Tema 6. L'energia i la seva funció estratègica en el desenvolupament econòmic. (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Economía - 3º curso
Asignatura Economía Sectorial
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 30/03/2016
Descargas 44
Subido por

Descripción

Tema 6 d'economia sectorial, sobre el sector energètic.

Vista previa del texto

T E M A 6 . L ' E N E R G I A I L A S E VA F U N C I Ó E S T R AT È G I C A E N E L D E S E N V O L U PA M E N T E C O N Ò M I C . L ' E S T R U C T U R A I N D U S T R I A L A RT I C U L A D A E N T O R N L ' E X P L O TA C I Ó D E L E S D I V E R S E S F O N T S D ' E N E R G I A . C R I S I S E N E R G È T I Q U E S , M E D I A M B I E N T I S O S T E N I B I L I TAT. E L S U B S E C T O R E L È C T R I C I E L M A R C R E G U L AT O R I .
El sector energètic, en termes de població ocupada, és un sector relativament petit (1%). No obstant, la seva aportació a l’economia espanyola és bastant més gran. Genera el 4% del VAB de l’economia espanyola. Hi ha d’altres més importants, però aquest és un sector estratègic per a l’economia espanyola. Durant els últims temps, la revolució energètica ha estat lligada a la indústria, han estat molt importants per a provocar un salt econòmic i una millora substancial de les economies dels diferents països del món.
Per tant, podem dir que és un sector amb una funció i una posició estratègica, ja que si una economia es troba amb un sector energètic molt car, té dificultats per competir. Cal tenir energies a preus que per les empreses no siguin excessivament car, no siguin molt superiors a empreses del sector d’altres països on l’energia sigui relativament barata. Per això no ens ha d’estranyar que el sector energètic hagi estat tradicionalment un sector molt regulat, sotmès a un gran intervencionisme i, fins i tot en alguns casos, a un monopoli.
És un sector que històricament ha tingut molt poca competència, però no igual en totes partes, ja que dins del sector energètic hi ha molts sub-sectors diferents. El sector energètic és un sector que s’obté de fonts molt diverses: carbó, petroli, gas, urani, vent, sol, etc., i això dona lloc a un sector de distribució en funció d’on s’obtengui aquesta energia. L’electricitat és una energia final, que s’obté de formes molt diverses en funció de que s’utilitzi.
També cal fer la distinció entre les fonts d’energia renovables i les no renovables. Són renovables el sol, la força del vent, de l’aigua, etc. No són renovables les altres: el petroli, el carbó, el gas, l’urani… L’acabament d’aquests recursos explicava el seu encariment continuu, però ara s’està abaratint. Això és degut al descobriment de noves tècniques (fracking), de nous pous que no es coneixien i sobre tot a la disminució de la demanda dels països emergents (especialment Xina i la Índia).
L’explotació dels recursos energètics de caràcter fòssil van lligats també a externalitats negatives (canvi climàtic), pel que la política energètica ha de vetllar també per això.
Quan esclata la 1a crisis energètica a la tardor del 73, el petroli quadruplica el seu preu. En general a les economies europees el petroli representava llavors 2/3 del consum total d’energia (a Espanya fins a un 75%). Des de llavors, el consum d’energia s’ha reduït molt a tots els països (a Espanya fins a representar un 43% el 2014). Per tant, hi ha hagut un descens molt gran, el que significa que altres fonts d’energia primària han hagut d’augmentar la seva aportació. No obstant, el petroli continua sent la 1a font d’energia primària en consum. El gas natural és la segona (20%). L’energia nuclear un 12.6%. El carbó un 10%. I el conjunt d’energies renovables el 14.6% (aigua, eòlica, solar, biomassa).
Degut a aquesta crisis, l’estructura energètica comença a modificar-se, per a que la dependència del petroli sigui menor. La disminució del petroli s’ha vist traduïda en l’augment d’altres fonts d’energia primària. Això s’explica per l’estructura de preus (altres energies són més competitives) i per la pròpia política energètica. Reduir el consum de petroli no vol dir que d’un any per l’altre el consum de petroli hagi disminuït. Aquest pot fins i tot augmentar en termes absoluts, però menys que altres fonts, pel que en termes relatius el consum disminueix.
Si parlem del consum d’electricitat, l’estructura és diferent. Les energies renovables, per exemple, generen el 40% de l’energia elèctrica.
Tenim dos xocs petroliers molt importants, el primer al 73-74 i el segon al 79-80, amb un increment més moderat però també important.
