Nacionalisme Banal (resum de tot el llibre) (2016)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2016
Páginas 15
Fecha de subida 21/03/2016
Descargas 161
Subido por

Vista previa del texto

Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 Idees claus:   Hi ha dos variants del nacionalisme: o El “perillós”: que sol ser el que la gent entén quan escolta “nacionalisme”: moviments feixistes, bèl·lics...
o El “banal”: està present a la nostra vida diària, recordant-nos la nostra nacionalitat, sense que ens adonem.
Nacionalisme continua existint en l’actualitat, en l’era postmoderna, i trobem proves d’això a la nostra vida diària sense que ens adonem: o Discursos polítics.
LLENGUATGE (dixi) o Titulars dels diaris.
o Banderes a edificis públics.
o Series, pel·lícules...
El ministre, les nostres costums, etc  podem entendre que es refereixen al ministre i les costums del nostre país sense necessitat d’especificar.
Nosaltres  ciutadans de la nació.
     Per tal d’analitzar el nacionalisme banal hem de deixar enrere el pressupòsit que tenim assolits, les coses que ens semblen naturals (noció de llengua, territori...) Per tal que la nació existeixi, els ciutadans l’han d’imaginar: tant la seva comunitat (sentiment d’unió amb la resta de ciutadans), com geogràficament (fronteres, indrets que no coneixen).
Els nacionalisme implica una barreja d’allò particular i universal: s’ha d’imaginar la nostra nació amb les seves particularitats, diferencies amb la resta, però a l’hora com una nació entre d’altres.
El nacionalisme està sent amenaçat per fora (globalització) i per dins (per les identitats supranacionals –moviment socials. Ex: femisme- i subnacionals – independentistes- dintre del mateix país) La cultura global que s’està estenent per tot el món es predominantment nordamericana, per tant no podem dir que la globalització estigui desconnectada de les nacions.
Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 INTRODUCCIÓ: Sempre s’ha concebut el nacionalisme com moviments socials que s’encaminaven a crear noves nacions o que apel·laven de manera conscient a sentiments nacionals  la variant “perillosa”.
Però també hi ha una forma “assenyada”, sovint ignorada per la major part dels psicòlegs socials. El nacionalisme rutinari dels estats nació establerts. Per tal que una nació continuí existint hi ha d’haver una sèrie de costums, rutines, creences ideològiques, etc.  nacionalisme banal. Banal no significa que sigui benigne: es pot utilitzar per mobilitzar als ciutadans a la guerra, sense llargues campanyes de preparació política.
Hi ha un debat sobre si la globalització està fent desapareixent el nacionalisme; però el nacionalisme i la globalització estan relacionats.
Actualment, les guerres es fan per nacions. No per defensar o millorar les vides d’unes persones, sinó d’una nació. No han sigut ferits uns ciutadans, sinó la nostra nació. Ja no lluitem en nom de Déu o una ideologia política (com en l’antiguitat), sinó per un legítim sentiment nacional. Podem veure la força del nacionalisme que encara manté en l’actualitat. La nació ja no serveix a Déu (lluiten en nom seu), sinó que Déu serveix la nació (“és la terra beneïda per Déu, l’escollida per ell, Déu dóna suport a la nació”).
El nacionalisme no només es troba a les “perifèries” de les nacions, i és aliè als ciutadans, (són “ells”, no “nosaltres”); ni tampoc apareix en les situacions de crisi (guerres, revolucions, etc). Sempre està allà, entre crisi i crisi, tot i que passi desapercebut. França continua sent França quan no hi ha cap guerra, i els francesos, segueixen sent francesos.
Es pot concebre el nacionalisme com una “identitat nacional”. Però què és una identitat nacional? Es troba en els hàbits incorporats en la vida social: els hàbits mentals i l’ús del llenguatge. Tenir una identitat nacional és tenir una manera de parlar sobre la nacionalitat. Tenir identitat nacional també implica estar situat tant físicament, legal i social, com afectivament: situar-se dins d’una pàtria, la qual està situada dins un món de nacions. I aquestes pàtries només seran representades si la gent creu que té identitat nacional.
