Dret d'Obligacions i Contractes - Bloc I (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Derecho de Obligaciones y contratos
Año del apunte 2016
Páginas 47
Fecha de subida 18/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Profesor Antonio Montserrat

Vista previa del texto

Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 1 - L’obligació 1.1. Concepte d’obligació Llibre IV CC: de les obligacions i dels contractes.
Obligació: dret jurídic del dret privat d’un subjecte deutor de realitzar una conducta en favor d’un altre creedor i que està garantit amb el seu patrimoni.
A aquest deure li correspon el dret de crèdit del subjecte afavorit creedor d’exigir la conducta deguda. Això s’anomena la relativitat de l’obligació -> no hi ha deutor si no hi ha creditor.
Si el deutor incompleix, el creedor pot demanar l’alienació (enajenación) forçosa dels béns del deutor i amb el preu obtingut, satisfer el seu interès -> Principi de responsabilitat patrimonial universal del deutor. (art. 1911 CC).
1.2. Elements de la relació jurídica obligatòria (no entra a examen) Els elements d’aquesta relació són els subjectes, creedors i deutors, amb la possibilitat que en cada part hi hagi una pluralitat de persones.
L’objecte de l’obligació és la conducta deguda pel deutor.
1.3. Subjectes de l’obligació: capacitat i determinació (no entra a examen) Per seu deutor i creedor, és suficient tenir la capacitat jurídica, no fa falta tenir la capacitat d’obrar.
Ex. Un menor de 10 anys pot ser deutor i creedor, per exemple, acceptant una herència. Tot i que l’acceptació l’haurà de dur a terme els representants legals. Però poden ser subjectes de l’obligació.
Quan s’estableix una obligació, els subjectes queden determinats. Hi ha l’excepció de que poden no estar determinats però han de ser determinables.
Ex. Títols al portador.
1.4. L’objecte de la prestació: concepte i caràcters L’objecte de la prestació és la conducta que el deutor ha de realitzar. De forma immediata, també és objecte de l’obligació les coses o serveis sobre el que recau la conducta.
Els caràcters de l’objecte d’obligació estan regulats al CC quan estableix els caràcters de l’objecte del contracte.
Aquests són tres: • • • Possibilitat (1272 CC): no podran ser objecte de contracte els objectes o serveis impossibles.
Si és impossible, l’obligació no neix (1460 CC).
Si al celebrar-se la venta, s’hagués perdut en totalitat l’objecte, perdria efecte el contracte.
Si la impossibilitat és sobrevinguda sense culpa del deutor, l’obligació desapareix (1802 CC).
Si el deutor és responsable de l’impossibilitat, queda obligat a indemnitzar danys i perjudicis.
Licitud (1271 CC): no poden ser objecte les coses en comerç ni serveis contraris a les lleis o a les bones costums.
Determinació: l’objecte ha de quedar determinat en el moment de constituir-se l’obligació o, almenys, ha de quedar determinable de forma que es pugui determinar sense necessitat d’un nou conveni entre les parts, per tant, s’han d’establir uns criteris per determinar-lo.
La determinació mai pot quedar a l’arbitri d’una de les parts (1449 CC).
Ex. La determinació del preu en contracte de compra-venta no es pot deixar en mans d’un dels contractants.
1273 CC: encara que admet que quedin fixats els criteris per determinar l’objecte d’obligació, admet una certa indeterminació però no absoluta, atès que diu que cal haver quedat determinat l’espècia.
1 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Ex. Podia ser vàlid un contracte que digués: Et venc un dels cavalls de la meva propietat per mil, fixant un criteri per determinar el cavall.
1.5. El vincle obligacional: dèbit o deute i responsabilitat El deutor deu i si incompleix, respon. El deutor ha de realitzar una conducta i si no la realitza, incompleix i ha de respondre amb el seu patrimoni.
El fet que respongui amb el seu patrimoni, s’ha de matissar una mica.
Si el deutor incompleix, no sempre es passa a alienar el patrimoni del deutor amb subhasta pública, sinó que abans s’intenta l’execució forçosa de l’obligació en forma específica.
Ex. Si el deutor té l’obligació d’entregar una cosa moble i no l’entrega, lo primer que ha de fer el creedor ha de demanar que es compleixi l’obligació en forma específica (1096 CC). L’article 1096 CC diu que, quan s’hagi d’entregar una cosa determinada, el creedor pot compel·lir 1 al deutor a la seva entrega.
La llei d’enjudiciament civil estableix els diversos procediments per l’execució forçosa en forma específica. En concret, diu que si l’obligació consisteix en entregar un bé moble determinat, el tribunal posarà al creedor en possessió de la cosa deguda ordenant l’entrega i auxiliant-se de la força pública.
1911 CC-> subhasta pública.
Que la responsabilitat patrimonial sigui universal té dues excepcions: 1) LEC-> hi ha bens inembargables.
La finalitat d’aquestes normes és protegir els medis de subsistència del deutor, per exemple, el mobiliari i el parament de la casa sempre i que sigui necessari. Tampoc la part del salari que no excedeix del salari mínim interprofessional.
2) Matèria del concurs de creedors.
Quan el concursat és una persona física i el concurs acaba en liquidació, i amb la liquidació del patrimoni del deutor, no es pot liquidar el deute amb els creedors, si es donen determinades circumstàncies de determinades deutes i en determinades quanties, ja no respondrà el concursat amb els seus béns futurs.
1.6. Obligacions naturals Solutio retentio: el creedor podia retenir lo que li havien pagat, quan no tenia actio per reclamar.
En el nostre CC hi ha alguna situació que es dóna que el deutor paga, encara que no li pugi reclamar el creedor, però si paga ja no ho pot recuperar.
Art. 1901 CC al final (dins del capítol Cobro indegut de lo que es paga per error) -> qui paga té dret a exigir lo pagat.
Qui va rebre el pagament pot retenir-lo si prova que qui ho va entregar, ho va fer no per error sinó per títol de liberalitat o per una altra causa justa.
La doctrina, admesa per alguna sentència, diu que per entendre que hi havia una causa justa a tenir lo rebut cal que hi hagués un deure moral de donar-ho.
STJN, 25 de març de 1993: entén que existeix aquest deure moral en el supòsit de l’arrendatari d’una finca rústica, d’abandonar la finca quan es consolidin les seves perspectives urbanístiques. Després volia tornar a la finca i va interposar demanda, i el STJN va estimar que a l’abandonar les finques l’arrendatari voluntàriament, ho havia fet d’acord amb el dret moral d’abandonar-les quan es van complir amb les perspectives urbanístiques, quan ja es podia construir.
1 Obligar a fer quelcom emprant la força, l’autoritat. El compel·liren a abandonar la ciutat.
2 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Gairebé tota la doctrina i la jurisprudència, en alguns casos, diu que quan es compleix el deure moral, ja no es pot recuperar l’atribució patrimonial que jurídicament no estava obligat a realitzar. Aquest deure moral no acaba de ser una obligació jurídica com l’obligació natural.
Un altre supòsit de solutio retentio -> 1756 CC: el prestatari que ha pagat interessos sense estar estipulats, no pot reclamar-los. Aquest seria un cas d’obligació natural admès pel nostre CC.
STS 14 d’abril 1999: supòsit de fet: una cooperativa entre productors d’oli. En aquest cas, la cooperativa feia uns anticipis als cooperativistes a compte del preu de venta de l’oli (feia un préstec).
Els cooperativistes voluntàriament estaven pagant uns interessos per aquests anticipis a compte. Enlloc estava pactat. Llavors els cooperativistes van reclamar a la cooperativa la devolució dels interessos.
El STS va desestimar la demanda fundant-se en que hi havia una obligació natural de retribuir els diners percebuts, és a dir, una obligació natural de pagar interessos, amb base a l’art. 1756 CC.
3 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 4 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 2 - Classes d’obligacions per raó dels subjectes 1. La pluralitat de subjectes en l’obligació. Possibles règims jurídics Cadascú el tot -> cada creedor pot reclamar el tot al deutor. Règim anomenat solidaritat.
Cadascun la seva part -> cada creedor pot reclamar-se la seva part al deutor i només la seva part. (Règim de mancomunitat divisible).
Tots el tot -> tots els creditors conjuntament han de reclamar al deutor. (Règim de mancomunitat indivisible) Per al segon i tercer, el CC anomena als règims mancomunitat.
2. Les obligacions mancomunades divisibles El règim jurídic no planteja problemes i està en l’article 1138 CC: el crèdit o el deute es divideix en tantes parts com creedors o deutors reputant-se crèdits o deutes diferents.
Com que els deutes són independents, la insolvència d’un deutor no obliga als altres a suplir la seva part.
Es presumeix que la divisió es fa per parts iguals. Sinó caldrà demostrar que es va convenir una altra cosa.
3. Les obligacions mancomunades indivisibles 3.1. Concepte d’indivisibilitat Perquè es doni la solidaritat, cal que hi hagi pacte exprés.
Quan hi ha pluralitat de subjectes i no s’ha pactat la solidaritat, que s’apliqui un règim de mancomunitat o l’altre dependrà de que l’obligació sigui divisible o no.
L’obligació serà divisible objectivament si al creedor li és indiferent el seu crèdit d’una vegada o fragmentàriament.
Les obligacions d’entregar coses genèriques, normalment són divisibles. Ex: entregar 100kg de blat.
En canvi, les obligacions d’entregar coses concretes, normalment són indivisibles. Ex: obligació d’entregar un cavall o un cotxe.
Encara que l’objecte sigui divisible, les parts poden pactar que s’apliqui la indivisibilitat.
3.2. Pluralitat de creedors • Ens plantegem la reclamació del crèdit, és a dir, qui pot reclamar-lo? En principi són tots els creditors els que han de reclamar el crèdit. Ara bé, s’ha anat matisant i el TS ha anat admetent que el crèdit podria reclamar-lo un sol creditor sempre i quan el reclami per a tots.
• Qui pot exercir les accions judicials en defensa del crèdit? La única norma que tenim és el 1139 CC que diu que només perjudicaran als drets del creedors, els actes col·lectius realitzats per tots ells. Què passa si la sentència és favorable o desfavorable? S’ha proposat aplicar analògicament les normes de la comunitat de béns. El TS admet que qualsevol dels copropietaris pot interposar una acció en defensa del bé que sigui propietat comú. Així doncs, de la sentència favorable es poden aprofitar els altres copropietaris i no els perjudica la sentència desfavorable.
Cada creedor podria interposar demanda i si la sentència fos perjudicial, no perjudicaria als altres creedors, i si fos favorable, els altres creedors sí que es podrien afavorir.
Aquesta solució també vindria avalada pel TS que no existeix litis consorcio actiu necessari, és a dir, que per litigar sigui necessari que estiguin varis presents. El passiu sí que es dóna quan ho estableixi la llei.
5 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat La jurisprudència diu que no es pot obligar a ningú a litigar i, d’altra banda, al que vol litigar, tampoc se li pot prohibir litigar sol.
STS 31 gener de 2002, que en aquests casos de crèdit mancomunat indivisible, negar la legitimació a un dels creedors per interposar la demanda. Diu que haurien d’haver estat tots. El supòsit era la compra-venta d’una finca en la qual els compradors eren dos.
Un dels compradors demanda al venedor i la sentència diu que ell sol no estava legitimat per interposar demanda per exigir al venedor que complís amb les seves obligacions.
• Qui pot realitzar actes extrajudicials en defensa del crèdit? La interrupció de la prescripció mitjançant la reclamació al deutor. Això és suficient que actuï un dels creditors. Com que no és un acte perjudicial, el fet fer qualsevol dels creditors.
3.3. Pluralitat de deutors El creedor s’ha de dirigir contra tots els deutors perquè es faci efectiu el deute (art. 1139 CC).
Per interrompre la prescripció, el creedor ha de reclamar a tots els deutors.
Les accions judicials també s’han de realitzar contra tots els deutors i si algun dels deutors resulta insolvent no estan els altres a suplir la seva falta.
El CC dedica un altre article a la mancomunitat indivisible (art. 1150 CC): es resolt en indemnització per danys i perjudicis quan qualsevol dels deutors falta en les seves obligacions. En aquest cas especial, prescindeix de l’execució forçosa en forma específica.
La doctrina i jurisprudència diu que l’art. 1150 CC no exclou l’execució forçosa en forma específica, que aquesta no ha estat la voluntat del creedor.
4. Les obligacions solidàries 4.1. Presumpció de no solidaritat Art. 1137 -> l’obligació només serà solidària quan aquesta expressament ho determini.
La majoria d’obligacions solidàries provenen de contractes i perquè ho siguin, cal que les parts ho pactin.
Si l’obligació neix de la llei, la llei també hauria de dir que l’obligació és solidària. No obstant, el TC ha fet una interpretació correctora de l’art. 1137 i en alguns casos admet la solidaritat encara que no s’hagi establert expressament.
La STC de 30 de juliol de 2010 diu que, aquesta sala admet la solidaritat quan el vincle obligacional tingui comunitat d’objectius amb interna connexió entre ells sense que s’exigeixi amb rigor el pacte exprés de solidaritat.
En les obligacions legals, ha admès la solidaritat en l’obligació de retornar lo cobrat indegudament.
També la jurisprudència majoritària de les audiències diu que és solidaria l’obligació de pagar les quotes comunitàries en les cases amb propietat horitzontal quan el pis és copropietat de varies persones.
En les obligacions contractuals, el TS ha considerat solidària l’obligació de retornar un préstec subscrit conjuntament per dos cònjuges. També l’obligació de pagar els honoraris a un arquitecte al que van encarregar un projecte vàries persones.
En les obligacions mercantils, la jurisprudència més recent del TS considera que són per se solidàries.
6 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 4.2. Conceptes generals En les obligacions solidàries, si hi ha solidaritat activa, qualsevol creedor pot cobrar el deute. Si hi ha solidaritat passiva, qualsevol deutor pot haver de pagar tot el deute. Independentment que el creedor arregli la situació amb els altres creedors en el primer cas i, en el segon cas, independentment que el deutor arregli la situació amb els altres deutors.
Propagació d’efectes: lo fet per un dels creedors o lo fet davant d’un dels deutors propaga el seus efectes als altres.
(Principi general que té excepcions).
Art. 1140 CC: admet una solidaritat en que els varis subjectes de l’obligació no estiguin lligats pels mateixos terminis i condicions -> solidaritat no uniforme o solidaritat impròpia.
Ex. hi cab que el creedor li digui a un deutor solidari que ell no hagi de pagar fins al desembre del 2016 i als altres els hi digui que han de pagar a partir del 31 d’octubre de 2016.
4.3. Solidaritat de deutors 4.3.1. Generalitats Existeix la propagació d’efectes tant per lo bo com per lo dolent. Si un deutor solidaria paga, el creedor ja no pot reclamar als altres deutors. Per lo dolent, per exemple, si un dels deutors solidaris incompleix i aquest incompliment a ocasionat al creedor uns danys i perjudicis, el creedor por reclamar-los al deutor culpable i també als altres deutors, sens perjudici que els no culpables puguin repercutir-ho al deutor culpable. (Art. 1147 2n paràgraf CC) 4.3.2. Relacions externes entre el creedor i els deutors El creedor por reclamar a qualsevol dels deutors solidaris. La reclamació a un no impedeix que, mentre no cobri la totalitat, pugui reclamar successivament a altres -> ius variandi (art. 1144 CC).
