apunts primera meitat semestre (t1-t4) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Personalitat i diferències individuals
Año del apunte 2016
Páginas 26
Fecha de subida 02/05/2016
Descargas 6
Subido por

Descripción

Resum de les classes teòriques, powerpoints i tot el comentat a classe.

Vista previa del texto

PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS APUNTS “Los ojos ven lo que la mente quiere.” Mètode cognitiu-conductual: Diga’m com penses i et diré com actues. Els psicòlegs cognitius-conductuals són els que intenten fer preguntes per treure la veritat/el coneixement de la gent. Així, el psicòleg a través de preguntes i reflexió intenta que el client trenqui aquestes creences/veritats. (La maièutica socràtica és la base d’aquest mètode i de l’humanístic.) AVALUACIÓ: - Evidència 1: preguntes de teoria i de pràctiques (40%) - Evidència 2: preguntes de teoria i de pràctiques (40%) - Evidència 3: Informe de pràctiques en grup que s’entrega al gener (20%) TEMA 1: INTRODUCCIÓ LECTURA OBLIGATÒRIA: Carver, C. S. & Scheier, M. F. (1998). Teorías de la personalidad. México: Prentice-Hall Hispanoamericana. Capítol 1. La OMS diu que al 2020 la depressió serà la malaltia més prevalent a la societat. La gent viu com zombis, tot és una merda. La salut mental fins al segle XXI ha sigut un tabú. Les generacions anteriors eren més resilients (capaces de tolerar els problemes). Tot i que les malalties mentals ja existien, no se’n parlava. Ara a la mínima que tens un problema estàs deprimit o estressat. La fortalesa psicològica és el que marca que una persona pugui desenvolupar una vida amb bona salut mental i que sigui capaç de resoldre els problemes de la vida. La psicologia científica aplica els mètodes que s’ha comprovat que funcionen empíricament. Els bons psicòlegs aplicaran mètodes que són eficaços i ho intentaran comprovar empíricament. La suggestió consisteix en que si vols creure’t que qualsevol teràpia funciona, funcionarà (a curt termini, no a llarg termini). El psicoanàlisi, de la mà de Sigmund Freud, no ha estat contrastat empíricament. Desgraciadament és una de les corrents més utilitzades en els últims temps i no és de les millors perquè és un mètode en el que el terapeuta no diu res, només escolta. El tema dels somnis mai s’ha verificat, tot i que altres teories seves si que s’han demostrat amb el temps. L’objectiu de qualsevol psicòleg serà ajudar a les persones. És un mal favor escoltar els problemes de qualsevol amic; se l’ha d’ajudar a veure les fortaleses de les persones, les aptituds bones que tenen, ajudar al dèbil a ser més fort. La psicologia és una ciència inexacta, hi ha molts factors que hi intervenen. El que farà una predicció exacta són les diferències individuals. Si una persona és ansiosa, impulsiva, home/dona, edat... Les diferències individuals són les que fan referència a l’edat, el sexe, etc. les quals ens porten a diferents característiques psicològiques. Les dones som més auditives i els homes més visuals (andrògens i estrògens, segons si tenim més d’un o de l’altre la nostra personalitat canvia). Els homes són més sensibles per les formes rodones i en moviment. 1 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Quatre criteris per detectar si quelcom és una patologia: - Deteriorament social o familiar (et portes malament amb la gent o no tens amics, o ets massa extravertit i generes problemes a tot arreu on vas) - Deteriorament acadèmic o professional (no aconseguir tenir feina fixa, estudiar...) - Pèrdua de llibertat (vull però no puc) - Pèrdua d’hàbits personals (higiene, no dutxar-se, no arreglar-se, cuidar-te, alimentar-te bé, fer exercici físic...) A vegades hi ha societats malaltes i la persona que és diferent és la que està bé. Exemple: nazisme (la societat estava malalta) i la gent individual que era diferent eren els normals, tot i que alguns no podien amb la pressió de grup. S’ha de transcendir de les pressions de grup i ser un mateix, no t’has de deixar sentir rebutjat pel teu voltant; si ets diferent, millor. Amagar qui ets genera molts problemes de salut psicològica i física, porta a neurosis. 1. Introducció Una persona que té personalitat no es deixa influenciar pels altres, sap qui és, què li agrada i demostra com és. Una persona que “no té personalitat” és el contrari, es deixa influenciar pels altres; però realment sí que té personalitat, és una personalitat influenciable, dèbil… Malgrat que tenim uns eixos comuns (tots tenim una mica de tot), la barreja de cada característica ens fa únics, ningú és igual que l’altre. Una persona que té personalitat no es posa màscares, són molt coherents, no s’amaguen, no fan veure que son normals, demostren la seva especialitat, és a dir, representen la autenticitat que tenen sense pors. Amb la por de no ser acceptats pel grup adoptem comportaments socialment acceptats. Resistir a la pressió de grup és molt difícil, normalment el ser humà prefereix posar-se una careta i fer d’espectador per por als prejudicis. Si tu aprens a conèixer-te a tu mateix potser aconseguiràs que els altres et coneguin (et podràs permetre dir el què t’agrada i el què no), però, si no aconsegueixes conèixer-te a tu mateix t’auto-enganyaràs. La reactivitat de l’observat EX: Quan a tu t’agrada algú i t’enamores, què passa? El que se sent observat intentarà impressionar a l’altre fent coses que no fa sovint o coses que no ha fet mai (convidar a sopar si ets un garrepa...). Finalment acaben sent parella, al cap de 4 mesos, quan desapareixen les feromones (intercanvi químic en el que a les dones els augmenten els andrògens (augment libido) i als nois els estrògens (es tornen més afectius i protectors) veuen la realitat de l’altre, es mostren de veritat com són als mesos, es veuen en diferents ambients i situacions i veuen que l’altre no era com pensava al principi, principalment, perquè no el coneixia, i s’acaba la relació. Una cosa és com ens mostrem a la societat i l’altra és com som realment, la gent autèntica es mostra com és al principi i la que no, sap controlar la seva autoimatge i mostra com és realment amb el temps. Es poden tenir malalties/patologies però darrere d’això també hi ha una personalitat que canvia moltíssim les característiques de la persona amb la malaltia. EX: Molt diferent un nen amb TDH molt introvertit que un molt extravertit. S’hauria de conèixer què hi ha darrere la persona que té una dificultat o un problema. “Efecte pigmalion”: si li dius a una persona que és un delinqüent perquè ha comès un furt, no és un delinqüent; però si segueixes dient-li, acabarà creient-s’ho i es tornarà un delinqüent. La persona acaba pensant que és com li diuen que és els del seu entorn (delinqüent, lleig...). 2 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS “Et creus lleig, seràs lleig; et creus guapo, seràs guapo; et creus curt, seràs curt...” Ser un bon psicòleg de la personalitat és ser un psicòleg que té en compte les característiques de l’observat, de l’observador, de moltes variables, a més a més de la dificultat que té el pacient. Per conèixer les patologies hem de saber primer què és la normalitat i que aquesta té un rang molt ampli. La personalitat és un concepte abstracte, no s’observa, és una suposició científica. La personalitat és una entelèquia: a partir d’unes dades observables fem una inferència i suposem com és la persona. EX: Pensem que algú és perfeccionista perquè té l’habitació molt ordenada. 1.1. Què significa el terme personalitat? El terme “personalitat” té diferents accepcions: 1. És una branca de la psicologia 2. És una disciplina que intenta comprendre les persones mitjançant diferents estratègies de recerca 3. Fa èmfasi en els mètodes d’avaluació per estudiar, explicar, predir i prendre decisions adequades sobre els individus 4. És l’estudi de la personalitat normal, que proporciona les bases per entendre i tractar la conducta anormal 5. És un concepte abstracte, una entelèquia. La personalitat és una suposició científica (un constructe) que es justifica, principalment, pel tipus d'actes que realitzen quotidianament les persones. El concepte de personalitat exigeix propietats psicològiques que no poden ser observades directament, però que clarament contribueixen a governar el comportament de l'individu (què pensa, què sent i què fa). 1.2. Què és la personalitat Durant molt de temps, els psicòlegs han intentat definir el terme personalitat amb exactitud; s’ha arribat a moltes definicions però, tot i això, actualment no hi ha cap definició de personalitat acceptada universalment (malgrat que unes tenen més recolzament empíric que d’altres). No obstant, encara que no puguem donar una definició acceptada universalment, si que sabem, per observació i empíricament, que totes les persones no actuen de la mateixa forma en una mateixa situació. Aquestes diferències en l'actuació no s'expliquen només per la situació en si mateixa, sinó per com experimenten aquestes persones la mateixa situació. La religió és un dogma de fe, quelcom en el que es creu però no es pot demostrar de cap manera. La ciència implica tenir una hipòtesi que ha de ser demostrada empíricament. La personalitat és una ciència, perquè has d’observar i demostrar amb el temps com és la persona i si és com la inferència i la hipòtesi que havies plantejat al principi. Quan som psicòlegs hem de donar l’oportunitat als pacients de conèixer-los. Personalitat: organització dinàmica, interna de la persona, de sistemes psicològics que creen patrons característics d’un comportament, pensaments i sentiments de la persona. Característiques comunes de les definicions de personalitat: 1. Emfatitzen la importància de la individualitat. (malgrat tots tinguem trets comuns, som persones individuals, diferents) 2. Contemplen la personalitat com una estructura hipotètica, una organització (no només és una acumulació de parts i trossos, té una organització, un sentit). És a dir, per arribar a la conclusió que una persona és d’una manera la hem d’haver observat en diferents ambients i en tots ha hagut d’actuar d’una manera semblant, 3 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS ha d’haver-hi una coherència de comportament. 