Fisiologia respiratória (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 1º curso
Asignatura Funció del cos humà
Año del apunte 2016
Páginas 14
Fecha de subida 16/06/2017
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Anna Trigueros FUNCIÓ DEL COS HUMÀ 1.FISIOLOGIA RESPIRATÒRIA Unitat funcional: - bronquíols respiratoris - conductes alveolars - sacs alveolars - alvèols No tenen cartílag ni mucositat.
Funcions respiratòries: - conducció d’aire (vies respiratòries) - ventilació pulmonar (pulmons) - difusió i intercanvi de gasos (alvèols) - transport de gasos (glòbuls vermells) Es capta O2 i s’elimina CO2.
ALVÈOLS Estan recoberts per capil·lars sanguinis. S’encarreguen de realitzar l’intercanvi de gasos entre alvèols i capil·lars.
RESPIRACIÓ 1ª fase - Ventilació pulmonar: inspiració i espiració d’aire entre atmosfera i els alvèols.
2ª fase – Respiració pulmonar: intercanvi de gasos entre els alvèols i els capil·lars sanguinis. Hi haurà entrada d’oxigen i sortida de diòxid de carboni en els capil·lars.
3ª fase – Respiració Tissular: intercanvi de gasos entre capil·lars sistèmics i les cèl·lules.
Funcions NO respiratòries (circulació pulmonar): - Reserva sanguínia: la pressió pleural negativa i la alta distensibilitat crea una acumulació de 2502 300ml/m en la circulació pulmonar, de manera que es poden arribar a acumular 500ml, un 10% del volum sanguini total. Aquest fet ens permet mantenir la despesa cardíaca. En cas de necessitat es provoca una mobilització d’aquesta reserva augmentant la despesa cardíaca esquerra, que passarà a ser major que el retorn venós, augmentant el volum sanguini en circulació.
- Filtre: protecció en la circulació sistèmica de substancies que puguin entrar a la circulació venosa.
Aquestes substàncies queden atrapades als capil·lars pulmonars i disminueix la difusió. Aquestes substàncies son eliminades per enzims lítics, macròfags, o bé migren al sistema limfàtic.
- Control del pH: el pH sanguini normal es de 7,36 – 7,44. Es troba molt relacionat amb el sistema circulatori de manera que quan es detecta una disminució del pH sanguini (més àcid) es provocarà la + hiperventilació en l’aparell respiratori per tal de retornar el pH al seu estat bàsic, incrementem H i disminueix el pH.
Acidosi i alcalosi: poden ser causades per efectes metabòlics o respiratoris, de manera que es produeix un augment o una disminució del pH sanguini respectivament.
Funcions NO respiratòries (sistema respiratori): - Funcions metabòliques: o Substancies vasoactives: que es transporten per tot l’endoteli vascular i passen pel pulmó.
§ Elimina: prostaglandines, E1, E2, F2α, leucotriens, serotonina, noreprinefina, ATP i AMP.
§ S’inactiva: acetilcolina, bradicina.
§ Sistema renina-angiotensina: converteix el 70% de l’angiotensina 1 en angiotensina 2. Degut a una disminució de la pressió arterial que provoca l’augment de la renina al ronyó.
o Substàncies d’us local: § Surfactant: complex de lípids i proteïnes capaç de reduir significativament la tensió superficial dens dels alvèols pulmonars evitant que aquests es col·lapsin durant l’espiració. (agent tensioactiu) § Histamina, enzims lisosomals, prostaglandines, leucotriens, neutròfils, eosinòfils... : produeixen anafilàxia (reacció al·lèrgica), respostes broncoconstrictores, immunoinflamatòries o reflexos cardiovasculars.
o Substàncies d’us general: es formen al pulmó i s’alliberen en el torrent sanguini per tal de dur a terme funcions en la resta de l’organisme.
Anna Trigueros - Funcions defensives: protecció davant de contaminants i d’espiracions.
o Condicions d’aire: es produeix una regulació de la temperatura de l’aire entrant a l’hora que aquest s’humiteja per tal de no fer malbé l’interior de l’aparell respiratori.
o Olfacte: els receptors olfactius, situats a la part posterior de la cavitat nasal, poden ajudar a la detecció de substàncies tòxiques.
o Filtració i eliminació de partícules: protecció de la circulació sistèmica de substancies que puguin entrar a la circulació venosa. Provoca que hi hagi una petita disminució en la difusió total del volum dels gasos. Segons la grandària de les molècules entrants es poden crear diversos tipus de dipòsit pulmonar.
o Reflexos de la via aèria: es basa en l’espiració per la boca o espiració nasal amb una velocitat de sortida d’aire molt alta, és a dir, la tos o l’esternut. En aquests casos es produeix un tancament de glotis i un augment de la pressió pleural, finalitzant amb una descompressió brusca.
o Sistema mucociliar: algunes substàncies es queden a les parets dels alvèols en els esternuts, però gràcies a la secreció de moc poden arribar a expulsar més del 80% d’aquestes. Aquesta secreció es produeix gràcies a l’epiteli ciliat de l’arbre respiratori. En trobem en tot excepte a la faringe i al terç anterior de la cavitat nassal. Aquest secreta moc gràcies a les glàndules submucoses i a les cèl·lules mucoses epitelials bronquials.
o Macròfags alveolars: s’encarreguen de la destrucció i eliminació de patògens, de la migració de partícules a l’interstici fins als ganglis limfàtics o la pleura i tenen un gran paper en la resposta immunitària.
