4.Genètica bacteriana (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Lleida (UdL)
Grado Medicina - 2º curso
Asignatura Bases Microbiològiques de la Infecció
Año del apunte 2015
Páginas 13
Fecha de subida 27/02/2015 (Actualizado: 03/06/2015)
Descargas 25
Subido por

Vista previa del texto

BLOC  4:  ORGANITZACIÓ  DEL  CROMOSOMA  BACTERIÀ     El  genoma  és  el  conjunt  de  gens  presents  en  l’organisme.     El  genotip  és  un  sinònim  de  genoma,  el  component  genètic  de  l’organisme.     El   fenotip   és   la   manifestació   externa   del   genotip,   determinat   per   l’ambient   i   el   genotip.     Una  soca  o  clon  és  una  població  bacteriana  que  procedeix  d’una  mateixa  bacteria   incial.  Tots  els  individus  tenen  el  mateix  genotip.       El  genotip  bacterià  està  sotmès  a  mutacions  espontànies  o  induïdes,  amb  una  certa   probabilitat   per   individu   i   per   generació,   que   determinarà   una   heterogeneïtat   genètica  a  la  població  bacteriana  que  dificulta  amb  el  temps  la  identificació.     Les  mutacions  poden  ser:   -­‐ Neutres:  si  no  resulta  en  cap  avantatja  ni  inconvenient   -­‐ Positives  donen  una  avantatge  de  supervivència  i  evolució   -­‐ Negatives:  comporten  un  inconvenient     El   genoma   bacterià   es   tracta   d’un   únic   cromosoma   amb   cada   gen   present   en   una   sola   còpia.   Per   tant,   les   manifestacions   de   les   mutacions   en   els   bacteris   són   més   immediates.   Els   gens   bacterians   estan   molt   propers   els   uns   als   altres   amb   poques   zones   intergèniques  (DNA  no  codificant,  introns).  Per  tant,  les  mutacions  aleatòries  tenen   una  major  probabilitat  que  afectin  als  gens.     Molts  gens  bacterians  estan  organitzats  en  operons,  amb  regulació  coordinada.        Generalment   les   mutacions   poden   ser   insercions,   delecions,   substitució   de   bases   nitrogenades.    En   una   inserció   o   deleció   comporten   una   conseqüència   molt   perjudicial   per   al   bacteri   ja   que   desplaça   el   marc   de   lectura   del   bacteri.   Recordem   que   el  material  genètic  es  llegeix  segons  el  codi  genètic  per   codons  (triplets  de  bases  nitrogenades).       En   el   cas   de   substitució   de   bases   nitrogenades   generalment   les   conseqüències   són   més   lleugeres,   però   dependrà  d’on  cau  la  mutació.     Una   soca   salvatge   és   un   bacteri   que   té   el   genoma   que   esperem,  sense  mutacions.     Una   mutació   silenciosa   és   aquella   que   tot   i   comportar   un   canvi   de   nucleòtids   no   té   conseqüències,   obtenint   la   proteïna  normal.  Això  és  gràcies  a  la  variabilitat  del  codi   genètic  puix  que  un  aminoàcid  està  codificat  per  més  d’un   triplet,  però  mai  un  codó  codifica  més  d’un  aminoàcid.  És   a  dir,  el  codi  genètic  no  té  redundància.     També  pot  ser  el  cas  d’una  mutació  stop  o   sense   sentit.  El  canvi  de  nucleòtids  es   llegeix  com  un  senyal  stop  que  atura  la  traducció  del  RNAm  En  funció  de  l’altura  on   es  produeix  pot  ser  més  o  menys  perjudicial.     El   canvi   de   nucleòtids   pot   provocar   un   canvi   d’aminoàcids,   són   mutacions   de   sentit  contrari.  