3. La personalitat representa un procés (la personalitat es va formant a través dels anys amb les experiències que vivim, diuen que la nostra personalitat està formada completament quan arribem a adults) 4. La personalitat està constituïda per aquelles característiques que fan que una persona manifesti patrons consistents i estables de conducta (consistents en diferents situacions i estables en el temps) 5. La personalitat s’expressa de moltes maneres: en comportaments, pensaments i sentiments. “El concepte de personalitat transmet un sentit de coherència, causalitat interna (és quelcom interior en mi, no ens ho ensenyen) i “distintivitat” personal.” Pot ser que siguem nerviosos en alguns àmbits de la vida i en alguns no, o valents, o extravertits, no és que ho siguis o no, és que ho ets d’una forma quantitativa, en un percentatge d’àmbits de la vida si i en altres no. La personalitat no és passiva només, també ens porta a reptes i metes a la vida. A partir de viure certes experiències, que de petit no pots perquè estàs més influenciat per l’entorn familiar, quan arribem a la maduresa la personalitat s’assenta i diu realment qui ets. 1.3. La personalitat com a camp d’estudi Pretén desenvolupar teories comprensives de la naturalesa humana que incorporin tots els principis de la psicologia general (atenció, percepció, aprenentatge, etc.) i d’altres disciplines com la biologia i/o la genètica. (A partir de l’estudi de la personalitat s’integren tots els altres processos que defineixen qui som: biologia, genètica, ...). 2. Teories de la personalitat Una teoria és un conjunt d’idees relacionades entre si, constructes i principis proposats per explicar certes observacions de la realitat. Poden referir-se a fets més específics o ser més àmplies. Les teories tenen dos propòsits: - Descriptiu i explicatiu (són fonamentals: una teoria seria inútil si no donés l’explicació de quelcom que ja és conegut; ha d’intentar explicar coses que ja sabem que són certes) - Predictiu (intenta predir una nova informació, és emocionant agafar una teoria de la personalitat i utilitzar-la per predir com reaccionarà algú) Però per decidir si una teoria és bona o no, aquesta ha de ser comprovable i ha de ser provada (observar si realitza prediccions que es confirmen o rebutgen). Com es comprova? Mitjançant la investigació i el mètode científic. 3. Criteris per avaluar la bondat de les teories de la personalitat La psicologia és una disciplina científica que ha compartit gran part del seu recorregut amb la filosofia (amor a la veritat, al coneixement). El que diferencia la filosofia de la psicologia és el procediment, donat que les preguntes que es plantegen ambdues moltes vegades són les mateixes. Uns quants van decidir contrastar empíricament les teories filosòfiques i és quan vam començar a parlar d’una ciència psicològica, va néixer la psicologia. En la psicologia actual, les idees han de ser provades perquè puguin ser confiables. “El mètode científic es va desenvolupar fonamentalment per a protegir-nos dels nostres propis biaixos ideològics i de la influència de les nostres pròpies creences personals” 4 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Freud va ser un gran filòsof, es considera el pare de la psicologia de la personalitat, però es va equivocar en el seu mètode perquè no va contrastar les seves teories. I majoritàriament es va basar en suposicions. Diferència entre SUPOSICIÓ i INFERÈNCIA: Una inferència és el que fa tot científic: a partir d’indicadors observables arribes a unes idees, planteges unes hipòtesis. Una suposició és un pensament a priori, una idea, un prejudici, una predicció que es pot confirmar o no a través del mètode científic i pot quedar-se en una hipòtesis refutada o ser una inferència real. Les idees, les suposicions, els prejudicis, són creences que ens fan veure el món d’una manera determinada. Quan publiquem un llibre de text que afirma una hipòtesis científica, anteriorment s’han fet mil estudis per comprovar la teoria. 3.1. Objectius de la ciència - Descripció - Explicació - Predicció - Control (a vegades) “Només quan un fenomen és adequadament replicat pot ser explicat i per tant ser predictible i, en ocasions, susceptible de control.” La majoria de publicacions en psicologia científica són confirmatives d’hipòtesis, però no hauria de ser així, hauríem de plantejar-nos una hipòtesis i intentar refutar-la, o si ens surt confirmada també hauríem de replicar-la per comprovar-la i aconseguir una veritat universal (s’ha de tenir en compte molts factors; per això, potser amb un estudi no n’hi ha prou, s’ha de tenir una mostra considerable que representi a tota la societat estudiada). No pot ser que si surt un resultat que refuta la hipòtesis no ho publiquem. L’atenció segons com ets de personalitat té dèficits, una persona depressiva només veu les coses dolentes, suspèn un examen i n’aprova set i es pensa que és inútil i es centra només en el suspès. Cal tenir en compte que la personalitat també està en els gens i el ADN no es pot canviar, ja venim amb unes infraestructures bàsiques. 3.2. Característiques del mètode científic - Empirisme: realitzar una observació controlada i sistematitzada (hem d’enregistrar dades per veure si progressem o no) - Escepticisme: els científics han de dubtar de la veracitat de tots els seus arguments. - Parsimònia: la capacitat que té una teoria d'explicar un fenomen a partir del menor nombre de suposicions; dit d’altra manera, la teoria ha de ser tan senzilla com sigui possible. - Replicabilitat: possibilitat de repetir o duplicar una investigació original. Aquesta és una característica essencial i genuïna del mètode científic. - Incertesa: La raó de la replicabilitat és tractar d'assegurar que el que s'observa pugui ser imparcialment explicat, és a dir, independent del propi biaix teòric de l'observador o d'algun prejudici personal. 5 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS 3.3. Objectius de la psicologia de la personalitat Els objectius propis de la Psicologia de la Personalitat són: descriure, explicar i predir. La major part de la investigació empírica contemporània de la personalitat aborda les formes en que difereixen els individus i els grups. Els psicòlegs que investiguen en el camp de la Psicologia de la Personalitat ho fan des de diferents perspectives sobre la naturalesa humana. 3.4. Criteris per avaluar les teories de la personalitat 1. VERIFICACIÓ (contrastable) 2. VALOR HEURÍSTIC (genera recerca) 3. COHERÈNCIA (fenòmens diversos) 4. PARSIMÒNIA (senzilla) 5. COMPREHENSIBILITAT (amplitud) 6. SIGNIFICAT FUNCIONAL (ajuda) Per exemple: tot això són hipòtesis classificades segons valors de pseudociències perquè no es poden comprovar (poden ser reals o no): - Ritmes circadians (ritme solar, en funció del moviment de la terra, dura 1 dia) Hi ha persones que són més diürnes i algunes sén més nocturnes. - Ritmes circalunars (en funció del moviment lunar, duren 28 dies) La menstruació ve moguda per aquest fet, perquè representa que el moviment lunar afecta a l’aigua, les marees i per conseqüència al 70% del nostre cos ja que està format d’aigua. TEMA 2: MÈTODES PER A L’ESTUDI DE LA PERSONALITAT LECTURA OBLIGATÒRIA: Carver, C. S. & Scheier, M. F. (1998). Teorías de la personalidad. México: Prentice-Hall Hispanoamericana. Capítol 2. 1. Recollida d’informació - La introspecció (inside): és la reflexió sobre la pròpia experiència. Tu ets la única persona que té accés a tota la teva experiència, el que penses i el que sents, per tant, la única persona que ens pot donar informació verídica sobre el que estàs pensant ets tu mateix. No es fàcil reflexionar sobre la nostra pròpia experiència. Els nostres sentits (a nivell sensorial) només ens permeten interaccionar amb l’entorn. El dia a dia estem molt ocupats amb l’exterior, fins que no som una mica més grans no tenim consciència del què passa dins nostre, del nostre interior. El que ens diferencia als humans dels animals és la capacitat de reflexionar sobre un mateix. Inconvenient: Subjectivitat: no podem estar segurs de si estem distorsionant allò que recordem i veiem de nosaltres mateixos. (distorsió, biaixos cognitius; EX: Una persona que el seu pare ha estat absent perquè ha treballat durant la infància del fill, quan la persona ha madurat recorda la infància amb un pare absent, que no ha fet res per ell, que és un “passota”... Aquesta persona està fent un procés en el que esbiaixa la realitat, és cert el pare no hi era però s’ha de fer veure la realitat d’una altra manera, és a dir, gràcies al teu pare estàs estudiant, has rebut una educació, tens temps lliure perquè t’ho pots permetre ja que tens recursos econòmics... El psicòleg ajuda a que el client faci uns judicis de la realitat més encertats, en processos de teràpia ensenyem a perdonar també, però, per fer un perdó has d’entendre els perquès.) 