TEMA 2. El panarabisme. Nasser. El conflicte araboisraelià (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Història del Món Actual
Profesor A.S.
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 21/03/2015
Descargas 23
Subido por

Descripción

BLOC 3

Vista previa del texto

TEMA 2. El panarabisme. Nasser. El conflicte araboisraelià Els conflictes al Pròxim Orient: La creació de l’Estat d’Israel - Sèrie de països sotmesos al règim de protectorats internacionals sota vigilància de França i GB.
- Final 2a GM, context d’impacte (Holocaust), milers de jueus es reagrupen i es desplacen a Palestina, poblada d’àrabs i 600mil jueus, sota comandament britànic.
- Organització Haganah (malícia jueva): campanya d’agitació i d’atemptats per forçar retirada de GB i crear un estat jueu.
- 1947, una resolució de l’ONU = partició de Palestina en dos estats.
- 1948 acabà el comandament britànic i es proclamà l’Estat d’Israel, no reconegut per palestins i pels veïns àrabs.
- Expulsió dels palestins d’Israel i la seva reclusió en camps de refugiats = esclat primera guerra araboisraeliana (1948-1949), començant amb un atac de la Lliga Àrab que fou reprimit per Israel.
- 1949,armistici: triomf absolut d’Israel: reconeix la partició de Jerusalem en 2 zones i li atorga nous territoris, mentre que els palestins queden reduïts a 2 petites franges de Gaza i Cisjordània, sota administració egípcia i jordana.
Les conseqüències al món àrab - Les independències havien posat sobre la taula la vella qüestió de la identitat nacional àrab. Moviments nacionalistes àrabs. Oposen el nacionalisme àrab (majoritàriament panarabisme) a la prepotència de les antigues potències colonials europees.
- La creació de l’Estat d’Israel i la derrota en la primera guerra araboisraeliana proporcionaren l’enemic exterior capaç de cohesionar i de fer participar en el moviment panarabista als més indecisos.
- Els refugiats palestins contribueixen a mantenir viu el sentiment de la derrota.
- Derrota estrepitosa de la Lliga: conseqüències sobretot a Egipte, on la corrupta monarquia fou enderrocada per Nasser i s’hi proclamà una república que aconseguí la retirada de GB del Sudan i la nacionalització del canal.
- La derrota fou per Egipte una verdadera humiliació de la que es feia responsable a la monarquia i al govern per la seva submissió als interessos estrangers.
- Pel país s’estengué un sentiment nacionalista hostil a la presència estrangera (l’exèrcit anglès seguia al país i exercia un estret control sobre la zona del Canal de Suez): culmina amb el cop dels Oficials Lliures del 23 de juliol de 1952. La monarquia fou abolida i proclamada la república.
- Triomf de Nasser (1952): un dels líders més prestigiosos del món àrab, oposat al sionisme i al colonialisme occidental. S’aproxima al bloc de l’est.
- Egipte va fer revoltar el món àrab = naixement de noves repúbliques (Mauritània, Iraq...). Altres es convertiren en estats petrolífers, governats per monarquies tradicionals molt autoritàries i prooccidentals.
- Països islàmics es creà un moviment panarabista per ajudar-se entre ells i trobà un objectiu comú a Israel.
- Iran, jaciments petroli en mans de companyies estrangeres. Amb la voluntat de recuperar les riqueses nacionals = cop d’Estat que expulsà del poder el xa. Altre cop d’Estat (suport EUA) restablí el xa.
- Política d’occidentalització = oposició dels líders religiosos, que encoratgen un moviment islàmic d’oposició que enderrocà finalment el govern 20 anys després.
- L’aiatol·là Khomeynî, president d’una república caracteritzada pel fanatisme religiós.
Les guerres araboisraelianes - Països àrabs no acceptaren mai la situació creada després del 1949, ja que milers de palestins havien hagut d’abandonar les seves terres i no tenien un Estat propi, el qual s’intentà recuperar mitjançant la guerra.
- Pròxim Orient = zona de tensió mundial. EUA suport a Israel i països musulmans i URSS a Palestina.
Segona Guerra Arabo-israeliana - És en el context de la Guerra Freda on s’inscriu la segona guerra arabo-israeliana. La seva gènesi i desenllaç és ben conegut.