Durant l’any 78 s’elabora una planificació del sector energètic en tot el seu conjunt (Pen 78). En aquest pla, l’objectiu de reduir la dependència del petroli es fa reposar en un augment de la generació amb energia nuclear. Aquest pla va rebre la crítica de molts partits, que eren contraris a l’ús d’energia nuclear. Aquest pla havia de durar 10 anys, però al 82, amb l’entrada d’un nou govern, es va derogar, i es va crear un nou pla amb el mateix objectiu, reduir l’ús del petroli, però reemplaçant el petroli per una altra energia. Això va provocar la paralització de la construcció de diverses plantes nuclears (parón nuclear), que va frenar l’aportació de l’energia nuclear al consum d’energia primària i al consum d’electricitat. L’energia escollida per a reemplaçar l’ús del petroli va ser el carbó, degut a la seva existència en el subsol espanyol. Tot i la seva reducció durant aquells últims anys, a partir de llavors el carbó rep un impuls, i l’aportació del carbó torna a pujar per sobre del 20%.
És evident, però, que l’horitzó del pla de 83 era molt limitat. L’increment de l’aportació del carbó era contrària a les polítiques energètiques que l’unió europea anirà adoptant, degut als seus efectes contaminants. Tampoc era una bona opció des del punt de vista estrictament econòmic, ja que per això es va obligar a que una part del carbó que s’utilitzés fos de mines espanyoles, però el preu d’extreure’l és molt elevat, no és competitiu amb els preus del carbó que venen d’altres llocs. Això generava un sobre cost que no era assumible per la indústria i les llars.
Per això, abans que acabés, es genera un nou pla energètic, al 91, que és l’últim pla que coneixem. Aquest pla també s’havia d’acabar per què el carbó no era útil per al transport, i l’aportació energètica era limitada. Mentre l’economia estava en una situació de poc creixement econòmic (poc creixement de la demanda d’energia), no calia pensar en noves fonts d’energia per incrementar la generació d’energia, però quan l’economia torna a créixer fortament, la producció energètica ha d’incrementar-se a un ritme més elevat. Això va portar a que el pla del 91 optés com a energia prioritària per ser estimulada l’energia del gas natural.
Cal distingir entre aquest gas natural amb un altre gas que ja era popular a l’època, el gas butà. El gas butà és un gas liquat del petroli, mentre que el gas natural ja es troba així en el subsòl. A les llars hi havia l’anomenat gas-ciutat, que era un gas que es distribuïa per canonades obtingut de la combustió de carbó a les centrals tèrmiques, amb un poder calòric bastant inferior que el gas natural. Fins llavors la seva aportació és limitada, però a partir de llavors s’incrementa bastant.
A partir d’aquest pla, ja no hi ha pla energètic, ja que no es fa una política per a tota l’energia, si no que es fa per sectors energètics. Això ens porta a la política de la UE en matèria energètica. Des de l’any 86 Espanya forma part de la comunitat europea, pel que les polítiques i directrius de la UE han de ser traslladat a l’economia europea, i que els protocols de la UE (Kyoto) han de ser també complerts per l’economia espanyola.
La política energètica europea dels anys 2000 es basa en 3 principis: en primer lloc garantir el subministre energètic i reduir la dependència excessiva d’algunes economies, inter-connectar les economies europees, fent que la generació d’energia en un punt concret pugui ser distribuïda a llocs molt llunyans. El segon principi és millorar la competitivitat, fent que els preus del subministrament d’energia siguin preus molt competitius. Per això cal introduir reformes que augmentin la competència en els mercats energètics, el que provocarà una baixada del preu en els consumidors finals. Finalment, el 3r principi, que el consum energètic sigui cada cop més sostenible des del punt de vista mediambiental. Això es concreta amb els percentatges dels 3 20. El primer 20% volia dir com a objectiu per l’any 2020 que la unió europea hagués reduït respecte l’any base (els ’90) l’emissió de gasos d’efecte hivernacle en un 20%. El segon 20%, que les energies renovables en el consum d’energia final arribin a representar el 20%. El tercer, una reducció del 20% en el consum d’energia primària. Això vol dir millorar l’eficiència energètica, és a dir, que per generar una unitat de producció (PIB), el consum d’energia primària sigui progressivament més petit.
D’acord amb aquesta política la unió europea ha anat el·laborant en els últims anys directrius i reglaments per afavorir aquestes polítiques. En una directriu del 2014, ja espera pel 2030 reduir en un 40% les emissions d’efecte hivernacle, que les energies renovables arribin al 27% i reduir en un 30% el consum d’energia.
