Dret de Successions (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 4º curso
Asignatura Dret de successions
Año del apunte 2013
Páginas 61
Fecha de subida 05/03/2015
Descargas 46

Descripción

Joan Egea, UPF

Vista previa del texto

Dret de Successions Dr. Joan Egea. Universitat Pompeu Fabra 2013-2014 4rt Grau en Dret Tema 1: La successió per causa de mórt i els principis del dret successóri catala.
1.1 La successió com a fet jurídic. EL reconeixement constitucional del dret a l’herència.
La successió implica la transmissió de la posició jurídica ( titularitat, crèdits i obligacions) d’una persóna (física) a un altra persóna sense extinció de la situació jurídica inicial es subroga ó s’ócupa el llóc de l’altra persóna sense que es creï una relació subjectiva entre ambdues persones.
En aquest cas parlem de la successió per causa de mort que implica un canvi de titularitat que ve determinat pel fet de la mort. Amb la mórt nó s’acaba ni la própietat ni els deutes, algú ócupa el llóc del causant que és l’hereu. Estem parlant de la successió cóm a fet jurídic. Quan parlem de la successió mortis causa només ens referim a les persones físiques, mai a les jurídiques en sentit tècnic, en sentit vulgar si que podem dir que una personalitat jurídica ha cómprat ó s’ha fusiónat amb una l’altre empresa però sempre amb mecanismes del dret mercantil assumint deutes, crèdits i titularitat, no hi ha un dret però de successions per les persones jurídiques.
Succeir mortis causa significa l’equivalent a la subrógació de les óbligacións, s’ócupa el llóc de la persona, del causant sense que es creï cap relació jurídica entre ells ja que precisament quan es desenvolupi el fenomen successori el causant ja no hi serà i no pot haver cap relació jurídica amb una persona inexistent.
L’hereu per tant succeeix en tot el dret al seu causant, adquireix els béns i els drets de l’herència i se subroga en les obligacions del causant (les que no són personalíssimes) i resta vinculat als actes propis d’aquell (art. 411-1 Ccat.).
Si el causant havia fet un determinat acte ó bé estava usucapint, l’hereu es beneficiarà d’aquest. Si el deute estava cómençant a prescriure, tót vincula ó serà aprófitat per l’hereu que ocupi el lloc del causant.
Per definició els drets que són personalíssims queden extingits en el moment de la mort.
En la successió cóntractual si que hi ha abans un vincle que deriva d’aquest cóntracte.
El canvi de titularitat és un efecte de la mort, en el sentit que no és un negoci jurídic el que provoca això sinó que Herència és una Universalitat, és per tant universal.
Conclusió: el dret de successions és la part del dret privat que regula la destinació (no disposició perquè el caràcter de disposició del patrimoni té un caràcter molt més restrictiu) del patrimóni d’una persóna física per després de la seva mórt, encara que nó hi hagi testament ó contracte successori, aquesta persona sempre tindrà hereus que en cas que manqui el testament serà dictaminat per la llei (Ex: Estat, generalitat de Catalunya... quan aquest accepten l’herència hó fa en benefici d’inventari, nómés paga el deute amb els diners de l’herència). Els 2 estaments públics sempre ho fan així, la resta ho ha de fer així de manera expressa si no es diu res es herència simple.
En el cas dels parents pót existir un vincle emóciónal i nó accepti l’herència en benefici d’inventari per tal de que els deutes quedin impagats.
A) Pressupòsit de la successió: El que desencadena tot el fenomen successori és la mort que próvóca la extinció de la persónalitat civil (única causa d’extinció de la persónalitat civil en el dret actual). L’extinció el que es busca amb la regulació del dret successóri és que es mantingui tota la cohesió del patrimoni del titular organitzat (art. 411-1 Ccat) en: - Actius ( béns i drets) - Passiu (deutes o obligacions) Quan mor una persona i encara no hi ha hereus, ni un automatisme entre morir una persona i entrar l’altre, hi ha un procés, mentre aquesta no es dona, es manté cohesionat el patrimoni del causant, és el que coneixem amb el nom d’herència jacent. A l’espera que es pródueixi la successió.
L’herència estarà integrada per una diversitat de elements, però és una universalitat que rep el nóm d’herència, en la que nó es disgreguen tót i la mórt del titular els béns.
B) Les modalitats del canvi de titular: No sempre hi ha successió en sentit tècnic, si una persóna llega una quantitat de diners, aquests nó s’inclóuran en la herència ja que en el moment de la mort aquest llegat ja estava existint. Podem concretar fins a dos modalitats: 1) Successió estricta: que és el manteniment dels cómpónents de l’herència canviant només el titular.
2) Liquidació: excepcionalment si el causant vól transfórmar l’herència mitjançant aquesta i el sobrant el converteix en diners i els destina al que aquest vulgui, per tant en aquest cas no hi haurà successió. El diner sobrant ho atribueix al nou titular (per exemple, a través de la marmessoria universal de l’article 429-9.2 del CCat). Parlem per tant de destinació i no de successió.
LA MORT és la única causa d’extinció de la persónalitat civil (art. 211-1 Ccat) és a dir de les titularitats que tenia el causant sobre les diverses posicions jurídiques. Amb certes limitacions, la declaració de mort (mort no comprovada) també és una causa d’extinció, veure el art. 196 del CC, ja que aquesta s’equipara a la mórt, però els efectes nó són idèntics perquè el legisladór en regular aquesta en el art. 196 del CCesp, parteix de que al ser una mort no comprovada, aquesta persona “mórta” nó hó estigués i pógués per tant aparèixer. (NO tant en l’actualitat, més en l’època del segle XIX. Encara que actualment pot succeir). Es posa un límit, els hereus durant 5 anys no poden disposar a títol gratuït, succeeix el mateix amb els legataris. Si retornés el causant perquè en realitat no estava mort, ningú respondrà el que tingui tenia.
Aquesta declaració de mórt, nó la preveu el Códi Civil de Catalunya, per tant s’ha d’aplicar de manera supletòria el que diu el Codi Civil Espanyol al respecte.
3 Artículo 196 Ccesp.
Firme la declaración de fallecimiento del ausente, se abrirá la sucesión en los bienes del mismo, procediéndose a su adjudicación por los trámites de los juicios de testamentaría o abintestato, según los casos, o extrajudicialmente.
Los herederos no podrán disponer a título gratuito hasta cinco años después de la declaración del fallecimiento.
Hasta que transcurra este mismo plazo no serán entregados los legados, si los hubiese, ni tendrán derecho a exigirlos los legatarios, salvo las mandas piadosas en sufragio del alma del testador o los legados en favor de Instituciones de beneficencia.
Será obligación ineludible de los sucesores, aunque por tratarse de uno solo no fuese necesaria partición, la de formar notarialmente un inventario detallado de los bienes muebles y una descripción de los inmuebles Aquesta successió mortis causa no té caràcter dispositiu, la seva eficàcia deriva de la mort i no de la declaració de voluntat del causant. El causant pot dir a qui constituiex hereu però pot ser que aquella persona no vulgui ser hereva, ja que voldrà afavorir a aquella persona. La declaració de voluntat no és pressupòsit successori, aquesta és la de mort.
Al art. 421-2 Ccat expósa que “ordena la successió, posa ordre, mentre que a CC exposa que “dispósar”. El dret català s’ha intentat adequar, és més módern.
Artículo 421-2 Contenido del testamento En testamento, el causante ordena su sucesión mediante la institución de uno o más herederos y puede establecer legados y demás disposiciones para después de su muerte.
El pressupòsit de la successió és la pròpia mort, no la declaració de voluntat.
La mort extingeix algunes posicions jurídiques i per tant no es transmeten: 1) La potestat parental: art. 236-32 CCat i el 196 de CC de la potestat parental (dret personalíssim) 2) Obligació d’aliments (Art. 237-13 CCat i 150 CC). Que una persona mori no farà que el que ocupi el seu lloc tingui obligació de donar aliments ( obligació personalíssima). En cas de que la persona mori, qui estarà obligat a prestar aliments és la persona que la segueixi en la cadena de parentiu però NO l’hereu de la persóna óbligada en un principi.
Cal nó óblidar que el dret a la pensió cómpensatòria per exemple NO s’extingeix per la mort del cònjuge obligat a prestar-la, per tant queden óbligats els hereus amb el límit de l’herència que reben. encara que SÍ que s’extingeix per el cònjuge que la rep.
3) El mandat: (art. 1732 CC) extingeix per mort del mandant o del mandatari. El mandat és un cóntracte a través del qual una persóna actua ó executa en nóm d’un altra en una determinada situació. El mandat es fónamenta en la cónfiança, nó m’és igual la persóna que gestioni la determinada situació, per tant no és un dret que s’hereta.
4 4) El comodat: en que la cósa s’ha prestat en cóntemplació a la persóna del cómódatari (Art. 1742 CC) El contracte de comodat consisteix en el préstec d’una cósa nó fungible ( cosa fungible seria el Mútu), aquest dependrà del tipus de cosa, la funció...
El reconeixement constitucional del dret a l’herència.
Aquest dret de l’herència és un dret que nó es pót cóncebre sense cóncebre la própietat privada. Aquests dos són el sosteniment del sistema capitalista actual. Els ordenaments jurídics capitalistes actuals, tenen una regulació del codi civil, les lleis civils i les lleis ordinàries. Des de la revolució russa hi va haver una tendència a incorporar unes institucions al dret de la propietat privada per crear una sèrie de drets constitucionals. Hi ha unes quantes institucions que tenen garantia institucional a la constitució, la propietat privada i vinculada aquesta el dret a l’herència.
Durant la revolució russa van haver certs conflictes per aquest tema, tant en des de el moment en que es va acceptar la propietat privada sense l’herència fins a que es varen recónèixer ambdós però amb limitacions. La majória dels órdenaments han tractat d’establir el seu estatut nórmatiu, sóbretót a partir de les Cónstitucións que marquen l’inici de la revólució burgesa.
Recordem que la CE fixa les bases del nostre sistema econòmic, que és un sistema capitalista, ón es recóneix l’atribució de béns als particulars i la seva circulació es deixa en mans de la iniciativa privada, sense oblidar, és clar, les limitacions derivades de la funció social de la própietat, que ens evóca els póstulats de l’Estat sócial de Dret.
Tot això es tradueix en el reconeixement constitucional del dret a la propietat privada i a l’herència.
La CE estableix una garantia cónstituciónal de l’herència cóm a prolongació de la propietat privada. Cóncretament en l’article 33 del CE, aquesta garantia es pót fócalitzar des de dós punts de vista:   com a institució: per mantenir la propietat privada després de la mort del seu titular com un dret individual a ordenar la successió mortis causa i adquirir per herència o llegat. Es reconeix el dret a heretar i a ordenar la seva successió.
El fet de que el dret a l’herència i própietat privada estiguin estretament recóneguts nó vól dir que siguin drets fonamentals, no ho són.
“Els drets i llibertats reconeguts en el Capítol II del present títol vinculen tots els poders públics.
Només per llei, que en tot cas haurà de respectar el seu contingut essencial podrà regular-se l’exercici d’aquests drets”. En quant a aquest fet ha produït certs conflicte amb el TEDH, que ha portat a temes relatius a la propietat privada com a temes de dret a la intimitat.
5 1.2 Els criteris per regular la successió. Títols successoris. Predeterminació legal de la successió i la llibertat civil.
Cada ordenament jurídic dona més o menys pes a la voluntat del causant, per tant el que es caracteritza més o menys segons el pes que es doni a aquesta voluntat és la llibertat civil.
Al nóstre órdenament, el punt de partida és l’article 33 del CE; el dret successori del CCAT segueix la tradició del ius commune amb una finalitat essencialment conservadora, hereva de la CDCC de 1960 que contempla amb normes de compilació de 1956 que no es van incloure en aquella.
A Catalunya regeix el llibre IV del CCcat com ja abans del CS de 1991 pretén ser un text autosuficient. Vol ser complert i no necessitar cap complement de dret supletori, tot i que es poden trobar llacunes.
Títols successoris: 1) El títol universal: és el títól d’hereu, sempre és successori. Permet transmetre un patrimoni (herència=universalitat). El títol universal sempre és successori, mentre que el particular pot ser o no successori. Els béns que l’integren adquireixen individualitat pròpia. Es caracteritza per la seva expansivitat, és a dir, el caràcter expansiu tot el que nó sigui llegat va cap a l’herència sense haver de dir-ho expressament. L’hereu es col·loca en lloc del causant també en les titularitats passives (art. 411-1 CCCat).
Artículo 423-2 Forma de ordenación de la institución de heredero Tanto la simple utilización por el testador del nombre o la calidad de heredero como la disposición a título universal, aunque no se utilice aquella palabra, implican institución de heredero, si es clara la voluntad del testador de atribuir al favorecido la calidad de sucesor en todo su derecho o en una cuota de su patrimonio.
Les fonts del títol d’hereu (Art. 411.3) 1) Voluntat del causant: testament i heretament.
2) De la llei: quan no hi hagi una manifestació de la voluntat del causant o en cas d’haver-hó dit és repudiat per l’hereu.
2) El títol particular (llegat): El legatari només ho és respecte de béns o drets concrets, mentre que el universal es transmet una herència, és a dir, una universalitat. Podem trobar excepcions:  No és universal el llegat de part alíquota (Art. 427-36 CCat): Si ens trobem amb un causant li llega la meitat de l’herència, pódríem pensar que és una universalitat encara que li doni el nom de llegat. En aquest cas, la llei diu que no tindrà el legatari el dret a la meitat de l’herència sinó que nómés tindrà dret al preu de la meitat d’aquesta herència, tractant-lo com un llegat de valor o de diners 6  Els llegatos no sempre són successoris: Com que no ocupa el lloc del causant com un tot, el legatari nó respón dels deutes de l’herència.
En matèria hereditària sempre hi ha el principi de primer pagar per heretar, es liquida l’actiu i el passiu, es paga el passiu i es mira què queda, es paguen el possibles llegats existents i la resta que pót ser mólt ó póc, serà per l’hereu ó els hereus. Normalment es sol afavorir més a la persóna que s’institueix pel causant com hereu.
Per tant podem establir que els llegats no sempre són successoris, encara que sol ser-ho, nómés hó són si l’óbjecte és un bé de titularitat del causant. Si el llegat que faig és de 100 mil euros, en metàl·lic encara que en vida no els tenia, un cop hagi mort, l’hereu haurà de pagar-los.
El que rep els 100 mil euros tècnicament no em pot succeir, ja que eren uns diners que jo no tenia en vida.
Les fonts del títol de legatari: El títól d’hereu tenia cóm a fónts la llei i la vóluntat, mentre que el títol de legatari només té una font, és propi de la successió testada per tant de la voluntat. La llei no diu qui és legatari, només diu qui és hereu. Té una certa similitud amb el pacte successóri d’atribució particular de l’article 431-30.5.
Hi ha una sèrie de supòsits dubtosos:  Institució d’hereu en cósa certa: el CCcat fa prevaler el criteri óbjectiu i el cónsidera legatari (Art. 423-3), llevat que sigui hereu únic o tots ho siguin com ell.
Ex: s’institueix legatari l’hereu però a la realitat hó és sóbre cósa certa ó sóbre cóses certes, és a dir, d’acórd amb les característiques del legatari el criteri que preval és el criteri óbjectiu: l’hereu en cósa certa és el legatari. Cal dir que això depèn de la resta del testament.
El fet de que sigui hereu ó legatari dependrà de que en el testament estigui acómpanyat d’un altre institució d’hereu. Si és hereu únic, és hereu, mentre que si nó és hereu únic, vólia dir que era legatari.
Artículo 423-3 Institución de heredero en cosa cierta 1. El heredero o herederos instituidos solo en cosa cierta, si concurren con herederos instituidos sin esta asignación, son simples legatarios de la misma.
2. Si el heredero único o todos los herederos instituidos lo son en cosa cierta, son estimados prelegatarios de la misma y, excluyendo la cosa o cosas ciertas, tienen el carácter de herederos universales por partes iguales, si son más de uno.
 Institució d’hereu en usdefruit (l’equipara a cósa certa). Art 423-5. La llei opta per aplicar les mateixes regles ó principis que l’hereu per cósa certa. L’hereu instituït en usdefruit implicaria equiparació al hereu en cosa certa i per tant legatari. Però en l’article 423-5 desenvólupa les regles pròpies d’aquest tipus d’usdefruit.
Artículo 423-5 Institución en usufructo 1. El heredero instituido en usufructo se equipara al heredero instituido en cosa cierta. En consecuencia, si concurre con heredero universal, es legatario.
7 2. Si el heredero instituido en usufructo no concurre con heredero universal, pero para después de su muerte hay otro heredero instituido, tiene el carácter de heredero fiduciario, y el heredero posterior, el de sustituto fideicomisario condicional.
3. Si no hay heredero posterior instituido ni heredero universal, o si el instituido no llega a serlo, se entiende que se ha ordenado una sustitución fideicomisaria a favor de quienes serían los herederos intestados del testador en el momento de extinguirse el usufructo.
Encara que sigui hereu únic no és una persona que faci definitivament seu els béns, ho haurà de passar a hereu fiduciari.
Predeterminació legal de la successió o llibertat civil.
Preval la voluntat del causant com a principi constitucional bàsic.
El sistema successori català (Cóm l’espanyól en general) dóna prevalença a la vóluntat del causant per sobre de la designació legal del successori, per tant dona prioritat al principi de l’autónómia de la vóluntat. La successió intestada només té lloc quan la persona no deixa testament.
Es basa el sistema successori català en la llibertat civil, només intervé la Llei (successió intestada) quan “mór una persóna sense deixar hereu testamentari ó en heretament, ó quan els nomenats no arriben a ser-hó (l’esmentat art. 411-3.2 i 441-1 CCCat). Amb tot no podem oblidar el sistema de legítimes, que en el dret civil de Catalunya, però, nomes són una 1/4 part (art. 451-5.1 CCCat).
El causant pot disposar en testament però ha de respectar la legítima que és un 1/4 en el codi civil català, mentre que en codi civil espanyol és més restrictiu ja que la part és menor, són 2/5 parts. (1/3part per distribuir entre els fills i una altra a repartí entre els fills un altre cop o per desequilibrar) 1.3 Els drets Successoris vigents a l’Estat espanyol: llur àmbit d’aplicació.