Si  el  nou  aminoàcid  és  similar  al  vell  les  conseqüències  podrien  no   ser   menys   exagerades   que   si   per   exemple   el   vell   aminoàcid   és   positiu   i   el   nou   negatiu,  és  a  dir,  de  característiques  completament  diferents.       La  reversió   fenotípica  és  la  recuperació  d’una  activitat  manifesta  d’una  proteïna   prèviament   perduda   per   una   mutació   com   a   conseqüència   d’una   segona   mutació.   En  altres  paraules,  es  dóna  una  segona  mutació  que  permet  recuperar  la  funció  a  la   proteïna  que  havia  perdut  la  funció  a  causa  d’una  mutació  inicial.     N’hi  ha  de  dos  tipus:     -­‐ Autèntica:   hi   ha   una   segona   mutació   just   on   hi   havia   la   primera,   es   reverteix  la  mutació  inicial.  El  genoma  torna  a  ser  salvatge.     -­‐ Supressió  intra  o  intergènica:  es  dóna  en  un  lloc  diferent  que  la  primera   mutació  però  la  conseqüència  equival  a  la  supressió  funcional  de  la  primera   mutació.     És   intergènica   quan   es   dóna   en   dos   gens   diferents   però   amb   acció   antagònica  i  intragènica  que  es  produeix  en  el  mateix  gen.  El  producte  que   havia   resultat   afectat   per   la   primera   mutació   gràcies   a   la   mutació   a   nivell   d’un  altre  gen  recupera  la  funcionalitat.       A   més   a   més,   les   mutacions   poden   ser   espontànies   o   induïdes,   provocades   per   uns   agents   que   anomenem   mutàgens.   Són   agents   químics   i   físics   que   afavoreixen   l’aparició  d’una  mutació.           El   5-­‐bromouracil,   que   substitueix   el   grup   metil   de   la   timina.  Té  afinitat  per  la  guanina,  provocant  en  la  cadena   complementària  una  substitució  d’adenina  A  per  guanina   G.     La  2-­‐aminopurina  segueix  el  mateix  mecanisme  d’acció  del   5-­‐bromouracil.  Substitueix  l’adenina  alternant  la  posició  del   grup   amino   provocant   així   en   la   cadena   complementària   l’associació  amb  citosina  C.       L’àcid   nitrós   es   capaç   de   desaminar   algunes   bases   nitrogenades,   substituint   els   grups  NH2  per  OH-­‐.   La   hidroxilamina   afegeix   grups   hidroxil   en   alguns   parells   de   bases,   particularment  reacciona  amb  C.     Els   agents  alquilants   com   l’etilmetà   sulfonat   metilen   G   comportant   el   canvi   de   GC   per  AT.     Els   entrecreuadors   estableixen   una   barrera   física   en   l’entrecreuament   de   les   cadenes  de  DNA  resultant  en  deleccions  i  mutacions  puntuals.       Els   colorants   intercalants   també   són   un   obstacle   físic,   aquests   però   entre   dos   parells  de  bases.  Comporta  microinsercions  i  microdeleccions.     La   llum   UV   forma   dímers   de   pirimidina.   Els   bacteris   poden   arribar   a   reparar   aquests   dímers   de   pirimidina   però   l’acció   dels   enzims   reparadors   pot   comportar   errors  i  deleccions.     Les  radiacions  ionitzants  arriben  a  trencar  el  DNA  provocant  la  mort  del  bacteri.     Tenim  diversos  tipus  de  mutants  bacterians:     -­‐ Nutricionals:   són   aquells   que   la   mutació   ha   recaigut   en   alguna   funció   enzimàtica   d’alguna   reacció   de   síntesis   d’algun   producte,   és   a   dir,   afecta   a   una   ruta   biosintètica.   