Classes socials i estratificació. Resum-apunts complert + resum breu lectures (2013)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Sociología - 2º curso
Asignatura Classes socials i estratificació
Año del apunte 2013
Páginas 47
Fecha de subida 05/11/2014
Descargas 47

Vista previa del texto

Contingut.
1.- IGUALTAT-DESIGUALTAT. ESTRUCTURA SOCIAL. EL PAS AL CAPITALISME.............................. 2 2.- MARXISME. ............................................................................................................................ 13 3.- WEBER. ................................................................................................................................... 18 3.- DURKHEIM ............................................................................................................................. 21 4.- FORDISME, KEYNESIANISME I CAPITALISME REGULAT.......................................................... 21 5.- NEOMARXISTES. ..................................................................................................................... 23 6.- NEOWEBERIANS. .................................................................................................................... 26 7.- FUNCIONALISME I ESTRUCTURAL FUNCIONALISME. ............................................................. 30 8.- POSTINDUSTRIALS, CAPITALISME DESREGULAT, CRISI DEL FORDISME I GLOBALITZACIÓ. ... 31 9.- NOUS MOVIMENTS SOCIALS. ................................................................................................. 36 10.- LECTURES D’ESTRATIFICACIÓ ............................................................................................... 37 1 1.- IGUALTAT-DESIGUALTAT. ESTRUCTURA SOCIAL. EL PAS AL CAPITALISME.
Tres elements que intervenen en els processos d’estructuració social: Estat, mercat i societat civil.
En el sorgiment del capitalisme industrial, predomini del mercat i grans desigualtats socials.
Capitalisme regulat; Caracteritzat per la reducció de les desigualtats social. Canvien la relació estat-mercat i societat civil.
L’Estat institucionalitza el conflicte anterior – conflicte de classes. L’Estat proporciona mecanismes de redistribució de la riquesa  Estat del Benestar.
Dels 80 a avui  Torna a pujar la importància del mercat, baixant la de l’estat i la societat civil.
Una característica de capitalisme desregularitzat és la pèrdua i reducció de l’Estat del Benestar.
Els mecanismes d’acció compartida són fets per treballadors i empreses, en sindicats i patronals.
Hi ha altres moviments socials, com ara, el moviment feminista, ecologista,etc.
Quan augmenten la desigualtat, puja el risc d’exclusió social i la pobresa.
A les ciutats capitalistes existeixen desigualtats importants que donen lloc a tensions i conflictes (lluita en contra de les desigualtats.) Quan parlem de desigualtats en referim respecte l’accés a recursos. Ex. Relació capital-treball.
No sempre tenen a veure molt directament amb les desigualtats (els conflictes), però normalment en part sí. Ex. Revolucions als països àrabs.
També hi ha desigualtats territorials. Ex. Independència.
D’aquests conflictes també en generen organitzacions amb propis interessos.
El moviment estudiantil també ha tingut diverses actuacions significatives. Ex. Lluita contra l’augment de taxes.
A vegades no queda clar ni el problema a abordar. Ex. Crisi. Ajust i austeritat per la població i ajut a la banca. Els bancs alhora paguen fortunes als seus directors.
2 Es basa en un sistema d’hegemonia i de dominació d’uns grups sobre els altres que es dominen, s’ordenen, s’apropien i es distribueixen desigualment els recursos.
Quan parlem de recursos: - Materials – (econòmics).
No materials (prestigi, idees, poder...) Un sistema de poder en què es distribueix desigualment aquest entre altres. Això genera desigualtat, alhora que les relacions de poder generen conflictes.
A la pràctica social funcionen amb dos tipus d’elements: - Cohesió i Integració (valors compartits, costums, tradicions...) Interessos i Conflicte. (el conflicte d’interessos hi és encara que no es concreti ni sigui evident).
L’estructura social té relació amb l’organització afectiva de relacions socials.
Aquesta cohesió i integració està relacionada amb els processos de racionalització i legitimació.
S’intenta raonar i legitimar la lògica del capitalisme. Això explica l’existència de rics i pobres.
La racionalització explica el funcionament del sistema. La legitimació indica que això és altament positiu. La lògica de més educació, millor ocupació té a veure amb aquesta legitimació del capitalisme.
També hi ha contra processos. Hi ha persones que no estan d’acord i generen discursos alternatius.
La globalització es racionalitza i legitima. Té contra processos com el moviment antiglobalització.
La perspectiva que adoptem en l’estructura social és no unívoca i no estàtica.
No unívoca  Hi ha un sistema basat en les relacions de poder que crea desigualtats, però no hi ha un sol eix de desigualtats: gènere, edat...
No estàtica  Canvien de forma progressiva.
L’estructura social ha d’actuar com una eina per entendre aquestes qüestions.
Estructura social com a eina o model d’anàlisi.
Per tal de: Identificar autors –grups- fonamentals / analitza les relacions entre els grups per veure quines són les formes del sistema d’hegemonia i domini en cada moviment històric i avaluar les tendències de canvi en termes de desigualtat.
L’Estructura social no és una realitat observable. Analitza el conjunt de les relacions socials com un tot. L’estructura té a veure amb la idea de sistema. Sistema és un conjunt d’elements que es relacionen.
Definicions: L’estructura social és una xarxa de relacions col·lectives que constitueix el sistema de control i de distribució dels recursos, del poder i dels privilegis d’una societat, la seva legitimació i el seu manteniment o canvi.
3 L’estructura social és la xarxa de relacions socials fonamentals entre els subjectes o actors socials, que són grups principalment. Les relacions socials fonamentals són aquelles que tenen a veure amb els recursos bàsics per les persones i amb el domini i el poder, unes relacions, a més, que donen lloc a un sistema de desigualtat.
Elements del conceptes d’estructura social: - És una categoria per analitzar l’organització de les relacions socials.
És un procés dinàmic, no una realitat estàtica.
Les unitats principals d’anàlisi són els grups socials.
Els grups s’interrelacionen dinàmicament i de forma asimètrica.
Els grups experimenten transformacions en el seu interior i en la seva interrelació.
Relació Individu-Societat.
En ocasions hi ha drets col·lectius que actuen en contra dels drets dels individus. Ex. Tabac.
Hi ha dues perspectives: - L’acció individual configura allò social.
És allò social que configura les accions individuals.
Allò social condiciona allò individual, però no ho determina. L’acció individual té rellevància, però limitada per allò social. (predomini d’allò social).
Les relacions basades en poder i domini són principalment conflictives tot i que hi ha altres que tenen tendència a la integració.
Si varia un element de l’Estructura Social, varien tots.
Actors socials fonamentals de l’Estructura Social – les classes.
Relació Individu – Grup.
Protagonisme d’allò social que condiciona i delimita l’acció individual però no la determina.
La pertinença a una classe social o sexe no implica tenir el mateix comportament.
En la relació individu-grup l’acció individual és possible però limitada.
La percepció dels individus modela l’acció social col·lectiva.
Ex. Convocatòria de vaga. Segons el grau d’articulació tindrem una acció col·lectiva o una altra.
Ex. No és el mateix una vaga d’un 30% que d’un 90%.
Estructura social com a procés.
L’Estructura Social és un procés evolutiu i canviant on el més important són les relacions socials que s’estableixen.
S’ha d’entendre l’Estructura Social com un procés històric. El procés història pot donar lloc a canvis molt diversos. Tipus: - Endògens – Propis inherents al funcionament de l’Estructura Social. Canvis econòmicscrisi, caiguda del mur de Berlín per Alemanya.
4 - Exògens – Canvis provocats per elements externs a l’Estructura Social. De 1989-1991 el PIB de Cuba baixa un 60% per caiguda del mur de Berlín i fi de la URSS, un altre exemple seria la immigració.
Els canvis es donen normalment en: - El sí dels actors.
Les relacions dels actors.
La interacció Estat / Mercat / Societat civil.
Canvis en l’Estructura Social no equival a la idea de progrés. La configuració de les classes canvia amb el temps.
Gènere seria un nou actor ja que la seva incorporació és bastant nova. El factor immigració també és força nou, si ens referim a la immigració actual seria un nou actor a l’escena que proporciona canvis significatius en l’estructura social.
Els canvis en la relació de poder no implica la desaparició d’aquestes. Ex. Societats patriarcals.
L’Estructura social no evoluciona en el temps en termes de progrés. (en referència a major benestar, felicitat...) Ex. Rússia el 1989 tenia una esperança de vida de 73 anys, al 2002 era de 63.
Les classes , segons Castells, es determinen per: - Producció de béns i serveis.
Intercanvi d’experiències – Identificació.
Poder.
Les classes socials és l’actor més important al parlar d’estructura social. Es parla de classes socials de dues formes: - - Estratificació social  Estratificacionistes.  Parla de classes, classificades de més a menys. Es basa en escollir un atribut o més i anar fent estrats. Classificar de més a menys el fet de tenir aquests atributs.
Estructura de classes.  Parla de relacions socials entre classes. Són les relacions de classe el que explicaria el prestigi, nivells de renda, etc.
Hi ha un element causal en les relacions de classe que tenen els efectes anteriorment mencionats com el prestigi, salari...
Perspectiva relacional.
Les classes socials tenen relació amb la posició del treball. Aquest, alhora és un dels elements que genera desigualtats. Les formes de vida depenen de la divisió social del treball.
Pots parlar d’identificació d’acció col·lectiva en termes de classe, d’un sector, d’organitzacions.
Ex. Sindicats. CSIF (Funcionaris), F.Metall (Treballadors del Metall), CEOE (Empresaris), i dins de la CEOE, per exemple, CEPIME (Petits i mitjans empresaris).
Molts col·lectius estan representats per sectors de classe no per la classe sencera.
Problemes de l’estructura de classes: - No és rígida.
5 - No és diàfana. (hi ha posicions intermitges.) És la perspectiva teòrica – és la que donarà una posició o una altra.
Objectivació analítica de classes (posició subjectiva).
Hi ha una diferència entre el nivell objectiu de la posició de classe i la subjectiva.
Les rendes del capital no paren de baixar mentre que les del treball no paren de pujar.
El que tenim com indicador de les relacions de classe són: - Posicionament subjectiu  ells i nosaltres. Haratzi.
Posició en algun element  Treball, possessió de béns, nivell de renda, oci, temps productiu...
Reivindicacions, reclamacions que procedeixen d’organitzacions que defensen classes o fragments de classe  reducció dels costos d’acomiadament, utilització més flexible de la mà d’obra, reducció d’impostos al capital, temporalitat, reducció de l’atur i la precarietat laboral, increment de les subvencions...
Igualtat vs Desigualtat.
És un element inherent al propi funcionament del capitalisme. Entenem per igualtat, igual accés als recursos.
Al llarg del temps, hi ha hagut conflictes per obtenir igualtats en drets fonamentals o per reduir les desigualtats.
Aquestes lluites solen tenir relació amb les lluites pel poder o per la conservació del status quo.
Igualtat és un terme polisèmic.
Té certes connotacions positives, idea de justícia social, solidaritat, etc. Les desigualtats, al revés.
Hi ha qui diu que les desigualtats són inherents a les societats humanes. Altres diuen que és possible i desitjable una societat d’iguals.
Poden haver desigualtats econòmiques, polítiques...
Un instrument per pal·liar les desigualtats polítiques entre altres, va ser la Declaració dels drets humans de l’ONU del 1948.
Instruments per reduir les desigualtats econòmiques són: la política fiscal, política redistributiva i de prestacions socials.
Distinció entre diferències i desigualtats.
Personalment som diferents a termes d’edat, sexe, fortalesa física i salut, per exemple. Les diferències no tenen perquè comportar desigualtats. Les desigualtats deriven de l’àmbit social i es refereixen a l’accés als recursos o ús de les capacitats per accedir-hi.
Tota societat on hi ha desigualtat parteix de la base de drets d’igualtat per tots.
Un bon nivell econòmic potencia els altres drets i aspectes.
Les persones que estan en risc de pobresa o exclusió social pateixen una certa estigmatització (poc respecte de part dels altres i si mateixos).
Igualtat en la diferència; 6 Riechman – Parlar d’igualtat i de desigualtat és parlar de relacions de poder.
La lluita per la igualtat s’entén com una lluita contra les desigualtats. És un treball sísific. – no s’acaba mai.
En el tema d’igualtat en la diferència trobem Palacios.
L’element principal de les igualtats és el respecte l’altre, el respecte a les diferències. No hi ha d’haver relacions de poder uns sobre altres.
Igualtat – Igualitarisme o homogenització.
Una societat d’iguals no cal que sigui homogènia i uniforme, però ha de ser simètrica. (sense relacions de domini).
Madorán.
La igualtat implica un repartiment equitatiu de la riquesa produïda i la seva distribució pels que tenen menys.
Hi ha dues perspectives per igualtat – desigualtat.
PUNT DE PARTIDA 1. Desigualtats 2. Igualtats EXPLICA Tenim igualtat? Desigualtats Diferències impliquen desigualtats.