6 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Per tant, la memòria és selectiva, selecciona aquells fets que han tingut més impacte emocional i pot ser que aquesta memòria m’estigui falsejant la realitat del meu passat. Els terapeutes ens hem de protegir d’aquest error, hem d’aconseguir que la persona recordi i percebi la realitat el més exacte possible, tenint en compte que distorsionem la realitat sense voler. - L’observació dels altres: (conceptes de conductes obertes i encobertes) El millor és poder observar una conducta oberta, que és la que es veu. Les conductes encobertes són sentiments i pensaments que no podem veure si observem a la persona. En casos de normalitat, la conducta encoberta depèn de la observable (el què fem, el què sentim i el què pensem). Hem de protegir a la gent de pensar que saben el que està pensant l’altre, molta gent comet aquest error. Inconvenient: és impossible estar “dins del cap de l’altre” per saber amb certesa què pensa i què sent. El dilema està en saber molt d’una persona (o de diverses) o saber poc de moltes, però és gairebé impossible fer totes dues coses alhora. A partir d’aquesta observació es determinarà quin mètode d’investigació s’utilitza. Els investigadors solen escollir un mètode d’investigació o l’altre en funció dels seus objectius, però el més freqüent en Psicologia de la Personalitat és estudiar mostres grans de persones. (Per poder arribar a conclusions certes, s’ha d’agafar una mostra prou representativa, s’ha d’estudiar a moltes persones) 2. Mètodes d’investigació en Personalitat Abans d’estudiar un fenomen, l’investigador o psicòleg ha de triar quin és el millor disseny per a investigar aquest fenomen segons quin tipus de teoria segueix: - Ideogràfiques (de idiosincràtic): parteixen de la base que cada persona és un món, que és impossible estudiar les persones en grans mostres perquè no arribaríem a conèixer bé la seva essència. Cap persona és comparable amb una altra. Es basa en l’estudi de la personalitat a partir d’estudiar persones individuals. - Nomotètiques (les disposicionals i les biològiques): no neguen que cada persona és un món, s’ha d’estudiar a cada persona detalladament, però creuen que com a ciència necessitem estudiar grans mostres per entendre què ens uneix i què ens diferencia del comportament humà. Tècniques: estudi de cas únic, estudi de diari. - Estudi de cas únic: estudi profund d’una persona (observació externa) no en escenaris creats per l’investigador sinó en situacions quotidianes. EX: Els estudis que feia Freud a una persona individual que veia que patia alguna patologia, que se sortia de la normalitat encara que no estigués diagnosticada. Feia una observació molt detallada d’aquell cas. - Estudi de diari / Estudi de mostratge d’experiències: mètode en què la persona reporta repetidament les seves experiències actuals (observació interna que no és subjectiva ja que, al ser immediata, no permet la influència de la memòria en els resultats). Totes dues tècniques tenen en comú que són mètodes ideogràfics, és a dir, mètodes on l’enfoc està en l’individu a través de diverses situacions. Ens permeten conèixer amb molta profunditat la idiosincràsia (conjunt d’idees, temperament personal) de la persona. 7 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Avantatges: - Rics en detalls - Validesa ecològica (observació de la persona en el seu context habitual) - Molt heurístics (aporten informació d’interès) Inconvenients: - Llargs períodes de temps - Impossibilitat de generalitzar - Molts dels estudis de cas únic són estudis clínics, és a dir, de persones que tenen algun problema o alteració mental. - Generalització: grau d’amplitud aplicable d’una conclusió; aplicació de més d’una conclusió a la majoria de les persones (la certesa, doncs, serà major que en els estudis ideogràfics). Per a què una conclusió sigui generalitzable s’ha de basar en l’observació d’un nombre considerable de persones de diferents edats, sexes, classes socials, ètnies i cultures. En la majoria d’estudis actuals, els investigadors observen a mostres grans de persones per augmentar la generalització de les seves conclusions. No obstant, la majoria d’estudis que s’han realitzat fins la data s’han dut a terme als EEUU i Europa amb mostres d’estudiants universitaris. (Per generalitzar una conclusió, s’ha d’estudiar persones de diferents grups, de diferents ambients socials, de diferents llocs, de diferents edats... Quantes més mostres/estudi, més generalitzacions en la població podem fer.) La generalització i l’estudi a fons de la personalitat d’un individu no són compatibles, fa falta una negociació. En els mètodes que permeten generalitzar les conclusions podem definir-hi variables (característiques que s’analitzen i que difereixen d’un subjecte a un altre o d’un moment temporal a un altre; dimensions que poden adoptar valors diversos – dos com a mínim –) i, segons les relacions que s’estableixin entre les diverses variables, definirem dos tipus de mètodes d’investigació (el mètode experimental i el mètode correlacional). Les variables poden classificar-se segons: - Categoria: Binària (EX: “0” o “1”; “millora” o “no millora”), Dicotòmica (EX: “home” o “dona”) o Politònica (EX: estatus socioeconòmic: “alt”, “mitjà”, “baix”) - Ordre: variables que presenten la capacitat d’ordenar els possibles valors del seu rang o no (EX: posició dels germans) - Valor quantitatiu: variables que representen una quantitat, tant si és discreta (EX: número de germans) com si és contínua (EX: pes) A través de l’estadística podrem observar els resultats dels nostres estudis de forma més clara i senzilla. - Estadística descriptiva: utilitzada per descriure o caracteritzar algun grup. - Estadística inferencial: utilitzada per jutjar si existeix una relació entre variables. Quan volem saber si existeix relació entre dues variables hem d’analitzar els diferents nivells d’aquesta variable, considerar tot el rang de variabilitat i no solament un extrem. És possible trobar dues classes de relacions entre variables: la correlació i la causalitat. - Correlació: associació de variables segons si els valors tendeixen o no a anar junts de forma sistemàtica quan són mesurats reiteradament. Consta de dos aspectes: - Direcció: positiva (quan els valors tendeixen a anar junts, és a dir, les variables segueixen el mateix sentit), negativa o inversa (quan les variables van en sentit invers), nul·la (quan la situació no permet formar un patró aparent al traçar punts de dades entre variables d’un diagrama de dispersió). 8 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS - Força: mesura quantitativa de la correlació entre variables; fa referència al grau en que amb el valor d’una variable es pot predir el valor de l’altra amb la qual està relacionada. Es representa amb un índex numèric. - Causalitat: relació causa-efecte entre les variables, dóna resposta al perquè de la relació. 2.1. Mètode correlacional (referent a la relació de correlació) S’utilitza per a determinar si hi ha relació entre dues o més variables. No permet establir relacions causa-efecte, simplement ens informa de si hi ha relació. Molt útil per a l’estudi de grans mostres i per a variables d’aparició natural que no es poden manipular. És el més utilitzat en l’estudi de la personalitat. Escala de Pearson: gràfica que permet observar la correlació de forma simplificada. Coeficient de correlació: índex numèric del grau de correlació entre variables. - Coeficient de correlació de Pearson (r): índex numèric del grau de correlació entre dues variables que varia entre -1 i +1. Si ens dóna negatiu és que les variables van en sentit invers, i si ens dóna positiu és que les variables van en el mateix sentit. Si ens dóna un resultat molt proper al 1 (és a dir, -0,8 , -0,9 , +0,8 , +0,9 ...) és que hi ha molta correlació entre les dues variables. EX: Els nivells d’ansietat influeixen en el consum de tabac. Utilitzaríem variables quantitatives (faríem moltes observacions de diferents subjectes, si sistemàticament apareix la relació, a més ansietat més consum de tabac, podríem arribar a la conclusió que el nivell d’ansietat i el consum de tabac tenen correlació positiva) - Coeficient de correlació múltiple (R): índex numèric del grau de correlació entre més de dues variables. à En Psicologia de la Personalitat una correlació d’entre 0.8 - 0.6 es considera forta, d’entre 0.5 - 0.3 es considera moderada i, d’entre 0.3- 0.2, baixa. Els estudis correlacionals poden ser: - Transversals: l’observació i registre de la informació es realitza en un únic moment temporal. - Longitudinals: l’observació es realitza mitjançant comparacions en diferents moments temporals (amb diferents mostres representatives o el mateix grup). 