Funcions especials: La parla: articulació i ressonància de la veu en la generació de paraules orals que permeten la comunicació entre persones. Es basa per tant en: - Fonació: creada en la laringe i regulada a partir de l’àrea de la Broca i l’àrea de Wernick com a centres nerviosos de l’escorça cerebral; i alhora per el centres de control respiratori del troncencefàlic.
- Articulació: a partir de les fosses nassals i els sinus paranasals, i com a parts mòbils. Els llavis, la llengua i el paladar tou - Ressonància: faringe i cavitat toràcica.
2. MECÀNICA DE LA VENTILACIÓ L’aire sempre anirà d’on hi hagi més pressió a on hi hagi menys pressió.
La pressió atmosfèrica, 760, és considera 0.
Organització de la pleura: - pleura visceral - espai interpleural - pleura parietal Líquid pleural: - incolor - lubrificant de les pleures - pressió negativa respecte a la pressió atmosfèrica Les variacions de la caixa toràcica fan que les pressions canviïn, permetent l’entrada o sortida de l’aire.
El volum d’un gas és inversament proporcional a la seva pressió.
Pressions intrapleural: - Inspiració: la caixa toràcica s’eixampla juntament amb el volum dels pulmons i disminueix la pressió.
- Espiració: la pressió torna a la seva posició inicial (-4 mmHg) Pressions intraalveolars: - Inspiració: augmenta el volum i disminueix la pressió. És el moment en el que entra l’aire als pulmons.
- Espiració: disminueix el volum i augmenta la pressió. És el moment en el que surt l’aire cap enfora.
Anna Trigueros Músculs principals de la respiració: - Diafragma (70%) - Intercostals - Escalens Inspiració: moviment actiu Expiració: moviment passiu Pressió transpulmonar: diferència entre la pressió alveolar i la pressió pleural.
Variacions de la pressió i el volum en la ventilació: - Inspiració: o Expansió del tòrax o Disminueix pressió intrapleural o Disminueix pressió intraalveolar o Augment el flux d’aire - Espiració: o Retracció del tòrax o Augmenta la pressió intrapleural o Augmenta la pressió intraalveolar o Disminueix el flux d’aire Propietats elàstiques del sistema respiratori: - Distensibilitat: pressió que s’ha de generar per tal d’aconseguir un determinat canvi de volum dels pulmons. Ve donada per les proteïnes estructurals (col·lagen i elastina) presents al pulmó.
La relació pressió/volum no és lineal: o Distensibilitat petita a volums grans o Distensibilitat gran a volums petits - Tensió superficial: forces d’atracció que generen molècules que es troben en el mateix estat. Es produeix quan hi ha un canvi aire-líquid. Una sèrie de forces faran que les molècules de líquid s’atreguin i, per tant, augmentarà la tensió superficial que a la llarga provoca que la membrana vagi cap endins i el pulmó es col·lapsi.
La membrana de surfactant que recobreix tot l’alvèol, s’encarrega de disminuir la tensió superficial, que tinguem un pulmó més distensible i ajuda a tenir un cost energètic menor per dur a terme la respiració.
El surfactant és segregat pels pneumòcits alveolars de tipus 2 i esta composat per diversos fosfolípids, DPPC i DPC.
Resistències del sistema respiratori: El gradient de pressió s’utilitza per generar un flux d’entrada i sortida d’aire i vèncer les resistències del parènquima pulmonar que s’oposen.
- Resistències elàstiques: aquelles donades per el propi teixit del parènquima pulmonar i de la caixa toràcica.
- Resistència no elàstica: aquelles donades per el flux d’aire principalment o causades per resistències tissulars o inerts.
Les resistències al flux d’aire estan distribuïdes en funció del diàmetre del tub: - nas, boca, franige, tràquea à 50-60% - bronquis principals, segmentaris, subsegmentaris à 30% - vies <2mm à 10-20% Els bronquis de mida mitjana contribueixen a la major part de la resistència, mentre que les vies aèries petites contribueixen poc.
Això està causat pels diferents tipus de corrents: - Laminar: principalment a les petites vies aèries perifèriques, en la qual la tassa de corrent de l’aire a traves de qualsevol via es petita. La pressió impulsora és proporcional a la viscositat del gas.
- Turbulenta: es produeix per les grans quantitats de corrent a la tràquea i vies aèries de major grandària. La pressió impulsora és proporcional al quadrat de la corrent i depèn de la densitat del gas.
