al foc de l'apocalipsi.
Iconografia: El timpà representa una visió genèrica de l'apocalipsi + serafíns de l'antic testament. Els 4 vivents (tetramorf) segueixen la descripció d'Ezequiel (orígen babilònic) – porten llibres = evangelistes segons Ireneu.
Estil Expressió solemne i deshumanitzada del rostre de la diinitat. Tractament sumari dels trets facials i plecs de la roba. Rigidesa dels membres. Gradació jeràrquica de les proporcions de les figures + contrast expressiu entre Crist i ancians (espantats) – pathos dramàtic.
Decoració al marge del timpà – relleus figurats als plans del pòrtic (dobles arcades + frisos correguts) completen estèticament contingut diferenciat.
Iconografia: Episodis neotestamentàris: ◦ Dreta – abans del naixement ◦ Esquerra – Llàtzar + crítica a l'avarícia i luxúria (en l'època vinculats als burgesos o comerciants, classe emergent).
Estil diferenciat del timpà Detallisme, minuciositat – post. 1135 Cànon llarg + pathos violent – expressivitat i dramatisme, busca impressionar.
Escultures als brancals i masnet – lleons.
Perfil dentat característic i inusual. St Pere i Isaies (o St Pau?). Mateix estil que les figures de les arcades (elegància + nervi).
Entorn als mateixos anys de Moissac es treballa en la portada teofànica a Conques: Santa Fe (Judici Final), s.XII – obra completament diferent, no hi ha pathos violents sinó serenor.
Imatges jutaposdes – perspectiv jeràrquica sense gradació perfectament ordenada/organitzada en frisos amb inscripcions explicatives. Cel a l'esquerra i infern a la dreta.
No és tan solemne ni impressionant – art més popular? 27-10-2014 Especialització en les tasques artístiques es produeix molt posteriorment (final del gòtic i renaixement). Col·laboració arquitectura i escultura es manifesta ene elements petits – capitells mostren una perfecta adaptació dels motius iconogràfics a les lleis del volum arquitectònic.
EL CLAUSTRE HISTORIAT DE SANTO DOMINGO DE SILOS El claustre Origen – pot derivar dels atris porticats de les basíliques paleocristianes.
Paraula deriva de claustrum = tancadura, dels monjos de clausura.
Segons Sant Isidor de Sevilla (c. 560-630), autor de les Etimologies, claustre = lloc segur, tancat – recurs d'acolliment per a tothom que no hagués fet els vots, es pensa que cap al s.IX el claustre ja té el significat que li donem modernament.
Es considera més que provable que la idea d'un claustre de decoració sumptuosa existís ja des d'època carolíngia. Per ex. El planol de l'Abadia de Saint-Gall c. 800 li dóna gran importància al claustre = des del s.IX ja hi ha claustres ornamentats. Des de l'adveniment del romànic, els grans claustres es van començar a decorar d'una manera o una altra en base al joc de materials per donar colorit.
En el món monàstic es desenvolupa el claustre historiat: decoració narrativa amb gran quantitat d'iconografia – gràcies al renaixement i desenvolupament de l'escultura en època del romànic ple.
El claustre es considerava el vestíbul del paradís; el monjo s'acostava a Déu mitjançant una disciplina severa que el portava al silenci, la lectura, la pregària, meditació, contemplació... Té una funció espiritual.
Funcions pràctiques: • Finalitat didàctica o contemplativa. L'observarvació de les imatges del claustre per a mantenir el seu fervor.
• • • Funció litúrgica: s'hi feien processons Ús funerari: els personatges més importants hi eren enterrats Orgull i prestigi: tenir obres de gran valor artístic.
Correspondència entre els cicles iconogràfics i la vida claustral? Es representen els models de vida a seguir pels monjos (vides apostòliques etc) Decoració més lliure que la de les portades o altres punts de les esglésies = possibilitat d'experimentació, recerca de temes a desenvolupar i sol·lucions més originals, més superfície per decorar = sumptuositat. Amb més espai hi havia marge per desenvolupar, no només temes concrets (com passava amb les teofaníes en les portades), sinó també grans cicles narratius: ex. La vida de crist i els seus miracles, més representacions de vides de sants, escenes de l'antic testament, escenes al·legòriques... Tot acompanyat de decoració vegetal o geomètrica com a marc decoratiu.
