TEMA 1 (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Activitat de les administracions públiques
Año del apunte 2015
Páginas 24
Fecha de subida 22/07/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Tema 1: Les formes de l’activitat administrativa i activitat de limitació Legislació  Directiva 2006/123/CE, relativa als serveis en el mercat interior (Directiva de Serveis): té per objecte homogeneïtzar les activitats que consisteixen a prestar serveis als usuaris.
Estableix uns límits mínims i màxims administratius homogenis a tots els països de la Unió Europea.
La Directiva incideix sobre la normativa interna. Ha estat transposada en l’ordenament espanyol i català amb certes lleis:  Llei espanyola 17/2009, de transposició de la directiva de serveis.
 Llei espanyola 20/2013, de garantia de la unitat de mercat.
 LRJPAC, art. 71-bis  Llei catalana 26/2010, de règim jurídic i procediment administratiu de la Generalitat.
 Llei catalana 5/2010, de bases per a l’adequació de la legislació catalana a la Directiva de serveis.
1. EVOLUCIÓ HISTÒRICA I CLASSIFICACIÓ MATERIAL DE LES FORMES DE L’ACTIVITAT ADMINISTRATIVA Un cop estudiada l’activitat jurídica formal de l’administració (actes, reglaments, procediment administratiu), ara l’estudiarem des d’una perspectiva material. Això ens porta a l’estudi de les formes de l’activitat administrativa, que són més complexes com més àmplia i intensa és la presència del sector públic a la societat.
L’estudi de les formes de l’activitat administrativa té interès jurídic en la mesura que tenen un règim jurídic diferenciat, i amb elles podem concretar més l’anàlisi de les diverses manifestacions de l’acció pública a la societat i a l’economia.
1.1. Les concepcions objectives del dret administratiu i el tema de les formes de l’activitat administrativa Durant el segle XIX i primera part del XX el tema de les formes de l’activitat administrativa va tenir molta més importància de la que té ara. Això va ser degut al predomini que tenien aleshores les concepcions objectives del dret administratiu. Aquestes concepcions volien solucionar la problemàtica de la delimitació del Dret Administratiu.
 La concepció objectivista o funcionalista del dret administratiu com dret regulador de les funcions dels poders públics en la gestió dels serveis públics.
 La concepció estatutària o subjectiva del dret administratiu: l’administració com a persona jurídica i per tant subjecte a un estatut de drets i obligacions. Les relacions jurídic administratives. Dret Administratiu com dret comú de les administracions públiques.
Actualment, s’aplica aquesta concepció quan un dels subjectes és l’Administració Pública, llevat d’algunes excepcions com per exemple en cas de contractes.
Històricament, però, no sempre ha estat així. Aquesta concepció no estava consolidada i, els operadors jurídics intentaven delimitar el Dret Administratiu a través de una concepció objectivista.
Consolidades les concepcions subjectives o estatutàries, el tema de les formes perd transcendència, ja que la seva utilitat més destacada havia estat precisament la de definir l’àmbit d’aquesta disciplina.
Durant el s. XIX l’Administració a vegades es regia per el dret privat com ara per exemple quan es feien contractes. Tenint en compte això es normal pensar que es pot saber quan aplicar el dret privat o el dret administratiu segons les activitats que es duen a terme (concepció material).
 Contractes  Dret Privat  Sancions administratives  Dret Administratiu Recordar la dificultat de delimitació de l’àmbit del dret administratiu ....
En algunes instàncies administratives, però, es barregen les funcions administratives i les polítiques.
De vegades, el dret administratiu es pot aplicar a entitats privades i de vegades les administracions públiques apliquen normes de dret privat (tema de contractació) - Ex: els col·legis d’advocats: haurien de controlar la deontologia professional, de tal manera que si no es compleixen aquestes normes es sancioni als col·legiats. La sanció que imposa és de dret administratiu, tot i tractar-se d’una corporació privada.
1.2. Evolució històrica del paper assumit per l’administració a la societat L’activitat material de l’administració pública i les formes en què pot classificar-se ha evolucionat històricament, en funció de com ha evolucionat la presència de l’Estat i de l’Administració a la societat. Des de la nostra perspectiva podem distingir els arquetips següents (que més o menys es corresponen amb etapes històriques determinades): - Administració liberal: caracteritzada per una intervenció mínima de l’Administració en la societat. Les relacions socials s’han de basar en la llibertat dels individus i l’Administració s’ha de limitar a fer el paper de policia (vigilar que es respectin tots els drets és a dir, vigilar que la llibertat d’uns no afecti a d’altres). Els elements que poden legitimar la intervenció de l’Administració son entre d’altres la salut i l’ordre públic.
- Administració autoritària: l’estat liberal té moments de crisi que porta a vegades al desenvolupament d’una administració autoritària. En aquesta etapa es limiten de forma molt dràstica els drets i llibertats dels ciutadans.
- Estat social i del benestar: estat que posarà l’accent en les prestacions públiques. Deixar que la societat s’organitzi per ella mateixa NO garanteix el bé comú, la igualtat, etc. Les prestacions poden estar finançades tan per recursos públics com per recursos privats, però sempre són prestacions públiques  Escoles publiques, hospitals públics, etc.
- Intervencionisme econòmic: regula l’economia. Quan ho creuen necessari l’Estat esdevé actor de l’economia i l’Administració ha d’aportar eines per desenvolupar polítiques d’intervenció.
- Retorn al liberalisme i a l’economia de mercat: degut al qüestionament d’algunes pautes d’intervenció de l’Estat social i del benestar que han contribuït a l’ofegament de l’economia.
1.3. Formes predominants de l’activitat administrativa a cada fase històrica En funció de la amplitud o de intensitat de la intervenció administrativa a la societat, les formes predominants o més característiques de l’activitat administrativa han variat d’una a una altra etapa històrica: - Administració liberal: activitat administrativa de limitació.
- Administració liberal moderadament intervencionista: activitats administratives de limitació i de foment (diners públics que es destinen al foment d’activitats privades) - Estat social i del benestar: activitats administratives de limitació, foment i servei públic.
Apareix una nova categoria d’intervenció pública  servei públic o activitat prestacional. Amb aquesta activitat l’Administració ha de produir un benefici o un servei directament als usuaris. Aquest àmbit provoca un gran desenvolupament de l’Administració. Amb aquesta activitat l’Administració ha de produir un benefici o un servei directament als usuaris. Aquest àmbit provoca un gran desenvolupament de l’Administració.
- Estat intervencionista: a les anteriors formes d’activitat administrativa s’hi afegeix l’empresa pública i altres instruments d’exercici públic d’activitats productives. La reducció intervencionista prové de la crisi del ’29. Es tractava de crear una administració intervencionista capaç d’evitar les crisis cícliques econòmiques. Hi ha una nova tècnica d’intervenció --> empreses públiques.
- Retorn al liberalisme: reducció intensa de l’empresa pública i limitació de les potestats administratives en l’àmbit dels serveis públics i per controlar les activitats privades a l’economia.
1.4. La classificació tradicional La classificació material tradicional de l’activitat administrativa, formulada per Jordana de Pozas a mitjans del segle XX, i que tot i haver pogut quedar desfasada és encara la classificació de referència, és la que distingeix entre tres grans formes d’intervenció administrativa: 1. Activitat de policia o de limitació: la policia englobaria totes les tècniques d’intervenció administrativa, entenent com a tal un concepte ampli d’ordre públic, que evoca tan la seguretat ciutadana en sentit estricte, com el conjunt d’ordenacions i mesures que condicionen les activitats de la ciutadania, sotmetent-les a requisits i títols habilitants i controlant el seu desenvolupament per verificar el compliment de la legalitat vigent.
