Teoria i seminari Literatura Catalana (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 4º curso
Asignatura Literatura Catalana
Año del apunte 2016
Páginas 23
Fecha de subida 25/04/2016
Descargas 10
Subido por

Descripción

Apunts de teoria i seminari de Literatura Catalana

Vista previa del texto

TEORIA LITERATURA CATALANA 19/02/2016 Bases de dades per a la recerca de llibres, obres i autors 1. Escriptors.cat – Els escriptors paguen una quota per estar associats i tenir un espai a la pàgina web.
2. Traces – Base de dades de la llengua i literatura catalana 3. Institució de les Lletres Catalanes – Quí és qui. És una llista sobre qui és cada escriptor, tots els escriptors que tinguin com a mínim una o dues obres apareixen en el “Qui és qui”. La llista es va renovant.
4. Lletra – La literatura Catalana a Internet. Té molts continguts que introdueixen molta documentació audiovisual, videos, recitals de poesia...També apareixen fitxes dels autors.
5. Espais escrits. La decisió que van prendre en un moment determinat els espais i museus i fundacions dedicats a escriptors per a associar-se. És una associació privada amb finançament públic que es dedica a promoure la Literatura des d'aquests espais dedicats a escriptors. Informa sobre les activitats que es duen a terme al territori i té una voluntat de difondre als escriptors.
6. Mapa literari català. Apareix el mapa del món amb els escriptors catalans.
7. Endrets. Geografia Literària dels Països Catalans. Web que la gestiona la Universitat de Vic.
26/02/2016 1939  Fi de la Guerra civil espanyola i la Revolució  Començament de la Segona Guerra Mundial  Exili dels escriptors catalans  Prohibició del català  Les institucions catalanes són suprimides (Generalitat de Catalunya)  Misèria de la postguerra  Repressió física Durant els anys 20/30 la literatura catalana havia crescut molt però a partir del 1939 les lletres catalanes pateixen una política oficial del règim franquista que vol eliminar qualsevol signe d'identitat català.
L'any zero suposa tallar d'arrel aquest intent de rellançar les lletres catalanes i l'avenç que havia durant els anys 20 i 30 amb la publicació de llibres després de la dictadura de Primo de Rivera i comença una etapa de foscor i d'incertesa. Al conjunt del català, el català és anulat de la via publica i s'imposa el castellà com a única llengua, des dels àmbits més elementals fins a tots els àmbits, el català és eliminat de les escoles, dels ajuntaments... Només es podia parlar a casa fins al punt que el català com és considerada una llengua desafecte al règim. Als mitjans de comunicació també és prohibit.
Poc a poc deixaven publicar algunes publicacions, obres... però sempre s'havia de passar per una censura fins el 1977 en què s'anul·la la censura oficial però hi ha un organisme que canvia de nom que segueix fent les mateixes funcions. La censura va durar del 1939 al 1977, tot el que s'havia publicat durant aquest temps havia passat per la censura. Manuel de Pedrolo va ser un dels autors més censurats pel règim fins a l'any 1977.
Es produeix una situació de diglòssia amb el català i el castellà, la llengua oficial és el castellà mentre que el poble i les classes populars continuen utilitzant el català.
Amb els intel·lectuals catalans, homes de lletres, polítics, escriptors, a partir el 1939  La majoria han de marxar a l'exili (Joan Oliver, Pere Calders), els escriptors més importants prenen el camí de l'exili. Aquells escriptors considerats de segona fila (Domenech Guansé, és l'autor d'una sèrie de retrats de primera categoria a escriptors, pintors...que ofereixen la imatge d'aquesta Catalunya ideal que el Franquisme va esborrar del mapa. Pertany al món que hauria pogut ser si no hagués estat el tall del 39, Margarida Xirgo va marxar de gira l'any 1936 abans de l'esclat de la guerra, després d'afusellar a Federico Lorca i s'assabenta d'això es posiciona com a ambaixadora de la República Catalana a Amèrica).
L'exili es converteix en la solució a tota aquella gent contrària al règim.
 Es queden a l'interior emmudits i callats (Salvador Espriu). Aquests que queden a l'interior a poc a poc van sortint de la closca i s'impliquen a partir dels anys 60 en la resistència cultural.
 Una minoria que fan la pilota al règim i fan col·laboracions (Josep Pla, Ignasi Agustí, autor de la Saga dels Rius, una sèrie de novel·les que fan un retrat de la burgesia catalana a favor de la burgesia. Després van passar per la televisió).
Hi ha dos tipus de repressió, la física i la cultural.
La repressió física entre 1939 i 1953 el règim franquista va afusellar a més de 3000 persones després de consells de guerra. Bona part d'aquests tres mil eren anarcosindicalistes o catalanistes amb molt poc relleu polític, gent que havien considerat que no corrien perill i que per tant podien quedar-se. Un dels casos més emblemàtics des del punt de vista de les lletres catalanes és l'afusellament el 1939 de Carles Rahola (un historiador de Girona sense cap vinculació política i que l'únic que havia fe va fer escriure alguns articles que es podien haver llegit en clau catalanista). L'altre gran cas és l'afusellament del president Lluís Companys el 15 d'octubre de 1940 va ser detingut a França per la Gestapo i afusellat a Barcelona. És l'únic president escollit democràticament a Europa que hagi estat afusellat, no ha hagut cap reparació moral del cas.
Als exiliats se'ls duia a terme la confiscació del patrimoni.(A Margarida Xirgu li van confiscar la casa el 1941 i la van castigar a l'exili amb perpetuïtat. Una novel d'Emili Teixidó “Els depurats”, explica aquestes històries. A la Universitat de Barcelona van ser expulsats 1939 professors. A l'àmbit de la primària, 1 de cada 6 professors va ser expulsats del cor. L'objectiu dels franquistes espanyols era suprimir tots els signes del català.
La repressió cultural té com a resultat que la cultura catalana es replega a la clandestinitat.