Per   a   fer-­‐lo   créixer   haurem   de   suplir   el   medi   de   cultiu   amb   el   producte   que   no   poden   sintetitzar.   Són   útils   per   investigar.   Se’ls   anomena   auxòtrofs.   Un   auxòtrof   a   la   vitamina   D   és   incapaç   de   fabricar   vitamina  D.     -­‐ En  la  utilització  de  sucres:  incapaços  de  catabolitzar  els  sucres   -­‐ Resistents  a  drogues:  la  mutació  ofereix  resistència  a  la  droga.  Pot  ser  que   la  diana  d’acció  de  la  droga  hagi  mutat,  canviat.     -­‐ Resistents   a   virus:   pot   ser   perquè   la   mutació   li   ha   fet   perdre   la   diana   d’entrada.     -­‐ Immòbils:  perden  la  capacitat  de  moure’s  per  afectació  del  flagel.     -­‐ No  capsulats:  a  causa  de  la  mutació  perden  la  càpsula  bacteriana.       Es  pot  usar  el  bacteri  com  assaig  per  saber  si  un  producte  pot  arribar  o  no  a  ésser   mutagen.  La  mutagenicitat  està  molt  relacionada  amb  el  càncer  i  abans  que  surti   qualsevol  producte  al  mercat  hem  de  saber  que  no  té  capacitat  d’induir  mutàgens.   La   capacitat   de   mutagenicitat   d’una   substància   s’avalua   amb   el   test   d’Ames.   Consisteix   en   el   sembrat   d’una   salmonel·la   auxòtrofa   per   histidina,   per   lo   que   el   medi  de  cultiu  ha  de  ser  ric  en  histidina.  Situem  el  producte  que  volem  estudiar  al   centre   de   la   placa   i   donem   temps   al   bacteri   (a   la   temperatura   corresponent)  per  a  proliferar.     En   la   primera   imatge   observem   diverses   mutacions   espontànies   situades   per   tota   la   placa.   En   canvi,   a   la   segona   imatge   hi   ha   una   alta   concentració   de   colònies   de   bacteris   al   voltant   del   producte   estudiat   indicant  que  té  capacitat  mutagènica.       La   recombinació   és   el   fenomen   d’intercanvi   de   material   genètic   entre   bacteris.   És   el   procés   pel   qual   un   bocí   de   material   genètic   del   bacteri   donador   al   bacteri   receptor.   Per   a   que   es   pugui   donar   a   terme   requerim   el   bacteri   donador,   el   bacteri   receptor  i  el  DNA  (partícula  que  s’intercanvia).  Aquest  DNA  una  vegada  ha  entrat  al   receptor   s’ha   de   incloure   al   seu   genoma,   cosa   que   generalment   implica   que   el   fragment  substituït  desapareixi.     Es   pot   detectar   per   un   canvi   en   les   propietats   fenotípiques   de   la   població   bacteriana.   S’explica   en   les   imatges   a   través   de   bacteris   auxòtrofs   per   triptòfan   (Trp-­‐).   Primer   les   cèl   Trp-­‐   no   es   desenvolupen   en   el   medi   de   cultiu   sense  Trp,  però  al  recombinar-­‐ho  amb  fragments  de   DNA   de   cèl   Trp+   les   cèl   Trp-­‐   poden   sobreviure   gràcies  a  que  han  recombinat  el  seu  genoma  amb  els   fragments  de  DNA  buidats  al  tub  digestiu.       Bàsicament  la  recombinació  és  de  tres  tipus:     -­‐ Transformació:   la   mort   del   bacteri   moltes   vegades   provoca   la   seva   lisi,   ruptura   i   la   fragmentació   del   DNA.   Si   hi   ha   bacteris   propers   aquest   es   pot   ficar  en  contacte  amb  el  receptor  i  integrar  aquests  fragments  del  DNA.  El   DNA  que  incorpora  la  cèl  receptora  és  un  DNA  lliure.   -­‐ Transducció:   requereix   d’un   vector,   un   virus   de   bacteris   (bacteriòfags   o   fags).   