Apuntes Instituciones de Derecho Comunitario Europeo - Bloque 3 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Administración y Dirección de Empresas + Derecho - 2º curso
Asignatura Institucions de Dret comunitari Europeu
Año del apunte 2017
Páginas 19
Fecha de subida 27/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apuntes Instituciones de Derecho Comunitario Europeo - Bloque 3 - PROFESSOR OLESTI
III. L'ORDENAMENT JURÍDIC COMUNITARI
LLIÇÓ 12
Les característiques de l'ordenament jurídic comunitari i el sistema d'atribució de competències. L’autonomia del dret comunitari europeu. Enumeració i relació de les fonts normatives. El principi d’atribució de competències. Les competències explícites, implícites i les derivades de l’article 352 del TFUE.

LLIÇÓ 13
L’exercici de les competències comunitàries. Les competències exclusives i les competències concurrents. El principi de subsidiarietat i el principi de cooperació lleial: delimitació jurisprudencial.

LLIÇÓ 14
El dret originari. Els tractats constitutius. Característiques. L'àmbit d'aplicació territorial, material i temporal. La revisió del Tractat de la Unió Europea.

LLIÇÓ 15
El dret derivat. La subordinació del dret derivat al dret originari. Els actes obligatoris previstos en l'article 288 del TFUE: la directiva, el reglament i la decisió. Els actes no obligatoris. Els actes atípics.

LLIÇÓ 16
El dret internacional i els prin

Vista previa del texto

Bloc 3. L’ORDENAMENT JURÍDIC COMUNITARI LLIÇÓ 12. LES CARACTERÍSTIQUES DE L'ORDENAMENT JURÍDIC COMUNITARI I EL SISTEMA D'ATRIBUCIÓ DE COMPETÈNCIES 1. L’autonomia del dret comunitari europeu Autonomia del dret comunitari  El dret de la UE té uns procediments de creació de normes autònoms, propis, que no són els que tenen els Estats, és a dir, no són una font de creació de dret equivalent als sistemes de producció normativa dels Estats. Tampoc és equiparable al sistema de producció normativa d’una organització internacional.
És un sistema propi i específic del sistema comunitari i està previst als tractats constitutius.
Fem referència al dret derivat (directiva, reglament i decisió).
Si parlem d’autonomia fem referència essencialment: - - Al procediment de creació de normes essencial i específic de la UE i que no trobarem cap equivalent. A més, està regulat precisament als tractats constitutius i al dret originari.
El TJ de la UE controla la correcta aplicació del dret comunitari quan qui aplica el dret són els Estats membres o les Institucions de la UE. A més, és l’últim garant de la interpretació del dret comunitari europeu, és a dir, qualsevol disposició del dret de la UE haurà de ser interpretada en última instancia pel TJ de la UE.
La jurisdicció del TJ de la UE és obligatòria  Qualsevol Estat membre quan entri a la UE haurà d’assumir la jurisprudència redactada pel Tribunal.
2. Enumeració i relació de les fonts normatives 1. Dret originari i primari  Els tractats constitutius 2. Dret derivat: a. Directives b. Reglaments c. Decisió 3. Principis Generals del Dret 4. Dret internacional: a. Acords internacionals b. Tractats internacionals amb altes estats o amb altres organitzacions internacionals Hi ha una jerarquia normativa entre el dret originari i el dret derivat. Entre les diferents formes de dret derivat, és a dir, entre directives, reglaments i decisió, no hi ha una jerarquia normativa, és més aviat un tema competencial i, per tant, regulen àmbits diferents.
Entre el dret internacional i el dret derivat hi ha divergències d’opinió. Però entre el dret originari i el dret internacional no hi pot haver conflicte, és a dir, en el cas del dret internacional haurà de ser compatible i ajustar-se a allò establert en el dret originari.
1 3. El principi d’atribució de competències Principi d’atribució de competències  La UE té el dret, la obligació, d’actuar dins els límits que li estableixen els Tractats Constitutius, és a dir, la UE actua en la mesura que els Estats membres li han atribuït competències.
Les institucions de la UE no poden exercir competències i poders que no hagin estat atribuïts prèviament per part dels Estats. Només poden actuar en aquells àmbits, i amb la intensitat, que els Estats els hi han transferit.  No poden actuar si prèviament no tenen un fonament jurídic al Tractat que els hi permeti actuar. A més, si una institució de la UE actua més enllà dels poders atribuïts pels Estats membres estarà incomplint el dret comunitari i l’acte que dicti serà susceptible de ser anul·lat pel Tribunal de la UE.
Les institucions de la UE no poden actuar fora del marc dels Tractat Constitutius, però si atribueixen aquest àmbit competencial, en funció de la seva intensitat, poden arribar a substituir els òrgans dels Estats a l’hora d’exercir aquesta competència.
Quan actuen han de tenir un fonament jurídic que legitimi la seva actuació. Els òrgans i institucions de la UE només poden exercir les seves competències jurídiques en l’àmbit i en la mesura que siguin necessàries per tal d’assolir els objectius de la UE.  Els Estats membres atribueixen competències a les institucions de la UE. Davant d’això les institucions adopten i aproven actes jurídics, per tal d’exercir les competències que li atribueixen els Estats per assolir les finalitats i objectius de la UE.
La UE només és responsable pels actes realitzats i adoptats per les institucions de la UE si entren dins l’àmbit competencial de la UE.
