Tema 7. Fotosíntesi i fosforil·lació oxidativa (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 2º curso
Asignatura Biosenyalització i Metabolisme
Año del apunte 2014
Páginas 23
Fecha de subida 28/12/2014
Descargas 75
Subido por

Descripción

Apuntes realizados con anotaciones de clase, el soporte del docente y complementado con bibliografía.

Vista previa del texto

BIOSENYALITZACIÓ I METABOLISME Tania Mesa González 2º CURS BIOLOGIA UAB TEMA 7: FOTOSÍNTESI.
 Tots els organismes vius obtenen energia des de la oxidació de compostos orgànics carbònics.
 Els organismes que respiren oxigen, utilitzen l’oxigen i el redueixen a aigua  Els carbohidrats els converteixen en CO2.
 Els organismes fotosintètits a partir d’energia i aigua, oxiden l’aigua donant oxigen lliure.
 En el procés de la fotosíntesi, també poden degradar compostos.
 CO2 + H20 + llum solar  carbohidrats, a més hi ha l’oxidació d’H20  O2.
En la fotosíntesi es poden distingir dos fases molts marcades:  Fase lluminosa  captació d’energia lliure. Es genera ATP i poder reductor (en forma de coenzim NADPH). A la vegada en aquest procés es trenca l’aigua i s’allibera oxigen, que va a parar a l’atmosfera.
 Fase d’assimilació de carboni (fase fosca)  es consumeix ATP i NADPH per a poder d’ur a terme la fixació de CO2. Es pot donar sense llum, i per això també es diu fase fosca, però de totes formes es més efectiva en presencia de llum. Forma carbohidrats partir de CO2.
FOSFORILACIÓ OXIDATIVA I FOTOFOSFORILACIÓ  Aprofita la secció d’energia per generar un gradient de protons. Aquest gradient es utilitzat per la síntesi ATP mitjançant l’ATP sintasa.
 El que varia es la disposició dels dispositius, i alhora quin és el donador d’energia, ja que en aquest cas es la captació d’energia la que dona els electrons.
 També varia alguns dels components del que constitueixen les cadenes de transport electrònic  components similar a la cadena respiratòria, més altres que són específics.
- En la fotosíntesi es dona el procés al reves, en la cadena respiratòria es forma aigua i energia, en canvi la fotosíntesi utilitza l’aigua per a generar energia.
 En els mitocondris  el gradient de protons es forma entre la membrana interna i l’externa, però també entre membranes internes.
-  NADH i ATP es produeixen a l’interior En els cloroplasts  es dona la captació d’energia a les membranes dels tilacoides. La fase d’acetilació del carboni es dona a l’estroma del cloroplast.
- La reducció de l’energia es produeix a la membrana dels tilacoides, dintre dels cloroplasts.
 - El gradient de H+ es produeix dins els tilacoides.
ATP i NADPH es produeixen fora els tilacoides però dins el cloroplast.
EL CLOROPLAST  La membrana externa dels cloroplast és molt permeable, però la interna és molt selectiva, aspecte molt semblant al mitocondri.
 La Fase lluminosa es dona a la mb tilacoidal i la fase d’assimilació a l’estroma.
 En cloroplasts immadurs hi ha continuïtat entre els tilaciodes (vesícules) i la mmb interna, però quan els cloroplast són madurs no hi ha la connexió entre les membranes internes dels cloroplast, però si es manté un transport entre la membrana interna i la dels tilacoides.
 Els cloroplast també tenen el seu propi DNA i ribosomes. El DNA dels cloroplast codifica per un 5 – 10% de proteïnes dels cloroplast, però la resta són sintetitzades pel DNA nuclear i després s’importen.
MOLÈCULES ANTENA I CENTRE DE REACCIÓ  En la fotosíntesi oxigènica es produeix oxigen conjuntament amb la captació d’energia llumínica.
 Hi ha dues zones de l’espectre en que la producció d’oxigen es donava de forma més eficient.
- Experiment  bacteris atrets per l’O2 + alga filamentosa, al il·luminar amb diverses λ, els bacteris es concentren en 2 zones = alliberament d’O2.
 En els cloroplast  hi ha ¡ centres de reacció i molècules antena, que són complexos de captació d’energia llumínica.
