2. Catalunya durant el primer terç del segle XX (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Profesor J.B.C.
Año del apunte 2014
Páginas 28
Fecha de subida 23/09/2015
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2. CATALUNYA DURANT EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX 1.1 L’EVOLUCIÓ ECONÒMICA FINS EL 1929 Al llarg del segle XX, la població de Catalunya es multiplicarà per 3. El 1900, Catalunya té prop de 2 milions d’habitants i l’any 2000, en tindrà 6 milions.
En aquest període, Catalunya passa a tenir dos milions sent-cents noranta-un mil habitants. EL creixement demogràfic més espectacular es dóna a la ciutat de Barcelona, on es dobla la població (24% de la població catalana total). El 1930, Barcelona supera el milió d’habitants (36 % de la població total catalana). Durant el primer terç del segle, s’accentua el fenomen de la Catalunya “cap gros”, de la Catalunya macrocèfal (un país la capital del qual és desproporcionadament grossa per la mida del cos). Barcelona atrau una gran part dels moviments demogràfics interns i externs. Aquest creixement català i barceloní, a diferència dels 200 anys anteriors, ja no és atribuïble al creixement biològic, sinó que la clau d’aquest creixement és migratori.
La immigració portarà unes 600.000 persones procedent de: − − Primera etapa (finals del segle XIX i fins el 1914): comarques pròximes d’Aragó i el nord del País Valencià. És una immigració que procedeix de territoris on molt sovint, el català és la llengua autòctona. Aquesta immigració no presenta problemes significatius d’integració.
Segona etapa (anys 20): província de Múrcia i Almeria. Si bé, pels catalans que van veure la immigració, tots ells van ser etiquetats globalment com a “murcianos”. La dècada dels 20 és molt important per Barcelona (metro i urbanització de la muntanya de Montjuic: necessitat d’absorbir mà d’obra, ocupada pels immigrants).
L’economia catalana Pel que fa a l’agricultura, recordem que el segle XIX acaba amb la catàstrofe de la fil·loxera. Gradualment, des de 1890, es va desfil·loxerà la terra i es va tornar a plantar vinya, en menor quantitat que anteriorment. A l’Alt Penedès, es va decidir introduir nova espècie de vinya i va néixer la vinya utilitzada per fer un vi escumós (modesta imitació del champagne francès). En tot cas, al llarg d’aquest temps, aquesta viticultura reconstruïda deixarà de ser el formidable negoci que havia estat abans. Això era perquè cada vegada hi havia més països al món que produïen i exportaven vi, i per tant, el preu havia baixat (poca rendibilitat). Es pot concloure que pes del sector agrícola en el conjunt de l’economia catalana era baix, i que el nivell de benefici que els pagesos obtenien, era molt baix.
Això explica que, a principis dels anys 20, sorgeixi en el camp català, un poderós moviment sindical agrari que intenta defensar els interessos dels pagesos que veuen el seu marge de beneficis retallat. Aquest sindicat s’anomena Unió de Rabassaires.
Un rabassaire és un pagès que no és propietari de la terra que conrea, sinó que pertany a un llogater. Existeix una forma de contracte que venia de l’antiguitat romana (contracte emfitèutic). A Catalunya, s’estén el contracte de rabassa morta. En el moment de signar el contracte, el pagès es compromet a plantar vinya en aquell tros de terra, a canvi que el contracte estigui en vigor mentre sobrevisquin la meitat de les rabasses plantades. Quan va arribar la fil·loxera, tots els ceps es van morir i els representants dels propietaris es van reunir i van decidir que no rescindirien els contractes dels rabassaires. Tot i això, quan es va fer aquesta reconstrucció de la vinya, els pagesos van buscar la manera que això no es repetís: van trobar que els ceps americans eren immunes a la fil·loxera, però no feien raïm i van decidir fer un híbrid entre la planta americana i la europea. Davant el domini de la tècnica dels injert, van aconseguir que les plantes esdevinguessin immortals i, per tant, els contractes de la rabassa morta es van fer indefinits (fins a tres famílies van arribar a cultivar un mateix tros de terra). Moralment, els rabassaires van acabar considerant que els trossos de terra respectius, eren seus. Quan a partir de 1920, la rendibilitat de la viticultura accentua la seva decadència, els rabassaires fan una reflexió: els número serien positius si ens poguéssim quedar tota la collita i no donar un terç a l’amo. La Unió de Rabassaires busca una reforma que asseguri que els rabassaires es converteixin en amos de les terres.
El 1900, encara treballaven l’agricultura i la ramaderia, el 53% de la població activa catalana. El 1930, aquesta xifra es redueix un 27%.
En 30 anys, la població activa a la indústria catalana passa del 27% al 53%. En e conjunt de l’estat espanyol, el percentatge de la població activa passa del 16% al 26%, amb l’afegit que aquest percentatge inclou l’augment català. Per tant, Catalunya segueix sent la fàbrica d’Espanya. En l’evolució de la indústria catalana del segle XX es poden distingir 4 etapes: − 1900- 1914. És una etapa en què la indústria catalana es refà de l’impacte del desastre colonial de 1898. Això, inicialment, sembla la fi del món, però la realitat va demostrar el contrari. La indústria catalana experimenta dos processos interesants: la diversificació sectorial (apareixen noves indústries com la química, la cimentera o la mecànica) i l’electrificació.
S’experimenta la segona gran revolució energètica a través de l’electricitat. La primera forma de producció elèctrica eren les centrals tèrmiques (mitjançant la crema de carbó). A Barcelona, a finals del segle XIX, les tres xemeneies de Paral·lel van ser la primera central tèrmica catalana. El carbó, però, s’havia d’importar i era molt car, per això la primera etapa d’electrificació va ser molt modesta. Això, canviaria a principis del segle XX.
Frank Pearson, un enginyer nord americà, va aterrar a Catalunya i va veure que els rius del Pirineu de Lleida feien possible, construint unes presses, la creació de centrals hidroelèctriques. També, va veure que a una distància propera, hi havia una gran àrea industrial, Barcelona, que podia consumir tota l’energia hidroelèctrica. Va buscar socis capitalistes per fer-ho i va constituir, el 1911, a Toronto, una empresa anomenada Barcelona Traction, Light and Power amb l’objectiu de construir les centrals a Lleida per vendre l’energia al mercat barceloní. Quan l’empresa va començar a treballar en el seu projecte, la gent li va canviar el nom i la va anomenar La Canadiense. Milers d’empresaris van abandonar el vapor com a energia i van passar a utilitzar l’electricitat.
L’electrificació de la indústria, en aquest sentit, va ser molt ràpida, en comparació amb la resta de la ciutat (fins als anys 60, carrers del centre de Barcelona mantenien fanals de gas, i el consum elèctric d’una casa tampoc es feia amb electricitat).
− 1915- 1919 (Primera Guerra Mundial, primera guerra industrial de la història – es van devorar molts recursos materials-). En els ambients econòmics barcelonins, amb l’inici de la guerra, es respira pànic. Al cap de pocs mesos, la percepció canvia i els empresaris catalans, descobreixen que per a Catalunya, la guerra serà una mina d’or.
Les grans potències industrials de l’època necessitaven que els seus aparells productius funcionessin a ple rendiment. D’aquesta manera, quan els governs dels països combatents es van adonar, van veure que si importaven de tot a partir dels països externs, sortirien guanyant. França, aleshores, va demanar a Catalunya infinitat de productes de tota mena (des de mules, fins a cereals). Es va trobar en la figura de França, un client molt favorable. “Bona és la guerra lluny de ma terra”. En aquests anys, l’economia catalana va exportar frenèticament. Apareix La cuestión de las subsistencias que són protestes per l’encariment dels productes bàsics a causa de l’augment de la demanda.
Davant la impossibilitat d’importar, ja que les grans potències com Alemanya o Gran Bretanya estaven en guerra, Catalunya es va veure obligada a augmentar la producció interna.
A principis de l’any 1919, es desinfla el globus de bombolla de prosperitat. A més a més, immediatament a continuació, esdevé una crisi de postguerra. D’un dia per un altre, es deixen de demanar productes i s’atura l’exportació de d’aquest. A més a més, milions de soldats són desmobilitzats i busquen tornar a entrar en el mercat laboral. La unió de l’augment de treballadors (la dona també s’havia incorporat al món laboral mentre els homes eren al front) i la reducció en les necessitats de producció, van desencadenar en una dura crisi econòmica.
Així, s’inicia una crisi que afecta a tota Europa. Aquesta crisi tindrà manifestacions dramàtiques en els països que han sortit derrotats i donarà lloc a una convulsió social.
− De 1919 fins a 1923, tota Europa coneix una severa crisi de postguerra. A Catalunya, la crisi no es tan dura però està present. Hi ha repercussions socials severes.
− 1923. Hi ha un canvi en la conjuntura internacional i comença un període de sis-set anys de prosperitat (feliços anys 20). A Catalunya i Espanya, aquests anys coincideixen amb la dictadura del general Primo de Rivera.
Primo de Rivera i el seu règim va prendre algunes iniciatives com l’intervencionisme de l’estat en l’economia, a més de la creació de dos monopolis concrets: creació de la Compañía Telefònica Nacional de España i Campsa (Compañía Arrendataria de Monopolio de Petróleo Sociedad Anónima, empresa estatal que monopolitzava la importació de petroli). Ni la crisi, ni la prosperitat, es va viure aquí, com es va viure arreu del món.
A l’octubre de 1929, després d’un dijous i d’un dimarts negres, Wall Street s’enfonsa (crack borsari del 29) i la crisi es va anar estenent per tot el món.
Catalunya i Espanya, no obstant, no patirà aquesta crisi en les mateixes dimensions que ho faran les grans potències mundials. S’inicia una època de recessió, la més dura viscuda fins aleshores.
1.2 L’HEGEMONIA REPUBLICANISME POLÍTICA DE LA LLIGA REGIONALISTA I DEL Des de la instauració del Régimen de la Reinstauración, la vida polític i els processos electorals a Espanya havien estat una pantomima. Fins a 1901, no era el resultat de les eleccions el que determinava el color del govern, sinó que era el color del govern, el que determinava el resultat de les eleccions. Des de l’inici del Règim (1876), s’havien configurat al poder dos poders crònics: Partido Liberal (Sagasta) i Partido Conservador (Cánovas del Castillo). Els programes d’ambdós i els interessos eren pràcticament intercanviables, ja que eren iguals, encara que figurava que l’un era més progressista que l’altre. Estaven formats per centenars de notables que eren ministres o diputats amb un líder indiscutible, però només tenien vida en mesura que ocupaven, havien ocupat o ocuparien el poder. Entre els líders d’aquests partits, s’havia establert un acord informal que la història ha batejat amb el nom del Pacte del Pardo o El Pacte de la Castellana (alternació pacífica de poder).
Torn de partits Les legislatures eren de 4 anys i quan ja portaven 2-3 anys uns, els altres s’impacientaven i pressionaven al president del govern per canviar rols. El cap del govern que sortia, s’entrevistava amb el cap d’estat, presentava la dimissió i la corona obria grups de consultes per veure a qui se li manava la formació de govern. La corona manava que l’altre partit organitzés govern i es canviaven totes les estructures de l’estat. El govern nou, al cap d’un temps, convocava eleccions i sempre, el partit que ja estava al govern, guanyava per majoria les eleccions. Aquesta situació s’assolia a través de la manipulació dels vots i el frau electoral.