Són competències d’atribució  Qui té la competència per crear noves competències? La competència per crear noves competències només la tenen els Estats. Llavors, tot el que no ha estat transferit pels Estats, per regla general, pertanyen en l’àmbit de l’actuació estatal.
Quan els estats exerceixen les seves competències han de respectar les competències de la UE, és a dir, no poden actuar en l’exercici de les seves competències per tal de laminar l’exercici de les competències comunitàries. Els Estats només poden exercir les seves pròpies competències sense limitar i posar en perill els objectius de la UE.
4. Les competències explícites, implícites i les derivades de l’article 352 del TFUE Les competències poden ser: ▪ Explícites (previstes de forma clara o taxativa al Tractat) o expressament atribuïdes pel Tractat  Les competències que estan expressament previstes pels Tractats constitutius i atribuïdes a la UE serien: o Judicials: Competències que s’estableixen als tractats constitutius i preveuen que el TJ de la UE resolgui determinades controvèrsies i, per tant, sigui capaç de solucionar els litigis que es plantegin i aquests es produeixen perquè estan previstos en els Tractats.
o Administratives: Fem referència a les competències que el Tractat atribueix a la Comissió per tal d’aplicar normes generals adoptades pel Consell o pel Parlament Europeu, és a dir, desenvolupament d’una norma comunitària. Aquesta competència es pot veure plasmada en temes d’ajuts d’Estat.
2 o o ▪ Normatives: Capacitat d’adoptar normes jurídiques. Té dos àmbits: ▪ Catàleg d’actes que poden ser adoptats per les institucions de la UE seguint un procediment.
▪ Cada àmbit d’actuació material generalment preveu un tipus d’acte jurídic per tal de ser desenvolupat. Exemple: Per garantir la lliure circulació de treballadors, l’acte previst és un reglament.
Convencionals (acords internacionals): Fa referència a Convencions, és a dir, la possibilitat de celebrar acords internacionals. També és una competència normativa, encara que les competències normatives fan referència a l’interior de la UE, en canvi, les convencionals tenen una perspectiva cap a l’exterior de la UE. Hi ha algunes disposicions o preceptes del Tractat que estableixen en quins àmbits la UE té expressament la capacitat de celebrar acords internacionals amb tercers estats. El mateix tractat preveu el procediment de celebració del Tractat, és a dir, estableix el procediment que s’ha d’utilitzar per celebrar l’acord internacional.
Implícites  Estan implícitament previstes. Fem referència essencialment a competències, poders, que s’han atribuït a la UE, però que no estan expressament contemplats. Sense aquestes competències no es podrien assolir els objectes de la finalitat dels Tractats.
Sentència AETR: S’havia de celebrar un acord internacional sobre tripulacions dels transports terrestres per carretera. Era un acord entre la Comunitat Europea i altres Estats. Establia condicions i requisits de descans, freqüència, etc. de transportistes que realitzaven transports internacionals. En principi l’havien de celebrar els Estats membres, però la UE tenia la capacitat de poder realitzar una política comuna de transports i, llavors la UE volia participar en la celebració d’aquest acord internacional, encara que no tingués expressament aquesta competència. Es volia que la UE participés en l’acord internacional per regular-lo de forma compatible amb l’ordenament intern. Cada vegada que s’ha establert una competència interna en un àmbit, la UE també tindrà una competència externa en aquest àmbit.
▪ La clàusula d’imprevisió, clàusula sui generis o clàusula de tancament competencial (Article 352 TFUE)  Mecanisme o procediment que s’anomena una atribució residual de competències i estableix un procediment de caràcter supletori. Quan en l’àmbit de les polítiques comunitàries s’hagi d’adoptar una actuació per assolir els objectius previstos en aquell àmbit, el Consell podrà adoptar actes per garantir l’assoliment d’aquest objectiu. El Consell haurà d’aprovar per unanimitat, a proposta la Comissió i prèvia aprovació del Parlament Europeu (no és el procediment legislatiu ordinari, perquè en el procediment de codecisió s’adoptaria l’acte pel Consell i el Parlament al mateix nivell).
Per poder assolir un objectiu d’una política comunitària podrem utilitzar aquest procediment.
Es va plantejar si era possible celebrar la negociació per tal de que la UE formés part del Consell d’Europa. El TJ va dir que no, que no es podia utilitzar la clàusula de tancament competencial per tal d’assolir l’objectiu de ser membre del Consell d’Europa. Va dir que hi havia un límit, és a dir, que no podia ser l’excusa o mecanisme de revisió dels tractats constitutius. El TJ va dir que els Estats no havien volgut 3 atribuir competències a la UE per tal de que sigui part del Conveni Europeu sobre drets humans i llibertats fonamentals.
Artículo 352 1. Cuando se considere necesaria una acción de la Unión en el ámbito de las políticas definidas en los Tratados para alcanzar uno de los objetivos fijados por éstos, sin que se hayan previsto en ellos los poderes de actuación necesarios a tal efecto, el Consejo adoptará las disposiciones adecuadas por unanimidad, a propuesta de la Comisión y previa aprobación del Parlamento Europeo. Cuando el Consejo adopte dichas disposiciones con arreglo a un procedimiento legislativo especial, se pronunciará también por unanimidad, a propuesta de la Comisión y previa aprobación del Parlamento Europeo.
4 LLIÇÓ 13. L’EXERCICI I L’ABAST DE LES COMPETÈNCIES COMUNITÀRIES Fins l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa (Desembre de 2009) no existia un catàleg clar i precís de les competències de la UE, estava en mans del TJ. Sabia si era competència exclusiva o compartida segons com ho resolia el TJ.