La recerca del nacionalisme banal hauria de ser un estudi crític. Els buits del llenguatge que permeten el nacionalisme s’oblidi, també hi són al discurs teòric. Si les teories sociopsicològiques ortodoxes de la identitat defensen que el nacionalisme està absent o que és “natural” tenir una identitat nacional  no serveixen.
1.- NACIONS I LLENGÜES: És natural pensar que les persones que comparteixen una llengua voldran fundar la seva nació. Els sociòlegs defensen que és natural que els parlants de la mateixa llengua hagin de perseguir la seva identitat política, buscant seguretat. No ens sorprenen les noticies Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 de moviments separatistes, que volen declarar la independència, defensar la seva llengua i cultura. És part de la naturalesa humana.
El nacionalisme el solem atribuir a altres, lluny de nosaltres:   Moviments extremistes, violents.
Figures heroiques a l’estranger que lluiten contra governs repressius.
Per referir-nos a nosaltres mateixos, utilitzem termes com “patriotisme”, “lleialtat”, “identificació social”.
Per estudiar correctament el nacionalisme, hem d’oblidar el nostre sentit comú i fixarnos en els detalls als quals no prestem atenció.
Moltes teories sociològiques no ho fan, solen fer dos tipus de teorització: 1. Projectar teories del nacionalisme: defineixen el nacionalisme d’una manera restringida, el plantegen com un fenomen extrem/excessiu. És equiparat amb els moviments nacionalistes, i quan no n’hi ha no es considera un problema; a més, afirmen que sovint és impel·lit per sentiments irracionals, el qual els porta estar contra d’ell.
2. Naturalitzar teories del nacionalisme: el nacionalisme forma part de la naturalesa humana, són estats psicològics universals i no propis de l’era dels estats nació. No només deixa d’existir el nacionalisme banal, sinó que no és ni un problema a investigar, és natural.
HISTÒRIA: Si s’identifica el nacionalisme com la ideologia que crea i manté els estats nació  té una localització sociohistòrica específica: l’era dels estat nació, l’era moderna. L’Europa medieval no va conèixer els estats nació.
Segons Gellner, el nacionalisme sorgeix quan l’existència de l’estat ja es dóna per descomptada. El nacionalisme és principalment un principi polític, que manté que la unitat política i la nacional haurien de ser congruents. El principi central del nacionalisme és la creença que “l’estat nacional, identificat amb una cultura nacional i compromès amb la seva protecció, és la unitat política natural”.
Giddens defineix l’estat nació com “un conjunt de formes institucionals de govern que mantenen un monopoli administratiu sobre un territori amb fronteres establertes, amb el seu domini sancionat per llei i amb control directe dels mitjans d’exercir la violència interna i externa”. Els nacionalisme inclou maneres de pensar, models de discurs de sentit comú, que fan que l’establiment de límits i la monopolització de la violència en sembli natural a nosaltres.
En els mapes medievals podem veure que les fronteres no estan del tot establertes, són menys precisos  representa un món no obsessionat per les fronteres. Els terrenys canviaven de generació en generació, els habitants no es declaraven “francesos” o Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 “anglesos” (tenien una escassa noció d’una nació territorial) i sovint no parlaven la mateixa llengua (hi havia grans diferencies entre un poblat i l’altre), i la política es feia mitjançant guerres.
Quan l’estat va establir un monopoli sobre el dret als mitjans d’exercir la violència, es van acabar les guerres internes, dintre del mateix país. El país imparteix la justícia. Les guerres són amb altres nacions (Rússia vs EUA, etc), no entre ducs d’un mateix país reclamant venjança, arribant a un increment de la pau oficial.
Per què va sorgir l’estat nació? Hi ha diverses teories:    Gellner: El procés d’industrialització va portar a una demanda d’habilitats estandarditzades, que es podien gestionar millor mitjançant sistemes d’educació centralitzats  avantatges econòmics a un estat organitzat centralment.
Kennedy: Avantatge militar de l’estat nació. Es poden reclutar exercits professionals directament de les poblacions que estaven disposades a combatre amb fervor patriòtic i que no desapareixerien per recol·lectar la collita del seu senyor feudal.
Capitalisme.
Anderson: el connecta amb la importància de la impremta, la substitució del llatí per les llengües vernacles/vulgars (castellà, català...) i la difusió de l’alfabetització discursiva  necessàries pel desenvolupament capitalista.
Mann: destaca el paper del capitalisme comercial.