Només és possible fer algun moviment en la clandestinitat. Són un moment durant els anys 40 i part dels 50 d'incertesa i de no saber que anar, una cultura sense projecció pública, una literatura sense lectors no té sentit, no hi ha mitjans, no hi ha lectors. La literatura catalana ha de sobreviure aquests moments difícils. Positivament a aquesta experiència és que els escriptors no van deixar d'escriure tot i ser una experiència històrica dolorosa, van portar la seva experiència a les seves obres. A partir del moment en que travessen la frontera i troben un lloc o poder escriure tots es posen a escriure fent assajos, novel·les, teatres...
A partir del 1939 s'obren tres fronts: l'exili, la clandestinitat i l'espai públic.
Només es pot mantenir la línia de continuïtat si els escriptors escriuen i es mantenen les infraestructures. A l'exili, es podia escriure i representar teatre en llibertat en els cercles catalans de l'exili i a l'interior en actuacions clandestines i a poc a poc amb les escletxes que anava deixant el règim anar publicant llibres per fer conferències en castellà però de contingut català.
11/03/2016 El 1939 molts catalans i espanyols entre els quals havien molts escriptors van haver d'anar a l'exili i creuar la frontera amb França. La major part d'aquests exiliats van anar a parar a camps de concentració francesos, no eren camps d'extermini, però les condicions de vida eren molt dures, morint-se de gana, de malalties, amb una actitud molt hostil per part de la població francesa cap a aquests refugiats que venien d'Espanya.
Alguns escriptors van tenir sort i van ser acollits molts d'ells per associacions i fan que la majoria, tot i que no tots, i van començar a escriure obres de narrativa, teatre, etc fins que esclata la Segona Guerra Mundial el 1939 i fa que plogui sobre mullat i obliga a aquesta part d'escriptors a una nova diàspora cap a les republiques americanes de SudAmèrica. Alguns es queden a França com la Mercé Rodoreda però la major part marxen cap a Sud Amèrica on són acollits amb els braços oberts en països com Mèxic, Uruguai, Colòmbia... L'empremta que ha deixat aquesta gent en la cultura universitària d'aquests llocs encara perviu.
L'esclat de la II Guerra Mundial va portar a més exilis europeus, ja sigui per raons polítiques o ideològiques. Els catalans vam ser els primers exiliats europeus.
L'exili català es situa en dos eixos, Europa i Amèrica. Els casals catalans a l'exili augmenten els seus usuaris i comencen a ampliar les seves activitats, recitals de poesies, conferències, tallers, sardanes, corals, obres de teatre. Fer totes aquestes activitats culturals a l'exili promou un espai de sociabilitat que els catalans es senten com a casa i mantenien la cultura catalana en llibertat a més a més d'expandir-la pel món. Sobretot però va fer que es mantingués el català ja que a Espanya estava prohibia pel règim franquista. És gràcies a aquests espais que la cultura catalana hagi pogut sobreviure i que comencés el concurs literari català, els jocs florals que actualment encara es celebren que permet la visibilitat internacional a la cultura catalana.
Els jocs florals es van recuperar el 1941 i es van celebrar fins gairebé els anys 70. es va generar una dinàmica necessària per mantenir la literatura. A l'exili es van publicar fins a 500 llibres sobretot a Mèxic i a França.
Els exiliats es podrien classificar en diversos grups:  França: Tot i passar moltes penúries amb la invasió nazi a França són els que aconsegueixen tornar a casa aviat.
 Exili: Alguns s'hi queden i moren allà. Confien que la victòria dels aliats serà la salvació per poder tornar a casa. Fins el 1945 els escriptors tenien la maleta preparada per tornar perquè just quan guanyessin els aliats podrien tornar però va ser una il·lusió que no es va fer realitat ja que tot i la victòria aliada el 1945 no és suficient perquè queda l'únic dictador dels tres que havia i està a Espanya. Això va ser responsabilitat de les potències democràtiques d'Europa però fa que els exiliats s'hagin de quedar. A partir dels anys 60 la idea és que no té sentit romandre a l'exili i que si s'ha de fer feina de reactivar la literatura s'ha de fer a dins, a l'interior tot i que sigui de manera clandestina.
Tornarà el Joan Oliver, el Domènech Blanché... Mercé Rodoreda no tornarà fins els anys 80.
Malgrat aquestes dificultats aquests escriptors segueixen publicant en català però per un públic reduït. Alguns d'aquests llibres de manera clandestina arriben a Catalunya ja que no es pot fer oficialment. Gràcies a aquesta feina de petita intensitat aquests escriptors van poder mantenir la feina.
En aquest primer període es poden distingir etapes de recuperació de la literatura catalana.
PRIMERA ETAPA 1939-1947 Es centra sobretot als nuclis d'exili Europa i Amèrica. Fins el 1943 no es deixa publicar en català, però en ortografia prefabria (Abans de Pompeu Fabra) com si fos una llengua arqueològica amb motiu que no avancés i perquè els lectors es trobarien amb llengua més complicada i així dificultarien als lectors la possibilitat de lectura. A partir del desenllaç de la II Guerra Mundial quan el règim franquista es queda aïllat. A comencen a haver petits canvis, el 1945 es comença a acceptar l'edició legal sota censura d'obres en català. Sempre eren més tolerants amb l'edició d'obres de bibliòfil (edicions molt luxoses, de poc tiratge, cares i com obres d'art o col·leccionista a les quals no tenia accés gaire gent)- El que va durar tot el franquisme va ser una obsessió dels opressors per la no publicació de les traduccions: no volien que es traduïssin obres estrangeres al català. Com més traduccions tinguessin més creixeria la llengua catalana.
A partir del 1936 van reaparèixer algunes editorials catalanes i se'n van crear de noves i algunes que només publicaven en castellà van començar-ho a fer, tot i que a conta gotes, en català. L'any 1947 es van publicar 53 títols que és molt pel que es podia fer en aquell moment.
