Llengua Catalana Estàndard en els Mitjans de Comunicació (2) (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Comunicación Audiovisual - 1º curso
Asignatura Llengua Catalana Estàndard en els Mitjans de Comunicació
Año del apunte 2013
Páginas 12
Fecha de subida 10/12/2014
Descargas 16
Subido por

Descripción

Profesor: David Paloma

Vista previa del texto

CATALÀ – 2n parcial LLENGUA ORAL I LLENGUA ESCRITA La transformació de la cultura oral - L’oralitat primària parteix d’una cultura sense coneixement de l’escriptura.
- L’oralitat primària és un substrat llunyà en la producció i la transmissió de les cultures contemporànies.
“Entre les ensarronades amb què la mala educació ens ha volgut obsequiar, hi ha la idea, encara avui persistent, que la línia divisòria entre la barbàrie i la civilització passa per la barra fronterera de l’escriptura: abans de l’escriptura, la barbàrie; després, la civilització”.
Jesús Tuson (Lletres sobre lletres, 2006) - Elements característics de l’oralitat primària:    Acumulació Redundància Experiència vital - La cultura oral, que és sonora i seqüencial, es converteix en textual, que és audiovisual i mosaïcista.
La segona oralitat - La cultura textual comporta una segona oralitat, la qual manté l’essència de l’oralitat primària, si bé emmarcada en una cultura d’alta tecnologia (ràdio, TV, Internet...).
- Els mitjans audiovisuals es converteixen en els principals narradors: són la veu, el rostre, els gestos i les paraules.
- Preeminència de l’expressió oral, si bé mediatitzada per la impressió i la imatge.
La llengua oral: propietats ADEQUACIÓ - Propietat d’un text que explica el grau d’ajustament a una situació comunicativa concreta.
- EX: El llenguatge especialitzat en una conferència - Tendència a marcar la procedència dialectal de l’emissor (geogràfica, social i generacional).
- Temes generals, formalitat baixa, propòsits subjectius.
COHERÈNCIA - Propietat d’un text, i també propietat de la relació del text amb el context, que explica el grau d’interpretació del text.
- EX: Vols venir a comprar? Ara faran el partit...
- Selecció poc precisa de la informació: digressions, canvis de tema, repeticions, dades irrellevants, etc.
- Redundància, estructura del text oberta.
COHESIÓ - Propietat d’un text que explica el grau de lligam gramatical que uneix les peces d’un text.
- EX: Han suspès el partit. Plou massa. // Han suspès el partit perquè plou massa. // Han suspès el partit posat que plou massa.
- Pocs connectors, elements paralingüístics (canvis de ritme, de to...), referències exofòriques (jo, tu, aquí, ara...) La llengua oral GRAMÀTICA a) Formes descurades FONÈTICA: Supressions (vurem, hem nat...), afegitons (an ell, agraieixo...), mutacions (radere, metereologia) MORFOLOGIA: Supressions (mi-te’l, convence’ls...), afegitons (prous, llapissos...), analogies (coneixo, molgut, romangut...) SINTAXI: No-concordances (un 10% de l’electoral considera positiu la decisió de...), interferències (hi ha que dir que...), usos impropis (li apassiona...) LÈXIC: Mots imprecisos (problema, escoltar – sentir, precisar – caldre...), escurçaments (col·le, morbo...), substitució de tecnicismes (el metge dels ulls, el metge dels peus...) b) Formes oralitzades SINTAXI: Anacoluts (S’ha de respectar i tenir cura de la natura.), juxtaposició (No vindré. Tinc feina. Haig d’acabar l’exercici.), estructures singulars (Cervesa? Sí? Vinga.), “Que” polivalent (Vaig perdre la carpeta a l’estudi que érem ahir.) LÈXIC: Mots crossa (dir que, a nivell de, pués, personalment, i tal...), proforma (cosa, fet, gran, important, problema...) c) Formes emotives MORFOLOGIA: diminutius i augmentatius (quin airet, conyàs...), demostratiu posposat (el quadre aquest...) SINTAXI: repeticions, tematitzacions (aquest quadre, te’l regalo) LÈXIC: Exclamacions, argot...
Entre l’oral i l’escrit conversa oral espontani oral espontani conversa monòleg monòleg recitat oral no espontani llengua oral execució oral d'un escrit recitat oral no espontani Execució oral d’un escrit    Escrit per ser dit Escrit per ser dit com si no fos escrit execució oral d’un escrit Escrit no necessàriament per ser dit - Per ser llegit com si fos: · sentit (com un diàleg) / pensat - Per ser llegit execució oral d'un escrit CANAL, MODE, TENOR I TO Societat i llenguatge L’estudi del llenguatge implica una interrelació amb factors socials: si una llengua “existeix” és perquè “és usada” (ús lingüístic); aquest ús es dóna en uns medis concrets (àmbit d’ús).
