TEMA 1 - LA POLÍTICA, EL PODER POLÍTIC I L’ESTAT (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Ciencia Política
Año del apunte 2015
Páginas 15
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 7
Subido por

Descripción

Apunts de Ciència Política, professor Abel Escribà. Fidels als power points i ampliats amb el que diu que no està al power.

Vista previa del texto

T.1 – LA POLÍTICA, EL PODER POLÍTIC I L’ESTAT LA POLÍTICA Què és la política? Definicions Trobem dues definicions: - La política és aquella activitat col·lectiva dels membres d’una comunitat que té l’objectiu de regular i processar (NO solucionar) els conflictes socials entre aquests amb el resultat d’una presa de decisions col·lectives que obliguen a tots els membres d’aquesta comunitat.
- Activitat mitjançant la qual els grups humans prenen decisions col·lectives.
Origen La política existeix perquè els essers humans vivim en comunitat. Això es deu a la necessitat de sobreviure. Aleshores, els humans veiem que si vivim en comunitat podem optar a dos elements bàsics per la subsistència: El benestar material La seguretat Així doncs, com que l’home és racional viu en comunitat perquè sap que els elements anteriors es generen més fàcilment d’aquesta manera. Direm, doncs, que l’essència de viure en comunitats és estrictament racional.
• • El problema és que al viure en comunitat s’originen conflictes i aquests poden acabar destruint el motiu pel que ens unim: aconseguir fàcilment els elements anteriors. És aquí on la política agafa un paper important; serveix per evitar això.
La lògica de la política Necessitat   de   convivència   Risc  de   conflicte s   Diferències  i   desigualtats   socials   Incertesa   sobre  el   futur   Cerca  de   la   segureta t   POLÍTICA   Els conflictes polítics D’on neixen els conflictes socials que la política busca gestionar? Hi ha 5 fonts principals de conflicte dins la societat: 1. Poder: Es barallen per qui ha de tenir el poder i com s’ha de repartir aquest.
2. Recursos: Els conflictes sorgeixen principalment de la distribució d’aquests i també sobre la seva gestió. Exemples: els recursos naturals, la terra i els diners.
3. Les característiques sociodemogràfiques, culturals o ètniques: És freqüent que grups amb identitats diferents entrin en competència entre ells: conflictes ètnics, conflictes culturals, nacionals, de classe, de gènere, d’opció sexual, conflictes religiosos, etc.
4. Les idees: : Els conflictes també s’estructuren al voltant de les idees, les quals són estructurades mitjançant diferents ideologies. Les ideologies estan formades per valors i conceptes que busquen la realitat, identifiquen elements per canviar-la i com fer-ho. Com que tots volen imposar les seves idees, es creen conflictes.
5. Els valors: Els valors poden també constituir una font de conflicte polític, ja que alguns són compatibles, mentre d’altres no o tenen entre ells relacions de tensió. Els valors són qualitats positives o desitjables que apliquem a determinades situacions. Aquests guien el nostre comportament i quan considerem que un valor és bo creiem que tothom l’hauria d’aplicar. El conflicte sorgeix quan existeixen discrepàncies entre si un valor és bo o no.
Politització d’una diferència o conflicte Les diferències generen eixos de conflicte o cleavages entre grups que comparteixen unes determinades condicions, però no tots els conflictes són polítics. Perquè un conflicte sigui polític, és a dir, per a la politització d’una diferència o desigualtat, calen 4 etapes: 1. Identificació d’una distribució desigual de valors o recursos que és percebuda com a problemàtica, injusta o arriscada. Exemple: dona que treballant el mateix cobra un 20% menys que un home.
2. Presa de consciència per part dels grups implicats i expressió de les seves demandes i/o propostes. Exemple: Un grup de dones de la mateixa empresa s’adonen que totes elles cobren un 20% menys que els seus companys homes.
3. Mobilització de suports a les demandes i propostes, acumulació de recursos i cerca d’aliats. Exemple: Convencen a més dones, creen plataformes, partits polítics...
4. Trasllat del conflicte a l’escenari públic, reclamant l’adopció de decisions vinculants per a tota la comunitat.
Dues interpretacions de la política • Interpretació Aristotèlica: la política és l’activitat que ens converteix en humans en fer-nos fer ús de la paraula i la deliberació. L’element que caracteritza la política és la negociació i l’arribada a acords. La política és una part central de la vida dels individus i exerceix un paper educatiu.
