Tema 1 Introducción a la farmacología (2017)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 4º curso
Asignatura Psicofarmacología
Año del apunte 2017
Páginas 9
Fecha de subida 04/11/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA FARMACOLOGIA La farmacologia és el coneixement sobre els fàrmacs. Estudia els canvis que produeixen els fàrmacs en els éssers vius a nivell cel·lular. Com a psicòlegs ens interessa la farmacologia terapèutica i la psicofarmacologia.
La psicofarmacologia estudia els efectes de determinades substàncies en els éssers vius.
Efectes a nivell de neurones i neurotransmissors.
   Indicació: s’ha demostrat que el fàrmac és eficaç per aquella determinada característica.
Dosificació: quantitat de fàrmac perquè sigui eficaç Contraindicació: casos en que no s’ha de prendre el medicament perquè augmenta el risc d’un efecte advers.
Poblacions especials: persones grans, nens i adolescents (menors 18). En aquests casos no es sap exactament la dosis terapèutica ni les que tindrà efectes adversos. Les conseqüències dels fàrmacs s’estudien en la població adulta.
Les principals contraindicacions són: - Alteracions hepàtiques: persones amb funcionament anormal del fetge. El fetge és el que ajuda a metabolitzar els fàrmacs.
Alteracions renals: els ronyons són els encarregats de netejar la sang.
Embaràs i lactància: pot ser que aquesta condició agreugi o no els efectes dels fàrmacs.
Com no se sap amb seguretat sempre és una contraindicació.
Altres contraindicacions són l’ús d’alcohol o altres substàncies.
Branques de la psicofarmacologia  Farmacognòsia: conèixer l’origen dels fàrmacs, les seves propietats químiques, físiques.
 Farmacotecnia i farmàcia: preparació convenient dels medicament per al seu ús.
 Farmacocinètica: estudiar el pas del fàrmac en l’organisme en funció del temps i de la quantitat administrada. Com entra, com es distribueix, com es metabolitza, com s’elimina.
 Farmacodinàmica: mecanisme d’acció dels fàrmacs, quins canvis originen a nivell químic, fisiològic. Explica els efectes terapèutics i efectes adversos.
 Toxicologia: efectes indesitjables dels fàrmacs.
 Farmacoquímica: descobrir i desenvolupar substàncies químiques perquè puguin ser utilitzades en farmàcia.
 Farmacogenètica: estudiar els efectes diferencials dels fàrmacs segons la variabilitat genètica de la persona.
 Farmacologia clínica: estudiar l’efecte del fàrmacs sobre els éssers humans.
 Terapèutica: estudiar els fins terapèutics dels fàrmacs des d’un punt de vista científic.
 Posologia: estudi de la dosis i freqüència d’un fàrmac per obtenir els efectes desitjats. Un ibu cada 8 hores de 600 mg durant una setmana. LES DOSIS NO ENTREN.
Farmacocinètica Què li passa a un fàrmac des que entra al cos fins que surt: canvis que genera el fàrmac al cos, tenint en compte el temps i la quantitat administrada.
Fases de la farmacocinètica 1) Absorció: com entra el fàrmac al cos 2) Circulació: com el fàrmac arriba als llocs que volem que arribin. En el nostre cas, al sistema nerviós.
3) Distribució: va junt amb la circulació. El fàrmac es distribueix pel torrent sanguini 4) Eliminació: té dos subfases a. Metabolisme: transformació del fàrmac en una altra substància que sigui més fàcil eliminar-la fora del cos b. Excreció: el fàrmac s’elimina Un cop finalitza el procés de distribució el fàrmac torna a la sang per ser eliminat. El procés d’excreció del fàrmac sempre es dóna, el de metabolisme no. Un cop torna a la sang el fàrmac pot excretar-se directament o bé metabolitzar-se: es transforma (sobretot al fetge) en compostos per tal que el cos el pugui eliminar més fàcilment.
Les fases no són consecutives, sinó que es poden solapar i no anar amb ordre.
La farmacocinètica determina la posologia. Cada quan de temps s’ha d’administrar el fàrmac i quina quantitat.
PRIMERA FASE DE LA FARMACOCINÈTICA: ABSORCIÓ La fase d’absorció determina quan començarà l’efecte terapèutic i la intensitat de l’efecte. És el procés pel qual el fàrmac passa totes les membranes cel·lulars i aconsegueix passar a la sang.
