Tema 4. Disseny d'anàlisi (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Recerca científica en criminologia
Profesor J.M.
Año del apunte 2015
Páginas 6
Fecha de subida 25/04/2015 (Actualizado: 26/04/2015)
Descargas 90
Subido por

Vista previa del texto

RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 4: Disseny d’anàlisi Camp d’anàlisi Implica definir el qui, l’on i el quan l’estudiarem i això vol dir donar resposta a les quatre qüestions següents.
 Delimitació de la referència temporal o Dissenys transversals. Són aquells que contenen una observació en un sol moment. Es produeix un tall temporal. Es basen en una perspectiva sincrònica, que és aquella que només li interessa l’estudi del fenomen en un moment concret.
o Dissenys longitudinals. Consten de diversos observacions al llarg del temps. Es basen en una perspectiva més diacrònica, que és aquella que s’interessa per l’estudi del canvi d’un fenomen.
Els dissenys longitudinals es poden dividir en tres tipus d’estudis:  Estudis de tendències. Un estudi de tendències és un estudi en el que s’agafa un determinat territori o àmbit d referència i va veient com van canviant les coses en aquest determinat àmbit espacial. Per exemple, els estudis de victimització a Catalunya, els estudis d’opinió política que fa el CIS... aquests organismes cada cert temps agafen la població que en aquell moment viu a Catalunya i li pregunta si ha estat víctima de delictes, la seva opinió política...
 Estudis de cohort. És un disseny particular dintre de l’estudi de tendències que el que fa és agafar una determinada franja de població, que sol ser una franja d’edat. Per exemple, s’agafa a la població nascuda el 1995 o la promoció de Criminologia de l’any 2002 i s’estudia com canvia la seva situació al llarg del temps.
 Estudis de panel. És una situació encara més particular. És un disseny que per una banda permet una observació molt detallada dels canvis, però és un disseny molt costós i presenta problemes de reducció de la mostra. Els estudis de panel agafen de referència no només una determinada població sinó la mateixa mostra que s’ha entrevistat a la primera onada. Per exemple, s’agafa una mostra de 1000 persones en un moment, i en un altra moment s’estudia la situació d’aquestes mateixes persones, som ha canviant.
L’avantatge del panel és que tenim les mateixes persones, però l’inconvenient és que els integrants de la mostra poden deixar de participar en l’estudi, etc. això és el que s’anomena la mortalitat de a mostra, que vol dir que la mostra es va reduint.
 Delimitació de les unitats d’anàlisi. També haurem de decidir quina és la unitat d’anàlisi, que pot ser més d’una. Què són les unitats d’anàlisi? Són aquell tipus d’entitat sobre la qual nosaltres volem extreure conclusions. Hi ha preguntes que volen treure conclusions sobre què fan les persones, els països, etc. Si sobre el que vull extreure conclusions per exemple el racisme en els graffitis, haurem d’estudiar els RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 4: Disseny d’anàlisi dibuixos. Les entitats que són objecte d’estudi són: individus, grups, organitzacions, artefactes (llibres, webs, fòrums...), territoris (ciutats, països)...
 Delimitació de l’àmbit espacial. També haurem de definir un determinat àmbit espacial que nosaltres estudiarem, és el que s’anomena com a Univers. L’Univers és el nostre àmbit de referència a dins del qual hi ha un determinat nombre d’unitats. Si el nostres àmbit espacial és l’eixample de Barcelona i hem decidit estudiar uns graffitis, doncs el nostre Univers serà el conjunt de graffitis que hi ha a l’eixample.
