Apunts d'Història (Dret Romà) (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Derecho Romano
Año del apunte 2017
Páginas 24
Fecha de subida 24/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apunts de la part d'Història de l'assignatura de Dret Romà de la UPF.

Vista previa del texto

DRET ROMÀ Júlia Arbós Aguilar 1er Curs – 1er Trimestre Universitat Pompeu Fabra BLOC I: HISTÒRIA – ÈPOQUES DE ROMA 1. Època de la ciutat-Estat: Època arcaica (753 a.C.-264 a.C.) 1.1. La Monarquia 1.2. La República 2. Època clàssica (264 a.C. – 235 d.C.) 2.1. El Principat 3. Època post clàssica (235 d.C. – 476 d.C. a Occident; 235 d.C. – 527 d.C.
a Orient) BLOC II: HISTÒRIA – DRET ROMÀ A) Dret arcaic (753 a.C. – 246 a.C.) B) Dret Clàssic (246 a.C. – 235 d.C.) C) Dret post-clàssic (235 d.C. – 476 d.C.) D) El dret Justinianeu (527d.C.) E) Evolució del Dret després de Justinià BLOC I: HISTÒRIA – ÈPOQUES ROMANES 1. Època de la ciutat-estat: època arcaica (753 a.C. – 264 a.C.) L’època arcaica és el període de la història de l’Estat romà que va des del 753 a.C. (Fundació Roma) fins al 264 a.C. (I Guerra Púnica).
1.1.
La Monarquia (753-509 a.C.) Roma era una ciutat-estat amb règim democràtic no hereditari. El rei (rex sacrorum), era anomenat pel pontífex (pontífex maximus), que era qui “transmetia la voluntat als déus”.
Aquests reis governaven tenint en compte l’opinió del Senat i el poble (amb assemblees populars o AP). Però llavors Roma era una petita comunitat agrària, on encara no hi havia divisió de poders: el rei ostentava el poder legislatiu, religiós i militar.
Aquesta concentració de poder s’anomena imperium.
Més tard, els Reis Tarquinos (etruscos) van començar a governar de manera més arbitrària, és a dir, sense fer cas als Senadors ni l’AP. El poble es va revoltar i els reis van ser enderrocats i expulsats  República.
1.2.
La República (509-27 a.C.) La república romana era una constitució mixta: constava d’elements democràtics, aristocràtics i monàrquics (perquè el poder es repartís molt). Existia doncs, una organització tripartida amb: Magistrats, Senador i Assemblees Populars.
A) Les magistratures (element monàrquic) El poder residia en els magistrats, i aquests estaven assessorats pel Senat i l’AP. Realment l’autèntic cervell era el Senat, i els magistrats eren tan sols el braç executor.
Les magistratures tenien les següents característiques: a) Elegibilitat: són elegits per assemblees populars (a la comitia centuriata / a la comitia tributa / a la comitia plebis, depèn del moment) b) Anualitat: els càrrecs duraven un any c) Col·legialitat: s’agrupaven, normalment, de 2 en 2: d’aquesta manera un podia vetar la decisió de l’altre.
d) Gratuïtat: eren càrrecs honorífics, NO cobraven.
e) Responsabilitat: havien de respondre davant les assemblees que els havien escollit.
Hi ha dos tipus de magistratures: Les majors: - Tenen imperium.
Tenen el manament militar El ius agendi (el dret i poder de reunir el Senat i el poble) La iurisdictio (facultat de crear dret) La ius edicendi (facultat d’atorgar els edictes) Les magistratures majors són: - Consolat: quan va caure la monarquia, la figura del rei va passar a dos cònsols. Aquests tenien una concentració de poder suprem. Era la coronació del cursus honorum (carrera política).
- Pretor: era molt important. El pretor era l’encarregat d’administrar justícia. És l’únic magistrat dotat d’Imperium i Potestas (administrador de justícia). Ell és qui resol els conflictes entre ciutadans mitjançant el ius civile.
Destaca la seva competència de iurisdictio (jurisdicció): Controlar els procediments civils mitjançant el dret de manera subjectiva (el pretor no està subjecte a cap llei suprema). Per tant, tindria una funció similar a la del jutge en tots els àmbits (bàsicament mercantil i civil), però no en el penal (competència del Senat i altres òrgans).
Pot decidir, a més a més, qui pot i qui no pot accedir al dret civil amb l’aequitas o “sentit de justícia” que imperava en aquell moment.
Finalment, quan comença el seu mandat publica l’edicte (document on recull quines reclamacions acceptarà i quines no, i bàsicament el programa per l’any processal).
En dret romà la seva perspectiva és molt important. Ell innova en la llei per ajustar-se a cada circumstància que es pugui donar tenint en compte el desenvolupament de la societat. Si no fos per ell, amb l’economia de lliure mercat que tenien, aquesta no hauria sobreviscut.
Dret adjectiu: llei de procediments (processal, el procés de plets). El motor prové de l’edicte del pretor, que és un dret viu (perquè cada any es renova).
Dret honorari: o dret pretori, es gesta a partir de l’edicte del pretor. Aquest ajuda i corregeix el dret civil.
Dret substantiu: el codi penal, el civil; el codi pel qual hem d’executar el dret adjectiu.
- La dictadura: magistratura extraordinària, no permanent. Quan l’Estat estava en perill, el cònsol podia escollir un dictador que exercia durant 6 mesos. Mentre exercia concentrava tots els poders.
Les menors: - Tenen potestas. Capacitats limitades, no poden convocar als altres: la seva competència es redueix a la del seu càrrec. Aquests són: - qüestors: ajudants dels cònsols en la tasca d’administrar el tresor estatal.
- Tribú de la plebs: sorgeix a causa dels conflictes entre plebeus i patricis. Aquest podia: o o o Vetar les actuacions dels alts magistrats Convocar a la plebs i al Senat Protegir al ciutadà desvalgut Tot i així, aquests conflictes van acabar amb l’admissió de la plebs a totes les magistratures i al Senat. A més a més, a partir del s.IV a.C. un cònsol ha de ser plebeu i l’altre patrici (Leges Liciniae Sextiae) - Edil: la “policia” de la ciutat i del mercat. Eren qui s’encarregava de decidir si un objecte era bo o defectuós per posar-lo a la venda al mercat. Si un venedor el posava igualment podia ser acusat per “vicis ocults”.