Gran quantitat de capitells i cimàcis.
• L'escultura romànica va saber trobar en els claustres un mitjà privilegiat per du a terme la recerca d'un estil propi, d'una narrativa en pedra: aquí,més que en les portades, l'escultura esdevé un art narratiu.
Circulació de models de nord a sud.
Sant Pere de Moissac Documents indiquen que el claustre estaria acabat entorn el 1111, abans que el pòrtic.
Construcció a càrrec de l'abat Ansquitil. Dels primers claustres amb capitells decorats seguint una narració que va més enllà de temes iconogràfics aïllats. Es desconeix com era o funcionava.
Modificacions arquitectòniques al llarg de l'edat mitjana Els capitells pes recolzen alternativament en columnes úniques i dobles, original d'època de construcció del claustre. Les arcades són posteriors i difereixen estilísticament. Al s.XIII es fa una àmplia reforma del monestir, però es respecta la decoració = es mouen els capitells en diferent ordre del que s'havien ideat per la seva decoració.
46 capitells i cimacis de pedra calcària que representen una gran varietat de temes i formes, des dels motius vegetals fins a escenes narratives protagonitzades per figures humanes que en moltes ocasions van acompanyades d'inscripcions que indiquen la iconografia.
Temes bíblics i hegiogràfics (vides dels sants) que conviden amb la lluita amb perseverància contra les adversitats del vici i el pecat. Ex. El sacrifici d'Isaac, lluita de David i Goliat, Daniel al fossat dels lleons; les temptacions de Crist, episodis de la vida de Sant Pere i Sant Pau, apoteòsis de màrtirs... Similituds formals entre els capitells de Moissac i Toulousse – els models circulaven i es reproduïen.
Als angles dels claustre, hi ha pilars quadrangulars amb la representació del total dels 12 apòstols + les imatges de 2 abats de Moissac: • Abat Duran de Bredons, responsable del desenvolupament de l'abadia en vincular-la amb Cluny, • Abat Ansquitil, promotor del claustre i el pòrtic.
D'empeus, posició frontal, relleu molt baix, enmarcats en arcades = es segueix models en miniatura d'ivori. No hi ha pathos dramàtic, sinó elegància de les formes i la vitalitat de les composicions.
Quan l'assumpte tractat només demana dues o tres figures, es desenvolupa l'ornament vegetal o animalístic = sumptuositat decorativa.
Figures de cànon curt de petites dimensions en posició frontal o perfil o 3/4, vestits de tractament esquemàtic que recorda les plaques de marbre que s'atribueixen al mestre Bernat El claustre romànic a Espanya Model d'atri porticat lateral (San Miguel de la Escalada c.913) es manté als conjunts importants.
Els primers claustres grans i tancats a Castella i Lleó es troben al voltant de Burgos: Santo Domingo de Silos i San Pedro de Arbanza destaquen i seran models.
Un Jardí de pedra: Santo Domingo de Silos Situat prop de Burgos, fonamental pel desenvolupament del romànic. Construït entre s.XII i s.XIII (relació amb Moissac i Toulouse).
Origen: fundació vidigoda – edifici sota vocació de Sant Sebastià (s. VII). Invasió musulmana i devallada.
S.X amb el compte de Castella Fernán González torna a prendre embranzida.
A finals del s.X, Almansur ataca el nord i el monestir torna a quedar greument afectat i desapareix fins que entre 1035-1065 hi ha una nova reactivació amb Ferran I, en paral·lel amb l'advocació de Sant Domenec (Domingo Manso, abat 1040-1073).
1073: mor Sant Domènec, enterrat al claustre. Es creu que efectivament l'abat Domingo Manso va ser enterrat en el claustre però un de construcció anterior a l'actual, ja que les dates no coincideixen.
1088: l'abat Fortunio consagra la nova església – basilical de tres naus, amb transsepte i tres absis semi-circulars. Indica que a partir d'aquest moment es pot començar a construir un claustre adossat a l'església = claustre és posterior a 1088.
Donacions del Cid (1075) i Alfons VI (1098), a partir de les quals es van reformes.
