4. Judaisme (I) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Grans Tradicions Religioses
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 03/11/2014
Descargas 30
Subido por

Descripción

Classe de dilluns 3/11.

Vista previa del texto

JUDAISME (I) Dels orígens i els patriarques a l'exili i la diàspora Venim d’estudiar unes tradicions culturals més aviat orientals, on hi havia dificultats per a definir-les com a religions. El judaisme tampoc no s’encabirà del tot en la definició de religió, tot i que és més coneguda per context.
El judaisme forma part d'una família de religions amb un tronc comú: les grans religions monoteistes.
Ara bé, monoteisme vol dir “un sol déu”, cosa que ens indica un context cultural molt més comú i que, a més, simplifica una mica les coses.
Abans ens demanàvem en què creien els hindús o els buddhistes. En el buddhisme no acaba de ser molt definit, però hi havia culte i devoció als boddhisattvas, buddhas, que tanmateix no eren considerats divins.
Aquestes religions que estudiarem s'anomenen religions de salvació, mentre que les altres eren religions d'alliberament. En les primeres no sempre depèn d'un mateix poder-se salvar: un Déu, un Salvador, ha d'actuar per salvar-nos. Però salvar-nos, de què? Normalment salvar-se és aconseguir la vida eterna, però no sempre.
El judaisme té els seus orígens en Abraham, patriarca del cristianisme, judaisme i islamisme. A més de religions abrahàmiques, també s'anomenen religions del llibre, ja que admeten com a única autoritat un sol llibre. En el cas del Judaisme, aquest seria el Tanakh (acrònim de Torah −normalment el text més conegut, amb més valor, que s'atribueix a Moisès, cosa històricament impossible perquè no tenim cap dada que garanteixi la seva existència; es creu que es va escriure a l'època de l’exili−, Nebim i Ketubim).
Parlem de judaisme i de jueus, però distingim entre tres denominacions: els israelites, exiliats de Babilònia, el poble d’Israel quan ja tenen l'estat; els hebreus, terme més ètnic, i els jueus pròpiament dits, una religió ja més organitzada, tal com els coneixeran els otomans.. El primer testimoni de l'existència dels hebreus és una escriptura egípcia, que parla d'un poble, d'una tribu nòmada. Aquest origen és molt remot, però a la Bíblia surt la crònica d'aquest poble escrit en molts segles. Per tant, al font principal de l'existència d,aquest poble és la Bíblia.
A la imatge mostrada, veiem Déu que dóna les taules de la llei a Moisès (per això es dóna l’autoritat de les escriptures a Moisès), l'evangelista Joan i el profeta Mahoma. Veiem tres figures d'aquestes religions abrahàmiques.
Aquestes religions es consideren dipositàries d'una revelació: Déu els ha parlat, s’ha revelat i es vol donar a conèixer. De totes maneres, mai parla directament, sempre ho fa a través d’algú. Dóna els seus preceptes morals i fa una promesa de salvació.
Tenim un element important. Normalment s'adreça a un poble particular per a condemnar la Humanitat.
Es parla de pecat, però la qüestió és més complexa. Totes tres religions creuen que són filles de Déu: Déu es comunica amb elles perquè són les seves pròpies criatures. Déu no només crea el món, sinó que també el vol salvar.
Aquesta visió és molt diferent a aquells que hem vist fins ara. Ara és Déu que fa que tot comenci a esdevenir, allò que queda fixat en els llibres és la voluntat de Déu, que no vol que els fidels es condemnin. Es mostra Déu com a ésser bondadós.
La bíblia hebrea: la Torah, els profetes i els escrits Es important l'aspecte lineal del temps. Es comença amb el tema del Gènesi, incorporat en el Torah (Gènesi, 1). La Bíblia comença intentant explicar l'origen de la Humanitat. Diu que la Terra era desolada i caòtica, manlleven de les tradicions sumèries, egípcies. No es diu que Déu creés del no-res: aquesta idea és posterior.
Hi ha dos relats de la creació: el dels set dies (Gènesi 1) i un altre (Gènesi 2). Déu crea fora del món, és transcendent a aquest. Sembla que se situa a l'ésser humà com a dominador de les altres criatures terrestres.
Acabada la creació, Déu fa un dia de descans, que esdevindrà el Sabbath. Qui va escriure el relat eren probablement sacerdots que volien legitimar la festa. Per als més ortodoxos és un dia de descans total: no es pot fer pràcticament res.
Aquesta història és sagrada perquè és una història de salvació. Hi ha un segon relat, que recorda a un dels relats cosmogònics egipcis. Per què no van eliminar un dels dos relats? Segurament, volien mantenir ambdues versions pel prestigi que ja tenien, com també valor moral. Déu beneeix, la creació és bona i la creació la fa 1) amb la paraula i 2) amb pols. Segons aquestes religions, la paraula és molt poderosa, perillosa alhora. La prerrogativa de crear és de Déu: ell dóna nom a les coses. El verb "crear", en aquest relat, només s'empra per a Déu. Aquesta idea també serveix en el cristianisme, però en aquest el màxim portador de la paraula és el Fill, Jesucrist.
El Jardí de l'Edèn té un riu amb quatre braços (parlen del Tigris i l’Èufrates com dos rius d'allà). Té lloc l'esdeveniment que canviarà per sempre la humanitat. No parlem de mites, perquè per la tradició no va passar en un context mític: passa un sol cop en la història i es considera un text històric, d'aquí el conflicte que sorgirà amb els darwinians. La història comença i de seguida hi ha un esdeveniment cabdal: la caiguda.