- Censors: dividien els ciutadans per classes en funció de la seva riquesa. Magistrat no permanent: el càrrec era per 18 mesos i només s’escollia cada 5 anys (durant 3 anys i mig no n’hi havia).
B) El senat (element aristocràtic) En un principi, eren un grup de gent gran que ocupaven el càrrec tota la vida. A més a més, tots ells eren patricis. Amb el temps es va convertir en una assemblea d’ex-magistrats: els senadors havien tingut, en algun moment, un càrrec de magistrat. També, a causa de les lluites estamentals, els plebeus ho van poder ser.
Tot i que votaven, tenien un cert prestigi, pel fet que havien ocupat una magistratura durant un any.
Aquest càrrec representa un factor d’estabilitat entre les magistratures i l’AP, i de vegades es reunien. Les Senatus Consultes eren els consells dels senadors als magistrats. No eren vinculants, però es tendia a acceptar-les a causa de l’auctoritas (l’influència).
No només era un òrgan consultiu: tenia aquestes funcions: - Dirigia la política exterior Administrava les finances de l’Estat - Designava els càrrecs militars de les províncies Es feia càrrec de la cura de la religió.
Tenia una última funció especial: el Senat consulta últim, amb el qual declarava l’Estat d’emergència i assumia el control total de la ciutat.
C) Les assemblees populars (element democràtic) El poble romà (homes adults i lliures) no tenien dret a reunir-se per iniciativa pròpia, i per tant aquestes associacions no eren permanents. Només podien votar SÍ o NO (actuació limitada). Són “similars” als actuals referèndums. Les seves funcions eren la d’escollir els magistrats i la d’aprovar lleis.
Segons la forma en què s’agrupaven: - Comitia curiata: de l’època monàrquica. Es reunien per la inauguració d’un rei.
- Comitia centuriata: els romans estan agrupats en 5 classes socials segons la seva riquesa.
Cada classe tenia la obligació d’aportar un número de centúries (unitats de combat de 100 homes). A part de militar, les centúries tenien una funció política, perquè eren unitats votants. Tot i així, normalment predominava la primera classe i això suposava majoria absoluta. Per això les altres classes gairebé mai arribaven a votar.
- Comitia tributa: s’agrupaven per territori i les seves funcions eren la d’escollir els magistrats menors i imposar sancions.
- Concilia plebis: tenien la funció de nomenar els magistrats plebeus i d’aprovar els plebiscits (textos legals als quals només estava sotmesa la plebs. Al 286 a.C. la llei Hortensia va equiparar els prebiscits amb les lleis, i llavors els patricis van haver de complir-les també).
- Contiones: assemblees no formals en què no es feien votacions, sinó que es comunicaven coses al poble.
2. Època clàssica (264 a.C. – 235 d.C., assassinat d’Alexandre Sever) Alguns aristòcrates van guanyar molta riquesa amb l’expansió militar romana  Gran desequilibri en l’aristocràcia. Quan una persona té més riquesa que una altra, també té més poder.
Per això alguns van intentar mantenir la República, com ara Juli Cèsar. No obstant, ell mateix era un gran centre de poder. Comptava amb una gran popularitat entre les classes excloses del benefici de l’expansió (bàsicament els plebeus), i també amb una gran lleialtat de l’exèrcit (perquè els promet terres). Va ser molt hàbil i va donar les culpes al Senat quan no va poder complir les seves promeses  el Senat l’assassina i no rep el recolzament del poble i tampoc de l’exèrcit.
La disputa per l’herència de poder de Juli Cèsar es debat entre M. Antoni (mà dreta del Cèsar) i Octavi August (nebot del Cèsar). Octavi guanya la Guerra Civil de la següent manera: Octavi no té recursos econòmics de l’Imperi perquè els controla M. Antoni. El que fa és presentar-se com a restaurador de la República i defensa que si M. Antoni arriba al poder convertirà Roma en un segon Egipte.
Però realment Octavi no vol restaurar la República i li posa fi de manera molt hàbil: li “entrega” poder al Senat, però en realitat aquest poder, a la pràctica, el concentra ell. Obté, a més a més, el títol d’August.
2.1.
El Principat (fins el 284 d.C) Així aparegué la figura del Príncep, que en resum: aconseguí que li deleguessin tots els poders i, a la vegada, no se li concebia una figura de tirà. L’administració estatal pateix una mena de dualisme. Aquesta figura era la de primus inter pares, que acumula aquests poders: - Control de gran part de l’exèrcit i de gran part de les províncies, imperium pro consulare.
Li otorga els drets dels magistrats tribunitia.
En l’àmbit polític: apogeu i crisi de la República  inici del Principat amb l’ascens al poder d’August, el 27 a.C.
En l’àmbit jurídic: amb l’augment de relacions amb estrangers, per l’expansió de Roma, sorgeix la figura del Pretor pelegrí (242 a.C.). Quan hi hagi algun conflicte entre estrangers i civils, o bé entre estrangers i estrangers, es resoldran mitjançant l’ius gentium.
L’ius gentium es canalitza mitjançant un “procediment formulari”. S’anomena així perquè la part més important es la formula, és a dir: el pretor concedeix la formula, però no dicta sentència (això ho fa el jutge, que és un ciutadà ordinari). Aquest dret és el que s’aplica a les províncies de l’Imperi. A Roma, es continua aplicant l’ius civile, i ho fa el que ara anomenarem Pretor Urbà.
*Cal mencionar que l’any 212 d.C., Caracal·la concedeix la ciutadania romana a tots els habitants de l’imperi, excepte als esclaus. A partir de llavors, tenen plenitud de Drets: els ciutadans romans majors de 18 anys.