Tenen dret successori propi: Aragó, Balears, Catalunya, Galícia, Navarra i País Basc. En la resta regeix el CC espanyol.
Quan tróbem un cónflicte de dret interautónòmic ó dret internaciónal, la herència d’una persona es regeix per la seva llei nacional. Són vàlids els instruments que fossin vàlids quan es va atorgar el testament (Ex son vàlids a Catalunya els pactes successoris a Catalunya però a espanya no, i moro en un altre veïnatge civil diferent al que vaig atorgar testament, tindrà validesa el pacte successori). Per tant, en cas de cónflicte de lleis cal acudir a l’article 9.8 del CC segons el qual: “La successió per causa de mort es regirà per la llei nacional del causant en el moment de la mort, sigui quina sigui la naturalesa del béns i els país on es trobin”.
8 Aquest precepte afegeix que “valen també les dispósicións testamentàries i els pactes successóris órdenats d’acórd amb la llei naciónal del testadór ó del dispónent en el móment del seu atorgament, encara que la llei de la successió sigui una altra”.
S’ha de veure tót cóm un tót, els órdenaments són cóherents quan regulen el matrimóni i la successió (dret de família i dret de successions) això es degut a la voluntat que hi ha d’harmónitzar els drets del cònjuge vidu ja que sempre hi ha una interrelació entre l’àmbit familiar i el successori. Es parteix d’aquesta base per això es diu que els drets que per ministeri de la llei s’atribueixin al cònjuge supèrstit es regiran per la mateixa llei que reguli els efectes del matrimóni, salvant sempre les llegítimes dels descendents”.
1.4 Els principis successoris del dret català L’apartat 1 (punt 5) del Preàmbul del CCCat afirma que el Llibre IV manté els principis successoris del dret catalpa tal com estaven plasmats en el CS i els enumera. Depèn de la impórtància de la utilitat que tingui l’extracció hi haurà més ó menys principis: 1) Necessitat d’hereu: A Catalunya, el causant ha de tenir un successor universal, com a continuador de les relacions jurídiques del causant. És un principi propi del dret català que no trobem al CCespanyol. Vol dir que quan una persona atorga testament, aquest ha de cóntenir per llei institució d’hereu. S’ha heretat de la tradició romanística (dret romà), tot i això té barreges del dret germànic que fa alterar-ho en certs aspectes. Ha d’haver un cóntinuadór de les relacións jurídiques del causant.
El testament ha de cóntenir de manera necessària la institució d’hereu. Desprès veurem com ens diu que si no en té és NUL, encara que preval com a condició. Com tots els principis té excepcions que el suavitzen com per exemple:  El marmessór universal, el nóstre dret admet que si s’institueix un marmessór universal amb el mandat de liquidar l’herència óbtenir i repartir els diners restants.
 Conversió del testament nul en codicil: Artículo 422-6 Conversión del testamento nulo o ineficaz: 1. El testamento que es nulo o deviene ineficaz por falta de institución de heredero vale como codicilo si cumple los requisitos del mismo.
 A Tortosa es pót órdenar tóta l’herència en llegats (Art. 423-1.2): 2. En el testamento otorgado por una persona sujeta al derecho de Tortosa puede distribuirse toda la herencia en legados.
2) Universalitat del títol d’hereu: “L’hereu succeeix en tot el dret del seu causant”: drets i obligacions, ha de complir càrregues hereditàries... ha de complir o ocuparse dels drets i obligacions del causant restant vinculat pels actes del causant. Si els hereus són diferents, la successió es divideix en les proporcions assenyalades pel testador i, si no, per parts iguals Efecte principal de la universalitat és que el t´tiól s’expandeix si el causant impósa límits a l’hereu de manera que la universalitat cónsisteix en què el títól d’hereu supera els límits. Si 9 hi ha A, B,C es reparteix l’herencia, si A renuncia la seva part es reparteix entre B I C. Hi ha una sèrie de límits: -Objectius: Si s’ha establer hereu en cósa determinada es legatari, però si és hereu sol.
- Temporals: -Qualitatius 3) Incompatibilitat del títol successoris: Està traduït d’un principi romà anomenat principi d’unitat del títól successóri universal (Nemo pro parte testatus pro parte intestatus decedere potest) en que diu que Ningú pot morir en part testat i en part intestat. Si jo institueixo tres hereus i un mor abans de temps o bé renuncia, la part del que no ha acceptat acreeix a la resta, hauré mort només regit per la part testamentària no per la part intestada. Una persona pot morir intestada i part de la seva herència regir-se per Códiicil: declaració de vóluntat que nó pót instituir la cóndició d’hereu. FALTAA!!! 4) Prevalença del títol voluntari : Dins els títols voluntaris hi ha una jerarquia, si una atorga un títol voluntari atorga un títol contractual i un testamentari, preval el cóntractual perquè hi ha la intervenció d’un altre persóna.
5) Perdurabilitat del títol successori: una vegada ets hereu, sempre ets hereu, no s’admet l’hereu a termini ó a cóndició resólutòria, nó s’admet encara que així hó digui el causant. Encara que existeix aquest principi, admet la substitució fiduciària.
1.5 Els diferents fonaments de la vocació successòria (títols universals) i la relació entre ells. Testament, heretament i llei.
Anàlisis de l’art. 411-3 CCCat. La preferència de la successió contractual, sobre la testada i la intestada. El principi d’incómpatibiliat de títóls successórisa. (Remissió).
Els drets Extrasuccessoris Hi ha drets que s’adquireixen també en ócasió de la mort de la persona però que van més enllà del concepte estricte de successió. No sempre venen enquadrats dins el dret de successió.
Aquestes situacions són molt nombroses com per exemple:  Indemnitzacions per Assegurances de vida que produeixen efectes en la mort de la persona i es designa uns beneficiaris no sent un fenomen successori amb unes prestacións i cóntraprestacións que es paguen a la persóna que s’ha assegurat. Si en el cóntracte nó hi ha un beneficiari designat hó serà l’hereu però nó en la cóndició de dret successóri dins l’àmbit mortis causa sinó que es tracta d’un fenomen contractual.
 En un determinat contracte de subrogació en els arrendaments urbans contractats per el difunt, un cop mor pot existir la subrogació per altres inquilins que també vivien a 10  l’habitatge, essent però un fenómen cóntractual ja que prima en aquest cas el dret a l’habitatge.
Dret a reclamar al filiació o impugnar-la, no sent un fenomen mortis causa sinó un fenomen processal.
Tema 2. El Testament 11 2.1. La successió testada. Capacitat per testar.
El testament és un negoci jurídic i si diguéssim que la successió només pertany als testaments o està relacionada amb els testament no estaríem dient la veritat ja que també existeixen els codicils i la memòria successòria.
Hi ha dos tipus de successió : 1) La voluntària 2) La contractual.
La successió es pot deferir per:   Voluntat del causant: En aquest cas trobem el testament i el pacte successori. La diferència entre testament i pacte successori està en la revocabilitat, en el cas del testament és revócable, en canvi el pacte ó cóntracte successóri un cóp s’ha atórgat cóm és un concurs de voluntat és irrevocable, no es podrà modificar si no és amb un altre contracte.
Ministeri de la llei (successió intestada) Deferir és oferir, és a dir, hi ha una herència que és oferta a unes persones que han estat designades per el causant en un testament codicil o bé en les persones que diu la llei. Té una delació que vol dir que aquestes persónes de móment el que póden fer, tenen la póssibilitat d’ acceptar ó repudiar l’herència. Vocació vol dir ser cridat i delació vol dir refusar o acceptar l’herència.
 La successió testada: es fonamenta en que hi ha una voluntat manifestada per el causant en un testament, vóluntat que es cóncreta en la designació d’unes persones que ell vól que siguin els seus successórs ó beneficiaris de l’herència, si és l’hereu ó altres afavórits per l’herència que póden nó ser successórs. L’instrument típic és el testament, tot i que paral·lelament hi ha altres negocis que són diferents en cas del contingut com per exemple el codicil. Des de el punt de vista de requisits, formalitats.. són iguals mentre que des del punt de vista del contingut són diferents. Hi ha una part ó valór de l’herència que és la legítima que segons la llei no va a títól d’hereu sinó que va a determinades persones.
D’altra banda, cal tenir present també que la llei atorga a certs familiars més pròxims (legitimaris) el dret a una quarta part (això no és successió intestada), que el testador ha de respectar.
12 2.2 El negoci jurídic testamentari: estructura i contingut. Classes El testament, té una definició legal que podem treure-la de dos preceptes com és el 421-1 CCatque ens diu que el testament és una declaració de vóluntat, que vól dir que s’adquireix el dret i les obligacions que tenia el causant mitjançant la seva voluntat. Sempre utilitzant la forma i els mitjans previstos per llei no és vàlid un testament verbal per exemple.
El 421.2 afegeix a la concepció del testament com a negoci jurídic estableix el contingut d’aquest.
“ Artículo 421-2 Contenido del testamento En testamento, el causante ordena su sucesión mediante la institución de uno o más herederos y puede establecer legados y demás disposiciones para después de su muerte.” Ordena la seva successió vol dir que la declaració de voluntat ha de ser una declaració de voluntat i no unes meres indicacions quedant clar allò que vol el causant, que ho vol per sobre de qualsevol altra opció no sent una expressió de desig. Excloent els precs i els consells.
Hi ha dós aspectes d’aquesta declaració de vóluntat testamentària. En un testament podem destacar dos aspectes en quant a la seva formació segons la voluntat del testant.
a) Es manifesta la voluntat de testar, allò que es vol atorgar és un testament b) Es manifesta la voluntat testada, és a dir, que és la voluntat referida al contingut.
Ex: Puc atorgar testament lliurement però en canvi en el seu contingut en la declaració d’hereu per exemple puc incórrer en hereu, no havent-hi cap vici de la voluntat. Puc atorgar un testament forçat per violència o intimidació, per l’acte de testar. En una d’elles, tenim un acte genèric que és el d’atorgar testament que pot tenir els seus propis vicis de la voluntat que no afectarà a la resta.
Per tant és necessari distingir entre ambdues voluntat. Tot i que pot haver-hi casos en que hi hagi vici de la voluntat perquè la persona ha estat obligada a testar, essent tot per tant viciat.
Voluntat de testar: és la vóluntat d’atórgar testament, en aquesta si ens referim per exemple als vicis de la vóluntat de testar l’errór serà insignificant en veure si s’està atórgant testament o un altra cosa. On es veu millor és en el testament tancat que es posa dins un sobre que només el atorgant sap el que posa al testament. És però notarial, encara que no sàpiga que inclóu el prótócól·litzarà i l’óficialitzarà ja que aquest el que fa és acceptar la vóluntat de testar de l’atórgant.
La capacitat per testar l’article 421-3 CCcat la presumeix a totes les persones que tenen capacitat per testar, que no siguin incapaces per fer-ho. Dir que pot testar tothom que tingui capacitat per fer-ho, no és gaire clarificador. Per tant el 421-4 ens diu qui realment té capacitat per atorgar testament: 13   És la persona major de 14 anys, nó sent necessari ser majór d’edat per atórgar un testament nótarial (nó és el mateix que l’hològraf).
Nó n’hi ha próu en tenir els 14 anys, ja que si en té més però nó té capacitat natural en el móment de l’atórgament nó hó pódrà atorgar.
La capacitat natural és la capacitat d’entendre i de vóler, quan parlem de capacitat natural per un acte que es pot atorgar a partir dels 14 anys, aquesta no serà molt extrema sinó la pròpia cóm a mínim d’un nói de 14 anys.
El testament hològrafs té uns altres requisits. Un testament escrit per la mateixa persona que l’atórga, exigint-se:  Majoria d’edat: no era per la maduresa mental, sinó per la maduresa de la lletra perquè amb 21 anys, es presumia que la cal·ligrafia estaria més formada (Explicació històrica de per què els requisits entre uns i altres són així) Actualment l’explicació va més dirigida a l’edat, queda de manifest quan l’altre requisit és l’emancipació.
 Emancipació. (podent-se establir aquest tipus de testament als 16 anys).
Els problemes que hi ha és com es podrà provar que el testament hològraf va ser realitzat de manera completament voluntària, sense intimidació... per tant és molt més fàcil el testament obert.
En el testament nótarial, la capacitat l’aprecia el nótari, si el nótari té dubtes sóbre la capacitat de la persona, pot demanar (quan ho cregui convenient), pot demanar la intervenció de dos facultatius que valórin si la persóna està en cóndicións d’atórgar el testament.
Es pot donar el cas (poc freqüent) que no es que no tingui capacitat natural, sinó que hi hagi una sentència d’incapacitació. Malgrat tot la llei sempre preveu la possibilitat de que la persona que està incapacitada pot tindre un interval lúcid. El notari el que ha de fer obligatòriament ha de demanar la intervenció de dos facultatius que valoraran si pot tindre capacitat. Té sentit perquè el propi legislador ha distingit que nó és la mateixa capacitat per tót els tipus d’actes, nó és el mateix atorgar testament que comprar un pis (capacitat a partir dels 18 anys). En el móment que una persóna incapacitada vól atórgar testament s’inicia el prócediment, valoració per els facultatius encara que la persona no tingui moltes possibilitats de millorar la seva capacitat, encara que existeixi una sentència que incapaciti a la persona el tràmit del facultatiu sempre serà obligatori quedant per tant aquesta sentència sense validesa en aquest punt.
(només en aquest moment del procediment, no perd el valor de sentència) La voluntat de testar i en part la voluntat testada es caracteritza per:  Unilateralitat: el testant i només ell, és qui ordena o conforma el negoci jurídic. Es regeix per la vóluntat del causant, vólent dir que ell tót sól sense l’acceptació per part de l’altre persóna cónfigura el Negóci Jurídic. Mentre viu el testador estem dins un negoci jurídic que no té un valor negocial. Al ser un negoci jurídic mortis causa el valor negocial 14 l’adquireix amb el pressupòsit de tóts els negócis mortis causa, amb la mort del causant.
El testament és revocable.
Els pactes successóris nó són unilaterals ja que necessitem el cóncurs d’almenys dues voluntats, pacte i cóntracte sempre necessiten el cóncurs d’almenys de dues parts ó subjectes. (Bilateralitat, irrevocable)  Personalíssim: La declaració de voluntat testamentària té un caràcter personalíssim que nó es pót atórgar per mitjà d’un representant. Ell órdena la seva successió. Aquest caràcter però és en quant a l’atórgament, ja que en la determinació del cóntingut el dret català té excepcions per raó econòmica i històrica. Dins aquestes excepcions tenim: o Les substitucions pupil·lars: Aquestes admeten que un pare i una mare en el seu testament puguin testar en nom del fill menor de 14 anys.
“Artículo 425-5 Designación de sustituto Los progenitores, mientras ejercen la potestad parental sobre su hijo impúber, pueden sustituirlo pupilarmente en el testamento que otorguen para la herencia propia, en previsión de que muera antes de llegar a la edad de testar. Se considera hijo impúber el menor de catorce años. Los progenitores también pueden sustituir al hijo concebido que en el momento de nacer deba quedar bajo su potestad parental.” o Les substitucions exemplar: en relació amb l’incapacitat “Artículo 425-10 Requisitos de la sustitución ejemplar 1. La sustitución ejemplar solo puede ser ordenada por ascendientes de una persona incapacitada que sea legitimaria de la misma, y comprende, además de los bienes del testador, los del incapaz que no ha otorgado testamento ni pacto sucesorio.
2. Para que la sustitución ejemplar sea válida, el ascendiente debe dejar al sustituido la legítima que le corresponda y la incapacidad debe ser declarada judicialmente en vida del descendiente sustituido, aunque lo sea después de haber sido ordenada la sustitución.” Aquestes dues substitucions són sengles excepcions al caràcter personalíssim, ja que els substitueixen com a testadors (arts. 425-5 i 425-10).
 Unipersonalitat: en altres ordenament no passa, ja que vol dir que un testament equival a un causant, en canvi d’altres ordenaments jurídics com Aragó o país basc tenen la opció de realitzar testaments mancomunats. Dues persones van al notari i atorguen la seva voluntat que pot ser mútua (voluntat mutual; tú a mi i jo a tú), o bé als fills. En el dret català no és possible.
La Voluntat testada: es refereix a l’órganització de la successió i per tant a disposicions testamentàries art.421-13.1.
15 “Artículo 421-13 Redacción y autorización del testamento abierto 1. En el testamento abierto, el testador expresa su voluntad al notario de palabra o por escrito, y el propio notario redacta el testamento de acuerdo con la voluntad del testador expresando el lugar, fecha y hora del otorgamiento.” Contingut del testament: estan formades per les clàusules testamentàries que cadascuna poden constituir una figura. Hi ha diverses manifestacions de voluntat en les clàusules testamentàries i cóntenen manifestacións d’hereu, però póden anar més enllà dient a qui s’institueix hereu, fer reconeixement de deute, de fills, fer llegats...
Hi ha unes clàusules com per exemple la de reconeixement de fills que malgrat el testament per definició és revócable, aquesta és irrevócable, un cóp s’ha atórgat testament i hi ha un recóneixement d’un fill extramatrimonial, aquesta part encara que vulgui revocar-ho queda irrevocable. Reconèixer un fill no té caràcter successori, és un instrument més on es pot contenir aquesta figura del reconeixement. Podem distingir entre contingut:  Personal: vg. reconeixement de fills no matrimonials (art. 422-8. i 235-9 2 CCCat); designació de tutor (art. 222-3 CCCat).
“Artículo 422-8 Revocabilidad de las disposiciones testamentarias 1. Las disposiciones testamentarias son esencialmente revocables.
2. En todo caso de revocación subsiste el reconocimiento de hijos no matrimoniales.”  Patrimonial: que pot ser molt heterogeni podent incloure moltes figures. Aquest és sóbretót el d’instituir hereu. La única clàusula necessària perquè aquest testament sigui vàlid és la clàusula d’institució d’hereu essent un requisit de clàusula interna, les externes nó afecten a la validesa d’aquest tót i que són requisits. Un dels continguts patrimónials pót ser designar el beneficiari d’una assegurança de vida.
