HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA - Tema 2 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 25
Fecha de subida 17/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apunts d'història de Joan Culla

Vista previa del texto

Catalunya durant el primer terç del segle XX 1. L’evolució econòmica fins al 1929 Al primer terç del segle XX la població de Catalunya es multiplica per 3. L’any 1900, la població de Catalunya pot arribar als 2 milions d’habitants, al 1930 arriba als 2.791.000.
El màxim exponent és a la ciutat de Barcelona: l’any 1900 amb 553.000 hab. Pocs anys després de fer l’annexió dels seus municipis, al 1930 supera el milió d’habitants. El percentatge d’habitants de Barcelona representa un percentatge important i notable, 1 de cada 4 habitants vivia allà, per tant la gent s’aglomerava a la capital i les comarques properes . Un 36% de la població resideix a la capital, essent un cas estrany, no vist a cap altra capital europea. Parlaven de Catalunya com un país cap-gros (desproporció amb la mesura del ‘cos’). Això ha tingut avantatges i desavantatges, Catalunya és un país petit però ha sigut capaç d’aixecar una capital de talla de capital d’estat europeu. Barcelona ha estat un formidable aparador, que la fa molt visible a ulls de la gent que passa. Si Catalunya no hagués tingut una capital d’aquesta talla, hauria estat molt menys visible, Barcelona ha estat important en la projecció de la identitat catalana cap a la resta del món.
Els factors de creixement demogràfic d’aquesta època són fonamentalment deguts a la immigració, perquè la natalitat autòctona és molt baixa. Catalunya tenia una societat envellida, disminuint les taxes de natalitat i mortalitat i estancant-se així la demografia.
Generalment els immigrants eren pagesos que anaven a la ciutat per trobar feina, al camp sobrava mà d’obra. La immigració que rep durant aquest període es pot dividir en dues etapes: - - Finals del XIX, Barcelona és escenari de la Exposició Universal, el que atrau mà d’obra per construir els monuments necessaris. La primera onada migratòria és de valencians i aragonesos. La onada dura fins a 1914, però és modesta.
Als anys 20, amb un període de prosperitat econòmica, arriba una segona onada migratòria de Múrcia i Almeria, que dura fins a la guerra civil.
ECONOMIA En trenta anys, el percentatge de població dedicada a l’agricultura, passa del 53% al 27%.
Experimenta una baixada o disminució en la economia. El final del segle XIX per l’agricultura catalana està marcada pel fenomen de la fil·loxera, exterminant moltíssimes hectàrees de vinyes. Això explica en part la disminució de pagesos catalans. El que provoca es un trasllat cap a la indústria. La reconstrucció de la viticultura, però, és complicada i llarga. Al final es descobreix que les vinyes americanes son immunes a la bactèria, el problema és que no feien raïm i la solució va ser fer un insert, resultant un híbrid resistent a la fil·loxera i que donava fruits. Al 1910 hi ha un altre cop moltes hectàrees de vinya, però és la meitat del que hi havia abans de la fil·loxera. Durant el primer terç del segle XX, l’agricultura en l’economia catalana té poc pes i el nivell de vida dels pagesos baixa molt, explicant la conflictivitat social dels 30. El sector industrial predominava per sobre l’agrari.
Catalunya era el centre industrial i econòmic mes important d’Espanya, amb el País Basc. Es van crear grans empreses dominades per capitals estrangers amb industries noves. Va sorgir una nova Font d’energia: l’electricitat, i van implantar-se noves industries molt diverses.
A la indústria catalana d’aquesta època es poden distingir 4 etapes (la població activa dedicada a la indústria passa del 27% al 51%), és evident que es traslladen moltes persones de l’agricultura a la industria.
- 1900-1915: Comença encara amb shock i inseguretat pel desastre del 98, la pèrdua de les ultimes colònies, un mercat segur i que significava una gran part del comerç. Estaven arruïnats, o així o percebien, però l’impacte real d’aquesta pèrdua és molt menor. Tot i així, per l’economia catalana va tenir una conseqüència positiva amb la repatriació de capitals (els catalans havien tingut un paper important en la explotació de les colònies, els que estaven vivint en les colònies van decidir tornar a casa davant un govern estranger; els empresaris al tronar van arribar amb un capital disponible que volien invertir), hi havia molta disponibilitat de capitals per invertir, el que va permetre a les indústries millorar i crear-ne de noves. Però, les exportacions es redueixen al mercat espanyol i baixen. Com a conseqüència, durant aquest període, la industria catalana experimenta un procés de diversificació; al principi era fonamentalment tèxtil, però es consoliden nous sectors industrials com la indústria química, perquè la tèxtil necessitava productes químics per elaborar la roba, els productes s’importaven de la resta d’Europa, però la indústria química va ser local.
La gran feblesa de la indústria catalana del segle XIX era que no podia consolidar la industria siderúrgica, però va sorgir amb força al segle XX al País Basc, perquè tenia mineral del ferro i carbó. A Catalunya no hi havia carbó de bona qualitat ni ferro. Però, llavors Alemanya inventa l’alt forn elèctric i permet no utilitzar el carbó, per tant a Catalunya pot sorgir una modesta industria siderúrgica, com també metal·lúrgica. També progressa la industria cimentera, amb la construcció.
El tèxtil continua ser important però ara no passa pel seu millor moment, la pèrdua d’empenta queda compensada per les noves industries (també del paper i arts gràfiques). Aquesta diversificació industrial és indispensable sense la segona revolució energètica: a principis del segle XX, amb l’aparició de l’electricitat, l’energia que mou les màquines. L’existència de les aplicacions de l’energia elèctrica ja era coneguda. A Catalunya el carbó per produir electricitat s’havia d’importar de fora i es volien estalviar canviar el funcionament de les fàbriques, pel fet que era molt car.
Al segle XX va arribar Pearson, que va tenir la visió dels rius del Pirineu per produir electricitat sense un gran cost, era una energia hidroelèctrica, a més a l’àrea de Barcelona podien consumir aquesta electricitat. Va buscar socis als Estats Units per tirar endavant i al 1912 va construir a Toronto una empresa: Barcelona Traction, Light and Power, que va començar a implantar-se a Catalunya, on l’anomenaven la canadiense. Pearson no es va limitar a això, va planejar un ferrocarril elèctric que sortís des de Barcelona fins a Terrassa i Sabadell. Llavors al voltant d’aquesta línia de tren va fomentar la construcció d’urbanitzacions de tipus nord-americà, amb cases unifamiliars amb possibilitat de transport fàcil.
Oferir a la industria catalana electricitat va tenir un èxit increïble, es va electrificar molt més ràpid la indústria que la vida quotidiana, perquè era molt més barat, si abandonaven el vapor s’estalviarien calers a les empreses. Als barris obrers no hi havia llum. L’enllumenat públic de Barcelona no es va fer completament fins als 60 i abans estava il·luminat amb gas.
- 1915-1919: els anys de la guerra mundial, la Primera guerra. Espanya no hi va participar, era neutra, però l’economia va rebre un impacte molt fort i positiu. Van ser quatre anys de boom econòmic. El conflicte bèl·lic va portar Catalunya a un període de 4 anys d’eufòria. Es van obrir nous mercats, les exportacions i beneficis van créixer moltíssim. Havien pensat que seria una guerra ràpida, però va resultar que no, era molt diferent a les guerres del XIX. Es va entendre que seria una guerra llarga i de desgast, llavors es va entendre que era una guerra industrial. Era més important les fàbriques que els soldats, així les fàbriques es van posar al costat dels bàndols de guerra. Però això no era prou, necessitaven països neutrals per comprar més coses. Per tant, el govern francès va recórrer a Catalunya, la seva veïna, amb una estructura industrial molt important, llavors es va veure xuclada per la demanda exterior i una febre exportadora mai vista. Les comissions militars franceses arribaven volent comprar QUALSEVOL cosa que poguessin oferir. Es podien comprar peces que després formarien part de les armes, perquè no tenia industria armamentista. A més, els hi donava igual el preu i la qualitat, l’únic que tenien era presa. Va suposar un paradís pels industrials catalans i moltes fàbriques de Catalunya treballaven 24/7, perquè les demandes s’acumulaven. Això va donar lloc a una riuada d’or. Abans de la guerra, molts països quan havien de comprar material elèctric o màquines, les importaven d’Anglaterra, però ara en guerra era impossible, i la indústria catalana va substituir aquests mercats (exportacions de substitució). Per tant van ser 4 anys formidables. Gràcies a la Primera Guerra Mundial, les industries metal·lúrgiques, siderúrgiques, etc. van donar un salt important perquè no tenien competència.
Però la guerra no va ser eterna, al 1918 va acabar i es va passar d’una febre de l’or a una resecció, que va ser general a tot occident: els països que havien lluitat a la guerra. Les dones i treballadors estrangers van haver d’omplir el buit d’homes perduts a la guerra. La immensa màquina de consumir armament, uniformes, botes... s’acaba en sec. Els homes que havien estat separats de les industries i havien sobreviscut, volien retornar a la normalitat, llavors hi ha una sobre-oferta de mà d’obra davant una nul·la demanda de producció, el que porta una recessió industrial a tot el món, més dura als països perdedors. Incapaços de competir amb les industries europees que tornaven a funcionar.
- 1919-1923: Una crisi de postguerra usual, les exportacions s’acaben en sec.
Aquesta crisi o recessió de postguerra no dura massa.
1923-1929: A partir de 1923, tota l’economia mundial canvia i entra en una fase d’expansió, coneguda com els Feliços Anys 20. A l’estat espanyol, aquesta etapa - coincideix amb la dictadura del general Primo de Rivera, un govern autoritari, sense eleccions ni partits polítics. L’economia es beneficiava sense fer res, però en una ‘dictadura’ era més difícil, amb una política proteccionista, impuls d’obres publiques internes. La dictadura de Primo va crear monopolis en la telefonia i en la distribució de combustible. En aquests anys es va crear la Companyia Telefónica de España=Telefónica. L’única companyia de telefonia a tota Espanya, si volies tenir telèfon havies de ser d’aquesta companyia. També es va crear la CAMPSA, companyia de petroli, totes les benzineres d’Espanya li pertanyien. Tot i així, va aconseguir un creixement econòmic.