Després del regnat d’Octavi no hi havia cap successor, i hi hagueren Guerres Civils de nou.
Després d’ell governaren la dinastia Júlia-Clàudia, la Flàvia, l’Antonina i la dels Severs, que acabà el 235 d.C. amb l’assassinat d’Alexandre Sever i posà fi al principat.
3. Època post clàssica (235 d.C. - 476 d.C., caiguda de l’Imperi Romà d’Occident) (235 d.C.- 527 d.C., caiguda de l’Imperi Romà d’Orient) L’any 235 d.C. comença l’Anarquia Militar a Roma, perquè : L’economia era molt limitada: el 90% dels ciutadans eren agricultors, i la part que podien destinar al comerç era molt petita. Això va fer que baixés molt la producció, i a més a més, a causa de la guerres, que eren molt continues, es van destruir molts camps.
Hi hagué doncs, una gran destrucció cultural i de la riquesa. Els militars es van enfadar perquè no se’ls podia pagar  Crisi Després de l’època de declivi que patí el principat, de l’anarquia militar, s’instaura un nou “imperi-govern” per Dioclecià: començava el Baix imperi o Dominat (284 - 476 d.C.).
És una monarquia absoluta, i ja no cal amagar que l’emperador concentra molt de poder. Fa una mena de “congelació social” que dura dos segles.
Crisi  a Orient, a l’Àsia central, hi ha moviments de població cap a l’oest i hi ha grans volums de “refugiats” que pretenen creuar la frontera cap a Roma, occident. El poder romà és incapaç d’evitar l’entrada dels refugiats, els quals entren a la força.
Hi ha molt pocs recursos militars, i la solució que s’estableix és la d’acceptar als grups més afins amb Roma amb la condició que aquests mateixos frenessin els posteriors refugiats que arribessin.
Amb el temps, però, aquests grups es van començar a preguntar perquè havien de pagar impostos a Roma, ja que Roma no els oferia res a canvi. Van començar a independitzar-se en regnes governats per aquests grups: els visigots, per exemple, s’establiren a la Península Ibèrica.
Els romans d’allà s’adaptaren a la situació i es fusionaren amb ells.
El 476 d.C. deixa d’existir la figura de l’emperador, i amb ella la idea d’Imperi Romà d’Occident: Europa queda dividida en regnes independents.
El d’Orient, per la seva banda, no cau: queda unit com a Imperi Bizantí, amb capital a Constantinoble (actual Estambul). Però aquesta civilització ja difereix molt de com era la Romana d’occident.
El dret romà és considerat com la base del nostre dret actual. La història romana va durar 12 segles durant els quals va arribar a ser un gran imperi (753 a.C.-476 d.C.). Va començar sent una petita comunitat agrícola al costat del riu Tíber i va acabar sent una gran comunitat que acumulava una immensitat de territoris de tot el Mediterrani. Perquè va aconseguir Roma esdevenir tant important? La veritat és que continua sent una incògnita; tot i així, tenim constància que era una societat molt més avançada i molt més organitzada i pràctica que la resta, que són els motius principals pels quals va durar tant de temps.
El Cristianisme i el Baix Imperi Durant aquest període sorgeixen conflictes entre l’Església cristiana i l’Estat Romà, de manera que aproven els següents edictes: - Edicte de Milan: lliure determinació de seguir la religió dels cristians Edicte de Tessalònica: S’eleva l’Església a “religió oficial de l’Imperi” i s’imposa a tothom.
BLOC I: HISTÒRIA – DRET ROMÀ F) Dret Arcaic (753 a.C. – 246 a.C.) És el dret de Roma quan aquesta era una ciutat-estat. Era un dret poc evolucionat.
Fonts del dret arcaic: 1. Mores maiorum: convencions socials o costums dels majors 2. Leges regiae: lleis del rei: les proposava i aprovava el rei.
3. Llei de les XII Taules (s.V a.C.): punt de partida de la ciència jurídica Origen del dret arcaic: Roma es dividia entre Patricis (1ers ciutadans jeràrquicament, rics i amb estatus de privilegiat) i Plebeus (pobres). Els sacerdots/pontífexs s’encarregaven de resoldre conflictes entre patricis i plebeus perquè el Dret es trobava en llibres que només ells tenien. El problema era que majoritàriament eren patricis, i sempre els donaven la raó.
Això va provocar que els plebeus es revoltessin i exigissin que les regles s’escrivissin en unes taules de bronze i fossin publicades per a que tothom pogués conèixer i consultar  aconseguir seguretat jurídica.
L’any 451 a.C. se suspenen les magistratures i es cedeix tot el poder a una comissió de 10 persones (decenvirs), que s’encarregaran de redactar aquestes lleis i governar Roma durant un any. El primer any en redacten 10, i el segon any dues més.
La Llei de les XII Taules: contingut La llei regulava:       o El dret processal El dret penal El dret de família i herència El dret de coses El dret d’obligacions El dret funerari El dret processal En aquest s’hi regulava el procés de l’època arcaica mitjançant les “Accions de llei”. Era un procés arcaic (perquè es prenien la justícia per la seva mà) i formalista (perquè s’havien d’aprendre les fórmules processals i dir-les de memòria per a poder fer el judici vàlid. Si no ho feien, el perdien).
o El dret penal Regulava la “Llei de Talió” (ull per ull, dent per dent). Aquesta llei va suposar un avenç davant les venjances incontrolades dels particulars perquè va crear proporcionalitat entre la gravetat dels conflictes i les sentències d’aquests.
o El dret de família i d’herència Quant al dret de família: es parla de família agnatícia, és a dir: els membres d’una família no ho són per la sang, sinó perquè estan sotmesos a la potestat d’un pater familias (pare de família).
No era considerat un pare, sinó un cap de família. Cal afegir que aquest tenia dret de vida o mort sobre els seus fills.
També es preveia l’emancipació dels fills, que era bàsicament abandonar un pater familias de manera jurídica.