- Des de la guerra de 1948-49 no havien cessat les escaramusses a les fronteres d’Israel amb Síria, Egipte i Jordània.
- A aquesta tensió es sumà la decisió de GB i EUA de negar l’ajuda financera a Egipte per construir la pressa d’Assuan, degut als seus pactes amb països comunistes: permetia electrificar gran part del país i regar enormes extensions de terreny.
- Resposta de Nasser: nacionalitzar la Companyia del Canal de Suez, amb el suport de l’URSS. Respostes:  Britànica: usuari i partícip de la Companyia, com França, pensa que podrà repercutir directament en la seva economia.
 Francesa: era contrària al règim de Nasser perquè encoratjava les independències de les colònies, com Algèria. Juntament amb Israel decideixen intervenir.
- 29 octubre 1956: Israel ocupa el Sinaí fins la vorera est del Canal. França i GB, al·legant problemes de seguretat al Canal, presentaren un ultimàtum de alt al foc als contingents que, com estava previst, Egipte rebutjà.
- Era el pretext necessari per a que l’aviació franco-britànica bombardegés els aeròdroms i posicions egípcies.
- L’acció fou durament condemnada per l’opinió pública internacional. ONU ho considera una agressió contra un país sobirà, membre de Nacions Unides i membre fundador dels 51.
- EUA i URSS ho consideren una acció inacceptable, més pròpia del colonialisme que d’uns aliats considerats ‘’democràtics’’: presenten una resolució d’alt el foc que fou aprovat per l’Assemblea General de l’ONU (6 de novembre). Els cascos blaus pacíficament substitueixen l’exèrcit invasor.
- Hi ha que dir que l’URSS volia desviar l’atenció del que l’exèrcit roig estava fent a Budapest, aixafant una revolta dels hongaresos de demandes democràtiques i de canvi.
- El conflicte havia acabat amb un balanç poc previsible:  Egipte i Nasser foren els vencedors morals al resistir a una coalició de forces agressores tan important.
 Israel demostrà que en el futur s’havia de comptar amb la seva opinió davant qualsevol tema regional i, al mateix temps, aconsegueix acabar amb les escaramusses o allunyar-les de les seves fronteres essencials.
 EUA i URSS, que donà suport i aparegué com el defensor d’un país agredit per l’acció neocolonial, deixaren clar qui prenia les decisions internacionals i afinaren les seves estratègies, aliances i polítiques al Pròxim-Mitjà Orient.
 França i GB evidenciaren que l’hora de les potències colonials europees havia passat i que, en el futur, si volien tenir èxit en les seves accions haurien de comptar amb el suport d’un dels grans, preferentment, dades les aliances de la guerra freda, d’EUA.
- La guerra de 1956 inaugura al Pròxim-Mitjà Orient una dècada presidida per la figura de Nasser i el socialisme egipci. Victòria política de Nasser, que s’atraca a l’URSS, alineant-se amb el bloc de l’est.
- Ha estat el líder més carismàtic del món àrab fins el dia d’avui. A més, va ser el cap visible d’un nou sistema polític que pretenia trencar no sols amb el colonialisme sinó també amb les dictadures ultraconservadores islàmiques  socialisme àrab, al que s’hi afegiran molt aviat Iraq, Iemen, Líbia...
- Nasser:  Nacionalització de l’economia (banca, segurances, companyies de navegació, indústries pesants).
 Consolidació de l’hegemonia del partit únic: la Unió Nacional o Unió Socialista Àrab, des de 1962.
 Grans infraestructures: pressa d’Assuan, amb ajuda soviètica.
 Modernització de l’exèrcit egipci, amb ajuda de l’Europa Oriental (no sols l’URSS): enviarà 70mil soldats al Iemen que hauran de retirar-se davant la nova invasió israeliana a Egipte.
 Expansió del nassarisme, del socialisme àrab.
-També voldrà aconseguir la unió amb Síria i, després del cop d’estat d’Abd el-Salam Aref (1963), també amb Iraq.
- 1958: Egipte i Síria formaren la República Àrab Unida (RAU), a la que s’afegí Iemen. Projecte panarabista d’unió entre els països.