2.2. Mètode experimental (referent a la relació de causalitat) S’utilitza per a determinar la causalitat entre variables, és a dir, si una variable influeix en una altra, si hi ha relació de causa-efecte. Es duu a terme una manipulació de les variables (s’observa l’efecte que té la manipulació d’una variable independent en una variable dependent). EX: Observació de com el gènere (v. independent) influeix en els nivells d’ansietat (v. dependent). Es defineix per dues característiques: 1. Manipulació de la variable independent (VI) : En un experiment, l‘investigador “manipula” la VI (la dimensió o variable que l’investigador sotmet a prova com la possible causa de la relació causa-efecte). 2. Procediments necessaris requerits per suplir les mancances del control experimental (manteniment constant de les variables que no es manipulen): à Assignació aleatòria: procés que permet controlar la variabilitat entre els grups 9 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS experimentals assignant a l’atzar la condició experimental que no pot ser controlada. à Contrabalanceig: tots els subjectes passen per totes les condicions experimentals canviant d’ordre les condicions experimentals en un mateix grup de subjectes (més d’un cop); tècnica més elaborada que la assignació aleatòria que permet eliminar els errors de manipulació (assignació voluntària de components de la variable independent a una variable dependent concreta per observar-ne el comportament). 2.3. Com es reconeixen els tipus d’estudis? Cal recordar les característiques de l’experiment (manipulació i assignació aleatòria). Sempre que els grups reflecteixin una diferència d’aparició natural o que els grups siguin formats per característiques que nosaltres mesurem l’estudi serà correlacional. Per què els estudis de personalitat de vegades semblen experiments? Perquè els participats són seleccionats per les seves puntuacions extremes en una determinada dimensió de personalitat. 2.4. Quin tipus d’estudi és millor? Cal tenir en compte la significància de l’estudi: saber si el resultat és estadísticament significatiu (és creïble si bé no té importància pràctica) i/o clínicament/pràcticament significatiu (és estadísticament significatiu i té importància pràctica). Mètode experimental: Avantatges: - Permet mostrar causalitat. - Evita el Problema de la 3a variable: possibilitat que una variable no mesurada causi variacions en les dues variables correlacionades. consum de rendiment drogues alt escolar baix índex d’intel·ligència ??? Desavantatges: - A vegades no estem segurs de quin aspecte de la manipulació era l’important (EX: Intervenció). - En humans els fenòmens que s’estudien han de ser de curta durada i sota condicions molt controlades (poca validesa ecològica). Mètode correlacional: Avantatges: - Permet examinar esdeveniments que poden durar anys i que són més elaborats. - Permet estudiar esdeveniments que no èticament no es podrien manipular (EX: Parelles divorciades, dieta, etc). - Investigació en psicologia de la personalitat: el tipus d’estudi més freqüent és el correlacional transversal. Desavantatges: - No permet establir relacions causals. - Topa amb el Problema de la 3a variable. 10 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS 2.5. Estudis multifactorials Estudis on dues o més variables són manipulades separadament tot combinant tècniques dels mètodes correlacionals (per observar factors de personalitat) amb tècniques dels mètodes experimentals (per observar factors experimentals de causa-efecte). S’anomenen investigacions experimentals de la personalitat. Les dades que podem obtenir d’aquests estudis es diferencien entre efecte principal (l’efecte d’una variable a una altra independentment de totes les altres) i interacció (l’efecte d’una variable en una altra és notori, afecta al seu comportament). Aquest enfocament multivariat permet mitjançant una anàlisi matemàtica (denominada model d’equació estructural) escollir entre diferents possibilitats què està causant què. TEMA 3: INTRODUCCIÓ A L’AVALUACIÓ DE LA PERSONALITAT LECTURA OBLIGATÒRIA: Carver, C. S. & Scheier, M. F. (1998). Teorías de la personalidad. México: Prentice-Hall Hispanoamericana. Capítol 3. 1. Introducció El que no es defineix no es pot mesurar, i el que no es pot mesurar no es pot millorar. Cadascú té punts de vistes diferents i fa definicions diferents, per això, ho mesuren de diferent manera. Per poder mesurar qualsevol cosa primer l’hem de definir correctament posant els diferents punts de vista en comú (arribar a una definició comú), així arribarem a les mateixes mesures, s’han de fer mesures molt precises per mesurar-ho correctament i després realitzar bons diagnòstics que ens ajuden a millorar-ho. Avaluar significa mesurar i valorar. Avaluar la personalitat, per tant, significa mesurar-la i valorar-la. Les dades sempre es poden interpretar com un vulgui, només dependrà del nivell de coneixement del receptor si es creu aquestes interpretacions o no. Objectiu: elaborar procediments que permetin obtenir informació de manera sistematitzada i organitzada per poder ser interpretada i serveixi de base per la presa de decisions (terapèutiques o no). (Perquè sigui replicable, perquè diferents ulls puguin dir si sestà fent bé o no la observació.) Avaluació: Procés a través del qual el psicòleg realitza l’estudi científic del comportament del subjecte, en els diferents nivells de complexitat i a través de procediments objectius, amb diferents finalitats tant pràctiques com d’investigació bàsica. 2. Fonts d’informació Les proves d’avaluació difereixen en el seu grau d’objectivitat i subjectivitat: - Subjectives: la informació que es registra mitjançant la prova NO està tipificada. Els resultats depenen del judici de l’examinador, per tant, els resultats poden ser distorsionats pel judici de l’avaluador. - Objectives: la informació que es registra mitjançant la prova està tipificada. Tant l’administració, com la puntuació i la interpretació són independents del judici de l’examinador. 11 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS CARACTERÍSTIQUES: El concepte d’estructura, parlant d’un instrument de mesura, fa referència al major o menor grau de llibertat que aquest concedeix per respondre. Estandarització: implica la constància, uniformitat de les condicions o procediments que se segueixen a l’aplicar, corregir i interpretar una prova. TIPUS: 2.1 Registres d’observadors: mesures de la personalitat que no provenen del propi individu sinó d’un altre que és el que l’avalua. Existeixen molts tipus de registres de l’observador: - Entrevista: (persona a la que s’avalua parla d’ella mateixa i l’entrevistador treu conclusions del que ha dit i com ho ha dit). És un mètode molt utilitzat. Si no és estructurada la interpretació és subjectiva. - Informe de tercers: Entrevistes, escales d’apreciació o registres. - Observació: Ambients naturals o de laboratori. Experts. 2.2. Registres del propi subjecte: en personalitat gran part de la informació que obtenim prové del propi subjecte. Les persones indiquen com creuen que son o com es senten o com actuen. - Autoinformes: tècniques que inclouen un conjunt de preguntes estructurades, ítems o elements als quals la persona ha de respondre de forma també estructurada (format certfals; sí-no; escales de multipunts: amb major rang d’opcions de resposta). Ex: MMPI, NEO PI-R. - Autorregistres: són tècniques no estructurades, el material no està estandarditzat (no barems) i les respostes s’interpreten segons la percepció de l’observador (subjectiva). - Tècniques Projectives: no estandardització, interpretació subjectiva, emmascarades. 3. Concepte de test Dues accepcions (significats) del terme: - Genèrica: en la qual es confon entre test, instrument o tècnica d’avaluació. - Tècnica: instrument de mesura sistemàtic i tipificat que compara la conducta de dues o més persones, essent a més a més vàlid i fiable. Una tècnica o instrument d’avaluació pot no estar ni tipificada ni quantificada (estandarditzada). La concepció de test és més restringida que la de tècnica d’avaluació. Característiques del test: - Sistemàtic i Objectiu: les condicions d’administració, com la puntuació i la interpretació han d’estar sistematitzades i han de ser independents del judici de l’examinador. - Tipificat (estandaritzat): disposar de normes de referència o criteris per a interpretar les puntuacions. - Barems: Taules de referència amb el grup normatiu que permet comparar l’individu objecte d’estudi amb la població a la qual pertany. - Mostra de conducta. Representativa. Relació empírica. - Finalitat predictiva. Definició de test: Una bona tècnica d’avaluació de la personalitat ha de complir 3 requeriments: estandardització (normes d’aplicació i correcció), fiabilitat i validesa. Els tests han de ser fiables i vàlids. 