Quan es formava un nou govern, la principal feina del govern que entrava era “fabricar el encasillado”. El sistema electoral espanyol era una còpia del model britànic: hi havia 300 municipis electorals i cada municipi escollia a un diputat. El “encasillado” era una pissarra que hi havia a l’edifici del rellotge de a Puerta del Sol, amb 300 quadrícules i el nom de cada municipi. “Preparar el encasillado” implicava posar a cada casella, el nom del diputat que havia de guanyar a cada municipi, deixant espais per diputats de l’altre partit o carlins/ republicans, per donar credibilitat a la comèdia.
Un cop preparat això, el ministre s’havia d’assegurar d’enviar telegrames al governador de diferents llocs per controlar tots els pobles de la seva província, a través dels cacics. Els cacics eren el secret del funcionament del torn de partits. Un cacic era un personatge que per alguna raó, gaudia, en un territori determinat, d’una autoritat pròpia. Un, podia ser cacic per ser un gran terratinent, l’amo d’una fàbrica important, per ser el capellà o el metge del poble... Generalment, el cacic no s’identificava amb un o altre partit, sinó que posava la influència a disposició de qui manava en cada moment. Abans de les eleccions, el cacic manava la persona a qui s’havia de votar a les eleccions i la gent el seguia ja que se’l concebia com a benefactor (tenia contacte directe amb el poder). Els funcionaris també canviaven en funció del govern i quan no governava el partit pel qual treballaven eren cesantes, és a dir, algú que havia estat funcionari i que cobrava pocs diners, tot i que quan canviava el govern tornava a recuperar el treball i cobrar (si s’endeutaven ho podien tornar a pagar quan recuperaven la feina amb el canvi de govern).
A vegades, hi havia un candidat que, per guanyar les eleccions en un districte, comprava vots als ciutadans. La falsificació de vots també era un recurs utilitzat per assegurar-se la victòria dels diputats que havien de guanyar. A les grans ciutats, funcionaven els vots falsos, ja que la gent era conscient que les eleccions no eren legítimes. La gent normal, considerava que, en aquelles condicions, no tenia utilitat anar a votar, i per tant, hi havia molta exempció electoral. Des del govern civil, coneixedors de la situació, es llogaven petits delinqüents i se’ls donava una llista de vots amb electors per fabricar una participació falsa i assolir resultats. La tupinada era un altre recurs en aquest sistema: s’organitzava una baralla com a distracció i s’omplien les urnes de vots favorables pel partit que havia de sortir guanyador.
Entre 1901 i 1903, a la ciutat de Barcelona, aquest frau s’enfonsa. A partir d’aquest moment, comença a trontollar a la resta de Catalunya. Això és resultat del sorgiment de dos nous partits amb militants, simpatitzants i programes polítics: − − Lliga Regionalista (primavera de 1901). Partit burgès, catòlic i conservador. És la primera manifestació d’una centra-dreta moderna.
Unión Republicana o Lerrouxisme (1902). El seu líder era un polític, nascut a Andalusia, conegut amb el nom d’Alejandro Lerroux. És en primer partit de masses de la història de Catalunya i Espanya. És un partit d’esquerres que parlava de fer la revolució, era republicà i anticlerical. És a través d’aquest moviment, que arriben noves formes d’enquadrament polític. Estructura organitzativa que ofereix serveis als seus militants i que ajuda a fidelitzar als simpatitzants.
El 1901, s’estrena la candidatura dels quatre presidents (Lliga Regionalista) i la candidatura individual de Lerroux (Unión Republicana). S’assoleix el repte de mobilitzar electors vertaders i aquesta entrada a les urnes, altera tots els plans del govern civil. S’anuncia la victòria de la candidatura monàrquica, però la Lliga denuncia el frau i Lerroux amenaça que en cas de no ser-li concedida l’acte de diputat, crearà conflicte. Madrid, assumeix l’error i concedeix cinc actes de diputat pensant que la propera vegada, l’actuació seria més adient. A partir d’aquest any, però, i en contra del que imaginava Madrid, mai més, ni un liberal ni un conservador guanyarà com a diputat a la ciutat de Barcelona. El torn pacífic de partits s’ha acabat per sempre a Barcelona. S’inaugura un bipartidisme real entre la Lliga Regionalista i la Unión Republicana.
Augmenta així, a Barcelona, la participació electoral. Milers de barcelonins s’afilien a un dels dos partits polítics. Aquest canvi es trasllada també a les eleccions municipals.
Per tant, les diputacions municipals es converteixen en organismes vius que reflecteixen la voluntat i les inquietuds dels ciutadans.
Des de 1901-1903, la dinàmica política catalana està dominada per un doble procés: d’una banda, la confrontació entre republicans i regionalistes, i d’altra banda, l’expansió lenta però imparable del catalanisme. El 1906, sorgeix un nou partit republicà, situat a l’esquerra regionalista i declarat com a nova proposta dins de l’oferta política. Aquests dos processos s’intercalen entre ells i el govern és ocupat per ambdós partits alternativament (1901 i 1903).
A finals de 1905, la Lliga va buscar una temàtica que li permetés fer punyeta (com ho feia Lerroux amb l’anticlericalisme, i les seves revistes L’esquella i La Campana) i funda el setmanari Cu-Cut!. Aquest setmanari es burlava de l’exèrcit espanyol, més per espanyol que per exèrcit (l’exèrcit espanyol només havia obtingut derrotes des de feia més de 70 anys). El novembre de 1905, es publica un acudit que agafa com excusa la celebració del sopar El banquet de la victòria. A la caricatura, es feia broma sobre la no victòria de l’exèrcit espanyol. Al cap d’un parell de dies, oficials de la guarnició es reuneixen a la plaça reial, assalten la redacció del Cu-Cut! i La Veu de Catalunya. Davant d’aquest fet, la reacció del govern de Madrid és, no només castigarlos, sinó presentar un projecte de llei, la llei de jurisdiccions, que castigava la publicació de sàtires contra l’exèrcit. El juny de 1906, apareix el moviment de Solidaritat Catalana que aplega una part molt important del mapa polític català de l’època. Lerroux i els seus fidels se situen en contra d’aquest moviment.
El 1907 hi ha unes eleccions generals i Solidaritat Catalan assoleix una victòria rotunda (41 diputats sobre el 44 presentats). Dos terços del electors van votar les candidatures de Solidaritat Catalana. Aquesta coalició havia elaborat un programa molt curt (programa del Tívoli) que demanava la derogació de la llei de jurisdiccions i alguna forma d’autonomia per a Catalunya. A pesar de la rotunda victòria, la coalició no sortia beneficiada perquè necessitava l’ajuda del govern espanyol. Per tant, al cap de sis mesos, es va veure que la gran victòria no havia servit per assolir els dos punts del programa presentat. Aquesta manca de resultats va fer que el 1908, Solidaritat Catalan es desfés i un cop dissolta, es va restituir el marc polític anterior (Lerroux torna a guanyar les eleccions).
En qualsevol cas, en aquesta primera dècada, el conjunt de Catalunya s’escapa progressivament dels esquemes de la política oficial espanyola. El partit liberal i conservador perden adeptes a Barcelona. Aquesta dinàmica és inquietant des del punt de vista espanyol, ja que ambdós partits catalans resulten altament subversius (uns per republicans i els altres per catalanistes i separatistes que “volen trencar la sagrada unitat de la pàtria”). Els dos partits catalans qüestionaven les bases del règim. Per si això no fos prou, la Barcelona del 1907, és una ciutat amb 600.000 habitant una part dels quals són obrers (concentració proletària més gran de l’estat), obrers que han demostrat, en diverses ocasions, una tendència a la voluntat de protesta i reivindicació.
El compte de Romanones, en les seves memòries, escriu que si cadascuna de les 50 províncies d’Espanya, en haguessin donat els mateixos mals de cap que Barcelona, Espanya hauria estat ingovernable.
El juliol de 1919, explotarà la bomba de rellotgeria i desencadenarà la Setmana Tràgica.
1.3 LA SETMANA TRÀGICA I LES SEVES REPERCUSSIONS La configuració d’una nova dinàmica política inaugurada el 1901 inclou la creació de dues forces polítiques: els catalanistes de la Lliga i els republicans de Lerroux. Des de Madrid, ambdues són percebudes com a subversives i com una amenaça seriosa per l’hegemonia del país. A Madrid, defensen la Sagrada Unidad de la Patria. Els lerrouxistes són republicans i anticlericals i apel·len constantment a fer la revolució.
Dominada per la pugna entre catalanistes i republicans, Barcelona és vista com una ciutat doblement subversiva.
A nivell social, aquesta Barcelona de principis del segle XX (ciutat més poblada d’Espanya), representa la més gran concentració obrera, amb uns homes i dones que tenen una existència dura i unes condicions laborals molt negatives. Aquella mateixa Barcelona (comencen a edificar-se edificis modernistes) amaga, en alguns barris, una altíssima densitat de població i unes condicions molt desfavorables. L’existència d’enormes desigualtats socials, amb diferencies de renda colossals, converteixen Barcelona en una mena de bomba de rellotgeria, és a dir, en un indret en el qual es donen unes condicions que fan imaginables el desencadenament en una explosió.
A principis d’estiu de l’any 1909, es donaran una sèrie de circumstàncies que faran desencadenar la situació en l’explosió de la Setmana Tràgica.
Feia una dècada que Espanya havia perdut les últimes colònies que conservava (Cuba, Filipines i Puerto Rico), i per tant, el començament del segle XX, el Reino d’Espanya s’havia quedat sense possessions ni responsabilitat (deixant enrere el gran imperi colonial que havia tingut segles enrere). El que passa és que cap altre país europeu no havia sofert aquesta pèrdua colonial absoluta, sinó que, a principis del segle XX, el domini colonial d’Europa assoleix la seva plenitud. No només el colonialisme de les grans potències com el Regne Unit i França, sinó que molts altres països que no eren grans potències, tenen grans possessions culturals (Bèlgica, per exemple, posseïa el Congo -55 vegades més gran que la metròpoli-, Holanda, Itàlia, Portugal...). Si en aquell moment, s’hagués sabut que tots els imperis colonial entrarien en crisi, segurament Espanya s’hauria vist consolada.
Passats pocs anys des de 1898, entre les classes dirigents espanyoles va sorgir la temptació de recuperar alguna mica d’imperi colonial. La idea era convertir el Marroc en colònia, ja que era un dels pocs racons africans que encara estava “disponible”.
Espanya, a més, gaudia de la propietat de Ceuta i Melilla, que guardaven frontera amb el Marroc.
Madrid va aplicar, respecte del Marroc, la fórmula més clàssica que el colonialisme europeu havia aplicat a moltes parts del món, una fórmula que consistia en crear interessos de la potència europea en el territori que es volia dominar (interessos econòmic –materials- o espirituals). Els natius d’aquest territori es rebel·laven contra els dirigents europeus per destruir els seus béns, i això proporcionava una coartada perfecta per a que la potència europea enviés forces per fer pagar la rebel·lió.
Espanya ho va intentar amb el Marroc, sobretot amb les zones més properes a Ceuta i Melilla.
Al nord del Marroc, es van identificar jaciments minerals de ferro que semblaven vàlids per explotar. El 1908, es va constituir a Madrid, la Compañía Española de Minas del RIF (nom històric i actual del territori ocupat pel Marroc). El RIF era una zona amb musulmans que pertanyien a l’ètnia bereber o amazic. Aquesta regió vivia en l’anarquia, l’autoritat del govern marroquí, en aquesta zona, era molt petita, i per tant, aquesta regió estava dominada per caps tribals (kàbiles) que dirigien els kabilenys. Un cop es va construir aquesta companyia privada del capital de la qual participen alguns dels noms de la gra burgesia de l’època (per exemple, la família catalana del Compte de Romanones o la família Güell). Aquesta companyia, un cop construïda, negocia amb els caps tribals de la regió, que a canvi de diners donen permís verbal perquè es puguin explotar aquestes mines. Per poder explotar aquestes mines (a 18 km de Melilla), cali construir un ferrocarril per transportar el carbó des de la mina fins al port.
