Dret internacional public (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Dret Internacional Públic
Profesor J.B.
Año del apunte 2014
Páginas 76
Fecha de subida 20/03/2015
Descargas 29
Subido por

Vista previa del texto

I. NOCIÓ I EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL DRET  INTERNACIONAL  TEMA 1: SOCIETAT INTERNACIONAL I EL DRET INTERNACIONAL  1.1. El dret internacional públic com ordenament jurídic de la societat internacional  Societat  internacional:  esta  confeccionada  per  una  sèrie  d’actors  internacionals  que  son  aquells  els  que  tenen una participació a les relacions internacionals i poden exposar les seves intencions internacionals. Hi  ha de dos tipus: els subjectes de dret internacional i les anomenades forces transnacionals.   Son  subjectes  de  dret  internacional  aquells  que  tenen  personalitat  jurídica  que  els  hi  atorga  el  dret  internacional  públic.  Hi  ha  dos  importants:  l’estat  i  juntament,  amb  l’estat  estan  les  organitzacions  internacionals (OMS, OTAN).   Les forces transnacionals son associacions de persones, on els objectius dels quals son transnacionals. Tenen  una  importància  destacant  les  ONG  internacionals  (ex:  Green  Peace)  i  les  empreses  multinacionals  (Inversions estrangeres) aquestes pressionen als estats.   Les  relacions  internacionals,  com  hem  dit,  les  regula  el  dret  internacional  públic,  però  també  el  dret  dels  Estats. Els Estats poden crear normatives que s’apliquen fora del seu territori, fora de les seves fronteres.  Per exemple, EUA te una normativa que prohibeix comerciar amb Cuba. A Espanya, la LO del PJ en l’article  23.4 hi ha una sèrie de delictes que poden ser perseguits per tribunal espanyol  fora del territori.    També  el  dret  internacional  es  pot  regular  segons  el  dret  transnacional  que  es  creat  per  empreses  multinacionals, associacions privades. Solen ser regles per regular el comerç entre elles. El dret internacional  esportiu es creat també per  ens privats.  Els estats a vegades prefereixen crear normes sense passar per el dret internacional públic, per exemple el  G‐20. També es poden crear acords entre estats que no tenen perquè ser DIP, son acords polítics. Això ho  fan perquè no els interessa estar obligats per el DIP. A demés per poder fer DIP, els corts han d’estar d’acord  en alguns àmbits, en els acords politics o en les associacions (G‐20) no es necessari.   El Tribunal Internacional de Justícia es el tribunal que aplica les normatives internacionals per tal de garantir‐ les.     1.2. La noció del Dret internacional públic  La  manera  en  que  es  crea  el  dret  internacional  públic  es  molt  diferent  al  dret  espanyol  o  qualsevol  dret  intern. Els drets interns hi ha una jerarquia normativa (CE, lleis, reglaments), en dret internacional no hi ha  aquestes estructures.   Dret  internacional  públic:  es  un  conjunt  de  normes  jurídiques,  no  es  un  sistema  jurídic  (no  son  lleis).  Essencialment, regula relacions entre subjectes de dret internacional i també el crea els subjectes de dret  internacional  (amb  una  petita  excepció).  Això  significa  que  els  estats  si  no  estan  d’acord  amb  un  tractat  internacional  poden  no  donar  el  seu  consentiment.  Això  provoca  que  no  fan  normes  molt  exigents,  son  normes  de  mínims,  i  les  conseqüències  jurídiques  de  incomplir  la  norma  son  molt  més  lights  que  les  conseqüències que hi hauria en l’àmbit intern d’un país concret.   El  DIP  te  tres  finalitats:  mantenir  el  sistema  d’estats,  mantenir  la  vigència  d’estat  capitalista  i  atendre  els  interessos de la humanitat.   1.3. Evolució historica de la Societat internacional  La idea de sistema d’estats de DIP sorgeix al segle XVII (simbòlicament 1648, pau de westfalia).   Com arribem a aquet model? Existeixen societats políticament organitzades relacionades entre elles des de  fa molt de temps. Entre ells firmaven acords per mantenir la pau desprès d’una guerra, existia la diplomàcia,  entre les polis greges sorgeix d’arbitratge.   El  Ius  Gentium  dels  romans,  en  la  edat  mitjana  es  el  dret  aplicable  entre  les  relacions  de  entre  tots  els  regnes. Els regnes europeus cristians estan sotmesos al emperador i al papa i hi ha una forta relació entre els  nobles y els senyors feudals; però al segle XVII es trenca el lligam amb la església i es consolida la idea de  Estat.  Quan es fa la pau de Westfalia, els estats que es formen no hi ha un mes important que els altres, son tots  iguals, hi ha una igualtat sobirana = tots els Estats son iguals davant la llei. A cada estat se li dona una sèrie  de competències 1 .  La idea de diplomàcia surt al segle XVII com algo que s’ha de preservar.  La majoria del dret internacional fins el segle XIX no està escrit, son costums.   La  societat  internacional  que  s’aplica  aquet  nou  dret  es  europea.  Fins  el  segle  XIX  no  deixa  de  ser  eurocentrica.   La relació que s’aplica en els estats de XVII es de coordinació.   A  partir  del  segle  XIX  hi  ha  una  sèrie  de  canvis,  arrel  de  la  revolució  francesa  i  la  creació  de  nous  estats  (Bèlgica). I finalment, els estats que van vèncer a Napoleó van fer un tractat per assegurar la pau a partir de  la  santa  aliança.  Aquets  estats  eren  Rússia  i  dos  potencies  més.  Mes  tard  s’afegeix  Anglaterra  i  es  crea  el  concert europeu.   Un altre factor de canvi social es la independència de les colònies espanyoles i es comença a fer important  Amèrica desprès de la primera guerra mundial, es comenta a trencar el eurocentrisme.   L’expansionisme del capitalisme fa que els estats es preocupin per el transport i les comunicacions. Es crea  la  comissió  fluvial  del  Rin  i  del  Danubi.  Per  les  comunicacions  es  crea  la  unió  costal  universal  i  la  unió  telegràfica  internacional.  La  primera  servia  per  cooperar  un  sistema  universal  de  correus  i  la  segona  per  facilitar les xarxes telegràfiques internacionals.   La guerra no estava prohibida com justificació de manteniment del Estat. Al 1864 es crea el primer tractat  sobre  aquesta  matèria:  el  dret  internacional  humanitari,  que  son  regles  de  protecció  de  les  víctimes  dels  conflictes armats. Es prohibeix rematar als ferits al camp de batalla.   Es convoquen dos conferencies a La Haia (1899/1909) per cercar solucions a les diferencies del estats per tal  de no arribar a la guerra. No es prohibeix l’ús de la força però es posen medis i mètodes sobre com usar la  força. El contingut d’aquet tractat no esta escrit, es a dir, no son normes jurídiques, son usos de guerra. Es  prohibeix l’ús de la força per cobrar deutes.   A principis del segle XX fins el 1945 es creen les primeres organitzacions internacionals que s’assemblen a les  actuals: societat de nacions i organització internacional del treball.   Al 1928 un tractat internacional preveu que els estats renunciïn al us de la força, però no va servir de massa.                                                            1 En DIP, competència = sobirania  1885  hi  ha  l’acte  de  Berlín,  es  pacte  els  drets  com  a  potencies  colonitzadores  a  Àfrica.  No  es  prohibeix  el  treball forçós.   Tota  aquesta  època  es  diu  dret  internacional  clàssic.  Però  en  1945  hi  ha  un  canvi  de  perspectiva  com  a  conseqüència de la segona guerra mundial.   El  disseny  del  nou  model  d’estats  es  imposat  per  els  guanyadors  de  la  guerra.  En  les  nacions  unides  estan els 5 estats guanyadors amb dret a vet.   Hi ha un pacte entre els estats soviètics i els capitalistes durant la guerra freda.  Com  a  conseqüència  de  la  2º  guerra  mundial  sorgeix  un  gran  interès  per  la  humanitat  y  es  fa  una  humanització del dret.   Des del punt de vista jurídic cal tenir en compte: el pes que adquireix el tractat internacional com a font, es a  dir, escrit; això dona seguretat jurídica. I també el principi d’igualtat sobirana, hi ha relacions de cooperació i  coordinació. Per últim, el DI modern, es un dret que ha intentat reforçar els mecanismes institucionalitzats.      TEMA 2: LA SOCIETAT INTERNACIONAL I EL DRET INTERNACIONAL CONTEMPORANI  2.1. Característiques de la SI i el DIP contemporani  En el conjunt de normes hi ha normes primàries y normes secundaries. Les normes primàries son normes de  comportament y les normes secundaries hi ha de tres tipus:   Normes sobre la identificació de les normes (criteris de validesa de les normes).   Normes per resoldre conflictes normatius  Normes d’adjudicació   Aquestes normes no són escrites, no hi ha un codi. Algunes si que són escrites però no tot el seu contingut, i  les menys escrites son les normes secundàries sobre conflictes normatius.   El  contingut  del  dret  internacional  públic  es  sobre  els  interessos  de  la  humanitat,  es  a  dir,  un  dret  fonamental:  drets  humans,  medi  ambient,  patrimoni  comú  de  la  humanitat  (espais  de  la  terra  que  si  s’exploten ha de ser en benefici de la humanitat, no sol un país = ex. fons marins) i cooperació per millorar la  situació econòmica.   Els interessos de la humanitat es gestionen a partir de relacions de cooperació.    La primera finalitat i la bàsica del DIP es preservar el sistema d’estats. Això significa que fomenta relacions  internacionals  de  coordinació.  Vol  dir  que  si  cada  un  dels  estats  és  sobirà  amb  els  seus  propis  interessos  particulars, el DIP s’encarrega d’evitar que hi hagi conflictes. Exemple: garanteix que els estats no envaeixin  el territori dels altres estats.  Mantenir la pau a partir de la política de relacions d’integració i un Consell  de seguretat.   El DIP garanteix el model de producció predominant, que correspon al capitalisme des de la segona guerra  mundial.  Van  haver  una  sèrie  d’estats  que  van  qüestionar  aquet  model  capitalista:  estats  soviètics,  però  aquets van acceptar les politiques normatives capitalistes. En general, el DIP te un poder bastant limitat en  l’àmbit  econòmic,  no  regula  aspectes  de  la  producció  o  dels  intercanvis,  nomes  dona  estabilitat  a  partir  d’unes institucions i fomenta el lliure comerç  dona estabilitat econòmica. Hi ha relacions de cooperació  entre  els  estats  per  poder  gestionar  certs  assumptes.  En  aquet  àmbit,  no  se  li  pot  imposar  a  cap  estat  a  cooperar en alguna matèria si no vol implicar‐se i acceptar les decisions d’aquet mecanisme de decisió.   En l’àmbit econòmic també hi ha relacions d’integració, els estats cedeixen sobirania.  La societat actual es universal, pràcticament totes les persones estan en territoris que son Estats i els Estats  que no ho son, no ho son perquè els Estats no ho han volgut, com l’Antartida.   Els  Estats  son  realitats  heterogènies,  tots  els  Estats  son  iguals  davant  del  dret,  però  materialment  son  diferents:  tenen  unes  competències  econòmiques  i  militars  diferents.  I  cada  estat  te  els  seus  propis  interessos.   També es una societat molt complexa.   Els Estats marquen la agenda mundial.   Hi ha una descentralització política, no hi ha una autoritat mundial, cada Estat té poder. Els estats son el que  creen el dret.  Es una societat internacional interdependent, es necessària la integració i la cooperació perquè un estat per  si sol es incapaç de gestionar tots els seus interessos.   Tot  hi  que  s’ha  millorat,  es  una  societat  poc  integrada,  no  se  sap  quins  son  els  interessos  generals  de  la  societat, la idea de solidaritat esta poc desenvolupada.   Des de la segona guerra mundial fins ara, les societats s’han anat dividint: escissions. Dues escissions son:  Est/Oest  que  es  va  donar  en  el  1989  durant  la  caiguda  del  mur  de  Berlín.  I  l’altre  es  la  de  Nord/Sur  que  reflexa el desenvolupament econòmic del nord i la dependència dels del sur. Això es reflexa en el procés de  descolonització que es creen estats a Àsia.   Han hagut una sèrie de factors que han anat dinamitzant la societat:  Un  factor  important  ha  estat  la  tecnologia  que  ha  permès  la  xarxa  d’Internet  i  la  comunicació  que  ha  provocat una globalització. La ciència i la tecnologia te efectes negatius i positius: nuclear (armes /  energia), medicaments (salut / tortura).   Un altre factor de canvi ha estat el Dret Internacional en matèria de Drets humans perquè creen límits  en els Estats de com poden tractar a les persones.   Un altre factor dinàmic es la creació d’organitzacions internacionals, es el primer cop que els Estats es  posen  d’acord  per  gestionar  una  cosa  en  concret,  cooperen  entre  ells.  Durant  aquet  període  s’ha  creat la Societat de Nacions que tenia un mecanisme de seguretat col∙lectiva. Dins aquesta Societat,  fan  el  treball  de  codificació,  es  a  dir,  fan  servir  el  dret  internacional  com  a  seguretat  jurídica  codificant‐lo.  Això  no  va  tenir  molt  d’èxit.  També  en  la  Societat  de  Nacions  es  va  plantejar  un  problema:  que  fem  amb  les  colònies  dels  perdedors  i  que  fem  amb  l’imperi  Duma?  Es  crea  el  sistema de Mandats: els territoris del imperi Otomà i les colònies alemanyes es posen sota el règim i  administració  dels  Estats  guanyadors.  Finalment,  es  fa  el  Tractat  de  Versalles  i  la  OIT  (amb  una  votació tripartida: 2 del Govern, 1 empresarial, 1 patronal).   El fet de que es creïn organitzacions internacionals vol dir que el dret s’institucionalitza.    2.2. La aparició de la organitzacions internacionals com a factor d’institucionalització  Que es una organització internacional?:  Una associació voluntària d’estats   Creada conforme el dret internacional públic   Amb òrgans permanents  Amb una finalitat concreta  Amb una voluntat jurídica autònoma dels Estats membres o socis.   La existència d’aquestes organitzacions fa institucionalitzar la gestió del dret internacional. Però també hi ha  organitzacions  internacionals  que  son  regionals  o  subregional.  Això  ens  porta  a  pensar  que  les  Organitzacions internacionals també serveixen simplement per agrupar un grup d’Estats.   El problema que es pot plantejar es que un Estat pertanyi a dues organitzacions internacionals que legislen  sobre la mateixa matèria però de forma diferent. Existeixen solucions a aquets problemes però no son molt  clares.      2.3. L’Organització de les Nacions Unides  La  Organització  de  les  Nacions  Unides  va  ser  creada  per  els  guanyadors  de  la  2GM  però  poc  a  poc  s’ha  globalitzat. Hi havia un llistat d’Estats enemics que no podien formar part de la Organització, un d’ells va ser  Espanya que li va costat un aïllament econòmic important.   El  projecte  de  creació  de  la  ONU  es  plasma  en  el  tractat  internacional  que  crea  la  ONU:  la  Carta  de  les  Nacions Unides. Va entrar en vigor al 1945 i es va negociar a la conferencia de Sant Francisco però la ONU ja  es va començar a parlar durant la guerra, any 1941.    1942:  Declaració  de  les  Nacions  Unides  es  plasmen  els  principis  de  la  nova  Societat  internacional:  prohibició  de  l’ús  de  la  força  i  qualsevol  adquisició  de  territori  amb  aquet  us,  la  idea  de  crea  institucions i normes per facilitar la cooperació econòmica i garantir la llibertat dels mars.    1943:  Declaració  de  Moscou.  Es  decideix  crear  una  organització  internacional  per  aplicar  aquets  principis  i  també  es  decideix  que  es  jutjarà  als  oficials  i  als  càrregs  del  govern  alemanys  per  les  atrocitats fetes a la guerra: camps de concentració.    Febrer  1945:  Conferència  de  Ialta.  Només  es  van  reunir  3  persones  i  es  fa  a  repartició  d’Europa.  També es decideix com serà el Consell de Seguretat de les Nacions Unides i el principal punt es que  hi ha 5 membres permanents que tenen dret a vet.   La  Carta  de  les  Nacions  Unides  no  deixa  de  ser  un  tractat  internacional  però  es  entès  com  una  mena  de  Constitució mundial.   Els  tractats  internacionals  nomes  son  obligatoris  als  Estats  que  prestin  el  seu  consentiment.  Només  es  obligatori en matèria de manteniment de la pau, afirmat en la Carta de les Nacions Unides. Tal Carta es molt  difícil de reformar, més que qualsevol altre i per qualsevol revisió o reforma cal tenir el vot afirmatiu dels 5  membres  permanents.  També  gestiona  el  manteniment  de  la  pau,  crea  un  mecanisme  per  poder  donar  respostes  a  situacions  que  posin  en  perill  la  pau.  I  per  últim,  la  Carta  conté  principis  estructurals  de  dret  institucional, son principis bàsics del dret internacional i de les societats internacionals.   Hi ha dos tipus de membres en les Nacions Unides:  Membres originaris: aquells que van participar en la conferencia de Sant Francisco més aquells que van  firmar la Declaració de les Nacions Unides de 1942. Es un total de 51 Estats.   Membres admesos: son la resta d’Estats que pertanyen a 142 Estats. En total 193.   Per poder formar part cal:  o Ser un Estats, però en el 1945 hi havia membres originaris que no ho eren com la Unió Soviètica.   o Amant de la pau.  o Que l’Estat faci una sol∙licitud d’admissió.   o Que l’Estat es comprometi a complir les obligacions de la Carta de les Nacions Unides.  o Que la ONU consideri que l’Estat esta disposat a complir les obligacions de la Carta.   Qui decideix l’admissió? L’assemblea General de les Nacions Unides amb un vot afirmatiu dels 2/3 i  una  recomanació  favorable  del  Consell  de  Seguretat.  Qualsevol  dels  5  membres  permanents  pot  vetar la recomanació favorable.   No esta prevista la retirada de cap membre. En la practica s’ha donat amb Indonèsia que es va retirar durant  uns  anys,  segons  aquesta  practica    es  pot  dir  que  s’ha  de  fer  la  sol∙licitud  amb  12  mesos  vista  i  seguint  paguen la cuota mensual.  La expulsió si que esta plantejada i es donaria si un Estat viola la Carta.   Els òrgans principals de la ONU:  o Assemblea General de les Nacions Unides: es l’òrgan plenari, estan representats tots els membres.  Cada Estat pot tenir fins a 5 representats però nomes un únic vot. Cada vot es igualitari a tots els  Estats.  La  principal  competència  és  deliberar  qualsevol  tema  d’interès  de  la  ONU:  qüestions  politiques,  socials,  culturals...,  amb  un  límit:  matèria  en  el  manteniment  de  la  pau.  L’assemblea  general tria els membres electes d’altres òrgans de la ONU. Tot tractat negociat per la ONU dona la  resolució en la Assemblea General, però això no vol dir que s’apliqui a tots els estats, només qui el  firmi.   Te òrgans subsidiaris que l’ajuden: son les comissions. Des del 2006 esta el consell de Drets Humans  que el formen 46 Estats.   Es reuneix u cop a l’any en el període de setembre a desembre.   o Consell de Seguretat: esta format per 15 membres: 10 triats per l’assemblea General i 5 membres  permanents:  EUA,  Rússia,  Xina,  Regne  Unit,  França.  Aquets  10  duran  2  anys  en  el  seu  mandat.  L’escolliment és geogràfic: 5 Estats d’Àsia o Africà, 2 d’America llatina, 2 Europa central o est i 1 de  la resta.   La competència bàsica es el manteniment de la pau, competències de seguretat col∙lectiva. Té dos  tipus  de  competències  dins  d’aquet  marge:  les  del  Capítol  VI‐VII  de  la  Carta.  El  sisè  li  dona  competències  per  actuar  en  cas  de  controvèrsies  d’entre  dos  estats.  Aquestes  decisions  no  son  vinculants,  son  propostes.  El  capítol  setè  tracta  de  situacions  de  perill  per  la  pau  i  seguretat  internacional.  En  aquet  àmbit,  les  decisions  son  vinculants  tant  per  els  Estats  membres  de  les  Nacions Unides com per els no membres.   Decideix si un Estat pot ser membre de la ONU o no (recomanació).   o Secretari General de les Nacions Unides: es el que signa els contractes i administra el pressupost de  la administració. També fa que tots els treballs de  la ONU estiguin organitzats. També té  funcions  polítiques: pot participar en negociacions, participació en solucions de problemes,...   El candidat per ser el cap necessita el vot afirmatiu de tots els 5 membres permanents.   o o Consell  econòmic  y  social:  format  per  54  estats  electes  per  la  Assemblea  General.  Hi  ha  un  repartiment geogràfic d’escons. La funció es la cooperació econòmica, social y cultural.    Hi  ha  comissions  econòmiques  regionals  que  estudien  els  problemes  d’aquella  regió.  Sorgeixen problemes de tractats.    També esta la Comissió sobre la Condició Jurídica de la Dona.   Hi ha altres organitzacions que tenen personalitat jurídica pròpia que tenen un acord de vinculació  entre  la  ONU  i  les  altres  organitzacions.  Aquestes  organitzacions  internacionals  que  tenen  una  vinculació jurídica amb la ONU es denominen organismes especialitzats. D’aquets organismes hi ha  17: OIT, OMS, FAO, OMM,FMI, BM, UNESCO...   o Cort  Internacional  de  Justícia:  Esta  format  per  15  jutges  que  es  trien  per  l’Assemblea  amb  recomanació del Consell. Hi ha el requisit de que tenen que representar les diferents cultures.   Te quatre competències:    Decidir sobre la seves pròpies competències   La competència contenciosa es per resoldre problemes entre Estats. Només pot arribar  a un litigi a aquet tribunal si prèviament els Estats no han acceptat l’acord del tribunal i  llavors es declara incompetent.   La competència consultiva: nomes pot fer una consulta els tres òrgans principals o bé els  organismes especialitzats sota el vist y plau del Consell, i reben una resposta. Això no es  vinculant, no te valor jurídic, tot i així, son opinions de 15 jutges de prestigi i això fa que  tingui un pes important.  Ex: Al 2004 es va declarar per la legalitat del mur que es construïa a Israel amb frontera  amb Palestina.    o   La  competència  per  decidir  en  segona  instancia  sobre  decisions  jurisdiccionals  o  semijurisdiccionals  sobre  altres  organitzacions  internacionals,  amb  un  requisit:  que  aquestes decisions estiguin es basin amb el propi tractat constitutiu.   Consell  Administració  fiduciària:  és  un  òrgan  que  existeix  nominalment  però  que  ni  es  reuneix  ni  exerceix  cap  competència  perquè  s’ha  esgotat.  Era  un  òrgan  que  s’encarregava  de  la  seva  pròpia  gestió , no pot fer el que vulgui, aquet òrgan era l’encarregat de controlar l’administració fiduciària.  No hi ha actualment cap territori sota administració fiduciària per això no existeix des de 1996.   TEMA 3: PRINCIPIS BÀSICS DEL DRET INTERNACIONAL CONTEMPORANI  3.1. Proposits de l’ONU  Els propòsits de la Carta de la ONU ens defineixen els objectius de la ONU i les seves funcions. Els propòsits  de la ONU està al article 1.   1. El primer es el manteniment de la pau i que per mantenir la pau hi ha un mecanisme conjuntural,  això bàsicament es competència del Consell. Els següents dos paràgrafs diu la competència de crear  les condicions estructurals que assegurin la pau.   2. Foment de les relacions d’amistat entre els estats sota el principi d’igualtat i lliure determinació dels  pobles. La idea que diu la ONU es que el que s’ha de fer es fomentar les relacions entre els estats  per  solucionar  problemes  entre  ells  des  de  la  perspectiva  democràtica.  L’òrgan  on  estan  representats  tots  els  estats  tenen  un  vot.  A  mes  es  duen  a  terme  politiques  de  no  intervenció  en  assumptes de dins del Estats.  3. Engegar la cooperació internacional per la solució dels problemes socials, econòmics i humanitaris  del món. Davant de tal objectiu queda clar que el poder residia essencialment en la ecosoc. Per un  altre  lloc  dins  la  mateixa  finalitat  a  destacar  es  el  compromís  de  la  ONU  per  al  que  respecta  la  promoció de drets humans. En el seu moment es va proposar la idea de que es crees una carta de  drets  humans  juntament  amb  la  carta  de  nacions  unides,  lo  que  va  fracassar  però  en  un  futur  va  donar lloc a declaracions universals.  4. El quart propòsit es purament institucional, la ONU s’ofereix com a fòrum d’harmonització de totes  les polítiques respecte els altres propòsits.     3.2. Els principis de la CNU  Els  principis  de  la  carta  son  inicialment  pautes  de  conducta  per  els  estats  membres  de  la  organització  i  també per la pròpia organització. Això esta al article 2 i es complementa amb la resolució 2625 (XXV) del 24  d’octubre de 1970. El complement es important perquè molts estats procedents de la descolonització estan  en  desacord  del  article  2  perquè  no  hi  van  participar.  D’aquesta  manera  la  resolució  te  un  doble  joc:  actualitzar l’article dos i afegir algun article més necessari 25 anys després.   Aquets principis no només son els principis de la ONU, sinó que son els principis estructurals que regeixen  l’ordre mundial.   La resolució no va actualitzar els paràgraf del 5 al 7 del article 2 (privatius de la CNU), els altres son comuns.  A demés hi ha principis de la resolució que no estan a la carta i es diuen articles privatius.     3.3. Els principis de l’ONU com principis estructurals o constitucionals de la SI  Privatius Carta Nacions Unides:  o Assistència: Els estats de la ONU estan obligats a cooperar quan aquesta pren una decisió i els Estats  san d’abstenir a cooperar amb l’estat que te mesures coercitives.   o Autoritat: les decisions del Consell son obligatòries tan per els membres com no membres.  o Excepció  de  la  jurisdicció  interna  dels  Estats:  la  ONU  s’hauria  d’abstenir  de  tractar  assumptes  que  son de la jurisdicció interna dels estats.  Comuns:  o Tots  els  estats  son  iguals  davant  del  dret.  Però  per  exemple  els  5  membres  permanents  tenen  un  tracte  preferent.  I  també  els  estats  menys  desenvolupats  també  tenen  un  tracte  preferent:  una  discriminació positiva.  o Principi  de  bona  fe  en  relacions  internacionals:  vol  dir  que  els  estats  davant  altres  estats  han  d’actuar de bona fe amb el sentit de que quan fan un comportament ha de respondre realment a la  seva  voluntat.  