- Hi ha components que capten energia i la transfereixen mitjançant diversos components en diferents processos fins a ser captada per el centre de reacció.
 Els que actuen com a centres de reacció son les clorofil·les, tot i que altres clorofil·les son antenes.
 A part, també hi ha altres pigments responsables de la captació d’aquesta energia.
PIGMENTS FOTOSINTÈTICS: CLOROFIL·LES  Les clorofil·les són compostos ressonants, ja que tenen l’anell amb electrons al seu interior  per a exitar-se amb més facilitat captant energia.
 Tenen Mg en compte de Fe i un anell addicional, entre l’anell II i IV.
 Presenten sistemes conjugats  enllaços simples i dobles alternats.
 Es classifiquen segons el seu espectre d’absorció: 1. Clorofil·la A  4 anells i unida a una cadena fitol (hidrofòbica) que fa que es quedi a la membrana lipídica de les membranes.
2. Clorofil·la B  similar a la A, però el substituent de l’anell és un grup aldehid.
 Altres organismes fotosintètits tenen varietats d’aquestes clorofil·les, o el que varia és el substituent.
 Tot i així lo més característic és la formació de dobles enllaços alternats, que dona ressonància i permet que puguin captar energia  Els electrons passin a ocupar orbitals a nivells energètics diferents.
 A i B es troven en algues i plantes superiors.
 A i B tenen 2 màxims entre 400-500 i 600-700, a 500-600 no hi ha absorció (altres pigments capten aquesta E).
 Per aprofitar l’energia hi ha altres pigments que presenten la seva máxima energía a altres ABS pigments amb enllaços alternats: ficoeritrobilina (anell obert), β-caroté i xantofila.
- Són menys eficients.
PROCÉS DE CAPTACIÓ D’ENERGIA 1. La llum excita una molècula antena, fent que un e- s’exciti  puja a un nivell d’energia superior.
2. La molècula antena excitada passa l’E a una antena del costat  per transferència de ressonància = transferència d’excitions.
3. L’E es transferida a una clorofil·la del centre de reacció, que s’excita.
- Inicia una transferència d’oxido-reducció i passa l’electró excitat a una altre molècula, quedant el primer reduït i el segon excitat.
- *Transferència d’electrons.
4. La clorofil·la excitada del CR passa un e- a un acceptor electrònic.
5. Un forat electrònic del CR es cobreix amb un e- del donador electrònic.
 *Transferència d’electrons  Transf. d’energia lluminosa en energia química. La separació de càrrega elèctrica inicia la cadena d’oxidacióreducció.
FASE LLUMINOSA (cianobacteris moderns, algues, plantes superiors).
FOTOSISTEMES I i II  Fotosistema II  està constituït pels diferents components.
- El centre de reacció són un parell de clorofil·les amb el límit d’absorció a 680  P680.
- Quan s’excita la P680 transfereix electrons a una sèrie de components formant una cadena de transport electrònic.
- També hi ha el complex que torna a subministrar electrons al P680 mitjançant el trencament de l’aigua, per a recarregar-lo de nou d’e- (H2O  O2).
- A la vegada en aquest fotosistema hi ha present altres pigments (clorofil·les i altres) que actuen com antenes intrínseques (A i B, més o menys en la mateixa proporció).
- Al produir-se el salt, l’electró es transpassa a la Pheofitina, que és com la clorofil·la A , però sense magnesi.
- El següent component és la plastoquinona A (un electró) i més endavant la plastoquinona B (un o dos electrons i sempre dos protons).
 Els electrons flueixen cap al centre de reacció del fotosistema I, mitjançant la Cyt b6f complex i la plastociamina.
 Fotosistema I  El seu centre de reacció és el P700 que en excitant-se genera una nova cadena d’electrons.
- Té les subunitats funcionals A, B, C (entre A i B hi ha el centre de reacció).
 Centre de reacció  clorofil·les especials, capten E i alliberen 1é, fins a la Fd.
 Tant A com B poden formar circuit d’é ja que tenen la mateixa composició (s’usa la B).
1. Primer l’e- passa a A0  que és un acceptor d’electrons de la clorofil·la II.
2. Després passa a la A1  fil·loquinona 3. Fe-S  pot anar a Fd o al citocrom b6f (no es redueix el NADP+)  Al final els electrons que arriben a la ferrodoxina (Fd), des d’on són transferits al NADP+ i formen NADPH.