La   partícula   vírica   provoca   la   mort   d’un   bacteri   i   després   incorpora   el   DNA  al  receptor.     -­‐ Conjugació:   el   DNA   transferit   es   mou   gràcies   a   l’acció   d’un   plàsmid   i   requereix  el  contacte  entre  les  dues  cèl.                           La   transformació   es   dóna   en   la   natura,   tot   i   que   alguns   bacteris   requereixen   condicions  especials,  com  per  exemple  la  E.  Coli  que  requereix  altes  concentracions   de  Ca2+.     Tot   i   ser   transformables   de   manera   natural   podem   assumir   que   hi   ha   un   creixement   exponencial,   únic   moment   en   que   els   bacteris   accepten   DNA   exogen.   L’estat  de  creixement  exponencial  s’anomena  estat  competent.     El  DNA,  procedent  d’un  bacteri  mort,  entra  lliure  al  bacteri  o  cèl  receptora.  Aquesta   cèl   receptora   reté   el   DNA   a   la   seva   membrana   gràcies   a   unes   proteïnes   capaces   d’unir-­‐se   al   DNA.   El   DNA   entra   només   una   cadena,   la   qual   s’associa   a   unes   proteïnes   que   n’eviten   la   degradació   per   nucleases.   Posteriorment   s’associarà   a   proteïnes   RecA   que   l’ajudaran   a   integrar-­‐se   dins   el   genoma   del   bacteri   receptor.   Generalment,  s’integra  el  DNA  nou  a  expenses  de  l’expulsió  d’un  fragment  del  DNA   propi  de  la  cèl  receptora,  tenint  un  DNA  híbrid.                     A  partir  de  l’experiment   de   Griffith  es   demostrà   la   importància   de   la   transformació   en   la   natura.   Dins   una   determinada   espècie   de   bacteris,   distingim  colònies  llises  i  rugoses  (sense   càpsula).   Amb   la   injecció   de   la   soca   S   (llisa)  el  ratolí  mor  però  amb  la  injecció   de  la  soca  R  el  ratolí  viu.  Si  afegim  cèl  de   la  soca  S  mortes  per  calor  a  una  mostra  amb  cèl  de  la  soca  R  el  ratolí  també  morirà,   demostrant   que   hi   ha   hagut   una   incorporació   del   material   genètic   de   R   per   part   de   S.  Això  s’explica  i  demostra  la  transformació.       Abans   de   parlar   de   la   transducció   hem   de   saber   que   és   un   cicle   lític   i   un   cicle   lisogènic.     Cicle  lític  és  un  cicle  multiplicatiu.  El  virus  incorpora  el  DNA  al  bacteri  i  controla  la   síntesi   i   regulació   de   les   proteïnes.   Cada   vegada   hi   haurà   més   proteïnes   víriques   fins  a  que  tingui  lloc  l’assemblatge  (engloba  el  material  genètic  víric  en  una  càpsula   proteica)  i,  a  posteriori,  la  ruptura  del  bacteri  alliberant  els  nous  virus.     Tal  com  es  mostra  a  la  imatge,  podem  parlar  de  5  fases:     1. Adsorció  del  virus  a  la  cèl  hoste   2. Penetració  del  material  genètic  víric   3. Síntesis  de  proteïnes  i  à.  nucleics   4. Empaquetament  de  virions   5. Lisi   bacteriana:   alliberament   dels   virions   El   cicle  lisogènic   es   dóna   quan   el   virus   reconeix   el   bacteri   i   introdueix   el   material   genètic.  Inclou  la  integració  del  DNA  víric  amb  el  bacterià,  per  tant,  cada  divisió  del   bacteri  presentarà  el  DNA  víric.  En  un  moment  donat  es  dóna  una  injecció,  artificial   o   natural,   que   allibera   el   profac   (DNA   víric   integrat   al   bacterià)   essent   bases   nucleòtids   lliures   que   regulen   la   síntesi   de   proteïnes   i   inicien   el   cicle   lític.   