El  comportament  d’un  Estat  pot  generar  conseqüències  jurídiques  pel  principi  de  bona  fe.  Ex:  França  promet  no  fer  practiques  atmosfèriques  amb  bombes  nuclears,  això  el  compromet, no sen pot desdir.   o Principi d’arranjament pacífic de controvèrsies: en l’actualitat els estats tenen la obligació jurídica de  resoldre pacíficament les seves controvèrsies, esta prohibit l’ús de la força.  o Principi de la prohibició de la amenaça o us de la força. Això te alguna excepció.  Privatius de la Resolució 2625:  o Principi de cooperació pacífica: els estats tenen la obligació de entre ells cooperar per resoldre els  problemes de la humanitat. Es una obligació de comportament, l’estat ha d’examinar amb bona fer  les propostes que se li facin i acceptar les que l’interessin. No se li obliga, tot hi així, un Estat que no  acceptes cap compromís de cooperació estaria incomplint el principi.   o Principi de no intervenció: un estat no pot intentar mitjançant la coacció condicionar les decisions  politiques i econòmiques d’un altre estat.   o Principi de la lliure determinació dels pobles: esta clar quin es el mínim però no s’ha sap fins quin  rang  es  pot  aplicar.  Sorgeix  després  de  la  2GM  en  un  pla  on  hi  ha  colònies  estatals  i  règims  d’administració  fiduciària.  Llavors,  la  qüestió  que  es  planteja  la  ONU  es  que  fer  amb  aquets  territoris,  es  a  dir,  mantenir  la  colonització  o  no.  S’entén  que  aquets  pobles  tenen  lliure  determinació, ONU dona arguments a resolucions (1514 i 1541). S’entenen com a pobles els que son  territoris  no  autònoms,  es  a  dir,  territori  que  esta  sota  l’administració  d’un  estat  però  no  que  geogràficament esta separat del seu estat i es diferenciable per raons ètniques i culturals.   Per lliure determinació s’ha d’entendre 3 opinions:  1. Crear un estat independent  2. Integrar‐se en un estat colonial o administratiu  3. Mantenir  la  relació  d’estat  lliure  associat,  es  a  dir,  associar‐se  amb  un  estat  per  mantenir  certs elements de sobirania.   I en els estats que ja estan constituïts per el principi de lliure determinació s’aplicarà el fet que no hi  ha dret de cessació.   Sota el principi de Uti Possidetis vol dir que les administracions creades per les potencies colonials  serien els nous pobles independitzats. Només s’ha pogut independitzar Etiòpia.   La tercera manera d’interpretar la lliure determinació es el pacte internacional de dret civils i politics  i  el  PIDESC.  Diuen  que  tots  els  pobles  tenen  el  dret  a  la  lliure  determinació,  prèviament  als  drets  humans. I també que tot poble seria grup humà que tenen cultura diferenciada al territori on està.   Hi ha una tesi sobre la lliure determinació com a instrument pal∙liatiu: dins d’un estat sempre hi ha  unes  minories,  aquets  grups  no  tenen  un  dret  de  lliure  determinació  extern  però  si  de  manera  interna, que els hi reconegui un autoreconeixement. Si es donen unes circumstancies: que el grup se  li privi dels seus drets diferenciats, el poble podria ser reconegut de manera externa.   o Principi de respecte de la dignitat humana: concepte de dignitat humana més restringit que l’article  10.1  de  la  CE.  Dignitat  en  el  punt  de  prohibir  tot  el  que  es  va  a  dur  a  terme  durant  l’època  de  la  2GM: evitar genocidis, crims de guerra,...  o Principi  de  la  amenaça  i  ús  de  la  força:  es  fa  referència  a  la  Carta  de  les  Nacions  Unides,  a  la  Resolució 2625 i principis de DIP i sentencies del tribunal de justícia.   Ús de la força: un dels primers problemes plantejats en inici, era definir que era us de la força, i es va  dir que era igual al us de la força armada. Qualsevol tipus de coacció econòmica no es ús de la força  en aquet sentit, sinó intervenir en algo que no li pertany al país que ho fa.   Fins  1907  no  es  va  dir  que  es  prohibís  us  de  la  força,  això  va  ser  a  una  reunió  de  la  Haia  que  va  prohibir us de la força per cobrar deutes d’estat.   Us de la força es la última ràtio havent fet prèviament coses amb bona fe.  El tractat internacional 1928 es planteja que es prohibeix us de la força: Briand‐kellog. El nou ordre  mundial te que afirmar que aquet principi no te que formar part de la primera opció per solucionar  els problemes entre països.   Que vol dir us de la força armada? Vol dir utilització de material bèl∙lic per anar en contra d’un altre  estat.  En  la resolució 2625 es diu que  hi ha  una extensió del  concepte de el que es  us de la força  armada: amb això es creen la resolució A6 i la 3314. En això s’intenta definir el concepte de agressió  entre estats: s’entén que no nomes implica l’ús massiu de les forces armades d’un estat a un altre,  sinó  també  els  bombardeigs  aeris  o  navals,  es  a  dir,  no  nomes  forces  armades  terrestres;  i  també  forces  armades  de  caràcter  indirecte.  Per  exemple  de  indirecte:  creació  i  ajut  significatiu  que  son  operatius a un altre estat, es a dir, finançar a un estat que vol atacar a un altre estat.   Ús de la força/intervenció  es molt difícil de delimitar però una manera es: si l’estat ajuda el grup  guerriller a l’altre estat i  té un control  efectiu de la  seva activitat, és us de la força. I enviar grups  guerrillers per atacar l’altre estat.   Hi ha casos en que no succeeixi entre estats (Al Qaeda – USA), sinó en la mateixa nació i la definició  d’agressió nomes comporta entre estats. Amb això es podria: redefinir i s’ha dit que en la mateixa  nació també s’ha extés l’ús de la força. Aquesta perspectiva te el problema: si un estat permet que  dins  del  seu  territori  existeixin  bases  d’un  grup  terrorista  que  ataca  a  un  altre  estat,  seria  responsable dels actes que faci el grup terrorista.   Partin d’aquet concepte, arribem a la segona qüestió: hi ha excepcions en que es pot us de la força.  Els Estats en un atac armat d’un estat contra ell pot legítima defensa. Això es pot quan ja hi ha l’atac  produït o un atac imminent. Un atac imminent es diferent que la legitima defensa preventiva, s’ha  de valorar el que ha fet l’estat. Per exemple: Irak va ser atacat perquè tenia armes químiques i per si  les utilitzava en el futur.   La  Cort  Internacional  de  Justícia  diu  que  no  tots  els  usos  de  la  força  son  suficients  per  exercir  la  legitima  defensa,  es  necessiten  uns  mínims.  A  demés  la  legitima  defensa  ha  de  ser  necessària,  en  teoria,  ha  de  servir  per  prevenir  l’atac  si  es  imminent  o  si  ja  es  real,  per  que  tornin  a  les  seves  fronteres. I per últim ha de haver una proporcionalitat. Dins d’aquesta idea de proporcionalitat, es  que el estat ha de respectar el dret internacional humanitari, això es el que protegeix les víctimes. La  força armada s‘usa contra objectius militars, no civils, te que ser un atac discriminatori.   En la Carta, en el article 107 es dona la possibilitat de que un estat pot atacar a un estat enemic si  aquet mostrava una intenció de tornar a intentar la guerra, això es va escriure per si desprès de la  2GM,  els  estats  perdedors  tornaven  a  rearmar‐se  per  tornar  a  intentar.  Un  altre  cas  es  per  la  colonització, la metròpoli pot us de la força si el seu estat no li deixa la lliure determinació: cas de  guerres  colonials  portugueses.  Per  últim  es  pot  quan  el  Consell  General  de  les  Nacions  Unides  ho  autoritzi.   En la Carta de les Nacions Unides, en el capítol VI: els Estats tenen una controvèrsia de dret o de fet.  S’intenta posar els estats en contacte i ajudar‐los a buscar solucions  Arranjament pacte pacífic.   En  el  article  VII:  tracta  d’un  agressió  o  una  situació  que  posa  en  perill  la  pau  i  la  seguretat  internacional. Permet legitimar al consell a engegar el capítol VII. Perill de la pau i la seguretat es un  concepte indeterminat. A partir del 1990, aquet concepte s’ha anat aplicant a situacions terroristes  o similars, en que es posen en risc els drets humans. Per exemple: Ruanda o Iugoslàvia = situacions  en que hi ha un intent armat de genocidi en massa.   En aquestes situacions actua el Consell: el primer que farà serà demanar mesures provisionals a les  parts. Aquesta proposta a les parts soles ser inútils. Llavors el Consell exerceix el article 41 i 42, el 41  no vincula us de la força, el 42 si. Hi ha un sistema de votació per elegir a partir de les qüestions de  procediment  i  de  fons.  Per  les  de  procediment  han  d’haver  almenys  9/15  vots  positius  al  us  de  la  força per que es faci sigui al estat que sigui. Segons la qüestió de fons, també ha d’haver 9/15 vots  positius pero cap dels 5 membres permanents te que votar en vot negatiu.   Per  l’article  41,  les  solucions  que  no  impliquen  us  de  la  força:  trencar  relacions  diplomàtiques,  trencament  de  comunicacions,  embargament  d’armes,  embargament  econòmic  parcial,  embargament total, mesures que es dirigeixen als dirigents del país = sancions intel∙ligents i creació  de tribunals penals AD HOC.  Les mesures que impliquen ús de la força (42): us de la força armada per endarrerir la situació de  perill  de  la  pau  i  seguretat  i  us  de  la  força  per  boqueix  econòmic.  No  hi  ha  un  exercit  de  Nacions  unides:   Llavors son l’exèrcit dels estats membres en nom del Consell.    El  mes  normal  es  que  es  constitueixi  una  força  multinacional,  vol  dir  que  varius  estats  que estan disposats a posar tropes al Consell per usar la força.    També es pot donar una Operació de Manteniment de la Pau. Força per intervenir entre  les parts i que es mantingui la pau. Un altre manera d’anomenar‐los es: els cascos blaus  perquè  duen  un  casc  blau  amb  la  bandera  de  ONU.  Posteriorment  de  la  seva  creació  també, ajuden a mantenir l’ordre públic i també la reconstrucció del país desprès de la  guerra.  Hi  ha  certs  casos  (com  Somàlia)  on  aquelles  persones  que  estan  exercint  la  funció  de  mantenir  la  pau,  aquelles  forces  son  atacades  i  no  poden  mantenir  l’ordre  públic.  En  aquets  casos  es  canvia  l’objectiu:  ja  no  nomes  es  intentar  mantenir,  sinó  imposar la pau amb guerra = força multinacional.   Si algun país per mantenir la pau per la seva conta envia el seu exercit, seria il∙legal si no ho autoritza  el  Consell.  En  cas  de  que  la  nació  vulgui  rescatar  els  seus  usatges  per  la  força,  també  es  un  comportament il∙lícit (sense consentiment del Consell) però els casos en que ha passat, no hi ha agut  responsabilitat jurídica.    II. FORMACIÓ I ESTRUCTURA DEL DRET INTERNACIONAL  TEMA 4: LES FONTS I L’ESTRUCTURA DEL DRET INTERNACIONAL  4.1. Les fonts o procediments de creació normativa del dret internacional  Les fonts s’han identificat en l’article 38 de l’Estatut CIJ (es com una continuació de la Carta): aquet article  diu que hi ha 3 fonts i els mitjans auxiliars.   o Principis generals de dret  o Costum internacional  o Tractat internacional  Els  mitjans  auxiliars  interpreta  les  normes  i  quin  es  el  seu  contingut:  hi  ha  la  doctrina  i  la  jurisprudència  internacional.  La  jurisprudència  internacional  no  es  font  de  dret,  només  es  per  aclarir  la  interpretació  del  dret. Això es bastant discutible a la practica. En doctrina es refereix a la opinió dels experts internacionals  sobre els dret, hi ha tres: experts dels ministres d’afers exteriors, experts que es dediquen a la recerca del  DIP i experts d’instituts en DIP que donen la veu conjunta.  La  doctrina  es  una  mida  auxiliar  de  interpretació,  en  el  passat  va  tenir  molta  més  importància  quan  no  hi  havien tribunals internacionals. En l’actualitat, es una funció neutral, ajuden a saber quina es la practica del  país en dret internacional.  La  jurisprudència  internacional  son  les  decisió  judicials,  no  solament  de  tribunals  internacionals  i  òrgans  permanents, sinó també les decisions del òrgans arbitrals internacionals, que es un òrgan judicial equivalent  a  un  tribunal  per  solucionar  un  únic  litigi  (AD  HOC).  Dins  dels  tribunals  internacionals,  apart  de  la  Cort  internacional de justícia, hi ha també OSD, TIMar i Cort Penal internacional. També hi ha tribunals regionals:  tribunal de justícia de la UE o el tribunal europeu de drets humans.   Les  fonts  segons  l’article  38  es  incomplert,  falta  la  font  dels  actes  normatius  de  les  organitzacions  internacionals.    4.2. La voluntat de l’estat com a font material de creació del DIP   En Dret Internacional, les regles jurídiques procedeixen de la voluntat dels Estats. Amb independència dels  actes unilaterals de l’Estat que poden tenir el efecte de crear obligacions jurídiques sense que posteriorment  l’accepti  un  altre  Estat  i  sense  perjudici  dels  actes  normatius  de  les  organitzacions  internacionals,  perquè  surti la norma jurídica internacional no es suficient amb el consentiment individual.   Aquet consentiment  es vital per determinar les obligacions jurídiques que vinculen a un  Estat, però, en  el  procés de formació d’un tractat intervenen un o més subjectes, d’aquí que la creació del dret depengui d’un  consentiment  comú,  es  a  dir,  d’un  consensus  ad  idem,  per  part  d’aquesta  pluralitat  de  subjectes.  Aquet  consensus ad idem presenta matisos en funció del caràcter i del tipus de norma:  o Tractats bilaterals i restringits, no generals. Per establir‐se la norma es requereix l’acord de tots els  subjectes que hi participen.  o Tractats generals. La voluntat comuna no ha de ser unànime, sinó que, només cal els 2/3 dels Estats  presents i votants. Malgrat aquesta regla dels 2/3, habitualment, es busca el consens per donar una  universalitat.   El  consentiment  en  la  elaboració  d’un  tractat  sempre  te  una  manifestació  expressa,  però,  el  procés  de  formació  d’una  norma  consuetudinària  general,  el  consentiment  individual  de  cada  membre  es  a  vegades  imprecisa.  Aquet  consentiment  pot  ser  per  ex.  una  absència  de  reacció,  que  implica  falta  d’oposició.  Si  es  tracta de costums regionals, el consentiment per falta de reacció, no es vàlid.     4.3. Caracteristiques de l’ordenament juridic internacional  El  dret  internacional  acostuma  a  dir  que  es  basa  en  el  RELATIVISME,  això  esta  vinculat,  a  la  rellevància  al  consentiment del  Estat. Relativisme vol dir que la gran majoria d’obligacions jurídiques internacionals  que  comprometen a un Estat, el comprometen perquè l’Estat ho accepta.   o Amb els tractats internacionals, un Estat només està obligat quan presta el seu consentiment. Declaració  de voluntat del Estat per escrit de que vol quedar obligat al tractat. Per molt que l’Estat participi en la  formulació del tractat, si no fa la declaració formal de consentiment, no està obligat. (!!!)  o El  costum  com  a  pràctica  d’actuar.  Tots  els  estats  que  segueixen  la  pràctica  acaben  estan  obligats  pel  costum  i  acabar  seguint  sempre  la  mateixa  pràctica.  Fins  el  segle  XX  era  la  única  font  del  dret  internacional.   o Els  principis  generals  del  dret  son  comuns  als  ordenaments  jurídics  dels  estats  (voluntat  estat  coincident)  o Actes  normatius  d’organitzacions  internacionals,  aquí  la  voluntat  dels  estats  es  indirecta  perquè  les  decisions ho voten els mateixos estats integrants, excepte en OIT i en la UE que voten el PE i el Consell  de la UE on voten els 28 membres (coedició).     Límits al relativisme  Això  porta  de  conseqüència  que  hi  ha  algunes  normes  internacionals  que  son  obligatòries  per  els  estats  encara que no hagin acceptat, però aquestes son molt poques.   Norma imperativa o ius cogens: una norma jurídica que per el fet que manifesta els interessos essencials de  la societat internacional no pot ser modificada per la voluntat d’uns quants estats, no pot ser modificada per  un pacte entre varius estats.   Una  norma  de  ius  cogens  es  canvia  mitjançant  la  creació  d’una  nova  norma  de  ius  cogens.  Es  creen  per  consens general pels estats. I aquesta nova norma imperativa s’aplicarà a tots els estats, els que estan en  contra també.  Aquestes normes son molt poques, no hi ha una llista on es concretin i bàsicament, les normes imperatives  son principis constitucionals de dret internacional i nomes de drets humans.   Si  unes  quantes  normes  de  dret  internacional  son  imperatives,  la  resta  son  dispositives.  Les  normes  dispositives  també  son  normes  que  es  pacten  entre  els  estats  però  aquestes  si  que  es  poden  modificar  constantment en un pacte entre un grup d’estats. Aquestes normes també obliguen però només a qui les  accepta.   El dret internacional es creen simultàniament normes generals i normes particulars.  o Generals: vol dir que hi ha normes que son obligatòries per tots. Es el que es diu dret internacional  general  i  esta  format  per  els  principis  generals,  per  el  costum  general  i  per  alguns  tractats  que  gestionen l’interés general com la Carta de Nacions Unides (art. 103: la pròpia carta diu que esta per  sobre dels tractats i que esta per sobre de tots els tractats dels estats que no son membres en temes  de pau i seguretat).  Dins  del  dret  internacional  general  hi  ha  normes  primàries  i  secundaries.  Les  primàries  regulen  la  conducta del subjecte, i les secundaries resolen conflictes normatius, interpreten el dret i diuen que  passa  quan  es  viola  un  dret.  Dins  de  les  normes  primàries  generals  hi  ha  normes  ius  cogens  i  dispositives.  Aquetes  normes  dispositives  es  poden  modificar  en  dret  internacional  particular  sempre que no perjudiqui a tercers. Les secundaries son totes dispositives.   o Particulars:  constarà  de  tractats  internacionals,  costums  i  principis  generals  que  s’han  creat  i  son  solament obligatoris per determinats estats o que son creats només per alguns estats.    En els dos plans es poden tractar les mateixes matèries.   La segona característica es: no hi ha JERARQUIA de fonts. Però si que hi ha jerarquia de certes normes per el  seu  contingut  això  es  la  ius  cogens.  No  pot  haver  una  norma  dispositiva  que  contradigui  una  norma  imperativa. Si hi ha conflicte entre normes diapositives s’ha de mirar el cas per valorar la norma aplicable.  La tercera característica es la INTERACCIÓ DE FONTS. Qualsevol de les 4 fonts pot servir per crear matèria de  dret, no hi ha reserva de llei. A demés no hi ha impediment perquè una matèria de dret sigui regulada per  les 4 fonts a la vegada.   Els tractats internacional han servit per codificar el dret no escrit: principis generals i costums.     Aplicació del DIP en el dret particular  Hi ha dos teories: monisme i dualisme  El monisme, la idea es que el dret internacional públic s’incorpora al dret intern del estat directament. No es  té que fer cap operació formal en el estat perquè s’incorpori el dret.   En  el  dualisme  el  dret  internacional  públic  i  el  dret  intern  d’un  estat  son  coses  diferents.  Perquè  el  dret  internacional  públic  formi  part  del  dret  intern  del  estat  s’ha  de  convertir.    Per  exemple  un  tractat  internacional perquè formi part del estat intern s’ha de convertir, per exemple en una llei estatal.   Una gran majoria d’estats no son ni monistes purs ni dualistes purs, convinen elements de tots dos, aquet es  el cas d’Espanya. Espanya té un dualisme moderat:   o En  el  costum  i  els  principis  generals  de  dret  internacional  adopta  la  teoria  monista,  en  això  la  Constitució guarda silenci, encara que en la del 1931 si que es reflectia en el art. 7.   o Els tractats internacionals (art. 96 CE) per que formin part del dret espanyol tenen que publicar‐se al  BOE. La publicació al BOE d’un tractat ha de ser completa perquè allò que no es publiqui no formarà  part del dret intern. També ha de ser continuada, s’ha de publicar al BOE qualsevol acte jurídic amb  relació al tractat d’un altre estat.   Aquesta  situació  significa  que  cada  3  mesos  el  ministeri  d’afers  exteriors  publica  en  el  BOE  una  resolució on recull tots els actes jurídics d’altres països on Espanya formi part.   Un tractat internacional si es ratifica, entra en vigor en l’Estat i els altres estats els hi pot exigir el  compliment, però si no esta publicat al BOE no te eficàcia jurídica interna.   o Els  actes  normatius  de  les  organitzacions  internacionals,  no  necessiten  execució  interna.  Si  hi  ha  algun  acte  que  per  el  seu  contingut  necessita  execució  interna,  s’hauria  de  publicar  al  BOE,  es  tractaria com si fos un tractat. Els actes que necessiten publicació no es fa al BOE, es fa a un altre  lloc: es publica al diari oficial de la UE, s’ha cedit la competència.   Al  BOE  nomes  hi  ha  un  acte  normatiu  d’una  organització  internacional:  l’Estatut  de  l’antiga  Iugoslàvia.   El dret internacional no te jerarquia de fonts, però un cop incorporats al estat si que hi ha jerarquia. Estan  per sota la Constitució però per sobre la llei: es supralegal. En judici sempre prima el dret internacional que  la llei, excepte en matèria de drets humans i el convenis de la OIT on s’aplicarà la llei mes favorable en el cas  concret.     TEMA 5: EL COSTUM INTERNACIONAL  5.1. Concepte i fonament  El costum es una font de dret basada en la practica i es la principal font de dret fins finals del s. XIX.   Un costum es una practica generalitzada, constant i uniforme, respecte la qual els estats tenen la convicció  de que es obligatòria (Opinio Iuris). Per que existeixi costum internacional s’han de donar dos requisits:   o Element material  la practica  o Jurisprudencialment, l’element espiritual o psicològic.     5.2. La formció del costum: la noció practica i la seva rellevancia  Practica  vol  dir  repetició  d’actes,  davant  d’una  mateixa  situació  els  estats  es  comporten  d’una  mateixa  manera. Tots adopten la mateixa legislació.   Practica  generalitzada  vol  dir  que  la  gran  majoria  segueixi  el  mateix  comportament,  no  hi  ha  un  %  per  especificar‐ho.  Han  d’estar  implicats  sobretot  els  estats  mes  afectats  en  la  practica.  Per  exemple  una  practica  de  mar  es  tindrà  més  en  compte  els  estats  que  tenen  litoral.  També  es  té  en  compte  si  aquella  practica la segueixen els 5 estats membres permanents.   Els membres que no segueixen la practica generalitzada si es converteix en costum, també es obligatori per  els qui no la seguien. Hi ha una excepció: opositor pertinaç, mentre s’està creant el costum manifesta que no  esta  d’acord  amb  aquella  practica.  Te  que  ser  una  oposició  manifesta  y  continuada,  el  silenci  s’interpreta  com que l’estat esta d’acord amb la practica.   El requisit de constància no inclou el constant instantani, ha de tenir una continuïtat en el temps. No hi ha  una xifra d’anys pactada.   Uniforme vol dir que en una situació, els estats responen igual. Però no cal que sigui exactament igual, ha de  ser una pauta semblant.     5.3. Els elements del costum internacional  La  Opinio  Iuris  es  difícil  de  provar.  Es  pot  provar  per  la  seva  practica  estatal,  veien  la  seva  legislació,  jurisprudència, actes politics dels seus representants. També em de tenir en compte, com voten els estats  les decisions dels estats internacionals: la seva posició en els tractats internacionals,...     5.4. Tipus de costums internacional  La  idea  de  generalització  també  inclou  a  la  costum  restringit  o  costum  regional  i  costum  local.  En  aquets  casos la perspectiva es diferent.     o En el costum local han de seguir‐ho els dos estats: per exemple en una frontera.   o El costum regional es generalitza nomes en els estats que segueixen la practica, els altres no: no es  obligatori per aquells que no la segueixen.   5.5. La prova del costum internacional  Hi ha una diferencia entre el costum general universal i el regional i local. La carrega de la prova al regional i  local corresponen a qui al∙lega la existència del costum i ho ha de demostrar, es obligatori per mi i pels altres  estats. En canvi, en el costum general universal, la carrega es diferent, es presumeix que existeix el costum i  per tant, l’estat a qui no s’apliqui el costum ha de demostrar que no es practicant o es un opositor pertinaç.     5.6.  La  interacció  del  costum  internacional  amb  les  altres  fonts  del  dret  del  DIP:  importancia  en  la  constucció de l’ordenament jurídic internacional  El costum es la font que mes interactua amb els tractats.       TEMA 6:  PRINCIPIS GENERALS DEL DRET  6.1. Concepte i fonament  Els principis generals del Dret són els enunciats normatius més generals que, sense haver estat integrats a  l’ordenament jurídic en virtut de procediment formals, s’entenen formar part d’ell, perquè li serveixen de  fonament  a  altres  enunciats  normatius  particulars  o  recullen  de  manera  abstracta  el  contingut  d’un  grup  d’ells.  Aquests principis són utilitzats pels jutges, els legisladors, els creadors de doctrina i pels juristes en general,  sigui  per  a  integrar  llacunes  legals  o  per  a  interpretar  normes  jurídiques  l’aplicació  de  les  quals  resulta  dubtosa.    6.2. L’origen dels principis generals del dret  Serà molt difícil trobar principis de caràcter material, i els que es troben seran de caràcter processal. Al fi de  la  guerra  freda  ens  ha  portat  a  que  puguem  identificar  cada  vegada  més,  principis  de  caràcter  material  sobretot en l’àmbit econòmic.   Els trobarem reflectits en els textos legals, son de dos tipus, dos orígens:  o Primer  tipus  son  aquells  que  nosaltres  podem  trobar  reflectits  a  la  definició  del  art.  38  de  la  Cort  Internacional de Justícia, s’entén que són aquells que són comuns a les nacions civilitzades.  o Hi  ha  un  altre  tipus  de  principi  per  el  seu  origen.  Tot  ordenament  jurídic  genera  els  seus  propis  principis  generals.  