12 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS 4. Propietats dels tests 4.1. Fiabilitat Precisió amb la que un test avalua. Per a que una observació sigui fiable ha der ser consistent i replicable. És la consistència o estabilitat de les mesures quan el procés d’observació es repeteix, és a dir, realitzar la observació més d’un cop. Per tant, podem dir que un test és fiable quan obtenim puntuacions similars en condicions similars d’aplicació. Hi ha diferents situacions que poden significar fonts d’error en l’estabilitat dels resultats obtinguts. La observació no només reflexa el que es pretén trobar en la persona que estem mesurant, també inclou molt aleatorietat denominada error. Tots els procediments de mesura presenten fonts d’error (l’error es pot reduir però no evitar). Fiabilitat Test-retest: Procediment: s’administra dues vegades la mateixa prova amb un interval de temps, que pot oscil·lar de dies a anys. Mesura de fiabilitat molt important al mesurar la personalitat, es refereix a la repetició a traves del temps. L’avaluació que es realitza en un moment determinat hauria de coincidir bastant amb l’avaluació que es realitza en un altre temps diferent. La personalitat és estable per això les mesures de la personalitat han de ser fiables a través del temps. Càlcul: Coeficient de correlació. Utilitat: mesurar l’estabilitat temporal. Inconvenient: l’efecte de la pràctica pot distorsionar la mesura (aprenentatge). Consistència interna: Procediment: Es fan un conjunt d’observacions (s’utilitzen diferents reactius, preguntes, per mesurar la mateixa qualitat) d’un sol aspecte de la personalitat. La millor manera d’investigar la consistència interna es a través de la divisió per meitats: consisteix en partir la prova en dues meitats comparables, després d’una única administració. És a dir, dividir els reactius en dos subconjunts, sumar les puntuacions de les persones per a cada subconjunt i observar la correlació mitja entre ells. Si cada subconjunt de reactius mesura la mateixa qualitat, les persones que puntuïn alt o baix en una meitat haurien de puntual el mateix en l’altre subconjunt. Càlcul: Coeficient de correlació, de Cronbach. Utilitat: Detectar errors en l’homogeneïtat del contingut. Inconvenient: Dificultat de dividir el test en dues meitats comparables. Tècnica dels parells i senars. Formes Paral·leles: Procediment: Consisteix en administrar dues proves equivalents, però no iguals, d’un test més d’un cop (repetir-les). Càlcul: Coeficient de correlació. Utilitat: Detectar errors en la variabilitat del contingut. Si és amb interval, a més a més 13 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS s’estableix l’estabilitat temporal. Inconvenient: Dificultat d’elaborar formes paral·leles. L’efecte de la pràctica pot distorsionar la mesura. Fiabilitat Interjutges: Procediment: Consisteix en la correcció del test per la per diferents observadors en un moment determinat. La fiabilitat serà alta si ambdós observadors veuen més o menys el mateix quan observen el mateix fet. Es diu que hi ha una alta confiabilitat interjutges quan aquests judicis tenen una alta correlació entre ells. Càlcul: Coeficient de correlació Utilitat: Detectar errors humans en la correcció i l’objectivitat de la prova (errors aleatoris i sistemàtics). 4.2. Validesa La validesa fa referència a si un instrument d’avaluació mesura allò que creu que mesura, o el que pretén mesurar. És la característica més important d’un instrument. Tot test vàlid ha de ser fiable. No tots els test fiables són vàlids. Si un instrument no mesura allò per lo que està destinat mesurar, no serveix de res que reuneixi la resta de propietats o característiques psicomètriques ideals dels ítems. El que és vàlid o no, NO és el qüestionari, sinó la informació i les inferències que fem a partir de les puntuacions que obtenim del qüestionari. Per afirmar que quelcom té una alta validesa s’ha de veure si la definició conceptual i la definició operacional del que pretenem mesurar encaixen. Definició conceptual= com en un diccionari. Ens indica que la informació que transmet està consensuada entre els que utilitzen el llenguatge. Definició operacional = és més subjectiva, el que percep cada persona sobre una mateixa realitat. No hi ha tres tipus de validesa, hi ha tres aspectes de la validesa: A) Validesa de contingut: (Aparent o lògica) B) Validesa de criteri: (Concurrent o predictiva) C) Validesa de constructe: (Convergent o discriminant) A) Validesa de contingut Quan els ítems d’un test són representatius d’allò que es vol mesurar. Per definir la validesa de contingut, els psicòlegs avaluen cada ítem per veure si es relaciona amb allò que la prova pretén mesurar. - Validesa aparent: És l’aspecte de la validesa més senzill, més intuïtiu i menys important. Significa que l’instrument d’avaluació sembla (“dóna la impressió”) mesurar el constructe que se suposa que ha de mesurar. Simplement sembla correcte. Per exemple una prova de sociabilitat que té els següents ítems “prefereixo estar sol que amb amics”, “m’agrada més assistir a reunions que llegir” té un alt grau de validesa aparent. Aparenta allò que pretén mesurar. Els investigadors creuen que a la gent li resulta més senzill respondre amb aquest tipus de validesa i a vegades no hi ha una altra solució. Però a vegades pot ser contraproduent si el instrument mesura alguna cosa que la persona avaluada troba que és amenaçadora o que li resulta difícil d’assumir. B) Validesa de criteri Relació entre l’instrument que analitzem i alguna mesura ja coneguda com a vàlida (Criteri independent) i la capacitat de predicció que té el nou instrument. Implica l’ús d’un indicador conductual o el judici d’un observador capacitat com a criteri extern i veure en quina mesura es correlaciona amb l’instrument d’avaluació (ja aprovat, mesura objectiva). Hi ha dos aspectes de la validesa de criteri/predictiva: 14 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Validesa concurrent: Per establir la validesa de criteri/ predictiva hem de determinar la correlació entre la puntuació de la prova (de la qual estem analitzant la validesa) i alguna mesura objectiva de la conducta. Quant major sigui la correspondència entre les dues mesures, major serà la validesa de criteri o predictiva. Validesa predictiva: en quina mesura la puntuació de la prova (de la qual estem analitzant la validesa) prediu el comportament futur. C) Validesa de constructe Indica si el test mesura i en quin grau ho fa, un determinat tret o constructe hipotètic. L’ansietat és un exemple de constructe. Com saber si un nou instrument que promet mesurar l’ansietat en realitat ho fa? Una forma estàndard de co mprovar-ho és correlacionar les puntuacions obtingudes en el nou instrument amb les d’altres mesures establertes o alguna mesura conductual. Si la correlació és elevada podem suposar que el nou instrument en veritat mesura ansietat. La validesa de constructe és la més important perquè engloba tot tipus de validesa. Validesa de constructe significa que la prova (el instrument de mesura) representa amb precisió el constructe (la qualitat conceptual) que el psicòleg pretén mesurar. Un qüestionari gaudeix de validesa de constructe quan es comprova experimentalment que aquest mesura el constructe postulat per el qüestionari. Hi ha dos aspectes de la validesa de constructe: - Validesa convergent: relació positiva (Extraversió i SS). És útil demostrar que les mesures correlacionen amb característiques que són similars (però no les mateixes) a les que suposadament mesurem. El que fa diferent aquest tipus de validesa de la validesa de criteri és que sabem que la segona prova pretén mesurar una cosa lleugerament diferent d’allò que l’instrument mesura. Per exemple, és d’esperar que una escala que mesura l’extraversió es relacioni d’alguna manera amb les accions obtingudes en la mesura de percaça de sensacions. - Validesa divergent o discriminant: no relació amb variables amb les quals no es suposa cap relació (Extraversió i Neuroticisme). És important demostrar que un instrument mesura allò que pretén mesurar, però també és fonamental demostrar que no mesura les qualitats que no pretén avaluar. 4.3. Sensibilitat i Especificitat No fa referència a tests de la personalitat, sinó a tests per diagnosticar. La sensibilitat i l’especificitat d’un test són mesures de la seva validesa diagnòstica: - Sensibilitat: és la capacitat del test per a detectar la gent que té la malaltia. Capacitat de detecció de verdaders positius. És la probabilitat de classificar correctament a un individu malalt, és a dir, la probabilitat que un subjecte malalt obtingui en la prova un resultat positiu. - Especificitat: és la capacitat per a detectar al les persones sanes. Capacitat de detecció de verdaders negatius. És la probabilitat de classificar correctament a un individu sa, és a dir, la probabilitat que un subjecte obtingui un resultat negatiu. Si un instrument no és sensible ni específic provocarà error en l’informe, en el diagnòstic. 15 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS 5. Pèrdua de validesa Una de les crítiques més freqüents als tests de personalitat ha estat l’escassa validesa degut a la facilitat amb la que es pot distorsionar les puntuacions. Tota discussió sobre validesa ha de fer èmfasi en un problema d’avaluació que pot interferir en la validesa de la informació recollida. De fet, les persones tenen certs biaixos en la forma de respondre quan estan en situació d’avaluació. Aquests biaixos s’anomenen biaixos de resposta, són una orientació a respondre d’una manera determinada. 