Al 1929, la borsa de NY s’esfondra, amb el crac del 29. D’entrada pensaven que això seria una cosa d’un moment, però es va convertir en una forta crisi econòmica. Van arruïnar-se les empreses, van augmentar els parats, les exportacions van reduir i van aparèixer inversions estrangeres... sobretot als EEUU, però amb una economia globalitzada, es va estendre als països europeus. A Espanya van fer evident que aquesta ocupava un lloc perifèric al sistema capitalista internacional, ho experimentaven tot amb molt menys impacte.
2. L’hegemonia política de la Lliga Regionalista i del republicanisme Des de la fundació del regim de la restauració, la vida política i els processos electoral a l’estat espanyol havien estat un gran frau. A l’origen del regim va haver un pronunciament/aixecament militar, el general Martinez Campos va proclamar Alfons XII rei, però Cànoves del Castillo va agafar com a model teòric l’estabilitat parlamentaria del bipartidisme angles, perquè volia fer un règim parlamentari. Cànoves va crear un partido liberal conservador (conservador), la roda dreta del regim, i va afavorir el sorgiment d’un altre partit, dirigit per Sagasta, el partit liberal fusionista (liberal), el de l’esquerra. Llavors anaven alternant-se el poder, però no era un procés net, en el cas espanyol, a partir de 1875 no era el resultat de les eleccions el que determinava el partit del govern, era el color del govern el que determinava el resultat de les eleccions. Al 1885 el règim va patir un cop dur, Alfons XII va morir i va sorgir el pànic entre la població civil. Però els dos partits van fer pinya per evitar una societat inestable, amb el Pacte del Pardo/el de la Castellana. S’anaven alternat el poder i evitaven qualsevol risc de resultats electorals que donessin la victòria a un partit inesperat que no fossin ells. Al començar el regim va tenir el poder el partit conservador, però al cap de tres anys, començava a instal·lar-se la idea que calia una renovació, llavors s’arribava a un consens entre els dos principals partits i el líder del partit regent, anava davant de presència del rei, o regent, i demanava una dimissió del càrrec. Finalment, després de les audiències, encarregaven al líder del partit liberal, o el que toqués, el càrrec del govern. I era el partit entrant el que convocava eleccions, de les quals el resultat era una victòria aplastant del partit que ja estava governant. Simplement confirmava. I això s’aconseguia a través del Ministerio de la Governación, el ministre s’havia d’assegurar del resultat que interessava i determinava el diputat que hi hauria a cada lloc, tots llavors havien de ser del partit que tocava. Els governadors civils eren els que controlaven cada districte, la primera prova de la seva eficàcia era el resultat desitjat en el seu territori, llavors aconseguiria ser ministre, sinó estava mort políticament. Una altra peça fonamental eren els cacics, individus que per raons econòmiques, morals, era un gran terratinent en una determinada comarca, era l’amo d’una fàbrica important, era el capellà del poble, era el metge del poble... i tenien molta autoritat en aquell poble, per això tenien la capacitat de controlar el vot d’un conjunt de la població al seu territori. Les instruccions que arribaven al governador, aquests les feien arribar al cacic, una font del seu poder era la capacitat de fer favors als governs i a la resta de persones; intermediava entre el ciutadà i el poder. Cada partit tenia la seva estructura de funcionaris i s’anaven turnant al poder, quan no manaven els seus no cobrava tot el sou ni havien d’anar a treballar, eren coneguts com cesantes i cobraven una cesantia. No era suficient per viure però vivia de ‘prestec’, quan tornés a arribar al poder, podria pagar els deutes. Després serien oficials de primera, el servei militar era obligatori pels homes, eren enviats a les colònies sud americanes on es disputaven les guerres colonials, el cacic llavors si tenia poder, podia aconseguir que el seu fill fos enviat a un lloc d’Espanya on no hi hagués guerra en comptes.
A Espanya, els resultats no tenien res a veure amb la voluntat dels electors, però com que ja ho sabien, ho deixaven córrer i ni tan sols anaven a votar (a les ciutats, als pobles anaven a votar el que el cacic els havia demanat). Aquest sistema funcionava perfectament al camp però a les ciutats era més difícil, no tenien autoritat per dir, per exemple que els traurien la feina, perquè hi havia més fàbriques. Quasi la totalitat de la ciutadania ni tan sols es volia apropar a votar. El cens electoral de les grans ciutats era en ell mateix un frau, -els Ajuntaments també estaven controlats per aquest sistema, els alcaldes eren nomenats pel govern, eren tan sols prolongacions del tinglau- hi havia desenes d’electors morts que seguien vius al cens, desenes d’electors vius que no sortien al cens i moltíssims electors al cens que no havien viscut mai, eren inventats, el que dissuadia a la gent d’anar a votar (potser no troben el meu nom, etc.). El govern civil, el dia de les eleccions, contractaven individus, confidents o petits delinqüents, que es convertien en electors falsos, que portaven una llista de noms falsos i en grups anaven de col·legi en col·legi votant amb noms diferents; amb aquests hi havia prou per construir resultats falsos. També podia passar que creessin un rebombori i el president de la mesa obrís la urna per canviar els resultats, o ficar noves paperetes.
Més tard, al 1890, el sufragi va passar a universal masculí, creixent el cens electoral, fent necessari més control, per garantir el resultat.
Al 1901 s’enfonsa a Barcelona i a Catalunya el sistema electora, primer perquè apareixen a BARCELONA nous partits polítics que són de veritat. Amb la ressaca del desastre del 98, s’han adonat que la burgesia catalana ha de tenir veu pròpia, al govern, a la política...
i es complementa amb uns joves que han anat creant el Catalanisme, recuperant la veu catalana, han creat les estructures d’un moviment polític. Llavors s’uneixen aquests dos grups i neix el primer partir polític catalanista: La Lliga Regionalista, que presenta candidats a les eleccions i obté diputats a Madrid, portant les reivindicacions. Es un partit de catòlics, de base burgesa, amb poques classes mitjanes, definit com a centra-dreta.
Sorgeix una nova força política al 1903 que és Unión Republicana, coneguda com Lerrouxisme, convertint-se en el primer partit de masses a la historia política de la península. Implanta les noves maneres de fer política de masses a la resta del món, és un partit amb desenes de milers de militants. Que organitza manifestacions, obre locals, està en mobilització permanent, de persones que segueixen (obrers, classes baixes, liberals, professions sense gaire clients). Anticlerical, de masses, que crida l’atenció per la modernitat organitzativa. El republicanisme era autonomista però no nacionalista. El fals bipartidisme liberal a Barcelona, és substituït per un nou i veritable bipartidisme entre regionalistes de la Lliga i els republicanistes, que representen ideologies oposades i grups socials diferents, llavors, ara sí, no se sap qui guanyarà. Llavors augmenta la participació electoral en gran escala, la politització dels ciutadans augmenta perquè veu que el seu vot té un valor. Les institucions de Barcelona deixen de ser organismes tan controlats pel govern de Madrid, però els diputats són d’altres partits i discuteixen. A Barcelona hi ha una confrontació entre els dos partits, que arriba a ser física, també hi ha una expansió del Catalanisme des de Barcelona cap al nord del Llobregat, altres comarques.
Inicialment, a més, era un sol partit, però comencen a sortir branques diferents d’aquests, uns són més de dretes i altres d’esquerres, causant una diversificació ideològica del catalanisme. Aquests dos processos es barregen al 1901-1903, i qui guanya les eleccions a Barcelona és la Lliga. Al 1903 aquesta dinàmica canvia i Lerroux guanya les eleccions a Barcelona. A finals de 1905 es produeixen uns esdeveniments que trencaran aquesta dinàmica, guanyen els republicans, però la Lliga aconsegueix uns resultats millors del que esperaven, llavors per donar moral creen un sopar multitudinari a Barcelona, amb el Banquet de la Victòria. Entra en escena un semanari humorístic o satíric, en la premsa popular important: el Cu-Cut!. La Lliga volia entrar també en aquest mercat, però la gran matèria explotada era l’anticlericalisme, però van haver de buscar una altra matèria pels conservadors de la Lliga, i van trobar l’exèrcit militar, al qual van criticar amb una vinyeta humorística. El pitjor va ser la reacció del govern, va donar la raó als militars que havien criticat i van fer un decret de llei: qualsevol ofensa per la pàtria o els seus símbols, serà jutjada. Això, a més, podia fer perillar la llibertat de premsa. Momentàniament trenca l’alternança entre Lliga i Republicans. Al 1906, sorgeix Solidaritat Catalana, que aplega des del Carlisme fins als catalanistes, fins i tot un grup de republicans, es presenten a les eleccions del 1907 amb un programa molt breu, que inclou derogar la llei que havien fet per la premsa i una forma d’independència de Catalunya, van triomfar a Catalunya i an moure veritables masses. A les eleccions arrasa, van arribar els diputats a Madrid, però allà es van adonar que allà no podrien guanyar, el partit del govern, en aquell cas majoria absoluta, i no tindria cap pes davant el caciquisme. El seu impacte en la política espanyola era 0. Om que no va tenir èxit, es va desfer al 1908, i es va retornar a la situació anterior, els republicans eren més votats. Tot i així, van començar a aparèixer idees de Mancomunitats i descentralització. A finals de 1909, és pràcticament tot el conjunt de Catalunya el que està trencant amb els esquemes de la política espanyola, ja no controla els districtes catalans. El fet que no només la capital, sinó gran part del país s’escapa del sistema, és preocupant. Vist des del poder, el panorama que ofereix Catalunya, és que allà es disputen l’hegemonia el catalanisme i el republicanisme. Discuteixen la sagrada unitat de la pàtria, quan en realitat eren moderats, al centre pensaven que eren totalment separatistes i els republicans, fins i tot pitjor, perquè qüestionaven el règim. Totes dues ideologies suposaven una amenaça. Percepció a Madrid de Catalunya com un mal de cap.