Nairn: l’estat era un mitjà a través del qual les regions perifèriques podien assolir la modernitat capitalista.
Hroch: les economies capitalistes necessitaven una mena de direcció central, que només podia ser donada pel tipus modern d’estat nació.
El nacionalisme és la ideologia amb més èxit de la història humana: ha aconseguit dividir i mantenir, tota la superfície del món en nacions.
Com es construeixen? No hi ha normes o models respecte a la grandària, o quin territori la forma i quin no, en les nacions. Ex: per què no ha Estats Units de Sud-Amèrica? No hi ha dimensions ideals, ni reflecteix cap mena de lògica subjacent de llengua o religió. Si les variables objectives (llengua, religió o geografia) no poden predir on sorgiran les nacions, llavors les subjectives (psicològiques) seran les decisives.
El terme nació porta 2 significats interrelacionats:   Hi ha nació en tant que estat nació.
Hi ha nació en tant que el poble que viu a l’estat.
Què va venir abans, la nació com a poble o la nació com a estat? Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 Hi ha hagut molts debats entre els que afirmen que els estats nació han creat les identitats nacionals i el que tracen la genealogia de les identitats nacionals abans de l’aparició dels estats nació.
Els que defensen el primer punt de vista, afirmen que a mesura que es formaven els estats nació, sovint es van inventar les identitats nacionals. A vegades, els fundadors eren conscients del que feien. De tant en tant, es van falsificar “antics” poemes èpics que lloaven la nació, s’inventaven tradicions i antics herois  fan veure que la nació ha existit des de sempre.
La creació de la nació com a poble afegia alguna cosa a les identitats preexistents.
Rarament és un procés harmoniós, normalment és un procés de conflicte i violència: s’ha d’imposar una forma concreta d’identitat. Una manera de pensar el jo, la comunitat i el món, ha de substituir unes altres concepcions, unes altres formes de vida. La batalla de la nacionalitat és una batalla per l’hegemonia, una part reivindica parlar en nom de la nació sencera i representar l’essència nacional. A vegades, metonímicament, el nombre de la part (“França”) arriba a representar tota la nació. Tant la formació de l’estat, com el manteniment de l’hegemonia, no s’aconsegueix sense violència.
Els líders polítics afirmen que actuen en interès de la nació, no a favor de Déu com en l’antiguitat  La sobirania ha baixa del cel a la terra.
Tot i que la noció de llengua ens sembla evident, també és conseqüència del nacionalisme. En l’edat medieval tampoc existia: la gent no tenia consciencia de parlar una “llengua”, la més utilitzada era el llatí i no havia formes correcte i incorrectes d’escriure el vernacle. El fet modern d’imaginar diferents llengües, és un reflex de que el món de les nacions és també un món de llengües constituïdes formalment.
La idea de “dialecte” no va ser important fins l’inici de l’època moderna, abans ningú es preocupava de si la seva llengua era un dialecte d’una més amplia o una llengua independent. La distinció entre llengua independent i dialecte ha esdevingut temes polítics acaloradament disputats. La batalla per l’hegemonia, que acompanya la creació d’estats, es reflecteix en el poder de definir la llengua. El poder d’escriure una llengua no hauria de menysprear-se: proporciona proves materials per la reivindicació d’una llengua independent, permet il·lustrar diferencies entre diverses llengües que poden sonar semblants. En altres èpoques, la gent no tenia en compte les nacions de llengua i dialecte, ni les territori i sobirania, que avui dia són tan corrents.
2.- RECORDAR EL NACIONALISME BANAL: És difícil estudiar el nacionalisme, ha afectat profundament la manera de pensar contemporània. És difícil lliurar-se dels pressupòsits de que el nacionalisme pertany a altres i és perillós, i el nacionalisme banal sembla tant natural en les nacions ja establertes que sovint s’oblida, tot i que la gent no oblida la seva identitat nacional (saben que són francesos, anglesos...). Aquest record implica una complexa dialèctica entre de record i oblit.
Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 Totes les nacions han de tenir la seva història i memòria col·lectiva. Aquest record és a la vegada un oblit col·lectiu: tota nació que celebra la seva antiguitat oblida el seu passat històric recent. També oblida la violència que va ser necessària per formar-se.