L'acte de desobeir és superb, ja que significa voler ser com déu. Abans del Pecat Original, els humans eren innocents com els animals i no coneixien el Bé i el Mal. No és ben bé Déu qui crea el Mal, però el relat bíblic deixa ben clar que l'home desobeeix el manament. Déu castiga a l'home i a la dona, a aquesta li diu que parirà amb dolor, i hauran de patir per a aconseguir aliment, i "en pols es convertiran". El Paradís no es tornarà a recuperar. És voluntat de Déu que així sigui. La mort és segura.
A continuació, té lloc el Diluvi Universal. A més d’introduir el pecat al món, aquest es corromp amb els crims, i Déu decideix salvar únicament els justos: Noé i la seva família. L'arc de Sant Martí simbolitza l'aliança entre Déu i els Humans.
En la Torre de Babel, veiem un altre cas de supèrbia humana i el càstig per part de Déu. Ara, però, fora del Paradís, els humans ja distingeixen entre el Bé i el Mal.
El sacrifici d'Isaac. A partir d'Abram ja no parlem de la història de la Humanitat, sinó de la del poble escollit per Déu. Abram renova el pacte, però aquest només és vàlid per al poble que Déu tria. A canvi del culte exclusiu, Abram promet terra i descendència (tindrà tants de fills “com estels al cel”) (Gn 22, 1-18).
Déu demana a Abram que se'n vagi del seu poble i que en fundi un de nou, que així li donarà renom.
Abram deixa el seu llinatge i se'n va a una terra promesa, la terra d'Abram. És la legitimació de l'anhel de tot jueu per aquesta terra. Actualment, aquest fet encara és molt important pels jues i s'ha vessat molta sang a causa d'això. Per altra banda, també hi ha la tradició de l’exili, que mostra els jueus com un poble que es mou constantment, errant.
Ja estem, doncs, davant la història d'un poble concret i, més aviat, dels patriarques d'aquest poble. Com hem dit, hi ha la promesa de la descendència i de la terra, que comporta una identitat més ferma. Abram ho deixa tot per a seguir la voluntat de Déu. En fer-ho, se li canviarà el nom: ara serà Abraham. És a partir d'aquest episodi també quan s'estableix la pràctica de la circumcisió, que dura fins als nostres dies (l’Antic Testament cristià inclou tot això i altres llibres i canvia l'ordre).
La majoria d'episodis, per tant, no només tenen un valor moral, sinó que institueixen una pràctica o indiquen el seu origen, el qual commemora una determinada festivitat. Són un record i, si parlem d’història, podem concloure que la memòria serà molt important. El profeta dirà que allò dolent que els passa als humans passa per les males accions que ells mateixos han comès, trencant el pacte de déu amb el seu poble. Amb aquesta nova aliança, es completa el pacte anterior.
Abraham té un fill als 99 anys. Déu li demana que el sacrifiqui. El sacrifici era la practica habitual per a mantenir el pacte amb Déu, preservava la idea que es mantenia vigent. Abraham anirà a sacrificar el seu fill, però a l'últim moment l'atura un àngel.
Tornarem a trobar una altra figura cabdal: Abraham és l'origen del poble jueu, mentre que Israel també té origen en el nom de Jacob, fill d'Isaac. Un dels fills de Jacob serà Josep.
Primer, els jueus estan a la terra com a emigrants, després serà seva. Quan s'aconsegueixen establir finalment, la Torah ens du cap a un altre lloc: Egipte. En el llibre de l’Èxode, després del Gènesi, ens parlen del poble d'Israel esclavitzat a Egipte, els quals tindran un salvador, Moisès, d'arrels semites.
Tindrien lloc els següents episodis: 1) L'alliberament d'Egipte --> 1. Israel en Egipte, 2) Juventut i vocació de Moisès, etc.
A continuació, trobem el Levític, amb normes per als sacrificis, com han de ser les regles, etc. Després, al llibre dels Nombres trobem qüestions molt pràctiques, i finalment tenim el Deuteronomi, que acaba amb la mort de Moisès. Per tant, fins aquí es parla de la fugida del poble escollit fins a la terra promesa de què són hereus. Moisès només la veurà de lluny.
Per als jueus, la Torah és sinònim de lleis. Hi apareixen les lleis kosher, que parlen d'allò pur i allò impur.
Per exemple, no es poden barrejar els productes làctics amb els càrnics. També hi ha normes d'higiene, pregàries, etc. Per això és tan important.
Èxode, 3.14. Déu s'apareix a Moisès i li diu que ha d'alliberar el poble. Es parla d'hebreus, del poble d’Israel, israelites.
Qui llegeix l'escriptura ho ha de fer interpretant per a arribar a l’essència de Déu. ningú veu Déu: “ningú que hagi vist a déu pot explicar-ho”. Hi ha teofanies, manifestacions de Déu, però mai no apareix directament. De fet, no té ni nom: diu “sóc aquell qui sóc”.
En el Decàleg apareixen els deu manaments o ordres que s'han de respectar.
Els israelites guarden les escriptures en l’Arca de l’aliança, la qual posaran dins el temple de Salomó, dins el sancta sanctorum, l’indret més recòndit del temple.
L'amor de Yaveh, essència de la Llei, al Deuteronomi, se solia posar a les portes. És una oració que resumeix molt bé les normes i l’essència del Judaisme. Se sol pregar cinc cops al dia. Porten diferents peces de roba per a recordar aquest pacte amb Déu i el culte al Déu que ha exigit ser l’únic pel poble.
Al Llibre d’Esdras, 1 (retorn de l'exili) es deixa tornar els jueus al poble d’Israel després de ser captius a Babilònia.
...