- Transaccional: es presenta en les vies aèries de major grandària, en partícula en les ramificacions i en els punts d’estretament. La pressió impulsora és proporcional a la densitat i a la viscositat del gas.
En la inspiració disminueixen les resistències, mentre que en la espiració augmenten. D’aquesta manera acumulem l’aire suficient per fer l’intercanvi de gasos.
Anna Trigueros Factors que determinen el diàmetre de la via aèria: 1- Volum pulmonar o A major volum, major és la força elàstica del parènquima i major és el diàmetre de la via aèria, per tant, disminueix la resistència.
o A menor volum, menor és la força elàstica de parènquima i menor és el diàmetre de la via aèria, per tant, augmenta la resistència.
2- Pressió transpulmonar (compressió dinàmica de les vies aèries): és el valor de la pressió que trobem en el punt de l’alvèol quan la pressió extra i interna és igual. La presència d’una part cartilaginosa evita col·lapses.
3- Contracció del múscul llis bronquial: els músculs agonistes s’encarreguen de la broncodilatació i els músculs antagonistes s’encarreguen de la broncocontracció on hi participen l’acetilcolina i el PCO2.
4- Densitat del gas espirat 5- Viscositat del gas espirat TREBALL RESPIRATORI Es defineix com el cost energètic que tenim per a vèncer totes les resistències presentades durant la ventilació.
- Treball viscós / del flux: entre la línia central i la línia d’inspiració. Treball que depèn del flux aeri.
Augmentarà si augmenta la freqüència respiratòria.
- Treball elàstic: entre la línia central i la línia de l’eix. Treball que depèn dels teixits. Augmentarà si es produeix un augment del volum corrent.
Aquest cost energètic serà un 5% del consum total de l’organisme i un 30% si ens trobem en hiperventilació o exercici intens. Augmentarà també amb les malalties pulmonars: - Malaltia restrictiva: augmenta el treball elàstic a nivell alveolar de manera que es necessitarà molta pressió per expulsar l’aire. El treball per superar la resistència al flux és normal.
- Malaltia obstructiva (asma): el treball necessari per superar la resistència al flux aeri augmenta, mentre que el treball elàstic és normal. Tindrem un cost energètic més elevat.
3. VENTILACIÓ PULMONAR Mètodes d’avaluació de la funció ventilatòria: - Espirometria: l’aparell té un filtre de CO2 per a que quedi atrapat i no es torni a respirar. Té una punta de plometa per fer el registre. A mesura que anem inspirant i expirant es pot mesurar la quantitat de volum d’aire inspirat o expirat. Ens permet avaluar tota la funció respiratòria.
- Eliminació de gasos inerts: mitjançant la concentració d’heli.
Volums pulmonats: Volum corrent (Vt o VC): és el volum d’aire inspirat o espirat en cada respiració normal. Valor normal = 500750 ml.
Volum de reserva inspiratòria (VRI): és el volum addicional que es pot inspirar per sobre del Vc. Valor normal = 3000 ml aprox.
Volum de reserva expiratòria (VRE): és la quantitat addicional d’aire que es pot expirar mitjançant una expiració forçada després d’una expiració normal. Valor normal = 2000 ml aprox.
Volum residual (VR): és el volum d’aire que queda als pulmons després d’una espiració forçada. Valor normal = 1700 ml.
Capacitats pulmonars: El valor teòric depèn de l’edat i l’alçada.
Capacitat inspiratòria (CI): quantitat d’aire que una persona por respirar a partir d’una expiració normal i inflant màximament els pulmons.
Volum de reserva inspiratòria + volum corrent = 3500 ml Capacitat expiratòria (CE): és la màxima quantitat d’aire que una persona pot expulsar dels seus pulmons després d’una inspiració normal.
Volum de reserva expiratòria + volum corrent = 1600 ml Capacitat residual funcional (CRF): és la quantitat d’aire que queda als pulmons després d’una expiració normal.
Volum de reserva expiratòria + volum residual = 2300 ml Factors que afectem als volums i capacitats pulmonars: - Constitució anatòmica - Posició corporal: de peu tindrem més capacitat que estirats.
Anna Trigueros Volum per minut de respiració. Ventilació alveolar.
Ventilació per minut: quantitat d’aire que penetra a les vies respiratòries cada minut.
VM = Freqüència Respiratòria x Volum Corrent (L/min) Una VM baixa provoca una disfunció pulmonar.
Espai mort anatòmic: part de les vies respiratòries on no hi ha intercanvi de gasos. no tot l’aire que ens entra arriba a actuar a la zona respiratòria. No tot l’aire que entra arriba a actuar a la zona respiratòria Ventilació alveolar: ventilació efectiva que intervé a l’intercanvi de gasos.
VA = Volum corrent – volum de l’espai mort anatòmic (L/min) Flux aeri pulmonar Espirometria forçada: consisteix en començar a respirar d’una manera tranquil·la i en un moment determinat agafar aire i deixar-lo anar de cop. Es fa per determinar el tipus de patologia del pacient.