- No obstant, l’hegemonia egípcia i la subordinació dels interessos siris en la direcció de la RAU portà al règim de Damasc a denunciar el tractat de la Unió el 1961.
- 1962-63: nous intents de revitalitzar la RAU amb la participació de Síria i Iraq, però les discrepàncies del partit Bazz dels dos països no va fer possible la unió.
Partit Bazz (‘’regenerador’’): es defineix com un partit socialista d’arrels àrabs. Reivindica la creació d’una nació àrab, implantant el socialisme. Reivindica, a més, l’arabitat d’una sèrie d’ex-colònies, amb la intenció de crear una nació d’aquestes juntes perquè es consideren d’un mateix tronc (mateixa llengua). Tenen en comú poca cosa més que la llengua, és una gran heterogeneïtat. Per això es produeix un drama en la reivindicació d’una nació àrab, ja que hi ha manca de referències comunes, només la llengua, són àrabs perquè parlen àrab (encara que dialectes molt diferents). Fins i tot tenen diferent religió. Per tant, el discurs es farà sense connotacions religioses (per no excloure, per exemple, els cristians àrabs), serà polític, lingüístic i part cultural. El nacionalisme àrab o panarabisme serà un fracàs.
Una cosa és la retòrica panarabista i l’altre portar-ho a la pràctica.
- Des d’inici 60s, la estabilitat interna contrasta amb el deteriorament de les sempre difícils relacions amb els estats àrabs veïns: - Exigència de Nasser de que les forces de l’ONU abandonin el Sinaí.
- Problemes amb Egipte al Golf d’Acaba.
- Accions armades dels palestins.
- Tensió a les fronteres amb Síria i Jordània.
- Discrepàncies pel repartiment d’aigües del Jordà amb el Líban, Síria i Jordània.
- Pacte de defensa entre Egipte, Jordània i Iraq (maig de 1967) que Israel considerà com un atemptat directe a la seva seguretat territorial.
 Els ingredients per a una nova guerra araboisraelianam estaven servits. El context internacional i la situació creada per la guerra de 1956 als països àrabs convertirien el ineludible enfrontament en una guerra en dos actes:  1967: la guerra dels Sis Dies.
 1973: la guerra del Yom Kippur.
Tercera Guerra Arabo-israeliana (dels Sis Dies) - Per prevenir una possible ofensiva àrab, Israel colpejà primer. Havien observat que es produïa un parèntesi en el canvi de vigilància (d’uns minuts) en els aeròdroms egipcis. A més, el radar estaria desconnectat perquè en aquell moment un ministre egipci viatjava en avió prop d’allà.
- Aprofiten la situació, i el dia 5 de juny de 1967 un raid de l’aviació israeliana destruïa la força militar aèria d’Egipte, que no va tenir temps ni de fer sortir dels aeròdroms militars la seva aviació.
- Poc més tard, l’operació es repetia sobre els aeròdroms de Síria, Jordània i Iraq, que també perderen la seva capacitat ofensiva aèria.
- A continuació, l’exèrcit israelià ocupa el Sinaí i, en 4 dies, arriba al Canal de Suez, tallant la retirada a l’exèrcit egipci.
- A més, prenen Jerusalem i la Cisjordània, i llancen una ofensiva a la regió del Golan, d’on desallotjà als siris penetrant 15 km.
- 10 de juny: alt el foc, per resolució anterior de l’ONU.
- En sis dies, Israel havia aconseguit els seus objectius: ocupar unes extensions de terreny suficients (Gaza, Cisjordània, Golan i el Sinaí) que, en el futur, previndrien amb temps suficient de qualsevol acció hostil de tres dels països àrabs veïns.
- Resolució 242 aprovada pel Consell de Seguretat de l’ONU (novembre 1967), exigeix la retirada d’Israel dels territoris ocupats. Una mateixa resolució en dues llengües, diferències interpretatives: - Francès: ‘’dels territoris ocupats’’ = tots els territoris. Definició a la que s’agafa Palestina.
- Anglès: ‘’de territoris ocupats’’ = sembla que no es refereix a tots. Definició a la que s’agafa Israel.