L'any 1946 es permet l'aparició del teatre comercial català. El governador civil d'aleshores va autoritzar les primeres representacions entre les quals una de Josep Maria de Segarra va tenir èxit i van limitar les autoritzacions. Les traduccions al teatre eren prohibides i les condicions eren gairebé impossibles de complir perquè es volia un teatre folkloric que no tingués ni abast popular ni prestigi social. El que passa aleshores és que com que no deixaven fer res públicament ho feien en privat i van sortir petits grups de gent que en domicilis privats feien concerts, actes commemoratius que permeten establir les primeres xarxes de contactes entre intel·lectuals, construir alguns cosa tangible, que es facin tertúlies. Un dels homes claus d'aquest món clandestí va ser Rafael Tasis, un periodista que es cartejava amb 60 escriptors de fora i d'aquí. Cartes que permeten reconstruir aquests teixits de relacions.
L'any 1942 es produeix la represa del Institut d'Estudis Catalans, l'acadèmia catalana que es dedica a promoure la ciència en totes les seves àrees de coneixement catalanes i una institució científica amb reconeixement internacional. Poc després es van crear uns estudis universitaris catalans. Com que la Universitat de Barcelona aleshores era franquista s'ha de crear una institució paral·lela principalment clandestina que permetia que els homes poguessin conèixer la seva història, filosofia... Eren classes privades, petits grups on els joves podien conèixer personalitats importants. És l'intent de buscar un univers paral·lel clandestí per poder fer allò que no feien les institucions. Cap als anys 60 i 70 ja va començar a haver una certa permissibilitat.
1943 “Elegies de Bierville” de Carles Riba. Es comencen a publicar llibres amb peu d'empremta fals, com aquest, que feia com si s'hagués publicat a París, de manera que el règim no pogués prohibir-ho.
18/03/2016 Encara en el primer bloc del 1939-1945, hi ha l'aparició de revistes literàries per tal d'orientar el lector per a que pugui conèixer als autors tant clàssics com de l'època, servia per establir una xarxa de connexions, donar-se a conèixer... A més a més servien per promoure textos d'aquí i de fora, per vendre llibres... Actualment les revistes literàries no són llegides.
 'Poesia' 1944 per iniciativa de Josep Palau i Fabra era una revista mensual de difusió reduïda, només es publicaven 100 exemplars i no es podia vendre al quiosc, s'havia de distribuir de mà a mà. Aquesta revista va permetre tenir un cert espai per poder difondre la literatura.
 La revista 'Ariel' per iniciativa de Palau i Fabra juntament amb grups universitaris que es distribueix de manera clandestina però que dona a conèixer autors consagrats com Riba, Foix i a l'hora reivindica autors clàssics com Bartolomeu Rosselló Porcel.
 'Dau al set' el 1948 és una revista dedicada a l'art i als artistes que reuneix a joves avantguardistes com Antoni Tàpies o Joan Brossa. Aquesta revista va donar a conèixer l'avantguardisme plàstic català.
Els anys 50 van publicar-se revistes molt importants:  'Canigó', 1954, és una publicacio que serà dirigida per Isabel Clara Simó i que va desaparèixer els anys 80.
 'Serra d'or', 1959, publicada actualment i produïda i promoguda per l'abadia de Montserrat que deixant de banda la part eclesiàstica de la revista. Gràcies a estar en col·laboració amb l'abadia de Montserrat pot aguantar totes les dificultats d'època.
Aquestes revistes permeten alçar un sistema literari que estava al pou.
Apareixen els premis literaris permeten donar ressò a les obres i als autors que escriuen, promoure autors nous i inèdits i recuperar la connexió entre escriptors i lectors.
 Premi poesia Antoni Gros  Premi Rosselló Porcel  Premi Salvat Papasseit Premis amb molta transcendència SEGONA ETAPA 1947- 1959 La literatura catalana després d'anys a la penúria i sense visibilitat comença a tenir més dinamisme, s'estableix un primer contacte entre els autors i el públic, les edicions catalanes augmenten de manera reduïda els seus tiratges i els premis fan aquesta funció de projecció de la literatura. En l'àmbit de l'edició de llibres, a l'exili comença a reduir-se però a l'interior a augmentar.
El 1950 es publiquen 43 llibres a l'interior, el 1960 es publiquen 143. Comparades aquestes xifres amb el 1936, abans de la guerra civil, que eren 866 llibres, la diferència és notable.
A partir dels anys 50 es comencen a guanyar llocs de publicació en català, tot i que sempre sota censura i prohibicions per part del franquisme.
Fins l'any 1946 no es pot parlar d'una literatura pública parlada en català perquè el 1946 apareix una editorial 'Selecta' de Josep Maria Cruset que va publicar molt durant aquests anys i publicava clàssics. I en el moment en que una literatura té tots els gèneres literaris en actiu és una literatura potent.
Apareixen altres editorials, 'Vila' especialitzada en teatre, 'Barcino', 'Dalmau', 'Albertí' que comencen a publicar i el 1947 es torna a reprendre una tradició de la cultura catalana de Bernat Metge dedicada a recuperar els clàssics catalans. Apareixen editorials més especialitzades 'El club dels laboristes' dedicada a publicar novel·la, 'Nova terra' publica sobretot llibres d'assaig.
Aquestes publicacions de llibres sense una crítica i uns diaris que poguessin parlar dels llibres, sense que les novetats poguessis publicar-se era difícil que arribés a un nombre de lectors i que els autors es poguessin professionalitzar.
Durant aquests anys la literatura pot anar sobrevivint i anar tenint projecció pública, no es tracta d'una literatura innovadora sinó que continua la dinàmica de la preguerra que evita al realitat perquè la censura és allò que castiga més. Poc a poc, els escriptors van evolucionant i a partir dels anys 50 amb l'aparició d'escriptors universitaris que porten la iniciativa de la resposta al règim. Aquests universitaris volen tractar temes socials del moment.
Pel que fa els premis, l'any 1947 es convoca el premi 'Joanot Martorell' prohibit el 1948 i el 1950 es torna a convocar i s'inicia la nit de Santa Llucia, la nit dels premis literaris en català.