1101: desapareix dels documents l'abat Fortunio = mort – final de l'activitat del primer taller (aprox) La galeria oriental i la nord són les primeres que es construeixen, ja entrats al segle XII es faran les restants + el claustre alt (construcció entre s.XI i principis s.XIII) – es produeix a la vegada que Moissac 1835 – desamortització, s'abandona. 1880 – reinstaurció de la comunitat.
Claustre amb un procés de construcció relativament ràpid en relació al seu volum i el que era normal en aquella època – claustre de dos pisos. Un o dos estils. Erigit en un segle per tota una sèrie de tallers com a obra que no té comparació en tota l'edat mitjana castellana.
28-10-2014 Santo domingo de Silos Planta irregular = no totes les galeries tindran el mateix nombre de capitells decorats. Es creu que es planifica sobre el claustre antic que el condicionara la disposició (irregular).
Idees rectores del programa iconogràfic Relleus de les cantonades: Creació d'un cicle cristològic – fonament de la lectura del claustre.
Al·lusió a la vita apostolica (vida dels apostols) com a model de la vita comunis (vida al claustre).
Imatge magnificades per un complex ornamentum en forma de capitells més o menys complicats amb decoració vegetal i animal.
Els tallers de Silos Des de finals del s.XI trobem una sèrie de mestres que mostren una contínua evolució estilística.
Desacords historiogràfics, poca claredat; es parla de fins a 5 tallers o mestres i els seus deixebles, mentre que d'altres consideren que només hi van treballar dos: • Primer taller (finals s.XI): capitells de les galeries E i N, i (W) Segon Taller (primer quart s.XII, o un poc més enllà): 6 relleus angulars centrats en la Mort i Resurrecció de Crist. - 1A FASE • Tercer taller (mitjan s.XII): Porta de les Verges – no és pròpiament claustre • Quart taller (final s. XII): resta de capitells del claustre baix i alt Cinquè taller (principis s.XIII): relleus del pilar SW – 2A FASE PRIMER TALLER Silos: Galeria oriental Taller especialment important, poc estudiat. Rellevància estètica + cronologia primerenca fan que sigui important a Europa.
Composicions equilibrades que mostren clarament que els escultors coneixien les tendències del romànic europeu + tendències d'art hispànic o islàmic.
Dobles columnes amb el cos del tambor sempre de la mateixa forma paral·lelepipèdica. Part inferior trombocònica – part superior rectangular adaptada al cimàci, la inferior canvia per vincular-se a la forma rodona de les columnes.
Decorats capitells i cimàcis, en forma de quart de cavet.
Decoració en dos plans: pla de fons neutre + pla superior del relleu on hi ha la figuració.
Estètica – sentit lineal i simètric, composicions que són d'un delicat grafisme, que podria estar vinculat al món dels ivoris hispano-musulmans (segons Ferrandis). La iconografia inclou representacions d'animals zoolmòrfics i fitomòrfics.
Aquests capitells són simplement ornamentum sense cap significat – es vincula aquestes representacions animals i vegetals a El fisiòleg llibre del s.II de gran èxit durant tota l'edat mitjana.
Figuració adaptada a la funció estructural de l'arquitectura.
Estruços, harpies... es creu que seria un ornament que subratlla i magnifica la lectura iconogràfica en que es basa el Segon taller SEGON TALLER Treballen durant el s.XII i omplen els relleus angulars de les cantonades del claustre. Presenten tots la mateixa composició, d'estil semblant al de les portalades. Model en petits ivòris lleonesos com per exemple l'Arqueta de les Beatituds c. 1063. Les figures de posició molt forçada i poc real; pel modelat del rostre i de les barbes = Moissac (contemporani).
Explicant el tema de la redempció de l'humanitat, s'exalta el paradigma moral de la vida apostòlica.
Evident evolució de les formes en aquests relleus – parlariem un mateix taller que evoluciona (pas del mestre al deixeble) Angle Sud-Est Dos relleus, els més primitius de tot el conjunt. Presenten una talla molt lineal – influència dels ivoris de tradició castellano-lleonesa. Figures estilitzades. Postures inversemblants.
• Ascensió – dos frisos per presentar els apostols, es busca formar un esglaonament que reforci el caràcter ascensional de l'escena per centrar l'atenció en la Mare de Déu. Al vertex de la piràmide apareix Crist i els àngels – es reforça amb les mirades dels personatges cap a dalt (= Toulouse o Moissac).