Quan el PF venia el seu fill (1er cop)  Pacte de llibertat Quan el PF venia el seu fill (2on cop)  Pacte de llibertat Quan el PF venia el seu fill (3er cop)  El fill queda en llibertat També es podia emancipar la dona (quan formava part d’un matrimoni quedava sota la potestat del seu marit).
Quant al dret d’herència: regulava la successió intestada (ab intestada) La persona que moria s’anomenava “causant” (de cuius). Si una persona moria sense testament, la Llei de les XII Taules establia en quin ordre es repartirien els seus béns: aquests es repartirien entre els membres de la seva potestat com a pater familias. I quin era aquest ordre? Sui heredes Els fills i la dona es repartien el matrimoni a parts iguals (en cas que la dona estigués embarassada, aquell fill/a s’anomenaria nasciturus, i també rebria aquesta part de patrimoni).
Es parla també de la successió per estirp (cada descendent directe) i dret de presentació. És a dir: si un fill del causant també moria, els fills d’aquest rebrien a parts iguals el que li hauria tocat al seu pare.
Agnatus proximus Així es denominaven els agnats (els sotmesos a la pater potestas) més pròxims.
Es parla de la successió per capita, per cap. Només es podia repartir per parents del mateix grau, per descendents directes.
A més a més, al concebut no se’l tenia per nascut.
Gentiles Fa referència a un grup familiar més ampli. L’herència es reparteix entre els de mateix cognom.
o Dret de coses La Llei de les XII Taules establia una diferenciació entre possessió i propietat. La propietat era el poder més absolut que té una persona sobre una cosa, i la possessió era únicament el contacte físic amb una cosa.
Feia una classificació de les coses segons la importància econòmica-social de les coses.
Res mancipi Coses de MAJOR importància econòmica i social. Per poder-ne tenir propietat s’han d’acomplir uns requisits i unes formalitats determinades. Aquestes coses “importants” eren: - “Fundo” itàlic, és a dir: sòl, finca immoble de la Península Itàlica.
Esclaus Animals de tir i canya Servituds rústiques: un “fundo” mostra un servei a un altre.
En la transmissió de la res mancipi hi havia una formalitat: la Mancipació. Era un acte solemne on es reunien 5 testimonis ciutadans romans púbers (homes de + de 14 anys i dones de + de 12 que poguessin procrear). A més a més es necessitava un home amb una balança per fer de venedor, i un amb una barra de bronze, per fer de comprador.
(La balança: per pesar el preu, perquè no existien les monedes) Es pronunciaven unes paraules solemnes amb una formalitat antiquíssima.
Res nec mancipi Per la resta de coses. La transmissió de la propietat es feia mitjançant la iusta causa (negoci jurídic). Només existien dues coses justes, és a dir, només es podia transmetre la propietat: - Amb compravenda Amb donació Quan la transmissió es fa a través d’una d’aquestes dues causes, el transmissor és propietari, té potestas aliende, amb la qual cosa té capacitat de disposició sobre la cosa fins que l’entrega.
Amb l’entrega s’obtenia una propietat civil.
Si la persona que ho venia no era propietària, no podia convertir al comprador en propietari. A més a més, el propietari real, en adonar-se’n, podia reclamar la propietat i castigar al fals propietari. El comprador, per la seva banda, era posseïdor de bona fe, ja que desconeixia que el venedor no fos propietari. Finalment, si el propietari real no ho reclamava, ho esdevenia aquest comprador de bona fe.
Usucapion: figura jurídica amb la qual es designava el fet que el posseïdor passés a ser propietari de la cosa.
o Dret d’obligacions Regulava la sponsio: la promesa solemne de la qual naixia una obligació, a través del nexum (acte generador de responsabilitat i que subjectava el deutor a l’acreditador per a que tingués dret l’execució sobre el seu cos  Responsabilitat personal).
*A partir del 365 a.C. ja no era una responsabilitat personal (dret a causar-li efectes sobre el seu cos), sinó una responsabilitat dinerària.
“Promets donar-me 100 sextercis?” Acreditor Deutor “Si, ho prometo.” Si hi ha dues promeses es parla de bilateralitat, i neix també una obligació per al deutor. Si només hi ha responsabilitat per una de les parts, es parla d’unilateralitat (antigament, només sorgia responsabilitat del deutor si cometia un delicte. Per això crearen el nexum, per a que les parts poguessin posar-se totalment d’acord sobre què pactaven). El deutor havia de ser responsable de respondre jurídicament l’acompliment de la promesa solemne.
o Dret funerari Regulava el dret funerari. Tenia també disposicions per a limitar el luxe als enterraments.
Evolució del Dret després de la Llei de les XII Taules A) Interpretació dels pontífexs Els encarregats d’interpretar la Llei de les XII Taules eren els pontífexs, que estaven dirigits pel pontífex maximus. Aquests eren molt importants perquè la política i la religió estaven molt lligades.
Ells eren els únics que coneixien les lleis processals en aquella època, i per tant tothom acudia a ells. Aprofitaven això per poder adaptar la Llei de les XII Taules a les circumstàncies més favorables.
A partir del 300 a.C. les fórmules processals es van començar a publicar (Flavi), i els pontífexs van deixar de ser els interpretadors.
B) Lleis de les Assemblees populars De fet no era ben bé així, ja que les assemblees populars podien votar a favor o en contra de les propostes de llei dels magistrats, però no podien proposar-ne.
IUS CIVILE = INTERPRETACIÓ DELS PONTÍFEXS DE LD12T + LLEIS VOTADES EN L’AP Les lleis posteriors a les XII Taules: 1er. El magistrat amb imperium les proposa i es sotmeten a votació de l’AP (en els comicis centuriats). Freqüentment resol conflictes socials determinats, així que ens trobem amb una repetició monòtona de lleis.
2on. Un cop votada es publica el text legal en unes taules blanquejades per poder-lo donar a conèixer. Aquestes lleis consten de: - Rogatio: el text de la llei Praescriptio: dades com ara el nom del legislador o el dia de la votació Sanctio: clàusula on es garanteix impunitat a qui violi una llei antiga si ho fa per poder seguirne una de nova.
