BLOC 1. ASPECTES CONCEPTUALS DE LA PREHISTÒRIA (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Prehistoria
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 13
Subido por

Vista previa del texto

BLOC 1. ASPECTES CONCEPTUALS DE LA PREHISTÒRIA TEMA 1. Objecte d’estudi - Què és la Prehistòria? Problemàtica de la definició de l’objecte d’estudi.
- Període de la història de la humanitat, el més antic, que es coneix no per la documentació escrita, sinó per un seguit de vestigis (ossos, artefactes...).
- Disciplina que estudia aquest període.
- Prehistòria: etapa cronològica o situació cultural?  Els límits de l’etapa: aparició de l’escriptura no a la vegada a tot el planeta. Límits imprecisos.
 El sentit de les societats àgrafes i amb escriptura. Societat actuals àgrafes... son prehistòriques? - Algunes societats amb textos però no sabem el significat (ibèrics, etruscs...).
- Arqueologia important per interpretar les societats antigues sense textos.
 Les societats antigues que passaren etapes amb escriptura i etapes sense escriptura. El Lineal B (antiga Grècia, micènics...) no es coneixia fins a partir dels anys 50. Per tant, és l’objecte d’estudi de la Prehistòria o de la Història Antiga? De les dues... Igualment passa amb els maies.
 Algunes deixen l’escriptura (etapa fosca el 1200 aC a Grècia). Idea occidental de progrés des de la simplicitat a la complexitat, sense ‘’retrocessos’’, sentit progressiu. Retrocés? Situació culturalment prehistòrica? Però per deixar l’escriptura no se li ha de donar un sentit de ‘’retrocés’’ o ‘’involució’’.
 Els mecanismes de codificació d’informació sense escriptura: - El cas del ‘’Quipu’’ (estri per dur el registre i comptabilitat utilitzat en l'Imperi Inca i per la societat precedent en la regió andina. Els quipus estaven fets normalment de pèl filat de llama o alpaca que s'acolorien i es trenaven. També podria tractar-se de cordons de cotó. Després en aquests cordells es codificaven valors numèrics en un sistema posicional de base decimal).
- Inques codificació de la informació sense escriptura en el sentit occidental. Entesa com una societat o cultura àgrafa.
- El cas del ‘’Batik’’: faldilles que porten les persones d’alguna manera bordades amb diversos motius que suggereixen, per exemple, la riquesa de la persona que la porta. Tipus d’informació.
- Per tant, no sols obtenim i codifiquem la informació amb l’escriptura, sinó que hi ha altres sistemes de codificació i registre.
 Els grups socials en societats amb escriptura que són analfabetes i que no tenen accés a la documentació escrita. Accés a l’escriptura en la majoria dels casos molt restringit.
 Societats amb escriptura de discurs lògic vs societats de discurs mític o integrat. Humà (voluntat històrica, ‘’passar a ser recordat’’? vs déus (no escrits en voluntat històrica).
La protohistòria, entre la prehistòria i la història escrita - El ‘’passat recordat’’. L’Evemerisme (Evèmer 330 aC-250 aC). Homer  guerrers micènics.
- Hem de saber utilitzar les fonts escrites i si és possible comparant-les amb evidències arqueològiques. La Ilíada està molt contaminada per l’època en què s’escriu (que no és la que narra), però hi ha petites coses que ens remeten a un passat, que podem observar i comparar amb l’arqueologia (ex: l’armament soldats del moment).
- ‘’Els geògrafs i etnògrafs de l’Antiguitat’’. Ibèria segons Aviè (mapa). Fonts de societats àgrafes, ‘’prehistòriques’’, a través de societats amb escriptura.
L’arqueologia, mètode de la Prehistòria - La cultura material (registre) que recuperem en l’excavació arqueològica ens ajuda a arribar a comprendre el passat.
- Però és l’arqueologia un mètode històric fiable? Ho podem veure amb l’exemple del Garbage project (anàlisi dels residus de l’actualitat de diverses cases i enquestes als seus amos, que mentien bastant): trobem residus de l’activitat humana del passat (el registre arqueològic), mentre que amb les fonts (les enquestes) no aconseguim la informació completa i verdadera: es pot veure la falsedat dels textos, que no són sempre fiables.
- L’etnohistòria, l’altre història. L’antropologia cultural. Història dels textos no és sols la història completa (que sol ser la militar i la política). Es complementen, cap és millor.
- Però el problema és que de la Prehistòria no tenim dates d’esdeveniments, no noms d’individus. Aleshores sols podem emprar l’arqueologia.
TEMA 2. Antecedents històrics i línies actuals en la recerca prehistòrica - L’estudi de la Prehistòria deu molt de l’aparició i evolució d’altres ciències (i tècniques): geologia, biologia...
- Molta informació a partir de l’Arqueologia.
L’estudi i comprensió dels nostres orígens - No és el mateix entendre el nostre origen fa 4000 anys que 350 mil anys.
- A Occident, com la majoria de cultures, s’ha atribuït un origen mític: la Bíblia com a font de veritat històrica.