Individu recompensat per l’estat.
Estructura social L’origen social marca l’avui de les persones.
Qui té més poder, adquireix més recursos.
La legitimació de les desigualtats s’explica pel propi funcionament del sistema.
La base del sistema capitalista és la propietat privada.
Què compra legitimació? 1) Ètiques.
2) A. Grans desigualtats impliquen grans conflictes socials. B. Conseqüències que experimenten les persones en situacions negatives.
Igualtat versus desigualtat.
Les desigualtats no tenen res a veure amb les característiques personals, ans amb les relacions de poder.
L’augment de les desigualtats ve donat en part per la relació Estat / Mercat / Societat.
Tres fases del capitalisme: 1- La era de la revolución (capitalisme industrial).
2- La era del capitalisme (s. XVIII- XIX) 3- Historia del siglo XX (Cordo).
7 En el capitalisme, la base de les relacions són les de tipus econòmic. En la primera etapa, són burgesia-proletariat. En l’Edat feudal era senyors-serfs. En l’esclavisme era amo-esclau.
(relacions de força, poder i domini).
Transició de l’Antic Règim al Capitaslisme (de Societats agràries i estamentals a Societat industrial i de classes).
La pèrdua de força del sistema feudal reforça les monarquies.
Canvis demogràfics, econòmics i polítics tenen lloc en la transició Antic Règim – Capitalisme industrial.
Aquests donaren lloc a canvis socials, nous eixos d’estructuració a partir de les classes, etc.
Canvis demogràfics (fins avui).
- Altes taxes de mortalitat (30-40%).
Mitjana del s.XVIII (50% de mortalitat abans dels 15 anys; esperança de vida de 28 anys i crisis periòdiques de mortalitat).
Altes taxes de natalitat fins 35-45%.
Mitjana de 5 fills per dona.
Evolució de la població en 12.000 anys de 10 milions a 750 milions des del neolític fins a la revolució.
Evolució de la població en 200 anys, de 750 milions a més de 4000 milions (des de 1750 a 1950).
El capitalisme entre altres provoca un augment de la població, augment que més tard es relativitzarà – procés de transició demogràfica.
De pautes tradicionals de comportament demogràfic a d’altres noves.
- Reducció de taxes de mortalitat. Regne Unit 1750- 30%, 1820- 23%, 1900 – 17%, 2000 – 9%.
Manteniment de les taxes de natalitat (34-36%) fins la segona meitat de segle i posterior reducció.
Taxa de fecunditat Catalunya 2007 – 1,4 fills per dona (havia arribat fins a 1,2 fills per dona).
Taxa necessària per a la reproducció de la població = 2,1 fills per dona.
Si es redueix tan la mortalitat i la natalitat es manté, puja exponencialment la població. Un cop llavors, transició demogràfica. Unim també l’element de l’augment de l’esperança de vida.
La baixada de natalitat i de mortalitat tenint en compte l’augment de l’esperança de vida dóna lloc a un envelliment de la població.
Espanya: 1900 1970 4,4 fills per dona 2,8 fills per dona 25,1% 8,6% Homes – 37,5 Homes – 69 Dones - 39 Dones - 73 % +64 anys 5,14% 9% Hi ha un altre element important al capitalisme – procés migratori.
Natalitat Mortalitat Esperança de vida 2000 1,4 fills per dona 8,5% Homes – 74,5 Dones – 81 15% 8 - Migracions internes – migració camp ciutat.
Migracions externes.
Canvis demogràfics.
- Augment dels processos migratoris amb el capitalisme industrial.
Migracions internes camp-ciutat.
Es necessita concentrar la mà d’obra allà on hi ha concentració de fàbriques. Lògica capitalista.
Migracions entre països i continents. Àmbit internacional. Destí : EEUU, Amèrica Central i Sud, Austràlia, Nueva Zelanda, Magreb i Àfrica del Sud.
Canvis Econòmics.
Antic Règim: Sistema de base senyorial. Senyors-Serfs. Relacions de tipus personal. Agrària. Propietat senyorial privada, per herència, no es compra ni es ven. Reserva senyorial. (les millors terres, la forja, el forn – ho treballen els serfs.). La resta són parcel·les petites per subsistència ocupades per serfs o homes lliures, paguen per terres. Serfs adscrits – Majoria. També hi ha terres comunals. Les terres no es compren ni venen. 85-90% població que es dedica a tasques agrícoles. 75-80% del PIB es deriva de l’agricultura. També hi ha certa producció industrial.
(roba, béns de luxe, copes, espases...) Ho produeixen a la Indústria domèstica o camperola. El que fan les persones que viuen al camp i es dediquen a tasques agrícoles, a més, fan això. En les ciutats està bastant centrada en els gremis. En un taller hi ha un artesà, oficials i aprenents. Els oficials i aprenents reben una manutenció. Putting out System. Una persona que té diners (comerciant) compra teixit i el dóna a unes famílies camperoles perquè fabriquin x.
Hi haurà canvis a: - Agricultura.
Transport.
Indústria.
I es passarà al sistema capitalista.
- Propietat privada (fàbriques, terrenys...). la propietat privada dels mitjans que serveixen per produir les fàbriques i terrenys, etc, i avenços tècnics, (primer milloren l’energia elèctrica, després les màquines de vapor...
Canvis a l’agricultura.
Augment de la productivitat per aplicació de noves tècniques productives , nova font d’energia i nous conreus.
Aportació a la indústria de: - Mà d’obra. (camp-ciutat).
Aliments excedents (per alimentar la gent de les ciutats.) Mercat de béns de consum. (maquinària agrícola.) Capitals (inversions).
Cada cop l’agricultura serà més secundària.
Canvis en els transports.
9 - Carreteres des de primeres dècades del segle XVIII, serveis regulars.
Xarxa fluvial, inici construcció en GB en 1780.
Ferrocarril 1829 – primera locomotora. Barcelona-Mataró 1832.
Marítim. Vaixells de vapor des de 1807 a EEUU.
Canvis indústria.
Augment de productes en el mercat.
Canvi de formes de produir.
- Espai físic. – la fàbrica.
Treball – divisió i especialització. (cada persona es responsabilitza d’una part del treball).
Mode de producció capitalista: - Relacions fonamentals: relacions econòmiques (de mercat).
Propietat privada – mitjans de producció.
Liberació mà d’obra i consideració com a mercaderia.
Concentració de la mà d’obra en grans centres de producció i control empresarial del treball. L’empresari controla el producte i el treball.
Llibertat del mercat. Lògica del benefici. Acumulació del capital.
Tot això requereix un suport ideològic i per altra banda, un suport polític. El suport polític vindrà amb les revolucions burgeses – Revolució Francesa 1789. El suport ideològic ve del liberalisme econòmic d’Adam Smith. – s. XVIII. Fonamenta el mode de producció capitalista a partir del liberalisme econòmic.
Ricardo ens parla de la Llei de Bronze dels Salaris. Els salaris no depenen dels mecanismes de mercat. Faciliten només el mínim de subsistència per a la mà d’obra.
La burgesia serà la nova classe dominant. Necessiten acabar amb les monarquies autoritàries i acabar amb els privilegis dels nobles i eclesiàstics. Necessiten disposar de mà d’obra, fàbriques, propietat privada dels mitjans de producció.
Revolucions burgeses – la burgesia obté el poder polític.
Elements destacats del canvi.
- Aparició de les fàbriques i de la divisió del treball. Els inversors seran nobles, grans comerciants.
La indústria dóna beneficis elevadíssims perquè mà d’obra barata no demana gaire inversió, etc.
La nova societat de classes serà diferent a la del Antic Règim.
Grups socials que presenta la societat estamental: 1.- Privilegiats – Accés per herència, per privilegis i que no paguen impostos.
Noblesa: - De la cort – grup minoritari amb més privilegis.
De províncies – rentes i drets de les seves propietats (señorios).
10 - De toga – administració i justícia del Estat.
Clergat: - Alt – procedeixen de la noblesa, alts privilegis.
Baix – Origen camperol, vida modesta.
2.- No privilegiats : El tercer Estat.
Burgesia: - Financera: bancs, recaudadors...
Grans comerciants : p.o.s, exportacions, importacions...
Petita burgesia : tenders, moliners...
Industrial : capitalista.
Grups populars urbans: - Artesans – oficials i aprenents.
Petits oficis (mossos de carga, aiguader...) Personal domèstic (serveixen a les cases) Obrers de les fàbriques (de les fàbriques naixents) Camperolat.
- Servents (Serfs) Homes lliures.
Exemple estructural social antic règim. França mitjan s.XVIII.
Població 23.000.000 Noblesa 400.000 Clergat 200.000 Burgesia 400.000 Grups populars urbans 2.000.000 Camperolat 20.000.000 A la nova societat, les dues grans classes enfrontades seran burgesia i proletariat. El mercat guanyarà respecte l’Estat i la societat civil. Hi haurà un augment significatiu de les desigualtats socials. Un altre element serà la pauperització “increment de la pobresa” de les classes menys afavorides.
Augmenten les diferències entre classes i fins i tot, dins les mateixes classes. Tipus de proletariat segons Vicens Vives: Vicens Vives parla d’operaris (ex artesans, oficials...). L’altre grup el qualifica de miserables “viuen en la misèria absoluta”.
Uns tenen el control de les relacions de producció i els altres només poden vendre el seu treball.
En l’àmbit de la llar hi haurà també grans diferències. Barri de l’Eixample, barris obrers. També n’hi haurà pel que fa a les malalties / esperança de vida.
11 Cerdà mostrà l’esperança de vida del proletariat i la burgesia en què es duien 15 anys de diferència.
Les desigualtats es veuen augmentades per l’augment de la pauperització de forma progressiva.
Pobresa extrema, gent que mor de gana. Els proletaris depenen de tenir o no feina. El 50% del salari es dedicava a comprar pa i tenir un lloc on aixoplugar-se. Una part de la pauperització la provoca l’anomenada Llei de Bronze dels Salaris (de Ricard). El salari garanteix la mínima supervivència.
Tot això generarà una resposta col·lectiva per part del proletariat des del segle XIX – Sindicats.
/Acció col·lectiva / Partits revolucionaris.
Tot això desencadenarà en revolucions polítiques que acabaran amb l’Antic Règim. Una part de la noblesa forma part d’aquesta aliança amb els no privilegiats.
Després de la contradicció capital / treball, donarà lloc a esclats revolucionaris. 1848 – Intents de revolució obrera a Europa. Altres dates són el 1871 i 1917, Comuna de París i Revolució Russa respectivament.
Dos elements de la nova societat: En principi: - Igualtat i llibertat de drets: possibilitat de mobilitat social.
S’afirma una cosa que a la pràctica no es dóna. Hi ha més possibilitats de mobilitat social que en altres societats. Amb tot, la posició de classe, depèn de l’origen familiar.
La mobilitat social no equival a igualtat efectiva d’oportunitats.
Giddens parla de quatre tipus de diferències entre societat de classe i altres.
1.- No depèn de criteris religiosos, jurídics, naixement, etc.
2.- La posició de classe és adquirida, no adscrita.
3.- La posició de classe depèn de les relacions econòmiques que s’estableixen i de la desigualtat dels recursos.
4.- Aquestes relacions són impersonals a gran escala.
5 (afegida pel professor) – Les relacions de domini i poder són menys visibles que en altres tipus de societat.
2.- Es conta com a no predeterminat tot i que l’origen de classe depèn, en part, de l’origen familiar.
4.- Conveni sectorial . Ex. A tot el país.
Les classes en el capitalisme són: alta, mitja, treballadora i en alguns casos, camperola.
Alta – Controlen les relacions de producció.
Mitja – Treballadors de coll blanc.
Treballadora – De coll blau. Industrials.
12 5.- El contracte de treball sembla fet lliurement però el proletari ha de treballar i a més, el que produeix, no és per ell.
Karl Marx (1818-83) Friedrich Engels (1820-95) Cada concepció explica quins criteris donen lloc a la unificació i quins a la diversificació.
2.- MARXISME.
Marx.
Fill de jueus. Estudia filosofia, dret, economia... Tota la seva vida combina la teoria i la pràctica (praxis), teoria i acció revolucionària.
1848. Revolucions obreres anticapitalistes.
Funda la revista Gaceta Renana.
El llibre més cabdal de Marx és “el capital”, i el segon, “el manifest comunista”.
1864- participa en la creació de l’AIT. (Associació Internacional de Treballadors.
Més tard, va formar part de la Primera Internacional Comunista.
Engels és una de les figures més destacades de la revolució industrial a Manchester. No participa en l’activitat familiar, però té rendes, amb les quals viu i ajuda a Marx.
Escriu: la situació de la classe obrera a Anglaterra el 1884.
Classes / Estructura de classes de Marx - Perspectiva analítica. (Materialisme històric).
Influències prèvies.