• Pentecosta – representació molt similar El Beat de Silos és una obra de la mateixa època i ens mostra Sant Miquel configurat de la mateixa manera que els apostols dels relleus del Segon Taller – composició molt característica.
Angle Nord-Oest Estilísticament i compositivament més avançat, organització moderna. Les figures superen el marc i són més ben estudiades i modelades. Certa perspectiva jeràrquica. Exaltació del Camí de Sant Jaume en el relleu (es representa una bossa amb la petxina) – el moviment de les figures destaca la figura de Crist.
Incredulitat e Sant Tomàs – testimonis de la ressurrecció de Crist. Apòstols nimbats amb els seus noms en aquest. Figures estereotipades, tractament més individualitzat de Sant Pau. Prototipus dels que no creuen per fe sinó que necessiten els sentits, monjos que necessiten les imatges per a creure i entendre la fe cristiana.
A dalt, dues parelles tocant les panderetes = al·lusió als drames litúrgics que es desenvolupaven a l'abadia.
Angle Nord-Est Estil més avançat – c.1040? Disseny basat en mòduls rectangulars i triangulars.
• Davallament la creu divideix l'espai en quatre parts, dos rectangles i dos triangles on apareixen dos àngels tubiferàris amb el sol i la lluna, símbols de la resposta que el cosmos va donar a la mort de Crist, a més de representacions de l'antic i el nou testament; bonys = muntanyes – influència dels manuscrits il·luminats mossàrabs, sepulcre que posa Adam) • Enterrament i Visitatio Sepulcri – dos temes en un mateix espai. Intens moviment, encreuament de línies. Evocació paralitúrgica? Diagonal marcada pel sepulcre i la seva tapa dividint 3 espais, entrrament de visitatio sepulcri.
TERCER TALLER Vinculat a l'escola de San Isidoro QUART TALLER Gran nombre d'obres esculpides. Taller heterogèni. Reprèn motius del Primer Taller. Fa temes evangèlics com profans.
CINQUÈ TALLER Relleus del pilar Sud-Oest – discussió sobre la cronologia (finals XII començaments XIII) Lectura plantejada des de l'inici de les obres, encara que fóssin acabades molt més tard.
Això es creu perquè els dos relleus fets més moderns són fonamentals per fer una correcta interpretació de la història de repemció, el primer punt de la narració.
Programa 1. Genealogia humana de Crist 2. Anunciació de l'Encarnació de Maria – primer signe de redempció 3. Davallament de Crist 4. La imatge sintètica de l'Enterrament i la Visitatio Sepulchri; Emmanús, Dubte de Sant Tomas 5. L'Ascensió 6. Pantecosta 7. Ornamentum.
3-10-2014 LES ARTS DEL COLOR A L'ÈPOCA DEL ROMÀNIC Origens i tècniques La riqueasa i la varietat de les arts al color del romànic no es poden estudiar només en la pintura major, sinó que inclou gran quantitat de suports i tècniques (mural, sobre fusta, miniatura, mosaic, esmalt, vidrieres, teixits...) Gran varietat d'estils que es superposen + gran diversitat tipològica i tècnica. Les decoracions del romànic eren intensament policromades segons es podia tècnicament i econòmicament. L'interior solia estar ple de teles i ciris. Destaca la importància de les arts del color.
Com en el cas de l'escultura, des de principis del s.XI tenim mostres primerenques de la pintura romànica. Representen una part més dins els cicles murals que ja es realitzaven en època carolíngia i utònica. El problema, igual que amb l'escultura, és la manca de conservació d'elements materials.
Es coneixen alguns pocs exemples del que va ser un dels orígens d'aquesta pintura romànica: Auxerres: Saint-Germain (cripta), c.855 Oberzll (illa de Reichenau): Sankt-Georg, c. 980 En part, la pintura romànica seria una continuitat d'aquests cicles. Una de les propostes estilístiques que conformaran la pintura romànica.
2 grans corrents • Recull del llegat carolíngi – sobretot en zones de frança i alemanya • Corrent lligat a la tradició bizantina – zona italiana i d'altre regions del sud del continent.
