Aspectes introductoris (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Història i Epistemologia de la Psicologia
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 15/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Professora: Neus Nuno

Vista previa del texto

Aspectes introductoris Epistemologia és la branca de la filosofia que estudia la millor manera d’obtenir coneixement.
Els filòsofs valoren de quina manera podem obtenir coneixement vàlid de forma rigorosa.
Aquesta metodologia ha de ser suficient científica i rigorosa.
Ciència La ciència sorgeix de la necessitat de donar explicació del per què de les coses. Sempre hem intentat explicar fenòmens que ens passen. Abans no hi havia els recursos que hi ha ara i la gent recorria a supersticions, màgia... Arriba un moment en el que la societat exigeix explicacions comprovables i aquí sorgeixen els primers científics, pensadors... que intenten explicar els fenòmens de forma més rigorosa.
La ciència pretén elaborar un conjunt de coneixements que expliquin els fenòmens, mitjançant l’observació i el raonament i dels que es dedueixen principis generals. Es necessiten mètodes per mesurar les coses (objectivables). El coneixement ha de ser accessible a altres investigadors, perquè es puguin millorar els mètodes i la ciència avanci.
Racionalisme: prima la teoria abans que l’experiència, genera una teoria abans de posar-ho en pràctica. Descartes era racionalista radical, només es pot arribar a la veritat amb el raonament, els sentits ens poden enganyar.
Empirisme: prioritza l’observació per davant de les teories. Un cop té resultats fa una teoria.
Hi ha d’haver una observació sistemàtica (amb unes pautes), medició de dades de l’experiment, experimentació, anàlisi de dades i obtenir una hipòtesis.
S’ha de poder replicar l’estudi. A partir de rèpliques es pot arribar a lleis científiques, l’objectiu final de la ciència és generar afirmacions que siguin el més corroborades possible i que es puguin convertir en una llei. Una llei científica és aquella que ha estat comprovada tantes vegades que sempre dóna el mateix resultat. Però una llei científica no és irrebutjable.
La ciència s’interessa en els casos generals, en el que passa majoritàriament en el món. Hi ha dos tipus de lleis científiques: - - Causals: relació causal entre dos fets. Permeten predir un fet (podem evitar que succeeixi), et diuen la causa i la conseqüència. Ex: primer ve un llamp i després ve un tro. Primer ve un fet i després un altre.
Correlacionals: varien dos fets conjuntament. Ex: si puntua alt en intel·ligència, també en creativitat.
El determinisme és assumir que per qualsevol fenomen hi ha unes causes finites que l’estan provocant. Qualsevol comportament té unes causes, però en psicologia no les coneixem totes.
L’objectiu de la ciència és conèixer el màxim de causes possibles per conèixer un fenomen.
Karl Popper: abans de començar a observar hem d’acotar. L’activitat científica no comença amb l’observació sinó amb un problema. Sempre s’escull una cosa a observar. Principi de falsabilitat: les teories científiques s’han de poder falsejar. L’error és fecund, ja que empeny l’investigador a continuar la seva recerca d’una teoria capaç d’explicar millor els fets. Si una afirmació no me la poden negar és perquè no l’he elaborat mitjançant un mètode científic.
Una teoria científica es pot refutar i la no científica no. La teoria no científica és post-dicció: explica fenòmens un cop ja han passat.
Popper no jutja la utilitat de les teories sinó si poden ser considerades científiques o no.
Thomas Kuhn: paradigma de Thomas Kuhn: un paradigma és un grup de suposicions, afirmacions, teories sobre una ciència determinada que són acceptades en un moment determinat de la història. És un model teòric general que inclou la visió de la realitat que comparteixen els científics, les lleis acceptades en aquell moment, les metodologies usuals en la comunitat científica, les tècniques i aparells disponibles, el tipus de problemes, de preocupacions i de solucions que es plantegen. L’investigador està influenciat per les maneres de pensar i de fer de la seva època i de la comunitat científica a la qual pertany. No hi ha només un paradigma, hi ha un paradigma dominant i paradigmes alternatius que pressionen el paradigma dominant. Ex: conductisme. Amb el temps, sorgeixen anomalies en el paradigma dominant que no poden ser explicades per ell, es dóna una crisi del paradigma i en sorgeix un de nou.
- Estat pre-paradigmàtic: competeixen diversos punts de vista.
Estat paradigmàtic: una escola guanya a les altres i es dóna un període on es genera ciència bàsica.
Estat revolucionari: el paradigma existent és desplaçat per un nou (sorgeixen anomalies...).
Canvi del paradigma.
Una disciplina multiparadigmàtica és la que utilitza diversos paradigmes.
Els paradigmes no es poden comparar, no podem considerar que els uns siguin superiors als altres, ja que no responen al mateix ordre de problemes. La ciència, des d’aquest punt de vista, certament evoluciona, però no progressa linealment.