Una vegada una nació ha sigut establerta depèn d’una amnèsia col·lectiva per la seva existència contínua. No només s’oblida el passat al ser aparentment recordat, sinó també el present: s’obliden els records o “onejos” del sentiment nacional que estan incrustats en la vida diària. Aquest onejos són tan nombrosos i familiars que actuen de manera mecànica, en comptes de conscient.
Renan suggereix que els intel·lectuals estan implicats en la creació d’amnèsia. Els historiadors recorden creativament fets del passat ideològicament útils mentre passen per alt el que resulta desconcertant, i els científics socials obliden amb freqüència el present nacional, ignoren el nacionalisme banal i només es fixen en el nacionalisme extrem.
Hi ha una doble desatenció: complexos hàbits mentals es naturalitzen, i d’aquesta manera ometen el nostre nacionalisme, a l’hora que projecten el nacionalisme com un tot irracional sobre els altres.
Firth diferencia entre les dos funcions de la bandera nacional:   Senyalitzadora: o En l’antiguitat solien utilitzar-se com a senyals. Ex: l’estendard medieval oferia un punt de reunió clar per als soldats en el camp de batalla.
o Per a que sigui efectiu ha d’introduir-se en la consciència dels receptor.
Simbòlica: o En l’actualitat, simbolitza el caràcter sagrat de la nació, els ciutadans lleials li mostren reverencia i és ritualment profanada pels que volen protestar.
o Tot i que pot proporcionar un senyal (ex: comunicar la mort d’un personatge important), la majoria de les banderes que veurà el ciutadà modern en el curs de la seva vida no indicaran un missatge concret.
o No necessita un impacte afectiu directe.
Hi ha símbols que són conscientment onejats i homenatjats (acompanyats sovint de celebracions d’emoció exterioritzada), i altres (els més nombrosos) no reben homenatges ni són onejats. La funció d’aquestes ultimes és proporcionar recordatoris banals de la nacionalitat. La recordació és inconscient, té lloc mentre es duen a terme conscientment altres activitats. Les banderes no són els únics símbols del sentiment modern de l’estat, les monedes i bitllets solen portar emblemes nacionals que passen desapercebuts en les transaccions financeres diàries.
Totes les nacions tenen els seus dies de celebració nacional, dissenyats perquè la bandera es pugui onejar a consciencia tant metafòricament com literalment. Però entre festa i festa, crisi i crisi, els ciutadans continuen sent “francesos”, “espanyols”, etc. El Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 nacionalisme no desapareix. No només és present en situacions de crisi, no fa referència només a brots de passió perillosa, com defensen alguns sociòlegs com Giddens.
Ignatieff també oblida el nacionalisme banal, i distingeix entre el nacionalisme ètnic (el perillós, sorgeix de les “lleialtats amb la sang”) i el cívic (el bo, credo polític que defineix la ciutadania comuna i sorgeix de les filosofies universalistes de la Il·lustració). Coles és un dels pocs psicòlegs que presta atenció al ritual de la bandera: des de 1880, cada dia els joves nord-americans comencen les classes jurant lleialtat a la bandera. La posició de Cole és inusual: tracta la salutació com psicològicament important en el desenvolupament de la manera de veure el món dels joves nord-americans i considera que el nacionalisme és omnipresent en EUA.
En les ciències socials ortodoxes es prefereix parlar de “societats” abans que de nacions.
El terme “nacionalisme” sovint ni apareix en els manuals, i quan ho fan es refereix a la vessant perillosa. Però les nostres lleialtats a les nostres nacions, també es poden lloar i en aquest casos utilitzem el terme “patriotisme”. Diferencien entre el nacionalisme (sentiments irracionals i bèl·lics, agressiu, mesurable mitjançant l’odi cap als estrangers), i el patriotisme (defensiu, es basa en l’amor propi al país, són sentiments racionals, lloables, una força necessària i beneficiosa).
3.- IDENTITAT NACIONAL AL MÓN DE LES NACIONS: Tot i que és fàcil pensar que tot el nacionalisme es pot reduir a qüestions d’identitat (ser alemany és tenir una identitat nacional, els estats nacionals són amenaçats per la cerca d’identitats, les cerimònies patriòtiques reforcen la identitat nacional, etc), però a que es refereix la identitat nacional? No és una sensació interior que experimenten tot els que passen al costat de la bandera no saludada, i tampoc dins d’una nació és idèntica.
