Tema 2 Dimensió social (Comunicació i llenguatge) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2014
Páginas 9
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 16
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2: COMUNICACIÓ I LLENGUATGE 1. La comunicació 2.2. El llenguatge com a constructor de la realitat  La construcció social de la realitat  El caràcter performatiu del llenguatge  El discurs com a practica social  El discurs com a constructor de realitats 1. La societat de la comunicació i) Sociedad de la comunicació ii) El ser humà como animal hermaneutico iii) Problemes relacionales derivados de las dificultades comunicatives 2. La noció de la comunicació i) Diferenciació entre informació i comunicació Tota comunicació implica intercanvi Comunicació tipus d’interacció on s’intercanvia informació. Aquest intercanvi és, mitjançant un codi. Per tant, aquest flux d’informació no pot ser a l’atzar, ha de ser codificada.
Codi concepte clau per generalitzar qualsevol tipus de comprensió de concepte. El codi és el mediador necessari per parlar de comunicació. El codi més important, és el SIGNE.
El signe és una entitat composada per: el significat (element mental) i el significant (elements que podem percebre).
 També podem entendre comunicació el trajecte d’un tren Madrid-bcn.
 Però en el sentit estricte parlem de comunicació per a designar algun tipus d’intercanvi de informació.
 Aquesta informació es transmet amb un codi determinat. No es suficient amb que la informació flueixi, sinó que s’ha de donar a traves d’un codi.
Ex: si veig un núvol negre estic reben informació de que plourà. Jo interpreto una senyal (núvol), però hi ha d’haver un codi perquè puguem parlar en sentit estricte de comunicació.
El concepte clau per a diferenciar informació i comunicació es el codi.
Ex de codi  el signe : entitat que esta composta per elements perceptibles pels nostres òrgans (significant), i per elements conceptuals que formen part de les idees (significat).
Significat Significant Ex: núvol es el significant, i el fet de que plourà es el significat.
Cada llengua te les seves pròpies convencions, en anglès a la pluja li diríem rain, per tant dir li així es una convenció.
Comunicació mitjançant el llenguatge Llenguatge com una representació del món real  posició representasionista.
Dins aquesta concepció tenim el significant (bolígraf), el significat (que és) i el referent .
Això es sempre així exceptuant casos en que... FALTA Relació entre significat i referent = correspondència.
Problemes del llenguatge com a comunicació: - Que l’emissor s’equivoqui d’etiqueta.
Que el receptor es confongui d’etiqueta ( que li diguin que agafi el bolígraf i agafi l’estoig).
El llenguatge senyala un determinat objecte del mon real.
Hi ha una altra forma  la connotativa, que fa referencia als sentiments, coses abstractes...
Per exemple per una persona un signe pot tenir una connotació i per una altra una de diferent, això pot evocar a problemes.
Ex: una persona amb un jersei nou, tu potser li dius que no t’agrada en broma, però l’altre s’ho pren malament perquè per ell aquell jersei era important. Això pot portar problemes a la relació entre les dues persones.
(un altre problema): Els signes tenen un significat dins un context. Segons el context on es troba cadascú tindrà una visió o una altra sobre el significat de les coses.
Si el context extralingüístic es diferent entre dos interlocutors, pot portar a problemes en la comunicació.
Ex: quan li dius a algú fill de puta depenent del context pot ser un insult o no. El problema ve quan per una persona ho diu de broma, i l’altre ho interpreta com un insult  això provoca que hi hagi un xoc entre les dues visions de les persones i per tant hi ha hagut un problema de comunicació.
Una mateixa paraula pot designar coses diferents, tot dependrà del context.
El llenguatge no nomes serveix per a representar coses, sinó que també serveix per a construir les nostres idees del mon. Per tant, es un instrument per a construir la nostra visió del món.
ii) Concepció del llenguatge en la hipòtesis de “Stapir-Whorf” Van posar en manifest que el llenguatge estructura el mon segons el llenguatge que es crea en cada cultura... FALTA Hem de saber que es paper, que es el vidre, que es la matèria orgànica... gracies al coneixement d’aquestes paraules podem reciclar. Conèixer aquests conceptes es una condició prèvia per a poder reciclar.