La jurisprudència La jurisprudència pontificada (MONARQUIA) Els pontífexs tenien el “monopoli” de la jurisprudència al començament, perquè eren els únics que la podien conèixer. Aquest monopoli va anar decaient fins que Flavi va publicar les fórmules secretes. A partir de llavors tothom podia conèixer-les i la seva interpretació havia d’ajustar-se més al que deia el text legal.
Quines funcions tenien els pontífexs juristes? - Respondere (emetre dictàmens) Cavere (fer formularis per negocis concrets) Agere (instruir les parts d’un procés per a que diguessin determinades fórmules orals) La jurisprudència laica o republicana (REPÚBLICA) A partir del s.II a.C. neix la jurisprudència laica, perquè hi ha moltes persones amb grans coneixements sobre el dret. En aquesta època els juristes de prestigi tenen influència sobre els pretors, els quals s’aprofiten i els demanen molts consells. També llavors neixen les principals doctrines, com ara els contractes.
B) Dret Clàssic (246 a.C. – 235 d.C.) Període de màxima plenitud del dret romà: hi tenim l’apogeu i la crisi de la República, i l’inici del Principat amb l’ascens d’August al poder, l’any 27 a.C.
- Primera etapa clàssica (130-30 a.C.) En aquesta el jurista sol pertànyer a la noblesa senyorial (els patricis). És abans del Principat.
- Etapa clàssica alta (30 a.C.-130 d.C.) És l’època de major esplendor. En aquesta època els juristes aconsegueixen el seu major resplendor. Al Principat no s’elimina la jurisprudència, sinó que es controla mitjançant dos mecanismes: - El príncep crea el Ius publice respondedi: una distinció que atorgava només als majors juristes, de manera que aquests eren els únics que podien emetre opinions públicament.
Això evitava la oposició de la jurisprudència al príncep. Tenien molta capacitat tècnica (magistral tractament de casos molt concrets i seguretat en la resolució de casos complicats), però molt poca capacitat creativa en comparació als juristes de la República.
Es distingeixen les obres dels juristes per gèneres literaris: - Libri ad Sabinum (s’hi tracta el ius civile) Libri ad Edictum (hi ha comentaris dels pretors als edictes) Literatura de problemes: són col·leccions de casos pràctics, entre els quals trobem els responsa, els quaestiones i els digesta.
- Etapa clàssica tardana o de decadència Comença la decadència, cau aquella potència creadora que tenia la jurisprudència (tot i que continua havent grans juristes, com Gai). Els juristes estan molt sotmesos a l’emperador.
Fonts del Dret Clàssic - Lleis - Plebiscits Fonts del dret clàssic - Consultes del Senat - Edictes - Constitucions Imperial  Les Lleis La ciutadania s’agrupava pel seu nivell de riquesa (Comitia centuriata). A partir de la Llei Hortesia (286 a.C.), les lleis s’aproven en els Comitia centuriata, i els plebiscits en la Concilia plebis.
Les parts d’una llei són: el Presciptio, el Rogato i el Sanctio.
Classes de lleis: n’hi ha de perfectes, de menys perfectes i d’imperfectes.
 Consultes del Senat És el text que recull les respostes que dóna el Senat per aconsellar als magistrats. Tenen un valor molt alt, perquè el Senat té auctoritas (alt prestigi social), i per això es van acabar plasmant en textos legals.
 -  Edictes Textos redactats pels Pretors per administrar justícia. N’hi ha de tres tipus: Els que dicten els pretors (programa processal de cada any, base del dret honorari. Va durar fins el 130 d.C.) L’edicte perpetu (l’any 130 d.C. l’emperador Adrià va ordenar al jurista Salvi Julià que classifiqués tots els edictes per redactar-lo) Constitucions Imperials És un nou dret amb el qual legislaven els prínceps. Es composava de: - Decreta (sentències judicials dictades per la seva cancelleria) Mandata (instruccions als organismes públics per part de l’emperador) Rescripta (respostes de la Cancelleria Imperial) Edictes (els que eren emesos pels prínceps, però aquests no duraven un any sinó tot el regnat d’aquell príncep) Aquests instruments es coneixen com a Constitucions imperials (leges). També com a ius novum (per diferenciar-los del ius vetus, que comprenia el ius civile i el ius honorarium). Al final el dret imperial va ser canalitzat pel Cogito extra ordinem, procediment especial per atendra supòsits extraordinaris, i amb el temps es va anar convertint en el dret típic.
Fonts del dret al Principat o Etapa clàssica alta  Les Assemblees Populars Segueixen sense poder ser auto-convocades, amb actuació molt limitada: la seva desaparició és inevitable, el s. I d.C. Així s’elimina l’element democràtic, i el príncep ho aprofita per a que el poble no pugui votar en la seva contra.
 El Senat El príncep omple el Senat amb la seva cort (perquè la majoria de senadors van morir durant les Guerres Civils). Per això esdevé l’element més difícil de controlar, les seves actuacions sempre seran afines a les del príncep.
 Les magistratures El Pretor, no obstant, té un gran poder: pot denegar una llei presentada pel Príncep. El príncep, però, n’és conscient: li delimita el poder creant el “nomenament del pretor”. A més a més, les parts que més li interessen aniran a uns tribunals especials que dependran del propi príncep.
Al s. II el príncep li encarrega a Salvi Julià que redacti un edicte perpetu, que no canviarà mai més. D’aquesta manera delimita totalment el poder del pretor.
Finalment, el príncep crea l’ius novum i les Constitucions Imperials. És l’única manera amb la qual es podrà innovar el dret.
IUS CIVILE – IUS GENTIUM – IUS HONORARIUM Ius civile era el dret civil, l’autèntic dret nacional. Es reservava exclusivament als ciutadans romans. És rígid, formalista i basat en respondre les necessitats d’una petita comunitat agrària com era la Roma antiga. Té posició de supremacia davant l’ius honorarium. Les seves fonts eren el costum (mos maiorum), les lleis comercials, els plebiscits, les consultes al Senat, les constitucions imperials i les interpretacions dels juristes.