L’Univers implica una delimitació espacial, que pot ser un barri, una ciutat, un país, etc. i identificar o delimitar quines i quantes unitats hi ha dins aquella delimitació espacial, i serà dins aquest àmbit que nosaltres estudiarem i sobre el que extraurem conclusions. Llavors poden passar dos tipus de coses: una, que el nostre univers sigui el suficientment abastable com a per a ser abastat en tota la seva unitat, que puguem estudiar la totalitat dels casos del nostre univers. Ara bé, a vegades la nostra delimitació espacial és massa gran com per observar tots els casos, i en aquets cas haurem d’optar per agafar una part del nostre univers, que és el que anomenem com a mostra (N = univers / n= mostra). La qüestió és que lo ideal seria poder estudiar tot l’univers però en molts casos això és impossible, i per això haurem de determinar determinades estratègies per observar una part d’aquesta població (la mostra). En dissenys quantitatius, aquesta estratègia de mostreig ens permet extreure conclusions no només sobre les unitats que hem observat, sinó sobre el conjunt de la unitat de referència. Els criteris d’inclusió ens serveixen per determinar quina és la nostra unitat d’anàlisi, què està dins i què està fora. En canvi els criteris d’exclusió és tot allò que queda fóra del nostre univers, i per tant també queden fóra de la mostra. Per exemple, si estem realitzant una enquesta, el criteris d’inclusió podrien fer referència a totes aquelles dones de 18 que resideixen a Espanya i tenen telèfon mòbil. Per tant, totes aquelles dones majors de 18 que no tenen telèfon mòbil estarien dins els criteris d’exclusió. En resum, els criteris d’inclusió serien tenir més de 18 anys, viure a Espanya i tenir telèfon mòbil, i els criteris d’exclusió serien ser major de 18 anys, tenir telèfon fixe i no viure en habitatges espanyols. La mida de l’univers afecta a la mostra.
 Delimitació de les unitats a observar (mostreig). Hi ha moltes estratègies de mostreig però bàsicament es poden reduir a dues, i tenen que veure si la nostra recerca és quantitativa o qualitativa. Si es tracta d’un mètode mixt haurem de proposar dues estratègies, una per la art quantitativa i una per la part qualitativa. Cadascun ha de tenir a seva lògica. La mostra estadística és el tipus de mostreig aplicat a dissenys quantitatius, i en dissenys qualitatius s’aplica el mostreig intencional. El que volem és estudiar a fons pocs casos, mentre que les mostres quantitatives es basen en molts casos per a que siguin representatius. Els estudis basats en mostreigs estadístics (dissenys quantitatius) tenen l’objectiu de la representativitat estadística, cerquen una mostra molt gran de la que treure conclusions i tenen un 95% de confiança, això vol dir que per l’aleatorietat de la mostra, després d’una bona selecció, aquesta RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 4: Disseny d’anàlisi dissenys tenen un 95% de probabilitats d’encertar. En canvi, els estudis basats en mostreigs intencionals (dissenys qualitatius) tenen l’objectiu d’estudiar els casos més rellevants. No s’intenta mesurar, sinó el que vol és estudiar a fons pocs casos per entendre quina és la seva percepció sobre determinats fenòmens. Una mostra qualitativa es centra en l’estudi intensiu de pocs casos. És ingenu i incorrecta avaluar una mostra qualitativa amb els criteris utilitzats per les mostres quantitatives, i la primera crítica que es fa és que les mostres qualitatives no són representatives, però els dissenys qualitatius tampoc pretenen que la seva mostra sigui representativa, només intenta entendre un fenomen amb l’anàlisi de pocs casos.
Amb quin criteris es selecciona una mostra qualitativa? Senzillament per la rellevància que determinats casos tenen per a l’investigador, per això es diu mostreig intencional, en canvi en els mostreigs quantitatius, l’entrevistador tanca els ulls, i si ha d’entrevistar a mil persones, amb els ulls tancats tria els mil als que haurà de trucar. El mostreig intencional funciona a la inversa i a més l’investigador ha de justificar perquè ha triat aquells casos. A partir d’aquí, com funciona el mostreig qualitatiu? Doncs amb un instrument anomenat el quadre tipològic. És un quadre en el qual nosaltres introduïm i encreuem diferents variables o eixos de segmentació. El quadre tipològic consisteix en que nosaltres identifiquem el que pensem que són les principals variables que ens introdueix diversitat a la nostra mostra (tot i que no podem incloure 50.000 eixos de segmentació, perquè la gràcia és que ho encreuem amb altres variables per veure la relació). I això què vol dir? Que l’objectiu no es tracta tant que hi hagi tants casos per a que siguin estadísticament representatius sinó que hi hagi diferents casos per donar compte de la diversitat de l’univers de referència. Hi ha autors que a això ho anomenen mostraris, seria com una mostra de la mostra, i per això critiquen les mostres qualitatives, perquè no inclouen determinats perfils que són rellevants. Les mostres qualitatives no es critiquen per la seva mida, perquè com hem dit no pretenen ser representatives, sinó que es critiquen per la tipologia que han definit, perquè la seva tipologia inclou un tipus i no un altre que també seria rellevant. Per exemple si aquest tipus de mostres deixen de banda eixos que també són rellevants, llavors si que es pot criticar la mostra, no perquè hi faltin casos.