- Volum expiratori forçat (FEV1): quantitat d’aire expulsat del sistema respiratori en el primer segon durant una maniobra d’espiració forçada.
- Capacitat vital forçada (FVC): capacitat vital durant una maniobra d’espiració forçada. Ha de ser semblant a l’espiració simple.
NORMAL OBSTRUCCIÓ Alteracions del patró ventilatori Obstructives : a novell bronquial es veu afectada la seva mida.
- Asm àtics: FEV = 30% de la FCV.
Restrictives: a nivell dels alvèols. Té valors petits. Sortirà com a normal perquè FEV serà el 80% de FCV. Per detectar-la, s’haurà de mirar el valor teòric.
El FEV normal ha de ser entre el 70 – 80% de la capacitat vital.
- Patologia obstructiva: FEV molt més petit que aquest %.
- Patologia restrictiva: FEV ens sortirà un valor normal, però trobarem una capacitat pulmonar total molt disminuïda.
Generalment quan es mira a un malalt hi ha un mixt entre obstructiu i restrictiu. Depenent del % podrem determinar si la malaltia és greu o no.
Anna Trigueros Ventilació pulmonar durant la parla Durant el cicle respiratori normalment dediquem un 60% del temps a l’expiració i un 40% a la inspiració. Per tal de dur a terme la parla, necessitem una major sortida d’aire, de manera que dediquem únicament un 10% del temps a la inspiració i un 90% a l’espiració. De manera que es produeix: - acceleració de la inspiració - desacceleració de la espiració - disminueix la freqüència respiratòria/ventilatòria o silenci: 12-15 ventilacions/minut o parla: 4-10 ventilacions/minut Conseqüència final: augment del volum d’aire inspirat.
Aquest procés es controla a partir de la contracció de forma mantinguda dels músculs inspiratoris i una major contracció polsada dels músculs expiratoris.
Anna Trigueros 4. FISIOLOGIA DE LA PARLA Sistema de producció de la veu Parla: codificació de la veu en la generació de paraules orals que permeten la comunicació entre les persones.
Estructures que intervenen: pulmons, laringe, cavitat faríngia, cavitat bucal i nassal.
Veu: so glotal + ressonància + articulació - So glotal: so que es produeix a la laringe pel pas de l’aire expirat a través dels plecs vocals o cordes vocals en adducció.
- Ressonància: amplificació o modificació del so glotal per les cavitats de ressonància (boca, nas i faringe) que ens permet reconèixer les persones.
- Articulació: els articuladors (llengua, paladar tou i llavis) modifiquen el so vocal per diferenciar les paraules.
LARINGE Mida: 6-8mm nens; 20mm adults.
Es localitza a l’extrem superior del tub traqueal que connecta amb la faringe. És el principal òrgan de la vau i esta composada per les cavitats: - Infraglòtica: pulmons, diafragma, bronquis i tràquea.
- Glòtica: formada per una sèrie de cartílags i músculs.
- Supraglòtica: cavitat faríngia, cavitat nasal i cavitat oral.
Funció principal: obturar la tràquea.
1. Glotis - plecs vocals: vibració - bandes: no tenen funció fonatòria.
2. Epiglotis Fa de tapa a la laringe durant la deglució, replegant-se endarrere. La laringe ascendeix per tancar l’epiglotis i l’epiglotis tanca la laringe per passar l’aliment a l’esòfag. Si els aliments passen a la tràquea es produeix tos.
3. Aparell suspensor de la laringe Està format per cartílags i músculs suprahioidals i infrahioidals.
Acció: ascens i descens de la laringe. Puja en els aguts i baixa en els greus.
Funcions de la laringe: Funció respiratòria: - pas de l’aire - regulació del flux aèri - equilibri àcid-base - buf abdominal/costo-diafragmàtic Funció protectora: - reflexa i involuntària - evita la penetració de l’aliment a la via aèria Funció fixadora durant l’esforç Funció deglutora: - musculatura extrínseca per ascens i descens laringi - parem de respirar - tanquem l’esfínter - elevació o desplaçament laringi Funció articulatòria Funció fonatoria Histologia dels plecs vocals Els plecs vocals estan formats per: - Mucosa: o Epiteli columnar pseudoestratificat amb moc o Làmina pròpia: teixit conjuntiu sobre el que descansa l’epiteli, i per on circulen els vasos sanguinis i les terminacions nervioses.
§ Superficial, intermitja, interna.
- Múscul: fibres múscul-esquelètiques del múscul vocal o tiroaritenoidal.
Anna Trigueros Mecànica de vibració dels plecs Teoria aero-dinàmica-mioelàstica Teoria dinàmica ondulatòria Moviments vibratoris: vertical + horitzontal + dinàmica ondulatòria pròpia.
Característiques de la veu Freqüència: - nadons: 500 Hz - homes: 125 Hz - dones: 200 Hz Intensitat: - conversa tranquil·la 30dB - parla i cant 60dB - projecció vocal 80dB - veu de crida 90dB - tenor a màxima potència 120dB Timbre: depèn de la disposició i volum de les cavitats de ressonància. És peculiar de cada persona individualment.