• Interpretació Maquiavèl·lica: la política és l’àmbit del conflicte polític, de l’enfrontament entre valors i diferències per imposar un model d’organització social. L’element predominant aquí és doncs la coerció, la qual implica l’ús de la força o l’amenaça d’usar-la per tal d’imposar un objectiu o decisió a la resta.
Evidentment ambdós elements i nocions de la política conviuen en l’activitat actual, i ho fan en diferents graus de combinació i de protagonisme segons els diferents països, governs i règims polítics existents.
EL PODER POLÍTIC El concepte de poder Max Webber el definia així: “El poder és la capacitat d’obtenir obediència per part dels altres”.
Té poder aquell individu o col·lectiu que aconsegueix que altres (individus o grups) facin (o deixin de fer) el que ell vulgui.
Per governar els conflictes socials i prendre decisions col·lectives és imprescindible l’existència del poder.
El poder polític és la capacitat de prendre decisions que afecten a tota la col·lectivitat (la societat) i, a més, en última instància, pot imposar aquestes decisions de forma coactiva.
Existeixen tres grans tipus de poder: • Poder econòmic. Font: la retribució • Poder ideològic o persuasiu. Font: la persuasió.
• Poder polític. Font: la coerció à capacitat o amenaça de privació de la vida, la llibertat o les possessions per mitjà de la força.
Les dimensions del poder polític • Primera: El poder aquí és la capacitat de presa de decisions que afecten a tota la col·lectivitat i d’imposar-les per la força en darrera instància.
• Segona: Un o varis dels actors polítics són capaços d’impedir que el tema X es converteixi en conflicte polític, és a dir, tenen control sobre l’agenda política i poden evitar que una qüestió sigui objecte de regulació i discussió.
És a dir, és la capacitat de filtrar i prioritzar els eixos o temàtiques de conflicte que seran objecte de decisions polítiques. Els partits polítics tenen gairebé el monopoli per decidir quins són els conflictes polítics.
• Tercera: Un o varis actors són capaços d’influir sobre la consciència d’altres (mitjançant símbols, mites o ideologies), tot aconseguint que la qüestió X no sigui percebuda com a problemàtica. Es tracta de la capacitat de influir en les percepcions dels demés sobre la rellevància i la importància d’un problema o aspecte concret. Aquí els mitjans de comunicació juguen un paper molt important.
Legitimitat: Definició El poder polític necessita obediència. I aquesta obediència es fonamenta en gran mesura en la legitimitat.
Quatre elements expliquen l’obediència a l’estat/poder: la por, el costum, l’interès i la legitimitat.
Definició: La legitimitat és la capacitat que té el poder polític per crear i mantenir la creença en els ciutadans de dues coses: • • • Que qui exerceix el poder té dret a fer-ho.
Que les decisions a prendre són convenients per a la col·lectivitat.
La legitimitat implica una acceptació del poder polític establert ja que es considera que la relació d’autoritat és justa d’acord amb els valors o creences amb els quals es jutja el sistema polític.
Legitimitat: Fonts i tipus Seguint la classificació de Max Weber tenim que la legitimitat té tres fonts o pren tres formes segons el moment històric: Tradició: allò que justifica el poder és la seva adequació als costums i usatges del passat. El precedent, la creença en la santedat de les normes són la base de la continuïtat i acceptació del poder. Ex: monarquia hereditària.
• Carisma: la legitimitat prové de les qualitats excepcionals i extraordinàries dels qui ostenten el poder. Ex: Hitler, Mussolini, Jomeini, etc.
• Legalitat-racionalitat: allò que justifica el poder és el compliment de les normes i l’adequació d’aquestes respecte a la fi que busquen. Qui té una raó legal per exercir el poder, ho fa doncs de manera legítima.
• A aquestes tres s’hi podria afegir la legitimitat de rendiment: el poder és legítim perquè és eficaç i les seves actuacions donen resultats (beneficis) que es perceben com a satisfactoris.
Es basa la legitimitat democràtica actual en aquestes fonts? • No es basa ni en la tradició ni en el carisma. L’essència de la legitimitat democràtica es fonamenta, no en totes les lleis, sinó en el procediment. El poder pot ser legal però no té perquè ser legítim. No totes les lleis són legitimes per mi, només aquelles amb les que jo estic d’acord.