ÚS LINGÜÍSTIC - Allò que l’individu comunica oralment o per escrit en una llengua.
- No és fortuït ni espontani: les llengües no evolucionen de manera autàrquica.
- El context social mediatitza l’ús.
ÀMBIT D’ÚS LINGÜÍSTIC - Construcció teòrica de caràcter sociocultural que fa referència a un conjunt de situacions d’interacció humana, basades en les relacions entre participants i els temes de comunicació.
- És una noció indeslligable de l’ús lingüístic.
Joshua Fishman Expressions llatines pròpies d’un àmbit d’ús periodístic        Ad hoc  per a això Ad litteram  literalment Alma mater  mare nodridora Casus belli  ocasió per a la guerra Gaudeamus igitur  alegrem-nos doncs Motu proprio  per iniciativa pròpia Pro rata  segons la part calculada La variació - Inherent a l’ús lingüístic.
- Les llengües varien d’acord amb les característiques dels parlants (variació dialectal) i d’acord, també, amb les característiques de la situació en què es produeix la comunicació (variació funcional).
VARIACIÓ DIALECTAL - Temps (cronolectes  variació diacrònica) - Origen geogràfic (dialectes  variació diatòpica) - Origen social (sociolectes  variació social) Gregory&Carrol (1978) VARIACIÓ FUNCIONAL (o contextual / o estilística) - Es manifesta quan s’analitza la llengua aparellada amb els àmbits d’ús, i és la que ens porta a parlar de les varietats funcionals (o registres / o estils) de qualsevol llengua.
- No substitueix la variació diacrònica, la diatòpica ni la social, sinó que s’hi combina.
- És més inestable que la variació dialectal  canal oral/escrit, ús formal/informal...
Registre - Modalitat lingüística pròpia d’un àmbit d’ús.
- Terme proposat per Thomas B. Reid (1956) per designar les diferents varietats de llengua usades per un mateix individu en situacions socials diverses.
- Michael A. K. Holliday (1964) en va fer el desenvolupament teòric.
- El perfeccionen Gregory & Carrol (1978).
- Hi ha, entre d’altres, el científic, el periodístic, el col·loquial, el literari, l’administratiu...
- Hi ha, també, registres formals i informals, en una gradació a vegades difícil de determinar.
** Què deixa d’aparèixer en un registre científic periodístic (en premsa) respecte al purament científic?    Presentació del mètode amb què s’ha treballat Tecnicismes Transformació general ** Què deixa d’aparèixer en un registre literari en mitjans de comunicació respecte al purament literari?    Figures retòriques Metàfores literàries Arcaismes essent  sent aní  vaig anar ambdues  les dues solsament  només Factors que defineixen els registres     CAMP o tema MODE o canal TENOR o propòsit comunicatiu TO o formalitat Cadascun dels 4 factors inclou diverses opcions que, combinades d’una determinada manera, delimiten una situació determinada.
CAMP - Fa referència a la realitat de què es parla. Cada tema determina unes formes lingüístiques pròpies.
- En general, podem diferenciar 2 tipus de camps:   General  tot allò que no és especialitzat Especialitzat MODE - Condicions de producció, transmissió i percepció del discurs i els elements materials implicats formen el mode.
- En general, hi ha una referència entre els canals de comunicació orals (llengua parlada) i els canals de comunicació escrits (llengua escrita).
- EX: Escriure “NO” en un text preparat per ser llegit en ràdio, on es vol negar alguna cosa de forma clara i sense opció a cometre cap error.
TENOR - Fa referència a la intenció o al propòsit comunicatiu (informar, descriure, persuadir, establir una relació [funció fàtica]...) - Hi ha intencions objectives (sense la 1ª persona) i intencions subjectives (amb la 1ª persona).
TO - Fa referència al grau o al nivell de formalitat  es refereix a la relació interpersonal entre emissor i receptor - La formalitat pot anar des de la familiaritat descordada fins a la màxima distància entre interlocutors.
Consideracions finals - A un àmbit d’ús escrit i formal hi correspon un registre escrit i formal.
- Les combinacions entre els 4 factors es redueixen a categories, a partir de simplificacions.
- La permutació d’usos lingüístics dóna lloc a situacions lingüísticament grotesques.
ELS MCM I LA DIVERSITAT LINGÚÍSTICA Termes de polaritat negativa  ningú, tampoc, enlloc, mai, res, gens Neguen en estructures amb formacions sintàctiques que tenen totes les llengües romàniques i que responen a quest ordre:   Primer apareix un no, després hi ha el verb i després apareixen aquests termes de polaritat negativa.