Factors que afecten a l’absorció: - Característiques físico-químiques del fàrmac: liposolubilitat, pes molecular, hidrosolubilitat, polaritat, etc. Si és un fàrmac amb molt pes molecular, serà molt difícil traspassar membranes i serà més difícilment absorbible. Si és molt liposoluble s’absorbirà millor.
Hidrosolubles i liposolubles passen més fàcilment la membrana cel·lular. D’altra banda, altres tipus de molècules no passen les membranes tan fàcilment. Quan una molècula o fàrmac no pot passar per ell mateix la membrana cel·lular necessiten ajudes com canals iònics o bombes de sodi (Na-) o potassi (K+). Si totes les cèl·lules que ajuden a transportar les molècules estan ocupades té lloc la saturació, les molècules no poden passar. Es pot produir toxicitat = tenir massa fàrmac al cos o que s’allargui l’efecte d’un fàrmac.
- Característiques del preparat farmacèutic: gel, xarop, pastilla Els preparats sòlids són els que triguen més a produir els seus efectes. Els líquids es troben en un punt intermig. Els gasos són els que més ràpid fan efecte.
- Mecanismes de transport: determinen quan trigarem a tenir el fàrmac a la sang Es pot donar un fenomen d’inhibició competitiva: dos fàrmacs administrats a la vegada necessiten unir-se a proteïnes per passar la membrana. Un d’ells ho aconsegueix i té les proteïnes de la membrana ocupades per entrar a dins. El que no es pot unir a proteïnes queda inhibit, és a dir, les molècules del fàrmac no poden passar, sinó que es queden fora. Quan es queden fora es diu que estan inhibits.
- Característiques de les vies d’administració Altres factors: fisiològics (edat, gènere), patològics, iatrogènics (interacció entre medicaments) Característiques de les vies d’administració: formes de fer que el fàrmac entri al cos: - - Vies d’administració enterals: el fàrmac entra per les principals portes d’entrada del cos (boca i anus) -> oral, sublingual (es dissol sota la llengua, sense tragar) i rectal.
Parenterals: endovenosa (administració de forma directa amb una agulla), intramuscular (col·locació del fàrmac al múscul i aquest l’absorbeix), subcutània (sota de la pell). De menys profunditat a més profunditat.
Altres: intranasal (esnifat), inhalada, transdèrmica (parxe, gel), epidural (anestèsia).
VIES ENTERALS  Via oral El fàrmac es dissol als líquids digestius. Es la via més pràctica ja que no és dolorosa, és fàcil de transportar i és molt econòmica. Té moltes formes de dispensació (moltes dosis possibles).
Inconvenients: - A dosis molt elevades s’absorbeix molt malament (poca solubilitat).
Efecte del primer pas metabòlic Per via oral el fàrmac interacciona amb l’aliment que hi ha a l’estómac. Es recomana prendre els fàrmacs després de dinar perquè d’aquesta manera el menjar protegeix la flora intestinal del fàrmac. Quan no hi ha menjar a l’estómac s’absorbeix molt millor el fàrmac.
Al fer l’administració per via oral, com el fàrmac passa pel fetge hi ha una part que la perdem i no fa efecte. És el que s’anomena efecte del primer pas metabòlic. Es perd una part del fàrmac abans que passi a la sang. Això pot posar en risc els efectes del fàrmac.
No es pot utilitzar un fàrmac per via oral si el pacient està inconscient.
 Via sublingual o bucal: desintegració del fàrmac en la cavitat bucal S’elimina l’efecte del pas metabòlic. Manté l’estabilitat del fàrmac (ph neutre) al no interactuar amb els líquids digestius. Ràpida absorció.
Inconvenients: està limitada a dosis petites. No es pot donar grans quantitat de fàrmac. Això implica risc ja que si a més de tragar-nos una part del fàrmac la dosis per si ja és petit pot ser que no sigui efectiu.
 Via rectal: el fàrmac s’absorbeix per via rectal La via rectal redueix el primer pas metabòlic. Les venes del recte també estan connectades pel fetge, per tant les molècules que passin pel fetge perdran efecte. No es un efecte tant fort com en el cas de la via oral però si que hi ha efecte del pas metabòlic. Un altre avantatge és que és útil amb persones amb dificultats per tragar (nens).