Els   virus   capaços   de   duu   a   terme   un   cicle   lisogènic   és   virus   atenuat   o   profac;   no   tots   els   virus  ho  són.       La  transducció  implica  un  intercanvi  de  DNA  que  ha  usat  el  fac  com  a  vehicle.  Hi   ha  dos  tipus:  generalitzada  i  específica.     -­‐ Generalitzada:   qualsevol   fragment   de   DNA   bacterià   té   la   mateixa   probabilitat   de  passar  al  bacteri  receptor.  No  requereix  que  el  fac  sigui  atenuat,  és  a  dir,  no   requereix  passar  per  un  cicle  lisogènic.     En  poques  ocasions,  ja  durant  la  síntesi  de  noves  proteïnes  víriques  el  genoma   bacterià   es   va   fragmentant   i   durant   l’assemblatge   és   probable   que   la   càpsula   vírica  inclogui  un  bocí  del  DNA  bacterià.  Després  de  la  lisi,  el  virus  amb  el  DNA   bacterià   actuarà   amb   la   cèl   hoste   però   amb   incapacitat   d’infectar-­‐la   ja   que   no   té   DNA  víric  sinó  bacterià.  El  nou  DNA  que  inclou  el  virus  es  pot  recombinar  amb   el   DNA   de   la   cèl   hoste   aportant   o   no   nova   informació;   si   no   es   recombina   es   degradarà.                               -­‐ Específica   o   especialitzada:   parlarem   del   fac   landa,   relacionat   amb   E.   Coli.   Només   un   fragment   específic   de   DNA   té   probabilitat   de   patir   la   transducció,   i   sempre  amb  virus  atenuats,  és  a  dir,  amb  cicle  lisogènic.     Normalment,   després   de   la   inducció   del   profac   s’allibera   del   DNA   bacterià   promovent  la  fabricació  de  proteïnes  víriques.     A  vegades,  pot  ser  que  aquest  alliberament  sigui  erroni  i  el  fac  es  trenca  deixant   un   bocí   de   genoma   víric   en   la   cadena   bacteriana     i   incorporant   un   bocí   de   genoma  bacterià.  Tot  i  no  estar  complet  el  genoma  víric,  normalment  es  capaç   de   sintetitzar   les   proteïnes   víriques   necessàries.   El   resultat   són   facs   defectius   que  requereixen  l’ajuda  de  fac  auxiliars.         El  tercer  mecanisme  és  el  mecanisme  de  conjugació.  Necessita  el  contacte  cèl-­‐cèl  i   el  vehicle  transmissor  del  DNA  és  el  plàsmid,  que  tenen  una  replicació  independent   de  la  del  genoma  bacterià.     En   un   moment   donat,   gràcies   a   l’emissió   d’un   pili   sexual,   els   dos   bacteris   s’aproparan  (contracció)  i  hi  haurà  circulació  de  plàsmids  entre  les  dues  cèl.  No  té   implícita   la   idea   de   transmissió   d’informació   de   DNA,   només   passen   els   plàsmids   excepte  en  alguns  moments  determinats  que  sí  que  passa  el  DNA  genòmic.     La  formació  del  pili   sexual  és  propi,  exclusiu  de  gram  negatives;  tot  i  així  les  grams   positives  també  poden  fer  conjugació.  El  mecanisme  pel  qual  entren  en  contacte  les   grams  +  per  a  fer  la  conjugació  és  poc  coneguda  i  no  la  estudiarem.       El   plàsmid   F,   E-­‐   Coli,     és   un   plàsmid   conjugatiu   amb   la   informació  necessària  per  sintetitzar  el  pili  sexual  i  pot  viatjar   des  del  bacteri  donador  al  receptor.     Un   plàsmid   és   de   doble   cadena.   Una   de   les   dues   cadenes   es   separa   i   viatja   fins   al   receptor.   