Tema 3 - Lectures (2014)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 2º curso
Asignatura Mètodes, tècniques, fonts i organització del treball periodístic
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 08/12/2014
Descargas 138
Subido por

Descripción

ALMIRON ROIG, N. (2006).”Los valores del periodismo en la convergencia digital: civic journalism y quinto poder”, en Revista Latina de Comunicación Social no 61. Recuperado de: http://www.ull.es/publicaciones/latina/200609Almiron.pdf [sólo pp. 2-6]
ALSIUS, S. (2011). “Cap a una gran base de dades per a l’estudi de l’ètica periodística”, en Periodística, No 13, pp. 27-59. Recuperado de: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000175/00000047.pdf [sólo pp. 32-38]
RESTREPO, J. D. (2001). “La objetividad periodística: utopía y realidad”, en Chasqui no 74. Recuperado de: http://chasqui.comunica.org/restrepo74.htm [sólo pp. 10-13]
ULANOVKY, D. (2008) “La construcción de la noticia: en busca de la equidad perdida”. En Periodismo Na- rrativo [en linea]. Recuperado de: http://www.periodismonarrativo.com/construccion-de-noticia-y- equidad.pdf

Vista previa del texto

Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     3.7.  Lectures   ALMIRON   ROIG,   N.   (2006).”Los   valores   del   periodismo   en   la   convergencia   digital:   civic   journalism   y   quinto   poder”,   en   Revista   Latina   de   Comunicación   Social   no   61.   Recuperado   de:   http://www.ull.es/publicaciones/latina/200609Almiron.pdf     FUNCIÓ  DEL  PERIODISME  I  ELEMENTS  O  VALORS  QUE  DEFINEIXEN  LA  PROFESSIÓ   Estudi   realitzat   per   Bill   Kovach   i   Tom   Rosenstiel   que   plasmava,   a   través   d’entrevistes   a   periodistes  estatunidencs,  quins  eren  els  nou  aspectes  essencials  que  havien  de  caracteritzar  el   periodisme.   Els   periodistes   van   coincidir   en   nou   trets   dels   quals   en   van   treure   nou   principis   bàsics  en  què  s’havia  de  basar  el  periodisme:   1. Cercar   la   veritat:   Kovach   i   Rosenstiel   deixen   clar   que   “cercar   la   Veritat”   no   significa   caure   en   la   “trampa   de   l’objectivitat”.   El   periodista,   com   a   subjecte,   no   pot   ser   objectiu,  però  sí  que  ho  poden  ser  els  seus  mètodes  segons  aquests  autors.  Perseguir   la   millor   versió   possible   de   la   veritat   utilitzant   un   mètode   de   treball   objectiu   no   significa  deixar  que  parlin  els  fets.  Els  fets  per  sí  sols  poden  no  transmetre  la  veritat,  de   forma   que   la   interpretació   dels   mateixos   és   necessària,   sempre   i   quan   sigui   desinteressada.   Però   la   formulació   del   principi   com   una   cerca   de   la   “millor   versió   possible   de   la   veritat”   no   deixa   de   reconèixer   implícitament   l’existència   d’Una   única   Veritat,   cosa   que   implica   l’objectivació   subjacent   del   fet.   Segons   Francesc   Burguet   la   millor  informació  no  és  la  que  pretén  cenyir-­‐se  als  fets,  sinó  aquella  que  contextualitza,   explica  i  interpreta.  Kovach  i  Rosenstiel  venen  a  dir  el  mateix  però  no  aconsegueixen   desprendre’s  de  la  retòrica  de  la  veritat  de  la  potent  escola  positivista  nord-­‐americana.     2. Lleialtat:   No   trair   la   lleialtat   amb   el   ciutadà   és   la   font   de   credibilitat   del   periodisme   i   el   seu   millor   actiu.   Si   la   lleialtat   és   per   qualsevol   altre   que   no   sigui   lector,   oient   o   telespectador,   no   s’està   exercint   periodisme   sinó   altres   coses   com   propaganda,   publicitat  o  negocis.   3. Verificació:   Verificar   una   informació   abans   de   fer-­‐la   pública   és   el   que   distingeix   el   periodisme  de  l’entreteniment,  la  propaganda,  la  ficció  o  l’art.  La  verificació  requereix   d’un   mètode   per   tal   que   els   aspectes   personals   o   culturals   no   intervinguin   en   la   veracitat  de  les  notícies.     4. Independència  amb  respecte  a  aquells  dels  que  s’informa   5. Control   independent   del   poder:   A   més,   s’ha   d’exercir   un   control   cap   els   agents   que   ostenten  el  poder  en  la  societat.   6. Fòrum  públic:  fòrum  plural,  proporcionant  un  espai  de  crítica  i  comentari  de  totes  les   tendències   ideològiques.   Això   enforteix   la   democràcia   en   possibilitar   l’expressió   de   pluralitat.   7. Oferidor   d’informació   suggerent   i   rellevant:   Necessitat   del   periodisme   d’ocupar-­‐se   dels  temes  importants  i  d’explicar  per  què  ho  són.     8. Oferidor   d’informació   exhaustiva   i   proporcionada:   Això   distingeix   la   informació   important   de   la   transcendent,   per   tal   de   no   crear   confusió   amb   una   cobertura   desproporcionada  de  fets  que  afecten  estrictament  a  la  vida  privada  de  les  persones.   9. Respectar  la  consciència  individual  del  professional  del  periodisme:  plasmació  d’una   evidència.  La  responsabilitat  dels  periodistes  amb  la  seva  pròpia  consciència,  i  la  seva   obligació  de  no  trair-­‐la  ni  permetre  que  els  seus  empleats  no  la  respectin.     