- Les revolucions burgeses i el seu èmfasis en la igualtat dels drets.
J.J. Rousseau  desigualtats  són producte de les relacions socials.
Economistes Anglaterra : Adam Smith i Ricardo. (divisió del treball i llei de Bronze dels Salaris).
13 - - Socialistes utòpics: Owen, Saint Simon. Alliberació de l’home a través de la col·lectivitat.
Marx critica les bases del socialisme utòpic. – diu que uns dominen els altres. S’ha d’acabar amb els conflictes que provoquen les desigualtats. Socialisme científic.
Feuerbach i Hegel – la dialèctica.
El materialisme és la forma en què la perspectiva marxista s’acosta a la realitat social. (aplicada a l’anàlisi dels fets socials). Seria una visió empirista de la realitat social.
És la dinàmica dels fets socials la que explica el seu funcionament.
La perspectiva de Marx , alhora, és una perspectiva dialèctica. Tracta d’aproximar-se a un fet observant la relació entre els fets socials. Incorpora que els fets socials tenen elements contradictoris que expliquen els canvis en aquests.
Tres parts: - Tesis – relacions socials de producció.
Antítesis – Contradiccions, capital-treball. (relació contradictòria i conflictiva).
Síntesis – Revolució i creació d’una nova societat. Superació de les relacions d’explotació.
Dialèctica + Materialisme = Materialisme històric.
Treball – Naturalesa. Treballen per cobrir les necessitats.
El treball entra en una relació dialèctica amb l’entorn i configura l’humà.
El propi treball dóna evolució.
Per Marx, el materialisme històric explica la història humana a partir de la interacció de la base econòmica i la superestructura.
La base econòmica (infraestructura) condiciona la superestructura (valors, religió, polítiques, ideologia...) Conceptes clau en la perspectiva de Marx: - Mitjans de producció – Eines, maquinària, fàbrica...
Forces productives – Estat del desenvolupament tècnic (tecnologia).
Relacions de producció – Relacions capital – treball.
Modus de producció – capitalista.
Les relacions de producció són d’explotació – element clau del concepte de classes en el capitalisme.
Força de treball és la capacitat de treball, el treball efectiu es concreta mitjançant aquesta força de treball.
Marx: les relacions social d’explotació en el capitalisme.
- Tots els productes del treball són mercaderies i també és una mercaderia (objecte de compra-venda) el propi treball.
Explotació del treballador, a) capitalista propietari dels mitjans de producció, b) remuneració imperfecta del treball mitjançant el salari.
Plusvàlua: Expansió monetària del valor incorporat a la producció pel treball del qual s’apropien els propietaris dels mitjans de producció sense contrapartides.
14 - La plusvàlua és l’expressió de la relació social bàsica en el capitalisme, l’explotació d’una classe social per una altra. És la base de l’estructura de classes i el conflicte entre elles.
Valor de canvi / ús. L’exemple del cotxe segons perquè l’utilitzis. El treball incorpora valor al producte.
L’empresari pagarà menys del valor incorporat al producte.
De deu hores, per exemple, en paga com 5 i la resta ho guanya ell. Aquesta remuneració imperfecta és la plusvàlua.
K constant c: màquines, equips...
K variable v: salaris.
Preu final V.
6 + v = V (teoria).
6 + v + p = V (a la pràctica).
La p equival a la plusvàlua. Import incorporat al producte que se’l queda l’empresari.
Ex. 10h de treball. Si es paguen el treballador 5h i es queda l’empresari 5h, la relació d’explotació és del 100%.
La plusvàlua, amb tot, no equival a beneficis.
Dos maneres d’augmentar la plusvàlua: - Baixar salaris.
Més hores pels mateixos salaris.
Alienació.
Fora de si mateix. Relatiu a la importància del treball humà per Marx.
Si el producte que jo creo no em pertany estic alienat. Jo sóc el meu treball. El meu treball està alienat, jo sóc també el meu treball, per tant, jo també estic alienat.
A partir d’aquest concepte, Marx parla de classes socials.
Marx: estructura de classes.
1.- Perspectiva teòrica.
(Situació de conflicte entre burgesia i proletariat).
- Burgesia (capitalistes) Petita burgesia (comerciants, artesans...) Camperolat.
Proletariat.
2.- Anàlisi i societat concreta.
- Burgesia (Industrial, Financera (minoria- també inclou els grans comerciants) i agrícola) 15 - Petita burgesia. (Comerciants, artesans; professionals. Els professionals són tots aquells que tenen un despatx on duen a terme la seva professió. Seran les noves classes mitjanes. Els dos grups esmentats són propietaris dels seus mitjans de producció, i eren alhora, les velles classes mitjanes.
- Camperolat. També són propietaris dels seus mitjans de producció i formen part de les velles classes mitjanes.
- Proletariat. (Aristocràcia obrera – els són delegades algunes funcions-, proletariat industrial, proletariat agrícola.) - Lumpenproletariat – Exèrcit de la reserva industrial. Exclosos socials d’avui.
Punts destacables: 1.- En Marx no hi ha una teoria explícita sobre les classes socials sinó que roman tot dispers en la seva obra. Va morir quan es disposava a escriure-la.
2.- Les classes es donen en modus de producció amb divisió social del treball.
3.- Les classes no tenen equivalència als ingressos. Els ingressos deriven de la posició de classe, no el revés.
4.- Un altre element és la relació de les persones amb la propietat i les relacions entre els grups.perspectiva relacional de classes.
5.- Marx fa distinció en el sí de les classes. No homogeneïtat.
Per Marx, l’existència de classes implica conflictes / antagonismes – lluita de classes.
Distinció entre classes en sí i classes per a sí.
Classe en sí  Perspectiva objectiva de les classes industrials. “Esto es así”. Hay proletarios, burgueses...
Classes per a sí  Classe que actua per a ella mateixa. És necessària la presa de consciència de classe, de les relacions d’explotació... A partir d’aquí, sí se’n pot derivar la revolució i l’acció col·lectiva.
Classes en sí – classes per a sí.
Afavoreixen: - Relacions socials d’explotació.
Força de treball – treball efectiu.
Fortes desigualtats entre burgesia i proletariat. (capitalista i treballador.) o Polarització o Pauperització.
No afavoriria.
- Concepte d’ideologia de Marx. Falsa representació de la realitat que fa que les persones prenguin un fals coneixement d’aquesta.
Religió.
16 - Patrioterisme exaltat.
Materialisme històric  Socialisme científic.
Societat comunista (2) - propietat col·lectiva dels mitjans de producció.
- No Estat.
No divisió del treball.
No propietat privada (dels mitjans de producció).
No classes socials antagòniques.
Dictadura del proletariat (1). – Govern de la majoria (proletariat).
Engels remet aquest concepte a la Comuna de París (1871).
- - Govern no burocràtic, no jerarquitzat.
Membres escollits (revocables en qualsevol moment) – assemblea.
o Obrers.
o Treballadors.
o Persones reconegudes pels obrers.
Els membres d’aquest govern tenen un salari com qualsevol treballador qualificat.
Crítiques a la perspectiva marxista.
- - Homogeneïtat de les classes socials.
o Dicotomia propietat / no propietat dels mitjans de producció.
Infravaloració capacitat d’integració del capitalisme.
o Acceptació valors (ideologia) : individualisme.
o Millora condicions de vida (producte de la lluita dels treballadors).
Subestimació dels elements superestructurals.
o Però l’anàlisi marxista es basa en la dialèctica.
Subestimació del paper de les classes mitjanes.
o Reducció del nombre de camperols.
o Manteniment relatiu de la petita burgesia.
o Expansió (molt després de Marx de les noves classes mitjanes).
Encerts de la perspectiva marxista.
- - - Avaluació tendències del capitalisme.
o Divisió del capital en accions.
o Concentració del capital.
o Augment progressiu de l’assalarització.
Importància dels factors econòmics.
o Sense oblidar la influència dels superestructurals (dialèctica).
Conceptes d’ús vigent.
o Relacions de producció i el treball: relacions d’explotació.
o Mitjans de producció.
o Alienació Lligam teoria i acció política.
o Impuls a la lluita contra les desigualtats.
17 3.- WEBER.
Max Weber (1964-1920).
Erfurt. Acadèmic. La seva obra més important és Economia i Societat.
Destaquem el concepte de tipus ideal.
La seva visió del capitalisme lligada al procés de racionalització.
La comprensió dels valors i finalitats de la persona per entendre l’acció social.
Tres tipus d’acció social: - Racional ajustada a fins.
Racional orientada a valors.
Afectiva/Emotiva.
Perspectiva de Weber sobre les classes socials. Les relacions de domini i poder són la base de les relacions socials i de les desigualtats.
El conjunt d’accions socials queden sotmeses a processos de racionalització (càlcul, administració, control). Objectiu de que siguin el més eficaces possible.
Àmbits: - Econòmic : càlcul, administració de les accions econòmiques...
Religiós : la intel·lectualitat eclesiàstica substitueix les interpretacions personals.
Polític: els aparells burocràtics dels partits substitueixen els lideratges. Aquests orienten les actituds polítiques.
Moral: valors, creences, actituds personals substituïdes per mecanismes de formació i disciplina.
Científic: l’activitat científica individual queda sotmesa per òrgans estatals. (programes, línies d’investigació que adopten els Estats).
Per Weber, aquests processos de racionalització acaben creant una “gàbia de ferro”. A ella queden sotmeses totes les persones (fàbrica, empresa, vida quotidiana).
El procés de racionalització no seria més que la cerca d’eficàcia en la qual s’ha de fer aquesta organització de les relacions socials i s’apliquen mecanismes de tipus fonamentalment teòric.
Sociologia comprensiva.
Valors i finalitats; Aparició del capitalisme, fonament de la seva obra més coneguda, l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme.
La base del sorgiment del capitalisme no seria l’econòmica.
Critica la concepció materialista de la història marxista.
Per ell , són un conjunt de valors i finalitats de la gent el que dóna lloc al capitalisme, es concreta en la doctrina calvinista.
Són els valors aportats pel calvinisme els que expliquen l’aparició del capitalisme.
Elements destacats del calvinisme: 18 - El treball ha de ser vocacional i eficaç com un element exigit per Déu per obtenir una major glòria.
Existeixen mecanismes de predestinació. Hi ha persones predestinades a salvar-se. Amb tot, hi ha signes d’aquesta predestinació. Els signes són: bonança, benestar econòmic, prosperitat.
Un home, per tant, ha de treballar intensament i vocacionalment. Aquestes ideologies, amb tot, defensen l’austeritat. Una persona que treballa poc i és austera  acumulació de capital i ho reinvertiran per produir més i ser més eficaços.
Amb tot, el calvinisme és minoritari a Alemanya, EEUU...
Però, per Weber són aquestes intencions de les persones les que expliquen l’origen del capitalisme.
Weber: criteris per l’anàlisi de l’estructura social.
Perspectiva multidimensional de l’estructura social: - L’ordre econòmic. (classe).
L’ordre social (estatus).
L’ordre polític (partit / poder).
Capacitat de mercat i propietat vs no propietat són les categories bàsiques de les situacions de classe.
Classe: agregat d’individus que comparteixen una situació comuna de mercat.
Weber destaca la importància de la propietat, però també de les oportunitats d’ingressos (capacitats de mercat) de les persones a més nivell educatiu, qualificació, etc, millor educació i millor accés als recursos.
Comparteix amb Marx la idea de que classe és una font de capacitat compartida.
Estructura de classes: Criteris- Capacitat de mercat  desigualtats en l’accés als recursos.
Relacions de poder i dominació  estructuren les posicions de classe.
Conflicte burgesia / proletariat per a la distribució de la renda.
Capacitats de mercat (situació de mercat)  Propietat del capital.
 Educació  Ocupació.
 Habilitats i coneixements  Ocupació.
Classes: - Burgesia (propietaris del capital).
Tecnocràcia “intel·ligència” (derivats del procés de racionalització).
Petita burgesia (velles classes mitjanes, inclou competències).
Proletariat.
Perspectiva multidimensional de l’estructura social: 19 - L’ordre econòmic (classe) L’ordre social (estatus) L’ordre polític (partit, poder) *L’estatus no té relació amb l’àmbit econòmic sinó amb el prestigi social i l’estil de vida.
Capacitat de mercat i propietat vs no propietat són les categories bàsiques de les situacions de classe.
Classe: Agregat d’individus que comparteixen una situació comuna de mercat.
Weber destaca la importància de la propietat, però també de les oportunitats d’ingressos (capacitat de mercat) de les persones, a més nivell educatiu, qualificació, etc, millor ocupació i millor accés als recursos.
*Weber reconeix que la classe condiciona el prestigi social. La burgesia té una alta capacitat de mercat de què deriva un alt prestigi social. La classe està associada al prestigi social que determina l’estatus. Hi ha moltes excepcions, per tant, cal considerar la distinció de grups d’estatus.
Ex. Diferent classe, mateix prestigi.