Ens hem referit no només a objectius de reducció si no també de millora de l’eficiència energètica. Això es veu amb indicadors que posen en relació l’energia consumida (en tonelades equivalents de petroli) amb el % que representa del PIB. Això dona una idea de la intensitat del consum d’energia.
La situació espanyola era favorable fa 30-35 anys comparada amb altres economies europees, degut al menor grau d’industrialització de l’economia espanyola. En els últims anys però, mentre que les economies europees han millorat (han utilitzat de forma més eficient la seva energia), l’economia espanyola des de mitjans del 80 fins fa pocs anys ha incrementat la seva intensitat energètica, i s’ha aproximat a nivells semblants als pro-mitjos de l’Europa occidental. Aquest empitjorament de la intensitat energètica a espanya millora a partir del 2005, on la intensitat energètica es redueix, en línia a la resta d’economies Europees occidentals. Aquesta reducció significa una millora de l’eficiència energètica, pel que és una millora de la competitivitat.
A què es deu això? Empreses i particular, fins al 2012-13, van haver de suportar increments molt importants dels preus de l’energia (tant primària com finals). La resposta, doncs, és intentar reduir el consum, reduir la demanda. Hi ha hagut una millora de la intensitat energètica vinculada a l’augment del preu d’aquesta energia.
El sector energètic (espanyol però també europeu) té una gran presència pública (tant regulació com empreses públiques). Quan hem vist la política energètica de la UE veiem que hi ha un dels fonaments que porta molt de temps: que el subministrament energètic no fallarà. Per això, el sector públic ha fet moltes vegades de subsidiari, per suplir la falta d’iniciativa privada en el subministrament de determinades fons d’energia. Aquesta podria ser una explicació del perquè de presència pública, no només regulació. D’altres vegades, la creació d’empreses públiques s’ha argumentat en dir que es tractava d’un sector estratègic. Per això, si no hi ha iniciativa privada, el sector públic ha d’assegurar la generació d’energia que l’economia necessita. D’altres vegades, aquesta s’ha sustentat en un argumentat de tipus fiscal. Els productes energètics suporten una elevada fiscalitat. Aquesta pot ser una altra raó de la participació pública. Per exemple, es va crear a Espanya l’anomenat monopoli de petrolis, concedida a CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos S.A.). Això va ser per què el petroli era una font importantíssima i calia que hi hagués una iniciativa pública a la que se li va donar tot el poder per fer el que feia falta (exploracions, refinament, distribució, etc.). Aquesta llei també va deixar clar que el monopoli serviria com a agent recaptador de l’estat, dels impostos aplicats als hidrocarburs.
Si parlem més enllà del petroli i pensem en el sector energètic en general, podem argumentar que hi ha monopolis en el sector energètic que ho fan per tendència, i s’anomenen monopolis naturals.
La teoria econòmica explica que els mercats eficients són els competitius, i si no es compleix no són eficients, però pot haver-hi excepcions, i les recollim sota la formulació del monopoli natural. En alguns mercats pot haver-hi major eficiència amb un monopoli que amb competència. Per exemple, en el transport. Si cada empresa crea la seva xarxa de transport, aquesta es duplica, triplica, etc. Per tant, per què no compartir la xarxa, o que hi hagi una única (monopoli)? Això és el que es va fer per distribuir l’energia amb la xarxa d’alta tensió.
Per tant, les causes de que històricament hi hagi hagut participació pública es poden atribuir a totes aquestes, des de garantir el subministrament fins a raons fiscals o monopolis naturals. Però aquest monopoli no ha d’estar a tot el sector. Pot ser-ho a la distribució d’alta tensió, però no a la producció.
Aquests monopolis integrats verticalment s’han de desintegrar i convertir fins on sigui possible en competència.
Estudi de la explotació de les fonts d’energia I.
Carbó: Per la seva gran presència en el subsòl, sempre ha tingut una importat presència.
