Plaute (2017)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Fonts Històriques
Año del apunte 2017
Páginas 13
Fecha de subida 13/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Un 9,2 de treball

Vista previa del texto

17-3-2017 Miles gloriosos Titus Maccius Plautus Ramon Audet Sanchez Fonts històriques Grup: C1 NIUB: 18109033 Índex Introducció ........................................................................................................................ 2 El soldat fanfarró .............................................................................................................. 3 Personatges principals ................................................................................................... 3 Desenvolupament de la trama ....................................................................................... 3 El paper de la dona en la societat romana ........................................................................ 5 ¿D’on ve la misogínia de la societat romana? .................................................................. 8 Mite de Pandora ............................................................................................................ 8 Conclusions .................................................................................................................... 10 Bibliografía ..................................................................................................................... 11 Bibliografia ..................................................................... ¡Error! Marcador no definido.
1 Introducció El context històric en el qual es desenvolupa la vida de l’autor que he escollit és en l’època Republicana. És un moment en la història romana convuls i amb rivalitats que acabaran per suposar enfrontaments amb altres estats. Unes de les potències de l’època eren Etrúria i Cartago. La regió física on s’ubicava la ciutat antagònica de Roma (és a dir, els cartaginesos) era en la península del golf de Tunísia, un lloc idoni per tenir el control de les rutes que enllaçaven el Mediterrani oriental amb l’occidental a través de l’estret sicilià.
La prosperitat econòmica de Cartago es basava en la seva riquesa comercial a causa dels intercanvis mercantils i per tenir una potent flota naval.
Tots els estats buscaven l’expansió territorial per les ànsies de poder i les seves aspiracions i això va produir un conflicte bèl·lic molt sagnant i llarg, les Guerres Púniques (264-146 aC). Van produir-se tres i totes elles amb un mateix segell distintiu, la victòria romana contra els cartaginesos. Aquestes victòries militars proporcionaran a Roma prestigi exterior i per contrapartida, l’enfonsament de Cartago. Arran de tot això, es començarà a desenvolupar “l’imperialisme” romà. El S.II aC estarà marcat per l’expansió romana en el Mediterrani oriental i per les influències en molts àmbits de l’hel·lenisme (cal destacar que per aquesta època el món egipci estava en plena decadència). El panorama geogràfic quedava molt favorable pels romans, tenint en el seu poder territoris del sud d’Àfrica, domini de la península Itàlica i Ibèrica, la Gàl·lia i el control dels territoris hel·lenístics (Estivill, 1998, págs. 648-654).
De la vida de l’autor només es conserven dades incertes (exceptuant la data de la seva mort 184 aC). Original de la ciutat de Sàrsina (actual Itàlia) probablement nascut l’any 255 aC. La tradició biogràfica el fa actor abans que autor, ja que a les seves obres s’intueix un gran coneixement de l’escena. Veurà in situ la invasió d’Itàlia per part d’Anníbal a causa de les Guerres Púniques. Davant les situacions complexes i dificultoses de l’època, la comèdia com a gènere teatral era un “antídot” contra les preocupacions del moment.
Plaute realitzarà “comèdia a la grega” perquè va imitar models procedents del teatre hel·lenístic, per això, l’argument de les seves obres sempre es desenvolupa en ciutats gregues.
Se li han atribuït unes vint-i-una comèdies com per exemple; el Soldat fanfarró, l’Amfitrió, el Persa, Psèudol, Truculent... entre d’altres. Moltes de les seves obres presenten punts en comú (sobretot en l’àmbit dels personatges) (Plaute, 1949).
2 El soldat fanfarró Personatges principals - Pirgopolínices; protagonista, és l’anomenat soldat fanfarró (o militar).
- Artotrogus o Artrotog; és l’esclau de Pirgopolínices i qui li fa la pilota. Abans de pertànyer al soldat, era l’esclau del jove atenès (Plèusicles).
- Periplectomen; home vell, veí de Pirgopolínices.
- Filocomàsia; la jove enamorada del jove atenès i segrestada pel militar.
- Plèusicles: enamorat de Filocomàsia i jove que ha de marxar a Naupacte.
Desenvolupament de la trama L’argument de la comèdia gira al voltant de Pirgopolínices el qual és un soldat fanfarró.