Legalitat del poder Un poder és legal sempre i quan actuï d’acord amb les normes vigents.
El concepte de legitimitat és més ampli que el de legalitat: - Mentre la legalitat comporta l’adequació d’una decisió o proposta a la llei...
... la legitimitat ens informa sobre l’adequació d’aquesta decisió o proposta a un sistema de valors i creences socials que els governats ostenten, que van més enllà de la pròpia llei escrita.
Si la llei reflexa, a més, aquest sistema de valors, legalitat i legitimitat coincideixen, ja que serà considerada legítima pels governats.
El sistema polític • David Easton (1969) desenvolupa la idea i concepte de “sistema polític” amb la finalitat d’incloure i comprendre en un mateix marc analític les interaccions entre la societat i les institucions.
• La noció de sistema polític ens permet esquematitzar el procés polític de manera abstracta i és, per tant, aplicable a diferents formes d’organització del poder polític.
• Per Easton, el sistema polític actua mitjançant la realització d’un procés de conversió de demandes i suports en decisions i accions, i aquestes interaccionen amb les demandes i suports.
Elements del Sistema Polític • L’entorn: conjunt d’interaccions que es produeixen dins la societat que prenen sovint la forma de conflicte social degut a desigualtats i diferències en les preferències dels actors i grups.
• Inputs: connexió entre l’entorn social i el nucli del sistema polític a través de l’expressió de demandes i suports.
– Demandes: requeriments fets des de la societat com la distribució de béns i serveis, normes, etc.
– Suports: actituds i opinions (positives o negatives) respecte les institucions de govern i les seves decisions.
• Outputs: els inputs són processats pel sistema fins a produir una reacció o resposta en forma d’outputs, és a dir, polítiques públiques, lleis, etc.
• Feedback: és la retroalimentació del sistema i consisteix en el impacte de l’acció de govern sobre l’entorn i la societat que pot condicionar o generar noves demandes i suports.
L’Estat: Concepte Tot el territori del món esta dividit en estats excepte l’Antàrtida, ja que l’estat ha esdevingut la forma universal d’organització política de l’ésser humà.
Definició: (Max Weber) l’Estat és “aquella comunitat humana que, dins d’un territori determinat, reclama (amb èxit) per a si mateix el monopoli de la violència física legítima”.
Definició més complerta: l’Estat és l’organització política d’un poble o comunitat en el interior d’un territori delimitat per fronteres que es caracteritza per: – Tenir el monopoli de la violència física legítima (força).
– Dirigir i organitzar el funcionament de la societat en tots els seus àmbits.
– Assumir el paper de regulador dels conflictes socials.
L’Estat: Elements Els estats necessiten els següents elements: 1.
2.
3.
4.
5.
Govern Sobirania/independència Territori (aeri, marítim i continental) Població Reconeixement internacional: Per poder signar tractats i per poder tenir relacions amb els altres estats.
El nombre d’Estats Actualment al món hi ha uns 196 Estats independents, 193 dels quals són membres de les Nacions Unides.
La llista d’estats de jure (internacionalment reconeguts) n’inclou 194: els 193 de l’ONU (incloent Sudan del Sud des de juliol de 2011) i el Vaticà (estat observador).
Si sumem Taiwan i Kosovo tenim els 196.
Altres llistats parlen fins i tot de 204 estats de facto (internacionalment no reconeguts), és a dir, els 194 reconeguts, i 10 més que, o no tenen reconeixement, o aquest és limitat. Aquests països són: Abkhàzia (a Geòrgia), Ossètia del Sud (Geòrgia), Kosovo, Nagorno-Karabakh (a Azerbaijan, d’ètnia armènia), Nord Xipre (turc), Palestina (estat observador a l’ONU), República Sahrauí, Somalilàndia, Taiwan, i Transnístria (a Moldàvia).
En el cas de Palestina, per exemple, té el reconeixement de 135 països però, en canvi, no té un govern ni un territori amb fronteres estrictes i no forma part de l’ONU.
