Tema 5: Estructura i funció de la cèl·lula procariota I (MB) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Microbiología - 1º curso
Asignatura Microbiologia
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 29/03/2016
Descargas 55
Subido por

Vista previa del texto

TEMES   5:   Estructura   i   funció   de   la   cèl·lula   procariota  (I)     1.  Morfologia  cel·lular   Els  procariotes  presenten  morfologies  variades,  les  més  freqüents  són:   -­Coco:  morfologia  esfèrica  o  ovoide.     -­Diplococs:  es  formen  quan  els  cocos  es  divideixen  i  continuen  junts  per   construir  parells.     -­Bacil:  forma  cilíndrica,  en  forma  de  bastonet.     -­Espiril:  corbats  en  forma  espiral  i  rígids.   -­Espiroquetes:  forma  de  llevataps  o  hèlix  flexible.     -­Bactèries  amb  apèndixs  amb  protuberàncies  cel·lulars  en  forma  de  llargs  tubs.     -­Hifes:   bactèries   filamentoses   multinucleades   que   formen   cèl·lules   llargues   i   fines.  Poden  ramificar-­se  per  a  construir  una  xarxa  anomenada  miceli.     -­Pleomòrfiques:  presenten  formes  variables.       Les   cèl·lules   de   molts   procariotes   es   mantenen   juntes   després   de   la   divisió   cel·lular   formant   grups,   i   aquestes   associacions   freqüentment   són   característiques   de   diferents   gèneres.   Poden   formar   llargues   cadenes,   agrupacions  cúbiques  tridimensionals  o  conjunts  com  a  gotim  de  raïm.       En   general   resulta   impossible   determinar   altres   propietats   de   la   cèl·lula   (ecologia,  filogènia,  fisiologia...)  a  partir  només  de  la  morfologia  cel·lular,  ja  que   per   exemple   organismes   Archaea   i   de   Bacteria   semblen   idèntics   tot   i   que   pertanyen  a  dominis  filogenètics  diferents.       2.  Tamany  cel·lular     Els   procariotes   presenten   grandàries   que   van   en   general   des   de   0,2   micres   a   més  de  700  micres  de  diàmetre.  En  general  presenten  totes  unes  dimensions   molt   petites   (1-­2   micres   de   diàmetre)   en   comparació   amb   les   cèl·lules   eucariotes  (10  a  +200  micres  de  diàmetre),  però  hi  ha  algunes  excepcions  com   el   cas   de   Epulopiscium   i   Thiomargarita.   La   majoria   d’aquests   procariotes   de   gran  tamany  són  microorganismes  quimiolitòtrofs  del  sofre  o  cianobacteris.       -­Epulopiscium   fishelsoni:   presenta   cèl·lules   que   sobrepassen   les   600   micres.   Aquest  bacteri  presenta  un  modo  poc  comú  de  dividir-­se  i  conté  moltes  copies   del   seu   genoma.   Es   forma   una   descendència   múltiple   a   partir   de   la   cèl·lula   mare  que  resulta  després  alliberada.  Cada  cèl·lula  mare  conté  varis  milers  de   copies  del  genoma  amb  4,6  parells  de  megabases  cadascuna.       -­Thiomargarita   namibiensis:   presenta   les   cèl·lules   del   procariota   de   major   tamany   conegut,   el   qual   pot   arribar   a   les   750   micres   de   diàmetre,   pel   que   podria  ser  observat  a  simple  vista.                 2.1  Relació  superfície/volum   Les   cèl·lules   petites   posseeixen   més   àrea   superficial   amb   relació   al   volum   cel·lular   que   les   cèl·lules   grans,   és   a   dir,   tenen   una   relació   superfície/volum   més  elevada.  La  relació  S/V  d’una  cèl·lula  té  implicacions  en  diversos  aspectes   de  la  seva  biologia,  com  ara  la  seva  fisiologia,  velocitat  de  creixement,  ecologia   i  evolució:       -­La   velocitat   de   creixement   depèn   de   la   velocitat   d’intercanvi   de   nutrients,   i   el   major   valor   S/V   de   les   cèl·lules   petites   afavoreix   l’intercanvi   de   nutrients   per   unitat  de  volum  que  en  les  cèl·lules  grans.  Per  això  les  cèl·lules  petites  creixen   generalment  més  gran  que  les  grans.       -­Cada  vegada  que  una  cèl·lula  es  divideix  en  el  DNA  ocorren  errors  ocasionals   anomenats   mutacions.   