Calia establir un catàleg de competències.
1. Les competències exclusives i les competències concurrents ✓ Competències exclusives de la UE: Precisar el llistat de competències exclusives (Art. 3 TFUE). Quan s’atribueix una competència exclusiva implica que la UE pot adoptar actes que siguin jurídicament vinculants, mentre que els Estats membres només podran adoptar algun acte si hi ha una delegació per part de la UE o és necessari per desenvolupar els actes de la UE. Aquestes competències són: a) La unió duanera b) L’establiment de les normes sobre competència necessàries pel funcionament del mercat interior  Només aquelles que posin en risc el bon funcionament del mercat interior.
c) La política monetària dels Estats membres que tenen com a moneda l’euro  Només d’aquells Estats que formen part de la Unió monetària.
d) La conservació dels recursos biològics marins dins de la política pesquera comuna.
e) La política comercial comuna.
Aquestes són les úniques competències que són exclusives de la UE, la resta seran competències concurrents. La major part de l’actuació de la UE estan en les competències compartides, es a dir, en les polítiques comunitàries.
✓ Competències compartides de la UE (Article 2.2 TFUE): Tant la UE com els seus Estats membres poden adoptar actes jurídicament vinculants. Si la UE no ha actuat en un àmbit de competències compartides, llavors els Estats poden actuar; i si la UE abandona l’exercici de la competència compartida, els Estats podran recuperar el seu exercici.
Això no implica que primer qui té dret a actuar sigui l’Estat i després la CCAA; sinó que generalment actuarà la instància que sigui més eficaç per tal d’aconseguir un objectiu i, per tant, amb caràcter general, si ha actuat la UE els Estats no actuaran o a la inversa, però això no sempre és així.
Les competències compartides són (Art. 4 TFUE) – Polítiques comunitàries: a) El mercat interior  Eliminació d’obstacles a la lliure circulació de mercaderies, persones i capitals.
b) La política social, en els aspectes definits en el Tractat c) La cohesió econòmica, social i territorial 5 d) Agricultura i pesca, excepte la conservació dels recursos biològics marins que és competència exclusiva de la UE.
e) Medi ambient f) Protecció dels consumidors g) Transports h) Xarxes de transeuropeus i) L’energia j) Espai de llibertat, seguretat i justícia k) Assumptes comuns de seguretat en matèria de salut públic, en els àmbits definits en el Tractat.
✓ Competències residuals o competències accessòries  Competències de recolzament i foment.
En determinats àmbits i en les condicions establertes en els Tractats, la UE disposarà de competència per dur a terme accions amb la finalitat de donar suport, coordinar o complementar l’acció dels Estats membres, però sense substituir la competència d’aquests en els àmbits corresponents.  Àmbits de competència estatal sobre els quals la UE pot adoptar mesures de complement, promoció, foment, recolzament, coordinació, etc.
Els actes jurídicament vinculants de la UE adoptats en virtut de les disposicions dels Tractats relatius a aquests àmbits no podran comportar l’harmonització de les disposicions legals i reglamentaries de les Estats membres.  La UE podrà coordinar, però sense arribar a harmonitzar.
Els àmbits d’actuació seran (Art. 6 TFUE): a) b) c) d) e) f) g) Protecció i millora de la salut humana Indústria Cultura Turisme Educació, formació professional, joventut i esport Protecció civil Cooperació administrativa L’actuació de la UE en cap cas limita les competències estatals sobre aquesta matèria.
2. El principi de subsidiarietat i el principi de cooperació lleial: delimitació jurisprudencial Principis que regeixen l’exercici de les competències de la UE: ❖ Principi de subsidiarietat (Art. 5.3 TUE) És un principi d’eficiència administrativa. Es va preveure amb el Tractat de Maastricht (1992) i es va introduir com un element per tal de limitar la força expansiva que el TJ de la UE donava a les competències comunitàries. El TJ de la UE feia una interpretació que alguns Estats consideraven massa generosa de com s’havien d’interpretar les competències compartides.
6 Llavors apareix com un intent de limitar aquesta força expansiva de les competències compartides comunitàries.
Va vinculat amb el principi de proporcionalitat, perquè el principi de subsidiarietat implica decidir a qui li correspon actuar: si a l’Estat o a les Institucions europees; i el principi de proporcionalitat estableix que en el cas de que l’actuació li correspongui a la UE, aquesta l’haurà de realitzar amb els instruments que més marge de discrecionalitat deixin als Estats.
 L’acció de la UE no podrà sobrepassar els límits, ni anar més enllà del que sigui necessari per assolir l’objectiu europeu.
Art. 5.3 TUE: «En virtud del principio de subsidiariedad, en los ámbitos que no sean de su competencia exclusiva, la Unión intervendrá sólo en caso de que, y en la medida en que, los objetivos de la acción pretendida no puedan ser alcanzados de manera suficiente por los Estados miembros, ni a nivel central ni a nivel regional y local, sino que puedan alcanzarse mejor, debido a la dimensión o a los efectos de la acción pretendida, a escala de la Unión.»  Àmbits que no són de competència exclusiva, i la UE podrà intervenir quan els objectius no puguin ser assolits de manera suficient pels òrgans dels Estats membres. Quan pugui acreditar que la seva actuació serà més eficient que la dels Estats membres.