El  funcionament  propi  del  dret  internacional  comporta  un  coneixement  de  principis  generals  de  dret  internacional.  Es  important  perquè  entre  aquets  principis,  hi  han  els  principies constitucionals o estructurals: principi d’igualtat, bona fe, prohibició d’ús de la força, lliure  determinació dels pobles, principi de no intervenció, dignitat humana,...  Hi ha altres principis que afecten la societat internacionals que no està clar que hagin adquirit la categoria  de principis jurídics: que sigui jurídicament exigible com a tal com a principi.   Sobre el principi de dignitat humana no té el mateix sentit que en l’article 10 CE que té un sentit molt més  ample.  En  dret  internacional  només  es  refereix  a  que  no  es  produeixi  les  barbaritats  que  es  van  produir  durant la 2GM: no matar arbitràriament, no tortura, no genocidi, no discriminació racial, no desaparicions  forçades, llibertat de religió intern, principi de no devolució.   Perquè serveixen els principis generals de dret? Es pot recorre als principis en judici quan hi hagi una llacuna  en l’ordenament internacional.     6.3. La rellevancia dels principis generals del dret en l’ambit jurídic internacional   Té dues funcions la prepositiva i la positiva. La primera consisteix en el desenvolupament normatiu, mentre  que la segona és la integració de l’ordenament jurídic internacional i la solució de controvèrsies.    TEMA 7: ELS TRACTATS INTERNACIONALS  7.1. Idees generals  Es la font que normalment és fa per donar mes seguretat jurídica i normalment es per escrit però també pot  ser oral.   La definició te quatre elements:  1. Acord entre subjectes de dret internacional (no tenen perquè ser estats, poden ser organismes)  2. Qualsevol que sigui la seva denominació: se’ls hi diu perquè normalment el títol dels tractats no cal que  posi tractat pot posar: conveni, carta,...  3. La seva elaboració i efectes estan referits per el dret internacional, això s’anomena el dret dels tractats  que inicialment es costum internacional.   4. La finalitat es per generar efectes jurídics, així que crea, modifica o extingeix obligacions jurídiques.   Entre estats hi han acords que no estan regits per el Dret Internacional, s’anomenen acords informals, però  aquets no son tractats perquè no segueixen els requisits. No son jurídics encara que es facin amb bona fe.  Això son els memoràndum d’enteniment, s’assemblen als tractats però no son dret.     7.2. Criteris de classificació dels TI  o En matèria, hi ha de molts àmbits i no es un bon criteri.   o En la possible abast de participació dels estats. En els multilaterals (3 o mes subjectes) a la practica  hi ha una subdivisió important perquè normalment i a manera de negociar‐se i el contingut no sol  ser exactament igual:   Vocació universal: obert a que participi tots els estats del món  normes poc exigents.   De  participació  restringida:  un  grup  d’estats,  serà  mes  fàcil  posar‐se  d’acord  amb  els  interessos, per això serà més exigent.   En els bilaterals son entre dos estats.   o En el grau d’obertura a la participació del que no han negociat el tractat   Obert: poden formar part qualsevol estat que no hagi participat   Tancat: solament podran formar part els que hi hagin participat en la negociació.   Semiobert/semitancat:  es  permetrà participar a altres subjectes  o altres estats que no  han participat a la negociació si es donen certs requisits.    7.3. El règim jurídic internacional del TI: el dret dels tractats  Els tractats internacionals una de les funcions que se’ls hi ha donat es com a  instrument de codificació del  DI, es posar per escrit els costums internacionals. Al s. XIX es va fer des de l’àmbit privat, però a partir de  1899 a la conferencia de la HAYA i ara a la ONU des de 1945 han intentat codificar el DI:  o Dins de la ONU el òrgan expert que es dedica a la codificació es la Comissió de DI.  o També s’intenta la codificació regional.  o Codificació  es  va  estendre  i  havia  de  ser  acompanyada  d’una  segona  activitat  que  es  el  desenvolupament progressiu, vol dir actualitzar el costum.   El text bàsic de codificació es el CVDT 1969 (conveni de Viena), conveni que regula les regles entre els estats  per  escrit.  Hi  ha  un  altre  sobre  els  tractats  entre  organitzacions  internacionals  i  entre  organitzacions  internacionals  i  estats.  El  contingut  del  conveni  de  Viena  reflecteix  el  costum  en  matèria  de  dret  dels  tractats. En judici no es pot aplicar i nombrar. La última característica es que te caràcter supletori, dispositiu.     7.4.  La  especial  incidencia  de  la  interacció  entre  els  TI  i  altres  procediments  de  creació  normativa  internacional  No hi ha jerarquia de fonts ni reserves materials. La interacció la traduïm amb tres tipus de efectes:  o Declaratiu:  una  font  serveix  per  reafirmar  la  existència  de  una  norma  creada  a  traves  d’una  altre  font. Existeix un costum però es posa per escrit per donar més efectes.  o Cristal∙litzador: principi general de dret no consolidat o un costum que encara no esta clar, per el fet  de integrar‐lo en un tractat o acte normatiu es consoliden.  o Generador: a través d’un acte normatiu o tractat donen lloc a una practica que es convertirà desprès  en costum.   Hi ha certes resolucions del consell de seguretat de les nacions unides (des de 11 de setembre de 2001), una  en  concret  per  la  qual  la  UE  converteix  en  una  obligatori  part  d’un  Tractat  contra  el  finançament  del  terrorisme.   TEMA 8: LES CONCLUSIONS DELS TRACTATS INTERNACIONALS  8.1. La noció de conclusió d’un TI  El  tractat  és  fruit  d’un  procés  complexa  compost  per  diferents  actes  o  fases  successives.  En  aquest  procediment podem distingir un tram inicial, de elaboració del text o projecte de tractat y un tram final, de  manifestació del consentiment en obligar‐se pel tractat prèvia a la seva entrada en vigor.     8.2. la capacitat per concloure tractats internacionals  Els Estats o subjectes que han intervingut en les diferents fases de celebració o formació del tractat reben  diferents noms en funció de que hagin participat en la seva elaboració i adopció (negociadors), de que hagin  consentit  en  obligar‐se  al  tractat,  hagi  o  no  entrat  en  vigor  (contractants)    i  de  que  hagin  consentit  en  obligar‐se pel tractat quan estigui en vigor (parts).    Tots els actes relatius a la celebració del tractat es duen a terme per persones, que representen als subjectes  que intervenen. Segons l’art. 7.a de la Convenció de Viena de 1969 es considera que una persona representa  al Estat “si presenta els adequats plens poders”. Per aquets plens poders s’entén “un document que emana  de l’autoritat competent d’un Estat i pel que se designa a una o varies persones per representar al estat en  la negociació, adopció o la autenticació del text d’un tractat” (art.2.1.c).  Malgrat aquesta redacció s’admet segons també el citat art.7 que una persona representi a un estat sense  necessitat  de  presentar  el  document  de  plens  poders,  si  es  dedueix  de  la  practica  seguida  pels  Estats  interessats. Esta representació implícita és especialment predicable a les Organitzacions Internacionals.   Les persones que no necessiten de la presentació de plens poders són: els Caps d’Estat, els caps de Govern i  els  Ministres  de  relacions  exteriors.  Per  la  negociació  i  l’adopció  del  text  tampoc  li  cal  als  Caps  de  missió  diplomàtica, als Caps de missió permanent a una Organització Internacional i als representants acredita pels  Estats en una conferencia internacional.     8.3. Les fases de la conclusió dels TI  Negociació  D’aquesta  fase  no  existeixen  normes  que  la  regulin,  sinó  que  es  duu  a  terme  mitjançant  l’intercanvií  de  punts de vist, presentant propostes i contrapropostes, discutint els punts més conflictius a fi d’arribar a un  enteniment.  La negociació es més complexa quans més Estats intervenen. La negociació bilateral habitualment es fa en  secret, a diferencia de la multilateral, on la propaganda és una de les seves característiques.  La  negociació  es  desenvolupa  sota  el  principi  de  bona  fe.  La  prova  del  dolo  o  de  la  mala  fe  consisteix  en  demostrar que la declaració no s’ajusta a la veritat i que ha hagut una intenció d’enganyar.      Adopció del text (definitiu)  Quan la negociació a donat els seus fruit, es passa al acte jurídic de l’adopció del text negociat del Tractat, en  virtut del qual els participants expressen el seu acord sobre el mateix.   Si no es tracta d’una conferencia internacional, la adopció es duu a terme pel consentiment de tots els Estats  participants en l’elaboració del text. Si es tracta d’una conferencia internacional, per l’adopció calen els dos  terços dels estats presents i votants, a menys que decideixen una regla diferent. El problema que sorgeix és  saber quan es tracta d’una conferencia internacional.  El vot dels participants en el procés d’adopció no implica prestació de consentiment en obligar‐se al tractat.    Autenticació  L’autenticació és l’acte jurídic pel qual els subjectes negociadors certifiquen que el text del tractat que ha  estat adoptat “es correcte i autèntic i l’estableixen de manera definitiva”. A partir d’aquest moment el text  del Tractat es inalterable.     Prestació del consentiment  És el tram final de la celebració d’un tractat.   En  virtut  de  l’art.  11  de  la  Convenció  de  Viena  de  1969  “el  consentiment  d’un  estat  en  obligar‐se  per  un  Tractat  podrà  manifestar‐se  mitjançant  la  firma,  el  intercanvi  d’instruments  que  constituint  un  Tractat,  la  ratificació,  la  acceptació,  la  aprovació  o  la  adhesió,  o  qualsevol  manera  que  s’hagi  convingut”.  Les  formes  més  habituals  són  la  ratificació,  la  acceptació  i  la  aprovació.  La  adhesió  es  la  forma  de  prestació  del  consentiment prevista pels no signataris d’un tractat.   La firma simplifica o escurça el procediment internacional de la conclusió d’un tractat, ja que és a la vegada  una autentificació i un consentiment. El mateix efecte te l’intercanvií d’instruments que normalment es un  intercanvi  de  correspondència  entre  els  caps  d’una  missió  diplomàtica  fent  constar  una  manifestació  del  consentiment.    8.4. Les reserves als TI (articles 19 i ss del Conveni de Viena de 1969)  Segons  l’article  2.1.d  de  la  Convenció  de  Viena  de  1969  “s’entén  per  reserva  una  declaració  unilateral,  qualsevol que sigui el seu enunciat o denominació, feta per un Estat  al signar, ratificar, acceptar o aprovar  un Tractat o adherir‐se a ell amb objecte d’excloure o modificar els efectes jurídics de certes disposicions del  Tractat  en  la  seva  aplicació  en  aquest  Estat”.  Les  reserves,  per  tant,  només  tenen  sentit  als  tractats  multilaterals.  Els articles 19 a 23 de la Convenció de Viena de 1969 ofereix un conjunt de disposicions sobre la formulació,  admissió, efectes jurídics i la retirada de reserves, així com les objeccions a les reserves.     8.5. El dipòsit dels TI: concepte (art. 80 del Conveni de Viena de 1969); especial referència a l’article 102  de la Carta de les Nacions Unides  L’article 18 del Pacte de la Societat de Nacions imposava a la Secretaria de aquesta la obligació de registrar i  publicar  els  tractats.  Aquest  plantejament  fou  desencertat  ja  que  la  Secretaria  difícilment  podria  tenir  coneixement dels tractats si els Estats els hi amagaven.   L’ art. 102 de la Carta de les Nacions Unides i l’art. 80 del Conveni de Viena  imposen tal obligació als Estats  que  formin  part  d’un  Tractat.  En  el  cas  dels  tractats  multilaterals  serà  el  dipositari  del  mateix  el  que  compleixi aquesta obligació.  L’art.  18  del  Pacto  de  la  Sociedad  de  Nacions  estipulava  que  un  tractat  no  seria  obligatori  fins  que  fos  registrat. L’art. 102 de la Carta de les Nacions Unides estableix que la sanció consistirà en que el tractat no  publicat no seria invocable davant els òrgans de l’ONU.  Una  vegada  que  les  parts  en  un  tractat  han  complert  la  seva  obligació  de  transmetre’l  a  la  Secretaria  de  l’ONU, aquest  te el deure, que l’imposa l’art. 102 de procedir al seu registre i publicació.    8.6. L’especificitat de l’elaboració dels TI en el si de les Organitzacions Internacionals  Els tractats internacionals en el si de les Organitzacions Internacionals en la seva elaboració tenen tres fases:  o Convocatòria de la Conferencia internacionals i negociació el si de l’Organització Internacional  o Fase preparatòria  o Fase decisòria  TEMA 9: INTERPRETACIÓ I EFECTES DELS TRACTATS INTERNACIONALS (TI)  9.1. La interpretació dels TI  La interpretació dels tractats té per objecte dilucidar el sentit i abast de les seves disposicions.  Segons la jurisprudència, els principis i criteris del Dret internacional consuetudinari en la matèria troba la  seva expressió en les Convencions de Viena sobre el Dret dels tractats,. Les seves disposicions (articles 31 a  33)  proclamen  una  regla  general  de  interpretació  que  permeten  el  recurs  a  uns  mitjans  d’interpretació  complementaris i contenen unes regles especifiques para el freqüent supòsit de tractats autentificats en dos  o més idiomes.    La regla general la trobem al art. 31.1 “un tractat deurà interpretar‐se de bona fe conforme al sentit corrent  que  hagi  d’atribuir‐se  als  termes  del  tractat  en  el  context  d’aquets  tenint  en  compte  el  seu  objecte  i  fi”.  Aquesta regla dona entrada a tres mitjans d’interpretació:  o o o Literal o gramatical = sentit corrent i abast del termes.  Sistemàtic = context del tractat inclòs preàmbul i annexes  Teleològic = objecte i fi del tractat     Fora de la regla general  el art. 32 permet el recurs a mitjans d’interpretació  complementaris amb un  dels  dos objectius següents:  o Per confirmar el sentit d’aplicar de la regla general  o Per determinar el sentit del precepte si la regla general no el deixa clar.    Finalment el art.33 recull unes regles especifiques pels tractats redactats i autenticats en dos o més idiomes.    9.2. L’aplicació del TI  L’entrada en vigor  d’un TI es el naixement de la seva naturalesa vinculat i coincideix amb la terminació del  seu procediment negociador. Aquesta força obligatoria es manifesta en el fet de que les parts negociadores  no poden alliberar‐se unilateralment de les obligacions creades pel TI.  El DIP permet que el dret constitucional de cada Estat solucioni els problemes derivats de la seva aplicació  per  part  dels  seus  tribunals,  de  les  normes  del  dret  internacional  i  de  les  normes  que  inclogui  el  propi  tractat. El que conserva es la llibertat per elegir els medis d’execució.  El article 24 del Conveni de Viena de 1969 clarament assenyala que “..un tractat entrarà en vigor de manera  i  en  la  data  que  es  disposi  o  que  acordin  els  estat  negociadors”.  En  el  cas  de  que  no  s’assenyali  data,  el  tractat  entrarà  en  vigència  tan  aviat  hagi  constància  del  consentiment  de  tots  els  Estats  negociadors  en  obligar‐se pel tractat.  Per  assegurar  eficàcia  al  Tractat,  en  les  seves  clàusules  d’entrada  en  vigor  pot  exigir  requisits  addicionals  com per exemple un numero mínim d’Estats o Organismes adherits o els temps que ha de transcórrer per  fer‐lo efectiu.        9.3. Els efectes dels TI  La entrada en vigor d’un Tractat implica la obligació jurídica de les parts de complir‐li, dit d’un altre manera,  un tractat no genera efectes vinculants fins a la seva entrada en vigor. Malgrat això hi ha tres situacions on  un tractat por tenir efectes jurídics encara que no hagi entrat en vigor:  1. D’acord amb les Convencions de Viena de 1969 i 1986, les disposicions sobre autentificació del text,  les reserves, les funcions del dipositari i altres qüestions entren en vigor des de la adopció del text.  Per tant aquestes clàusules no s’ocupen del fons del tractat , si no del seu naixement.  2. En un altre disposició del Conveni de Viena de 1969, s’imposa al subjecte que autentica un tractat a  reserva de ratificació, així com als que han manifestat el seu consentiment a un tractat que encara  no ha entrat en vigor, la obligació de abstenir‐se d’actes que frustrin l’objecte i fi del tractat. Es a dir  aquestes parts ja tenen certs efectes jurídics com a parts contractants.  En el cas de aplicació provisional (aplicació particular abans de la seva entrada en vigor general), les normes  contingudes son vinculants i obligatòries com si el tractat estigues en vigència.   Els Tractats tenen un límits especials i temporals en la seva aplicació:  o Límits especials: Els Convenis de Viena de 1969 i 1986 estableixen que un Tractat serà obligatori  per cada una de les parts pel que respecta a la totalitat del seu territori, si el Tractat no diu el  contrari.  o Límits  temporals.  El  principi  de  irretroactivitat  dels  Tractats  esta  clarament  establert  als  Convenis de Viena de 1969 i 1986. per tant els Tractats no s’apliquen als fets que hagin tingut  lloc abans de la seva entrada en vigència. Malgrat que el art. 28 del Conveni de Viena de 1969  contempla la irretroactivitat, les parts poden acordar una normativa temporal diferent.  En el cas de la successió dels estats, el DIP contempla que el regim anterior és vinculant pel nou govern. En  els casos de independència de un territori, unificació de dos o més estats o independència d’una colònia hi  ha una sèrie de normes especifiques:  o Estat de recent independència (ex colònies): El nou estat neix sense obligacions internacionals.  o Unificació  o  separació  d’Estats:  continuen  els  tractats  internacionals  dels  estat  predecessors  excepte si convenen el contrari o si la aplicació del tractat canviaria l’objecte i fi del nou Estat.    9.4. La revisió dels T  La Convenció de Viena de 1969 ho tracta en la seva part IV (articles 39 a 41) sobre l’esmena i modificació  dels tractats.  El article 39 és la norma general concerniment a la esmena dels tractats: “Un tractat podrà ser esmenat per  acord entre les parts”. En quant als tractats multilaterals el article 40 posa una sèrie de normes:  1. Les  propostes  d’esmena  s’han  de  comunicar  a  totes  les  parts  contractants  que  tindran  dret  a  participar  en  la  decisió,  negociació  i  celebració  de  qualsevol  acord  que  tingui  per  objecte  esmenar el tractat.   2. Tot  Estat  facultat  per  arribar  a  ser  part  del  tractat  també  està  facultat  per  ser  part  de  la  seva  esmena.  3. L’acord en virtut del qual s’esmeni un tractat no obliga a cap Estat a ser part del tractat si no es  part del acord.  4. Tot  Estat  que  formi  part  d’un  tractat  desprès  de  la  entrada  en  vigor  d’una  esmena  serà  considerat com part del tractat en la seva forma esmenada de no haver manifestat una intenció  diferent.  El article 41 tracta sobre els acords per modificar tractats multilaterals entre alguna de les parts únicament:  1. Dos o més parts en un tractat multilateral podran celebrar un acord que tingui per objecte modificar  el tractat únicament en les seves relacions mútues si aquest acord esta previst en el Tractat o si tal  modificació  no  està  prohibida  pel  tractat  i  no  afecta  als  dret  dels  demes,  ni  al  compliment  de  les  seves obligacions.   2. Les  parts  interessades  han  de  notificar  a  les  altres  parts  la  seva  intenció  de  celebrar  l’acord  i  modificació del tractat.    9.5. Nul∙litat, terminació i suspensió dels TI  Els Tractats o les obligacions que sorgeixen d’ells poden entrar crisis. La gravetat te aquesta situació va fer  que  al  codificar‐se  en  Viena  el  Dret  dels  Tractats  se  hagin  posat  una  sèrie  de  normes  per  disminuir  en  lo  possible els efectes de la anulació, terminació o suspensió d’un tractat. Aquestes limitacions estan recollides  en els arts. 42 a 45 de la Convenció de Viena:  o Que la validesa d’un Tractat o el consentiment prestat al mateix nomes pugui impugnar‐se sobre la  base de la Convenció de Viena.  o Que la terminació, denuncia, retirada o suspensió d’un Tractat nomes pugui fer‐se segons les bases  del propi tractat o de la Convenció de Viena.  o Que la nul∙litat, terminació, retirada o suspensió no menyscabin en el deure de l’ Estat d’acomplir les  obligacions del Tractat.  o El dret a denunciar, retirar‐se o suspendre un Tractat no pot exercir‐se parcialment, si no sobre la  totalitat  del  Tractat,  excepte  si  disposa  un  altre  cosa.  Amb  això  es  vol  evitar  que  els  estats  es  deslliguin de causes oneroses i es beneficiïn de les favorables. Per altre banda, es posa en evidencia  que els Tractats formen un conjunt.  o Les causes de anul∙labilitat no podran al∙legar‐se més que sobre el Tractat concret en el seu conjunt i  no sobre determinades clàusules  o Es perd el dret a al∙legar la causa de anul∙labilitat, terminació, retirada o suspensió quant, coneguts  els fets per l’Estat, aquest ha convingut la seva continuació.    Nul∙litat dels tractats  En la Convenció de Viena, es pot distingir entre causa de nul∙litat absoluta, en las que no cab la confirmació  o convalidació del Tractat nul, i causes de nul∙litat relativa, respecte de les que sí es possible.  La nul∙litat absoluta es dona en els següents casos:  o Quan  el  consentiment  en  obligar‐se  ha  estat  aconseguida  per  l’amenaça  sobre  el  representant  de  l’Estat mitjançant actes o amenaces (art. 51).  o Quan la celebració del Tractat se ha aconseguit per la amenaça o l’ús de la força (violació del art. 52  de la Carta de les nacions Unides).  o Quan el Tractat en el moment de la seva celebració esta en oposició a una  norma imperativa (ius  cogens) de Dret Internacional General (art. 53).  Segons el art. 45 de la Convenció de Viena, les causes de nul∙litat relativa son les següents:  o La  manifestació  del  consentiment  en  violació  manifesta  de  una  norma  de  importància  fonamental  del Dret intern relativa a la competència per a celebrar Tractats (art. 46).  o Quan el representant de l’Estat tenia restricció específica y notificada als demes en els seus poders  per a manifestar el consentiment de l’Estat (art. 47).  o En cas d’error sobre una situació que sigui base essencial del consentiment, sempre que l’Estat que  lo al∙lega no contribueixi amb la seva conducta al error. L’error deu venir referit a un fet o situació,  no podent‐se al∙legar el error de dret, ni el error en la redacció del text (art. 48).  o En  els  casos  de  dolo,  entès  com  el  que  deriva  d’una  conducta  fraudulenta  de  un  altre  Estat  negociador (art. 49).  o En els casos de corrupció del representant d’un Estat, efectuada directa o indirectament per un altre  Estat negociador (art.50).    Procediment  Esta regulat en els articles 65 a 68 del Conveni de Viena de 1969.  El Art. 65 és el procediment per la nul∙litat o terminació d’un Tractat, la retirada d’una part o la suspensió de  l’aplicació d’un Tractat:  1. Una part que al∙legui vici en el seu consentiment deurà notificar a les demes parts la seva pretensió.  2. Si, després d’un termini que no haurà de ser inferior a tres mesos des de la recepció de la notificació  i    ninguna  part  ha  formulat  objeccions,  la  part  que  hagi  fet  la  notificació  podrà  adoptar  la  mida  proposta segons el que diu el art 67.  3. Si, pel contrari, qualsevol de les parts ha formulat una objecció, las partes deuran trobar una solució  segons el art. 33 de la Carta de las Nacions Unides.  El Art. 66 són els procediments de arreglo judicial, d’arbitratge i de conciliació. Si, dintre dels dotze mesos  següents  a  la  data  de  la  objecció,  no  s’ha  arribat  a  la  solució  del  art.  65    qualsevol  part  podrà  per  escrit  sotmetre  la  decisió  a  la  Cort  Internacional  de  Justícia  a  menys  que  les  parts  convinguin  sotmetre  la  controvèrsia al arbitratge.  El Art. 67 dona els instruments per declarar la nul∙litat de un Tractat, donar‐lo per terminat, retirar‐se d’ell o  suspendre la seva aplicació.  En aquest cas també s’ha de fer per escrit. Si el instrument no està firmat pel  Cap  de  l’Estat,  el  Cap  del  Govern  o  el  Ministre  de  Relacions  Exteriors,  el  representant  de  l’Estat  que  lo  comuniqui podrà ser invitat a presentar els seus plens poders.  El Art. 68 tracta sobre la revocació de les notificacions i dels  instruments previstos en els articles 65 i 67,  que podran ser revocats en qualsevol moment abans de que surtin efecte.    TEMA 10: ACTES UNILATERALS DELS ESTATS  10.1. La incidencia del comportament dels estats en la creació d’obligacions jurídiques internacionals  El  comportament  unilateral  del  estat  pot  comportar  obligacions  jurídiques,  el  silenci  d’un  estat  pot  tenir  efectes jurídics. Si s’està formant un costum general, si un estat no protesta, estarà obligat a complir‐lo. Això  s’anomena aquiescència.   Un altre supòsit es el de Estoppel, en Espanya vol dir la doctrina d’actes propis. En dret internacional vol dir  que si un estat te un determinat comportament que afecta a tercers i sap que afecta a tercers, i a un altre  estat li ha fet canviar la seva posició de fet o de dret, després el primer estat no es pot desdir. Per exemple:  un estat diu que x i y poden pescar en el seu territori, no es pot desdir.     10.2. L’acte unilateral  Te una sèrie de característiques: declaració expressa de voluntat realitzada amb independència de qualsevol  obligació jurídica internacional, realitzada per una autoritat competent i que genera obligacions jurídiques al  estat quan es clara i inequívoca.   o Declaració expressa de voluntat: ha de ser expressa, vol dir pública, no es necessari per escrit.   o Realitzada per una autoritat competent: no pot ser qualsevol persona vinculada al estat. Poden ser  les  mateixes  persones  que  segons  el  conveni  de  Viena  no  necessiten  el  document  que  certifiquin  plens poders.   