32   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     La   qüestió   que   se’n   desprèn   de   l’anàlisi   de   Kovach   i   Rosenstiel   és   si   les   noves   tecnologies   de   la   informació   i   la   comunicació   provoquen   i/o   acceleren   aquesta   crisi   de   valors   de   la   professió   periodística  o  si  constitueixen  un  aliat  valuós  per  lluitar  contra  ella,  a  més,  es  pretén  aclarir  si  la   convergència   digital   motiva   el   debilitament   dels   elements   essencials   del   periodisme   o   si   els   enforteix.   Es   possible   observar   que   tant   els   més   tecnòfils   com   els   més   tecnofòbics   comparteixen   una   mateixa  visió:  que  per  considerar  a  alguna  cosa  periodisme  s’han  de  satisfer  bona  part  (si  no   tots)  els  criteris  anteriors.  Uns  i  altres  defensen  els  mateixos  valors,  però  els  diferencia  el  pes   que  les  TIC  tenen  en  ells:   • CERCA  DE  LA  VERITAT:  Amb   les   TIC,   i   amb   Internet   en   particular,   les   versions   dels   fets   (la   veritat  de  Kovach  i  Rosenstiel)  en  circulació  es  multipliquen  exponencialment,  generant-­‐se   versions   infinites   del   que   anomenem   realitat.   I   donada   la   falta   de   fiabilitat   de   les   noves   fonts   d’informació,   la   convergència   digital   condueix   a   un   augment   encara   major   de   la   confusió.  Si  bé  és  cert  que  tenim  infinites  versions  de  la  informació  al  nostre  abast,  quasi   sempre   tenim   al   nostre   abast   la   millor   versió   possible.   La   major   informació   disponible   permet   augmentar   les   possibilitats   d’aconseguir   la   millor   versió   possible   d’un   fet,   entenent  per  millor  aquella  que  atengui  de  forma  més  rigorosa  al  context  implícit  i  explícit   del  mateix  (Burguet,  2004:  223-­‐240).  En  segon  lloc,  les  TIC  generen  una  revitalització  de  la   trampa   de   l’objectivitat:   la   possibilitat   de   que   tots   tinguem   accés   als   fets   fomenta   un   periodisme  dels  fets,  fonamentat  en  l’escepticisme  epistemològic.  Donat  que  la  veritat  no   existeix,   remetem-­‐nos   als   fets.   Però   els   fets   poden   resultar   insuficients   fins   i   tot   per   traslladar  alguna  cosa  llunyanament  pròxima  a  una  informació  honesta.  És  precís  informar   de   la   “intenció”   que   amaguen   els   fets.   A   més,   per   a   Burguet   la   objectivitat   a   més   d’impossible  és  “insuficient”,  perquè  “les  dades  reclamen  ser  interpretades  per  a  què  el   receptor   de   la   informació   puguin   botar   del   seu   significat   immediat,   sovint   insubstancial   al   seu   sentit   profund,   contextual”.   Però   si   les   TIC   revitalitzen   la   trampa   de   l’objectivitat,   també  poden  suposar  un  benefici  en  la  metodització  del  periodisme:  la  informatització  de   la  professió  facilita  la  instauració  de  mètodes  objectius  d’obtenció  de  la  informació.   • VERIFICACIÓ:   La   tecnologia   debilita   el   procés   de   verificació   però   també   és   cert   que   al   mateix   temps   la   tecnologia   aporta   majors   possibilitats   de   verificació.   La   verificació   pot   tenir  en  la  tecnologia  una  gran  aliada  degut  a  la  ubiqüitat  i  el  major  accés  a  la  informació   (registres  públics,  documentació  oficial,  interacció  amb  investigadors  d’altres  països...)   • INDEPENDÈNCIA,  DEMOCRÀCIA  I  FISCALITZACIÓ  DELS  PODERS  PÚBLICS  I  PRIVATS:     o Proliferació   d’actes   comunicatius   que   confonen   amb   la   bandera   d’independència,   especialment   els   Weblogs,   confonen   en   reivindicar   per   a   sí   mateixos   una   independència   presumptament   superior   a   la   del   periodisme   tradicional.   Molts   oculten   un   recolzament   o   fins   i   tot   un   finançament;   mentre   que   altres   confonen   l’absència  de  fonts  de  finançament  amb  l’equanimitat,  l’objectivitat  o  l’equitat.  Però   no   basta   amb   rebre   diners   de   ningú   per   ser   independent.   La   independència   en   el   periodisme  està  formada  per  altres  elements  (transparència,  distanciament  personal,   compromís...)  així  com  un  model  de  finançament  la  lògica  del  qual  no  predomini  per   sobre  dels  objectius  del  periodisme.   o Model   econòmic   dominant   durant   el   segle   XX   tendeix   a   allò   que   els   estatunidencs   denominen  corporate  media:  integració  dels  mitjans  de  comunicació  en  corporacions     33   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     d’enormes   dimensions   les   activitats   de   les   quals   es   realitzen   creixentment   en   sectors   distints   al   de   la   comunicació.   L’arribada   de   les   TIC   no   solament   no   acaba   amb   aquest   model  sinó  que  constitueix  en  realitat  part  del  mateix  i  per  això  la  funció  democràtica   del  periodisme  segueix  igual  d’amenaçada  o  inclús  més.   o El   model   d’organització   econòmica   no   canvia   la   revolució   digital   però   la   tecnologia   ens  dota  de  més  eines  per  a  la  fiscalització  dels  poders  públics  i  privats.   • INNECESSARIETAT   DEL   PERIODISTA:   La   tecnologia   crea   la   falsa   il·∙lusió   de   la   innecessarietat  del  periodista  en  un  doble  sentit:  1)  per  la  suposada  prescindibilitat  dels   intermediaris   en   una   era   en   la   que   tots,   aparentment,   tenim   el   mateix   accés   a   la   informació  i  2)  per  l’aparent  possibilitat  de  que  qualsevol,  en  disposar  de  la  informació  i   d’accés   al   canal,   pugui   actuar   d’intermediari.   Però   els   fets   en   sí   no   basten   i   es   inversemblant   creure   que   els   ciutadans   duguin   a   terme   la   tasca   d’identificar   tots   els   contextos   possibles,   explícits   i   implícits,   per   poder   interpretar   els   fets   dels   que   tinguin   coneixement.   La   tasca   del   periodista   intenta   ser   substituïda   en   fòrums   sense   consideració   pels  fets  i  per  debats  basats  en  els  prejudicis,  les  creences  personals  i  les  suposicions.  En   el   marc   de   la   convergència   digital   el   periodista   és   més   necessari   que   mai   per   ampliar   el   context  i  la  interpretació  de  les  notícies  en  una  societat  sobrecarregada  d’informació  i  de   versions  de  la  veritat.   • VELOCITAT:   Acceleració   que   possibiliten   les   noves   tecnologies,   que   fan   possible   la   immediatesa  i  el  temps  real.  Qualitats  sinònimes  de  rendibilitat  però  també  de  disparar  la   competitivitat.   Sovint   la   velocitat   s’acaba   convertint   en   un   fi   en   sí   mateixa   substituint   la   verificació.   • PERIODISME   D’INVESTIGACIÓ:   Les   TIC   poden   ser   uns   grans   aliats   del   periodisme   d’investigació   degut   a   la   multiplicació   de   fonts,   accés   a   distància   i   ubiqüitat,   informatització  de  l’explotació  i  gestió  de  dades...   • PLATAFORMES   INDEPENDENTS:   La   tecnologia   és   una   gran   impulsora   de   les   plataformes   independents  que  puguin  tornar  la  credibilitat  al  periodisme  o  actuar  com  a  vigilants  del   mateix.   CRISI  DE  VALORS  DEL  PERIODISME   David  Randall  reconeix  que  el  primer  pas  per  clarificar  les  idees  és  “acceptar  que,  en  un  món   on   els   mitjans   alternatius   de   comunicació   estan   proliferant   a   un   ritme   accelerat,   la   difusió   general   dels   diaris   descendeix”.   Efectivament,   va   descendir,   però   a   Espanya   ho   va   fer   per   l’efecte   dels   nous   diaris   gratuïts   distribuïts   en   paper   i   per   internet   que   no   per   causa   i   efecte   dels  diaris  digitals.   El   model   de   negoci   dels   diaris   tradicionals   pot   estar   en   crisi   o   no   (ja   que   alguns   estan   començant   a   rentabilitzar   les   versions   digitals)   però   del   que   no   hi   ha   dubte   és   del   difícil   compliment  dels  valors  essencials  per  la  pràctica  periodística,  inassolibles  en  aquest  escenari,   el   del   periodisme   corporatiu   o   “de   mercat”,   causant   principal   de   la   crisi   dels   valors,   i   no   l’aparició  de  les  TIC  ni  Internet.  Però  que  les  TIC  no  siguin  les  causants  directes  d’aquesta  crisi   del  periodisme  no  significa  que  no  continguin  amenaces  per  el  mateix.   Les  polítiques  de  comunicació  relatives  als  mitjans  s’han  globalitzat  per  inserir-­‐se  en  el  procés   global   de   desregulació   i   liberalització   en   que   està   immersa   l’economia   del   planeta   des   de   la   revolució  conservadora  de  1980.     34   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     L’actual  crisi  de  valors  s’emmarcaria  en  una  crisi  global,  la  crisi  de  la  política  que,  per  activa  o   per   passiva,   ha   conduit   o   permès   la   mercantilització   d’una   activitat   clau   pel   correcte   funcionament  de  les  democràcies  modernes.   ALSIUS,  S.  (2011).  “Cap  a  una  gran  base  de  dades  per  a  l’estudi  de  l’ètica  periodística”,   en  Periodística,  No  13,  pp.  27-­‐59.  Recuperado  de:   http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000175/00000047.pdf     UNA  METODOLOGIA  PRESTADA  PEL  DRET  COMPARAT   Al  que  més  s’assemblen  els  codis  deontològics  és  als  textos  legals.  Però  els  codis  deontològics   no  són  lleis  (no  tenen  legitimació  formal  ni  força  coercitiva  basada  en  un  sistema  de  sancions)   però  “semblen”  lleis.     En  dret  comparat  és  usual  treballar  amb  un  instrument  denominat  tesaurus,  que  és  una  relació   dels   diversos   aspectes   que   presumiblement   tractaran   els   textos   legals   que   es   pretén   comparar   d’acord   amb   els   coneixements   previs   que   els   investigadors   tenen   sobre   la   matèria   i   amb   la   informació   primària   que   proporciona   una   primera   lectura   dels   mateixos   textos.   És   una   manera   de  concretar  l’activitat  classificadora  pròpia  de  qualsevol  mètode  comparatiu  com  a  principal   eina  metodològica.  