Abans de Lisboa hi havia un problema de control del principi de subsidiarietat i després de Lisboa es preveu com establir el procediment del principi de subsidiarietat. És rellevant perquè implica la participació dels Parlaments nacionals a l’hora de determinar si una determinada proposta satisfà o no satisfà el principi de subsidiarietat.  Quan la Comissió presenta la proposta li envia al Consell. Si és una proposta legislativa d’un àmbit competencial no exclusiu de la UE, doncs el remet a cadascun dels Parlaments dels 28 Estats membres. Cada Estat membre té dos vots i els Estats que són bicamerals (com Espanya), cada cambra té un vot; i els Estats que siguin unicamerals, aquella cambra tindrà 2 vots.
La cambra legislativa té 8 setmanes per emetre un dictamen desfavorable, en el qual consideri que no es compleix el principi de subsidiarietat i fa un informe motivant en contra.
Si està a favor, pot fer també un informe però no és necessari. Si està a favor, però no diu res llavors no creu que es vulneri el principi de subsidiarietat.
La llei espanyola estableix que la Comissió mixta remetrà als Parlaments i les CCAA la proposta per si amb 4 setmanes volen donar la seva opinió.  La opinió de les CCAA no vincula a la Comissió mixta.
Si no hi ha objeccions es tramita la proposta, però si hi ha objeccions, depenen del nº d’objeccions poden passar diverses coses: - - Mecanisme d’alerta temprana  Si en el termini de 8 setmanes hi ha 1/3 dels vots que dicten un dictamen en contra (19 dictàmens en contra), llavors el projecte s’ha d’estudiar de nou.
En els àmbits relatius a cooperació judicial amb ¼ de vots en contra és suficient.
En canvi, si hi ha una majoria de vots en contra, llavors la proposta de la comissió haurà de ser retirada i, a més, podrà ser desestimada la proposta si els estats que representin el 55% de la població del Consell o si el Parlament Europeu considera que s’ha de retirar.
7 ❖ Principi de proporcionalitat L’acció de la UE no podrà anar més enllà del que sigui necessari per aconseguir l’objectiu europeu, per no restringir les competències dels Estats. En virtut del principi de proporcionalitat, l’actuació de la UE no podrà anar més enllà que allò que estableixi l’aconseguir l’objectiu.
❖ Principi de la cooperació lleial entre la UE i els Estats membres Els Estats membres han d’exercir les seves competències (exclusives, compartides) de forma cooperada amb les institucions de la UE per aconseguir els objectius, han de fer-ho de tal manera que no obstaculitzin la realització dels objectius de la UE.
Hi ha fent que parla del principi de bona fe o el principi de cooperació federal, en el sentit de que els Estats han de cooperar i ajudar a realitzar els objectius, no només en l’exercici de les competències compartides sinó també en les exclusives de cada Estat. També les institucions han d’ajudar i cooperar amb els Estats per tal de que ells puguin aconseguir els objectius comunitaris.
8 LLIÇÓ 14. EL DRET ORIGINARI 1. El Dret Originari El dret originari són els Tractats constitutius  Tractat de la UE i el Tractat de funcionament de la UE en l’actualitat.
N’hi ha un altre, el de l’EURATOM, que també existeix encara que avui en dia està buit de contingut. Totes les competències que tenia en el seu moment, actualment les té la UE, però no s’ha extingit com a organització internacional.
No solament són els Tractats constitutius, sinó que també formen part del dret originari, determinats tractats o convenis que han modificat o completat els TI: • • Actes d’adhesió (dels països que s’han anat unint).
Una sèrie de decisions que fan referència als recursos propis de la UE (cada 6 anys, la última és del 2014).
2. Els tractats constitutius Expressen la voluntat dels Estats per donar unes finalitats al procés d’integració europea, atribueixen unes competències que s’executen via actes jurídics.
Venen a ser una espècie de “Constitució” si parlem d’un Estat  És un TI celebrat per un Estat (àmbit formal) i també es considera que poden entendre’s des de l’àmbit material, perquè constitueixen la base de tota la UE. La base jurídica i legitimitat de qualsevol acte que adopti una institució està en els Tractats constitutius i no poden contradir-los. Tot l’OJ intern de la UE ha de ser conforme allò establert en el dret origini (si no fos així es podria interposar un recurs d’anul·lació contra el dret de la UE).
Es considera que la UE és una comunitat de dret i conforme a això, els Estats han limitat les seves competències sobiranes, i les seves decisions afecten no només als Estats sinó també als ciutadans. Això en principi un Tractat internacional no ho fa, però com a conseqüència dels objectius que té la UE passa això.
3. Àmbit d’aplicació temporal dels Tractats Constitutius En principi els Tractats Constitutius es celebren amb una duració il·limitada, no hi ha un termini pel Tractat de la UE. (sí que tenia un termini el Tractat de la CECA, que era de 50 anys, que va expirar el 2003).
És possible que s’admetin reserves? Un Tractat Constitutiu té reserves? No, en principi no pot, no tenen cabuda en organitzacions internacionals.
Això no treu que hi hagi règims particulars, és a dir, predir que alguns Estats no tinguin o no assumeixin les mateixes obligacions des del dret originari.  Hi ha protocols en què per exemple, s’estableix un estatut especial per Dinamarca, Regne Unit o Irlanda. Això perquè Dinamarca va tenir un resultat negatiu en un referèndum en quant al Tractat de Maastricht.
4. L’àmbit d’aplicació territorial S’aplica en el territori dels Estats membres. La UE no té territori, perquè cap organització internacional té territori, el seu territori és el territori dels Estats membres.