La companyia va enviar unes brigades de treballador aper a construir el ferrocarril, i el 9 de juliol de 1909, un grup de moros va tirotejar una brigada de treballadors espanyols. Els responsables de la companyia van anar a veure el govern i van demanar que enviessin l’exèrcit per a que els defensessin. Governava aleshores el partit conservador, amb Antoni Maura al capdavant, i aquest govern va ordenar una mobilització molt gran de tropes i fer front a la situació.
Servei militar de l’Espanya de la Restauració El servei militar de tres anys era una obligació universal de tots els homes quan complien 21 anys. En la realitat, però, aquesta universalitat no es donava perquè s’havia creat, legalment, una fórmula que permetia estalviar-se el servei militar a través d’una paga. Aquesta fórmula es coneixia amb el nom de La Redención a Metálico. Els fills de l’aristocràcia i de la burgesia no anaven a la mili. Per tant, el servei militar el feien els pobres, que eren la gran majoria. Durant tres dècades (les últimes del segle XIX), amb les guerres colonials a Cuba, una bona part dels soldats de lleva, havien estat enviats a lluitar i havien mort com a mosques, no per la duresa dels combats, sinó la malària, la febre groga, el vomito negro. El record que havia quedat en la societat espanyola d’aquestes guerres, es resumia en una frase que deis Hijo quinto y sorteado, hijo muerto y no enterrado.
Del 99 al 1909, la mili havia estat un pèrdua de temps. Ara, de sobte, el juliol de 1909, el govern es treu de la màniga, una nova guerra, que demanava la mobilització de vasilites (homes que havien fet la mili feia més de tres anys) per presentar-se a la caserna per a ser enviat amb la seva unitat a mili. L’impacte que aquestes ordres van provocar, va ser molt gran, perquè en la mentalitat col·lectiva va sorgir el renaixement del malson. A més a més, el moro era l’enemic ancestral.
La ciutadania va percebre aquesta guerra com quelcom deslegimitat, ja que Maura no havia convocat el Parlament per decidir-ho. Per tant, s’entén com una guerra en defensa dels rics, pagada per la sang dels pobres. Perquè, a més a més, el Ministeri de la guerra decideix que els reservistes fossin mobilitzats a Catalunya. Per tant, el nombre de barcelonins i catalans que reben ordres de mobilitzacions són milers.
A més a més, en una ciutat amb partits no identificats amb el règim, els republicans decideixen utilitzar aquesta ocasió per fer campanya contra el govern (publicacions crítiques amb el govern). Els reservistes són cridats a les casernes i un cop uniformats, surten en formació des de la caserna cap al port per embarcar en un vaixell.
Generalment, aquestes marxes són acompanyades per grups de dones que cridaven en contra del govern i de la mobilització. Així, va augmentat un estat visible de la tensió a la ciutat de Barcelona.
Es critica el president Maura i també, el clero. Es va popularitzar el crit “tots o ningú” (al·ludint a rics i clero). Després d’aquests 10-15 dies de tensió creixent, la modesta i embrionària organització sindical que existeix a Barcelona, Solidaritat Obrera, juntament amb els lerrouxistes, volien demostrar a Madrid que no eren la minoria, sinó que representaven la voluntat de tota Barcelona. Per això, convoquen una vaga pacífica el dia 26 de juliol de 1909.
Un cop parades les fàbriques, un grup d’obrers va veure que paralitzar el transport implicava assegurar l’èxit de la vaga. El govern i els seu representant a BCN, sabien que el transport era un objecte essencial per assegurar l’èxit o fracàs de la vaga. Es van començar a atacar els tramvies i els guàrdies que hi havia dins, van contestar amb vagues. Així, amb un parell d’hores, la vaga pacífica va prendre un caire de revolta violenta. A primera hora de la tarda, va començar el fenomen que marcaria la imatge que ens ha quedat de la Setmana Tràgica, la crema d’edificis religiosos (convents, esglésies...). Com si obeís a una consigna, grups semblants van reproduir el mateix que va passar als escolapis de Ronda de Sant Pere. En la cultura popular, hi havia la convicció que els convents de monges incloïen monges presoneres, i per tant, quan s’assaltava un convent, tenien la sensació que alliberaven les monges.
Entre la tarda de dilluns, dimarts i dimecres, aquesta onada d’incendiarisme es va estendre per la ciutat i va cremar més de 50 edificis. L’enemic més gran del poble era el clero abans que el capitalisme (el clero era quelcom tangible). La jerarquia de l’Església volia un retorn a l’època de l’absolutisme i la Inquisició. Si algun sector de l’Església s’intentava apropar a la societat, es veia com un engany. Grups desorganitzats van envair Barcelona i van destruir edificis religiosos, al llarg d’aquells tres dies. Aquests tres dies van ser possibles ja que les autoritats van quedar desbordades, es va proclamar l’estat de guerra i un capità general, Luís de Santiago, va agafar les rendes i va decidir aplegar els homes de la ciutat per fer-los forts a les casernes a l’espera de reforços. Els revoltats se sentien els amos de la ciutat.
La revolta havia estat una revolta espontània i per tant, no es pot considerar una revolució. Per tant, després de tres dies, dimecres a la nit, molts dels revoltats van decidir desertar el carrer per tornar a casa. Per altra banda, la revolta va quedar aïllada. A partir dels dijous, van arribar reforços per mar des de València i el capità general va iniciar la reconquesta de la ciutat. Els soldats es van sorprendre en no veure les barricades i la reconquesta no va suposar cap esforç. En tota la setmana, les baixes entre les forces de l’ordre militar van ser de 9 morts, unit a 100 baixes civils. El dissabte i diumenge, la normalitat estava restablerta. A pesar de la brevetat i de la modesta envergadura de la revolta, el govern Maura va decidir fer un escarment i aplicar una repressió desmesurada. Van detenir 2000 persones, es van clausurar diaris i centres d’esquerra i republicans i tots els detinguts van ser jutjats per tribunals militars. Es van dictar moltes penes de mort i de presó. D’entre els cinc que van ser afusellats estava F. Ferrer i Guàrdia, un revolucionari.
D’origen modest, amb idees avançades, era maçó i republicà. El seu ideal era fer la revolució. Ho va intentar de diverses maneres i una d’elles va ser creant l’Escola Moderna, amb un contingut de coneixements revolucionaris. Naturalment, no va tenir molt èxit i va crear La Ediciones de la Escuela Moderna per realitzar publicacions que tenien a veure amb la ideologia de l’Escola Moderna. El 1906, havia estat relacionat amb el llançament d’una bomba, amagada en un pom de flors, a la carrossa d’Alfons XIII el dia del seu casament. El culpable era Mateu Morral, treballador de l’Escola Moderna, i Ferrer va pagar l’atac per ser culpat d’inductor. El 1909, amb l’esclat de la Setmana Tràgica, és vist parlant amb molts ciutadans per a organitzar la revolució. La Guàrdia Civil, tot i ser innocent, el recull i el van fer pagar com a autor i jefe de la rebelión. És tal l’escàndol, que acabarà fent caure el govern espanyol. Ferrer havia estat afusellat el 15 d’octubre i, al cap d’una setmana, Maura va presentar la dimissió i el partit conservador va deixar de governar Espanya.
1.4 OBRERISME, ANARQUISME I SINDICALISME La primera fase del moviment obrer s’inicia el 1840, quan es construeix la primera societat obrera anomenada Sociedad de Mutua Protección de Tejedores de Ambos Sexos. També el 1955 es va convocar la primera vaga general de 24 hores.
Durant els anys 40, 50 i 60, el moviment obrer es caracteritza per dues coses: − − Viu sota l’amenaça de la prohibició. Els governs del torn decideixen la il·Legalització de les societats obreres. Per tant, es tracta d’un moviment discontinu.
És un moviment amb una dinàmica purament local. És impossible que tingui relació amb nuclis obrers fora de Catalunya.
La segona fase en la història del moviment obrer, a partir de 1868, quan té lloc una històrica revolució política: La Gloriosa (es fa fora Isabel II). S’inicia el Sexenni Democràtic, un període de sis anys que inclou una etapa amb un marc legal més progressista. En aquestes circumstàncies, reneix el moviment obrer català.
S’envia un delegat a Europa (Londres i París) per establir una connexió entre els nuclis obrers barcelonins i la resta d’Europa. Quan aquests enviats dels grups obrers organitzats catalans viatgen a París o a Londres i miren de contactar o establir una relació amb el moviment obrer més desenvolupat, es troben amb la creació del moviment de l’AIT.
Des de 1864, s’havia creat a Londres, l’Associació Internacional de Treballadors. En aquell moment, era popularment coneguda com La Internacional. El 1869, aquesta associació estava dividida en dues tendències que tenien com a referents ideològics a l’alemany Karl Marx i el rus M. Bakunin. L’AIT estava dividida entre marxistes i bakuninistes. Els seguidors de Marx eren etiquetats com els socialistes autoritaris. Els seguidors de Bakunin eren els socialistes llibertaris, coneguts cm a llibertaris o anarquistes al cap d’uns anys.
Els socialistes marxistes defensaven que en cada estat, la classe treballadora s’han d’organitzar en un partit polític (es fa efectiu a la dècada dels 70), acceptar el marc legal i havia d’introduir-se en el sistema polític participant en els processos electorals. Els partits socialistes havien de presentar candidatures a les eleccions municipals i conquerir el territori de mica en mica. El càlcul marxista era molt simple: a Gran Bretanya hi ha més obrers i per tant, a la llarga, els partits obrers acabaran esdevenint majoritaris. Pel marxisme d’aquesta època, la presa del poder no consistia en una revolució violenta, sinó en una progressiva conquesta dels llocs de poder. Què ha de fer el partit obrer amb la majoria? Els marxistes deien que l’estructura de l’Estat era una eina, el que té importància és l’encarregat que dirigeix la màquina, és a dir, l’hegemonia social.
L’estructura de l’Estat, en ser dirigit per una majoria treballadora, assolirà una hegemonia.
Els anarquistes seguidors de Bakunin defensaven que els estats i les legislacions que hi havia a Europa, estaven fetes a la mida dels interessos dels sectors rics i per tant, és impossible reaprofitar l’estructura al servei de la classe treballadora, per tant, la classe treballadora s’ha d’organitzar en una estructura sindical, per exemple, i no entrar en el joc polític de la burgesia. Els anarquistes defensaven que no s’havia de caure en el parany dels poderosos. La revolució és un presa del poder violenta, una trencadissa. Un cop, gràcies a la revolució, la classe treballadora es fes amb el poder, l’estructura de l’Estat havia de ser destruïda, no reaprofitada; i posteriorment, organitzar la vida col·lectiva d’una altra manera.