És important destacar la importància de la influència bizantina – tindrà una gran trascendència en l'evolució de l'estil romànic. L'Imperi Bizantí no va deixar mai de tenir contactes amb occident, però aquests es van enfortir durant el romànic sobretot durant les croades. L'art bizantí havia retingut tota una sèrie d'aspectes de la tradició clàssica que s'havien perdut a occident – tècnica dels draps mullats, modelat facial coherent, repertori de fòrmules convencionals que pretenien mostrar emocions.
ex. Catedral de Torcello: Judici Final s. XII Increment de popularitat d'imatges emotives, pathos + temes com la koimesis (adormició de la verge).
La influència bizantina transformarà la pràctica pictòrica a occident.
Tapís de Bayeux c. 1070 vs. Saltiri de la reina Melisende.
Tot i la influència de les dues vies principals i d'altres de locals, podem parlar d'un estil internacional, propi i definitt – gràcies a l'intercanvi de models i artistes itinerants El contingut de la pintura romànica i la seva codificació Des del punt de vista dels programes iconogràfics, a la pintura romànica se li podria atribuir la màxima de Sant Gregori Magne segons la qual a través de la contemplació de les imatges es pot entendre tot allò que sense educació no es pot llegir (dirigida a illetrats i analfabets) – funció didàctica i il·lustrativa. A vegades aquesta pintura il·lustrava les paraules pronunciades per el predicador. Aquests temes s'adjusten a la jerarquia de la composició arquitectònica. Cada tema té una ubicació determinada en l'edifici que ha de rebre les pintures, depenent de la importància de cada tema.
Punt de vista formal • Ús de traços gruixuts en el contorn – tendècnia dibuixística • Colors plans • Absència de perspectiva • Hieratisme i convencionalisme de gradació jeràruquica a l'hora de resoldre les mides de les figures – perspectiva jeràrquica teològica • Tècnica: al fresc (enlluït humit) o al secco (enlluït sec) Pintura sobre taula No té molta importància en el romànic com la tindrà en el gòtic degut a una sèrie de canvis litúrgics, on esdevindrà punt focal de la cerimònia.
Mateixes característiques que les pintures murals. Es desenvoluparan sobretot en els antipedia o els frontals d'altar. S'hi afegien teles, pedres precioses, plata, orfebreria i pedreria... Les esglésies que noes podien permetre l'adquisició de frontals de materials luxosos, n'encarregaven de pintats.
Forma apaisada d'acord amb l'altar. Composicions organitzades en registres verticals, amb preferència per la representació de teofaniesEl vitrall Al gòtic, especialment al nord, el vitrall va ser una tècnica importantíssima, on es van traslladar els grans programes iconogràfics de la pintura mural romànica. El vidre policromat ja s'havia utilitzat per tancar finestres des de l'antiguitat.
Interès en la intensitat cromàtica, la brillantor i la relació amb la llum.
Dels vitralls més antics conservats: Catedral d'Ausburg c.1100 – comparable a l'estil pictòric.
Revitalització del mosaic Després d'uns 200 anys de virtual desús a occident, el mosaic es torna a practicar a la segona meitat del s.XI, al centre d'Itàlia a l'Abadia de Montecasino. Pocs anys després de que aquesta tècnica es treballi a Montecasino, es repetirà a les esglésies de Roma amb molta força, a Sicília i Venècia. Es pren com un retorn als principis del cristianisme (reforma gregoriana) – es relaciona la tècnica amb els períodes gloriosos del començament del cristianisme en els quals s'havien fet els monuments de Roma i Ravenna.
Montecasino – abad Desideri esdevé papa sota el nom de Victor III entre 1086 i 1086. Segons narra el cronista (Lleó d'òstia), el que fa aquest abat és construir una gran església imitant la basílica paleocristiana de Sant Pere, decorant-la amb mosaics, contractant mestres de Constantinoble.
Triomf de la creu, c. 1130-1138, Sant Climent. Es data en posterioritat a la construcció de l'església.
Aquesta conca absidal és una de les millors obres del s.XII romà. En lloc d'una imatge magestàtica de Crist (tipic bizantí), es crea una imatge gairebé simbòlica del crucifix, remetent als orígens paleocristians. Tot i així, no és un model de creu paleocristiana sinó que ve de models vinculats a models otonics. L'element central de la composició no acaba de quadrar del tot. Models carolíngis o otònics. Representació de les vinyes del Senyor, on es representen tots els estrats socials, busca la participació de tota la població.
...