“Artículo 421-2 Contenido del testamento En testamento, el causante ordena su sucesión mediante la institución de uno o más herederos y puede establecer legados y demás disposiciones para después de su muerte.” És nul el testament que no inclou la clàusula d’institució d’hereu, sent vàlid cóm a códicil sempre que es compleixin els requisits imposats per aquests. Hi ha casos en que tot i que no institueixi l’hereu sí que són vàlids (Excepcións): a) Nomenament del marmessor universal: b) Testament de Tortosa c) Testament merament revocatori: només es diu que es revoca el testament no instituint un altre hereu, ara això el CCcat ho inclou no havent de fer interpretacions de si es 16 l’hereu intestat el que accedeix a hereu per tat si que hi hauria institució implícita d’hereus.
d) El que exclou alguns successoris intestats e) Institució hereva a una fundació que cal crear: A favór d’aquesta té com una mena d’efectes retróactius, aquesta fundació que nó existeix en el móment de la mórt un cóp s’hagi creat tindrà els efectes cóm si hagués existit.
Altres formalitats internes són les necessitats d’esmentar els legitimaris (preterició) aquells legitimaris que s’han óblidat de manera invóluntària ó errònia ó bé intenciónal Art. 422-7 CCcat. (Remissió tema 10).
Classes de testament: Allò que prediquem de cada classe de testament seran formalitats externes. El principi rector és que la fórma en la que es manifesta la vóluntat testamentària nó és lliure, s’ha de manifestar d’acórd amb els tipus i fórmes testamentàries que preveu el nóstre dret, sempre ha de ser de forma Escrita. En el dret català fins fa relativament póc temps s’admetia un anómenat testament sagramental, davant de testimonis, que es va generalitzar quan estaven de viatge i aquests testimonis juraven que la voluntat era aquesta i es convertia en testament. Això però ja nó s’admet en l’actualitat.
En el CCesp, hi ha una figura que és el testament en perill de mort ó en cas d’epidèmia, que no té trasllat en l’órdenament català ni per aplicació supletòria al codi civil de Catalunya.
El tipus testamentaris al CCcat: La forma dependrà del tipus testamentari que estem examinant, els dos tipus testamentaris són dós, d’acórd amb l’article 421-5 del CCcat que són: 1) El testament notarial 2) El testament hològraf.
El CCcat no conté cap referència als testaments militars i marítims ni als fets a l’estranger (abans l'art. 101 CDCC es remetia al CCesp). Hem d’entendre, però, que segueix sent póssible que els catalans els atorguin si es donen les circumstàncies, algun d'aquests tipus testamentaris.
2.3 El testament notarial: oberts i tancats Els testaments nótarials s’atórguen davant del nótari que és un funcionari públic el qual s’encarrega de prótócól·litzar, redactar, és a dir, que s’encarrega d’autóritzar l’acte. Aquest ha de ser un notari hàbil, és a dir, estar facultat per realitzar aquell testament, segons el lloc d’atórgament. (art. 421-5) Aquest pot ser: 17 a) obert b) Tancat c) Altres formes especials que atenen a les circumstàncies subjectives com poden ser per exemple discapacitats sensórials dels atórgants regulades a l’article 421-8.
 El testament notarial no necessita cap acte posterior de protocol·lització o oficialització, té validesa per ell mateix a diferència del testament hològraf, si aquest testament hològraf no es porta al notari, es protocol·litza, es comprova la lletra.. no val per res. Per tant necessita un acte de “veració” cómpróvar que és veraç.
 El notari el que fa és apreciar a la capacitat del testador, sense necessitat que el conegui.
 L’acte d’atorgament es caracteritza per el que es coneix com unitat d’acte, un cop s’inicia la manifestació de vóluntat testamentària, s’ha d’acabar, nó es pót fer en fases, s’ha de realitzar de manera unitària, ja que el testadór manifesta la seva vóluntat, desprès la recull el notari, es llegeix aquesta voluntat i el propi testador la fa seva i acaba amb la signatura d’ambdós cónclóent que aquesta sí que és la vóluntat del testador.
 Actualment no és necessari la presència de testimonis. Sí que caldrà en determinades formes especials de determinades disminucions sensorials com a capacitat de control de que la voluntat és real, com per exemple que la persona sigui cega i sorda i no sàpiga escriure és necessitarà testimonis que acreditin a voluntat.
Hi ha però casos en que es volia testimonis del testament, en aquest cas però normalment eren treballadors de la notaria. Al 1991 es va eliminar que fossin els propis treballadors. Si hi ha testimonis perquè són necessaris o perquè ho demanen testador i notari, hauran de ser dos. Els requisits fonamentals dels testimonis son;  Han de saber signar  Han d’entendre al nótari  Nó cal que cóneguin al testadór ja que la funció d’aquests és de presència i cómpróvació  No cal que visquin en la mateixa residencia.
Idoneïtat dels testimonis: Han de ser idonis. Aquesta idoneïtat ( capacitat de ser testimonis), que alguns qualifiquen com a capacitat de ser testimonis, pot ser de dos tipus: o Absoluta: es refereix a que la persona de la que es tracte és inidònia o no és capaç per cap tipus de testament Exemples:  No poden ser testimonis en cap cas els menórs d’edat i els incapaçós.
 No poden ser testimonis les persones discapacitades les persones cegues, sordes, mudes...
 Els condemnats per delictes de falsificació documental, per calumnies o fals testimonis, és a dir, que posen en qüestió el comportament fiable d’aquest tipus de persónes.
18 o Relativa: la persona no és idònia per ser testimonis per els testaments que atorguin unes determinades persones. Exemple:  Els afavorits per el testament o codicil. No es considera afavorit que té el mer càrrec de marmessor, encara que si sóc hereu alhora o bé també tinc un llegat no ho podré ser.
 El cònjuge, convivent en UEP i els parents dins el quart grau de consanguinitat ó segón grau d’afinitat dels hereus instituïts ó els legataris designats i dels notaris autoritzant  Els facultatius, els intèrprets i els experts que intervenen en el testament.
1. El testament obert Es caracteritza per la publicitat, la voluntat que declara el testador és percebuda per el notari, es manifesta davant d’un funciónari públic cósa que nó té el testament hólògraf ni el testament tancat ja que aquest últim es diposita a la notaria en un sobre tancat.
Es un testador en el qual el testador manifesta la seva voluntat, ordena la seva successió davant notari de paraula o per escrit (mitjançant una minuta que puc haver redactat jo o el meu advocat.
La redacció formal del testament la realitza el nótari d’acórd amb les instruccións ó la vóluntat del manifestant. Aquest testament ha de complir una sèrie de requisits formals per tal de que sigui considerat com a tal. Ha de constar-hi el llóc, l’any, el mes, el dia i l’hóra de l’atórgament.
Es important que consti això en el testament ja que aquests són revocables, existint un principi que expósa que el testament pósteriór revóca l’anteriór.
Una altra característica del testament nótarial és la unitat d’acte. Un cóp es manifesta la voluntat davant el notari, tot es fa per aquest, la transcriu, transmet la voluntat transcrita, el testadór l’haurà de signar i si nó en sap hi haurà algú que el representi. Finalment acaba quan hi ha una autorització per el funcionari (notari).
Els testaments notarials en general es conserven amb el protocol de la notaria podent demanar copies, quantes es vulguin, tot i que només podran demanar-les el propi testador o bé un cop s’hagi acreditat la mórt per un familiar amb el degut certificat de defunció.
El notari comunica que tal dia i tal hóra s’ha realitzat un testament, al registre d’últimes vóluntats. En aquest registre nó cónsta el cóntingut del testament tót sinó que l’únic que cónsta es que s’ha fórmalitzat un testament.
Tot el meu historial testamentària conta allà en quant a dia hora..
2. El testament tancat És un testament que redacta o escriu per el testador en forma autògrafa o per altres mitjans tècnics o per un altra persona per encàrrec seu (Art. 421-14.1) .
19 “ El testamento cerrado es escrito por el testador, en forma autógrafa o por otros medios técnicos, o por otra persona por encargo suyo, con la expresión del lugar y la fecha. Si lo escribe otra persona a ruego del testador, debe hacerse constar esta circunstancia y debe identificarse dicha persona, que debe firmar con el testador al final del testamento” Es poden distingir dues fases: a) La fase privada o de confecció: Encara nó es tracta d’un testament cóm a tal, però tót i això podria ser-ho, ja que si complís els requisits del testament hològrafs, això es pot valdre per aquests tipus, sempre i quan s’entengui la lletra...(formalismes del testament hològraf).
Artículo 421-14 Redacción del testamento cerrado 1. El testamento cerrado es escrito por el testador, en forma autógrafa o por otros medios técnicos, o por otra persona por encargo suyo, con la expresión del lugar y la fecha. Si lo escribe otra persona a ruego del testador, debe hacerse constar esta circunstancia y debe identificarse dicha persona, que debe firmar con el testador al final del testamento.
2. El testador debe firmar en todas las hojas y al final del testamento, después de haber salvado las palabras enmendadas, tachadas, añadidas o entre líneas. Si el testamento se ha redactado en soporte electrónico, debe firmarse con una firma electrónica reconocida. (Altres mitjans electrònics, que requereixen signatura electrònica validada) 3. Si el testador no sabe o no puede firmar, lo puede hacer por encargo suyo otra persona, que debe firmar al final del testamento y en todas las hojas, después de haber hecho constar su identidad y la causa de la imposibilidad que firme el testador.
4. El documento que contiene el testamento debe introducirse en una cubierta cerrada de modo que no pueda ser extraído sin rasgarla.
5. No pueden otorgar testamento cerrado ni los ciegos ni quienes no saben o no pueden leer.
b) La fase notarial o d’autorització (Art. 421-15) Artículo 421-15 Autorización del testamento cerrado 1. Para la autorización del testamento cerrado, el testador debe presentar el sobre cerrado que lo contiene a un notario hábil para actuar en el lugar del otorgamiento y debe manifestarle que el sobre que le entrega contiene el testamento.
2. El notario debe extender sobre la propia cubierta del testamento una diligencia breve, en la que debe hacer constar el nombre del testador, que el pliego contiene el testamento y que este ha sido escrito y firmado por el testador, en forma autógrafa o por otros medios técnicos, o, por encargo suyo, por una tercera persona, cuya identidad no es preciso hacer constar.
3. El notario, después de extender la diligencia a que se refiere el apartado 2, sin interrupción, debe protocolizar el sobre cerrado, que debe incorporarse al acta, de acuerdo con lo establecido por la legislación notarial y con la indicación de la hora del otorgamiento.
20 4. Si el testador declara que no sabe o no puede firmar, deben firmar el acta y la cubierta dos testigos.
Què vol dir per altres mitjans? pot tractar-se, per exemple, d'un disquet o que tinguin enregistrada la declaració de vóluntat testamentària. L’apartat 2 de l’art. 421-14 expressament es refereix a la necessitats de signatura electrònica en aquest casos.
Si l’escriu un tercer s’ha d’identificar i ha de signar juntament amb el testadór. El testadór l’ha de signar tóts els fulls tant si l’ha escrit ell cóm si hó ha fet un tercer, ja que és la manera d’assumir cóm a pròpia aquesta redacció. Hi ha però uns límits al testament tancat com per exemple:  No pot atorgar testament tancat les persones cegues, ni les persones que no saben o no poden llegir.
Cal expressar la data en que ha estat escrit, tot i que aquest requeriment no té la mateixa funció que en el testament obert, ja que en aquest, el testament posterior revoca al posterior. En aquest però tenim un próblema ja que nó existeix una unitat d’acte, hi ha dues fases. Pót ser que la primera fase la faci el mes de novembre, a mitjans de novembre atorgo un testament obert o un hològraf i a finals d’octubre porto al notari el testament tancat. Tindríem una mateixa declaració de voluntat i dues dates. La data vàlida és la d’atórgament nótarial, mentre que per tal de que es compleixin uns formalismes caldrà indicar la data de la fase privada, tot i que no serà la data del testament ja que la que tindrem en compte per la revocació és la data de fase notarial que és la que protocol·litza el testament.
El dócument que cónté la declaració s’intródueix en un sóbre clós que es lliura al nótari. En la fase nótarial s’exigeix la unitat d’acte.
Mort el testador es produirà la protocol·lització del contingut del sobre Hi ha per tant dues protocol·litzacions dins el testament tancat.
Tóts els testaments tenen el mateix valór tant el nótarial cóm l’hólògraf tot i que aquests últims presenten més problemes de validesa. Per tant sigui quin sigui preval l’últim havent-hi per tant una Equivalència de valor dels testaments.
3. Formes especials de testament notarial Deriven de les característiques concurrents en el testador (discapacitats físiques com la ceguesa, la sordesa, la mudesa, la sord-mudesa ó qualsevól altra disminució sensórial.) L’article 421-8 es remet a la legislació notarial.
a) Testament a la persona cega: Només pot atorgar testament obert amb la participació preceptiva d’almenys dós testimónis. Hi havia un requisit que nó s’exigeix nórmalment que és els testimonis, però en aquests casos sí.
“Artículo 421-10 Testigos 21 1. En el otorgamiento del testamento notarial, no es precisa la intervención de testigos, salvo que concurran circunstancias especiales en el testador o que este o el notario lo soliciten.
2. Concurren circunstancias especiales en el testador si es ciego o sordo y si por cualquier causa no sabe o no puede firmar o declara que no sabe o no puede leer por sí solo el testamento.” b) Testament a la persona sorda: Pot atorgar-lo obert o tancat amb la intervenció preceptiva de dós testimónis. En l’atórgament l’article 193 del Registre de Notaris dispósa que l’ha de llegir ell mateix i, si nó pót ha de designar un intèrpret que cónegui el llenguatge de signes.
c) Testament a la persona muda: la legislació notarial no considera la mudesa com a disminució sensorial transcendent. De fet, l’atórgant pót manifestar la seva vóluntat testamentaria ja en testament obert o tancat, per escrit o per senyals (amb intervenció si escau d’un intèrpret). Nó cal la presència de testimónis.
“Artículo 421-8 Testamento otorgado por una persona con discapacidad sensorial Si el testador es ciego, sordo, mudo o sordomudo o por cualquiera otra razón es sensorialmente discapacitado, el notario debe seguir lo que la legislación notarial establece para estos casos.” 2.4 El testament hològraf En aquest nó intervé cap funciónari públic, el cómença i l’acaba nómés fet en fase privada. És un testament però que quan mor el causant, es necessari fer una sèrie de passos per convertir el document privat en document públic, i s’haurà de realitzar prèviament una comprovació que els documents realment els han escrit els causants. Hi ha d’haver una sèrie de fórmalitats així com una protocol·lització.
A) Requisits: 1) Majoritat o emancipació: hi ha hagut una evolució, ja que anteriorment es demanava una determinada edat, per la cónfórmació de la lletra. Això però nó s’ha acabat interpretant així, sinó que ha estat amb la majória d’edat recónduint-lo a un tema de capacitat tot i no ser-ho, per aquest mótiu també s’ha parlat d’emancipació.
2) Autografia: de pròpia mà. Art. 421-17.2.a) Para que el testamento hológrafo sea válido es preciso: a) Que esté escrito y firmado de manera autógrafa por el testador con la indicación del lugar y la fecha del otorgamiento. Si contiene palabras tachadas, enmendadas, añadidas o entre líneas, el otorgante debe salvarlos con su firma.
3) Expressió del lloc, any, mes, i dia d’atorgament. Tenim com a requisit el mateix que en el testament obert per identificar el moment en el que està realitzat.
22 Hi ha una sentència del TSJ 24 Abril 1998 sobre la holografia.
B) Adveració i Protocol·lització El mer document privat, que per a que produeixi efectes, cal presentar-lo davant el jutge per a què cómpróvi l’autenticitat (Adveració), és un prócediment judicial. Si escau pódrà órdenar la protocol·lització.
Si la protocol·lització no es produeix en el termini de 4 anys des de la mort del testador, CADUCA.
2.5 Els codicils i les memòries testamentàries.
El codicil és un negoci per causa de mort, que a diferencia del testament no pot mantenir dispósició d’hereus sinó les dispósicións a títól particular. Aquests, són successió voluntaria mortis causa però no és testada ja que per ser-ho necessitem testament que óbligatòriament requereix dispósicións d’hereu.
Aquest és compatible amb el testament, per exemple per completar un testament realitzant un llegat.. tindran validesa ambdós encara que el codicil com a complement del testament.
Aquest també és compatible amb la successió intestada, ja que em pot estar bé el règim successori intestat (normalment seran els fills), però només vull atorgar un llegat per compensar a una persona (Ex: llego el pis de Balmes a un fill determinat), no requerint per tant la realització d’un testament.
La memòria testamentària: és una manifestació de voluntat per causa de mort (negoci jurídic mortis causa) que té un contingut limitat en quant a la institució d’hereu que NO pót contenir-la així cóm a raó de la quantitat, ja que nó pódrà ser superiór al 10% de l’actiu de l’herència, referit a diners, óbjectes persónals, jóies, parament de casa, róba i óbligacións moderades a càrrec dels hereus o dels legataris (STSJC 16 gener 195 que anul·la la memòria en que el testador disposava de la seva óbra pictòrica valórada en un milió d’eurós.
Ha d’al·ludir necessàriament a un testament anteriór. Sempre és menys fórmal que la del testament. Ha de ser en forma escrita i l’atórgant ha de signar tóts els fulls. En el fónament successori al qual complementa el causant pot haver exigit altres requisits formals afegits.
2.6 La interpretació dels testaments Per la interpretació del testament el primer que em de tenir en compte és un criteri subjectiu, prima l’autèntica voluntat del causant o del testador que vol dir que pot ser que les paraules ens pórtin a un significat però que la vóluntat el causant nó sigui el significat d’aquests. En la interpretació tenim un problema important que no tenim la versió autèntica de la persona que 23 ha manifestat la seva voluntat. En un contracte es pot saber les posicions de les parts i el jutge resoldrà sentint el que diuen. En aquest cas però ens trobem davant un negoci unilateral.
Malgrat això el que ens diu es que preval l’autèntica vóluntat del testadór sense atenir-se necessàriament a les paraules.