Simultàniament,   hi   ha   un   mecanisme  a  cada  cèl  que  a  nivell  del  receptor  va  completant  la   cadena   simple   de   plàsmid   que   resta   i   a   nivell   del   receptor   completa  la  cadena  simple  que  arriba.     La  nomenclatura  de  conjugació  és,  en  el  cas  de  plàsmid  F,  si  el   bacteri   té   aquest   plàsmid   és   F+   i   si   no   en   té   F-­‐.   De   l’entrecreuament  entre  F+  i  F-­‐  el  resultat  són  dos  F+  però  sense   canvi  de  la  informació  genètica  del  nucli.     Hi  ha  diferents  tipus  de  plàsmids:     -­‐ Conjugatius:   pot   ser   conjugat,   patir   el   procés   de   conjugació   -­‐ No  conjugatiu:  no  pot  protagonitzar  la  conjugació   -­‐ Integratiu:  pot  integrar-­‐se  al  genoma  bacterià   -­‐ No  integratiu:  no  pot  integrar-­‐se  al  genoma  bacterià   -­‐ Críptic:  la  presència  del  plàsmid  no  atorga  cap  nova  propietat  al  bacteri,  cap   avantatge.   -­‐ No  críptic:  el  plàsmid  atorga  al  bacteri  una  nova  capacitat  com  la  síntesi  de   càpsula  bacteriana,  residència  a  antibiòtics...  Una  avantatge.     El  plàsmid  F  és  conjugatiu,  integratiu  i  críptic,  ja  que  no  proporciona  cap  avantatge   evolutiu.       Hi   ha   regions   importants   com   la   regió   tram   on   trobem   l’origen   de   transferència,   punt   d’inici   de   la   separació   de   les   dues   cadenes.   Trobem   també   seqüències   d’inserció   amb   homologia   al   genoma   bacterià   i   seran   usades   per   a   integrar-­‐se   al   genoma  bacterià.  Hem  de  destacar  en  els  plàsmids  un  conjunt  d’elements  mòbils,   els  transposons  i  les  seqüències  d’inserció,  que  veurem  una  mica  més  avall.       En  el  moment  que  el  plàsmid  F  s’integra  al  genoma  bacterià,  el  bacteri  rep  el  nom   de   Hfr   High   frequency   recombination.   En   la   recombinació,   l’origen   de   transferència  (diferent  a  l’origen  de  replicació  del  plàsmid)  queda  inclòs  en  el  DNA   bacterià   i   el   plàsmid   perd   la   capacitat   d’auto-­‐replicar-­‐se,   tot   i   que   la   recuperarà   quan  s’alliberi.       El   factor   F   es   pot   integrar   en   el   cromosoma   bacterià   a   nivells   del   genoma   on   hi   hagin   seqüències   d’inserció.   El   resultat   és   un   cromosoma   que   es   pot   mobilitzar   a   una  altra  cèl·lula  en  un  procés  de  conjugació.     És   possible   que   el   plàsmid   F   s’alliberi   del   genoma   una   vegada   ja   integrat.   En   condicions   normals   s’allibera   complert,   i   la   cèl   passa   de   Hfr   a   F+.   A   vegades   un   fragment   del   plàsmid   F   es   queda   al   genoma   i   un   bocí   del   genoma   es   queda   al   plàsmid   F,   el   que   anomenarem   F’.   És   possible   que   aquest   petit   fragment   del   genoma   es   recombini   amb   el   genoma   de   la   futura   cèl   hoste,   aportant   possiblement   nova  informació.     Existeixen   diversos   tipus   de   cèl   Hfr   en   funció   del   lloc   original   d’integració   del   factor   F   en   el   cromosoma.     En   cada   cas,   els   gens   es   transferiran   de   manera   ordenada  en  el  procés  de  conjugació.           Un   altre   tipus   de   plàsmid   és   el   factor   R,   important   des   del   punt   de   vista   clínic   responsable   de   que   moltes   soques   es   facin   resistents   als   antibiòtics.   