1) Les accions judicials, no necessita demanda a tots els deutors. El creedor pot demanar al deutor que vulgui.
Si necessités interposa demanda davant de tots els deutors, hi hauria un litisconsorci passiu necessari. En aquest cas, si no ho fes, el jutge sense entra al fons, fa sentència absolutòria.
En els deutors solidaris no hi ha litisconsorci passiu necessari.
En els actes extrajudicials, només cal que l’adreci a un dels deutors, Ex. la interrupció de la prescripció (art. 1974 CC ho estableix expressament.) 2) Es pot executar la sentència condemnatòria obtinguda pel creedor contra un sol dels deutors en el patrimoni dels deutors no demandats? La LEC en l’article 542 diu que la sentències obtingudes davant d’un deutor solidari, no serviran de títol executiu davant dels deutors solidaris no demandats.
En el règim de solidaritat del CC, aquesta qüestió no quedava tan clar. Art. 1141 CC (article que no ha estat derogat) paràgraf 2n: les accions exercitades contra qualsevol dels deutors solidaris, perjudicarà a tots ells. La doctrina civilista en al seva majoria, admetia que sí fos possible executar la sentència obtinguda davant d’un deutor solidari, servia per executar-la davant dels altres deutors. Els processalistes no estaven d’acord i el TS mai va admetre que es pogués executar davant del patrimoni dels no demandats.
3) Si la sentència obtinguda davant d’un deutor té efectes de cosa jutjada per als codeutors no demandats? Es distingeix dos efectes de cosa jutjada, • • L’efecte negatiu impedeix que sigui sotmesa a judici una pretensió ja resolta en sentència ferma.
L’efecte positivo o prejudicial és la vinculació del jutge d’un altre procés ulterior a acceptar les declaracions jurídiques fetes en el primer procés.
7 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Perquè hi hagi cosa jutjada, els litigants del primer i segon procés han de ser els mateixos. Abans de la LEC del 2000, la cosa jutjada estava regulada en el CC (art. 1252) i aquest article establia que hi havia identitat de persones quan els litigants del primer plet estaven lligats amb els del segon per vincles de solidaritat. Així doncs, la sentència obtinguda davant d’un deutor produïa efectes de cosa jutjada davant dels altres, encara que hi havia una modalització.
Amb la LEC del 2000, ha desaparegut de la normativa que hi hagi cosa jutjada per als altres deutors solidaris no litigants. Així doncs, ara no hi ha cosa jutjada per als altres deutors solidaris no litigants.
4) Actes extintius de l’obligació.
Segons l’article 1143 CC els pot fer el creedor amb qualsevol dels deutors solidaris i s’extingeix l’obligació per a tots.
Aquest article diu que la novació, compensació, la confusió o remissió del deute fetes amb qualsevol dels deutors, extingeix l’obligació.
Novació: suposa l’extinció d’una obligació que es substitueix per una altra nova que és en algo diferent a la primera.
Ex. El deutor deu 100kg de blat i poden convenir l’obligació i passar a deure 100kg de panís.
Ex. A (100kg de blat); X 40, Y 25, Z 35.
A pacta amb X que enlloc de deure-li 100kg de blat li deu 100kg de panís. Com que s’extingeix l’obligació, A no pot reclamar res a Y i Z. Si X entregués 100kg de panís, aquest només podria reclamar kg de blat a Y i Z perquè aquests no han donat el seu consentiment a entregar panís, és a dir, no han participat en la novació i no els hi afecta lo fet per tercers.
La Cruz: l’efecte del 1143 CC és transformar el deute dels codeutors que no van novar, de deute davant el creedor i solidària en una obligació de reemborsament, cadascú de la seva quota davant del que va novar.
Compensació: quan el deutor és a la vegada creedor del creedor. Llavors, es compensen els deutes i s’extingeixen.
Confusió: la coincidència en una mateixa persona de la posició creedora i de la posició deutora.
Ex. Això pot passar amb herències.
Remissió: condonació o perdó del deute.
El creedor pot dir-li a un deutor que li condona la seva part. Ara bé, el creedor només podrà reclamar als altres deutors solidaris la part que li corresponia del deute abans de la condonació.
Ex. A (100) i X deu 60 i Y deu 40. Si A condona a X, A només pot reclamar a Y 40. En aquesta situació, A no pot reclamar res a X perquè en la declaració de voluntat de condonar també està implícita la declaració de voluntat de no reclamar res.
Art. 1146 CC: la remissió per el creedor de la part d’un dels deutors solidaris, no lliura a aquest de la seva responsabilitat per als codeudors en el cas que el deute hagi sigut totalment pagada per qualsevols d’ells.
Ex. Si Y pagués a A 100, podrà exigir a X els 60.
Aquest article pensa en el cas que el codeutor condonat en la seva part no hagi informat als altres deutors de la seva condonació. És cert que X podria dirigir-se contra A dient-li que li havia condonat la seva part, però ja seria una altra qüestió.
5) Excepcions que pot oposar un deutor solidari davant la reclamació del creedor (art. 1148 CC) Del deutor solidari podrà utilitzar les excepcions que derivin de la naturalesa de la relació i les que li siguin personals.
De la naturalesa de la relació seria que el deute està prescrit o que sigui nul·la de ple dret perquè l’objecte sigui il·lícit. També s’anomenen comuns perquè les pot interposar qualsevol deutor.
8 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Una excepció personal seria quan el creedor li ha canviat el termini i el creedor li reclama abans, igual que als altres deutors. El deutor no li ha de pagar ni la seva part ni la dels altres.
Les que personalment corresponguin als demés, només podran servir-se en la part del deute que d’aquests fossin responsables.
Ex. Si A reclamés 100 a Y, Y podria dir-li que només ha de pagar 40.
4.3.3. La relació interna en el deute solidari El deutor que ha pagat tot el deute, podrà adreçar-se contra els altres codeutors per recuperar la part que no li correspon suportar a ell. Si la participació de cadascun no està fixada, en principi es presumeix que és per parts iguals.
El CC regula en dos articles diferents aquest qüestió: En seus de solidaritat, art. 1145 CC, i en seu del pagament fet per un tercer (qui no és deutor), en els casos establerts per la llei, es produeix la subrogació del tercer enlloc del creedor, per tant, el deutor continua sent deutor i haurà canviat el creedor (no serà el primitiu sinó el tercer que li haurà pagat). Art. 1210 CC estableix els supòsits en què el tercer que paga deute aliè es subroga enlloc del creedor. El número tercer estableix que el deutor solidari que paga al creedor tot el deute, es subroga enlloc del creedor, encara que no diu deutor solidari està pensant en ell, però només es subroga en la part de deute dels demés.
Ex. 1210.3 CC X(25), Y(35), Z(30) i A (90).
Si X paga tot el deute, 90, a A, subroga al creedor i llavors, X serà creedor d’una quantitat de 65 i podrà reclamar a Y o Z els 65.
Art. 1145 paràgraf 2 CC: qui va fer el pagament només podrà reclamar dels seus codeutors la part que a cadascú li correspongui. Així doncs, Ex. X només podrà reclamar a Y 35 i a Z 30.
Aquests dos articles es contradiuen i hi ha diverses teories: en la doctrina es diu que cal partir de l’article 1145 CC, però sí que hi haurà una subrogació de totes les garanties que tingués el crèdit, és a dir, podrà haver subrogació en els beneficis. En canvi, el TS sempre ha aplicat l’article 1145 CC i mai ha dit que hi hagi una subrogació limitada a les garanties.
Apart l’article 1145 CC diu que també els hi pot reclamar els interessos de la bestreta (anticipo), calculats sobre la part de cada deutor i es calcularan des de la data que ha pagat X fins que pagui Y a X. La quantitat serà l’interès legal.
4.4. Solidaritat de creedors Cadascun dels creedors pot reclamar el tot i el deutor pot pagar a qualsevol, encara que si hagués estat demandat per algun, hauria de realitzar el pagament el demandant (art. 1142 CC).
Cada creedor està legitimat per interposar individualment accions. No cal que tots litiguin alhora contra el deutor.
Segons l’article 1141 CC, cadascun dels creedors solidaris pot fer lo que sigui útil als demés, però no lo que li sigui perjudicial. Interrompre la prescripció ho pot fer un.
Art. 1141 CC diu que no pot fer lo que sigui perjudicial pels demés. Aquest s’aplica a les relacions internes.
Art. 1143 CC: la novació, compensació, confusió o remissió del deute feta per qualsevol dels creedors solidaris, extingeix l’obligació. Aquest article s’aplica a les relacions externes.
Així doncs, els altres creedors poden reclamar al creedor condonador la seva part.
9 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 10 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 3 - Classes d’obligacions per raó del seu objecte 1. Obligació de donar (no examen) 2. Obligació de fer i de no fer (no examen) 3. Obligacions específiques Tenen per objecte entregar individualment una cosa determinada.
Ex. El pis 2n dret del núm. 47 de c/Muntaner de BCN L’existència de l’obligació depèn de l’existència de la cosa (Art. 1182 CC). Si la cosa es perd sense culpa del deutor, l’obligació s’extingeix.
Si la cosa s’hagués perdut abans de realitzar el contracte, l’obligació no neix (art. 1460 CC).
L’obligat a entregar una cosa ho està també en conservar-la amb la diligència d’un bon pare de família (art. 1094 CC).
Ha de mantenir la cosa en l’estat que tenia, quan neix l’obligació d’entregar-la (art. 1468, paràgraf primer).
L’obligació compren la d’entregar tots els accessoris (art. 1097 CC).
Recauen sobre bens infungibles (no substituïbles).
4. Obligacions genèriques L’objecte està determinat per referència amb un gènere i es compleix entregant qualsevol cosa del gènere.
Ex. Entregant 100kg de blat qualsevols.
En principi, l’obligació genèrica recau sobre coses fungibles (les coses que es poden canviar).
No se’ls pot aplicar l’article 1182 CC. Sempre hi haurà coses del gènere amb les que complir. Genus numquam perit.
Per complir l’obligació genèrica, hi ha un moment que s’ha d’especificar o concentrar, fixant els individus del gènere amb els quals es complirà amb l’obligació i, llavors, l’obligació esdevindrà específica.
Ex. Vull complir amb aquests 100kg de blat, en aquest moment esdevé una obligació específica.
Si no es pacta qui ha de fer l’especificació, s’entén que correspon al deutor realitzar-la, en virtut del principi favor debitoris (quan hi ha una qüestió dubtosa, sempre s’ha de decidir en favor del deutor).
L’especificació és important a efectes del risc de pèrdua de la cosa. És dubtós que l’especificació la pugui fer unilateralment el deutor, separant els individus del gènere amb els que va a complir abans del moment del compliment, doncs suposaria traslladar unilateralment el risc de pèrdua al creedor.
El creedor no podrà exigir la millor qualitat, ni el deutor pretendre complir amb la pitjor (art. 1167 CC).
5. Obligacions alternatives En l’obligació, han estat disposades diferents prestacions en forma disjuntiva de manera que el deutor s’alliberarà complint per complet una d’elles (art. 1131 CC).
5.1. La facultat d’elecció La facultat d’elecció correspon al deutor almenys que expressament s’hagi concedit al creedor (art. 1132 paràgraf primer).
Feta l’elecció, aquesta és irrevocable (art. 1136 CC).
11 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Si el deutor és titular de la facultat d’elecció, però no tria, el nostre CC no diu res sobre que fer en aquest cas. Hi ha codis estrangers que diuen que, en aquest cas, podrà escollir el creedor. Davant el silenci del nostre CC, sembla que aquesta és la solució més equitativa.
5.2. La impossibilitat sobrevinguda de les prestacions (no entra examen) El CC estableix unes normes que regula la impossibilitat sobrevinguda de les prestacions en funció de a qui correspon l’obligació, de si es tracta de totes o d’una d’elles, i si en la impossibilitat hi ha tingut culpa el deutor.
6. Obligacions facultatives Es deu només una prestació, però el creedor faculta al deutor a alliberar-se complint amb una altra prestació diferent.
Ex. El deutor deu un quatre, però el creedor el faculta que també es pot alliberar entregant un cotxe enlloc d’un quadre.
Què passa si esdevé impossible entregar el quadre? En aquests casos, s’extingeix l’obligació encara que sigui possible de complir amb l’altra prestació atès que només hi ha una única obligació i amb un únic objecte (el quadre).
Si s’extingeix per cas fortuït l’obligació facultativa, no s’extingeix l’obligació principal perquè no ha esdevingut impossible.
Ex. Art. 1143 CC 7. Obligacions pecuniàries Són les obligacions d’entregar una suma de diners determinada en quant que és diners.
Si algú s’obliga a pagar en diners la quantitat determinada que val una cosa, s’anomena deute de valor.
7.1. Concepte. Pagament Cal tenir en compte l’article 1170 paràgraf segon: l’entrega del deutor de pagarés, lletres de canvi o altres documents mercantils, només produeix els efectes del pagament quan hagin estat realitzats o, per culpa del creedor, s’haguessin perjudicat. En aquest darrer cas, el deutor quedaria alliberat.
Entre tant, l’acció derivada de l’obligació primitiva, quedarà en suspens i, per tant, el creedor no podrà reclamar res.
7.2. Nominalisme i valorisme La inflació planteja el problema de si quan transcorre un termini de temps rellevant entre els moments de néixer i complir amb l’obligació, el deutor ha d’entregar la suma de diners fixada en el moment de néixer l’obligació (que és el que s’anomena nominalisme) o la suma de diners corresponent al poder adquisitiu de la primera (que és el que s’anomena valorisme).
La jurisprudència i la doctrina mantenen que regeix el nominalisme, encara que en el CC no hi ha cap norma que ho prevegi explícitament.
7.3. Remeis correctors del nominalisme El creedor per cobrir-se de la inflació pacta clàusules d’estabilització.
La clàusula més freqüent és actualitzar la suma inicialment deguda aplicant determinats índexs que reflecteixen l’augment dels preus, per exemple, l’IPC. Una altra forma seria establint un deute de valor.
Molt excepcionalment, en algun cas el TS ha corregit el principi nominalista per evitar injustícies, així en una sentència de 23 de novembre de 1962.
12 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 8. El deute d’interessos 8.1. Concepte i caràcters És la suma de diners que s’ha de pagar per la utilització d’un capital aliè de diner.
L’interès ha d’ajustar a la quantitat del capital i a la duració del deute de capital. L’obligació d’interessos és accessòria de l’obligació de pagar el capital. No obstant, els interessos ja devengados (meritats) és un deute amb substantivitat pròpia.
8.2. Classes d’interessos En funció de l’origen: • Legals (ex. El deutor solidari que paga la part de tots, pot reclamar als altres deutors la seva part i els interessos de la part que ha avançat).
• Convencionals (ex. Els del banc).