Els treball de Stapir i Whorf ens porten als conceptes de ret semàntica o camp semàntic.
Camp semàntic  totes les paraules les quals estan relacionades al voltant d’un significat (ex: camps semàntic de neu : muntanya, hivern...etc) Tot significat es construeix en base a diferenciar-se el seu significat de la resta de significants d’un mateix camp.
La densitat dels camps semàntics varia molt segons les persones i segons les professions.
iii) Concepció construccionista del llenguatge El llenguatge també pot construir la nostra realitat.
Acció del llenguatge: quan diem que el llenguatge es una acció es com posar el clau en una estanteria.
Ex: una parella no son matrimoni, no estaran casats fins que diuen “Si, vull”. Dir això es una acció amb les mateixes conseqüències que clavar un clau.
El llenguatge es capaç de construir coses igual que les accions.
El que ens interessa en aquest tema es com el llenguatge es capaç de construir relacions socials  si em vull fer amic d’una persona serà molt important com parlo amb ell.
Últim problema de la comunicació  Quan no interpretem el significat de les coses que diu una persona.
Hi ha continguts explícits i implícits.
Ex; parlar en clau perquè un tercer entengui el que diem  dos adults parlen davant d’un nen i no volen que aquest entengui de que parlen. Parlen però utilitzant unes paraules que el nen no pugui entendre del que parlen.
Les paraules son contingut explícit però allò que diem es implícit.
A més a més de crear codis lingüístics tenim la capacitat de negociar, i en aquest procés de negociació podem anar ajustant allò que anem dient i per tant contribuir a que la comunicació flueixi.
4.La etnometodologia  S’interessa per a fer que les relacions entre dues persones flueixin. S’interessa per aspectes microsocials, per tant no en la relació com un tot.
S’ha interessat per les relacions de la vida quotidiana, concretament s’ha centrat en les converses, en el llenguatge. (ex; com sap un que ja li toca parlar? Per subtils indicacions que li va donant l’altre que ja li toca.) Allò que diem no necessàriament esta controlat prèviament, sinó que es va formant a cada moment. Allò que l’altre diu influeix en el que nostres diem, i el que nosaltres diem influeix en l’altre.
Allò que diem va canviant constantment en funció de la conversa que s’estableix.
Una conversació és una cosa estrictament ordenal:  Les dues persones han de voler conversar.
 S’estableix un torn de paraula. Quan un t’interromp pot tenir interferències.
Que hi hagi normes no vol dir que en tots els casos s’hagin de complir, el fet de no complir-les ens dona informació addicional, perquè voldrà dir algo.
Totes les paraules son indexicals  donem tota la informació sobre una cosa.
5. Els elements no lingüístics de la comunicació i) Comunicació no verbal  El ritme, els moviments, la dilatació de les pupil·les, la suor...etc Hi ha gestos no verbals que ens donen informació. En la comunicació aquests aspectes són molt importants.
Hi ha gestos que ens ajuden a expressar-nos millor.
ii) Factors espacials que intervenen en la comunicació En funció de les determinacions de l’espai físic la comunicació variarà.
Ex; en funció de l’espai físic l’interlocutor parlarà més o menys, hi haurà mes o menys torns de intervenció...etc (no es el mateix una conferencia que una classe de 4).
La distribució també es important, no es el mateix un debat en una taula quadrada on ningú el regula que un debat en una taula rectangular on hi ha un mediador assegut a la part mes curta (cap de taula) que regula els interlocutors.
No es el mateix parlar amb una persona que tens asseguda a davant a la taula que amb una que tens al costat. Es més fàcil parlar amb la del costat que amb la de davant.
L’espai personal també es important. A la nostra cultura hi ha com un espai que les persones han de mantenir amb nosaltres en funció a la relació que tenim amb elles. Aquesta distancia regula el nostre comportament. Si tu no vols tenir una relació de proximitat amb una persona que s’aproxima massa et pots sentir incòmode. Cada cultura pot regular l’espai de diferent manera.