Aquestes estructures son normals, no marcades Exemples:       NO ha vist NINGÚ NO contestarà TAMPOC NO es veu ENLLOC NO hi anirà MAI NO ha dit RES NO en té GENS Aquests termes poden canviar el significat positiu per un de negatiu en frases condicionals o interrogatives.
Exemples:    Si ve NINGÚ, espera’m En cas que el vegis ENLLOC Si MAI volguessis venir Si passo aquests termes al principi de la frase, serà estàndard? Sí. Les gramàtiques diuen que està bé i que per ser formal no cal descuidar-se el NO (negar dues vegades). Els mitjans de comunicació opten majoritàriament per la negació simple.
Negació simple  Jo tampoc puc tornar els diners Doble negació  Jo tampoc no puc tornar els diners Un llenguatge eficaç - Els MCM s’allunyen en general d’una certa complexitat prestigiada (literatura d’elit, registre burocràtic... cf. el discurs buit).
- Aspecte clau: la llegibilitat  grau de facilitat amb què es pot llegir, comprendre i memoritzar un text escrit (o comprendre i memoritzar un text oral) - Estratègies per a la llegibilitat: 1. Ús de paraules habituals EX: L’afecció roman dempeus (dret).
2. Ús de paraules curtes EX: Mas assistirà a la reunió amb Rajoy per tal (per/perquè) d’arribar a un acord.
3. Frases de llargada moderada EX: La inauguració ahir de la setzena edició del BMP (Barcelona Meeting Point) va palesar (no se sap què significa) que l’època dels excesos (excessos) inmobiliaris (immobiliaris) ha quedat enrere, com a mínim pel moment (de moment), ja que els protagonistes absoluts del saló, que ha quedat reduït a un únic pavelló de la Fira Montjuïc – lluny dels 3 que es van arribar a emprar en els anys de bonança –, van ser els bancs i caixes, i no els promotors i constructors. La frase és massa llarga. El correcte seria  La inauguració ahir de la setzena edició del Barcelona Meeting Point (BMP) va aclarir que la època dels excessos immobiliaris ha quedat enrere, com a mínim de moment. Els protagonistes absoluts del saló van ser els bancs i caixes i no els promotors i constructors. El saló ha quedat reduït a un únic pavelló, lluny dels tres que es van fer servir en els anys de bonança.
4. Frases d’ordre neutre EX: Per a una sessió extraordinària el diputat ahir va enviar als seus companys de partit un sms.
EX: Un sms per a una sessió extraordinària, va enviar ahir el diputat als seus companys de partit.
Aquestes oracions estan mal construïdes, el correcte seria  Ahir, el diputat va enviar un sms als seus companys de partit per una sessió extraordinària.
5. Connectors adequats EX: Abonaven la proposta directors, productors i actors cinematogràfics, i tanmateix (així mateix) directors i actors teatrals.
EX: L’esfondrament va causar sorpresa, doncs (ja que) l’edifici l’havien examinat els experts feia una setmana.
6. Repeticions útils (títols i subtítols) EX: El Barça surt sencer d’una ruleta russa a Riazor.
EX: El Barça s’imposa 4-5 en un matx esbojarrat d’arbitratge nefast.
7. Repeticions útils EX: Excels en atac i tou en defensa, el Barça es va endur els tres punts de Riazor després d’un partit esbojarrat en què el millor van ser els primers i els últims minuts. És a dir, aquells en què el Barça va jugar com els àngels.
A la base dels llibres d’estil - Llengua correcta i comunicativa, llengua adequada i neutra.
- Cal assegurar la llegibilitat màxima a un receptor heterogeni, amb economia de temps i d’espai.
EL PROCÉS D’ESTANDARDITZACIÓ Lingüística i sociolingüística LINGÜÍSTICA (o lingüística interna): Disciplina que estudia l’estructura de les llengües.
SOCIOLINGÜÍSTICA (o lingüística externa): Disciplina que estudia l’ús de les llengües.
Política lingüística i planificació lingüística La política lingüística i la planificació lingüística inclouen activitats que afecten tant l’estructura de la llengua com l’ús de la llengua.
POLÍTICA LINGÜÍSTICA: Acció de govern en matèria de llengua.
PLANIFICACIÓ LINGÜÍSTICA: Conjunt d’actuacions encaminades a modificar l’ús o l’estructura de les llengües. Einer Haugen (1966) La planificació lingüística del corpus s’anomena, també, normativització o codificació; la planificació lingüística de l’estatus s’anomena normalització o extensió de l’ús social.