En funció de la quantia: • Legals (ex. Llei de pressupostos generals es fixa l’interès legal per a l’any següent) • Convencionals. (ex. Les parts han pactat que és del 8%) També hi ha interessos • • Remuneratoris o compensatoris: serveixen per compensar a un tercer la utilització del seu capital.
Moratoris: els que deu el deutor per haver incorregut en mora. La seva quantitat, en principi, serà pactada per les parts.
Si no està pactat, s’aplicarà l’interès legal.
Al llarg de tota la història, hi ha hagut gent que presta a interessos excessius. Està vigent una llei que limita els interessos que es poden pactar en un contracte de préstec (llei de usura de 1908, també anomenada llei Azcárate): diu que no es pot pactar un interès notablement superior al normal del diner i llavors és nul el préstec. Serà aplicable a tota operació semblant a un préstec.
La legislació dels consumidors és l’altra norma per protegir a la gent dels abusos d’interessos moratoris, però no contra interessos remuneratoris abusius.
8.3. La prescripció del deute d’interessos Hi ha termini genèric de prescripció que en el CCCat és de 10 anys i hi ha terminis específics de prescripció.
Hi ha un supòsit de termini específic que és de 3 anys que és per als pagaments que s’hagin de fer per anys o en terminis més breus. En el CC també existeix un termini especial de prescripció per aquests supòsits i és de 5 anys.
El TS, per al CC, ha aplicat per als interessos remuneratoris aquest termini especial de prescripció però no als interessos moratoris. Ha entès que els moratoris més que interessos són una indemnització per danys i perjudicis.
9. Interessos dels interessos (anatocisme) Consisteix en capitalitzar els interessos vençuts i no pagats perquè produeixin a la vegada interessos.
Art. 1109 paràgraf primer: Els interessos vençuts esdevindran l’interès legal des de que són judicialment reclamats encara que l’obligació hagi guardat silenci en aquest punt. Perquè hi hagués anatocisme, els interessos vençuts haurien d’esdevenir el capital.
En el CC no hi ha cap cas pròpiament d’anatocisme.
13 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 14 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 4 - Classes d’obligacions per raó del vincle. Altres 1. Obligacions unilaterals i bilaterals. Bilateralitat perfecta i imperfecta.
Quan una persona està obligada davant d’una altra, estem davant d’una obligació unilateral. També quan s’han de deure mútuament i les obligacions no tinguin cap connexió.
Quan les persones siguin a la vegada creedors una de l’altra i cada obligació funciona com a contrapartida de l’altra, és a dir, cadascuna te la seva causa o raó d’existir en l’altra, sense la qual no tindria sentit, estem davant d’obligacions bilaterals, anomenades també recíproques. Ex. Obligacions derivades de la compra-venta (el comprador s’obliga a pagar i els venedor a entregar la cosa) En el contracte de depòsit gratuït, encara que sigui gratuït, poden aparèixer obligacions per ambdues parts: En tot contracte de depòsit sorgeix l’obligació del depositari de conservar la cosa i al depositant d’assumir les despeses de conservació. Aquestes obligacions no són recíproques perquè una no és la causa de l’altra. En aquests casos es parla de bilateralitat imperfecta.
2. Règim jurídic de les obligacions recíproques: la mora, l’excepció de contracte no complert i la resolució per incompliment Constitució de la mora Perquè un deutor incorreixi en mora jurídica no basta amb que es retardi amb el pagament de l’obligació sinó que el creedor li ha de reclamar el compliment (art. 1100 CC). El creedor ha d’intimar al deutor.
L’article 1100 CC introdueix unes excepcions en què no és necessari intimació: En les obligacions sinal·lagmàtiques des de que un dels obligats compleix la seva obligació, compleix la mora per a l’altre. Sembla que en les obligacions sinal·lagmàtiques, la mora és automàtica. No obstant, això no està tan clar que sigui així perquè l’últim paràgraf no està previst per cap ordinal. Si el legislador hagués volgut introduir una tercera excepció, hauria començat amb “tercer...”. Llavors, aquesta frase cal posar-la en connexió amb el darrer paràgraf: en les obligacions recíproques cap dels obligats incorreix en mora si l’altre no compleix o no se llega a complir.
Així doncs, cal entendre que en les relacions recíproques, qui intima a l’altre no el constitueix en mora si no ha complert la seva obligació, però pressuposat que ja ha hagut intimació sense que hi hagi mora, des del moment en què qui ja ha intimat compleix la seva obligació, comença la mora per a l’altre sense necessitat d’una segona intimació després del compliment.
Jurisprudència del TS: ens trobem amb sentències que afirmen que en les recíproques la mora és automàtica però també ens trobem amb sentències que indiquen lo contrari, és a dir, que la mora no és automàtica i es necessita intimació. Analitzant la jurisprudència veiem que les sentències que diuen que la mora és automàtica, aquesta justificació con constitueixen el fonament del fallo, en canvi, les sentències en què diuen que no és automàtica, sí que és el fonament del fallo.
STS 15 de juliol de 1991, s’havia celebrat una compra-venta i s’havia pactat l’aplaçament del pagament del preu en successius terminis i el comprador es va retardar en el pagament dels terminis. El venedor pretenia que esdevinguessin interessos moratoris des de la data en que havia arribat el venciment del termini i el comprador no va pagar, però el TS va entendre que això no era correcte i que el comprador només devia interessos moratoris des de la data en què el venedor li va reclamar el pagament dels terminis. Exemple de què en les relacions sinal·lagmàtiques la constitució de la mora no és automàtica sinó des de quan hi hagi la intimació.
Excepcions de contracte no complert Perquè no es trenqui l’equilibri que hi ha en les relacions sinal·lagmàtiques, aquestes si no es pacta una altra cosa, s’han de complir simultàniament. Una conseqüència del compliment simultani és que una de les parts, es pot oposar 15 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat a complir amb la seva prestació quan l’altra part no compleixi amb la seva, que és el que s’anomena excepció de contracte no complert. “excepto non acumpleti contractus” El CC ho recull per a contractes particulars, per exemple, art. 1466 CC.
Aquesta excepció també s’admet quan l’incompliment no és exacte o sigui defectuós.
Quan s’han pactat que les obligacions siguin de compliment successiu, el primer obligat a complir no pot oposar aquesta excepció però sí pot oposar-se al compliment al·legant que hi ha un perill fundat de que l’altra part no compleixi (art. 1567 CC).
Resolució per incompliment Davant l’incompliment d’una de les parts, l’art. 1124 CC faculta a l’altra o a demanar el compliment o a demanar la resolució de les obligacions. La resolució significa que si el que la demana no ha complert la seva prestació, s’extingeix l’obligació i si l’ha complert, pot exigir la restitució d’allò entregat. En aquest cas, l’especialitat està respecte els principis generals ja vistos està en que aquí no cal exigir el compliment especial per via forçosa i també pot demanar una indemnització per danys i perjudicis, com en el cas de l’execució forçosa de l’obligació en forma específica. Un cop es triï una opció o una altra és irrevocable, excepte que sigui impossible. (comprovar) El TS exigeix que l’incompliment sigui greu per això l’incompliment d’una obligació accessòria no dona lloc a la resolució per incompliment.
Es pot demanar la resolució encara que el compliment sigui possible, encara que en alguns casos demanar la resolució quan el compliment és possible i satisfà l’interès del creedor pot resultar pot equitatiu i llavors l’article 1124 CC, en el seu paràgraf tercer, faculta al tribunal a concedir al deutor un termini per complir.
STS 9 de junio de 1986, el comprador d’un apartament en construcció va demanar la resolució del contracte perquè el venedor no li va entregar en la data pactada i el tribunal va dir que no hi havia lloc a la resolució perquè va entendre que el compliment era possible i satisfer l’interès del creedor.
Quan hi ha una compra-venta, el compliment sempre serà possible i satisfarà l’interès del creedor, però no es pot suspendre indefinidament la facultat resolutòria del creedor.
El TS utilitza la formula de que la resolució esta justificada quan concorri una voluntat rebel del deutor de no pagar.
Aquesta formula anava a tendre que només es resoldria si hi hauria dolo o malicia del deutor, però no era equitativa.
El TS ha abandonat aquesta formula i ara diu que no es precís per resoldre que l’incomplidor actuï amb ànim deliberat de causar l’incompliment, bastant que se li pugui atribuir una conducta voluntària no motivada per justa causa obstativa al compliment del contracte. És a dir, per exercitar la capacitat resolutòria, no cal que l’incompliment sigui imputable al deutor, es pot demanar la resolució quan l’incompliment vingui per impossibilitat fortuïta de la que no respongui el deutor.
Qui exercita la capacitat resolutòria, ha d’haver complert.
L’incomplidor no pot exercir la capacitat resolutòria.
El TS admet tant l’exercici judicial de la capacitat resolutòria com l’exercici extrajudicial, per exemple, mitjançant declaració de voluntat adreçada a la altra part de voler resoldre. En aquest darrer cas, els tribunals decretaran que la resolució extrajudicial estava ben feta, en el cas que l’altra part vagi als tribunals, i no resoldran el contracte.
Conseqüències de la resolució: - Les obligacions pendents de compliment s’extingeixen.
Es restitueix lo percebut. El seu fonament legal està en que l’art. 1124 CC està ubicat en seu d’obligacions condicionals i el legislador tracta la facultat resolutòria com si fos una condició resolutòria i, segons l’article 1123CC, quan es compleix la condició resolutòria, les parts han de restituir allò que hagin percebut. Per tant, 16 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat es diu que la resolució produeix els seus efectes extunc 2 (des de llavors, és a dir, des de la celebració del contracte).
Les parts han pogut haver rebut la cosa o el preu (en un contracte de compra-venta), per exemple, qui hagi rebut una finca també haurà de tornar els fruits que hagi obtingut des de que l’hagi obtingut. Així doncs, s’ha de tornar la cosa amb els fruits i el preu amb els interessos. Això es fonamenta en l’aplicació analògica de l’art. 1303CC (nul·litat de contractes) i el 1195 CC (recensió dels contractes).
Resolució de la compra-venta d’una cosa: el comprador ha d’entregar la cosa amb fruits.
Ex. En el cas de la compra d’un habitatge, el comprador hauria de tornar l’habitatge i el venedor haurà de tornar la part del preu que hagi rebut i els interessos. En aquests casos, el comprador ha rebut la cosa i el valor d’utilització de la cosa durant el temps que ha gaudit d’ella i ha de tornar el valor d’ús de la cosa, en aquest cas seria la renta d’un arrendament d’un habitatge similar. Això el TS ho ha admès.
3. Altres classes d’obligacions (no entra examen) Obligacions de tracte únic (la prestació es compleix amb una conducta) i tractes successius (la prestació es fracciona en varies conductes, periòdiques i successives).
Les de tracte únic es poden fraccionar però per això no esdevenen en tracte successius.
Ex. La devolució d’un préstec és de tracte únic encara que haguem pactat tornar-lo en quotes.
Hi ha conductes que requereixen que siguin permanents, anomenades de tracte continu (ex. Conservar una cosa).
2 (Produir els efectes ex nunc vol dir des d’ara) 17 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 18 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 5 – El pagament 1. El pagament: concepte i naturalesa jurídica (no entra) 2. Els subjectes del pagament Subjecte actiu: és qui paga. Art 1188 CC legitima a qualsevol tercer a pagar obligació d’altre i el creedor no es pot oposar a acceptar el pagament. Només hi ha una excepció: quan la prestació sigui personalíssima.
Subjecte passiu (creedor): - El pagament es pot fer a persona autoritzada pel creedor (art. 1162 CC al final).
El pagament de bona fer fet al creedor aparent, allibera al deutor (art. 1164 CC). Al veritable creedor només li queda reclamar al qui va rebre el pagament.
Ex. Passaria en una cessió de crèdits. Una persona cedeix a una altra el crèdit però no li notifiquen al deutor.
El deutor paga al creedor originari.
3. Requisits subjectius del pagament (no entra) 3.1. Voluntat del deutor 3.2. Voluntat del creedor 3.3. Requisits per a la validesa del pagament 4. Requisits objectius del pagament Hi ha tres requisits: Identitat (1166 CC). S’ha de pagar el que es deu Integritat no s’entén pagada el deute sinó quan íntegrament s’hagi entregat la cosa (art. 1157 CC) Indivisibilitat (art. 1169 CC): no es pot compel·lir al creedor a l’haver rebut les prestacions 5. Lloc i temps del pagament Lloc: art. 1161 CC ens diu on s’ha de pagar l’obligació i estableix uns criteris generals. Encara per alguns contractes s’estableix uns criteris particulars.
Temps del pagament: - - Si l’obligació és pura, cal complir-se des de que neix (art. 1113CC). Les obligacions pures són aquelles no sotmeses a termini ni a condició.
Si s’ha pactat un termini però el termini és essencial, el creedor pot oposar-se al pagament retaradat perquè ja no satisfarà el seu interès.
Ex. Contracto amb algú que em deixi un cotxe i me’l deixen un altre dia.
Si no es essencial, ha d’acceptar el pagament i pot demanar danys i perjudicis per haver tardat en pagar, d’acord amb el règim de la mora.
El deutor pot pagar anticipadament només si el termini és en benefici seu. Si és en benefici del creedor, només podrà pagar anticipadament si disposa del consentiment del creedor. Art. 1127 CC diu que, si no es diu res, el termini es en benefici dels dos.
A vegades està clar que les parts han volgut assenyalar un termini però no han concretat el termini.
Ex. Préstecs entre familiars o amics. En aquests casos no s’acostuma a senyalar el termini de devolució.
L’article 1128 CC diu que en aquests casos s’haurà d’anar als tribunals perquè aquests fixin la duració del termini.
19 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 6. La prova del pagament. El rebut.
És al deutor a qui li correspon provar que ha pagat. No és al creedor qui li correspon provar que no ha pagat, lo qual seria impossible. No està en el CC i es desprèn de l’article 217.3 de la LEC.
En cara que la llei no ho estableix, el deutor té el dret a exigir un rebut del pagament. Si el creedor li nega a entregarli, el deutor es pot negar a pagar.
7. Despeses del pagament Segons l’article 1168 CC corren de compte del deutor, que deriva del principi d’integritat del pagament perquè si anessin a compte del creedor, aquest mai rebria tot el que se li deu. Sempre rebria tot el que se li deu menys les despeses.
8. La imputació de pagaments Quan algú te variïs deutes d’una mateixa espècia en favor d’un mateix creedor i el deutor paga una, es planteja quin paga. Com precisa la jurisprudència, el problema només es donarà entre deutes vençuts i líquida (líquida és quan esta determinada la seva quantia. Només en aquests dos casos es vencible.
Art. 1172 i 1173 s’estableixen els criteris.
- - El deutor té la facultat d’imputar el pagament al deute que vulgui, però amb uns límits: no pot imputar el pagament al capital fins que no estiguin coberts els interessos.
Si el deutor accepta un rebut del creedor en què es fes l’aplicació del pagament (paràgraf 2n del 1173), no podrà reclamar contra l’aplicació del pagament. Això no significa concedir al creedor la capacitat d’imputar els pagaments. Sinó que únicament que el creedor estaria proposant al deutor una imputació, que el deutor podrà acceptar o no.