Una identitat no és una cosa, és una descripció taquigràfica de maneres de parlar del jo i de la comunitat. Les maneres de parlar, els discursos ideològics, estan relacionats amb formes de vida  les identitats ha de ser entesa com forma de parlar i de viure.
Els estats psicològics interns, depenen d’imatges o representacions del món social compartides culturalment  una persona no pot afirmar que té sentiments patriòtics envers la seva nació, sinó té pressupostis sobre el que és la seva nació, el patriotisme, etc  l’estudi psicològic de la identitat nacional ha de buscar els pressupòsits i les maneres de parlar sobre la nacionalitat que són de sentit comú.
Pel que fa al pensament nacionalista cal preguntar “que significa afirmar que es té una identitat nacional?”. Implica concebre a “nosaltres” (la nació ) i a “ells” (els estrangers) els quals considerem diferents a “nosaltres”. Dóna per descomptat unes idees sobre el sentiment nacional i el lligam entre pobles i pàtries i sobre la naturalitat del món de nacions, dividit en pàtries independents.
No hi ha nacionalisme sense teoria. Implica pressupòsits sobre el que és una nació: és un teoria tant de la comunitat com de la divisió natural del món en tals comunitats. La noció del que és una nació, també pot estar dirigida per motius polítics.
Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 TEORIA DE LA IDENTITAT SOCIAL: La teoria de la Identitat Social, per Tajfel, assumeix que els elements psicològics són decisius en el comportament de grup  una nació només existirà si un grup de gent se sent una nació. La identificació és una categorització: per a que els grups existeixin, els individus han de categoritzar-se en forma de grup. La categorització és divisiva, perquè les categories segmenten el món. Els individus tenen la necessitat d’una identitat social definitiva o autoconcepció. Per assolir aquesta identitat definitiva, els individus acostumaran a comparar-se amb grups oposats de fora i cercaran termes de comparació amb els quals se’n sortiran bé  les nacions crearan estereotips afalagadors d’elles mateixes i estereotips degradants de les altres amb les que es comparen.
Segons Hogg i Abrams, hi ha 3 etapes en el procés d’identificació de grup: 1. Els individus es categoritzen com a part d’un grup excloent, assignant-se una identitat social i diferenciant-se del grup de fora pertinent.
2. Aprenen les normes estereotípiques associades a aquesta identitat.
3. S’apropien d’aquestes normes, i el comportament esdevé més normatiu a mesura que la seva categoria de pertinença destaca més.
2 punts crítics de la teoria: 1. Universalisme i desatenció del significat específic de cada categoria:  Descriu trets psicològics que són universals i que no estan lligats a contextos sociohistòrics concrets.
 Donen més importància a les similituds psicològiques entre els grups, que a les seves diferències.
Els autors declaren que la pregunta sociopsicologia essencial és “com s’identifica la gent amb un grup i quines són exactament les conseqüències d’aquesta identificació?”. La tasca consisteix a trobar les similituds psicològiques darrere les diferents formes d’identitat de grup; els significats específics del nacionalisme es perden si es veu només com un altra forma d’identitat de grup (totes les identitats nacionals fetes de la mateixa pasta).
Molts dels membres del grup, només coneixeran una part de la seva nació, dels integrants del seu grup però han de pensar que el grup és real  totes les agrupacions s’han d’imaginar psicològicament i per tant, són psicològicament similars.
Però els grups s’han d’imaginar de maneres diferents i per tant són psicològicament diferents  la Teoria de la Identitat Social, iguala maneres diferents de representar el món.
Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 2. Es centra en la categorització individual i desatén les maneres en que s’habitua la identitat nacional:  El factor significatiu pot no ser com es categoritzen a ells mateixos els individus, sinó com es categoritza la categoria: han d’imaginar la seva nació com una comunitat, imaginar que saben el que és una nació, i identificar la identitat de la seva nació.