Abans de l’Estat Modern L’Estat neix a finals del s.XV-s.XVI. Abans d’això les formes polítiques o d’organització es poden classificar segons dos criteris fonamentals: • L’autonomia institucional, podem imaginar una escala on en un extrem trobem comunitats on la gestió dels conflictes polítics no es distingeix d’altres activitats col·lectives (com la família, l’activitat econòmica, religiosa • o el coneixement tècnic). En l’altre extrem hi ha agents especialitzats que desenvolupen un paper concret en l’àmbit polític regulat per normes estables.
La distribució de la capacitat de coacció. En aquest cas a un extrem de l’escala trobem comunitats on la capacitat d’obligar per la força és reclamada o exercida per una pluralitat d’actors. A l’altre extrem es situen els sistemes polítics on el recurs de la força és exclusiva i està monopolitzada.
Formes d’organització política Naixement de l’Estat L’Estat modern neix durant el canvi del segle XV cap al XVI. Els factors contextuals darrere d’aquest naixement són els següents: - - - A nivell econòmic es consolida i desenvolupa el comerç tan intern com de llarga distància amb els nous dominis colonials. Aquest augment del comerç genera: o Augment d’ingressos o Necessitat de protecció del territori i regulació del comerç A nivell ideològic i cultural s’inicia l’etapa el Renaixement. Contra la fragmentació del poder feudal s’evoca i defensa la unitat política que només un poder únic i concentrat en un sobirà poden garantir. S’imposa paulatinament un visió monopolista del poder i administració de la coacció.
No és la tradició i el costum qui fa la llei, si no que aquesta prové del rei.
En l’àmbit del monopoli de la força, es produeix un canvi des de la força armada de caràcter temporal (basada en la cavalleria que cada senyor feudal posa a disposició del rei seguint compromisos adquirits) a una força militar permanent. La creació d’exèrcits per fer front a les contínues guerres imposa una càrrega fiscal sobre l’Estat. Així doncs es desenvolupen sistemes centralitzats de recaptació d’impostos per tal de finançar, és a dir, les monarquies creen un exèrcit permanent propi però això costa diners i per aconseguir-los haurà de recaptar impostos. Per poder-los recaptar cal que tinguis una administració que ho permeti i un territori i unes persones a les que controlar.
EVOLUCIÓ DE L’ESTAT: De l’estat absolut a l’Estat liberal i democràtic.
Estat Absolut L’estructura del poder medieval és àmpliament policèntrica. El rei és un senyor feudal més. Existeixen altres centres de poder: ciutats, senyors feudals i església.
L’estat modern es configura entre els segles XV i XVII i es consolida amb la Pau de Westfalia de 1648 que posa fi a la Guerra dels Trenta Anys. Neix al centre i nord d’Europa.
La relació política bàsica en aquest model d’estat es la que s’estableix entre el monarca sobirà (dotat de poders absoluts) i el súbdit. El segon ofereix submissió i obediència al rei a canvi de la seguretat que aquest proveeix als súbdits. Estat i monarquia es confonen ja que el rei concentra el poder absolut.
El dret o normes/lleis són l’expressió de la voluntat del rei. Es desvincula el imperatiu legal d’altres fonts (religió, costum, naturalesa).
El monarca concentra tots els poders (judicial, militar, polític, diplomàtic), però delega algunes funcions.
El monarca regula l’activitat econòmica: atorga monopolis, patents i privilegis per produir i comerciar. El monarca també regula preus i retribucions en alguns sectors.
La gran figura de l’absolutisme és Lluís XIV, que va dir la frase “L’Estat sóc jo”.
Teories de l’Estat Absolut • • Nicolau Maquiavel (1469-1527): obra destacada EL PRÍNCEP.
– Context: fragmentació en unitats petites de les repúbliques italianes amb disputes sobre el seu control entre les corones francesa i hispànica. Part central ocupada pels territoris papals. Ingerència de l’església.
– Maquiavel desenvolupa un mètode inductiu basat en desenvolupar propostes basades en lliçons i experiències històriques.
– Davant aquestes tensions Maquiavel assenyala la importància de concentrar el poder en un príncep dotat de dos instruments bàsics de poder: la força (exèrcit propi permanent) i el dret. Necessitat de suport (capacitat de propaganda/manipulació). La fi justifica els mitjans.
– Maquiavel és el creador del terme “estat” en el seu sentit modern.
