7. Mètodes de contenció de les fractures. (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 2º curso
Asignatura Patologia patomedicoquirurgica
Año del apunte 2015
Páginas 10
Fecha de subida 26/03/2015
Descargas 20

Vista previa del texto

Mètodès dè contèncio dè lès fracturès.
1. Introducció.
 Fractura: pèrdua de la continuïtat de l’os, generalment secundari a un traumatisme.
Objectiu del tractament: màxima recuperació funcional possible del segment involucrat a la fractura, mitjançant les condicions idònies que faciliten els processos biològics de consolidació en posició adequada dels fragments fracturaris.
1.1. Fases del tractament.
1) Reducció: posar els fragments en la seva posició.
2) Contenció: S’ha de immobilitzar, estabilitzar.
3) Rehabilitació.
2. Reducció.
Primerament s’haurà de millorar la posició dels fragments de la fractura. Deixar-los en la millor posició. No es pot demorar ja que pot afectar a les parts toves produint la tumefacció d’aquestes.
S’hauran de deixar les fractures reduïdes completament, però no totes han de ser perfectes; en les articulars sí que serà important una reducció anatòmica. Això és perquè les que es troben a prop de l’articulació poden provocar una artropatia degenerativa, una degeneració de l’articulació per una mala biomecànica o lesió del cartílag.
No caldrà dur a terme una reducció en aquelles fractures que: a) No tenen un desplaçament dels fragments.
b) El desplaçament no te importància clínica. (ex. 1/3 mig de la clavícula) c) És improbable el èxit de la reducció. (ex. Fractures d’acunyament vertebrals) Pot ser de dos tipus: - Tancada: mitjançant manipulacions. Utilitzant molt la tracció de les parts toves junt amb la manipulació manual dels fragments amb l’ajuda de un control radiològic.
- Oberta: accedir quirúrgicament al focus de fractura per manipular els fragments.
3. Immobilització Aquesta es du a terme amb la finalitat de mantenir la reducció, evitar el desplaçament dels fragments reduint el moviment. Queden alineats els fragments per tal de que la consolidació i els sistemes biològics actuïn.
Tipus de immobilització: 3.1. Sistemes de contenció simple.
Sindàctiles, cabestrells, benes, esparadraps.
3.2. Fèrules.
Capa rectangular de guix o d’alumini. Indicació en fractura en rodet típica en nens.
3.3. Guix complert.
Aplicació del guix: 1) Reducció.
2) Embenat tubular (tubiton): a fi d’evitar que el pel s’incrusti al guix i faciliti la transpiració de la pell. (una de les complicacions pot ser problemes a la pell) 3) Embenat de cotó: a fi d’evitar el fregament amb les prominències ossies i quena es preveu edema.
4) Aplicar el guix i moldejar-ho: mentre encara estigui humit es pot adaptar a l’extremitat a la qual l’estem aplicant.
Molt importatn que s’inmobilitzi per sobre i sota de la fractura. Alhora ha de permetre al mobilització de les articulacions que con cal immobilitzar.
Aquest s’haurà de mantenir col·locat el temps necessari per tal de que actuïn els ritmes fisiològics; s’ha de mantenir però no allargar el temps ja que es creen contractures, rigideses.
També s’ha de tenir en compte de col·locar-ho en una posició funcional, posició de repòs de cada articulació.
    Genoll: lleugera flexió (15º).
Turmell: 90º.
Colze: 90º i prono-supinació neutre.
Canell: lleu extensió (escafoides).
Tipus de guix complert.
- Guix avantbraquial: fractura de canell.
Guix braquiopalmar: fractura de colze/avantbraç.
- Guix zancoli: fractura metacarpians.
Guix toracobraquial: luxació d’espatlla i fractura supracondilia en nens, però actualment ja no s’utilitza.
Botina de guix: fractura de turmell.
Guix cilíndric (calza): fractura de ròtula.
Guix cruropèdic: fractura de genoll i de diàfisi tibial.
Guix pelvipèdic: fracutres de femur en nens.
Guix pelvipèdic curt: displasia congenita de maluc.
Minerva: fractura de vertebres cervicals.
- Precaucions: - - Si es preveu un edema intens: guix obert.
Elevar la extremitat si ens trobem amb un to blavós dels dits junt amb dolor i rigidesa.
Si aquest no millora en 30 minuts s’ha de anar al metge a treure el guix per el risc de síndrome compartimental.
Si s’esquerda o s’afluixa s’ha de canviar.
Exercitar les articulacions no immobilitzades (dits..) Mesures posturals. Primeres 24 hores amb la ma avall pot acabar amb les mans inflamades de l’edema.
Complicacions: - - Massa apretat: pot causar dolor i inclús compromís vascular.
S’haurà de obrir.
Ulceres de decúbit: pressió excessiva sobre una prominència òssia. Tindrem un dolor localitzat i s’haurà de fer una finestra per tal de inspeccionar aquella zona.
Abrasions de pell: al treure el guix amb la serra s’ha de anar amb compte de no lesionar la pell.
3.4. Guix funcional.
Aquests guixos segueixen el principi de que el moviment estimula la osteogènesis, però aquest s’ha de fer en un moment determinat. Entre 3 i 4 setmanes de contenció, amb el call de fractura que ja te una certa funció. Deixar lliures articulacions que havien estat immobilitzades al principi, situades per sota i per sobre de la fractura. Evitant també rigideses.
Avantatges: afavoreix l’osteogènesi. Manté la funció de l’articulació i evita rigideses.
Inconvenients: si el malalt no ho entén be pot consolidar-se en mala posició. S’ha de estar molt a sobre del tractament i del malalt. De manera que es incòmode, es necessita molta col·laboració per part del pacient, major risc d’unió defectuosa de la fractura i, per tant, no aplicable a tots els pacients ni a totes les fractures.
