Responsabilidad del Estado por daños ocasionados por incumplimiento del Derecho Comunitario (0)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Derecho comunitario
Año del apunte 0
Páginas 2
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

LLIÇÓ 20 La responsabilitat de l’Estat per danys causats per incompliment del dret comunitari.
Fonament. Requisits per l’existència de reparació. Problemes derivats de la remissió als règims nacionals de responsabilitat.
Fonament Té un fonament jurisprudencial  Sentència Francovich  hi havia Directiva comunitària que regulava casos d’insolvència d’empresari i creava un fons de garantia. No s’havia transposat la Directiva per l’Estat italià. Les treballadores, per tant, no poden gaudir del fons que li pot donar les remuneracions equivalents al seu salari. El TJUE és la primera vegada que reconeix que els Estats membres són responsables dels danys que ocasionen als seus individus pel incompliment del dret comunitari. Els particulars tenen dret a rebre indemnització i reparació pels perjudicis que han sofert quan l’Estat membre ha incomplert el dret comunitari. Són drets que poden exercir els particulars contra els Estats.
Aquest principi es configura mitjançant dos elements: - Incompliment d’una norma de dret comunitari, violació o infracció d’aquesta norma.
L’àmbit d’aplicació objectiu d’aquest principi és la infracció de normes comunitàries.
Inicialment semblava que només podia garantir-ne la responsabilitat patrimonial quan hi havia la infracció d’una norma amb efecte directe. Però no és així, el TJUE ha deixat clar que és infracció de normes comunitàries. Quan ha hagut incompliment de disposicions del Tractat Constitutiu. Han de concedir un dret les normes que s’estan violant. Només aquestes són les que es pot invocar - Les infraccions han de ser imputables a qualsevol òrgan de l’Estat. Totes les institucions de l’Estat estan obligades a complir i respectar les disposicions comunitàries (ja sigui legislatiu, executiu o judicial). En unes condicions sempre serà més difícil que en altres. Si la norma comunitari et concedeix un grau ampli de discrecionalitat, el legislador per assolir normativa, quan més marge de discrecionalitat, més difícil serà acreditar que efectivament hi ha hagut una infracció.
 El incompliment del dret comunitari és declaratiu. Fins aleshores no es podrà considerar que s’està incomplint el dret comunitari.
Requisits que determinen la responsabilitat - Les normes comunitàries infringides, vulnerades han d’atribuir drets als particulars (si té efecte directe serà més fàcil per que només pots invocar les normes amb efecte directe si tenen un dret subjectiu que ha de ser salvaguardat, i es sap per que el dret és clar, precís, etc). Els drets hauran de ser identificats en cadascuna de les normes.
- La vulneració ha de ser suficientment caracteritzada. Determinades infraccions es consideren suficientment caracteritzades pel dret comunitari  quan hi ha un marge d’apreciació reduir, gairebé inexistent. No cal que hi hagi una constatació d’incompliment (diu TJUE) és suficient amb una violació suficientment caracteritzada. Evidentment si hi ha una sentència declarant el incompliment, estarà suficientment caracteritzada, però això no és necessari. Si la infracció malgrat no estar sustentada en una sentència del TJUE es considera suficientment caracteritzada, no caldrà esperar i es podrà interposar l’acció.
Exemple: es considera una vulneració suficientment caracteritzada si hi ha una Directiva i l’Estat no ha adoptat mesura nacional de transposició en el període contemplat. S’ha de tenir en compte, a més, determinats elements (indicis): 1.
2.
3.
4.
- Grau de claredat i precisió de la norma Caràcter intencional o caràcter involuntari de la infracció comesa o del perjudici causat El caràcter excusable o no d’una eventual error en l’aplicació del dret La circumstàncies, les actituds que han adoptat les institucions a l’hora de permetre o no i facilitat o no a l’individu l’exercici dels seus drets Causalitat entre la infracció i el dany sofert als particulars. Ha d’haver-hi aquest vincle de causalitat. A vegades s’ha al·legat i el TJUE ha determinat que no és així si la manca de diligència per part del particular podia trencar aquest vincle de causalitat, que es representés una ruptura d’aquesta causalitat. La manca de diligència per part del perjudicat no trencaria la causalitat, sinó que comportaria una reducció en la indemnització que hauria de fer efectiva l’Administració competent. En tot cas ha de ser adequada la indemnització al perjudici que s’ha produït, i ha de garantir una tutela efectiva als drets dels particulars. El principi general es que s’apliquin les normes sobre la matèria que estableixen els OJ intern dels Estats. S’ha de garantir el principi d’equivalència i d’efectivitat.
 Principi d’equivalència  les condicions establertes per les legislacions nacionals per tal d’obtenir legislació han de ser equivalents a les establertes quan la infracció es deriva del incompliment del dret intern. La mateixa reparació haurà de ser pel perjudicat quan es viola el dret comunitari o quan s’infringeix el dret intern  Principi d’efectivitat  no es pot articular procediments que facin pràcticament impossible o excessivament difícil la obtenció de la indemnització. Han d’haver-hi mecanismes que garanteixin de facto el rebut d’aquesta reparació pel dany causat.
Dintre del dany que s’ha de reparar s’inclou el lucre cessant (tot aquells beneficis perduts per produir-se el dany).
...