TEMA 3 – LES DEMOCRÀCIES REPRESENTATIVES: Teoria, institucions i conseqüències. (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 2
Subido por

Descripción

Apunts de Ciència Política, professor Abel Escribà. Fidels als power points i ampliats amb el que diu que no està al power.

Vista previa del texto

TEMA 3 – LES DEMOCRÀCIES REPRESENTATIVES: Teoria, institucions i conseqüències.
Sistema Liberal: elements - - Drets i llibertats individuals: preval l’opció negativa de llibertat i es cerca protegir l’àmbit privat de les ingerències i abusos dels poders públics.
Concepte liberal d’igualtat: tots els ciutadans són iguals davant la llei i tenen els mateixos drets. Així tots els ciutadans seran jutjats per les mateixes lleis i tribunals.
Separació de poders i principi de representació: la separació funcional de poders busca limitar el poder estatal fent que els poders es controlin i col·laborin entre ells. El principi de representació fa que la sobirania nacional no s’exerceixi directament, si no que triï els seus representants mitjançant eleccions. El Parlament controla el poder legislatiu.
Principi de legalitat: els poders públics han de complir i respectar les lleis.
Separació entre estat i societat civil: la societat és una societat pluralista, on els individus poden organitzar-se de manera lliure i plural d’acord amb els seus interessos o principis morals. L’estat se separa de l’església. A causa del pluralisme, les decisions s’hauran de prendre per majoria.
Teoria Liberal: John Locke El liberalisme clàssic s’inicia al segle XVII amb Locke i el seu pensament polític: TWO TREATISES OF GOVERNMENT.
John Locke (1638-1704) se situa després de la guerra civil anglesa i la seva obra està inspirada en la crítica a Hobbes i pel context polític que viu amb la restauració monàrquica limitada (per lleis i parlament).
Com Hobbes, Locke és un individualista, però se separa del primer en fer-se la pregunta lògica de, si l’objectiu de l’estat es protegir els individus dels altres individus, qui protegeix els individus d’un estat absolut? Segons Locke, tots els homes pel fet de ser-ho tenen uns drets naturals individuals: dret a la vida, dret a la llibertat, i dret a la propietat. I dret a la revolució per actuar contra la tirania: Liberal anglès del s.XVII que dissenya la columna vertebral del liberalisme polític.
Locke separa dos poders, l’executiu i el legislatiu. El segon és exercit pel parlament, la institució central, on els ciutadans hi són representats a través d’eleccions limitades (sufragi restringit) on voten els propietaris.
L’executiu es troba limitat ja que no promulga lleis i ha de governar segons aquestes.
Les tesis de Locke van influir de manera determinant en la Revolució Gloriosa de 1688, en la Revolució Francesa i el pensament Il·lustrat, i en els revolucionaris americans.
Dissenya la separació de poders. Però nomes separa el poder executiu i el poder legislatiu, que ha de recaure en un Parlament que és votat a traves de sufragi censatari per raons de propietat i riquesa (de classe).
Ens parla el principi de legalitat. Diu que el poder està subjecte a les normes.
Gran influència a les Revolucions... La revolució com a garantia última de la protecció dels drets dels individus.
Teoria Liberal: Montesquieu El principal exponent del pensament Il·lustrat és Montesquieu (1689-1755).
- Obra principal: L’Esperit de les Lleis.
Ell és qui estableix de manera més estructurada la separació de poders, establint també el poder judicial com a tercer poder separat.
És qui teoritza sobre la separació dels tres poders que tenim avui en dia.
Teoria Republicana de la democràcia A la teoria liberal de l’Estat s’hi contraposa generalment la teoria republicana.
De la teoria republicana se’n deriva un model de democràcia allunyat del model liberal, és el model democràtic-participatiu. Aquest model té les seves arrels en la democràcia atenenca, on destacava la participació directa dels ciutadans lliures en l’assemblea.
Quan les discussions sobre el model de democràcia revifen a partir del segle XVIII, els partidaris del model liberal refusen el model participatiu per ser inestable i perillós ja que massa poder es concentra en l’assemblea, i la participació extensiva pot donar lloc a radicalismes.
La mida dels estats moderns fa inviable un sistema de participació directa, per això els autors d’aquesta corrent fan valoracions i propostes adaptades del model grec.
El principi bàsic de la relectura moderna de la democràcia directa és que resulta insuficient fer girar la definició de democràcia al voltant de la idea de protecció dels interessos individuals. Tal noció ha de ser contrapesada amb l’exigència de participació política ciutadana.