o Genera obligacions jurídiques al estat quan es clara i inequívoca: això es important perquè te que  quedar palesa la voluntat d’obligar‐se, i a demes, aquesta claredat dels termes es important perquè  delimita la extensió.   Classes d’actes unilaterals:  o Renuncia a un dret  o Promesa: s’han de mirar en cura, s’ha de veure la precisió de la promesa.  o Reconeixement: un estat davant duna situació de fet es pronuncia reconeixen o no aquella situació.  No fa falta una declaració expressa, pot acceptar tàcitament.     10.3. Els efectes jurídics dels actes unilaterals  Les declaracions unilaterals poden tenir efectes al conjunt de la comunitat internacional o de manera més  limitada a un o varius subjectes. La declaració unilateral no genera cap obligació als demés, només al estat  que la fet en virtut del principi de bona fe i sempre i quan no estigui en oposició d’una norma imperativa del  dret internacional general.   TEMA 11: ACTES NORMATIUS DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS  11.1. L’activitat normativa de les organitzacions internacionals  Cada  organització  tindrà  les  seves  pròpies  competències  normatives.  L’extensió  de  la  potestat  normativa  d’una organització dependrà del seu propi tractat constitutiu, cada un dirà fins on arriba la seva potestat i  qui tindrà les competències per adoptar textos normatius si te potestat normativa.  Tendències: la majoria de les organitzacions son de cooperació, en bona mesura els actes normatius no son  jurídicament vinculants. S’ha de tenir en compte la especificitat en la integració de la UE, s’ha produït una  ceció de sobirania legislativa.     11.2. Els actes normatius de les organitzacions internacionals interns / externs  Hi ha dos tipus de text: actes normatius interns i externs.  1. Els  interns  son  per  regular  el  propi  funcionament  de  la  organització,  dret  administratiu.  Aquets  es  solen anomenar Estatuts o Reglaments.   Les persones contractades en la organització es regeixen pel estatut personal, cada organització te un òrgan  de solució de les diferencies en aquet àmbit.   Hi  ha  actes  normatius  que  plantegen  la  relació  entre  òrgans:  es  nomenen  instruccions,  es  un  mandat  d’actuació obligatori d’un òrgan cap a un altre òrgan. Normalment es produeix de manera vertical: de òrgan  principal a òrgan subsidiari.   Hi ha un altre tipus de relació entre òrgans que es diu recomanació que es entre òrgans en peu de igualtat y  no es vinculen.   2. Els externs es dirigeixen als estats membres de la organització i a vegades a la societat internacional  en general.   Un  tipus  de  text  son  les  decisions  obligatòries,  son  vinculants  per  els  destinataris.  En  el  si  de  la  UE,  com  Espanya  i  els  altres  estats,  han  cedit  competències  legislatives  hi  ha  actes  també  obligatoris  com  son  els  reglaments de la UE.   Un altre tipus són les recomanacions intersubjectives que no son vinculants pels Estats.    11.3.  La  interacció  dels  actes  normatius  de  les  organitzacions  internacionals  i  la  seva  incidencia  en  la  formació en el DI  Hi ha tractats internacionals que es negocien dins d’una organització internacional. Això te dos avantatges:  com cada any hi ha reunions es mes fàcil acabar aproven el text; i segona, la burocràcia desenvoluparà una  taca tècnica, que ajudarà a redactar el tractat internacional, els juristes podran ajudar a que el text sigui el  més coherent possible. I com que hi ha traductors en les organitzacions, serà mes fàcil posar‐ho en molts  idiomes. Normalment es l’òrgan plenari.   Un cop l’òrgan plenari ha adoptat el text, la autenticació es pot fer de dues maneres: o be el president o el  secretari de la organització amb la seva firma autentica el text, o els dos a la vegada. L’altre manera, com la  resta de tractats, sigui la firma de tots els membres. Organitzacions com la ONU, els textos adoptats consten  amb una resolució de la ONU, amb una recomanació intersubjectiva.   III. SUBJECTES DE DRET INTERNACIONAL  1. ESTAT  TEMA 12: SUBJECTIVITAT INTERNACIONAL  12.1. Concepte de personalitat jurídica internacional: els trets característics dels subjectes de DI.   El dret internacional presenta unes característiques particulars que el diferencien del dret intern. En el Dret  Internacional es confereix la subjectivitat a determinades entitats o persones, on els Estats són els subjectes  de dret, és a dir, els titulars del drets, obligacions i atribucions. L’Estat és la entitat bàsica que dona vida a la  personalitat jurídica internacional i determina el seu abast. Les altres entitats o subjectes, derivats de l’Estat,  només tenen una capacitat o competència limitada.   Podem definir els subjectes de dret internacional com aquelles entitats que son destinatàries de les normes  jurídiques  internacionals,  participen  en  la  seva  elaboració  i  tenen  legitimació  per  reclamar  pel  seu  incompliment o incorren en responsabilitat internacional si les infringeixen.     12.2. Pluralitat de subjectes i diferenciació de la capacitat jurídica internacional  Subjectivitat  internacional  vol  dir  quins  ens  determinen  en  la  seva  personalitat  jurídica  en  el  dret  internacional.  o Es  subjecte  de  dret  internacional  públic  qui  té  dret  i  obligacions  de  DI.  Per  exemple,  un  estat.  Les  obligacions solen ser relacionades pel dret internacional penal.   o Els  subjectes  de  dret  internacional  tenen  capacitat  activa  i  passiva;  i  legitimació  per  reclamar.  Un  subjecte  de  dret  internacional  cap  a  un  altre  subjecte  de  dret  internacional  pot  reclamar‐li  directament el incompliment d’una norma jurídica. Això deriva del dret internacional general, és a  dir, de normes no escrites.   Els particulars no poden reclamar, si vol reclamar, s’ha de demanar al país que reclami contra l’altre  Estat. O bé, van als tribunals d’aquell Estat. El Tribunal Europeu de dret humans és un mecanisme  per reclamar particularment, permet al individu dirigir‐se contra un estat directament.   o Per regla general, únicament els subjectes de dret internacional públic participen en la seva voluntat  (per exemple: voten) en la creació del dret internacional. Participen no només donant la seva opinió,  sinó, que són els que creen el dret.     12.3. L’atribució de la subjectivitat internacional  Com podem saber que un en reuneix aquestes característiques?    o Per la efectivitat: això vol dir que hi ha certs ens que per la seva pròpia existència són subjectes de  dret internacional. Per exemple: un estat.   o Per  la  atribució  o  reconeixement:  són  la  resta  de  territoris  que  no  són  Estats  i  són  els  Estats  qui  decideixen  si  són  ens  subjectes  de  Dret  Internacional  o  no.  Per  exemple:  una  organització  internacional.     12.4. Els subjectes de dret internacional i la seva clasificació  Els  Estats  també  reconeixen  personalitat  jurídica  a  altres  ens  per  raons  històriques.  Això  és  perquè  en  un  moment històric tenien territori i era un en amb personalitat jurídica. Per exemple: la Santa Seu, això és una  organització que organitza l’església amb el cap que és el Papa. Un altre en és la Sobirana Ordre de Malta.  Durant molts anys va ser una organització religiosa.   Hi  ha  un  altre  reconeixement  de  ens  per  raons  polítiques.  Ens  referim  a  grups  humans  amb  aspiracions  estatals. Hi ha de molts tipus:   o Grups  humans  per  prendre  el  govern  d’un  estat  (grup  bel∙ligerant).  Té  que  se  reconegut  pels  estats.  Per  ser  grup  bel∙ligerant  s’han  de  tenir  tres  requisits:  que  estigui  basat  en  armes,  tenir  una organització jerarquitzada amb un comandament únic i que ocupin una part del territori de  l’Estat.   Un cop es reconegut ha de respectar els drets humans i pot firmar tractats.   És  una  personalitat  jurídica  temporal  donat  que  si  guanya  serà  el  nou  estat  i  si  perd,  perd  la  personalitat jurídica.   o Pobles  colonials  amb  els  moviment  d’alliberament  nacional.  Són  legítims  representants  del  poble sotmès a una colònia.   El problema jurídic és que si són subjectes de dret internacional perquè representen un poble, el  poble també té personalitat internacional? Te personalitat jurídica el legítim representant o bé,  tots com a unitat.     12.5. Els supòsits objecte de debat: els pobles i altres casos discutits  (veure tema 21)      TEMA 13: L’ESTAT COM A SUBJECTE DE DRET INTERNACIONAL  13.1. Concepte jurídic internacional d’Estat  Pel  DIP  la  seva  perspectiva  és  una  mica  diferent  que  pel  dret  constitucional.  És  un  en  territorial  al  qual  reuneix una sèrie de característiques molt concretes que estableix el propi DI.    13.2 Els elements de l’Estat  Ha de tenir aquetes 4 característiques:  1. TERRITORI   Tot aquell espai físic que està sota la sobirania del estat. Això correspon a la superfície terrestre delimitada  per  la  frontera  i  el  subsòl.  Els  països  que  tenen  frontera  entre  dos  o  més  països  es  fan  entre  acords  (bilaterals o multilaterals) entre ells en un tractat internacional, no sempre es fa pacíficament. Normalment,  els accidents geogràfics serveixen com a delimitació per la frontera.   També  es  fa  una  demarcació,  això  vol  dir  posar  marques  d’on  passa  la  frontera.  Això  es  fa  amb  fites  (són  com pedres amb un senyal).   L’estat no només és la superfície terrestre i subsòl, també la columna aèria que hi ha per sobre de l’estat:  espai  aeri.  No  hi  ha  cap  tractat  que  especifiqui  on  acaba  aquesta  columna,  però  s’entén  que  acaba  en  el  començament de la estratosfera. Hi ha un espai que es diu ultra terrestre, que es el que esta per sobre de la  estratosfera. Tots els estats poden enviar satèl∙lits. Per exemple: si un estat no volgués que en el seu territori  aeri pasesin avions, ho podria fer.   També els Estats tenen un espai marí propi. Conveni del dret del mar del 1982 que reflecteix el costum en la  matèria: ha escrit les costums i ha declarat només costums. Per saber la delimitació del territori marítim s’ha  de fixar una línia amb els punts que delimiten en baixa mar. Les aigües que quedin per radera de la línia de  base com per exemple una badia, son aigües interiors i tenen plena sobirania per decidir: normalment, com  regular  els  seus  ports.  A  partir  de  la  línia  base  es  creen  línies  fins  a  12  milles  marines  que  serà  part  del  territori de l’Estat. Però en aquet territori no hi ha plena sobirania, s’ha de cedir el pas innocent de vaixells  d’altres països si ho fa de manera pacífica, ràpida i continuada.    En una zona adjunta al mar territorial hi ha la zona continuada, que es una zona en que l’Estat pot controlar  perquè no passin vaixells que no vol: normalment de matèria penal, sanitària i duanera.   Els estats en la actualitat tenen el dret d’establir fins a les 12 milles marines una zona econòmica exclusiva.  Això és una zona en que l’Estat té sobirania pels recursos naturals: pesca, petroli i gas.  Aquells  estats  en  que  el  taló  continental  supera  les  12  milles  i  arriba  fins  aproximadament  a  350  milles  poden  establir  la  plataforma  continental.  La  plataforma  continental  atorga  sobirania  al  estat  sobre  el  sol  i  subsòl marins fins on acabi.  Les  aigües  internacionals  hi  ha  llibertat  de  navegació,  llibertat  de  pesca  amb  els  límits  que  estableixen  els  tractats, llibertat de posar cables de comunicació i llibertat de investigació.  El que es fa en els casos de que un Estat té milles prop d’un altre estat, es crea un marc marítim al voltant de  la illa que es fixarà en un acord amb l’estat pròxim. Si hi ha un conjunt d’illes, es crearà un marc amb el punt  de referència de les illes que més sobresurten.     2. POBLACIÓ   El primer element és que l’Estat té un vincle jurídic amb certes persones que es diu nacionalitat. L’Estat és  lliure per determinar qui és nacional i qui no és nacional, ho regula com ho veu oportú. Hi ha una excepció:  obligació  dels  estats  d’evitar  l’apatrídia  (un  nen  no  es  pot  quedar  sense  nacionalitat).  L’adquisició  de  naixement és per el criteri ius sanguinis (parentesc) o bé el ius soli (nacionalitat per néixer en aquell estat).  Per tant pot succeir l’apatrídia quan un país segueix el segon criteri i el nen neix a un altre país. Llavors, per  que no passi això hi ha regles subsidiàries.   Apart dels nacionals, els Estats tenen vincles jurídics amb els estrangers. Amb aquesta matèria tampoc el DIP  hi ha límits de politiques migratòries. Els únics límits generals son:   o    La idea de que no es pot establir un regim jurídic discriminatori de nacionals y estrangers.  o    El principi de no devolució: una persona no pot ser expulsada o extraditada a un altre estat si en  aquell estat hi ha risc per la seva integritat física o psíquica.  Mitjançant els tractats internacionals, es possible que acceptin més límits a la seva política migratòria. En el  cas espanyol s’ha de tenir en compte que forma part de la UE, s’ha de donar un tracte no discriminatori als  que  son  ciutadans  de  la  UE  (els  altres  27  estats).  També,  té  acords  d’associació  amb  tercers  estats  on  s’estableixen  normes  jurídiques  que  afavoreixen  als  nacionals  d’aquets  estats  on  hi  ha  una  especial  vinculació (son estats també de la UE). Apart, també Espanya te tractats bilaterals on donen avantatges per  els ciutadans del altre estat.   Llei 4/2000 sobre els drets dels estrangers a Espanya.  El dret internacional dona especial protecció a dos figures: una es la apatrídia i altre als refugiats. L’estatut  dels refugiats es fet per el dret internacional. Un refugiat es una persona que fuig del seu país per temor de  ser perseguit per raons polítiques, ètniques o religiosos. Si una persona arriba a un estat demanant refugi  s’ha de valorar si existeix aquet temor, s’ha de demostrar. No es demana una prova plena i absoluta, sinó  indicis.   En l’àmbit de la UE apart de reconèixer aquet dret del refugi, s’han creat dos institucions complementaries  que consta en la nostre llei d’asil. Son al protecció subsidiària i la protecció temporal.   o Protecció subsidiària es que potser no compleix els requisits per ser refugiat però la seva vida està  en perill en aquell estat.   o Protecció temporal: son persones en que en el seu país hi ha un conflicte armat i surten del seu país  demanen protecció als països de la UE.   Hi ha un altre situació que es l’asil. En que es diferencia del refugi? L’asil es una practica discrecional d’un  estat en la qual protegeix a persones on a un altre país son perseguides. No es una institució regulada per el  DIP,  es  una  institució  més  oberta  perquè  no  nomes  entra  en  el  rang  de  UE  es  perseguit  per  temes:  politiques,  ètniques  o  religioses.  A  l’actualitat  l’atorgament  d’asil  a  la  UE,  es  com  si  fos  refugi.  Perquè  la  figura de refugiat esta millor definida, llavors s’evita la discrecionalitat.   L’asil històricament tenia dues variants: l’asil territorial i l’asil diplomàtic. Territorial simplement vol dir que  una persona va a un altre estat i demana protecció. Diplomàtic es una persona entra en un ambaixada d’un  país per demanar asil. L’asil diplomàtic a Europa mai ha existit una norma que ho reguli, es mes una pràctica  de sud americà. Llavors el país no te ninguna obligació jurídica.   Quan un nacional d’un estat esta vivien a l’estranger, no vol dir que parcialment les normes jurídiques a les  persones no siguin aplicables. Hi ha certs aspectes que es poden aplicar tot hi que es visqui a fora. Algunes  activitats jurídiques s’han de inscriure en el consolat perquè tinguin efectes a Espanya: registrar un fill en el  registre espanyol, matrimoni,...  El tema penal, apart de que es pot demanar la extradició, hi ha certs delictes que encara que es cometin fora  d’Espanya,  la  llei  espanyola  atorga  competència  per  jutjar  per  els  tribunals  espanyols.  I  també  hi  ha  certs  delictes que es poden perseguir encara que qui ho cometi no sigui espanyol.   3. ORGANITZACIÓ POLÍTICA ADMINISTRATIVA  Els estat en principi a nivell universal no sembla existir cap norma jurídica que digui que tinguin que tenir  una organització política democràtica. L’únic requisit que es demana es que tingui una organització política  capaç de exercir efectivament les competències que atorga el DIP.   Això no vol dir que a nivell regional no es demani que hi hagi una organització política democràtica, com per  exemple als estats americans, UE, Consell d’Europa (Bielorússia es l’únic estat no democràtic d’Europa i per  tant, no hi pertany).   4. SOBIRANIA  Això vol dir per el DI, disposar d’un conjunt de competències atorgades pel DI i puguer‐les exercir de manera  plena, exclusiva i per tant, independent.   Aquí es planteja el dubte, per exemple, si Palestina es un estat perquè té els tres primers requisits però no  té sobirania. Aquets estat, es considerat Estat observador.   o Plena:  vol  dir  que  les  pot  exercir  en  totes  les  seves  facultats.  Els  Estats  com  s’obliguen  a  alguns  tractats  internacionals,  llavors  posen  límits  en  el  exercici  de  les  seves  competències.  En  àmbit  territorial, hi ha estats que accepten que sigui ocupat per forces militars (es creen bases).   Hi  ha  estats  que  accepten  que  un  altre  estat  exerceixi  alguna  de  les  seves  competències,  per  ex:  Mònaco,  Sant  Marino.  Per  exemple,  no  tenen  exercit  i  cedeixen  la  seva  defensa.  També  hi  ha  el  protectorat, vol dir que un estat exerceix les competències d’un altre estat en l’ordre intern.   Possibilitat  de  que  un  territori  sigui  administrat  per  una  organització  internacional,  es  el  cas  de  kosovo.   Les competències limitades les estableix el DIDH.   o Exclusiu: vol dir sense interferència de qualsevol altre poder.   o Independent:  te  una  doble  basant  té  independència  per  fer  les  seves  pròpies  regulacions  però  té  que acceptar els límits.  Hi ha les competència personals i territorials que son les bàsiques. Però també hi han les competències per  relacionar‐se amb un altre estat.   Les  manifestacions  especifiques  d’aquesta  sobirania  en  forma  d’immunitat.  Es  una  institució  que  es  fonamenta en la noció de sobirania. L’estat i els seus representants tenen dret a unes immunitats. Unes son  les immunitats del propi estat i altre la del seus representants. Els representants son els que fora del estat  representen Espanya, reben una especial protecció. Estem parlant de:   o Òrgans centrals de les relacions exteriors: en l’àmbit internacional tenen una immunitat penal total.   o Els  agents  diplomàtics  son  els  persones  que  representen  de  manera  permanent  els  estats  a  l’exterior: també tenen immunitat penal total.   o Els  cònsols  exerceixen  funcions  menys  politiques  i  mes  administratives,  també  tenen  un  cert  grau  d’immunitat: penal en el exercici de les seves funcions (no total).   o Les oficines que un estat te al exterior son inviolables, les autoritats del país no poden entrar dins  d’aquets edificis sense el consentiment de les autoritat del país de la oficina.   La immunitat del estat ha de resoldre a una pregunta: poden els tribunals interns d’un estat jutjar a un altre  estat? Si.   Hi ha dues tipus d’immunitats del estat:  o Immunitat de jurisdicció: possibilitat de jutjar a un altre estat.  Fins  mitjans  del  s.  XX  era  un  principi  absolut  del  DIP.  Això  ha  canviat,  es  tendeix  a  aplicar  una  immunitat relativa. Els supòsits que no es poden jutjar son els actes de ius imperii, es quan l’estat  actua  com  a  estat.  En  canvi,  seran  objecte  de  no  immunitat  respecte  en  els  casos  en  que  l’estat  actues com qualsevol persona administrant el seu patrimoni, això es diu ius gestionis.  o Immunitat d’executar: possibilitat de que puguin ser executat els bens d’un altre estat.  Hi ha bens que es poden executar i altres que no. Es el mateix criteri de bens considerats ius imperii  o bens considerats ius gestionis. Per exemple: un vaixell de guerra no es executable perquè es un be  del imperi. Un vaixell comercial que va en nom del estat, si que seria embargable.     13.3 Immunitat de jurisdicció i execució  Si els estats són jurídicament iguals e independents, cap Estat por exercir la seva jurisdicció sobre del altre, a  menys de que hagi consentiment par in parem non habet imperium.  La immunitat és un dret que te algú (persona o Estat) davant un altre (autoritat o Estat) que no pot exercir el  seu  poder.  Un  principi  de  Dret  internacional  general  estableix  que  tot  Estat  gaudeix  d’immunitat  de  jurisdicció davant els tribunals de un estat diferent. Això suposa una excepció a la jurisdicció dels tribunals  interns  que  provoca  la  incompetència  dels  mateixos  per  jutjar  a  un  Estat  estranger.  Aquesta  immunitat  compren també els bens estrangers. Però la immunitat no és absoluta, te excepcions o limitacions.  La  Convenció  de  nacions  Unides  de  2004  sobre  les  immunitats  jurisdiccionals  de  l’Estat  i  els  seus  bens  ha  optat per assenyalar una sèrie de excepcions respecte a la immunitat (salvo pacte en contra):      o Les transaccions mercantils realitzades per un Estat amb una persona natural o jurídica estrangera.  o Els contractes de treball entre un Estat i una persona natural.  o Els drets i interessos d’un Estat respecte a la propietat, possessió o us de bens situats en el Estat del  for.  o Els processos relatius a accions d’indemnització d’un vaixell propietat d’un Estat o explotat per ell, si  el seu us no és de servei públic no comercial.  o Els  processos  relatius  a  accions  d’indemnització  pecuniària  en  el  cas  de  mort  o  lesions  o de  mal  o  pèrdua de bens tangibles.    TEMA 14: LES COMPETÈNCIES DE L’ESTAT  14.1. La delimitació de les competències estatals  S’entén  per  subjecte  de  Dret  a  aquell    que  és  destinatari  de  les  normes  jurídiques  i  titular  dels  drets  i  obligacions que generen. Això demostra que entitats com les multinacionals o les ONGs no tenen en general  aquesta subjectivitat al no dependre del Dret Internacional, si no del dret d’un o varis estats.  Avui es reconeixen junt als Estats a altres entitats posseïdores de subjectivitat internacional. Junt als Estats,  subjectes  sobirans  amb  base  territorial,  i  a  les  Organitzacions  Internacionals,  estan  altres  entitats  com  la  Santa  Seu  i  la  Ciutat  del  Vaticà,  els  pobles,  els  bel∙ligerants,  els  moviments  d’alliberament  nacional  i  els  individus.  Una de les funcions principals del Dret Internacional és la de delimitar i distribuir les competències estatals  que poden ser   o Territorials : referides a la reglamentació jurisdiccional).  o Personals: incideixen sobre les persones que habiten al seu territori (nacionals o estrangers) i  per  extensió  sobre  les  persones  físiques  i  certs  objectes  (vaixells,  avions,    etc.),  podent  exercir  certa  competència sobre els seus nacionals quan es troben en un altre Estat (protecció diplomàtica).  També el correspon altres competències de base i abast extraterritorial, coses i activitats que es localitzin i  tinguin lloc en espais internacionals, que no pertanyen a cap Estat (alta mar, espai ultraterrestre).  La sobirania de l’Estat determina que aquest pugui exercir, en principi, totes les competències necessàries  pel  exercici  de  les  seves  funcions.  Però  les  competències  exclusives  dels  Estats  resulten  condicionades  i  limitades pel Dret Internacional per respectar els àmbits de sobirania e independència dels Estats.    14.2. Les competències territorials  L’àmbit territorial és el espai on l’Estat pot exercir, amb caràcter exclusiu, el poder sobre les persones que  viuen el ell.  La naturalesa jurídica de l’àmbit territorial de l’Estat, està determinada per una interacció, entre la pretensió   de  l’Estat  d’exercir  amb  con  caràcter  exclusiu  els  seus  poders  en  tota  superfície  terrestre  i  la  limitació  d’aquesta  pretensió  per  l’acció  de  les  pretensions  similars  dels    demes  Estats.  Podem,  en  conseqüència  definir,  el  territori  en  un  sentit  positiu  com  l’espai  on  l’Estat  exerceix  sobre  la  persona  el  seu  poder  amb  caràcter  exclusiu,  i,  en  sentit  negatiu,  como  l’espai  més  enllà  del  qual  no  pot  o  no  se  li  permet  exercir‐lo,  sense entrar en col∙lisió amb els interesses de altres Estats veïns.  El domini Estatal consta dels següents elements integrants:  1. Territori terrestre: És el espai format per la porció de la escorça terrestre continental emergida del mar.  Compren el sòl, subsòl, aigües superficials i subterrànies que en ella es trobin. Constitueix el seient físic  de l’Estat i la seva existència el separa del territori terrestre d’un altre Estat.  2. Territori Marítim: el espai format per la porció de la escorça terrestre continental submergida, coberta  pel mar adjacent al territori terrestre de l’Estat, compresa de sòl i subsòl marítim. Els seus límits son la  línea que els separa del territori terrestre i de l’alta mar.   3. Zona  Contigua:  espai  marítim  adjacent  al  mar  territorial  on  l’Estat  te  les  seves  competències  de  fiscalització, duanera i  sanitària. S’entén fins a una distancia de 24 milles marines a partir d’una línea  imaginaria traçada en el límit del mar territorial.  4. Espai  Aeri:    És  l’espai  format  per  l’atmosfera  terrestre  suprajacent  al    territori  terrestre    i  marítim  de  l’Estat. Els seus límits són l’espai aeri de un altre Estat o de la Alta Mar i la línia que els separa del espai  ultraterrestre.  5. Plataforma Continental: És l’espai format per la porció de la escorça terrestre continental submergida  por la alta mar adjacent al territori marítim de l’Estat. El seu limit són fins 200 Milles marines a partir de  la línea de base.  6. Zona  econòmica  Exclusiva:  L’Estat  té  drets  de  sobirania  als  fins  d’exploració  i  explotació,  conservació  dels recursos naturals i jurisdicció  sobre l’establiment i utilització d’illes artificials, investigació científica  marina i protecció i preservació del medi marí,  és una franja marítima que s’estén des del límit exterior  del mar territorial fins una distancia de 200 milles.  