Anna Trigueros Al llarg del temps es produeixen canvis vocals. En les noies la veu es torna més aguda i en els nois la veu es torna més greu.
Control nerviós de la parla Les dues àrees que participen a la parla són: - Àrea de Broca: té funció motora.
- Àrea de Wernicke: interpretació dels sons.
Organització funcional Per interpretar la parla necessitem un control estricte de tots els nervis cranials que hi intervenen.
- Nervi trigèmin (V): sensibilitat i activitat motora de la mandíbula.
- Nervi facial (VII): activitat motora de la majoria dels músculs de la cara.
- Nervi glosofaríngic (IX): sensibilitat i activitat motora de la faringe.
- Nervi vague (X): innervacó de la laringe (nervi recurrent). Innervació del diafragma (nervi frènic).
- Nervi espinal (XI): innervació del múscul esternocleidomastoïdal.
- Nervi hipoglòs (XII): activitat motora de la llengua.
5.CIRCULACIÓ PULMONAR Particularitats funcionals Vasos pulmonars: formen una gran xarxa de capil·lars que per tal que es pugui realitzar correctament l’intercanvi de gasos. Treballen amb un sistema de baixa pressió i alt flux. Tenen una membrana molt prima, sobretot a la part capil·lar que es treballa amb els alvèols per a que pugui produir-se l’intercanvi. Presenta venes curtes amb distensibilitat similar a les venes sistèmiques i branques arterials primes amb alta distensibilitat per tal d’acumular 2/3 del cabal cardíac.
Vasos bronquials: s’originen a la circulació sistèmica i irriguen tots els teixits pulmonars. Les vènules bronquials es buiden a les venes pulmonars “shunt”, això implica que un 5% de la sang del cabal sanguini no acaba d’oxigenar-se mai. El flux auricular esquerre i el cabal cardíac esquerre és !-2% major que el dret.
Representa un 1-2% del cabal cardíac total.
Vasos limfàtics: és una circulació que s’encarrega de drenar tot el líquid que ha pogut passar a l’interstici pulmonar, el drena per a després poder tornar-lo a la circulació. La capacitat de drenatge de líquid per la circulació limfàtica ha de ser superior a la producció de líquid en els diferents espais pulmonars.
Característiques hemodinàmiques Pressió intravascular La circulació pulmonar treballa a una pressió molt baixa.
- Pressió arteria pulmonar: sistòlica 25/ diastòlica 8 - Pressió capil·lar pulmonar: 8-10 - Pressió venosa central: pressió a la vena cava inferior abans d’entrar a l’aurícula dreta.
Anna Trigueros Pressions extravasculars Van variant constantment. Es distingeixen dos nivells: - A nivell del capil·lar, si augmenta la pressió alveolar es poden col·lapsar els capil·lars.
- A nivell d’arteries i venes pulmonars, quan inspirem disminuirà la pressió. els vasos grossos estan subjectes als canvis de pressió de la caixa toràcica.
Resistència vascular pulmonar És donada per la variació de la pressió respecte al volum pulmonar.
Resistència = ΔP ⁄ Q sanguini ΔP= Pressió mitja – Pressió aurícula esquerra à ΔP = 15 – 5 = 10mmHg Q sanguini, flux sanguini. Volum sanguini total ≈ 6 L/min Resistència vascular = 1,7mmHg/L/min à és 10 vegades inferior a la sistèmica.
S’ha d’intentar tenir una baixa resistència en tots els vasos pulmonars per a que pugui haver-hi un bon intercanvi de gasos.
- Si el volum pulmonar augmenta la resistència disminuirà, a l’hora que si augmentem la pressió arterial augmentem les resistències vasculars.
- Si el volum pulmonar disminueix la resistència augmentarà, a l’hora que si disminuïm la pressió arterial disminuïm les resistències vasculars.
Com que contenen múscul llis podem modificar les resistències en funció de la vasoconstricció o vasodilatació. Ho podem fer amb fàrmacs que afectaran al to.
- Vasoconstricció: serotonina, histamina, noradrenalina.
- Vasodilatació: antagonistes del Ca++, acetilcolina, isoprotenerol, sindenafilo.
Distribució del flux sanguini El flux sanguini no és igual en tot el pulmó. És molt més gran a la part inferior,, en canvi, a la part superior és molt petita. Això condiciona que dins del pulmó puguem distingir diverses zones, les zones de West de perfusió.
Zona 1 à La pressió alveolar és més gran que la pressió arterial, col·lapsarà el capil·lar i no hi haurà flux sanguini.
Zona 2 à La pressió arterial és superior a la pressió alveolar. anirà en funció del ritme cardíac. Hi considerem flux discontinu.
Zona 3 à la pressió arterial i la venosa es molt més gran que la pressió dels alvèols i per tant el flux sempre és continu i un constant intercanvi de gasos.
Per tant la majoria dels alvèols els trobem a la zona 3 perque és on es pot fer una major quantitat d’intercanvi de gasos. Aquestes pressions sempre estan determinades per la gravetat.