Geogràficament la situem a la ciutat d’Efes. És una comèdia basada en una obra grega titulada Alazon, que en llatí significa “fanfarró” (Plaute, 1949, pág. 84)”. En el primer acte (Plaute, 1949, pág. 79) l’obra comença així: Pirgopolínices.- Apa! Deixeu-me l’escut més lluent que els raigs del sol quan fa bon dia; així, quan sigui l’hora, la seva resplendor, al fort de la brega, deixarà els rengles contraris completament enlluernats.
Mentrestant, vull consolar aquesta espasa meva, que no es queixi ni perdi el coratge, tant de temps com la porto sense fer res... Pobreta! Ja deu frisa per fer xixines l’enemic...
Però, ¿on és aquest Artotrogus? Aquest petit fragment mostra la personalitat del protagonista, un soldat ingenu que es creu que totes les dones li van darrere. El militar està acompanyat d’Artotrog1 una espècie de paràsit que se n’aprofita de la seva ignorància. Del pobre soldat se’n en riuen fins i tot els esclaus. Artotrogus tenia un altre amo abans que ell i era un excel·lent minyó original d’Atenes, el qual tenia una xicota i els dos estaven molt enamorats. Però, un dia el jove atenès fou enviat de missió oficial a Naupacte, per realitzar un afer important.
Pirgopolinices arribarà casualment a Atenes i començarà a treballar-se a la mare de la noia a base de vins, vestits i llepolies. Fins a tal punt que es convertirà en el seu home de confiança i li robà a la seva filla que serà raptada i emportada a Efes. Artotrogus en assabentar-se’n dels fets agafarà un vaixell amb direcció Naupacte, per explicar-li al seu A la comèdia grega és el personatge golafre que viu al servei d’un amo a qui es dedica a elogiar per tenirlo content i així guanyar-se el pa. Tal com succeeix en el Primer acte. En el cas d’aquesta obra és qui fa de narrador explicant el seu argument en el Segon acte.
1 3 amo atenès el què havia ocorregut. Però en alta mar uns pirates prendran el vaixell on l’esclau estava. I qui havia agafat el vaixell l’entregarà com a presoner a Pirgopolinices.
Un cop s’instal·là amb el seu nou amo, veu a la noia segrestada. En aquesta complexa situació ella li explica el que sent pel seu amo i que no suporta al soldat. Enviaran unes tauletes al seu amor per aconseguir que vingués a Efes. El jove atenès no dubtarà dues vegades i s’allotjarà en la casa del veí, anomenat Periplectomen. Era un vell molt amable i l’acollirà a casa seu. Fins i tot foradarà la paret d’una cambra perquè els dos enamorats es poguessin veure sense que ningú se’n dónes compte (Plaute, 1949, págs. 83-85).
Escèler, un dels criats del militar veu com Filocomàsia i Plèusicles es besaven, el guàrdia va disposat a dir-li el què a vist al seu amo. Però, ells i Palestrió ho neguen tot (a més a més, l’esclau li diu que si acusa a Filocomàsia falsament, es ficarà en un embolic) i s’inventaran que la noia estava a casa i no pas en la del veí. Faran creure a Escèler que havia arribat d’Atenes la germana bessona de Filocomàsia i que era ella qui s’estava besant amb el jove atenès. Amb la complicitat de Periplectomen, Plèusicles i Palestrió paren una trampa al soldat, faran creure-li que Acrotelèutia era la dona de Periplectomen (en realitat era una clienta) i que estava molt enamorada d’ell. Enviaran un anell com a prova del seu amor, a més a més, el militar li dirà a la jove Filocomàsia que ja no l’estima.
L’esclau parlarà amb el seu amo de la noia que suposadament estava enamorada d’ell, comentant-li que; estava casada i que era viuda alhora (a causa que estava casada amb un home vell). Palestrió veient la situació intentarà convèncer al seu amo de què abandoni a Filocomàsia i que aquesta torni a Atenes amb la seva germana bessona. També proposarà que li rega-li les seves joies per aconseguir el perdó de la noia (Plaute, 1949, págs. 92100).