Per exemple, si el que volem estudiar són els diferents discursos de la premsa, llavors sabem que la unitat d’anàlisi són els discursos, i haurem d’identificar una sèrie d’eixos de segmentació que ens ajudin a construir un quadre tipològic. Per exemple, podrien ser eixos de segmentació la ideologia dels diaris (dretes/esquerres), la font dels diaris (online/en paper), l’abast dels diaris (local/nacional)... Llavors, una vegada tenim les variables, com a últim pas construïm el quadre. En el cas d’aquest exemple el quadre tipològic seria així: RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 4: Disseny d’anàlisi DIARIS ONLINE Diaris d’esquerres Diaris de dretes DIARIS EN PAPER Diaris d’esquerres Diaris de dretes DIARIS LOCALS DIARIS NACIONALS Dissenys qualitatius Que hi hagi més d’una unitat d’anàlisi ens permet distingir entre dos tipus de disseny d’investigació. I, alhora, podem distingir entre estudis de cas únic (que no tenen molta representativitat) i de casos múltiples, que és la investigació més habitual en que es comparen diversos casos.
Unitat d’anàlisi única Unitats d’anàlisi múltiples Cas únic Casos múltiples Tipus 1 Tipus 3 Tipus 2 Tipus 4 Una altra manera de classificar els dissenys qualitatius és mitjançant l’estratègia de mostreig. Com dèiem, una mostra qualitativa no es defineix per tenir moltes mostres que siguin representatives sinó per tenir casos diversos que doni compte de la diversitat del fenomen que estem estudiant, i per definir-ho fem un quadre tipològic. Tot i que, i ha casos en que si és un fenomen nou, l’investigador no sap quines són les variables relacionades amb aquest fenomen ni on es pot trobar la població per analitzar-la, i per tant, no podem fer una planificació prèvia. Per exemple seria el cas de quan sorgeix una droga nova, de la qual no es sap molta informació i tampoc sabem on podem trobar consumidors d’aquesta droga que ens expliquin la seva experiència, etc. Llavors, que fem en aquests casos? A vegades els dissenys qualitatius, enlloc de definir una mostra prèviament, el que es fa és anar fent treball de camp, i conforme anem obtenint informació, doncs es veu a qui és rellevant entrevistar per obtenir informació diversa. Al llarg de la investigació es va construint el quadre tipològic. És el que es coneix com “bola de neu”, que fa referència a que al principi no en tenim ni idea, però al llarg de la investigació anem estirant del fil i anem construint el quadre. Per exemple, quan entrevistem a algú, aquesta ens pot donar contactes per investigar també, etc.
La idea és que en dissenys qualitatius a vegades el que anem a estudiar es defineix prèviament i a vegades no. La situació més freqüent i la més pràctica, tenint en compte que la recerca real no només depèn de l’excel·lència metodològica sinó també de l’economia i s’han de prendre decisions econòmiques sobre el que RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 4: Disseny d’anàlisi faré, és la combinació entre els dos tipus. Això ens permet que, mentre anem obtenint informació, anem completant el disseny.
Dissenys quantitatius El marc des de el que es solen fer els dissenys quantitatius és amb un marc que varen desenvolupar Campbell i Stanley (1969) i en el que es distingeixen tres grans tipus de dissenys quantitatius que venen donats en funció dels grups que estigui comparant l’investigador i quines característiques tenen aquests grups. Avui en dia tota la literatura dels dissenys quantitatius s’ha refinat una mica més i es distingeixen molts de subtipus. Nosaltres distingirem entre tres subtipus. El punt de partida d’això seria que tenim una hipòtesi explicativa i volem veure si X causa Y, i per comprovar aquesta hipòtesi explicativa s’han de donar tres situacions: quan hi hagi una covariància (quan X canvia, Y també canvia), quan X precedeixi temporalment a Y i que eliminem altres explicacions alternatives que puguin estar explicant la relació entre X i Y perquè sinó no es tractaria d’una relació causal, sinó d’una relació espúria. Els dissenys quantitatius difereixen entre ells en funció el grau de solidesa al qual poden donar resposta a aquestes condicions. Els tres subtipus de dissenys quantitatius que analitzarem en aquest tema són els següents:  Dissenys experimentals. Es tracta que un experiment hi ha un grup experimental i un grup de control que és equivalent (que és equivalent vol dir que l’investigador ha assignat aleatòriament les persones a un grup o a un altre). També es caracteritza perquè l’investigador pot variar la variable independent, és a dir, que pot variar la X. Pot decidir posar la X a uns i a altres no. És a dir, que té control sobre la variable independent. En l’exemple següent, faria referència a que l’investigador pot decidir donar el medicament a uns i a altres no.