9 (Art. 52 TUE especificat en l’art. 355 TFUE).
Qui determina qui es beneficia del dret de la UE és el mateix dret de la UE. En principi el dret de la UE s’aplica en la totalitat del territori de la sobirania dels Estats de la UE.
Gibraltar és europeu? Sí que s’aplica en base a que s’aplicarà als territoris europeus que assumeixin un Estat membre unes relacions exteriors (no diu que sigui un territori de la sobirania britànica, sinó que és un territori europeu que les seves relacions exteriors són assumides pel Regne Unit).
A Ceuta i Melilla també, encara que no tot el Tractat, perquè queden fora de la regulació duanera.
A les Illes Feroe (Dinamarca) no s’aplica, etc., hi ha un llistat de territoris on no s’apliquen els Tractats = Règims específics de la UE.
Hi ha alguna possibilitat de retirada de la UE? Sí que es pot, i no només això sinó que des del Tractat de Lisboa hi ha un procediment específic que regula com es poden retirar els Estats de la UE. S’estableix en l’art. 50 del TUE: 1. Notificació al Consell Europeu.
2. Negociació  Com queda la relació amb la UE després de retirar-se.
3. Si hi ha acord, es firma i entra en vigor, i els Tractats constitutius deixaran d’aplicarse quan entri en vigor l’acord de retirada (o si no s’ha arribat al acord 2 anys després de que es notifiqui al Consell la decisió de retirada a menys que el Consell digui una altra cosa per unanimitat).
Groenlàndia es va retirar, en el sentit de que es celebri un referèndum sobre la seva retirada (encara que forma part de Dinamarca es va permetre perquè es van adherir amb la condició de poder fer un referèndum a Groenlàndia). Ara se l’inclou en una relació de països d’ultramar de la UE.
5. Àmbit d’aplicació material Àmbit d’actuació de la UE, que és el que pot fer la UE, és l’abast de les competències de la UE. Queda establert en els Tractats Constitutius, en les polítiques comunitàries, les quals es van revisant. En principi, les revisions s’amplien i profunditzen en l’àmbit de les polítiques comunitàries.
El Tractat de Lisboa permet ara la possibilitat de limitar-les, de retrotraure-les d’alguna manera i retornar-les als Estats. No ha passat mai, però està previst.
10 6. La revisió dels Tractats Hi ha diversos tipus de revisió: a) Ordinària: El que s’ha anat utilitzant. Consta de varies fases (fase comunitària, fase diplomàtica i fase constitucional). Es regula en l’art. 48 TUE: - La capacitat d’iniciar el procediment: Parlament europeu, Comissió o qualsevol Estat membre. (Abans el Parlament no la tenia)  Abans sempre implicaven una ampliació de les competències atribuïdes a la UE, des de Lisboa es permet la reducció (Existeix un límit a la revisió?).
- Han de presentar un projecte de revisió al Consell europeu i a la Comissió.
- El Consell europeu ha de sol·licitar un dictamen al Parlament europeu i a la Comissió.
- En el cas de que la revisió inclogui qüestions de política monetària també s’enviarà al BCE.
- Un cop rebuts els dictàmens el Consell europeu adoptarà una decisió per majoria simple (15 Estats).
- El president del Consell europeu convocarà o pot convocar una convenció integrada per representants dels Estats membres, Comissió i Parlament europeu, en què poden debatre i discutir sobre el projecte (i en teoria hauria d’aconseguir consens). És facultatiu, el Consell europeu pot no convocar la convenció quan considera que no s’afecten àmbits essencials.
- Conferència intergovernamental: És la fase internacional i diplomàtica  Representants dels governs que discuteixen el contingut del projecte, i es negocia el contingut. Si s’arriba a un acord es tanca i es firma el text i acaba la fase diplomàtica.
- Fase de manifestació de consentiment o constitucional: Cada un dels Estats membres han de ratificar el text adoptat pels Estats  El procediment dependrà de les normes de cada Estat (A Espanya s’ha d’adoptar per majoria absoluta  Llei orgànica). Els 28 Estats han de ratificar per tal de que entri en vigor la revisió.
Si no ratifiquen els 28 hi ha una disposició del Tractat que diu que si en el termini de 2 anys 4/5 parts dels Estats (23 Estats) ho han ratificat el Consell examinarà la qüestió.
b) Simplificada: Des del Tractat de Lisboa ha aparegut la possibilitat de realitzar revisions, però sense realitzar tot el procediment que requereix una revisió ordinària, sobre determinats àmbits.
• Adopció d’un acte per part de les institucions de la UE.
• Ratificació per part dels Parlaments dels Estats nacionals.
S’elimina la fase diplomàtica, però segueix sent modificació del dret originari. Hi ha uns àmbits en els que es permet aquesta revisió simplificada: - - Es preveu que el Consell europeu per unanimitat i dictamen previ del parlament pugui modificar una matèria que es regula per un procés legislatiu especial que passi a regular-se per l’ordinari.
Possibilitat de que el Consell europeu per unanimitat i prèvia consulta al parlament i Comissió pugui adoptar una decisió modificant les disposicions de 11 la part 3ª del Tractat de Funcionament de la UE (part de les polítiques comunitàries)  Decisió que va modificar l’art. 136 del TFUE en relació amb un mecanisme d’estabilitat pels Estats membres que tenien com a moneda l’€ (Clàusula no bailout).
c) Autònomes: No necessiten la participació dels Estats membres. Són realitzades exclusivament per les institucions de la UE i no precisen cap tipus d’autorització per part dels parlaments nacionals.