El jove Plèusicles es farà passar per un capità que ve a la recerca de Filocomàsia de part de la seva mare, que es trobava indisposada. Pirgopolínices alliberarà al seu esclau Palestrió com agraïment pels serveis concebuts. El llibert marxarà amb els dos joves enamorats. Filocomàsia fingirà una pena terrible per perdre al soldat. Quan Pirgopolínices entra a casa de Periplectomen, el vell li retreu i l’acusa de ser un adúlter, i farà que el seu cuiner el castigui. Quan surt de casa del vell, Escèler finalment informarà el seu amo de què va veure, i és aquí on el militar comprèn que ha sigut enganyat pel jove atenès i per la seva pròpia ignorància.
4 El paper de la dona en la societat romana En l’obra es poden apreciar diferents classes socials, com els esclaus, lliberts, cortesans, soldats... però, inspirant-me en el paper de Filocomàsia, analitzaré el rol de la dona en la societat romana. Per fer-nos una idea grosso modo de quines eren les seves tasques principals, citaré al polític romà Cató: Totes les nacions dominen a les seves dones; nosaltres dominem a totes les nacions, però a nosaltres ens dominen les nostres dones.
(Poulsen, 1950, pág. 189). Aquesta cita contrasta amb la locució llatina que diu així: Lanifica et lentifica matrona2. Per tant, aquest llatinisme deixa entreveure que el paper de la dona estava reservat a l’àmbit domèstic. Quan la por a Cartago es va dissipar, va començar el vici a desplaçar el pudor; i no fou una evolució gradual, sinó una caiguda en picat dels valors que hi havia abans. Els homes dels S.II-S.I aC, es queixaven de les seves esposes sostenint que les dones dels seus avantpassats eren més honestes i més pudoroses.
En els principis de la fundació de Roma i a mitjans del període republicà la dona era reservada (molt alabada), caracteritzada com la Domiseda que literalment vol dir: la dona que es queda a casa.
Es van anar perdent gradualment les virtuts de les llars i la immundícia es va apoderar de la societat romana. Va produir-se el despertar de la individualitat femenina i això va comportar conseqüències perilloses i pecaminoses en general però, alhora els hi va atorgar una major agudesa intel·lectual.
Els romans tenien un model de feminitat ideal en la República tardana (S.II-I aC). Les principals tasques de la muller eren cuidar la família, la domus i venerar als déus. Per tant, una de les seves funcions era la de donar fills i procrear, havien de realitzar una tasca que només elles podien fer-la, aquí començarà a gestar-se la idea de dona com a mare, la maternitat com a element essencial de la feminitat. També era l’encarregada de la seva educació. Però totes les seves tasques tenien una relació d’interdependència respecte al paterfamilias que normalment era el marit. La societat romana era patriarcal i a la dona se li atribuïa fragilitat d’ànim (levitas animi) per això, en cas que morís tant el pare com el marit, continuava necessitant a un home per fer de tutor i assistent en assumptes de caire econòmic i jurídic (B.Pomeroy, 1991, págs. 174-177). Sempre havia d’estar subordinada a un home.
2 Traducció: la matrona filadora i teixidora.
5 Les relacions matrimonials no eren per amor com l’entenem avui dia, sinó per les riqueses, béns i capital que tingués una família. Els matrimonis amb homes d’alt poder adquisitiu eren una estratègia dins de les famílies de l’elit de la societat romana. Servien per a segellar aliances o inclús per a tancar disputes. Els divorcis eren un tràmit fàcil a l’antiga Roma, eren freqüents els casaments segons i tercers 3. Era habitual que l’home es quedés vidu a causa de les complicacions del part i els problemes de la maternitat.
Però, també podia ser a la inversa, que la dona es trobés vídua a causa que el marit estava arriscant la seva vida en la guerra, cosa característica dels romans (Dixon, 1988). La dona havia d’entregar-se per complet al seu home.
Hi havia diferents tipus d’esposes, assegura Juvenal4 ; la dona de les classes més altes exigia al seu marit la màxima llibertat per divertir-se com una vídua. La dona culta que sabia utilitzar la retòrica, utilitzava tota classe de definicions com si fos un filòsof i preferia parlar en grec i ser estimada a la “manera grega”. Per tant, el rol de la dona era diferent en funció de la classe social a la qual pertanyés. La dona era considerada la materfamilias, títol per altre lloc honorífic, mancat de tot tipus de responsabilitats jurídiques que en canvi, sí que comportava el del paterfamilias. La materfamilias havia de ser un exemple pròxim a l’ideal de feminitat, allunyada de les debilitats pròpies del seu sexe.