Ex. Diferent prestigi, mateixa classe.
Elements diferenciadors de prestigi social poden ser per exemple: raça, color de pell...
La classe també genera el poder, però hi ha altres formes d’adquirir poder. No es beneficien econòmicament d’aquest poder, obligatòriament.
Ex. Alcaldes de Marvella, Alcalde de Planoles.
El poder es pot exercir de forma que no s’associï ni al prestigi ni a l’àmbit econòmic.
Wright Mills.- La élite del poder.
No tots els àmbits de les posicions socials deriven de la classe. La classe, amb tot, és el més important per definir-les. Distingeix d’aquí els grups d’estatus. Les classes les tracta en termes de capacitat de mercat. (alta , baixa), nivells d’educació / ocupació (alta / baixa). No tots els membres d’una mateixa classe tenen el mateix prestigi social i, per consegüent, estatus. El poder polític és un element que distingeix una persona de les altres en termes de poder, no de classe ni d’estatus.
Crítiques a la perspectiva weberiana.
- Solapament (i anàlisi compartimentat) entre les dimensions classe, estatus i partit (o poder).
Relacions de domini i de poder exclouen el concepte d’explotació.
Importància valors i finalitats: determinisme idealista? Educació: coneixements i capacitat de mercat no es corresponent clarament amb les classes de Weber.
Petita burgesia: classe social molt heterogènia en termes de capacitats de mercat (advocat, botiguer...). Es distingeix per la propietat dels mitjans de producció.
Intel·ligència: id id.
o UAB: rector, administratiu, conserge, professor titular, becari de recerca; mateixa classe i capacitat de mercat? 20 o Empresa: gerent, tècnic, cap de comptabilitat, administratiu, repartidor de pizzes, caixera de supermercat. Mateixa classe? Tot el que no ho ubica dins de l’àmbit industrial i no és burgesia, ho col·loca a la intel·ligència.
3.- DURKHEIM Émile Durkheim.
És un dels pares del funcionalisme. Orienta la perspectiva funcionalista.
Dóna molta importància a les funcions socials. La sociologia ha d’entendre i explicar les causes i el funcionament dels fets socials. Per això, s’ha de saber quina funció acompleixen.
Les intencions i finalitats en Durkheim no tenen cap importància.
La funció és satisfer algunes necessitats i això fa que es mantingui l’ordre social i l’estabilitat.
Importància de la divisió del treball.
Durkheim diu que en les situacions primitives existeix una solidaritat mecànica (actuen buscant fonts d’alimentació...) En les complexes hi ha solidaritat orgànica deguda a la divisió del treball (cooperació “voluntària” per produir un bé, obtenir una remuneració i poder satisfer les necessitats gràcies a això.) Tracta també el concepte d’anomia (absència de normes i valors compartits o el fet que les normes careixen de sentit per la gent quan la divisió del treball genera grans desigualtats.) Aquesta anomia deguda a la divisió del treball podria acabar en la “guerra de classes”.
La divisió social del treball en les societats modernes genera desigualtats. Aquestes desigualtats són necessàries per cobrir certes necessitats socials. Funció integradora.
4.- FORDISME, KEYNESIANISME I CAPITALISME REGULAT.
III.- Fordista K regulat  Màxim esplendor 1940’s – 1980  Perd preeminència el mercat i en guanya l’Estat i la societat civil (regulen el mercat).
El fordisme és l’aplicació del taylorisme en les grans empreses. Aparició de l’Estat de benestar.
És un mecanisme de producció relatiu en part, al EB. Els conflictes tenen el punt àlgid a les 1GM i 2GM. Es pretén augmentar la productivitat.
Crac del 29- crisi derivada de les primeres aplicacions del taylorisme. – Excés de producció – massa poca demanda degut a l’atur.
Comencen a tancar empreses i puja l’atur. Baixa la demanda, etc. Crisis de sobreproducció.
1917 – Revolució Russa.
- Apareixen moviments anti-revolució. (ead feixistes).
En el context de la crisi , es comença a parlar de capitalisme regulat. El capitalisme s’enfronta a la crisi econòmica i a les revolucions. El nou capitalisme integrarà una diferent intervenció de l’Estat – criteris keynesians.
New Deal (1932-33) 21 Polítiques a França (36-37)  Ja eren polítiques keynesianes anteriors a Keynes. (intents previs) Les polítiques keynesianes s’aplicaran de forma més intensa un cop acabada la 2GM. Keynes pretén augmentar la demanda efectiva – gent que pugui consumir.
Molta inversió pública  Incentivarà activitats productives.
Idea de generar treball – activitat laboral.
Incentivació a determinades activitats  Indústria automobilística.
 Indústria de l’acer  Indústria de rentadores L’Estat intervé també en la regulació laboral.
Salari mínim Jornada màxima laboral.
Determinar edat mínima laboral.
Impuls a la negociació col·lectiva (interacció sindicats – empresaris).
Regulació mitjançant polítiques redistributives. Impliquen ingressos (pensions, atur) o donen accés a certs serveis.
 Regulació del conflicte social (RRLL -> neocorporativisme). Enfortiment de sindicats i organitzacions empresarials, dóna veu a la concertació social.
     Augment productivitat  Augment producció massiva  Augment consum massiu.
 Augment nivell de renda  Via directa (augments salarials) i via indirecta (subsidis, prestacions socials, abaratir serveis.) Van millorant salaris i prestacions al ritme que millora la productivitat.
Els sindicats i organitzacions empresarials tenen un paper destacat.
Tot això dóna lloc a l’Edat d’Or del capitalisme.
Pacte implícit capital-treball.
 El capital segueix dominant, però els treballadors assumeixen la seva condició gràcies a les millores.
Hi ha una gran relació entre canvis polítics i econòmics. (divisió del capital en accions; concertació del capital, internacionalització del capital).
OCT (Gran empresa, producció pròpia del fordisme.) L’etapa del capitalisme regulat.
- Plena ocupació.
Millora de les condicions de vida.
Augment del consum.
Espanya. Gran majoria treballa (plena ocupació 2-3%) 22 - Poca incorporació de les dones - Gran emigració.
Dos elements: - Canvis en l’àmbit social.--> Augment de l’ocupació a la indústria, (caiguda de l’ocupació a l’agricultura) ; serveis pugen però no tan exagerat.
Canvis en l’ocupació sectorial – procés d’assalarització.
A partir dels 80’s els serveis es disparen.
Els tres grans grups socials que analitzen neomarxistes i neoweberians són burgesia petita burgesia i proletariat. Més tard, es parlarà de velles classes mitjanes i noves classes mitjanes.
Es fixen en com es defineix la burgesia en relació a la propietat.
Alguns parlaran de la capacitat de propietat i altres, de poder efectiu.
Reducció de la petita burgesia agrícola i manteniment de la resta.
Increment de les professions liberals, enteses com metges, advocats, amb els seus propis despatxos, propietaris dels mitjans de producció.
Apareixeran les noves classes mitjanes. Nous segments de la classe treballadora.
S. Labini considera les persones del comerç, transport i serveis com a classe treballadora, sobretot en funció de la seva capacitat de mercat, tot i que els neomarxistes i weberians els ubiquin com noves classes mitjanes.
5.- NEOMARXISTES.
Neomarxistes.
Nicolás Poulantzas.
C. Carcheddi.
E.O. Wright.
Les desigualtats de classe ens expliquen els mecanismes d’acció col·lectiva.
Poulantzas: Rellevància en base d’estructura de classes.
Parteix d’un anàlisi d’estructura de classes neomarxista, finalment introdueix el mateix que els neoweberians, però amb altres criteris.
Té una perspectiva marxista simplista i esquemàtica.
La perspectiva de Poulantzas: Def. Classes.- “Conjuntos de agentes sociales determinados, principal pero no exclusivamente por su lugar en el proceso de producción”.
Utilitza tres criteris per delimitar la pertinença a una classe: 23 - Criteris econòmics.
Criteris polítics.
Criteris ideològics.
Tots aquests criteris limiten en gran mesura l’ubicació de les persones com classe treballadora.
Tracta de categoritzar als assalariats de coll banc, d’oficina, empleats públics, tècnics, etc i els ubica com membres de les noves classes mitjanes.
Criteris econòmics.
La frontera entre la nova petita burgesia i la classe obrera es defineix per la distinció entre treball productiu i no productiu.
Tots els obrers són treballadors productius i tots els treballadors no productius són petits burgesos.
Treball productiu és el que intervé directament en la producció natural produïnt valor d’ús que augmentar Criteris polítics.
El paper de supervisió és productiu degut al seu paper de coordinació i integració del procés, representa la dominació política del capital sobre el treball.
Treball de supervisió: - A nivell econòmic és explotat.
A nivell polític participa de la dominació de la classe obrera.
Els superiors queden exclosos tant de la classe obrera com de la burgesia . Són subordinats al capital però dominadors del proletariat. Això defineix el criteri polític per a la nova petita burgesia.
Criteris ideològics.
La dominació ideològica dins de la divisió social del treball és la divisió entre treball mental i treball natural.
Aquells que no participen en la supervisió , però que desenvolupen funcions de caràcter intel·lectual o mental són els nous petits burgesos.
Els empleats administratiu participen en l’estatus de treball mental i han de ser considerats com a petita burgesia.
Crítiques a Poulantzas.
Respecte la frontera entre la nova petita burgesia i la classe obrera: 1.- Poca base per afirmar que els límits de la classe obrera estan donats per la distinció entre treball productiu i no productiu.
2.- La utilització dels factors polítics i ideològics erosiona la preponderància de les relacions econòmiques per determinar la posició de classe.
24 Respecte la frontera entre la classe obrera i la nova petita burgesia segons el treball productiu / no productiu: La definició de treball productiu es basa en la creença que només genera plusvàlua la producció de matèries físiques, el qual és arbitrari (i els serveis destinats al mercat).
Si les posicions reals d’ocupació contenen una barreja d’activitats productives i no productives: la distinció perd utilitat.
Clau- no hi ha diferència bàsica d’interès respecte a la situació d’explotació d’ambdós grups d’assalariats.
La divisió entre treball mental (intel·lectual i manual és confusa i errònia.
Propietat – capacitat de decidir.
Posició – organització, decidir, -mitjans de producció.
- Capacitat de la propietat.
Poder de decisió lligat a la propietat.
E. O. Wright. Posicions contradictòries de classe.
Canvis en la propietat / possessió de capital.
- Separació entre propietat i control.
Separació entre propietat (decisions sobre inversions i què produir) i possessió (sobre el procés i el com produir).
Dissociació entre propietat jurídica formal (accions) i propietat real (control).
Anàlisi en funció de les capacitats proporcionades per la propietat.
- Directius i supervisors en contradicció entre burgesia i classe treballadora.
Certs empleats semi-autònoms (tècnics amb control determinat sobre el procés laboral), situació contradictòria entre classe treballadora i petita burgesia.
Possessió – dirigir i gestionar el procés de producció i els mitjans propietat / possessió – en relació a aquesta relació de capacitats permetrà veure les posicions de classe.
Conceptes destacats:  Aparell físic de producció – formes de produir, procés...
Força de treball – Aliena.
Inversions Qui tingui aquests tres elements és burgesia.
El fet de tenir-ne alguna et pot situar en les noves classes mitjanes depenent de qui estiguis més aprop (burgesia o proletariat) seràs una o altra classe.
Carchedi.
Relacions contradictòries. Entre burgesia i classe treballadora (noves classes mitjanes).
Fa referència a les posicions intermitges. (K) – explotadors.
6.- NEOWEBERIANS.
25 6.- NEOWEBERIANS.
- Luckwood.
Goldthorpe.
Giddens.
Parkin.
Els neoweberians: característiques generals.
- Continuació de l’enfocament multidimensional de classe social de Weber.
Es tenen en compte alguns punts marxistes, però no la concepció de classe basada en les relacions de propietat dels mitjans de producció.
En les societats capitalistes avançades: o Progressiva diferenciació entre propietat i control dels mitjans de producció.
o Gran desenvolupament del sectors dels serveis.
o Impacte dels canvis tecnològics sobre l’organització del treball i l’agricultura ocupacional.
Luckwood.
Tres factors de la posició de classe.
- La situació de mercat  nivell de renda, seguretat en el treball, etc.
La situació de treball  conjunt de relacions socials en virtut de la divisió del treball.
La situació d’estatus  posició de l’individu en la jerarquia social.
Aquesta situació d’estatus està mesurada en termes de prestigi).
Hi ha tres elements en Weber per parlar de capacitat de mercat .
- Ocupació (propietat).
Credencials (coneixements adjunts).
Altres coneixements.
Relació totalment directe entre ocupació i classe.
J. Goldthorpe.
La posició d’un individu en la societat es basa en: - La riquesa material.
El prestigi social.
El poder polític.