1. AUTOINFORMES: Tots els auto-informes estan sotmesos a una sèrie de distorsions: A. Distorsions de resposta: aquestes distorsions poden ser voluntàries o involuntàries. - Involuntàries: degut a la memòria o a l’oblit. - Voluntàries: s’anomena simulació voluntària. En funció dels objectius de l’avaluació, el subjecte pot donar una imatge distorsionada (positiva o negativa). Probablement degut a que la persona no es coneix a ella mateixa, té falta d’inside. Ja que des de petits ens ensenyen, més entrenament en explicar els fets extens que no pas els interns. Aquest tipus de distorsió en alguns qüestionaris està controlada mitjançant l’escala L (lies). B. Biaixos de resposta: aquest biaix fa referència a la tendència a respondre en la direcció que rep una consideració social positiva, seleccionant respostes que estan desitjades socialment. S’anomena desitjabilitat social. Hi ha dimensions de personalitat més afectades que altres per aquest fenomen. C. Tendències de resposta: aquest biaix fa referència a la tendència a respondre en una direcció determinada en funció del format de la resposta que es demana. Hi ha tipus només explicarem els més freqüents: - Aquiescència: quan el format de resposta és Sí / No o V/F, s’anomena aquiescència a la tendència a respondre afirmativament independentment del contingut de la pregunta, la tendència a respondre que sí. Aquesta es controla posant ítems inversos, contraris, que es contradiuen encara que mesuren el mateix. (Ex. Estoy tranquilo – estoy tenso són ítems inversos, a un hauran de respondre sí i a l’altre no). El contrari de la persona aquiescent és la persona oposicionant, la que respon que no a tot. - Tendència a l’alternativa intermèdia: quan el format de resposta és una escala tipus likert (3, 5 o 7 punts generalment), s’anomena tendència a l’alternativa intermèdia a la tendència a respondre l’opció central. Tendència a donar respostes neutres, dubtoses, indiferents, intermèdies. És la gent que no es posiciona, que diuen que són moderats en tot, que visualment ja veus que les respostes estan totes al mig del test, pot ser que sigui moderat realment o que respongui així per la tendència que té. - Tendència a donar respostes extremes: aquest estil de resposta suposa un format de resposta de més de 3 categories (especialment a partir de 4). Sinó seria aquiescència. Respondre les opcions més extremes, independentment del contingut de la pregunta. Persona que exagera, que tendeix a seleccionar respostes extremes. 2. AUTOREGISTRES: Efecte reactiu (+ ó -). Efecte terapèutic en un primer estadi. Quan estem enamorats exagerem les respostes positives. Mentre que també hi ha gent que quan es sent observada fan les coses pitjors. Hi ha gent que quan comença teràpia, té un efecte reactiu positiu, li dius que t’ompli una graella i mostren totes les coses que ha fet. En canvi, el que te efecte reactiu negatiu no omplen la graella, et diuen que no han fet res, potser perquè es senten observats o perquè realment creuen que no han fet res. 16 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS 6. Construcció d’instruments d’avaluació. La construcció està determinada en gran part, per la perspectiva teòrica del que genera la mesura. Els instruments de mesura estan determinats en gran part, per la perspectiva teòrica de la qual parteix l’observador/investigador. En general es segueixen dos procediments per elaborar els instruments de mesura: - Construcció racional - Construcció empírica 6.1. Construcció racional Hi ha una teoria al darrere de els ítems que dissenyes pel qüestionari. En aquesta aproximació, el psicòleg primer deriva les bases racionals a partir de les quals creu que una determinada dimensió de la personalitat és important i després crea un instrument d’avaluació on aquesta dimensió sigui mesurada de forma vàlida i fiable. Els instruments generats amb aquesta estratègia acostumen a tenir una alta validesa aparent perquè aquesta aproximació es basa en el postulat de que hi ha una correspondència entre el comportament verbal (resposta a un ítem) i estats interns hipotètics. Una vegada generat un conjunt d’ítems (que segons l’opinió del teòric representen el tret psicològic que pretén mesurar), s’ha d’avaluar les seves propietats psicomètriques (Validesa, fiabilitat i capacitat predictiva). Fins que no s’ha aconseguit això, l’escala no s’ha de tenir en consideració. Cal dir que la majoria de d’escales que existeixen, són de construcció racional. 6.2. Construcció empírica No hi ha cap teoria darrere, observes un comportament i construeixes els ítems pel qüestionari. Per determinar quins ítems formaran part de l’instrument, així com per fixar la direcció de la mesura o resposta clau de cada ítem, s’utilitza un criteri extern, és a dir, habitualment grups de subjectes extrems, que sobresurten en les característiques psicològiques que s’espera que ha de mesurar l’instrument. L’elecció de cada ítem quedarà determinada per l’únic criteri que l’estratègia empírica admet com a vàlid: la resposta donada als ítems per diversos grups de subjectes. La característica fonamental d’aquesta estratègia és el sistema de decidir quins ítems formaran part del qüestionari. Hi ha dos sistemes alternatius: - Sistema criterial: el psicòleg genera una gran quantitat d’ítems i comprova quins són contestats de manera diferent pels diferents grups criteri. El nom de criterial prové de que els ítems que es mantenen per formar part del inventari són aquells que empíricament distingeixen entre els grups criteri i la resta de gent. En aquest sistema, el que es pretén classificar les persones en categories. No cal que els ítems tinguin validesa aparent, sinó que classifiquin bé a les persones, és a dir, que siguin respostos de manera diferencial pels diferents grups. La millor il·lustració de la utilització d’aquest sistema per construir un qüestionari és el MMPI. - Sistema inductiu: en aquest sistema, el psicòleg que genera la mesura utilitza les dades per decidir quines dimensions de personalitat existeixen i quines s’han de mesurar. Aquest sistema forma part de la psicologia de la personalitat del tret (anàlisi factorial). 17 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS TEMA 4A: INTRODUCCIÓ A LES PRINCIPALS PERSPECTIVES EN PSICOLOGÍA DE LA PERSONALITAT 1. Introducció Les teories de la personalitat es poden agrupar en perspectives. Una perspectiva és una agrupació de teories que comparteixen un conjunt de supòsits que serveixen de guia. Analitzarem 5 perspectives de la personalitat i els autors més representatius de cada una d’elles: 1) Psicoanalítica; 2) Fenomenològica- Humanista; 3) Aprenentatge i Social; 4) posicional; i 5) Biològica. 2. Perspectives - - Perspectives ideogràfiques: parteixen del supòsit basic de que cada individu es un mon, utilitzen el cas únic per aproximar-se a les persones. S’explica què és la patologia primer per després saber com es el cas normal. Són la psicoanalítica, fenomenològica-humanista, aprenentatge-social. Perspectives nomotètiques: són correlacionals, primer s’explica què és la normalitat per després arribar a què és la patologia. Són la disposicional i la biològica. 2.1. Perspectiva psicoanalítica És la perspectiva que mesura l’inconscient, cosa que no podem veure ni nosaltres mateixos ni els altres. Per tant, com es mesura l’inconscient? Hi ha autors que han intentat posar mètode, però es una de les perspectives més seguida i mes heurística encara que li manca l’empirisme (tot el que diuen no esta avalat per dades). La psicoanàlisi fou iniciada per SIGMUND FREUD (Austríac, 1856-1939 s. XIX-XX). Fou una de les primeres aproximacions a l’estudi formal de la personalitat. Moltes de les seves idees encara tenen una influència molt rellevant en la psicologia i en la cultura popular. Els psicoanalistes diuen que si t’estires al divan i mires amunt pots connectar amb tu mateix . Freud estava convençut de que els conflictes sexuals eren la causa principal de totes les neurosis. S’ha de tenir en compte que ell era neuròleg. La vida personal de Freud va quedar profundament involucrada amb la seva pròpia teoria. Va viure una època de molts canvis, revolucions feministes, ... 18 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Va estudiar a dones que havien tingut conflictes sexuals, rebut abusos sexuals a la infancia per part del seu pare o altres persones, els quals havien quedat sense sortir a la llum molts anys. Rebia a dones de 40 anys que es desmaiaven i no sabien el perquè els hi passava, s’havia de destapar el inconscient i veure que els records que tenia de la infància. Els postulats freudians bàsics són els següents: 1. Importància dels processos inconscients en la determinació de la conducta. 2. Èmfasi en els instints o pulsions com a forces motivacionals bàsiques del funcionament humà. 3. Importància de les primeres fases del desenvolupament (les experiències primerenques tenen una influència considerable en la naturalesa de la personalitat). 