10/03/2017 Era doblement amenaçadora per la critica a l’exèrcit i perquè es posa en contra de la pàtria i la seva sagrada unitat. És un partit de centra dreta però es un partit que critica la organització política de l’estat espanyol i demana autonomia. Els republicans simpatitzen amb l’exercit, però son republicans i ataquen el règim monàrquic, son fortament anticlericals i parlen sovint de fer la revolució. Barcelona del segle XX és subversiva, en risc d’explotar en qualsevol moment.
3. La setmana tràgica i les seves repercussions La Barcelona del segle XX es la ciutat més gran de l’estat espanyol, té una enorme concentració obrera. Aquesta massa treballadora pateix unes condicions de vida molt dures, amb enormes desigualtats socials, que es manifesten també en la incidència de les malalties, no només amb la riquesa. La Barcelona de la primera dècada del segle XX que aixeca els edificis modernistes, darrera de les façanes amaga unes grans desigualtats socials. Això fa que el risc d’una explosió social sigui real. A les condicions subjectives de la ciutat la fan possible escenari d’una explosió per poc que passi alguna cosa que encengui la revolta.
A l’estiu de 1909, encén aquesta flama revolucionaria *. (flashback  al 1898 Espanya es va quedar sense colònies, la bella potencia europea a les portes de segle XX s’havia quedat sense les seves forces colonials. El problema era que en aquell moment històric, Europa era considerat tenir colònies un atribut imprescindible, per qualsevol potència de qualsevol mesura, tant les grans com les petites posseïen colònies, fins i tot Portugal tenia un imperi colonial. Això resultava profundament humiliant per les classes dirigents.
Al llarg de la dècada següent va ressorgir la temptació colonial, volien refer el seu imperi colonial per ser “normals”. La realitat era la que era, en la guerra contra EUA per les seves ultimes colònies (Guerra de Cuba), també s’havien quedat sense marina de guerra. Es focalitzen llavors en un objectiu: el Marroc. No calia gran flota i no es partia de cero perquè tenien les ciutats de Ceuta i Melilla i finalment, pràcticament tota Àfrica estava repartida, i Marroc encara era independent. Aquestes ambicions de recuperar l’imperi se senten enormement. Aquest colonialisme espanyol aplica la recepta clàssica de primer crear en el país interessos econòmics (amb empresaris que creessin negocis) o bé crear interessos espirituals (enviant missioners per convertir els natius a la fe catòlica).
Afortunadament, van seguir el model de crear interessos econòmics, el problema era que al nord del Marroc hi havia molta pobresa i no hi havia gaire riqueses per explotar. Però al 1908 es van identificar uns jaciments de mineral de ferro, en territori marroquí, i es va crear una empresa (Compañía Española de Minas del Riff), els natius d’aquesta nació no eren àrabs, eren benebers, en el capital d’aquesta empresa participaven cognoms molt reconeguts de la societat de la restauració borbònica. Es tracta d’una operació privada, beneïda pel govern i poder, animada per aquest i amb el seu suport. Es decideix construir un ferrocarril fins al port de Melilla des de la mina, que portés aquest mineral. En aquestes condicions, un dia del 1909, un grup de moros ataca els treballadors de la companyia i provoca 4 morts. Naturalment, la companyia reacciona apel·lant al govern, presidint Antoni Maura, i aquest no pot fer-se el loco, ha de reaccionar a les demandes de la companyia i la seva resposta és enviar reforços militars. Però la decisió és agafar els soldats que estaven en reserva, homes que ja havien fet la mili i es consideraven lliures d’obligació, tenien famílies amb responsabilitats. Les lleis deien que el servei militar era una obligació militar dels homes als 21 anys, però després es va fer una legislació que feia que aquesta obligatorietat no fos de veritat: el règim s’havia inventat na fórmula per la qual els fills de les classes altes es poguessin estalviar la mili amb la redención a metálico, si pagaven una quantitat elevada quedaven eximits de fer el servei. Per tant a la mili anaven els pobres. El problema era que ja no era només perdre tres anys, això comportava ser enviat a les guerres colonials (Cuba i Filipines) i morir amb molta probabilitat (malalties tropicals, sobre tot).  fin flashback) En aquesta època, el govern de Silvela va augmentar els impostos a Barcelona per tal de solventar les faltes després d’una guerra colonial. Els botiguers i artesans es van negar a pagar els recàrrecs amb un moviment de resistència civil, el fet es coneix com “El tancament de Caixes”. El govern va declarar l’estat de guerra a Barcelona i el govern va reprimir-lo. Amb la pèrdua de les colònies semblava que aquest malson s’havia acabat, però de sobte, al 1909, reapareix la idea d’una campanya colonial i desenes de milions de joves son cridats de nou per anar a lluitar. Les classes socials de la època no sabien gaire, però anaven a lluitar amb els moros que havien estat sempre els enemics. Mentre el govern organitzava aquests reforços, el 23 de juliol, l’exercit espanyol sofria una altra ensopegada a Melilla, durant una operació de càstig cau en una emboscada i sofreix 300 baixes (ferits). Aquí la premsa parlava del desastre del Barranco del Lobo. L’explicació és fàcil d’entendre, els soldats arribaven del barco al front, no coneixien la manera de combatre dels seus enemics ni el territori, amb escassa preparació militar. Una guerra en la qual es lluitava en defensa dels interessos privats d’una empresa de rics, fora del territori espanyol i que no semblava que els interessos de la pàtria estiguessin en perill.
La legitimitat del conflicte bèl·lic és 0.
*A Barcelona, comença la Setmana Tràgica de Barcelona, les primeres mobilitzacions van desencadenar la protesta social causada per les lleves de soldats provinents de BCN, perquè d’allà havien sortit milions de soldats i quan els anaven a acomiadar al port, es transformava en actes de protesta amb molts crits. La tensió augmentava perquè pensaven que moririen allà i la guàrdia civil els aturava. Els Lerrouxistes, important força a Barcelona, alimenten aquestes protestes i les encarrilen, contra el govern de Maura i contra el clero, que no havia de fer la guerra. Després de 10 dies d’increment de la tensió, es decideix convocar una vaga general a la ciutat que faci visible al govern que no són quatre agitadors que estan en contra d’aquesta guerra. Principalment, es una vaga pacifica que només vol mostrar la força de la ciutat, paralitzant-la. La vaga la organitza Solidaritat Obrera, la modernització de l’obrerisme català= una agrupació sindical, que assumeix la convocatòria de la vaga, els republicans li donen suport però no la convoquen. Per tant, la matinada del dia de la vaga, a les portes de les fàbriques, se situen piquets amb llaços blancs i no deixen entrar els obrers, sense cap violència. Llavors la industria no es posa a funcionar. El pas següent es paralitzar el transport i el comerç, per tant, aquests piquets van al centre de la ciutat i comencen a forçar els botiguers a tancar i intenten paralitzar els transports (tramvia), que tenien una importància molt gran, però si continuaven circulant, la massa de gent que estava indecisa si els veia anaven a treballar. La vaga pacifica comença a perdre l’aire pacífic, tirant pedres als tramvies i els guàrdies que els vigilaven responien. Al voltant d’això es van veure armes de foc en el conflicte i es va produir el primer episodi, d’allò que marca la setmana tràgica de BCN, allò que ninguna havia donat cap ordre: una massa de dones i nens es dirigeix cap al nou edifici dels escolapis (escolaritzar els nens del Raval, però pensaven que ho feien per rentar-los el cervell), assalten l’edifici i el saquegen, llençant el material i calen foc a l’edifici. Això s’estén per tota la ciutat i es repeteix en els edificis identificats amb el clero.
L’anticlericalisme era una peça fonamental a Barcelona, des de principis del segle XIX, els sectors avançats havien senyalat a l’església com el seu pitjor enemic, pot ser perquè havien seguit i dominat la societat, sempre s’havia identificat amb els sectors més conservadors, dictadures, etc. Sempre s’havia posicionat en contra dels sectors populars.
Les autoritats no van protegir els convents. El governador civil va dimitir i es va proclamar l’estat de guerra, passant al poder de l’exèrcit, que tenia pocs homes per lluitar davant una ciutat molt gran i va decidir protegir les institucions bàsiques a Barcelona, deixant la revolta sense cap vigilància, llavors va enviar missatges demanant ajuda al govern central.
Els jesuïtes es considerava la ordre més poderosa i la més odiada, van decidir atacar el seu edifici.
Allò no era una revolució, no tenien cap pla o objectiu, era una explosió espontània de violència, però a ningú se li va acudir ocupar l’ajuntament o el parlament, cremar fàbriques o assaltar els burgesos. L’únic objectiu era el clero, però ja els havien cremat tots i no tenien un altre objectiu. Estaven cansats i van veure que ningú donava ordres i espontàniament van decidir marxar a casa. Sola es va començar a apagar la revolta, que havia quedat molt aïllada a la capital.