Adopta la conceptualització de Weber: situació de mercat (propietat i coneixements). Incorpora la situació en el treball, localització de l’ocupació en els sistemes d’autoritat i control que regeixen els processos de producció.
Inclou la situació de treball (d’ocupació) com a part de la definició d’una ocupació distingint les següents categories de treball.
1.- Classe de servei. (classe dirigent, privilegiats). Al servei del capital.
2.- Classes intermitges.
3.- Classes treballadores.
26 De mercat + de treball = d’ocupació.
Poder polític com autoritat.
Goldthorpe: esquema de classes original.
1.- Classe de servei alta.
2.- Classe de servei subalterna 3.- Classe de coll blanc – tots els que no treballen amb les mans a la indústria.
4.- Petita burgesia.
5.- Classe treballadora alta.
6.- Classe treballadora qualificada.
7.- Classe treballadora no qualificada.
1 i 2 classes de servei, 3,4 i 5; classes mitges i 6 i 7, classes treballadores.
Goldthorpe i Erikson refinaren i ampliaren la matriu qualificada original de les classes.
Inclouen altres criteris analítics: - Propietat i control dels mitjans profunds.
Prestació de serveis amb major o menor autonomia.
Treball material amb graus diversos de qualificació.
Situació de mercat – propietat, coneixements.
Situació de treball – autoritat – autonomia + qualificació.
Classe de servei.
I.
II.
Professionals, administradors i funcionaris de nivell superior, dirigents de grans empreses, grans empresaris.
Professionals administradors i funcionaris de nivell inferior, tècnics amb alts nivells de qualificació, dirigents d’empreses petites i mitjanes, supervisors de treballadors no manuals, empleats.
Classes intermitges.
III.
Empleats executius.
IIIb. Treballadors dels serveis.
IV.
Petits empresaris i treballadors autònoms amb dependents.
IVb. Petits empresaris i treballadors autònoms sense dependents.
V.
Tècnics de nivell inferior, supervisors de treballadors manuals Classe treballadora.
VI.
VII.
Treballadors manuals industrials qualificats.
Treballadors manuals industrials no qualificats.
27 VIIb. Treballadors manuals agrícoles.
Dins dels industrials inclou els de la construcció.
Goldthorpe diu que la posició de classe d’una família ve donada per la posició del pare. Wright, en canvi, diu que ve donada per la més alta de la unitat familiar, sigui home o dona.
Giddens. Teoria de la estructuració de classes.
Procés d’estructuració de les relacions de classe.
 Conversió de relacions econòmiques en estructures socials de caràcter no econòmic.
(1) Estructura mediata: vincles i capacitats de mercat / classes.
Capacitat de mercat – propietat, mitjans de producció – credencials educatives – possessió de força de treball.
(2) - Estructuració immediata : formació de classes.
Divisió de treball-empresa. : grups segons similar situació de treball.
Relacions d’autoritat en empreses, els administratius participen de l’autoritat.
Grups distributius : patrons comuns al consum i d’estil.
Tancament social – reservat per unes persones en concret. Quan algú hi accedeix, intent que no accedeixin altres. Ex. Metges, arquitectes, etc.
Les classes (en el capitalisme) són grups a gran escala que es defineixen no en les relacions de producció, sinó en les relacions de mercat. Les classes no tenen fronteres ben definides.
Classes socials: Alta.
Mitjana: - Vells comerciants, artesans, petits propietaris agrícoles...
Nova classe mitjana alta (llocs de gestió, professionals).
Nova classe mitjana baixa (oficinistes, mestres, infermeres).
Obreres.
Classe alta (burgesia) _: posseïen els mitjans de producció (control directe sobre el ús i disposició de la propietat).
Classe obrera: possessió força de treball el qual proporciona certa capacitat de negociació en el mercat. Inferior, amb tot, a la de la classe alta i a la de la classe mitjana.
Fonts de diferenciació de les classes mitjanes.
- Diferències en les capacitats de mercat.
Possessió en la divisió del treball.
Treballadors de col blanc (ocupacions del tipus administratius i comercial, professionals i tècnics). Posseeixen més alta educació i majors oportunitats que la classe treballadora.
28 Baix nivell de consciència de classe i de sindicalització que ve donat pels individus que la caracteritza.
Classe mitjana respecte a la classe treballadora.
- Majors credencials educatives i tècniques.
Majors nivells de renta.
Millors condicions de treball (seguretat, promoció, jornada laboral) Parkin.
- Estreta relació entre ocupació i classe.
Proposa el concepte weberià de tancament social. Per tant, les divisions de classe es fonamenten en quin serà el tipus de tancament al que recorren els diversos grups humans.
Tancament social de Weber.
- Qualsevol procés per mitjà del qual els grups tracten de mantenir un control exclusiu sobren els recursos.
Es poden emprar atributs –raça, llengua, origen social, religió- per monopolitzar determinades oportunitats, normalment econòmiques.
Intenció de tancar l’accés a oportunitats socials i econòmiques a estranys.
Parkin distingeix 3 tipus de tancament social.
- Tancament social excloent (propietat, credencialisme, apartheid).
Tancament social usurpador (lluites de capital, treball, grups racials i ètnics, dones en busca de la igualtat).
Tancament social dual (explotació dins de la classe subordinada contra això). Ex. Blancs i riscos de la classe obrera.
Propietat i coneixements tècnics i professionals (títols acadèmics) són els mitjans més estesos de restricció explotadora i excloents en les societats avançades.
Diferències i similituds.
Similituds.
- Totes són matisades. La classe és un element relacional, tot i que més en la neomarxista.
Centralitat de la classe com a element de desigualtat social, tot i que més en la neomarxista.
A vegades s’usen dimensions o criteris similars (propietat dels mitjans de producció, béns de qualificació – credencials aplicats, béns d’organització, assimilats a l’autoritat...) Diferències.
- Els neomarxistes parlen de relacions d’explotació i els neoweberians, de relacions de domini.
Els neomarxistes donen centralitat a la propietat i els neoweberians, donen centralitat a la capacitat de mercat, on la propietat és un element.
Els neomarxistes donen més importància a les posicions objectives de classe, els neoweberians donen importància a les objectives i subjectives.
29 7.- FUNCIONALISME I ESTRUCTURAL FUNCIONALISME.
Funcionalisme.
Tot fet social serveix per cobrir necessitats.
Tot té alguna funció.
Sistema de funcions complementàries entre sí, si hi ha quelcom que no funciona és una patologia i s’ha de solucionar.
Malinovsky. – els argonautes del Pacífic oriental. Anaven un cop a una de les illes, cada dos anys a dur obsequis. Plottlach- Això té la funció de redistribuir els productes i béns. Idea de prestigi per aquelles que aporten més del que reben. Element més significatiu del funcionalisme: prestigi.
Les posicions socials es donen en funció de l’estatus (allò que fa, que és). Aquests estatus determinaran el prestigi.
Ex. Estatus: - Jove, estudiant, treballes o no treballes...
Els estatus estan associats al rol de les persones. El rol és el comportament esperat que tinguis que l’estudiant sigui aplicat, el comerciant tingui do de la paraules...
Estatus – Adscrit (ve donat per herència) o bé, adquirit (requereix un cert grau d’esforç: ex.
Bomber).
Els autors més coneguts són Raus i Moore.
L’estratificació té la funció de cobrir alguna necessitat, la desigualtat també te una funció: fa que les millors posicions siguin ocupades pels més capacitats. La societat premia o castiga amb prestigi i diners en funció del talent.
Tres mecanismes.
- Importància social.
Quantitat de talent i entrenament que és necessari per ocupar l’estatus.
Quantitat de persones que pot ocupar un estatus concret.
Ex. Monarca. (només el pot ocupar un).
La posició de l’individu és la suma del valor dels prestigis associats a totes les posicions que ocupa.
2.- Estructural funcionalista. (Parsons).
Parteix de la idea de sistema.
L’estructuralisme entén la societat com un conjunt sistèmic, elements del qual es relacionen entre sí.
Parsons dóna eines per interpretar el conjunt social. Importància de la interacció social (relacions entre les persones). Segons Parsons, la interacció social depèn de les variables pauta (pautes d’acció), donades a partir de normes i valors socials. Les normes i valors socials estan compartits. D’aquestes pautes deriven sistemes d’interacció que compleixen necessitats funcionals. Parsons diu que la societat premia o castiga les persones segons si segueixen les 30 pautes d’acció. L’element clau és el paper que s’ocupa en l’estructura ocupacional, en termes de prestigi.
Parsons també parla de l’estatus familiar. Els de més prestigi, eren els adults sobre els joves i els homes sobre les dones. Al conjunt de la família se li assigna l’estatus del cap de família.
A partir d’aquí, parla de classes socials. Pluralitat d’unitats dependents que comparteixen un mateix estatus dins de l’estructura jeràrquica.
Això permet parlar d’oportunitats diferents a la vida dels fills segons la posició que la família ocupa.
Merton.
Funcions manifestes / latents. Funcions / Disfuncions.
Configura el concepte d’anomia (situació en què els objectius socialment compartits són incompatibles respecte les normes que regulen la seva consecució.
Objectius del sistema capitalista.
Tenir èxit – esforç.
Explotació / Domini.
Merton defineix 4 tipus de comportament que poden tenir problemes amb això: - Conformista : està d’acord amb les normes, fracasa i es conforma.
Apàtic : No està d’acord, però simplement passa.
Rebel : No està d’acord ni objectius ni normes, s’aïlla.
Revolucionari: Actua de forma col·lectiva per actuar en contra de la situació.
Crítiques al funcionalisme a l’estructural funcionalisme.
- Posicions socials individuals , no de grup.
Destaca l’harmonia i l’equilibri per sobre de les relacions de força, de domini o d’explotació entre classes.
Escassa consideració de les relacions de poder, perquè hi ha desiguals oportunitats socials.
Complements disfuncionals de les desigualtats.
No correspondència entre importància social de les activitats / prestigi social / remuneració.
Difícil (i subjectiva) mesura de les posicions socials en termes de prestigi.
8.- POSTINDUSTRIALS, CAPITALISME DESREGULAT, CRISI DEL FORDISME I GLOBALITZACIÓ.
Perspectives postindustrials sobre l’estructura de classes.
Eix conflicte Alienació (fora de) Estructura ocupacional Autoritat Configuració de classes Control del saber, coneixement , informació.
Control de la tecnologia i del saber.
Educació i coneixement Autor A.Touraine.
D. Bell R. Dahrendorf.
31 tècnic Valors materials i productivistes vs postmaterialistes Valors C. Offe Alienació – ser capaç de controlar o ser controlat pel saber, coneixement... Tecnòcrates, pacificadors  empleats, operadors.
Bell dóna importància a la capacitat tecnològica. El que dóna la posició social és el control de la tecnologia.
Meritocràcia : Aquells que aconsegueixen un coneixement tecnològic, ocuparan bones posicions (èxit merescut).
Dahrendorf.
- Augment de la diversificació de les posicions de classe.
Institucionalització dels conflictes (sindicats-empresaris.) Estructures d’autoritat en funció de l’educació (coneixement tècnic).
Classe social: Integrades per individus que comparteixen la mateixa autoritat dins les estructures d’autoritat i poder. Les persones et legitimen autoritat.
Offe.
Parla de configuració dels grups socials en funció dels valors. Indiquen components associats a les persones que indiquen actituds. Postmaterialistes – Emergència dels nous moviments socials. Ex. Pau, Ecologia...
Valors associats a persones que treballen per l’ecologia social, administració pública...
Control del coneixement com a font de poder? És qui té la capacitat de control final qui ostenta el poder.
Capitalisme desregulat.
Més desigualtat dels 70/80 fins ara, s’accelera el 2008.
Crisi ocupacional dels 70.
- Col·lectius. Dificultats per inserir-se al mercat laboral.
Fre i reducció de les polítiques de prestacions socialistes del EB.
Pugen les necessitats educativoformatives.
La societat civil es fonamenta i perd rellevància davant del mercat.
Límits ecològics es situen davant d’un model fordista que pretén ignorar aquests límits.
La UE marca uns objectius de consum pel CO2 pel 2010 d’acord amb el tractat de Kyoto. Firma la UE15, el 2013 la UE28 els compleix. Amb tot, no ho compleixen tots els països.
Els en producció i treball – estratègies dels empresaris- reestructuren la relació K/T.
El paper de l’Estat canvia en dos aspectes.
- La base de garanties i material del EB. Reducció de les prestacions socials.
32 - - També es redueix el paper de l’Estat com a regulador del mercat.
o Mercat de treball: facilita els acomiadaments.
o Accés a la sanitat i educació públiques.
Substitució de polítiques keynesianes redistributives per neoliberals.
o Augment del IVA.
o Impost de la renda de les persones físiques.
Crisi del EB no= desaparició.
Es parla d’ocupació com element més significatiu per parlar de treball.
Treball: activitat que té com a funció la satisfacció de necessitats. Productiu / reproductiu.
Homes i dones presenten diferent relació amb aquests tipus de treball.