Les   velocitats   de   mutació   solen   ser   iguals   en   tots   els   tipus  de  cèl·lules,  però  com  més  replicacions  hi  hagi,  major  serà  el  nombre  total   de  mutacions  de  la  població.  Aquestes  mutacions  permeten  contribuir  a  l’avanç   evolutiu.  I  com  les  cèl·lules  procariotes  són  més  petites  i  generalment  haploides   (cosa   que   permet   que   les   mutacions   s’expressin   immediatament),   presenten   una   capacitat   de   creixement   i   evolució   més   ràpides   que   en   cèl·lules   diploides   de   major   tamany.   A   més   en   cèl·lules   diploides   la   mutació   d’un   gen   pot   ser   emmascarat   per   la   segona   copia   no   mutada   del   gen.   Aquestes   diferències   fonamentals   permeten   afirmar   que   els   procariotes   s’adapten   més   ràpidament   als  canvis  de  condicions  ambientals  del  medi  i  poden  explotar  més  fàcilment  els   recursos  del  nou  hàbitat.       -­A  més  les  cèl·lules  petites  com  la  seva  relació  S/V  és  més  petita,  tindran  més   superfície   de   membrana   en   contacte   amb   el   medi,   i   per   tant,   per   unitat   de   volum  una  cèl·lula  procariota  tindrà  més  capacitat  de  modificar  el  seu  entorn.       Tot  i  els  avantatges  selectius  que  presenten  les  cèl·lules  amb  tamany  més  petit,   sembla   que   hi   hagi   un   límit   inferior   de   tamany.   Alguns   microbiòlegs   han   detectat  bacteris  extremadament  petits  anomenats  com  nanobacteris,  els  quals   presenten   diàmetres   de   0,1   micres   i   inferiors,   però   sembla   que   aquestes   dimensions  són  massa  petites  per  poder  ser  partícules  vives.  Si  es  considera  el   volum  necessari  per  albergar  les  biomolècules  essencials  d’una  cèl·lula  viva  en   estat   lliure,   aquest   seria   una   estructura   de   com   a   mínim   de   0,1   micres   (la   cèl·lula  mínima).  Tot  allò  inferior  (encara  que  hi  ha  discussió  sobre  això)  serien   partícules  no  vives.         3.  Estructures  de  les  cèl·lules  procariotes   Les   cèl·lules   procariotes   contenen   nombroses   estructures,   les   quals   no   totes   estan  presents  en  totes  les  cèl·lules.       -­Membrana   plasmàtica:   barrera   permeable   selectiva,   frontera   mecànica   de   la   cèl·lula,   transport   de   nutrients   i   residus,   localització   de   molts   processos   metabòlics   (respiració   i   fotosíntesi),   detecció   de   senyals   ambientals   quimiotàctiques,  receptors  de  membrana.     -­Vacuola  de  gas:  permet  inflar  la  cèl·lula  per  flotar  en  un  medi  aquàtic.     -­Ribosomes:  síntesi  de  proteïnes.     -­Cossos  d’inclusió:  emmagatzematge  de  carboni,  fosfat  i  altres  substàncies.     -­Nucleoide  o  regió  del  nucli:  localització  del  material  genètic  (no  hi  ha  separació   física).     -­Espai  periplàsmic:  conté  enzims  hidrolítics  i  proteïnes  de  unió  per  la  captura  i   transport  de  nutrients.     -­Paret  cel·lular:  confereix  als  bacteris  una  forma  rígida  i  protegeix  davant  la  lisis   en  solucions  diluïdes.     -­Capa   S:   capa   paracristal·lina   proteica   situada   entre   la   paret   i   la   envolta   mucosa.     -­Capa  mucosa:  es  una  capa  externa  que  envolta  la  paret  cel·lular.     -­Càpsules:  resistència  davant  la  fagocitosis  i  adherència  a  superfícies.     -­Fímbries  i  pilis:  adherència  a  superfícies  i  conjugació  bacteriana.     -­Flagels:  moviment.   -­Endòspores:  supervivència  en  condicions  ambientals  adverses.       *La  maquinària  de  síntesi  proteica  representa  del  30  al  70  %  del  pes  sec  de  la   cèl·lula.  Per  això  tenen  molts  ribosomes  i  presenten  una  activitat  de  transcripció   i  traducció  molt  elevada.       3.1  Característiques  universals  en  totes  les  cèl·lules  procariotes   1)  No  presenten  nucli  (excepte  algunes  que  tenen  pseudonúcli).     2)  No  tenen  mitocondris.   3)  No  tenen  cloroplasts.       