Aquests emissaris, tornen a Barcelona i expliquen la situació a Europa. La resposta dels obrers catalans organitzats va ser l’adhesió a l’AIT i la inclinació pel bakunisme. El 1870 es constitueix a Barcelona la secció espanyola de l’AIT, la Federación Regional Española de l’AIT. Els obrers internacionalistes de l’època consideraven que no hi havia nació i que les divisions nacionals no eren més que una enganyifa per dividir els treballadors entre si. En la dinàmica de la FRE queda clar que es tracta d’una secció espanyola identificada amb l’anarquisme. Això és bastant excepcional, ja que el triomf del marxisme a Europa és aclaparador. Sobretot, el marxisme triomfa als països industrialitzats i Catalunya és el territori europeu industrialitzats des de feia més d’una dècada on l’anarquisme s’imposa en detriment del marxisme. Es dóna, a més a més, el fet que l’èxit de l’anarquisme no és una cosa efímera, sinó un fenomen que tindrà llarga durada i que es veurà trencat per la derrota de 1939 a la Guerra Civil.
Això es deu al fet que els marxistes defensessin l’Estat. A Catalunya, els obrers volien destruir l’Estat perquè l’Estat que coneixien i patien no els agradava i els resultava difícil creure que aquest estat pogués ser seu. Un obrer català, no podia veure l’estat espanyol com a seu, ja que no era un estat al servei de l’oligarquia, sinó que a més, en aquest estat, no es parlava la seva llengua, es creaven escoles on s’ensenyava una història diferent de la de Catalunya, és a dir, les circumstàncies eren molt desfavorables.
La FRE va funcionar amb llibertat fins el 1874, quan es va acabar amb un cop militar el Sexenni Democràtic. Es va prohibir, així, la FRE. Van passar 7 anys de clandestinitat i el 1881, el primer govern del Partit Liberal durant la Restauració va tolerar que les organitzacions obreres tornessin a la superfície. Aprofitant això, els obrers anarquistes catalans van decidir reorganitzar la FRE i la van anomenar Federación de Trabajadores de la Región Española. Aquesta organització, en pocs anys, va recuperar l’anterior envergadura i va provocar l’alarma de les autoritats. El 1886 va caure sobre la FTRE un cop repressiu i es va desarticular l’organització de treballadors.
En aquest punt, cal tenir en compte que a l’Estat Espanyol havia aparegut un petit nucli de seguidors del marxisme a Madrid, un Madrid en què no hi havia obrers perquè no hi havia indústria. Aquest nucli marxista madrileny el formaven professionals liberals d’idees avançades i un col·lectiu molt peculiar que eren els tipògrafs (treballadors d’una impremta que composaven amb lletres de plom, els textos dels diaris i els llibres). Els tipògrafs sabien llegir amb rapidesa, per tant, no eren analfabets, sinó que era gent cultivada.
Entre aquests tipògrafs va sorgir un grup amb Pablo Iglesias com a líder, i, el 1879 van crear un partit obrer que van anomenar Partido Democrático Socialista Obrero de España (PDSOE).
A partir de 1887, a Catalunya, no existia cap organització que representés els treballadors, a diferència del que passava a Madrid. El PDSOE, conscients que els obrers eren a Catalunya i que no tenien cap representació, van anar a Barcelona per aconseguir afiliats. El 1888 té lloc a Barcelona, la doble fundació del PSOE i la Unión General de Trabajadores (UGT) com a braç sindical del partit. La idea inicial no va tenir èxit ja que no van convèncer els catalans i al llarg dels 10-15 anys següents, les idees marxistes no van fer a Catalunya cap mena d’afiliat.
A la dècada de 1890, el panorama a Catalunya és el següent: no hi ha cap força sindical, la UGT amb seu central a Barcelona no ha quallat, i el socialisme marxista té una presència molt petita. L’anarquisme segueix estant prohibit, però el moviment obrer plantejava reivindicacions, sobretot dels tres vuits (la teoria era que a les 24 hores del dia, un treballador havia de poder descansar, treballar i gaudir del lleure).
Fins el 1918 no es va legislar la jornada de 8 hores.
En aquest context, Barcelona esdevé un dels escenaris de la propaganda pel fet (onada d’atemptats terroristes a través dels quals una minoria d’anarquistes pretén colpejar els poders burgesos i demostrar que la reivindicació obrar segueix viva i suposa una amenaça). Aquest terrorisme es manifesta sota la forma dels magnicidis: atemptats contra figures importants. Barcelona no podia quedar fora d’aquesta onada i en aquestes anys Barcelona es guanya l’epítet de la ciutat del eles bombes: − El 1893 hi ha un intent d’assassinat del capità general. Un obrer intenta matar a Martínez Campos en una desfilada militar. L’anarquista Paulí Pallàs, en comptes de fugir, va cridar Visca l’anarquia, deixant clar que era una acció d’un anarquista. Les autoritats el van condemnar a mort i el van matar.
− − Al cap d’un parell de mesos, un colegionari de Paulí Pallàs, frustrat assassí de Martínez Campos, anomenat Santiago Salvador, va voler venjar la mort del seu company: va aconseguir dues bombes osiri i va fer volar el Liceu. L’atemptat era un magnicidi contra una classe social sencera, la burgesia catalana.
El 1896 hi va haver l’últim gran atemptat: la bomba del carrer de Canvis Nous.
Va ser l’atemptat més tèrbol ja que es desconeix qui va ficar la bomba tot i que se sospita que va ser un confident de la policia. Va ser durant una Processó de Corpus i va afectar a dones i criatures que assitien a l’espectacle. Això va desfermar una brutal onada de repressió coneguda com el Procés de Montjuic on moltíssimes persones van ser detingudes per considerar-se afiliades a l’anarquisme, recloses al Castell de Montjuic i torturats brutalment amb l’esperança que es confessés qui havia estat l’autor de l’atac.
Des del punt de vista sindical, aquesta repressió de l’any 96 va deixar l’obrerisme arrasat en el sentit que tota estructura organitzativa havia estat clausurada i prohibida.
Això no significava que no hi hagués cap forma d’estructura sindical obrera, sinó que hi havia unes estructures de societats obreres d’ofici, un micro sindicat ja que agrupava un màxim d’un centenar de socis. Aquesta societat es caracteritzava per ser una societat d’oficis: només s’acceptava a persones del mateix ofici. La capacitat de reivindicació d’aquestes societats era molt petita, però servien com a manera de cobrir subsidis en cas de malaltia per part dels socis.
El 1907 sorgeix la iniciativa d’unir les societats obreres en una estructura superior que les englobi, i així, es constitueix una unió local de societats obreres amb el nom d’Unió Local de Societats Obreres “Solidaritat Obrera”. L’any següent, el 1908, vist que la formula era forta, es va ampliar a tota Catalunya i va passar a anomenar-se Confederació Regional de Societats de Resistència “Solidaritat Obrera”. En aquest moment, tota Catalunya, 110 societats (15.000 obrers) es van unir. En aquestes societats obreres, entre els seus dirigents, es barrejaven obrers d’idees anarquistes, obrers afiliats al PSOE i obrers republicans.
La vaga de la Setmana Tràgica va ser convocada per aquet moviment. Els líders de Societat Obrera tenien la sensació que la revolució havia passat per davant de Barcelona i no s’havia aturat, La conclusió era que això no podia tornar a succeir.
S’havia d’enfortir el moviment obrer. Aquesta conclusió desemboca en què l’octubre de 1910 té lloc un congrés de Solidaritat Obrera i decideixen que s’ampliarà l’organització al conjunt de l’estat espanyol. El setembre de 1911 va tenir lloc un nou congrés en què es va fer efectiva la decisió de l’any anterior i es va canviar el nom per Confederación Nacional del Trabajo (CNT). La CNT aplegava 140 societats obreres (78 eren catalanes) que incloïen 25.000 obrers.
La CNT va tenir una arrancada trepidant i es va convocar una vaga general que va ser un fracàs però va ocasionar petits conflictes a la zona de València. Les autoritats van il·legalitzar l’organització. L’any 1912, un anarquista solitari va assassinar el president del govern, el liberal José Canalejas, i va desencadenar en el manteniment de la prohibició de la CNT. L’any següent, un altre anarquista solitari va intentar assassinar el rei. EN resum, no és fins el juliol de 1914 que la CNT és autoritzada a funcionar de nou, i per tant, no és fins aleshores quan es pot considerar que aquesta organització comença a rodar. EN aquell moment, la CNT tenia uns 30.00 afiliats. L’atzar va voler que el retorn de la CNT a la legalitat coincidís amb l’esclat de la Gran Guerra i les circumstàncies econòmiques i socials de la guerra, van afavorir el creixement espectacular de la CNT (de 30.00 afiliats a 900.000).
1.5 LA MANCOMUNITAT CATALANA. ALIADÒFILS I GERMANÒFILS, EL DEBAT DURANT LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL. LA CRISI DE 1917 1.5.1 LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA El 1910, el catalanisme polític tenia 10 anys de vida i reivindicava una forma d’autonomia per a Catalunya però el resultat era negatiu. En vista de la impossibilitat d’obtenir l’autonomia política, va sorgir la idea d’aconseguir començar a fer feina en la direcció de l’autonomia. Aquesta cosa era una Mancomunitat de Diputacions, una coordinació de les quatre diputacions provincials del Principat.
El 1911, el primer que es va fer va ser aconseguir que les quatre diputacions votessin a favor. Un cop aconseguit això, els quatre presidents, Enric Prat de la Riba entre ells, van demanar audiència a José Canalejas i li va traslladar la petició. Canalejas va ser el cap del govern espanyol de més qualitat política i no es va mostrar en contra, i els va proposar preparar un projecte de llei en què es permetia la creació de mancomunitats en totes les diputacions provincials d’Espanya. Els representats catalans van accedir a la proposta, Canalejas va preparar el projecte de llei de Mancomunidades Provinciales i el va enviar al Parlament, on va topar amb gran part del Parlament. El Senat també s’hi va oposar perquè era una càmera molt conservadora i espanyolista. En l’interval entre ambdues aprovacions, es va produir la mort de Canalejas per part d’un anarquista. Així, el projecte es va quedar orfe i el Senat no va aprovar el projecte.
Eduardo Dato va ser ordenat a formar govern i va acabar guanyant les eleccions.
Catalunya, impacient, va oferir a Rato l’opció d’aprovar la Llei de Mancomunitats a través del Reial Decret. El desembre de 1913, es publica al Diari Oficial, el Real Decreto Ley de Mancomunidades Provinciales. La Lliga Regionalista no va perdre el temps i l’abril de 1914, en un acte solemne al Palau de la Generalitat, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya. Cap altra regió espanyola no va fer ús d’aquest possibilitat i no va crear cap mancomunitat de diputacions.
La Mancomunitat de Catalunya era la suma de les quatre diputacions provincials de Girona, Tarragona, Lleida i Barcelona. Per tant, això volia dir que, com les diputacions no tenien poder polític, sinó que eren organismes administratius, la Mancomunitat no va tenir cap mena de poder polític, sinó que només tenia un caire administratiu. No gaudia, per tant, de la possibilitat de redactar i presentar lleis. No es pot aplicar a la Mancomunitat el concepte d’autonomia ja que es tracta d’un afer polític del qual la Mancomunitat no tenia competències. La Mancomunitat va voler ser un exemple de descentralització administrativa però no ho va ser. Les competències del primer dia de creació van ser les mateixes que l’últim.
L’organigrama de la Mancomunitat era el següent: − Hi havia l’Assemblea General amb 96 persones. 36 per Barcelona i 20 per les altres tres províncies. Aquesta escollia un consell permanent de 8 membres i un President. El Consell Permanent tenia el poder executiu i era representat pel president.
Les competències de les Mancomunitats eren les mateixes que les diputacions. Les diputacions tenien unes competències difuses, en cap cas polítiques. Tenien a les seves mans el control de les infraestructures de carreteres, el control de certs centres hospitalaris. Les diputacions tenien competència sobre els ferrocarrils interiors. Es tractava d’unes competències limitades i desiguals.