- Les societats humanes es demanen qüestions sobre la seva existència que resolen amb orígens mítics i divins.
Història religiosa.
- La Bíblia serveix per explicar, a Occident, els orígens de la Humanitat.
- Al Renaixement, amb un esperit més científic i crític, dona lloc a la teoria de la creació de la terra al 4004 aC de James Ussher (1581-1656), que tot i mantenir encara aquests orígens mítics ja es vol donar un any exacte. Es busca una explicació millor i més precisa.
- És a dir, continuen utilitzant la Bíblia com a font de veritat històrica. Aquest és el problema: utilització d’una font que no té rigor ni veritat històrica.
- No serà fins al segle XVIII, tot i que encara no s’acceptaran els principis evolutius, quan es comencin a assentar una sèrie de bases que faran saltar la guspira per començar a donar sentit racionalment a tot allò establert fins el moment.
- Canvis discursius del XVIII.
 Els principis de l’uniformisme geològic de James Hutton (1726-1797): Teoria de la Terra (1785). Els fenòmens geològics, que han format la terra, són lents i complexos, i per tant la terra ha de tenir obligatòriament més anys de vida. Discurs molt recargolat.
 Però realment qui coneixem com a pare d’aquest uniformisme és Charles Lycell (1797-1875), en un context i discurs molt més apropiat, escriu els Principis de Geologia (1833), que té influència en Darwin (si la terra es transforma i evoluciona, els éssers vius també).
 Carl von Linné (Linneo) (1707-1778). Fixisme: no hi ha transformació ni evolució, sempre ha estat així i els éssers vius, des de la seva creació, són immutables, no canvien. Per això el creacionisme no és incompatible amb el fixisme, que és l’autèntic oposat a l’evolucionisme. No obstant, aquest és un personatge clau per a la classificació de la vida i de les espècies, de la diversitat, que tindrà molta influència fins a l’actualitat, considerat el pare de la Biologia.
- Crea el sistema de nomenclatura binominal científica. La taxonomia dels éssers vius, classificacions taxonòmiques. Exemple del llop – Regne (Animàlia) – Phylum o tipus (cordats) – Classe (mamífer) – Ordre (carnívor) – Família (canidae) – Gènere (canis) – espècie (canis lupus).
 En aquest ordre de diversitat i evolució biològica també trobem Georges-Louis Leclarc, Comte de Buffon (1707-1778). Diversitat i transformació/mutabilitat de les espècies al llarg del temps però sense explicació alguna. De mentalitat ‘’evolucionista’’, és més un transformista. Transformació per dues causes: o per degradació o per progressió de l’espècie.
- La revolució científica del segle XIX.
 Un dels primers evolucionistes pròpiament dit, d’alguna manera: Jean-Baptiste Lamarck (1744-1829).
Evolucionisme, com a resultat de l’adquisició de canvis per a adaptació al medi durant la vida dels individus. Molts errors: les transformacions de les espècies en vida no es perpetuen en les generacions.
 Georges Cuvier (1769-1832): Pare de la paleontologia i de l’anatomia comparada. Fixista.
troba els falls en les teories de Lamarck i aconsegueix que aquestes no triomfin i s’oblidin durant 50 anys fins a l’arribada de Darwin.
- Teoria de les catàstrofes. Cataclismes que fan desaparèixer algunes espècies mentre que d’altres sobreviuen.
- Llei dels quatre plans del regne animal (vertebrats, mol·luscs, articulats i radiats). Invariabilitat de les espècies vives.
- Llei de la correlació.
- Creació-destrucció/ creació-destrucció... (aparició-extinció) durant el temps geològic.
 L’evolucionisme i la figura indiscutible de Darwin (1809-1882).
- Intenta explicar la diversitat. Adaptació al medi: llei del més fort o selecció natural.
- - Triomfa ràpidament tot i l’oposició de les capes socials més conservadores i religioses que, a més, amb la situació social del context se’n pot fer un ús social que fa sorgir el darwinisme social, aplicat als humans i a la societat. Justificació de la desigualtat.
Alfred Russell Wallace (1823-1913), de manera independent i paral·lela arriba a les mateixes conclusions que Darwin, tot i que mai va qüestionar la figura de Darwin, i sempre el defensà.
 L’origen de les espècies (1859):  La natura, sense ser conscient, selecciona dins d’una diversitat aquells individus d’una mateixa espècie (a més de les diverses espècies) que s’adapten millor a les condicions del medi en què viuen. //no del tot veritat...
 És a dir: existeixen variacions entre els individus de cada espècie (posteriorment aquest aspecte va ser aclarit gràcies a les aportacions de Mendel), i aquests, com a conseqüència de la pressió del medi, són seleccionats segons siguin els seus trets, el que permet que aquests trets es perpetuïn i, de tal manera, les formes vives vagin evolucionant lenta i progressivament amb el pas del temps.
 Avui: l’evolució és conseqüència de la diversitat interespecífica i de l’acció de la pressió natural sobre aquests individus diversos. Les característiques més favorables se seleccionen, s’intensifiquen i es perpetuen a les generacions futures.