 Dissenys quasi-experimentals. Són “experiments que tenen tractament, observacions (casos que volem observar), postest (anàlisi del que passa després de la X) i grups experimentals (com els veritables experiments) però que no utilitzen l’aleatorització per crear comparacions de les quals poder deduir els efectes del tractament (...). La comparació es basa, doncs, en grups no equivalents que difereixen entre sí també per altres característiques, a més del tractament els efectes del qual s’estan analitzant” (Cook i Campbell, 1979, 6). Que no utilitzen l’aleatorització fa referència a que l’assignació dels casos als grups li ve donada a l’investigador, i vol dir que les variacions que s’observen en aquest grup poden ser degudes a la X o a molts altres factors, i l’investigador haurà de comprovar estadísticament si existeix la relació.
Quan un investigador no pot fer un experiment sinó que ha de fer un quasi-experiment no pot treure conclusions amb la mateixa solidesa que quan fa un experiment, perquè tot i que controli l’efecte d’altres variables mai sap en certesa fins a quin punt aquell efecte ha estat produït per la X o per altres factors que no ha pogut comprovar. En l’exemple següent fa referència a quan l’efecte de la curació ve RECERCA CIENTÍFICA EN CRIMINOLOGIA Tema 4: Disseny d’anàlisi degut, o bé pel medicament (la X) o bé perquè la persona ha canviat els seus hàbits i això l’investigador no ho pot comprovar.
 Dissenys pre-experimentals. Els dissenys pre-experimentals són aquells que no tenen grup de control.
Seria el cas per exemple de si volem veure si la reforma del codi penal a Espanya augmenta la reincidència. Per comprovar això, hauríem de tenir una segona Espanya en la que no s’apliqués la reforma i veure els canvis, i evidentment no hi ha una segona Espanya, i per tant no tindríem grup de control.
Per exemple, posem que no som criminòlegs sinó que som farmacèutics, i hem de veure si un medicament funciona. La nostra X seria el medicament o el tractament, i la nostra Y seria la malaltia. En aquest cas hi ha covariància, perquè en funció de com variï el medicament variarà la malaltia. Les farmacèutiques el que es plantegen és comprovar aquesta hipòtesi, i com ho fan? Tenim un grup de persones malaltes a les quals en un temps 1 es prenen el medicament, i en un temps 2 es fa una segona observació i es veu quants estan malalts. Suposem que en el temps 2 només un 40% té la malaltia. Funciona el medicament? En realitat no podem afirmar que el medicament funcioni en un 60% de casos, perquè aquesta deducció pot ser deguda al medicament però també a altres factors, com per exemple que quan a la persona li han dit que s’havia de prendre el medicament, hagi canviat els seus hàbits alimentaris, comenci a fer esport, dormi menys... per tant, haurem de comparar aquest grup de malalts que es pren el medicament amb un altre grup de malalts que no es pren el medicament, per veure quin fet específic introdueix la diferència en el medicament. Però al grup que se suposa que no es pren el medicament, li donen la mateixa informació que a l’altre, i fins i tot li donen el tractament però en placebo, perquè si uns canvien els seus hàbits, aquests també ho facin i es puguin comparar resultats. Per tant, l’únic que diferència els dos grups és que un es pren la pastilla amb el principi actiu, i l’altre també se la pren però sense el principi actiu. Això és el que s’anomena com a grups equivalents, que són dos grups iguals i estan en igualtats de condicions, més enllà de l’error estadístic (perquè mai seran exactament iguals, hi ha un determinat marge d’error). Llavors aquí si que es pot dir, després d’haver fet aquest procés, que si el 60% respon bé al medicament, és per causa del medicament. Això és el que s’anomena un experiment, un disseny experimental.
Segons Campbell, l’investigador sempre ha d’aspirar a intentar fer el millor disseny possible (i aquest és un disseny experimental). Com hem comentat anteriorment, en ciències socials, un factor no només s’explica per una variable sinó que hi sol haver diverses explicacions, i per això en ciències socials moltes vegades en hem de conformar en fer dissenys quasi-experimentals.
...