- A la resta d’Espanya no havia esclatat cap revolta perquè la premsa va dir que a Barcelona hi havia una revolta separatista per evitar que ningú més en fes una. Encara que no era veritat. Van arribar per mar els reforços i ja no hi havia gairebé resistència ja, no va haver resistència. Al final de la setmana ja havia recuperat la normalitat, entre les forces de l’ordre hi va haver 9 morts, només, i entre els civils 100, víctimes de bales perdudes o confosos amb revolucionaris. A pesar d’això, el govern va voler fer un escarment i es va procedir a una discriminació, detenint republicans, dictant penes de mort (un d’ells era F. Ferrer i Guàrdia, un home republicà, empleat de ferrocarril, maçó, anarquista, a França va aconseguir una petita fortuna i es va convertir en el mecenes dels projectes polítics, culturals o socials que podien contribuir a fer la revolució, que era el seu objectiu. La cosa més important que va fer la Escuela Moderna, el contrari a les escoles religioses i una editorial, a més subministrava material escolar de franc. S’havia vist involucrat en l’intent d’assassinar el rei Alfons XIII en el dia de la seva boda a Madrid, tirant una bomba a la sortida dels reis al carrer, l’autor havia fugit i era un jove republicà que es va suïcidar, però van buscar l’autor moral de l’acció i van pensar que Ferrer havia estat, però no van poder demostrar res. Tot i així era percebut com un gran enemic del govern. Va intentar convertir la revolució als principis de veritat, però ningú no el va fer cas i va tornar a casa sense haver aconseguit res. Malgrat això se’l va considerar autor i jefe de la rebel·lió).
La repressió va produir la clausura d’escoles laiques, de centres obrers i republicanistes, La Lliga va donar suport a aquesta repressió, però només va evitar excessos absurds. Es van executar cinc penes de mort. La setmana tràgica va posar de manifest totes les tensions de la societat. Però després d’un temps van tornar amb la proposta de la Mancomunitat de Catalunya.
Les repercussions de la setmana tràgica van ser una forta crítica per part d’Europa a la monarquia espanyola. Llavors Maura va dimitir. A Catalunya, els republicanistes, amb Lerroux a Madrid, es tranquil·litzen i perden molts afiliats. Tot i així, a les properes eleccions, la Lliga va fracassar davant republicans moderats i revolucionaris.
4. Obrerisme, anarquisme i sindicalisme Al 1840 va néixer l’associació de Mutua Protección de Tejedores de ambos sexos i al 1855 es produeix la primera vaga general. L’inici de l’internacionalització de l’obrerisme català es produeix en el 1869 i a finals de setembre de 1868 quan es produeix la Revolució Gloriosa amb una etapa de prosperitat. Aprofitant aquesta situació, el bloqueig dels obrers organitzats a BCN tenien vagues noticies de que al 1864 s’havia constituït a Londres l’Associació Internacional de Treballadors. Vagament alguns obrers il·lustrats catalans ho sabien, però pocs. Aprofitant aquesta atmosfera de més llibertat, oberta per la revolució de setembre, al 1869 aquests obrers catalans més informats es van posar en contacte amb un delegat de Londres per enterar-se de la idea de la Internacional. Quan aquests delegats van arribar a Anglaterra i van prendre contacte amb el cercle obrer, es van trobar amb una situació insospitada: tot i que la internacional només te 5 anys de vida. La Internacional es troba entre dos corrents ideològics que encapçalen Karl Marx i Mijail Bakunin. Aquesta divisió consisteix en la defensa respectivament de els seguidors de Marx socialistes autoritaris o marxistes i els seguidors de Bakunin, bakuninistes, eren els defensors del socialisme libertari. La seva diferencia fonamental era l’actitud respecte de l’estat.
- - Marxistes: creien que l’estat, l’aparell de l’estat (funcionaris, exèrcit, estructura institucional), creien que era una maquina. El que importava era qui la comandava, no la maquina en si mateixa. Creien que el dia que triomfes la revolució, els obrers s’apoderarien del control de la màquina. Comandada llavors per la burgesia i el gran capital, al servei dels seus interessos. Però la maquina no tenia interessos, però la seva idea era que en conquerir el poder simplement agafarien el representant de la burgesia que movia tot i s’intercanviarien, la maquina seguiria tenint-ho tot. Simplement li canviarien l’hegemonia social.
Des del seu naixement es va anar convertint en un dogma, amb normes molt clares a seguir. En canvi, l’anarquisme, per la seva pròpia naturalesa, cadascú feia la guerra pel seu compte i no va haver mai cap dogma.
Bakuninistes/libertaris o més tard anarquistes: la seva tesi és que la maquina ha estat dissenyada per a funcionar al servei dels poderosos i per tant és irrecuperable, no pot funcionar ara al servei del poble. La revolució consisteix en destruir la maquina. La nova societat post-revolucionaria s’haurà d’organitzar d’una altra manera.
Els treballadors que van anar a Londres quan van tornar es van posar a explicar aquest conflicte. La immensa majoria dels obrers catalans, després d’escoltar-ho havien de triar i es van decantar per socialisme libertari, l’anarquisme. En canvi, a Europa industrialitzada es va decantar pel marxisme, i l’anarquisme es va arraigar en les regions agràries, sense indústria.
Aquesta decantació dels catalans té a veure amb la diferent actitud respecte l’estat. Els obrers catalans quan se’ls hi parlava sobre l’estat experimentaven incredulitat davant pensar que l’estat acabaria essent seu (era molt complicat imaginar-ho), perquè funcionava amb els interessos dels seus enemics, a més de que els hi semblava estrany en termes de sentiment, identificació o llengua. Aquest estat que els hi deien que seria seu, es trobaven que no admetien que els parlessin en català. Invocava patriotisme, parlava d’herois històrics. A més del sentiment d’alienació de classe se li afegia el de identitat. Aquest obrer que se sentia maltractat. Per tant davant la proposta dels anarquistes de destruir l’estat els seduïa molt més.
Al 1870, un cop digerides les noticies de Londres, es construeix a Barcelona la Federació Regional Española de l’AIT. La AIT cada dia està més dividida entre les dies corrents a Barcelona aquesta es posiciona amb l’anarquisme. Fins al 74 aquesta petita finestra de llibertat la FRE de la AIT s’implanta a Catalunya i Andalusia suma desenes de milers d’obrers.
Després de la restauració d’Alfons XII, es prohibeixen les associacions obreres, de manera que la FRE de la AIT queda abolida. 1876 en plena prohibició de les societats obreres de l’estat espanyol, quan s’aprova la constitució, la AIT de Londres esclata. Per tant, a partir d’aquests anys l’AIT no existeix. Els seguidors de Marx crearan la Segona Internacional, ja que l’AIT es va considerar la Primera.
Al 1881, es forma un govern liberal de Sagasta, que comença a mostrar-se tolerant amb l’activitat obrera. No es restableix la llibertat sindical encara, però les autoritats fan la vista gorda. Aprofitant aquest moment al 1881 es reconstrueix la FRE de AIT però amb un canvi de nom: Federación de Trabajadores de la Región Española, perquè l’AIT ja no existia. Aquesta fase de tolerància durarà uns 5 anys.
La FTRE patirà un fort creixement, sobretot entre els obrers andalusos. Però a l’estat estaven més preocupats de les revoltes agràries dels andalusos, més que les vagues obreres dels catalans. Al 1876 la repressió va tornar i va liquidar la FTR. També van acusarlos d’haver creat una organització de terroristes: La Mano Negra, es van detenir centenars de persones, la FTR va ser tancada.
Dos anys més tard es funda un nou sindicat, sense res a veure amb l’anarquisme, més marxista: la UGT. També van fundar un partit socialista obrer  PSOE (1879 es la veritable data de fundació, un grup de persones a Madrid es van reunir per crear un Partido Democratico Socialista Obrero Español, no era el PSOE però tenia els mateixos membres.
A Madrid els tipògrafs eren una mena d’elits dels obrers, gent cultivada que cobrava bé, era un col·lectiu professional i va aportar dirigents sindicals. Va aparèixer un tipògraf anomenat Pablo Iglesias, que quan van arribar les idees de Londres, va ser un dels pocs que va decantar-se per les idees de Marx. Al 1879, amb alguns petits obrers van formar el PDSOE però de forma clandestina. Al 1888, establerta ja la llibertat obrera, van crear el sindicat i el partit a Madrid de manera oficial. Però en tornar a Barcelona no van tenir èxit. La direcció del partit va tornar a Madrid, que va anar creixent moooolt poquet a poquet. I la pròpia UGT va mantenir la direcció espanyola a Barcelona durant dos anys, però va decidir tornar a Madrid.
Al 1889 la situació sindical a Barcelona es troba molt desorganitzada, sense sindicats ben organitzats. Han triomfat les jornades de 8 hores, per treballar, però també per fer cultura, autoformar-se, etc. Però pels patrons és considerat una bogeria, encara que els experts deien que si continuaven així el sistema capitalista esclataria. Per tant, no van permetre aquesta proposta. Amb la inexistència d’un sindicat i la proposta internacional de les 8h, pensen que el millor per fer entrar en raó és el terrorisme individual. Comença una època d’atemptats anarquistes, com a mena de propaganda, a més els més poderosos eren vulnerables. La principal qüestió eren els magnicidis: liquidar un peix gros. Es pensava que hi havia una organització terrorista, però no hi havia res d’això, era tot més individual, persones que pensaven que la seva missió era acabar amb un manda más. Van caure presidents dels EUA, de FR, l’emperadriu Sissi d’Àustria, etc. A Catalunya també va arribar això, i Barcelona es va guanyar l’etiqueta de la ciutat de les bombes, encara que no hi havia tantes persones importants. Ho van intentar igualment amb el general Martínez Campos, un anarquista va disparar-li però no li va tocar, no va intentar fugir, va ser condemnat. Però un dels seus amics va decidir venjar-lo per tot lo alt, colpejant la burgesia catalana al Liceu, el seu temple  amb dues bombes que causen una forta commoció a la ciutat, l’autor va ser empresonat i condemnat  1893. Això va crear molta por.
Al 1896, va haver un atemptat molt més fosc, en un carrer es va detonar una bomba al pas d’una processó religiosa que va provocar morts entre les dones i criatures obreres que hi vivien allà.