La nit de Santa Llucia es va alimentant amb premis de biografia, poesia... es tracta d'una festa literària que vol replicar <<els premios ciudad de Barcelona>>, convocats pel règim franquista cada 26 de gener en record el 26 de gener de 1939 per recordar l'efemèride de quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona.
Els premis Santa Llucia actualment es continuen celebrant.
Generes literaris La poesia és el gènere amb més protagonisme aquests primers anys ja que tenia més facilitat en saltar la lectura, no preocupa tant ja que la seva distribució és més restringida. Poesia que reflecteix l'aïllament del poeta. L'únic que no pot treure mai a un poeta és el dret al silenci.
En aquests primers anys hi ha dos poemes:  'Nabí' 1941 de Josep Carné que estava exiliat  'Elisies de Carles Riba Són dos grans monuments de la literatura catalana. Riba va ser considerat el poema de referència per molts poetes que començaven. Altres poetes importants són Josep Vicenç Foix, Joan Oliver i Salvador Espriu, a més a més de Joan Brossa.
A partir de la mort el 1959 de Carles Riba aquests universitaris demanen temes de problemàtiques del moment i comencen a escriure temes més bel·ligerants amb la situació política.
A la narrativa predominen els corrents de la postguerra amb una actitud pessimista, amb la proposta de solucions de aire individual per sobre el col·lectiu. Aquest tipus d'estètica s'entén en que la censura és molt estricte i penalitza qualsevol tractament de la realitat. Els novel·listes s'apartaven de la realitat. Hi ha un altre corrent, la narrativa de l'exili, molt més innovadora que la de l'interior d'autors que escriuen novel·les.
A l'interior l'any 1954 es publica un volum que suposa un autèntic revulsiu, 'les memòries de Josep Maria de Segarra' l'any 1954. més tard, el 1956 apareix la GRAN NOVEL·LA sobre la guerra espanyola 'Inserta glòria' de Joan Sales.
Al mateix temps apareixen els relats autobiogràfics i als anys 60 apareix Manuel de Pedrolo, Perrucho i el que va estendre's més va ser Pedrolo. L'escriptor més llegit d'aquests anys va ser Josep Pla.
El teatre va patir prohibicions governatives fins el 1946. La situació ja era prou delicada perquè la major part del públic anava al cinema. A partir del 1946 es comença a deixar representar en llengua catalana tot i no deixar representar qualsevol cosa, autors clàssics intranscendents i a poc a poc es va deixar representar altres.
L'any 1955, Agrupació Dramàtica de Barcelona, és una institució creada per la burgesia catalana que decideixen promoure una sèrie de representacions de teatre català, universal que magnifiquen la literatura catalana. Sense aquesta institució els autors no haguessin pogut estrenar mai.
L'assaig és allò que el règim considera més perillós. El primer assaig que es publica l'any 1944, 'Les formes de la vida catalana' una reflexió sobre el país i la seva història és de Josep Ferrater i Mora sobre una continuació del caràcter català.
 'L'esperit de Catalunya' 1950 de Josep Trueta.
 'Ciutadania catalana' 1957 de Josep Moret  'Notícia de Catalunya' 1954 de Jaume Vicenç Vives, assaig qe es planteja de manera clara la continuïtat i el canvi de la identitat catalana.
La literatura castellana publicada a Catalunya. Bona part dels autors van voler escriure a la premsa i al fer-ho públicament no tocava altre remei que fer-ho en castellà. És el cas de Josep Pla. Altres autors van intentar fer-se un nom dins el règim i la literatura en castellà però no ho van aconseguir, excepte Ignasi Agustí que escrivia en castellà sobre temàtica catalana, una saga 'Saga dels rius' explica la burgesia catalana des de finals del segle XIX.
Aquestes novel·les escrites en castellà sobre una etapa de la literatura catalana tenien l'objectiu de donar a conèixer una etapa de la literatura catalana i indirectament eren un intent d'atrapar a un públic lector en català.
1/04/2016 POESIA DE POSTGUERRA En un context de postguerra la poesia podia oferir un llenguatge simbòlic. Es podia dir tot allò que es donava per entès però que no es deia. És un gènere amb un llenguatge molt revulsiu fet amb versos de manera breu. La manera de publicar la poesia és molt fàcil.
El grna tema de la poesia sobre aquesta poesia de postguerra és l'exili.
 'Les Elegies de Bierville' de Carles Riba. És l'obra que expressa millor el sentiment de l'exili.
 'Saló de tardor' de Pere IV té un poema que es diu 'Corrandes de l'exili' que expressen el sentiment de deixar a casa la teva terra per marxar a una altra.
 Agustí Bartra va escriure poemes molt sentits sobre l'exili.
 Josep Carné té uns poemes sota la secció de 'Absència' dedicats a l'exili.
A l'exili es comencen a publicar llibres i revistes i després aquests poemes si no s'han publicat s'aniran publicant a antologies, llibres, etc. A l'exili es va començar a preparar i després a realitzar els jocs florals de la llengua catalana, molt importants per a la manifestació/reivindicació de les aspiracions catalanes a l'exterior.
 Per què els jocs florals i no un altre tipus de festa? A la Renaixença es van recuperar els Jocs Florals. De la mateixa manera que a la Renaixença es recuperen els Jocs Florals, a l'exili al ser com una nova Renaixença per començar de zero es va recuperar la festa dels Jocs Florals.
L'any 1939:  Josep Carné tenia 55 anys i només es planteja tornar a Catalunya si és en un règim de llibertat, per tant no torna mai excepte per visites, així que mor a l'exili.
 Carles Riba tenia 46 anys i retorna molt aviat, després de la Segona Guerra Mundial torna a Catalunya tot i treballar a unes condicions de marginació pública.
 Joan Olivé tenia 40 anys i l'any 1948 torna a Catalunya tot i ser vigilat i controlat per la policia. Passa un mes a la presó i es converteix en un desafecte al règim franquista.
