T7. Vegetació del món (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 2º curso
Asignatura Anàlisi i Cartografia de la vegetació
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 06/04/2016 (Actualizado: 22/05/2016)
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

T7. VEGETACIÓ DEL MÓN REGNES FLORÍSTICS Hi ha grups d’espècies amb àrees de distribució més o menys coincidents. Aquests patrons han permès establir línies divisòries i reconèixer una sèrie d’àrees florístiques. S’han definit 6 regnes diferents; Holàrtic, Paleotropical, Neotropical, Australià, Capense i Antàrtic. Tot això ve degut a la separació de les plaques tectòniques. Fa 200Ma ja hi havia plantes molt evolucionades i al separar-se el gran continent, Pangea, aquestes van quedar repartides i per això, avui en dia, trobem llinatges comuns en diferents llocs. No podem parlar de mateixes espècies ja que la vida mitjana d’una espècie sobre la Terra és de 10Ma i en aquests 135Ma en els que s’han conservat els llinatges comuns, les espècies han pogut anar canviant.
CLIMES DEL MÓN A l’actualitat, les espècies es distribueixen segons el clima. L’Equador és el lloc de la Terra que rep més energia. Si la Terra no pateix cap canvi, aquesta energia calenta aniria cap als pols i es refredaria i es formaria una única cel·la convectiva.
Ara bé, hi ha la força de Coriolis, que fa que aquest aire caigui abans de que arribi a l’equador, per tant, deixa anar aquest aire sobre els deserts, i així successivament formant diferents cel·les convectives. Per tant, podem dir que la temperatura té un gradient decreixent cap als pols però la humitat no a causa d’aquestes cel·les convectives. A la Terra, doncs, trobem zones polars, zones temperades i zones tropicals.
Per tant, si sabem les zones humides, polars, temperades... podem distribuir la vegetació. [Exemple: els deserts ens indiquen que hi ha poca humitat, però pot haver deserts en clima fred i en clima calorós]. Hi ha menys oscil·lació tèrmica a l’Equador ja que no hi ha estacions i condiciona a la vegetació. L’hemisferi Nord i Sud no comparteixen oscil·lacions, en té més el Nord que el Sud, a causa de la quantitat de l’aigua].
DISTRIBUCIÓ DELS BIOMES Un bioma és una gran unitat geogràfica amb plantes i animals que viuen en unes condicions similars i que tenen unes formes de vida similars.
- Gels polars El desert de gel és característic de les regions interiors de Groenlàndia i a l’Antàrtida. Les condicions físiques són extremes i no existeix vegetació.
- Tundra àrtica No n’hi ha al Sud. És una regió sense arbres, que s’estén per la part Nord de l’hemisferi nord. Ocupa molta superfície terrestre, 1/5, i hi ha una gran sequera perquè la precipitació és molt baixa, inferior als 250mm. Presenta una capa subterrània de permafrost (sòl gelat per sota dels 50cm de profunditat). Els sòls són àcids o neutres, pobres en nutrients i poc apropiats per a l’agricultura. L’alçada de les plantes està condicionada per l’alçada de la neu a l’hivern, ja que sota la muntanya de neu la temperatura és molt més adequada. La temperatura a l’estiu incrementa de manera favorable per les plantes i els animals però la pluja no incrementa molt. El factor més important són les migracions, que fan cicles de vida curts, aprofitant només l’estiu. Ranfiger tarandus, nom dels rens, grans migracions.
Poden haver llocs de sòls poligonals, de fenòmens de solifluxió i permafrost, de sòls esglaonats que es troben al Pirineu. Els líquens són típics de les tundres, Cladonia.
- Taigà: Bosc boreal de coníferes La taigà és nom rus dels boscos boreals de coníferes. Es caracteritza per presentar una coberta permanent de neu durant l’hivern. El clima és molt sever, especialment cap el Nord vers l’interior i les temperatures oscil·len entre 35ºC i 50ºC. A les zones més septentrionals del seu territori, hi ha la presència dels permafrost, que és una capa de gels subterranis a menys d’un metre de profunditat. A la part meridional, els arbres solen ser molt alts i cap el nord, els arbres són d’alçades més reduïdes. El bosc boreal de coníferes s’estén, sense interrupció, a través d’Euràsia i Nordamèrica, en els quals hi domina coníferes, líquens i briòfits epífits. Coincideix amb les precipitacions. Els estomes de les coníferes són els únics que es disposen en sèrie, filera. Deixen anar les llavors a l’hivern perquè no necessiten energia i així queden sobre la neu, i quan aquesta es fon, subministra aigua a la llavor que la fa créixer i desenvolupar. El període vital és molt curt, només a l’estiu i la resta de l’any es troba en criptobiosi (cicle vital aturat).