Els   gens   de   resistència  formen  part  de  transposons.     Els   factors   R   són   plàsmids   d’unes   94kb   amb   diverses  regions:   -­‐ Tra:  de  transferència   -­‐ Ori:   origen   de   replicació,   present   en   tots   els  plàsmids   -­‐ Gens   que   donen   resistència   a   diferents   agents:  mercuri,  sulfat...   -­‐ Resistència  a  la  tetraciclina     Els  factor  R  de  petit  tamany  tenen  una  o  poca  resistències  i  no  són  transmissibles,   són   menors   a   107   Daltons.   Els   majors   a   questa   xifra   tenen   multiresistències,   són   transmissibles  i  tenen  versatilitat  estructural.       Aquests  fragments  que  donen  resistència  es  mouen  a  través  d’un  fenomen  conegut   com  transposició  que  és  el  procés  pel  qual  els  gens  es  mouen  d’un  lloc  a  un  altre   de   genoma,   important   per   l’evolució.   El   gen   requereix   d’un   element   mòbil   o   transponible,   que   requereix   un   gen   que   codifiqui   per   transposasa   i   tingui   petites   repeticions  terminals  invertides  en  els  extrems  del  DNA.     Un   exemple   d’element   mòbil   són   les   seqüències   d’inserció,   que   com   ja   hem   dit   són   segments   curts   del   DNA   que   poden   integrar-­‐se  en  llocs  específics  del  genoma.       En  un  transposó  les  IS  es  troben  invertides  en  cada  extrem.  En  el  cas  de  Tn5  està   format  per  IS50  a  la  dreta  i  a  l’esquerra  i  al  mig  té  gens  que  ofereixen  resistència.   IS50  inclou  la  condició  sine  qua  non  de  codificar  la  transposasa.                   És  un  mecanisme  força  complex.     Una   vegada   s’activa   la   transposasa   i   mou   el   transposó   d’un   lloc   al   genoma   a   un   altre   passen   diverses   coses.   El   tall   que   fa   la   transposasa   (en   vermell)  és  asimètric,  lliga  els  fragments  de  DNA  a   cada  costat  i  complementa  la  cadena  que  falta,  per   tant,  la  diana  de  la  transposasa  queda  repetida  on   està  el  transposó.  També  es  pot  donar  als  plàsmids.     En  resum,  la  inserció  d’un  element  mòbil  genera  la  duplicació  de  la  cèl  diana.     Pot  ser  que  s’incorpori  en  un  gen  també  provocant  una  mutació,  és  a  dir,  pot  ser   mutagènica.   Quan   l’element   mòbil   s’inserta   al   mig   d’un   gen,   aquest   resulta   inactivat.         Els   plàsmids   codifiquen   altres   propietats,   a   més   a   més   de   donar   resistència   als   antibiòtics  i  intervenir  en  els  factors  de  virulència,  com:     -­‐ Producció   de   bacteriocines:  substàncies  que  fan  que  es  morin  les  `cel  de   la  mateixa  espècie  o  espècies  properes  a  la  productora,  però  a  les  quals  és   immune  la  soca.  És  a  dir,  serveix  per  competir.  Reben  el  nom  en  funció  de   qui  les  produeix.     -­‐ Producció  de  fímbries:  E.  Coli   -­‐ Producció   d’hemolisines:   E.   Coli   ajuden   a   trencar   els   hematies   augmentant  la  disposició  de  Fe  per  al  seu  metabolisme.     -­‐ Producció   de   toxines:  enterotoxines  (E.   Coli),  toxina  tetànica  (Clostridium   titani)  i  toxina  enterogènica  (escarlatina).     -­‐             Capacitat  d’usar  hidrocarburs:  com  seria  el  cas  de  les  pseudomones.     ...