2. Activitat de foment: fa referència a les activitats del poder públic que es dirigeixin a estimular la iniciativa privada, com els premis, les subvencions, etc.
3. Activitat de servei públic: fa referència a activitats prestacionals directament ofertes per l’Administració, en particular mitjançant la seva reserva al sector públic i la seva explotació en règim de monopoli.
El Reglament d’obres, serveis i activitats dels ens locals de Catalunya, aprovat per Decret 179/1995 (ROAS) defineix en els seus articles 3, 5 i 6 els trets jurídics essencials d’aquestes tres modalitats de la intervenció administrativa.
Article 3 ROAS 1. Els ens locals poden intervenir l'activitat privada dels ciutadans que afecti els interessos públics locals en els supòsits establerts per les lleis.
2. L'activitat d'intervenció dels ens locals s'ha d'ajustar als principis de legalitat, igualtat, proporcionalitat i congruència amb els motius i els fins que justifiquen la potestat per intervenir, el respecte a la llibertat individual i la menor onerositat per als ciutadans.
Article 5 ROAS L'activitat de foment dels ens locals regulada al Títol III d'aquest Reglament s'exerceix en l'àmbit de les seves competències i de conformitat amb els principis de publicitat, objectivitat, lliure concurrència i igualtat, i amb adequació a la legalitat pressupostària.
Article 6 ROAS Els ens locals presten els serveis públics que tenen per objecte la consecució dels fins assenyalats com de la seva competència per tal de satisfer les necessitats i aspiracions de la comunitat local.
1.5. Altres formes d’activitat administrativa A la classificació tradicional anterior s’hi poden afegir moltes altres formes o manifestacions típiques de l’activitat administrativa, que presenten una certa substantivitat pròpia, malgrat que algunes d’elles també poden integrar-se en alguna de les tres categories generals tradicionals: - Activitat sancionadora (també és limitació o policia): limita l’exercici d’activitats privades. Molt esteses en el nostre ordenament.
- Activitat arbitral: funció d’àrbitre de l’Administració entre privats en un conflicte, ja sigui amb jurisdicció voluntària o obligada. El supòsit més comú és en matèria de contractes laborals o en matèria de protecció dels consumidors. El tràmit de l’arbitratge és gratuït i pot donar solució ràpida a problemes.
- Activitat inspectora (també és limitació o policia): verificar allò que diuen els titulars o si hi ha alguna infracció. Les inspeccions cada cop són més liberalitzades.
- Activitat industrial o empresarial (que també es pot considerar inclosa dins del servei públic): creació d’empreses públiques.
- Activitat de planificació: aquesta activitat és jurídicament vinculant.
 Exemple: urbanisme  la possibilitat d’edificar en el sòl en funció del que digui el plà urbanístic.
- Activitat de regulació  aprovació de REGLAMENTS - Activitat d’expropiació: l’Administració per raons d’interès públic pot necessitar un bé de propietat privada i és per això que inicia un procediment d’expropiació. És una potestat d’intervenció i té un contingut garantista.
1.6. Una classificació útil de les formes d’activitat administrativa En realitat, el debat sobre la classificació de l’activitat administrativa pot esdevenir inacabable, a part d’inútil des del punt de vista jurídic. Des de la nostra perspectiva, aquesta classificació pot ser útil en la mesura que permeti aprofundir en les institucions i en les tècniques d’intervenció jurídica pròpies de cada forma, i en el sentit i les modulacions de l’àmbit, fins i limitacions de l’activitat administrativa en el seu conjunt. A aquests efectes, la classificació tradicional, degudament actualitzada, en gran part segueix vigent:  Activitat administrativa de limitació de les activitats privades (antiga policia administrativa). Inclou diverses tècniques, algunes de les quals han assolit un veritable perfil propi: regulació, planificació, autorització, declaració responsable, comunicació, inspecció, ordres, sancions, expropiació forçosa.
 Activitat de foment  Activitat prestacional de l’administració, que inclou el servei públic i l’empresa pública.
Aquest és substancialment l’esquema que seguirem a les properes sessions, dedicant una atenció específica a les sancions administratives i a l’expropiació forçosa.
2. PRINCIPIS SUBSTANTIUS DE L’ACTIVITAT ADMINISTRATIVA Tot i que les diverses manifestacions de l’activitat administrativa responen a trets jurídics diferents, hi ha un seguit de principis comuns a totes elles, especialment els següents: legalitat, igualtat, interès general, proporcionalitat i intervenció mínima.
Principi de legalitat. Article 103 CE.
Té una especial importància, ja que qualsevol activitat administrativa de limitació (= limitació de l’àmbit de la llibertat), de foment (disposició de recursos públics, legalitat pressupostària) o de servei públic (en sentit estricte, restricció de la llibertat d’empresa) s’ha de poder fonamentar en una previsió legal.
 Activitat administrativa de limitació: cobertura legal obligatòria. Estem restringint l’esfera jurídica de l’individu, per tant, és necessari una previsió legal.
Per exemple, només es podrà sancionar si hi ha tipificació legal, només es podria expropiar si els requisits per fer-ho es troben en la llei, etc.
 Activitat administrativa de foment: entra en joc el principi de legalitat pressupostària. Només per llei es poden utilitzar els recursos d’una manera determinada, que ha d’estar prevista.
 Activitat administrativa del servei públic: aquestes són activitats excloses del mercat, totes impliquen l’exclusió en l’àmbit de la llibertat d’empresa.
Principi d’igualtat. Article 14 CE.
També té una especial importància, ja que les manifestacions de les activitats administratives de limitació, de foment i de prestació sovint tenen el risc de donar un tracte desigual a la ciutadania, cosa que seria del tot reprovable jurídicament.
 LLEI 20/2013, DE GARANTIA DE LA UNITAT DE MERCAT. Artículo 3. Principio de no discriminación.
1. Todos los operadores económicos tendrán los mismos derechos en todo el territorio nacional y con respecto a todas las autoridades competentes, sin discriminación alguna por razón del lugar de residencia o establecimiento.
2. Ninguna disposición de carácter general, actuación administrativa o norma de calidad que se refiera al acceso o al ejercicio de actividades económicas podrá contener condiciones ni requisitos que tengan como efecto directo o indirecto la discriminación por razón de establecimiento o residencia del operador económico.
Interès general.
Sobretot com a conseqüència de les directives comunitàries, moltes de les manifestacions més significatives de l’activitat administrativa (autoritzacions, comunicacions, subvencions, serveis públics) s’han de justificar expressament en raons o finalitats d’interès general. És a dir, acreditar l’interès general que justifica l’actuació o l’adopció de mesures per part de l’Administració.
Principi de proporcionalitat i favor libertatis. Article 39 bis LRJPAC i arts. 2.3 i 3.2 ROAS.
 Article 5 de la Llei 20/2013, de garantia de la unitat de mercat. Principio de necesidad y proporcionalidad de las actuaciones de las autoridades competentes.
1. Las autoridades competentes que en el ejercicio de sus respectivas competencias establezcan límites al acceso a una actividad económica o su ejercicio de conformidad con lo previsto en el artículo 17 de esta Ley o exijan el cumplimiento de requisitos para el desarrollo de una actividad, motivarán su necesidad en la salvaguarda de alguna razón imperiosa de interés general de entre las comprendidas en el artículo 3.11 de la Ley 17/2009, de 23 de noviembre, sobre el libre acceso a las actividades de servicios y su ejercicio.
2. Cualquier límite o requisito establecido conforme al apartado anterior, deberá ser proporcionado a la razón imperiosa de interés general invocada, y habrá de ser tal que no exista otro medio menos restrictivo o distorsionador para la actividad económica.