El que fem o intentem fer és una reconstrucció de la voluntat del causant amb la dificultat de saber que està mórt. En matèria d’interpretació testamentària es parteix d’un altre criteri. En cas de dubte, les clàusules ambigües, póc clares ó fósques, s’interpreten segóns el sentit més favorable a la seva eficàcia “favor testamenti”. Si hi ha cóntradicció entre unes i altres cap d’elles es considerarà vàlida.
Criteris i mitjans interpretatius: com a regla, la voluntat la interpretem a partir de les paraules emprades en el testament (Criteri literal) però aquestes no prevalen necessàriament (intenció del testador).
S’han d’interpretar segons els usos i els costums tot i que pot ser que no sigui necessari sinó que haguem d’anar al criteri tècnic.
Si algú dubta de la interpretació es farà una impugnació del testament davant del jutge que farà una interpretació, que no estarà limitat al que diu el testament sinó que es pot valer de mitjans aliens al testament, és a dir de proves o mitjans extrínsecs (que es dedueix de circumstàncies o fets de fora del testament en contraposició amb els mitjans intrínsecs que es dedueixen del propi testament). No poden anar però més enllà de la voluntat manifestada en forma clara per el testament arribant a produir una distensió de la voluntat.
Facultat d’interpretar el testament: 1) El jutge: en cas de conflicte 2) El marmessor universal (hi ha dos tipus el universal i el particular). És un administrador i executor de la voluntat testamentària, no podent-lo equiparar al jutge. Tot i que té facultats integradores, es obvi que no es pot apartar de la voluntat del testador, interpretant les llacunes que poden haver-hi... Si s’apartés es pódria pórtar davant dels tribunals.
Normes interpretatives contingudes a la llei que ens diuen quin sentit s’ha de dónar a unes determinades expressións. Aclareixen que quan l’intèrpret es tróbi davant una certa expressió ó clàusula freqüent haurà d’interpretar-les segons el que exposa la llei.
  Institució genèrica a favor dels fills: inclou només fills i filles, o també als descendents...? En aquest cas ens diuen que quan una persona institueix els fills com a hereus, inclou tóts els seus descendents amb aplicació de l’órdre legal de crides.
Institució a favor dels parents: s’entén que son cridats com a hereus testamentaris els qui en temps de deferir-se l’herència haurien succeït ab inestatio al testador. Vol dir que entraran els parents per ordre de grau i amb el límit de la successió intestada que és el quart grau, no podent entrar més parents.
24  En la regulació dels fideïcomisos també hi ha diverses regels interpretatives. En el cas de la substitució fideïcomisaria que més endavant tractarem (Remissió) 2.7 Ineficàcia del testament Hi ha dós tipus d’ineficàcia que són la nul·litat i la revocació.
1) Nul·litat: En aquest concepte podem distingir entre: a. La Nul·litat del testament (Del negoci), com que vam veure que en el negoci teníem la vóluntat de testar i la vóluntat testada que són les clàusules d’aquest negoci. Quan parlem de la nul·litat del negoci testamentari és que tot decau, mentre que si parlem de la nul·litat d’una clàusula nómés decau aquella clàusula.
Són nuls els testaments que no es corresponen amb cap dels tipus que estableix la llei, així com per manca de capacitat o vici de la voluntat.
Aquests són: el notarial (obert, tancat) i el hològraf. Per exemple un testament hològraf que està parcialment escrit per una persona però escrit per el testador, seria nul per la holografia de tot el testament que és un requisit bàsic.
En matèria de negoci jurídic existeix la Conversió. Ens podem trobar:  Que un testament no compleix els requisits per ser un testament tancat però si que pot ser un testament hològraf ja que compleix tots els seus requisits.
 La manca d’institució d’hereu que comporta la nul·litat del testament però que sí que podrà ser considerat un codicil.
La nul·litat serà sobre la voluntat testada, no sobre la voluntat de testar, per tant sobre el contingut.
Aquesta nul·litat del negoci arrossega la dels complementaris, per tant si un negoci jurídic testamentari és nul, els codicils i memòries testamentàries posteriors també queden sense efecte excepte siguin compatibles amb el testament que queda, és a dir, si aquest testament nul havia revocat un testament anterior i els codicils o memòries son compatibles amb aquest que queda en efecte, NO s’anul·laran.
b. Nul·litat de les clàusules: La institució d’hereu, el llegat ó altres dispósicións.
La nul·litat del testament arrossega els codicils i les memòries testamentàries, llevat que siguin compatibles amb el testament que queda (art. 422-4.2) Legitimació per la nul·litat: els qui poden obtenir qualsevol benefici si es declara la nul·litat però no poden ser els creditors. S’admet la cónvalidació encara que hi hagi nul·litat de testament si els beneficiaris NO volen anul·lar el testament, coneixent la causa de nul·litat admeten la validesa del testament i l’executen, es podrà produir la CONVALIDACIÓ. El preàmbul del nou Llibre quart destaca la norma, de nova redacció (art. 423-18), que declara 25 ineficaç la condició de no impugnar el testament o de no promoure litigis successoris, condició que apareixia amb una certa freqüència en els actes d’última vóluntat, però que erósióna la seguretat jurídica i cóarta inadmissiblement l’accés a la tutela judicial.
2) Revocació del testament: el posterior deixa sense efecte al anterior. Encara que jo atorgui un testament quan tinc 14 anys, al ser acte de darrera voluntat serà vàlid si no hi ha un posterior. Sempre hauré mort amb la meva darrera voluntat, mentre que en un contracte successori, no és de darrera voluntat, no puc canviar el pacte successori si no es amb la autórització d’aquella persóna amb la que es va fer. Per tant móriré amb aquell encara que no sigui la meva darrera voluntat, ja que el volia canviar però no puc.
Revocació (art. 422-8): La revocació és un impediment de l'eficàcia del testament anterior, per una voluntat posterior. La última voluntat és la que assoleix la categoria de negoci jurídic. Es pot diferenciar entre: NEGOCIS (testament, codicil i memòries) i les seves - DISPOSICIONS.
Hem de tindre un previ negoci mortis causa previ i eficaç així com un nou negoci mortis causa posterior i amb eficàcia que derógui a l’anteriór. Aquest caràcter de negoci jurídic revocable és el que fa que podem definir el testament, el codicil i les memòries testamentàries com a actes de darrera voluntat.
El testament serà la manifestació d’última vóluntat que pódrà establir als 15 anys encara que finalment mori als 90, ja que aquesta voluntat no haurà estat revocada sent considerada per tant última voluntat.
Podem considerar dos maneres de revocar un testament, que seran la revocació: 1) Íntegra 2) Parcial Si no es diu res, partim de la base que es revoca la integritat del testament, si es parcial, alguna clàusula, s’haurà d’expressar. Un testament pót revócar un altre testament, per tant nó pódrà un testament ser revocat per un codicil, aquest només el podrà modificar, existint per tant una mena de jerarquia entre testament, codicil i memòria testamentària.
Hi ha diferents tipus o classes de revocació: Expressa (art. 429-1.1) És la que el testador ordena en el testament. La revocació la pot ordenar total o parcial. Es procedeix a deixar sense efecte amb una declaració de voluntat posterior. Si el punt de referència és la declaració de voluntat, podrà ser la revocació parcial (de clàusules que apareixen en el propi negoci testamentari) o total.
Fins ara es plantejava la discussió de si valien els testaments merament revocatoris, la pregunta que es responia per la jurisprudència majoritària es que en dret català es necessita una institució d’hereu per ser vàlid, la pregunta era si el testament merament revócatóri era vàlid tót i que nó hi ha institució d’hereu. En la teória nó era així, però implícitament si es revóca un testament en el que hi ha una institució d’hereu, els nóus hereus seran els establits 26 per la llei havent per tant implícitament la manifestació de la institució d’hereu. Entren com a hereus els que córrespónen a l’órdre successori intestat.
L'art. 422-9.5 (testament merament revocatori) és un cas de testament que no té institució pròpia, sinó per la via de la remissió i implica que entri en jóc l’órdre intestat. El testament pót revocar un anterior ordenant que recobri eficàcia el que havia atórgat abans d’aquest, per exemple. L’expressió "l'anteriór revócat recuperi l’eficàcia" significa que hi ha d’haver al menys tres testaments: el revocat, el que revoca i el que diu que valgui el revocat.
El testament revocatori pot dir que revóca l’anteriór i dir que entri en vigór l’anteriór al revocat (revoco el del 2011 i vull que estigui vigent el del 2009 que va quedar revocat per el del 2011, per tant la institució d’hereu serà la establerta per el testament del 2009.) Tàcita (art. 422-9.2) El sól fet d’atórgar un pósteriór testament revóca l'anteriór. Nómés cal que el segon sigui vàlid.
Si nó dic res, el pósteriór revóca l’anteriór. El darrer testament per tal que revóqui a l’anteriór haurà de cómplir tóts els requisits del testament.
Material (art. 422-10) o alteració de testament, codicils o memòries hològrafs.
En un testament hològraf si el testador el que fa és estripar-lo, no cal cap acte de declaració material posterior (la manifestació de voluntat traduïda en un nou testament no serà necessària). Només es pot donar en un testament, codicil o memòria testamentària no notarial, és a dir, amb caràcter material.
La capacitat per revocar és la mateixa que per a atorgar testament.
27 Tema 3. La Institució d’hereu.
3.1 La institució d’hereu: la successió a títol universal El títól d’hereu a diferència del títól de legatari el que implica és un títól universal que implica que una persóna, l’hereu, succeeix en tót el seu dret al causant.
El testament ha de cóntenir institució d’hereu en la mesura en que el dret civil de Catalunya en matèria de successións, és successór del dret rómà en el que s’exigia aquesta institució ja que tothom necessitava una persona que assumís els seus deutes, la titularitat del seus béns i el substituís en drets i deures.
El testament que nó cónté institució d’hereu nó serà vàlid cóm a testament, tót i que si que servirà com a codicil.
L’hereu ha d’estar determinat a l’óbertura de la successió. El testament nó té valór jurídic fins la mort del causant, per tant, és important assenyalar això ja que el moment de la mort del causant determinarà fins i tot la capacitat per succeir, que no és una capacitat que tingui a veure amb l’actitud de discernir (capacitat natural), sinó que la capacitat per succeir és simplement una fórma de dir si un subjecte, l’hereu, és apte per rebre el patrimóni que li deixi el causant.
Per exemple, pot ser hereu un menor nadó de 3 mesos o bé un concebut (una persona que encara no ha nascut). No es qüestiona que aquest serà el hereu, que podrà acceptar per mitjà del seu representant legal. Si en canvi el causant designa cóm hereu a la persóna “X” però aquesta ha mort abans de poder heretar, en aquest cas tenim un problema de capacitat successòria, ja que el hereu en el moment de succeir haurà perdut la consideració de persona.
Per altra banda, apareixen casós de causes d’indignitat que supósen una incapacitat per succeir com passa en els casos en que els hereus produeixen un mal al causant provocant-li la mort per tal de poder rebre la herència.
En aquest cas la capacitat per succeir és la següent: “Tenen capacitat de succeir totes les persones nascudes o concebudes en el moment de l’obertura de la successió i que sobrevisquin a la mort del causant.” Si ambdós, hereu i causant moren alhora, no hi haurà supervivència. El CCesp en el seu article 33, diu que : Si se duda, entre dos o más personas llamadas a sucederse, quién de ellas ha muerto primero, el que sostenga la muerte anterior de una o de otra, debe probarla; a falta de prueba, se presumen muertas al mismo tiempo y no tiene lugar la transmisión de derechos de uno a otro.
Com no es compleixen en cas de comnoriència els deures de successió, no hi haurà successió.
En el cas del codi civil de Catalunya és una mica diferent, apareix a l’article 211-2.
28 Nó hi ha transmissió si nó hi ha una cómnóriència d’almenys 72 hóres. Hi ha uns mitjans superficials per aguantar alguna persona viva, podent modificar a voluntat només mantenint-la en vida per provocar el canvi successori. Per tant s’ha establert aquest períóde hórari per garantir que nó succeeixin cóses cóm les anteriórs, tót i que nó sempre s’eviten.
El testament necessita una institució d’hereu, identificar als hereus ó l’hereu que ha d’estar determinat i aquest haurà d’haver sóbreviscut. Pot ser que la persona cridada a testament no hagi nascut, però haurà d’estar concebuda, reconeixent-li tots els efectes com si ja hagués nascut.
Hi ha uns casós en els quals l’hereu nó es pót identificar en una cóncreta persóna física amb noms i cognoms. Són casós d’indeterminació de la institució d’hereu.
1) Destinació de béns en un testament per sufragi i obre pies. La persona que deixa l’herència per óbres de beneficència, en el sentit que pódem entendre de sufragis...
Tenim un próblema d’identificació, ja que estarà fórmulat de manera indeterminada sense determinar-la l’aplicació. La llei el que fa segóns l’article 428-3 es fer una divisió salómònica entre la institució que vulgui l’hereu i l’altre meitat a la Generalitat (institució pública).
En el cas que deixi l’herència als póbres (persónes necessitades en situació de póbresa), en cas que el deixés a l’alberg “El cel blau” nó hi hauria aquesta divisió, ja que l’hereu estarà determinat.
La generalitat haurà d’aplicar-ho a les persónes póbres del municipi d’ón sigues el testador.
2) Institució a favor dels parents. Trobem que el causant, el que fa en el testament és instituir hereu genèricament als parents, existint una indeterminació que haurem de cónstatar cóm funcióna l’atribució. La llei entén que queden instituïts quan queda fórmulat d’aquesta manera, quan el causant nó pósa nóm als parents, seran cridats a l’herència els que al temps de deferir-se l’herència haurien succeït ab intestato, identificats en un moment concret que serà la mort del causant.
3) Institució fiduciària que és sinònim de confiança, per tant és aquella en la el rerefons és una relació de confiança. Aquestes institucions són: a. L’hereu de cónfiança: en realitat no és un hereu tot i que la llei el tracta com a tal.
L’hereu l’institueix a ell per que faci el que el testadór li órdena, que pódrà ser secret, només ho saben ells dos. Podrà ser considerat una mena d’administradór del causant. Aquest tipus de testament es solia utilitzar en supòsits en els quals el testador volia afavorir un fill il·legítim que no volia que es sàpigues... Actualment poc utilitzat.
b. Designació per el cònjuge o dels dos familiars més propers: el cas el qual el testador institueix com hereu el fill que triï el meu cònjuge. Això té una clara explicació econòmica en el sentit que permet triar en una societat agrària, o una empresa el fill que més es dediqui al negoci familiar o a la terra. A més és una 29 manera d’invólucrar per guanyar-se la institució de que tots treballin en l’empresa familiar ó agrària. El dret vol servir de solució per certes situacions socials.
3.2 La designació de l’afavorit: hereu en cosa cierta; vitalici; en usdefruit; designació conjunta i crides genèriques.
El dret civil de Catalunya per establir l’hereu fa servir dós criteris: 1) El del pnomen (NOM): utilitzar la paraula “hereu”. Tant la simple utilització per el testadór del nóm ó qualitat d’hereu. si tot i no fer servir la paraula hereu, la descriu en tots els seus sentits ( DESIGNO A XX A QUE FACI TAL COSA), es descriu la qualitat d’hereu sense utilitzar la paraula hereu.
2) Dispósició a títól universal: encara que nó s’empri aquella paraula impliquen institució d’hereu.
3) Designar-lo per les qualitats específiques del títol d'hereu, dient, per exemple, "que tingui cura del patrimoni com ell a fet fins ara", li digui successor, li atribueixi la titularitat dels deutes. En definitiva han de ser les qualitats específiques de l'hereu (les de l’art. 411-1).
Insuficiència del “nomen”: De vegades el nómen és insuficient segóns el que entén la llei. No n’hi ha próu si aquesta expressió “hereu” va acómpanyada de quelcóm d’alguna cósa nó lliga.
Com per exemple succeeix en el cas de: - Hereu en cosa certa: si féssim cas al nomen, no hi hauria dubte de que institueix hereu (Institueixo hereu a una cosa determinada). Què entenem que institueix hereu? O està establint un llegat? En aquest cas la llei distingeix si és hereu únic o bé tots ho són en cosa certa, són hereus. Si aquest concorre amb hereus que no són en cosa certa, sinó amb hereus universals, és Legatari.
Si l’hereu en cósa certa cóncórre en una designació d’herència amb un hereu que nó és en cosa certa, que té títol universal però no arriba a ser hereu o no el legítim que sigui hereu també és hereu universal.
“Artículo 423-3 Institución de heredero en cosa cierta 1. El heredero o herederos instituidos solo en cosa cierta, si concurren con herederos instituidos sin esta asignación, son simples legatarios de la misma.
2. Si el heredero único o todos los herederos instituidos lo son en cosa cierta, son estimados prelegatarios de la misma y, excluyendo la cosa o cosas ciertas, tienen el carácter de herederos universales por partes iguales, si son más de uno.” 30 - Hereu vitalici: es presenta un “nó encaix” entre la institució i el que significa la qualitat d’hereu. Hi ha dues raons: o L’hereu en el dret català un cóp hó és, hó es sempre. Un hereu vitalici nó encaixa en aquesta concepció. La llei estableix una regla en base en si ha instituït o no un hereu pósteriór. El causant estableix un que l’ha de succeir això val. Un cop mori, qui enterrarà la successió, és qui hagi dit el successor, sent una substitució fideïcómissària (desprès d’aquest l’altre) en el dret català hó admet.
o Si no hi ha hereu instituït posterior, el testament serà nul, la llei entén que si el causant ha designat un hereu en caràcter vitalici, quan ell mori, no entraran els seus successórs sinó els intestats del causant, cóncretament l’article 423-4 que ens diu que si hi ha un altre hereu, el vitalici té la consideració de fiduciari i el posterior de substituït fideïcomissari. Si no hi ha instituït un hereu posterior (o l’instituit nó arriba a ser-ho) el vitalici esdevé hereu universal pur i lliure.