Ius gentium Està destinat a les relacions on participin estrangers. Es crea amb el Pretor peregrí. A més a més de l’ius gentium, aquest pretor va crear el procediment formulari, que era més “just” que l’anterior procediment (les accions de llei). A partir del 130 a.C. se’ls permet fer ús d’aquest nou procediment, i al 17 a.C. es deroga l’antic.
Al Principat s’introdueix el prínceps, que anirà creant el Dret de manera solapada a l’existent. El Dret Imperial (ius novum) dominarà l’evolució del dret i serà cada vegada més influent.
C) Dret postclàssic (235 d.C. – 476 d.C.) No es va poder renovar gaire la jurisprudència romana perquè el context en un Estat absolutista no era l’adequat.
Aquí hi trobem el que s’anomena Dret vulgar o Dret Post-clàssic  consta d’errònies interpretacions dels textos clàssics. A més és un dret conseqüència de les diferents concepcions de les províncies.
Amb Dioclecià van fer-se dues col·leccions privades de les Constitucions Imperials: - Codi gregorià: Des d’Adrià fins Dioclecià.
Codi hermogenià: només constitucions de Dioclecià Per a aquella societat jurista era tan difícil comprendre els textos jurídics clàssics que van començar a utilitzar resums senzills (epítomes) dels escrits dels juristes clàssics. Els més destacats són: - Les regles d’Ulpià (dels escrits d’aquest autor) Les sentències de Paulo (de l’obra de Paulo) També es va publicar la Llei de cites, que establia que només: Gai, Pampinià, Paulo, Ulpià i Modestí podien ser citats en un judici, i que el judici es resoldria a favor del que opinés la majoria d’aquests autors.
No obstant, la llei no va aconseguir corregir aquesta situació, i Teodosi II va fer un recull dels juristes clàssics i les Constitucions Imperials: el Codex Theodosianus.
Pel que fa a l’Imperi Romà d’Occident: aquesta és la fi del Dret romà. Ens ha arribat perquè els pobles posteriors a ells, els Germànics, van adoptar-ne el dret.
Pel que fa a l’Imperi Romà d’Orient, però, va prendre un gran auge durant el s. V: a Constantinoble els professors estaven a favor del classicisme, i per això van ressorgir la jurisprudència romana.
D) El dret Justinianeu (527d.C.) Obra fonamental en la història del dret al món occidental.
Justinià era un emperador bizantí que va arribar al poder el 527 d.C. volia reconstruir l’Imperi Romà per transformar la regió de Bizanci en el que havia estat l’antic Principat. Ho va fer a través de: - Recuperació de l’Imperi d’Occident amb l’expansió militar Construcció d’obres públiques per fer Bizanci més “monumental” que Roma (ex: Església de Sta. Sofia) La Jurisprudència: Justinià es va interessar molt pel dret i volia recuperar la jurisprudència de l’Imperi Romà.
Va crear una comissió de savis que coneixien el dret del Principat per a que redactessin una compilació dividida en 3 parts: el Codex, els Digest i les Institucions. Els va donar llibertat per modificar els textos i així donar coherència a la col·lecció, per això no estem segurs que els textos siguin literals: Interpolacions: canvis introduïts per la comissió dels textos. Podien fer-ho quan fos necessari per: donar coherència, resumir, adaptar... Però no estan assenyalats.
La Compilació serà objecte de l’estudi jurídic europeu fins el s. XVIII.
1) CODEX (528-529 d.C.) Col·lecció de Constitucions Imperials ordenades per conjunts temàtics (compravenda, arrendament, préstec...). Dividida en 12 llibres.
1a edició: Justinià decideix recopilar les leges/Constitucions Imperials. Nomena la comissió d’alts funcionaris que, en menys d’un any, finalitzen l’obra: el Codex. Després de publicar-lo, a més a més, es publica una altra obra que resol dubtes (quinquaginta decisiones).
2a edició: Per harmonitzar el vell Codex amb el Digest, i suprimir les contradiccions que puguin sorgir-ne. Hi incorpora les Constitucions Imperials que ell mateix ha dictat.
12 llibres subdividits en títols.
Com es cita: la lletra C + 4 números (aquests indiquen: llibre – títol – Constitució – paràgraf separats per comes). En anglès és CJ + els 4 números separats per punts.
Ex: C.6,24,3,1 Ex: CJ.6.24.3.1 Als títols, les CI s’organitzen per antiguitat. A més a més, en cada Constitució hi apareix un Inscriptio que assenyala l’emperador i el destinatari.
2) DIGEST (529-533 d.C.) Una nova comissió s’encarrega de reunir el dret dels juristes del Principat en una recopilació ordenada per temes (juristes i advocats del praefectus praetorio). Van acabarlo en 3 anys i el van anomenar Digest. Es divideix en 50 llibres i també en títols).
És la font més important de la història del Dret Romà.
Com es cita: Una D seguida de 4 números (llibre – títol – fragment – paràgraf). En anglès Dig i els 4 números separats per punts.
Ex: D.28,5,37,1 Ex: Dig.28.5.37.1 Aquí, la Inscriptio assenyala l’autor i obra d’on s’ha extret el fragment. Així podem reconstruir les obres més importants del Principat i el Baix Imperi.
Cada llibre té una quantitat variable de títols.
Les CI que hi apareixen també tenen inscriptios (emperador + destinatari) i l’estructura dels paràgrafs.
Quan aquestes es refereixen a algú en concret, no públic: són rescriptes.
Subcriptio: lloc i data en què s’han dictat.
3) INSTITUCIONS (533 d.C.) “Manual introductori” per als estudiants que començaven Dret. S’agafà com a referència al jurista Gaius.
Les Institucions consten de 4 llibres amb diverses temàtiques. Cada unitat temàtica té el nom de “títol”, i cada títol té una “rúbrica” (és a dir, una petita explicació sobre de què va el títol).