  Favor libertatis: En cas que hi hagi diverses opcions s’ha d’escollir aquella que sigui millor per als individus (ciutadans) Proporcionalitat: La proporcionalitat entre l’activitat administrativa i la finalitat pública al que ha de respondre suposa que els mitjans utilitzats es corresponguin amb els resultats, sense que aquests sobrepassin les necessitats públiques.
 Article 39 bis LRJPAC: 1. Las Administraciones Públicas que en el ejercicio de sus respectivas competencias establezcan medidas que limiten el ejercicio de derechos individuales o colectivos o exijan el cumplimiento de requisitos para el desarrollo de una actividad, deberán elegir la medida menos restrictiva, motivar su necesidad para la protección del interés público así como justificar su adecuación para lograr los fines que se persiguen, sin que en ningún caso se produzcan diferencias de trato discriminatorias.
Principi d’intervenció mínima. Article 33 LRJPAC. Aquest principi també porta a la necessitat de simplificar tràmits administratius i evitar intervencions reiteratives de diverses administracions en un mateix assumpte.
Article 33 Llei 26/2010, de 3 d’agost, de règim jurídic i procediment de les administracions públiques de Catalunya (LRJPCAT): Les administracions públiques de Catalunya que en l'exercici de les competències respectives estableixin mesures que limitin l'exercici de drets individuals o col·lectius, o exigeixin el compliment de requisits per al desenvolupament d'una activitat, han d'escollir la mesura menys restrictiva, motivar la necessitat de la mesura per a la protecció de l'interès general i justificar-ne l'adequació per a aconseguir les finalitats que es persegueixen, sense que en cap cas es produeixin diferències de tracte discriminatòries.
Artículo 7. Llei 20/2013, Llei d’unitat de mercat. Principio de simplificación de cargas: La intervención de las distintas autoridades competentes garantizará que no genera un exceso de regulación o duplicidades y que la concurrencia de varias autoridades en un procedimiento no implica mayores cargas administrativas para el operador que las que se generarían con la intervención de una única autoridad.
3. ACTIVITAT DE LIMITACIÓ: CONCEPTE, PERSPECTIVA CONSTITUCIONAL I MODALITATS D’INTERVENCIÓ El concepte d’activitat administrativa de limitació és molt ampli, i té el seu origen en el concepte decimonònic de policia administrativa.
Activitat de limitació: Es refereix a aquells tipus d’activitat administrativa que tenen per objecte limitar o restringir per raons d’interès general l’exercici de la llibertat o dels drets de la ciutadania.
Es tracta sempre de casos d’activitats privades que s’emparen en els drets i llibertats de les persones (encara que només sigui en la llibertat genèrica de fer tot allò que no estigui prohibit legalment i no perjudiqui de forma il·legítima terceres persones), i que amb la finalitat d’evitar o prevenir que el seu exercici pugui perjudicar interessos generals o drets de tercers, l’ordenament les sotmet a diverses possibles modalitats d’intervenció administrativa, que d’aquesta manera poden limitar el seu exercici.
3.1. Perspectiva constitucional Les activitats privades sotmeses a l’activitat administrativa de limitació solen tenir el suport més o menys directe de drets i llibertats constitucionals: - La llibertat com a valor superior de l’ordenament jurídic (article 1).
- Llibertat de residència i de circulació (article 19).
- Llibertats d’expressió i de reunió (articles 20 i 21).
- Llibertat d’ensenyament (article 27) - Dret a la propietat privada (article 33) - Llibertat d’empresa (article 38) Aquests i altres drets poden servir de fonament per a què qualsevol persona pugui treure rendiment de la seva propietat, pugui crear empreses o negocis, difondre idees o serveis, circular o residir a qualsevol lloc ...
Tanmateix, el contingut d’aquests drets i llibertats no pot ser il·limitat, tant per raons de protecció dels interessos col·lectius, com dels drets i llibertats dels altres. Això és el que justifica que l’exercici dels drets i llibertats privats puguin ser sotmesos a limitacions per part de l’administració pública. Ara bé: aquestes limitacions hauran d’haver estat previstes i regulades per la Llei, ja que només amb intervenció suficient del legislador es pot admetre la restricció administrativa dels drets i llibertats de la ciutadania.
Per tant, l’activitat administrativa de limitació necessita del suport legal per poder incidir en l’exercici de drets i llibertats privats.
Les limitacions a l’activitat administrativa les posa la llei i és aquesta qui empara també l’activitat administrativa. Ex.: només es pot edificar en sòl urbà ja que així ho diu la legislació urbanística, no hi ha una llibertat genèrica de construir.
Llavors, partim sempre d’una situació de llibertat o drets personals, en la qual es realitza una actuació administrativa emparada per la llei. Aquesta llei serveix a l’hora per emparar l’actuació administrativa i establir una seria d’obligacions, és a dir, limitacions.
ESQUEMA Situació de llibertat o de drets Llei - limitacions - empara l’actuació administrativa de la limitació Activitat administrativa de limitació 3.2. Modalitats d’intervenció Les principals modalitats o tècniques d’intervenció administrativa que entren dins de l’activitat administrativa de limitació són les següents: - Regulació i planificació.
- Actes de control preventiu (autorització, declaració responsable, comunicació, registre).
Són les mesures més típiques de l’activitat administrativa de limitació.
- Inspecció - Ordres - Prestacions forçoses - Expropiació forçosa (Tema 5) - Sancions administratives (Tema 4) 3.2.1 Regulació i planificació Regulació: L’exercici de la potestat reglamentària té sovint la finalitat de regular el desenvolupament d’activitats privades, i de limitar-ne per tant el seu exercici. Les regulacions administratives d’activitats privades sempre tenen el contingut i els efectes de limitació de les mateixes.
Planificació: tècnica administrativa mitjançant la qual es pretén programar i racionalitzar les actuacions que s’han de desenvolupar en un determinat àmbit de regulació/ordenació.
L’activitat administrativa de planificació, quan té caràcter vinculant per als privats afectats, té uns efectes similars a les regulacions, si bé normalment amb un grau d’afectació molt més concret i estricte. L’exemple més típic és la planificació urbanística.
Una característica de la planificació és l’atribució de diferents competències a nivells territorials diferents, donant lloc en ocasions a creuaments de títols competencials que generen conflictes.
Art. 149.1 CE:   Estat: competències bàsiques en matèria de protecció mediambiental o règim miner, així com d’obres públiques (ferrocarrils, carreteres) o aigües que afectin a més d’una CCAA.
CCAA: matèria d’ordenació del territori i urbanisme.
Què passa si, per exemple, la planificació territorial d’una CCAA entra en col·lisió amb la planificació en matèria d’obres públiques de l’Estat? 1. Primer criteri: Preval la competència específica sobre la més genèrica: aquest criteri suposa normalment, un desplaçament de la competència autonòmica en matèria d’ordenació del territori, que és genèrica, respecte d’altres títols competencials més específics de l’estat, com ports d’interès general, o defensa nacional.
2. Segon criteri: solució del conflicte a través de tècniques de col·laboració i concertació 3. Tercer criteri: quin és el títol prevalent en funció de l’interès general 4. Quart criteri: en la competència exclusiva de l’Estat, hi ha un interès general que ha de prevaldre sobre els interessos que puguin tenir altres entitats territorials afectades.
Regulació i planificació són tècniques de limitació de les activitats privades, si bé amb contingut normatiu, no d’acte administratiu o similar, que solen constituir les tècniques més habituals d’intervenció.
3.2.2 La inspecció L’activitat administrativa d’inspecció té l’objecte de verificar que l’activitat privada inspeccionada s’adequa realment a la normativa jurídica que la regula i, si s’escau, a les autoritzacions o declaracions responsables corresponents. Es caracteritza per ser una activitat de caràcter extern, d’efectes restrictius o desfavorables, realitzada de manera singular y transitòria.
Les inspeccions per si soles no limiten res, només verifiquen que allò que jurídicament és obligat es compleix.