Quan el consum de carbó a Europa estava baixant lentament, als anys 50, a Espanya encara tenia una important presència. Això es devia sobre tot a la presència de l’autarquia. El gran canvi es produeix amb la liberalització o l’obertura de l’economia Espanyola a principis dels 60, que portarà a la reducció de l’ús i al tancament de moltes explotacions de carbó. Això significa que per les empreses que l’explotaven, el carbó deixa de ser un negoci. L’any 67 el capital planteja a l’estat crear una societat de capital mixt: ells hi aportaran capital i maquinària i l’estat, a través de l’INI hi aportarà capital, i servirà per millorar les instal·lacions. Però al cap de 5 anys el capital privat es retira i s’ho queda tot l’estat, i llavors l’empresa que s’havia constituït al nord (HUNOSA), amb desenes de milers de treballadors, ha necessitat any rere any ajudes públics importantíssimes. Durant els últims anys, aquestes subvencions ha hagut de rebre el vist i plau de Brusel·les, que va demanar a canvi unes reestructuracions per millorar l’efectivitat. A partir del 83 les condicions són cada cop pitjors i més dures per a l’explotació del carbó, i la última ajuda a l’explotació del carbó a Espanya venç l’any 2018.
II.
Petroli: Durant la dictadura de Primo de Rivera és el ministre de foment, Calvo Sotelo, qui crea CAMPSA. Fins als anys 80, les úniques estacions de servei que hi havia eren les de CAMPSA. que va exercir la funció de recaptadora per l’estat des del 1r moment, però la funció que tenia d’explotadora del petroli no la va fer. Va venir la guerra, el franquisme i l’autarquia. Durant el franquisme, al veure que CAMPSA no havia desenvolupat aquesta funció, se la va encarregar a l’INI, que va llençar iniciatives empresarials bé per importar petroli, bé per explorar explotacions a l’estranger després de l’autarquia. Els preus dels derivats del petroli eren preus fixats oficialment, per tant no hi havia competència, i la distribució estava en mans de CAMPSA, pel que no era un monopoli pròpiament dit. Després del franquisme i amb la liberalització del sector, CAMPSA va quedar només de forma residual, perdent la distribució minorista i mantenint-la només per a grans empreses, amb l’anomenada “Compañía Logística de Hidrocarburos”. Al mateix temps, durant els anys 80, l’INI va treure de l’INI i ho va posar en un holding públic les activitats del petroli, i va crear un petit sub-holding anomenat Instituto Nacional de Hidrocarburos, d’on després va sorgir Repsol, una empresa inicialment pública que al cap de molt poc temps va començar la seva privatització. Repsol té una posició bastant dominant en el mercat espanyol, tant en refinament com en distribució. Les altres 2 grans companyies amb un pes important son l’antiga CEPSA (Compañía Española de Petróleos, ara de capital estranger) i BP. El total de refinament espanyol la fan aquestes empreses, i el 70% de distribució també. Les directrius Europees en matèria de llibertat i competitivitat porten a que els anys 90 comenci un procés de liberalització dels preus. No obstant és limitat, degut al gran control d’aquestes companyies, però ha anat augmentant els últims anys degut a petites empreses i centres comercials.
III. Gas natural: És un gas de combustió relativament neta i amb més poder calòric, i que tampoc es troba al subsòl Espanyol. A finals dels anys 60, un empresari català (Pere Duran Farrell) va començar a importar gas natural liquat a Líbia, i un cop arribat a Barcelona era transformat de nou en gas i distribuït per la xarxa de distribució del gas ciutat. El seu consum va créixer ràpidament a la ciutat. Per que aquest creixement fos ràpid calia construir una xarxa de gasoductes que permetessin transportar el gas des del port per la ciutat i altres ciutats importants. Més endavant, es va substituir l’importació de Líbia per la d’Algèria. No obstant, a finals dels 70 va haver-hi unes circumstàncies que van reduir l’expansió del gas. L’estat va crear una empresa pública de gas, NGas, que amprada en la titularitat pública va començar a produir actes de competència deslleial contra aquesta empresa catalana, gas natural. També hi ha haver una explosió a un immoble de Pedralbes, on van morir 60 persones, que no es va saber si era degut al gas o a un atemptat terrorista, pel que la gent va començar a dubtar de la seguretat del gas. A més, la demanda total d’energia Espanyola es va frenar durant els anys 75-85, quan l’economia Espanyola creix a un ritme molt lent.