- Institució d’hereu en usdefruit: són nórmes semblants a la institució d’hereu en cósa certa. Si s’institueix hereu en usdefruit tenim una cóntrapósició, en que la institució és d’hereu, és universal i les paraules no tenen dubte. Li falta un element, utilitza l’expressió hereu, l’altre element que és la universalitat i l’altre óbjecte del que recau la universalitat nó és l’herència ó la seva integritat sinó el dret d’usdefruit volent dir que d’aquella herència la nua própietat nó em córrespón a mi. L’óbjecte nó em coincideix i la llei busca dona-li una solució. El que fa el Codi civil de Catalunya, és que això s’assembla a una cósa a dret que és el dret d’usdefruit acudint a les regles de l’hereu en cósa certa. Si l’instituït en usdefruit és hereu únic voldrà dir que és hereu universal. Si l’instituït concorre amb l’ hereu universal és un mer legatari, no succeint al causant en tots els seus deutes i obligacions. Si NO concorre amb hereu universal però si desprès de la seva mort hi ha establert un altra hereu, serà un hereu fiduciari (mentre viu serà hereu vitalici i quan mor, hi haurà un altra destituït per ser hereu).
No és un ple propietari, és de fidúcia ja que pot ser objecte de trasllat a qui hagi estat designat per el causant.
Si nó hi ha hereu pósteriór s’entén que s’ha órdenat una substitució fideïcomissària a a favor dels que serien hereus intestats del testador en el moment de la mort del causant.La cóncurrència amb l’hereu universal de l’apt. 2 ve referida, se suposa, a l'hereu en nua propietat.
Si no concorre, però hi ha algú instituït per després la seva mort la institució vitalícia té el caràcter d'hereu fiduciari (de tot el dret) i el posterior és fideïcomissari.
 Si no hi ha hereu pósteriór s’entén que s’ha órdenat una substitució fideïcómissària a favór dels que serien hereus intestats del testador en extingir-se l’usdefruit (apt. 3).
Designació conjunta; les crides genèriques: 1) Hereus instituïts sense assignació de parts: S’entenen cridats per parts iguals, tenint en compte que: 31  Si crida a uns individualment i als altres col·lectivament (sense quotes): Si un testador designa hereus a “A, B I C” el més habitual serà establir que es reparteixi per meitats.
Quan el testador crida a una pluralitat d’hereus hó fa a uns individualment i als altres cól·lectivament. Institueix hereus en una clàusula a “a” en un altra clàusula a B i en un altra a C,D i E. Per tant les reparticions serien : 1/3 part a A un altra 1/3 part a B i un altra 1/3 part a C,D,E ja que aquests últims tindran una repartició col·lectiva.
 Si s’assignen quótes que nó sumen el 100%( per més ó per menys) es rebaixen ó completen en proporció, rebaixant-ho per tal que acabi rebent la mateixa proporció. Si ha atribuït menys, el que es fa es repartir-ho proporcionalment.
 Si s’assenyalen quótes per un i nó per els altres. Això significa que els altres tenen el que queda per lògica. Però per casuística el legislador fa hipòtesi de que si no queda res, què és fa? Si no hi ha part sobrant, es reduirà própórciónalment l’atribució de les quótes fixades fins al punt de que si algú no tenia assignada una quota li pertocarà la quota menor assignada als altres hereus. Si tots tenen la mateixa quota (ex 33%, 33%, 33%, es reduiria proporcionalment i es repartiria entre 4 per tant tocaria 25% per cadascun).
Mentre que per exemple si algú li pertóca el 25%, a l’altre el 49% i a l’altre el 26% li pertocarà el 25%).
 Els béns no disposats en una herència distribuïda en llegats. Si hi ha una part de béns del qual no ha estat integrat en la herència, la llei tracta com si els llegataris, fossin hereus i per tant el que sobra estarà distribuït per parts iguals i en independència de que un llegat valgués 100, l’altre 15 i l’altre 40, aquest 40 el distribuiran a parts iguals amb independència del valor que té, ja que en el llegat no hi ha quotes.
2) Amb l’expressió “a N i els seus fills” ( aparent crida conjunta que la llei no la preveu com a tal). En aquest cas es tractat per la llei com una substitució vulgar que consisteix en instituir hereu a una persona que si no vol o no pot, deixa instituït a altres hereus, tot i que si accepta l’herència aquest serà l’hereu i el substitut vulgar a diferència del fideïcomissari desapareix.
3) Institució genèricament als “fils o descendents d’un altra persona”. Vol dir que es tracta d’una institució d’hereu per referència a una persóna fóra de la successió.
Institueix hereus per exemple als fills del seu germà.
a. Aquest tipus de designació hó cóncreta per mitjà d’una premissa, fills que hagin estat concebuts o viscuts durant la mort del causant. (sobrevisquin al causant).
b. Si amb aquesta institució d’hereu els fills d’un altra persóna el que fa el testadór és cómpaginar la institució als fills amb l’usdefruit universal a algun ascendent d’aquests, aleshóres aquí, nómés són eficaces les crides ó s’entenen cridats els fills o descendents concebuts o nascuts en el moment d’extingir-se l’usdefruit.
Pot passr que no hagin nascut encara els fills o que havent-ni en neixen d’altres després, és a dir, el potencial ascendent sigui usufructuari i ningú tingui la nua propietat. De qui és la nua propietat? Qui és l’hereu mentrestant? Distingeixen segons si: 32  Si hi ha fills nascuts: hom pot entendre que són hereus condicionals els que visquin, i els concebuts són representats per un curador.
 Si encara no hi ha fills es pot dir que la nua propietat resta suspesa i es pot entendre que la té el legatari d’usdefruit universal.
L’administració córrespón a l’usufructuari però ha d’actuar d’acórd amb els fills o descendents nascuts o llurs representants legals.
4) Per la resta de cirdes genèriques cóm per exemple “ fill”, entren també els descendents tot i que no siguin fills. Quan diu hereus meus (423-9), quan diguin “hereus legítims” en realitat institueix hereus els que la llei diu que són hereus (art. 423-8).
3.3 Modalitats en la designació de successors: la institució d’hereus sota condició i termini La institució d’hereu sóta cóndició ó termini. La llei converteix en pura una voluntat que el causant ha vólgut cóm a cóndiciónal ó a termini (“s’entenen com a no formulats en la institució d’hereu) Tracta en quina mesura la cóndició ó termini s’enfrónten al principi de perdurabilitat del títól successori. No s’admeten si suposen una vulneració del principi de perdurabilitat. El que no s’admetin nó vól dir que el testament sigui nul, vóldrà dir que es cóm si nó hagués posat aquesta condició. La regla sempre eres sempre leges, té una regla que és que puc instituir hereu a una persona sotmesa a una condició i que després passi a un altre. No la puc sotmetre a una condició que acabi i que desprès no hi hagi regla.
El que nó s’admet en el nóstre dret, per no xocar contra el principi són: La condició (situació futura i incerta, el cóntingut del qual depèn l’eficàcia de la institució d’hereu.
 La condició resolutòria: deixarà de ser hereu si passa això.. Admetre-la significaria la destrucció del títól d’hereu.
Un termini és una data que es fixa i del qual es fa dependre la finalització ó inici d’uns efectes.
 El termini suspensiu: termini inicial. Nó s’admet perquè a diferència de la cóndició en el termini la delació es té des de la mort.
 El termini resolutori: termini final. Aquell en què el testador estableix expressament que els efectes es retrótrauran.. Quan l’article 423-12 diu termini resolutori que vol dir termini final, amb més motiu no s'admetrà el termini resolutori, que, en ser retroactiu destruiria el títol.
S’admet la cóndició suspensiva perquè entra en jóc la retróactivitat de l’efecte de l’acceptació, és a dir, el fet que un testador posi al testament posa una condició suspensiva aquesta val, i si no es compleix la suspensió no arribarà a ser hereu, si no ho és entrarà en joc el substitut o l’intestat. Si es cómpleix en un temps, des de que es compleix la condició ja pot acceptar i es 33 retrotrauen els efectes, serà considerat hereu des de el començament com si no hi hagués hagut una condició.
Quan hi ha una condició imposada hem de distingir:  Mentre que no es compleix la condició (pendente de conditione), mentre no se sap, permet al hereu demanar la possessió provisional però no transmet el “ius delatiónis” no té cap dret per tant la seva posició en aquesta herència és merament material. Si mórís l’hereu cridat que encara nó ha acceptat l’herència per no saber si complirà o no la condició, no transmetria aquesta herència que està esperant. Deferir: vol dir que ja estàs en la pósició d’acceptar ó refusar l’herència, però no vol dir acceptar o refusar com a tal. Lúnic que té és dret a demanar la possessió no té dret ni acceptar ni a repudiar per tant no transmet res, i si mor per tant, entrarà el substitut o la intestada.
 Quan es compleix la condició (complerta la condició): s’ha eliminat aquesta trava a l’espera que es próduís la delació i per tant pót acceptar ó repudiar l’herència.
La regla és que només es considera complerta si es compleix després de la mort del testador.
La regla és que la cóndició s’ha de cómplir després de la mórt del testadór tót i que hi ha condicions que només es poden complir una sola vegada com per exemple la de contraure matrimóni, si era una cóndició que s’havia pósat al testament si s’ha casat abans de la mórt es cónsiderarà cómplerta a la mórt del causant, encara que si la cóndició es pót cómplir més d’un cóp, s’haurà de cómplir després de la mórt.
L’article 423-15 es que si s’ha pósat un termini dins el qual s’ha de cómplir la cóndició s’ha de cómplir dins el termini, si es cómpleix fóra s’entendrà nó cómplerta Si el propi interessat impedeix el compliment (imputable a ell el no compliment de la condició), es considerarà que queda complerta després de la mort del testador.
“Si el testador no ha previst una altra cosa, la condició només es considera complerta si es compleix després la mort del testador (llevat la condició de contraure matrimoni o una altra que no es pugui tornar a complir). La regla és que només es considera complerta si es compleix després la mort del testador. Per a la resta de regles de compliment condició, v. art. 423-15.” Quan pórta diverses cóndicións s’entén cóm a suma de cóndicións havent-se de complir totes, en altre cas serà alternativament.
Hi ha una sèrie de condicions suspensives que la llei considera com a no formulades: 1) Condicions impossibles: hem d’entendre una cóndició que nó es pugui realitzar sigui per raons físiques o bé per raons jurídiques. La llei diu no cal que valorem la condició ja que s’entendrà cóm a nó fórmulada.
34 2) Condicions irrisòries: vol dir una condició absurda que encara que fos possible el seu cómpliment està mancada d’un mínim sentit raónable. (nó té cap mena de sentit, per la raó que sigui, que no estigui ben formulada...
3) Condicions perplexes: vol dir una condició ambigua o contradictòria, té sentit però no sabem ben bé la finalitat o bé que entra en contradicció amb un altra clàusula.
4) Condicions il·lícites: En principi es tenen per no formulades (contra la llei) però si alhora aquesta condició era un motiu determinant, que vol dir que sense la condició no l’hagés instituït hereu, anul·len la institució. No es distingeix en la resta si era motiu determinant o no, però en aquest cas si que es fa. Si el testador quan va posar la condició de manera que nó l’hagués fet hereu, salta i arrossega la institució d’hereu. Ens tróbem amb un próblema d’interpretació ja que la persóna és mórta i determinar si és determinant o no , ho hauran de fer per mitjà de proves com per exemple la relació amb el testador..
La próhibició absóluta de cóntreure matrimóni vulnera l’article 32 de la CE, com a dret personal i constitucional de la persona, per tant seria una norma inconstitucional. Per tant diríem que és il·lícita i hauríem de veure si anul·la la institució perquè ho ha fet amb voluntat determinant o no. La que no és inconstitucional és la prohibició relativa de contraure matrimóni cóm per exemple “ Si no es casa amb el Josep (una persona concreta),” aquesta seria una condició relativa que seria considerada vàlida, tot i que hi ha hagut un nombre elevat de persones en contra.
La condició de no impugnar testament es té per no posada. Aquest fet podem dir que va en contra de la tutela judicial efectiva.
Les captatòries que és la que cónsisteix en una institució d’hereu ó llegat en el qual la institució es cóndicióna a que l’instituït faci un favór en el sentit d’un altra institució testamentària ó dónació a favór d’un altra persóna en canvi, sempre anul·len la institució.
(exemple: Seràs el meu hereu si dones 100.000 a la Maria).
La MORT d’una persóna és un termini, ja que nó és incert, sabem que si que arribarà de ben segur, l’únic que nó sabem és quan passarà. L’article 423-13 pot semblar que contradiu aquesta afirmació però en realitat no.
“En el testament el termini incert implica condició”: ens diu que existeix un termini incert, sabem que passarà però nó quan; “ per tant s’entén que la institució d’hereu órdenada per la mórt d’un altra persóna ..... nó ens diu que la condició és el termini incert, sinó que si sobreviurà o no al testador és el termini incert, la incertesa és si serà abans o desprès. No desdiu la afirmació que fèiem el día anterior de que la mort és termini i no condició, tot i qeu formulat d’aquesta manera es fórmula cóm a cóndició ja que nó sabem si serà abans ó després de la mort del causant.
35 3.4 Les disposicions fiduciàries: institució d’hereu per fiduciari i els hereus i legataris de confiança En el testament nosaltres necessitem un hereu i un hereu ha de ser determinat, havent diverses fórmes de determinació d’aquests.
Ha d’instituir hereu, encara que hi ha casós en que aquests nó es cóneixeran cóm per exemple en el cas de que la persona, el causant digui que tria hereu al fill que la seva parella decideixi un cop hagi mort.
El dret respon a realitat socials i intenta reflectir-les i donar-lis solució.
1) La institució d’hereu per fiduciari (424-1): és un cas de designació d’hereu per remissió (A qui digui la meva dona dintre dels fills i descendents un cop hagi mort). És per tant una institució d’àmbit familiar que implica cónfiança, que nórmalment es té en un centre familiar. La llei ens diu que el que regeix és la autonomia de la voluntat tot i que el causant pot perfilar el règim al testament. La llei ens exposa el següent en els casos en que el causant nó s’hagi prónunciat creant un règim supletóri ó defectiu: Son naturalesa de normes per defecte, subsidiàries de la voluntat del testador o del costum.
a) El testador pot instituir hereu el descendent que el seu cònjuge o convivent en règim de parella estable elegeixi entre els fills comuns i llurs descendents. No redueix l’àmbit d’elecció als fills sinó que també inclóu als descendents.
b) El cònjuge ha d’expressar que es fa ús de la facultat d’elegir (Art. 424-2) ja que per exemple podríem dir que el cònjuge fa un testament escull a un fill determinat, però nó vól dir que també hagi elegit a aquest fill per heretar l’herència del seu marit.
L’instrument en el qual es pót elegir és en: (FORMA)  En el testament, que vol dir que pot revocar-se.
 En un pacte successori, en una clàusula  En heretament que no es pot revocar perquè no és un negoci bilateral  En escriptura pública tampoc es pot revocar i té un efecte automàtic Si el cònjuge elector ho faig en testament el que jo triï tot prendrà efecte quan la persona mori (el cònjuge mori) i si ho fa en escriptura pública té efecte automàticament. La elecció pot ser que triï a tots els descendents però amb un criteri desigual, és a dir, que a un li pertoqui més que a altre.
c) No hi ha delació fins que no hi hagi elecció. La delació es produirà quan el cònjuge faci l’elecció pertinent que pódran acceptar ó repudiar l’herència. Pot passar que el cònjuge que fa l’elecció nó la vulgui fer o bé que esperi tant que no li doni temps de fer-la abans de morir. Si l’elecció nó es pródueix, l’herència passarà a tóts els fills per parts iguals. Mentre no es defereix, l’herència resta sóta l’administració de la persóna ó persónes que el testador hagi designat o, si no ho ha fet, del cònjuge.
36 Es preveu però que el causant pugui establir un sistema d’elecció alternatiu per si nó es produeix la primera que és la intervenció dels dos parents més pròxims que el designi o en defecte de determinació, segons el que estableix el sistema d’elecció del códi civil.
Juntament amb la facultat distributiva ó de designació del cònjuge, l’art. 424-5 preveu també la intervenció del dós parents més pròxims (designats per ell ó d’acórd amb l’art. 424-6) directament o pel cas que el cònjuge no elegeixi (art. 424-3).
2) Els hereus (i legataris) de confiança: El testador pot instituir hereus o legataris de confiança sense expressar qui, és a dir, per via confidencial a fi d’afavórir a una tercera persóna (Ex: relacions extramatrimonials en les que hi ha un fill de per mig). Aquest és un hereu de confiança que no podràs quedar-te l’herència segons el que indica la llei.
L’hereu de cónfiança ha de ser una persóna física. La confiança pot constituir un mode o una fidúcia donar una finalitat als béns.
Les instruccions que dona el testador són cómpletament afórmals des d’un sentit figurat, ja poden ser orals o escrites. Si són orals no tenim cap prova de la voluntat del causant.
La confiança pot ser tal que el testadór pót facultat per a que si l’hereu de cónfiança mór abans de revelar-la o la de complir-la, elegeixin a algú per a que els substitueixi en dita confiança (subrogació en el càrrec).
Pot ser un o poden ser diversos hereus de confiança, si són diverses persónes hauran d’actuar per majoria.
Aquest com que no adquireix res, no és un beneficiari, vol dir que els béns que ell té no són seus per tant nó es pót próduir una cónfusió de patrimóni a favór seu, és a dir, en l’hereu de cónfiança és una mena d’administradór d’una tercera persóna, hi ha óbligació de fer inventari.
Revelació de la confiança (art 424-13) parteix del principi del que digui el testador que podrà:  Prohibir que es reveli  SI NO hi ha prohibició, els hereus o legataris, poden mantenir reservada la confiança o bé revelar-la en escriptura pública o protocol·litzi les instruccions escrites i signades per el testador de la seva mà o per mitjans mecànics. Les instruccions del testador sempre prevalen. Si nó n’hi ha, hóm ha d’atenir al que adveri la majoria.
 La confiança revelada forma part del testament i no es pot revocar ni alterar, però sí que es pot aclarir.
L’herència mentre nó es revela la cónfiança ó es cómpleixen els encàrrecs (cómplir sense revelar la confiança), aquest hereu de confiança és hereu, els béns no són seus però té facultats dispositives per actes inter vivos. Els patrimonis estaran separats, no respon dels deutes del causant amb el seu patrimoni, només amb el patrimoni del causant per tant per llei gaudeix del benefici d’inventari.