La relació treball – ocupació ha perdut significació social.
- Identificació personal. Identificació amb altres (comparteixen situació de treball).
Identificació col·lectiva, formes d’organització.
El treball ha agafat un valor instrumental , perdent altres tipus de significació.
També pot haver altres formes d’identificació col·lectiva com gènere, edat, moviments socials...
Fragmentació assalariats.
- Atur estructural.
Precarietat i inestabilitat laboral.
Estratègies empresarials.
o Flexibilitat.
o Innovació tecnològica (TIC) o Reducció dimensió centres de treball.
o Varietat condicions de contractació i d’ocupació.
o Externalització fases productives : descentralització productiva: subcontractació i deslocalització.
o Cerca reducció de costos i de l’acció col·lectiva.
Crisi del fordisme. – mitjan dels 70.
Una empresa que redueix la seva plantilla, redueix també les formes d’acció col·lectiva.
Externalització d’empreses al mateix país o altres: - Impacte sobre l’ocupació a la indústria o serveis.
Treballadors industrials  Serveis.
Impacte sobre l’estructura ocupacional.
Canvis estructura ocupacional.
- Terciarització : reducció ocupació industrial, augment ocupació serveis.
Burocratització: augment ocupació pública (fins a mitjans 90).
Polarització qualificacions.
Varietat de condiciona contractuals.
Augment assalariats sense contracte: economia submergida, falsos autònoms.
Processos dualitzadors.
33 - Ocupats / aturats .
Qualificats / no qualificats.
Joves, Adults, Grans (+45) Inclusió / exclusió social.
Homes / dones.
Estables/ precaris.
Fragmentació assalariats.
Efectes de la fragmentació: - Reducció capacitat d’acció col·lectiva i acció sindical.
Afebliment de la solidaritat de classe.
Afirmació d’actituds defensives.
Enfortiment d’actituds localistes (l’empresa) i individualistes (el lloc de treball).
Enfortiment de valors consumistes.
Tendències al aburgesament i l’autoidentificació com a classe mitjana.
Perill, per a col·lectius específics, de caure en situacions de pobresa o d’exclusió social.
(infraclasse).
Últimes revolucions relatives al capitalisme.
Maig del 68 i següents. Es demana més participació en el món de l’empresa.
A partir del 80 aquesta revolució de la propietat es redueix.
En les èpoques del fordisme, les vagues eren recolzades amb altres vagues. Aquest fet es redueix.
Exemple de Panrico: S’ha reduït la solidaritat de classe.
Empresaris de Elda van cremar magatzems de sabates xinesos dient que eren competència deslleial. Hi ha una pugna col·lectiva deguda als escassos recursos. Això duu, entre altres casos, a xenofòbia.
S’han enfortit els valors consumistes, creats per la mateixa societat del consum. Es veu la gent com a nova classe mitjana, tot i que molts els podríem considerar treballadors.
Hi ha col·lectius en perill de caure en situacions de pobresa (atur).
1) Crisi ocupacional: atur estructural (hi ha un atur permanent), precarietat, vulnerabilitat en termes d’ocupació i segmentació i fragmentació de les condicions d’ocupació  reducció de la significació social del treball.
2) Predomini del mercat: pèrdua d’acció col·lectiva i es busquen solucions a nivell individual.
3) Trencament de la norma social d’ocupació. – relació salarial fordista – plena ocupació, estable i completa, regulada, sindicalitzada i amb mecanismes de protecció (garanties).
La globalització coincideix amb l’etapa de capitalisme desregulat. Se’n comença a parlar als 90 en relació a aquest capitalisme.
Etapes del capitalisme.
- Colonialisme, relacions nord-sud, sotmeses al nord- independència.
Imperialisme, domini del nord-sud, intervencions i guerres, Vietnam, Cambotja, Cuba...
Globalització. Implica l’augment dels mecanismes de mercat i disminució del paper de l’Estat.
34 Aspectes relatius a la globalització.
- Increment relatiu de l’intercanvi econòmic mundial.
Importància de les TIC destinades al flux econòmic.
Les TIC en relació a la producció de béns i serveis a nivell mundial.
Importància d’institucions internacionals que guien les normes de funcionament econòmic (desregulació). Ex. FMI, BM.
Redueix la funció reguladora de l’Estat i augment de la capacitat del mercat.
Ulrich Beck és un dels primers sociòlegs que parla de globalització.
La economia determina el funcionament social.
La globalització designa un funcionament social on es superen els marcs nacionals en tots els àmbits (econòmic, cultural, social).
Carles Prieto també ha tractat aquest tema. La globalització econòmica comporta: - Augment intercanvi econòmic a nivell mundial.
Augment d’intercanvi no regulat.
La globalització econòmica és el procés de construcció de un sistema econòmic mundial que regula la circulació de tots els béns menys la mà d’obra, exclusivament per la lògica de l’intercanvi mercantil.
La globalització augmenta les desigualtats, sobretot les nord-sud i alhora, augmenta les desigualtats en el sí dels països del nord.
Desigualtats nord-sud : Els rics es fan més rics. Això va lligat òbviament a que augmenten les desigualtats. N’hi ha que enfoquen això com a causant de la crisi. Menys % tinguin els rics, més igualtat.
K desregulat  Augment de les desigualtats – Exclusió / Pobresa – escassos recursos econòmics, aboca a l’exclusió. No tots els pobres són exclosos. Dualització.
Dos grups. Els in (inclosos) i els out (exclosos).
La pobresa en el capitalisme desregulat.
Treinta Gloriosos (1945-75): concepte d’allunyament social. – pobresa unidimensional (= essencialment econòmica), aquesta última registrant un retrocés després del creixement econòmic i les institucions de protecció social.
Època del capitalisme desregulat. Emergència d’una pobresa multidimensional – debilitat dels recursos econòmics, combinat amb deficiències en diversos camps de sociabilitat –treball, educació, salut, allotjament: vinculats entre sí.
- - Multiplicitat de problemàtiques socials respecte al nostre objecte d’estudi. L’estructura social: augment de les desigualtats socials, nous eixos de desigualtats, nova classe de pobres i dialització social (Galbrath).
Emergència de mecanismes de forta exclusió social. – traducció d’un mal funcionament de la societat que posa en<< tela de judici>> la cohesió del teixit social.
Hi ha xarxes personals i socials, i a més, hi ha polítiques i mesures que intenten que els pobres no siguin exclosos. Moltes persones que són pobres tenen familiars o amics en què es recolzen (xarxes socials, personals, familiars), per tant, aquests pobres no són exclosos.
35 Abans si tenies ocupació no eres ni pobre ni exclòs. Ara és si tens menys del 60% de la renda mitjana.
Per calcular el risc de pobresa-exclusió.
- Ingressos inferiors al 60% de la mitjana.
Baixa taxa d’intensitat d’ocupació. -20% (es conta 8h per persona el 100%).
Privacions severes.
En l’índex de gini 0 és la igualtat perfecta. 1 desigualtat perfecta (una persona cobra tots els ingressos).
9.- NOUS MOVIMENTS SOCIALS.
Nous moviments socials.
Acció col·lectiva – classe.
Gènere, edat, ètnia... – relacions patriarcals (desigualtat de gènere), moviment feminista.
La relació entre gènere i classe estan relacionades de tal manera que es pot ser igual classe, diferent relació e gènere... o dos del mateix gènere i no idèntica posició de classe.
Per parlar de gènere hi ha dos perspectives.
- Posició convencional (Parsons, per ex.). Es fixa en el nucli familiar, en l’adult masculí.
La dona i els fills tenen la posició de l’adult masculí.
Posició no convencional. (Wright, per ex.) Es fixa també en la família, però és el de més classe el que marca la classe del nucli familiar.
Aquí hem de tornar a diferenciar entre treball productiu i reproductiu (distribució de tasques).
El vell moviment social per antonomàsia és el moviment obrer.
NMS – Moviments sorgits a països de capitalisme central a finals dels 60. Sorgeixen en aquesta etapa coma expressió de noves demandes socials.
- Moviment dels sense terra.
Moviment indigenista.
Moviments socials. Perills humanitat (Pau, Medi ambient –ecologisme); benestar / desigualtats (moviments feministes, LGTB, sos racisme, ocupa, PAH; solidaritat amb el tercer món (amistat amb el poble sahrauí, metges sense fronteres, pallassos sense fronteres).
Elements de context.
- Etapa fordista. Bones condicions i en millora. Necessitats vitals completes.
Allunyament de les ideologies de la humanitat com al comunisme.
Reducció de la participació en l’àmbit polític.
Creixent desconfiança cap al paper de l’Estat.
Noves demandes, raons, origen i context.
Les noves demandes expressen nous valors i és així com s’expressen aquestes demandes pels NMS. Origen ètnic, social... Valors postmodernistes, posteconomicistes. Els moviments d’avui dia sí que tenen la base material (PAH).
36 Característiques organitzatives dels NMS.
Organitzacions: - Fluides.
Descentralitzades.
Obertes.
Democràtiques.
Participatives.
Organitzades en xarxa. (afavoreix la comunicació, x ex. TIC).
Aquestes característiques es donen més quan són més petites.
La base de recolzament és interclassista, i les persones que estan en un moviment poden no tenir les característiques que defensa el moviment. Ex. Moviments anti-racistes, per blancs. Les persones del moviment sense sostre, tenen sostre. Molts dels que participen són joves amb alt nivell educatiu. Formació Col·lectiva. Ideologia.
10.- LECTURES D’ESTRATIFICACIÓ.
Text 1. – Capítol 2. La desigualtat a la base l’estructura social.
Accés diferencial als recursos. Important en la relació recursos-poder. Grups dominantsdominats. Generen identificacions. Tres fases de les línies que marquen les desigualtats: industrialització, societat de benestar, crisi de benestar.
Treball productiu-reproductiu. Legitimitat de la desigualtat per una doble via: es mostra com el resultat necessari del capitalisme i resultat de les aspiracions legítimes de superació i enriquiment de la gent. XIX.- tendència a l’augment de les desigualtats. Revolució Industrial com a època fortíssimes desigualtats socials derivades del treball. La plena ocupació com a un dels principals vehicles per reduir les desigualtats. Una altra forma és, l’augment de les classes mitjanes.
Nou paper de l’Estat- garantia de les desigualtats: EB (estat del benestar). Igualtat basada en plena ocupació. Crisi estat de benestar (asfixia per part del mercat, debilitat de la societat civil per defensar les conquestes en èpoques anteriors). A la crisi dels setanta tornen a pujar les desigualtats. Uns grups socials més proclius als altres a l’atur i inestabilitat (joves, vells...) Fenomen de nova pobresa. Procedents de situacions econòmiques estables. Dualització social.
Societat forta, majoria satisfeta, tenen desigualtats però no tantes com la feble. Voten a les eleccions i defensen els seus interessos. Societat feble. Grans desigualtats i pocs recursos econòmics. No voten, i no només no exigeixen sinó que no saben què poden exigir.
Relació països rics-pobres. La riquesa d’uns s’explica per la pobresa dels altres. Existència de capitalisme al Tercer Món. Desigualtats a escala internacional (reaccions xenòfobes, formes de conflicte...
Text 2.- Estructura social, desigualtat i estratificació social.
Tipus de desigualtats principals (econòmiques, de classe, de gènere i ètniques). Els elements clau de les estructures (unitats que integren, relacions que mantenen entre sí). Els fenòmens 37 socials que no obeeixen a cap pauta sinó que resulten processos aleatoris, es diu que no tenen estructura definida. Entre el nivell macro i micro, trobem el nivell meso-social (constituït bàsicament per institucions i organitzacions, és a dir, entitats socials en un pla intermedi entre els grans agregats i individus.) Visió cultural-relacional. Tracten de respondre a la pregunta de l’estructura social. Visió cultural (element bàsic de l’estructura social les normes i valors que regulen l’acció social.
Parsons.) Visió relacional. (els elements de què es composa bàsicament l’estructura social són relacions socials – es basa en el teixit de les relacions socials que connecta als individus, grups, institucions... –l’anàlisi-; Karl Marx i tradició marxista).
Variant . perspectiva distributiva (Blau). Estructura social com a distribució ordenada i jerarquitzada. Distribució de la població en classes socials. Els paràmetres estructurals identifiquen els tipus distintius de les estructures socials. Dos tipus. Paràmetres nominals (en categories socio-demogràfiques, grups que són reconeguts que no esta inherentment jerarquitzats) i paràmetres graduats (ordenats en posicions, edat, renta...) Si els paràmetres (edat, sexe, raça, classe social...) són la base de les distincions socials és perquè estan associats a quantitats desiguals de recursos socialment valorats. Els nominals i graduats es creuen entre sí. Conseqüències – noves divisions estructurals. Estructura més consolidada quan més gran és la correlació entre paràmetres. Estructures socials com estructures desiguals.