Inconvenients: l’absorció és erràtica (part del fàrmac es pot enganxar a la femta). Molts pacients es mostren reticents a usar aquesta via.
VIES PARENTERALS  Via endovenosa: administració directa en vena mitjançant bolus o infusió.
Bolus = injecció.
Infusió = et fan tota la via (administració gradual del fàrmac, com un gotero).
Avantatges: s’evita el primer pas metabòlic. La resposta és ràpida. Es diposita directament el fàrmac a la sang mitjançant una agulla. Les venes són relativament poc sensibles al dolor, per tant administrar un fàrmac per via endovenosa no és gaire dolorós.
Inconvenients: al dipositar tot el fàrmac a la sang no es perd quantitat de fàrmac i l’efecte és molt ràpid, però això pot donar lloc a toxicitat. És molt difícil que un cop fiquem el fàrmac dins els cos el puguem treure (no es pot fer un rentat d’estómac com en el cas de la via oral). És cara i es necessita personal especialitzat. Per poder fer aquesta administració les venes han d’estar en bones condicions (persones grans o drogoaddictes).
 Via intramuscular: el fàrmac es diposita en el múscul.
Avantatges: evita el primer pas metabòlic. Va directament a la sang. Admet grans volums de fàrmac. L’alliberació és lenta, això implica que el fàrmac duri molt. Des que l’administrem al múscul fins que s’allibera passa molt de temps. Això pot ser molt útil en tractaments crònics (evita que la persona es prengui 3 pastilles al dia, sinó que una dosis pot durar setmanes o inclús mesos).
Hi ha diferents administracions: - Depot: duren entre una setmana o un mes. Només cal fer una administració Retard: poden arribar a mantenir l’efecte fins a 3 mesos.
Inconvenients: efectes indesitjables (dolor, irritació). És cara. L’absorció pot ser erràtica o incompleta.
 Via subcutània: administració sota la pell Avantatges: evita el primer pas metabòlic. Absorció lenta però completa (s’absorbeix tot).
L’absorció es pot modificar -> un massatge pot facilitar l’absorció i l’ús de vasoconstrictors ho pot dificultar.
Inconvenients: és molt dolorosa i produeix irritació. Està limitada a dosis petites.
ALTRES VIES: intranasal, inhalada, transdèrmica, epidural.
Via inhalatoria: absorció pulmonar.
Avantatges: evita el primer pas metabòlic. És ràpida i eficient. Inconvenients: no permet l’administració de sòlid ni líquid, únicament gasos i substàncies volàtils. No hi ha cap psicofàrmac que es pugui administrar per aquesta via.
SEGONA FASE DE LA FARMACOCINÈTICA: DISTRIBUCIÓ Procés pel qual el fàrmac es reparteix en els diferents teixits corporals.
Paràmetres: - - Volum de distribució: relació entre la quantitat de volum de fàrmac a la sang i entre altres parts del cos. Alguns fàrmacs tenen tendència a adherir-se a teixits. Factors que influencien el volum de distribució: edat, sexe, pes corporal..
Taxa de distribució: indica la velocitat en que el fàrmac fa l’efecte. Grams/segons és el més comú.
Extensió de la distribució: en quants llocs del cos es distribueix el fàrmac.
El fàrmac quan està a la sang pot viatjar enganxat a alguna proteïna o lliure en sang. Perquè el fàrmac aconsegueixi fer el seu efecte ha d’arribar lliure en sang. Si està enganxat a alguna molècula no podrà fer el seu efecte perquè està inactivat.
Biodisponibilitat: quantitat de fàrmac lliure en sang i, per tant, disponible per fer la seva acció.
La biodisponibilitat depèn de la tendència de la molècula del fàrmac a unir-se a receptors o proteïnes i que passi per la barrera hematoencefàlica. En funció d’aquesta variable tindrem més o menys molècules del fàrmac per a que pugui fer el seu efecte.
La biodisponibilitat és un paràmetre que es coneix. Sabem la biodisponibilitat de cada fàrmac.