En les seves obres poètiques d'aquests autors hi ha un tema “El retorn” que es converteix en un derivat del tema de l'exili.
Amb els poetes que estaven a l'interior és diferent:  Josep V. Foix: L'abril del 1939 escriu un poema 'Es quan dormo que hi veig clar' que significa que el somni permet alliberar-se d'una realitat quotidiana desagradable.
 Joan Fuster té tres pròlegs famosos dedicats a Josep Pla, Joan Salvat Papasseit i Eugeni d'Ors. En el pròleg dedicat a Papasseit explica l'estat de la poesia de postguerra.
 Joan Vinyoli: 'Hora quieta' és un oxímoron perquè no existeix. Una hora no pot estar quieta perquè el temps passa, el rellotge sempre passa. Hora quieta significa que és un temps perdut perquè no s'avança. 'Les aigües aturades' és un altre dels seus poemes.
És una literatura que arriba a molts pocs lectors al ser una literatura culte.
Quan torna de l'exili Pere IV publica un llibre que es diu 'Terra de naufragis' perquè quan arriba i veu aquella Barcelona cosmopolita i catalana de la preguerra ha desaparegut, és un actitud dessolada davant un naufragi. Totes les il·lusions s'han anat a norris. Aquesta comparació també la utilitza Salvador Espriu 'Cementiri de sinera' El naufragi és el símbol d'aquesta derrota i s'expressa en poesia. Un altre poeta 'Marius Torres' expressa el sentiment de la mort, el fet de conviure amb la mort.
A la postguerra els poetes expressen el sentiment de la pèrdua, del naufragi de la literatura. Al cap d'uns anys els poetes pensen que la poesia ha de formar part dels canvis polítics, literaris i faran una poesia amb una implicació social, més activa i més lluitadora.
'Bla i monet' és un clam a Déu amb una actitud combativa, de ràbia fins i tot contra Déu.
15/04/2016 CARLES RIBA És un dels grans poetes del segle XX i un dels grans oblidats. Una de les grans obres és “Elegies de Bierville” és una obra que no s'entén sense l'experiència de l'exili, sense que el poeta Carles Riba no hagués patit el dolor de l'exili no s'hagués pogut escriure. És la història dolorosa de l'exili vista per ell, és una història personal i íntima que celebra la metàfora col·lectiva. Es va publicar amb un peu d0impremta fals com si s'hagués publicar a Buenos Aires per evitar la censura. 'Era secret el camí, fabulós de tristeses divines' Camí fa referència a la vida ja que la vida és un camí. L'exili és com una mort perquè darrere deixes moltes coses perdudes però al mateix temps l'exili és una continuació, una renaixença.
Els 7 primers poemes són escrits a l'exili mentre qe la resta d'elegies són escrites després de decidir tornar al país. Hi ha un doble moviment a les elegies, l'exili i el retorn. A l'exili l'ànima queda reduïda a l'essencial. L'exili també pot ser una renaixença.
Les elegies són uns poemes d'una gran complexitat que desenvolupen un tema únic i central del despullament metafísic de l'home, de la seva transcendència, quelcom que va més enllà de la nostra vida terrenal.
Les Elegies són una narració d'un retorn al projecte vital. Les elegies de Bierville quan es van publicar el 1942-1943 van ser molt difoses clandestinament i fins i tot els estudiants se les passaven amb fotocòpies de l'època perquè era un text que tornava a obrir una escletxa de llum de la foscor del franquisme. Les elegies suposen una ruptura amb allò que Carles Riba havia fet abans de la guerra tot i que ben analitzat és una continuació al que ell havia fet abans. Són una exploració espiritual però que tenen el corbat històric de l'exili que és el retorn.
L'exili és una experiència de dolor i Carle sRiba en aquestes elegies la intenta convertir en una experiència de joia, en una experiència d'esperança. El camí per aquest poema que ha entrat a l'exili és el camí que fa des de casa fins a França, a Berville per anar a l'exili. Un altre camí és a Grècia i d'aquesta manera el referent literari d'aquest camí és Ulisses. Carles Riba s'equipara amb aquest viatge i li costa torna a casa. Hi ha un altre camí que fa referència a la mort d'un mite, Orgeu. És una de les idees que Riba utiltiza per explicar l'exili com una devallada. Grècia és el símbol de la democràcia.
 Elegia II: Sunion és l'evocació de lluny. Riba remet el viatge que va fer a Grècia i projecta l'experiència alegre de veure el temple de sunion a la circumstància de l'exili. El record de les experiències satisfactòries poden servir per reparar el dolor a l'exili. Sunion també és una metàfora del fet que unes ruïnes continuen sent un exemple de grandesa.
 Elegia IX: Dedicada a Pompeu Fabra. És el símbol de l'arquitecte de la llengua que va aconseguir que la llengua pogués tenir la mateixa dignitat que qualsevol altre llengua i va fer una gran aportació. És un exemple a seguir. Parla d'un concepte de l'esperança que és una de les consignes de Pompeu Fabra, qui va marxar a l'exili ja de gran. PF va dir que calia continuar fent feina amb amor i esperança. 'Sí, però l'esperança meravellosa..' 'I els batuts van retrobant-se soldats'. Aquells que han estat vençuts, tornen a lluitar per recuperar tot allò que han perdut. Les elegies son un crit a l'esperança perquè malgrat l'exili i la pèrdua cal tornar a refer la lluita i tornar a combatre.
 “Salvatge cor” és escrit més de gran per Carles Riba. Com més gran intentes valorar les coses més senzilles. El poeta fa un despullament interior ple de tensions i contradiccions que volen partir d'una experiència nua i extrema i aquesta experiència és el silenci. Salvatge de cor és u poemari que està escrit més des del cor que no pas des del cap. Hi ha diversos temes: l'amor en u doble sentit, el lliurament que tu fas a l'altre i els límits de l'amor. Aquest poemari intentar situar entre extrems oposats: la vida i la mort. Viure es morir i estimar és patir, és això el poemari de 'Salvatge cor'.
