Segle XIX (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 17/04/2016
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

21-02-2014 Segle XIX La Guerra del Francès La Guerra del Francès o Guerra de la Independència és un esclat violent popular contra els francesos: té un component de patriotisme espanyol, però també hi ha interessos al darrere. Per altra banda, també es pot considerar com un esclat contra l’Antic Règim. El conflicte comença el març del 1808 amb el Motí d’Aranjuez, per mitjà del qual el Príncep d’Astúries, Ferran, obliga Carles IV a abdicar i es proclama rei: Ferran VII. En una reunió a Baiona, la Corona espanyola passa a mans de Josep Bonaparte, germà de Napoleó. El pinyol de la legitimitat de la monarquia espanyola es veu polveritzat: el sistema de poder borbònic col·lapsa i en resulta un buit de poder, del qual s’aprofita la minoria liberal espanyola. Aquesta mira de dur a terme una revolució antiabsolutista que queda reflectida a les Corts de Cadis. Allà es redacta la Primera Constitució d’Espanya. Per què es tria, però, aquella ciutat andalusa? • Perquè és el port de sortida del gran tràfic espanyol amb Amèrica.
• Perquè és la ciutat més cosmopolita d’Espanya.
• Perquè és una ciutat molt permeable a les idees d’Europa.
• Hi ha, també, una qüestió estratègica militar: a posició insular gaditana i el fet que l’armada britànica es pugui desplaçar per la seva badia la fa esdevenir el lloc ideal i més segur per reunir les Corts.
Els guerrillers que combaten Napoleó no tenen res a veure amb la ideologia liberal dels diputats de Cadis: lluiten pel restabliment del vell ordre i anomenen Ferran VII “el Desitjat”. La guerra finalitza l’any 1814, i Ferran VII fa creure els espanyols que ha estat presoner de Napoleó. El pols entre les Corts liberals, per una banda, i Ferran VII, l’Església i el poble, per l’altra, el guanyen aquests darrers: tot plegat queda exemplificat amb el crit “Vivan las caenas”.
21-02-2014 El problema de l’absolutisme A partir del 1814, la situació a Catalunya esdevé dolenta: durant la Guerra del Francès, les colònies americanes s’havien revoltat; les independències, dirigides per les elits dirigents criolles, posen contra les cordes els interessos comercials catalans. El mercat americà se substitueix per l’espanyol, però això només és possible si es produeix una revolució liberal que acabi amb els privilegis eclesiàstics. El que tindrà lloc, doncs, és una col·lisió amb l’absolutisme espanyol, que també es veu qüestionat en el conjunt de l’Estat: • El 1820 té lloc un pronunciamiento que dóna lloc al Trienio Liberal.
El 1823, una intervenció militar de la Santa Aliança (creada l’any 1815, és una mena d’OTAN de l’absolutisme) encapçalada pels anomenats “100.000 fills de Sant Lluís” liquida l’experiència liberal espanyola. Aquell mateix any, la situació econòmica a Catalunya és desastrosa: a Amèrica només resten dues colònies en mans espanyoles, que són Cuba i Puerto Rico.
• L’any 1828, s’inicien unes timidíssimes reformes que provoquen l’escissió de dues remotes minories: els liberals i els ultres absolutistes, els quals clamen “Muera la policía y viva la Inquisición” (l’any 1823, el no-restabliment de la Inquisició havia menat a la creació d’una Superintendència General de Policia). Els liberals aposten per Isabel –es faran dir isabelins–, mentre que els ultres absolutistes aposten per Carles Maria Isidre –es faran dir carlins–.
La demografia a la Catalunya del segle XIX Durant el segle XIX, la població catalana es dobla, fet que provoca que l’any 1900 compti amb 1.900.000 habitants. El creixement demogràfic que s’experimenta és autòcton: només a finals del segle XIX arriben uns 70.000 immigrants procedents del País Valencià i de l’Aragó. Podem diferenciar clarement dues Catalunyes: • La Catalunya litoral i prelitoral, que segueix unes dinàmiques econòmiques modernes.
21-02-2014 • La Catalunya interior, que pateix un estancament demogràfic. Es produeixen migracions des d’aquesta Catalunya rural cap a la Catalunya urbana.
Durant el segle XIX, té lloc un procés d’urbanització de la població catalana, que converteix molts pagesos en obrers. Com a conseqüència d’això, creixen ciutats com Terrassa, Sabadell, Badalona, Mataró... però, sobretot, Barcelona.
La Ciutat Comtal no supera els 100.000 habitants l’any 1826, però l’any 1900 arriba als 553.000. La Barcelona emmurallada del segle XIX creix verticalment, i el procés de desamortització que té lloc entre els anys 1835 i 1837 l’afavoreix: els convents, expropiats per l’Estat, esdevenen béns nacionals gràcies als quals la ciutat es dota d’equipaments públics. El clam “Abajo las murallas y abajo la Ciudadela” esdevé una significativa reivindicació política en voler abatre un dels símbols de l’absolutisme; els governs espanyols, però, no s’acaben de refiar dels barcelonins. El 1855 comença l’enderrocament de les muralles i el Pla Cerdà dóna lloc a l’Eixample, un projecte progressista que segueix una trama reticular; la diversitat sociològica dels seus habitants no és horitzontal, sinó vertical. L’any 1868 s’enderroca la Ciutadella, que es converteix en un parc ubà: se’n conserven la capella, l’arsenal i el Palau del Governador (l’actual Parlament). L’any 1897, sis municipis s’agreguen a la ciutat: Gràcia, Sants, Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals, afegint 100.000 habitants a Barelona.
L’any 1903 s’hi sumarà Horta, i el 1920, Sarrià.
L’economia a la Catalunya del segle XIX L’agricultura catalana és de secà i es destina a l’autoconsum. La vinya n’és el pilar fonamental, ocupant 400.000 hectàrees. El sector es veurà afavorit quan la fil·loxera destrueixi les vinyes franceses, si bé també acabarà afectant la vinya catalana i en vint anys la destruirà completament, forçant l’emigració de molts pagesos catalans.
Pel que fa a la indústria, el sector fonamental n’és el tèxtil cotoner. El vapor afavoreix la mecanització dels telers i això introdueix certs canvis, 21-02-2014 com ara la concentració de les fàbriques (properes a rius i línies de ferrocarril) i la multiplicació de la producció. El tèxtil llaner es concentra al Vallès Occidental, especialment a Sabadell i a Terrassa, mentre que la manca de recursos minerals impedeix el sorgiment d’una indústria siderúrgia.
Catalunya esdevé la fàbrica d’Espanya, acaparant-ne el 40% de la producció segons estadístiques oficials.
Internaciolament, la Guerra de Crimea (conflicte entre l’Imperi Rus, per una banda, i França, Gran Bretanya i l’Imperi Otomà, per l’altra) talla les exportacions de blat rus i els exportadors de blat castellans veuen disparats els seus beneficis, la qual cosa els permet comprar teixits catalans. Això dóna una empenta molt important al sector tèxtil català, que l’any 1854 experimenta un boom. D’aquí ve la frase “Déu ens dongui pluja i sol, i guerra a Sebastopol”. A finals del segle XIX es viu una època d’expansió en què els productes tèxtils catalans s’exporten a Cuba i a Filipines, però el Desastre del 1898 suposa un impacte econòmic negatiu: el 20% del mercat cotoner s’esfuma.
...