Quan no es pugui imputar el pagament, el pagament s’imputarà a la prestació més onerosa. El problema està en determinar quina és la mes onerosa. La jurisprudència ha establert els següents criteris: o És més onerosa l’obligació garantida que no la garantida.
o Més honerosa al garantida amb garantia real que personal.
o Més onerosa l’exclusiva que la compartida amb altres deutors en solidaritat.
o Més onerosa el deute amb interessos que sense interessos.
o Més onerosa amb clàusula penal que sense penal.
En la doctrina s’estableix més onerosa quan el deute ha estat reclamant judicialment.
Per últim, si totes fossin igual d’oneroses, el pagament s’imputarà en prorrata (en parts.) 9. Art. 1110 CC (rebut del pagament en supòsits especials) Aquesta norma diu en el primer paràgraf que el rebut del capital pel creedor sense reserva alguna respecte els interessos, extingeix l’obligació del deutor en quant aquests.
2n paràgraf: el rebut del darrer termini d’un dèbit, sense reserva del creedor, extingeix l’obligació respecte els terminis anteriors.
El TS ha dit que aquesta norma no és una mera presumpció iuris tantum de pagament del interessos o dels terminis anteriors, sinó extingeix l’obligació de pagar-los quan sigui el supòsit de la norma encara que hi hagi constància de que es van deixar a deure interessos o terminis anteriors.
Iuris tantum donaria cabuda a prova en contra. Però el TS l’ha interpretat literalment.
En l’aplicació de l’article 1110 CC es plantegen alguns problemes: 20 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 1) Si quan parla del rebut del capital es refereix al document del rebut o al fet de rebre el pagament. La jurisprudència no és unànime. Hi ha una STS de 16 de març de 1962 diu que l’article 1110 CC s’aplica sobre la base del rebut firmat pel creedor.
2) El moment i forma de fer la reserva del creedor. Si l’article 1110 CC es refereix al fet de recepció del pagament i aquest es fa en mà, sembla que el creedor haurà de formular la seva reserva en aquest precís moment i no valdrà una reserva posterior.
Si el pagament es fa per transferència, es raonable deixar un termini al creedor perquè expressi la seva reserva.
Si el rebut del capital fa referència al document, val lo dit ja. La llei no exigeix que la reserva es faci en el mateix rebut quan aquest és el document, sinó que pot ser en un altre document.
3) Paràgraf primer art 1110 CC, el TS diu que es refereix tant als interessos moratoris com als remuneratoris.
4) El rebut del capital sembla que es refereix a tot el capital. Ens podríem plantejar que passa al pagament d’una part del capital i dels interessos d’aquest capital. Hi ha sentències que admeten l’extinció d’aquesta part dels interessos (STS 24 de març 1984).
5) Quan s’aplica el segon paràgraf, el problema es planteja si es refereix al darrer termini amb el que extingeix l’obligació o es refereix amb el darrer termini que es pagui (és a dir, un termini intermedis).
STS de 1909 que es pronuncia en el sentit de que es refereix al darrer termini amb el que es liquida el deute.
21 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 22 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 6 – El pagament del tercer 1. Pagament del tercer amb efecte extintiu El pagament del tercer pot extingir l’obligació del deutor davant el creedor o subrogar el tercer enlloc del creedor, de forma que el deutor segueix devent el mateix deute encara que no sigui al creedor originari sinó al tercer.
El pagament del tercer té efecte extintiu quan no es donen els requisits perquè es doni el subrogatori. Aquests requisits són que la llei legitimi al tercer per pagar en interès propi, per subrogar-se i que el tercer de fet, pagui en interès propi. Si el tercer legitimat per pagar l’interès propi paga l’interès del deutor, no hi ha subrogació, sinó extinció del deute i el tercer que no estigui legitimat, només podrà pagar per extingir el deute.
Quan el tercer paga amb efecte extintiu, l’art. 1158 paràgraf 2 li concedeix una acció de reemborsament contra el deutor per l’import que ha pagat al no haver pagat contra la seva expressa voluntat. En aquest cas, l’acció és per lo que el pagament hagués estat útil al deutor. En aquest cas, el deutor es veu alliberat del deute que ha pagat el tercer però neix un nou deute contra el tercer que ha pagat.
2. Pagament del tercer amb subrogació 2.1. Concepte de subrogació És ocupar el lloc del creedor permanentment igual tots els altres elements de la relació obligatòria. Si la relació obligatòria estava garantida amb una hipoteca, aquesta subsistirà a favor del nou creedor. Si el deute devengava (atribuïa) interessos, seguirà devengant a favor del creedor (art. 1212 del CC).
En lo que la subrogació perjudica al tercer és en la prescripció. La STS de 23 de juny de 1969 diu que el deutor pot oposar a nou creedor l’excepció de prescripció i com que no ha nascut un crèdit nou, el termini de prescripció no comença a comptar des del pagament del tercer sinó des del moment en que comença el còmput de prescripció del crèdit en el que el tercer es subroga.
2.2. Requisits de la subrogació Que el tercer pagui en interès propi, no en interès aliè (el del deutor per extingir) (art. 1159 CC). Qui pagui en nom del deutor no es subrogarà. Pagar en nom del deutor és manifestar que s’està pagant en interès aliè, interès del deutor, i en aquest cas no hi haurà subrogació perquè es paga per extingit i no per subrogar-se.
Encara que el tercer estigui legitimat per pagar subrogant-se, si paga en nom del deutor, no hi haurà subrogació. La fórmula del 1159 CC és un arrossegament històric.
Segon requisit.- la llei ha de legitimar el tercer a subrogar-se (art. 1209 CC). La subrogació no pot presumir-se fora dels casos mencionats en el codi o altres lleis. El Codi estableix els casos de subrogació en l’article 1210 CC: 1) Quan un creedor pagui a un altre creedor preferent.
2) Quan un tercer no interessat en l’obligació pagui amb aprovació expressa o tàcita del deutor.
3) Quan pagui el que tingui interès en el compliment de l’obligació, excepte els efectes de la confusió pel que fa a la proporció que li correspongui. Aquesta redacció està pensant en el codeutor solidari però també s’inclou en aquest precepte altres interessats en el compliment de l’obligació. Històricament s’ha considerat inclòs el “fiador”. A part que en les normes de fiança, s’estableix expressament les obligacions del fiador.
El TS també considera inclòs en aquest numero, el hipotecant de deute aliè i el tercer posseïdor de finca hipotecada. El tercer posseïdor de finca hipotecada és el que compra una finca ja hipotecada.
La subrogació ve imposada per la llei amb independència de la voluntat del creedor i el deutor, que no l’han de consentir.
23 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes 3.
Professor Antonio Montserrat Presumpció de subrogació Art. 1210 CC comença d’una forma qüestionable perquè comença dient que es presumirà que hi ha subrogació. Lo correcte hagués estat dir: hi haurà subrogació quan..., perquè la llei presumeix fets i no efectes jurídics (i la subrogació és un efecte jurídic).
La llei estableix els efectes jurídics però no els presumeix.
Hernández Moreno explica que hi ha una vertadera presumpció però lo que presumeix la llei és que, en aquests casos del 1210, el tercer està pagant en interès propi per subrogar-se. Així doncs, quan el tercer paga sense dir es presumeix que paga en interès propi i hi haurà subrogació.
4.
Subrogació parcial Es dona quan el tercer paga parcialment el deute, però en aquests casos hi haurà una concurrència de crèdits, el del creedor original per la resta que no s’ha pagat. L’article 1213 estableix que el creedor primitiu pot exercitar el seu dret per la resta amb preferència al que s’hagués subrogat parcialment (independentment de com siguin les quantitats).
5.
Règim jurídic de la posició del tercer subrogat La seva posició jurídica és la mateix que el creedor que ha subrogat. La TS de 21 de maig de 1984 afirma que el deutor pot oposar al subrogat les excepcions que podia oposar al creedor originari, i encara que els efectes de la subrogació són similars als de la cessió de crèdit, no s’apliquen a la subrogació les normes de cessió de crèdit perquè la subrogació es produeix en virtut de llei sense intervenció del creedor originari.
6. Subrogació de l’article 1211 i la llei de subrogació i modificació de préstecs hipotecaris L’art. 1211 estableix un supòsit de subrogació una mica diferent dels que hem vist. No és el tercer qui paga i es subroga enlloc del creedor, sinó que és el deutor el que paga amb diner agafat a préstec d’un tercer el que subroga el tercer enlloc del creedor, sense consentiment d’aquest.
Amb això es tracta de facilitar als deutors quan l’interès que estan pagant pels seus deutes és superior al que podrien obtenir en el mercat, la cancel·lació dels seus deutes agafant diner a préstec amb un interès més baix amb el que cancel·lar el deute antic.
Com que el nou prestador exigirà una garantia, normalment hipotecaria, i pot ser que el deutor no tingui altre bé que hipotecar, se li permet que subrogui al nou prestador en el lloc de l’antic creedor, amb la conseqüència que també quedarà subrogat en la hipoteca que l’antic creedor tingues.
En Espanya, la dècada dels 90 es va produir el fenomen de la baixada del tipus d’interès dels préstecs hipotecaris i es va promulgar la llei de 30 de març de 1994 sobre subrogació i modificació de préstecs hipotecaris, basat en l’article 1211 CC. El deutor d’un préstec hipotecari concedit per una entitat financera podrà subrogar a una altra entitat financera sense el consentiment de la primera, quan per pagar el deute hagi agafat prestat el diner de la segona per escriptura publica fent constar el seu propòsit en ella.
Només s’aplica a préstecs d’entitats financeres i hipotecaris.
Aquesta llei introdueix una novetat en l’article 1211, la primera entitat financera té dret a innervar la subrogació si es compromet a modificar les condicions del préstec que igualin o millorin les ofertades pel segon prestador.
Si el primer prestador obstaculitza la subrogació, hi ha un procediment previst en la llei perquè es dugui a terme la subrogació. La llei estableix que es pot donar el préstec encara que no hi consti la possibilitat d’amortització anticipada i estableix que qualsevol que sigui la comissió pactada, el primer prestador només podrà percebre l’1%.
7. La subrogació convencional (no entra examen) 24 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 7 – Els subrogats del pagament 1. Dació en pagament Es la prestació realitzada consentint el creedor enlloc de l’original deguda amb idèntic valor extintiu.
Datio in solutum S’està d’acord en que la prestació originaria només s’extingeix amb el compliment de la substitutiva, però no en altres punts. Si la cosa entregada, no era propietat del deutor i el vertader propietari la reivindica, es discuteix si l’antiga obligació reviu o si el deutor queda obligat al sanejament per evicció.
L’evicció es dona quan el comprador d’una cosa se li reclama la cosa, perquè el venedor no era el propietari i aquest esdevé responsable. Això s’anomena sanejament per evicció i el venedor esta obligat a indemnitzar al comprador.
A favor de que no reviu la primitiva obligació està en que amb la dació, l’obligació ja ha estat extingida i no hi ha base legal perquè revisqui una obligació extingida. En el cas que revisqui, ens trobaríem en un cas d’error.
Si el creedor hagués sabut la que la cosa era aliena, no hauria consentit la dació en pagament i per tant pot demanar l’anul·lació de la dació i renaixerà l’obligació antiga.
D’altra banda, la dació en pagament acostuma anar precedida per un acord entre el deutor ie l creedor . Aquest acord no té més efecte que el del creedor no pot reclamar la prestació originaria però tot continua igual. Només hi ha una obligació, la primitiva que no s’extingirà fins que el deutor no realitzi la substitutiva.
Si esdevé impossible fortuïtament la prestació originaria, l’obligació s’extingeix encara que es pugui complir la substitutiva. Si esdevé impossible la substitutiva, no afecta a la prestació original.
Si el deutor no realitza la substitutiva, el creedor no pot exigir el seu compliment, doncs no ha nascut una obligació de compliment de la mateixa. Només podrà sol·licitar el compliment de l’originaria. La única conseqüència de que el deutor no compleixi la substitutiva es que el creedor es veu deslligat del seu compromís de no demanar la prestació antiga. El mecanisme es el mateix que el de l’obligació facultativa.
2. Pagament per cessió de bens Consisteix en que el deutor entrega la possessió dels seus bens als creedors perquè els venguin i amb el preu obtingut cobrin els seus crèdits. Si l’import no arriba per pagar els seus deutes, aquestes subsisteixen per la resta. Si l’import es superior a la quantitat del deutes, els creedors tornen el sobrant al deutor.
Datio pro solvendo 3.
La mora del creedor i la consignació del pagament La mora del creedor no és una subrogació.
Mora del creedor No està regulada en el CC, és una construcció doctrinal. A la practica, al creedor no li interessa entra en mora.
La mora del creedor es dona quan aquest retarda injustificadament la realització de la prestació per no rebre-la o no cooperar a que el deutor compleixi quan sigui necessària la seva cooperació. Els efectes son: 1) Si la prestació esdevé impossible sense culpa del deutor, l’obligació s’extingeix, fins i tot en els caos que el deutor respondria de la pèrdua.
2) No regeix la presumpció de que la pèrdua de la cosa, si esta en poder del deutor, es culpa d’aquest (art. 1183 CC).
3) Fa cessar la mora del deutor o evita que es produeixi.
25 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 4) Evita al deutor tota possible conseqüència perjudicial que es seguiria si no s’hagués complert. Per exemple, que l’altra part pogués demanar la resolució per incompliment.
5) L’oferiment del pagament per consignació.
Quan el deutor vol complir i no pot fer-ho perquè el creedor no es presta a cobrar, la llei arbitra un procediment per alliberar-lo de la seva obligació: oferiment del pagament i consignació de la cosa deguda.
Aquest procediment esta en l’article 1176 i ss del codi civil, modificats per la llei de jurisdicció voluntari de 2 de juliol de 2015.
En aquesta modificació de la llei s’admet la consignació davant notari apart de la consignació judicial.
Quan el deutor consigna la cosa deguda i el creedor no accepta la consignació al·legant que no és lo que se li deu, si la consignació es judicial, el jutge té facultat per resoldre.
Si es fa la consignació davant notari i el creedor al·lega que no es lo que se li deu, s’acaba aquí l’expedient.
26 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 8 – L’incompliment de l’obligació 1. Supòsits en que el deutor compleix amb la prestació deguda i responsabilitat del deutor: consideracions generals.
Incompliment hi ha quan el deutor no compleix exactament la prestació deguda. Tipus: 1) Incompliment definitiu de l’obligació La prestació ha esdevingut objectivament impossible o el termini de compliment es essencial o el deutor no esta disposat a complir de cap de les maneres.
2) Incompliment moros Un incompliment tardà, no és exacte perquè el compliment ha tardat 3) Es compleix però la prestació es inexacta o defectuosa.
4) L’incompliment pot ser donat per accident extraordinari no imputable al deutor, cas fortuït o cas major. A un fet imputable al deutor, dolo o negligència.
En el primer cas, com a norma general, el deutor queda alliberat, en el segon cas, respon i ha d’indemnitzar al creedor per danys i perjudicis (art. 1101).
El primer dany i perjudici que sofreix el creedor es no rebre la prestació deguda i també se li poden produir altres danys i perjudicis.