22/04/2016 NARRATIVA DE POSTGUERRA Els grans corrents de la narrativa europea: La novel·lística existencialista té tres referents: Albert Camí, Jean Paul Satre i Simon de Beavoir.
 Existencialisme: És un corrent filosòfic i literari que s'allarga molt en el temps. A la literatura catalana els autors que tenen una forta repercussió són: Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Sarsanedas i Josep Iborra.
 Kafkanisme: És el món de l'absurd. 'La metamorfosi' i 'El castell' de Kafka és el món de l'absurd que té com a gran importador Manuel de Pedrolo.
 La novel·la americana és una novel·la marcada per James Joyce i per les tècniques cinematogràfiques. A Catalunya el representant és Manuel de Pedrolo.
 Nouveau Roman, la nova novel·la. És una novel·la estructuralista, apolítica i contrària al tipus de novel·la de personatges i moments en què desapareixen les històries d'herois i aventures i la mateixa novel·la reflexiona sobre el relat, el fet d'explicar-se. El referents internacionals són Natalie Sarraute i Margarita Duras.
A Catalunya es poden distingir 5 blocs de narratives i corrents:  Novel·la realista del s.XIX re interpretada de manera personal. Un dels referents és Sebastiá Juan Arbó, 'Tino Costa'. Enric Valor és un gran escriptor al país valencià que escriu 'L'ambició de l'eix' en clau naturalista.
 Novel·la psicològica: Els millors referents són Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo i 'Cendra per Martina', Llorenç Villalonga, Berenguel amb 'El Testament', Rafa Altragis.
 Novel·la existencialista: Els referents són Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia de Capmany, és una dona que fa la llicenciatura de filosofia a la UB i que introdueix la filosofia existencialista a les seves novel·les però no a les tècniques. 'Necessitem morir' de l'any 1952 que tracta el tema de alienació. 'Betulia' ambientada en la ciutat de Badalona, es denuncien les existències NO autèntiques. Va ser una de les grans importadores del feminisme, fa assajos de temàtica feminista sobre la condició de la dona a Catalunya.
Els personatges femenins de Capmany acostumen a posar en evidència el seu caràcter secundari, de dona “objecte”. Iborra amb 'Paraules i prou' també recull la temàtica existencialista en que la infelicitat és substancial a la condició humana.
 La novel·la catòlica és una derivació de la novel·la francesa catòlica, novel·la sobre la condició humana que reflecteix actituds religioses i que té com a referents internacionals els francesos Georges Bernanos i François Mauriac i l'anglès Graham Greene. Reflexiona sobre el bé i el mal, la virtut i el pecat. És una novel·la que problematitza la mateixa creença en Déu. Una referència catalana és Blai Bonet amb 'El Mar' és una dissecció del sentit de la culpa i de l'esperança, és una obra en que el tema del sexe és molt important, un sexe envoltat de violència i de sentit de pecat. Novel·la que utilitza tècniques innovadores com el monòleg interior, Joan Sales amb 'Inserta Glòria' que és la gran novel·la de la guerra que va ser molt censurada., Xavier Benguerel, 'El testament' té una visió de la vida molt més tranquil·la. 'Els vençuts'.
 La novel·la fantàstica d'inspiració surrealista. És una novel·la que reivindica la fantasia, la possibilitat d'evadir-se però sempre des del punt de vista de la realitat i a partir d'aquí comencen a imaginar possibles fugides. El representat d'aquesta literatura són Joan Perucho,parteix de la realitat i estableix un pacte amb el lector en que comença a explicar la novel·la fantàstica que compta amb moltes parts de realitat i d'aquesta manera el lector dubta de si és real o fals. Jordi Sarsanedas també té un llibre de contes que va ser molt exitós 'Mites' és un dels grans llibres i 'El martell' una novel·la que usa unes convencions novel·lístiques que és policíaca però el lector no acaba de saber mai qui és l'assassí. Va causa molta complexitat a la crítica perquè era una novel·la policíaca però que no corresponia al gènere.
Grans llibres de ciència ficció: '1984' de George Orwell, 'Un món feliç' i 'Farenheit 1951' Crist de 200.000 BRAÇOS d'Agustí Barta, una novel·la lírica que serveix de metàfora dels milers de confinats al camp de concentració d'Argelés. Va ser publicada a Mèxic l'any 1943. la ficció és mínima perquè allò que explica és l'experiència viscuda per quatre amics catalans al camp.
No és una biografia ni unes memòries, és una novel·la que intenta captar el testimoni dels catalans al camps. És l'expressiu del trauma de la derrota però l'expressió de les derrotes de joventut, havien perdut tots els somnis que havien somiat. El camp de concentració és descrit com el camp de la derrota. El temps fa la sensació d'haver-se aturat al camp de concentració ja que no és un temps que no es pot controlar. Els quatre personatges sobreviuen al fet que hi ha una esperança on tot canviarà i que la situació serà provisional. Al final de la novel·la s'acaba com la novel·la de KLReich.
Pere Vives és el jove català que va ser assassinat amb una injecció al cor per als nazis. Hi ha unes cartes que reflecteixen el patiment d'un jove català que hagués pogut ser un gran escriptor però que les condicions de la guerra l'obliguen a exiliar-se.
SEMINARI LITERATURA CATALANA 26/02/2016 Salvador Espriu Va néixer a Santa Coloma de Farners però va passar la seva infantesa a Arenys de Mar (Synera). Als nou anys cau malalt fet que condiciona la seva vida física. És un dels autors més citats per diferents polítics com Montilla, Pujol i Maragall. És un dels pocs escriptors que té l'obra completa en butxaca i en català, està considerat un clàssic i de tota l'obra.
8. “La pell de Brau” (1960) és una reflexió històrica, espiritual i moral sobre Sefarat (la península Ibèrica). La península Ibèrica és com la pell de toro, i aquesta obra es refereix a la península, un territori on conviuen diversos pobles i llengües (quatre). És una reflexió, un toc d'alerta a Espanya que és incapaç d'acceptar aquesta pluralitat de llengües. És escrita en plena elit del Franquisme però el que pretén és la reconciliació entre els pobles i les llengües de la pell de Brau.