A  més:   -­No   tenen   alguns   tipus   d’orgànuls   característics   de   les   cèl·lules   eucariotes   (aparell  de  golgi).     -­Poden  presentar  o  no  paret  cel·lular  (tot  i  que  la  majoria  en  presenta).     -­Presenten  diverses  estructures  cel·lulars.       4.  El  citoplasma  dels  procariotes   -­Està   composat   bàsicament   per   aigua   (70%),   i   normalment   no   hi   trobem   orgànuls  delimitats  per  una  membrana  (hi  ha  alguns  que  si).     -­És   un   medi   altament   concentrat   en   soluts   (proteïnes,   sucres...),   de   fet   la   pressió  interna  que  hi  ha  en  el  citoplasma  és  de  2  atm.  Per  això  parlem  que  es   tracta  d’una  substància  amb  aspecte  granular  i  altament  viscós  (no  líquid),  amb   una  densitat  molt  alta.       -­Hi  ha  procariotes  que  poden  presentar  citoesquelet.       -­Elevada  concentració  e  ribosomes  -­70S:  de  20.000  a  200.000/cèl·lula.     Els   ribosomes   normalment   estan   organitzats   en   el   mRNA   que   s’està   traduint,   formant  els  poliribosomes.       -­No   hi   ha   nucli,   i   per   tant,   el   material   genètic   es   troba   al   citoplasma,   en   una   regió  nuclear  nucleoide  ben  diferenciat  (tot  i  que  no  hi  ha  separació  física).  Això   permet  que  el  DNA  es  pot  transcriure  en  mRNA  i  immediatament  els  ribosomes   s’hi  puguin  unir  i  es  dongui  alhora  la  traducció  i  síntesi  de  proteïnes.         -­La   membrana   plasmàtica   i   tot   el   contingut   interior   es   denomina   com   a   protoplast.       4.1  Els  ribosomes   Els   que   es   troben   al   citoplasma   s’encarreguen   de   sintetitzar   proteïnes   citoplasmàtiques   mentre   que   els   que   es   troben   associats   a   la   membrana   plasmàtica  s’encarreguen  de  sintetitzar  proteïnes  dirigides  a  l’exterior.       Els   ribosomes   de   procariotes   són   més   petits   que   els   d’eucariotes   i   es   denominen  com  a  ribosomes  70S.  Estan  constituïts  per  dues  subunitats:   -­Subunitat  gran:  30S,  formada  per  rRNA  16S  i  21  proteïnes  ribosòmiques.     -­Subunitat  petita:  50S,  formada  per  rRNA  23S  i  30  proteïnes  ribosòmiques.     Normalment  es  troben  units  al  mRNA  formant  els  complexes  de  poliribosomes.       5.  Membrana  citoplasmàtica  i  transport   És  una  estructura  fina  que  rodeja  la  cèl·lula.  Aquesta  separa  el  interior  cel·lular   (citoplasma)   de   l’exterior.   Si   la   membrana   es   trenca   es   destrueix   la   integritat   cel·lular,  s’escapa  tot  el  contingut  citoplasmàtic  i  la  cèl·lula  mor.     5.1  Composició  de  la  membrana  en  bacteris   -­Fosfolípids   La   estructura   general   de   les   membranes   biològiques   és   la   de   una   bicapa   fosfolipídica.  Els  fosfolípids  contenen  components  hidrofòbics  (àcids  grassos)  i   hidrofílics  (glicerol-­fosfat)  que  en  solució  aquosa,  tendeixen  a  formar  bicapes  de   forma   natural,   amb   els   àcids   grassos   orientats   cap   a   l’interior   formant   un   ambient  hidrofòbic,  i  les  porcions  hidrofíliques  exposades  al  medi  extern  aquós.         -­Proteïnes   Hi   ha   unes   200   classes   de   proteïnes   diferents   associades   a   la   membrana.   A   més   el   70%   de   la   massa   de   la   membrana   són   proteïnes.   Les   membranes   de   bacteris   presenten   una   proporció   més   alta   de   proteïnes   que   les   d’eucariotes,   probablement   degut   a   les   nombroses   funcions   que   s’hi   realitzen,   en   canvi   en   eucariotes  moltes  de  les  funcions  es  produeixen  en  orgànuls  interns.       Les   principals   proteïnes   de   membrana   tenen   zones   hidrofòbiques   en   les   regions  que  s’inclouen  en  la  membrana,  i  zones  hidrofíliques  en  les  regions  que   contacten  amb  el  medi  exterior  o  citoplasma.       Les  proteïnes  de  la  cara  externa  de  la  membrana  serveixen  moltes  vegades  en   el  reconeixement  i  unió  a  substrats,  o  en  el  processament  de  grans  molècules   pel   transport   de   la   cèl·lula.   