Anna Trigueros Regulació del flux sanguini Control nerviós: control tant de fibres eferents com aferents d’origen simpàtic i parasimpàtic. El simpàtic augmentarà la vasoconstricció i la rigidesa dels vasos que innerva. Si hi ha vasoconstricció, posteriorment actuarà al parasimpàtic per a fer el contrari. Les venes i vènules no tenen innervació nerviosa.
Control humoral/hormonal: hi ha una sèrie de substàncies que ens faran regular el flux.αβ - receptors α i β - adrenalina i noradrenalina à augmenten la RVP, la pressió ventricular dreta.
- Receptors H1 i H2 per la histamina à vasoconstricció - Angiotensina 2 à vasoconstricció, té acció directa sobre el múscul llis - Acetilcolina à vasodilatació - NO à vasodilatació Mecanismes locals de control: És anomenat vasoconstricció hipòxica. En situacions especials com quan estem a certes alçades tindrem menys oxigen per respirar, per tant, la pressió dels alvèols serà menor i el flux sanguini es veurà afectat i serà més baix. Si això es dona no podrem fer bé l’intercanvi de gasos i el cos el que farà serà interrompre la circulació dels capil·lars on no es pot produir intercanvi de gasos. És una derivació que fa el cos per no tenir que anar acumulant sang poc oxigenada i aleshores es distribueix la sang per on no hi ha oxigen.es mobilitza sang cap a les zones on es pot fet l’intercanvi. Aquesta derivació és el fenomen de Shunt. És un reflex de l’organisme que donem a un estímul extern.
- Possibles factors implicats: o Histamina o Alliberació d’endotelina o Disminució de la síntesi de NO o Esfingomielinasa/ceramida - Relacions V/Q adequades, adaptacions al medi en el qual ens trobem: o Hipertensió pulmonar pot donar malalties pulmonars constructives cròniques o mal d’alçada.
Relació ventilació – perfusió La ventilació pulmonar és molt més gran a la part inferior del pulmó que a la part superior. La relació ventilació-perfusió sempre ha de ser una mica per sota de 1. Aquesta relació sempre afectarà al flux sanguini.
Quan hi ha desequilibri s’activa el mecanisme de Shunt. I per tant hi hauran zones al pulmó on no s’hi realitzarà intercanvi de flux.
Zona 1 à molta ventilació, poc flux.
Zona 3 à menys ventilació, flux continu.
Equilibri hídric pulmonar Té com a finalitat mantenir l’alvèol lliure del major líquid possible.
Diferencies respecte l’intercanvi de líquids a teixits perifèrics: - pressió capil·lar pulmonar: 7mmHg - pressió capil·lar sistèmica 17mmHg - pressió líquid intersticial pulmonar 5mmHg/-8mmHg - pressió coloidosmòtica interstici 14mmHg - fragilitat epiteli alveolar 6. INTERCANVI DE GASOS ALS PULMONS Composició i pressions parcials dels gasos respiratoris Els gasos estan compostos per molècules que es mouen a l’atzar, conferint un moviment brownià, creant l’anomenada “pressió de gas”.
- Llei de Boyle: pressió del gas augmenta si s’escalfa, si es comprimeix. I disminueix si l’humidifiquem.
- Llei de Dalton: la pressió total d’un gas és igual a la suma de les pressions parcials de tots els components.
- Llei de Henry: els components d’un gas difonen a través de les membranes d’un medi a un altre.
- Llei de Fick: la difusió d’un gas és directament proporcional al quocient de difusió del gas, al gradient de pressió del mateix i a la superfície d’intercanvi. I és inversament proporcional al gruix de la membrana que ha de travessar.
Anna Trigueros Quan pugem d’alçada o baixem a molta profunditat les pressions parcials de l’aire es veuen afectades: - Muntanya: a més altitud, l’aire té menys pressió atmosfèrica. La pressió dels gasos disminueix proporcionalment.
- Submarinisme: a pressions majors, respiren aire a alta pressió. Quantitats excessives de nitrogen per un ascens ràpid, produeix els símptomes d’intoxicació (malaltia per descomposició que requereix un ascens lent).
Les pressions parcials dels gasos al seu pas pel sistema respiratori: L’aire es va modificant a mesura que va entrant cap als alvèols. Entra aire humit o s’anirà canviant la concentració. Fins arribar a nivell de l’alvèol on podem veure que ha disminuït el nivell d’oxigen i ha augmentat el de CO2. En definitiva, a causa dels canvis, l’aire respirat tindrà un 16% d’O2 i un 4’5% de CO2.
Difusió dels gasos a través de la membrana respiratòria La difusió es produeix a través de a membrana alveolocapil·lar, des de l’espai alveolar fins els capil·lars pulmonars.
El procés de difusió sempre es passiu, és a dir, sempre a favor de gradient de concentració o pressions parcials de cada gas. Per tant mai es gastarà energia.