- La resolució 242 de l’ONU reconeixia el dret a la sobirania i la integritat de l’Estat d’Israel, però, al mateix temps, denunciava l’adquisició de territoris per la guerra, sol·licitava la retirada d’Israel dels territoris ocupats i instava a solucionar el tema dels refugiats palestins, encara que sense mencionar el dret a constituir un Estat palestí.
 Conseqüències de la guerra:  Nous territoris ocupats que internacionalment no es reconeixen.
 Conseqüentment, nous refugiats palestins.
 Inici dels assentaments israelians a Gaza i Cisjordània, la qual cosa afavorirà l’emigració internacional a aquests llocs de jueus (molts sud-americans) per tal de consolidar aquests assentaments.
(després de la desaparició de l’URSS als 90s es produirà una nova emigració jueva de les ex-repúbliques soviètiques: Bielorússia, Ucraïna...)  Trencament de les referències identitàries de la societat israeliana: fins 1967 tothom tenia molt clar que Israel era el que havia reconegut la comunitat internacional i no pensaven d’anar més enllà. Però van sortint grups partidaris d’un ‘’gran Israel’’, de recuperar i abraçar els territoris bíblics.
- 1969: nou govern, presidit per Golda Meir, que intenta obrir negociacions amb els àrabs, que fracassen.
- La gran derrota àrab a la Guerra dels Sis Dies = accelera l’autonomia de la OAP respecte als règims àrabs i crea un sentiment de frustració col·lectiu que fou propici a tot tipus d’enfrontaments interns i entre els governs àrabs i els palestins que aprofitaven les seves bases i campaments a Jordània i el Líban per a atacar Israel.
- OAP es va distanciant de les posicions egípcies a mesura que la fracció d’Al-Fatah es feia amb la majoria, optava per la lluita armada contra Israel, imposava a Yaser Arafat com a president (1969) i elaborava les bases d’un futur Estat palestí.
- A Jordània, per exemple, país que havia perdut la rica Cisjordània i havia incrementat el nombre de refugiats palestins en uns 200mil, Hussein, davant el creixent poder polític dels palestins al regne, decidí la seva expulsió en una sagnant operació de l’exèrcit jordà: ‘’Setembre Negre’’ de 1970.
Quarta Guerra Araboisraeliana - 1973: Egipte presentà a Israel un projecte de pau negociada que fou rebutjat i els primers decidiren desbloquejar la situació per mitjà d’un cop de força, i les tropes egípcies i sirianes atacaren el dia del Yom Kippur (festa sagrada dels jueus, el dia del Perdó): 6 octubre de 1973.
- Per primera vegada els àrabs mostren el poder militar: l’exèrcit egipci atacà per sorpresa les tropes israelianes estacionades al Canal de Suez des de 1967 i avançà per la península del Sinaí.
- Al mateix temps, l’exèrcit siri iniciava una ofensiva als Alts del Golan i atacava Galilea.
- L’exèrcit d’Israel perdia terreny i la seva força de dissuasió nuclear va estar a punt d’enlairar-se en els primers dies del conflicte.
- No obstant, al cap de dues setmanes Israel prenia la iniciativa:  Creuava el Canal de Suez, s’aproximava a El Caire i deixava atrapat al Sinaí a la meitat de l’exèrcit egipci atacant.
 Al nord, després del combat de carros més important des de la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit siri havia d’arreplegar-se, perdia les posicions dels Alts del Golan i Damasc quedava a tir de l’exèrcit israelià.
- A mig termini, conseqüències de la guerra: nova reestructuració del poder a la regió i dins de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) i una important elevació dels preus del petroli que repercutí molt negativament en les economies del Japó i la CEE.
- Les implicacions sobre l’ordre econòmic i estratègic mundial són tan evidents que molts han vist la mà de la diplomàcia nord-americana, i del llavors secretari d’Estat, Henry Kissinger, en particular, en els preparatius i la solució del conflicte.
- La forma en que es resolgué la guerra serví, sobretot, per a reforçar el paper d’EUA a la zona i al món en general: 1. Utilització del petroli com arma política. El panislamisme moderat i prooccidental obtenia una clara victòria sobre el panarabisme radical i prosoviètic.