Amb aquesta obra, Espriu tenia l'esperança que aquest missatge de reconciliació quedés a la ment de tots. Jordi Pujol, abans de ser considerat delinqüent va fer uns articles dient que el missatge de Salvador Espriu havia fracassat (és mentira), el missatge continua vàlid.
És un poemari unitari, els poemes estan enllaçats els uns amb els altres, és una guerra entre germans. (La dictadura franquista, “un problema no ha de morir per un home”. La Cloenda de La Pell de Brau s'acaba amb un poema “nosaltres només volem, amb esperança humil, la plenitud eterna de la flor”. La Pell de Brau va ser un llibre molt innovador per la intencionalitat política amb la que va ser llegit i es pot interpretar molt sobre la nostra situació actual i era una presa de consciència història en relació amb el país que a mesura que va passant el temps, Espriu anirà cap a altres bandes però en el seu moment va tenir molta incidència fins que Espriu es converteix en un referent literari. Espriu era concebut com un perill perquè tenia una significació política molt elevada, el seu expedient a la policia era un dels mes voluminosos, sabien totes les activitats que havia fet i estava molt vigilat.
La mort és un tema molt important en la seva obra. Va començar a escriure i a publicar amb dues peces de teatre, “Antígona” (1948) és una reflexió de la guerra que ha hagut a Espanya i una reflexió en el sentit que no ha hagut vencedors i vençuts perquè és l'horror que ha vençut i “Primera història d'Esther” (1938) també va en aquest sentit, és d'una teatralitat absoluta i és considerada com el testament de la llengua catalana.
En poesia publica “Cementiri de Synera” és un poemari de 1946.
Les constants de la poètica d'Espriu són quatre, tot i que la seva obra funciona en espiral, dona tombs sobre un mateix eix i uns mateixos temes en espiral La mort. És l'eix de la seva obra en general és una meditació obsessiva continuada. Acceptar que la mort forma part de la nostra vida, és conscient que l'ésser humà està destinat a la mort però sense unes connotacions religioses. Encara que la mort sigui dolorosa i angoixa l'hem d'acceptar dignament.
El pas del temps, entès com un deixar de ser/deixar de viure sense retorn al final del qual hi ha la mort. Davant de la mort se l'ha de mirar cara a cara.
Lluita entre germans que apareix en moltes de les poesies i novel·les. “La pell de Brau” és el gran poema de la guerra civil espanyola.
El rigor i la precisió de la seva obra. Parlant, Espriu era molt precís a l'hora d'utilitzar els conceptes.
Pere IV, que a diferència d'Espriu va prendre una actitud més activa en l'àmbit literari va ser també un referent literari.
18/03/2016 Joan Fuster Joan Fuster és el millor assagista de les lletres catalanes el segle XX. Com a antecedents té a Eugeni d'Ors i Josep Pla. Aquests tres autors són els que justifiquen que el català tingui un gran assaig i de bona qualitat.
Fuster escriu durant 40 anys de manera compulsiva a la premsa de València, Barcelona i Madrid fins arribar a professionalitzar-se com a periodista. També publica a l'exili i és un referent del periodisme català, va publicar a 'La Vanguardia Espanyola', a 'Destino', 'Serra d'or', 'El correo catalan', 'El País'.
Deixant de la banda la poesia, Fuster es consolida com un gran assagista. La seva reflexió acostuma a partir d'allò més anecdòtic per poder arribar a allò més general a través d'un discurs raonat i racional.
El que diferencia l'assaig de la poesia i la novel·la és l'argumentació, l'especulació de les idees des d'un punt de vista propi. L'assaig permet una gran llibertat de moviments al ser una estructuració oberta així que serveix per vehicular idees i per aprendre lúdicament i no tant a partir d'un text acadèmic amb l'objectiu de conèixer la qualitat humana.
Els referents de Fuster són Montaigne, Voltaire, els existencialistes (que fem aquí, què és l'home).
L'obra assagística de Joan Fuster es pot dividir en tres parts:  Assagisme humanístic: Medita sobre les manifestacions de la creació artística, la crisis de l'ésser humà (Crisis vol dir canvi i els canvis són bons), la condició humana, parla sobre ciència, el paper de l'intel·lectual en el seu món, de l'artista, del poder, del capitalisme. 'Diccionari per a osiosos'  Escrits socio polítics: L'esperit del compromís amb el seu temps i la seva societat. Els països catalans, València i Catalunya són el seu centre. 'Nosaltres els valencians' 1962.
 Estudis d'història cultural, dedicats a la literatura valenciana. Escrits sobre Ausiàs March o sobre escriptors contemporanis (Salvat-Papasseit, Salvador Espriu).
És un intel·lectual escèptic, savi, provocatiu, irònic, divertit, intel·ligent. És un intel·lectual polèmic. 'Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres'.
Políticament Fuster es definia com <<mai no he estat un gran entusiasta de les ficcions jurídiques, autonomia, autodeterminació, federalisme, independència, per passar l'estona i quedar-me tranquil amb la meva consciencia m'afirma independentista, però ser independentista avui és una utopia, federalista? Una altra utopia...>> Més que polític, Fuster és assagista. No hi ha cap pressa de posició, el fet de no declarar-se ideològica ja és una pressa de posició. Fuster parteix d'una prevenció contra les il·lusions mentals perquè al seu entendre l'escriptor ha de mantenir la seva independència no es pot formar part de cap partit o semblant.
 Nosaltres, els valencians. Fuster pretén fer un examen de consciència del que han estat, són i poden ser els valencians. Els valencians no són ni carn ni peix, no acaben de ser catalans però tampoc espanyols. Utilitza arguments sociològics per demostrar que el poble valència és un poble ferit. És un dels llibres més comprats al país valencià i que continua generant polèmica. Fa servir arguments històrics per dir que el poble valencià és un poble ferit. Llibre que manté molta vigència per la seva reflexió que no té altre objectiu que a partir de dades convidar als valencians a fer un replantejament sobre allò que volen ser.