Betula és la més important.
Les adaptacions son els arbres de fulla perenne (perenne perquè sinó gastaria molta energia), la forma cònica que permet expulsar la neu. Les acícules representen una adaptació a l’entorn, evapotranspiren menys i expulsen la neu amb més facilitat que les fulles amples. La descomposició de la matèria orgànica és lenta i el sòl es torna pobre i prim.
- Bosc temperat caducifoli Bastant simètric distribuït. Són boscos planifolis, de fulla plana i caduca a l’hivern.
Hi ha un gran increment de les precipitacions. Perd la fulla a causa de la no disponibilitat d’aigua i el fred que fa. Les adaptacions són el tall de subministrament d’aigua a les fulles i segellament de la zona entre la base de la fulla i el tronc si la temperatura és molt baixa. Abans de la caiguda, una part de l’aliment de les fulles es torna a introduir en les branques on s’emmagatzema i s’utilitza en la següent primavera. La migració i la hibernació són utilitzades pels animals d’aquest bioma i esquirols i gaigs solen emmagatzemar grans quantitats d’aliments a terra, sota les fulles caigudes o en forats d’arbres per al seu ús durant els freds hiverns quan el menjar és escàs. Europa té un gradient de bosc temperat caducifoli: a la cordillera cantàbrica amb climes més suaus fins a llocs més al nord on es boscos tenen un clima més sever.
- Praderies temperades i semiàrides Ajuntem les praderies i estepes tant les temperades com les semiàrides. Aquestes últimes són molt important perquè són una zona molt ecotònica. Cobreixen la zona que s’estén entre els boscos caducifolis temperats i els deserts, amb unes precipitacions entremig a les dels dos biomes. A diferència de les sabanes, les estepes o praderies no presenten mai arbres i es caracteritzen per tenir hiverns freds. El creixement de les plantes és estacional, amb poca diversitat d’espècies herbàcies. Han estat molt explotades per les activitats agrícoles.
Hi ha herbívors però també depredadors, per tant, molts animals tenen ulls al costat per poder vigilar si algun depredador està a prop. L’adaptació dels depredadors són els ulls més ajuntats perquè fa millor la visió. Les plantes que es dediquen a la pol·linització són l’únic tipus de plantes de praderies que són molt acolorides amb colors molt vistosos.
- Vegetació mediterrània Es dóna en 5 llocs del món i ve definit pel clima, tipus de planta.... Els 5 llocs són la Conca Mediterrània, Califòrnia, Xile, Sud Àfrica i Austràlia. És una vegetació esclerofil·la (dura) perquè té la cutícula. A l’hivern són frescos, suportables, que no vol dir congelat i els estius calorosos i secs. El foc és un factor ecològic de primer magnitud i els mecanismes d’al·lelopaties tenen gran importància. A menys de 400mm de precipitació deixa d’haver vegetació arbòria.
Les adaptacions són que les plantes són anuals i floreixen després de les pluges d’hivern després de sobreviure a l’estiu en forma de llavor. Les formes perenne tendeixen a tenir petites fulles perenne i esclerofil·les amb estomes situats entre pèls a la part inferior de la fulla. Contenen substàncies químiques volàtils per a dissuadir els herbívors i moltes espècies són resistents al foc.
- Deserts Són la causa de les cèl·lules convectives. Hi ha deserts perquè hi ha anticiclons i aquests no es mouen. Estan situats a la latitud 30, tant Nord com Sud. Hi ha deserts que tenen molta poca probabilitat de precipitació i si aquesta és molt baixa, és molt irregular. Hi ha dos tipus de deserts; els freds i els càlids. Les plantes que hi ha són plantes amb adaptacions diverses; són efímeres (creixen i es reprodueixen molt ràpidament), tenen espines i suculència, cutícula gruixuda, cerosa i arrels poc profundes i amples (ja que no plou gaire sovint i així aconsegueixen agafar l’aigua de manera molt ràpida quan plou). Una estratègia de les flors és obrir-les a la nit per ser pol·linitzades ja que pel matí és inviable. Les adaptacions dels animals del desert és l’obtenció d’aigua dels animals, tenen una capa externa gruixuda, estan al cau o en refugi durant el dia, tenen les orelles grans i són més petits per tal de tenir menys superfície d’àrea per perdre aigua.
Una planta molt comuna del desert és l’estepicursora; que deixa anar les llavors sense cap tipus de gasto energètic i ho fa gràcies al vent i les pendents. Les aranyes també estan adaptades per rodar en el desert i així no gastar energia. Hi ha plantes crasses que estan casi tot l’any en criptobiosi i si la reguem, veiem que en poc temps floreix. És una estratègia per obtenir aigua ràpidament per si en molt temps no hi torna a haver. Les selaginel·les són criptògames vasculars que quan la reguem s’obra i que per tant, al desert es troba en criptobiosi. Els Meroles anchietae (llangardaixos) tenen tendència a no posar molta superfície corporal al terra, per tant, va alternant el suport de les seves potes sobre el terra.