 Segons aquesta teoria, en contextos diferents hi ha diferents identitats que esdevenen rellevants. Hutnik afirma que les autocategoritzacions actuen com interruptors que encenen o apaguen aspectes de la identitat social. Té poc a dir sobre el que passa amb la identitats nacional i el seu manteniment: què passa en els períodes d’entremig d’esdeveniments nacionals, es transforma en una mena d’estat latent, en la memòria de l’individu esperant a ser utilitzat? No desapareix dels caps dels individus, sinó molta gent sovint oblidaria quina és la seva nacionalitat. La identitat nacional és un estil de vida que es viu cada dia en una nació.
Segons Anderson, la nació s’ha d’imaginar com una entitat única en termes espaciotemporals. S’imagina estenent-se en el temps, amb el seu passat i destí futur, i en l’espai abraçant els habitants d’un territori concret. Es poden mobilitzar els estereotips del caràcter i temperament per contar el relat de la nostra unicitat i destí comú. Aquest estereotips del caràcter, identitat i història es convoquen amb facilitat, no s’ha d’especificar cap detall durant un discurs, els ciutadans entendran l’orador. Són la nostra manera d’afirmar la nostra particularitat, la manera d’imaginar-nos a nosaltres mateixos com únics. Ens categoritzem amb una etiquetat distintiva (“anglesos”, “francesos”); aquesta etiqueta també es categoritza com una etiqueta nacional en la seva universalitat. A més, és una etiqueta única  cap nació pot usurpar el nom de l’altra: no hi ha dos “França”.
La nació també s’imagina geogràficament: la imaginació d’un país implica la imaginació d’una totalitat limitada més enllà de l’experiència immediata de l’indret. Els patriotes nord-americans probablement només han vist una part del territori, però els EUA no és limita només als territoris que coneixen, s’ha de concebre como una totalitat vasta però acollidora. En el nacionalisme modern, les nacions comencen i terminen abruptament en fronteres delimitades. Les regions allunyades són tan primordials com les metropolitanes. Els estats odien perdre part del territori, perquè és una pèrdua del territori que està dins de la seva pàtria imaginària. Considerem que alguns territoris són nostres i que cal lluitar per ells, mentre que altres no.
El nacionalisme és tant una ideologia de la 1ª persona del plural (nosaltres) com de la 3ª persona del plural (ells). No pot haver nosaltres sense ells. En descriure qui som “nosaltres” també diem qui no som nosaltres, qui són ells. Observem i comparem als altres, els estrangers, i creem estereotips (descripcions culturals compartides de grups socials); i els estereotips que es dediquen a altres nacions, no sempre són desdenyosos Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 i no són estàtics, canviem segons les accions estrangeres. Els estereotips són mitjans pels qual distingim “ells” de “nosaltres”, per tant contribueixen a les nostres afirmacions d’identitat. El nacionalisme és diferent del etnocentrisme que només presenta una actitud negativa cap els altres, i sovint està aïllat culturalment i tancat en els seus interessos.
El nacionalisme implica de manera inevitable una barreja d’allò particular i universal: s’ha d’imaginar la nostra nació en tota la seva particularitat, i ha d’imaginar-se com una nació entre altres. Els estrangers no només representen l’anvers a nosaltres, sinó que també són com nosaltres, part del codi imaginari universal del sentiment nacional.
El naixement del nacionalisme suposa la creació del internacionalisme. Afirmar ser una nació és imaginar que el grup propi s’ajusta a un model comú i universal. Les noves nacions que declaren la seva independència, també han d’ajustar-se a un motlle que no és el seu per tal que siguin reconegudes com a nacions per les nacions ja establertes (ex: ha de tenir una bandera i himne). Un himne nacional és un signe universal de particularitat. Els símbols banals de la nostra particularitat, també ho són de la nostra universalitat. Les nacions estrangeres són com les nostres, però mai completament iguals.
Les infinites possibilitats de parlar de “nosaltres”, “vosaltres”, i “ells” il·lustren el caràcter dilemàtic del nacionalisme. A vegades, una nació pot defensar que parla en nom de tot el món. Després de la caiguda de la Unió Soviètica, s’ha invocat un nou ordre mundial. “Nosaltres” pot representar un conjunt de nacions, no només una. L’enèmic pot passar a ser un enemic internacional. Una nació que cerca l’hegemonia internacional, ha de negar que sigui nacionalista, sinó que ha d’afirmar que parlar en la veu de la universalitat, mentre protegeix els seus interessos particulars.