2. Economia EUA molt poc afectada per la reducció de la producció de petroli, només en un 5%, i per l’increment dels preus en un 70%, ja que només el 6% de les seves importacions de cru procedien de la zona (i a més EUA és un important productor de petroli).
Pel contrari: la CEE i Japó, aliats polítics d’EUA però competidors econòmics, es veieren fortament afectats per la reducció de la producció i l’alça dels preus del petroli. Ja que depenien en gran mesura de les importacions de cru del Pròxim Orient (França 96% del petroli que consumia, Gb el 75%...).
3. EUA obté una gran influència estratègica a la zona del Golf i a la OPEP a través dels seus aliats, Aràbia Saudí i Iran.
- Finalment, amb la negociació d’una pau no humiliant, Egipte recuperava el control del Canal de Suez (tancat des de la guerra dels Sis Dies) i dels camps petrolífers del Sinaí, vitals els dos per a la castigada econòmica egípcia.
- Israel obtenia, sobretot, una futura i desitjable tranquil·litat en les seves fronteres occidentals.
- Al mateix temps, la principal i més prestigiosa potència àrab de les dues dècades anteriors no sols quedava neutralitzada sinó que, el 1975, Sadat (Nasser havia mort el 1970 i ell era el seu substitut) rompia pràcticament amb l’URSS, s’inclinava progressivament cap a postures prooccidentals i es convertia en el principal assegurador de la seguretat israeliana:  1977: Sadat visita Jerusalem (primer líder egipci que ho fa) i pronuncia un discurs històric al parlament d’Israel propugnant la pau i finalment ho aconsegueix a:  1978: Acords de Camp David entre Egipte i Israel, pau, ratificada a:  1979: Washington, tractat de pau entre Egipte i Israel.
 1980: els dos països estableixen relacions diplomàtiques (Egipte serà expulsat de la Lliga Àrab, considerat un traïdor per firmar amb Israel).
 1980-82: Israel abandona el Sinaí (ja que Sadat garanteix la pau a la frontera) i Egipte recupera definitivament el control directe dels jaciments de petroli i el control i la navegabilitat del Canal de Suez.
- Com a compensació a l’acció d’Israel de tornar el Sinaí: uns anys abans, octubre 1974, l’ONU reconeixia a l’OAP com el representant legítim del poble palestí.
- Es tancava així el primer acte del procés que havia de donar una creixent hegemonia a EUA al Pròxim Orient i consolidar, a la vegada, un nou ordre a la zona capaç de garantitzar l’existència d’Israel i el seu reconeixement pels Estats àrabs veïns.
- El segon acte s’obriria amb la guerra del Golf i tindria com a protagonista a Sadam Hussein.
El problema palestí - Palestins, víctimes principals: s’organitzaren per donar força a les seves reivindicacions i per exigir la creació d’un Estat palestí = sorgeixen diferents organitzacions de resistència (Organització per a l’Alliberament de Palestina – OAP, 1964, Yasser Arafat).
- OAP, acció directa i terrorista contra Israel i els seus col·laboradors. Suport dels països àrabs a l’OAP: intervenció militar d’Israel contra el Líban i un atac sistemàtic als camps de refugiats.
- Dècada 1970, OAP abandona la violència, decisió per la qual va rebre el reconeixement de l’ONU.
- 1978, acords de Camp David, apropament diplomàtic per iniciativa del president americà Jimmy Carter: Egipte reconeix Israel, que abandonava el Sinaí. Palestina es mostra disposada a obrir negociacions per aconseguir el seu estat i a reconèixer l’estat d’Israel.
- 1987, OAP promou un moviment d’insurrecció civil de la població àrab dels territoris ocupats per Israel: la intifada. 1988, proclamen l’Estat palestí. 1991, Conferència de Madrid per iniciar les negociacions entre les parts.
- Acords d’Oslo (1995), creació d’unes zones autònomes a Jericó i a Gaza governades per una autoritat palestina, presidida per Yasser Arafat, i l’inici d’un període de transició cap a la constitució d’un estat palestí.
- Incompliments constants d’Israel i la persistència del terrorisme palestí = segona intifada (setembre del 2000) i sobretot el creixement d’organitzacions palestines radicals (Gihad Islàmica, Hamàs).
- Conflicte no acabat = un dels focus de més inestabilitat del món.
...