Hi havia dones intruïdes, que eren artistes i d’altres que el seu únic atractiu era la seva gràcia, sobretot la manera en com caminaven era una de les coses que més s’apreciaven a Roma. Sobre una làpida mortuòria hi figuraven aquestes paraules; Era amable en el seu parlar i noble en el seu caminar. Per conèixer en profunditat els matisos individuals, és necessari recórrer als retrats romans on hi ha plasmada una font molt rica i inesgotable de peculiaritats de la persona representada (Poulsen, 1950, pág. 198).
3 4 Un exemple d’aquest fet seria Juli Cèsar qui va estar casat amb quatre dones.
Poeta llatí de finals del S.I dC .
6 Retrat de Júlia, filla de l’emperador Tito. Finals del s. II dC. Obra realitzada a l’època Imperial flàvia. Actualment es troba en els Museus Capitolins, a Roma. Predomina una estètica hel·lenística amb la delicadesa i qualitat que desprèn el retrat. Mostra unes faccions fines, amb un coll llarg i prim. El pentinat deixa entreveure que ve d’una classe benestant, a més a més, la moda que hi havia. És un símbol de distinció i rang en l’època imperial. El realisme del retrat ve donat pels gustos artístics del moment.
S’aprecia un clarobscur en els seus cabells i una superfície polida. Es veu un rictus inexpressiu, hieràtic i immòbil, sense sentiments trobats.
Normalment aquest tipus de bustos estaven dissenyats per ser vistos des d’un únic punt.
És molt probable que aquesta obra en la seva concepció estigués pintada però, a causa de la debilitat dels pigments de l’època i els desperfectes que ha pogut anar patint, no es conserva policromada. L’obra podria haver estat realitzada per un escultor grec, però l’estil és romà (Matt, 1951, pág. 139).
L’únic àmbit públic en el qual la dona tenia permesa la participació de manera habitual era en la religió. La qual fixava uns models de conducta femenina a seguir. Un exemple d’aquest cas el trobem en el culte a Tacita Muta, era una nimfa que el déu Júpiter va castigar per parlar massa. El 21 de febrer se celebra la seva festivitat. Va tallar-li la llengua i la va regalar al món subterrani. En el camí cap al món dels morts fou violada i fruit d’aquesta relació no consentida van aparèixer els Lares, dos bessons que es van convertir en els esperits guardians dels avantpassats morts, d’acord amb les tradicions romanes, observaven el bon funcionament de la família, béns o esdeveniments (Ovidio, 2011).
Aquesta explicació mitològica, era una manera d’imposar el silenci femení. El que volia dir l’home amb aquest mite és que la dona que parlés quan no havia de fer-ho podria patir un càstig ferotge. Els mites sempre portaven dobles sentits i múltiples connotacions i servien com a models de conducta pels ciutadans, per tant, tenien una funció social. En aquest cas, el mite es mostra com una imposició d’una cultura (¿masclista?5) on l’home 5 Ho poso entre parèntesis perquè el que avui en dia en es pot semblar masclista segurament per a ells no ho era. És més que probable que hi hagi societats actuals que tampoc ho considerarien masclista. Per tant, tot és relatiu.
7 té un domini molt gran sobre la dona i on aquesta queda en evidència en quant a privilegis, deures i drets (respecte a el poder masculí).
Un punt de summa importància pels romans era la castedat de les dones. S’esperava d’elles que fossin virtuoses, en el sentit de complir amb les exigències que comporta saber portar una casa, la família, els requisits de la religió i es donava molta importància a la castedat. Tant la castedat com la fecunditat donaven a la família romana un prestigi similar a un èxit militar (B.Skinner, 2013).