Exemple: Hi ha la possibilitat d’incrementar el nº d’advocats generals o jutges del TJUE.
7. Límits de la revisió dels Tractats constitutius No pot actuar l’art. 352 TFUE.
Es preveu expressament que pugui haver una revisió ordinària per reduir competències.
Hi ha uns límits a la revisió material dels Tractats constitutius  Els fonaments de la UE no podrien revisar-se com a la resta de disposicions, el punt de revisió no podria afectar a l’essència de la UE.
12 LLIÇÓ 15. EL DRET DERIVAT Costa contra ENEL  ENEL era una companyia privada i Costa tenia accions d’aquesta entitat. Els tractats constitutius de la UE deien que els Estats membres no podien crear monopolis nacionals respecte àmbits econòmics que no estiguessin monopolitzats. En canvi, Itàlia, en un moment que considera adient després de formar part de la CE decideix adoptar una llei de nacionalització de l’energia elèctrica. Expropien ENEL i creen una empresa pública i Costa impugna aquesta llei davant de tribunals italians i diu que des de que Itàlia es va adherir a la CE, aquesta normativa ja no és possible, però Itàlia diu que els únics que poden demandar són la resta d’Estats membres.
Els Estats poden escollir si reben la normativa internacional en el seu ordenament de forma dualista, en què els Tractats són del mateix rang jeràrquic que la Llei (aquest és el cas d’Itàlia).
El TJ de la UE podria haver dit que el D. Comunitari era assimilable al D. Internacional que es coneixia fins aquell moment, el senyor Costa no tenia instruments suficients.
Es dicta el principi comunitari  La norma comunitària preval per sobre la norma interna que la contradigui, sempre que estigui dins del seu àmbit de competència.
Els particulars poden al·legar directament els drets conferits pel D. Comunitari davant dels tribunals nacionals. No regeix la operativa clàssica de relacions internacionals, en què només ho poden fer els Estats o organitzacions internacionals es poden reclamar mútuament, sinó que els particulars són els que poden anar a reclamar els seus drets davant dels Tribunals.
Dret Originari: Tractats •Ratificats i signats pels Estats membres Acords Internacionals Principis Generals del Dret Dret Derivat 13 •En ocasions les trobem a baix de tot de la piràmide, encara que s'han de tenir en compte en tot l'OJ.
1. El Dret Derivat Dret derivat  Dret que deriva del Dret originari o primari. Normes que adopten les institucions comunitàries d’acord amb els procediments fixats al Tractat.
Podem fer referència a dues categories: a) Actes legislatius: Directives, reglaments i decisions (Art. 289 TFUE) Procediment legislatiu ordinari: En última instància implica una adopció per part del Parlament i el Consell.
Procediment legislatiu especial: Qualsevol altre procediment que no requereixi l’adopció conjunta de l’acte pel Parlament i el Consell.
b) Actes no legislatius: Actes delegats (Art. 290 TFUE): El Consell i el Parlament poden delegar a la Comissió l’adopció d’actes per tal que desenvolupin reglaments, directives o decisions en àmbits tècnics (no essencials) per completar o adoptar a l’actualitat aquella directiva/decisió/reglament.
El Parlament i el Consell no tenen l’obligació de delegar, és una opció, i estableixen mecanismes de revocació de la delegació, o de vet de la proposta de desenvolupament que faci la Comissió, fixa un termini per tal que ho realitzi, etc.
- Actes executius (Art. 291 TFUE): Aplicació descentralitzada del dret per part dels Estats membres.
En determinats supòsits el Consell i el Parlament poden delegar al poder executiu per tal que desenvolupi i apliqui determinades disposicions de directives, reglaments o decisions.
Procediment legislatiu ordinari (art. 294 TFUE). Estableix un procediment en el què bàsicament es diu que la Comissió proposa l’adopció d’un acte legislatiu (ja que no pot adoptar ella sola un acte legislatiu), passa al Parlament per tal de poder proposar esmenes i un cop el Parlament fixa la seva posició, passa al Consell que determinarà si la proposta de la Comissió d’acord amb el Parlament decideix si s’adopta l’acte o no. És un procediment que no té termini. És necessari que hi hagi un acord entre les tres (acord de tots).
Si en primera lectura no s’arriba a un acord definitiu, però es vol tirar endavant passem una segona lectura que té un termini de 3 mesos en cadascuna de les dues institucions: Parlament i Consell. Si hi ha un rebuig a la proposta de l’altre institució no es tira endavant, però si es vol tirar endavant però falta posar-se d’acord en les esmenes es passa a una 3a fase en què es crea una Comissió de Conciliació. Es negocia un text comú que s’ha d’aprovar en un termini de 6 setmanes i un cop s’ha adoptat per aquesta Comissió, el text es tornarà al Parlament i el Consell perquè decideixin si definitivament adopten el text.
Procediment legislatiu especial  No requereix el consentiment d’una de les dues institucions que normalment aproven, és a dir, quan l’adopta el Parlament amb consulta al Consell o quan l’adopta el Consell amb consulta al Parlament. Es dur a terme aquest procediment quan les disposicions del Tractat constitutiu ho requereixi.
Característiques comunes del D. Derivat (Art. 296 TFUE): ▪ ▪ ▪ Publicació al DOUE i la impossibilitat dels Estats membres de publicar al seu propi Diari Oficial per qüestions de seguretat jurídica.