Desigualtats socials. Distribucions desiguals de recursos entre les diferents posicions estructurals que les caracteritzen. El solapament de diferents formes de desigualtat reforça les estructures socials desiguals.
La classificació dels quatre tipus de desigualtat no esgota el total. Importància de la renta en les desigualtats econòmiques.
Classes socials  Grans agregats de persones que comparteixen una mateixa posició social derivada del tipus de treball que fan, és a dir, de la seva ocupació.
Gènere  Construcció social i cultural del sexe.
Les desigualtats que es produeixen en el món laboral  participació laboral, segregació ocupacional i desigualtats salarials.
Fenomen de la discriminació. Gran pes a les desigualtats ètniques.
Altres desigualtats: edat, generacionals, d’habitatge, educatives, salut, L’estratificació social apunta a la divisió institucionalitzada d’una societat en capes, o estrats d’individus que disposen de quantitats desiguals de recursos valorats, desiguals en oportunitats vitals i desigual en influència social.
Text 3 .- Estructura social contemporània.
38 Wright. Classes socials. (Proletariat/Petita Burgesia/ Burgesia) + posicions contradictòries de classe. Posició contradictòria de directius-supervisors; posició contradictòria de petits patrons i la posició contradictòria d’assalariats semiautònoms.
Tres canvis estructurals en el curs del desenvolupament capitalista: pèrdua de control sobre el procés de treball per part dels obrers, procés accentuat pel taylorisme; diferenciació e les funcions del capital. Separació parcial de la propietat econòmica i la possessió.  Conseqüència de la concentració i centralització del capital (acumulació); el desenvolupament de jerarquies complexes.
Situació contradictòria obrers-capatàs i supervisors de cadena. Situacions contradictòries amb petita burgesia: petits patrons i assalariats semiautònoms. Semiautonomia és tenir cert grau de control sobre la producció.
Graus de control (ple, parcial, mínim i nul) a més de tres tipus de control: mitjans de producció, inversió i força de treball  Quatre situacions contradictòries entre proletariat i burgesia  alts directius, directius intermedis, tecnòcrates i capatassos. Wright proposa definir la posició de classe dels estudiants a partir dels seus interessos de classe.
Diferència entre interessos fonamentals-immediats. Qüestionen l’estructura de les relacions socials – caràcter reformista.
Les dones que es dediquen només a cuidar de la llar, Wright els dóna la posició del marit.
Estudiants majors d’edat – situació preclassista. Pensionistes, posclassistes. Distinció entre els aturats permanents i temporals.
La classe obrera definida per: posició de classe obrera en les relacions de producció, exclosos del control del capital; directament lligats a la classe obrera per trajectòria familiar o de classe; o bé, ocupen classe obrera dins dels aparells polítics e ideològics.
La burgesa definida per: ocupen posició burgesa dins de les relacions de producció, control del capital, lligats a la burgesia per família o trajectòries de classe, ocupen posicions burgeses en els aparells polítics e ideològics.
Marxisme analític (necessitat d’abstracció, necessitat de trobar fonaments, enfocament dogmàtic –amb prou feines es preocupen pel que Marx digués o deixes de dir, els importa la coherència del seu pensament-). Es basen igualment en el materialisme històric, explotació...
Socialisme millor que el capitalisme...
Criteris o dimensions de les classes: relacions de control sobre el capital financer, sobre el capital físic i força de treball (control ple, parcial, mínim i nul)... 1.- caràcter contradictori de les classes contradictòries (els directius comparteixen atributs dels obrers i de la burgesia. 2.Autonomia com a criteri de classe. (autonomia del caràcter petit burgés; autònoms com a treballadors d’ofici o assalariats tecnicoprofessionals; primers hereters, segons relació històrica amb el mode de producció mercantil nul·la); 3.- las classes en la societat poscapitalista. 4.- El pas de la dominació a l’explotació (el concepte dominació no implica que els actors tinguin interessos objectius).
39 Estratègies de Roemer per tornar al concepte de l’explotació. 1.- Enfocament de la transferència de treball (Explotació a través del mercat, el capital contracta treballadors i els treballadors alquilen capital...); 2.- El enfocament de la teoria dels jocs. (la estratègia consisteix a preguntar-se si determinats col·lectius estarien millor o pitjor si es retiressin del joc amb els seus actius productius i organitzessin un joc diferent).
Tipus d’explotació. Feudal (vincles feudals), capitalista (distribució desigual dels mitjans de producció), socialista (distribució desigual de les qualificacions i talent). Wright corregeix les aportacions de Roemer. 1.- Explotació econòmica i opressió econòmica (rebutja la transferència de treball); 2.- Reformulació del concepte d’explotació feudal(matització que la força de treball és un actiu). 3.- Explotació basada en actius d’organització (explotació d’estatus  actius d’organització).
Problemes en les situacions de classe. 1.- Situacions múltiples (persones amb més d’una feina); Situacions de classes mediades (persones no directament vinculades als processos de producció); situacions temporals (objecció als marxistes: tracten d’un mode estàtic les classes).
Principals enfocaments neoweberians. Dahrendorf. Segons aquest autor, la societat actual, tot i sent industrial ha deixat de ser capitalista. Canvis significatius: 1.- descomposició del capital (la figura del capitalista es divideix en dos: el accionista i el directiu.  desenvolupament del racionalisme econòmic). 2.- descomposició del treball. Sosté que la classe obrera s’ha diversificat cada cop més. A finals dels XIX, es pot donar com a conclosa la tendència a la desqualificació del treball. Nivells de destresa (qualificació, especialització i no qualificació). 3.Creixement de la nova classe mitja. Tres esferes: administració pública, indústria (transport, per exemple), comerç. Puros buròcrates – meros empleades. 4.- Augment dels índexs de mobilitat social (el conflicte de classes esdevé un conflicte entre individus). 5.- Drets de ciutadania (XVIII civil, XIX polítics, XX socials). 6.- Institucionalització del conflicte de classes. (hi ha classes on hi ha associacions de dominació; un individu pot tenir tantes classes com associacions de dominacions pertanyi). La classe dominant seguint a Dahrendorf és la dels ministres, parlamentaris, integrants del govern...
Les classes socials en Parkin. Divisió entre manual i no manual. Parkin proposa el concepte weberià de tancament social. Les classes en fonamenten en el tipus de tancament a què recorren. 1.- Tancament social excloent. Pretensió per assegurar-se la posició privilegiada a expenses d’altres grups – procés de subordinació. Forma principal de tancament social. Las credencials serveixen per limitar el nombre d’individus que poden accedir a una professió, establint restriccions de diverses formes: numerus clausus a les universitats, ... Exemple del apartheid. 2.- tancament social com a usurpació. (les accions d’usurpació comparteixen l’objectiu d’apoderar-se d’una part dels beneficis i recursos propis dels grups dominants en la societat. Ús del poder en direcció ascendent. És possible incrementar l’eficàcia dels actes d’usurpació mitjançant el que Parkin denomina potencial pertorbador, és a dir, capacitat per generar molèsties a la comunitat de forma que es pugui tornar aquesta contra els grups excloents. 3.- Tancament social dual. No suposa divisió de classes. Els australians exclouen els asiàtics, o bé, fins i tot exclusions mateixa classe i mateix grup ètnic.
Les classes socials en Giddens. Matisa la importància de la estructura de classes en la conformació dels processos socials. Diferència entre societats de classes (classe principi 40 estructural), i societats dividides en classes (societats en les que hi ha classes, però no són la base). Distinció entre recursos d’assignació (impliquen control sobre la natura) i recursos d’autoritat (impliquen control sobre les interaccions socials). Societats classificades en funció de tipus de dominació, recursos, magnitud del control sobre els recursos en el temps i espai.
Importància del control dels recursos d’assignació en el capitalisme. Giddens vincula el concepte classe a les formes sectorials de dominació creades per la propietat privada. Dos maneres d’analitzar processos d’estructuració de classes: mediat o immediat. Mediat (possibilitats de mobilitat social, més tancada és una societat major és l’estructuració de classes). Tipus de capacitat de mercat: propietat dels mitjans de producció, possessió de credencials educatives i tècniques i possessió de la força de treball. Immediata (Diversos factors que conformen les classes; assignació de tasques ocupacionals dins de l’empresa, relacions d’autoritat en aquesta, influència dels grups distributius en els que està segregada la comunitat...) Tres classes socials: alta, mitjana i obrera. Diferència entre reconeixement de classe i consciència de classe. El reconeixement no implica afiliació a. Classes en sí i per a sí per Giddens resulten insuficients. Tres tipus de consciència de classe: identitat de classe (idea de cert grau de diferenciació social), consciència de conflicte (percepció d’una oposició d’interessos) i la consciència revolucionària (creença de que és possible mitjançant l’acció de classe, la transformació radical de les estructures socioeconòmiques existents). Classe social (grups a gran escala, agregats d’individus en grups socials, nominalment obertes, ningú pot pretendre afiliar-se a una classe, definides per les relacions de mercat).
Classes en Goldthorpe. Importància de la mobilitat social. Les classes deriven de l’agrupació de persones a partir de les seves ocupacions que són categoritzades en funció de, per una banda, les seves fonts i nivells de renta, pel seu grau de seguretat econòmica i possibilitats d’ascens i, per l’altra, la seva localització en les jerarquies de control i autoritat en els llocs de treball.
Classes (servei, intermitges, obrera). Classe de servei (professionals superior, directius de grans establiments... II professionals de rang inferior i mig, tècnics superiors, directius de petits establiments, supervisors de treballadors no manuals). Classes intermitges (IIIa. Treballadors no manuals de rutina en l’administració i comerç, IIIb Treballadors de serveis personals i seguretat, IVa Petits propietaris, artesans amb treballadors, IVb Petits propietaris, artesans, etc, sense treballadors. IVc Agricultors, pescadors, etc. V Supervisors de treballadors manuals, tècnics de nivell inferior, etc.) Classe obrera (VI Treballadors manuals qualificats. VIIa Treballadors semiqualificats i sense qualificar no agraris VIIb Treballadors agraris). Té varies crítiques. Sembla ponderar allò jeràrquic ...ús de la classe de servei. Exclou la presència de dones en els seus primers estudis de mobilitat social,... Reflexió sobre la classe de servei.
Procedeix de Renner. La classe de servei aglutina dos grups ocupacionals: professionals – directius. Rebutja que la classe de servei sigui la classe dirigent.
Text 4.- La classe obrera a Espanya: Continuïtat , transformacions i canvis.
Tres variacions respecte l’estructura existent : relació empleadors-autònoms / conjunt salarial, o si es prefereix burgesia / petita burgesia / assalariats ha passat de 25/75 a 20/80, és a dir, el conjunt salarial, la taxa de salarització en la població activa és cada cop major. Espanya és una societat en la que cada vegada depenen més d’un salari.
41 La petita burgesia disminueix, però no es pot preveure que desaparegui. Divisió entre burgesia i petita burgesia , basada en indicadors que defineixen la classe, com la procedència social, educació, estils de vida, ingressos i altres. Dependència de la petita burgesia respecte la classe dominant.
El mercat de treball, i per tant els assalariats es fragmenta. Atur.  Exèrcit de reserva. El salt del treball precari al regulat és molt difícil.
Com a classe obrera tradicional es poden considerar els treballadors manuals, homes de la indústria, construcció, mineria i alguns serveis com ferrocarrils o transport urbà en grans empreses i contracte fix. Això està en regressió. Indicadors de precarietat (contractació temporal, atur de llarga duració.
Gènere i classe. Importància del treball reproductiu de les dones. La mà d’obra femenina desenvolupa bàsicament la seva activitat en el sector dels serveis. Las dones assalariades estan molt més precaritzades que els homes.
Treballadors intel·lectuals. Estaments més alts. Nivells educatius més alts. Procedència social mitja-alta.
Text 5.- Xarxes que donen llibertat.
Els moviments socials són producte i productors de la modernitat. Els moviments socials es conceptualitzaven com formes de comportament polític no institucionalitzat potencialment perilloses, les quals si se les deixava actuar, amenaçaven la estabilitat dels modes de vida establerts. – perill per les institucions democràtiques.
Interaccionisme simbòlic – Blumer. – s’interessa per la creació de noves normes, processos d’autorregulació, així com els processos espontanis d’aprenentatge social e innovació. Noves normes emergien amb la pròpia dinàmica del comportament col·lectiu. Una segona línia ve del funcionalisme de Parsons (sorgiment dels MS com a tensions originades en el desenvolupament desigual dels diferents subsistemes d’acció que constitueixen un sistema social o una societat moderna diferenciada.
Diferents tipus d’acció: comportament institucional-convencional i comportament no institucional-col·lectiu. El enfocament del comportament col·lectiu (escola de Xicago) va durar fins als 70  desafiament dels estudiants antiautoritaris i els activistes de la nova esquerra no quadrava en absolut amb la imatge del comportament desviat anòmic, fragmentat e irracional, que postulaven els esquemes del collective behaviour.