El creedor primer ha de demanar el compliment forçós en forma especifica i, si no es possible, el compliment per equivalència, és a dir, el valor econòmic de la prestació deguda, i si no es possible el compliment per equivalent, a mes podrà demanar en ambos casos els danys i perjudicis que demostri que li han provocat l’incompliment del deutor.
2. La mora del deutor: concepte, requisits i conseqüències La mora del deutor és el retardament del compliment de l’obligació de la qual és responsable el deutor. Requereix que l’incompliment sigui possible ja que sinó estaríem davant un incompliment definitiu.
En la mora el deute ha de ser exigible (ha hagut de vèncer el termini) i ha de ser liquida (ha d’estar determinada la quantitat). In illiquidis non fit mora Fa uns anys el TS deia que no hi havia liquiditat quan es condemnava al deutor a pagar una quantitat inferior a la quantitat demandada. Per tant, els interessos moratoris començaven a corre des de que es dictava la sentència i no des de la demanda del creedor o una reclamació anterior prèvia. Després la jurisprudència ha rectificat aquest criteri i condemna a interessos moratoris des de la reclamació del creedor, encara que la quantitat reconeguda en sentència sigui inferior a la demandada per l’actor.
D’altra banda, l’article 506 de la LEC diu que la quantitat a la que es condemna al deutor, comença a devengar interès moratori, que es el legal més dos punts, des de que es va dictar la sentència de primera instància si aquesta és confirmada.
El requisit de la mora és la reclamació del creedor al deutor, ja sigui judicial o extrajudicial. (important).
Perquè el deutor corri en mora no és suficient que el termini s’acaba i la quantitat sigui líquida, sinó que també és necessari la intimació, és a dir, que el creedor reclami.
L’article 1100 CC estableix dos excepcions a la necessitat de la intimació: a) Quan l’obligació o la llei declarin que la mora és automàtica.
27 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat b) Quan resulti de la naturalesa o circumstàncies de l’obligació, que la designació de l’època va ser motiu determinant per establir l’obligació.
Aquí no ens referim al terme essencial, perquè si el terme fos essencial, no hi hauria mora sinó que hi hauria incompliment definitiu. Sinó que es refereix aquells supòsits en que el termini fou motiu determinant però no exclusiu per establir l’obligació, de manera que arribat el termini, el compliment encara satisfà l’interès del creedor.
Ex. Contractació d’una carpa per una boda.
En les obligacions mercantils no és necessària la intimació per a la mora perquè així ho estableix el codi de comerç.
Conseqüències de la mora Art. 1101 CC Indemnització per danys i perjudicis que haurà de provar el creedor.
El deutor passa a respondre de la impossibilitat per cas fortuït.
“Art. 1096 paràgraf tercer i 1182 CC.” En aquests casos s’ha proposat l’aplicació analògica 1196 paràgraf 2n, que preveu que el que té l’obligació de retornar lo cobrar indegudament de mala fe, obligació que esdevé impossible per cas fortuït i que, a pesar d’això, l’obligació subsisteix perquè qui ho va cobrar ho va cobrar de mala fe, no obstant, el deutor es pot alliberar demostrant que d’igual manera, s’hagués produït el cas fortuït si la cosa s’hagués trobat en poder del que la va entregar. Es fonamenta l’aplicació analògica en que al fer respondre al deutor morós del cas fortuït no es fa com a sanció sinó perquè es presumeix que la cosa que s’ha destruït en el seu poder, no s’hauria destruït en poder del creedor. Per tant, si demostra que també s’hauria destruït en poder del creedor, el deutor morós no ha respondre del cas fortuït.
3. L’execució defectuosa de la prestació i els seus diversos supòsits Aquí incloem tots els supòsits excepte el de la mora. Supòsits que s’anomenen compliment puntual però inexacte.
Qualsevol quina sigui la causa de la inexactitud, per exemple, es compleix amb un lloc diferent al que s’havia de complir, falta d’identitat o integritat en la prestació, s’entrega alguna cosa defectuosa, el CC no regula de forma orgànica el compliment defectuós de la prestació. L’article 1101 CC només ens diu que està obligat a indemnitzar danys i perjudicis el deutor que de qualsevol manera contravingués el tenor de l’obligació.
A part d’aquest remei, en virtut de l’aplicació analògica 1966 i 1969 CC, el creedor pot rebutjar qualsevol prestació defectuosa.
Si el creedor rep una prestació defectuosa sense protestar i el defecte era apreciable, el deutor queda alliberat de responsabilitat. Doncs és càrrega del creedor examinar la prestació.
Quan el defecte només es posa de manifest després de la recepció de la prestació pel creedor, aquest tindrà una acció de rectificació be perquè el deutor repari els defectes o be perquè faci una nova prestació que s’ajusti a lo convingut. Aquest seria un principi general, però veurem que en el cas del contracte de compra-venta, el CC no concedeix cap d’aquests remeis sinó que altres.
En el camp de les obligacions sinal·lagmàtiques, davant el compliment inexacte d’una part, si l’inexactitud és substancial, l’altra podrà demanar la resolució per incompliment, i també podrà oposar l’excepció de contracte complert defectuosament.
4. L’incompliment definitiu: la impossibilitat sobrevinguda i la frustració del fi del negoci.
Hi ha impossibilitat sobrevinguda quan succeeix un fet de caràcter objectiu que impossibilita a qualsevol persona, i no només al deutor, el compliment.
28 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Si és fortuït, s’extingeix l’obligació (art. 1182(pèrdua de la cosa) i 1184 CC).
El nostre codi no preveu el cas de la impossibilitat parcial. Es proposa que en les obligacions amb causa onerosa, hi haurà extinció parcial o total a elecció del creedor (art. 1460 p.2 CC). En les obligacions amb causa gratuïta, l’obligació s’extingirà parcialment.
La jurisprudència a equiparat la impossibilitat sobrevinguda a la dificultat extraordinària per complir. La STC de 9 novembre de 1949 diu que al deutor no se li pot exigir vèncer dificultats que puguin ser equiparades a la impossibilitat o exigir sacrificis absolutament desproporcionats o violació de deures més alts.
Frustració del fi del negoci Hi ha casos en que la prestació es possible, però per circumstàncies sobrevingudes, ja no satisfà l’interès del creedor i llavors l’obligació s’extingeix.
Ex. Dos fabricants, un es compromet davant l’altre a no dedicar-se a l’exercici de la industria del primer. Però si llavors el primer desmonta la seva fabrica i ja no produeix aquests productes, ja no té sentit l’obligació i s’extingeix.
29 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 30 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 9 – La responsabilitat del deutor 1. Cas fortuït i força major Art. 1105 CC: cas fortuït i força major són aquells successos que no s’haurien pogut preveure o, que previstos, fossin inevitables, obrant el deutor diligentment.
Per al CC, ordinàriament cas fortuït és igual a força major, i així ho diu la jurisprudència. No obstant, l’article 1784 CC al regular la responsabilitat dels hotelers pels efectes dels viatgers, distingeix entre successos no imputables al deutor especialment greus als que denomina força major. Llavors, els successos menys greus seran els de casos fortuïts i fa respondre als hotelers d’aquests successos greus, però no dels mes greus.
Al llarg de la història, s’han proposat varies distincions entre cas fortuït i força major.
Cas fortuït producte de les forces de la naturalesa i força major de l’acció d’un tercer. Cas fortuït relatiu al cercle del deutor i força major aliena a tal cercle.
Cas fortuït es podria haver evitat d’haver-se pogut preveure i, força major, ni previst es podria haver evitat.
El codi civil no accepta aquests criteris, equipara cas fortuït amb força major, i quan ho distingeix ho fa en relació amb la major o menor gravetat del succés.
El deutor no respon per cas fortuït (art. 1105 i 1182 CC), però com que la neglicència es presumeix (art. 1983 CC), el deutor en principi no quedarà alliberat i per alliberar-se haurà de provar el cas fortuït. El deutor excepcionalment respon del cas fortuït, - Quan estigui constituït en mora, segon, Quan s’hagi compromès a entregar una determinada a casa a dos o més persones (1096 p3) (venedor que ven una cosa a dos persones diferents), Quan l’obligació d’entregar cosa i determinada provingui de delicte o falta (1085 CC).
En els supòsits concrets en que la llei ho senyali (art. 1886, 457, 1744 CC).
Quan així s’hagi establert en l’obligació (art. 1105 CC).
No és cas fortuït l’incompliment causat per fet dels auxiliars o dependents perquè el deutor és responsable de qualsevol incompliment derivat de la seva organització. Per això, les vagues dels propis treballadors, a diferencia de les generals o sectorials, no l’exoneren de la seva responsabilitat.
Art. 1186 CC diu que, extingida l’obligació per la pèrdua de la cosa, correspondran al creedor totes les accions que el deutor tingués contra tercer per raó de la pèrdua.
Ex. El deutor ha d’entregar una cosa especifica i determinada. Llavors arriba un tercer i li crema. Llavors el deutor té una acció contra aquest tercer. L’article 1186 CC diu que aquestes accions corresponen a ser exercitades pel creedor.
2. La culpa i el dolo Encara que la redacció de l’art. 1101 CC no és molt correcta, perquè el deutor que incompleix tingui que indemnitzar danys i perjudicis és necessari que l’incompliment es degui a dolo o negligència del deutor. El CC parla de culpa en sentit ampli, comprensiu de dolo i negligència, o be en un sentit estricte que es refereix només a la negligència.
El dolo és la voluntat conscient del deutor d’incomplir l’obligació. No és necessari que el deutor sigui conscient del dany que causa ni tingui intenció de danyar. Únicament, conscientment no compleix.
La prova del dolo correspon al creedor.
La culpa en sentit estricte o negligència consisteixen en l’omissió de la diligència deguda. L’article 1104 CC dóna dos criteris per saber quan s’ha observat o no la diligència deguda, però són contradictoris.
31 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat En el 2n paràgraf diu que s’exigirà la diligència que correspondria a un bon pare de família, és a dir, estableix un criteri abstracte. En canvi, el 1r paràgraf fixa que la diligència deguda depèn de cada supòsit concret. En concret diu diligència que exigeixi la naturalesa de l’obligació i correspongui a les circumstàncies de les persones, temps i lloc.
Aquests dos criteris es poden conciliar, dient que s’exigeix la diligència que observaria un bon pare de família que hagués de complir l’obligació de que es tracta tenint en compte les circumstàncies del cas.
La jurisprudència entén que es presumeix la negligència amb base a l’article 1183 segons el qual, quan la cosa s’hagués perdut en poder del deutor, la pèrdua va ocorre per culpa seva. Aquest és aplicable a les obligacions de fer de resultat i de no fer.
Si és una obligació de fer de medis, la jurisprudència diu que el creedor ha de provar la negligència del deutor.
Ex. Obligació de fer de resultat: Pintar un quadre.
Ex. Obligació de fer de medi: posar el medi. Per exemple, un advocat es compromet a posar els medis per vetllar pels interessos del seu client de la millor manera possible. No a obtenir un resultats.
Les obligacions dels metges també són obligacions de medis. Ara bé, si després d’una intervenció mèdica hi ha uns resultats que mai passen, si que es pot presumir la negligència.
Art. 1103 CC concedeix als tribunals la facultat de moderar la responsabilitat del deutor negligent.
3. Modificacions convencionals a les regles de responsabilitat L’article 1105 CC permet el pacte pel qual el deutor respon del cas fortuït. L’article 1104 p.2 que es pacti el grau de diligència exigible al deutor.
S’admeten sense problema pactes d’agravació de la responsabilitat, però els limitatius i els exoneratius són vistos amb reserva atès que es presten a l’abús de la part que en el contracte ostenta una posició dominant. Tenen el límit de l’article 1102 CC que diu que la renúncia a l’acció per demanar responsabilitat per dolo és nul·la.
Les clàusules invàlida es tenen per no posades però no invaliden l’obligació.
4. Efectes de l’incompliment de l’execució forçosa en forma específica i la indemnització de danys i perjudicis Davant l’incompliment del deutor, si el compliment encara és possible, el creedor en primer lloc ha de demanar el compliment forçós en forma específica. No pot demanar l’equivalent pecuniari, doncs el creedor té dret a la prestació a la que s’ha obligat el deutor però no al seu equivalent pecuniari.
El compliment forçós en forma especifica està en l’article 1096 i 1098 CC, i també en els arts. 761 i ss del LEC que regulen els procediments per a l’execució forçosa de les obligacions.
Junt amb l’execució forçosa en forma específica pot demanar la indemnització per danys i perjudicis que li hagin produït l’incompliment del deutor, tal i com vam veure que es desprenia de l’article 1124 CC.
Indemnització de danys i perjudicis Art. 1106 CC estableix que la indemnització comprèn no només el valor de la pèrdua soferta, dany emergent, sinó el del guany que hagi deixat d’obtenir (lucro cessant). Regeix el principi del resarcimiento integral. No només s’ha de deixar el creedor en les mateixes condicions que estaria de no haver-se celebrat el contracte (dany emergent) sinó en les que estaria d’haver-se complert el contracte (lucro cessant).
Cal satisfer no només l’interès contractual negatiu sinó que també el positiu.
La jurisprudència repeteix fins a la sacietat que el creedor ha de provar l’existència de danys i perjudicis perquè se li indemnitzi.
En ocasions, la jurisprudència diu que el creedor queda rellevat de la prova quan de l’incompliment es dedueixi necessària i fatalment l’existència del dany. Inre ipsa 32 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Entre el dany emergent, el primer perjudici que sofreix el creedor és el valor pecuniari de la prestació deguda però també li ha pogut produir altres danys.
Ex. Un senyor que té un cotxe amb cavalls. Se li posa malalt el cavall i compra una medicina que enlloc de cuidar-lo en un temps determinat, tarda tres setmanes en curar-lo. Sofreix dany emergent (totes les despeses que ha hagut de fer perquè el cavall es curés que no hauria d’hagut de fer si la medicina hagués funcionat) a més de lucro cessant, tots els dies addicionals que ha tingut inactiu el cavall (més dels necessaris perquè es curés), no ha pogut obtenir els guanys que obté amb el cavall en forma En el lucro cessant es distingeix: - - Normal, a tenor de les circumstàncies, que es presumeix que el creedor hauria obtingut i que, per tant, seria indemnitzable sense una prova especial de la seva existència ni quantificació.
El TS admet mitjançant aquest tipus de prova la indemnització per lucro cessant normal.
Si el creedor reclama un lucre cessant superior al normal si el deutor hagués complert, hauria de provar-ho de forma directa.
Són indemnitzables els danys morals que hagi produït l’incompliment del deutor. STS 12 de desembre de 1984 va condemnar a Telefònica a pagar una indemnització a una dona en que el seu cognom apareixia com “ramera” enlloc de “ramegan”.
Art. 1107 CC distingeix entre deutor dolos i negligent, al que denomina de bona fe. Amb el negligent es situa en el moment de constitució de l’obligació i li fa respondre dels danys previsibles al temps de constituir-se l’obligació que es derivarien de l’incompliment. En canvi, amb el deutor dolós, es situa en el moment de l’incompliment i li fa respondre de tots els danys que conegudament es derivin, encara que no s’haguessin pogut preveure al moment de compliment de l’obligació. D’alguna manera, pel que fa al deutor negligent, s’excepciona una mica el principi de resalcimiento integral.