Finalment, dins de cada títol hi ha paràgrafs. El primer d’ells s’anomena Principium, i els altres es numeren a partir del 2on.
Com es cita: Lletra I + 3 números (llibre – títol – paràgraf). En anglès IJ i separat per punts.
Ex: I.2,12,1 Ex: IJ.2.12.1 4) ANNEXOS NOVEL·LES Després de la Comp. de Justinià, ell i els altres emperadors van seguir dictant CI’s, que es van anar recollint en les Novel·les.
A l’Edat Mitjana es van annexar les 168 novel·les a la Compilació.
LLIBRE DELS FEUS També durant l’Edat Mitjana es van annexar uns llibres amb normes feudals. Aquest segon llibre s’anomenà Llibre dels Feus.
COMPILACIÓ DE JUSTINIÀ + ANNEXOS (NOVEL·LES I LLIBRES DELS FEUS) = CORPUS IURIS CIVILIS OBRES IMPORTANTS El 95% del que coneixem de Dret Romà prové de la Comp. de Justinià.
L’altre 5% que ens ha arribat són textos originals, no modificats:  INSTITUCIONS DE GAIOS És l’única obra Romana del Principat. Era un manual del professor Gaios (s.II a.C.) per als seus estudiants. Aquest explicava el dret de l’època i també el dret anterior.
El trobà un estudiós alemany al s.XIX. És molt important, perquè: - Ens permet observar el dret romà de manera directa, sense modificacions Abarca molts temes perquè és un manual També explica la història del Dret Ens ha fet adonar que algunes normes del C.Civil amb voluntat de continuar la tradició romana es basen en interpretacions equivocades del dret romà.
 EPÍTOMES Versions molt resumides i simplifades del dret de l’època clàssica. Per això pateixen el problema de la modificació.
 FONTS LITERÀRIES Descripcions de judicis. L’inconvenient és que no precisa el vocabulari degut al poc coneixement jurídic.
 FONTS EPÍGRAFES I PAPIROLÒGIQUES Les trobem en papirs. El problema que tenen és que només se’n conserven a Egipte perquè el papir resisteix allà, gràcies al clima sec . Hi ha lleis municipals, contractes... Però per exemple, pel que fa als contractes, s’elaboren de manera diferent a Egipte que a Roma.
 LEX IMITANA (Llei de Bronze) Dret romà que es publicava en moltes regions de la Bètica, sobretot al s. I d.C. En moltes de les ciutats de la Bètica gran part dels habitants van aconseguir la ciutadania romana. El dret romà s’establia en la Lex imitana, que es publicava en les ciutats.
 Cap a l’any 110 es descobreix el manuscrit de Florentina i s’elabora el text de la Vulgata, sobre el qual van treballar els juristes medievals.
E) Evolució del Dret després de Justinià *El dret romà, en aquesta època, es coneix com a ius commune.
1. ELS GLOSSADORS (s.XII-XIII) Al nord d’Itàlia, a Bolonya, es va començar a ensenyar un dret molt antic que ja no estava en vigor. Arrel d’això, durant el s.XII a Europa es crearen moltes universitats que també l’explicaven.
Era un aprenentatge molt exitós perquè el contingut de la Compilació de Justinià tenia molta més qualitat tècnica que qualsevol altre text de l’època.
A més a més, tots els reis començaren a pensar que els seus juristes haurien d’estar ben formats.
Per aquest motiu anar a la universitat és un requeriment important per treballar a la Cort o en algun tribunal. També és un requeriment tenir una Compilació de Justinià.
A partir de llavors es comença a aplicar també als tribunals, de manera que qualsevol litigi que podia sortir es resolia aplicant aquest dret.
A la majoria de països europeus hi havia el dret local i el comú, que es composa de: Corpus iuris civilis  dret comú Corpus iuris canònic  dret de l’Església L’ensenyament laic, per tant, necessitava una bona formació per poder combatre l’eclesiàstic.
Els jutges recorrien al dret local, però si no podien resoldre-ho anaven al dret comú.
Les explicacions dels professors que impartien aquest dret (els glossadors) consistia en llegir els textos que s’estaven explicant i després comentar la lectura. Al començament, els estudiants copiaven el text i escrivien el comentari. Més endavant, però, els empresaris ja venien la Comp.
de Justinià, i només calia vendre les glosses. Al final, ja venien les compilacions amb glosses incloses, i aquests “apunts” van anar estandarditzant-se. Per això ens han arribat les opinions dels glossadors a través d’aquestes glosses.
Característiques d’aquest ensenyament - No tenien anàlisi històrica: explicaven la compilació “com si s’hagués escrit en un dia”.
A més a més, com que la perspectiva històrica no interessava, desapareix la inscriptio.
No utilitzaven material extern, explicaven el Dret sobre la base del Digest. Tampoc utilitzaven sentències, dret local, dret canònic...
No feien un anàlisi filològic: no llegien grec, no tenien coneixements de llatí... per això molts textos s’interpretaven malament.
Glossadors destacats: Irneri. Acursi també, i fou important perquè ell va reunir, al s.XIII, tota la labor dels seus predecessors en un text: la Glossa magna.
2. ELS COMENTARISTES Al s.XIII es produeix un canvi important en el mètode d’estudi del Dret (influència de l’escolàstica). Apareixen els comentaristes.
Aquests són professors diferents dels glossadors, perquè també assessoren i fan dictàmens per la pràctica. Així doncs, els comentaris també instrueixen dret per a la pràctica jurídica.
Característiques d’aquest ensenyament - Tampoc fan anàlisi històrica ni filològica Fan servir materials externs perquè tenen molt coneixement jurídic i l’utilitzen per comentar la Compilació de Justinià. També tenen en compte el dret local i el dret canònic.
Aquests comentaristes volen donar una “guia” als aplicadors de dret: adapten el dret a la mentalitat medieval europea.
Els comentaristes són molt claus per entendre perquè aquest dret sobreviu l’Edat Mitjana: perquè adapten el dret antic a les necessitats medievals. Destaca Bartolo de Sassofenato. Fa uns comentaris tant excel·lents que molts advocats fan servir els seus apunts en comptes de la compilació original.