En la nostra cultura el contacte físic esta molt limitat, aquelles persones amb les que tenim una relació mes intima son molt poques. Normalment busquem espais on hi hagi poca gent (ex: al metro ens assentarem a un lloc on no hi hagi poca gent).
2.2. El llenguatge com a constructor de la realitat (Exemples: és el llenguatge el que aconsegueix que una pedra sigui una pedra o sigui més que això. És el llenguatge el que aconsegueix que hi hagi diferencies entre una tela i una bandera, o que no n’hi hagi).
El llenguatge explica l’activitat psicològica de les persones.
Des del punt de vista de la psicologia discursiva, hi ha una relació de dependència entre l’activitat psicològica i el llenguatge.
Si una persona no es desenvolupes dins una societat amb humans, no seria humana, ja que no sentiria com els humans, no es comunicaria com ells...etc.
Però, el llenguatge no només es ”la finestra” que ens permet veure l’activitat psicologia de l’individu, sinó que es alguna cosa més.
Certs estímuls provoquen certes respostes. Però que fa que uns estímuls signifiquin una cosa per unes persones i una cosa diferent per unes altres?  no hi ha respostes universals a certs estímuls, ja que depenent de les societats els significats que donem als estímuls són diferents.
El llenguatge té un paper central en la creació d’aquests significats i de les experiències psicològiques.
La psicologia discursiva col·loca el llenguatge al centre de totes les activitats socials i defensa que tots els processos psicològics estan construïts pel llenguatge. El llenguatge no es un mediador entre les persones, sinó que construeix les accions i fa que aquesta activitat sostingui a la societat i a les persones.
a) La construcció social de la realitat La única forma de construir la nostra realitat és parlant. Si nosaltres no existíssim els objectes hi serien igual, continuarien existint, però aquestes coses son el que son perquè nosaltres parlem d’elles.
Ex: nosaltres veiem el rellotge com a un objecte que mesura el temps, però si en una altra societat ho veiessin com una cosa per a parlar amb els deus li podrien dir micròfon)  totes les coses son de naturalesa simbòlica, i aquests símbols son creats per la societat. És la societat el que defineix què son les coses.
El mon esta construït a partir dels significats comuns, i el que construeix aquests significats és el llenguatge.
Tot el saber que les persones aprenem en el procés de socialització ho aprenem a traves del llenguatge. És a la llengua on trobem el coneixement col·lectiu. A traves del llenguatge aprenem les coses que formen el nostre mon. Quan aprenem a parlar aprenem què es la nostra realitat social i el nostre mon.
Les practiques social que son de tipus lingüístic depenen dels coneixement i significats que la precedeixen però la pròpia practica crea noves realitats que a la vegada condicionen les següents practiques que portaran nous significats que condicionaran la següent practica.. i així successivament.
Però , com fa això el llenguatge? b) El caràcter performatiu del llenguatge.
Si no hi ha codi no hi ha comunicació, en el sentit que acabem de veure.
És la societat la que determina els diferents conceptes.
Per exemple: abans no existia la paraula “adolescents”, però a traves de les característiques de tots ells, es crea aquest concepte. Ara s’està creant la categoria de preadolescents, abans no podíem distingir un adolescent de un pre - adolescent perquè no existia aquesta paraula.
Tots els significats compartits per una societat es formen al llarg del temps, en un context determinat i poden ser qüestionables i sempre son contestables (les persones ho poden entendre de formes diferents).
El que millor ha explicat el caràcter performatiu del llenguatge  Filosof: AUSTIN.
 Teoria dels actes de parla: ACABAR Per a poder-ho sostenir va distingir entre dos tipus d’expressions: EXAM (també esta al llibre)  Expressions constatatives: aquelles que descriuen el món i que tenen com a característica principal si son certes o falses.
Ex: si de un micròfon negre diem que és verd, podem dir que es fals perquè el micròfon es negre.