5. La indemnització de danys i perjudicis en les obligacions pecuniàries Art. 1108 CC-> si el deutor incorre en mora, la indemnització no havent-hi pacte en contra serà el pagament dels interessos convinguts i, a falta de conveni, l’interès legal.
La norma concedeix un avantatge al creedor que no ha de provar els danys i perjudicis, però tals danys i perjudicis venen taxats per la llei.
L’article 1108 només parla de mora perquè en les obligacions pecuniàries mai hi haurà incompliment definitiu.
Es planteja una qüestió (en la pràctica no quan els prestadors són els bancs) si es pacten uns interessos remuneratori del 13% i no es preveu per quan el prestatari incorri en mora, el tipus d’interessos moratoris serà el legal o el dels remuneratoris. Si el legal és inferior, seria injust que s’apliqués aquest, doncs el deutor morós continua utilitzant un capital aliè i deuria un interès inferior al pactat per la utilització de dit capital.
La STS de 30 de juny de 1969 es va plantejar aquesta qüestió, però no va entrar en ella perquè el prestatari l’havia introduït en el recurs de cassació però no havia estat debatuda en la instància.
En els anys que hi havia una inflació molt alta (fins al 20%) es va plantejar si era possible una indemnització superior als interessos legals provant que els danys eren superiors. Es poden trobar sentències en els dos sentits. Actualment aquesta qüestió no es planteja perquè el nivell d’inflació és molt més reduït.
En cas de reclamació judicial, la jurisprudència diu que els interessos moratoris comencen des de la data de la presentació de la demanda i no des de la data de l’emplaçament al demandat per a contestar la demanda, encara que és en aquesta data quan té coneixement de la reclamació.
33 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Davant d’uns interessos moratoris abusius, la jurisprudència és contradictòria sobre si s’aplica la llei de la usura, si el prestatari és el consumidor, amb base a la legislació dels consumidors, pot demanar la nul·litat de la clàusula que estableix interessos moratoris abusius.
6. Culpa contractual i culpa extracontractual (no entra examen) 34 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 10 – Les garanties de l’obligació 1. Concepte (No va a examen) Per garantia de l’obligació (fiança o aval) s’entén aquella persona que es compromet a complir si incompleix el deutor o els drets reals de garantia, el creedor en cas d’incompliment del deutor, pot demanar l’alienació de la cosa objecte del dret real de garantia i amb el seu preu cobrar-se el crèdit.
En aquest tema ens referim a la garantia de l’obligació en un altre sentit. Partint del creedor respon amb el seu patrimoni, anomenem garanties de l’obligació els medis que la llei concedeix al creedor per mantenir la solvència del patrimoni del deutor. Així li concedeix una acció, l’acció subrogatòria, per evitar que el deutor mitjançant la seva passivitat impedeixi que ingressin en el seu patrimoni bens als que té dret, i li concedeix l’acció revocatòria per evitar que el deutor faci sortir fraudulentament bens del seu patrimoni.
2. Acció subrogatòria Segons l’article 1111 CC els creedors, després d’haver perseguit els bens de que estigui en possessió el deutor per a realitzar “cuanto se les debe”, poden exercitar els drets i les accions d’aquest amb la mateixa finalitat exceptuant els inherents a la seva persona.
L’expressió subrogatòria és inexacta, doncs els creedors no es subroguen en la titularitat dels drets del deutor que exerciten.
Perquè procedeixi l’acció subrogatòria, el crèdit ha d’estar vençut, doncs com diu l’article 1111 CC, l’acció es concedeix als creedors per a realitzar “cuanto se les debe”.
El creedor sotmès a condició suspensiva o a terme inicial no pot excertirar la subrogatòria (no pot cobrar encara el crèdit).
El dret del qual el seu exercici es desprèn, ha d’estar descuidat pel deutor, i el deutor no ha de tenir altres bens sobre els quals el creedor es pugui cobrar.
Segons la jurisprudència, al comprovació de que els bens del deutor són insuficients, no requereix un procediment judicial previ que hagi declarat la insolvència del deutor. Pot fer-se en el mateix procediment en què s’exercita la subrogatòria. No es requereix una prova directa de l’inexistència de qualsevol bé donat que seria impossible (les proves negatives són impossibles). És suficient el creedor demostri haver perseguit inútilment bens dels quals coneixia la seva existència unit a la certificació dels registres públics de no tenir el deutor inscrits bens al seu nom.
Pel que fa l’objecte de la subrogatòria, l’article 1111 CC exclou drets inherents a la persona del deutor encara que del seu exercici puguin derivar-se conseqüència patrimonials. Així queda exclosa l’acció de filiació, encara que com a conseqüència el deutor pogués cobrar un herència.
Com a norma general, poden ser subjecte de l’acció subrogatòria els drets patrimonials.
La subrogatòria no està pensant específicament als drets de crèdit (encara que sigui el primer exemple que pugui venir al cap) atès que els drets de crèdit són béns que es poden embargar i ja en virtut de l’embargament, sense necessitat de subrogatòria, el creedor pot cobrar el crèdit del deutor. Està pensant, per exemple, en l’exercici d’una acció reivindicatòria del deutor o d’una acció de responsabilitat extracontractual per danys patrimonials ocasionats per un tercer al deutor. Hi ha accions que, tot i ser patrimonials, com les d’anul·labilitat dels contractes, accions de rescissió, de resolució per incompliment, que es considera dubtós que puguin ser objecte de la subrogatòria perquè implicant la restitució de lo percebut com a conseqüència del contracte, és a dir, una transformació del patrimoni del deutor i la valoració de la seva oportunitat correspon fer-la al deutor. No obstant, la STSJCAT de 4 de desembre de 2013 considera que pot ser objecte de la subrogatòria l’acció de rescissió per lesió.
SAudiència provincial de murcia de 2002 que admet que mitjançant la subrogatòria es pot exercitar la resolució per incompliment de l’article 1124.
35 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Altres drets de contingut patrimonial també quedaran exclosos perquè el seu exercici depèn d’una apreciació personalíssima del deutor. Per exemple, l’acció de revocació d’una donació per ingratitud del donatari davant del donant.
Cap l’exercici extrajudicial de la subrogatòria quan es pretengui la interrupció de la prescripció d’un dret del deutor però si es tracta d’obtenir una prestació del deutor del deutor s’haurà d’exercir en un procés. L’expressió llatina del deutor (debitor) del deutor és debitoris. El CC no exigeix que la demanda, a part de contra del deutor del deutor, s’adreci també contra el deutor. No obstant, la subrogatòria no s’hauria d’admetre adreçada només contra el deutor del deutor si el creedor no té una sentència condemnatòria prèvia contra el seu deutor, doncs l’existència i exigibilitat del crèdit del deutor només pot apreciar-la el jutge si també es demanda al deutor. A més, perquè procedeixi la subrogatòria, és precís que es determini que el deutor no té vens per pagar al creedor i queles accions objecte de la subrogatòria no són personalíssimes per al que hauria d’estar present en el plet el deutor.
El deutor del deutor pot oposar al creedor demandant les mateixes excepcions que podria oposar al seu creedor, que és el deutor del demandant.
El creedor pot exercitar la subrogatòria per la totalitat del dret del qual es tracti, encara que per satisfer el seu crèdit sigui suficient amb menys. La resta quedarà en el patrimoni del deutor.
L’efecte de la subrogatòria és l’entrada dels bens en el patrimoni del deutor i, per tant, el creedor es podrà cobrar sobre ells. La jurisprudència adverteix que el creedor no pot exigir la deutor del deutor que li entregui els bens que ha d’entregar al deutor, ni ostenta per el mer fet de l’exercici de l’acció, preferència per cobrar sobre els bens que ingressen en el patrimoni del deutor. És una acció obliqua o indirect pel motiu indicat.
Sobre els bens que han ingressat en el patrimoni del deutor, també podran cobrar altres creedors.
La STS de 6 de novembre de 2008, diu que si altres creedors cobren, han de “resarcir” al que va exercitar l’acció subrogatòria les despeses del plet.
3. L’acció directa La subrogatòria té l’inconvenient de que a l’entrar els bens en el patrimoni del deutor, poden cobrar-se sobre ells tots els creedors i no només el que va exercitar la subrogatòria. Llavors, en els supòsits particulars senyalats per la llei, es faculta al creedor perquè s’adreci en el seu propi nom contra el deutor del deutor i cobrar-se directament el seu crèdit amb lo que era degut al seu deutor.
Casos d’acció directa en el CC: - - - 1552 CC: l’arrendador té acció per adreçar-se contra el subarrendatari per l’import del preu convingut en el subarrendament que es vagi devent al temps del requeriment. El patrimoni s’ingressa directament al patrimoni del creedor.
1597 CC: en un contracte d’execució d’obra, els que han treballat pel contractista o han posat els materials de l’obra, per cobrar el seu crèdit contra el contractista, poden adreçar-se contra l’amo de l’obra (qui ha encarregat l’obra al contractista) fins a la quantitat que aquest degui al contractista (sempre que l’amo de l’obra li degui algo al contractista, perquè sinó no hi ha cap dret a exercitar del contractista).
1722 CC: en determinats supòsits, quan hi ha un mandant, un mandatari i un substitut del mandatari (és a dir, el mandatari encarrega a un tercer), el mandant també pot adreçar-se contra el substitut.
4. L’acció revocatòria o pauliana Art. 1111 CC, després de l’acció subrogatòria: els creedors també poden impugnar els actes que hagi realitzat en frau del seu dret. Referida als contracte, l’article 1291 3r.
Lo que diferencia aquesta figura de la rescissió és que la rescissió es refereix a contractes vàlids.
Distinció entre l’acció revocatòria i acció de simulació: 36 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes - Professor Antonio Montserrat L’acció revocatòria deixa ineficaços actes vàlids realitzats pel deutor però fraudulents. Fent que reingressin en el seu patrimoni els bens que van sortir.
L’acció de simulació ataca actes fingits pel deutor de sortida de bens del seu patrimoni i els creedors es podran cobrar sobre els bens de l’objecte simulat perquè en realitat mai van sortir del patrimoni del deutor.
A més, la revocatòria només queda ineficaç l’acte en la mesura necessària perquè el creedor cobri el seu crèdit, conservant la seva eficàcia en la resta i permaneixent els bens que el creedor no necessiti en el patrimoni del que va realitzar l’acte amb el deutor.
Requisits per a la revocatòria : - - - El creedor no pugui cobrar d’altra manera lo que se li deu (en el mateix sentit que art. 1294 per a l’acció de rescissió).
Serveix tot lo dit sobre la prova d’insolvència del deutor per a la subrogatòria.
STS 31 d’octubre de 2002 diu que li inconveix a deutor senyalar béns per excloure la revocatòria.
El crèdit ha d’existir abans que l’acte impugnat. Doncs el creedor, compta amb els bens presents i futurs del deutor però no amb els passats. No obstant, el TS admet la revocatòria si el deutor realitzar l’acte fraudulent en previsió d’un deute que va a contraure.
El crèdit ha de ser exigible, com passa en la subrogatòria, donat que es concedeix per cobrar el crèdit. Per exemple, no pot ... creedor sotmès a condició suspensiva.
L’acte ha de ser perjudicial per al creedor. Hi ha perjudici quan l’acte disminueixi el patrimoni del deutor de tal manera que es quedi sense bens suficients per pagar al creedor. La insolvència ha de procedir de l’acte del qual la revocació es tracti. Si una vegada realitzat, quedaven bens suficients per pagar, però ja no es possible quan s’intenta cobrar el crèdit, no cap la revocació de tal acte.
Una alienació onerosa quan el deutor rep la contraprestació equivalent, en principi no és perjudicial. Però si el deutor substitueix bens immobles per diner fàcilment ocultable i el creedor no el troba, l’alienació serà perjudicial a efectes de la rescissió.
L’acte ha de ser fraudulent, tant per part del deutor com del tercer que realitza l’acte amb el deutor. Ha d’haver consilium fraudis.
Pel que fa al deutor, no se li requereix intenció de danyar ni la de sostreure bens a la satisfacció del crèdit.
Basta de que el deutor tingui consciència del perjudici que causa al creedor.
Pel que fa al tercer, el frau significa que participi en la maquinació o hagi de tenir coneixement del perjudici que la seva adquisició originarà.
L’article 1297 paràgraf 2n estableix una presumpció iuris tantum (cap prova en contra) de frau per a les alienacions oneroses fetes per persones contra les que existeixi sentència condemnatòria o s’hagi expedit mandat d’embargament de bens.
L’article 1292 paràgraf 1r estableix una presumpció iuris et de iure (no cap prova en contra) de que són fraudulentes les alienacions a títol gratuït. Encara que l’article 1297 no és molt clar, no hi ha dubte de que estableix aquesta presumpció com es desprèn de l’article 643 en seu de donació que diu que la donació es presumirà sempre feta als creedors.
Art. 531-14 CCCat diu que no perjudica als creedors del donant les donacions fetes després de la data de naixement del crèdit.
Una prova directa del frau es difícil i per això el TS admet la prova per presumpció del frau.
Són atacables qualsevol acte jurídic, no només els contractes, sinó també els actes de gravamen dels bens del deutor, la renúncia de drets, pagaments en estats d’insolvència a cuyo cumplimento no podia ser compelido el deudor a tiempo de hacerlos, particions d’herència o dissolucions de règims econòmics matrimonials de comunitat, quan s’adjudiquen els béns que tenen valor efectiu als cohereus o conjugues no deutors.
Efectes amb base l’article 1295 Cal tornar el que es va percebre com a conseqüència de l’acte rescindit. Però com ja hem dit, donat que la finalitat de l’acció es reparar el perjudici, la rescissió i reintegració del patrimoni del deutor només es donarà en la mesura 37 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat necessària per satisfer al creedor, romanent la resta en el patrimoni del adquirent. A més, la reintegració només serà pel creedor.
Per al deutor i altres creedors, l’acte manté l’eficàcia, per això el TS diu que és una ineficàcia parcial i relativa.
Preveu el precepte del tercer que ha realitzat l’acte fraudulent amb el deutor, alieni a la seva vegada el bé que ha adquirit a un subadquirent. L’acció revocatòria es pot dirigir contra el subdadquirent si es de mala fe o article gratuït.
Quan no sigui possible la rescissió, per ser el subadquirent de bona fe i a títol onerós, el creedor podrà reclamar danys i perjudicis al causant de la lesió. Els causants de la lesió són el que va adquirir del deutor i els subadquirents de mala fe.
Si l’acció s’exercita contra un adquirent o subadquirent de bona fe a títol gratuït i no pogués retornar la cosa, només tindrà obligació d’indemnitzar en la mesura que s’hagi enriquit i romangui en el patrimoni l’enriquiment. L’acció s’interposarà contra el deutor i contra el que hagi contractat amb el deutor, ja que es tracta d’atacar un acte en que han intervingut els dos.