 El fotosistema I, no recupera electrons, llavors ho ha fer mitjançant el fotosistema II.
 Bombeig H+: Hi ha 8H+ de l’estroma que pasen al lumen, on el complex partidor d’aigua parteix 2H2O formant 4H+, 1O2 i 4e-. Hi participa el complex Mn4Cao3.
- A l’estroma 2H+ són utilitzats per formar 2NADPH a partir de 2 NADP+, i es forma 1 ATP a l’estroma a partir de 3H+ captats del lumen, 1ADP + Pi.
 Localització dels fotosistemes a la membrana tilaciodal: - ATPsintasa  cara externa (cap a l’estroma) - PSI  cara externa (genera NADPH cap a l’estroma) - PSII i citocom Bf (genera gradient H+)  cara externa i a les mmb apilades.
- Molècules antena (LHC)  LHC2 és el responsable d’apilar (LHC2) o no (LHC2 fosforilada, per una kinasa) les mmb ja que crea ponts entre els plecs de la mmb.
 En presencia de llum intensa funciona més el PSII que el PSI  acumulació de plastoquinol (plastoquinona reduïda).
- Plastoquinol (PQH2)  activador d’una quinasa, llavors una Thr del LHC2 és fosforil·lada per la quinasa  canvia de conformació (menys els ponts entre les mmb).
 LHC2 proporciona E al PS1; reducció plastoquinol.
Complex partidor de l’aigua  fotosintesi oxigènica.
 Parteix 2H2O formant 4H+, 1O2 i 4e-  possible mecanisme de generar O2.
 Hi participa el complex Mn4Cao3  4 ions manganés capten 4 electrons de 2H2O.
 4 electrons passen de 1 en 1 al P680+. El donador electrònic immediat a P680+ és un residu Tyr del centre de reacció del PSII.
 El Mn forma enllaços forts amb les especies químiques que contenen oxigen  el Mn presenta estats d’oxidació des de 1+ fins a 7+. Els més comuns són 2+, 4+ i 7+.
  Els 4 Mn , l’O i Ca,  formen una estructura cuboide que no cedeix lliurement els é, és la Tyrz qui ho provoca i fa d’intermediària.
- Per promoure aquesta cessió d’é cal que la Tyrz i l’estructura cuboide estiguin envoltades per varis residus (Asp, Glu, Ala) de les subunitats D1 i D2 i de les prot P 47, i cal que la Tyrz quedi pròxima a una Histidina.
 El complex partidor de l’aigua (Cpa) consumeix aigua del lumen dels tilacoides, per tant cal que entri aigua al lumen. No se sap com però està relacionat amb els transportadors d’aquaporines.
COMPLEX CITOCROM b6f: Cicle Q:  La plastoquinona reduïda (amb els é) interacciona amb el citocrom b6f.
 Citocrom b6f  format per cadenes polipeptídiques (semblant al complex III de la fosforilació oxidativa) i 2 grups Hemo B.
- Transferència d’é  la plastoquinona reduïda, cedeix els 2é i allibera 2H+. 1é passa al citocrom b6f, després al citocrom f i finalment a la plastocianina (acceptor); l’altre é queda al b6f retingut pel grup hemo (del hemo L passa al A) i torna a la plastoquinona  semiquinona.
La semiquinona passarà a plastoquinona reduïda quan arribi una altre plastoquinona reduïda i cedeixi els 2é (es repeteix el procés) i capti 2H+ de l’estroma.
- Β-carpté i hemo X estan al complex, tot i que no se’n sap la funció. Potser protegeixen els é.
EVOLUCIONISME DELS FOTOSISTEMES:  En algues i plantes superiors  PSI i PSII;  En bacteris  tenen només un dels dos tipus de centres fotosintètics. Alguns bacteris poden usaraminoàcids, àcids orgànics o altres molècules orgàniques com a donador d’é.
- En ells el Cyt bc1 i el citocrom C, tenen doble dualitat ja que envíen H+ al gradient de protons i retornen e- al centre de reacció.
 En cianobacteries  funció dual dels citocroms b6f i el citocrom c6. Grups hemo de citocroms C són anàlegs del PSII.