7. Les Naus i aeronaus que porten la Bandera d’un Estat.  8. Cables submarins: Tendits des de la costa del territori terrestre i marítim d’un mateix Estat, o de costa a  costa entre Estats diferents d’acord amb el que hagin acordat.      Adquisició i Pèrdua de Territori  o Ocupació:  El  territori  és  lliure,  no  està  ocupat  per  un  altre  Estat,  que  exerceixi  el  control.  No  és  necessària la Notificació a un altre Estat.  o Accesió: Les aigües del mar es retiren de la costa, deixant terra descoberta, afegint‐la al Estat coster.   o Prescripció:  Empara  la  possessió  ininterrompuda  d’un  territori  no  havent  un  altre  que  reclami  la  seva  propietat.  o Cessió:  Entrega  a  un  altre  Estat  d’una  porció  de  territori,  mitjançant  donació  o  venta:  la  nova  nacionalitat s’estén als que habitaven aquest territori.   o La adquisició de territori per la conquista o la força: No és permès per dret Internacional actual  (article  2, paràgraf 4 de la carta de la ONU).   Maneres  especials  de  Titularitat  Territorial:  Consisteix  en  el  traspàs  de  certes  competències  territorials  vinculades  a  necessitats  bèl∙liques  (exemple:  les  bases  estratègiques  com  les  bases  militares  que  de  los  Estats units en tot el món).    14.3. Les competències personals  La Nacionalitat  És el vinculo jurídic que una persona humana té amb un Estat, el qual es manifesta mitjançant un conjunt de  drets i deures. Cada Estat regula mitjançant el seu dret intern qui són els seus nacionals i com expedir els  seus documents d’identitat. Se aplica a las persones físiques i a les persones jurídiques i la relació pot ser  amb més d’un Estat.  Respecte a les persones naturals, els fonamentes habituals de la nacionalitat són la filiació, ius sanguinis i el  lloc de naixement o de residencia prolongada en un territori, ius solis.  La nacionalitat determinarà varius efectes, d’una banda drets i obligacions entre el nacional i el seu Estat, els  quals  poden  tenir  conseqüències  en  el  camp  de  les  relacions  internacionals,  ja  que  és  un  requisit  de  la  protecció diplomàtica i en segon lloc determinarà la intensitat o grau de participació del nacional en el seu  Estat.  L’Estat és sobirà en el seu espai territorial per exercir i aplicar les seves lleis sobre totes les persones que es  tovin en el seu territori, sigui nacional o estranger.     Dret i Condició dels Estrangers  Estrangers,  són  aquelles  persones  no  nacionals  del  país  on  resideixen  i  sobre  les  quals  l’Estat  imposa  una  sèrie de limitacions, com per exemple no poder participar en la vida política.  Els  drets  dels  estrangers  apareixen  en  la  proclamació  i  protecció  dels  drets  de  la  persona  humana  per  ordenament jurídic internacional (Carta de la ONU, Declaració Universal dels drets Humans).    Nacionalitat de naus i Aeronaus  La  nacionalitat  és  l’atributo  que  li  atorga  al  vaixell    un  estatut  jurídic  per  navegar  en  alta  mar  i  en  el  mar  territorial.  La  matricula  va  impresa  en  la  proa  i  en  la  popa  i  porta  la  bandera  del  país  al  que  pertany.  La  nacionalitat  el  obliga  a  sotmetre’s  a  l’autoritat  del  país  al  que  pertany  pel  seu  registre  i  certificació.  En  el  vaixell regeixen les disposicions legals del país al que pertany.  Els avions són també de la nacionalitat del país on estan registrats. Estan registrats per las  lleis internes de  cada país.    Nacionalitat de les persones Jurídiques  Les proves utilitzades per determinar la nacionalitat d’una corporació són:  o El lloc de la raó social, es a dir on està concentrada l’activitat de la empresa, administració i on tenen lloc  les seves reunions.   o el domicilio, centro de administració i maneig de la empresa.   o el nexe legal existent entre la empresa i l’Estat on va ser legalment constituïda d’acord al dret intern.   o determinar qui són les persones que la dirigeixen i supervisar la empresa i a qui realment pertanyen els  interessos de la companyia.   o La proba de la responsabilitat, referida a la nacionalitat d’una empresa respecte al lloc on està establerta  i la responsabilitat dels seus òrgans.    TEMA 15: MODIFICACIONS POLÍTIQUES I JURÍDIQUES DELS ESTATS I LES SEVES CONSEQÜENCIES  15.1. Identitat i continuitat de l’Estat  El Govern implica una organització institucional a través de la qual s’asseguren les funcions de l’Estat a nivell  interior i exterior. Quan parlem de Govern no ens referim al poder executiu, sinó, al conjunt de poders que  garanteix les funcions de l’Estat.   El criteri d’efectivitat exigeix que aquet Govern sigui efectiu, es a dir, que pugui complir amb les obligacions  recollides en la Carta de les Nacions Unides.    15.2. L’aparició d’un Estat i el reconeixement d’Estats  Quan sorgeix un nou Estat es posicionen sobre aquesta nova realitat la resta d’Estats, i el reconeixen o no el  reconeixen. Així doncs, és un acte unilateral on es reconeix la existència d’un nou estat.   No  hi  ha  cap  obligació  jurídica  de  reconèixer  un  Estat.  I  si  existeix  alguna  obligació  jurídica,  és  en  sentit  contrari: de no reconèixer. Aquestes situacions són quan un Estat és creat mitjançant l’ús il∙legal de la força  o bé quan es crea un nou Estat quan es viola la lliure determinació dels pobles.   Quins  efectes  jurídics  té  el  reconeixement  d’un  Estat?  És  un  acte  irrevocable  i  són  merament  declaratius,  això  vol  dir  la  existència  o  no  d’un  Estat  no  depèn  del  reconeixement.  Podria  existir  un  estat  que  no  es  reconegut per cap estat. Només té efectes de que els estats que el reconeixen tindran relacions jurídiques o  diplomàtiques amb ell, per tant, si cap estat el reconegués, estaria aïllat. Es un fet significatiu que estigui a la  ONU com a estat o estat observador.  Hi ha formes tàcites de reconeixement:  o Negociar i adoptar un tractat bilateral  o Decisió de mantenir relacions diplomàtiques    15.3. Les modificacions polítiques internes dels Estats i el reconeixement de governs  Diferencia  entre  reconeixement  d’estat  i  reconeixement  de  governs:  el  reconeixement  de  govern  es  la  presa de posició d’un estat sobre el nou govern d’un altre estat on aquet estat el canvi s’ha produït sense  respectar les regles constitucionals. Per ex.: un cop d’estat.   Els criteris per reconèixer o no a un estat: es el criteri de la legalitat o legitimitat, i el criteri de la afectivitat.   o Criteri de legitimitat: s’entén que el pronunciament cap a un altre estat es basa per la acceptació  general cap a un altre estat.   o Criteri d’afectivitat: davant de la situació el que importa es qui controla i exerceix les competències  del govern del estat. No comporta cap judici de valors, nomes mirar si el govern controla la població.   Espanya ha aplicat un  tercer criteri que es com una derivació del criteri d’afectivitat, s’anomena: doctrina  estrada  posicionar‐se o no en un estat es una intromissió en la legitimitat del altre estat, llavors no es  acceptable fer una valoració de una declaració de voluntat. S’ha de fer una manifestació implícita retiren o  no l’ambaixador. Si es retira es que no estem d’acord amb el govern.   Es poden derivar dos temes: Concepte de govern en l’exili quan un estat es parteix en el govern interior i  govern  en  exili.  Això  planteja  la  Representació  internacional  ja  que  no  se  sap  qui  te  legitimitat  per  representar el país internacionalment: si l’interior o el de l’exili.     15.4 La succesió d’Estats  Es el canvi de responsabilitat internacional sobre un territori. Hi ha varies causes de la successió d’estats:  o Secció de part de territori d’una part a un altre. En l’actualitat aquet traspàs te un límit, mai es pot  autoritzar aquest traspàs si hi ha ús de la força, ha de haver un acord.  o Unificació d’estats. Es refereix a dos situacions diferents: una es que dos estats decideixen unir‐se i  crear  un  de  nou;  l’altre  es  l’anecció  o  absorció  que  es  quan  dos  estats  s’uneixen  perquè  un  d’ells  desapareix i s’integra a l’altre estat.   o Descolonització. Aparició d’estats de recent independència.  o Separació  d’estats.  També  inclou  dos  supòsits  diferents.  El  primer,  es  el  desmembrament,  això  es  que l’estat no desapareix però una part forma un nou estat. El segon es la dissolució, això es que un  estat desapareix perquè d’ell es formen varius.   Hi ha problemes de:  1. Nacionalitat   2. Tractats  3. Pertinència d’organitzacions internacionals   4. Que passa amb bens, arxius, deutes i actes jurídics.   Tot això sa intentat codificar internacionalment, però només s’ha codificat en matèria de tractats (Conveni  de Viena del 78) i en matèria de béns, arxius i deutes (Conveni de Viena del 83) . El Congres de Viena del 78  va entrar en vigor però Espanya no es part, llavors aplicaria el costum. I el conveni del 83 mai ha entrat en  vigor, s’aplicaria directament el costum.   (QUADRE DE SUCCESIÓ)  Causa/Matèri a  Successió  sobre part del  territori  Tractats  Internacional s  Mobilitat  geogràfica  dels TI  Béns d’Estat  Arxius  Estat  successor es  queda béns  immobles en  territori  adquirit i  béns mobles  vinculats a  l’activitat  estatal en  aquest  territori  Traspàs part  d’arxius  necessaris  administració  normal, així  com part  d’arxius  corresponent s en exclusiva  o  principalment  al territori  Deutes  d’Estat  Nacionalitat  Traspàs a  l’Estat  successor  en  proporció  equitativa  Pràctica  convencional : mobilitat  geogràfica  de la  nacionalitat  amb dret  individual  d’opció  Qualitat  membre  d’una OI  No hi ha  qüestió  jurídica (no  successió)  Unificació  Continuïtat  Passen a  l’Estat  successor els  béns dels  estats  predecessor s  Estats de  Tabula rasa  recent  independència  Per l’Estat  successor  són:  Béns  immobles en  territori  objecte de  successió;  els que  pertanyen a  aquest  territori  però es  troben fora  d’ell i són  béns de  l’estat  predecessor,  així com part  proporcional  béns de  l’Estat  predecessor  fora del seu  territori  segons  contribució  a la seva  creació.  Béns mobles  vinculats  activitats en  el territori  objecte de  successió,  els que  pertanyin a  aquest  territori  però que  passessin  prèviament  Traspàs dels  arxius dels  Estats  predecessors  a l’Estat  successor   segons el dret  intern del  successor  Traspàs a  l’Estat  successor dels  arxius del  territori que  abans de la  independènci a fossin part  de l’arxiu de  l’Estat  predecessors i  la part dels  arxius  de  l’Estat  predecessor  que haurien  de trobar‐se  en el territori  objecte de  successió per  la seva  administració  normal  Traspàs a  l’Estat  successor  Pràctica:  nacionalitat  de l’Estat  successor  No cal  demanar  admissió si  eren  membres:  continuïtat  No hi ha,  en principi,  successió  respecte a  l’Estat  predecesso r  Pràctica:  qüestió de  nacionalitat  segons lleis  del nou Estat     Supòsits en  que Estat  predecessor  possibilita  certes  classes de  ciutadania,  es preveu  l’opció per la  nacionalitat  de l’Estat  predecessor   o es facilita  l’obtenció de  la  nacionalitat  de l’Estat  predecessor  Sol∙licitud  admissió  com a  membre  (no  successió)  Separació  Continuïtat  Dissolució  Continuïtat  a ser  propietat de  l’Estat  predecessor  i altres béns  de l’estat  predecessor  que s’hagi  contribuït a  crear, de  manera  proporcional .   Estat  successor es  queda béns  immobles en  territori  adquirit i  béns mobles  vinculats a  l’activitat   estatal en  aquest  territori més  part  proporcional  altres béns  mobles.   Estat  successor es  queda béns  immobles en  territori  adquirit i  béns mobles  vinculats a  l’activitat  estatal en  aquest  territori.  Part  equitativa  immobles  fora territori  Estat  predecessor   i dels seus  béns mobles  Criteris  Traspàs en  semblants als  proporció  del supòsit de  equitativa   successió  sobre part del  territori  Pràctica:  nacionalitat  de l’Estat  successor  En principi,  sol∙licitud  d’admissió  com a  membre  dels Estats  successors       Criteris  Traspàs en  semblants als  proporció  del supòsit de  equitativa  successió  sobre part del  territori  Pràctica:  nacionalitat  de l’Estat  successor.    En principi,  sol∙licitud  d’admissió  com a  membre  dels Estats  successors     Hi ha  algunes  excepcions : República  Àrab Unida  o URSS    En matèria de tractats, la manera de tractar el problema es diferent en els quatre casos:   o Quan es dona l’annexió el criteri es que s’aplicaran els tractats del estat en que passa a formar part  l’estat A cap a B.   o En el cas d’unificació el criteri seria de continuïtat, s’aplicaran el TI del estat A i B.  o Els estats de descolonització si ho desitja pot fer taula rasa, pot no quedar‐se obligat per cap tractat.  o En els casos de separació es predica el criteri de la continuïtat. Si un estat es desmembra, els tractats  serán aplicats a tots els nous estats.  Hi ha una excepció a aquestes regles quant a la successió de matèria de tractats quan el tractat es fet per  una organització internacional la organització decidirà.   En matèria d’arxius, bens i deutes: tot aquet tema sol ser negociat.  El tema menys problemàtic es en matèria de nacionalitat, en quina mesura les persones que formen part del  nou estat tenen opció a seguir amb l’antiga nacionalitat.   TEMA 16: ELS ÒRGANS DE L’ESTAT PER A LES RELACIONS INTERNACIONALS  16.1. Concepte i classificació  L’Estat sobirà és la cèl∙lula bàsica de tot el teixit social internacional i presenta una vocació relacional amb la  resta  de  subjectes  pel  compliment  dels  seus  fins.  Amb  l’aparició  de  la  societat  internacional  organitzada,  sorgeixen  una  sèrie  de  principis  i  normes  codificades  progressivament  a  la  Convenció  de  Viena  de  1961  sobre  Relacions  Diplomàtiques,  en  la  Convenció  de  Viena  de  1963  sobre  Relaciones  Consolares  i  en  la  Convenció  de  1969  sobre  missions  especials  i  finalment  en  la  Convenció  de  Viena  de  1975  sobre  la  representació dels Estats en les seves relacions amb les organitzacions internacionals de caràcter universal  (que encara no ha entrat en vigor).  De  lo  anterior  es  deriven  les  dues  modalitats  bàsiques  a  partir  de  les  quals  es  desenvolupen  les  relacions  exteriors dels Estats:   Diplomàcia bilateral, de Estat a Estat.  Diplomàcia multilateral, de signe institucional i que es dona en la seu d’organitzacions i conferencies  internacionals.  En termes generals parlem d’òrgans centrals  i perifèrics de la Administració exterior de l’Estat, unipersonals  en uns casos i col∙lectius en altres. En el cas del dret espanyol, entre els primers es troba:  - o El  Rei  /  cap  de  l’Estat  (que  assumeix  la  més  alta  representació  en  les  relacions  internacionals  art.  56.1 CE)  o El President del Govern (qui dirigeix l’acció del Govern en política exterior, arts. 97 i 98 CE)   o El Ministre d’Assumptes Exteriors.   Entre els segons el RD 632/1987 trobem:  o Les missions diplomàtiques, per el desenvolupament de les relacions bilaterals  o Les  representacions  permanents  davant  organitzacions  Internacionales  i  conferencies  Internacionales, per el desenvolupament de les relacions multilaterals.  o Les  oficines  consolares,  per  l’exercici  de  les  funcions  consolares  en  defensa  dels  drets  i  interessos  dels nacionals a l’estranger,.  o Les Instituciones i serveis de l’administració  de l’Estat a l’estranger.  La major part dels òrgans son unipersonals, per tant la primera mesura es clarificar el seu status individual.  Això es denomina regim de inviolabilitat, privilegis i immunitats diplomàtiques.     16.2. El òrgans centrals  El Cap de l’estat i el Cap o President del govern  Tant  una  como  l’altra  figura  tenen  reconeguda  internacionalment,  la  més  alta  expressió  de  les  relacions  internacionals,  això  és,  comprometre,  no  nomes  políticament  si  no  també  en  termes  jurídics,  al  Estat  que  representen (art.7.2  de la Convenció de Viena de 1969). La anterior regla jurídica internacional no obsta, de  cap  manera,  a  que  tinguin  certes  limitacions  imposades  per  seu  ordenament  constitucional  intern  de  celebració de Tractats, concretades freqüentment en l’autorització parlamentaria.  En  quan  representants  de  l’Estat,  ambdós  òrgans  estan  protegits  per  un  especial  règim  de  inviolabilitats,  privilegis i immunitats. En primer lloc, el cap de l’Estat gaudeix de la protecció de normes consuetudinàries  internacionals (art 21.1 de la Convenció de 1969 sobre Missions especials).   Entre  les  inviolabilitats  destaca  l’impossibilitat  de  prendre  mesures  coercitives  contra  la  seva  persona  i  la  seva família, així com en relació a les seves propietats, equipatge, correspondència o documents oficiales.   En  quan  a  les  immunitats,  se  li  reconeix  una  immunitat  de  jurisdicció  penal  absoluta  que  inclou  qualsevol  mesura de policia o processal, encara que en l’àmbit de la jurisdicció civil la pràctica estatal no és uniforme:  hi ha països que reconeixen una immunitat plena i d’altres que nomes la reconeixen per actes realitzats en  l’exercici de les funcions que li són pròpies.  En  matèria  de  privilegis  resulta  més  difícil  precisar  fins  on  arriba  la  cortesia  diplomàtica  i  en  que  moment  comencen  les  obligacions  jurídiques,  encara  que  generalment  es  reconeixen  l’exempció  d’impostos  personals i la concessió de les màximes facilitats duaneres.  Convé tenir present, en relació a les anteriors inviolabilitats e immunitats, que el article 1 de la Convenció  sobre  la  prevenció  i  càstig  de  delictes  contra  persones  intranacionalment  protegides,  inclosos  agents  diplomàtics  (B.O.E.  de  7  de  febrer  de  1986),  aprovat  per  l’Assemblea  General  de  l’ONU  en  1973,  inclou  expressament als Caps d’Estat entre les persones protegides i obliga als Estats a tipificar com delicte en la  seva legislació penal interna una sèrie de actes dirigits en la seva contra, establint tanmateix una obligació  de cooperar per evitar que els culpables de aquets delictes puguin trobar refugi en el territori de un altre  Estat part.   En  segon  terme,  el  Cap  del  Govern  gaudeix  de  similars  privilegis  e  immunitats  a  les  del  Cap  de  l’Estat.  En  efecte,  el  article  21.2  de  la  citada  Convenció  sobre  Missions  especials  l’inclou  també  entre  els  òrgans  beneficiaris «de les facilitats i dels privilegis e immunitats reconegudes pel dret internacional». Això fa que  en la practica internacional més generalitzada s’assimili el status del Cap de l’executiu al del Cap de l’Estat  (tanmateix  pel  fa  al  article  1  de  la  Convenció  sobre  la  prevenció  i  càstig  de  delictes  contra  persones  intranacionalment protegides, inclosos agents diplomàtics).     El Ministre d’assumptes exteriors  La figura del Ministre d’assumptes exteriors no resulta diferent a la del Cap de l’Estat o del Govern des del  punt de vista del ius representationis d’acord amb el art. 7.2 de la Convenció de Viena de 1969. A més a més,  el  art.  13  del  Reglament  del  Consell  de  Seguretat  de  l’ONU  el  lo  considera  sempre  com  representant  de  l’Estat membre als fins d’ocupar seient en el Consell sense necessitat de presentar credencials.   En  conseqüència,  el  Ministre  d’assumptes  exteriors  és  considerat  també  com  un  òrgan  de  l’Estat  que  el  representa en els actes unilaterals.   La diferencia respecte als dos òrgans estatals estudiats anteriorment serà, en tot cas, de grau o jerarquia,  però no de fons. Depenen del dret intern de cada país, estarà subordinat jeràrquicament al Cap de l’Estat o  del Govern, o als dos a la vegada, però representa políticament al Estat enfront altres països.  Malgrat  això  la  seva  posició  en  matèria  de  privilegis  i  immunitats  no  esta  clara.  El    article  21.1  de  la  Convenció de 1969 sobre Missions especials li reconeix facilitats, privilegis e immunitats.  D’altra banda, el  article 1 de Convenció sobre la prevenció i càstig de delictes contra persones intranacionalment protegides,  inclosos agents diplomàtics, inclou a aquest ministre entre les persones protegides. El problema radica en la  necessitat  d’acudir  a  la  practica  estatal  en  la  matèria,  davant  les  evidents  insuficients  de  les  normes  anteriors. En termes generals, la doctrina es decanta capa a una acceptació de la seva inviolabilitat personal  i de la seva immunitat de jurisdicció penal i de policia. En quan a altres privilegis, facilitats i immunitats, la  seva figura queda més borrosa.  16.3. El òrgans perifèrics  Agents diplomàtics  Els Agents diplomàtics són agents que un Estat envia a un altre pais per participar en les relacions entre ells.  Estan regulats en la Convenció de Viena sobre relacions diplomàtiques de 1961.Les seves funciones son:   Representar al Estat acreditant davant l’Estat receptor.  Protegir  els  interessos  de  l’Estat  acreditant  i  els  de  els  seus  nacionals  dintre  del  límit  permes  pel  dret  internacional.  o Negociar amb el govern de l’Estat receptor  o Assabentar‐se  per  tots  els  mitjans  lícits  de  les  condicions  i  evolució  dels  aconteixements  a  l’Estat  receptor e informar de totat això al govern de l’Estat acreditant.  o Fomentar les relaciones amistoses.  o Desenvolupar las relacions de caràcter econòmic, cultura i científic.    Agents consulars  o o Els agents consulars són agents oficials que un Estat estableix en ciutats  d’altres Estats amb la finalitat de  protegir els seus interessos i els dels seus nacionals.    Immunitats, privilegis i facilitats de que gaudeixen els consols  Facilitats:  Totes    les  necessàries  pels  exercici  de  les  seves  funcions  i  adquisició  de  locals,  para  la  lliure  comunicació  e  informar  sense  retràs  a  la  oficina  consular  dels  casos  de  detenció  ,  arresto  o  presó  dels  nacionals de l’Estat que envia, així com de les defuncions, nomenaments de tutor o curador relatius a aquets  nacionals  Privilegis:   o Exempció fiscal per locals consulars i residencia, llibertat de transit i de comunicació.   o Exempció fiscal sobre les quantitats rebudes per concepte d’aranzels i drets consolars.   o Als  funcionaris  de  carrera  i  demes  membres  de  l’oficina  se’ls  reconeix  facilitats,  privilegis  i  immunitat; bon tracte a la seva persona, comunicar a la oficina la detenció de algú d’ells.  o Exempció d’inscripció en el registre d’estrangers o permís de residencia.  o Exempció de les disposicions de la seguretat social.  o Exempció d’impostos excepte els impostos indirectes i sobre bens immobles privats.  o Franquícia duanera.  Inviolabilitat:  o Dels locals, documents, arxius, correspondència.   o Inviolabilitat personal, excepte per delicte greu.  o Immunitat  de  jurisdicció,  per  actes  en  l’exercici  de  les  seves  funcions  excepte  en  el  cas  d’un  procediment  civil  que  resulti  d’un  contracte  que  el  funcionari  no  hagi  concertat  explícita  i  implícitament com agent de l’Estat que l’envia.  Diferencia entre agents consolares i diplomàtics  Els  agents  consolares  no  realitzen  actes  de  naturalesa  política.  Les  seves  funcions  són  de  caràcter  administratiu.  Les  seves  funcions  són  variades  i  abasten  entre  dáltres:  protecció  dels  seus  nacionals  ,  informar a l’Estat acreditant del que pasa a l’Estat receptor, de col∙laboració amb els tribunals de justícia i  d’altres  relatives  a  l’Estat  civil  de  les  persones  i  les  seves  successions.  A  més  a  més  realitzen  funcions  relacionades amb la navegació i el comerç.    16.4. El agents diplomàtics i la missió diplomàtica  Les Missions Diplomàtiques Permanents  Definició    Representen  de  forma  permanent  a  l’Estat  devant  els  Estats  amb  els  que  té  establertes  relacions diplomàtiques i tenen el més alt rang en la representació d’un Estat en el exterior.   La creació de la Missió Diplomàtica  o Es dona pel consentiment mutu entre l’Estat acreditant i l’Estat receptor.  o Es necessari per la creació i el manteniment de la Missió (arts. 2 i 9 Convenció de Viena de 1961)  o Consentiment mutu que NO implica reciprocitat en la creació de les Missions (art. 6 Convenció de  Viena de 1961)  Funcions (art. 2 Convenció de Viena de 1961)  o Representar a l’Estat acreditant  o Assistència diplomàtica necessària per la protecció de persones i bens  o Negociar amb l’Estat receptor  o Obtenir i transmetre informació a l’Estat receptor obtinguda per mitjans lícits  o Fomentar les relacions de cooperació econòmica, cultural i científica entre ambdós Estats  Factor humà  o Membres de la Missió: Cap de la Missió més  tres classes de membres (art.1 Convenció de Viena de  1961):  o Membres del personal diplomàtic   o Membres del personal administratiu i tècnic  o Membres del personal de servei  El nombre de membres te que ser “raonable i normal” a falta d’acord explícit (art. 11 Convenció de Viena de  1961)   Amb caràcter general nacionalitat de l’Estat acreditant (art. 8 Convenció de Viena de 1961)   Supòsits d’acreditació múltiple (art. 5.1 Convenció de Viena de 1961)  El  Cap  de  la  Missió  té  funcions  de  representació,  direcció  i  coordinació  sota  les  instruccions  del  Ministre  d’Assumptes  Exteriors,  del  qual  té  dependència  jeràrquica  (art.  37  LOFAGE  Llei  6/1997,  de  14  d’abril,  de  Organització i Funcionament de l’Administració General de l’Estat)  Ampli  marge  de  l’Estat  receptor  per  oposar‐se  al  nomenament  sense  necesitat  de  motivació  (art.  4.2  Convenció de Viena de 1961)  Possibilitat  de  rectificar  la  seva  decisió  i  declaració  de  persona  non  grata  (art.  9.1  Convenció  de  Viena  de  1961)  Estatut jurídic   Facilitats: l’Estat receptor donarà tota classe de facilitats pel exercici de les funcions de la Missió tals com  adquisició de locals i residencia particular (arts.21, 22.2 i 25 Convenció de Viena de 1961)   Privilegis:   o Llibertat de circulació pel territori de l’Estat receptor (art. 26 Convenció de Viena de 1961)  o Llibertat i confidencialitat de les comunicacions amb l’Estat acreditant, especialment en relació amb  la valisa diplomàtica. L’ús indegut de la valisa pot donar lloc a l’ inspecció, si existeixen fundat indicis  de criminalitat (art. 27 Convenció de Viena de 1961)  o Exempció fiscal de tots els impostos i gravàmens personals o reals, nacionals, regionals o municipals,  excepte els impostos indirectes, així como aranzels i altres drets de duana (arts. 34 i 36 Convenció  de Viena de 1961)  o Exempció  de  tota  prestació  personal,  servei  públic  o  carga  militar  (art.  35  Convenció  de  Viena  de  1961)  Sancions del Dret diplomàtic  Les  sancions  venen  derivades  de  l’  incompliment  d’una  doble  obligació  (art.  41.1  Convenció  de  Viena  de  1961): obligació de respecte de les lleis i reglaments de l’Estat receptor i la NO ingerència en els assumptes  interns del Estat receptor (per exemple espionatge).  