La Mancomunitat va procurar explotar les modestes competències i ampliar-les sense desbordar el marc legal. La Mancomunitat es va dedicar a desenvolupar i millorar les infraestructures del país: infraestructures físiques (millora de les carreteres i de la línia telefònica) i infraestructures humanes (la gran inversió va anar destinada a l’ensenyament).
L’ensenyament primari era competència de l’estat així com l’ensenyament secundari i la universitat. D’aquesta manera, es va intentar influir en el desenvolupament de les tècniques modernes d’ensenyament: es va crear un Consell de Pedagogia de Catalunya per innovar en el sector. El Consell va enviar becaris a Europa per veure i conèixer les últimes tendències de la pedagogia europea i poder-les aplicar a Catalunya. Va proliferar les tècniques de M. Montessori i es va crear una escola pilot per portar a la pràctica una pedagogia moderna. El 1915 es va crear una escola d’estiu de mestres per influir en què poc a poc la pedagogia primària s’assemblés a la resta d’Europa.
− − − − − − La Mancomunitat es va ocupar dels ensenyaments professionals i tècnics, els quals no eren una matèria abordada per l’Estat. El model educatiu espanyol era igual a tots els territoris. Es va crear així, l’Escola Industrial per formar tècnics mitjans i superiors.
En horari de vespre i nit, en aquest mateix centre, es va crear l’Escola del Treball on assitien com a alumnes, joves obrers que obtenen una formació especialitzada en el metall, el tèxtil, la indústria química, la indústria mecànica...
Es va crear una escola d’alts estudis comercials per a formar comercials.
Es va crear una Escola Superior d’Agricultura per formar joves agricultors.
La Mancomunitat va crear una escola de bibliotecàries i infermeres per assolir un títol acadèmic i professional per part de les dones.
Es va crear una escola de bells oficis.
A pesar de la manca de poder polític, la Mancomunitat ha deixat un record fort i hi ha la sensació que és una part important de la història del catalanisme ja que va representar un restabliment simbòlic d’una esperança d’autogovern sense ser-ho. La Mancomunitat va ser la primera institució pública oficial que podia parlar en nom del conjunt de Catalunya des de 1833 (data de la divisió provincial). Els historiadors diuen que la mancomunitat va ser una mena de preautonomia en el sentit d’una estructura que va preparar psicològicament a la gent de la idea que hi hagués un organisme que els representés.
1.5.2 ALIADÒFILS I GERMANÒFILS, EL DEBAT DURANT LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL El 28 de juny de 1914, un jove anarquista serbi assassina el príncep austríac i la seva dona en territori austrohongarès. El 3-4 d’agost de 1914 es declara la guerra i el món entra en un gran conflicte bèl·lic. L’estat espanyol es va declarar neutral i es mantindrà en la seva posició igual que Holanda, Suïssa i els Països Escandinaus.
Els governs espanyols es van mantenir neutrals però l’opinió pública es va dividir en relació al conflicte europeu. Aquella part de la població que sabia llegir i llegia diaris es va dividir. Aquesta opinió, a Catalunya, es va dividir reproduint els dos bàndols enfrontats al camp de batalla: dividits entre aliadòfils i germanòfils.
− − Els germanòfils eren els sectors més conservadors, més de dretes, ja que veien en l’alemanya d’aleshores, l’ideal de l’ordre: tothom sabia quin era el seu lloc i tothom ocupava el seu lloc pacíficament.
Els aliadòfils eren els sectors d’esquerres i progressistes, els nacionalistes i republicans catalans i tenien en França el seu paradigma ideal. Els nacionalistes catalans es van inclinar pels aliats perquè la guerra havia començat amb dos invasions de grans potències en petits territoris. La Gran Guerra va ser la primera guerra en què els dirigents van veure que la propaganda era molt important per mantenir i augmentar els estralls de la guerra. A Europa i el món, els països que lluitaven van fer propaganda sobre els països neutrals per aconseguir aliats.
Des de Berlin, París i Londres es va exercir propaganda sobre Espanya. La premsa es va aliar molt. Per altra banda, Espanya i Catalunya en particular, es van convertir en el paradís dels espies i els agents secrets. Per tant, més enllà dels efectes econòmics i socials de la guerra, l’impacte polític de la guerra també va ser considerable. Van ser molt pocs els diaris que es van permetre el manteniment d’una línia editorial imparcial.
Gràcies a la guerra es va desenvolupar la TSF. La TSF és la Telegrafia Sense Fils, és a dir, la ràdio sense fils, a través d’ones hertzianes. Això permetia transmetre comunicats de guerra a tot el món.
1.5.3 LA CRISI DE 1917 La Gran Guerra, des del punt de vista econòmic va ser molt favorable (exportacions massives, grans beneficis, una indústria treballant constantment...). Aquesta bombolla no va tocar tothom i aviat van sorgir les diferències entre els diferents sectors. La guerra mundial va provocar un procés molt agut d’inflació, a més del fet que el mercat intern espanyol quedés desatès. Una part dels treballadors, els que treballaven a la industria beneficiada de la guerra, van poder mantenir el seu poder adquisitiu. Les companyies de serveis, que no treballaven per la guerra, així com els funcionaris, van congelar els salaris, reduint el poder adquisitiu ja que els preus augmentaven igual per a tothom.
Aquesta situació va explotar des de l’àmbit dels militars, afectats per la inflació provocada per la guerra. Considerant-se agreujats per la situació, centenars d’oficials van organitzar una organització militar que es va anomenar Juntas Militares de Defensa. Quan el govern de Madrid va tenir notícia de l’existència d’aquest moviment, va intentar dissoldre les Juntes de Defensa però va fracassar, capgirant la situació en la caiguda del govern el juny de 1917. El que havia portat els militars a la protesta eren els afers relacionats amb el salari.
El fet rellevant és que el juny de 1917, davant de la ciutadania, apareix un fet insòlit, ja que els militars s’oposen al règim i el critiquen públicament. Davant d’aquest escenari, les forces polítiques de Catalunya i de la resta de l’Estat, que apostaven per una reforma del sistema i per la democratització del règim de la Restauració, veuen en aquesta situació, una oportunitat per aconseguir el que ells volien.
Sobre aquesta hipòtesi, es vertebra un moviment polític que pretén una reforma del règim. En aquets moviment participa gent molt diversa des de la Lliga Regionalista fins al PSOE, liderat per Pablo Iglesias. Com que el govern es nega a qualsevol reforma, la Lliga decideix promoure un Parlament paral·lel i va convocar, a Barcelona, l’Assemblea de Parlamentaris (reunió de polítics espanyols i catalans que volien un canvi en el règim). En aquesta assembla es van aprovar uns acords que exigien la formació d’un govern neutral, la convocatòria d’unes eleccions netes i l’elaboració d’unes corts constituents que puguin elaborar una nova constitució. Cambó estava entre els revolucionaris.
L’agost de 1917 esclata una vaga general convocada per la CNT i la UGT. En bona part, el propi govern era el provocador d’aquesta vaga. Durant una setmana de vaga revolucionària i convulsió social, la burgesia catalana es veurà espantada per la revolució. Uns mesos abans, en cinc dies, s’havia ensorrat el règim tsarista a Rússia i el fantasma d’una revolució estava molt present en l’escenari mediàtic.
El resultat de la vaga general va ser el trencament de forces que semblaven poder obligar el règim a reformar-se de veritat. La burgesia s’espanta davant una possible revolució dels obrers i els militars revolucionats i crítics demostren que a l’hora de la veritat preval la voluntat de sufocar la vaga i mantenir-se conservadors. Per tant, el règim s’escapoleix d’aquesta situació crítica sense arreglar res. El problema es mantenia intacte: se seguia necessitant una reforma del règim.
1.6 L’EVOLUCIÓ DEL CATALANISME 1918-1930 CATALUNYA SOTA LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA La Primera Guerra Mundial acaba l’any 1918 i acaba amb la derrota dels grans imperis centrals (Alemanya, Àustria, Rússia i Turquia). La derrota d’aquestes potències contra Gran Bretanya, França i EUA, semblarà obrir una nova època d’oportunitats pels moviments nacionalistes europeus que en aquells moment buscaven un grau d’autonomia, la independència... En aquest sentit, el final del a 1GM ve acompanyat de la posició transcendental del president dels EEUU, Woodrow Wilson (defensa el que ell creu que ha de ser l’autodeterminació de totes les nacions). Wilson difondrà de manera insistent el que ell creu que és la nacionalitat. Evidentment, aquesta realitat utòpica, que ens situa en una declaració (14 punts de Wilson), que motivarà la voluntat d’independència de molts estats. Alguns moviments nacionalistes sorgiran també, d’alguns estats que no havien participat a la 1GM, però que veien en la situació, una oportunitat per assolir un reconeixement important dins de l’estat (estatut d’autonomia, grau d’autonomia), com era el cas de Catalunya. Ens trobem, per tant, en una Europa que controlava molts imperis i que en caure aquests, apareixeran desenes de nous estats, amb molts petits estats i amb molt pocs estats grans.
Aquesta nova realitat europea tindrà les seves conseqüències i els seus problemes. La configuració de noves realitats estatal i de noves fronteres, provocarà un greu problema. Neix un nou conflicte ètnic dins dels estats. Aquesta realitat s’allargarà durant el període d’entreguerres (1918-1939), provocant el conflicte de les minories nacionals .
Hi ha un altre fenomen essencial que és la creació de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (novembre de 1917). Per primera vegada, l’esquerra nacionalista controla un territori concret, on la propietat privada és abolida, el sistema capitalista és abandonat, el cristianisme és prohibit i l’estat s’apropia dels béns de producció. Per primera vegada, l’extrema esquerra, el marxisme, el comunisme, ha arribat al poder en un territori que va des de les portes d’Europa fins al mar del Japó.
El capitalisme serà el fantasma que tots els burgesos tindran present fins l’any 91, quan cau la URSS. Això es veu molt reflectit en els obrers catalans, que tenien la URSS com, a referent per amenaçar les classes dirigents.
El catalanisme creurà veure en aquest nou escenari una oportunitat. Evidentment, Espanya no havia participat a la 1GM, i no es veia compromesa pels tractats de pau que se signessin o qualsevol efecte d’aquest enfrontament general europeu de principis del segle XX. Però el catalanisme, animat per Wilson, intentarà aprofitar la modificació de fronteres i ala creació d’estats per intentar aconseguir un estatut d’Autonomia per Catalunya, entre finals de l’any 1918 i principis del 1919, quan el cap visible de la Lliga era Francesc Cambó. La Mancomunitat de Catalunya prepararà un projecte d’Estatut d’Autonomia que serà aprovat pel conjunt dels ajuntaments de Catalunya (1046 dels 1072 l’aproven), amb la voluntat d’assolir l’autonomia.
L’independentisme i el separatisme era un fenomen marginal i reduït en cercles molt petits, i el nacionalisme català dominat per la Lliga, que és autonomista, buscava modificar la realitat de l’estructura de l’estat espanyol (convertir Espanya en una monarquia federal). Els pocs grups situats a l’esquerra del nacionalisme català no tenien un paper dominant (el 1931 es crearà ERC).
La Mancomunitat intenta presentar un projecte d’autonomia, per part de diversos diputats de les Corts Espanyoles, i tots seran rebutjats pels governs espanyols i la monarquia i per descomptat, pels ciutadans. Això suscitarà un festival d’insults anticatalanistes i de catalanofòbia tradicional. Tots aquest intents autonòmics tenen un altre element cabdal (unit al canvi que s’ha produït a la URSS), la convivència d’aquest procés amb un moviment armat fort i violent, que està en pugna constant amb una burgesia industrial que no té res a veure amb el panorama laboral o de drets anterior.