Com que és un remei subsidiari, els demandats poden enervar l’acció si paguen al creedor el deute i els danys i perjudicis.
L’art. 1299 diu que el termini d’exercici de l’acció és de 4 anys, que és un termini de caducitat i no prescripció i, per tant, no hi cap interrupció.
En un primer moment, el TS va dir que el termini es comptava des de la realització de l’acte fraudulent perquè la redacció del CC va suprimir la norma del projecte de 1851 que preveia que el termini s’iniciava el dia en què els creedors van conèixer l’alienació fraudulenta. Però si l’acte fraudulent s’ha ocultat, aquesta solució és injusta i a finals del s. XX el TS va canviar de criteri i va dir que el termini s’ha d’iniciar des de que el creedor va conèixer l’acte fraudulent o va poder conèixer-lo mitjançant la publicitat registral.
En el CCCat la situació és diferent, doncs l’article 122-5.1 permet que el termini de caducitat no s’iniciï fins que el titular de l’acció pugui conèixer raonablement les circumstàncies que la fonamenten i la persona contra la qual es pot exercir. Per tant, per al CCCat, el termini dels 4 anys no començarà fins que el creedor va conèixer o va poder conèixer l’acte fraudulent.
38 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 11- Altres garanties de l’obligació 1. Concepte (No entra a examen) Les garanties d’aquesta lliçó són medis que indirectament forcen al deutor a complir perquè si incompleix, se li exigeix un especial perjudici.
2. Clàusula penal La pena és la prestació que el deutor es compromet a complir en cas d’incompliment o compliment defectuós o morós.
És una obligació accessòria d’una altra principal, aquella de la qual el se compliment es contempla.
Art. 1155 CC.
Es parla de diferents tipus de penes: a) Pena substitutiva: substitueix la indemnització de danys i perjudicis. És una fixació prèvia a l’incompliment de la indemnització a que estarà obligat el deutor si aquest incompleix.
Art. 1152.1 CC.
Exonera al creedor de la prova dels danys i perjudicis, i el deutor haurà de pagar la pena encara que els danys i perjudicis siguin menors o no s’hagin produït o siguin majors.
Quan es pacta una pena previsiblement superior als danys i perjudicis que s’ocasionaran entra en joc la funció de garantia de la clàusula penal.
Recordem que davant l’incompliment del deutor, el creedor, en primer lloc, ha de demanar el compliment forçós en forma específica i només si aquest no fos possible, pot demanar una indemnització pecuniària dels danys i perjudicis.
La segona part l’article 1153 CC, al dir que el creedor, a no ser que s’hagi pactat, no podrà exigir conjuntament el compliment de l’obligació i la satisfacció de la pena, planteja si permet al creedor demanar indistintament una o altra a la seva voluntat i representa una excepció a la regla general.
Hi ha doctrina que entén que és una excepció però no hi ha jurisprudència al respecte.
b) Pena acumulativa: art. 1153 segona part permet que es pacti que el creedor pugui demanar conjuntament el compliment forçós en forma específica i la pena. Si el compliment forçós és impossible, podrà demanar la indemnització de danys i perjudicis, que s’haurà de provar, més la pena.
En aquest cas, la clàusula penal dur a terme una funció de garantia (en el sentit que parlem de garantia en aquesta lliçó). És totalment dissuasiva per al deutor d’incomplir.
c) Pena facultativa: art. 1153 primera part CC, preveu el pacte pel qual el deutor s’alliberi de l’obligació principal complint la pena. Aquest tipus d’obligació és facultativa.
Dues qüestions més sobre la clàusula penal: 1) L’art. 1152 CC diu que només podrà fer-se efectiva la pena quan aquesta sigui exigible d’acord amb les disposicions del codi civil, i com que segons les normes del codi no és exigible la responsabilitat per cas fortuït, no es podria pactar la pena per al cas fortuït.
Si l’article 1105 CC admet el pacte pel qual el deutor respon per cas fortuït, no hi ha raó per impedir que es pacti la pena també en aquest supòsit.
2) La moderació de la pena: segons l’article 1154 CC, el jutge moderarà la pena quan l’obligació principal hagués estat en part o irregularment complida pel deutor.
Ara bé, es troba jurisprudència que aplica l’article 1154 davant incompliments totals. Per exemple, STS de 16 de novembre de 1992.
Llavors, la major part de la jurisprudència entén que el jutge ha de moderar la pena forçosament, no és una facultat opcional que se li concedeix.
Com que la moderació, quan procedeixi, és imperativa per al jutge, aquest ha d’apreciar-la d’ofici.
39 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat 3. Les arres Les arres són objectes que el deutor entrega al creedor (normalment, diner). Es parla de tres tipus d’arres: 1) Arres confirmatòries: són signe de que el contracte s’ha perfeccionat, prova de la seva existència i execució parcial de la prestació deguda. Són les que estan en l’art. 343 Codi de Comerç.
Aquestes arres no compleixen funció de garantia.
2) Arres penals: són com una pena substitutiva. Enlloc de comprometre’s el deutor de complir amb la pena si incompleix, el deutor entrega anticipadament les arres al creedor, que les retindrà si el deutor incompleix.
Així doncs, les arres són el que rebrà el creedor en concepte de danys i perjudicis davant l’incompliment del deutor. Sense necessitat de provar els danys i perjudicis efectivament causats i encara que la quantitat rebuda en arres sigui superior o inferior als danys i perjudicis.
Com en la pena substitutiva, el deutor no es pot eximir de complir renunciant a la recuperació de les arres. El creedor davant l’incompliment del deutor, podrà demanar el compliment en forma específica i si aquest es produeix, retornarà les arres.
Quan el deutor compleix, segons s’hagi pactat, les arres s’imputaran a l’obligació o es restituiran.
En les obligacions sinal·lagmàtiques es poden entregar arres per una sola de les parts però amb eficàcia per ambdues, és a dir, en cas d’incompliment del que les rep, aquest les ha de retornar duplicades.
3) Arres penitencials o de desistiment: s’autoritza al deutor a incomplir perdent les arres. Són les previstes en l’art. 1454 CC. Si haguessin mediat arres en el contracte de compra-venta, podrà rescindir-se el contracte allanant-se el comprador a perdre-les o el venedor a retornar-les duplicades.
S’hauria d’evitar utilitzar la terminologia de dir que s’ha celebrat un contracte d’arres-> s’ha celebrat un contracte de compra-venta en què s’ha inclòs pacte d’arres.
Quan s’entreguen arres en el contracte de compra-venta sense especificar quin tipus d’arres, hi ha una corrent jurisprudencial que entén que són confirmatòries. Si consta la voluntat de voler alguna cosa més que arres confirmatòries, però sense deixar clar si són de desistiment o penals, es presumeix que han volgut les de desistiment amb base a l’article 1454 CC.
Segons una altra corrent, ha de presumir-se que són de desistiment.
En lo que coincideixen les dues corrents és que, perquè hi hagi arres penals, cal que consti expressament que han volgut que hi hagi arres penals.
Un altre problema diferent és que s’entrega una quantitat però sense dir en quin concepte (en el primer problema dèiem que s’entregava una quantitat dient que en concepte d’arres, però no en quines). En aquest cas no podem aplicar la presumpció de l’article 1454 CC perquè no hi ha el fet de presumpció perquè no sabem si la quantitat s’ha entregat en concepte d’arres o no. En aquest cas, el TS ha dit que l’entrega de diner només s’ha de considerar com un anticipi del preu que només serveix per confirmar el contracte celebrat. En aquest cas, com que no es consideren arres de desistiment, no es pot desistir el contracte.
4. El dret de retenció En determinats supòsits el CC concedeix al creedor la facultat de retenir una cosa del deutor que posseeix lícitament i que li ha d’entregar mentre el deutor no compleixi amb la seva obligació. Així l’article 1600 CC concedeix al que ha executat una obra en cosa moble el dret a retenir-la fins que se li pagui.
40 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat El dret a retenció tal i com el coneix el CC, només dóna aquesta facultat i no li dóna dret al creedor a realitzar el valor de la cosa perquè amb el preu es cobri el crèdit. El dret de retenció no és un dret real de garantia.
5. El dret de retenció en el Dret Civil Català Regula de forma totalment diferent el dret de retenció. Sí que el regula com un dret real de garantia.
És a dir, el creedor no només té la facultat de retenir la cosa fins que el deutor no li pagui, sinó que també de realitzar el valor de la cosa, és a dir, d’alienar-la i amb el preu cobrar-se el crèdit.
El dret de retenció només es dóna en aquells supòsits numerats en el CCCat. Són deutes que són raó de ser en la cosa (despeses de conservació que hagi tingut el creedor) 6. Els privilegis És el dret del creedor de cobrar-se el crèdit abans que altres creedors. El CC els anomena preferències.
Els privilegis especials concedeixen al creedor preferència a cobrar-se sobre un determinat bé i els privilegis generals recauen sobre el patrimoni del deutor en general.
Estan regulats 1922 i ss del CC. (No cal aprendre’s de memòria aquests articles).
Ara bé, quan hi ha concurs de creedors, les preferències no són les del CC sinó les que estableix la Llei concursal. El CC s’aplica quan no hi ha concurs de creedors.
El privilegi o la preferència no significa que el deutor hagi de pagar abans al creedor preferent. Si el deutor creedor paga abans a un creedor de pitjor condició, el creedor preferent no pot impugnar aquest pagament. El privilegi adquireix operativitat quan un creedor segueix un procediment d’execució per cobrar-se lo que el deutor li deu. Llavors, el creedor privilegiat pot acudir al jutge que estigui coneixent de l’execució i interposar una terceria de millor dret perquè amb el preu de l’execució se li pagui abans a ell que al creedor executant de pitjor condició.
Cal tenir en compte que hi ha un privilegi que no està en el CC dins de l’àmbit de dret privat, que és el privilegi que tenen les comunitats de propietaris per cobrar el seus crèdits contra el comuners morosos per cobrar les seves quotes comunitàries (règim de propietat horitzontal). És un privilegi especial perquè recau sobre el pis.
També cal tenir en compte que el crèdit superpreferent és el crèdit que tenen els treballadors pel salari dels darrers 30 dies de treball i en la quantia que no superi el doble del salari mínim interprofessional.
Lògicament, els crèdits públics també tenen les seves preferències (Seguretat Social, Agència tributària, etc.) Tema 12 – La modificació de l’obligació 1. Plantejament general 1.1.
Novació i modificació En dret romà, si els subjectes d’una obligació volien alterar algun element (el creedor, el deutor o l’objecte) havien d’anar a extingir l’obligació i crear una de nova amb la nova configuració que volien donar a l’antiga.
Això era la novació (extinció d’una obligació i consegüent naixement d’una altra que la substitueix amb quelcom que la distingeix de l’anterior).
La doctrina alemanya del s. XIX va entendre que no hi havia raó perquè no es poguessin modificar els elements d’una obligació, subsistint la mateixa obligació sense necessitat d’extingir-la i crear una altra de nova.
41 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat La major part de la doctrina i també la jurisprudència opinen que el CC permet que es modifiquin les obligacions en tots els seus elements sense que sigui necessari anar a la novació extintiva. A la novació extintiva si refereix l’article 1156 CC quan l’enumera entre les causes d’extinció de les obligacions.
La possibilitat de modificar les obligacions sense extingir-les, romanent la mateixa obligació, estaria reconeguda pels articles 1203, 1204 i 1207 CC.
L’article 1203 CC comença “les obligacions poden modificar-se modificant...”. Segons l’article 1204 CC, perquè una obligació quedi extingida per una altra que la substitueix és precís que així es declari terminantment o que l’antiga i la nova siguin de tot punt incompatibles. En canvi, si no consta la voluntat d’extinció o no són incompatibles no hi haurà extinció sinó que hi haurà modificació. L’article 1207 CC comença dient que quan l’obligació principal s’extingeix per efecte de la novació. Així doncs, sembla que admeti que la novació no extingeixi l’obligació sinó només la modifiqui i es parla de novació modificativa o impròpia.
Altres neguen la possibilitat de la mera modificació de l’obligació per canvis substancials, per exemple, per canvi del deutor o canvi de l’objecte. A aquests casos cal anar a la novació extintiva. Diuen que l’article 1203 CC utilitza el terme modificació en el sentit genèric de canvi sense prejutjar si aquest canvi suposa que després del canvi estem davant la mateixa obligació que abans del canvi o estem davant d’una diferent. L’article 1204 CC no resolt la tensió entre modificació i extinció, sinó entre extinció i acumulació.
Doncs si es referís a la modificació, només hi ha una obligació i no tindria sentit parlar d’antiga i nova obligació. L’article 1207 CC no es pot llegir al revés, en el sentit de que l’obligació principal no s’extingeixi sinó que es modifiqui per efecte de la novació. Amb tota correcció es pot dir quan l’obligació principal s’extingeixi per efecte del pagament del deutor, s’extingiran les obligacions accessòries. D’això no autoritza a deduir que hi ha casos en que el pagament del deutor no extingeix l’obligació principal.
Fins ara hem exposat el problema en termes merament teòrics. Lo interessant és veure si la tesis que diu que canvis substancials impliquen novació extintiva o si l’altra tesis que diu que poden haver-hi canvis substancials romanent la mateixa obligació, arriba a portar a conseqüències diferents a la pràctica. Veiem que en alguns punts les conseqüències pràctiques són les mateixes: • 1.2.
Així pel que fa al canvi del deutor, la doctrina que manté que implica necessàriament extinció de l’obligació i naixement d’una altra nova conclou que les garanties prestades per tercers s’extingiran, segons la regla de que si s’extingeix lo principal, s’extingeix lo accessori. I també conclou que la data d’antiguitat del deute en el patrimoni del nou deutor és la data en la qual es produeix la novació, doncs es tracta d’un nou deute que neix en aquest moment. Però la doctrina que manté que es pot canviar el deutor subsistint la mateixa obligació també arriba a les mateixes conclusions. Aquesta entén que les garanties prestada per tercers s’extingiran perquè el canvi del deutor els pot perjudicar, ja que el nou deutor pot resultar sé més insolvent. També entén que la data del deute en el patrimoni del nou del deutor és la data en que la va assumir, atès que sinó podria perjudicar als altres creedors del nou deutor en quant que la data del deute fos determinant per establir preferències per al cobrament.
Possibles efectes jurídics de l’alteració introduïda en una obligació (no entra examen) 2. La modificació subjectiva per canvi de deutor. Diferents mecanismes: expromissió, assumpció de deute i delegació.
2.1.
Plantejament general És imprescindible saber que el canvi del deutor requereix sempre el consentiment del creedor, perquè el creedor no li és igual tenir un deutor o altre donat que la seva solvència pot ser diferent. Aquest principi està recollit en l’article 1205 CC.
Hi ha diferents mecanismes pel canvi del deutor.
42 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes 2.2.
Professor Antonio Montserrat L’expromissió És l’acord entre el nou deutor i el creedor pel qual el primer assumeix el deute del primitiu deutor. No fa falta ni el coneixement ni el consentiment de l’antic deutor. L’article 1205 CC s’hi refereix quan diu que el canvi es pot fer sense el coneixement del deutor primitiu.