37 L’hereu de cónfiança ó legatari nó fa seus els béns.
Un cop revelada la confiança a partir del moment de la revelació aquest deixa de ser hereu i passa a ser marmessor universal, mentre que si era legatari de confiança passa a ser marmessor particular. Ser hereu de confiança no vol dir que sigui un càrrec gratuït ja que tinc dret de rescabalament de les despeses de gestió, viatges... ócasiónades per la gestió d’aquesta herència. Aquest a més, té dret a una remuneració que el testador hagi fixat. Si aquest nó l’ha fixat serà entre tóts el 5% del valór de l’actiu hereditari líquid ó del llegat.
Caducitat de la institució o llegat d confiança (425-15): que vol dir que queda sense efecte la institució de hereu de confiança. Els supòsits són: 1) amb a mórt de l’hereu ó legatari de cónfiança sense haver-la revelada o complerta 2) Si la revela o compleix a favor seu 3) Quan no es pot complir per ser desconeguda, il·legal, contradictòria o indesxifrable..
La Caducitat cómpórta que l’herència es defereix als intestats al moment de la mort del causant amb dret de transmissió als seus successor si en el cas de llegat l’herència l’absórbeix. Si hi ha hereus que no tenen aquest encàrrec la part caducada els acreix.
Dret a rescabalar-se. L'art. 424-12.2 permet rescabalar-se per les despeses de compliment de llur comesa i a percebre la remuneració que el testador els hagi fixat. Si el testador no ho ha fet, serà, entre tóts, el 5% del valór de l‘actiu hereditari líquid ó del llegat. Les facultats d'administració són les de a l'art. 424-14.
38 Tema 4: La substitució hereditaria 4.1 La substitució vulgar La institució d’hereu pósteriór pel cas que l’anteriór instituït nó arribi a ser-ho perquè no vulgui o perquè no pugui. La substitució vulgar es pot fer en testament, pacte successori o codicil (només en el cas del llegat, la que no afecti al hereu, ja que el codicil no pot incloure institució d’hereu) Exemple: Institueixo hereu a un i per si de cas (per si no arriba a ser hereu perquè no vol, mor abans o renuncia, o bé no compleix la condició...) a un altra persona.
Només hi ha crida successiva però no hi ha adquisició successiva, només hi haurà un adquirent o un o un altre. Quan hi ha crida successiva i adquisició successiva és en el cas de fideïcomís.
Després de que A móri, entrarà B, per tant A gaudirà de l’herència fins que móri i desprès hó farà B.
La crida al substitut és condicional “per al cas que...” Els fets en el cas de la condició en general són dos:  Que no vulgui ser hereu  Quan no pugui: hi ha una sèrie de supòsits com per exemple: 1) Premoriència: “S’estén a tóts els altres casós inclóent-hi el de commoriència...
cóndició suspensiva si l’instituït mór abans de cómplir-se la condició o si la condició resta incómplerta i els casós en que nó arriba a néixer l’instituït, llevat vóluntat contraria al testador (instituïda ella si mor abans que tu no pot acceptar, com a principi del dret de successións l’hereu ha de sóbreviure al causant perquè hi hagi capacitat successòria.) La llei diu que el que estableix per un cas el causant, també s’estén per altres casós excepte hó digui de manera expressa. Tot i que no es dona premoriència, si vol que en cas de no heretar A hó faci B també s’estendrà a la resta de casós.
2) La indignitat: hi ha una sèrie de casos com per exemple haver mort o intentat matar al causant.
3) Absència: ens troben en un supòsit que pot tornar al causant que podrà recuperar els béns i entrarà la substitució vulgar 4) Si la primera institució és ineficaç o nul·la, tot i que no ho diu sembla ovi que entrarà el substitut vulgar.
 El moment de la delació en la substitució vulgar. Hi ha hagut un canvi respecte de la regulació del Codi civil del 1991 respecte a la regulació actualitzada en el codi civil de Catalunya.
39 La delació a favór del substitut es próduïa quan es frustrava la primera, ara, segóns l’article 425-4 del CCcat continua essent així però s’ha intróduït una modificació, l’entendrà próduïda en el mateix moment que al substituït i per tant encara que es frustri la crida al substituït, el substitut vulgar transmetrà el seu dret als successors.
“Artículo 425-4 Efectos de la sustitución vulgar 1. La delación de la herencia al sustituto vulgar se entiende producida al mismo tiempo que al sustituido y, por lo tanto, aunque muera antes de que se frustre el llamamiento al sustituido, dicho sustituto vulgar transmite su derecho a sus sucesores.
2. El sustituto sucede al causante con los mismos modos, condiciones, legados, sustituciones y demás cargas que se habían impuesto al instituido que no ha llegado a ser heredero, salvo que sean personalísimos o que el testador haya dispuesto otra cosa.” Amb aquest article el que ha volgut dir que si ella mor abans la seva posició jurídica l’agafen els seus successórs, per tant la d’acceptar ó repudiar l’herència, nó és delació ja que el que s’expósa es que la delació nó preveu la substitució vulgar.
Té una posició com a substitut vulgar adquirint la posició de la persona, per tant podent accedir si es frustra la crida.
 La substitució vulgar pot ser reciproca conjugant diverses formes (425-2.3): Si son instituïts en parts desiguals la del cridat que no arriba a ser hereu es defereix als altres en proporció a llurs quotes; Si crida a més a un estrany, aquest té una part igual al nombre i els hereus es reparteixen la resta proporcionalment. Vol dir que si, d’aquests, un té el 50% i l'altre el 25%, al primer li correspon el doble que al segon. Si juntament al cohereus substituts crida a un estrany , aquest li correspon una part de la quota vacant igual al nombre total de concurrents i els hereus es reparteixen la resta proporcionalment.
 Pluralitat de substituts i substituïts (425-2): un hereu pot ser substituït per un o més substituts (Que póden ser cridats tóts junts ó l’un en defecte de l’altre) i a l’inrevés diversos hereus es poden substituir per un substitut  Expressa o tàcita (425-3): o Expressa: La expressa: ho deixa exposat el causant o Tàcita: Més que tàcita sembla que es pot dir presumpta.
Exemple: La substitució fideïcomissària la llei implica que la substitució serà tàcita, ja que si la primera no la vol, aquí en teoria cau tot, perquè el que ha de fer el primer instituït és passar-la al segon instituït però si la primera “s’ensorra també ho fa la segona”. En aquest cas, si A falla, jo intuiré que serà el B. És pressumpta, perque el causant ha fet una fideïcomissària i la llei suposa que també ha fet una pressumpta substitució vulgar.
La substitució vulgar està inclosa en: 40 - La pupil·lar La fideïcomisaria La exemplar Preventiva de residu (remissió) Operativa de la substitució vulgar (Art. 425-4.2) El substitut succeeix al causant amb les mateixes limitacións i càrregues impósades a l’instituït, llevat que el testadór hagi disposat un altra cosa. El substitueix col·locant-se al mateix lloc que el substituït. Si el causant havia establert hereu amb unes càrregues i imposicions però aquesta persona ha premort per tant no pot ser hereu, el que el substitueix el succeeix amb les mateixes limitacións i càrregues impósades a l’instituit tót i que em de tindre en cómpte que el que preval és l’autónómia de la vóluntat. En el negóci jurídic preval el que estableix el causant, és a dir, si diu que B accedirà sense limitacions, així ho farà. Encara que no ho digui si les limitacions o càrregues són de caràcter personalíssim no podrà imposar-les.
Exceptua per tant les limitacións Persónalíssimes així cóm les càrrgues d’aquestes característiques. La substitució vulgar com a regla hi ha una identitat de crida (vocació) que té el primer instituït la té el substituït llevat que per voluntat del causant faci crides diferents. També podria fer crides diferents sense càrregues i limitacions i establir que en cas de que no pugui o vulgui el substituït vulgar podrà tindre càrregues i limitacions si així ho estableix.
4.2 Substitució pupil·lar.
És la facultat que tenen el pare o la mare, mentre exerceixen la potestat sobre el fill menor de 14 anys. Nó s’inclóu el cas en què simplement nó es té l’exercici efectiu. El privat de la pótestat no pot substituir pupil·larment.
Cal fer un recórdatóri d’un principi que d’alguna manera es trencarà, que precedeix els testament i el caracteritza que és el caràcter personalíssim. El testament és un acte unilateral, revocable i personalíssim. És un acte que ha de fer un altra persona que està ordenant la seva successió. Em de començar recordant el caràcter personalíssim del testament ja que la substitució pupil·lar implica una excepció a aquest caràcter personalíssim ja que a través de la substitució pupil·lar tenim una figura en la que el pare o la mare (progenitors) el que fan és substituir al fill o filla en la facultat de testar. No és ven bé una substitució sinó que el que defineix aquest tipus de substitució és qui està dispósant és un pare ó una mare a favór d’un fill o filla que té menys de 14 anys i per tant no pot fer testament. Es pretén afavorir la successió testada i evitar la intestada.
Pare i mare fan un dóble testament un própi i un altra dispósició de l’herència del fill de 14 anys, per si aquest fill ó filla mór abans d’assólir l’edat de testar que és a partir dels 14 anys. És una excepció al requisit del caràcter personalíssim del testament a favor de la potestat parental. Per exercici de la pótestat, nó s’ha d’entendre un requisit fàctic. Si està privat 41 d’aquesta pàtria pótestat ó bé de l’exercici d’aquesta no podran realitzar aquest tipus de substitució.
El requisit de l’exercici de la pótestat parental hi ha próu de que es tingui en el móment de que s’atórgui el testament, tót i que pósteriórment se’ls privi d’aquesta.
S’ha de fer un testament própi, en el qual cóm a cóntingut cómplementari pót dispósar del patrimóni del impúber. Nó cal instituir hereu al fill menór. Se substitueix a l’impúber nó cóm a instituït sinó cóm a testadór. Hi ha dues herències, es realitza l’herència de la mare o el pare i dins aquest testament s’estableix una clàusula amb el nóm de substitució pupil·lar en la que s’expósa la voluntat del fill menor de 14 anys.
En primer lloc la mare o el pare han de tindre la capacitat per realitzar una successió pròpia, per tal de poder realitzar aquesta substitució.
A diferència de la substitució vulgar no es diu qui succeirà al meus fills en la meva herència sinó que el que estableixó és qui serà hereu del meu fill en cas de mórt. M’estic cól·lócant en la seva pósició i dic ón han d’anar els béns en cas de mórt d’aquest.
Hi ha la possibilitat de que aquesta substitució pupil·lar se li doni transcendència tot i no haver nascut. Al cóncebut se’l té per nascut als efectes que li siguin favórables.
El CCcat, estableix un altra regla que és que la substitució vulgar expressa, és a dir, el causant substitueix al fill i el substitueix per un altra, implica o comprèn la pupil·lar tàcita. Si el causant pare o mare ha instituït al fill i aquest no arriba a ser hereu, ho dic respecte dels meus béns, tot i que hi ha una paradoxa perquè “Artículo 425-8 Sustitución pupilar tácita Salvo que el testador ordene otra cosa, la sustitución vulgar expresa, si el instituido es impúber, comprende la pupilar tácita respecto a los bienes de la herencia relicta por el sustituyente, salvo que sean sustituidos recíprocamente dos hermanos, el uno púber y el otro impúber.” Quan s’impósa una substitució vulgar expressa, i l’instituït és el fill diu que implica la vulgar tàcita respecte dels béns de l’herència del pare. No segueix la regla definida com a substitució vulgar, només hi ha un patrimoni hereditari que és el del pare o de la mare.
Cómpósició del cabal hereditari de l’impúber (Art 425-5) No es pot disposar dels béns dels menors si no es disposa alhora dels béns propis. Això vol die que els bens de l’herència de l’impúber póden tenir una dóble prócedència,: 1. Els procedents del pare i de la mare que institueix “mórtis causa” el fill cóm a hereu ó legatari. Respecte d’aquests bñens hi ha una autèntia substitució (Successiva) (Art.4256.1). Quan el pare i la mare en els seus béns substitueixen els fills i han fet una substitució pupil·lar, aquests com que hi ha una substitució pupil·lar els acabarà rebent aquest.
42 Jo com a causant institueixo hereu al meu fill en un testament, a una clàusula dic que si mor el fill abans dels 14 anys, en el seu patrimoni institueixo hereu a un oncle del nen que vol dir que mort el causant (pare) en tant en els meus béns que havia deixat al meu fill com els béns establerts en substitució pupil·lar, aniran a parar a l’óncle que serà hereu del fill.
Per tal que la substitució pupil·lar sigui operativa haurà el fill de morir desprès del pare, perquè tingui valor jurídic el testament, haurà de morir el testador, només si aquest mor abans tindrem aquest valor jurídic i veurem a qui podrem designar i per tal de que sigui operatiu el fill haurà de morir dins els 14 anys, si aquest sobrepassa un sol dia els 14 anys, la substitució pupil·lar quedarà sense efectes2. ) i dels béns propis dels fills (Altres procedents). És aquí on pròpiament substitueix la facultat de testar, que és el que seria la substitució pupil·lar.
És requisit haver d’atorgar un testament en el qual estiguis disposant dels béns.
És clar que primer ha de mórir el pare ó la mare substituents i que l’eficàcia de la substitució depèn de què després mori el fill, sent impúber.
Si els substituents són tóts dós (pare i mare) s’entén que ambdós substitueixen respecte dels seus propis béns i pel que fa als béns própis del fill, preval la de l’últim que ha dispósat la substitució pupil·lar (el fill és l’últim en mórir).
Si el substitut pupil·lar del pare és A i el de la mare és B, el codi entén que respecte dels béns del pare i de la mare, correspón a la vóluntat d’aquests, en els béns dels fills, el que preval és el darrer testament, el del últim que ha mort (ens és igual la data del testament).
Substitució pupil·lar en els béns procedents de la successió de l’altre progenitor (art.
425-7). El substituent (vg. el pare) pot substituir pupil·larment el fill sobre els béns de la mare, si aquesta no ho ha fet, sempre que respecti el principi de troncalitat, és a dir, designi: 1er. germans materns de d’impúber (pót triar).

 2on. en defecte dels anteriors, altres parents materns, dins el quart grau.
 3er. per manca d’uns i d’altres, qualsevól altra persóna amb capacitat de succeir.
Es preveu per la llei la possibilitat i el CCcat preveu que un o altre, el pare disposi no només dels seus béns fent substitució pupil·lar sinó dels béns de la mare, és a dir, substitueixi al fill respecte al patrimoni propi, al patrimoni del fill i als béns de procedència materna. La llei diu que ho pot fer:  Sempre que l’altre prógenitór nó hó hagi fet  Respectant una sèrie de limitacions com per exemple: 43 o L’elecció ó substitut sigui un germà de l’impúber al menys per part de mare, nó podria ser si fossin només germans per part de pare (patern) o En defecte de germans podrà establir substituts a parents per part de pare, fins a un quart grau.
o Si no hi ha ni germans ni parents, aleshores té llibertat per triar a qualsevol altre persona.
Els legitimaris de l’impúber que nórmalment seran els pares perquè óperi la substitució pupil·lar, només tenen dret a legítima en allò que és la part d’herència del impúber, allò que l’hereu està dispósant per l’herència de l’impúber.
4.3 La substitució Exemplar ( art. 425-10 i ss) La póden órdenar els antecedents de l’incapacitat que sigui legitimari d’aquests. El Substituït és l’incapacitat que nó ha atórgat testament ni pacte successóri. Nó es pót atórgar testament perquè no té la capacitat natural per entendre-ho o realitzar-lo.
Els descendents de l’incapacitat que sigui legitimaris d’aquests, com per exemple els pares, i que no hagin atorgat testament ni pacte successori, perquè parteix de la base de que una persona incapacitada tot i que ho és avui pot ser que fa un any no ho fos i per tant el pacte successori o testament fos plenament vàlid per haver estat atorgat quan tenia capacitat natural.
Aquesta incapacitat haurà de ser una incapacitat judicial general ( no hi cabria en una incapacitat només per a vendre immobles o un altra de concreta). Atenent al grau de incapacitat, hi haurà un grau de discerniment concret que el farà ser objecte de curatela, és a dir, en principi nó hauria d’afectar la seva capacitat per testar, tampóc si la incapacitació es limités a dir que no pot realitzar actes específic, però que no exclou que pugui fer testament no facultant als parents a substituir-lo.
Tant fa fins i tót que la sentència digui que nó pót testar, ja que si el nótari en l’examen de capacitat entén amb la intervenció necessària i imprescindible de dos facultatius, ja que té un interval lúcid, tindrà capacitat per testat no cabent la substitució exemplar.
Per tal que pugui óperar la substitució exemplar, la incapacitació haurà d’estar declarada en vida del testador, per error diu la llei del substituït, aquest és la persona a la qual se li atribueix la incapacitació que nó pódrà ser anómenada cóm a tal un cóp hagi mórt. Aquesta cóndició s’ha de donar en el moment de la mort del substituent (art 425-10-2) Béns afectats -Béns del testador.
-Béns de l'incapacitat.
Cal que l'ascendent deixi al substituït la llegítima que li correspongui.
 D'altra banda, com s'ha interpretar l'expressió "sigui declarada en vida del descendent substituït"??? D'entrada sembla 44 una formulació que no té sentit (és un error); hauria de dir «en vida del substituent o ascendent, encara que el declarin incapacitat després d'haver disposat la substitució».
Concurrència de les substitucions exemplars (art. 425-11) Es dona preferència a la feta pel parent mort de grau més pròxim. Si són del mateix grau, succeeixen en la mateixa herència de l’incapaç tóts els substituïts exemplars designats, en les quótes que resultin d’aplicar les nórmes de la successió intestada, és a dir, nómés per determinar la quota segons la divisió de línia). Per exemple que hi hagin dos avis materns i un patern; dins cada línia es dividirà per graus [remissió al tema 9].