- La dualitat es dona ja que actúen la fosforilació per a flueixin els electrins de des de l’H2O al NADP+. En canvi en la fosforilació oxidativa, els electrons van del NADH a l’O2.
CENTRES DE REACCIÓ:  PSII  composat per vàries cadenes polipeptídiques on les bàsiques són D1 i D2.
- Heterodímers D1-D2  associat a les quinones i a les clorofil·les del P680. També hi ha present el complex subministrador d’é per la partició de l’H 2O (cadena lateral tirosina de D1 = Tyrz).
 El flux d’é va pels components de la subunitat D1 (unidireccionalment); els de la D2 són silenciosos.
Les clorofil·les D1 i D2 ajuden a la captació d’é i a protegir el circuit d’é (eviten que saltin de l’heterodímer) on pot participar-hi un Fe.
- Cofactors associats  carotenoids (capten E = excitons) i a vegades citocroms (prot amb Fe hemínic. P.ex: Cyt b559 que protegeix els é).
- El centre de reacció  està associat a complexes antena: proteïnes CP47 (17 clorofil·les i carotens) i CP43 (tenen prot associades) que absorbeixen E lumínica i la cedeixen al CR.
 La clorofil·la del CR: no és única, hi ha un parell de clorofil·les (fins a 4 en plantes superiors) que formen una clorofil·la especial. Les 4 clorofil·les (2 centrals-especials i 2 condensades enganxades) formen una estructura com les clorofil·les en bacteris.
 PSI  El CR està envoltat d’un gran nombre de clorofil·les antenes, que exciten les clorofil·les del P700. (Chl2). Està format per les subunitats A,B i C.
- Qk  A1 - Fx, FA, FB  Fe-S - Des de Fd passen els electrons al NADP+ i es redueix.
FORMACIÓ DEL GRADIENT DE H+ i ATP FOTOSINTÈTIC   Durant el cicle els mouen 12 H+ des de l’estroma a la llum del tilacoide, per cada 02 format.
- 4H+ del complex partidor d’aigua.
- 8H+ del Cyt b6f (2H+ per electró).
Aquest procés incrementa l’acidificació del pH del lumen (entre 3 i 3.5 unitats) i genera el gradient i per tant energia.
 Per a digerir els 4H+ generats pel PSII calen 8 fotons, que tenen l’energia suficient com per a sintetitzar 3 molècules d’ATP aprox.
 Balanç de la fase lluminosa  2H2O + 8 fotons + 2NADP+ + ≈3 ADP +≈ 3 Pi  O2 + ≈3 ATP + 2NADPH - 1 electró = 1 H  4 electrons = 4 protons = 4 fotons - Tot i que la respiració al mitocondri sembla que és més eficient, perquè per a dos electrons treu 2,5 ATP i els PSI-II només 3, per a 4 electrons, hem de tenir en compte que en la fotosíntesi, també obtenim 2NADPH .
INHIBIDORS DE LA FOSFORILACIÓ OXIDATIVA I DE LA FOTOFOSFORILACIÓ  Oligomicina  inhibeix ATP sintasa  DCCD  bloqueja el retorn de protons de l’ATP sintasa  DCMU  competeix amb Qb per unir-se a PSII inhibeix la transferència d’é  DNP i valinomicina  desacoblen la fosforilació de la CTE.
FOTOFOSFORILACIÓ CÍCLICA  S’ha vist que hi ha la possibilitat de que es trobin situacions en que hi hagi una facilitat d’obtenció de poder reductor, però que hi hagi més dificultat per a obtenir ATP. Es a dir que hi ha altres processos que generen NADPH, però molt pocs que donin ATP.
 Els electrons que en el FI un cop arriben al Fd, retornen al PSII, per a que els electrons puguin circular de manera cíclica.
 Del Cyt b6f surt el SH+ que pot anat a parar a l’ATP sintasa i ajuda a la formació d’ATP.
TOOPOLOGÍA DEL MOVIMENT DE PROTONS I ORIENTACIÓ DE L’ATP SINTASA  En els mitocondris, tant els components com l’ATP resultant van cap a la matriu mitocondrial (zona N) i el gradient es dona en la membrana.