4. Possibilitat de canvi de la personalitat a través d’una sèrie de procediments psicoterapèutics. Els instints: Els instints són els elements bàsics de la personalitat. Els instints són una espècie d’energia (energia fisiològica transformada) que connecta les necessitats del cos amb els desitjos de la ment. Els instints són forces motivacionals que impulsen la conducta i determinen la seva direcció. Quan som grans reprimim els nostres instints perquè siguin socialment admesos. Freud va agrupar els instints en dues categories: 1. Vida o Plaer (Eros, Déu de l’amor): Serveixen al propòsit de supervivència de l’individu i l’espècie. Busquen la satisfacció de les necessitats de menjar, aigua, aire i sexe (finalitat reproductiva i de plaer). La libido és l’energia produïda pels instints de vida. L'instint o pulsió de vida que Freud considerava més important per la personalitat era el sexe. 2. Mort o destrucció (Thanatos): Surt quan les persones troben algun obstacle per arribar al seu plaer. Els pares han de reconduir aquest instint dels fills. Quan el cos (organisme) es troba en un estat de necessitat (hi ha un desequilibri homeostàtic), la persona experimenta un sentiment de tensió o pressió. El propòsit de l’instint o pulsió és satisfer aquesta necessitat i, per tant, reduir la tensió. La teoria de Freud es pot considerar una APROXIMACIÓ HOMEOSTÀTICA. La gent pot adoptar diverses trajectòries per satisfer les seves necessitats. Freu creia que l’energia psíquica es podia desplaçar a objectes substituts. Organització de la ment: Per a Freud la ment està organitzada segons un model topogràfic (com si fos un mapa). La ment estaria constituïda per tres nivells de consciència: - Conscient: tota aquella informació que pots abocar de forma directa, info no conflictiva. - Preconscient: records que podem fer conscients amb facilitat. - Inconscient: records que han deixat una petjada en nosaltres i estan enterrats en l’inconscient perquè no els recordem. Dipòsit dels impulsos, sentiments, idees associades a l'ansietat, conflictes i traumes infantils (tot allò que s’ha de reprimir). Nivell que té un paper més rellevant en la nostra personalitat, per això, és la part centra de la teoria de Freud. A l’inconscient està situada tota la nostra força impulsora que mobilitza la nostra conducta i la força que no podem controlar. 19 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Estructura de la personalitat: Freud va desenvolupar un model estructural de la personalitat que completava el model topogràfic de la ment. La personalitat estaria conformada per tres estructures bàsiques responsables de la complexitat de la conducta humana: (PAN: PareàSuperjò; AdultàJo; NenàAllò) - L’Allò: principi de plaer, els instints, processos primaris de pensament. - El Jo: principi de realitat i processos secundaris de pensament. - El Superjò: Imperatius morals, les normes socials, la pressió social, és el que ens impulsa el grup de referència. Desenvolupament de la personalitat: La teoria psicoanalítica del desenvolupament parteix de dues premisses. - La primera, emfasitza que les primeres experiències infantils tenen un paper clau en la formació de la personalitat adulta. - La segona proposa que certa quantitat de libido que està present des del naixement progressa a través d'una sèrie d'estadis psicosexuals. Freud hipotetitzà una sèrie de 4 estadis seqüencials de desenvolupament de la personalitat: oral, anal, fàl·lic i genital. Va afegir un període, anomenat latència, que no és una fase pròpiament dita (entre els 6 o 7 anys i l’inici de la pubertat). 20 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS El nom de cada estadi reflecteix la zona del cos que en ser estimulada permet la reducció de la libido. El desenvolupament de la personalitat es fonamenta en la satisfacció del desig libidinal a través de l’estimulació de diferents zones del cos. Quan el conflicte no ha estat resolt per excés de gratificació o per excés de frustració, es pot produir una fixació en aquella etapa. El desenvolupament de la personalitat finalitza a l’adolescència. Avaluació: Les tècniques d'avaluació dels processos inconscients s'anomenen tècniques projectives (instruments considerats especialment sensibles per revelar aspectes inconscients). El material presentat és ambigu, amb un mínim coneixement per part del subjecte de l'objectiu de la prova, estimula la imaginació, no hi ha respostes correctes ni incorrectes i la seva interpretació depèn d'una anàlisi global i, en moltes ocasions, les respostes s'interpreten segons la percepció de l'avaluador. 2.2. Perspectiva Fenomenològica-Humanista Es basa en la nostra necessitat d’afecte i l’acceptació incondicional de com és la gent, no jutjar a la persona que tenim davant, és així quan agafem confiança a algú. Els psicòlegs no diuen què és bo o dolent, com a molt opinen en l’àmbit de la salut, encara que sempre és relatiu el bo o dolent, depèn de la persona. La perspectiva fenomenològica de la personalitat es basa en tres assumpcions bàsiques: - La conducta d'una persona només pot ser entesa en base a la pròpia percepció subjectiva de la realitat. - La gent té la capacitat de determinar el seu propi destí (autodeterminació). - Els éssers humans són bons i perfeccionistes de manera inherent. 2.2.1. Carl Rogers (1902 – 1987) Carl Rogers fa les següents aportacions a l'estudi de la persona: Intenta entendre com una persona percep el món de forma única i diferent a la resta de subjectes. Dóna importància al concepte de self (auto) i a les experiències relatives a un mateix. Desenvolupa els grups de trobada com una manera d'ajudar a la gent a millorar i enriquir les seves relacions interpersonals. Fa especial èmfasi en la teràpia (Teràpia centrada en el client). Tendència a l’actualització: - Tota la conducta està guiada per una motivació unitària, anomenada tendència a l'actualització (únic constructe motivacional). - La tendència a l'actualització té dues característiques: - És una tendència innata. - La tendència a l'actualització no només està dirigida a reduir la tensió, per exemple la gana, sinó també a augmentar-la. - Procés organísmic d’avaluació: procés mitjançant el qual jutgem les experiències en termes del seu valor per a facilitar o obstaculitzar la nostra realització i creixement. - Valors positius i negatius a les experiències. 21 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Concepte de Self: L’autoconcepte és un concepte crucial en la teoria de Rogers. El Self o self-concept (autoconcepte): reflecteix aquelles característiques que la persona percep que formen part d’un mateix. També inclou la manera com ens veiem a nosaltres mateixos en relació als diferents rols que tenim a la vida. L’autoconcepte es percep com un conjunt organitzat, un tot gestàltic, coherent i integrat de percepcions. L’autoconcepte és conscient i accessible a la memòria. L’autoconcepte també inclou el Jo ideal, és a dir, aquells atributs que a una persona li agradaria tenir. És allò que la persona més valora i aspira a ser. L’autoconcepte és l’estructura de la personalitat i es genera per la tendència a l’actualització i la necessitat de reforç positiu. Desenvolupament de l’autoconcepte: - La formació de l’autoconcepte implica distingir allò que és directe i és una part del nostre jo, d’objectes i esdeveniments externs a un mateix. - L’autoconcepte és també la imatge d’allò que som, allò que hauríem de ser i com ens agradaria ser. - En un principi, l'autoconcepte només està governat pel procés organístic d'avaluació. - Conforme sorgeix el Jo, els nens van desenvolupant la necessitat que Rogers va nomenar consideració social positiva. - Necessitat de reforç positiu o consideració positiva: Implica la necessitat d’acceptació, amor i aprovació. - Necessitat probablement apressa. - Universal i persistent. - Recíproca. - Auto-consideració positiva: la condició en que ens concedim acceptació i aprovació. - Reforç positiu o consideració condicional positiva: aprovació, amor o acceptació que només es concedeix quan una persona expressa conductes o actituds desitjables. - Reforç positiu o consideració incondicional positiva: aprovació rebuda independentment de la conducta d’una persona. - L'única manera de no interferir amb la tendència actualitzadora del nen és donant-li només reforç positiu incondicional. - Rogers postula que l’estructura de la personalitat és l’autoconcepte i es genera per la tendència a l’actualització i la necessitat de reforç positiu. Tècniques d’avaluació: Investigar: com canvia l’autoconcepte en el curs de la teràpia utilitzant tècniques qualitatives i quantitatives. Técnica de Classificació-Q procediment desenvolupat per William Stephenson. 2.2.2. George Kelly (1905 – 1967) Va ser un dels primers psicòlegs de la personalitat que van emfasitzar els processos cognitius com a característica dominant del funcionament de la personalitat. Kelly va proposar que cada persona crea un conjunt de constructes cognoscitius al voltant de l’ambient. Per tant, per entendre la personalitat primer hem de comprendre els nostres patrons, les formes en que organitzem o construïm el món propi. 