El  buidatge  i  la  comparació  dels  codis  es  farà  a  partir  d’un  tesaurus  creat  ad   hoc,  que  denominem  tesaurus  de  l’ètica  periodística.   El   dret   comparat   treballa   amb   un   primer   criteri   classificador   que   considera   els   elements   següents:     • Subjectes  o  actors  involucrats   • Objectes  o  contingut  normatiu  dels  textos  analitzats   • Procediment  com  a  element  formal  del  dret   • Sistema  sancionador,  tant  pel  que  fa  al  tipus  de  sancions  com  als  organismes  que  les   apliquen.   Els   codis   deontològics   s’assemblen   en   alguns   aspectes   a   les   lleis,   però   no   contenen   tots   els   elements   que   caracteritzen   els   textos   legals,   no   tenen   la   força   coercitiva   d’aquestes   i   no   acostumen  a  explicitar  res  sobre  algunes  de  les  categories  que  enuncien.   En  quant  als  subjectes  o  actors  són,  en  general,  els  periodistes.  En  alguns  codis  hi  ha  esments   explícits   als   professionals   involucrats   però   en   altres   són   obviats   perquè   el   codi   ha   estat   promulgat   en   un   context   suficientment   clar   en   aquest   respecte.   Altre   qüestió   és   que   qui   rep   la   consideració  de  periodista  o  qui  es  considera  que  intervé  de  manera  decisiva  en  el  producte   informatiu.   La   premsa   i   els   mitjans   audiovisuals   són   sistemes   tecnològicament   complexos   on   treballen  professionals  de  distints  àmbits  que  treballen  en  el  contingut  final  del  producte.   Pel   que   fa   al   procediment,   és   una   categoria   que   s’esvaeix   en   els   codis.   Una   llei   ha   d’oferir   garanties  a  la  comunitat  a  la  qual  va  adreçada.  No  és  aquest  el  cas  d’un  codi  deontològic,  que   es   sol   presentar   com   un   protocol   d’intencions   degut   a   que   en   algunes   organitzacions   pot   arribar  a  tenir  efectes  coercitius.   El   tema   de   les   sancions   també   es   troba   pràcticament   absent   de   l’univers   dels   codis   deontològics,   ja   que   rarament   les   conductes   a   seguir   i   les   reprovables   són   tipificades   coma   delictes  o  faltes  ni  sancionades  amb  penes  de  cap  classe.   La   metodològica   amb   el   dret   comparat,   per   tant,   es   centre   exclusivament   amb   l’objecte   o   contingut   normatiu,   i   aquí   és   on   el   tesaurus   serveix   com   a   instrument   bàsic   de   classificació   d’unes  categories  d’anàlisi.     35   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     CRITERIS  PER  L’ELABORACIÓ  D’UN  TESAURUS   El  tesaurus  ha  estat  constituït  a  diferents  nivells:   Hi   ha   un   debat   per   tal   de   discernir   si   existeixen   valors   ètics   universals.   Segons   Thomas   W.   Cooper   el   caràcter   d’absolut   només   es   pot   atribuït   si   fos   factible   demostrar   que   són   vàlids   a   totes   les   èpoques   de   la   humanitat.   Els   únics   universals   que   Cooper   accepta   són   els   que   denomina   pedra   angular,   que   es   refereixen   a   fenòmens   concrets   que   es   poden   verificar   empíricament  i  són  representatius:  són  els  que  es  poden  reconèixer  en  els  codis  deontològics.   Així,  Cooper  postula  com  a  candidats  universals  de  l’ètica  dels  mass  media  aquests  tres:   • Veritat:  Inclou  temes  com  l’objectivitat  i  el  rigor  de  la  informació.   • Responsabilitat:   professionalitat,   accessibilitat   als   mitjans,   imparcialitat   i   equitat   de   tractaments,  lleialtat,  adhesió  als  costums  socials  i  al  es  normes  de  motivació.   • Llibertat  d’expressió:  tot  allò  que  limita  els  fluxos  informatius  (censura,  regulació,  etc.).   Edmund   Lambeth   també   planteja   l’existència   d’uns   universals   de   la   deontologia   de   la   informació,   però   els   entén   com   una   derivació   de   principis   d’ordre   més   general,   presents   en   tota   ètica.   Els   codis   poden   establir   normes,   però   són   més   explícits   respecte   als   principis   generals.  Lambeth  advoca  per  a  la  professió  per  un  sistema  que  denomina  de  regla  mixta  i  que   ha   d’harmonitzar   la   fidelitat   a   uns   principis   bàsics   amb   la   consideració   de   les   circumstàncies   que  concorren  en  cada  situació:   • Veracitat:   compromís   dels   mitjans   d’informar   al   seu   públic   de   manera   veraç   i   rigorosa.   S’inclou  la  precisió  dels  fets,  la  necessitat  de  verificació  de  totes  les  informacions  i  la   possibilitat  d’anticipar-­‐se  a  l’error.   • Imparcialitat:   Aconseguir   un   clima   d’equanimitat   a   les   redaccions   dels   mitjans   de   comunicació  com  judicis  criminals,  episodis  terroristes,  relats  d’investigació,  etc.   • Llibertat:   llibertat   de   premsa,   consagrada   com   a   essencial   a   la   primera   esmena   de   la   Constitució  dels  EEUU,  està  considerada  com  el  bastió  dels  règims  democràtics.  També   es   parla   de   llibertat   en   el   terreny   individual,   com   l’autonomia   que   ha   de   tenir   el   periodista,  que  ha  de  defugir  qualsevol  conflicte  d’interessos.   • Humanitat:   Els   periodistes   han   de   seguir   els   “deures   naturals”   que   exigeixen   al   periodista  que  proporcioni  ajuda  al  públic  en  cas  de  necessitat.  A  més,  els  periodistes   no   han   de   danyar   de   forma   directa   o   intencionada   els   altres   i   han   d’evitar   el   sofriment   sempre  que  sigui  possible.   • Servei   o   “majordomia”:   El   periodista   com   a   “majordom”   de   la   llibertat   d’expressió.   Aquí  s’inclouen  qüestions  com  la  calúmnia,  la  invasió  de  la  intimitat  de  les  persones  i  la   no  atenció  de  les  justes  reclamacions  d’accessibilitat  als  mitjans.   COOPER   LAMBETH   Veritat   Veracitat   Responsabilitat   Imparcialitat   Llibertat  d’expressió   Llibertat     Humanitat     Servei  o  “majordomia”     Les   similituds   entre   ambdós   analítics   és   notable.   Lambeth   parteix   d’un   plantejament   més   generalista   i   per   això   no   és   d’estranyar   que   la   formulació   de   la   idea   de   llibertat   sigui     36   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     generalitzada   en   comptes   de   dir-­‐se   llibertat   d’expressió.   La   veritat   o   veracitat   semblen   un   factor   comú   de   qualsevol   plantejament   sobre   ètica   periodística.   Per   contra,   s’aprecia   en   la   proposta  de  Lambeth  la  inclusió  del  principi  de  justícia,  que  no  està  present  en  la  de  Cooper,   però  sí  que  hi  ha  moltes  referències  a  conceptes  que  són  de  la  mateixa  família,  com  equilibri,   igualtat  d’oportunitats...   A  més,  sembla  indubtable  que  el  binomi  justícia-­‐igualtat  forma  part  dels  pilars  de  tota  ètica.  En   canvi,   mentre   que   Cooper   parla   de   responsabilitat,   Lambeth   eludeix   aquest   terme   i   proposa   uns   altres   dos   principis:   humanitat   i   servei.   Però   és   suficient   repassar   la   descripció   que   fa   Lambeth   dels   continguts   dels   dos   principis   per   adonar-­‐se   que   són   perfectament   subsumibles   en  el  de  responsabilitat.   Totes  aquestes  consideracions  condueixen  a  la  delimitació  de  quatre  principis  que  constituiran   el  primer  nivell  d’articulació  d’un  tesaurus:   • Principi  de  veracitat   • Principi  de  justícia   • Principi  de  llibertat   • Principi  de  responsabilitat     CERVANTES  BARABA,  C.  (2001).  “La  Sociología  de  las  Noticias  y  el  Enfoque  Agenda-­‐Setting”,  en   Conver-­‐  gencia,  no  24,  pp.  49-­‐65.  Recuperado  de:   http://redalyc.uaemex.mx/src/inicio/ArtPdfRed.jsp?iCve=10502402     INTERPRETACIÓN  INICIAL  DE  MAXWELL  MCCOMBS   Dins   dels   estudis   dels   efectes   dels   mitjans,   existeix   l’anomenat   agenda-­‐setting,   iniciada   a   principis  dels  setanta  amb  una  investigació  de  McCombs  i  Shaw.  És  un  enfocament  centrat  en   el   desenvolupament   dels   treballs   empírics   sobre   l’impacte   a   llarg   termini   que   tenen   els   missatges  dels  mitjans  (especialment  els  polítics)  sobre  les  audiències.   Les   investigacions   intentaven   demostrar   que   les   tendències   o   patrons   de   cobertura   de   les   notícies  influïen  en  la  percepció  que  el  públic  tenia  sobre  quins  eren  els  temes  importants  del   dia.   En   una   primera   interpretació,   McCombs   emprèn   un   recompte   del   desenvolupament   de   l’enfocament   que   ell   mateix   va   contribuir   a   crear   a   principis   dels   setanta.   Identifica   per   això   quatre  fases  de  desenvolupament  de  l’enfocament:   1. Estudis  com  la  campanya  presidencial  de  1968  (McCombs  i  Shaw  1972).   2. Exploració   de   “condicions   contingents”·∙   en   la   instauració   de   l’agenda   introduint   conceptes   procedents   de   la   psicologia   per   explicar   les   necessitats   d’orientació   de   l’audiència.   3. No  sols  s’analitza  el  contingut  dels  missatges  dels  mitjans,  sinó  la  imatge  dels  candidats   i  els  seus  atributs  i  interessos  polítics  com  “agendes  alternatives”.   4. S’interessa  per  l’anàlisi  de  la  vinculació  entre  els  dos  “subcamps”  com  la  sociologia  de   les  notícies  i  l’enfocament  de  agenda  setting.     En   el   cas   de   la   sociologia   de   les   notícies   (4),   formen   part   d’un   nou   tipus   d’investigació   sobre   agenda-­‐setting   que   expandeixen   les   possibilitats   de   treball   en   aquella   àrea.   En   aquesta   capa   veiem  que  no  hi  ha  un  fil  conductor  ni  premisses  comuns  que  sí  compartien  les  tres  primeres.   Aquesta   quarta   capa   es   complexa   i   producte   d’una   “varietat   de   contribucions”,   i   per   això   proposa  tres  subcapes  que  formen  aquesta  quarta  capa.     37   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     S’han  de  fer  algunes  consideracions  sobre  la  quarta  capa  de  McCombs:   • Segons  l’autor  “és  una  nova  fase  d’exploració  en  el  desenvolupament  de  la  teoria  de   l’establiment   de   l’agenda”   a   més   de   “el   fonament   per   construir   una   visió   crítica   dels   mitjans  basada  sòlidament  en  una  teoria  de  la  comunicació  massiva”,  però  no  explica   quina   seria   la   via   per   conformar   aquesta   visió   crítica   ni   quin   tipus   de   teoria   donaria   fonament  als  treballs  recents  sobre  l’establiment  de  l’agenda.   • Es  fa  un  pas  enrere  en  el  sentit  que  els  acadèmics  ja  no  tenen  únicament  com  a  focus   d’atenció   analitzar   l’agenda   que   apareix   en   les   notícies   i   la   que   expressen   les   audiències  sinó  que  ara  presten  atenció  a  com  es  produeix  l’agenda  que  apareix  en  les   notícies  per  “completar  el  cicle”.   • McCombs   potser   utilitza   per   il·∙lustrar   les   se   ves   argumentacions   molt   poques   referències  i  en  alguns  casos  mal  utilitzades.   REPLANTEJAMENT  DE  LA  INTERPRETACIÓ  INICIAL   McCombs  i  Shaw  modifiquen  la  seva  visió  sobre  la  quarta  fase  en  un  altre  article,  explicant  que   aquesta   es   centra   en   les   fonts   (govern,   societat   civil,   iniciativa   privada...)   de   l’agenda   instaurada  pels  mitjans.  Ja  no  es  refereixen  a  les  tres  “subcapes”  en  què  es  divideix  la  quarta   capa  de  l’agenda  setting,  sinó  que  reprenen  el  treball  de  Shoemaker  i  Reese  reconeixent  a  la   sociologia   de   les   notícies   com   un   camp   aparentment   separat.   Orienten   la   seva   atenció   cap   l’anàlisi  de  la  vinculació  entre  els  estudis  de  agenda-­‐setting  i  els  de  framing.     RESTREPO,   J.   D.   (2001).   “La   objetividad   periodística:   utopía   y   realidad”,   en   Chasqui   no   74.   Recuperado  de:  http://chasqui.comunica.org/restrepo74.htm       “El   deure   de   tot   reporter   i   editor   és   lluitar   per   aconseguir   tanta   objectivitat   com   sigui   humanament   possible”,   així   resava   el   memoràndum   de   A.   M.   Rosenthal   per   els   periodistes   del   New  York  Times.  Seguidament,  es  descrivia  l’objectivitat  com  a  distància,  exclusió  de  punts  de   vista   personals   i   inclusió   de   tots   els   punts   de   vista,   tractar   per   igual   a   totes   les   persones   i   opinions,  “exigeix  solament  que  els  reporters  es  facin  responsables  de  com  informar,  i  no  del   que  estan  informant”.   És   una   tradició   vigent   de   la   premsa   al   món   que   la   tasca   informativa   s’hagi   de   limitar   a   la   transcripció  rigorosa  i  exacta  dels  fets  i  les  opinions  tal  i  com  es  van  donar  en  la  realitat.   El  codi  d’ètica  de  la  ONU  exigeix  “informació  exacta,  conforme  els  fets,  comprovada  en  tots  els   fets  essencials  i  sense  deformació  deliberada”  parlant  d’objectivitat.   Altres   codis   que   recalquen   els   deures   dels   periodistes   no   resolen   el   problema   de   què   és   l’objectivitat  i  si  és  possible.   Sovint   es   recorre   a   Heràclit,   que   diu   que   un   home   no   es   pot   banyar   dues   vegades   en   el   mateix   riu  perquè  les  aigües  en  moviment  constant  fan  rius  distints  cada  vegada,  per  explicar  la  tasca   del  periodista.  Els  fets  diaris  són  tan  canviants  com  les  aigües  d’un  riu.  Pretendre  la  objectivitat   és  com  creure  que  és  possible  capturar  i  congelar  l’instant  que  fuig.  Això  es  pot  demostrar  en   què  un  mateix  fet  observat  per  diferents  periodistes  rep  tractaments  i  versions  diferents.   Des   de   1883,   Josep   Pulitzer   havia   dit   que   el   New   York   World   es   dedicaria   “a   la   causa   del   poble   en  comptes  de  la  dels  monarques  financers,  a  desemmascarar  tot  frau  i  hipocresia,  a  combatre   tots  els  mals  i  abusos  polítics”,  que  és  la  mateixa  postura  del  periodista  d’avui,  que  rebutja  la   violència  i  defensa  els  drets  humans.     38   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     Hi   ha   pràctiques   periodístiques   amb   les   que   es   pretén   mantenir   una   objectivitat   impossible:   impersonalitat   de   la   notícia,   absència   del   jo   individual,   sense   expressions,   amb   cites   que   funcionen   com   la   protecció   del   periodista   i   a   la   vegada   creen   una   falsa   il·∙lusió   d’objectivitat   aparentant  impersonalitat,  manejant  fonts,  manipulant  xifres  i  percentatges.     Victoria  Camps  considera  que  “decidir  quin  ha  de  ser  l’objecte  de  la  informació  és  donar  una   opinió   i   decidir   la   forma   (extensió,   imatge...)   és   manipular   la   realitat.   L’informador   elegeix   una   informació  i  al  seu  públic”.   L’experiència  periòdic-­‐lectors  demostra:   • Que  no  és  creïble  que  el  periodista  faci  gala  de  no  creure  en  res,  aportant  credibilitat  al   que  manifesta  honestament  en  què  creu.   • Una  objectivitat  mecànica  solament  produeix  informació  simplista  que  reprodueix  dos   punts  de  vista  enfrontats  i  es  renta  les  mans  dient  que  les  conclusions  són  per  al  lector.   • Aquesta  objectivitat  impedeix  anar  més  enllà  de  la  superfície  dels  fets  i  analitzar-­‐los.   • L’èmfasi  en  l’objectivitat  interfereix  amb  el  coneixement  de  l’audiència.   