 En els cloroplasts el gradient es dona dins del tilacoides, i l’ATP sintasa esta orientada cap a l’estroma, zona N (com passa en els mitocondris)  En els bacteris el gradient es dona entre la membrana cel·lular i l’espai que hi ha fora separant la parer cel·lular o la segona membrana. I l’ATP sintasa es dona cap al citosol (zona N) - Hi ha una diferencia entre els bacteris grams, per la estructura de la membrana: a) Gram +  formen el gradient entre el citoplasma i la zona dels peptidoglicans de la mmb.
b) Gram -  el gradient de H+ es dona entre el citoplasma i el periplasma  Les cianobacteries s’ha vist que en el citosol hi ha una sèrie d’estructures membranoses paral·leles, que correspondrien a les membranes del tilacoidals, es a dir no tenen membrana gram.
En gradient es donaria entre la membrana i el lumen d’aquestes membranes.
FASE FOSCA; CICLE DE CALVIN O DE L’ASSIMILACIÓ DE CO 2 ASSIMILACIÓ DEL CO2 COM A BIOMASSA PER LES PLANTES  La síntesi d’ATP y NADPH impulsats per la llum, proporciona energia i poder reductor per a la fixació del CO2 en trioses, a partir de les quals es sintetitzen tots els compostos carbonats de les cèl·lules vegetals.
CICLE DE L’ASSIMILACIÓ DE CO2 O CICLE DE CALVIN  Consumeix energia en forma d’ATP i NADPH  Es dona principalment en 3 etapes.
1. Fixació del CO2 donant a dues trioses fosfat = 3 fosfoglicerat.
2. Transformació a gliceraldehid per una etapa de reducció 3. Torna a regenerar ribulosa bifosfat  De tots els processos, el més fonamental és la de la fixació de CO2  procés que no es gasta ni ATP ni poder reductor.
PRIMERA ETAPA  Reacció de fixació del CO2.
 Es du a terme per la ribulosa 1,5 bifosfat carboxilasa (rubiscó).
 Catalitza la formació de 2 molècules de 3-fosfoglicerat a partir de 1 una molècula de ribulosa 1, 5 bifosfat i la fixació d’un CO2. També es necessari captar una molècula d’aigua.
- La rubisco necessita la presencia de magnesi, que s’uneix al centre actiu i actua com a reconeixement primer de substrat i manté els intermediaris.
- El magnesi s’uneix pels grups carboxilics amb Asp, Glu i per lisina modificada (se li ha unit CO2  Lys carbamoilada).
 El rubisco amb la lisina sense modificar i amb la ribulosa 1-5biP és inactiva, pr tant necessita eliminat la ribulosa per a deixar descoberta la Lys201.
- La Rubisco és un enzim que té una velocitat i una eficiència catalítica molt baixa. I aquest procés és vital per a la fixació de carboni. Per tant per a contrarestar aquest fet hem d’augmentar la quantitat d’enzim, per això és l’enzim més abundant de la bioesfera, ja que necessitem sintetitzar molt CO2.
1. Capta la ribulosa 1,5bP al centre actiu.
2. Gràcies a un intermediari enediolat i la captació d’un CO 2 forma 2carboxi-3ceto-Darabinitol-1,5-bP.
3. S’uneix 1H2O i es forma un intermediari hidratat, que al trencar-se allibera 2H+ i 2 molècules de 3-fosfoglicerat.
SEGONA ETAPA  Transformació del gliceraldehid.
 El 3-fosfoglicerat es converteix en gliceraldehid 3P.
 La major part del gliceraldehid 3P es recicla en ribulosa 1-5 biP.
 La resta es pot utilitzar com a font d’energia, tot i que la majoria es converteix en sacarosa per a al seu transport i emmagatzematge com almidó.
 El gliceraldehid 3P també pot ser degradat en la glucòlisi, alliberant ATP.
 Els enzims de l’estroma (utilitzen NADPH com a coenzims), enzims gluconeogènesi (estan al citosol, usen NADH com a coenzim reduït)  No són els mateixos; són Isoenzims (catalitzen les mateixes reaccions).
TERCERA ETAPA  regeneració de la ribulosa 1,5 bifosfat.
 Cercles negres  nº carbonis.
 Es regenera a partir del gliceraldehid 3P i la dihidroxiacetona fosfat.
 Les reaccions les catalitza la transaldolasa i la transcetolasa, generant pentoses fosfat que passen a ser la ribulosa.