A nivell de l’alvèol tenim unes determinades pressions parcials de cada gas, i com va a favor de gradient de la pressió l’oxigen podrà entrar per difusió als vasos i amb el CO2 passarà el contrari i anirà cap enfora dels vasos.
La quantitat de gas que es difondrà dependrà de 4 factors, seguint la llei de Fick: Difusió = D x ΔP x S/E - D: coeficient de difusió del gas à directament proporcional a la solubilitat del gas per les membranes.
És molt més gran en el cas del CO2 que en el del O2 a causa de la solubilitat d’aquests en aigua.
ΔP: diferència de pressions parcials à la diferència de pressions parcials serà un factor a tenir en compte, dependrà de la quantitat d’oxigen espirat, del metabolisme i de la ventilació de l’alvèol.
S: superfície à en certes malalties estarà disminuïda i per tant es farà menys difusió.
E: gruix de la membrana alveolocapil·lar à és un gruix molt petit però que en algunes patologies com els edemes poden tenir molta acumulació de líquid i per tant si el gruix és molt important no podem fer la difusió en feta.
El temps mínim necessari per fer l’intercanvi de gasos és de 0,25 segons, però la sang triga en passar 0,75 segons, per tant, tenim temps de sobres per a fer l’intercanvi de gasos. Però si fem exercici el flux sanguini s’accelera i el trànsit de la sang s’escurça a 0,375 segons, per tant, seguim tenint temps de sobres per fer l’intercanvi de gasos. Tenim el marge de temps per a que puguem accelerar el ritme de la sang sense veure’s afectat l’intercanvi de gasos.
En condicions de repòs les cèl·lules necessiten un 25% de l’oxigen que transportem. El nostre organisme transporta més sang de la necessària en funció de la reserva per tal de poder fer un exercici sobtat. La quantitat d’oxigen en funció de reserva en l’exercici baixarà.
7. TRANSPORT DE GASOS RESPIRATORIS PER LA SANG Fixació i transport de gasos El transport d’O2 en repòs és d’uns 250ml/min, similar al CO2. L’oxigen pot viatjar per la sang de dues maneres diferents: - 96-99% va unit a la hemoglobina (Hb).
- 1-4% es troba dissolt al plasma sanguini.
La porció hemo de la hemoglobina conté 4 àtoms de Fe à cada un s’uneix a una molècula d’O2. Només l’O2 dissolt pot, per difusió, passar dels capil·lars a les cèl·lules.
El co2 es transportat en gran par en forma de HCO3, una part es combina amb proteïnes i una petita es transporta dissolt: - 7% dissolt en plasma - 23%com Hb-CO2 - 70% com HCO3 Anna Trigueros Transport d’oxigen La saturació d’Hb amb l’O2 es realitza de forma cooperativa seguint una corba sigmoïdal respecte la seva pressió parcial d’O2 en sang.
Els factors que modifiquen l’afinitat de l’hemoglobina per l’oxigen (augment de l’oxigen dissolt): - pH (acidesa): en baixar el pH, puja l’acidesa i baixa l’afinitat de l’hemoglobina per l’oxigen ja que aquesta s’unirà als ions hidrogen disminuint la capacitat transportadora, l’anomenem Efecte Bohr.
- Temperatura: un increment de la temperatura provoca na disminució del pH a casa de la síntesi de substàncies. A temperatres més altes provocarem que l’Hb perdi afinitat i pugui alliberar més fàcilment l’O2. En cas de temperatures baixes l’Hb té més afinitat per l’O2.
- Pressió parcial de CO2: si aquesta pressió augmenta es produeix també un augment dels ions H+. Si tenim més CO2 en sang, gran part estarà en forma d’àcid carbònic i si s’incrementa molt la pressió parcial de CO2 s’acidificarà el medi i la Hb intentarà fer de tampó per a tornar a pujar el pH.
- Difosfoglicerat (DPG): substància que es troba als glòbuls vermells que degrada la glucosa per tal de formar ATP. En augmentar la concentració aquest s’unirà a l’hemoglobina provocant una disminució de la capacitat transportadora.
- Monòxid de carboni (CO): és el producte d’una combustió “dolenta” de materials que contenen carbó, gas o fusta. S’uneix al grup hemo de l’Hb i té una afinitat 250 vegades l’O2. L’afinitat derà molt mñes forta i per tant l’O2 es veurà molt desplaçada i perdrà l’afinitat per la Hb i no s’hi podrà unir.
Transport de diòxid de carboni El CO2 és transporta de 3 formes: - 7% dissolt - 23% en compostos carbamínics - 70% en ions de bicarbonat.
8. REGULACIÓ DE LA RESPIRACIÓ Centres respiratoris Els nervis que van als músculs són de tipus eferents. Com a efecte de la contracció muscular, també tenim sensors que, en el moment que hi hagi falta d’O2, enviaran senyal al centre respiratori per tal de que es modifiqui la respiració.
El bulb raquidi és on es troben els centres respiratoris. És el responsable del grup respiratori dorsal (inspiratori) i del grup respiratori ventral (expiratori).