3. L’HUMANISME JURÍDIC (s.XVI-XVIII) Al segle XVI entra en crisi l’ensenyament dels comentaristes perquè hi ha una nova moda entre la classe alta: l’humanisme. No cau en desús, però fins el s.XIX estarà en conflicte amb l’humanisme. A partir de llavors hi hauran universitats que imparteixen un mètode i d’altres que imparteixen l’altre.
- Comentaristes  Mos italianis Humanisme  Mos gallicus Humanisme: moviment cultural que s’oposa al renaixement. Es basa en la recuperació de valors de l’estètica romana i grega. A partir del s.XVI els nens i adolescents es formaran amb l’humanisme.
Aquests adolescents estudiaven a la Mos gallicus o manera francesa. Per això, quan llegien els comentaristes, veien que no explicaven d’acord al sentit originari dels textos romans. Això passava perquè els comentaristes el que volien era poder posar-ho a la pràctica als tribunals.
Els estudiants pensaven que allò era una traïció a la veritat i a la funció de la universitat, perquè pensaven que no només els havien de formar de manera pràctica.
Professors  utilitat Alumnes humanistes  veritat Es va donar l’oportunitat, als humanistes, d’ensenyar com a professors a França. Més tard les universitats es van estendre per Europa, i destacaren les de la Península Ibèrica i les dels Països Baixos (entre els s.XVII-XVIII).
Característiques d’aquest ensenyament - Fan una anàlisi històrica Utilitzen materials externs (‘arqueologia, la literatura clàssica...) Fan una anàlisi filològica: allunyen les classes de la praxi, fan molta teoria.
4. LA PANDECTÍSTICA (S.XIX) L’humanisme té un impacte important i fa als juristes persones cultes. No obstant, desvincula la docència universitària de la praxi.
A partir del s.XIX es produeix la codificació: es propugna tenir un Dret més simple, més accessible. La proposta consisteix en: - Escriure el Dret en l’idioma de cada país Utilitzar exemples amb forma de normes abstractes i no resolucions de casos: “al que faci X li passarà Y”  El codi és la llista de normes abstractes numerades.
Per tant, a partir del s.XIX les universitats humanistes perden l’interès, perquè les universitats canvien: a partir de llavors donen les classes en llengua hivernacle (la llengua del lloc on hi ha la universitat). Es fan les explicacions en un àmbit més local: en cada lloc analitzen i interpreten el dret de manera diferent. Es produeix la codificació: poc a poc els països van derogant la Compilació de Justinià i creant els seus propis Codis Civils. Hi ha una època en què en un país hi ha universitats que imparteixen el Codi Civil i d’altres la Compilació de Justinià.
El Codi Civil francès, el primer, provoca un gran impacte: en altres països on el dret encara no s’ha codificat, els professors busquen crear un dret que pugui competir contra el codificat. És el model d’Alemanya, on creen el moviment anomenat pandectística. Ja hem dit que la codificació utilitza l’idioma del país i la sistemàtica. Per tant, per poder-los competir, creen uns manuals en els quals exposen el dret romà en alemany i de manera sistematitzada: es facilita l’accés als textos.
Aquesta pandectística ha estat molt influent en la ciència jurídica europea, la majoria dels jutges anaven a buscar aquests manuals de la pandectística per a utilitzar-los de referència.
5. A ESPANYA 5.1. Pel que fa a la legislació Espanya té molts problemes per a implementar el codi.
Per una banda tenim el Codi Civil Espanyol (1889), que segueix el model francès. La tardança es deu al conflicte territorial espanyol.
El 1851, però, García Goyena presenta una proposta: fer un Codi Civil unificat per tot Espanya.
Però els diputats catalans (necessaris per a l’aprovació) no ho accepten, perquè suposaria una derogació del seu dret.
Les corts catalanes no volen que es derogui el dret civil especial català. Del codi, no els agrada: El repartiment de l’herència, perquè en dret castellà es divideix en 3 terços:    El primer terç és de lliure disposició, es deixa a qui vulgui.
El segon terç, que es deixa als fills.
El terç de millora: es deixa a qualsevol descendent.
En canvi, a Catalunya (on s’hi aplica el dret romà) ¾ parts són de lliure disposició i l’última ¼ es deixa als fills.
A finals de s.XIX s’aprova el Codi Civil espanyol. Aquest té una particularitat: només elimina la legislació anterior en aquells territoris on s’estigués aplicant la legislació castellana anterior. Per aquesta raó a Catalunya no es va imposar el Codi Civil espanyol i s’hi va seguir aplicant la Compilació de Justinià i el dret local català. El que passa es que aquest dret local català s’ha de compilar d’alguna manera, però aquesta compilació s’allarga tant que fins el 1960 no s’aprova.
Més tard, cap als 2000, s’aprova el Codi Civil català. És per aquest motiu que el dret romà té una gran influència sobre els juristes catalans.
El Codi Civil català, per tant, regulava tots els aspectes que podien afectar Catalunya excepte els regulats per la Constitució.
Aquest Codi, a més a més, era variat: llegint-lo es pot apreciar que els creadors del codi tenien diferències metodològiques i ideològiques: té aspectes innovadors i aspectes conservadors.
5.2. Pel que fa a l’ensenyament A les universitats espanyoles, des del s.XIII, s’havia aplicat el mos italicus, la manera italiana. La influència del mos gallicus, per la seva part, es va veure reflectida a l’ensenyament de Castella, a la Universitat de Salamanca (s.XVII); a Catalunya, a la Universitat de Cervera (s.XVIII) i a València.
Es produeix una paradoxa pel fet que els professors de les universitats espanyoles es formen en les universitats alemanyes, i quan expliquen el dret a Espanya, aquest “no quadra” amb el Codi Civil espanyol.
Per tant, als segles XIX i XX: la influència en el Dret en vigor és francesa i en el Dret acadèmic és alemanya.
...

Tags:
Comprar Previsualizar