45 TEMA 5 La substitució fideïcómissaria.
5.1 La substitució fideïcomissària. (Arts. 426-1 a 426-59 CCCat).
És una institució successiva d’hereu ó de llegat que actualment nó té gaire vigència pràctica. El primer (fiduciari) adquireix l’herència ó llegat amb la finalitat que arribat el termini ó complerta la condició passin al següent hereu (fideïcomissari). En una mateixa herència tenim hereus successius. Històricament ha estat la manera de vincular patrimonialment fins que al s.
XIX van arribar les lleis desvinculadores, (lleis desamortitzadores,) fins aleshores el que feien que les explotacions agràries passessin de generació en generació sense que s’adquirís la propietat només cuidant les terres i passant-les a la següent generació, va portar la pobresa, la gent no invertia en millorar ja que ells no es beneficiaven de res. Comportament implícit de descuit.
El fiduciari és l’hereu, però nó definitiu.
Subjectes que intervenen  Fideïcomitent: qui ordena la successió  Fiduciari: l’hereu ó legatari primerament instituït és qui ha de reunir els requisits de capacitat. És un hereu gravat de fideïcómís, és a dir, que l’herència que ell rep l’haurà de passar a la persóna designada per el fideïcómitent, que és qui óstenta l’autónómia de la voluntat. El fiduciari és el que obra tota la successió, si aquest repudiés la successió, en principi tot el castell es desmoronaria ja que la condició de que operis el fideïcomís és que el primer adquireixi aleshores no transmetrà res a la resta. Si el fiduciari no accepta, hi haurà un altra figura que és la substitució vulgar tàcita que suposa que el primer no vol o no pot per les causes que sigui acceptar l’herència entra aquest.
 Fideïcomissari: és l’hereu ó legatari successiu. Póden ser successius l’un desprès de l’altre.
Títols on es pot ordenar una substitució fideïcomissària    Contracte o pacte successori Testament Codicil, només per llegat. Nó pót cóntenir institució d’hereu, per tant nómés es pódrà referir a llegats, si un causant en el seu testament instituexi hereu a la persona A no podrà constituir un codicil per la persona B i C ja que instituït fideicomissàriament és instituir hereu. Un codicil sí podrà establir aquest tipus de substitució en llegat.
46  Donació que podrà ser inter vivos o mortis causa. Es pròpia d’un títól gratuït en el sentit de que per exemple en una donació inter vivos puc establir el títol de que quan passi un temps de la donació a A aquest, li haurà de passar la propietat a B. La inter vivos és acceptada en vida i produeix efectes en aquest moment. La donació mortis causa s’assembla mólt a un llegat, ja que es pót canviar i s’accepta quan ha mórt.
Límits a la vinculació temporal.
 Les lleis desvinculadores van limitar com a màxim a la segona generació la transmissió.
No hi ha límit si totes les persones viuen quan operen la successió. No hi ha problema de vinculació ja que cóm a màxim durarà la vida de l’últim si és vitalici, si nó per terminis.
En el fideïcomís es poden cridar a persones per pròpia definició que encara no han nascut, que pótser ni tan sóls estan cóncebudes. El que s’estableix és un límit d’una sóla crida. Quan s’institueix al fiduciari a persónes nó familiars, pódran cridar a persónes encara no nascudes o concebudes com a límit a una sola crida. (fideïcomís no familiar)  Per al fideïcomís familiar, aquell en què els fideïcomissaris són descendents germans o nebots del fideïcomitent o col·laterals de germà a germà, només són vàlides les que no passin de la 2º generació entenent com a primera la dels fills o nebots del fideïcomitent.
 Si el fiduciari és una persona jurídica el fideïcomís té una durada màxima de 30 anys.
Límits temporals: nó s’admeten les vinculacións perpètues si el fideïcomitent traspassa els límits s’entenen cóm a nó fetes en allò que excedeixen..
Si tots els cridats viuen en deferir-se l’herència, nó hi ha cap limitació Art 426- 10 CCcat Límites al fideicomiso 1. El fideicomitente puede llamar sucesivamente al fideicomiso al número de fideicomisarios que quiera, siempre y cuando se trate de personas vivas en el momento de su muerte. La eficacia de estos llamamientos excluye la de llamamientos ulteriores a fideicomisarios no nacidos ni concebidos en el momento de la muerte del fideicomitente.
2. El fideicomitente puede llamar a fideicomisarios que aun no hayan nacido en el momento de su muerte. En este caso, solo puede llegar a ser efectivo un solo llamamiento.
3. En los fideicomisos familiares, o sea, los fideicomisos en que los fideicomisarios son descendientes, hermanos o sobrinos del fideicomitente, este, además de hacer uso de la facultad que le reconoce el apartado 1 y, alternativamente, de la que le reconoce el apartado 2, puede llamar sucesivamente al fideicomiso a personas que no pasen de la segunda generación, sin limitación en el número de llamamientos. Se entiende por primera generación la de los hijos o sobrinos del fideicomitente.
47 4. Si el fiduciario es una persona jurídica, el fideicomiso tiene una duración máxima de treinta años.
5. Los llamamientos de fideicomisarios que superen los límites establecidos por el presente artículo se consideran no hechos.
- No hi ha límit de persones cridades si són vives en el moment de la mort del causant Pot cridar a no nascuts en el moment de la mort del causant.
Familiars, es pot cridar de manera successiva, persones que no passin de la segona generació no havent límits de cridats. (la primera generació és la dels fills o nebots del fideïcomitent.) Quarta Trebel·liànica o quota de l’herència lliure (art. 426-31 a 426-34 i 426-49) Si el fideïcomís aporta pocs incentius al fiduciari per invertir, no pensant en el futur, una forma de dónar incentiu i que accepti l’herència actuant incentivament, per llei, hi ha una part que tu la rebràs com a lliure, que és una quarta part, anomenada trebel·liànica. Això és el que justifica el incentivar les acceptacions posant una part que per molt que em vingui gravada per fideïcómís nó l’haig de passar al fideïcómissari, sinó que és lliure meva. Quan s’accepta l’herència, pót quedar-se a una part lliure d’aquesta de la que té dret, nómés el primer fiduciari.
Podríem entendre que tenen drets tóts els fiduciaris, una persóna que rep l’herència que haurà de passar serà fideïcómissari del causant i la passarà al fideïcómitent que l’haurà de passar a un altre persóna sent per tant fideïcómissari d’aquest. Nómés li pertanys ¼ part al primer.
El fiduciari que ha acceptat l’herència (en cas de varies crides successives, nómés el primer) té dret a detreure la quarta trebel·liànica i fer-la seva (lliure del fideïcomís), si el causant no ho ha prohibit. Cal que hagi pres inventari.
El fiduciari pot fer seva la quarta mitjançant:
 –detracció (art. 426-23): mentre té els béns com a fiduciari.
–reclamació: un cop ha estat deferit el fideïcomís.
El que prima és la voluntat del testador, per tant si el donant diu que no hi ha quarta trebel·liànica, tot ho rebrà gravat de fideïcomís que ho haurà de transmetre al fideïcomissari.
Per tal que hi hagi llóc, el fideïcómís en general hi haurà d’haver un inventari, per tal d’identificar els béns, nó es vól que es barregin els béns que hauran de passar a un altra persona, tenint dret a detreure la quarta trebel·liànica, podent fer inventari i directament treure-la o bé jo com a fiduciari la transmeto al fideïcomissari tot podent reclamar la ¼ part.
Art. 426-32 ens diu com es descompten els deutes, la legítima: “Artículo 426-32 Cálculo de la cuarta trebeliánica o cuota libre La cuarta trebeliánica o cuota libre consiste en la cuarta parte de la herencia fideicomisa, una vez deducidas las deudas y cargas de la herencia, los gastos de última enfermedad y de entierro o incineración del causante, los legados y las legítimas, incluida la del fiduciario que sea legitimario.” 48 De l’actiu descómptem el passiu per tal de pagar al deutor. Aquesta quarta trebel·liànica és sóbre l’actiu legitimari lliure havent descómptat tótes les càrregues i deutes.
La quarta trebel·liànica s’extingeix de diverses maneres: 1) Renúncia Expressa 2) Renúncia Tàcita: que s’entén que es renuncia tàcitament si, cóneixent aquest dret, el fiduciari ó els seus hereus lliuren al fideïcómissari la póssessió de l’herència fideïcomesa sense formular cap reserva de manera expressa. S’entén que hi ha una renúncia concloent.
5.2 El fideïcomís de residu i la substitució preventiva de residu.
Fideïcomís de residu (Art. 426-51 i ss): faculta al fiduciari per disposar dels béns, els pot alienar, gravar i disposar per actes inter vivos a títol onerós, per tant queden excloses les donacions i consumir-los per a les seves necessitats( la facultat de disposar a títol gratuït, podent incloure-les si el causant així ho vol tot i que ha de constar de manera expressa). No pot però disposar mortis causa excepte es tracti d’una dispósitiva de residu.
Al estar en autónómia de la vóluntat, el fideïcómís pót ser del tót ó d’una part (el que pót el més pot el menys). Si nó n’ha dispósat, els que nó ha dispósat ha de fer trànsit al fideïcómissari.
El legislador des de la compilació catalana del 1960 distingia dos tipus de fideïcomís. Els dos tipus de fideïcomisos, van tots al mateix règim quan abans, el si aliquid supererit la facultat de disposar era amplíssima.
Hi ha fideïcomís de residu en les següents variants de formulació però amb el mateix efecte, perquè ara el CCCat es tracta unitàriament:   Quan el fideïcomís estableix que els béns dels quals no hagi disposat el fiduciari han de fer el trànsit al fideïcómissari (l’anómenat eó quód supererit) Quan se subordina al fideïcomís a què, en morir el fiduciari, restin els béns en l’herència ó llegat béns dels quals nó hagi dispósat (l’anómenat si aliquid supererit) aquell en que el testador exclou la subordinació real.
Pel principi de subrogació real, el fideïcomís subsisteix sobre els béns o diners que remplacin els béns fideïcomisos.
Sempre o la major part (llevat per la seva pròpia necessitat), en els altres supóstis de disposició sempre hi ha un altra cosa, on hi havia per exemple diners hi ha un cotxe... on hi havia béns hi haurà diners...
El testador pot excloure la subrogació real, si no ho fa per tant és molt probable que sempre quedarà alguna cosa. El que ha fet el codi, és que el règim propi del si aliquid supererit l’aplica de manera general aplicant la subrogació real a tots.
49 La Substitució preventiva de residu (Art- 426-59): és la que el testador, el fideïcomitent fa en previsió de que el fiduciari, l’hereu fiduciari móri sense testament. (sempre que trobem en el dret català successori, la paraula preventiu, sempre farem referència a la successió intestada, només seran eficaços si mor sense testament.) L’hereu fiduciari ha estat instituït hereu amb facultats dispositives no només inter vivos, sinó també mortis causa. Si no ordena de manera expressa la successió mortis causa, entrarà la successió intestada. Opera quan ell instituït hereu sota una institució preventiva de residu no ha fet testament. Es fa per evitar que mori intestat.
50 Tema 6 Els llegats 6.1 Els llegats (art. 427-1 a 427-45) El llegat és una atribució patrimonial que fa el causant per causa de mort a títol particular que grava l’hereu ó altres afavórits en l’herència. El legatari és un pur perceptór de béns determinats.
Gravar en aquest sentit vól dir que ha de supórtar i cómplir l’hereu ó altres persónes afavorides en l’herències, per tant en un testament en que són hereus A i els legataris B I C, si hi ha hereu el gravat que ha de suportar és ell tot i que com ara veiem també ho podran ser els legataris.
El causant és qui institueix hereu i imposa qui ha de complir què, per tant grava. Podria estar gravat un dónatari mórtis causa ó un altre tipus d’afavórit que veurem més endavant.
De vegades el llegat presenta dificultats per diferenciar el llegat d’altres institucións que s’hi poden assemblar com per exemple el mode.
El móde: requisit fónamental per adquirir el cóntracte (tradició) ( en l’àmbit cóntractual) un altre significat en el dret és un element accidental del negoci jurídic. Els fonamentals són consentiment, objecte i causa que són necessaris perquè el negoci jurídic sigui eficaç i vàlid en el nostre ordenament. La condició, el termini i mode són elements accidentals que no influeixen en la validesa del negoci jurídic. (Al final del tema es tractarà el mode en el negoci testamentari).
En el llegat, el legatari és un perceptor de béns, un afavorit que rep béns i pot reclamar que l’altre persóna gravada cómpleixi amb aquest gravamen. En canvi amb el móde, pót haver-hi un afavorit (tot i que no necessàriament).
Si el destinatari del mode pot reclamar o fer quelcom, ja no serà un mode sinó un llegat. En ocasions es poden confondre.
En el llegat es pot exigir el compliment mentre que en el mode no (projectada sobre la institució sotmesa a mode, no sobre el benefici com en el cas del llegat), ja que en cas de reclamar-ho serà un llegat.
Les característiques del llegat són:  Autonomia respecte la institució d’hereu: amb independència de que l’hereu accepti ó nó, el legatari està afavórit nó sent necessari que l’hereu accepti, ja que si nó hó fa, passarà al substitut en cas de no haver apareix la successió intestada.
El llegat te validesa autònoma ja que el testament sense institució d’hereu és nul cóm a testament però eficaç com a codicil.
51  Patrimonialitat: el llegat sempre té un contingut patrimonial, és a dir, un valor econòmic. És una institució a títol particular que afavoreix al legatari.
 Eficàcia mortis causa: El seu efecte és mortis causa.
 Atribueix a títol particular: és un títol particular no universal que seria propi de la institució d’hereu.
 La liberalitat (llevat quan es fa en pagament de la legítima): es pot donar per suposat que el causant ho fa perquè vol, per afavorit, tot i que hi ha casos en que la liberalitat és inexistent atribuint per tant la legítima que demana la llei, es pot atribuir per via llegat.
Si es fa llegat per atribució de la legitima no hi ha liberalitat ja que no és voluntari, sinó que ve establert per llei (Catalunya ¼ a favor dels hereus).
La mateixa regulació dels llegats s’aplica en defecte de l’article del llegat, les nórmes del llegat, la donació mortis causa s’assembla mólt el llegat la diferència és que en la dónació mc es fa i s’accepta en vida, però que es pót renunciar lliurement. En el cas del llegat es fa en vida el testament, mentre que la acceptació i l’óbertura de testament es fa un cóp mórt el causant.
6.2 Els subjectes: el legatari i el gravat 1) El causant que afavoreix: els instruments que té el causant (no deixar fora el testament, la memòria testamentària i el codicil) per fer un llegat pot ordenar-lo: a. Per via de testament b. Per via de codicil que nó pót haver institució d’hereu, estarem davant un códicil que complementa un testament o bé la successió intestada.
c. Per via de memòria testamentària que és un negoci mortis causa limitat en quan el seu abast ecónòmic. Nó és un códicil, a banda de que té menys fórmalitat, s’ha de vincular a un testament té un límit econòmic quantitatiu no més del 10% del cabal relicte.
En pacte successori no pot haver un llegat perquè és una concurrència de voluntat que implica una revócabilitat i l’article 421-7 ens diu que no poden els pactes successoris tenir disposicipns d’última vóluntat. Ara es preveu una figura que pót recórdar als llegats que són els pactes successóris d’atribució particular. Abans nómés s’havien admès els pactes successóris d’institució d’hereu ara es preveu un pacte successóri d’un sól bé, individualitzat. No és però un llegat irrevocable.
El pacte successori defineix la irrevócabilitat i nó es póssible inclóure’l en el llegat.
2) El gravat que ha de complir: pot ser qualsevol persona afavorida en el testament. El primer de tót serà el que óbtingui algun benefici patrimónial en l’herència del causant, vol dir el patrimóni que deixa el causant un cóp mórt pel fet d’haver mórt.
a. L’hereu: normalment el que ha de complir el llegat, i aquest sigui un hereu designat en testament ó sigui un hereu intestat. Per póder parlar d’un legatari que ha de complir un hereu intestat ens em de trobar en les declaracions de 52 b.
c.
d.
e.
vóluntat del causant ha d’haver un codicil en el cas de que sigui intestat (defecte de testament) o bé memòria testamentària. Si pot ser qualsevol que obtingui un benefici ho podrà ser: Un altre legatari: un legatari el qual és afavorit per un altre legatari amb un immoble, pot gravar-ló amb un legat de diners a favór de la satisfacció d’un altre legatari (sublegatari) sempre el valor menor al que exposa la llei.
El fideïcomissari: el fiduciari és un hereu, si s’imposa per voluntat del causant un llegat, queden fóra del fideïcómís però en aquest cas, s’haurà de satisfer per un fideïcomissari. És una especificitat que permet veure que el fideicomisari pot ser un altre hereu que resta gravat per llegat. (hereu amb un altre càrrega gravat per el fideïcomís).
Els donataris mortis causa: és una persona que rep béns no en virtut ni del testament ni del códicil però si del patrimóni hereditari en virtut d’un títól hereditari. Jo en vida faig una donació mc a C, C accepta la donació però el jo puc revocar-la en qualsevol moment, sent un negoci de darrera voluntat, que la puc mantenir fins quan vulgui tot i que C hagi acceptat.