Maquiavel desenvolupa la visió de l’estat com un aparell polític diferent a la societat, amb una organització autònoma. És també ell qui desenvolupa el concepte “raó d’estat”, que fa que l’estat hagi d’actuar seguint la seva necessitat i interessos. Aquest estat és, a més, sobirà, és a dir, no reconeix cap altra poder per sobre d’ell.
Jean Bodin (1530-1596): COMMONWEALTH.
obra principal SIS LLIBRES DE LA – Context: guerres de religió a Europa i a França (entre catòlics i hugonots) que posen en perill la monarquia francesa.
– Bodin desenvolupa el concepte o noció de sobirania estatal.
– La sobirania és definida com “el poder absolut i perpetu d’una república”.
– La sobirania en estat pur només pot donar-se en la monarquia, ja que per ser absoluta ha de ser indivisible.
– La comunitat política només pot mantenir-se unida a través de l’existència d’aquest poder il·limitat i deslligat de qualsevol condicionament.
El concepte República en aquell moment vol dir estat.
• Thomas Hobbes (1588-1679): obra principal EL LEVIATAN.
– Context: mitjans del segle XVII guerra civil a Anglaterra entre monàrquics i parlamentaristes.
– Els individus són éssers egoistes racionals i cerquen satisfer els seus desigs de conservació i seguretat.
– Estat de naturalesa: predomina la guerra de tots contra tots.
– Teoria contractualista de l’Estat: Per resoldre això els individus estableixen un pacte o contracte entre ells per crear una organització capaç de garantir la pau i la seguretat.
– Per sortir de l’estat de naturalesa l’estat ha de ser absolut i tenir el poder de coerció. El poder de l’estat no pot estar limitat per res.
Intenta fer un argument lògic i racional. Fa una teoria contractualista. Hobbes diu que abans de l’Estat els essers humans viu en un estat de guerra de tots entre tots perquè per sobreviure hem d’atacar a l’altre i en un moment s’adonen que aquesta situació és ineficient i contraproduent. Per tant, el que fan els individus és signar un contracte entre ells on diuen que a partir d’ara posen la seva violència en l’estat i, a canvi de renunciar al seu ús de la violència pròpia, l’estat els dóna seguretat.
Hobbes diu que, perquè l’estat doni seguretat, ha de ser un estat absolut.
L’estat Liberal L’absolutisme entra en crisi (segles XVII-XVIII) degut a la seva ineficàcia i lentitud per donar resposta a les demandes socials, per l’escassa mobilitat social i la rigidesa de l’estructura de classes que afecta principalment a la burgesia (i la pagesia), i pel seu poder arbitrari.
Això donà lloc a les grans revolucions liberals: La Revolució Gloriosa del 1688 a Anglaterra i les posteriors reformes constitucionals. Aprovació de la Bill of Rights el 1689.
• La Revolució independentista nord-americana que estableix el primer estat federal del món. El 1776 declaren la independència i el 1787 aproven la Constitució. Independència també dels Països Baixos.
• La Revolució Francesa de 1789 que suposa la fi de la monarquia absoluta de Lluís XVI.
Les principals característiques de l’estat liberal són les següents: • • El individu passa de ser súbdit a ser ciutadà. El individu passa a ser un subjecte amb drets civils fonamentals (no dependents de l’origen social o privilegis reials) estipulats a la constitució i que l’estat ha de respectar: dret a la seguretat i a la integritat física, llibertat de • • • • consciència, dret a la propietat. Tothom passa a ser igual davant la llei.
S’estableix la separació de poders, amb l’objectiu que els poders s’equilibrin i es controlin. Els tres poders són el legislatiu, executiu i judicial.
El Parlament passa a ser representatiu de la sobirania nacional i de caràcter electe. El parlament ha de reflectir un cert pluralisme amb eleccions competitives però sense sufragi universal sinó restringit (censatari).
Principi de legalitat: totes les actuacions dels poders públics han de sotmetre’s i complir les lleis. S’elimina l’arbitrarietat de la monarquia absoluta.
Liberalisme econòmic: substitueix el intervencionisme mercantilista tot imposant el respecte a la propietat, el lliure mercat, llibertat d’empresa, etc.
Crisi de l’Estat Liberal A mitjans del segle XIX l’estat liberal entra en crisi: Crisis econòmiques cada cop més agudes a les que l’Estat no dóna resposta en termes de les demandes de les classes treballadores.