Totes   les   informacions   obeeixen   a   unes   intencions:   algunes   expresses   i   altres   implícites.   La   naturalesa  de  les  intencions  assenyala  el  grau  de  llibertat  de  la  informació.  Es  pensa  que  sent   lliure,  es  tenen  les  màximes  garanties  per  que  sigui  vertadera.   Entre   subjectivitat   VS   objectivitat   existeix   un   terme   mitjà,   contar   la   història   i   interpretar-­‐la   sense  tocar-­‐li  un  pel  a  l’exactitud,  però  fent-­‐li  sentir  al  lector  que  un  està  del  seu  costat,  que   treballa   per   ell   i   amb   ell   i   que   solament   ell   importa.   No   és   tant   ser   objectiu   sinó   creïble.   El   periodista  actua  com  un  guia  que  a  través  de  la  informació  li  permet  a  la  societat  identificar  els   seus  propòsits,  creixent  en  importància  el  deure  d’una  informació  lliure.     TUCHMAN,   G.   (1999).   “La   objetividad   como   ritual   estratégico:   un   análisis   de   las   nociones   de   objetividad   de   los   periodistas”,   en   CIC   no   4,   pp.   199-­‐217.   Recuperado   de:   http://revistas.ucm.es/index.php/CIYC/article/view/CIYC9899110199A/7407       A  més  de  verificar  els  fets,  els  quatre  procediments  següents  permeten  al  periodista  proclamar   la  seva  objectivitat:   1. Presentació   de   possibilitats   en   conflicte:   Els   periodistes   han   de   ser   capaços   d’identificar  els  “fets”,  fins  i  tot  encara  que  el  caràcter  autèntic  d’algun  d’ells  no  sigui   fàcilment  verificable.     2. Presentació   de   la   evidència   sustentadora:   Hi   ha   ocasions   en   què   un   periodista   pot   obtenir   una   evidència   que   sostingui   una   reclamació   de   veritat.   Aquesta   evidència   és   la   cita  i  la  col·∙locació  de  “fets”  addicionals  que  de  forma  comú  acceptem  com  a  veritat.   3. Ús   judiciós   de   les   cometes:   Els   periodistes   veuen   les   cites   de   l’opinió   d’altres   persones   com  una  forma  d’evidència  sustentadora.  En  intercalar  l’opinió  d’algú  més,  creuen  que   s’allunyen   ells   mateixos   de   la   participació   en   la   història,   i   amb   això   deixen   que   els   “fets”  parlin.   4. Estructurar   la   informació   en   una   fase   apropiada:   Ordenar   la   informació   en   frases   apropiades   és   un   procediment   per   denotar   objectivitat   que   es   posa   com   a   exemple   d’atribut  formal  en  les  notícies.  La  informació  més  important  ha  d’estar  en  un  primer   paràgraf,  i  els  paràgrafs  successius  contindran  la  informació  en  importància  decreixent,   en  forma  de  piràmide  invertida.         39   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     En  un  diari,  la  informació  general  que  no  és  “objectiva”  es  situa  en  les  pàgines  editorials  o  en  la   “tribuna   lliure”,   que   està   front   a   la   pàgina   editorial.   Només   hi   ha   dues   excepcions   a   aquesta   regla:   una   és   el   relat   (reportatge)   i   l’altra   és   l’anàlisi,   que   pot   publicar-­‐se   en   les   pàgines   generals,  senzillament  objectives,  si  s’acompanya  amb  una  etiqueta  diferenciadora  que  indiqui   l’anàlisi.   El  periodista  realitza  tres  generalitzacions:   1. La   majoria   de   les   persones,   incloses   les   fonts   periodístiques,   serveixen   als   seus   fins   particulars.   Per   ser   creïble,   un   individu   ha   de   provar   la   seva   fiabilitat   com   a   font   a   través  d’un  procés  assaig-­‐error.   2. Algunes   persones,   com   per   exemple   els   presidents   de   consells,   estan   en   situació   de   conèixer  millor  que  altres  persones  una  organització.  Encara  que  puguin  servir  als  seus   interessos   personals,   la   seva   informació   serà   probablement   més   “exacta”   perquè   tenen  més  fets  a  la  seva  disposició.   3. Les   institucions   i   organitzacions   tenen   procediments   disposats   per   protegir   tant   a   la   institució  com  a  les  persones    que  entren  en  contacte  amb  ella.  La  importància  d’una   declaració   o   d’un   “sense   comentaris”   ha   d’establir-­‐se   sempre   d’acord   amb   el   coneixement  que  el  periodista  tingui  d’aquest  procediments  institucionals.     ULANOVKY,   D.   (2008)   “La   construcción   de   la   noticia:   en   busca   de   la   equidad   perdida”.   En   Periodismo   Narrativo   Recuperado   de:   http://www.periodismonarrativo.com/construccion-­‐de-­‐ noticia-­‐y-­‐  equidad.pdf     La   objectivitat   és   un   terme   en   què   sol   constituir-­‐se   el   valor   únic   del   discurs   dels   mitjans.   Marshall   Berman,   a   partir   de   les   idees   de   Carl   Marx,   explica   la   necessitat   de   generar   una   sensació  de  certesa  en  un  món  en  què  “tot  lo  sòlid  s’esvaeix  en  l’aire”.   El   periodisme,   en   el   seu   format   clàssic,   evita   la   idea   de   que   la   concreció   s’esfuma   ja   que   emfatitza  sobre  la  preexistència  d’una  realitat.   