Aquesta participació serveix per i) garantir l’autogovern col·lectiu, i ii) aconseguir una ciutadania informada i compromesa amb el bé públic. La deliberació col·lectiva dels afers públics genera, doncs, autogovern i civisme.
Es contraposa a la teoria liberal.
Neix en paral·lel a la teoria liberal que diu que el liberalisme nomes centra la llibertat negativa (atenció en la vida privada). Ells proposen que el que hi ha d’haver és llibertat positiva (participació en l’esfera publica).
Teoria republicana: Jean Jacques Rousseau Rousseau fa efectiu l’autogovern del poble de la manera següent: per garantir-lo la gent ha de participar directament en assemblea. La divisió de poders és mentida.
Ara be, això no ens pot passar quan la mida dels estats és inviable tenir una assemblea. I per tant, el que hem de tenir és una assemblea de delegats, no representants. No hi hau n principi representatiu. La iniciativa legislativa ha de ser popular. Si la assemblea pren una decisió en un cas extrem, el que es decideixi ha de ser ratificat per referèndum.
Rousseau dóna molta importància a la dimensió col·lectiva per a la qualitat moral del individu.
El concepte clau elaborat pel Rousseau és de la “voluntat general”, desenvolupat a la seva obra El Contracte Social. Aquesta voluntat és diferent per a cada societat, és el bé col·lectiu, i no equival a la suma de les voluntats individuals.
La finalitat de les institucions polítiques serà cercar aquesta voluntat i fer polítiques en favor seu. L’organització de l’estat ha d’estar feta conforme a la voluntat general, per això Rousseau és molt crític amb la separació de poders, tot defensant el poder de l’assemblea on les decisions es prenen per deliberació.
L’òrgan bàsic és, doncs, l’assemblea directa dels ciutadans sense representants, allí on el tamany de la comunitat ho permeti. En estats amb molta població l’assemblea és de delegats, però la iniciativa legislativa és popular. Si la proposta prové de l’assemblea, aquesta s’ha de ratificar en referèndum. La sobirania és popular, és el poble el sobirà i per això Rousseau s’oposa a la representació.
INSTITUCIONS DEMOCRÀTIQUES El Parlament Es la institució central del sistema democràtic liberal. S’hi representa la sobirania nacional i en aquest recau el poder legislatiu. El parlament, per tant, duu a terme una sèrie de funcions essencials: - La funció representativa: ha de reflectir la pluralitat de la societat.
La funció legitimadora: com que és qui representa el lloc on resideix en ultima instancia el poder, el Parlament és qui legitima les lleis que s’aproven.
- La funció de control legislatiu: només el parlament pot aprovar les lleis que regulen la vida dels ciutadans.
- La funció de control polític: ha de controlar l’acció del govern, el poder executiu.
Estructura: - Unicamerals (Dinamarca, Suècia, Noruega, Nova Zelanda, etc.) Bicamerals: trobem la cambra alta i la cambra baixa (ciutadans). (Espanya, Alemanya, EUA, Regne Unit, etc.).
o Territorials o Conservadors o Simètric (USA) o Asimètric (Espanya, Gran Bretanya) El cas més normal és l’estructura bicameral, que no respon sempre als mateixos plantejaments sobre el principi de representació que resideix en cada cambra.
La cambra alta representa un contrapès a la cambra baixa, però aquest contrapès pot respondre a diferents criteris.
Hi ha, per tant, tres tipus de cambres diferents: - La de representació popular à Cambra baixa - La de representació territorial à Cambra alta - La de notables à Cambra alta La combinació d’aquests tipus de cambres configura dos tipus diferents de bicameralisme: - - Al bicameralisme territorial o federal la cambra alta és la cambra de representació territorial, on cada territori, regió o estat federat hi té el mateix pes representatiu (amb petites variacions). Les cambres de representació territorial poden ser escollides pels votants (el poble) o poden ser designades per d’altres institucions (com els governs o parlaments subestatals), o una combinació dels dos.
Al bicameralisme conservador, en canvi, com al Regne Unit, a la cambra alta hi són representats certs estaments o classes socials. L’origen de tal sistema es troba en les reticències de certs sectors socials a l’extensió del sufragi universal; així, la cambra alta actua com un mecanisme de contenció o correcció de les decisions dels representants populars. A la Cambra dels Lords hi ha representats membres hereditaris (pertanyents a la noblesa), bisbes de l’Església Anglicana (Lords Spiritual), i per Lords designats pel monarca a proposta del govern.