• Crisi de legitimitat derivada de la contradicció entre els principis de llibertat i igualtat i el sistema institucional de representació oligàrquica.
Sorgiment, doncs, de moviments democràtics i moviments socialistes i, fins i tot, moviments reaccionaris antiliberals.
• D’aquesta crisi en sorgeixen tres nous models d’Estat: l’Estat democràtic, l’Estat Soviètic i l’Estat feixista-nazi.
L’Estat Liberal-Democràtic L’Estat liberal-democràtic apareix a finals del XIX i principis del XX fins a la 2ª Guerra Mundial.
L’Estat democràtic es crea quan es reconeixen dos aspectes que l’Estat liberal no reconeixia a tohtom: els drets polítics.
• • • El sufragi universal: s’estén el dret de vot a tots els majors d’edat. En principi, només als homes.
Dret d’associació: tots els individus passen a tenir dret a unir-se i organitzar-se per tal de defensar col·lectivament els seus interessos: partits obrers.
Es tracta de drets guanyats des de baix, a través de la lluita i la protesta social ja que el liberalisme original s’oposa al reconeixement d’aquests drets.
L’Estat Soviètic-Socialista La revolució russa de 1917 posa en marxa un nou sistema d’organització social que pretenia superar les deficiències del model liberal. Les principals característiques del model de la URSS són les següents: • • • • • La relació bàsica s’estableix entre poder polític i cada ciutadà com a membre d’una determinada classe social. La dictadura del proletariat substitueix a la dictadura de la burgesia.
Extensió dels drets socials a la població. L’Estat ha de garantir les necessitats i serveis bàsics dels ciutadans.
El dret i les normes es creen en funció del ideal revolucionari i la classe revolucionària s’expressa i organitza a través del partit polític.
Concentració del poder i penetració del partit en totes les esferes i àmbits de l’estat.
L’Estat esdevé propietari dels mitjans de producció i alhora esdevé el planificador central de l’activitat econòmica.
L’Estat Feixista L’Estat feixista neix amb l’arribada al poder de Mussolini el 1922 a Itàlia i posteriorment amb l’arribada de Hitler a Alemanya el 1933. L’estat feixista o nazi presenta les següents característiques principals: • • • La relació política fonamental que s’estableix és en aquest cas entre poder polític i una comunitat nacional o poble. El poble o nació estan per sobre del individu. Aquesta comunitat es defineix per trets històrics o racials. Qui no els comparteixen són exclosos. Els drets individuals són escassos, ja que el individu està per sota de la comunitat.
El interès i voluntat del poble són interpretats per un líder únic de caràcter quasi visionari. Aquest líder és, doncs, també la principal font del dret i les normes.
A nivell econòmic s’afavoreix la integració vertical dels sectors econòmics. Empresari i treballadors s’organitzen verticalment en organitzacions controlades i supeditades a l’estat que cerquen reduir les disputes laborals i mantenir la supremacia del capital privat. Neix el corporativisme. L’estat també intervé en l’economia mitjançant inversions i obra pública.
L’Estat Liberal Democràtic i Social (Estat del Benestar) La crisi econòmica, la por al creixement del comunisme i l’experiència dels conflictes i totalitarismes del període d’entreguerres provoquen el naixement de l’Estat democràtic i social després de la 2a Guerra Mundial.
L’Estat democràtic esdevé un estat intervencionista a nivell econòmic: regulador (posar límits al mercat), benefactor (donar ajuts als ciutadans en cas de necessitats) i empresari (l’estat produeix directament. Ex. educació, transport, sanitat).
Es reconeixen els drets socioeconòmics dels ciutadans. Els poders públics passen a estar obligats a garantir unes condicions socioeconòmiques mínimes als ciutadans.
Efectes: sistema fiscal redistributiu, regulació de mercats, monopolis públics, expansió de la despesa pública, seguretat social, obra pública, etc.
L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT: Regionalisme, Centralisme i Confederacions Federalisme, Gran part dels estats al món tenen algun cert nivell de descentralització en el seu poder.