En   la   cara   interna,   en   canvi,   trobem   proteïnes   implicades   en   reaccions   que   generen   energia   i   altres   funcions   cel·lulars   importants.       Distingim  entre:   -­Proteïnes   integrals   de   membrana:   proteïnes   que   es   troben   firmament   associades  i  travessen  la  membrana.     -­Proteïnes   d’ancoratge   a   la   membrana:   presenten   una   part   immersa   a   la   membrana  i  l’altre  que  sobresurt  per  algun  dels  dos  costats.     -­Proteïnes   perifèriques   de   membrana,   que   no   estan   en   contacte   amb   la   part   interna   de   la   membrana   sinó   que   es   troben   associades   fortament   amb   elements  de  la  superfície.   Normalment   aquestes   proteïnes   no   estan   distribuïdes   uniformement   a   la   membrana  sinó  que  es  disposen  per  blocs,  agrupant-­se  per  formar  conjunts  de   proteïnes  amb  una  funció  similar.  Així  trobem  zones  amb  més  densitat  i  altres   més  fines  segons  la  organització  de  les  proteïnes.       -­Esterols  i  hopanoides   Són  agents  que  reforcen  les  membranes,  per  exemple  reduint  o  augmentant  la   fluïdesa   d’aquestes   com   és   el   cas   dels   esterols.   Els   esterols   en   general   són   molt  importants  en  les  cèl·lules  eucariotes  però  no  estan  en  les  dels  procariotes   (amb  algunes  excepcions  que  si  que  en  presenten).       Els   esterols   són   molècules   rígides   i   planes   i   la   seva   presència   afavoreix   la   estabilització  de  les  membranes  però  també  les  fa  menys  flexibles.     Els   hopanoides   són   molècules   similars   als   esterols   que   estan   presents   en   moltes  espècies  de  procariotes.  Aquests  desenvolupen  un  paper  similar  al  dels   esterols  en  eucariotes,  és  a  dir,  estabilitzar  la  membrana.       5.2  Membranes  d’arquees     Els  lípids  de  membrana  dels  Archaea  són  diferents  als  de  Bacteria  i  Eukarya.  A   diferència   del   que   passa   en   Bacteria   o   Eukarya,   on   els   enllaços   èster   són   els   responsables  de  la  unió  entre  el  glicerol  i  els  àcids  grassos;;  els  lípids  d’Arcaea   tenen  enllaços  èter  entre  el  glicerol  i  les  cadenes  laterals  hidrofòbiques.       A   més   no   tenen   àcids   grassos   i   en   el   seu   lloc   tenen   cadenes   laterals   composades   de   unitats   repetitives   de   isopropè,   una   molècula   hidrocarbonada   de  5  àtoms  de  carboni.       Tot  i  aquestes  diferències  en  la  composició  química,  la  disposició  general  de  la   membrana   es   manté   igual   que   en   bacteris   i   eucariotes,   amb   superfícies   externes  i  internes  hidrofíliques  i  un  interior  hidrofòbic.       Els  principals  lípids  en  Archaea  són:   -­Diéters  de  glicerol,  que  tenen  cadenes  laterals  de  20  àtoms  de  carboni  (grup   fità  o  fitanil).     -­Tetraèters  de  glicerol,  que  contenen  cadenes  laterals  de  40  àtoms  de  carboni.       En  els  lípids  amb  tetraéter,  les  cadenes  de  fitanils  de  cada  molècula  de  glicerol   estan  covalentment  unides.  Això  fa  que  es  formi  una  monocapa  en  comptes  de   una  bicapa  lipídica,  amb  difitanils.  Les  monocapes  lipídiques  són  molt  resistents   a   la   degradació   i   per   tant,   aquest   tipus   de   membrana   és   habitual   entre   els   Archaea   hipertermòfils   que   es   desenvolupen   a   elevades   temperatures   que   podrien  originar  la  degradació  de  les  bicapes  i  causar  la  mort  cel·lular.             5.3  Funcions  de  la  membrana  cel·lular   1)   Barrera   de   permeabilitat:   regula   el   traspàs   de   substàncies   a   través   de   la   membrana,  evitant  la  pèrdua  indiscriminada  de  components  del  citoplasma  i  la   entrada  indiscriminada  de  substàncies  de  l’exterior.       