22 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Teoria dels constructes personals (perspectiva fenomenològica i constructivista): Un constructe és una hipòtesi que construïm i utilitzem per interpretar o explicar els esdeveniments de la vida. Al llarg de la nostra vida desenvolupem diversos constructes, casi un per cada tipus de persona o esdeveniment. Permanentment estem revisant els nostres constructes, és un procés continu i necessari, i hem de tenir sempre un constructe alternatiu per explicar una situació (alternativisme constructiu). Un constructe personal és una idea o pensament que el subjecte utilitza per construir o interpretar, explicar o predir les seves experiències i esdevé una manera consistent de la persona de donar sentit a alguns aspectes de la seva realitat en termes de similituds i diferències. Els constructes es validen o no en funció de la seva eficàcia predictiva. Els constructes són bipolars i dicotòmics (amigable vs. hostil). - Els constructes es construeixen a partir de les similituds i diferències. - Per tal de construir un constructe calen un mínim de 3 elements a comparar. La validesa d'un constructe es prova en funció de la seva eficàcia predictiva: seran útils aquells constructes que prediuen amb èxit els fenòmens i que, per tant, tenen un alt grau d'eficàcia predictiva. Definició de personalitat: La clau de la teoria de Kelly consisteix en descobrir com les persones interpreten i anticipen les seves experiències en termes de semblances i diferències. Kelly no va donar una definició explícita del terme personalitat. Dels seus escrits es desprèn que la personalitat és una abstracció que fan els psicòlegs dels processos psicològics que observen o infereixen dels altres. Seria un sistema organitzat de constructes més o menys significatiu i estructurat. El nombre de constructes és limitat. La teoria dels constructes personals contempla el subjecte humà com un organisme actiu i pensant pel sol fet d'estar viu. L'ésser humà només busca la consistència del seu sistema de constructes a fi de fer millors prediccions. 1 postulat fonamental i 11 corol·laris: Postulat: “els processos d’una persona estan canalitzats psicològicament per la manera en que anticipa els esdeveniments”. Els 11 corol·laris: 1)Construcció, 2) Individualitat, 3)Organització, 4)Elecció, 5)Dicotomia, 6)Aplicació, 7)Experiència, 8)Modulació, 9)Fragmentació, 10)Comunitat, 11)Sociabilitat. Avaluació: Tècnica de l’engraellat i la teràpia dels rols fixos. 2.3. Perspectiva Aprenentatge-social És l’antecedent a la perspectiva conductual, en la que es basen molts psicòlegs actualment. Parla de la freqüència i intensitat dels comportaments. Només som producte de l’educació que em rebut i les experiències viscudes. Premisses: - L’experiència ens modifica, i ho fa d’acord amb lleis predictible (processos d’aprenentatge són universals. - L’aprenentatge ens explica molta part de la nostra conducta. 23 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Personalitat: - Conjunt de patrons de resposta apresos. - Tendències apreses per l’individu en el transcurs de la seva experiència. - Es desenvolupa a través de l’aprenentatge. 2.3.1. B. F. Skinner (1904-1990) Interès per la conducta manifesta i els estímuls externs que li donen forma. Condicionament instrumental (la conducta està directament governada per les contingències ambientals del reforç). Concepció de la psicologia: L’organisme humà és una caixa negra (amb variables organístiques): - No afegeixen res al coneixement de la conducta. - Dificulten l’anàlisi científica de la conducta. - La genètica i la fisiologia no aporten res a l’anàlisi experimental de la conducta. Estudis amb animals: rates i coloms Estudis amb humans: cas únic. Skinner va reformular la llei de l’Efecte, l’Aprenentatge Instrumental: “l’augment de la probabilitat d’una conducta com a conseqüència dels canvis estimulats contingents a aquesta conducta”. Skinner distingia entre dos tipus de conducta (la responent i l’operant): Conducta operant: conducta emesa espontània o voluntàriament que opera en l’ambient per canviar-lo. Segons Skinner, la persona que controla els reforçadors controla la conducta dels subjectes. Skinner creia que la major part del comportament humà i animal s’aprèn mitjançant el condicionament operant. “El condicionament operant modela la conducta com un escultor modela un tros d’argila”. La principal font de control de la conducta instrumental són les conseqüències. Diem que la conducta ha estat reforçada quan les conseqüències d’aquesta conducta fan que aquesta augmenti la probabilitat d’emissió. El reforç: fa referencia al procés d’aprenentatge, això és, l’augment de la probabilitat de la conducta com a conseqüència de la seva associació amb un canvi estimular. El reforç sempre augmenta la probabilitat de la conducta. Hi ha uns procediments mitjançant els quals, les conseqüències de la conducta produeixen un determinat aprenentatge: - Reforçament positiu: presentació d’estímuls apetitius o de valència positiva després d’una conducta que es vol instaurar. - Reforçament negatiu: retirada d’estímuls aversius o de valència negativa després d’una conducta que es vol instaurar. - Càstig positiu: presentació d’estímuls aversius o de valència negativa després d’una conducta que es vol reduir o eliminar. - Càstig negatiu: retirada d’estímuls apetitius o de valència positiva després d’una conducta que es vol reduir o eliminar. - Extinció: no es presenta ni es retira cap estímul després d’una conducta que es vol reduir o eliminar. 24 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS Reforçador: fa referencia als estímuls que s’utilitzen per produir el reforçament positiu o el negatiu. Poden ser de molts tipus: - Primaris o secundaris: segons la seva naturalesa incondicionada o condicionada. - Positius i negatius: segons el seu valor positiu o negatiu. - Tangibles o intangibles - ... Segons Skinner, cada persona té unes necessitats específiques. En conseqüència, és necessari experimentar per saber quins reforços funcionaran i quins no amb una persona determinada. Avaluació: No tenia interès per avaluar la personalitat, sí que avaluava la conducta. L’aproximació de Skinner a l’avaluació de la conducta s’anomena anàlisi funcional i implica tres aspectes de la conducta: - La freqüència de la conducta - La situació en la que té lloc la conducta - El reforçament associat a la conducta Mesures fisiològiques i observació directa de la conducta. Albert Bandura i Julian Rotter Parteixen del conductisme. Aproximació de l’aprenentatge social (es distancien del conductisme radical). Mantenen la metodologia rigorosa i científica del conductisme. Es centren en la conducta manifesta però accepten les variables cognoscitives internes que intervenen entre l’estímul i la resposta. Bandura i Rotter investiguen la conducta al laboratori però també observen el comportament en els ambients socials. Bandura i Rotter coincideixen amb Skinner en que la conducta s’aprèn i que el reforçament és decisiu per l’aprenentatge, però difereixen amb ell en la seva interpretació de la naturalesa del reforçament. Tots els principis de Bandura, Rotter i Skinner s’han aplicat a l’àmbit clínic. El treball de Bandura i Rotter reflecteix i reforça el moviment cognoscitiu en la psicologia. A partir d’aquests autors és quan es comença a parlar de l’aproximació cognitivaconductual. 2.3.2. Albert Bandura (1925- Actualitat) Bandura coincideix amb Skinner en que la conducta s’aprèn. Bandura investiga com es forma i es modifica la conducta en un context social. Bandura destaca que pràcticament totes les formes de comportament es poden aprendre sense experimentar de manera directa cap tipus de reforçament. A diferència de Skinner, que contempla l’aprenentatge només a partir de l’experiència directa, Bandura emfatitza el paper de l’aprenentatge observacional o vicari. També emfatitza la importància d’observar la conducta d’altres persones en el procés d’aprenentatge. Segons Bandura, aprenen mitjançant reforçament vicari, a l’observar la conducta d’altres persones i les seves conseqüències. “El funcionament psicològic és una interacció recíproca i contínua entre determinants personals, conductuals i ambientals”. 25 PERSONALITAT I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS La idea bàsica de Bandura és que l’aprenentatge pot ocórrer mitjançant l’observació o l’exemple i no únicament a partir del reforçament directe (l’experiència directa). Per Bandura, la major part del comportament s’aprèn mitjançant l’exemple, sigui de mantera intencional o accidental. Bandura és un crític rotund del tipus de societat que ofereix als nens models erronis, Per Skinner els reforçadors controlen la conducta, per Bandura són els models que controlen el comportament. Avaluació: - Avalua tant variables conductuals com cognitives. - Observació directa - Autorregistres - Autoinformes (autoeficàcia, inventaris de personalitat) - Mesures fisiològiques. 2.3.3. Julian Rotter (1916- Actualment) Emfatitza el paper de les variables cognitives i socials per comprendre la personalitat. El reforçament extern és important (reforçadors socials), però l’efectivitat del reforçament depèn de les nostres capacitats cognoscitives. Integra els conceptes d’expectativa i reforç. Rotter descriu la personalitat com “la interacció de l’individu i el seu ambient significatiu”. L’aportació més important d’aquest autor és el concepte de locus de control (lloc de control). Concepte de locus de control: és una expectativa generalitzada per explicar les diferencies de personalitat en les creences de les persones en relació a la font de reforçament. - Lloc de control extern: l’obtenció dels reforçadors depèn d’alguna cosa que està fora d’ells mateixos, alguna cosa que està més enllà de les seves pròpies accions. - Lloc de control intern: creuen que el reforçament que reben està controlat per les seves actituds i conductes. Avaluació: Instruments: Entrevistes, observació directa, inventaris i autoinformes. Va dissenyar tècniques específiques per avaluar conceptes del seu sistema. Avaluació del locus de control intern i extern: l’escala Intern-Extern (I-E) 26 ...