*Espanya: bicameralisme (Congrès i Senat) asimètric (Congrès té més poders).
Organització La presidència del parlament i la mesa que l’assisteix (vicepresidents, secretaris, etc.). Aquest òrgan és el responsable de l’ordenació dels debats parlamentaris i de l’administració de la institució. El president i els altres components són escollits entre els membres de la mateixa cambra.
Els membres de la cambra (representants) s’agrupen segons afinitats polítiques, generalment segons el partit, i constitueixen grups parlamentaris. Cada grup escull un líder o portaveu. Els grups estructuren el funcionament de la cambra.
Els treballs del parlament es desenvolupen en comissions i el plenari. Les comissions reuneixen a un grup de diputats que s’especialitzen en assumptes d’un mateix àmbit: hisenda, defensa, educació, etc. Aquestes comissions es constitueixen respectant la proporció que les diferents forces tenen a la cambra. A les comissions es discuteixen els textos i s’arriba a acords. Després és al plenari on es fa el debat i la votació final.
El Poder Executiu L’executiu o poder executiu és l’encarregat d’aplicar i implementar les lleis aprovades pel parlament.
El poder executiu té les següents funcions polítiques: - Exercir la direcció general de la política de l’estat i el lideratge en situacions de crisi o emergència. (Tasca 1) - Dissenyar i supervisar la implementació de les polítiques públiques i dirigir els serveis de les administracions. (Tasca 2) - Assumir les tasques cerimonials del lideratge i representació de l’estat.
(Tasca 3) Dintre del poder executiu trobem dos tipus: - Executius dualistes: el poder executiu està composat per dues institucions; el Govern i el Cap d’Estat. Exemple: Itàlia, França.
o Govern: format per un cap de govern (primer ministre) i els seus ministres. En general correspon al govern les tasques efectives (la 1 i 2 anteriors).
Cap d’estat: generalment li correspon la funció cerimonial i simbòlica nº3, i per tant, no té cap poder polític real. Trobem dos tipus: § Monarca: el cap d’estat ocupa el seu lloc de manera vitalícia i per successió dinàstica.
§ President de la República: li correspon la tasca nº3 però, en aquest cas, és triat o bé pels ciutadans en eleccions directes o pel Parlament. En alguns casos, de manera mixta.
Els executius duals són característics de la majoria dels països europeus de tradició parlamentària. També tenen un executiu dual els sistemes semipresidencials. La denominació d’executiu dual respon al fet de què està ingrat per dues institucions: el govern i el cap d’estat.
o Li correspon al govern la funció efectiva d’impulsar i coordinar les grans decisions polítiques, dirigint els serveis de les administracions. El govern és un òrgan col·legiat, integrat per un president de govern o primer ministre i un nombre variable de ministres. En els sistemes amb executiu dual, el govern emana o és resultat d’una majoria parlamentària. El primer ministre ha de rebre l’aprovació parlamentària del parlament ja sigui en forma d’elecció o en forma de moció de confiança. Per aquest motiu, el govern respon dels seus actes davant del parlament. El cap de govern, però, té la capacitat de dissoldre el parlament i convocar només eleccions (anticipades).
El segon òrgan de l’executiu dual és el cap d’estat i acostuma a exercir una funció essencialment cerimonial i simbòlica. El cap d’estat ostenta la representació exterior i interior de l’estat: és la figura que simbolitza a la comunitat política i té un rol bàsicament cerimonial.
- En les monarquies hereditàries, el cap d’estat ocupa el seu lloc de manera vitalícia i per successió dinàstica.
- En les repúbliques, el cap d’estat o president de la república es escollit per un mandat de duració variable segons els països. Segons els casos, aquesta elecció correspon al parlament, als ciutadans en eleccions o a una assemblea mixta on participen parlamentaris i compromissaris.
L’excepció a això són els sistemes semi-presidencials, on el cap d’estat (president de la república) disposa de facultats de major entitat i la seva influència política no és només simbòlica, sinó efectiva. Per exemple, se li adjudiquen dues facultats importants: el dret de dissoldre el parlament i el poder de nomenar i cessar al primer ministre o president del govern.
- Executiu monista: una sola figura s’encarrega de totes les tasques de l’executiu; el president. En la seva figura trobem les tres tasques; és alhora cap d’estat i cap de govern. Té consellers, però les decisions són responsabilitat única del president.