Raons de la Descentralització Dins dels estats moderns, les motivacions que porten a qüestionar la concentració i centralització del poder i a un replantejament de la distribució territorial del poder són tres: • • • Motivacions tècnico-administratives: donades les complexitats tècniques de la vida moderna i el gran nombre de decisions que s’han de prendre, ha d’existir algun tipus de distribució territorial del poder que el racionalitzi. A partir del criteri d’eficàcia es cedeixen poders des del centre cap a una sèrie d’àmbits territorials subestatals de decisió. Com més a prop estigui l’administració dels problemes, millor els coneixerà i així podrà impulsar solucions més apropiades i adequades.
Motivacions democràtiques: les motivacions democràtiques són aquelles que impliquen una aproximació de les decisions polítiques a la ciutadania amb la finalitat de millorar la capacitat de control democràtic. S’assumeix que si els centres de decisió i els subjectes que decideixen estan més pròxims a la ciutadania i als seus problemes hi haurà més probabilitats de control per part de la població. La distribució territorial del poder cerca aprofundir la participació i, per tant, obtenir un major grau de democratització del sistema. A més, la distribució territorial del poder es defineix com una altra forma de control democràtic, en aquest cas vertical, entre els òrgans de l’estat.
Motivacions històriques i polítiques: són aquelles motivacions que es deriven de l’existència dins d’un estat de col·lectivitats amb forta identitat nacional o col·lectiva. Les motivacions d’aquest tipus són les que donen lloc a reivindicacions de més entitat. Per tant, dintre d’un país existeixen algunes comunitats amb identitat col·lectiva pròpia i reclamen una capacitat d’autogovern .
L’Estat Federal Origen: Estats Units des de després de la constitució (1787), i s’ha estès a d’altres estats democràtics (com Alemanya, Bèlgica, Canadà, Àustria, Brasil) i fins i tot no democràtics (antiga Iugoslàvia, Sudan).
L’Estat federal es constitueix quan una sèrie d’estats o entitats polítiques (länder, cantons, etc.) preexistents amb sobirania pròpia decideixen establir un pacte entre ells.
Aquest pacte dóna lloc a un nou Estat a través de la cessió de competències des de les unitats originàries (estats federats o estats membres) a la nova institució estatal (estat federal o federació).
Les unitats no desapareixen i conserven competències no cedides. El pacte exclou la possibilitat de secessió. La ruptura ha de ser mutu acord de les parts.
És un estat amb sobirania compartida, és a dir, una sèrie d’estats sobirans preexistents decideixen unir-se a través d’un pacte que implica la creació d’un nou estat renunciant a part de la seva sobirania i competències, però no totes. Les entitats sobiranes no desapareixen, sinó que passen a ser estats federats d‘un estat federal. La gran majoria d’estats federals no reconeixen el dret unilateral de secessió.
Els Estats federals acostumen a ser el resultat de tres processos: La voluntat d’unir en una unitat política altres unitats ja existents, posant en comú recursos i competències per assegurar-ne la supervivència i viabilitat. Ex: Estats Units.
• Organització en una sola unitat estatal de diversos territoris units per la dependència colonial respecte a una mateixa metròpoli. Ex: casos d’Amèrica Llatina, Canadà, Austràlia, Nigèria, Índia.
• Voluntat de descentralitzar un estat massa centralitzat donant resposta a la diversitat territorial, cultural o religiosa dins un estat unitari. Aquesta descentralització es produeix mitjançant un pacte que inclogui el denominat instant federatiu. Aquest instant suposa que les parts, abans integrades en un estat unitari, es reconeixen la capacitat d’exercir la sobirania per pactar un nou tipus de unió de tipus federal signant una nova Constitució. No fa falta que se separin, sinó que canvia la naturalesa del principi de relació entre aquestes parts. Ex: Bèlgica des del 80, Alemanya.
Principis bàsics de relació entre estats membres i estat federal: • Principi de prevalença: en general prevalen les lleis i constitució de la federació a la dels estats federats en cas de conflicte.
• Principi dels poders residuals: la constitució estableix a qui corresponen les competències no descrites o especificades. N’hi he dels dos tipus (als estats membres i a la federació).
Competències bàsiques cedides a la Federació: • • Defensa: exèrcit federal • Moneda (única) • Política exterior • Comerç internacional (aranzels, etc.) Institucions més característiques de les Federacions: • • Tribunal suprem, federal o constitucional.