Cada fàrmac té el seu % de fixació a proteïnes plasmàtiques. Quan hi ha més d’un 90% de fixació de proteïnes plasmàtiques, més del 90% de les molècules del fàrmac estan enganxades a les molècules que el transporten i només un 10% està lliure en sang.
Un fàrmac que tingui un índex molt baix de fixació a proteïnes plasmàtiques, sinó que va lliure, sense enganxar-se a proteïnes, aquest fàrmac tindrà un efecte molt ràpid i immediat ja que les seves molècules estan lliures i disponibles per fer l’efecte sobre les neurones, receptors, etc.
Fàrmacs que tenen un índex de proteïnes plasmàtiques molt alt, si administrem dos fàrmacs a la vegada es pot donar una interacció entre els dos fàrmacs. Si un s’enganxa i l’altre no es pot donar saturació o inhibició competitiva.
Els psicofàrmacs tenen un HANDICAP: han de passar la barrera hematoencefàlica (hauran d’actuar al SNC), que és una barrera que ens protegeix. No totes les substancies són capaces d’arribar al cervell i travessar la barrera hematoencefàlica però els psicofàrmacs han de tenir aquesta capacitat. Han de tenir afinitat amb els seus receptors específics. Si no la té no es lligarà i no tindrà els efectes que volem.
A la sang hi ha proteïnes plasmàtiques i el fàrmac, quan arriba a la sang, es pot adherir a aquestes proteïnes en comptes d’anar lliure per la sang. Si tinc molta unió a aquestes proteïnes (ex: 75% vol dir que de les molècules d’aquell fàrmac el 75% s’uniran i les altres 25 estaran lliures en sang: les que faran l’efecte terapèutic seran les 25). Com més unió a proteïnes plasmàtiques menys lliure en sang i per tant les úniques que fan l’efecte són les lliures. Té conseqüències sobre l’efecte, la intensitat i duració dels efectes del fàrmac. Si està molt unit a proteïnes tinc menys quantitat lliure en sang no arriba una concentració plasmàtica molt alta i per tant la intensitat disminueix. Si tinc casi tot lliure en sang tindre molta mes concentració plasmàtica lliure en sang. Més concentració lliure en sang = més intensitat.
Aquesta unió és reversible. Es va desenganxant poc a poc i llavors les que es desenganxin aniran arribant a la sang i totes aquestes aniran fent el seu efecte i per tant la duració del efecte serà més llarg. No és l’únic paràmetre que ens parla sobre l’efecte (intensitat, duració...) Paràmetres relacionats amb el temps: - Pic del màxim nivell: temps que triguem en aconseguir el pic de màxima concentració del fàrmac a nivell de plasma (sang) = temps que triga el fàrmac en fer el seu efecte.
Vida mitja d’eliminació: és el temps que triga en reduir-se a la meitat la concentració plasmàtica = temps de duració dels efectes del fàrmac.
La duració dels efectes depèn del pas de la barrera hematoencefàlica i del tipus d’interacció del fàrmac amb els receptors neuronals.
Unió irreversible: el temps de vida mitja no té sentit. Per tant continuarà tenint efecte.
Exemple: IMAO (antidepressius) el que fan és inhibir la MAO de forma permanent i per tant la inutilitzen i aquest efecte es mantindrà per molt que les concentracions plasmàtiques es redueixin. Duraran fins que sintetitzi una nova enzima MAO. Fins que endògenament no s’arregli continuaràs tenint l’efecte encara que el fàrmac s’hagi anat IMAO: metabolizan los neurotransmisores. Son antidepresivos que se enganchan a la enzima MAO. La interacción del fármaco con los elementos neuronales es importante porque la duración del efecto depende de ello.
Vía media de eliminación -> permite clasificar fármacos. Hay tres tipos de vía media: - Corta: pueden hacer efecto durante menos de 8 horas Intermedia: pueden hacer efecto entre 8 horas y 1 día Larga: pueden hacer efecto durante más de 1 día TERCERA FASE DE LA FARMACOCINÉTICA: METABOLISMO Proceso por el cual el fármaco se transforma en otros productos denominados metabolitos.
Los metabolitos son substancias más polares y menos liposolubles. Esto hace que tengan más dificultad para llegar a la sangre y distribuirse por el cuerpo. De este modo es mucho más fácil localizar y eliminar la sustancia del cuerpo.