Els executius individuals o monistes són propis dels sistemes presidencials com el dels EUA. En aquest cas l’executiu consta d’un sol òrgan: el President.
Aquest president acumula tant les facultats i poders efectius com les simbòliques o cerimonials. La seva elecció es produeix generalment mitjançant sufragi universal directe per a un mandat temporal fixat per la constitució.
Aquest president tria lliurement als seus secretaris o ministres. En aquest sentit, en l’executiu monista no existeix un govern com a òrgan col·lectiu; la presidència és el centre de l’acció executiva.
Relacions Executiu-Legislatiu Segons les relacions entre poder legislatiu i executiu, tenim tres tipus de règim o sistema democràtic: - - - Sistemes Parlamentaris: Exemples: Alemanya, Espanya. Els ciutadans, com electors, trien a través del seu vot, només el Parlament. Aquest Parlament vota i tria un cap de govern. Això implica que, si el Parlament l’ha triat, el Parlament el pot destituir mitjançant la moció de censura (a proposta del Parlament) o la qüestió de confiança (el president proposa la qüestió per saber si el Parlament encara confia en ell). El primer ministre pot dissoldre el Parlament i convocar eleccions anticipades. En aquest cas, l’executiu és triat pel legislatiu, emana d’aquest. El cap d’estat no té capo poder executiu efectiu. En aquest sistema és més senzill que en un presidencialista assignar responsabilitats perquè se sap que és el govern qui fa les propostes i el Parlament normalment no les toca i les aprova, i en canvi, en les presidencialistes això darrer és molt més difícil.
o Monarquies parlamentaries: Exemple: Espanya. Rei/Reina.
o Repúbliques: Exemple: Alemanya. President/Presidenta.
Sistemes Presidencials: Exemple: Brasil, EEUU. Els electors trien, per una banda, Parlament i, per l’altre, el President. El president ostenta el seu poder per un període fixat a la Constitució i el Parlament no el pot fer fora perquè no és el Parlament qui el tria. El president té el poder de vetar lleis que han estat aprovades pel Parlament. La separació de govern fa que la majoria de decisions s’hagin de prendre arribant a un acord i si el parlament i el president són de partits diferents pot ser una solució problemàtica de bloqueig polític (no es prenen decisions perquè un no accepta la de l’altre i viceversa).
Sistemes Semi-Presidencialistes: Exemple: França. Els votants escullen al parlament i al cap d’estat i aquests dos trien al cap de govern. El govern necessita la doble confiança. El president nomena el cap de govern i el parlament pot acceptar-lo o no. El president té més poder executiu que un president de república parlamentaria. El president pot dissoldre el parlament i convocar eleccions anticipades. També pot cessar al cap de govern.
Mirar diapositives power 3a Els Estats del Benestar Els estats liberal-democràtics i socials o estats del benestar són el resultat de la intervenció a gran escala de l’estat en societats democràtiques basades en una economia de mercat. L’Estat passa a intervenir massivament en la economia per tal de garantir aquestes condicions mínimes. L’estat esdevé regulador (no deixa funcionar lliurement el mercat), benefactor (pensions, subsidis...) i empresari (hi ha determinats béns i serveis que produeix directament l’Estat à educació, transport, sanitat...). Aquests estats s’estableixen generalment en el context europeu després de la 2a Guerra Mundial però a principis del 70 entra en crisi.
Els estats liberal-democràtics i socials o estats del benestar són el resultat de la intervenció a gran escala de l’estat en societats democràtiques basades en una economia de mercat.
L’Estat passa a reconèixer i garantir tota una sèrie de drets socioeconòmics als ciutadans i a intervenir en l’economia.
L’Estat passa a ser: regulador, benefactor i empresari.
Aquests estats s’estableixen generalment al context europeu occidental després de la 2a Guerra Mundial com a resposta a la crisi de postguerra evitant l’expansió del comunisme i el ressorgiment del feixisme.
L’estat del Benestar: Debat i Crisi A principis del 70, les crisis del petroli i la decisió als EUA de no mantenir la convertibilitat del dòlar en or poden fi a una etapa de creixement. Els governs van començar a tenir problemes per mantenir les polítiques de base keynesiana. Atur i inflació comencen a créixer al mateix temps, no com abans.
Als 80 Reagan i Thatcher comencen a aplicar noves mesures neoliberals.
Des del neoliberalisme es critica l’Estat de Benestar per dues raons: - - Crisi de governabilitat i sobrecàrrega de l’estat: crisi originada per la intervenció de l’estat i el creixent nombre de demandes que això provoca.