Hi  ha  algunes  molècules  hidrofòbiques  petites  que  poden  passar  la  membrana   per  difusió,  però  en  general,  el  caràcter  hidrofòbic  de  la  superfície  permet  que   les  molècules  polars  i  amb  càrrega  no  la  puguin  traspassar,  i  per  tant,  hagin  de   ser  transportades  de  forma  específica.     *L’aigua   és   una   de   les   poques   substàncies   que   degut   al   seu   tamany   petit   pot   passar   entre   els   fosfolípids   de   la   bicapa.   A   més   el   transport   d’aquesta   es   pot   accelerar   amb   les   aquaporines,   que   són   unes   proteïnes   de   transport   que   formen   canals   transmembranals   que   permeten   l’entrada   i   sortida   d’aigua   de   forma  específica.         2)   Ancoratge   de   proteïnes:   hi   trobem   associades   moltes   proteïnes,   que   en   molts   casos   són   enzims   que   catalitzen   reaccions   bioenergètiques   o   estan   implicades  en  el  transport  de  substàncies.       3)  Conservació  de  l’energia:  és  el  lloc  on  es  genera  i  s’utilitza  la  força  motriu  de   protons.  La  membrana  normalment  es  troba  energèticament  carregada,  ja  que   existeix   una   separació   de   concentració   de   protons   (elevada   a   l’exterior)   i   de   ions  hidroxil,  OH  (elevada  a  l’interior).  Aquest  estat  energètic  de  la  membrana   (força  motriu  de  protons)  és  el  responsable  del  funcionament  de  moltes  de  les   funcions  cel·lulars  que  requereixen  energia,  com  algunes  formes  de  transport,   la  mobilitat  i  la  biosíntesis  de  ATP.       àLa  membrana  cel·lular  dels  procariotes  és  responsable  de  mantenir  la  forma  i   la   integritat   de   la   cèl·lula?   No,   la   responsable   de   la   integritat   de   la   cèl·lula   eucariota   és   la   paret   cel·lular,   que   és   de   composició   i   estructura   molt   més   rígida.  En  el  cas  de  la  forma,  també  es  tracta  de  la  paret  cel·lular  l’encarregada.   Tot  i  que  no  és  responsable  (diferència  important  amb  cèl·lules  eucariotes).  En   les   cèl·lules   eucariotes   la   membrana   cel·lulars   s’encarrega   de   la   integritat   probablement  perquè  la  concentració  de  soluts  no  és  tan  elevada,  i  la  pressió   és  menys  alta.       5.4  Mecanismes  de  transport   Les  proteïnes  transportadores  a  més  de  transportar  substàncies  a  través  de  la   membrana  són  les  responsables  de  la  concentració  de  determinats  soluts  dintre   de   la   cèl·lula   necessaris   per   a   diverses   reaccions   bioquímiques.   La   difusió   simple   (un   altre   tipus   de   transport   no   mediat   per   proteïnes)   presenta   diversos   problemes:   -­No  totes  les  substàncies  poden  difondre’s  a  través  de  la  membrana.   -­La  entrada  i  sortida  de  soluts  dependria  de  la  seva  concentració  intra  i   extracel·lular   per   a   que   quedés   igualada.   I   molts   casos   la   concentració   intra  i  extracel·lular  és  diferent.         Per   a   això   la   cèl·lula   disposa   de   sistemes   de   transport   mitjançant   proteïnes   transportadores  que  tenen  aquestes  característiques:   -­Tenen   un   efecte   de   saturació:   si   la   concentració   de   substrat   és   suficientment   alta   com   per   saturar   la   proteïna,   la   velocitat   d’entrada   arriba  a  un  màxim  i  l’adició  de  més  substrat  no  incrementarà  la  velocitat.     -­És   normalment   un   transport   altament   específic   entre   la   proteïna   i   la   molècula  transportada.     -­Tots  necessiten  alguna  forma  d’energia  per  a  funcionar.     1)  Transport  simple   Implica  només  una  proteïna  transmembranal  i  pot  produir-­se  un  transport:   -­Uniport:  transporten  una  molècula.   -­Simport:  transporten  més  d’una  molècula  en  la  mateixa  direcció.     -­Antiport:  transporten  més  d’una  molècula  en  direccions  oposades.     Depèn  a  nivell  d’energia  de  la  força  motriu  de  protons.     