Ex.: una inspecció fiscal, una inspecció de treball, una inspecció de salut pública, inspecció de lloguers.
És pesada, antipàtica i costosa, ja que requereix personal i és percebuda com una ingerència per les persones inspeccionades. El personal d’inspecció té dret a accedir als llocs. Els propietaris estan obligats a facilitar l’entrada dels inspectors als locals inspeccionats, a ensenyar la documentació que es requereixi, etc... (deure de col·laboració). Hi ha una tendència creixent a la seva externalització, especialment quan té contingut molt tècnic (itv, ecas ambientals, ...).
Amb la generalització de les declaracions responsables i de les comunicacions prèvies assoleix molta major importància, ja que l’administració sent més que abans la necessitat de comprovar que aquelles activitats privades iniciades sense necessitat d’un permís públic compleixen els requeriments normatius que les afecten.
La inspecció es du a terme per funcionaris en sentit estricte, no per personal laboral de l’administració o empreses externes. Si es fa per funcionaris, els actes tenen efectes probatoris.
Les inspeccions fetes per no funcionaris sí que tenen valor probatori si ho posen de manifest amb proves materials. El que no tindrà valor probatori serà la declaració que pugui fer l’inspector no funcionari.
La potestat inspectora no és una potestat sancionadora, doncs aquesta última té un caràcter punitiu que no té la inspecció. Tot i així, el resultat de la potestat inspectora pot desembocar en una posterior incoació d’un procediment sancionador o simplement no ser una infracció i donar lloc únicament a mesures de restabliment de la legalitat.
Regulada per la Llei catalana 26/2010, articles 88 a 101.
Article 88. Finalitat.
1. Les administracions públiques de Catalunya vetllen per la legalitat vigent mitjançant les potestats d'inspecció i control del compliment dels requisits aplicables d'acord amb la normativa sectorial. A aquest efecte, poden comprovar, verificar, investigar i inspeccionar fets, elements, activitats, accions i altres circumstàncies que hi concorrin.
2. El contingut i l'abast de les funcions públiques d'inspecció i control són concretats per la normativa sectorial, atenent les especificitats dels diferents àmbits materials d'intervenció.
Article 89. Exercici.
1. Els òrgans competents de les administracions públiques catalanes exerceixen les funcions públiques d'inspecció i control, d'ofici o a instància de part, en els termes establerts per aquesta llei i per la legislació sectorial.
2. El personal de l'Administració encarregat de les funcions públiques d'inspecció i control: a) Té la consideració d'autoritat. b) Resta obligat, en l'exercici de les seves funcions, a identificar-se degudament. c) Resta obligat, en l'exercici de les seves funcions, a mantenir el secret professional.
3. Les persones físiques i jurídiques que siguin inspeccionades o controlades resten obligades a prestar la màxima col·laboració en les tasques d'inspecció i control, i també a proporcionar les dades necessàries que els siguin sol·licitades.
Article 90. Valor probatori.
1. Els fets constatats pel personal de l'Administració encarregat de les funcions públiques d'inspecció i control, i que es formalitzen en un document públic observant els requisits legalment establerts, tenen valor probatori, sens perjudici de les proves que puguin aportar les persones interessades en defensa de llurs drets i interessos.
2. El valor probatori es limita als fets constatats directament pel personal d'inspecció i control.
3.2.3 Les ordres Les ordres són actes pels quals l’Administració, sobre la base d’una potestat de supremacia, fa sorgir a càrrec d’un subjecte un deure de conducta positiu (mandat) o negatiu (prohibicions).
Poden haver estat establertes per una norma amb caràcter general o bé requerir per a la seva efectivitat que l’Administració dicti un acte amb aquest contingut Es poden donar en àmbits de supremacia general (circulació, ordre públic, urbanisme) o de supremacia especial (contractistes, funcionaris, usuaris de serveis públics).
Efectes: El principal efecte de les ordres és que generen en els seus destinataris l’obligació d’obeir, d’acord amb el seu contingut.
Sistema de garantia: si els destinataris no les compleixen, poden ser obligats a fer-ho, segons els casos, mitjançant sancions penals i administratives, execució subsidiària, multes coercitives o compulsió sobre les persones.
Classificació de les ordres:    Segons els destinataris:  Individuals: dirigides a una sola persona (ex: ordre d’aturar-se que et dona un policia local en matèria de trànsit)  Generals: dirigides a una pluralitat indeterminada de persones (ex: prohibició de pesca i marisc per contaminació litoral) Segons el seu contingut:  Positives: ordres de fer (ex: demolició d’un immoble)  Prohibicions: ex: no consumir alcohol a la via pública  Contingut mixt: ex: retirar un aliment nociu ja col·locat en expositors i deixar de vendre’l.
Segons la seva finalitat:  Ordres directives: es dicten en l’exercici d’activitats de direcció per la preservació dels interessos generals (ex: ordre de no aparcar en un carrer perquè es pugui procedir a la tala d’arbres)  Preventives: volen evitar un prejudici en el marc dels interessos públics (ex: prohibició de consum de productes en les alertes alimentàries)  Reparadores: restablir l’ordre jurídic pertorbat.
Exemples: • Art. 16 LOPSC (Llei 1/1992): dissolució de reunions • Art. 26 LGS (Llei 14/1986): vacunació obligatòria • Art. 189 1 i 3 Llei d’urbanisme (DL 1/2005): ordres d’execució d’obres.  obligació dels propietaris dels edificis a conservar-lo i mantenir-lo.
Ex.1: una de les limitacions que regula l’urbanisme és l’obligació dels propietaris de mantenir i conservar l’edifici.
El deteriorament d’un edifici pot significar un perill per a terceres persones.
Primer es diu als propietaris que han de mantenir l’edifici en bon estat i se’ls requereix amb un títol. Si no fa el que se li demana llavors l’Administració pot executar forçosament el títol que se li requereix.
Ex.2: hi ha una sèrie de vacunes que són obligatòries.
L’Administració apodera a l’administració de salut d’obligar a les famílies a que els seus fills rebin certes vacunes encara que no vulguin posar vacunes als nens.
Si les persones o empreses incompleixen les prevencions que s’estableixen, l’Administració pot adreçar una ordre per al seu compliment i si no compleixen, poden ser obligats a complir.
Regulació legal Artículo 16 Llei 1/1992.
1. Las autoridades a las que se refiere la presente Ley adoptarán las medidas necesarias para proteger la celebración de reuniones o manifestaciones y de espectáculos públicos, procurando que no se perturbe la seguridad ciudadana. Sin embargo, podrán suspender los espectáculos y disponer el desalojo de los locales y el cierre provisional de los establecimientos públicos mientras no existan otros medios para evitar las alteraciones graves de la seguridad que se estuvieren produciendo.
2. Dichas autoridades, por medio de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad, podrán disolver, en la forma que menos perjudique, las reuniones en lugares de tránsito público y las manifestaciones, en los supuestos prevenidos en el Artículo 5 de la Ley Orgánica 9/1983, de 15 de julio, reguladora del Derecho de Reunión. También podrán disolver las concentraciones de vehículos en las vías públicas y retirar aquellos o cualesquiera otra clase de obstáculos cuando impidieran, pusieran en peligro o dificultaran la circulación por dichas vías.
Artículo 26 Ley 14/1986.
1. En caso de que exista o se sospeche razonablemente la existencia de un riesgo inminente y extraordinario para la salud, las autoridades sanitarias adoptarán las medidas preventivas que estimen pertinentes, tales como la incautación o inmovilización de productos, suspensión del ejercicio de actividades, cierres de empresas o sus instalaciones, intervención de medios materiales y personales y cuantas otras se consideren sanitariamente justificadas.