Això va fer que l’empresa deixés el projecte de gas natural, fent-se amb el control de tot el mercat NGas. Però aquesta no va desenvolupar l’infraestructura necessària per expansionar la demanda de gas, i els contractes amb Algèria van quedar incomplets, ja que es va comprar molt menys gas del pactat, havent-los de pagar igualment. Això va generar un conflicte amb Algèria, que va durar fins a mitjans dels 80. Aquesta expansió prometedora del gas natural, doncs, va quedar estancada, fins la segona meitat dels 80, on diversos canvis permetran tornar a impulsar el gas natural. Es resol el conflicte judicial amb Algèria, i es produeix un acord empresarial i polític per impulsar el gas, on es decideix crear una nova empresa mixta, amb REPSOL (encara pública) i la caixa com a accionistes per impulsar de nou el gas natural. Aquesta nova empresa, en record i reconeixement a la pionera del gas, se l’anomena Gas Natural, amb seu a Barcelona. NGas no desapareixerà, però s’anirà retirant, i Gas Natural assumirà una posició molt dominant al mercat del gas Espanyol. Avui dia, Gas Natural té una gran importància en la distribució majorista de gas (també una mica NGas), tot i que ja han entrat moltes petites empreses de gas. Gas Natural ha fet una mutació com empresa que l’ha portat a comportar-se més com un distribuïdor natural, distribuint també electricitat.
Una part de la importància del gas s’explica per la seva importància per la generació de gas natural, utilitzada en centrals de cicle combinat i co-generació (produir alhora electricitat i calor/ fred), utilitzant gas natural i altres residus (biomassa, etc.).
IV. Electricitat: Es diu que la indústria elèctrica, com a monopoli natural, justifica la poca competència del mercat, i la integració vertical de totes les seves fases. Això s’ha anat revisant, ja que es veu que diferents fases tenen diferents característiques, pel que pot ser bo per l’eficiència la desintegració d’aquestes empreses integrades verticalment, obligant per llei a separar la generació d’electricitat amb el transport o la distribució, i aconseguir competència en les fases en que sigui factible.
Històricament, el mercat elèctric espanyol no ha estat monopolista (hi havia més d’una empresa), però tampoc hi havia competència, degut a que les empreses tenien el mercat repartit territorialment, de manera que Fenosa tenia com a mercat Galícia, FECSA a Catalunya i les Balears, Hidroeléctrica Espanyola al Centre, etc., pel que no se sobreposaven unes amb altres, i no es disputaven el mercat. També perquè no hi havia llibertat de preus, el preu del KW era a tot arreu igual, fixat per l’administració. Com que la generació era molt diversa (nuclear, salts d’aigua, etc.), hi havia d’haver un sistema de compensació entre les empreses per costos diferents de generació d’electricitat. Totes les empreses eren de capital privat, excepte ENDESA, però aquesta era l’única que no distribuïa electricitat, només la generava. Als anys 80, FECSA va fer fallida, i va ser comprada per ENDESA. Va ser llavors quan ENDESA es va dedicar també a la distribució d’electricitat.
A més de totes les citades, hi havia petites empreses elèctriques, que utilitzaven els salts hidràulics per distribuir electricitat a la rodalia. Avui dia, el mercat ha canviat molt. Les empreses s’han concentrat i el sector s’ha liberalitzat, degut a directives Europees.
ENDESA es privatitza als anys 90, amb diverses caixes d’estalvi com a accionistes de referència.
Amb el tems, els propietaris canvien. Hi ha una OPA de Gas Natural, rebutjada, i finalment s’ho queda Enel, l’empresa elèctrica Italiana, que encara conserva una part pública.
Iberdrola es va crear a partir de Iberduero i Hidroeléctrica Española, sense un titular de referència. Avui dia, aquestes empreses no són companyies elèctriques, si no energètiques. Quan Gas Natural va perdre la OPA per ENDESA, com que volia entrar al mercat elèctric, va comprar Fenosa. Aquestes 3 són les empreses principals, amb un 90% dels clients i un 80% del mercat. La seva importància, però, és inferior que a d’altres països Europeus, permetent més competència que a aquests.
En quant a la liberalització, la llei obliga a facilitar l’entrada de noves empreses al sector elèctric, i canviar la legislació del mercat per a què el client final (empresa o llar) pogués escollir lliurement l’empresa que li havia de subministrar l’electricitat. Aquesta llibertat d’elecció es va aplicar primer a les empreses i després a les llars. Les empreses energètiques van ser obligades a desintegrar-se, separar en empreses jurídica i comptablement diferents la fase de generació de la de comercialització. Així, van poder entrar nous operadors a totes les dues fases. En el 1r, sobre tot, empreses del sector de les energies renovables, estimulats per les primes d’aquestes energies. En canvi, la fase de transporta en alta tensió i distribució estan encara sotmeses a fortes regulacions.
Les distribuïdores compren el KW en forma de subhasta, i en funció del preu, el vendran al consumidor final a un o altre, si el consumidor ha decidit preu lliure. Si no, pot optar per tarifa d’últim recurs (també anomenada preu al petit consumidor), que és una tarifa de preu fixe, aparentment més cara.
...

Comprar Previsualizar