Això provoca:  o La  declaració  de  persona  non  grata  (art.  9.1  Convenció  de  Viena  de  1961)  que  dona  lloc  a  l’Ordre  d’expulsió  –  normalment  en  un  termini  de  48  hores‐.  En  cas  de  negativa  de  l’agent  diplomàtic  li  genera la pèrdua de la seva inviolabilitat i immunitat  o La  ruptura  de  les  relacions  diplomàtiques  i  el  tancament  de  la  Missió.  Això  és  una  facultat  discrecional  de  l’Estat  acreditant  davant  il∙lícits  molt  greus.  L’Estat  receptor  té  l’obligació  de  respectar i protegir els locals i bens (art. 45 Convenció de Viena de 1961)   o La renuncia de l’immunitat de l’agent (arts. 31 i 32 Convenció de Viena de 1961)   L’asil diplomàtic  L’Asil territorial és el dret d’una persona a refugiar‐se en el territori d’un altre Estat “degut a fundats temors  de  ser  perseguida  per  motius  de  raça,  religió,  nacionalitat,  pertinència  a  un  determinat  grup  social  o  opinions polítiques” (Estatut del refugiat  Conveni de Ginebra de 1951)  L’Asil diplomàtic és el dret d’obtenir protecció a l’interior d’una Embaixada acreditada i salconduit  posterior  de l’Estat receptor per sortir del país. Aquest asil NO té reconeixement expres en la Convenció de Viena de  1961 on no es prohíbeix, ni es permet expresament.  16.5. Els agents consulars i l’oficina consular  Les  oficines  consulars  són  òrgans  radicats  permanentment  en  el  exterior  que  exerceixen  sense  caràcter  representatiu funciones de caràcter extern. Estan regulades pel Conveni de Viena de 1963 sobre Relacions  Consulars:                    - Consentiment  mutu pel establiment de l’Oficina Consular (art. 2.1 Conveni de Viena de 1963 sobre  Relacions Consulars)  - Funcions pròpies del dret intern dirigides a la defensa dels seus nacionals (art. 5 Conveni de Viena de  1963 sobre Relacions Consulars): Assistència i protecció de nacionals; expedició de certificats (visats,  passaports); funcions relatives al tràfec privat (civil i mercantil); fomentar les relacions comercials,  econòmiques i culturals   2. ORGANITZACIONS INTERNACIONALS  TEMA 17: CONCEPTE I CLASIFICASSIÓ DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS  17.1 Orígen i evolució de la cooperació institucionalitzada  Les  organitzacions  internacionals  neixen  per  la  necessitat  de  gestió  d’interessos  comuns  al  segle  XIX,  per  exemple: les comissions fluvials i les unions administratives.   Ja al segle XX, neix la Societat de Nacions en el període de entre la 1WW i la 2WW; i també la Organització  Internacional del Treball.   Després  de  a  2WW,  l’experiència  de  la  Societat  de  Nacions  va  fer  que  es  crees  una  nova  organització  supranacional que afavorís la pau: ONU. Aquestes organitzacions nascudes després de la 2WW tenen com a  característiques principals: la cooperació i la integració.     17.2. Concepte d’organització internacional  Una organització internacional es una associació voluntària d’estat, per tant la creen els estats, la qual cosa  no vol dir que hi hagin supòsits de que una organització internacional acabi formen part d’un altre.    17.3. L’Estatut de membre d’una organització internacional  Característiques:  o Son creades conforme al Dret internacional, normalment per TI que es diuen tractats constitutius.   La OSCE, per exemple, no es va fer a base d’un tractat constitutiu, sinó van ser acords entre estats  per cimeres.   o Cada  organització  te  els  seus  objectius  i  finalitats  concretes  que  es  dirà  en  el  tractat  constitutiu.  Segons la finalitat de la organització es crearan els límits.   o Una  OI  te  una  estructura  orgànica  permanent,  formada  normalment  per  òrgans  principals.  Els  òrgans  principals  surten  en  el  tractat  constitutiu.  I  també  hi  han  òrgans  subsidiaris  creats  per  els  òrgans principals, hi ha una relació de dependència.  o La OI es subjecte de dret internacional i expressa una voluntat jurídica autònoma o diferenciada dels  estats membres.     17.4. Classificació  Hi ha tres criteris per la classificació:  Per participació:  1. Organitzacions de participació universal: son exemples la ONU, FMI, OMC,..  2. Organitzacions de participació restringida: son organitzacions en que participar‐hi significa complir  una sèrie de requisits d’afinitat (ex: països exportadors de petroli: OPEP).  Hi ha vegades que l’afinitat es dona per una proximitat regional o supraregional. Un exemple es: el  Consell d’Europa o la Lliga d’Estats Àrabs.   Per els seus objectius:  1. Objectius generals: els àmbits que opera pot ser d’interès de qualsevol estat. Ex: ONU.   2. Objectius específics: vol dir que els seus objectius estan restringits a una determinada area. Per ex:  OTAN.  A  vegades  els  seus  objectius  també  comporten  altres  temes  relacionats  que  afecten  al  seu  objectiu principal.   Per les competències:  1. Competències  cooperació:  els  estats  es  posen  d’acord  per  gestionar  de  manera  conjunta  determinats temes, els estats no estan obligats a quedar‐se obligat.   2. Competències  de  integració:  es  produeix  una  cessió  de  competències  de  l’estat  membre  a  la  OI,  llavors serà la OI qui governarà.     Les OI tenen una voluntat jurídica interna, això vol dir que son subjectes de dret internacional.  La Cort Internacional de Justícia no te perquè ser l’únic subjecte de dret de la OI, però això no vol dir que tot  subjecte de dret internacional sigui igual que l’estat, que tingui les mateixes facultats. Les OI tenen objectius  més concrets que els estats estableixen en el tractat constitutius i que els hi estableixen competències. La  personalitat  jurídica  no  es  la  mateixa  que  la  del  estat,  esta  limitada  per  els  seus  objectius.  Te  una  personalitat jurídica funcional.     17.5. Factors que influeixen en el regionalisme institucional  Des de l’any 1945 hi ha un augment del regionalisme en la vida internacional degut a la defensa d’interessos  econòmics, estratègics o de seguretat.   Algunes organitzacions regionals persegueixen com la ONU fins generals, excloent algun sector d’activitats.  Per ex. Organització d’Estats Americans o Consell d’Europa.   Malgrat això, la majoria d’organitzacions regionals tenen una finalitat específica i especialment de caràcter  econòmic (UE) o militars (OTAN).           TEMA 18: ESTRUCTURA ORGÀNICA I COMPETÈNCIES DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS  18.1. Estructura orgànica  Òrgans:   Classificació de per qui els composa:  o Politics  o  intergovernamentals:  Hi  ha  òrgans  plenaris  on  participen  tots  els  estats  membres  o  restringits on participen estats durant un cert temps.  o Tècnic  administratiu:  son  personal  a  càrrec  de  l’administració  que  s’anomenen  agents  internacionals.  Hi  han  els  funcionaris  i  el  personal  contractat  en  les  seves  diverses  modalitats.  També  hi ha  persones que treballen de manera temporal que no entren en cap categoria, son els  experts.    La gran diferencia es que en el primer son els estats membres qui participen, en el segon seran membres  contractats pels estats.   Classificació per la seva funció:  o Òrgan parlamentari: és de debat, en alguns casos tenen competències legislatives i altres no.   o Òrgans amb competències normatives  o Secretaria: tecnicoadministratius  o Òrgans judicials o de solució de litigis  o Òrgans executius  En les OI podem distingir entre òrgan judicial i quasi‐judicial, però pot ser que no en tinguin un, o altre o cap  dels dos.   En  un  òrgan  judicial  un  tribunal  després  d’un  procediment  contradictori  entre  dues  parts  emet  una  sentencia obligatòria, com és el cas en la ONU de CIJ i TANU.   Un òrgan quasi‐judicial té unes competències equivalents a les d’un òrgan judicial o fa en un procediment  contradictori  però  la  decisió  no  és  jurídicament  vinculant,  les  regles  de  procediment  son  més  simples  un  exemple dins de les NU és el Comitè de Drets Humans, encarregat de dirimir decisions dins del PIDCiP.    18.2. Les competències de les Organitzacions Internacionals  Normalment  estaran  escrites  en  el  tractat  constitutiu,  aquestes  son  les  competències  expresses.  Hi  ha  també competències que no estan expressament establertes al tractat, són les competències implícites.   La Cort Internacional de Justícia va dir que les OI poden assumir competències que no estan al seu tractat  constitutiu sempre hi quan sigui necessari per el seu objectiu  implícites.   Les competències jurídiques tenen un problema jurídic, es planteja si realment es necessari per que la OI faci  efectiu el seu objectiu.   En l’àmbit de la UE, hi haurà més problemes per les competències implícites perquè els estats estan regits  per competències d’integració i poder els estats membres no volen cedir aquesta competència.   Quan els estats creen una OI i te personalitat jurídica, aquesta es oponible a tothom.  Importància del tractat constitutiu: ens diu quins son els òrgans principals, qui pot formar part, quines son  les competències expresses, objectius i les regles de com revisar o reformar el tractat.   Es el punt de referència de la OI. Aquet tractat pot ser complementat per estatuts o reglaments  es crea  un dret administratiu.   Els tractats constitutius tenen una reforma mes complexa que la majoria dels altres tractats internacionals.     18.3. La formació de la voluntat de les Organitzacions Internacionals  Els  òrgans  executius  son  els  òrgans  que  prenen  les  decisions  per  particular,  les  mesures  que  s’han  de  prendre per l’execució de les decisions. Aquets òrgans solen ser intergovernamentals. De vegades tenen a la  vegada la competència normativa i l’executiva.    18.4. Els agents internacionals  Hi ha OI que tenen la seu però que els treballs es poden dur a terme fora de la seva seu. Les persones que  treballen a la OI tenen un Estatut jurídic que els defensa quan estan a l’estranger, tenen uns acords puntuals  cada  vegada  que  envia  persones  fora  o  existeix  una  cort  general  que  regula  les  immunitats  d’aquestes  persones, aquest últim dóna més seguretat jurídica.  El  tractat  de  la  seu   es  decidida  amb  un  TI  que  el  presta  la  OI  i  l’estat  no  es  situarà  la  seu.  Es  la  manera  d’acceptar que la OI estarà al seu país.     Estatuts dels estats dins de les organitzacions internacionals  Hem de distingir dos tipus de estatuts:  o L’estatut de membre de ple dret: te tots els drets i obligacions de formar‐hi part. Els dos drets més  importants és tenir dret de vot en els òrgans de la OI i el dret de ser elegit en els òrgans que son de  participació restringida. Les obligacions son respectar els dret de la OI i contribuir al pressupost de  l‘OI. Les quotes no son iguals sinó que cada soci contribueix en funció d’uns criteris, cada estat paga  una quantitat. Només en la OIT sinó pagues la quota se’t expulsa.   Si l’estat incompleix pot ser sancionat, pot ser: expulsat o la suspensió de dret de vot.  Aquest  estatut,  alguns  membres  el  tenen  com  a  membres  originaris  i  altres  que  els  admeten  posteriorment, son els admesos que han de tenir certes condicions.  o Altres  estatus  que  permeten  participar  sense  ser  membre  de  ple  dret:  pot  ser  per  dos  motius  o  perquè no compleixen tots els requisits, o bé, son estats que no poden complir els requisits però els  interessen els treballs d’aquela OI.  Son estats intermedis, perquè poden entrar posteriorment a la  OI, cada OI li donarà més o menys  drets, el seu estatu s’anomena estat associat o observador, depèn de la OI. El concepte observador  es pot utilitzar per l’estat que després pot formar part, per l’estat que no podrà entrar o pels dos.   Normalment  tots  ells  s’acaben  integrant  a  les  OI.  Els  que  no  s’acabaran  sens  membres  de  la  OI,  poden participar, donar la seva opinió, però no donar el seu vot. Tindran un estatus menor.     Perquè els estats si creen OI de caràcter internacional necessiten crear OI de tipus restringides o regionals?  Es fan organitzacions de caràcter regional/tipus restringit perquè és més fàcil crear decisions, puja el grau de  homogeneïtat, els estats son afins entre ells  sembla més fàcil prendre decisions i executar‐les. I sobretot  que aquestes siguin més exigents.  Si un conjunt d’estats creen entre si una OI regional es per tenir una veu conjunta per defensar els interessos  d’aquells grups d’estats.     TEMA 19: L’ORGANITZACIÓ DE LES NACIONS UNIDES  19.1. La Carta de les Nacions Unides (CNU)  La idea de les Nacions Unides va néixer durant la 2WW. Així es va convocar a Sant Francisco la conferència  de les Nacions Unides en 1945 i abans de que acabés la guerra amb Japó. Van participar 50 Estats.   La Carta és un tractat amb cert rang constitucional ja que en ell es troben diferents elements particulars:  o Art. 103: estableix la primacia de la Carta respecte de qualsevol altre tractat.  o Art.  2.6:  supera  el  principi  del  efecte  relatiu  dels  tractats  ja  que  té  conseqüències  pels  Estats  no  membres (relatives al manteniment de la pau).   o Art. 108: reforma.  o Art. 109: revisió.    19.2. Òrgans principals: composició, funcionament i competències / Els òrgans subsidiaris  Els òrgans principals de la ONU tenen òrgans subsidiaris:  L’assemblea General per matèries té una sèrie de comissions, que preparen el treball del plenari. Depenen  d’aquesta dos òrgans subsidiaris: un és la Comissió de DI, és un òrgan d’experts que preparen projectes de  codificació del DI i un altre és el Consell de Drets Humans que és un òrgan polític que dirigeix la política de  les NU en matèria de drets humans, està format per 47 estats.  El  Consell  de  Seguretat  de  les  NU,  té  el  Comitè  de  Sancions  que  és  el  que  s’encarrega  per  vetllar  per  executar  sancions.  Juntament  amb  aquest  està  el  Comitè  Contra  el  Terrorisme  aquest  elabora  les  llistes  d’organitzacions o persones de participar en grups terroristes, hi ha grups polítics que des de una vesant es  considera terroristes i d’altres no. La UE accepta aquesta llista però també té les seves.  La  Secretaria  General,  aquí  hi  ha  un  organigrama  impressionant  d’òrgans   subsidiaris,  com  per  exemple,  l’ACNUDH.  El ECOSOC te les Comissions Econòmiques Regionals, ha estat important la Comissió sobre la Condició de la  Dona.  En  la  ONU  formen  par  els  OP  i  els  OS  però  els  òrgans  especialitzats   simplement  tenen  un  TI  per  coordinar  les  seves  activitats,  dins  les  NU  el  òrgan  encarregat  d’encarregar‐se  d’aquestes  relacions  és  el  ECOSOC. Tot això forma el sistema de nacions unides.    19.3. Els organismes especialitzats  Els  organismes  especialitzats  són  organitzacions  internacionals  amb  finalitats  especifiques  i  amb  vocació  universal. Aquets organismes estan vinculats a d’altres organitzacions internacionals però tenen personalitat  jurídica  separada  de  les  Nacions  Unides  (òrgan,  seu,  membres).  Actualment,  existeixen  16  organitzacions  especialitzades vinculades a les Nacions Unides que es poden dividir en 4 grups:    o De cooperació en l’àmbit social, humanitari i cultural. Ex: UNESCO.   o De cooperació en l’àmbit econòmic, financer i tècnic.  Ex: FAO.  o De cooperació en el camp de les comunicacions. Ex. UPU.   o De cooperació en el terreny meteorològic i climàtic. Ex. OMM.  TEMA 20: LES FUNCIONS DE LES NACIONS UNIDES  20.1. El manteniment de la pau i la seguretat internacional  El  manteniment  de  la  Pau  es  troba  en  l’article  1  de  la  Carta  de  les  Nacions  unides.  És  la  competència  principal  del  CdS.  L’Assemblea  General  s’ha  d’abstenir  de  tractar‐lo  si  està  sent  tractat  del  CdS.  La  única  intervenció  de  l’AG  és  en  la  Unió  Pro  Pau  que  va  permetre  a  EEUU  i  els  seus  aliats  a  usar  la  força  en  el  conflicte, però no té la mateixa força, son només recomanacions, no son jurídicament vinculants.  El CdS davant d’una crisi del sector internacional pot actuar exercint competències en matèria de :  o Arranjament  pacífic  de  controvèrsies:  totes  les  parts  deixen  palesa  la  seva  opinió  i  hi  ha  una  discrepància, el CdS té competències per ajudar als estats a cercar un arranjament pacífic. Aquesta  participació  està  prevista  al  capítol  6  de  la  Carta,  li  permet  identificar  que  existeix  la  controvèrsia,  pot proposar als estats que facin servir un mitjà o un altre per solucionar les controvèrsies, ajustar la  controvèrsia i proposar una solució. Totes aquestes coses les pot plasmar amb les seves resolucions,  no son vinculants pels estats, però políticament son rellevants.  o Davant  d’una  agressió  d’un  estat  o  altre  i  situacions  de  quebrantament  de  la  pau  i  la  seguretat  internacional:  capítol  VII,  quan  el  CdS  detecta  pot  començar  a  actuar.  Poden  ser  conflictes  entre  diferents estats o conflictes interns. També hi ha situacions globals que en abstracte es consideren  perills contra la pau i seguretat internacional el terrorisme internacional. Es demana als estats que  col∙laborin contra el finançament del terrorisme.  Una vegada constatada la situació de perill, el CdS pot prendre dos tipus de mesures:  §   Les  que  no  impliquen  l’ús  de  la  força,  art  41à  establiment  de  tribunes  penals  internacionals per jutjar les persones físiques implicades en un cas.  §   Els  que  impliquen  l’ús  de  la  força,  art  42à  pot  ser  parcial,  pot  ser  l’ús  de  a  força  per  fer  un  bloqueig  econòmic. Mai s’utilitza el “autoritzem l’ús de a força”, sinó autoritzem que s’utilitzin totes les mesures per  un determinat objectius.  OMP: operacions de manteniment de la pau.   No  son  el  mateix  que  una  força  multinacional  creada  pel  Consell  de  Seguretat.  Les  operacions  tenen  un  origen  diferent  per  intentar  que  contribueixen  a  negociar  la  pacificació,  es  necessari  el  consentiment  dels  Estats. Per tant, les seves funcions son:  o Intentar  que  els  Estats  contribueixin  a  negociar  la  pacificació,  es  necessari  el  consentiment  dels  Estats implicats.  o També poden vigilar les eleccions i la preparació del procés electoral.  o Quan  la  situació  de  pau  es  consolida,  també  poden  construir  la  pau,  això  vol  dir:  ajudar  a  crear  infraestructures i formar funcionaris.  o Quan hi ha un conflicte armat intern, poder les operacions no poden intervenir, però poden ajudar a  que s’asseguri que intervé un ajut humanitari.   El problema esta que les operacions porten armes i tenen unes regles de foc  Només poden usar les armes  quan sigui legitima defensa.   Esta desplegada sobre el terreny la operació de manteniment de la pau, però es segueixen donant incidents.  Per tant, la operació no compleix les seves expectatives. El Consell de Seguretat en aquets casos canvia el  mandat,  els  seus  objectius:  els  hi  dona  la  competència  de  imposar  l’ordre  públic.  Amb  certa  mesura  es  converteixen en una força multinacional.   20.2. El foment de les relacions d’amistat i cooperació entre els Estats  Carta de Nacions unides, art. 1.2 parla de  la lliure determinació dels pobles.   o Les  colònies  dels  estats  ja  es  pot  donar  per  conclosa.  S’ha  quedat  el  Sàhara  on  Espanya  es  responsable  per  haver  deixat  la  potencia  colonial  i  està  pendent  de  referèndum:  que  form‐hi  part  del Marroc o que sigui independent.   o Després  de  tot  el  procés  de  descolonització  encara  esta  el  Comitè  dels  24:  es  el  comitè  de  descolonització de les nacions unides. Hi ha certs casos que són estudiats pel ple del comitè. Dins  d’aquet comitè s’ha estudiat el cas de Puerto Rico i Gibraltar.     20.3. La cooperació internacional per la solució dels problemes economics, socials i humanitaris (art. 1.3  CNU)  El art. 1.3 tracta de la cooperació humanitària:  Cooperació  de  desenvolupament:  des  dels  anys  50  la  ONU  ha  anat  fen  aquesta  funció.  Elements  claus  d’aquesta política:  o PNUD:  fa  l’índex  de  desenvolupament  humà  (hi  ha  una  sèrie  d’indicadors  on  s’estableix  els  països amb millor benestar). També fa el Coeficient GINI que tracta sobre la igualtat de la dona.   o UNCTAD (Conferencia de les Nacions unides per el Comerç i desenvolupament): dona directrius  als  Estats  en  vies  de  desenvolupament  per  captar  inversions  estrangeres  i  per  canviar  el  seu  ordenament jurídic amb lleis neoliberals.   També aconsella i té models de tractats de protecció d’inversions.  o Des de el PNUD es complementa amb el PNUMA (medi ambient) es basa en el desenvolupament  sostenible. Programa que desenvolupa accions per protegir el Medi Ambient.   o FMI  (Fons  monetari  internacional)  i  BM  (banc  mundial):  es  dediquen  a  finançar  projectes  de  desenvolupament econòmic.   El  FMI  ajuda  a  regular  als  països  que  tenen  desequilibris  financers.  El  problema  ha  estat  que  últimament ha fet receptes com: et donaré finançament si tens una política neoliberal.   Dins  del  BM  hi  ha  el  CIADI  que  es  el  Centre  internacional  d’arranjament  de  diferencies  per  inversors. Resol litigis entre inversors estrangers i els estats que pensen que els ha perjudicat.   Política de drets humans: quan es va redactar la carta es va voler fer un catàleg de drets humans però va ser  impossible:  10/12/1948  DUDH:  es  fa  a  través  de  la  resolució  de  l’Assemblea  de  Nacions  Unides.  A  partir  de  a  NU  ha  elaborat una sèrie de tractats, dels quals Espanya es part e tots menys del Conveni de dret dels treballadors  migratoris.  o PIDCP / PIDESC: qualsevol persona que senti que s’han violat aquets tractats pot presentar una  denuncia.  Les  decisions  d’aquets  comitès  no  son  jurídicament  vinculants  contra  l’estat  qui  es  dirigeixen però els tribunals ho han de tenir en compte.   o Junt amb aquets tractats generals s’han creat tractats específics per ajudar als grups vulnerables  (conveni  pels  discapacitats)  o  per  protegir  les  persones  que  sofreixen  practiques  que  violen  greument  DH  (conveni  contra  genocidi,  conveni  de  la  discriminació  racial,  conveni  contra  la  tortura).  Molts d’aquets tractats tenen comitè que simplement tenen competències per avaluar a partir  d’informes.  Hi  ha  comitès  que  tenen  competències  per  conèixer  denuncies  presentades  per  estats o particulars.   o Junt  amb  això  hi  ha  el  Consell  de  drets  humans:  sota  el  control  te  una  sèrie  de  procediments  d’investigació que els seus resultats son elevats al Consell DH. Qualsevol decisió es jurídicament  vinculant per els estats.   Hi ha certes practiques dels estats que fan un procediment que vulnera DH de manera igual. Es  creen procediments temàtics com de vulneració de la tortura. A Espanya hi ha 2 procediments  temàtics que surten sovint: tortura i infracció en el procediment de vivenda.    3.  ALTRES  SUBJECTES  I  ENTITATS  DESTINATÀRIES  DE  NORMES  INTERNACIONALS  TEMA 21: LA SUBJECTIVITAT DE CERTS ENS NO ESTATALS  Casos dubtosos sobre subjectivitat internacional  1. Santa Seu/ Ciutat del Vaticà  És un micro estat o estat exigu. Els tractats en que forma part estan firmats com a Santa Seu i es el cap de  l’església catòlica a tot el món.   El ambaixador de la Santa Seu és el Nunci. Amb qui té millor relació es amb Itàlia i va ser creat gracies a un  acord amb Itàlia i la Santa Seu.    Normalment son estats molt petits que es troben en altres estats o rodejats. Solen estar a Europa.  2. Les empreses multinacionals  Tenen una empresa matriu i varies filials. A l’actualitat el joc de les filials es molt relatiu. Abans lo típic era  tenir la central al país d’origen i les filials als països on interessava. Actualment, cada com hi ha menys filials i  son molts contractes amb afiliats a la empresa: es dilueixen les responsabilitats jurídiques.   Tenen una estratègia de negoci transnacional El 85% de les inversions estrangeres directes les posen les  multinacionals.  Indicis de que les empreses multinacionals no son subjectes de dret internacional:  o Hi ha una llei que diu que les empreses construïdes a un país serà de nacionalitat d’aquell país. No li  otorga personalitat jurídica el dret internacional, sinó que es el país intern.   o Una empresa multinacional no pot reclamar a un Estat.   o Les multinacionals no participen activament en la creació de dret.   No es pot dubtar que tenen influencia en l’estat intern. A demés, hi ha un tractat internacional que diu que  una multinacional pot reclamar a un Estat: CIADI. Però això no atorga subjectivitat internacional general.   S’han intentat fer regles jurídiques per regular, però només s’han quedat en regles de conducta que no son  jurídicament obligatòries. També s’han fet acords marc globals, no son dret internacional perquè son pactes  privats.   Una empresa multinacional permet el treball infantil a una altre part del món, l’Estat es fa responsable?  