Subordinació als Tractats constitutius.
Necessitat de base jurídica.
14 ▪ ▪ Obligació de motivació  És necessari que les institucions comunitàries es pronunciïn sobre la necessitat i conveniència d’adoptar aquell acte. S’ha de buscar la base competencial de l’actuació de la UE que permet l’actuació en aquell àmbit. Servirà per no vulnerar els principis d’atribució, subsidiarietat i proporcionalitat (no envaïm les competències dels Estats membres i garantir que no s’envaeixin competències entre institucions).
Orientació: propostes i dictàmens.
2. Els actes obligatoris previstos en l’art. 288 del TFUE: la directiva, el reglament i la decisió Actes  Art. 288 TFUE que inclou 5 tipus d’actes (actes típics) – 3 amb caràcter vinculant (reglament, directiva i decisió) i 2 sense caràcter vinculant (recomanacions i el dictamen).
❖ Reglament  Té abast general, és obligatori en tots els seus elements i directament aplicable en tots els Estats membres.
✓ Abast general  Pot generar efectes tant en els Estats membres com en els particulars. El reglament pot regular qualsevol matèria dins dels límits del principi d’atribució, perquè la UE no és un ens sobirà sinó que només té aquelles competències que li hagin atribuït els Estats membres.
Així doncs abast general fa referència a què el seu àmbit d’aplicació es determina de forma indeterminada, general i abstracte.
✓ Obligatori en tots els seus elements  No decideixes quina part de la norma se t’aplica i quina part no s’aplica. Es fa aquesta precisió per distingir el reglament i la directiva. És obligatori pel què fa als objectius i a la forma i els mitjans per aconseguir-lo, però hi ha marge de regulació en el desenvolupament i execució d’aquesta norma.
✓ Directament aplicable en tots els Estats membres  Aquells per qui el reglament genera drets i obligacions poden invocar-los directament davant dels tribunals del seu propi Estat. No és necessari un acte intern de transposició. La publicació al DOUE és requisit d’aplicabilitat, però és suficient per si mateixa (=el TJUE diu que la publicació a Diaris Nacionals és contraria, perquè pot portar dubtes).
❖ Directiva  La directiva obliga a l’Estat membre o Estats membres destinataris pel què fa al resultat que s’ha d’aconseguir deixant a aquell o aquells Estats la llibertat d’escollir la forma i els mitjans d’assolir aquella finalitat.
✓ Els únics destinataris de la directiva són els Estats, no particulars.
✓ Només obliga pel què fa als resultats  Les institucions comunitàries fixen només la finalitat que considerin adequada, però no precisa la manera com s’ha d’aconseguir aquesta finalitat. Determinar els mitjans concrets per assolir-ho depèn de les institucions competents dels Estats membres.
✓ L’objectiu s’assoleix mitjançant normes internes de transposició, és a dir, han de ser normes jurídiques internes vinculants. La norma s’haurà d’adoptar en el termini de transposició que fixi la pròpia directiva.
Què succeeix si en el termini de transposició no s’adopta l’acte o si no s’aconsegueixen assolir els objectius amb l’acte de transposició? La norma ha de ser suficientment clara, precisa i incondicional. Per definició, la directiva és una norma condicional que requereix d’un acte de transposició, encara que hi poden haver disposicions de la directiva que siguin suficientment clares i generin drets als particulars i si l’Estat no ha transposat la norma, llavors els particulars han de poder fer efectius els seus drets. Així doncs es reconeix un cert efecte directa de les directives després del termini de transposició si no s’ha transposat o s’ha transposat indirectament, però 15 només davant de l’Estat (Efecte directe vertical) ja que no es reconeix mai en les Directives l’efecte directe horitzontal entre particulars.
Límit a la transposició  L’eficàcia, és a dir, que els mitjans i forma escollits per a la transposició de la directiva siguin efectius per assolir l’objectiu fixat per les directives comunitàries.
✓ Malgrat que en les directives sigui necessari un procediment de transposició són d’obligat compliment.
❖ Decisió  És obligatòria en tots els seus elements i quan designi destinataris només serà obligatòria per aquests.
✓ Acte que no permet algun marge d’apreciació per part dels estats membres  Obligatòria en tots els seus elements (finalitat i forma d’aconseguir-la).
✓ Fixa destinataris concrets  Estats, particulars o institucions.
Entre aquests actes típics no hi ha jerarquia, l’ordre en què s’enumeren els actes en l’article no tenen influència en el principi de jerarquia. Seran d’aplicabilitat els principis de temporalitat i d’especialitat, és a dir, una norma posterior i específica deroga una norma anterior i general.
No només aquests tipus d’actes normatius són actes legislatius, sinó que també poden ser actes delegats o actes d’execució.  L’OJ comunitari té característiques pròpies, ja que no és ni dret internacional ni nacional. En el cas del D. Comunitari quan s’adopta d’acord amb el procediment legislatiu ordinari és un acte legislatiu, però els art. 290 i 291 TUE permet que els actes executius s’anomenin reglaments, directives i decisions. Ho diferenciarem per l’apel·latiu en el mateix document “reglament delegat o reglament en execució d’un acte legislatiu”, si sinó, d’acord amb el procediment per adoptar l’acte.
3. Els actes no obligatoris Actes típicament normatius, però que no generen obligacions jurídiques per a tercers: ❖ Recomanacions  Indiquen una determinada forma d’actuar pels seus destinataris.