Catalunya es configura com un estat en el qual tot el moviment obrer està consolidat i té ganes de revolució. S’ha de veure si la tensió social i la tensió nacional es poden coordinar. Són anys d’extremada pobresa social ja que la vida s’ha encarit molt després dels efectes de la 1GM. La tensió social sorgida d’aquest context donarà lloc a vagues. Aquesta situació, provoca que qui està liderant el moviment pro Estatut d’Autonomia (partit de l’alta burgesia catalana i dels industrials) sigui un partit de dretes que es trobarà amb una realitat social i laboral en la qual es produiran vagues gegantines, en gran mesura amb el referent de la URSS i per tant, es veurà en un dilema: o pressionar l’Estat per assolir l’estatut d’autonomia o demano l’ajuda de l’exèrcit per reprimir els obrers: Catalanisme o ordre social. No era possible assolir les dues opcions alhora.
En el període de 1918-1919, després d’una intensa campanya per assolir l’estatut, la Lliga es decantarà per l’ordre públic, abandonant l’estatut. Aquesta decisió se la trobarà també, l’any 1923 amb el cop d’Estat de Primo de Rivera i també amb l’esclat de la Guerra Civil l’estiu del 1936. Per tant, la Lliga i la Mancomunitat aparquen els projectes autonomistes i preposen la voluntat que les fàbriques segueixin funcionant.
Apareixen, aleshores certes veus crítiques que reclamen un canvi en les posicions de la Lliga, i això comporta que comencin a produir-se certs moviments dins del moviment català que acabarà amb la creació de nous partits polítics. El catalanisme, al voltant de la Lliga, es veu escardat i sorgeixen propostes de noves formacions per trencar ‘hegemonia de la Lliga. Els partits renegaran de l’intervencionisme espanyo, i es voldran allunyar del conflicte social.
En aquest sentit, qui millor representa aquesta evolució, és un personatge, Francesc Macià (Coronel Macià, identificada amb un heroi romàntic, com és el Quixot). Macià, militar de carrera i membre de l’exèrcit espanyol (abandona l’any 1907 amb la polèmica posterior als esdeveniments del Cu-Cut!), abanderarà els moviments radicats del catalanisme. A partir de l’any 1915, Macià comença a parlar de la necessitat que Catalunya esdevingui una república independent i que el moviment polític no resti condicionat per les revoltes socials. Tindrà contacte directe amb la CNT i parlarà amb tothom. Aquesta posició radical nacionalista té pocs sectors que el segueixin, rep el suport a partir de l’any 1918, de petits grups com la Unió Catalanista (abanderada de trencar el dilema entre qüestió social i nacional), de CADCI i d’alguns petits grups de Barcelona com La Falç. A partir d’aquests petits sectors, al gener de 1919, quan hi ha una tensió estatutària per part de la Lliga, fundarà un partit conegut com la Federació Democràtica Nacionalista.
La FDN creu que els projectes estatutaris són petits i que s’han d’ampliar. Alhora, com no creuen amb la negociació amb l’estat Espanyol, no es presenten a les eleccions i quan l’any 20, es presenten, treuen uns resultats mínims i pobres. És un partit que s’emmiralla en el moviment nacionalista independentista irlandès, és a dir, en la via política d’oposició al govern britànic. A partir d’aquí, Macià crearà uns sectors que es miraran la violència i els atacs civils com vies legítimes per lluitar per la seva causa.
L’apel·lació a la violència i al terrorisme, no desencaixa de la realitat europea d’aquells moments.
Macià no és l’únic sector que s’està començant a moure. Hi ha altres sectors a l’esquerra del catalanisme que intenten convertir-se en l’oposició de la Lliga, com és el Partit Republicà Català (PRC). Aquest partit republicà català, d’esquerres moderades, amb figures importants dins de les seves files, com Francesc Layret o Gabriel Acomar, entre d’altres, comença a recollir una certa simpatia de sectors socials favorables a que el catalanisme basculi cap a l’esquerra i trenqui el monopoli que la dreta ha controlat des de principis de segle. Layret prendrà la decisió de situar el PRC a l’òrbita soviètica, a la III Internacional, i no aconseguirà el suport de gran apart de la classe obrera catalana, ja que aquesta està emmarcada dins dels moviments anarquistes. En les eleccions de l’any 1920, aquest suport fracassarà i no triomfarà l’intent de situar el catalanisme proper als obrers, ja que el consideren massa moderat. Tot i la voluntat de Layret, fracassarà sobretot perquè la tensió social fa que ser moderat no sigui una bona opció.
A l’any 1920, hi ha una tensió social molt gra i la Lliga ha demanats suport a Madrid i que nomeni com a governadors civils, figures militars de pes que no tingui mirament amb els sectors obres. L’any 20, Eduardo Dato, nomenarà una sèrie de figures com Severiano Martínez Anido (governador civil de Barcelona i cap de la policia). Aquests responsables de l’ordre públic actuaran amb una violència que tindrà la resposta agressiva dels anarquistes catalans. Ens trobem així, en un moment de greu crisi social que es veurà reflectida en moltes vagues i protestes.
El 30 de novembre de 1920, Layret és assassinat per pistolers contractats per la dreta catalana i el substitueix Lluís Companys, advocat laboralista proper a les posicions de la CNT i posterior fundador de la Unió de Rabassaires. Companys va ser escollit com a diputat i a les Corts denunciarà fets com el pistolerisme descontrolat.
El 1919, la Lliga retira els seus projectes perquè l’interessa més, mantenir els seus beneficis que la situació de Catalunya. La Lliga mai voldrà sacrificar els diners i mai assolirà la consecució dels objectius nacionalistes i socials. La Lliga és el gran partit del nacionalisme català, però també és un partit que condiciona el nacionalisme català, marcat pels interessos econòmics i socials. Cambó, com a líder de la Lliga, decideix implicar-se en la política espanyola, torna a entra en un govern presidit per Antonio Amura i ja no demana ni exigeix cap mena de concessió autonòmica a Catalunya.
Cambó només demana que es mantinguin a Martínez Anido com a governador civil de Barcelona i que s’estableixin uns aranzels per protegir la indústria catalana. L’any 1931, Catalunya assolirà el primer Estatut d’Autonomia però el 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, suposarà el final dramàtic de la Lliga donant suport als generals espanyols.
L‘any 1922, una part de les joventuts de la Lliga (JNC) i dels sectors adults, inicien una línia absolutament crítica amb el seu partit, amb la dimissió de les posicions nacionalistes i comencen a exigir a la direcció del partit que se situï en posicions molt més nacionalistes. El 4 i 5 de juny de l’any 1922, convoquen la Conferència Nacional Catalana tot i les amenaces d’expulsió, que serà l’inici d’Acció Catalana (de dretes republicanes). Els sectors d’Acció Catalana amb persones com Jaume Bofill i Mates o Antoni Rovira i Virgili, fan veure a la lliga que el suport a la política espanyola no els ha portat cap benefici, el que s’ha de fer és crear una consciència nacional al conjunt de la societat catalana. Aquesta Conferència Nacional Catalana descarta de manera absoluta la opció del separatisme així com la utilització de la violència i qualsevol mena de procés revolucionari. És un partit marcat per l’entrada de molts intel·lectuals a les seves files i que va causar una greu crisi interna dins de la Lliga Regionalista. La Lliga i Acció Catalana són les forces que competeixen per les classes mitjanes i les classes altes. Són dos partits que estan formats per persones de prestigi intel·lectual polític, acadèmic i econòmic, i això els conduirà a realitzar unes campanyes lectorals elitistes i que depreciaran la resta d’opcions polítiques. Aquest partits, quan no guanyin les eleccions, faran veure als ciutadans que s’han equivocat i provocarà un distanciament entre la Lliga, el sistema democràtic i la ciutadania catalana.
A més de la Lliga i Acció Catalana, apareixen nous grups. L’any 1922, Francesc Macià funda Estat Català (partit nacionalista i separatista amb la lluita armada com a manera de presentar-se en societat) i amenaça amb lluitar en armes contra Espanya per assolir la independència. És un partit legal que actua clandestinament, que té figures conegudes en els mitjans independentistes com Josep Riera i Pontí, descarta la lluita electoral i busca el suport de tots els sectors socials catalans. Es funda el 1922 i no hagués passat a la història si no fos perquè un any després, amb el cop d’Estat de Primo de Rivera, es converteix en un dels sectors més importants de l’oposició de la dictadura, així com el sector nacionalista més visible durant aquells anys.
Cal destacar que els sectors socialistes i marxistes eren minoritaris a Catalunya i es van reorganitzar. Havia nascut el PSOE i als anys 1930 mantenia les posicions socialistes i obreristes. Aquests sectors de la federació catalana del PSOE van qüestionar una identificació amb el catalanisme i les dretes. Aquesta identificació falsa també s’utilitzarà en els anys posteriors. Aquest fet farà que uns sectors de la federació catalana del PSOE vulguin crear un partit socialista català amb el nom d’Unió Socialista de Catalunya (se separa de la federació catalana del PSOE) i crear el referent socialista a Catalunya. Des de 1901, el mapa polític català s’ha anat separant del mapa polític espanyol amb partits polítics molt diferents. La USC es funda amb personatges com Rafel Campalans o Manuel Serra i Moret i proposa un socialisme no revolucionari, sinó reformista i contrari a la violència. En la seva fundació, parlen de la seva voluntat de facilitar la independència de Catalunya però no es consideren nacionalistes. El seu objectiu és diferenciar-se del PSOE i això provocarà un llarg enfrontament fins la fundació del PSUC l’any 1936. Aquests nous partits no eviten que les eleccions del any 1923, la lluita electoral sigui entre la Lliga i Acció Catalana, la qual sembla poder derrotar a la lliga i als lerrouxistes. La Lliga es reparteix els escons amb els radicals mitjançant la tupinada i la compra de vots. La Lliga, que ha sigut la força que havia trencat el model caciquista a Catalunya, acaba formant part del sistema. Això provoca que h hagi certs atacs contra seus locals de la Lliga, acusant-los de manipuladors. Aquesta primera confrontació electoral, tindrà una segona volta a les eleccions provincials de l’any 1923 on la Lliga no pacta amb els radicals i intenta associar-se amb Acció Catalana.
La Lliga ha perdut recolzament social i el lideratge del nacionalisme català, a favor del lideratge d’Acció Catalana. Cambó és un polític molt desprestigiat i es retira de la política. El sistema polític de la Restauració està podrit. Hi ha extrema violència social i l’exèrcit espanyol estan portant a terme una guerra al Marroc contra diferents grups marroquins que no es volen sotmetre al domini espanyol. La derrota al Marroc arribarà fins a la figura del rei, que serà qüestionada. El nacionalisme català és vist com una amenaça. El setembre del 1923, Espanya té un context de greu crisi en múltiples fronts. Això, se solucionarà amb un cop d’estat per part de l’exèrcit espanyol (mostra de les ànsies de protagonisme d’alguns membres de les forces armades espanyoles).
Aquesta gran crisi de l’estat espanyol cristal·litza a Barcelona (centre de tots els problemes). És a Barcelona on Miguel Primo de Rivera, general de l’exèrcit, decideix que ell ha de liderar Espanya per a solucionar tots els problemes. Amb el suport d’Alfons XIII i la Lliga Regionalista, el 13 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera fa un cop d’Estat. Primo de Rivera parla amb els sectors de la burgesia catalana i els hi transmet una certa connexió amb els ideals autonomistes, l’oficialitat de la llengua catalana i la voluntat de treballar sobre Catalunya. La Lliga, coaccionada per les paraules de Primo de Rivera, pacta amb el militar espanyol, i se sent posteriorment enganyada. La Lliga inicia una curta però intensa política de previsions equivocades del que passarà en política i Primo de Rivera prohibeix: − − − L’exhibició de la senyera.