Els moviments socials moderns constitueixen un fenomen racional. Causes, objectius, mobilització, acció.
Relative deprivation (demanar una cosa perquè no te la donen, los negros pedían x porque los blancos no se lo daban). Quatre objeccions al relative deprivation. 1.- Parkin : inconsistència d’estatus. La seva inconsistència d’estatus majoritàriament procediria de decisions conscients difícilment generadores de frustracions o privacions relativa. 2.- Les protestes no eren de caire 42 econòmic, es dirigien a les formes de dominació. 3.- generació protesta socialitzats a les lluites estudiantils dels 70’s. 4.- Objectius de caire universalista. Obtenció de béns col·lectius.
Enfocaments de la mobilització de recursos. Analitza l’eficàcia amb la qual els moviments socials utilitzen els seus recursos per arribar a aitals objectius. Un factor d’èxit és el reconeixement del grup com a tal.
El problema del free-rader. (vulgo gorrón).
Enfocaments europeus. Accentuen més els factors d’ideari que els americans. Relacionen els NMS amb les transformacions de les societats industrials avançades. Distinció clara entre aquests i els vells moviments. Tres enfocaments principals: escola particularista dels MS (Tilly), es centra en les motivacions individuals que porten als individus participar en els moviments;l’enfocament de xarxes, afirma que els MS poden concebre’s com manifestacions de xarxes socioespacials latents, element aglutinador dels quals són sobretot les comunitats de valors. Les xarxes socioespacials així formades, subsisteixen llargs períodes de temps; l’enfocament cognitiu (Eyerman i Jamison), proposen un apropament cognitiu als MS; formes d’activitat mitjançant les quals les persones creen nous tipus d’identitats socials, com processos de praxis cognitiva.
Els tipus de moviments (enfocaments) són amb tot, complementaris.
Postmaterialisme. Fenomen de saturació del propi capitalisme del benestar. Els valors postmaterialistes substituirien els materialistes. Se’ns diu que aquests valors no són nous, nova és amb tot, la difusió d’aquests.
Crítica postmaterialisme. 1.- Hipòtesis de l’escassetat. Un concedeix valor subjectiu a allò escàs. 2.- Hipòtesi de la socialització. Els valors d’una persona reflecteixen les condicions dels anys previs a la seva maduració.
Els estudis de la psicologia social mostren que les relacions entre els valors i les actituds generals declarades discursivament, per una banda, i la conducta efectiva, per l’altre, no solen ser molt intenses.
No es pot pensar que el canvi de valors sigui automàtic o lineal. – problemes de qualitat de vida (idea Sacristán). Insuficiència del postmaterialisme-in com únic o principal factor del sorgiment de nous partits. Postmaterialisme de dretes – esquerres. Diversos eixos al parlar de postmaterialisme. Dretes – conservadors, tradicionals. L’eix esquerra-dreta és independent de l’eix materialisme / postmaterialisme, y no sembla que a curt o mig termini vagi a ser substituït pel segon.
Text 6.- Altres eixos d’estructuració social.
Fonts de desigualtat. Classe social (principal), edat, gènere, ètnia... Major o menor importància de la desigualtat segons la rellevància que li donin els afectats.
Gènere. Homes i dones iguals davant la llei. Una de les formes més antigues de desigualtat social, és a dir, independents de l’acció del capitalisme. Patriarcat anterior al capitalisme.
Divisió sexual del treball. – relació amb situació familiar (les dones sobretot).
43 Gènere i classe. Acker posició convencional. 1-. La família és la unitat d’estratificació. 2.- la posició social de la família ve donada pel cap de família, és a dir, l’home. 3.- la posició social de les dones es deriva de la del cap de família. 4.- El status de la dona és igual al de l’home. 5.- Les dones determinen el seu propi status només si no estan lligades a un home. 6.- les desigualtats entre homes i dones s’obvien en l’estudi de l’estratificació. Goldthorpe defensa la posició convencional. Participació de les dones intermitent i limitada, entre i surten del mercat de treball, gran part treballa a mitja jornada, depenen de l’ocupació del marit.
Les relacions directes amb els recursos productius es concreten en la feina immediata dels individus o en la seva propietat.
Dues propostes de teories: feminisme radical i teories revisionistes. Feminisme radical ( importància del mode de producció domèstic, No estableixen connexions treball productiu – reproductiu (principal problema) i teories revisionistes ( dos sistemes d’ocupació: el pagat i el no pagat. Millors oportunitats a les filles de classe dominant que els fills de classe treballadora.
La classe és la principal font de desigualtat social, però no podem entendre l’estructura de classes sense el gènere.
Les dones solteres es defineixen per la posició del pare, les casades per les del marit. (model convencional).
Models. Individual. (dona classificada per la seva pròpia ocupació), model convencional (cap de família mascle), Principi de dominació (la més alta de la unitat familiar), mitjana de les dues (mitjana d’ambdós) i model combinat (combinació d’ambdues posicions).
Desigualtats edat. Caràcter transitori i fet per estar produïdes per inactivitat laboral.
L’adultocràcia ha substituït la gerontocràcia.
Generació (grup d’edat que va néixer a la mateixa època). Cicle familiar (trajectòria típica d’una família). Classe com arrelada a l’esfera productiva. L’edat i el cicle vital, a més, afecten de manera diferent a homes i dones.
Raça i ètnia. La idea de raça és una creació humana. Etnicitat fa referència a pràctiques culturals. Es poden distingir uns grups ètnics d’uns altres per llengua, pell, religió... Xenofòbia vinculada a la immigració econòmica.
Text 7.- Pobresa, desigualtat i crisi econòmica.
Risc de pobresa molt alt a Espanya. (ja elevats abans de la crisi). Alt atur. Estratègia de Lisboa (eradicació de la pobresa 2010). Crisi 2008. Estratègia europea 2020. Major rellevància de les polítiques d’inclusió social. Promoure innovació social, millorar polítiques entre els Estats membres... S’ha de tenir en compte la conjuntura d’austeritat.
Indicadors de pobresa. Risc de pobresa (60% mediana ingressos); Llars amb molt baixa intensitat del treball (adults menys del 20%), privació material severa, falten 4 de les 9 següents coses: costos imprevistos, una setmana de vacances, pagament de la hipoteca o factures de la llum, aigua, gas, etc; poder menjar carn, pollastre peix o proteïna almenys dos 44 cops al dia, mantenir la llar a una temperatura adequada els mesos de hivern, rentadora, TV en color, telèfon i cotxe.
El problema més gran ve de la privació material. Els més exposats són els aturats, monoparentals, vells, amb fills a càrrec...
Els nivells d’exclusió social i pobresa han anat empitjorant. Les polítiques més importants per suavitzar la crisi són: garantir les prestacions als aturats, facilitar accés a feina estable, requalificació professional de les persones aturades... S’han de reforçar les polítiques socials.
Text 8. La pobresa i la exclusió en la crisis, un repte estructural.
El patronat de la fundació FOESSA (2011) destaquen elements com falta renta equitativa, i de disminució de la pobresa, falta d’una protecció social més intensa, relació de la pobresa i exclusió amb la precarietat laboral, la crisis com a fenomen no del tot nou, pèrdua de llocs de treball... És necessari afrontar la lluita contra la pobresa i l’exclusió com un repte estructural, cosa que ja venia sent exigit per la crisis social abans de la crisi econòmica. L’evolució de la renta mitjana espanyola en el període recent ha estat marcada per una caiguda des d’inicis de la crisi econòmica.
Amb tot, els preus continuen pujant. Pèrdua de benestar. La característica principal és la desigualtat i l’augment d’aquesta. Espanya el més desigual de la UE. Pujada de l’atur. Risc d’atur entre els joves (elevat). Puja la població en risc de pobresa. 2011 any de retrocés en alguns drets socials bàsics per les retallades en educació i sanitat. Els nivells de despesa social a Espanya estan molt per sota de la majoria de països del seu entorn. Creixement del salari mínim. Importància de les cobertures pels aturats. Retallades en actualització de prestacions.
Programes de rentes mínimes d’inserció. Destaca el problema de l’habitatge. Fracàs escolar i sentències hipotecàries. Llei de Dependència.
Prioritats Europa 2020 (creixement intel·ligent, sostenible i integrador). Lluita contra la pobresa com a pilar essencial. Poca flexibilitat de la UE. Fracàs de l’estratègia de Lisboa.
Text 9. Classe i estratificació. Una introducció als debats actuals.
Divisió de la població de forma desigual es descriu a les estructures de classe. Classe social com a agrupació de persones dins de categories que es construeixen sobre la base de l’ocupació.
Moltes demandes dels grups ocupacionals que competeixen per avantatges materials, són, de fet, d’estatus. Ex. Col·legis professionals.
Escales de prestigi ocupacional o status. Categories de classe del Registre general i de l’investigador de mercat descrites com escales de prestigi o status. En el fons, fetes amb el prestigi suposat o desig ocupacional. – Subjectives. Wright desenvolupà un argument que es basa en la distinció d’Ossowski entre teories gradacionals i relacionals de classe. Les diferències de graduació son resultat de les relacions de classe. Wright divideix les concepcions relacionals de classe en dos categories: derivades de l’obra de Weber on classe es deriva de les relacions socials d’intercanvi i les derivades de l’obra de Marx on classe es basa en les relacions de producció.
45 Goldthorpe. Esquema de classes. Diu que no té forma jeràrquica. Reflecteix les relacions de classe. Inadequat per l’anàlisi del treball femení. Unitat de l’anàlisi: la família. Les pautes de mobilitat social són crucials per la identificació d’una classe. Segueix el model sistemàtic: estructura – consciència – acció.
Mobilitat social.
Mesurar la mobilitat social és una qüestió fonamental en la teoria de l’estratificació. S’ha usat el grau de mobilitat com a apertura de les societats industrials. Relació amb la igualtat d’oportunitats. Distinció entre mobilitat absoluta i relativa. L’absoluta fa referència a l’estructural produïda per canvis en l’estructura ocupacional i la relativa es calcula comparant oportunitats que tenen de formar part de diferents classes les persones de diferent procedència. Increments de mobilitat després de la Segona Guerra Mundial.
Esquemes teòrics de classe. Wright.
Burgesia / Petita Burgesia / Proletariat + situacions contradictòries de classe.
En el primer esquema, situació contradictòria de petits empleadors, semiautòoms assalariats i directius-supervisors. Distinció entre classe i ocupació. Ocupació com a posicions definides dins de les relacions tècniques de producció i les classes en canvi, fan referència a les relacions socials de producció. Les nocions de control i explotació en les relacions socials de producció són centrals en l’anàlisi de Wright. Tres dimensions en el primer esquema: relacions socials de control de capital monetari, físic, o bé d’autoritat-control de la supervisió i disciplina en el procés de treball.
Solució inicial de Wright – contradiccions de classe. En el segon esquema afegeix més posicions contradictòries de classe. Wright distingeix quatre tipus de béns i la seva propietat desidual proporciona la base dels diferents tipus d’explotació: béns de força de treball (explotació feudal), béns de capital (explotació capitalista), béns d’organització (explotació estatal) i béns de qualificació (explotació socialista). Divideix ara les posicions de classe i les posicions contradictòries de classe segons els béns que tinguin.
Problemes de l’anàlisi de classe.
L’anàlisi de classe sempre ha incorporat l’estudi de la interacció de la classe amb el nivell social, cultura i localitat.
Fordisme. Producció en massa i a gran escala de mercaderies uniformes barates, divisió del treball detallada i organització jeràrquica de l’activitat productiva. Posfordisme. Tècniques de producció flexibles en llocs petits i dispersos. Varietat i resposta ràpida a la demanda del consumidor.
La classe, entesa com status socioeconòmic, guarda relació amb els nous moviments socials en el sentit de que la majoria dels seus militants procedeixen de la nova classe mitjana.
Extremada heterogeneïtat de les feines no manuals.
46 Lockwood i la situació de classe i de treball. Oficinista no= situació de treball i de mercat d’un treballador manual. Diferències en la qualificació, com la propietat, configuren les oportunitats de vida en el mercat i produeixen una diversitat de situacions de classe.
Wright afirma que la posició de molts treballadors de coll blanc de baix nivell és objectivament proletària.
Goldthorpe. La classe de servei serveix al capital a complir tres funcions: conceptualitzar el procés de treball, controlar l’entrada i l’exercici de la força de treball enlloc del treball i orquestrar les formes no familiars sota les que produeix i regula força de treball (educació, sanitat, benestar...) Parkin. Les estratègies d’exclusió es contrarresten amb les estratègies solidàries d’usurpació, on el grup exclòs lluita per adquirir els privilegios d’un grup que exclou.
Els esquemes de classe basats en el treball continuaran descrivint l’alt grau de desigualtats materials que existeix en les societats capitalistes, desigualtats que es reproduiran, en graus diferents, a través de generacions.
47 ...