Jürgen   Habermas   assenyala   que   “les   imatges   del   món   compleixen   la   funció   de   conformar   i   assegurar   la   identitat   proveint   als   individus   d’un   nucli   de   conceptes   i   suposicions   bàsiques   que   no  poden  revisar-­‐se  sense  afectar  la  identitat  tant  dels  individus  com  dels  grups  socials”.   Per   tant   es   podria   dir   que   aquest   sentiment   de   seguretat   necessita   ignorar   els   dubtes   i   els   questionaments.   Si   des   d’una   epistemologia   massa   fràgil   es   defineix   l’objectiu   a   partir   de   certes   regles   i   de   certes   preguntes,   el   seu   caràcter   resulta   equivoc   i   absolutista:   hi   haurà   vivències,   processos,   sentiments,  subjectivitats,  que  mai  seran  registrades  com  a  realitats  perquè  no  se  les  detecta   amb  les  eines  que  utilitzem.   Per   tant,   als   anys   70   s’havia   generat,   i   no   de   manera   ingènua,   un   corpus   que   explicava   com   transmetre   la   realitat   però   no   com   crear-­‐la,   ni   dels   perills   que   s’acostaven   al   procés   de   construcció.   Aquí   l’estudiant   de   periodisme   pren   consciència   de   que   un   periodista   necessita   remetre’s  a  altra  genealogia  que  hauria  de  començar  per  Kant  i  la  seva  Crítica  a  la  raó  pura,   per   poder   entendre,   primer,   les   limitacions   del   coneixement   i   abocar-­‐se   a   la   qualitat   de   transmissió.   El   principal   problema   epistemològic   de   la   comunicació   social   moderna   es   remet   a   la   seva   característica  d’haver  nascut  en  una  època  que  ha  basat  els  seus  preceptes  fonamentals  en  la   lògica  industrial.  Per  això  no  és  casual  que  la  confecció  de  la  notícia  s’hagi  pensat  en  lògica  de     40   Mètodes,  Tècniques,  Fonts  i  Organització  del  Treball  Periodístic   Anna  Prats  Marín     cadena   productiva   en   comptes   de   subratllar   les   qualitats   del   creador,   de   l’artesà   de   la   informació,  del  periodista.   Durant  dècades  (i  encara  avui)  en  moltes  agències  informatives  les  notícies  no  es  firmaven  ja   que   es   suposava   que   qualsevol   bon   periodista   veuria   i   relataria   el   mateix   si   seguia   punt   per   punt   les   regles   que   l’empresa   li   proporcionava   (les   5W,   no   mesclar   informació   amb   opinió,   piràmide   invertida...).   Aquest   esquema   enforteix   una   cadena   fordista   del   treball,   i   produeix   un   tipus  de  notícia  que  porta  a  una  inquietud  quasi  genètica:  el  periodista  no  té  llibertat  per  elegir   les  eines  que  creu  necessàries.   Els  periodistes  i  els  mitjans  han  d’atrevir-­‐se  a  sumar  lo  subjectiu  a  la  informació  i  començar  a   treballar  el  concepte  de  mirada  i  honestedat,  conjugant-­‐ho  amb  el  d’objectivitat.   També  hi  ha  hagut  intents  com  els  del  Periodisme  Popular  o  el  Periodisme  Cívic,  que  sovint  es   consideren   més   una   estratègia   de   màrqueting   que   no   pas   un   vertader   reconeixement   comunitari.   Un  mitjà  de  comunicació  ha  d’entrellaçar  dues  lògiques  de  treball:  una  es  jeràrquica  i  es  basa   en  la  idea  tradicional  del  periodista  com  a  editor  de  la  realitat;  l’altra  promou  un  apropament   més  democràtic  a  la  informació  i  inclou  la  mirada  directa  dels  grups  ciutadans  involucrats.   Desapareix  així  la  idea  del  mitjà  com  a  portaveu  dels  que  no  tenen  veu  i  es  reforça  la  noció  del   periodista   com   a   facilitador   del   flux   de   missatges.   Aquestes   dues   lògiques   han   d’anar   juntes   perquè  quan  predomina  una  sobre  l’altra  es  produeix  una  descompensació:   § Si   tot   el   flux   és   administrat   pel   periodista   o   pel   mitjà,   s’impedeix   l’accés   directe   del   receptor  a  lo  massiu  i  a  convertir-­‐se  en  emissor.   § Si  el  periodista  fos  solament  un  facilitador  de  flux,  cauríem  en  un  paradigma:  és  lícit  i   necessari  brindar  a  la  ciutadania  espai  en  els  mitjans,  però  cada  grup  parla  en  el  seu   nom   El  periodista  ha  d’intentar  explicar  com  es  conjuguen  i  entremesclen  aquests  interessos  i  per   això  és  necessària  la  presència  d’ambdues  lògiques.   A  més,  els  periodistes  ens  hem  situat  com  uns  “avançats  de  la  Postmodernitat”:  ens  hem  de   preocupar  d’un  esdeveniment  que  s’ha  produït,  de  signe  contrari  als  anteriors:  el  del  petit  relat   en   sí   mateix,   autònom   de   qualsevol   concepte.   En   especial   en   la   radiofonia   i   en   la   televisió   s’ha   actuat  amb  lògiques  de  postmodernitat  fins  i  tot  abans  de  que  aquesta  es  constituís  com  un   moviment,   cap   a   finals   dels   anys   70   -­‐-­‐>   una   estratègia   de   composició   sense   jerarquies   de   temps,  espai  o  causes:  els  fets  es  succeeixen  de  forma  inconnexa  i  desvinculada,  sense  passat   ni  present,  i  tal  com  van  arribar  possiblement  desapareguin  per  ser  reemplaçats  per  altres  de   nous,  que  potser  compleixin  un  altre  breu  cicle  vital.                       41   ...