 El neodarwinisme afegeix altres causes: - Deriva genètica.
- Simbiosi.
- Catàstrofes més o menys importants, etc. (ex: dinosaures).
- Algun cas de ‘’lamarckisme’’? (algun cas de modificació en vida d’un ésser viu que es perpetua en la descendència).
 ... Però, com s’explica la diferència entre els individus d’una mateixa espècie?  Gregor (Johann) Mendel (1822-1884): malgrat ser contemporani a Darwin les seves idees van ser bastants anys aparcades, no gaire conegudes. Primers treballs de la genètica.
- El segle XIX i l’evolució cultural.
 Christian Jürgensen Thomsen (1788-1865). Sistema de les tres edats (1836): pedra, bronze, ferro. Es basa amb l’aparició de determinats elements tecnològics, sobre diferents matèries primeres, el que, per tant, pressuposa una evolució progressiva de la humanitat en quan a tecnologia es refereix.
 Jacques Boucher de Perthes (1788-1868). Amb fòssils troba eines que considera que són humanes.
 John Lubock (1834-1913). Prehistoric Times (1865). Edat de pedra: paleolític, mesolític i neolític.
Quedava així establerta, a mitjans del XIX, una divisió cronològica de la prehistòria, paradigmàtica (que encara avui es manté quasi sense canvis) i que es basava en una progressió finalista, que du a la civilització, a la història, a través d’una constant millora dels elements tecnològics.
- L’antropologia cultural sorgeix també en aquest moment, disciplina que es va anar implicant en l’estudi de l’evolució del comportament humà d’una manera que no va fer, durant molt temps, l’arqueologia prehistòrica.
 Lewis Henry Morgan (1818-1881). Pare de l’antropologia cultural. Proposa que les societats evolucionen passant sempre per tres diferents estadis culturals progressius: salvatgisme, barbàrie, civilització.  finalista/progressista i etnocentrista.
 Karl Marx (1818-1883). Evolució dels modes de producció: primitiu, esclavista, feudal, capitalista, socialista.
- Les troballes de fòssils humans. Què ens pot dir el registre sobre la veracitat d’aquestes teories? - L’home de Neandertal (Neanderthal 1856, vall alemanya de Neander).
- L’home de Cro-Magnon 1868.
- L’home de Java (Pithecanthropus erectus: és bípede). Restes encara més antigues. Avui en dia és el homo erectus.
- El nen de Taung (Australopithecus africanus) 1925: s’oposa que l’origen, el bressol, de la humanitat és Àfrica i que el que ens va fer humans va ser el bipedisme i no l’increment del crani.
El pensament antropològic i arqueològic del XX - Aporten idees molt interessants de cara a la interpretació de les comunitats prehistòriques.
- Franz Boas (1858-1942). El relativisme cultural, cap cultura és superior a altre. Qüestionava la idea d’una evolució homogènia i necessària entre els diferents grups humans, cap a un estadi cultural complex i desitjable.
- Funcionalisme: les societats i les seves maneres de ser estan adaptades al medi on es troben.
Plantejaven que la cultura era el resultat, o l’instrument, que servia per satisfer les necessitats biològiques y psicològiques dels grups humans.
- Malinowsky.
- Radcliffe-Brown.
- L’estructuralisme de Lévi-Strauss. Per primera vegada va considerar que en els comportaments culturals les relacions en si mateixes són més importants que la naturalesa dels fets. Els fets i els objectes amaguen les estructures que regeixen a les cultures i que han de ser el vertader objecte d’estudi de l’antropologia cultural.
- Aquestes dues darreres han influït molt en el pensament arqueològic.
- Gordon Childe: intenta explicar el pas del Paleolític al Neolític, amb la idea encara progressista de que les societats recol·lectores són millors que les productores neolítiques.
- Va intentar explicar els processos d’evolució cultural des d’una perspectiva dialèctica. Malgrat això, la vertadera ‘’revolució interpretativa’’ en la manera de fer prehistòria no sorgeix fins a la segona meitat del segle XX: - Binford i la ‘’Nova Arqueologia’’. Dècada dels seixanta. L’interès de l’arqueologia devia centrar-se en l’explicació dels processos i no en la realització de llistats cronològics o en descripcions dels materials sense ningun altre tipus d’interpretació.
- Un nou enfoc teòric, sorgit com a reacció crítica a determinats plantejaments de la Nova Arqueologia, ha estat l’anomenada arqueologia postprocessual, sorgida a principis dels vuitanta. Voluntat d’interpretar, gran canvi.
- Hodder. Aquesta arqueologia considera que la interpretació del passat ha oblidat en excés les vertaderes essències culturals, limitant-se als aspectes més formals, superficials, del comportament.
- Amb tot, encara existeix un clima de debat sobre quina és la millor manera de ‘’fer’’ arqueologia.
 En tot cas, combinació de maneres i tècniques d’estudi per donar una perspectiva holística del passat. Totes les aproximacions científiques al passat són imprescindibles i faciliten, d’una manera o altra, la comprensió de la nostra història més remota.
...