Les dones que es dedicaven a la prostitució contrastaven amb les dones de classes altes a les quals no se’ls reconeixia el dret a la sexualitat fora de la procreació. Hi havia el costum de besar a les dones per veure si havien begut alcohol. Es va crear un edicte al S. II aC, en el qual es castigava a les persones que intentessin forçar a tenir actes sexuals a les dones pel carrer. Amb això es volia aconseguir que les dones no tinguessin trobades extramatrimonials i sobretot, que no tinguessin descendència il·legítima. En cas que la dona enviudés, havia d’estar deu mesos de dol, podia comprometre’s amb un altre home però, no casar-se amb ell perquè això comportaria estar acusada d’infàmia. Aquest fet podria no ser una cosa desbaratada però en canvi, l’home podia refer la seva sense guardar cap tipus de dol (F.Gardner, 1991, págs. 117-118).
¿D’on ve la misogínia de la societat romana? La societat romana està molt lluny del que nosaltres avui dia podem considerar una societat justa, democràtica, igualitària i lliure. Però, abans d’acusar els romans de ser ells els culpables que encara diàriament ens trobem mostres de masclisme, hauríem de mirar als seus predecessors, els grecs. Els mites són una inesgotable font de coneixement, de models de conducta, d’explicacions d’allò inexplicable (en l’època en què foren creats) però sobretot, constitueixen una font inesgotable dels pensaments i mentalitats d’una cultura anàloga a la nostra.
Els mites hel·lènics són tant o més masclistes i amb connotacions despectives respecte a el gènere femení, com els romans. Un dels mites que millor plasma aquesta situació és el de la caixa de Pandora.
Mite de Pandora D’entrada, el mite de Pandora té l’objectiu d’explicar la desafortunada condició dels homes atribuint la responsabilitat als actes d’una dona, Pandora. Fou creada per ordre 8 explícita de Zeus amb aquesta finalitat. És una llegenda creada per Hesíode presentada en les seves dues obres principals (La Teogonia i Els Treballs i els Dies). Aquest relat té paral·lelismes amb altres religions i mites.
Zeus va ordenar a Hefest que barregés terra amb aigua, i que creés una bonica figura de donzella similar en el seu rostre a les deesses immortals i que li donés veu i vida humana.
Després, va encarregar a Atenea que li ensenyés a teixir i cosir6. Afrodita també tenia “deures” a fer en la creació de Pandora. Zeus va ordenar que envoltés el seu cap de gràcia, irresistible sensualitat i faccions captivadores7. Hermes va dotar-la d’una ment cínica i un caràcter capriciós. Ell mateix fou l’encarregat de posar-li el nom amb què se la coneix.
Pandora significa; “pan” (tot) i “dora” (regals), a causa que tots els habitants de l’Olimp van fer-li. Quan fou presentada en públic, va provocar l’entusiasme tant dels déus com dels mortals.
Per introduir a la noia entre els homes, el pare de tots els déus va escollir a Epimeteu (el seu nom significa literalment; el que pensa més tard). Epimeteu vivia entre els mortals i era el germà de Prometeu. El mortal ingenu no va fer cas de les advertències del seu germà Tità contra els regals que procedien de l’Olimp. Però Epimeteu va fer cas omís i va acceptar a Pandora de mans d’Hermes i va provocar així la desgràcia de la humanitat. El regal venia en una gerra i no pas en una capsa com sempre s’havia pensat. Abans de rebre a Pandora vivien sobre la terra Homes exempts dels mals, fatigues i malalties. Hesíode va dir que l’estirp de les dones descendeix d’ella. Per tant, se li atribueix a Pandora ser la primera dona8.
Tant Eva com Pandora són les culpables dels mals de la humanitat segons les seves respectives religions. El quadre en qüestió té influències de pintors com Leonardo Da Vinci (1452-1519) amb la tècnica de l’Sfumato i també a Tiziano (Barba, Octubre 2013).
Eva Prima Pandora (1550). Jean Cousin “el Vell”. Museu del Louvre.
6 Es pot veure com les activitats de cosir i teixir estaven exclusivament reservades a la dona i a més a més es consideraven necessàries per atribuir-li ser una dona virtuosa. Mostra clara del masclisme grecollatí.
7 La dona és tractada com a un producte seguint un rígid cànon de bellesa.
8 La pregunta que sorgeix aquí és: la humanitat anterior a Prometeu estava composta només d’homes? 9 Es pot observar una calavera, símbol de mort i també símbol de les desgràcies als homes.
En el seu braç esquerre hi ha una serp, una clara al·legoria a la llegenda d’Adan i Eva.