Ex: esta plovent ; es constatativa perquè ens descriu i a més a més podem saber si es cert o fals.
 Expressions realitzatives: Son expressions que no son una descripció i no podem saber si son verdaderes o falses.
Ex: et prometo que aquest cap de setmana sortirem  es un compromís.
L’acció que posa en marxa aquesta expressió és el compromís).
També va distingir 3 tipus d’accions que es duen a terme quan es fa us del llenguatge: EXAM  Actes de parla locutiu/elocutiu: acte que es realitza emeten un so. Es produeix pel sol fet de dir una cosa, els sons que emetem.
 Actes de parla il·locutius: acte que es realitza quan diem alguna cosa (ex: vigila amb el forat  es una advertència. El seu acte il·locutiu és l’advertència.)  Acte perlocutiu: acte que genera conseqüències pel fet d’expressar-se. (ex: jo us declaro marit i muller  es il·locutiva perquè estic casant a dues persones, però es perlocutiu perquè pel fet de dir-ho portem unes conseqüències.
**(Hi ha un cert ordre, un acte perlocutiu a la vegada pot ser il·locutiu i locutiu, però un locutiu no podrà ser perlocutiu.) Totes les frases depenen d’un context, per exemple una frase en un context potser no es perlocutiva però en una altra potser si.
Els significats de les accions depenen del context: una persona plorant en un enterro significa una cosa, i una persona plorant en una obra de teatre que es una comèdia en significa una altra.
Per exemple, quan un jutge condemna a algú a sis anys de presó: el fet de dir-ho, d’emetre els sons que arriben a la sala, seria l’acte elocutiu; el fet de condemnar, l’il·locutiu mentre que el fet d’anar a la presó per part de l’acusat, seria l’acte perlocutiu dins de l’acte del llenguatge.
c) El discurs com a practica social Discurs  conjunt de practiques lingüístiques que produeixen relacions socials.
Cada discurs promou diferents relacions.
Hi ha certes malalties mentals que provenen de una creença social, p.ex: persones que tenen un sexe biològic però que se senten de l’altre sexe, en el DSM sortien detallades les característiques  estudi Lupi: Van analitzar els tipus d’acte que descrivien la malaltia.
Van veure que havia estat construïda per la societat, ja que si la societat ho haguessin vist com una cosa normal no s’haurien etiquetat de malalties.
TdH abans els nens molt moguts no se’ls havia tractat de malalts, com hem arribat a considera-ho una malaltia? A traves del llenguatge.
Les practiques lingüístiques creen realitats (p.ex: malalties).
El que anomenem mon social (societat i cultura) resulta d’un procés de practiques lingüístiques, es a dir, de processos discursius.
Quan un neix la cultura i societat ja existeixen, com ho aprenem? Algunes coses per imitació, però la majoria no (p.ex el llenguatge, les normes, les regles...etc) per a entendre i aprendre totes aquestes coses ho fem a traves de la comunicació lingüística.
No es la llengua la que conte els sabers que una cultura ha anat creant al llarg del temps.
(Ex: nen salvatge  ha viscut amb animals, i es reinserit a la societat, ha après a parlar però no aconsegueix entendre com es duen a terme les relacions socials. No pot entendre que son les persones. Això es degut a que des de l’inici no ha après tot allò que es necessari per a ser persona. Viure en societat i conviure amb els altres contribueix d’alguna manera a la creació de la societat i la cultura. )  Contribuir a la construcció de la societat i les relacions reals implica poder contribuir en la seva construcció, i per a contribuir-hi necessitem ser competents, es a dir, adquirir la competència de poder formar part de la societat en la qual vivim.
 Tot discurs te sempre efectes, que son possibles perquè vivim en un mon de significats compartits.
Els efectes poden ser psicològics o socials. Ex: si una psicòleg etiqueta a una persona de malalt mental, provocarà conseqüències a la seva vida.
La feminitat, la ... son conceptes que tota la societat entén, i això s’ha creat a traves del llenguatge.
...