Un cop feta la donació i no la revoco, el que faig és donar-te u pis per donació mc, i resulta que no la revoco sinó que en el testament que atorgo desprès de la donació mc, dic que C en el testament el gravo amb un llegat de 60.000 euros i el pis a favor de B. Això és que sí que és vàlid, perquè el que pot el més (revocar-lo), pot el menys (atribuir-li el llegat). Si allò incrementa la herència va a l’hereu que quedarà obligat a gravar. Pot gravar-li la donació perquè era mortis causa, si el podia deixar sense donació també li podrà gravar. En canvi si aquesta donació hagués estat inter vivos irrevocable, no podrà dir al testament que se li imposa el gravamen ja que s’ha transmès la própietat, ha quedat cónsólidada, atribuint tóts els seus efectes Els que obtinguin algun benefici patrimonial mortis causa. Com per exemple el beneficiari d’una assegurança de vida. En aquest cas ens pot entrar un beneficiari d’una assegurança de vida que óbté un benefici de la mórt, cabria que en un testament posterior, dir que aquesta persona ara en el testament amb una indemnització X el gravo amb un llegat de 60.000 a favor d’un altra persóna, això no és herència. També es podrà fer amb un testament, amb un codicil... posterior al propi testament 3) El afavorit que rep l’atribució del llegat, que és el legatari, que ha de sobreviure al causant, però en el llegat sobreviure, vol dir que si premor abans no és legatari, no arriba a ser-hó. Ara bé, si nó ha nascut ó nó està cóncebut, s’entén que resta sótmès a cóndició suspensiva de llegat pódent ser cónsiderat afavórit. Respecte de l’hereu que encara no ha nascut o bé no ha estat concebut, si encara no ha nascut però sí que està concebut si arriba a néixer té capacita successòria, però si no està concebut en el moment de la mort, no forma part, ja que es necessita una continuïtat amb la personalitat del causant. En canvi, en el cas del llegat, com que no hi ha aquesta funció cóm a cóntinuadór de la persónalitat del causant nó hi ha els límits, que nó s’admet la 53 cóndició ni el termini resólutóri, per tant s’entén admès cóm a cóndició suspensiva. Pót ser que no estigui determinat amb exactitud amb el codicil o memòria testamentària, admetent que es pugui atribuir un llegat sense nom i afavorir a qui trii el gravat entre les persones assenyalades per el causant però la última paraula deixar-la en mans del gravat.
Exemple: institueix hereu a X, i un legat a favór dels fills del meu germà que trï l’hereu.
L’afavórit tót i que aparentment pót semblar una cósa inecessària ó cóntradictòria, pót ser el propi hereu, és a dir, el que anomenem PRELLEGAT. La raó pot ser de diversa naturalesa com per exemple:  Per fer la partició del propi causant  Institueix hereus en parts iguals però vol afavorir més a un. Pot fer-ho a parts iguals i a B un llegat del que sigui.
En el cas del prellegat es fa aparèixer una característica pròpia del títol legatari respecte de la de l’hereu, si és hereu i legatari, aquests dós títóls funciónen de manera autònóma, podent per tant repudiarà la institució d’hereu i quedar-se amb el llegat ó a l’inrevés, mentre que també es podrà repudiar tot.
6.3 Els efectes. L’adquisició del llegat (des de el punt de vista adquisitiu) En el prócés d’adquisició de l’herència tenim l’óbertura de la successió, és a dir, quan mór el causant. Pósteriórment tenim la vócació, que és la crida d’uns hipótètics successórs, ja que cridats estaran els de la successió, els de la successió intestada i els substituts, tothom que tingui un dret. Desprès de la vocació, ja que aquesta no és suficient necessitem la Delació, que cónsisteix en veure qui està en cóndicións d’acceptar ó repudiar. Amb l’acceptació acaba tót això.
Etapes de l’herència: 1) Obertura: es produeix amb la mort i quan hi ha una condició suspensiva de llegat, que vol dir que no produeix efectes i no és lliure fins que no es produeixi el naixement.
2) Vocació 3) Delació 4) Acceptació.
Pot ser que moltes vegades obertura, vocació i delació es fan alhora i un cop ha passat el termini establert es prócedirà a l’acceptació.
De llegat n’hi ha de dos tipus: 1) Llegat d’ Eficàcia real: (res-rei: cosa):Eficàcia sobre la cosa és aquell en el qual el causant llega un cosa pròpia, una cosa que ell té en el seu patrimoni hereditari una cosa determinada, ja que un llegat pot recaure sobre una cosa que no és propietat del testador i a més pót ser d’una cósa genèrica ó de diners. No cal acceptació, vol dir que de totes les etapes descrites anteriórment, per aquests llegats amb la sóla mórt s’entenen adquirits.
Això és una regla que en el dret històric català està pensada per donar poder al legatari 54 front de les mancances que pót tenir l’hereu alhóra de pagar o complir el legat. Col·loca en una posició relativament fórta al legatari enfrónt de l’hereu. S’ha de vigilar amb les afirmacions ja que si dierm que aquest no té acceptació, si fos així estaríem vulnerant un principi que és que ningú no pot ser obligat a enriquir-se sense la seva voluntat. Per tant tot i que no cal acceptació, es podrà repudiar. Les raons per les quals es poden repudiar, poden ser molt variades, ens interessa poder repudiar.
2) Llegat d’ Eficàcia obligacional: cóm a cóntrapósat al de l’eficàcia real, s’exigeix la cónducta d’un altre que desprès realitzarà el treball. El testador o causant el que fa és imposar la obligació en forma de prestació que pot ser una cosa o un fer o no fer. Normalment serà un fer o una cosa, una prestació de lliurar o no fer a favor del legatari. En aquest cas si el que s’impósa és una prestació, el legatari tindrà dret al cómpliment de la óbligació, nó a la cosa directament, aquest queda pendent de que el compleixi el gravat, sigui qui sigui.
Mentre l’hereu nó accepti (cas més nórmal que sigui l’hereu el gravat) ó l’altre afavórit nó accepti, no tindrà efecte, necessitem un altra persona que es comprometi a realitzar la obligació.
Es pót dónar el cas que l’hereu ni accepti ni repudií, sinó que passi el temps, el legatari en teoria no pot exigir el compliment, el que si que li permet la llei és que li impedeixi que la situació d’impàs es prolongui de manera indefinida atribuint-li el dret anomenat intervacio in iure. Sóc el legatari de per exemple 100.000 eurós l’hereu impassible nó fa res, nó l’accepta ni la repudia, el que puc fer és nó adreçar-me contra ell com a hereu perquè ho compleixi, sinó que el que puc accelerar el procés per pressionar-lo mitjançant el jutge per tal que el citi i en el termini que marca ma llei digui si ho accepta o no. Haurà si accepta cómplir les óbligacións de l’herència i dels fruits que se’n derivin.
6.4 Classes de llegats: A) Per raó dels efectes: 1. Eficàcia real: el legatari adquireix la propietat o dret real de que es tracti. Si no cal acceptació, és que tótes les etapes han passat i la titularitat l’adquireix amb la mort (situacions pures), si hi ha una condició o termini haurem d’esperar el seu compliment. Des de la mort del causant, té totes les facultats pròpies del propietari, pot vendre, pot gravar, pot hipotecar, sense acceptació, si ho fa hipotecar, vendre... no podrà repudiar desprès, per tant tàcitament estarà acceptant, tenint per tant dret a interposar accions negatòries, reivindicatòries, és a dir, té totes les facultats del propietari, tot i que la possessió no la té, aquest li haurà de dónar el gravat (per exemple l’hereu), llevat que el causant estipuli de forma determinada (ho autoritzi) que pot adquirir la possessió de manera directa.
55 2. Eficàcia obligacional: nó hi ha adquisició fins que nó cómpleix l’óbligat a aquesta prestació, pet tant com a legatari es té un mer dret de crèdit que no em dona cap dret real, no es tindrà res efectivament, no tindré la cosa fins que no compleixi.
Necessitaré un mode (es veurà més endavant).
B) Per raó de la peculiaritat del seu objecte: Aquestes classificacions no són exclusives, póden ser d’óbjecte i de eficàcia 1. De cosa pròpia del testador: és un prototip de eficàcia real, en aquest cas però, ho estem estudiant des de el punt de vista del seu objecte. Hi ha uns casos en els que pot plantejar algun dubte sobre la naturalesa real o obligacional per raó de l’óbjecte i són: a. El llegat d’usdefruit universal que es considera real: estic llegant un bé que cóm a tal nó existia en l’herència, desglóssó la nua própietat i l’usdefruit.
Malgrat això, que és un dret que creó jó amb béns de l’herència es considera real, tot i que es pot configurar com a obligacional ja que puc imposar la óbligació de que l’hereu constitueixi un dret d’usdefruit sóbre cósa pròpia ó sóbre cósa de l’herència. Fins que nó hó faci el legatari tindrà un cóntingut óbligaciónal fins que nó hó faci l’hereu. En principi s’estén a tóts els béns de l’herència, tots els béns relictes, menys els que han estat objecte de donacions mortis causa ja que nó integren l’herència cóm a tal, queden fóra del testament i sense perjudici de les legítimes. La LEGÍTIMA NO ES POT GRAVAR MAI, com a regla general tot i que en alguna ocasió si que és possible.
b. Si la cosa té un gravamen (art. 427-28), com per exemple si la finca té una hipoteca. Si em lleguen com a legatari amb una finca hipotecada no puc demanar que m’alliberin d’aquest préstec tót i que nó respónc del préstec d’aquella hipóteca el que està óbligat és l’hereu que respón de les óbligacións del causant. La finca pót garantir el préstec, si l’hereu nó compleix el banc executarà la finca i el legatari es quedarà sense res. És un risc assumible tot i que podrà el legatari demanar a l’hereu que el cómpensi econòmicament amb el que ha perdut el legatari.
Continuació la setmana que ve perq profe està malalt 56 57 Tema 9. La Successió intestada.
Quan nó hi ha testament ó heretament vàlid s’óbre la successió intestada que és la successió cridada per la llei, ja que diu qui és hereu en cas de defecte de testament. No és la successió més habitual.
A l’edat mitjana, el pagès que moria sense testament, li atorgava un percentatge important de la seva herència al senyor feudal, per tant s’intentava evitar.
Els pactes preventius de successió intestada eren revocables unilateralment.
Entra només parents, però en última instància si no hi ha parents entra la generalitat.
Amb el codi civil espanyol, no hi ha la incompatibilitat i pot ser que si el causant ha trobat un testament i no disposa de tots els seus béns, en la resta de béns dels que no disposa, se li aplica la successió intestada, mentre que en el cas del veïnatge civil català la successió intestada entra en joc quan no hi ha testament no poden compatibilitzar-se ambdós figures successòries.
Ordre de crides: 1) Dintre del parentiu tenim les classes, que és com estan relacionats els parents amb els causants, poden ser parents dels cònjuge, parents dels causant o be la generalitat de Catalunya, que és l’ hereva en última instància.
2) La línia, divisions entre classes, que pot ser:  Directa: si descendeixen els uns dels altres  Cól·laterals: descendeixen d’un ascendent cómú.
3) Grau: nombre de generacions.
o Un grau: de pare a fill o Dos graus: de avis a néts.
En general el grau més proper exclou el més llunyà o remot.
La declaració d’hereu intestat està recóllida en la LEC de 1881: Si no tenim un heretament o testament vàlid, hi ha diversos procediments a seguir: Si són ascendents, descendents en línia directa o cònjuges, cal fer un acta de notorietat davant notari. Per fer-ho es necessiten una sèrie de documents com per exemple: el llibre de família per demostrar la vinculació amb el causant, el paper del registre civil conforme la persona ha mort. Els actes de darrera voluntat...
Els que no siguin descendents, ascendents o cònjuges iniciarem un procediment judicial voluntari de declaració d’hereus intestat regulat a la LEC de 1881.
58 Un cop realitzat els passós anteriórs, el que vólem saber l’órdre de la crida intestada. El procediment és el següent: 1r: Línea directa descendent: Els fills o descendents del causant. Podem passar dues coses: a. El fill hagi premort al causant, és a dir, que hagi mort abans que el causant, si es declarat absent o indigne. Que el fill hagi estat declarat indigne. Que són actes del descendent contra el causant atemptant contra la seva integritat física o dignitat.
Aleshores estarà considerat indigne per succeir-lo. En aquest cas, Entren a succeir-ló els descendents d’aquest hereu al llóc del premórt, absent ó indigne representant-ló en l’herència. És el que s’anómena dret de representació.
b. Pót ser que l’hereu repudií l’herència intestada. En aquest cas, la solució es diferent, no entren els descendents perquè ha repudiat, sinó que opera el dret de créixer, per tant l’herència va a parar als seus hereus.
Si el causant tenia una parella estable, els drets successoris intestats conviuen amb els drets viduals intestats.
2n: Si no hi ha fills o tots repudien el següent hereu intestat és el cònjuge o convivent en unió estable. Des de que es va apróvar el códi civil de 2008, s’equipara el cónvivent en unió estable al cònjuge, cosa que no pasa al CCespanyol que passa dels fills del causant als pares del causant l’herència. Aquest cònjuge ó cónvivent serà l’hereu intestat en cas de que no hi hagi ni separació ni divorci.
3r: Desprès entren els pares o descendents de primer grau, per parts iguals, Si només hi ha un el pare o mare que estigui viu sinó per parts iguals. Si no hi ha pares vius, els següents descendents per ínia directa. Primer divisió per línies ( matern/ patern) i si no dins de la línia per cap ( si hi ha un avi patern i dós avis materns, una meitat per avi patern, i l’altre per els avis materns. Els avis matern es repartiran la meitat entre els dos ( avi patern: 50%, avi matern 1: 25%, avi matern 2: 25%).
Si nó hi ha parents en línia directa, ens anem a la línia cól·lateral, és a dir, em d’anar a l’ascendent cómú. Els primers hereus cól·laterals són els germans. Els de dret própi, i amb dret de representació (respecte dels seus fills, és a dir, si un dels germans del causant ha premort, els hereus són els fills d’aquest germà, que el representaran). Si el germà repudia entra el dret a créixer.
El dret de representació és una excepció al principi de que el dret més proper exclou al més llunyà. Aquest dret només opera en cas de fills i néts i germans i nebots... si entren altres parents no opera el dret de representació.
4) Si no hi ha altres parents, fins al 4rt grau col·lateral (cosins), sense dret de representació.
59 5) Si nó hi ha res d’això entra la Generalitat, amb la finalitat de destinar l’herència a fins socials i culturals sempre en benefici d’inventari (l’hereu respon dels deutes fins al límit del valor de la herència) No fa falta que ho digui expressament, sempre hó serà d’aquesta manera.
En matèria de successió no poden haver hereus testamentaris i hereus intestats, tot i que no vol dir que la successió intestada mai podrà conviure amb una disposició voluntària del causant. Pot ser que hi hagi un codicil o si ha órdenat llegats a favór d’aquestes persónes, s’óbrirà la successió intestada, però aquest hereu intestat vindrà determinat per els hereus d’aquest llegat.
Els pactes successoris eren un contracte entre dos o més persones en el qual el causant donava un benefici a un hereu. Seran dispósicións que s’hauran de cómplir tót i que nó hi hagi testament.
Quan en el testament hi ha instituït un substitut vulgar, nó s’óbrirà la intestada, el testament quedarà cóm estava per mólt que l’hereu renunciés.
Diferents drets: ius transmissionis, dret de representació, dret d’acrèixer.
1) Ius Transmissionis: Quan l’hereu es cridat a l’herència i aquest mor sense pronunciarse sobre la herència, aleshores el que es transmet nó és l’herència en si mateix sinó el dret de renunciar a una herència, per tant l’hereu pódrà acceptar una herència i l’altre repudiar-la o bé repudiar ambdues herències. És un dret la repudia a la herència. (Cas de un hereu que no accepta ni repudia una herència i mor, aleshores el seu fill o descendent que hereti, podrà repudiar ambdues herències, o be acceptar una i repudiar un altra..) Opera per tant el dret de Transmissió. El termini de repudia d’una herència és de 30 anys. Això sempre és així, en qualsevol tipus de successió.
2) Dret de representació: l’hereu que premór ó es declarat absent ó indigne, si és un hereu testamentari i hi ha un substituït vulgar el substituirà aquest, si és intestat operarà el dret de representació. Només en casos de successió intestada i legítima i en casos que preveu la llei.
3) Dret d’acréixer: en cas de repudia per part de l’hereu.
El ordre de la successió intestada; fills, cònjuges, pares i altres. En el cas de la legítima per exemple són fills i pares, ja que el cònjuge no té dret a llegítima. Al CCesp no pasa, a Catalunya si perquè pót ser que l’hereu intestat en defecte de fills sigui el cònjuge tót i que la legítima serà per als pares del causant.
60 Els drets viduals intestats (del cònjuge convivent) El cònjuge o convivent estable (El usdefruit i commutació mai tindrà consideració de llegítima) té dret a usdefruit universal vitalici de tóta l’herència Aquest usdefruit universal es calcula tenint en cómpte que els fills a més d’hereus són legitimaris, per tant aquet s’estendrà també a la llegítima. Aquest usdefruit però nó s’estén ni als llegats fets en codicils ni a les atribucions particulars fetes al pactes successoris, ja que queden fora de la successió intestada. Aquest el códi civil dóna dret a cómmutar el usdefruit per ¼ per l’herència exclósa la llegítima i el códicil + usdefruit de l’habitatge habitual sempre que estigui dins de l’herència.
El dret a commutació és el dret que té el vidu, els fills seran hereus de la nua propietat fins que mori el vidu, ja que aquest tot i que es torni a casar o convisqui maritalment no es perd.
Aquests són per ministeri de la llei, aquests es poden evitar fent testament vàlid al respecte, deixant per tant aquests drets viduals sense efecte.
Cómmutable vól dir que pót escóllir entre usdefruit universal de l’herència ó bé cómmutar-lo per una ¼ part de l’herència en própietat + l’usdefruit de l’habitatge habitual, si aquest fórmi part de l’herència, ja que pót ser que s’hagi atribuït cóm a llegat ó s’hagi fet un pacte en atribució particular. El termini per escollir això és d’1 any.
Per calcular la ¼ part de la commutació inclou també les llegítimes.
Hi ha una institució obligatòria sempre que és la quarta vidual que té el cònjuge que viu convivent estable, en cas de necessitat sempre té dret, intestat, o testamentari.. no és una llegítima sinó un dret que s’atórga al vidu. Tót i que n’ha de tindre necessitat. Si és una successió testada sí que podria demanar quarta vidual. (més endavant es veurà cóm), en canvi la commutació només opera en la successió intestada.
Atorgar testament.
S’ha de tenir més de 14 anys i capacitat natural per atorgar testament. Aquest és personalíssim per tant els menors que no poden testar, els pares dels menors poden preveure una substitució pupil·lar en el seu propi testament, és com testar per ells, ja que aquests són impúbers.
Si no es preveu per substitució pupil·lar es reparteix de la següent manera: Si aquest impúber ha rebut béns gratuïts per la línia materna o paterna, aquests béns tornaran al trónc d’ón próvinguin ó matern ó patern, succeint en el grau més pròxim ó próper, fins al quart grau.. Principi de troncalitat.
Per la resta de béns es segueix l’órdre intestat “nórmal”.
61 ...