Llavors van fer EL PROCÉS DE MONTJUIC: la causa judicial i política que es proposava aclarir les circumstàncies i els autors de l’atemptat que va produir-se el 7 de juny de 1896 al carrer dels Canvis Nous de Barcelona, en el transcurs de la processó de Corpus, i que va causar dotze morts i una cinquantena de ferits. En realitat, però, va convertir-se en una gran campanya de repressió contra el moviment obrer en general, i anarquista en particular. Com a resultat d’un procés judicial completament arbitrari, el 4 de maig de 1897 van ser executats cinc homes innocents al castell de Montjuïc. Això va desarrelar qualsevol nucli organitzat per parlar sobre temes polítics, no es van voler tornar a involucrar en reunions o altres actes, per por a acabar en una cel·la a Montjuic. Als últims anys del 1890 l’anarquisme va quedar molt apagat.
Al principi del segle XX, el moviment obrer sindical no té força, no hi ha cap estructura sòlida de caràcter anarquista o altre. Però això no vol dir que no hi hagi cap forma d’organització obrera.
Són societats obreres d’ofici: microsindicats entre 25 i 150 socis, treballadors d’un mateix ofici.
Aquestes societats havien sobreviscut a la repressió perquè pagaven un petit subsidi, semblava una mútua i per això l’estat no sospitava d’ells i els donaven diners. No faria trontollar els fonaments de l’estat si aquests feien una vaga.
Després de deu anys del procés de Montjuic, van pensar un conjunt de presidents de les societats que si s’unien tindrien més força. Al 1907, sorgeix Solidaritat Catalana amb força a Catalunya, i de la mateixa manera sorgeix Solidaritat Obrera, només a Barcelona, amb la unió de les societats obreres amb obrers socialistes (UGT que no feien cap pas endavant), llibertaris i republicans. Com que van veure que funcionava bé, van decidir portar-ho a tota Catalunya, amb el nom de Confederación Regional de Sociedades de Resistencia (al capital) “Solidaritat Obrera”, afegint milers d’obrers al sindicat. Al 1909 sorgeix la Setmana Tràgica de Barcelona i accelera la organització obrera del 1907. Els directors de les societats veuen els fets tràgics, la revolució va passar per davant de Barcelona i van desaprofitar la oportunitat perquè no estaven ben organitzats. Però deien que la propera vegada si que agafarien el tren.
L’octubre de 1910 Solidaritat Obrera celebra un congrés i declaren que l’any vinent es celebraria un nou congrés i es crearia llavors una organització d’abast espanyol. El setembre de 1911, es crea la CNT, Confederación Nacional del Trabajo, encara una confederació de societats obreres d’ofici amb 140 societats de tot l’estat amb la representació de 26.500 obrers afiliats, uns 12.000 eren catalans. Va tenir una arrencada trepidant, en la mateixa sessió es va decidir una vaga general a tota España el dia següent.
Malauradament, no va ser a tot l’estat però si que va arraigar en alguns llocs i va donar l’excusa perfecta al govern per il·legalitzar la CNT, acabada de néixer. L’any següent, un anarquista solitari es carregava el president Canalejas, a la Puerta del Sol. Al 1913, es van intentar carregar el rei Alfons XIII, tot això per demostrar que la CNT encara estava viva.
No es fins el 1914 que pot tornar a funcionar legalment i comença a desenvolupar-se. Es justament la època en que Europa va cap a la Primera Guerra Mundial, i fa que la CNT creixi, gràcies a la situació econòmica.
5. La Mancomunitat de Catalunya. La crisi de 1917.
Al 1901 es va crear el primer partit catalanista, La Lliga Regionalista, manifestant la seva intenció d’autonomia catalana. Al 1907, Solidaritat Catalana va aconseguir molts diputats i van afavorir la creació d’un referèndum per tenir una mena d’autonomia per Catalunya.
Passada la primera dècada del segle XX, era evident que el regim de la restauració no tenia cap voluntat de reconèixer un autogovern a Catalunya. Vist això, a partir de 1911, la Lliga decideix proposar un objectiu més modest que el de l’autonomia, més fàcil d’aconseguir, perquè tenen por en no aconseguir res i provocar frustració. Volien fixarse un objectiu intermedi que semblés possible de aconseguir. Aquest objectiu és obtenir el permís per crear una mancomunitat de diputacions (les quatre diputacions catalanes)  les quatre diputacions poguessin posar en comú les seves competències, gestionarho com un tot no com quatre coses separades. No només la Lliga ho demana, al llarg del 1911 s’aconsegueix que les quatre diputacions votin a favor i ho presenten davant el govern de Madrid, amb el president Canalejas. Sabien que hi havia un problema polític amb Catalunya, però els diu als presidents de les diputacions que encara que està d’acord, si ho autoritza, a la resta de l’estat el posarien a parir perquè havia concedit un privilegi cap als catalans. Per tant va proposar crear una llei que permetia crear mancomunitats a tots els llocs on volguessin. Llavors elabora el Projecte de Llei de Mancomunidades i ho envia al Congrés, però no és fàcil aprovar-ho, perquè s’aixequen veus o recels amb una reacció defensiva. Canalejas aconsegueix que s’aprovi però faltava el Senat, que era la resistència, menys democràtica dient que es posava en perill la sagrada unitat de la pàtria. Al 1912 Canalejas era assassinat però la llei encara no s’aprovava. El relleu el pren el Conde de Romanones, però aquest dimiteix i es forma un govern conservador. En els mesos que passen de la reacció del govern a la celebració d’eleccions, la Lliga veu amb desesperació que el projecte està encallat i pretén fer una negociació secreta (el partit conservador i la Lliga no es farien competència) i es compromet a aprovar la Llei de Mancomunitats saltant-se el control Parlamentari.
La Llei de les Mancomunitats: “para los fines puramente administrativos que le son propios podrán las provicias mancomunarse.” Tot just celebrades les eleccions es reuneixen els representants de les diputacions i declaren constituïda la Mancomunitat, l’abril de 1914. Era la suma de les quatre diputacions provincials, per tant, com que només tenien competències administratives, sense poder polític, era un organisme purament administratiu. El concepte autonomia vol dir que pot fer lleis, però la Mancomunitat no podia, NO TENIA LA CAPACIDAD. No va representar tampoc un procés de descentralització administrativa, encara que ho van intentar. La Mancomunitat no va tenir mai res que no tinguessin les diputacions soles.
No arribà a aconseguir la descentralització administrativa i es quedà amb una concentració de competències provincials.
Al 1914 va ser escollit president de la diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, també el cap del projecte i ara president de la Mancomunitat.
L’organigrama era una presidència -Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch-, un consell permanent -un òrgan executiu, si hagués estat un òrgan polític seria el govern, amb 8 consellers, cadascun encarregat d’un àmbit determinat- i una assemblea general -de 96 diputats (20 Girona, Lleida i Tarragona i 36 de Barcelona). Escollia el president i el consell permanent.Prat de la Riba creia que havia de preparar Catalunya pel dia que tingués un govern propi, una fase transitòria fins arribar a l’autonomia, per preparar el terreny i les estructures, tant físiques com humanes. L’obra de la Mancomunitat va ser limitada per la falta de recursos i restringida a les àrees que la llei permetia. Tenia pocs calers, però les diputacions estaven al càrrec de les carreteres de Cat i van invertir en la millora d’aquestes infraestructures; també amb la xarxa telefònica, que era en mans d’empreses privades americanes. Estava limitada a Barcelona i una mica més lluny. Llavors van fer-la arribar a totes les capitals de Barcelona, llavors un cop que hi havia línia allà, les fàbriques accedien a anar també allà. També s’encarregava de les línies de transport de ferrocarril dins de Catalunya, el FGC. Eren empreses privades però les van animar a fer-se publiques. També van invertir en educació i formació. Van fer al 1915 una escola per mestres d’estiu.
L’ensenyament primari estava en mans de l’estat però van pensar en la manera de millorar la pedagogia, creant un laboratori de pedagogia i consell de pedagogia. També es va crear una escola pilot, centre experimental, important les idees d’Europa com a model  Escola Montessori. També va normativitzar la llengua catalana, incloent-lo en educació, en premsa, en diccionaris i literatura, etc.
Catalunya era des del segle XVIII era fortament industrialitzat, amb enginyers, tècnics professionalitzats. El sistema universitari espanyol era igual a Catalunya que a altres llocs, encara que no hi hagués industria en un lloc, hi havia la carrera per treballar en aquests oficis. No diferenciava els titulats per tenir una industria especialitzada. Cap lloc no formava enginyers tèxtils, llavors a Catalunya becaven els estudiants i enviar-los a l‘estranger per aprendre. El sistema formatiu espanyol no estava pensat per una industria com la catalana. Es va comprar llavors una fabrica tèxtil del segle XIX a Barcelona i es creà l’escola industrial, avui seu central de la politècnica. Es començaren a formar tècnics superiors i mitjans per les diverses branques de la industria catalana. També necessitaven ma d’obra qualificada, i a la mitja tarda es convertia en una escola del treball, amb joves de família obrera que s’especialitzaven en alguna industria. La mancomunitat va decidir crear una escola dels estudis comercials que ensenyés idiomes, comptabilitat, etc. Perquè hi havia un indústria i un comerç molt potent. La presencia de dones a la uni era pràcticament 0, llavors la Mancomunitat va decidir crear una escola per donar una sortida laboral a les dones de classe mitjana, de bona qualitat i ben remunerades. A pesar que l’agricultura catalana havia perdut molta importància, va crear una escola d’agricultura per formar pagesos en les tècniques modernes.