Parlament federal: els parlaments en estats federals acostumen a ser bicamerals. A la cambra baixa s’hi representen els ciutadans i a la alta (Senat o Consell Federal) s’hi representen els territoris. La cambra alta és en aquests casos efectiva .
L’Estat Regional És el cas d’Espanya.
Hi ha un únic estat amb una constitució i sobirania úniques.
Per raons històriques i democràtiques, a més d’administratives, l’estat unitari pot crear o reconèixer unitats territorials, amb poders polítics propis, però no originaris.
S’estableix que per a determinats territoris de l’Estat, aquest poder central cedirà una sèrie de competències perquè aquests territoris adquireixin cert nivell d’autogovern. La font de poder és l’ordenament estatal, el qual reconeix el dret a l’autonomia de les parts.
La definició i garantia político-constitucional de l’autonomia implica: capacitat normativa, capacitat executiva i recursos financers suficients.
Aquests territoris als quals se’ls cedeixen aquestes competències tindran dues institucions, un govern executiu i un parlament, per tal de regular i aplicar les normes referents ales matèries cedides.
Cada unitat té doncs govern i parlament i una llei bàsica que en regula les competències (Estatut en el nostre cas).
La clàusula de prevalença és de l’estat, així com els poders residuals.
El Parlament central acostuma a ser bicameral, mentre el regional és unicameral. La cambra baixa té més poder que la alta.
Existència d’una instància judicial, Tribunal Constitucional, per resoldre els conflictes competencials.
L’Estat Centralitzat o Unitari El poder de l’estat actua en exclusiva sobre tot el territori.
L’estat admet certa desconcentració administrativa en províncies o departaments que no tenen poder de decisió política. Només capacitat executiva.
Ex: França Les Confederacions Amb una confederació no governes, sinó que coordines unitats polítiques.
No es considera estrictament un tipus d’Estat, ja que suposen la creació d’una unitat estatal nova.
Les confederacions constitueixen agrupacions d’Estats existents que decideixen actuar de manera mancomunada i coordinada en certes matèries polítiques: defensa, relacions exteriors, moneda, comerç exterior.
Qualsevol decisió confederal ha de comptar amb l’acord de tots els estats membres.
Òrgan màxim de govern (assemblea, consell o convenció) reuneix als representants de cada estat que actuen com ambaixadors dels seus governs.
Ex: Estats nord-americans que s’independitzen el 1776, entre 1776 i 1786; Suïssa fins el 1848 (esdevé federal).
Nació Segle XVIII, el concepte té un ús legitimador de l’estat fent referència a la comunitat política on resideix el poder.
S’equipara el concepte nació al poble sotmès a les mateixes estructures polítiques o Estat. Idea d’Estat-nació: un estat=una nació.
L’Estat liberal va dur a terme una tasca d’assimilació i uniformització de la població i centralització del poder.
Al segle XIX es va imposant a nivell social el concepte de Nació d’arrel romàntica basada en la identitat: la nació cultural com a reacció a l’expansionisme napoleònic.
Nació és, com defensen Vico i Herder entre d’altres, un conjunt d’individus units a nivell identitari per vincles històrics, lingüístics, culturals, religiosos, etc.
L’estat no té perquè coincidir amb la nació, pot haver-hi estats uninacionals i plurinacionals, i nacions pluriestatals.
El concepte de nació s’ha entès de dues maneres diferents: - -   El que neix al s.XVIII amb la Revolució Francesa: el concepte té un ús legitimador de l’estat fent referència a la comunitat política on resideix el poder, és a dir, un conjunt d’individus que viuen sota l’autoritat d’un estat.
Per tant, a un estat li correspon una sola nació. Es busca eliminar altres mostres d’identitat col·lectiva que no correspongui amb aquelles que l’estat considera seves.
Al s.XIX el Romanticicsme defineix la nació, com defensen Vico i Herder entre d’altres, d’una altra manera com a reacció a l’expansionisme napoleònic: col·lectiu d’individus que comparteixen una identitat comuna basada en trets linguistics, culturals, historics o una barreja de tots ells. La nació, per tant, passa de l’àmbit de l’estat a l’àmbit de l’individu. Per tant, dins d’un estat pot haver més d’una nació. L’estat no té perquè coincidir amb la nació, pot haver-hi estats uninacionals i plurinacionals, i nacions pluriestatals. Per exemple, els kurds es troben dividits en 5 estats.
...