- Sabanes tropicals Per sota dels deserts, trobem les sabanes. S’anomenen així perquè es troben a les zones tropicals; Índia, Australia.. Les sabanes estan en contacte amb les praderies però aquestes comencen a tenir arbres sempre en forma molt dispersa, a causa d’una qüestió climàtica. Els arbres són de fulla caduca i perden la fulla a l’estació seca. Tenen uns límits que desorienten perquè estan en contacte amb el desert i les accions tròpiques fan que el desert avanci o que les selves tropicals estan explotades i convertides en sabanes a causa d’incendis. Aquests incendis poden ser de caràcter antròpic, per afavorir el creixement d’herbes tendres per les pastures, camps més verds per tal d’alimentar els nostres ramats.
Té una pluviometria molt marcada durant els mesos de calor i la temperatura també és més elevada durant aquests mesos de més calor. El rang de temperatura anual és de 7,1 i que la precipitació anual és de 578mm, molt concentrada durant l’estiu, i això provoca que no pugui créixer un bosc sinó arbres aïllats. Aquests arbres són acàcies, i tenen un problema i és que els grans mamífers i herbívors se les mengen. Les acàcies són espinoses (girafes juguen amb la llengua per menjarse-les i els elefants les tomben al terra per poder-se-les menjar. Els cérvols es posen en posició bipedisme per poder arribar-hi), i hi ha algunes que tenen formigues de les que piquen que entren dins les espines per forats. A més a més, tenen un mecanisme de defensa químic que s’activa quan un herbívor arranca les fulles i fa que les següents fulles siguin amargues. Aquest fenomen es produeix a les acàcies veïnes. El baobab té la capacitat d’emmagatzemar aigua en el seu tronc i floreixen de nit per no deshidratar-se.
*No existeix una evolució senzilla sinó una co-evolució, és a dir, es necessita d’altres espècies per evolucionar.
- Boscos tropicals i equatorials Tenim 3 categories, 2 a destacar: bosc equatorial (selva plujosa o pluvisilva) i bosc tropical caducifoli (bosc tropical igual que la selva però té una estació seca).
BOSCOS TROPICALS HUMITS: Són arbres perennifolis i hi conviuen moltes plantes i animals, la seva diversitat específica és enorme. Ni l’aigua ni la temperatura constitueixen uns factors limitant en cap moment de l’any, sempre hi ha molta aigua (2.000 i 4.000 mm/any) i molta temperatura elevada. Existeix poca acumulació de matèria orgànica ja que els descomponedors actuen ràpidament sobre les fulles i els nutrients alliberats són absorbits ràpidament per arrels microrríziques.
BOSCOS TROPICALS ESTACIONALS: A les àrees tropicals, en les que existeix una clara estació seca, poden aparèixer altres tipus de boscos completa o parcialment caducifolis. En els boscos mixtos, hi ha arbres i arbust perennifolis i estan barrejats amb arbres de fulla caduca.
La vida en aquestes selves es disposa per estrats, competència vertical, és a dir, hi ha tanta vida que costa arribar a la llum plantes epífites. Hi ha plantes adaptades a viure sobre els arbres. També, hi ha plantes paràsites que viuen sobre els arbres, i és degut a que així poden arribar a la llum. És molt normal que hi hagi arbres molt grans que tenen enormes contraforts prop de la base per proporcionar una major estabilitat ja que les arrels no solen ser gaire profundes. Moltes fulles tenen la superfície de degoteig, que és una punta per on s’elimina l’aigua ja que plou tant i sinó les fulles es podririen i li sortirien fongs.
- Vegetació de les altes muntanyes, azonals Depenen de variables edàfics, en aquest cas, de l’alçada. El clima és molt sever i l’època vegetativa és molt curta. Les adaptacions són créixer juntes per captar l’aire calent i l’aigua i créixer prop de terra per no danyar-se amb el vent. Les seves fulles són petites i dures, per protegir-se de la neu o calamarsa, també tenen pèls que les protegeixen del fred i de la insolació. Les arrels són profundes per no ser emportades pel vent. Algunes tenen substàncies anticongelants per evitar-se congelar.
VEGETACIÓ I ALTITUD L’efecte de l’altitud sobre la distribució de la vegetació és que a nivell de mar trobem boscos i matolls esclerofil·les, si pugem trobem boscos temperats planocaducifolis, més amunt tenim els boscos boreals de coníferes, més amunt les tundres i a dalt de tot els gels polars. Per tant, l’altitud repeteix la latitud.
...