S’obliga a l’ús de la llengua castellana a l’Administració.
Tots els delictes que van en contra de la unitat de la pàtria seran jutjats per la Jurisdicció Militar.
Durant aquesta dictadura, s’aprofitarà la premsa per difondre idees nacionalistes, ja que aquesta no havia esta prohibida. La cultura no era un tema que els amoïnés i no va ser vetada. La cultura catalana viurà una explosió gegantina que catalanitzarà la gran part dels àmbits catalans que es mantenien en castellà a Catalunya. Aquestes mesures retiren el suport de la Lliga a partir de la supressió de la Mancomunitat l’any 1925. Una part dels esforços del catalanisme polític passa a l’àmbit cultural. Primo de Rivera també intenta controlar els sectors catòlics i prohibeix fer catecisme en català, deté i empresona a diferents càrrecs catòlics catalanistes. Això li provocarà el xoc amb una figura com l’arquebisbe de Tarragona i cardenal, Francesc Vidal i Barraquer, que s’oposarà a la prohibició de l’ús de la llengua catalana a l’Església. L’any 1926, la Junta de Govern serà desterrada a uns 200 quilometres de distància de Barcelona.
També il·legalitza la CNT.
Primo de Rivera dispara contra tots els sectors catalans i està atacant tots els sectors del nacionalisme català. Davant aquesta situació, els sectors catalans opten per apostar per la cultura i en la influència d’alguns sectors internacionals. Amb arguments, situen la problemàtica catalana en el marc europeu. Catalunya, amb personatges com Joan Estelrich, participarà a congressos internacionals per fer-ho extensiu a Europa. Aleshores, a Europa no hi havia institucions, només la Societat de Nacions (SdN) que tenen una sèrie d’institucions pròpies entre les quals es troba una de defensa de les minories.
Qui realment protagonitza l’oposició del catalanisme seran els petits sectors separatistes situats al voltant de Francesc Macià, que van ser molt intranscendents en el moment de fundar-se. Dins de Catalunya, es creen una sèrie de comandaments d’homes amb preparació militar per lluitar amb les armes per la independència de Catalunya. Alguns sectors d’aquest estat català, no tenen paciència i creen una escissió, la pantera negra, que intentaran assassinar el rei i Primo de Rivera en el Complot del Garraf (serà descobert i avortat pocs dies abans).
Detinguts els catalans de Catalunya, la iniciativa passa als sectors catalans exiliats, liderats per Macià. Macià s’intenta finançar a través de diferents campanyes però no triomfa ja que només rep el suport dels catalans exiliats. Macià decideix anar a Moscú, es posa en contacte amb la Comintern però ningú li fa cas i torna a França sense suport. La tardor de 1926, organitza una expedició amb uns quants homes, travessant la frontera per alliberar Olot i aixecar una vaga general a Catalunya amb el suport de la CNT. Aquest pla fracassa perquè Macià accepta el recolzament d’uns italians antifeixistes, entre els quals hi ha agents de Mussolini, que controlen les colònies exteriors i antifeixistes. Aquests simpatitzats alerten la policia francesa i aquest atura tota l’operació. Macià i tots els seus seguidors són empresonats a París. El procés judicial es converteix en un procés amb atenció internacional i la reivindicació catalana es fa globalment mediàtica. En aquest sentit, Macià es guanya la imatge de ser l’única persona que s’ha jugat la vida i els diners per acabar amb la dictadura. Això ocasiona que els prestigi de Macià augmenti i es converteixi en un referent. Entre l’any 1926 i l’any 1930, Macià viatja a Amèrica per visitar els catalans exiliats i constata i exalta la visió separatista d’aquests sectors. És en aquest moment quan es redacta la Constitució de l’Havana, i on sembla que l’independentisme guanya un espai que no havia tingut abans.
Mentrestant, apareixen altres sectors que s’oposen a la dictadura, com són grups estudiantils, anarquistes, grups sindicalistes CNT i UGT, una burgesia preocupada.
L’any 1928 Jordi Arqué funda Naixement d’ERC, fundada el març de 1931 a Barcelona coma producte del llarg intent de crear un partit d’esquerra moderada que competís amb la Lliga. És el resultat de la suma de molts petits sectors: des de l’Estat Català fins el partit Republicà Federalista.
És un partit que suma molts sectors amb la figura de Macià i això el fa homogeni i divers.
1.7 L’EVOLUCIÓ DEL MOVIMENT OBRER. LA GUERRA SOCIAL: ELS ANYS DEL PISTOLERISME La Primera Guerra Mundial suposa un període d’expansió considerable per a la indústria catalana. Es crearan uns beneficis multimilionaris per als grans propietaris industrials. Els industrials, durant la 1GM, fan fortunes gegantines, sobretot perquè Catalunya és una d eles poques zones industrials d‘Europa que no està en guerra. El fet que fos l’únic que oferia productes, li permetia imposar els preus que volgués. En aquella època, finals de la dècada dels 10, les condicions dels obrers a tota Europa eren duríssimes, casi infrahumanes. Més de 12 hores de jornada diària, sense baixes, sense atur, amb unes condicions de treball insalubres i sense garanties socials. Tots els estats son liberals i per tant, no hi ha intervencionisme econòmic (no hi ha mesures socials per als treballadors). L’èxit de la Revolució Russa, a finals de l’any 1917, és una amenaça real al predomini dels estats liberals. Amenaça en què es pot produir una revolució en benefici de la massa social marginada –i que són majoria- per part de l’estat. Fins als anys 30, la política serà molt repressora.
La classe obrera catalana, a partir de principis del segle XX, s’han anat associant en una sèrie de sindicats que presenten dos plantejaments complementaris: aconseguir millores en els salaris i en les condicions laborals, i un sindicalisme que, en el cas català, és majoritàriament anarquista i té una mirada cap al futur, amb la voluntat de potenciar un moviment revolucionari, polític i anarquista que transformi la realitat que es viu. Aquesta realitat del sindicalisme anarquista, en aquest context de la 1GM i els anys posteriors, en els quals s’han assolit beneficis que no han beneficiat als obrers, s’unirà a una sèrie de problemàtiques polítiques espanyoles, arribant a situar Espanya en un context pre-revolucionari. L’augment de la producció industrial de la 1GM arribarà l’any 17, a crear una situació d’inflació descontrolada del preu dels aliments i dels productes de primera necessitat, de subsistència bàsica. Encara que els salaris havien pujat una mica, els obrers només seran víctimes de pèrdues econòmiques.
Això, suposa que les condicions de vida precàries i la decisió de no acceptar la situació, es planteja la voluntat de portar a terme algun tipus de revolta. Des de l’any 1916, la CNT i la UGT han pactat una aliança a partir de la qual han d’actuar de manera conjunta i provoquen que el 18 de desembre de 1916, se celebri la primera vaga general d’un cicle que s’allargarà tres anys. L’objectiu de les vagues és col·lapsar la producció industrial i el sistema econòmic, a més de portar a terme algun procés revolucionari. L’objectiu, a més a més, no passava per mobilitzar únicament els sindicats, sinó la resta dels ciutadans. Per tant, aquesta vaga va triomfar en el fet que, juntament amb els militants de la CNT i la UGT, molts obrers participessin de la vaga.
La resposta de l’Estat en aquest moment va ser la repressió i supressió de les garanties constitucionals, a més de la clausura de les Corts (podríem dir que no era un parlament democràtic, i per tant, el tancament de les Corts no era molt significatiu).
A tot això, s’afegiran una sèrie de problemes i es començarà a teixir una suma d’elements que qüestionarà la monarquia (està a punt de caure en mas revolucionàries). Al pacte de CNT i UGT s’afegeix el PSOE i aquests convoquen una vaga general (maig de 1917) indefinida a l’espera que l’Estat determini que les condicions de vida dels obrers canviïn radicalment. La reacció del govern central no és la de complir amb les demandes socials, sinó que reaccionen empresonant als participants del pacte entre els sindicats. Aquest empresonament de líders sindicals provocarà que els sectors republicans (s’inclouen Layret i els lerrouxistes) de la política espanyola se sumin a la vaga. A mitjans de l’any 17, Espanya està al caire d’una revolució republicana-socialista democratitzadora i transformadora de les condicions de vida i del sistema polític. Aquesta tessitura complexa i delicada per a l’Estat, s’accentuarà encara més quan una sèrie de sectors de l’exèrcit plantegin, també, una sèrie de demandes de millora de les condicions salaries, i es creen les Juntes Militars de Defensa. A tot això, se li suma la posició ambigua de la Lliga Regionalista i del catalanisme conservador, que davant d’aquesta crisi, al juliol de 1917, convocarà una assemblea de parlamentaris a Barcelona amb l’objectiu de fer una reforma constitucional modernitzadora i democratitzadora de l’Estat i donar una resposta definitiva a la situació autonòmica catalana (la Lliga vol transformar l’Estat però l’Estat és qui li ha de garantir la seva posició econòmica i social). Davant aquesta situació, volen que el centre d’Espanya es traslladi de Madrid a la zona mediterrània al·legant que és el lloc on més producció hi ha.
El juliol de 1917, la Lliga fa la convocatòria parlamentària -que és extra oficial-, una convocatòria revolucionària perquè les Corts estan tancades i està substituint les tasques del govern. La Lliga esperava, en aquest sentit, que els sectors militars també donessin suport a l’assemblea, però això no va ser així. Poc després de la convocatòria, els anarquistes i els sindicalistes socialistes, a mitjans de l’agost de 1917, convoquen una vaga general que inicia un nou cicle de vagues. Aleshores, la Lliga se n’adona que, encara que ells volen transformar l’Estat, fer-lo caure, les masses obreres estan massa revolucionàries i potser és millor recular. Així, entren en una situació de pànic perquè no volen veure’s immersos en una revolució d’extrema esquerra i, per això, abandonen qualsevol tipus de reivindicació o no intenten que l’assemblea que han convocar tingui més transcendència. Entren al govern espanyol.
Per tant, la Lliga ha participat en aquest moment de crisi però acaba reculant.
Per la seva banda, les Juntes Militars de Defensa eren una mena de sindicats o associacions de membres dels cossos d’artilleria de l’exèrcit espanyol. Les Juntes Militars de Defensa demanen reformes salarials i reformes a l’exèrcit, molt marcadament classista i en la qual es ascensos només es guanyen per cognom i situació socioeconòmica. Doncs aquestes Juntes no agraden a l’Estat, són clandestines (els militars no poden sindicar-se) i el govern empresona aquells pertanyents a elles, fent especial èmfasi a la detenció dels pertanyents a la Junta de Barcelona. Aquest empresonament en un territori amb molt de conflicte, provoca la solidaritat de gran part d’altres Juntes Militars de Defensa d’altres parts del territori espanyol i això acaba generant la dimissió del president del govern espanyol, Gabriel García Prieto (liberal) i dóna pas al govern d’Eduardo Dato (conservador).