Va fer la Mancomunitat una pila de coses. Però el més important és el que va simbolitzar, al 1914, quan es complien dos segles de 1714, òbviament no era la recuperació d’allò que tenien abans del decret de Nova Planta, però si que es va crear la idea que havien començat a recuperar alguna cosa (HOLA EM DIC JOAN CULLA I SOC INDEPENDENTISTA, CATALUNYA ÉS UN PAÍS) era una expectativa de recuperar més. Era el primer organisme oficial i públic que restablia la unitat de Catalunya. A més, els impulsors de la Mancomunitat van procurar fer pensar que allò era més que el que era. La seu es trobava al palau de la Generalitat = premsa que posava la info de la Mancomunitat sota un rètol que deia palau de la Generalitat i la ressenya deia que el president de Catalunya...
s’alimentava la fe.
Aliladòfils i germanòfils, el debat durant la Primera Guerra Mundial.
Al 1914 comença la Primera Guerra Mundial, Espanya era neutral. L’opinió publica: aquella part que llegia premsa i estava al cas del que passava. Es va dividir en els dos bàndols del camp de batalla: simpatitzants d’Alemanya germanòfils catòlics, carlins, autoritaris o conservadors, simpatitzants del país de l’ordre on l’autoritat manava i els ciutadans obeïen/ i dels Aliats aliadòfils convergien les dos corrents de la Catalunya: republicans i catalanistes, enamorats de França des del segle XIX, per les referencies de la revolució francesa, que consideraven la marsellesa el seu himne propi. Per altra banda també el nacionalisme catalanista. La guerra va començar amb l’atac de dos grans imperis sobre dues petites nacions, per aquest fe el catalanisme es van decantar per les petites nacions.
Tots dos bàndols tenien conflictes, els germanòfils aguantaven que Alemanya era protestant i ells eren catòlics. Els aliadòfils havien d’aguantar que França estava aliada amb Russia que era el principal monarquia absoluta, opressió cap als pobles, però per sort al 1917 va sortir de la guerra.
El principal canal d’expressió d’aquests corrents era la premsa, amb 20 o 25 diaris a Barcelona cada dia, molts precaris que naixien i morien molt ràpidament. Només els més sòlids van mantenir una línia neutral, donant informació sobre els dos bàndols. Els més dèbils prenien posició rapida perquè pensaven que guanyarien lectors. La guerra va ser innovadora perquè van descobrir que hi havia una arma nova, molt important, la propaganda. Per mantenir la seva tensió i cap enfora, el que portava als països neutrals a posicionar-se a la guerra. Els països neutrals rebien moltes simpaties per comprar els diaris, per utilitzar-los per propaganda dels països en guerra. Via corrupció la premsa barcelonina es va veure afectada pel conflicte.
Barcelona, la ciutat neutral més important del Mediterrani, es va convertir en un lloc d’acollida de persones que fugien i un centre d’espionatge que es dedicava a comprar, obtenir, vendre informació. Es va convertir en una ciutat cosmopolita i moderna on van canviar les idees i maneres de viure.
La crisi de 1917 Va viure una crisi triple: política, militar i social.  el moviment de l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia modernitzar l’Estat; l’aparició de les Juntas Militares de Defensa, per defensar els interessos professionals dels militars; i la vaga general revolucionaria dels obrers socialistes i anarco-sindicalistes.
Els efectes socioeconòmics de la guerra. Va provocar en l’economia catalana una eufòria.
Però una conseqüència va ser la inflació, els preus interiors van pujar perquè el mercat interior havia quedat desatès. Aquesta inflació va provocar malestar social, amb les pujades de preus, la manca de productes bàsics... entre els obrers no va ser molt fort perquè es beneficiaven de la guerra, els amos no volien que fessin vagues i els pujaven el sou. Però un segment d’assalariats, com els funcionaris o els militars, no tenien aquests privilegis  estaven mal pagats. Van mostrar el seu cabreig amb les Juntas de Defensa Militares, amb exèrcit enfadat que volien fer pressió al govern per millorar els seus sous.
Van amenaçar amb un cop d’estat i el govern va haver de regular amb un poder fàctic, amb un interlocutor que regulés. Va semblar que s’acabava de trencar una aliança entre el règim monàrquic i les forces armades. S’havia instal·lat el mal rotllo i van decidir treure les castanyes del foc al règim.
Entre els partits polítics que volien una reforma del regim que volien acabar amb el caciquisme i fer un govern de veritat, van veure una oportunitat i van organitzar un moviment no revolucionari sinó reformista per tal de canviar el regim. La iniciativa la va tenir la Lliga, reclamant al govern convocar les Corts per començar a discutir una reforma constitucional amb el govern de Dato. Davant la negativa, llavors van convocar unes corts paral·leles amb els diputats i senadors espanyols, al 1917, favorables a una reforma  l’Assemblea de Parlamentaris, proposaven la creació d’un estat d’autonomies. El regim estava acorralat, barallat amb l’exercit, enfrontat amb les forces polítiques que representaven els sectors més moderns. La única esperança era trencar aquest front reformista, l’exèrcit i els obrers; intentant que es barallin entre ells. Mentrestant anava tancant diaris catalanistes i republicans.
Començà una vaga ferroviària i el govern va actuar per aconseguir que s’estengués i es transformés en una vaga general, amb violència. El govern proclama l’estat de guerra i obliguen els militars a posar ordre. Finalment els militars actuen i obeeixen, reprimeixen la vaga, que té un efecte fatal per la Lliga, que s’espanta, perquè volia només reforma, no revolució. Al 1917, quan a l’altra punta d’Europa es va provocar un col·lapse de l’imperi rus, perquè l’exercit s’havia negat a actuar  precedent de la revolució de Rússia. El regim va aconseguir neutralitat els adversaris, van aconseguir escapolir-se de l’escomesa provocant la seva baralla entre ells.
El regim aconsegueix el que volia i al 1917, la crisi es un fracàs de l’oposició i també del regim que perd l’ultima oportunitat de reformar-se i es troba en el dilema de subsistir fins a Primo de Rivera o enfonsar-se. El sistema polític no era capaç de fer cara als reptes que plantejava la conflictiva societat espanyola.
6. La guerra social: els anys del pistolerisme.
La tardor de 1911 havia nascut la CNT per ampliació d’allò que havia estat solidaritat catalana. Més tard, només crear-se, va ser il·legalitzada. La vaga general va deixar la CNT fora de combat, van suspendre els seus periòdics, les seves actuacions, etc. Però, des de principis de 1918, quan se li permet tornar legalment, creix molt a Catalunya. Un creixement consolidat pel Congrés de Sants (juny del 18), de la branca catalana de la CNT, però des del seu origen, la CNT representava el 50% com a mínim de la societat espanyola. Allà s’aprova una reforma interna molt important del sindicat. Era una confederació de societats obreres d’ofici, era la unió de mini sindicats, formats per uns 100 treballadors, que aplegats formaven la totalitat del conjunt. El Congrés de Sants decideix acabar amb aquest model, perquè és antiquat, decideix estructurar els obrers per sindicats únics d’indústria, per sindicats de gran branca productiva (química, construcció, etc.). Això representa la modernització, però modifica la operativa del sindicat: la capacitat de pressió de les vagues de cada grup d’oficis era poca, però com que es van unir tots els obrers d’un mateix sector, convertint-se en milers, es posava en vaga tot el sindicat de la construcció, per exemple, aturant tota la construcció a la ciutat i exercint més pressió en els patrons.
Els seus afiliats creixen a mogollón, no només per la modernització, sinó també pel context del moment, 1918, també fa canviar l’actuació. És l’últim any de la primera guerra mundial. En tot cas, en aquest any culmina la prosperitat que a Catalunya ha provocat la Guerra. La industria creix moltíssim per la gran exportació. Durant aquest període, a Catalunya les fàbriques produeixen moltíssim i tenen beneficis increïbles, produeixen 24/7. Per aquest motiu els empresaris no volen escoltar la aparaula vaga en un moment que es fan d’or, perquè pausarien les exportacions que els donaven beneficis. Per tant, tendien a evitar qualsevol conflicte cedint a les demandes salarials dels obrers. Els beneficis que obtenien els permetien augmentar els salaris. Però els treballadors comencen a tenir la sensació que els representants de la CNT són màgics, són d’una eficàcia espectacular i així la gent s’apunta a la CNT a masses, està molt prestigiada.
Per altra banda es veritat que hi ha una gran inflació, per culpa de deixar el mercat intern desatès. Finalment els efectes beneficiosos de la guerra van acabar, perquè els països en guerra ja no necessitaven importar, la demanda generada va caure a plom, les exportacions catalanes es van esfondrar.
1918 no és només la fi de la guerra a Europa, dona lloc a una convulsió revolucionaria amb la caiguda d’una sèrie de monarquies (Alemanya, Austro-Hongaresa, etc.). en aquests llocs no només hi ha canvis de regim polític, sinó que també moviments revolucionaris que acaben fracassant, però tenen el poder durant una setmana. Entre les classes burgeses apareix un sentiment de por, perquè el canvi polític seria cap el comunisme. Entre 1919 i 1923 Catalunya viu una lluita social, perque CNT s'enfronta a grups armats dels sindicats lliures i les forces de l'ordre, amb una guerra de classes que va donar lloc a més de 200 assassinats pel clima de la 1GM, la crisi de postguerra, la manca de flexibilitat patronal.
La crisi de fi de guerra es més fort als països que han viscut la guerra. Els homes que han estat lluitant, el primer que volen es tornar a la feina. Combina la caiguda de la demanda i producció amb la increïble oferta de mà d’obra. Això a Espanya no passa, simplement és l’enfonsament de les exportacions. L’actitud dels patrons que s’han beneficiat de la guerra és fugir. Això passa en una època en que era molt fàcil aconseguir augments salarials i de sobte el que passa és que es baixen. D’aquesta manera la CNT no vol deixarse enfonsar. S’estava preparant un xoc entre els interessos dels patrons (per aplicar la voluntat de baixar salaris, havien d’acabar amb la força de la CNT) i els de la CNT (sabien que havien d’aguantar el tipus).