La protuberància s’encarrega del centre pneumotàxic i apnèustic.
El control està relacionat amb la part on comença la medul·la espinal. L’escorça cerebral i l’hipotàlem també participa en aquest.
1. Centre inspiratori Es troba situat dins del nucli solitari del grup respiratori dorsal. A aquest arribaran fibres sensitives del nervi vague i glossofaringi i innervarà a partir del nervi frènic als músculs inspiratoris i al diafragma de manera que marcarà el ritme bàsic de la respiració.
2. Centre expiratori es torba situat al nucli ambigu i nucli retroambigu, és a dir, 5 mm per damunt i enfora del grup respiratori dorsal. Les vies aferents seran fibres sensitives procedents de zones superiors del sistema nerviós central i del grup respiratori dorsal. Al mateix temps que les vies eferents seran motoneurones dels músculs inspiratoris i expiratoris, intercostals i abdominals. Amb la funció principal de regular la força respiratòria i la espiració voluntària.
3. Centre pneumotàxic es troba situat a la part superior de la protuberància, al nucli parabraquial. Té com a principal funció regular el grup respiratori dorsal.
La variació dependrà de la intensitat de la senyal. Si aquesta és forta pot arribar a produir una freqüència de 30 resp/min, i si és dèbil arribarà a 5 resp/min.
4. Centre apnèustic es troba a la protuberància inferior. I la seva principal funció es la d’evitar bloquejos inspiratoris o apnees i regular el grup respiratori dorsal.
Anna Trigueros Ritme respiratori És el ritme bàsic generat pel grup respiratori dorsal (GRD) que crea els potencials d’acció inspiratoris necessaris. El diafragma es va contraient fins que s’acaba l’estímul. Funciona a través de senyals anomenades rampes. És una activació inspiratòria amb potencials d’acció durant dos segons i a continuació, una desactivació aspiratòria durant 3 segons. Com més potencials d’acció hi hagin més s’incrementarà la funció respiratòria.
Regulació de la rampa per impulsos inhibidors del centre pneumotàxic, modulació dels nervis vague i glossofaringi i modulació de l’escorça cerebral. Amb aquesta regulació s’obté un control del ritme respiratori.
La regulació de la rampa porta a un control del ritme ( augmenta la senyal de la rampa) i a un control del punt límit (augmenta la freqüència respiratòria).
Influencia dels centres superiors L’escorça cerebral pot regular d’una manera conscient la hiperventilació o hipoventilació. Tot i que no de forma total ja que si intentem retenir l’aire de forma permanent s’activarà la expiració de forma involuntària.
Els estímuls emocionals també afecten a la freqüència respiratòria. El sistema líbric (ira) i l’hipotàlem (por).
Regulació nerviosa de la respiració Hi ha diferents tipus de receptors segons el lloc on estan. Detecten canvis i envien senyals i farem una resposta envers als canvis que hi ha hagut.
Receptors d’estirament: si detecten que estem treballant a grans volums es disminuirà la rampa inspiratòria.
Es localitzen al múscul llis de la via aèria, fibres amielíniques de nervi vague. Funcionen com a mecanismes d’autoregulació o de retroalimentació negativa. Fa baixar la rampa inspiratòria.
Receptors d’irritació: són fibres mielíniques dels nervis vagues que es localitzen a les cèl·lules epitelials de les vies aèries. Provoquen broncoconstricció i hiperventilació. Podrien intervenir en la resposta asmàtica.
Receptors de vies aèries superiors: responen (tos, estornuts, broncoconstricció) a estímuls mecànics químics. Posteriorment a la broncoconstricció es produeix un espasme laringi.
Receptors J: són fibres amielíniques del nervi vagues que es localitzen als alvèols juxtacapilars. S’encarrega d’actuar en casos que trobem substàncies estranyes als alvèols. Provoquen una respiració ràpida i superficial i sensació de dispnea.
Sistema gamma: es localitzen als fusus musculars que capten l’estirament (músculs intercostals i diafragma.
Tenen com a funció el control de la força muscular i provoca sensació de dispnea.
Receptors articulars i musculars: els trobem a tots els músculs del nostre cos. Estimulen la ventilació de les extremitats en moviment i responen a l’exercici.
Baroreceptors arterials: els trobem a la caròtida i a l’aorta. En funció de la pressió arterial actua amb un estímul o altre.
- Si augmenta la pressió arterial provoca hipoventilació o apnees.
- Si disminueix la pressió arterial provoca hiperventilació.
Receptors del dolor i la temperatura: - dolor somàtic à hiperventilació - dolor visceral à hipoventilació - hipertèmia à hiperventilació Estimulen receptors del hipotàlem i tenen una acció al centre pneumotòrax.
Regulació humoral de la respiració Respon a canvis de la composició química de la sang o del mitjà que l’envolta.
Quimioreceptors centrals i perifèrics: es troben a la zona central del bulb i a les àrees de michell, shlaefke i leschcke.
...

Tags:
Comprar Previsualizar