Ser català actualment no passa de ser una simple hipòtesis.
Miquel Martí i Pol Nascut a Roda de Ter, fill d'obrers. Amb una obra marcada per dues malalties, una als 19 i l'altre als 40 anys.
Des dels 14 anys treballa d'escrivent en una fàbrica de filatura on anteriorment treballava la mare i no es dona a conèixer a la literatura catalana fins el 1953 quan guanya el premi Ossa Menor amb 'Paraules al vent'. En aquesta primera etapa MMP treballa a la fàbrica i després es reclou a una habitació a casa seva a escriure i llegir. Destaquen dos reculls 'El poble' i 'La fàbrica'.
En els anys 50-60 pren consciència i compromís a favor de la cultura com a simpatitzant del PSUC. Tot i no ser reconegut poeta de seguida poc a poc els seus poemes són un referent.
Quan el 1977 guanya el premi Lletra d'or de gran importància és realment reconegut. Més tard rebrà el premi d'honor de les lletres catalanes, el premi Sant Jordi...
La seva poesia ha estat lligada a les dues malalties. En termes generals, la seva poesia va molt lligada a la problemàtica.
'Llibre dels sentits' és un dels poemaris més interessants, 1974.
'L'àmbit de tots els àmbits' dels anys 80.
1/04/2016 KL REICH – JOAQUIM AMAT-PINIELLA És una novel·la que si l'hagués escrit una persona no catalana seria un llibre de referència europea, com que ho va escriure un català no va tenir tant ressò. Són testimonis de vivències viscudes en un camp d'extermini.
 'Cartes des dels camps de concentració' de Pere Vives. Pere Vives era un jove català que va passar pels camps de concentració francesos fins que va anar a parar als camps de concentració nazi que va morir per una injecció de gasolina al cor.
 'Un català a Mathausen' de Francesc Comelles.
KL Reich és una novel·la que expressa el testimoniatge des d'uns plantejaments que d'alguna manera es proposen confrontar l'esperit humà amb un camp de concentració nazi.
Joaquim Amat-Piniella creia que fent una novel·la seria molt més creïble que escrivint unes memòries. Per explicar la veritat íntima és més fiable la novel·la. L'autor va sobreviure a Mauthausen 4 anys i mig, va ser alliberat per les tropes americanes l'any 1945 i immediatament escriu KL REICH que són les sigles que portaven tots els materials al camp de concentració. La novel·la no va ser publicada fins el 1963 degut a la censura franquista.
Per explicar la novel·la parteix d'una sèrie de personatges que també són reals per oferir les diferents actituds davant l'experiència al camp.
 Egoisme: És lícit l'egoisme en una situació com aquesta? És supervivència.
HOMES I NO – MANUEL DE PEDROLO És un dels referents imprescindibles de la literatura catalana de l segle XX. Té dos mèrtis: la gran quantitat i qualitat de la seva obra i el fet d'omplir molts buits en la literatura catalana que tornava a néixer. 'Acte de violència' és una de les seves millors novel·les, juntament amb 'Cendres per Martina'.
Les reixes 'D'homes i no' té un significat molt clar, defineixen l'estructura del teatre.
La por els fa aturar, els paralitza. El desconegut sempre fa por tot i tenir instint de lluitar contra NO. Couen la revolta però no aconsegueixen passar a l'acció. NO és un personatge feble i s'adonen que és a dins de cadascú on ens posem els propis límits i reixes.
La segona generació passa del dubte i va cap a l'acció. La diferència que tenen amb l'anterior generació és que no tenen futur, sembla que és la darrera generació, la que porta cap al final però que estan disposats a anar més enllà i descobreixen l'espai pam a pam. Primer de tot descobreixen l'abisme, no hi ha res. En termes metafòrics es pot interpretar com la mort, el buit. A l'altra banda es descobreixen noves reixes que engloben a NO, significa que els límits han canviat però que l'espai s'ha fet més gran. H ha una passa més cap a la llibertat.
És un final esperançador, la llibertat era permanent, no era un objectiu.
MERCÈ RODOREDA – JARDÍ VORA EL MAR L'acció transcorre a un poble a la costa entre Girona i Barcelona. Lloc d'estiueig prop de Barcelona que permet anar i venir de la ciutat comptal. És una casa amb jardí que simbolitza que està cuidat, planificat. És una natura civilitzada i domesticada, d'acord amb la mesura humana que algú decideix com ha de ser el jardí, està pautat, ordenat.
El jardí ple de meravelles el podríem interpretar com un lloc idíl·lic on s'allunya de tot el dolent que passa a la casa. És com un petit paradís, és la pèrdua de la innocència.
Per les referències que diu el llibre se situa a la primera postguerra mundial durant els anys 20 i 30 del segle XX.
Són dues històries d'amor:  La del propi narrador amb la seva dona.
 El triangles amorós entre l'Eugeni, el Francesc i la Rosamaria Són dues històries tristes i per tant fa referència a l'amor com un sentiment trist. En tots els casos són experiències traumàtiques que deixen una marca en les persones.
És una novel·la de grup amb una perspectiva única que és la del jardiner, per tant al principi fa un advertiment que és la seva pròpia perspectiva i que hi ha coses que poden no ser veritat. És la seva opinió, parla dels personatges que estima o odia.
Els personatges principals són:  Jardiner: Són persones especials perquè van al ritme de les estacions i la natura, quan surt el sol i es torna a pondre el sol. És com si fos l'escriptor, l'artista que recull les històries dels altres. Està marcat per la mort de la Cecilia. La creu al paladar representa la pèrdua de la innocència quan deixa de tenir-la.
 Senyoret Francesc:  Senyoreta Rosamaria:  Senyoret Eugeni Els personatges secundaris són:  El servei  La família Bellom  La família de rics Amb aquests dos blocs havien mal entesos perquè la Rodoreda deia que a cadascú li toca el seu lloc.
...