3. Organitzacions no governamentals   Aquestes  ONG  la  seva  seu  té  una  nacionalitat  i  totes  les  seccions  nacionals  son  constituïdes  segons  les  normes internes. No poden reclamar directament a un Estat, poden participar en el procés de dret però no  crear  dret.  La  diferencia  amb  el  EM  es  que  les  ONG  tenen  un  paper  ja  que  un  dels  seus  instruments  de  participació es participar en OI.  La creu  Roja  es la única ONG  que  per la seva especialitat, uns  tractats internacionals sanitaris, li atorguen  certes competències. Li donen una certa capacitat d’actuar.    4. Persona humana   Cada  un  de  nosaltres  té  la  nacionalitat  d’un  Estat,  en  principi  no  podem  reclamar  a  un  altre  estat,  ens  ha  d’ajudar el nostre estat.   La  diferencia  amb  els  altres  casos  és  que  mitjançant  de  normes  de  Drets  Humans,  cada  vegada  mes  em  adquirit  personalitat  jurídica  internacional  sectorial.  Té  una  certa  personalitat  jurídica  però  amb  límits  establerts.   IV. APLICACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL  1. APLICACIÓ ORDINARIA  TEMA 22: LA RECEPCIÓ DEL DRET INTERNACIONAL EN ELS ORDENAMENTS JURÍDICS INTERNS  El  DIP  els  estats  l’intenten  complir  de  forma  instantània,  perquè  creuen  que  és  necessari  complir‐lo.  La  realitat  social  internacional  demostra  que  la  majoria  de  normes  jurídiques  es  compleixen  però  l’incompliment de normes té molta repercussió social (sobretot als mitjans de comunicació) per això no és  cert que s’incompleixi sistemàticament. Els estats en les normes econòmiques solen ser bastant fidels.   Els  estats  per  a  complir  normes  jurídiques  internacionals,  les  pot  complir  amb  la  seva  relació  amb  altres  estats (són normes de relació) però hi ha normes jurídiques internacionals que es compleixen quan exerceix  les seves competències externes. Si hi ha normes de DIP que afecten a com l’estat ha de complir les seves  competències  personals  i  territorials  és  normal  que  aquestes  normes  tinguin  una  aplicació  interna  i  els  tribunals en puguin garantir el seu compliment.  La recepció o incorporació són les fórmules o procediments mitjançant els quals el DIP es converteix en dret  intern.  Com  aquest  DIP  el  convertim  en  dret  estatal  per  facilitar  la  tasca  de  les  competències  personals  i  territorials de l’Estat.  Tradicionalment  hi  ha  dues  grans  teories  per  entendre  la  relació  dret  intern  i  dret  internacional  i  com  s’enfoca la recepció i incorporació.  o Dualisme: l’ordenament jurídic internacional i el dret intern d’un estat són dos ordenaments jurídics  separats, diferents. No només per les fonts sinó també pel seu funcionament, els seus destinataris...  En aquest context la idea de recepció i incorporació (la forma mitjançant la qual el DIP es converteix  en dret estatal) no pot ser altre que transformar l’ordenament jurídic internacional en dret intern a  través de les fonts del dret intern.  Ex: els TI es converteixen en una llei del parlament, això passa al  Regne Unit, Itàlia, Finlàndia... La segona qüestió que planteja el dualisme és la jerarquia entre el dret  internacional i el dret intern. No hi ha aquest problema perquè les normes de DIP s’han convertit en  dret  intern,  és  a  dir,  tindran  la  jerarquia  que  tingui  la  font  del  dret  emprada  per  la  recepció  o  la  incorporació ex: si es transformen en llei ocuparan el lloc de les lleis.  o Monisme: l’ordenament jurídic és una unitat. Dins d’aquest hi ha normes internacionals i normes de  dret estatal, però tot és un conjunt normatiu. El DIP té les seves pròpies fonts de creació (té fonts  autònomes del dret intern). Cada un té les pròpies fonts. A partir d’aquí la qüestió és que aquesta  diferència és important, però és relativa. Com que ja estan al mateix conjunt no cal fer l’operació de  transformació.  Pel  monisme  l’estat  sap  quines  són  les  fonts  del  DIP  per  tant  el  DIP  adoptat  vàlidament conforme a les fonts automàticament forma part del dret intern de l’estat. Espanya no  aplica el monisme pur. Des del punt de vista del tema jeràrquic a diferència del dualisme el DIP està  per sobre del dret intern.   A  la  pràctica  cada  estat  té  la  seva  pròpia  pràctica.  El  Regne  Unit  tracta  els  TI  de  forma  dualista,  però  el  costum internacional s’entén que es produeix amb recepció automàtica (per tant no n’aplica un de pur). Cap  estat  dóna  solucions  radicals,  és  a  dir,  purament  dualistes  o  purament  monistes.  Prima  una  idea:  la  responsabilitat de cada estat de coordinar el seu dret intern amb el dret internacional.   A Espanya en matèria de costum i principis generals del dret apliquem una visió més monista. El costum i els  principis general que estiguin vigents formen part automàticament del dret espanyol. Respecte als TI és una  postura intermèdia entre el dualisme i el monisme, no es produeix una transformació però tampoc és una  incorporació  automàtica, sinó que  es produeix la  necessitat de  que els TI s’hagin de  publicar al BOE per  a  publicar‐se  al  dret  espanyol  (art.96  CE  i  1.5  CC).  La  publicació  ha  de  ser  completa  (s’ha  de  publicar  tot  el  tractat  internacional)  i  quan  el  publiquem  al  BOE  per  primera  vegada  tots  els  actes  jurídics  que  hagin  fet  altres  estats.  Abans  del  text  del  tractat  es  publica  al  mateix  BOE  l’instrument  espanyol  de  prestació  del  consentiment (aquí podrem trobar si Espanya fa alguna reserva, possibles declaracions que no són reserves,  si s’ha necessitat l’autorització de les Corts Generals de l’art.94.1 i 93 CE, també s’informarà de qui presta el  consentiment). La publicació ha de ser completa i continuada, és a dir, una vegada publicat al BOE també  s’han d’aplicar els actes jurídics posteriors que duguin a terme altres estats.   Els  actes  normatius  de  les  OI  normalment  no  es  publiquen  perquè  la  majoria  d’aquests  actes  no  són  vinculants i la decisió política d’aplicar‐les no caldria incloure‐les dins de l’ordenament jurídic sinó que serien  les  pròpies  autoritats  les  que  les  aplicarien,  però  sí  que  hi  ha  certes  decisions  de  certes  OOII  precisen  ser  executades als poders públics espanyols i afectar a competències personals i territorials. Si hi ha una decisió  obligatòria  que  l’estat  espanyol  entengui  que  ha  de  ser  executable  dins  de  territori  espanyol  i  per  tant  objecte de control per part dels tribunals, aleshores s’hauria de publicar al BOE. Espanya va publicar al BOE  la resolució del Consell de Seguretat pel qual es creava el Tribunal Penal Internacional de l’antiga Iugoslàvia  (això  és  així  perquè  persones  condemnades  per  aquest  podien  ser  empresonades  aquí).  Una  decisió  d’embargament  econòmic  s’ha  de  publicar  al  BOE  o  s’hauria.  Però  aquestes  decisions  de  Consell  de  Seguretat no es publiquen al BOE perquè la presa de decisions en aquesta matèria (comerç exterior) no la té  Espanya  sinó  que  és  una  competència  cedida  a  la  UE,  per  tant  l’execució  dels  embargaments  dictats  pel  Consell  de  Seguretat  és  un  acte  normatiu  que  consta  en  un  reglament  de  la  UE.  Aquest  reglament  no  es  publica al BOE sinó que es publica al DOUE. Per tant, totes aquestes decisions del Consell de Seguretat no es  publiquen al  BOE perquè  Espanya ha cedit  competències en aquest àmbit i és la UE la  que dicta els actes  normatius obligatoris per Espanya publicats al DOUE.   Essencialment,  el  DIP  té  un  lloc  jeràrquic  supralegal  (està  per  sobre  de  les  lleis  de  l’estat)  i  infraconstitucional.  Davant  d’un  TI  està  per  sobre  de  les  lleis  siguin  dictades  per  qualsevol  parlament  autonòmic  o  pel  parlament  general  i  que  es  troben  per  sota  de  la  constitució.  En  cas  de  conflicte  jurídic  entre una llei i un TI en principi preval aquest, però un conflicte entre la CE i un TI els tribunals espanyols  aplicaran la CE. Si això succeeix se’ns presenta un problema que és que si estem incomplint aquest tractat  se’ns pot presentar un supòsit de responsabilitat per incompliment perquè Espanya no es pot excusar de la  no aplicació per dret intern (art.27 de la CV). Si dins de l’ordenament jurídic internacional trobem un tractat  que podria ser inconstitucional el més lògic seria que ens poguéssim retirar del tractat, és a dir denunciar un  tractat  internacional,  però  no  sempre  és  fàcil.  En  el  propi  TI  es  poden  demanar  requisits  per  poder  denunciar.   Hi ha un cas especial dels convenis de la OIT i els tractats en matèria de drets humans.  o Tractats OIT: la seva pròpia constitució ho diu. S’apliquen sempre que siguin més favorables que la  llei interna.   o Tractats  drets  humans:  la  majoria  contenen  el  mateix    article.  Els  TI  s’apliquen  sempre  que  siguin  més favorables que la llei interna. Un advocat no pot fer servir un TI per retallar garanties d’una llei.  Inclouen una clàusula de primacia de la llei més favorable.  Es  poden  trobar  clàusules  que  facin  remissió  a  TI.  La  LOPJ  diu  que  la  jurisdicció  dels  tractats  espanyols està condicionada per les immunitats que estableixi el DIP.   Qui ha d’executar els tractats  Aquí es dóna una paradoxa. Si algun ens públic espanyol incompleix alguna norma jurídica internacional, els  altres estats es dirigiran al govern de l’estat, a qui dins de l’estat té les competències en matèria de política  exterior o relacions internacionals. Això no vol dir que a qui li  correspon executar un TI?  L’han d’executar  tots  aquells  ens  públics  que  tinguin  competència  en  la  matèria.  Si  el  TI  X  o  costum  tracten  sobre  una  determinada  matèria,  si  és  una  matèria  exclusiva  de  l’estat  serà  l’estat,  si  és  exclusiva  de  les  CCAA  la  responsabilitat  correspondrà  a  les  CCAA,  si  és  competència  dels  ens  locals  els  correspondrà  a  aquests.  Evidentment tot sota control judicial. Si la competència d’execució correspon a les CCAA o un els locals, si  incompleixen  a  qui  li  demanaran  comptes  els  altres  estats  serà  al  govern  de  l’estat.  En  les  relacions  internacionals els estats són unitat política. L’art.155 CE permetria a l’estat executar les competències d’una  CA que les incompleixi.   En quina mesura quan es negocia un tractat s’integra en el full de ruta dels negociadors els interessos de les  entitats públiques que han d’executar el tractat? En quina mesura es tindran en compte? L’ideal seria que  quan hi ha un TI que tracta de matèries que se sap que són competència exclusiva aquestes tinguessin veu.  Això a la pràctica no està gaire clar, no hi ha normativa establerta que ho estableixi sinó que depèn de la  voluntat del govern. Ex: tractat de nacions unides sobre els drets dels discapacitats, el conveni de 2006 en  bona mesura tot i que es pugui legislar des de l’estat, l’execució depèn de les CCAA si aquestes han hagut de  fer  unes  retallades  en  matèria  de  polítiques  socials  són  elles  que  han  fet  que  s’incompleixi  la  llei  de  dependència  i  el  conveni  dels  discapacitats  així  que  les  Nacions  Unides  reclama  el  compliment.  En  totes  aquestes  matèria  té  molta  importància  el  control  judicial.  No  cal  que  les  qüestions  entre  llei  i  constitució  arribin al TS o al TC.   La publicació al BOE no té res a veure amb la vigència. La publicació al BOE només significa que forma part  del dret espanyol, però sí que està vigent per Espanya. Pot ser aplicat internament i el control dels tribunals  s’exerceix internament, però la publicació només vol dir donar‐li eficàcia jurídica interna, però això no evita  que un TI estigui vigent per Espanya. Un TI pot estar vigent per Espanya perquè ha prestat el consentiment i  ha entrat en vigor, els altres estats demanar que el compleixin i si no s’ha publicat al BOE internament aquell  tractat no s’ha convertit en dret espanyol i no pot ser controlar el seu compliment pels tribunals espanyols.  A la pràctica pràcticament tots acaben estant publicats al BOE.   Qualsevol  norma  jurídica  internacional  que  es  pugui  al∙legar  davant  un  tribunal  s’ha  d’al∙legar  en  els  seus  termes. Si un TI inclou una norma que no està creada per generar obligacions d’aplicació directa aleshores  no es pot invocar.   TEMA 23: LA PROMOCIÓ DE L’APLICACIÓ DEL DRET INTERNACIONAL PÚBLIC  Els  estats  adquireixen  obligacions  jurídiques  internacionals  i  es  presumeix  que  intenten  complir  les  seves  obligacions  jurídiques  internacionals.  D’altra  banda  som  capaços  d’entendre  que  hi  ha  estats  que  poden  tenir  més  dificultats  per  a  complir  les  seves  obligacions  jurídiques.  Des  de  moltes  OOII  n’hi  ha  que  es  dediquen  a  donar  assistència  als  estats  per  complir  amb  les  seves  obligacions  jurídiques  internacionals.  Donar assistència (sobretot de tipus tècnic) vol dir que des d’una OI s’ofereixen serveis als estats per ajudar‐ los a poder aplicar adequadament alguns TI. Ex: proporcionar experts perquè els ajudin a redactar les lleis,  fer cursos a funcionaris de l’estat que han d’aplicar el TI.   L’assistència de tipus econòmic es basa amb altres paràmetres que comporta l’adopció de programes per fer  efectius els TI. Normalment es fa per molts estats. Està dirigit als estats en vies de desenvolupament. Ex: el  programa  de  la  OIT  per  l’eliminació  sobre  el  treball  infantil  es  nodreix  de  diners  de  la  pròpia  organització  OIT, de fons voluntaris d’alguns estats i de diners de donacions privades. El problema d’això és que per fer‐ ho funcionar és molt costós.   Acció  de  promoció.  La  promoció  significa  accions  per  promoure  la  prestació  del  consentiment  a  certs  tractats, o el compliment dels tractats. Es poden fer campanyes de sensibilització i promoció Sensibilitzar els  tractats perquè o bé prestin el consentiment a certs tractats o bé que compleixin amb el conveni. Les OOII  endegaran les campanyes de promoció, són mesures que acompanyen a l’estat.   Mesures de seguiment significa seguir els estats, procediments o tècniques per saber o poder saber quines  són les obligacions jurídiques que ha contret cada estat. En aquest sentit és important la tasca de la figura  del  depositari  del  tractat.  Aquest  no  només  es  limita  a  tenir  el  document  on  consta  el  text  autèntic  del  tractat sinó que controla tots els actes jurídics que realitzen els estats respecte al tractat. En la majoria de  OOII  hi  ha  a  la  seva  pàgina  web  on  constaran  tots  els  tractats  constitucionals  que  s’hi  ha  elaborat,  quins  estats han presentat el consentiment, quan ha entrat en vigor i les reserves que hagin pogut fer.   Mecanismes o sistemes de control. Hi ha part de la doctrina que control en sentit ampli es pot diferenciar en  dos tipus d’accions o procediments: la simple supervisió o el control en sentit estricte. Control significa en  principi controlar que l’estat compleixi les seves obligacions jurídiques internacionals. És una tasca dirigida a  examinar  l’actuació  de  l’estat  i  saber  si  compleix  amb  les  seves  obligacions  jurídiques.  Les  mesures  de  control no estan destinades a demanar responsabilitats a l’estat que incompleix sinó que en principi estan  pensats en identificar les violacions que fa el dret de l’estat i tot i que se li pugui demanar responsabilitat per  ajudar‐lo  (assistència  tècnica  o  econòmica  financera).  Constata  l’incompliment  però  no  demana  responsabilitats.   Hi  ha  un  tipus  de  mecanisme  de  control  que  també  és  el  mecanisme  de  responsabilitat,  és  el  tribunals  regionals  en  matèria  de  drets  humans,  en  principi  són  organismes  de  control,  però  els  seus  tractats  constitutius  tenen  exigència  de  responsabilitat.  Amb  la  majoria  de  mecanismes  de  control  són  els  altres  estats part els que han de demanar mecanismes de control.  Els àmbits en els quals podem trobar els mecanismes de control és en tres sectors de l’ordenament jurídic:  o Medi ambient  o Drets humans  o Drets laborals  o Desarmament  Són  aquests  quatre  sectors  on  hi  ha  òrgans  més  desenvolupats.  Pràcticament  la  majoria  de  tractats  en  aquests àmbits contenen mecanismes de control.   Podem distingir entre supervisió i control en sentit estricte. La supervisió seria la forma de control que en  essència la tasca d’examinar l’actuació de l’estat es realitza a partir de sistemes d’informes. L’estat presenta  un informa de situació que és avaluat per l’òrgan de control. El  problema és que l’estat pot  posar el que  vulgui. El contrapes per exemple és que l’òrgan que supervisa demana informació complementària a tercers.  En  matèria  de  drets  humans  es  pot  demanar  informació  complementària  a  les  ONGs.  El  control  en  sentit  estricte serien aquells mecanismes de tipus contenciós, és a dir, que un estat pot ser denunciat per un altre  estat o per un particular. Els procediments contenciosos són bàsicament en drets humans: que un particular  pugui presentar una denuncia d’un estat davant de un òrgan contenciós. S’ha de tenir en compte que:  o La majoria d’ells són voluntaris. Per molt que un estat sigui part d’un TI han de mirar si ha acceptat  la  competència  per  la  presentació  d’aquest  tipus  de  denuncies.  Acceptant  que  els  particulars  li  puguin presentar demandes o comunicacions. Espanya pràcticament ho ha acceptat tot. L’únic que  no és voluntari és el TEDH. Si un país és part del CEDH accepta automàticament la competència del  TEDH. Un pot ser part del Conveni contra la Tortura i no acceptar que li presentin comunicacions.   o La  majoria  de  mecanismes  de  control  excepte  els  TEDH  no  són  jurídicament  obligatòries,  no  són  vinculants.  Simplement  són  constatacions  de  l’incompliment.  Aleshores  serveixen  perquè  altres  estats  puguin  demanar  responsabilitats  i  pot  servir  com  una  opinió  jurídica  que  els  altres  estats  haurien de tenir en compte.   o Hi ha una tercera forma de control que es podria ubicar com fórmula de control en sentit estricte, és  que hi ha certs tractats que permeten a l’òrgan de control fer d’ofici una investigació dels fets. La  investigació dels fets comporta un procés contradictori, és a dir, semblant a un procés contenciós.   Què  passa  amb  els  subjectes  que  incompleixen  el  dret  internacional?  El  concepte  és  responsabilitat  internacional. La responsabilitat internacional és una conseqüència de la vulneració del dret internacional.  Això és així en general, normalment la responsabilitat internacional té el seu origen en l’incompliment del  dret (en la comissió d’un fet il∙lícit) però hi ha també casos i tractats internacionals que estableixen possible  responsabilitat  de  l’estat  pel  que  s’anomena  actes  no  prohibits  o  responsabilitat  per  risc.  Normalment  la  responsabilitat és per comissió de fets il∙lícits però hi ha alguns supòsits que sorgeix per actes no prohibits  pel DIP o responsabilitat per risc. Ex: el cas del Prestige, hi ha certes activitats que no estan prohibides pel  DIP  però  si  com  a  conseqüència  de  la  seva  realització  es  produeix  un  accident  el  dret  internacional  pot  demanar responsabilitat,  transport de  mercaderies o productes  perillosos. No només els estats i els altres  subjectes de DIP poden ser responsables sinó que també la persona física pot ser responsable si cometem  certs actes.  2. RESPONSABILITAT INTERNACIONAL  TEMA 24: NOCIÓ I EVOLUCIÓ DE LA RESPONSABILITAT INTERNACIONAL  En la concepció clàssica de DIP només l’estat podia ser subjecte de responsabilitat. Actualment, tot subjecte  de DIP pot  ser responsable, a més a més de la responsabilitat penal de l’individu.   Tradicionalment la relació de responsabilitat era purament bilateral: un estat vulnerava una norma jurídica i  generava una relació de responsabilitat amb un segon estat que era el lesionat. En l’actualitat, tot i que  aquesta manera d’entendre la relació de responsabilitat segueix estant vigent, en certs casos l’estat és  responsable davant el conjunt de la societat internacional.   La conseqüència de l’existència d’una situació de responsabilitat patrimonial és l’obligació de reparació. En  l’actualitat  a part d’aquesta i pot haver certs casos que com a conseqüència de la responsabilitat en certs  sectors hi pugui haver altres conseqüències com per exemple sancions. L’última senyal d’evolució és que  abans la responsabilitat només sorgia de la Comissió de Fets Il∙lícits però actualment també sorgeix per actes  no prohibits.   Les regles que s’apliquen a la responsabilitat són regles del DIP general (costum i principis) per tant s’ha  intentat codificar totes aquestes qüestions. Aquesta codificació té tres projectes principals:  o Projecte d’articles per responsabilitat de l’estat per fets internacionalment il∙lícits. Es va començar a  treballar amb ell des de l’any 1046 (naixement de la Comissió de dret internacional).  L’any  1996  es  va  fer  una  primera  lectura.  No  va  agradar  a  la  majoria  d’estats  poderosos  del  món.  L’any 2001 se’n va fer una segona lectura. El fem servir perquè és un projecte que conté costum i  principis sobre aquest tema.   o Projecte  d’articles  sobre  la  responsabilitat  internacional  per  fets  il∙lícits.  Hi  ha  30  articles  als  quals  se’ls ha donat llum. No hi ha un projecte finalitzat.  o Intent de codificar la responsabilitat dels estats i de es organitzacions internacionals per activitats no  prohibides  o    per  risc.  Tot  i  que  no  s’estigui  vulnerant  el  dret  internacional,  aquest  s’ha  produït  i  l’estat o OI ha de pagar. S’ha intentat codificar però l’únic que s’ha aconseguit ha estat un projecte  de  principis  sobre  danys  transfronterers  (principis  sobre  què  succeeix  quan  una  activitat  que  es  realitza en un territori provoca danys a un altre estat).   La idea de crear un Codi Penal internacional sembla que de moment no es durà a terme, seria el Codi de  crims contra la pau i la seguretat internacional. Actualment està paralitzat. Sí que existeix un tribunal penal  internacional que és la cort penal internacional. Es diu sobre quins delictes té competència la cort  internacional.  TEMA 25: LA RESPONSABILITAT INTERNACIONAL DE L’ESTAT  El gruix de la normativa sobre responsabilitat de l’Estat està relacionada quan l’Estat comet fets il∙lícits. La  base és el projecte d’articles com a llei general de la matèria.   Perquè  un  estat  pugui  ser  considerat  responsable  de  la  comissió  d’un  fet  il∙lícit  conforme  al  dret  internacional, s’han de donar dos requisits:  o o Element  objectiu:  ens  situa  davant  la  possibilitat  i  necessitat  de  que  un  estat  incompleixi  una  obligació jurídica internacional. Consisteix en la comissió d’un fet que vulnera una obligació jurídica  internacional. Aquest fet pot ser:   Acció com una omissió (tant pot vulnerar normes jurídiques per fer una determinada cosa o  per  no  fer  el  que  li  tocava  fer,  obligacions  de  vigilància,  d’assegurar  l’entitat  de  certes  persones, de certs locals...).    Han de ser obligacions jurídiques contretes per aquell estat,l’ han d’obligar.    Obligacions que comprometen a l’estat i vigents per l’estat.   Element  subjectiu:  la  vulneració  d’una  obligació  jurídica  ha  de  ser  atribuïble  a  l’estat.  Hi  ha  uns  criteris i regles d’atribució que diuen que certs fets il∙lícits li són atribuïbles a l’estat com a subjecte  de DIP i hi ha altres situacions que el porten a que ell no sigui responsable dels fets. Ex: una persona  física mata a un ambaixador. La persona no està vinculada a l’estat, no havia donat indicis i com que  és una actuació impulsiva l’estat no ha incomplert cap obligació de vigilància, per tant a l’estat no li  seria atribuïble.   És atribuïble a un estat la comissió del fet quan:   Quan l’acció o omissió la duen a terme els seus òrgans. Entenem com a òrgan en un sentit  ampli i no tancat. Ex: un ajuntament és un òrgan de l’estat, una empresa pública és un òrgan  de l’estat depenent del cas.    Persones físiques que exerceixen prerrogatives de poder públic cometin el fet. Ex: la policia.  Aquestes persones quan actuen amb aquesta qualitat, l’estat també n’és responsable.    En  cas  de  que  un  estat  presti  òrgans  a  un  altre  estat.  Ex:  França  i  Espanya  prestaven  els  jutges a Andorra. Si aquestes persones vulneren el dret internacional l’estat responsable és  l’estat pel qual actuen. No obstant, hi pot haver algun tipus de responsabilitat compartida  segons quin sigui l’acord entre les parts.    Si  dins  d’un  estat  hi  ha  un  grup  que  domina  una  part  del  territori  (grup  insurrecte)  la  responsabilitat  d’aquest  territori  serà  del  grup  no  de  l’estat  perquè  no  té  competència  efectiva.  Si  el  grup  guerriller  pren  el  poder,  aleshores  el  que  hagués  succeït  dins  aquest  territori  passa  a  ser  responsabilitat  de  l’estat  (perquè  ells  ara  són  l’estat).  Hi  ha  certes  obligacions  que  pot  tenir  l’estat  respecte  al  que  facin  els  insurrectes  (ex:  si  detenen  un  insurrecte i aquest a comès crims de guerra l’estat té l’obligació de jutjar‐lo sinó incompliria  una obligació internacional).    Persones  físiques  que  no  exerceixen  cap  tipus  de  prerrogativa,  resident  de  l’estat.  Si  un  d’ells realitza un fet il∙lícit no és atribuïble a l’estat. L’excepció és que l’estat en aquell cas  concret  tingués  alguna  obligació  de  prevenció  o  de  càstig  i  no  la  faci  efectiva.  Ex:  si  algú  comet  un  acte  de  genocidi  o  de  tortura,  l’obligació  jurídica  dels  estats  és  jutjar‐los.  Manifestacions d’estudiants a Teheran que diuen que odien els EUA i cremen la bandera, la  manifestació es desvia i ocupa l’ambaixada dels EUA. Hi ha una responsabilitat de prevenció  de  que  els  estats  no  van  posar  mitjans  especials  per  assegurar  la  inviolabilitat  de  la  seu  diplomàtica dels EUA. Hi ha certs supòsits en que l’estat té l’obligació d’investigar.   