Psicologia És la teoria de la ment. Són aquells coneixements que giren entorn d’entendre el que passa per la nostra ment. Ho fa intentant estudiar els processos mentals. És la disciplina que estudia la conducta dels individus i els seus processos mentals, incloent els processos interns i les influències que s’exerceixen des del seu entorn físic i social.
Depèn de l’època en la que estiguem, el centre d’atenció variarà.
La psicologia és una ciència? Galileo o Kant i alguns científics actuals diuen que no pel seu interès per l’experiència subjectiva.
Totes les ciències són deterministes (tot té una causa). La psicologia és experimental (aprenentatge, percepció...) i aplica el mètode científic amb èxit (observació i teoria, experimentació i reproductibilitat, recerca de lleis, descripció, explicació i predicció, determinisme). Tipus de determinisme: Físic - Biològic: expliquen la conducta per les condicions fisiològiques/predisposició genètica. Ex: posar-se sempre seriós amb persones que s’acaben de conèixer.
Mediambiental: tot allò que ens ve de fora, qualsevol estímul extern. Estímuls (físics) de l’entorn determinen la conducta. Ex: quedar paralitzat per un soroll.
Sociocultural: no són estímuls físics sinó regles socials i culturals, costums, creences... ex: tenir molt llibres a casa perquè a casa de la mare n’hi havia.
Psíquic: successos mentals, conscients o no (emocions, pensaments...). Ex: quedar-se a casa per estar enfadat. Diferència de processos simples i processos superiors en l’acceptació del determinisme psíquic, en tant a poder ser mesurats.
Com més causes conegui més ajustada serà la meva predicció. Hi ha coses que passen per atzar, però el que ara potser ens sembla atzarós, dintre d’uns anys potser ho podrem preveure. La conducta s’origina per multitud de successos. Circumstàncies fortuïtes fan més complexa la causalitat.
Indeterminisme: la conducta està determinada però mai aconseguirem mesurar les causes pel fet de la seva naturalesa. L’ésser humà no és susceptible de ser mesurat científicament: és un humà que estudia un altre humà. D’aquí surt el principi d’incertesa de Heinserberg: en ciència res es pot conèixer amb certesa (el propi acte d’observar pot alterar la conducta).
No determinisme: en última instància, encara que tinguem la biologia, hàgim viscut unes experiències... la decisió d’actuar d’una manera o d’una altra és de l’individu, no està condicionada (lliure albir). No accepta la ciència per estudiar l’ésser humà, perquè redueix l’ésser humà. En aquesta posició el psicòleg pot donar poder a la persona de creure que pot decidir independentment dels problemes, es pot sobreposar a les situacions. No acostumen a negar l’existència de causes de la conducta, però si el fet de no poder arribar a conèixer-les.
Ex: un pacient està deprimit i fa 6 mesos que no surt de casa... té una depressió. Un no determinista aniria a responsabilitzar la persona (què guanyes amb aquesta conducta? Què pots fer per canviar això?).
1.2 Construcció del coneixement històric: dades i fonts de dades.
Hi ha diferents fonts de dades: Fonts primàries: venen directament de l’autor, és contemporani als fets. És la font més concreta. Material de primera mà relatiu a un fenomen. L’autor/a expressa els seus pensaments originals. Són fonts específiques, concretes i particulars.
Fonts secundàries: són més genèriques, una recopilació del que se sap sobre un tema.
Comentaris, anàlisi i crítica basades en fonts primàries (recull el que aquestes ens diuen).
Fonts terciàries: si en sé menys del tema busco fonts terciàries. Selecció i compilació de fonts primàries i secundàries. Ens ajuden a trobar fonts més específiques. Enciclopèdies, catàlegs de biblioteca...
1.3 Models explicatius en història de la psicologia Evolució de la psicologia: inicialment formava part de la filosofia, però la delimitació de l’objecte d’estudi i l’adopció de mètodes propis fan possible l’establiment d’una disciplina independent. Etapes de l’evolució de la psicologia segons l’objecte d’estudi: - - Ciència de l’ànima: dualitat entre cos i ànima. L’ànima ens feia més humans. L’ànima no és tangible.
Ciència de la ment: es dóna importància a la capacitat dels éssers humans per arribar a conclusions, conèixer la ment... s’accentua la consciència o reflexivitat de l’ànima de l’edat mitjana. Hi ha un anàlisis descriptiu i reflexiu de l’activitat conscient. S’introdueixen metodologies experimentals, pròpies de la fisiologia.
Ciència de la conducta: objecte d’estudi més objectiu, més mesurable, la conducta és una cosa que es veu. Les nocions de consciència o ment eren massa individuals, privades i heterogènies.
Ciència de la ment i la conducta: actual. La Psicologia Cognitiva: estudi prioritari dels processos cognitius i simbòlics Tracta d’explicar la conducta, basant-se en processos mentals que: analitzen i processen la informació que reben, prenen decisions i donen lloc a múltiples formes de comportament.
...

Comprar Previsualizar