Durant l’any 1917, la monarquia podria haver caigut, així com també ho podria haver fet el sistema espanyol (fos per la pressió sindical, militar, etcètera). Aquesta tessitura quasi revolucionaria en l’àmbit obrer i català, planteja una problemàtica puntual que és l’associació entre la CNT i la UGT (contradicció entre els dos sindicats quant a la manera de veure la situació). Davant això, la UGT i el PSOE convoquen una llarga sèrie de vagues generals que en diferents zones industrials provoquen que la tensió obrera s’estengui a tot l’estat (és una vaga liderada per la UGT i el PSOE i, per tant, les reivindicacions demanen la creació d’un nou Govern que derivin en la redacció d’una Constitució democràtica). Si els anarquistes haguessin liderat l’obrerisme i el sindicalisme espanyol, haguessin buscat la revolució.
Tota aquesta sèrie de vagues deixen de tenir tanta força perquè la Lliga i les Juntes Generals de Defensa han assolit la seva lluita contra l’Estat, i per tant, el nou govern de Dato facilita que els militars reprimeixin amb contundència els punts del territori espanyol en conflicte, donant lloc a un balanç d’un centenar de morts.
El nou govern convoca eleccions generals i davant d’aquesta situació de crisi latent, es forma un govern de concentració nacional o d’urgència, en el qual la Lliga hi participarà amb dos ministres, Francesc Cambó (Foment) i Joan Ventosa i Calvell (Proveïments). La Lliga justifica l’entrada al govern (negant la voluntat de salvar els interessos socials i econòmics) per fidelitat i lleialtat a Espanya i per a no ser acusada de separatista. El govern format a partir de les eleccions del 18, dóna satisfacció als militars i als funcionaris amb unes pujades de salaris. A partir d’aquest moment, la lliga torna a Barcelona sense res a canvi es trona a concentrar en la qüestió autonòmica amb la voluntat d’assolir un Estatut d’Autonomia per a Catalunya.
Per la seva banda, la classe obrera se sent molt decebuda del lideratge portat a terme pel PSOE i la UGT. Les vagues generals i l’intent de trencar l’Espanya monàrquica no ha portat a res i la CNT se sen decebuda (sobretot la CNT catalana). Els anarquistes, en el cas català, aprenen que la via política (com és el cas del PSOE) és una via morta, i que l’apoliticisme és l’única via amb la qual es por canviar la situació que es viu. Això fa que entre la classe obrera catalana, a partir de l’any 18, les xifres d’afiliats a la CNT, augmenti de manera substancial, passant de tenir 75.000 afiliats a principis de l’any 18, tenir-ne 350.00 a finals del mateix any. La CNT es reorganitza en una nova manera de pràctica sindical: es creen els sindicats únics (agrupació d’obrers per indústries i branques de producció encara per fessin oficis diversos). Així, s’intenta portar el sindicalisme catalpa cap a un caràcter més unitari, en el qual tots els sindicats estiguin units. Això és veurà reflectit pocs mesos després amb la vaga de la Canadenca.
A principis de 1919 es convoca la vaga de la Canadenca, principal empresa de la producció elèctrica de Catalunya (vaga més potent i que generarà més tensió política).
La vaga de la Canadenca va suposar un triomf pel sindicalisme català. Els personal de la Canadenca es va afiliar a un sindicat independent i el gerent no ho va acceptar i els va rebaixar el sou. Uns dies després, un grup de treballadors es van posar en vaga en solidaritat amb els acomiadats i els seus contractes van ser rescindits de la mateixa manera. En aquest moment, la CNT va entrar en escena i va començar a recaptar diners per recolzar els vaguistes. La vaga va començar a estendre’s i Barcelona es va quedar sense electricitat. Més tard, tots els treballadors de les empreses energètiques (gas, aigua...) es van unir a la vaga, aturant Barcelona completament. La vaga va durar 44 dies i va paralitzar el 70% de la indústria de Barcelona. Salvador Seguí, El noi del sucre, va destacar per damunt de tothom perquè va ser mort a trets per pistolers de Barcelona.
Aquets segon rebrot vaguístic va anar en línia paral·lela amb les demandes de la Lliga i això farà que la Lliga acabi desistint, tenint en compte que la majoria d’obrers anarquistes catalans, rebutjarà la Lliga perquè la identificarà amb les classes dirigents.
La vaga de la Canadenca relegarà la qüestió autonòmica a un segon pla i l’obligarà a plantejar-se si primen els interessos econòmics o polítics. La reacció del poder polític va ser cedir, tot i l’intent de reprimir els treballadors en vaga mitjançant les tropes.
Durant el mes de febrer hi va haver diversos intents de negociació però no es va arribar a cap acord i el governador civil farà una militarització dels serveis, per tal de substituir els treballadors en vaga. A principis de març, el comitè de vaga va presentar un ultimàtum que no va rebre respostes positives i el resultat va ser la declaració de l’estat de guerra i les forces de l’exèrcit, juntament amb el sometent, van acabar controlant Barcelona i rodalies, a més de detenir a diversos sindicalistes.
Com a producte de la tensió dels anys anteriors, la vaga de la Canadenca i la deriva del nacionalisme, certs sectors de la CNT es van plantejar la creació de grups armats que fessin terrorisme. El terrorisme anarquista era un clàssic al segle XIX i a partir del segle XX, s’organitzarà de manera més complexa amb grups organitzats que ja no faran actes puntuals sinó que duran a terme una tàctica premeditada d’agressions. Per tant, l’acció directa es comença a portar a terme de manera molt directa a Barcelona com a resposta a la violència de l’exèrcit, el govern, la patronal, etcètera (els obrers decideixen que la seva resposta a la violència, també serà la violència). A partir de 1920, es comencen a crear els primers grups anarcosindicalistes d’acció directa: Los Solidarios liderats per Joan Garcia Oliver i El Crisol format per Bonaventura Durruti i Francisco Acaso entre d’altres. Aquests grups s’armaran i s’enfrontaran de manera directa als pistolers pagats per la patronal. Aquets grups són el preludi de la FAI. Això crea una certa discussió interna dins la CNT, ja que no tots estan d’acord amb la utilització de l’acció directa. Aquests sectors es mantindran al marge de la resta de sindicats, però quan esclati el cop d’estat de Primo de Rivera seran els que lideraran la resposta de a classe obrera. Són resposta de grups pistolers finançats per la patronal: la patronal no se sent prou defensada pel govern i l’exèrcit i es dedica a matar a mercenaris. Es creen els Sindicats Lliures integrades per persones que, a sou, es dediquen a assassinar per encàrrec a qui li demanen. Aquests sectors inicien una guerra d’atac i contraatac a Barcelona i situa la ciutat comtal en un clima de violència constant al carrer. Això, provoca l’empresonament de milers d’integrants de la CNT i el nomenament de nous càrrecs com Martínez Anido (governador civil de Barcelona). Se suma un clima de terrorisme obrer contra terrorisme patronal, lligat a un clima de crisi econòmica posterior al final de la 1GM. A tot això, se suma la manca de feina.
A tot aquest clima de tensió social s’unirà la crisi per la Guerra del Marroc i els desastres de l’exercit espanyol a l’Annual, i tot plegat conduirà al cop d’Estat del general Primo de Rivera a Barcelona. Primo de Rivera va portar a terme una política molt més restrictiva (propera al feixisme italià) que aquella que havia promès amb l’objectiu de mantenir les masses al seu costat. Primo de Rivera, quant a política laboral, crearà figures que milloraran les condicions de vida dels obrers, va refermar les conquestes laborals de l’any 17, 18 i 19, va crear comitès paritaris per solucionar els conflictes laborals entre els obrers i la Patronal i això crearà una certa contrarietat entre els industrials i la Patronal. Aquest mesures s’acompanyaran d’uns plans d’obres públiques gegantines que donaran lloc a l’augment de llocs de treball. Aquests plans de Primo de Rivera van eliminar quasi completament l’atur. L’Estat, però, va deixar d’intervenir en economia i això va donar lloc a conflictes entre el govern i els grans propietaris industrials. Del 23 al 30, es pacifiquen tots els conflictes espanyols (per la via de la violència i per la via de millores laborals del règim dictatorial), però es mantenen els grups antimonàrquics que estan en contra de la dictadura. Cap a l’any 29 i 30, amb l’objectiu de fer caure la dictadura i la monarquia, hi ha intents de cop d’Estat per part de sectors republicans i d’esquerra. A partir d’aleshores, l’oposició republicana comença a panificat complots en convivència amb un part de l’exèrcit espanyol per proclamar la república. Aquest és el punt de partida de la creació de la II República espanyola, l’abril del 31.
El gener de 1930, Primo de Rivera dimiteix com a dictador i s’inicia el període previ a la instauració de la II República, dirigida principalment per militars com Berenguer o Almirall Aznar, que intenten recuperar la conjuntura prèvia al cop d’Estat. Però la realitat és que van portar l’Estat cap a la República.
L’agost de l’any 30, la majoria de partits de l’oposició signen el pacte de Sant Sebastià en el qual estableixen un pla de sublevació en contra de la monarquia, i a favor de la proclamació de la República, i estableixen un calendari per convocar eleccions quan es proclami la República i així, redactar una Constitució. Catalunya reclamarà la redacció d’un Estatut d’Autonomia, i l’oposició, veient que necessita l’ajuda catalana, els hi fa la concessió. A partir d’aleshores es re configura el mapa de forces catalanes.
Berenguer, el general que dirigeix aquest procés, creu que la millor manera de tornar al cicle parlamentari és convocar eleccions (començant per les municipals, el 12 d’abril del 31, primer cop després dels 8 anys de dictadura). En aquest context, la gran força catalanista que era la Lliga està totalment desorganitzada i tot i els intents de salvar la monarquia, ja no estan preparats per un sistema democràtic real (un estat on les masses siguin les que decideixin). Tot i els intents de salvar la Lliga per part de represneats com Cambó, ningú acceptarà el nou sistema de masses, ja que ca d’ells és un polític capaç d’aconseguir milers de vots i mantenir-se al poder. Per això, busquen el retorn als moments anteriors de la dictadura.
Per la seva banda, la gran figura del Nacionalisme d’esquerres catalanes, Francesc Macià, funda el març del 31, la primera gran força nacionalista d’esquerres de Catalunya: Esquerra Republicana de Catalunya, que es forma nom una fusió de totes les institucions catalanistes i nacionalistes, i que integra nuclis obreristes i catalanistes de tots els municipis. El seu caràcter heterogeni fa que busqui recolzament des del centre-esquerra fins l’extrema-esquerra, fet que fa que la seva base social sigui gegant. ERC aconsegueix la victòria a totes les províncies i principals ciutats catalanes, de la mateixa manera que les forces republicanes guanyen en les principals ciutats de tot l’estat. Després d’aquesta victòria a les gran capitals, els líders republicans consideren que aquest recolzament urbà s’ha de traduir en una caiguda de la monarquia, ja que identifiquen la base social republicana amb el rebuig nacional cap el rei Alfons XIII. Així, es forma un govern provisional republicà que amenaça als líders monàrquics de Madrid amb detenir-los. Així, el dia 14 d’abril del 31 es proclama a les principals ciutats espanyoles, al II República. A Barcelona, Francesc Macià proclama la República Catalana dins de la Federación de Repúblicas Ibéricas. Aquest cop d’estat social basat en una victòria electoral a les municipals, provoca un canvi de règim a Espanya. El 14 d’abril del 31, Espanya és republicana. Macià, amb la seva proclamació de república sobirana federal, se salta tota la planificació autonomista signada l’estiu del 30, aconseguint pressionar els partits centrals del govern.
Això farà que durant la II República, Catalunya sigui l‘únic territori autònom del règim republicà espanyol i, per tant, totes les tensions polítiques no es repartien a parts iguals entre tots els territoris, sinó que se situaran en el focus entre Barcelona i Madrid.
...