La competència electoral i la competició entre grups d’interès acaba multiplicant la despesa pública i les funcions atribuïdes a l’estat.
L’Estat de Benestar desincentiva l’activitat econòmica en fomentar el parasitisme social i la reducció d’inversions degut a l’alta càrrega impositiva que suporten empresaris i innovadors i la manca de productivitat del creixent sector burocràtic.
A la pràctica les polítiques es transformen i passen a adoptar-se diferents mesures: - Reducció de la despesa publica i social Polítiques d’oferta i no de demanda Reforma de l’Estat del benestar: control de la inflació com a primera prioritat i una manera de fer-ho és treure de les mans i del joc democràtic la política monetària i posar-la en mans dels Bancs Centrals.
Privatització i reconversió dels sectors econòmics ineficients i privatitzacions d’empreses públiques.
L’estat del Benestar: Models Trobem tres models que es diferencien per les característiques següents: - Cada un dels règims es caracteritza per la relativa centralitat que el mercat i l’estat tenen com un dels mecanismes de producció de benestar. La interacció entre els dos dona lloc a diverses combinacions.
- Els règims de benestar es diferencien entre ells per la intensitat de la desmercantilització que les seves polítiques provoquen.
La desmercantilització és la reducció de la dependència que te l’individu respecte el mercat. El grau de desmercantilització d’un sistema de benestar es mesura per: o Les condicions d’accés a la cobertura social o El temps màxim que es pot gaudir d’aquesta cobertura (a més cobertura, més ampli és el grau de desmercantilització.
o Percentatge de població sota cobertura (extensió) o Per la taxa neta de reposició d’ingressos (com més alta la taxa, més desmercantilització.) La taxa calcula, per exemple, si cobrava 2000 euros i ara l’atur em dóna 1000 euros, la taxa és del 50%.
- Si l’estat del benestar busca reduir desigualtats socials existents, és a dir, les conseqüències que la intervenció de l’estat té en l’estructura social.
Els tres models: 1. Model liberal: Aquest estat no redueix desigualtats, les estigmatitza. El seu impacte sobre la estructura social és nul.
Es caracteritza per l’ajuda només a aquells que demostren no tenir recursos. Les transferències universals són reduïdes o inexistents. Només s’afavoreix a aquells amb ingressos més baixos.→ Assistencialisme L’estat busca estimular el mercat, ja sigui de manera passiva (oferint poca cobertura), o activa (fomentant l’ús de plans privats). Es tracta, doncs, d’un sistema basat en el seu finançament i provisió en el sector privat.
L’efecte desmercantilitzador és mínim, el impacte sobre l’estructura social és nul, i la cobertura dels drets socials és reduïda.
Exemples: EUA, Austràlia, Canadà.
2. Model Corporatista: Neix amb l’Alemanya de Bismarck. Els béns i serveis es paguen per la contribució de treballadors. Qui més paga, més rep. Estem mantenir i reproduint diferencies de classe i status.
Allò que es persegueix a través de la intervenció pública és el manteniment de les estructures i estatus socials ja existents.
Els drets socials se subordinen a aquest objectiu i l’efecte redistributiu és de fet reduït. Serveis socials limitats. La política social és clarament subsidiària, és a dir, intervé quan altres mecanismes (la família, la dona) fallen. Exemples: Alemanya, França.
El sistema es finança principalment a través de les contribucions socials (d’empresaris i treballadors), i els beneficis (tipus i extensió de la cobertura) estan supeditats a aquestes contribucions.
L’estat afavoreix el model tradicional de família, amb l’home que treballa fora i la dona a casa, tenint cura de fills i avis. Per això aquests EB no inclouen en general serveis socials per aquest tipus d’atenció.
3. Model Socialdemòcrata: Tots els bens i serveis són de base universal i es financen mitjançant els impostos progressius directes de la ciutadania. Qui té més es beneficia igual que qui té menys. Qui més té, més paga.
Es basa en la universalització plena i la màxima desmercantilització.
A nivell d’estructura social busca reduir les diferències de classe i estatus social entre els grups.
Es busca la maximització de la independència individual, i els serveis socials tenen aquest objectiu al darrere (especial atenció a la dona).
L’Estat de Benestar es finança a través d’impostos generals i universals, com ‘impost sobre la renda.
Els beneficis i serveis són universals independentment del nivell de renta.
La gran prestació de serveis socials facilita la creació de llocs de treball. Exemples: països nòrdics   ...