Podem demostrar que l’estat ha comès un factor il∙lícit i que li és atribuïble i en aquest cas seria responsable  internacionalment.  Aquí  el  mig  ens  faltaria  alguna  cosa,  els  anomenem  circumstàncies  que  exclouen  la  il∙lícitud.  No  és  una  situació  igual  que  el  dret  penal,  aquí  els  fets  il∙lícits  ho  deixen  de  ser  sempre  que  es  donin unes certes circumstàncies.   o Legítima defensa  o El consentiment de l’estat lesionat. Si l’estat que es veu perjudicat accepta els fets deixa de ser un  acte il∙lícit. Ex: A i B són part d’un tractat, A vulnera si B ho accepta no hi ha cap problema. El límit es  troba en que el consentiment no opera respecte a les normes imperatives. Un estat no pot consentir  que respecte a ell es vulneri una norma imperativa.   o Força  major:  és  quan  l’estat  comet  un  fet  il∙lícit  davant  d’un  succés  imprevist  o  una  força  de  la  naturalesa,  respecte  el  qual  l’estat  no  tenia  cap  capacitat  de  saber  que  podia  passar.  Ex:  terratrèmols,  tsunamis,  forces  de  la  naturalesa,  accident  nuclear.  Aquí  haurem  de  veure  si  l’estat  podia preveure que s’anava a produir aquell accident.   o Perill extrem: aquí la situació de perill o risc la pateix o es troba relacionat amb ella no l’estat sinó  que  l’afronta  una  persona  que  exerceix  prerrogatives  públiques.  En  aquest  cas  l’agent  de  l’estat  actua  il∙lícitament  per  salvaguardar  la  seva  pròpia  vida  o  la  de  les  persones  que  té  sota  la  seva  custòdia. Ex: capità d’un vaixell de guerra que s’està enfonsant i va cap al port d’un país que no li ha  donat permís o vulnera les aigües territorials d’un altre estat perquè s’està enfonsant.   o L’estat de necessitat: és molt difícil d’aplicar pels requisits que comporta. Té tantes condicions per  ser  aplicada  que  la  CIJ  va  determinar  que  era  pràcticament  inaplicable.  L’actuació  il∙lícita  per  a  salvaguardar  l’estat  de  necessitats  ha  de  ser  l’única  manera  d’actuar  (s’aplica  molt  clarament  el  principi de proporcionalitat) i que no afecti greument a interessos essencials dels estats a que afecti  o  a  la  comunitat  internacional.  I  que  la  pròpia  actuació  de  l’estat  no  hagi  fet  provocat  l’actuació.  Aquest  últim  requisit  ha  estat  prou  important  respecte  a  l’avaluació  de  si  estats  com  Argentina  durant la crisi podien vulnerar certes normes sobre inversors estrangers. En la majoria de  casos es  va considerar sempre que el propi estat havia contribuït a la situació de crisi econòmica. Ex: un cas  entre Eslovàquia i Hongria no s’ha aplica l’estat de necessitat.  o Les  contramesures:    una  contramesura  és  respondre  a  un  fet  il∙lícit  amb  la  comissió  d’un  altre  fet  il∙lícit.  Ex:  A  vulnera  una  norma  de  B,  la  resposta  de  l’estat  B  és  vulnerar  una  norma  de  l’estat  A.  Totes  dues  respostes  comporten  la  comissió  d’un  fet  il∙lícit  i  que  això  sigui  considerat  com  a  circumstància  que  exclou  la  il∙licitud  ha  de  complir  una  sèrie  de  requisits  de  forma  i  de  fons.  Ens  podem  trobar  una  OI  que  al  final  del  procés  institucional  legalitza  les  contramesures,  la  OMC.  Un  estat  que  guanya  un  cas  davant  de  OMC  té  dret  a  imposar  a  l’estat  infractor  restriccions  de  tipus  econòmic equivalents als perjudicis o danys soferts.   La terminologia es fa servir per evitar anomenar‐les com tradicionalment. Es fa servir contramesures  per parlar de represàlies no armades.     Conseqüències de la responsabilitat internacional   El  primer  que  ha  de  fer  és  deixar  d’incomplir  la  obligació  jurídica,  cessar  en  l’incompliment  de  l’obligació  jurídica.   A partir d’aquí sorgeix l’obligació de reparar. Es diu que la forma més perfecte de reparació seria tornar la  situació al moment anterior de la comissió del fet il∙lícit, això a la pràctica és molt difícil. A partir d’aquí calen  dues formes de reparació per equivalència:  1. Equivalència  en  espècie:  tornar  un  bé  de  les  mateixes  característiques  i  qualitats.  L’equivalència  més  habitual  és  a  través  de  la  compensació  econòmica:  indemnitzacions.  Els  conceptes  pels  quals  s’estableixen indemnitzacions per reparar són:  a. Per  danys  materials.  Si  un  fet  il∙lícit  ha  comportat  la  destrucció  de  béns  materials,  el  seu  valor serà susceptible de valoració econòmica.  b. Per danys morals de l’estat.   c. Lucre cessant. Allò que s’ha deixat de guanyar com a conseqüència del fet il∙lícit.   Una altre manera seria que un estat dóna satisfaccions a un altre estat. Són gestos polítics per reconèixer  que  un  s’ha  equivocat  i  ha  comès  un  acte  il∙lícit.  Demanar  excuses.  Altres  formes  de  satisfacció  a  part  de  demanar disculpes públiques:  o El cap d’estat de l’estat infractor faci un homenatge a la bandera de l’estat lesionat.   o Establir una indemnització per les persones físiques que han rebut algun dany com a conseqüència  del fet il∙lícit. No estic obligat a fer‐ho pel fet il∙lícit.   o Erigir un monument  o Compromís de castigar als culpables. Em comprometo amb l’altre estat a castigar als culpables i si és  un càrrec públic a cessar‐lo. Ex: a Espanya Guatemala es va comprometre a investigar i indemnitzar  les víctimes de la crema de l’ambaixada espanyola a Guatemala. Espanya es va conformar amb les  excuses i amb que s’indemnitzés a les famílies de les víctimes, recordem que juga el principi de bona  fe.   Hi ha algun cas que a partir de l’obligació de reparar es puguin prendre altres mesures? Sí que és possible  sobretot  quan  no  ha  cessat  sobre  el  seu  incompliment  i  quan  es  tracta  de  normes  imperatives.  El  cas  de  greus violacions de normes imperatives (art.41 del projecte d’articles sobre la responsabilitat de l’estat per  fets il∙lícits) om que afecta a la societat internacional en el seu conjunt, els estats han de cooperar per fer  cessar  i  demanar  responsabilitats  a  l’infractor.  Aquesta  cooperació  pot  portar  no  només  demanar  que  es  repari sinó també que es pensi i fomenti l’adopció de sancions. Aquestes decisions o bé les poden prendre  col∙lectivament els estats (o la UE) o bé decisions que es prenen des d’organitzacions internacionals com el  Consell de Seguretat de les Nacions Unides (recordem que en aquest cas ha de ser un perill per la pau).  A la pràctica els únics estats que tenen una pràctica de sancions contra altres estats són EUA, Canadà, UE i  Noruega.   En el projecte de 1996 això estava molt més clar. Era més clar el règim jurídic de sancions. A l’actual redacció  aquesta possibilitat està amagada sota la idea de cooperació.   Possibilitat  de  posar  sancions  a  violacions  greus  de  normes  imperatives  segons  un  projecte  de  dret  internacional general. Això no vol dir que no hi hagi règims jurídics particulars que tinguin les seves pròpies  regles de com exigir la responsabilitat. Ex: la OMC té les pròpies regles sobre exigència de responsabilitat.  Un  TI  pot  tenir  les  seves pròpies  regles  de  quines  són  les  conseqüències  de  violar‐lo  que poden  substituir  aquestes en tot o en part. Les normes de dret internacional general són dispositives per tant un determinat  tractat  o  règim  jurídic  propi  pot  establir  les  pròpies  regles  i  no  tenen  perquè  ser  coincidents  (art.56  del  projecte). Si un règim jurídic particular és incomplert l’hem de completar amb les normes generals.     Responsabilitat dels Estats i Organitzacions internacionals per actes no prohibits  Aquesta significa que hi ha determinats comportaments, tipus d’actuacions que no estan prohibides pel DIP  però  aquella  activitat  és  de  risc  i  per  tant  si  es  produeix  un  accident  que  afecta  a  altres  estats  (un  dany  transfronterer)  l’estat  és  responsable.  Un  dels  temes  de  debat  és  si  hi  hac  costum  o  principis  generals  en  aquesta matèria. Per alguns autors sí i per altres no i per la CIJ  de moment sembla que no. Hi ha certs TI  l’objecte dels quals és regular què passa quan es produeix un accident i no es prenen les mesures adients.  Ex: ús de l’energia nuclear existeixen convenis, transport marítim de productes tòxics i de petroli.  Per a que això sigui operatiu els danys han de ser transfronterers. És bastant probable que la responsabilitat  no sigui d’un estat sinó que sigui per exemple de l’agència espacial europea. Es pot gestionar col∙lectivament  un assumpte. Moltes d’aquestes activitats les duen a terme empreses privades i aleshores la responsabilitat  de l’empresa envers l’estat i saber en quina mesura l’estat és responsable. Les competències dels estats en  aquests casos seran de prevenció i control. Haurem de veure la relació entre l’estat, l’empresa i els tercers  estats  que  pateixen  els  danys  transfronterers.  Els  altres  estats  es  dirigiran  contra  l’estat  i  aquest  haurà  d’intentar dirigir‐se contra l’empresa. Si un Estat no és part de cap tractat d’aquestes matèries, seria molt  difícil demanar‐li responsabilitats per danys transfronterers si no hi ha normes de dret internacional general.     TEMA 26: LA RESPONSABILITAT INTERNACIONAL DE LES ORGANITZACIONS INTERNACIONALS I DE  L’INDIVIDU   S’està elaborant un projecte que diu que s’assimila bastant a la responsabilitat dels estats. Una OI també pot  ser responsable per activitats no prohibides o responsabilitat per risc. Hem de distingir dos assumptes o  institucions jurídiques:  o Possibilitat que una OI vulneri una obligació jurídica que està vigent i que li estigui atribuïble de la  validesa interna de les seves decisions.   o Possible nul∙litat de les decisions d’institucions d’òrgans interns.   Normalment dins d’una OI se suposa que hi ha un òrgan que pot validar la validesa interna de les  decisions dels òrgans.   Com  a  cas  especial  fem  referència  al  Consell  de  Seguretat  de  les  Nacions  Unides.  Pot  dictar  una  resolució contrària a la CNU? En principi sí, però el problema és que inicialment no hi ha cap tipus de  control de legalitat de les seves actuacions. Això és una certa anomalia, perquè és pràcticament un  òrgan que té un poder unívoc i no està subjecte a un control rigorós.   El principal problema de responsabilitat d’una OI per  fets il∙lícits està vinculat a la seva atribució. Qui ha de  dur a terme una violació del DIP perquè sigui atribuïble a una OI?  o Qualsevol funcionari de la OI (funcionari, cap, etc.). Aquí hi ha un problema jurídic. Recordem que  una  OI  pot  dictar  actes  de  dos  tipus:  recomanacions  i  decisions  obligatòries.  Qui  és  responsable  quan  un  estat  actua  complint  una  recomanació  o  una  decisió  obligatòria?  La  OI  que  dicta  l’acte  jurídic o l’estat que l’executa?. Això no té una solució unívoca. El primer criteri és la noció de control  efectiu, qui té la decisió real, efectiva sobre la decisió de l’acte. Les recomanacions no són vinculants  per tant el responsable serà l’estat perquè té la potestat de no complir el mandat de la OI. Una altre  cosa és si la OI li demana flagrantment un fet il∙lícit, aquí la OI tindria un cert grau de responsabilitat.  L’única obligació que té un estat respecte a una recomanació és examinar‐la de bona fe.   Pel que fa a les decisions obligatòries, en principi hem d’atendre que un estat està obligat a fer el  que li demana una OI. El Consell de Seguretat de Nacions Unides conforme al capítol VII admet la  constitució  d’una  força  multinacional  i  conforme  a  aquesta  cometen  fets  il∙lícits  és  responsable  la  ONU  o  els  estats?  Aquí  únicament  es  produeix  un  mandat  de  la  ONU,  però  són  els  estats  que  presten les forces però com que controlen efectivament són ells els responsables de les activitats i  dels  fets  il∙lícits.  Si  hipotèticament  el  mandat  fos  il∙lícit  aleshores  hi  hauria  responsabilitats  compartides.   Si  ens  trobem  una  Operació  de  Manteniment  de  la  Pau  creada pel  Consell  de  Seguretat  aleshores  aquesta és manada pel Secretari General de la ONU i en principi és ell el responsable de l’actuació  de  les  operacions  de  manteniment  de  la  pau.  A  partir  d’aquí  distingim  que  també  hi  pot  haver  responsabilitats individuals (soldats o altres persones).   Les  responsabilitats  individuals  es  recullen  en  una  llista  .  La  UE  pren  mesures  en  base  a  la  llista.  Amplio la llista a un nombre més elevat de subjectes  respecte a la llista del Consell de Seguretat.  Una persona que era dins de la llista ampliada de la UE va al∙legar que el procediment per incloure’l  no respectava les garanties processals del procediment. Davant del TJUE les institucions de la UE van  al∙legar que elles l’únic que feien era complir el mandat del Consell de Seguretat. El TJUE va distingir  el mandat i el procediment. Una cosa és el mandat, el que es demana que es faci i l’altre és el grau  de  llibertat  al  procediment  que  es  deixa  a  qui  executa.  El  TJUE  sí  que  té  a  dir  és  al  procediment,  dient que com que tenen un marge de discreció per poder ampliar la llista sí que són responsables.     Responsabilitat penal de l’individu  Hi ha dos conceptes jurídics importants:  Crims  de  dret  internacional:  són  aquells  que  generen  responsabilitat  penal  de  l’individu  segons  el  DIP.  Responsabilitat directe del DIP a la persona física.   Són crims que tipifica el DIP. El tipus penal és creat per aquest d’acord amb les seves fonts. Bàsicament els  crea a través del costum internacional. Quasi tots els crims de DIP són tipificats pel costum i n’hi ha algun  que té tipificació en tractats.   Pel  DIP  un  tipus  penal  creat  conforme  a    aquest  existeix  i  genera  responsabilitat  penal  de  l’individu  amb  independència de si els codis penals dels estats ho recullen o no.   Ex: crims contra la humanitat vinculats a la IIGM és un tipus penal que existeix des de 1945. A 1992 Estònia  l’inclou per primera vegada al seu CP i pretén jutjar a l’any 1992 sobre varis procediments penals per fets  comesos a l’any 1944‐45. Si apliquem el principi de legalitat penal intern està clar que això no podria ser,  però des del punt de vista del DIP aquí no hi ha cap problema perquè existeix des de 1945. Aquí hauríem de  fer  servir  les  normes  de  drets  humans:  art.7.2  CEDH:  el  principi  de  legalitat  penal  es  refereix  tant  al  dret  intern com als principis generals del DIP. El TEDH ha admès que com que des del 1045 existia el tipus penal  de  crims  contra  la  humanitat,  no  vulnerava  els  drets  humans  de  la  persona,  és  a  dir  el  dret  a  la  irretroactivitat penal.   Per saber quins són aquests crims hem de mirar essencialment a la IIGM, i com a conseqüència l’estatut del  tribunal internacional de Nuremberg de l’any 1945. En ell trobem tres tipus de delictes o crims:  o Crim contra la pau que està relacionat amb la guerra endegada per Alemanya contra països veïns.  S’ha transformat en crims d’agressió.  o Crims de guerra  o Crims contra la humanitat o crims de lesa humanitat.   o Genocidi.   Els tres últims tipus de crims es caracteritzen per dues coses: comporten o inclouen una sèrie de pràctiques  que  si  es  cometen  són  o  constitueixen  aquest  crim,  però  aquestes  s’han  de  produir  dins  d’un  determinat  context. No són fets aïllats sinó que s’han de produir dins d’un determinat context. En sí sola la tortura no és  un  crim  de  dret  internacional.  Pot  ser  un  crim  de  guerra,  crim  contra  la  humanitat  o  genocidi  perquè  es  produeix dins el context de crim de guerra. La tortura es dur a terme dins del context d’un conflicte armat  sigui intern o extern. Ex: si les forces armades d’un país detenen a unes persones i les torturen perquè parlin  en  un  context  de  guerra  seria  un  crim  de  guerra.  El  context  del  genocidi  fa  referència  a  jo  torturo  com  a  instrument per a complir el meu objectiu, que és la voluntat intencionada de destruir un grup ètnic, racial o  religiós. El genocidi ens identifica estrictament de quins són aquests grups. L’extermini de grups polítics es  va excloure específicament la possibilitat de que hi hagués genocidi polític, és crim contra la humanitat.   Quan Espanya va voler demanar l’extradició de PInochet al Regne Unit ho feia perquè aquest havia eliminat  a part de la oposició política a través de desaparicions forçades i havia torturat a la oposició. Ara bé això no  cau  dins    del  genocidi.  Però  el  jutge  instructor  i  el  tribunal  van  fer  una  interpretació  de  genocidi  polític.  Espanya  demana  l’extradició  i  Regne  Unit  diu  que  no  perquè  no  coincideix  el  seu  concepte  de  genocidi  segons el DIP.   El  genocidi  a  Rwanda  és  genocidi  però  no  ho  és  perquè  també  hi  havia  crim  contra  la  humanitat,  es  van  produir a la vegada.   El  context  dels  crims  contra  la  humanitat  en  els  anys  40  o  50  significa  que  aquesta  tortura,  aquestes  pràctiques  es  produeixen  dins  el  context  d’un  atac  generalitzat  o  sistemàtic  contra  la  població  civil  en  connexió  amb  un  conflicte  armat.  La  connexió  amb  un  conflicte  armat  ha  desaparegut  i  aquest  atac  generalitzat es pot produir en qualsevol temps sigui de pau o sigui de guerra.   Atac  generalitzat  o  sistemàtic  vol  dir  que  dins  de  la  població  e  govern  identifica  un  grup  de  persones  respecte les quals utilitza aquestes pràctiques o bé per eliminar‐los o bé simplement per deixar‐los fora del  joc polític. La generalització comporta que l’atac es dirgeixi contra la majoria de la població. La sistematicitat  vol dir que hi ha un objectiu molt clar (conjunt de persones) contra les que es dirgeix de forma planificada  aquest atac.  A  l’inici  del  procés  de  creació  d’aquests  tipus  penals  estava  vinculat  a  la  guerra.  Posteriorment  aquesta  connexió s’ha perdut. Els juristes no es posen d’acord en la data en que es desvincula el concepte o connexió  de guerra. Aquesta indefinició i manca de claredat és molt important perquè a partir de llavors es pot jutjar  algunes  pràctiques  en  temps  de  pau.  El  poden  cometre  tant  l’estat  com  organitzacions  privades  (seran  responsables els individus).   Està vinculat a la fi de la IIGM. L’any 43 a la declaració de Moscou pacte que després de la IIGM si la guanyen  es jutjarà a les principals autoritats del règim alemany per les atrocitats comesos a l’est d’Europa. Això vol  dir que a l’any 43 ho sabien. L‘any 45 es crea el Tribunal Internacional Militar de Nuremberg. L’any 1945 al  DIP no existia un principi internacional de dret penal. Una altre explicació és la que dóna el propi tribunal. En  DIP el principi de legalitat penal no es pot interpretar de la mateixa manera que el dret intern i es base o té  com  a  fonament  el  principi  de  justícia.  La  majoria  de  les  pràctiques  que  estan  incloses  dins  de  les  tres  categories  d’alguna  manera  estaven  prohibides.  Si  algú  cometia  de  forma  massiva  la  violació  de  les  pràctiques prohibides encara que no hi hagués cap CP no podia esperar que no hi hagués responsabilitat pel  principi de justícia. El principi d’irretroactivitat penal té excepcions i aquesta és una d’elles (Kelsen). Part de  la doctrina nòrdica dins de la idea de canvi internacional hi havia el fet d’haver creat una consciència pública  de que els crims durant la IIGM havien de ser castigats. A partir dels judicis de Nuremberg és un cas ad hoc,  és  una  excepció  que  no  sabem  si  és  del  tot  legal  o  no  A  partir  d’ella  es  creen  un  conjunt  de  normes  en  aquest sentit.   La  ONU  assumeix  els  principis  de  la  jurisprudència  internacional  i  els  elabora  a  1950.  A  partir  d’aquí  es  formulen per escrit per la Comissió de Dret Internacional els principis de Nuremberg:  o Els tipus delictius ho són amb independència que estiguin establerts internament als estats.  o Totes les persones són responsables amb independència del seu càrrec, no hi ha immunitat.   o No pot ser mai eximent la obediència deguda.  o Imprescriptibilitat dels delictes  o Tenim un referent per escrit que és l’estatut de la cort penal internacional que ha estat reformat un  parell de vegades en el qual se suposa que l’estatut de la cort internacional tot i que no és un codi  penal recull els crims tal i com estan tipificats a través de les normes no escrites.   De  la  manera  que  s’ha  redactat  a  Espanya  s’ha  fet  tenint  en  compte  la  resta  del  CP  espanyol,  el  resultat  és  que  hi  ha  en  matèria  de  violència  sexual  sobretot  que  hi  ha  alguns  tipus  penals  internacionals  que  queden  fora  o  per  exemple  que  les  desaparicions  forçades  no  es  troben  ben  regulades.   El  responsable  de  jutjar  aquests  crims  són  els  estats.  Possibilitat  de  la  jurisdicció  universal  i  la  situació  de  creació  de  tribunals  internacionals.  Els  estats  poden  assumir  jutjar  crims  de  dret  internacional  tot  i  que  s’hagin comès a un altre estat, si fos universalitat pura seria sense cap tipus de connexió. El principi bàsic és  jutjar o extraditar. A  Espanya fins a l’any 2009 la única condició perquè pogués exercir la competència en  aquestes matèries era pràcticament pura i només tenia límit i és que es demostrés que al país on s’havien  produït els fets no s’havia indagat cap investigació. Es va corroborar en el cas del Genocidi a Guatemala. El  conveni del genocidi no dóna peu a la jurisdicció universal. El que diu el TS és que el conveni del genocidi no  impedeix el que diu el costum i aquest sí que permet la jurisdicció universal en relació al genocidi. A 2008  s’obre  un  procediment  contra  oficials  de  l’exèrcit  d’Israel  aquí  comencen  les  pressions  internacionals  respecte al govern espanyol. A partir d’aquest canvi legal es posa una altre posició que és que hi hagi víctima  espanyola o que algun dels responsables sigui espanyol.     Delictes amb transcendència internacional o d’interès internacional. Són certs tipus de delicte que des del  punt  de  vista  del  DIP  són  greus  i  cal  indagar  una  certa  cooperació  internacional  per  a  reprimir‐los.  Amb  cooperació internacional ens referim amb major o menor profunditat harmonitzar els tipus penals, obligar a  que  els  estats  recullin  al  seu  dret  penal  aquests  delictes,  que  els  estats  es  comprometin  a  jutjar  aquests  delictes i si un altre estat els demana l’extradició a extradir a aquetes persones.   L’assistència mútua judicial, enviar proves d’un país a un altre.  o Certes formes de terrorisme internacional. Ex: el segrest d’avions.   o L’anomenada  delinqüència  transnacional  organitzada.  Ex:  Conveni  de  Palermo  del  que  Espanya  és  part.  S’ha  de  preveure  a  l’ordenament  jurídic  intern  per  certs  tipus  de  delictes  la  delinqüència  transnacional organitzada quan abracen diferents països amb diferents persones.  o Delictes  relacionats  amb  pràctiques  que  vulneren  els  drets  humans.  Ex:  tortura  o  desaparicions  forçades.   La tendència en aquests tractats de cooperació és a demanar als estats que tendeixin a establir jurisdicció  universal.  Això  és  el  que  ens  aproparà a  la  responsabilitat  de  l’individu.  Possibilitat  de  jutjar  aquests  tipus  delictius amb independència d’on es produeixin i tinguin o no connexió amb el propi estat. Quan parlem de  connexió ens referim  que les víctimes siguin nacionals meves i que els culpables siguin o no. Cap estat té la  jurisdicció universal pura sempre hi ha matisos.   Aquí  la  responsabilitat  penal  és  de  dret  intern  i  l’únic  que  es  demana  als  estats  és  que  unifiquin  la  seva  política.   Hi  ha  tribunals  ad  hoc  que  es  creen  per  casos  concrets  com  el  Tribunal  Penal  per  l’antiga  Iugoslàvia  i  el  tribunal  de  Rwanda  que  són  creats  pel  Consell  de  Seguretat  de  Nacions  Unides.  La  pràctica  de  la  ONU  ha  tendit a fer tribunals mixtes. Aquests tribunals són pactats amb l’estat en els quals o bé el dret aplicable és  mixte,  internacional  i  codi  penal  del  propi  país  o  bé  que  els  jutges  són  mixtes  (internacionals  i  d’altres  nacionals) es troben a Bòsnia i altres tres exemples.  Al 1998 es crea la Cort Penal Internacional que és una OI (subjecte de dret internacional) és una jurisdicció  complementària  que  no  actua  si  actuen  els  tribunals  dels  estats.  Espanya  respecte  a  hipotètics  casos  espanyols  la  llei  de  cooperació  amb  la  CIJ  és  més  llei  de  cessió  de  competències.  Cedeix  la  jurisdicció  i  la  passa. Només pot jutjar fets produïts dins el territoris dels estats o comesos per persones de la nacionalitat  dels estats part, excepte si el Consell de Seguretat de Nacions Unides ho diu expressament. No és part de la  CIJ  EUA,  Rússia,  Xina,  entre  d’altres.  Tos  els  països  investigats  són  països  africans.  Qualsevol  investigació  sobre  un  cas  el  Consell  de  Seguretat  de  Nacions  Unides  pot  dir  que  es  suspenguin.  Np  pot  jutjar  fets  anteriors a l’entrada en vigor del tractat (any 2000).     Amnisties  Sembla que el DIP prohibeix les amnisties no altres mesures de gràcies com els indults.   Hi ha hagut una bel∙ligerància dels jutges i que aquests han intentat que el cas espanyol es portés davant  dels tribunals espanyols. El TS ha dit que no es possible per la llei d’amnistia ja que és aplicable i vigent i no  permet jutjar tots aquells fets. No és tan fàcil encabir totes les violacions de drets humans durant la Guerra  Civil i el Franquisme dins del tipus penals, no perquè no hi responguin sinó per una sèrie d’elements entre  els que es troba el context.   De  moment  la  jutge  federal  argentina  ha  emès  una  ordre  de  detenció  expolicies  que  als  anys  70  són  sospitosos d’haver comès tortures contra membres de la oposició política. Entre Espanya i Argentina existeix  un conveni d’extradició en el qual es diu que si Espanya vol no ha d’extradir els seus nacionals sempre que  es comprometi a jutjar a Espanya.       ...