2. La duración de las medidas a que se refiere el apartado anterior, que se fijarán para cada caso, sin perjuicio de las prórrogas sucesivas acordadas por resoluciones motivadas, no excederá de lo que exija la situación de riesgo inminente y extraordinario que las justificó.
Article 189 Decret legislatiu 1/2005 1. Les persones propietàries de tota classe de terrenys, construccions i instal·lacions han de complir els deures d'ús, conservació i rehabilitació establerts per aquesta Llei, per la legislació aplicable en matèria de règim de sòl i per la legislació sectorial. Estan incloses en aquests deures la conservació i la rehabilitació de les condicions objectives d'habitabilitat dels habitatges.
2. Les persones propietàries o l'administració han de sufragar el cost derivat dels deures a què es refereix l'apartat 1, d'acord amb la legislació aplicable en cada cas i tenint en compte l'escreix sobre el límit dels deures de les persones propietàries quan es tracti d'obtenir millores d'interès general.
3. Els ajuntaments han d'ordenar d'ofici o a instància de qualsevol persona interessada, l'execució de les obres necessàries per a conservar les condicions a què es refereix l'apartat 1. Les ordres d'execució s'han d'ajustar a la normativa de règim local, amb observança sempre del principi de proporcionalitat administrativa i amb l'audiència prèvia de les persones interessades.
4. L'incompliment injustificat de les ordres d'execució a què fa referència l'apartat 3 habilita l'administració per a adoptar qualsevol de les mesures d'execució forçosa següents: a) L'execució subsidiària a càrrec de la persona obligada.
b) La imposició de multes coercitives, d'acord amb el que estableix l'article 217.2, que es pot reiterar fins que es compleixi l'obligació de conservació.
5. L'incompliment de l'ordre d'execució a què fa referència l'apartat 3 habilita l'administració, així mateix, a incloure la finca en el Registre Municipal de Solars sense Edificar, als efectes del que estableixen l'article 171 i els articles concordants.
3.2.4 Les prestacions forçoses Les prestacions forçoses són un tipus excepcional de potestat administrativa, que consisteix en la possibilitat de què l’administració pública imposi a persones o empreses privades l’obligació de realitzar prestacions (de béns, de treball, ...) a la col·lectivitat.
Les prestacions forçoses es preveuen en les lleis de protecció civil. Es preveu que en situacions de necessitat, l’Administració pot exercir a les empreses o persones que facin prestacions per al servei públic i aquestes no tenen perquè se pagades o indemnitzades.
Es tracta d’una potestat limitada a situacions de necessitat o d’emergència.
Un exemple són els articles 10 i 11 de la Llei 4/1997, de protecció civil de Catalunya.
Artículo 10. Prestaciones personales y requisas.
1. Una vez activado un plan de protección civil o en las situaciones de emergencia declarada, de acuerdo con lo establecido en el apartado 3, la autoridad competente de protección civil puede ordenar a las personas la prestación de servicios destinados a hacer frente a la emergencia, de forma proporcionada a la situación creada y a las posibilidades de cada uno. La prestación de estos servicios es obligatoria y no da lugar a indemnización por esta causa.
2. Una vez activado un plan de protección civil o en las situaciones de emergencia declarada, siempre que la naturaleza de la emergencia lo haga necesario, la autoridad competente de protección civil puede ordenar la requisa, la intervención y la ocupación temporal y transitoria de los bienes necesarios para hacer frente a la emergencia. Debe indemnizarse a quien sufra daños y perjuicios causados por estas actuaciones, de acuerdo con las leyes. En las mismas condiciones, puede ordenar la ocupación de locales, industrias y toda clase de establecimientos.
3. De acuerdo con lo establecido en el artículo 51.1.k) de la Ley 8/1987, municipal y de régimen local de Cataluña, en los municipios que no dispongan de plan de protección civil corresponde al Alcalde o Alcaldesa declarar la situación de emergencia y adoptar, en su caso, las medidas establecidas en los artículos 8, 9, 10 y 11.
4. Las autoridades de protección civil pueden concertar convenios con las personas, empresas o entidades en general, o con las asociaciones que las representen, a fin de prever la eficaz puesta a disposición de sus medios y servicios en casos de emergencia.
Artículo 11. Medios de comunicación.
En las situaciones de emergencia reguladas por esta Ley, los medios de comunicación social de titularidad pública y privada están obligados a colaborar con las autoridades de protección civil, y deben transmitir o, si procede, publicar, de forma prioritaria e inmediata, si la emergencia así lo requiere, y gratuita la información, los avisos y las instrucciones que dichas autoridades les faciliten. En todos los casos, debe indicarse la autoridad de protección civil que genera el comunicado.
Ex.1: en casos de catàstrofe l’autoritat administrativa pot obligar als mitjans de comunicació a donar avisos a la població.
Ex.2: es podria obligar a una persona o empresa que té unes màquines a posar-les a disposició de la col·lectivitat.
4. ACTES DE CONTROL PREVENTIU D’ACTIVITATS PRIVADES És la manifestació més típica de l’activitat administrativa de limitació, i probablement la més efectiva.
Es dóna en els casos en què determinats tipus o sectors d’activitat privada són obligats per l’ordenament jurídic (amb previsió legal o equivalent habilitant) a passar necessàriament per un tràmit d’intervenció o de coneixement de l’administració pública abans de què puguin ser exercits. Principals característiques generals: - Les activitats privades sotmeses a aquests actes de control poden emparar-se en els drets i llibertats privats (empresa, mobilitat, expressió, ...).
- El seu sotmetiment a actes de control preventiu de l’administració requereix previsió legal.
- Les activitats privades sotmeses als actes de control preventiu no es poden dur a terme si no compleixen o superen els actes de control corresponents.
- Aquestes tècniques constitueixen una mesura molt efectiva de control de l’activitat privada ja que estan obligats a passar sistemàticament pels corresponents actes de control preventiu totes i cada una de les iniciatives privades singulars incloses dins de cada tipus d’activitat privada legalment sotmesa a aquest tipus d’activitat administrativa de limitació.
Exemples: llicències de construcció, permisos de circulació, autoritzacions ambientals, registres industrials, comunicació prèvia d’activitats econòmiques.
L’acte més característic són les autoritzacions ja que tradicionalment la manera típica en que les Administracions han actuat ha estat mitjançant les autoritzacions. Si un particular no rep autorització no pot desenvolupar la seva activitat. Degut a una Directiva, les autoritzacions han anat perdent pes en benefici d’altres actes més suaus.
El que és característic de les autoritzacions és que aquests actes són actes de control preventiu i afecten a totes les activitats privades de l’àmbit d’aplicació de l’actuació, és a dir, tenen un caràcter universal i general.
Ex.: hi ha 500 locals però la inspecció només la passen uns quants ja que no es poden controlar tots els locals.
Això és diferent del que passa amb els actes de control preventiu, en el que totes les activitats privades l’han de passar. Per exemple en principi tot el que vol conduir necessita un permís de conduir, els casos que no passen aquest control són excepcionals.
4.1. Diferents tipus d’activitats privades afectades El sotmetiment a actes de control preventiu afecta diversos tipus generals d’activitats privades, amb règims jurídics que poden ser substancialment diferents entre les unes i les altres. Com a mínim cal distingir entre els següents:  Activitats privades de contingut econòmic, emparades en l’exercici del dret a la llibertat d’empresa. El règim de control preventiu de les mateixes és establert per les lleis 17/2009 i 20/2013.
En part és conseqüència de l’impuls de la llibertat d’empresa i també de l’homologació de la llibertat d’empresa dels països de la UE. Això ha portat a que les potestats públiques es troben molt restringides per dur a terme les seves actuacions. Hi ha un límit dràstic de les potestats d’intervenció de l’Administració.