També hi ha dues gerres fent referència al mite de Pandora. L’obra constitueix una perfecta simbiosi entre la mitologia i la religió. En l’ambit personal crec que l’obra mostra que les religions al cap i a la fi no són tan diferents com aparentment podem pensar, sinó que tenen molts punts en comú.
Conclusions Tot i que en un principi no tenia pensat parlar gaire del paper de la dona en la societat romana (a causa que volia enfocar el treball en l’aspecte de classes socials), després de la tutoria amb el professor, em va suggerir que podia parlar d’aquest tema. Filocomàsia va estimular la direcció de la tasca. Un cop he anat avançant en el treball i anava recopilant fonts, m’he adonat que podria tractar una part del meu tema a indagar mínimament d’on prové la misogínia o bé, el masclisme que caracteritzava als romans.
Com Plaute feia comèdia “a la grega” imitant els seus models i totes les seves obres les ubicava en espais geogràfics de Grècia, he pensat que podia relacionar el meu contingut amb els mateixos grecs, ja que els romans van rebre moltíssimes influències de la cultura hel·lènica. Una de les temàtiques que personalment susciten més interès en mi és la mitologia. He vist com a través del mite (parlo des d’un punt de vista personal i només són hipòtesis supèrflues que em provoquen alguns mites) la cultura grecollatina ha deixat en herència a la nostra cultura una espècie de masclisme que cada cop es va alleugerant més. Amb els mites podem arribar a veure les característiques psicològiques d’aquell període, per això, són tan importants. A més, constitueixen una clara mostra de la necessitat de l’home de trobar explicacions allò que l’envolta. En ells hi ha plasmats comportaments, ideals, valors socials i morals, entre d’altres. Per tant, el treball m’ha portat a buscar d’on prové el masclisme de la nostra societat. Considero que no vivim en un país masclista però sí injust i amb desigualtats socials que cal eradicar.
M’he deixat emportar pels romans (o pels meus sentiments) sense tenir un plànol ven estructurat de què volia fer i al final he acabat parlant d’una de les temàtiques que més m’agraden, l’art. Les obres d’art constitueixen una font primària inesgotable de la cultura grecoromana i en relacionar el treball amb la mitologia he introduït alguns exemples d’obres que ens donen pistes per a la reconstrucció del passat (una d’elles de l’època imperial romana i un altre del Renaixement francès). El meu modus operandi s’ha basat 10 a poder recopilar tots els llibres que he pogut per tenir a l’abast les eines necessàries per fer la tasca. He utilitzat alguns llibres en anglès i he buscat els fragments que més m’interessaven i podien ajudar-me. He hagut de mirar moltes fonts escrites per trobar informació que fos exclusivament del període Republicà a causa que Plaute va viure en aquella època. Una de les meves màximes a part d’obtenir nous coneixements, era seguir escrupolosament les normes de presentació i els criteris/exigències del professor. Espero que l’esforç sigui satisfactori per tothom.
Bibliografía B.Pomeroy, S. (1991). Diosas, rameras, esposas y esclavas. Mujeres en la Antigüedad Clásica. Madrid: Akai. ISBN: 978-84-7600-187-5 B.Skinner, M. (2013). Sexuality in Greek and Roman Culture . Wiley Blackwell. ISBN: 978-1-4443-4986-3 Barba, M. Á. (Octubre 2013). Arte y Mito . Madrid: Sílex. ISBN:978-84-77-37-846-4 Diosas, . (s.f.).
Dixon, S. (1988). The Roman Mother. Routledge revivals. ISBN: 041574511X Estivill, J. M. (1998). Historia Universal (Vol. Antigüedad Clásica). Barcelona: Instituto Gallach. ISBN:84-494-0830-X F.Gardner, J. (1991). Women in Roman Law & Society. Londres: Indiana University Press. ISBN: 10: 0253206359 Matt, L. v. (1951). El arte en Roma (Vol. Tomo I). Barcelona: Casa bosch.
Plaute. (1949). Comèdies VI (Vol. VI). (M. Olivar, Trad.) Barcelona: Bernat Metge.
Poulsen, F. (1950). Vida y Costumbres de los romanos. Madrid: Viñetas culturales.
11 12 ...