 Política lingüística o planificació lingüística? - La selecció dels idiomes estrangers que s’introdueixen en l’ensenyament públic:   1593. Edicte de Villers-Cotterêts 2013. Gramàtica oficial de la llengua catalana  Revistes especialitzades    Revista de Llengua i Dret Llengua i Ús Treballs de Sociolingüística Catalana Estandardització Procés social orientat a assolir l’objectiu d’una llengua estàndard ben definida i amb plenitud de funcions. Inclou la normativització i la normalització.
 FASES 1. Selecció: Consisteix en la tria d ela varietat que farà de base per a la formació de la llengua estàndard. A vegades se selecciona un dels dialectes territorials i altres vegades se selecciona la llengua de l’antiga literatura. També es poden seleccionar elements diversos.
2. Codificació: Consisteix en la fixació formalitzada de la varietat seleccionada per convertir-se en la llengua estàndard. Fixació ortogràfica (ortografies), fixació gramatical (gramàtiques i fixació lèxica (diccionaris).
o El 1913 es van publicar les Normes Ortogràfiques o El 1918 es va publicar Gramàtica de la llengua catalana i continua sent l’oficial o El 1932 es va publicar el Diccionari General de la Llengua Catalana, per Pompeu Fabra 3. Difusió: Consisteix en l’ensenyament de la llengua codificada gràcies a l’escola, a l’administració pública, als mitjans de comunicació, a la impremta, etc. També s’anomena implementació o vehiculació, i implica acceptació social.
4. Elaboració: Consisteix en l’ampliació dels recursos expressius i estilístics de la varietat codificada (elaboració de vocabularis especialitzats, creació de llibres d’estil...). També s’anomena cultivació.
L’estandardització és reeixida si aconsegueix que la varietat que construeixi i fixa (la varietat estàndard) arribi a tenir les cinc característiques següents: 1.
2.
3.
4.
5.
Formalitzada i a l’abast de la comunitat Apresa i acceptada Pròpia dels registres formals Supradialectal Identificadora dels membres de la comunitat lingüística L’estàndard cohesiona els parlants d’un mateix idioma i els identifica en relació amb els parlants d’altres idiomes. Per això instituir una varietat estàndard és, entre altres coses, atorgar dimensió política pròpia a l’idioma en qüestió. És també avui, cada vegada més, una necessitat de les societats industrials avançades.
Distinció entre estàndard i normativa LLENGUA NORMATIVA: És la que completa la segona fase de l’estandardització; la llengua estàndard completa les quatres fases. És una part de la llengua estàndard.
LLENGUA ESTÀNDARD: És la que completa les quatre fases de l’estandardització. És una varietat dinàmica, que fins i tot pot vulnerar les regles de la normativa.
 EX: Paraules admeses en l’estàndard i no en la normativa.
“Una gramàtica normativa no conté tota la llengua estàndard”.
Norma La norma són les formes, estructures o relacions que es realitzen regularment en una llengua en un moment concret de la història. Determina el que és més freqüent i previsible, en tingui consciència o no el parlant, i estigui o no formulat per una autoritat acadèmica.
Hi ha dues normes:   Norma objectiva: Determina el que és més freqüent i previsible.
Norma prescriptiva: Emana d’una autoritat reconeguda.
Models d’estandardització quant a l’autoritat MODEL ACADÈMIC: Una autoritat reconeguda políticament és l’agent principal de la codificació (francès, castellà, català).
MODEL DE LLIURE EMPRESA: L’agent principal de la codificació l’exerceixen entitats, grups o persones influents (anglès, alemany).
En el marc del model acadèmic, es parla de monocentrisme quan hi ha un únic centre codificador (neerlandès) i es parla de policentrisme quan hi ha diversos centres codificadors (francès).
No hi ha models acadèmics purs.
Models d’estandardització quant a la selecció de formes MODEL UNITARISTA: Una varietat geogràfica serveix de base per a l’estàndard i es prescindeix de les altres (francès, italià).
MODEL COMPOSICIONAL: Diverses varietats geogràfiques serveixen de base per a l’estàndard (basc, noruec, català).
Models d’estandardització quant a la flexibilitat o variació de formes MODEL UNIFORME: Només s’admet una opció per a cada variable.
MODEL POLIFÒRMIC: S’admeten dues o més opcions per a cada variable.
els estàndards tendeixen a ser uniformes en ortografia i morfologia PISTES EXAMEN No haurà canviat gaire  no deu haver canviat gaire Sinó compro la guia  si no compro la guia Que compri uns quants regals per tothom  que compri uns quants regals per a tothom Respecte la vida nocturna  respecte a/de la vida nocturna Llegir l’article del CV  1 pregunta les 30 de l’examen serà sobre ell formes descurades ...