Hi ha un règim general que vol potenciar les activitats privades però alhora limita la capacitat de la intervenció administrativa. Per això les autoritzacions han anat perdent pes.
 Activitats privades de contingut no necessàriament econòmic, emparades en altres drets i llibertats de les persones, que poden posar en risc la seguretat, l’ordre públic, la salubritat pública o altres béns o interessos públics (circulació de vehicles, prevenció d’incendis forestals, tinença d’animals de companyia, manifestació). El seu sotmetiment a actes de control preventiu és determinat per legislacions diverses, que poden arribar a establir règims jurídics de control preventiu substancialment diferents.
 Activitats privades d’explotació, aprofitament o afectació de béns del domini públic o de serveis públics. En aquests casos la posició jurídica pels particulars és molt més feble, ja que de fet el que pretenen amb les seves activitats sotmeses a control (o, més ben dit, a un títol habilitant) preventiu és beneficiar-se de béns o títols jurídics de naturalesa pública. No estem per tant davant d’una manifestació de l’activitat administrativa de limitació d’activitats privades (o només hi estem parcialment), sinó d’explotació privada de béns i drets públics, però que en determinats casos estan sotmeses a procediments o mecanismes d’intervenció administrativa prèvia molt semblants als que poden requerir-se per al control preventiu de les activitats netament privades (autoritzacions, comunicacions prèvies). En els casos més significatius d’explotació privada de serveis públics o de béns de domini públic sol requerir-se el títol jurídic de la concessió, substancialment diferent de l’autorització, encara que puguin tenir un esquema procedimental similar.
Ex.: construir una casa en un terreny de la nostra propietat amb terreny edificable. Això és un dret de gaudi de la propietat privada.
Si hi ha aigua sota el sòl, aquesta no és del propietari del sòl sinó que és de l’Administració. Es pot fer un pou sempre que l’Administració doni una autorització ja que no en tenim la propietat 4.2. Tècniques o procediments més característics  Les autoritzacions: poden rebre denominacions diverses: autoritzacions, llicències, permisos, habilitacions.
El que és característic és que per a fer una determinada activitat privada es necessita un acte administratiu previ sense el que no es pot fer l’activitat privada determinada. L’acte administratiu és un requisit previ a una activitat.
Ex.: per fer obres es necessita una llicència d’obres.
 Les declaracions responsables i les comunicacions prèvies: no cal que hi hagi un acte administratiu que legitimi una actuació privada.
No cal una actuació administrativa.
Ex.: la comunicació duna manifestació, no s’ha d’esperar cap resposta per tal de dur a terme l’activitat privada.
La Directiva està canviant l’autorització per les comunicacions prèvies o les declaracions responsables els tràmits de l’Administració són molt més ràpids però les actuacions de control de l’Administració sobre les activitats privades també és menor.
 Els registres: poden ser assimilables a les tècniques de declaracions resposables i de les comunicacions prèvies.
Ex.: inscripció en un registre a través d’internet s’assimila a una comunicació prèvia.
Però quan el reglament exigeix que l’òrgan responsable doni la seva opinió, s’assimila més a l’autorització ja que requereix una actuació administrativa.
Fins fa pocs anys l’autorització era la tècnica més habitual de control preventiu d’activitats privades.
El procés de liberalització porta a què cada cop sigui més excepcional, en benefici de les comunicacions i les declaracions responsables, sobretot en l’àmbit de l’exercici d’activitats econòmiques emparades en el dret a la llibertat d’empresa. I és que les autoritzacions són administrativament molt més pesades.
4.2.1 AUTORITZACIONS: Les autoritzacions són pròpiament un acte administratiu indispensable per poder exercir les activitats privades que li estan sotmeses.
Se sol explicar l’autorització dient que és l’acte administratiu que aixeca o remou, cas per cas, una prohibició legal cautelar d’exercici d’un determinat tipus d’activitat privada, reconeixent d’aquesta manera el dret originari o preexistent d’exercir-la. La finalitat de l’autorització és comprovar, cas per cas, que l’exercici privat projectat compleix els requeriments personals o objectius establerts legalment per a la protecció de l’interès general o dels drets i interessos de les terceres persones afectades (autorització ambiental d’una indústria, llicència de construcció d’un edifici, permís de conduir).
L’autorització comporta una declaració administrativa de conformitat de l’activitat afectada a l’ordenament jurídic, cosa valuosa per a la seguretat jurídica de qui l’obté, i que ocasionalment pot tenir conseqüències en ordre a la responsabilitat administrativa pels danys ocasionats pel seu exercici.
La llei que limita una actuació privada i la sotmet a autorització el que realment fa és imposar certs requisits per a l’exercici de l’activitat privada i només es podrà exercir quan l’individu rebi l’autorització.
L’autorització remou les limitacions legals però imposa uns certs requisits per rebre-la. És un requisit indispensable per poder dur a terme l’activitat privada.
Conseqüències: és important per a la responsabilitat patrimonial de l’Estat. En cas de danys a terceres persones causats per una autorització mal donada (no es donen tots els requisits que s’exigeixen), l’Administració compartirà la responsabilitat amb el particular.
Característiques comunes de les autoritzacions: a) Suposa un control previ, de legalitat o oportunitat, en l’exercici d’activitats privades.
b) El motiu del control és el potencial danyós de l’activitat per tercers o per l’interès general, o la intensitat d’ús que comporta.
c) La posició jurídica del particular es caracteritza per la preexistència del dret a exercir l’activitat si es compleixen els requisits establerts en la regulació.
d) És una declaració de voluntat dirigida a produir efectes jurídics vinculants.
e) L’autorització dóna al particular una situació jurídica protegida, que pot fer valer front tercers, encara que hagi d’adaptar-se als canvis de regulació.
f) L’autorització és transmissible, sempre que no es concedeixi ad personam; així, poder realitzar-se traspassos de negoci. No es poden transmetre permisos de conduir.
La denegació d’una autorització és un acte administratiu desfavorable i, per tant, ha de reunir tots els requisits formals del tipus i, en particular, serà sempre motivada.
Classes d’autoritzacions A més de poder tenir denominacions diverses per part del legislador i del llenguatge jurídic en general (llicències, autoritzacions, permisos, etc), les autoritzacions també poden ser molt diferents, en funció dels diversos criteris de classificació que s’utilitzin:  Segons el seu objecte:  Personals (s’atorguen o no en funció de les característiques del subjecte, i per tant no són transmissibles: permís de conduir)  Reals (s’atorguen o no en funció de les característiques de l’objecte, i per tant solen ser transmissibles: llicència d’edificació)  Mixtes (tenen en compte els dos factors)  Segons la seva durada:  Operatives (per a una actuació determinada, de manera que s’exhaureixen amb la realització de l’activitat autoritzada)  Funcionament (que poden tenir durada indefinida, i poden donar lloc a problemes de manteniment de les condicions que varen determinar el seu atorgament i d’adequació a futures normatives).
 Reglades o discrecionals, en funció de la capacitat de decisió de l’administració que les atorga.
És una regla bastant general que les autoritzacions són estrictament reglades i si es donen els requisits l’autorització s’ha d’atorgar obligatòriament.
Procediment autoritzatori 1. Les autoritzacions s’atorguen sempre a petició de la persona interessada, que ha de complir els requisits i presentar la documentació requerida per la normativa aplicable.
2. La sol·licitud s’ha de fer d’acord amb la normativa i normalment es demana algun document que acrediti allò que es vol fer o documents que acreditin que es compleix la normativa per dur a terme l’acte sol·licitat. Depenent de la sol·licitud s’exigeixen diferents requisits que s’han de complir.
3. Un cop demanada la sol·licitud, comença el procediment que té una finalitat general: que l’Administració comprovi la legalitat o juricitat d’allò que es pretén fer, és a dir, hi ha una intervenció tècnica i jurídica de l’Administració.