La mayoría de fármacos para ser expulsados del cuerpo necesitan que se metabolicen. Pero hay dos excepciones: 1) Metabolitos activos. Fármacos que se metabolizan y en lugar de dar lugar a un metabolito dan lugar a metabolitos activos. Son sustancias que continuaran teniendo una actividad farmacológica similar a la principal. Aunque se metabolicen podrán continuar haciendo su efecto. Esto puede tener consecuencias positivas o negativas: - Positivas: el efecto del fármaco dura un poco más -> puede hacer falta menos dosis o menos tomas al día Negativos: si la persona tolera mal el fármaco (experimenta muchos efectos adversos) le tardarán más en desaparecer. También puede presentar mayor toxicidad.
2) Profármacos: sustancias que hasta que no son metabolizadas no tienen actividad farmacológica.
El metabolismo se da en el hígado (el principal órgano metabolizador del cuerpo). Pero hay otros órganos que pueden metabolizar: sistema nervioso, riñón, intestino, piel, pulmones.
El metabolismo se realiza mediante enzimas. Las principales enzimas metabólicas son: - Oxidasas Enzimas citocromo P450: son las que tienen mayor actividad metabólica Reductasas Peroxidasas Oxigenasas Deshidrogenasas CYP (Sistema del Citrocromo P450) -> estas enzimas logran que las moléculas del fármaco sean más fácilmente eliminadas del cuerpo. Las enzimas de este sistema están localizadas en el retículo endoplasmático y mitocondrias. Tienen muchos polimorfismos genéticos (genes que lo expresan). Hasta 12 familias genéticas diferentes pertenecen al citocromo P450. Básicamente metaboliza sustancias liposolubles y las transforma en polares, hidrosolubles y excretables.
Variabilidad en el efecto de una dosis de un fármaco:   Polimorfismo genético: el código genético determina la configuración enzimática. Como hay variabilidad genética, hay diferentes configuraciones enzimáticas.
Inducción e inhibición enzimática Inductor enzimático: el fármaco facilita el metabolismo, es decir, la acción de las enzimas. Un fármaco puede inducir su metabolismo (autoinducción) o puede inducir el metabolismo de otro fármaco que se metaboliza por las mismas enzimas (heteroinducción).
En el caso de la autoinducción enzimática las enzimas metabólicas, después de la administración repetida, detectan que cada vez hay más fármaco (incremento del sustrato) y se activan, incrementa su actividad metabólica. Si cada vez las enzimas trabajan más se dará un fenómeno llamado tolerancia farmacocinética.
Inhibidor enzimático: se disminuye la acción de las enzimas, el metabolismo.
CUARTA FASE DE LA FARMACOCINÉTICA: EXCRECIÓN Vías de expulsión del fármaco - Renal: a través de la orina. Es la principal vía.
Pulmonar: a través del aire expirado. Hay muy pocas sustancias que logran ser expulsadas por esta vía.
Biliar: a través del intestino y las heces. La substancia antes de ser expulsada del cuerpo puede ser reabsorbida.
Sudor, lágrimas FARMACODINÁMICA La farmacodinámica es el proceso mediante el cual la molécula del fármaco logra producir los efectos. Qué cambios produce el fármaco en el cuerpo para que tengamos una respuesta terapéutica o un efecto adverso. Utiliza mecanismos sobre proteínas. En el caso de psicofármacos proteínas metabolizadoras y receptores neuronales.
Estudia los cambios que generan los fármacos a nivel bioquímico, fisiológico y conductual.
Farmacometría: mide los efectos de los fármacos. Permite comparar fármacos entre ellos. Dan lugar a la curva dosis-respuesta. Hay dos tipos de curvas: Curva dosis-respuesta cualitativa: es una manera de medir a nivel poblacional si hay respuesta o no a una misma dosis de un fármaco. Es una curva llamada de todo o nada, o se observa el fármaco (1) o no se observa (0).
La curva dosis-respuesta cualitativa acumulativa tiene un efecto techo: a una determinada dosis permite observar si responden todos pero no permite ver qué pasa si se continúa aumentando la dosis. La curva no correlaciona, no permite ver si hay relación entre la dosis y el % de respuesta.
Para eliminar este efecto se ha de hacer el logaritmo de la dosis. El logaritmo elimina la dispersión y ajusta los datos. En la curva integrada normal (simétrica) sí que la dosis correlaciona con el % de respuesta. Como el cálculo puede dar números negativos se tiende a transformar el % de respuesta en probabilidades (probits) para eliminarlos = qué probabilidad hay que responda a una determinada dosis.
Las curvas dosis-respuesta permiten calcular el índice terapéutico y obtener distintos parámetros de seguridad de los fármacos.
Parámetros: - Dosis efectiva media: dosis que es capaz de producir los efectos terapéuticos en la mitad de la población Dosis letal media: dosis que es capaz de matar al 50% de la población estudiada Dosis tóxica media: cuál es la concentración del fármaco capaz de producir efectos tóxicos en el 50% de la muestra estudiada Índice terapéutico: indica cuan seguro es utilizar un fármaco. Puede ser la dosis letal o la división entre la dosis tóxica entre la dosis efectiva. Cuanto mayor es el índice terapéutico más seguro es un fármaco.
Curvas dosis-respuesta graduales: se mide la intensidad de la respuesta de un sujeto a dosis crecientes de un fármaco.
- Dosis máxima: dosis necesaria para tener efectos farmacológicos Dosis umbral: dosis mínima para tener un efecto objetivable (dosis inicial) Parámetros importantes: - Pendiente: distancia entre la dosis umbral y la dosis máxima. Si hay poca distancia la pendiente será vertical, si hay mucha distancia será horizontal. En el caso que la pendiente sea muy vertical significa que tenemos un fármaco poco manejable -> margen para dar distintas dosis.
- Variabilidad: diferencias que hay en la respuesta e intensidad entre individuos. Los fármacos que tengan más variabilidad serán fármacos poco manejables.
- Potencia: cantidad de dosis que necesito para obtener el efecto deseado.
Efectos adversos: dos tipos según si dependen de la dosis no  Efectos adversos dosis dependientes: relación lineal entre la dosis y el efecto adverso. A más dosis, más intensidad del efecto adverso.
-  Colaterales o secundarios (Tipo A): la molécula del fármaco tiene acción en sitios diferentes a los que tendría que actuar.
Sobredosificación: exceso de la dosis.
Efectos adversos dosis independientes (Tipo B): - Idiosincráticos: variabilidad individual. Aparece un síntoma que no estaba contemplado, es cualitativamente diferente (si/no).
Alergias: respuesta distinta a nivel cuantitativa y cualitativa. Respuesta inmunológica anormal. Se puede medir la cantidad de anticuerpos que la persona presenta.
Normalmente se dan a dosis muy pequeñas y en un porcentaje muy reducido de la población.
Diferencia entre reacción adversa a un medicamento (OMS) y acontecimiento adverso a un medicamento (Ministerio de Sanidad) Reacción: efecto no deseado producido después de la administración de un fármaco en dosis normales = CAUSALIDAD Acontecimiento: experiencia no deseable durante la prescripción de algún medicamento. No se puede establecer una relación directa con el uso del medicamento = CASUALIDAD INTERACCIONES FARMACOLÓGICAS Al administrar dos fármacos a la vez, uno modifica los efectos del otro. Se ha de poder establecer una relación temporal. La interacción entre fármacos puede aumentar o disminuir los efectos adversos, tóxicos y los efectos terapéuticos. Las interacciones pueden darse en distintos niveles, en cualquiera de las fases farmacocinéticas.
Efecto placebo Producto que no genera ningún efecto que explique la respuesta terapéutica. El paciente tiene que creer que está siendo tratado, sino es muy complicado que se dé. También puede ser que la administración de un placebo produzca un empeoramiento del estado del paciente. En este caso de denomina efecto nocebo.
Dos tipos de placebo: - Puro o inactivo: sustancias inertes, no tienen ninguna acción farmacológica.
Impuro o activo: sustancias que sí que tienen efectos farmacológicos pero que no pueden explicar el efecto terapéutico, no tienen relación con el tratamiento de la patología (dar un ibuprofeno para una depresión).
Hipótesis que explican el efecto placebo: - Aprendizaje: implica mecanismos de condicionamiento clásico -> asociar una pastilla de color blanco con bienestar Detección de señales: manipulación de las expectativas del paciente.
...

Tags:
Comprar Previsualizar