 Entren 5 trioses i obtenim 3 pentoses.
 Hi ha condensacions (1r cal l’eliminació d’1P).
 Hi ha molècules de la Via de les Pentoses-P.
 Enzims només de Calvin  ribulosa 5P quinasa (posa P) i sedoheptulosa 1,7bifosfatasa (elimina 1P previ a condensació).
BALANÇ DEL CICLE DE CALVIN BALANÇ GLOBAL FASE LLUMINOSA I FASE FOSCA SISTEMA DE CO-TRANSPORT ANTIPARAL·LEL DEL Pi-TRIOSES FOSFAT   Aquest tarnsportador facilita l’intercanvi de Pi citosòlic per dihidroxiacetona fosfat de l’estroma.
La Dihidroxiacetona-P pot ser passada a sucre i alliberar el Pi que retorna a l’estroma.
- Si no hi hagués retorn de Pi, l’estroma tindria insuficient Pi i no es formarien els 9ATP.
- Per cada P-tirosina que surt, entra un Pi.
TRANSPORT D’ATP I EQUIVALENTS DE REDUCCIÓ  La dehidroxiacetona fosfat abandona el cloroplast i es converteix en gliceraldehid 3P.
 L’ATP i els coenzims reduïts no surten  ho fan equivalents.
 La diferència està coenzims reduïts  en els consum NADPH a l’estroma, formació NADH al citosol.
- (No cal mirar enzims) REGULACIÓ CICLE DE CALVIN  Si el pH baixa (acidificació) dins del tilacoide  el pH a l’estroma incrementa.
 Surt Mg2+ cap a l’estroma.
 A l’estroma en les reaccions lluminoses  generació poder reductor en forma de NADPH i generació energia en forma d’ATP, utilitzats en el cicle d’assimilació del CO 2 que forma el gliceraldehid-3P.
 La Fructosa 1,6-bifosfat (regulador dels 3 processos de l’estroma) és sensible a Mg i pH per tant a un alt pH i una elevada [Mg2+] s’activa.
 Alguns enzims del cicle de Calvi s’activen per la llum. El procés està facilitat per la Tiorredoxina, que es redueix pels electrons del PSI a traves de Fd  els enllaços disulfurs es redueixen.
- Si no hi ha llum els grups –SH es reoxiden a disulfurs i inactiven els enzims.
RUBISCO  Enzim format per 8 subunitats grans i 8 subunitats petites, que es troben estretament empaquetades.
 Es troba present en una concentració de 250 mg/mL en l’estronma, es a dir té una alta concentració de llocs actius.
 Els residus aminoàcics del lloc actiu (Asp, Glu, Lys) es troben unudes al Mg 2+.
- El Mg2+ està coordinat camb un complex octaèdric amb 6 àtoms d’O2:  1 O2 en carbamat de la Luy 201  2 O2 grups carbocils de Glu 204 i Asp 203  2 O2 en C2 i C3 de la ribulosa 1,5 biP  1 O2 en el CO2  si en lloc de Co2 hi ha H2O forma l’estructura cristal·lina de l’enzim.
SÍNTESI DE SACAROSA  La sacarosa és el principal compost de transport dels fotoassimilats per llargues distàncies i és una font d’E.
- Pas previ  cal activar la glucosa: G1P+UTP  UDP-glucosa.
 La sacarosa es sintetitza a partir de UDP-Glucosa y Fructosa 6P, que es sintetitzen previament de trioses fosfat en el cetosol cel·lular.
 La sacarosa està regulada per la Glucosa 6P i el Pi.
 Control de la síntesi de sacarosa  està regulat per la fructosa 2,6-bifosfat i la llum.
- La fructosa 2,6 biP regula alostericament el procés i ella està regulada per les trioses i el Pi.
- La concentració del regulador és inversament proporcional a la tassa de la fotosíntesi.
- A les fosques [fructosa] augmenta  estimula PP-PFK1 i inhibeix el FBPasa1.
CONTROL SÍNTESI DEL MIDÓ I ALTRES POLISACÀRIDS  Està regulat per la ADP-glucosa fosforilasa, controlada pel 3 fosfoglicerat (exita) i el Pi (inhibeix).
 L’ADP glucosa fosforilasa és la precursora de la síntesi d’almidó.
TIPUS DE PLASTIDIS ...