El català i la traducció durant el franquisme (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Traducción e Interpretación - 2º curso
Asignatura Història de la traducció
Año del apunte 2015
Páginas 2
Fecha de subida 12/01/2015
Descargas 31
Subido por

Vista previa del texto

EL CATALÀ DURANT EL FRANQUISME La dictadura de Franco va ser una de les més fratricides d’Europa (hi van haver tants o més homes morts el 1941 que en plena guerra). La repressió va ser ferotge, mai no s’havia vist a Europa una guerra civil així. Segons l’historiador Joan Benet, culturalment va ser un genocidi envers totes les llengües i cultures de l’estat que no fossin la llengua o cultura castellana, sota el lema “Una, grande y libre”. Aquesta va ser una de les obcecacions del primer franquisme: calia tallar totes les altres cultures. Però cal fer una distinció entre els parlants d’aquestes llengües: el cas català va ser el més ferotge. A partir de 1939, qualsevol manifestació pública del català era castigada amb una severitat extrema, implacable fins l’any 1946.
El 1945 havia acabat la Segona Guerra Mundial, i han perdut els aliats de Franco. Això l’obliga a fer petitíssimes concessions. Per tant, fins el 1946 hi havia prohibició total; fins al 1951, gairebé total: es crea el Ministerio de Información y Turismo. La pressió internacional continuava i aquest nou ministeri intenta maquillar els principis del règim.
Essencialment quant a l’ús de les llengües, les coses continuen igual del 1939 a 1962, més de vint anys. En aquests gairebé vint-i-cinc anys, el llibre en català és un fet extraordinari.
Es considera que des de començament de segle fins a 1939, es van publicar al voltant de mil llibres en català. Durant aquests 25 anys, són unes quantes desenes, on les traduccions tenen un percentatge ridícul. Només quedaven les traduccions clandestines, fetes a l’exili o edicions de bibliòfil.
L’any 1939, al voltant de mig milió de persones (de dos milions i mig d’habitants que tenia aleshores Catalunya) van travessar la frontera. A qualsevol persona li perillava la vida: van haver de deixar-ho tot, va ser una situació extrema. L’exili va significar haver de viure als camps de concentració al sud de França. Però tots els que van exiliar-se ho feien amb un gran compromís polític: tenien la convicció que se’n duien Catalunya amb ells, perquè aquí no quedava res. “Catalunya se’n va.” Des de l’exili, es continuava la lluita política. Van establir-se a tot arreu casals, l’any 1947 hi havia 18 casals catalans escampats per França.
L’exili va concentrar-se sobre tot a França (per ser país veí) i a Mèxic (perquè va acollir els exiliats) i, secundàriament, a l’Argentina i Xile.
Una de les obsessions de l’exili va ser publicar en llengua catalana: durant l’exili (19391975) es van arribar a publicar 170 revistes catalanes diferents, i al voltant de 500 llibres, dels quals molt pocs són traduccions, ja que els expatriats frisaven per llegir els autors autòctons que havien escrit en la llengua pròpia.
A Catalunya, fins l’any 1962, es realitzen molt poques traduccions, ja que havien de publicar-se o bé a l’exili, o bé en edició de bibliòfil (edicions de luxe amb tiratges molt reduïts i preus astronòmics). El nou ministeri es vanagloriava de permetre aquestes traduccions perquè la seva circulació era nul·la, i aquesta va ser la gran concessió que van fer.
El franquisme suposa un genocidi per la història de la traducció: es tracta d’aniquilar-la. La censura va posar un èmfasi molt especial amb la traducció. Els anys 50, amb la creació del ministeri, era possible publicar poesia, però no pas traduccions. Per què aquesta obstinació? Perquè la traducció significa universalització, modernització, normalitat lingüística. Un llibre de versos, una monografia local equiparen la llengua al folklore. Una traducció és un signe d’alta cultura lingüística. No es podia permetre cap publicació o traducció que situés la llengua en una bona posició. Però hi ha una dificultat afegida: l’intent de genocidi sistemàtic. Per això les úniques sortides eren l’exili, la clandestinitat o la bibliofília fins al 1962, quan Manuel Fraga Iribarne és nomenat president del nou ministeri, amb un encàrrec molt precís: una operació de maquillatge. Havien arribat a les costes de tot l’estat onades de turistes. Per tant, la dictadura no pot mantenir la tancadura que tenia, i aquesta és la missió del ministeri: donar un aire de modernitat per interès en les divises dels turistes.
Aquests canvis tenen efectes transcendentals en la història de la llengua: el 1962 s’elimina una de les dues censures que havien patit tots els productes culturals: s’elimina la censura pròpiament lingüística, i roman la censura moral, política i religiosa. Quan el 1962 s’aixeca aquesta prohibició es comença a publicar en llengua catalana per intentar recuperar el temps perdut. “Edicions 62” és una editorial transcendental en la història de la traducció: es planteja recuperar els 25 anys perduts, pretén ser una editorial moderna, comercial i de qualitat alhora. Realitza una campanya de traduccions estratosfèrica, i el 1966 el 55% de les publicacions catalanes són traduccions. S’intenta traduir la modernitat.
Aquest percentatge, però, no dura gaire, perquè no hi ha un mercat que ho pugui suportar.
Els anys 70, doncs, es produeix una davallada, i els anys 80 sorgeixen moltes col·leccions destinades a la traducció, com la col·lecció de la Caixa dedicada a la literatura universal.
Els anys 80, a més, es produeix un canvi substancial: canvia per primera vegada el perfil dels traductors; dels anys 80 ençà, ja no són escriptors, sinó que el perfil majoritari són traductors professionals. Surten grups d’estudiosos molt preparats que s’hi dediquen. En altres països d’Europa havien sorgit una mica abans (als anys 60 i 70). És gent formada en traducció i que d’alguna manera s’hi dediquen. Des de 1980 i fins ara, es constata una altra característica general: el mercat de la traducció oscil·la entre el producte de qualitat, el que convé traduir i el producte comercial (best-seller).
...