4. La tramitació ha servir perquè l’administració comprovi el compliment dels requisits exigits legalment. També és freqüent requerir comprovacions o inspeccions, així com l’informe o consulta d’altres òrgans o persones afectades (informació pública, informes o dictàmens).
A vegades en el procediment de tràmit de l’autorització es requereix que hi hagi altres tràmits com per exemple tràmits de consulta o informació pública; en els locals d’oci hi ha un tràmit de consulta per a que els veïns puguin dir el que pensen i així s’obre el debat a tres bandes (Administració + interessat + veïns que es veuen perjudicat). Es genera un debat entre aquells que tenen interès.
Un cop fets els tràmits dins dels terminis adequats, l’Administració ha de prendre una decisió, autoritzar o denegar l’activitat privada.
5. Si no es resol dins del termini establert legalment normalment s’aplica silenci positiu (excepció: autoritzacions ambientals, amb previsió legal de silenci negatiu).
6. Si el nombre d’autoritzacions és limitat, caldrà preveure procediments objectius de selecció. Cas de les llicències de taxi, que s’adjudiquen per concurs.
Atorgament i vigència de les autoritzacions Hi ha diverses maneres d’atorgar autoritzacions, normalment és un procés senzill però en erts àmbits com per exemple un restaurant o indústries, l’Administració pot requerir condicions.
1. Hi ha autoritzacions que són atorgades de forma condicionada o amb efectes limitats:  Condicionades a què el sol·licitant faci actuacions d’adaptació plena a la normativa (p.e., completar les mesures de seguretat d’un local obert al públic).
Molts cops les condicions són objecte de negociació entre les parts afectades, és a dir, entre l’Administració i els interessats (hi ha un fort debat de les condicions).
Les condicions s’han de complir ja que més endavant, quan es faci una inspecció, es comprovarà que s’hagin complert i si no es compleixen es podria incorre en responsabilitat.
 Amb clàusula “sense perjudici de tercers”, si l’administració considera que sobre allò autoritzat hi poden haver drets de terceres persones.
 Amb clàusula “sense perjudici d’altres autoritzacions necessàries”, si hi ha concurrència d’autoritzacions per a una mateixa activitat, de manera que calgui sumarles totes per poder fer l’activitat.
Ex.: per construir un edifici es necessita una concurrència de llicències: o Llicència urbanística o Llicència ambiental o Llicència de seguretat industrial o o Permís dels bombers ...
Hi ha hagut intents d’agrupar totes les llicències necessàries en una sola però això no ha donat resultat. Hi ha molts àmbits administratius en els que es demanen diferents criteris de diferent duresa. Hi ha una dificultat tècnica ja que cada Administració defensa l’interès públic des d’una perspectiva diferent.
2. Les autoritzacions objectives i de funcionament solen plantejar problemes de:  Mantenir el compliment de les condicions d’atorgament al llarg de la seva vigència.
L’incompliment podria donar lloc a la revocació.
 Obligar a l’autoritzat a adaptar-se a la normativa futura o a “la millor tecnologia disponible”. Només si així s’ha previst a la legislació reguladora del seu atorgament.
El problema jurídic se sol donar en la possible aparició de nous requeriments o condicions. Cada cop que l’Administració és més exigent i per això les autoritzacions que es concedeixen actualment diuen que en el futur les “empreses” tenen una obligació d’adaptació a les noves tecnologies que apareguin amb posterioritat.
Però hi ha autoritzacions anteriors que no tenen l’obligació d’adaptació a les noves tecnologies. Per tant, és dubtós que es pugui obligar a algú a adaptar-se a noves condicions sense que se l’hagués avisat amb anterioritat de les noves inversions que implica adaptar-se a les noves tecnologies.
A la pràctica, en aquests casos, aquestes innovacions s’acaben negociant entre l’Administració i l’interessat.
 Inspeccions Les autoritzacions s’extingeixen: - Pel decurs del termini a què estiguessin sotmeses, si és el cas.
- Pel compliment del seu objecte, si són operatives.
- Per renúncia del seu titular.
- Per revocació. Cal que hi hagi causa que la justifiqui jurídicament. De no ser així, la revocació ha de ser indemnitzada.
Normalment les autoritzacions tenen vigència indefinida i es poden transmetre. Si una autorització és indefinida, l’Administració no pot revocar l’autorització a no ser que l’empari una llei. Però si de totes formes es vol revocar una autorització, sempre s’haurà de pagar una indemnització.
4.2.2 DECLARACIONS RESPONSABLES Les defineix clarament l’Article 71 bis.1 LRJPAC: A los efectos de esta Ley, se entenderá por declaración responsable el documento suscrito por un interesado en el que manifiesta, bajo su responsabilidad, que cumple con los requisitos establecidos en la normativa vigente para acceder al reconocimiento de un derecho o facultad o para su ejercicio, que dispone de la documentación que así lo acredita y que se compromete a mantener su cumplimiento durante el período de tiempo inherente a dicho reconocimiento o ejercicio.
Los requisitos a los que se refiere el párrafo anterior deberán estar recogidos de manera expresa, clara y precisa en la correspondiente declaración responsable.
Sovint la legislació requereix que la declaració responsable, al menys en els documents tècnics que l’acompanyen, vagi signada per un tècnic habilitat. D’aquesta manera el tècnic i el promotor comparteixen l’eventual responsabilitat d’haver declarat en fals.
Diferencies entre les declaracions responsables i comunicacions i les autoritzacions A les declaracions responsables i comunicacions no hi ha un acte administratiu, és a dir, que l’administració no fa res.
Declaracions responsables: el promotor ha de presentar una declaració formal amb el contingut de la normativa aplicable. A la declaració s’assumeix el compromís de complir tota la normativa aplicable i els documents que provin el que es vol fer.
- Acreditació de legalitat del que es vol fer.
- Compromís de fer sempre el que és legal.
A patir de la declaració responsable es pot començar l’activitat.
Declaració responsable: tècnica merament documental. Exigeix a l’interessat un major exercici de responsabilitat.
Comunicació prèvia: títol habilitant per l’exercici de drets o activitats. El que pretén la comunicació és que l’Administració conegui el fet comunicat i així pugui desplegar sobre el comunicant un control ex post de la seva actuació a la legalitat.
4.2.3 LES COMUNICACIONS Les defineix clarament l’Article 71 bis 2 LRJPAC: A los efectos de esta Ley, se entenderá por comunicación previa aquel documento mediante el que los interesados ponen en conocimiento de la Administración Pública competente sus datos identificativos y demás requisitos exigibles para el ejercicio de un derecho o el inicio de una actividad, de acuerdo con lo establecido en el artículo 70.1.
La comunicació té un contingut més neutre que la declaració responsable, i es dóna per sobreentès que l’activitat iniciada compleix els requeriments legals exigibles.
Es comunica a l’Administració del que es col fer i des de la comunicació es pot començar amb l’activitat.
Ex.: obertura de comerços.
Les declaracions responsables han d’anar acompanyades de la firma d’un tècnic que acrediti que aquella activitat compleix amb la legalitat (a vegades també amb les comunicacions).
 Qui fa això és algú extern a l’Administració. les inspeccions de les activitats demanades per declaració responsable o comunicació, es faran amb posterioritat.
Amb les declaracions responsables i les comunicacions no hi ha frens burocràtics, l’activitat pot començar immediatament.
*. Aquest sistema s’utilitza a la tradició anglosaxona. Però s’està fent un canvi en el model actual d’Espanya que es basa en autoritzacions.
Molts emprenedors prefereixen les autoritzacions perquè són més segures, les activitats s’avaluen per l’Administració i si està mal donada la responsabilitat serà també de l’Administració, en canvi si no es compleixen els requisits en les declaracions responsables o comunicacions el responsable és únicament el promotor de la declaració o la comunicació.
