Control en la aplicación del Derecho Comunitario por el Tribunal de Justicia (II) (0)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Derecho Comunitario
Año del apunte 0
Páginas 3
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

LLIÇÓ 24 El control de l'aplicació del dret comunitari pel Tribunal de Justícia (II). El recurs per incompliment: a) la legitimació activa i passiva; b) l'actuació de la Comissió; c) actes susceptibles de ser impugnats; d) exoneració de la responsabilitat per incompliment.
Accions dirigides contra l’actuació dels Estats membres RECURS PER INCOMPLIMENT  té com a finalitat declarar el incompliment de les obligacions comunitàries per part d’un Estat membre. El TJ té la jurisdicció obligatòria sobre l’adequació de l’acció i la omissió dels Estats. No hi ha reserves ni limitacions.
- És un incompliment del dret comunitari en sentit ampli  tota infracció que sigui imputable i atribuïble a un Estat membre (central, autonòmica o local en cas d’Espanya i qualsevol poder, ja sigui executiu, legislatiu o, fins i tot, el poder judicial). Referent a qualsevol norma de dret comunitari, qualsevol incompliment d’obligacions, comportament o conducta contrària al dret comunitari. Acció, inactivitat, omissió. Qualsevol conducta o comportament que pugui ser considerada contràries al dret comunitari. És un incompliment de caràcter objectiu.
- La legitimació activa LA COMISSIÓ incita a la Comissió a actuar particulars, Estats o ella mateixa (d’ofici) Els Estats membres, excepcionalment, poden denunciar a un altre Estat  els Estats, prèviament, han de sotmetre l’assumpte a la Comissió. Només si la Comissió ho estima oportú ho farà.
 Si la Comissió no ho estima oportú, els particulars no podran fer res(però si a la jurisdicció interna)  Si la Comissió no ho estima oportú, els Estats tindran altres vies per actuar - Hi ha dues fases:  Fase pre-contenciosa  totes les actuacions que es realitzen entre que la Comissió té coneixement del presumpte incompliment i interposa la renuncia o no, és a dir, hi ha un gran poder discrecional de la Comissió, és a dir, capacitat de negociació política. Dins d’aquesta, 3 etapes: 1. Contactes preliminars entre l’Estat afectat i la Comissió 2. Carta de requeriment. Si la Comissió considera que hi ha indicis per iniciar un procediment, remet a l’Estat afectat una Carta de requeriment, la qual, dirigida a l’Estat membre suposadament infractor, la Comissió li fa constar aquest incompliment. L’Estat ha de contestar a aquesta carta. En aquesta carta ja es constata un incompliment 3. Dictamen motivat. Si l’Estat no respon o respon però de forma no satisfactòria (té un termini de 2 mesos), és en aquest cas quan la Comissió emet un Dictamen motivat. Hi ha una exposició detallada dels motius de fet i de dret que donen lloc al incompliment de l’Estat. Aquí ja s’insta formalment a l’Estat a que adopti les mesures necessàries per tal de modificar la seva actuació, el seu comportament i deixi de incomplir el dret comunitari. Si l’Estat no fa cas, la Comissió pot, llavors passar a la fase contenciosa (interposar recurs davant de TJUE sense un termini prefixat)  Fase contenciosa o jurisdiccional  en última instància, declara el incompliment el TJUE. És una fase en la qual s’està dirimint si l’Estat, amb el seu incompliment, està incomplint o no amb el dret comunitari, és a dir, si està satisfent els requisits establerts per la normativa comunitària. La determinació de si un Estat està o no incomplint s’ha de referir a la situació en la que es trobava l’Estat en el moment d’emetre el dictamen motivat. Els fets sobre els quals es dóna lloc el incompliment ha d’estar referenciada al moment en el qual havia finalitzat el termini previst pel dictamen motivat. Es jutja a partir dels fets fixats al dictamen. És la Comissió, que és la que té la legitimació activa, la que ha d’acreditar que, efectivament, l’Estat ha incomplert el dret comunitari.
Tot el que són les al·legacions de l’Estat estan dirigides a refutar el incompliment que li atribueix la Comissió i a rebatre allò que aquesta esmenta. Aquest incompliment per part de l’Estat es reconeguda pocs casos pel TJUE. El TJUE no admet raons o circumstàncies particulars, ni tampoc la invocació del principi de reciprocitat. El TJUE, de forma molt excepcional, accepta causes de forma major. La justificació del incompliment ha estat sempre entesa de forma molt restrictiva per part del TJUE.
Una vegada finalitzada la fase contenciosa, s’emet sentència del TJUE, és una sentència declarativa, és a dir, que declara la existència d’un incompliment. Aquesta declaració de incompliment té uns efectes obligatoris. L’Estat, per tant, té la obligació d’adoptar les mesures necessàries per tal de retornar a la situació en la qual aquest incompliment no hagués tingut lloc.
Si no adopta les mesures necessàries per complir amb la sentència  incompliment de la sentència del TJUE. Alhora, incompleix el dret comunitari. Les conseqüències del incompliment de la sentència:  La Comissió pot tornar a iniciar un procediment per incompliment del dret comunitari, és a dir, un segon procediment. La Comissió pot fer una proposta de sol·licitar sancions al TJUE per aplicar a l’Estat infractor. Les sancions poden ser multes diàries coercitives per incompliment (cada dia que es continua incomplint s’ha de pagar) o bé, una sanció global econòmica pel incompliment, és a dir, import global. Normalment s’apliquen les dos alhora. Novament, serà el TJUE qui declara la existència o no del incompliment i, en el seu cas, establirà la multa o sanció econòmica proposada per la Comissió.
Criteris alhora de proposar les sancions (calcular el import) - Gravetat de la infracció, és a dir, la intensitat, la importància de la infracció comesa per l’Estat. Calcular les conseqüències que té el incompliment pel dret dels justiciables Durada de la infracció, és a dir, quant de temps porta l’Estat infringint L’efecte dissuasori. S’ha d’assegurar que l’Estat tindrà un comportament per tal d’evitar una reincidència. Que sigui una sanció amb intensitat suficient perquè l’Estat no torni a incomplir, és a dir, que no li sigui rendible la realització d’un incompliment El que més riquesa genera, més paga.
...