❖ Dictàmens  Dicten una opinió de la institució que els emet.
4. Els actes atípics Actes que no estan inclosos en l’art. 288 TFUE, però que deriven de la pràctica de les institucions. Les institucions no només adopten els actes previstos en l’art. 288 sinó que també adopten altres tipus d’actes que doctrinalment costa d’encaixar en una tipologia o una altra. Tipus: actes interns, de contingut polític i actes interinstitucionals.
Nota Comuna: Són actes no tipificats en l’art. 288 TFUE i que deriven de la pràctica de les institucions.
- Actes que deriven de la pràctica de les institucions.
Actes sui generis.
La Comissió adopta comunicacions en les que ella manifesta com interpretarà una norma de D. Comunitari.
Actes interns: Estatuts, reglaments interns de funcionament de les institucions comunitàries, etc.
Actes de tràmit  Dins de procediments que es segueixin contra particulars.
16 - Decisions de representats dels Estats membres en el si del Consell però fora dels àmbits materials atribuïts a la UE.
17 LLIÇÓ 16. EL DRET INTERNACIONAL I ELS PRINCIPIS GENERALS 1. El dret internacional general És una altra de les fonts de la UE, perquè la UE és una organització internacional, i en tant que Organització Internacional participa de la vida social internacional.  Fem referència essencialment a la capacitat que té la UE de celebrar acords internacionals amb tercers Estats o amb altres organitzacions internacionals.
2. Els acords conclosos per la Unió Europea La UE pot celebrar dos tipus de tractats: a) Acords purament comunitaris  Qüestions que recauen en l’àmbit de la competència de la UE. Ho celebra la UE i un tercer Estat o organització internacional. Pot realitzar-lo en competències exclusives de la UE (trobarem molts acords internacionals sobre el comerç).
b) Acords mixtos  L’àmbit d’actuació de la UE també recau sobre competències compartides.
Són acords celebrats entre la UE i els seus 28 Estats membres per una part, i per l’altre un tercer Estat o Organització Internacional. Per tal de que entri en vigor necessitem la manifestació del consentiment de la UE, així com la dels 28 membres de la UE.
Si algun Estat membre no ratifica? L’acord no entra en vigor.
En els dos casos, són part de l’Ordenament Jurídic internacional, són fonts de la ordenació jurídica.
La UE i els Estats membres queden vinculats pels acords internacionals. Són actes jurídics adoptats per les institucions de la UE.
3. Els acords internacionals conclosos entre els Estats membres Es fan per aconseguir algun objectiu que diu el Tractat.
▪ ▪ Abans de l’entrada en vigor de Lisboa es preveia l’adopció d’acords en determinats àmbits.
 Cooperació en matèria penal o civil.
Aquesta possibilitat en principi amb Lisboa desapareix, ja no es preveu que els Estats realitzin entre ells acords internacionals en aquests àmbits. El què passa és que un grup d’Estats celebren entre ells acords internacionals per complementar, dotar de contingut algun objectiu que d’alguna altra manera seria difícil d’aconseguir.  Àmbit de la unió monetària (Tractat del fiscal compact = Fonament que va donar lloc a la modificació de la UE amb la clàusula d’estabilitat pressupostària. Acord internacional de rescat bancari de les entitats financeres).
4. Els principis generals del dret És un terme bastant omnicomprensiu  Fem referència a principis de naturalesa jurídica diferent. La utilització dels principis per part del TJUE implica la utilització de determinats principis que provenen de diferents àmbits: a) Principis generals del dret internacional: Compatibles amb l’activitat de la UE. Regeixen la relació de la UE amb altres subjectes d’àmbit internacional (interpretació de les normes jurídiques internacionals, flexibilitat en l’aplicació i creació del dret internacional, etc.).
18 b) Principis generals comuns als ordenaments jurídics interns dels Estats membres: També són utilitzats per les institucions a l’hora d’aplicar el dret comunitari. Principis de caràcter processal o tècnic, que són comuns a tots els Estats membres (principi de respecte dels drets obtinguts, igualtat de tots els administrats davant de l’administració de justícia, confiança legítima, no enriquiment injust). Les diferents tradicions jurídiques dels 28 de la UE han de ser representades, encara que en un Estat membre no estigui formulat idènticament.
c) Principis que són específics de la UE: Depenen de la UE. Són propis o característics seus.
• De caràcter formal: De relacions interordinamentals (entre ordenaments jurídics)  Principi d’efecte directe, principi de prioritat del dret comunitari. Vinculen a la UE amb tots els Estats.
• De caràcter material  Principi de no discriminació per raó de nacionalitat o per raó de mercaderia, principi d’equivalència en les condicions d’accés a un mercat.
d) Protecció dels drets humans i drets fonamentals: Inicialment no s’articulava perquè no hi havia cap normativa que tingués present què s’havia de fer si es violaven. A partir dels anys 70, es va posar en qüestió això de no tenir en compte la infracció dels drets fonamentals.
 Els drets humans i llibertats fonamentals tal i com són protegits per les tradicions constitucionals dels Estats membres, i tal i com són protegits pel Conveni europeu de drets humans i llibertats fonamentals, són considerats principis generals de l’ordenament jurídic comunitari. És a dir, el seu mecanisme de protecció utilitzat per les constitucions dels Estats més les interpretacions del TEDH són considerats principis generals del Ordenament Jurídic Internacional i, en tant que principis generals, formen part del seu ordenament comunitari.
19 ...

Comprar Previsualizar