4.2.4 Efectes de declaracions responsables i de comunicacions Article 71 bis 3 LRJPAC Las declaraciones responsables y las comunicaciones previas producirán los efectos que se determinen en cada caso por la legislación correspondiente y permitirán, con carácter general, el reconocimiento o ejercicio de un derecho o bien el inicio de una actividad, desde el día de su presentación, sin perjuicio de las facultades de comprobación, control e inspección que tengan atribuidas las Administraciones Públicas.
No obstante lo dispuesto en el párrafo anterior, la comunicación podrá presentarse dentro de un plazo posterior al inicio de la actividad cuando la legislación correspondiente lo prevea expresamente.
En les declaracions responsables i en les comunicacions no hi ha cap acte administratiu que autoritzi formalment l’activitat controlada. Hom pressuposa que els promotors seran prou responsables per complir la normativa vigent. Les declaracions i comunicacions serveixen per alertar l’administració, que si ho creu convenient inspeccionarà l’activitat afectada, i té capacitat executiva per ordenar la seva adequació a la normativa aplicable, o la seva clausura, sense perjudici de les mesures sancionadores addicionals que pugui prendre en aplicació de la legislació aplicable.
4.3 ELS CONTROLS PREVIS EN L’ÀMBIT DE LES ACTIVITATS ECONÒMIQUES La Directiva 2006/123/CE, del Parlament i del Consell, de 12 de desembre de 2006, relativa als serveis en el mercat interior (Directiva de Serveis), estableix un model d’intervenció administrativa molt més favorable del que venia sent habitual en l’Europa continental a l’exercici del dret de llibertat d’empresa. Es tracta de potenciar el principi de llibertat d’empresa, reduir a casos excepcionals les autoritzacions (sempre amb suport legal previ i necessitades de justificar-se en determinades necessitats imperioses d’interès general), i en general de minimitzar els costos burocràtics per a l’exercici d’activitats empresarials (potenciar la regla general del silenci administratiu positiu, comunicació o declaració responsable com a tècniques preferents de control preventiu d’activitats privades, eliminar duplicitats d’intervenció, etc).
Aquella Directiva va ser transposada a l’ordenament jurídic espanyol per la llei 17/2009, i al català per la Llei 5/2010, i també va comportar modificacions a diverses lleis, especialment la LRJPAC, la Llei 26/2010 de règim jurídic i procediment de les administracions catalanes i la LRBRL.
El procés encetat per la Directiva de serveis ha estat completat, a Espanya, per la Llei 20/2013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat, que amplia en general a totes les activitats econòmiques (producció, distribució, prestació de serveis) privades el model de minimització de la intervenció pública que la Directiva 2006/123 plantejava per a les activitats privades de prestació de serveis.
La Directiva de serveis s’aplica a aquelles activitats de serveis al públic, queden fora les activitats que són productives. La Directiva ha estat transposada, en el cas espanyol ha estat més potenciada (llei de garantia d’unitat de mercat –Llei 20/2013-): 1) Ser més exigent en alguns aspectes de les activitats de serveis.
2) Estendre la Directiva a TOTES les activitats.
La principal aportació que fa la Directiva de serveis és passar a tractar el mecanisme autoritzatori com a residual, excepcional.
 Reserva de llei: només per llei es poden atorgar autoritzacions.
Això en el nostre ordenament jurídic va suposar un gran canvi, ja que a l’àmbit municipal existien ordenances que no calia que estiguessin subjecte a llei expressament.
Actualment ja no poden autoritzar activitats sense una cobertura legal clara i expressa.
Fins i tot es pot entendre per la Directiva de Serveis limita l’àmbit d’aplicació de la llei, és un límit al legislador i a la seva discrecionalitat en tant que si una llei vol sotmetre a autorització una activitat s’ha de donar per algun motiu de necessitat i proporcionalitat (la llei no pot ser arbitraria). El legislador ha de justificar perquè sotmet una activitat a autorització prèvia.
La directiva conté una llista que queda oberta de motius que es consideren de necessitat i proporcionalitat; com per exemple, motius de salut, de medi ambient, seguretat, etc.
Principis que afecten als controls previs       Lliure iniciativa econòmica (16 Llei 20/2013).
Llibertat d’establiment (4 Llei 17/2009).
No discriminació (3 Llei 20/2013) Caràcter excepcional de les autoritzacions, que se sotmeten als principis de necessitat, proporcionalitat i imperiós interès general (5 Llei 17/2009).
Simplificació de càrregues (7 Llei 20/2013) Eficàcia de les actuacions administratives a tot el territori de l’Estat (6 Llei 20/2013). Si una empresa ha estat autoritzada a una CCAA i vol vendre a altres llocs o establir-se a un altre lloc amb la primera autorització ja n’hi ha prou.
AUTORITZACIÓ. Article 17 Llei 20/2013: Se podrá establecer la exigencia de una autorización siempre que concurran los principios de necesidad y proporcionalidad, que habrán de motivarse suficientemente en la Ley que establezca dicho régimen. Cuando el régimen de autorización se exija por norma comunitaria o tratado internacional las autorizaciones podrán estar previstas en una norma de rango inferior a la Ley. Se considerará que concurren los principios de necesidad y proporcionalidad para la exigencia de una autorización: a) Respecto a los operadores económicos, cuando esté justificado por razones de orden público, seguridad pública, salud pública o protección del medio ambiente en el lugar concreto donde se realiza la actividad, y estas razones no puedan salvaguardarse mediante la presentación de una declaración responsable o de una comunicación.
b) Respecto a las instalaciones o infraestructuras físicas necesarias para el ejercicio de actividades económicas, cuando sean susceptibles de generar daños sobre el medio ambiente y el entorno urbano, la seguridad o la salud pública y el patrimonio histórico-artístico, y estas razones no puedan salvaguardarse mediante la presentación de una declaración responsable o de una comunicación.
c) Cuando por la escasez de recursos naturales, la utilización de dominio público, la existencia de inequívocos impedimentos técnicos o en función de la existencia de servicios públicos sometidos a tarifas reguladas, el número de operadores económicos del mercado sea limitado.
d) Cuando así lo disponga la normativa de la Unión Europea o tratados y convenios internacionales, incluyendo la aplicación, en su caso, del principio de precaución.
Las inscripciones en registros con carácter habilitante tendrán a todos los efectos el carácter de autorización.
DECLARACIÓ RESPONSABLE. Article 17.2 Llei 20/2013: Se considerará que concurren los principios de necesidad y proporcionalidad para exigir la presentación de una declaración responsable para el acceso a una actividad económica o su ejercicio, o para las instalaciones o infraestructuras físicas para el ejercicio de actividades económicas, cuando en la normativa se exija el cumplimiento de requisitos justificados por alguna razón imperiosa de interés general y sean proporcionados.
COMUNICACIÓ. Article 17.3 Llei 20/2013: Las autoridades competentes podrán exigir la presentación de una comunicación cuando, por alguna razón imperiosa de interés general, tales autoridades precisen conocer el número de operadores económicos, las instalaciones o las infraestructuras físicas en el mercado.
Principi general de minimització de càrregues: Llei 20/2013, article 17.4: Las autoridades competentes velarán por minimizar las cargas administrativas soportadas por los operadores económicos, de manera que una vez aplicado el principio de necesidad y proporcionalidad de acuerdo con los apartados anteriores, elegirán un único medio de intervención, bien sea la presentación de una comunicación, de una declaración responsable o la solicitud de una autorización.
Aquests mateixos criteris i el que estableixen les dues diapositives anteriors són substancialment reiterats per la llei 17/2009 per a les activitats privades de prestació de serveis.
...

Comprar Previsualizar