Com que l’antic deutor no ha intervingut, no respon de la insolvència del nou deutor.
Tampoc hi ha base per considerar que l’antic deutor consenteix la subsidència de les garanties prestades per ell. Per tant, s’extingiran de la mateixa manera que s’extingeixen les garanties prestades per tercers.
2.3.
L’assumpció de deute És l’acord entre el deutor antic i el nou pel qual el segon es fa càrrec del deute, requerint el consentiment del creedor. Aquest consentiment pot ser prestat en qualsevol moment i forma. La STS de 30 de juliol de 2001 entén que el creedor pot prestar el consentiment al formular demanda contra el nou deutor. Abans que el creedor consenti, els dos deutors poden de mutu acord deixar sense efecte el conveni d’assumpció.
Sense el consentiment del creedor no es pot produir el canvi de deutor, però precisa la jurisprudència que l’acord entre el primitiu deutor i el nou deutor és obligatori entre ambdós de manera que, qui assumeix el deute, queda obligat davant el primitiu deutor a pagar al creedor, encara que aquest no li pugui exigir la prestació perquè encara no hagi consentit l’assumpció de deute i, per tant, no s’hagi produït el canvi de deutor.
És aplicable a aquest supòsit l’article 1206 CC segons el qual la insolvència del nou deutor que hagués estat acceptat pel creedor no farà reviure l’acció del creedor contra el deutor primitiu excepte que dita insolvència hagués estat anterior i pública o coneguda del deutor al delegar el deute.
Pel que fa a les garanties prestades per tercers, s’extingeixen quan canvia el deutor.
Pel que fa a les garanties prestades per l’antic deutor, com que aquest intervé en l’assumpció de deute es pot presumir que, si no manifesta la seva oposició, existeix la seva voluntat de renovar-les.
Quan l’assument paga el deute, s’ha d’observar que està pagant deute propi i, per tant, no podrà utilitzar les accions que l’article 1158 CC concedeix a qui paga deute aliè per recuperar lo pagat. Que pugui recuperar el deute del deutor originari, dependrà del que hagi conveniat entre ells.
2.4.
La delegació (no entra examen) 3. La modificació subjectiva per canvi de creedor. La cessió crèdits litigiosos.
de crèdit. Cessió de Pel que fa al canvi de creedor, tots admeten que es pot canviar de creedor mantenint la mateixa obligació.
No cal anar a la novació extintiva.
Nosaltres ja hem vist un mecanisme de canvi de creedor: la subrogació del creedor. (Ex. 1210 CC quan un creedor paga a un creedor preferent).
Aquí nosaltres estudiem el canvi de creedor que consisteix en la cessió voluntària del crèdit per part del creedor a una altra persona.
La cessió de crèdits és l’acord de voluntats entre l’antic creedor cedent i el nou creedor cessionari pel qual s’opera la transmissió de la titularitat del crèdit.
El deutor no és part en el contracte de cessió i ni es requereix el seu consentiment.
La cessió es produeix encara que el deutor s’oposi o la ignori.
El Dret estima que al deutor li és indiferent tenir un creedor que un altre.
43 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat La cessió de crèdits pot venir donada per diferents causes: un crèdit es pot vendre, donar, transmetre un crèdit en pagament d’un deute, etc.
La cessió, per una banda, es regula pels articles 1516 CC i següents sobre la transmissió de crèdits, situat dins del Títol destinat a la compra-venta, com si es tractés d’una compra-venta de crèdits. Per tant, algun d’aquests crèdits només s’aplicarà a les cessions oneroses i no a les cessions gratuïtes. D’altra banda, també es regularà per les normes del negoci que serveixi de causa: si la cessió es produeix perquè la cessió dóna el seu crèdit a una altra persona, també s’aplicaran les normes de la donació.
Hem dit que la ignorància o oposició del deutor no impedeixen la cessió, però són irrellevants a altres efectes. Segons l’article 1527 CC, el deutor que, sense conèixer la cessió, paga al cedent queda alliberat.
No perquè la cessió no s’hagi produït sinó per aplicació de l’article 1164 CC que allibera al deutor que paga al creedor aparent.
També és rellevant l’actitud davant la cessió del deutor cedit en quant a l’oposició al cessionari de la compensació d’un crèdit que el deutor tenia contra el cedent. En el CC estableix que si el creedor fa saber al deutor la cessió i aquest no la consent, pot oposar al cessionari la compensació que podia oposar al cedent dels crèdits anteriors a la cessió però no dels posteriors (Art. 1198 paràgraf 2n). Si la cessió es realitza sense el coneixement del deutor, podrà oposar la compensació dels crèdits anteriors a la cessió i dels posteriors fins que hagués tingut coneixement de la cessió (art. 1198 paràgraf 3r).
El paràgraf segon de l’article 1198 CC, supòsit en què el cedent notifica al deutor la cessió, planteja el problema de si els crèdits compensables han de ser anteriors a la cessió o també poden ser posteriors a aquesta però anteriors a la notificació ja que fins que no es notifiqui la cessió al deutor, ens trobaríem en el supòsit del paràgraf tercer.
Per protegir als creedors del cedent i evitar que aquest simuli una cessió dels crèdits amb l’objecte de que els seus creedors no pugin cobrar-se sobre ells, l’article 1526 CC disposa que la cessió no sortirà efecte contra tercer sinó des de que la seva data s’hagi de tenir per certa, segons els articles 1218 i 1226 CC.
El cessionari adquireix el crèdit amb tots els seus accessoris d’acord amb l’article 1528 CC (les garanties i els privilegis del crèdit). El canvi de creedor no té perquè extingir les garanties davant de tercers.
Pel que fa a la responsabilitat del cedent del crèdit en cas de que el cessionari no pugui cobrar-lo, • • Si la cessió ha tingut lloc per donació, el cedent no respondrà donat que el donant no respon de l’evicció de la cosa donada ni dels seus vicis.
Per a les transmissions oneroses, l’article 1529 CC ens diu que el cedent respon de l’existència i legitimitat del crèdit a no sé que hagi cedit el crèdit com a dubtós.
L’existència i legitimitat del crèdit és el que s’anomena veritas nominis.
Pel que fa a la solvència del deutor és el que s’anomena bonitas nominis.
Sembla lògic que el cedent no la garanteixi, excepte que no es pacti expressament i així comença la segona part del primer paràgraf de l’article 1529 CC: no respon de la solvència del deutor excepte s’hagi estipulat expressament. No obstant, la norma afegeix “o que la insolvència fos anterior i pública”. Així que si la insolvència era anterior i pública, el cedent també respon.
Aquí la doctrina ha donat diverses interpretacions a aquesta norma però no hi entrarem.
Si s’ha pactat la responsabilitat del cedent per insolvència del deutor, l’article 1530 CC diu que la responsabilitat durarà un any a partir de la cessió.
Quan es cedeix un crèdit litigiós, l’article 1535 CC faculta al deutor a alliberar-se pagant al cessionari no el nominal del crèdit sinó el preu de la cessió. Normalment, el cessionari paga un preu inferior que el nominal.
En DR es coneixia com a lex anastasiana.
4. La modificació objectiva de l’obligació (no entra examen) 44 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Tema 13 – L’extinció de l’obligació En aquesta lliçó estudiarem les causes d’extinció de l’article 1156 del CC 1. La compensació. Concepte i fonament. Mode d’operar. Requisits. Excepcions a la compensació. Compensació i imputació de pagaments. Classes de compensació Concepte És l’extinció de dos deutes en la quantitat concurrent quan dues persones són recíproques creedores i deutores (art. 1195 CC).
S’assenyala un doble fonament a la compensació: per una banda, de simplificar (ja que evita un doble pagament) i, per una altra, assegurar la posició del Deutor que, si no hi hagués compensació, acabés complint primer. Amb la compensació no corre el risc de pagar i, després de pagar, no sé pagat.
Mode d’operar Es discuteix si opera automàticament quan es dóna la situació objectiva de compensació o si, perquè operi, cal que sigui invocat per una de les parts.
Si s’accepta l’automatisme, el crèdit deixa de produir interessos des de que es produeix la situació objectiva de compensació. En canvi, si es segueix l’altra tesis, només deixarà de produir interessos quan s’invoqui la compensació.
Si s’accepta l’automatisme, els fets posteriors a la situació de compensació que puguin afectar al crèdit són irrellevants (cessió de crèdit, embargament del crèdit) donat que el crèdit ja s’ha extingit per la compensació. En canvi, si es segueix l’altra tesis, fins que no s’invoqui la compensació, com que els crèdits no s’hauran extingit, es podrà cedir o embargar el crèdit.
Posició del TS: en base amb l’article 1202 CC, la compensació opera automàticament perquè aquest article diu “el efecto de la compensación es extinguir una y otra deuda en la cantidad concurrente aunque no tengan conocimiento de ella (la compensación), los Acreedores”. Ara bé, el TS no porta l’efecte automàtic fins a les últimes conseqüències i considera que en virtut del principi de “rogació del procés civil, ha de ser oposada sense que el jutge la pugui apreciar d’ofici, encara que la sentència no opera l’extinció dels deutes sinó que declara que s’han extingit al produir-se la situació objectiva de compensació.
Requisits de compensació Objectius: • • Els deutes han de ser homogenis: l’article 1996 CC diu que han de ser coses fungibles i de la mateixa espècia i qualitat.
Els deutes han de ser exigibles (art. 1996 CC): ha de ser líquid (s’ha d’haver determinat la quantitat del deute o es pot determinar de forma fàcil) i vencible.
Subjectius: • No és necessari que els crèdits o deutes que es vulguin compensar sorgeixin de la mateixa obligació. L’art. 1995 diu que han de ser del creedor i del deutor per dret propi, és a dir, si una persona com a representant d’una altra reclama un crèdit al deutor, aquest no pot oposar-li un crèdit que tingui contra el representant.
• Han de ser deutors i creedors principals (1196.1): aquesta norma es refereix al supòsit del fiador que és un deutor subsidiari d’un deutor principal. Si el creedor reclama al fiador un crèdit que té contra ell, aquest no pot oposar-li lo que el creedor li deu al deutor principal.
L’article 1197 estableix que no obstant lo disposat en l’article anterior, el fiador pot oposar al creedor, el qual li reclami el deute del deutor principal, la compensació de lo que el creedor degués 45 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat al seu deutor principal. Ara bé, això no és cap excepció perquè el fiador lo que està posant és el credo del deutor davant del creedor, és a dir, els dos crèdits són principals i lo especial és que una persona que no és titular del crèdit el pot posar en compensació però pròpiament no hi ha cap especialitat sempre i quan els deutors i creedors siguin principals perquè en aquest cas és principal.
Sí que hi hauria una excepció al requisit de creedor i deutor principal si admetem que el fiador a qui el creedor reclama el deute principal pot oposar la compensació de lo que el creedor deu al fiador.
L’article 1847 diu que “la obligación del fiador se extingue por las mismas causas que las otras obligaciones”.
Excepcions a la compensació • L’art. 1196.5 exclou la compensació quan sobre el deute hi hagi retenció, per exemple, el crèdit hagi estat embargat o hagi contingència judicial comunicada al deutor.
• L’art. 1200 exclou la compensació quan algun dels deutes provingui del depòsit o de les obligacions del depositari o comodatari. La llei, per les raons que siguin, no permet oposar la compensació en aquests casos.
• En la doctrina s’ha senyalat que la prohibició d’oposar la compensació quan algun dels deutes prové de les obligacions del depositari o comodatari, respon a l’interès del deposant i comodant i que s’ha volgut protegir a aquestes persones.
Comodat: és un préstec d’ús gratuït. En el comodat, el comodatari té l’obligació de respondre pel dany que hagi ocasionat en la cosa. La llei ens està dient que si el comodant reclama al comodatari indemnització de danys i perjudicis en la cosa, en aquest cas, el comodatari no pot oposar-li la compensació d’un crèdit que tingui contra el comodant.
També l’art. 1200 diu que no es pot oposar la compensació al creedor pels aliments deguts a títol gratuït (aliments d’origen familiar, els pares...) i això és perquè els aliments es necessiten per subsistir i, per tant, és una obligació que no es pot declinar.
Classes de compensació • • Voluntària: falta algun requisit perquè la compensació operi i les parts acorden que es doni la compensació sense aquest requisit.
Judicial: el jutge remou l’obstacle perquè operi la compensació i, per tant, ja pot operar.
Ex. Deutes que no eren líquides i el jutge les converteix en líquides.
2. La confusió L’article 1992 diu que la confusió és l’extinció de l’obligació perquè coincideixen en una mateixa persona les persones de creedor i deutor. No obstant, encara que es doni aquesta coincidència, no es dóna la confusió quan els crèdits estiguin imputats a masses patrimonials diferents. Per això, l’art. 1992 diu que “se exceptúa el caso en que esta confusión tenga lugar en virtud de herencia si esta hubiera sido aceptada a beneficio de inventario”.
3. La condonació. Concepte. Caràcters. Forma. Sotmetiment de la condonació als límits de la donació. Presumpcions de condonació. Efectes per a les obligacions accessòries.
És l’extinció del deute pel perdó del creedor. El CC també parla de reemissió, de perdó i de treure (aquesta darrera és una condonació parcial). S’ha discutit si la condonació és un acte unilateral o bilateral.
És un acte gratuït i això fa que tingui conseqüències: la condonació quedarà sotmesa als mateixos límits que estan sotmeses les donacions per protegir als creedors i els legitimaris.
46 Apunts Dret d’Obligacions i Contractes Professor Antonio Montserrat Pel que fa a la forma, l’art. 1187 diu que la condonació expressa haurà de subjectar-se a les formes de la donació.
El CC estableix unes presumpcions de condonació: L’entrega del document privat justificatiu d’un crèdit fet voluntàriament pel creedor al deutor implica la renúncia de l’acció que el primer tenia contra el segon. Es tracta d’una presumpció “iuris tantum” (cap prova en contra). Sempre que el document privat d’on surti el deute es trobi en poder del deutor, es presumirà que el creedor no el va entregar voluntàriament. És estrany que l’entrega voluntària pel creedor al deutor del document justificatiu del crèdit impliqui una presumpció de condonació donat que lo més lògic seria presumir que s’ha pagat.
Potser davant del deutor es pugui presumir el pagament però davant a altres creedors es presumeix la condonació i, per tant, al ser un acte gratuït, podrien atacar-lo per fraudulent. En aquest darrer cas, s’hauria d’acreditar que l’entrega del document va ser deguda al pagament.
L’art. 1991 diu que es considera remesa l’obligació accessòria de penyora, quan la cosa pignorada (empenyorada), després des ser entregada al creedor es trobés en poder del deutor (es presumeix que el creedor ha renunciat al seu dret de penyora). Però això només arriba a l’obligació de la penyora, no a l’obligació principal, és a dir, la llei no diu que es presumeixi la condonació de l’obligació principal garantida amb la penyora.
Lògicament, l’article 1990 diu que l’obligació principal extingirà les accessòries però no al revés.
4. La novació. Concepte i requisits. Efectes. Classes. (no entra a examen) 47 ...

Tags:
Comprar Previsualizar