El primer que va passar és la vaga de la canadenca, el primer enfrontament al 1919. Els patrons van considerar que no era intel·ligent començar a rebaixar salaris en empreses petites, sinó fer-ho primer en grans empreses. Perquè si aquestes s’ho aguantaven, seria fàcil fer-ho a les altres. Ho van començar amb el col·lectiu de l’empresa més vulnerable.
Els cobradors de la llum. Això se sabia, i la CNT va voler parar els peus des del primer moment, així doncs, comença una vaga. Primer de la plantilla sencera de la CNT i després del Sindicato de Luz y Fuerza, i quan això tampoc va ser suficient, van convocar la vaga general. Van deixar la ciutat a les fosques amb la vaga, perquè tot funcionava amb electricitat i era una vaga de centrals elèctriques fonamentalment. A aquesta vaga es van unir també els tranvies, entre un munt d'altres obrers i va donar lloc a l¡actuació de les forces militars Això era el febrer, hivern, i la ciutat quedava fosca de seguida, i la gent tenia sensacio d’inseguretat. La resposta de l’estat era declarar l’estat de guerra i desplegar la tropa pels carrers per mantenir l’ordre. La sensació d’inseguretat era intensa.
La por dels sectors burgesos per la revolució, els sectors més rics, formen una milícia (Sometent) per mantenir l’ordre durant les nits sense llum. El nom ve de l’època medieval, no existia cap forma de policia i en una situació d’amenaça greu, es convocava el Sometent, una milícia que es convocava amb campanes, el toc de Sometent, llavors aquest grup començava a perseguir els bandolers i després es diluïa. Amb la creació de la policia, guàrdia civil i mossos d’esquadra i el nom es trasllada a les ciutats, designant una milícia burgesa que en casos de vaga general ajudaven donant reforç als policies i les forces de l’ordre. Una burgesia preocupada s’havia de mobilitzar per assegurar-se que la guàrdia civil sufocava la possible revolució.
La Vaga De la Canadenca dura setmanes, la paralització dels serveis públics de Barcelona va ser total. les autoritats actuen amb repressió, hi havia 6.000 detinguts. Finalment les autoritats estan disposades a pactar i s’arriba a un acord amb la CNT, la Canadenca i les autoritats al 1917. En aquest moment el principal exponent de la CNT a Catalunya és Salvador Seguí, “el noi del sucre”, qui fa un míting a la Plaça Espanya exposant les condicions de l’acord. Llavors al dia següent tornarien a treballar, readmetria tots els que havia despatxat, no baixaria salaris i alliberarien els que estaven detinguts. Això era un fracàs dels empresaris, a més la CNT havia sortit enfortida. Per tant, el militar general va decidir forçar la CNT a tornar a la vaga, evitant que tots els presos fossin alliberats. Així la segona fase de la vaga de la Canadenca, la CNT estava ja esgotada i durant els temps de vaga els treballadors no cobraven, però la CNT tenia fonts de diners per respondre a una situació crítica, ajudant els obrers que ho necessitaven, però aquestes reserves de diners s’havien anat esgotant. Ningú no tenia diners i aquesta segona fase dura només dues setmanes, finalitzant a l’Abril. En aquell mes, la Patronal Catalana (el Foment del Treball Nacional, en aquella època) troba que el foment ha estat massa tou amb l’enfrontament amb el sindicat, enfortits amb el triomf creen una Federación Patronal que és molt més dura amb els patrons que surten del foment. En aquesta època comença un moment de terrorisme. Per una banda, aquests, els patrons, van començar a contractar a pistolers a sou, elements de la petita delinqüència, per “protegir”, quan en realitat actuava com una policia paral·lela sota ordres dels patrons, així sorgeix el pistolerisme blanc, amb el suport dels comandaments militars de Barcelona, partidaris d’esclafar la CNT. Al 1919, decideixen fer servir una arma de destrucció massiva, contra la CNT que conserva un enorme poder i no podia ser possible, coneguda com el locaut, vaga d’empresaris, moltíssimes fàbriques de Barcelona van fer: la fàbrica quedava tancada, els obrers no podien anar a treballar, així van passar dos mesos sense cobrar vivint al límit i quan estaven al límit, apareix una altra nota a la porta de les fabriques tancades dient que consideraven tornar a obrir-la amb noves condicions, que eren pitjors, però els treballadors estaven desesperats. A més, s’havien de comprometre a donar-se de baixa de la CNT. En aquest context un sindicat groc, un fals sindicat, finançat per patrons, per tal de reforçar la desafiliació de la CNT i feia que els obrers s’afiliessin a aquest en comptes, d’extrema dreta i protegit pels militars. Van inclus prohibir-se els sindicats i van obligar a afiliar-se als sindicats unics. La CNT considera que es un acoso, li fa perdre milers d’afiliats, una amenaça de destrucció. Inevitablement apareix una forta conflictivitat a Catalunya, que es transforma en una guerra. Així apareixen petits grups anarquistes armats per la defensa del sindicat pel seu propi compte. Sorgeix un pistolerisme anarquista que pretén combatre amb les mesures anticenetistes d’un sector.
A mitjans any 19 es generalitza a Catalunya un conflicte entre pistolers pagats pels patrons i pistolers de la CNT. És una mena de guerra privada, perquè la poli en principi no intervé, però deixa fer. Entre 1919 i 1923 es comptabilitzaven a BCN uns 250 morts, membres del sindicat lliure de la CNT i algun patró. La freqüència del pistolerisme va fer que un diari barceloní creés una nova secció, el atentado del dia.
La premsa de l’època parla del conflicte amb una normalitat bastant xocant. Al novembre de 1920, després d’una bona temporada de repressió privada (pistolers grocs), les forces vives barcelonines exigien que el govern estatal intervingui. No pot ser que l’amenaça revolucionaria que proposa la CNT, sigui combatuda només per nosaltres. Responent a aquestes demandes, el novembre del 1920, el govern de Madrid va nomenar dues autoritats com a màxims representants civils a Barcelona (General S. Martinez Anido, governador civil i M. Artefui, jefe superior de policia). El president del govern, Dato, va ser assassinat per uns anarquistes acatalans per haver nomenat Anido governador de Barcelona. Martínez Anido tenia la mateixa sensació que si estigués lluitant a la guerra del Marroc, lluitant contra els cenetistes. La pràctica més famosa durant els 2 anys que aquests van estar a BCN va ser la llei de fugues -> era una pràctica judicial que permetia assassinar extra oficialment a persones que es consideressin enemics. BCN es va passar aquests dos anys sota l’estat d’excepció. La premsa podia ser censudara, i qualsevol persona podia ser detinguda sense necessitat d’un jutge. Es podia disparar a qualsevol persona que intentés fugir.
La Llei de Fugues funcionava de la següent manera: Primer les forces policials detenien a un individu on fos, durant 24h el fotien en un calabós d’una comissaria de barri, una matinada es reunien un conjunt de detinguts i els portaven a la model de Montjuic.
Figurava que un pres havia intentat fugir i els guàrdies no havien tingut cap altre remei que disparar a mort. La primera vegada que es va fer una nota del govern civil explicant el succés, potser algú ho va creure, el segon ja no. Sabien que era un muntatge per carregar-se els afiliats i justificar-ho. El missatge que es pretenia transmetre no era que essent un líder el podien matar, sinó que fins i tot amb únicament amb el carnet podien matar-te. Sembraven la por entre els afiliats de base, per només portat el carnet.
En aquesta època del 19-23, amb pistolerisme blanc i senetista, el titulen amb el nom de Quan Mataven pels Carrers. Hi havia de fons una revolució bolxevic amb espectatives a Europa. Anys després Martinez Anido va planejar un atemptat contra ell mateix, per carregar-se tots els cenetistes, però van descobrir-ho i el govern va haver de destituir Anido. En tot cas, la situació a Barcelona no va millorar excessivament. En aquesta època, el regim de la restauració, naufragava per tot arreu, ja no s’aguantava, a més els dos partits del torno pacifico s’havien dividit. Per altra banda els nacionalismes s’havien radicalitzat amb la fi de la guerra mundial, el català i el basc. S’havien dividit molts estats a Europa i pensaven que podien ser estats independents. Començaren a aparèixer a Catalunya els primers grupets separatistes. Al 1921, Espanya havia tingut un intent de fer-se amb el control de colònies al Marroc, però va fracassar, amb el Desastre del Annual, que van intentar conquerir el Riff, una desfeta amb 10.000 morts i 3.000 presoners. Davant aquest panorama era inevitable que entre els interessos del poder, la única solució era una dictadura.
7. Catalunya sota la dictadura de Primo de Rivera L’epicentre de a crisi de la Restauració està a Barcelona, la conflictivitat entre patrons i obrers, la radicalització del nacionalisme, la zona més industrialitzada on la crisi es fa sentir més. És comprensible que el cop d’estat, considerat com l’únic remei, es produeixi a Barcelona. Allà la crisi global del sistema resultava més evident.
El general Primo de Rivera estava al cap de l’exercit, havia rebut un títol nobiliari. El 13 de setembre del 1923, compta amb un suport català i catalanista, en el món de la Lliga.
Sobretot el que era el president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch. va fer un cop d¡estat a Barcelona. Que el cop fos a Barcelona va suposar algunes peculiaritats. El govern espanyol estava a Madrid, feble, i el rei estiuejava a San Sebastian. El govern va intentar destituir Primo, però la feblesa del règim va evitar que es poguessin mobilitzar els exèrcits. Si el rei avalava el cop, però aquest volia assegurar-se si tenia la majoria de suport el cop. Durant els següents dies no se sabia si havia fracassat o triomfat. Al llarg d’aquests dies, el president Puig manifesta un suport rotund al cop de Primo, visita el palau de capitania general, s’entrevista amb Primo i al sortir declara que tot va molt bé, que no han de tenir por d’un règim encapçalat per Primo, perquè té les millors intencions davant Catalunya i les seves aspiracions.