2)  Translocació  de  grup  o  sistema  de  la  fosfotransferasa   És   un   tipus   de   transport   en   el   que   la   substància   transportada   resulta   químicament  modificada  durant  el  transport,  i  requereix  diverses  proteïnes  que   cooperen  en  el  transport.  El  substrat  entra  dintre  la  cèl·lula  gràcies  a  que  té  un   grup   fosfat   que   prové   del   fosfoenolpiruvat   (PEP),   és   a   dir,   l’energia   per   entrar   prové  del  grup  PEP  i  es  fosforil·la  la  substància  que  entra.       Un   exemple   d’aquest   transport   és   el   que   fa   referència   al   transport   de   la   glucosa,  manosa  i  fructosa  en  E.  Coli.  Abans  de  que  un  d’aquests  sucres  sigui   transportat,   les   proteïnes   del   sistema   de   la   fosfotransferasa   es   fosforil·len   i   desfosforil·len   en   cascada   fins   que   es   fosforil·lat   el   sucre   durant   el   procés   de   transport.   La   glucosa   per   exemple,   entra   doncs   fosforil·lada   en   forma   de   Glucosa-­6-­P.       3)  Sistema  ABC  (ATP  Blinding  Casette)  o  transport  de  tres  complements   Consta  de  tres  components:   -­Una   proteïna   periplasmàtica   de   unió   al   substrat   que   es   troba   entre   la   membrana   citoplasmàtica   i   la   paret   cel·lular.   Aquesta   reconeix   específicament   substrats   (altíssima   especificitat)   i   els   transporta   fins   a   la   proteïna   transmembranal.     -­Un   transportador   transmembranal   (permeasa)   que   formen   el   canal   de   transport.   -­Una  proteïna  que  hidrolitza  ATP  (ATPasa)  relacionada  amb  la  part  interna  de   la  membrana  cel·lular,  i  subministren  la  energia  requerida  pel  procés.                       5.5  Mecanismes  de  secreció  en  grampositius   Les  proteïnes  es  sintetitzen  al  citoplasma  amb  els  corresponents  pèptids  senyal   N-­terminals,   i   després   s’associen   a   una   proteïna   de   transport   específica   (translocasa).     La  majoria  de  les  proteïnes  exportades  s’exporten  des  del  citoplasma  a  través   de  la  via  secretora  general  (Sec),  en  el  qual  les  proteïnes  són  transportades  a   través  de  la  membrana  de  forma  desplegada.  Aquest  serveix  tant  per  excretar   proteïnes  com  per  inserir-­les  a  la  membrana.      Alguns   també   fan   servir   el   sistema   Tat,   que   permet   el   transport   de   proteïnes   plegades.       5.6  Mecanismes  de  secreció  en  gramnegatius   Hi  ha  diversos  sistemes  de  secreció  de  molècules,  els  quals  són  complexos  i  es   necessari   energia   per   a   permetre   el   transport.   Els   gramnegatius   tenen   dues   membranes  i  això  fa  que  la  secreció  sigui  més  complexa.         -­Sistema  secreció  tipus  I   És   un   mecanisme   similar   al   transportador   ABC,   però   en   sentit   contrari   ja   que   formen  un  canal  continu  que  travessa  les  membranes  i  permet  el  transport  de   molècules  de  dintre  cap  a  fora.  Està  format  per  tres  unitats:   -­La  proteïna  ABC   -­La  proteïna  de  fusió  de  la  membrana  (MFP)   -­La  proteïna  de  la  membrana  externa  (OMP)     -­Sistema  secreció  tipus  III   És  un  sistema  homòleg  al  cos  basal  dels  flagels  bacterians,  pel  qual,  a  través   d’una  xeringa  o  agulles  molecular,  un  bacteri  pot  injectar  directament  proteïnes   o   compostos   des   d’una   cèl·lula   procariota   a   dins   d’una   cèl·lula   eucariota.     La   concentració  de  l’ió  Ca+2  del  citosol  regula  aquest  sistema.     Aquest  sistema  es  molt  important  en  alguns  patògens  bacterians  ja  que  poden   injectar  factors  virulents  a  la  cèl·lula  hoste.     -­Sistema  secreció  tipus  IV   Són   sistemes   que   permeten   la   secreció   de   proteïnes   i   DNA   d’una   cèl·lula   procariota   a   una   altra   cèl·lula   procariota   o   eucariota.   Són   sistemes   de   conjugació  (intercanvi  genètic)  i  de  virulència  (patogènesi).                           [acasals]  Més  apunts  a:  https://unybook.com/perfil/acasals     ...