Origen: Sarmiento – guerra del Vietnam (1967). Es crea el guix funcional de fèmur.
Actualment te poc ús amb la introducció de noves tècniques quirúrgiques.
Exemple: fractures diafisàries de tíbia.
1) Guix ortopèdic: 3-4 setmanes.
2) Guix recolzament del tendó rotulià. Permet el moviment de genoll. 3 setmanes.
3) Ortesis funcional. Permet el moviment del genoll i del turmell. Fins consolidació completa.
3.5. Ortesis.
Utilització de dispositius externs per a la contenció de fractures/luxacions. Substitueixen els guixos.
Ortesis de columna.
- - - Philadelphia: no controla rotacions. Descàrrega de pes, restricció del moviments. Us en processos cervicals.
Halo Jacket: proporciona la millor protecció ortèsica de la columna cervical. Restringeix els moviments quasi per complet. Es col·loca en fractures inestables de columna cervical.
Corsé de Knight: limita els moviments de flexo-extensió i lateralitat de la comuna toraco-lumbo-sacra. Indicat en espondilolistesis, fractures i metàstasis.
- Body – Jacket: restringeix els moviments de la columna toraco-lumbar. Indicat en fractures de columna lumbar o toràcica baixa.
Jewett: bàsicament limita la flexió. Us en fracutres de acunyament estables, cifosis secundaria a osteoporosis, dolor toràcic, port intervenció quirúrgica. Es ajustable el punt de màxima correcció. T11, T12 o L1.
4. Traccions.
S’utilitzen per manipular les fractures, per restaurar la longitud i alinear correctament els fragments d’aquestes.
Es basa en posar en tensió les parts toves que resten unides als fragments a modo de fèrula, utilitzant peses i sistemes de politja.
Generalment, serà un mecanisme de contenció temporal per al tractament definitiu (guix o intervenció quirúrgica).
4.1. Cutània.
Mitjançant embenat adhesiu al segment afectat.
Aquesta s’utilitza, per exemple, per estabilitzar temporalment una fractura de maluc en gent gran o fractures de fèmur en nens.
4.2. Esquelètica.
S’aconsegueix travessant l’os amb clau Stainman.
S’utilitzen en casos que necessitem més potencia i també a més llarg plaç.
Moltes s’han substituïts per fixadors externs.
5. Fixació interna.
 Fixació interna: procediments de fixació de les fractures que requereixen abordatge quirúrgic.
Alguns cops no es fa abordatge quirúrgic. Es fa un abordatge percutani. Amb traccions i identificador d’imatge. Es pot col·locar en la seva posició i col·locar dues agulles com a sistema de contenció.
 Fixació interna rígida (OSTEOSÍNTESIS): fixació de fractures que requereixen abordatge quirúrgic utilitzant algun tipus de dispositiu metàl·lic.
o Cargols o Palanques o Agulles o Enclavats endomedul·lars o Cerclatges de compressió o Pròtesis o hemipròtesis.
5.1. Cargols.
Es treuen segons la zona. Normalment si no molesta no es treuen. Si es jove es treu ja que un altre fractura a aquesta zona seria molt pitjor. Alguns tipus de materials també es recomana treure-ho.
5.2. Agulles. (Kirsehner) S’ha deixat de utilitzar generalment. Fractures supracondiles si que s’utilitza.
5.3. Cerclatges a compressió.
Es posen on hi ha un aparell extensor, com en fractura de olècranon i fractura de la ròtula.
Amb aquest sistema es comença a bellugar al dia següent a la fractura i a la intervenció quirúrgica.
Molt habitual la bursitis per la presencia de material. De manera que s’acabarà traient.
5.4. Plaques.
Existeixen de dos tipus: de neutralització y de compressió.
5.5. Enclavat endomedular.
Estructura que es col·loca dintre del os, de la medul·lar per contenir o mantenir la reducció de la fractura. Es pot aplicar gràcies a que una fractura diafisària permet un cert desplaçament.
- Elàstic: ex. de Ender (primera imatge) Rígid: mes habitual. En el fèmur i la tíbia sobre tot.
5.6. Pròtesis/hemiprotesis.
Hi ha fractures que en funció del traç i desplaçament acaben en necrosis.
Fractures que son irreparables. Ex. Fractura comminuta (fractura de molts fragments) del cap del radi.
En aquestes es dura a terme una extracció de fragment/s ossis i substitució per pròtesis.
També es molt habitual dur-ho a terme en fractures de coll de fèmur o cap de radi pel alt risc de necrosis.
6. Fixació externa.
 Introducció percutània de agulles/pins a dintre de l’os a nivell proximal i distal de la fractura. S’acoplen per fora de l’extremitat amb una barra.
Immobilització a distancia, sense alterar el focus de reparació.
S’utilitza en fractures obertes: el os queda exposat i contaminat. No es poden posar plaques per que les infeccions s’acoplen molt bé a les plaques. De manera que de temporalment fixarem de externament de forma que es trobin les subjeccions lluny del focus de fractura. També es poden fer en fractures conminutes.
Son susceptibles de contaminació de manera que no es quedaran molt de temps i ha de tenir una cura molt especifica. Tot i això, el pacient podrà anar a casa. Ex. Acondroplasics per allargaments.
7. Recuperació funcional.
La rehabilitació serà essencial per: - Reduir l’edema present en tota la fractura.
Preservar el moviment articular i vèncer rigideses.
Recuperar força muscular.
Conduir al pacient a la seva activitat normal (tornar a casa o al treball és el millor estímul).
...