Primo va arribar amb la idea que seria transitòria, d'acord amb el rei, per acabar amb la guerra del Marroc, netejar l'Administració pública i establir la pau social. Però no va ser així.
El 15, el rei torna a Madrid i convoca a Primo allà, tots s’acomiaden d’ell, confiant en la situació. Pensaven que el primer que faria seria suprimir la divisió provincial. Primo de Rivera arriba i el rei accepta el cop, al dia següent, el 17 es crea el Directorio Militar a forma de govern. La primera reunió es el 17 i s’aproven les primeres decisions polítiques.
Per exemple el Real Decreto Ley para la Represión del Separatismo, després del catalanisme haver expressat el seu suport, tant com la Mancomunitat. D’aquesta manera es prohibeix la bandera catalana. La sensació d’engany és brutal tt. El fet que la primera decisió fos aquesta, va ser una targeta de presentació. Va mostrar obsessió contra qualsevol forma de catalanisme o expressió catalana.
Els dies posteriors es van dictar una sèrie de normes, per exemple de la llengua (repressió lingüística – però, es van seguir publicant setmanaris, llibres, etc. Els diaris sí que estaven sotmesos a la censura, l’ensenyament es feia en castellà, els restaurants no podien tenir la carta en català), imposant l'ús del castellà en les corporacions públiques. Era una repressió absurda però va ferir moltes persones. Però això va ser l’aperitiu. El pobre Puig i Cadafalch va donar suport i Primo de Rivera el va destituir, el president llavors va ser Alfons Sala, l’any 1929, amb el títol de Conde de Egara, havia estat el màxim exponent a Catalunya de l’espanyolisme, no protegiria la Mancomunitat, se la carregaria es va espanyolitzar la Mancomunitat. Després d’un any i mig va pensar que això no era suficient per Primo de Rivera, només l’etiqueta de la Mancomunitat expressava Separatisme. Al 1925 van suprimir la Mancomunitat i restablir el sistema de les quatre diputacions provincials. Això va suposar una ruptura entre els burgesos i catalans que havien donat suport al principi i el dictador. Primo era dels que creien que el catalanisme, separatisme, un dels principals caus eren el món eclesiàstic i pensaven que s’havia de fer una neteja. Però l’església estava acostumada a ser tractada amb respecte i ficar-se en aquest terreny era perillós, per tant van actuar de manera defensiva. Pensaven que l’església catalana actuava contra Espanya i que Roma havia d’actuar contra aquesta, però Roma va pensar que això era intolerable i va situar els catòlics en contra del règim.
També van actuar en contra del barça i els culés també van situar-se en contra del règim.
A l’Orfeó Català de la mateixa manera, i el Col·legi d’advocats perquè publicaven en català. El règim es va guanyar molts grups en contra.
La primera dictadura té poca veu, no només per la seva durada de 6 anys, sinó també amb el seu inici, perquè no hi havia hagut cap mort. Primo de Rivera era extravertit, xerraire, etc. Havia arribat al poder sense fer res i amb les mans i butxaques buides, no sabia ni el que faria, només amb el bàsic. Com que sempre era molt loquaç davant de la premsa, va dir que venia a fer neteja i després marxaria, però finalment va decidir estar molt mes temps. No tenia cap pla enfortit. Quan ja estava en el govern, van aconsellar-li que estaria bé tenir un partit: La Unión Patriòtica, organitzat des dels governs civils.
Al 1926, havia suspès ja la constitució i el congrés i senat estaven tancats, el van aconsellar que havien de crear una mena de Parlament, creant la Asamblea Nacional Consultiva. Tots els membres eren triats pel govern i en realitat no servia per res. A més elaborava unes notes de premsa redactades per Primo de Rivera sense consultar a ningú i obligava publicar-les en els diaris. Potser com que era vist com dèbil, no va provocar una oposició interna. A més, sabien que cauria ràpid, els partits més grans espanyols ho deixaven de banda, però els catalans no van poder evitar-ho.
Van aparèixer tendències separatistes. Al 1922, els radicals van organitzar un partit, anomenat Estat Català, que defensava la via insurreccional per arribar a l’autononomia catalana. Al capdavant hi havia Francesc Macià - Fill de comerciants pròspers, volia ser militar, va ser oficial d’enginyers, volia ser enviat a Cuba i Filipines, però no va poder i va fer una carrera de militar tranquil·la on no s’acostumava a ascendir, un cop comandant se’l destina a Lleida i es casa amb la primera Pubilla de Catalunya, hereva del gran patrimoni agrícola de mida andalusa, però a Lleida. Tenia la vida resolta, continuava a l’exèrcit i va arribar a Tinent. Al moment que va passar el Cu-Cut, va ser un dels pocs que van dir que la repressió a Barcelona era una bogeria, però els altres militars el van rebutjar i va abandonar l’exèrcit i era coronel retirat. Es crea solidaritat catalana i el porten com a diputat a Barcelona fins a 1923, sense partit, es converteix en el representant del districte de les Borges Blanques i tots els votaven. Al 1922 es radicalitza i es junta amb dos agents joves assalariats barcelonins d’idees separatistes i creen Estat Català.) No es un partit, el model teòric és el nacionalisme irlandès dels 6 anys anteriors. Neix com un grup insurreccional que vol aconseguir independència amb les armes, com jo han micaaconseguit els irlandesos.
Arriba la dictadura i Macia va a França, a BCN queden centenars de simpatitzants seus.
Entre aquests seguidors, els més radicals en el grup Bandera Negra, sorgeix el primer pla per a respondre Primo de Rivera  es fa el Complot del Garraf (1925). La idea es posar una bomba en un dels túnels de la línia ferroviària a Vilanova quan passés el tren del rei.
Però la policia ho va ensumar i va detenir els terroristes que tenien la intenció de fer l’atemptat. Mentrestant a França, Macià, el líder del catalanisme, ha d’intentar preservar l’honor i fer alguna cosa contundent contra la dictadura. Comença a preparar llavors una expedició que havia de creuar la frontera dels Pirineus. Busca llavors aliats a Rússia, soviètics, perquè sabia que Estat Català sol no podria anar sol contra l’estat, però aquests no li van donar cap ajuda. Finalment, imitant sempre els irlandesos, decideix recaptar diners entre les comunitats catalanes d’Amèrica del Sud i fa la missió de l’emprèstit de Pau Claris, com si fos el president d’un govern. A França, va crear un exèrcit i al 1926 va fer el Complot de Prats de Molló, reclutant catalans joves que han escapat del servei militar i es dona una breu instrucció bèl·lica i alguns membres amb experiència militar, comptant amb excombatents italians de la IGM. El complot es va descobrir i desmantellar per la gendarmeria francesa abans que s’iniciés, perquè el net de Garibaldi estava vigilat, era un agent doble. Macià va ser detingut a París i va tenir un judici, acusat amb el net de Garibaldi i un grup de joves. El judici es converteix en un gran espectacle mediàtic i Macià mostra les seves dots, li posen fàcil  Garibaldi era el traïdor i l’heroi era el coronel Macià. Al final la condemna es simbòlica, l’expulsen del país i posen algunes multes. Aquí neix el mite Macià, a Catalunya era vist com una mica friki, es converteix en una mena d’encarnació de la pàtria. I al final de la dictadura el seu èxit es converteix en vots.
Encara que el terrorisme i insurreccionisme dels catalans fracassava, les aliances entre esquerres catalanes triomfaven, juntament amb el republicanisme espanyol.
La dictadura que havia nascut per acabar amb el separatismo, el que va aconseguir a ser expandir-lo i radicalitzar-lo. Abans havia estat sobre tot en mans de la Lliga, que era el partit de referència, però quan va donar suport al cop d’estat, les persones que havien desconfiat del catalanisme perquè el veien com conservador i van veure com Primo el perseguia, van pensar que potser no era tan conservador. Per altra banda el descrèdit de la Lliga provoca un desplaçament del centre polític català de la dreta cap a l‘esquerra. Va tenir efectes contraris als que la dictadura pensava. Fins al 1923 estava dominat per la Lliga, al 31 estava dominat per Esquerra Republicana.
Al 1929 es va inaugurar l’exposició internacional de Barcelona, a Montjuic, quan el règim de Primo ja començava a tenir el desfavor del monarca, on es va fer una urbanització de la zona, convertint Barcelona en una capital europea (al menys en aparença).
Primo no havia aconseguit construir un nou regim, havia fet algunes estructures que ho semblaven, però a finals de 1929 va veure que no tenia una base personal en el seu poder. Va adonar-se que no tenia suport civil, va intentar que el seu suport militar perdurés, però els militars van declarar el seu suport al monarca. Per tant, seguia depenent dels mateixos suports que va tenir a l’inici: el rei, exèrcit i la oligarquia, el problema era que aquests ja veien que no era efectiu i volien canviar el règim. El rei va ser qui a 1930 va cridar al dictador i li va dir que havia d’abandonar el règim, Primo primer va dir que havia de preguntar a l’exèrcit si encara tenia el seu suport, però, de fet, no van renovar la seva confiança. S’havia quedat sol. Al 1930 Primo de Rivera presenta una dimissió forçada i ell i el seu règim s’esfumen, Primo va morir poc després a París.
Va donar pas al govern presidit per D. Berenguer, nomenat pel rei per anar restablint les llibertats sense posar en perill el regim. El nacionalisme català es va radicalitzar, per la seva banda, i era una època on tots els partits d’esquerres volien crear-se i torbar el seu espai. L’esquerra catalana decideix fer un pacte per fer un nou partit català amb els problemes del seu temps, obrerisme, aconseguir la llibertat de Catalunya, pactar amb l’esquerra espanyola i que respectés el marc geogràfic polític de Catalunya...
...

Tags: