Sessió 2 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Teoria i estructura econòmica
Profesor L.V.
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 04/03/2015 (Actualizado: 22/03/2015)
Descargas 42
Subido por

Vista previa del texto

Anna Prats Marín v Les dificultats de verificació: l’economia no és una ciència experimental. No té laboratoris. Causes i efectes no són fàcils de correlacionar. Són aproximacions semiexperimentals.
v Errors lògics: Aquests errors ocorren quan l’investigador cau en les fal·làcies lògiques (de composició, de consecució, tautologia...).
v Ceteris paribus: Hipòtesis que considerem que tot el que no és la relació que estudiem roman constant. Tot allò que no està dins el model roman constant. Ex: quan diem “quan el preu augmenta, la demanda es redueix ceteris paribus” no tenim en compte un canvi en la renda dels actors que intervenen.
v Qüestions relacionades amb l’ètica: L’economia també té relació amb altres assumptes i preguntes essencials de la vida de les persones en societat: com hem de viure? Com es pot viure millor? Qui podrà viure millor que altres? Per respondre a aquestes preguntes s’han de realitzar reflexions ètiques, respostes preferencials, valoracions del que a cada un ens sembla millor o pitjor. Per tant, hi ha una gran part de problemes econòmics que no podem resoldre mitjançant el coneixement científic.
1.4. Les grans branques del pensament econòmic L’economia en l’antiguitat i en l’escolàstica Des de l’antiguitat, van ser molts els filòsofs que van mostrar interès pels assumptes relatius a la satisfacció de necessitats humanes. En la Grècia clàssica ja va començar-se a parlar d’economia per fer referència als problemes de l’administració dels béns. Més endavant, els teòlegs i moralistes de l’Edat Moderna van començar a reflexionar sobre assumptes com l’interès dels diners, la pobresa o la població, encara que sense arribar a consolidar un cos específic de coneixements econòmics. Es limitaren a establir judicis morals sobre aquests assumptes, encara que això va fer que ja anessin adquirint carta de naturalesa com a autèntics problemes socials.
El naixement de l’economia política El mercat capitalista que estava naixent comença a ser objecte d’anàlisi dels primers economistes.
El 1615 Montchrétien va utilitzar per primer cop l’expressió “economia política” per expressar amb ella que les relacions econòmiques es produeixen en una societat organitzada políticament, que el seu estudi ha de prendre en consideració les relacions de poder existents i que l’esfera econòmica i la decisió política es condicionen mútuament.
En la segona meitat del segle XVI i durant el XVII, quan començaven a aparèixer els primers trets i institucions del que després seria l’economia capitalista 6 Anna Prats Marín (circulació monetària, comerç generalitzat, cerca del benefici mercantil, individualisme...), van començar a plantejar-se propostes orientades a aconseguir la prosperitat dels naixents Estats mitjançant el desenvolupament del comerç i dels intercanvis internacionals. Va aparèixer doncs un conjunt molt dispar d’anàlisi el denominador comú del qual era el enfortiment de l’Estat i la promoció i foment de les activitats mercantils i comercials que més endavant es va conèixer com a mercantilisme.
Un temps després, els fisiòcrates van ser els primers en considerar al sistema econòmic un tot, prenent consciència del caràcter independent de tots els seus components. L’aparició d’una nova classe dirigent, responsable directa de la producció i distribució, amb interessos econòmics propis i ben definits i poc creient en l’ordre sobrenatural de les coses socials, va portar als filòsofs i moralistes a considerar que lo econòmic constituïa efectivament una esfera autònoma de l’ordre social.
Economia clàssica Adam Smith està considerat el primer gran economista científic gràcies a la seva obra principal, que porta el significatiu títol de Una indagació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions.
Smith va ser un moralista que va descobrir magistralment el paper de l’intercanvi i de la divisió del treball per fomentar la creació de riquesa. La gran embranzida dels mercats de la primera industrialització que estudià fou el que va portar a establir la seva famosa idea de que l’economia en realitat es mou organitzada per una “mà invisible”.
Més tard, David Ricardo, John Stuart Mill i Karl Marx van desenvolupar l’anomenada “economia clàssica”, la preocupació central de la qual fou tractar d’explicar quines eren les fonts de creació de la riquesa, l’evolució a llarg termini de l’economia i les formes en què es distribuïa la riquesa entre les diferents classes socials.
Economia neoclàssica A finals de segle XIX es produeix una gran ruptura amb aquestes preocupacions teòriques. Els economistes començaren a investigar els fenòmens econòmics des d’altres perspectives i amb altres objectes d’interès.
Fins i tot ja no es parlarà de political economy (economia política) sinó de economics (de la mateixa manera que es parla de physics o mathematics).
No era una simple qüestió de paraules, en lloc de creure que l’economia tenia relació amb la política, amb l’Estat, ara es parlava de “l’econòmic” com una cosa que tenia entitat pròpia i independent d’altres fenòmens socials i polítics. És la microeconomia i el poder de les decisions individuals.
Lionel Robbins va donar una definició d’economia que es faria famosa i que expressa clarament aquest canvi d’orientació. Per ell, l’economia és la ciència que 7 Anna Prats Marín estudia “la conducta humana com una relació entre fins i mitjans escassos susceptibles d’usos alternatius”. Segons aquesta definició, l’economia ja no és l’estudi de grans assumptes socials com la producció o la distribució de la riquesa, sinó de les conductes individuals.
El que principalment van establir fou que el principi econòmic bàsic és l’escassetat.
Suposaven que el qualsevol subjecte econòmic busca és la utilitat o benefici, i el que anaven a investigar eren les condicions en què un individu aïllat o una empresa fan front a problemes d’elecció tractant d’assolir el màxim benefici o utilitat individual.
Consideraven que per assolir la màxima utilitat hi havia un mecanisme perfecte, el mercat, així que l’anàlisi del seu funcionament i el de les condicions per què funcionés correctament es va convertir en el seu principal objecte d’estudi.
Es concentraven en les condicions a curt termini, en lloc de tractar de buscar lleis a llarg termini com van fer els economistes clàssics.
Una proposició fonamental de l’economia neoclàssica és que el mercat és un mecanisme perfecte i els seus desequilibris (com l’atur) han de ser tractats com pertorbacions conjunturals que poden resoldre’s automàticament sense necessitat de que ningú intervingui per tractar de solucionar-les.
Keynesianisme La crisi dels primers anys del segle XX, i en especial la gran crisi del 1929, van mostrar la inoperància de les idees liberals que recomanaven no fer res i que els governs no intervinguessin per tractar de corregir la situació.
Un economista britànic de gran intuïció, John Maynard Keynes, fou qui va tenir l’habilitat i l’ingeni de fer un plantejament teòric molt més útil davant el gran atur que es produïa quan es seguien les recomanacions dels economistes neoclàssics de no fer res.
Keynes considerà que el mercat no garantia per sí sol l’equilibri, i que era necessari atorgar un paper molt més actiu a la política econòmica, que permetés a l’Estat corregir els desequilibris i compensar les insuficiències de la despesa privada.
La influència del pensament econòmic keynesià fou enorme. Després de la Segona Guerra Mundial, fou consolidant-se analíticament, i les seves propostes de política econòmica constituïren el receptari habitual dels governs occidentals.
S’aplicaren millors instruments de verificació (estadística, econometria...) i es van formular noves formes d’intervenció estatal.
L’anomenada economia del benestar es va encarregar de reformular el model neoclàssic a la llum dels postulats keynesians tenint en compte les imperfeccions i els nous mecanismes d’intervenció que es feien necessaris.
Monetarisme i neoliberalisme 8 Anna Prats Marín Tot i la gran influència del keynesianisme, les corrents del pensament econòmic més respectuoses amb el no intervencionisme del model neoclàssic no van deixar de manifestar-se i guanyar influència acadèmica.
En l’anomenada Escola de Chicago, liderada magistralment per Milton Friedman, es va desenvolupar una important corrent que va criticar durament el pes de l’Estat en l’economia i l’intervencionisme fiscal i va defensar una política monetària més lligada al mercat que va fer que fossin coneguts com monetaristes.
Aquestes idees van tenir un enorme ressò davant la crisi econòmica dels anys setanta i vuitanta i van cristal·litzar en un ideari que va donar lloc a l’anomenat Consens de Washington o neoliberalisme, que es va imposar en tots els racons del planeta i que propugnava, front a les propostes intervencionistes anteriors, la lògica autònoma del mercat i polítiques més liberals i individualistes i menys preocupades per l’equitat.
La seva presència és tan extensa i generalitzada en les universitats i en la política que sovint es diu que no hi ha altra política econòmica possible, que “no hi ha alternativa”, i per el que es tatxa també de ser un vertader “pensament únic”.
Les corrents crítiques A pesar de tot, durant aquests anys no han deixat de proliferar corrents de pensament que, si bé minoritàries i sense el reconeixement acadèmic reservat a keynesians o monetaristes, reclamen una lectura distinta dels problemes econòmics.
§ Postkeynesianisme: Els denominats economistes postkeynesians han volgut completar l’anàlisi en torn a tres nous elements que consideren insuficientment incorporats a l’esquema keynesià: la teoria de la distribució de la renda, les institucions creditícies i monetàries i els sindicats i les empreses multinacionals, que conformen un sistema industrial molt diferent del que descriuen els anàlisis ortodoxes.
§ Institucionalisme: Les diverses corrents d’Institucionalisme critiquen el formalisme i irrealisme del model neoclàssic i fonamenten el seu anàlisi en l’estudi de les institucions socials i polítiques en les quals es desenvolupen els individus i que consideren determinants en els fets econòmics.
§ Marxisme: Hi ha diferents corrents del marxisme, des de l’economia dogmàtica característica dels països de l’Est d’Europa fins els economistes neorricardians, que estan pròxims al keynesianisme. Situats entre ambdós extrems, es situen els que centren la seva atenció en les condicions de desigualtat en què es produeix el creixement econòmic, o els economistes radicals de la nova esquerra, preocupats per analitzar els mecanismes reals d’acumulació de les economies capitalistes modernes.
§ La globalització: Inspirada en els idees neoliberals i que ha portat un gran increment de desigualtats i injustícies socials, i generat també moltes 9 Anna Prats Marín corrents alternatives que propugnen una solució més justa i eficient dels problemes econòmics.
Tema 2. L’activitat econòmica L’activitat econòmica és la que porten a terme els éssers humans amb la finalitat de satisfer les seves necessitats i consisteix en la producció dels béns i serveis, en la seva distribució i utilització final.
2.1. Les necessitats humanes i els béns per satisfer-les El punt de partida de l’activitat econòmica són les necessitats humanes. Cap individu pot fer front a la vida social sense satisfer-les. Millors condicions de vida signifiquen més necessitats satisfetes i l’aparició d’altres noves qualitativament superiors.
Les necessitats humanes En parlar de necessitats ens referim a qualsevol tipus d’insatisfacció o carència, a tot allò que desitgem, però en parlar d’economia solament ens interessa aquella classe de necessitats la satisfacció de les quals requereix un determinat esforç, és a dir, les que no podem satisfer gratuïtament.
Tipus de béns S’anomenen béns a tot allò que satisfà les nostres necessitats, és a dir, qualsevol cosa material o immaterial que estigui disponible i que ens sigui útil als éssers humans per satisfer les nostres necessitats de qualsevol tipus. Dos tipus de béns: § Béns lliures: Són aquells que es troben gratuïtament a la nostra completa disposició sense que tinguem que fer cap tipus d’activitat específica per obtenir-los. Ex: aire, aigua, etc.
§ Béns econòmics: Són aquells que requereixen realitzar determinades activitats o esforços per satisfer amb ells les nostres necessitats perquè no es troben a la nostre lliure disposició.
Béns i serveis Sovint es sol distingir entre els béns i els serveis. La diferència és que un bé satisfà la necessitat per sí mateix, mentre que un servei és allò que satisfà alguna necessitat però a través d’algú.
També s’utilitza sovint el terme mercaderia per referir-se als béns i serveis que es converteixen en econòmics en ser obtinguts a través d’operacions de compra i venda, és a dir, de l’intercanvi.
10 Anna Prats Marín 2.2. L’intercanvi L’intercanvi és el procés que porta a produir els béns i serveis i posar-los a disposició dels diferents subjectes econòmics per que aquests puguin utilitzar-los per satisfer les seves necessitats.
Producció, distribució, intercanvi i consum Qualsevol procés d’intercanvi té quatre fases fonamentals, que responen a diferents tipus d’activitats econòmiques.
§ Producció: És el conjunt d’activitats dirigides a obtenir els objectius adequats a cada necessitat humana. Per produir béns els éssers humans ens organitzem aprofitant al màxim els beneficis possibles, i això ha donat lloc a que s’ha passat de formes de producció molt simples, individuals, familiars, a altres molt complexes que es realitzen en organitzacions més complicades als que anomenem empreses, que són les unitats a les que es porta a terme la producció de béns i serveis.
§ Distribució: Determina els ingressos amb els que va a comptar cada subjecte per poder adquirir més o menys proporció dels béns produïts. El que percep cada subjecte com a propietari de més o menys recursos serà la part que li ha correspost en el repartiment, i d’ella dependrà que pugui disposar de menys o més béns per satisfer les seves necessitats. Si una persona, per exemple, es queda en atur i no té més recursos, resultarà que la seva participació en la producció social de béns i serveis es reduirà notablement.
§ Intercanvi: Posa a disposició de cada subjecte la part de la producció que hagi adquirit amb els seus ingressos. En les economies més endarrerides i primitives aquests processos són bastant simples i es porten a terme a través de formes molt elementals de propietat i organització social entre les que predomina el bescanvi, que és una forma bàsica d’obtenir els béns que es necessiten. L’intercanvi en l’actualitat es fa al mercat mitjançant els diners.
§ Consum: Consisteix en el gaudi o utilització final pels subjectes d’allò produïts. Es tracta d’un acte molt individual, perquè el realitzem per satisfacció personal de cadascú de nosaltres, però que té una gran dimensió social. Els nostres gusts de consum, la nostra forma de consumir, el tipus de béns que preferim... estan influïts cada vegada més per la societat que ens envolten. Fins i tot molt sovint són els propis productors qui utilitzen la publicitat per modelar les nostres preferències de consum venent més fàcilment els seus productes.
Els diners 11 Anna Prats Marín En les societats avançades, el procés de canvi ja no es porta a terme a través del bescanvi, sinó mitjançant els diners, i la part de l’ingrés total que la distribució assigna a cada subjecte sol expressar-se també en unitats monetàries.
Els diners són qualsevol cosa que sigui generalment acceptada com a contrapartida en els intercanvis com a mètode de pagament.
Funcions dels diners: § Mitjà de canvi: serveix per afavorir l’intercanvi.
§ S’utilitza com a unitat de compte: en ell s’expressen els valors de tots els intercanvis.
§ Depòsit de valor: qui disposa de diners disposa de riquesa, de capacitat de canvi.
2.3. La producció i els factors productius Per obtenir béns i serveis finals que satisfacin les necessitats humanes amb el seu consum s’han de produir, i per això s’han d’utilitzar i combinar recursos previs, anomenats factors productius, que es classifiquen en treball, terra o recursos naturals i capital.
Els sectors econòmics § § § Sector primari: conjunt d’activitats productives que es basen en l’obtenció dels béns oferts per la natura i que inclou l’agricultura, la ramaderia, la pesca i la mineria. Es tracta d’un sector caracteritzat pel predomini del treball humà, excepte en els països o zones on s’han pogut capitalitzar aplicant màquines i instruments sofisticats.
Sector secundari o industrial: totes aquelles activitats productives basades en la transformació de matèries primàries per la obtenció de productes finals. Funciona gràcies a majors inversions, incorporant altes dosis de factors de capital i desenvolupant una àmplia divisió de treball. Inclou la industria i la construcció, encara que la última a vegades es considera separadament.
Sector terciari o de serveis: activitats orientades a proporcionar prestacions que son intangibles i que anomenem serveis, com l’educació, comerç, transport, comunicacions...
Els factors productius § Treball: esforç humà aplicat per realitzar alguna tasca en el procés de producció. Aquest esforç no té per què ser exclusivament material o físic, sinó que també considerem treball a l’aplicació de la nostra intel·ligència o dels nostres coneixements. Per a que el treball arribi a ser productiu necessita un ensinistrament, que haurà de ser major quant més especialitzat o qualificat sigui. El treball està recompensat pel salari.
12 Anna Prats Marín § § Terra: tots aquells recursos que proporciona la naturalesa i no solament l’espai terrestre. La seva disponibilitat depèn no solament de lleis naturals sinó també de la pròpia activitat humana. La recompensació de la terra és la renda.
Capital: Conjunt de productes que l’ésser humà utilitza per elaborar altres productes i no per la seva satisfacció immediata. Són els béns i serveis que s’utilitzen per produir altres béns i serveis. El capital està recompensat per l’interès. Hi ha dos tipus de capital: o Capital fix: instruments utilitzats en la producció que tenen una vida útil superior a un cicle de fabricació (ex: maquinària d’una fàbrica tèxtil o els ordinadors d’una empresa).
o Capital circulant: béns que estan en processos de preparació per al consum, i està format per matèries primes i existències en el magatzem (ex: peces d’una fàbrica d’automòbils).
2.4. Escassetat, elecció òptima i desigualtat Thomas Malthus pensava que mentre la població creixia de forma exponencial, els recursos creixien de forma aritmètica, i que per tant s’arribaria a una crisi anomenada catàstrofe malthussiana. El que Malthus no va considerar va ser que sempre hi ha una tecnologia que pot canviar les coses.
Els Neomalthusians ja no parlen tant d’aliments com feien els malthusians, sinó de recursos naturals no renovables. Pensen que hi haurà una crisi ecològica, que condicionarà no solament els aliments sinó que també la contaminació, el petroli, el gas natural... Són uns factors que frenaran el creixement.
L’elecció òptima i el cost d’oportunitat Per aconseguir que una elecció sigui la millor possible, que sigui òptima, és precís tenir en compte els costs i beneficis de tot tipus que comporta cada decisió, i en particular l’anomenat cost d’oportunitat. El cost d’oportunitat és allò al qual renuncies en prendre una decisió.
El concepte de cost d’oportunitat és útil per diferenciar entre avantatge absolut i avantatge comparatiu o relatiu que pot donar-se entre dos subjectes: § Avantatge absolut: es la que algú obté respecte un altre si és capaç de produir alguna cosa amb menys recursos.
§ Avantatge comparatiu o relatiu: es la que algú obté si és capaç de produir amb menor cost d’oportunitat, renunciant a la menys quantitat possible.
La Frontera de Possibilitats de Producció (FPP) La FPP és un model que ens permet mostra què, com i quant produeix una economia a partir d’un determinat estat dels coneixements tècnics. L’eficiència implica produir el màxim possible amb el mínim de recursos possibles. Totes les 13 ...