4.- ONEJAR DIÀRIAMENT EL PAÍS NATAL: Tenim recordatoris diaris sobre la nostra nació (nacionalisme banal):  Discurs polític: o El discurs polític és important en la representació diària de les nacions però no perquè els polítics siguin necessàriament figures amb molta influencia, sinó perquè són figures familiars. Abans els polítics, eren figures remotes que només veia un mínim de la població i cridaven discursos en places publiques a centenars de persones. Ara parlen suaument, mitjançant la radio i televisió, a milions de persones.
o El polític s’ha convertit en una celebritat. Els polítics durant el discursos fan dos funcions: representar i descriure la nació. Sovint utilitzen la carta patriòtica: lloen la nació (història, tradicions, valors...) i juren protegir aquests valors d’amenaces externes, es dirigeixen a “nosaltres” (referintse tant a ell, com als ciutadans de la nació), utilitzen estereotips familiars.
Aquestes tècniques són utilitzades tant pels partits de dretes, com els d’esquerres.
Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25  o A causa de que els discursos el poden escoltar milers de persones que no són allà presencialment, la dixi s’ha complicat: “nosaltres” “aquest” “aquí”  prenen significats diferents, tot i així el públic entén a el que es refereix. La dixi de la pàtria invoca el nosaltres nacional i ens col·loca a la nostra pàtria. La nació sovint es compara amb la llar, fent-la acollidora, familiar.
Diaris: o L’oneig també és present als diaris. L’autor va fer un sondeig un dia rutinari i va veure com independentment de les polítiques o temàtiques del diari, en tots hi havia present un nacionalisme banal.
o La dixi també és present: s’utilitzen termes com la nació, el temps (sense especificar de quina nació es el temps), etc. Quan són noticies estrangeres s’afegeixen etiquetes: cantat britànic, jugador espanyol...
o Alguns diaris barregen noticies nacionals i internacionals, i altres les separen (apartheid).
o En les pagines esportives, hi ha un evident oneig, elogiant els herois i convidant a onejar les banderes del seu país. El fet que els diaris esportius siguin principalment dirigits a i llegits per homes, els quals tradicionalment són els que participen a la guerra, no sembla que sigui casualitat. L’esport és un eco de la guerra (en comptes de lluitar en guerres, es lluita en partits) i a la vegada, proporciona els models simbòlics per la comprensió de la guerra.
5.- POSTMODERNITAT I IDENTITAT: Alguns afirmen que en l’era de la postmodernitat, amb la globalització, el nacionalisme està entrant en declivi. En l’era modera, les nacions eren independents econòmica i políticament, el qual no passa en l’era postmoderna, amb la globalització: transferències financeres de multinacionals, el flux d’informació electrònica que no coneix fronteres, etc. Les diferències individuals de cada nació s’han reduït. La tesi de la postmodernitat defensa que la vida al món contemporani està marcada per un globalisme banal, que substitueix el nacionalisme banal.
El globalisme no només disminueix les diferencies entre països, sinó que augmenta les diferències dintre d’una mateixa nació. Està disminuint la importància de la identitat nacional imaginaria front l’estil de vida imaginari; l’estat ja no es capaç d’imposar un estil de vida uniforme. L’estat nacional és atacat per dalt (la globalització) i per sota (les diferents identitats supranacionals que sorgeixen dins del estat). També hi ha identitats subnacionals que amenacen l’estat, els grups independentistes que volen formar noves nacions.
En aquestes visions del mon postmodern trobem dos psicologies:  Psique sense profunditat: en que les persones no tenen un sentit clar del “jo”, ja que el jo és ple de les veus del altres. A cap identitat particular se li ha de donar Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25  una inversió psíquica especial, no com el patriota que invertia en la pàtria un profund sentiment afectiu.
Psique regressiva: hi ha persones que es senten insegures en aquest món canviant, i busquen la seguretat tornat a estat previs del desenvolupament. Per tal de preservar una mostra de personalitat, es refugien en els comuns denominadors més grans i regressius: els orígens nacionals i la fe dels nostres avantpassats (religió).
El jo descentrat postmodern contrasta amb la personalitat autoritària: PERSONALITAT AUTORITÀRIA 1. Necessiten un ferm sentit de l’ordre i la jerarquia.
2. Marcada per una intensitat afectiva trencadissa.
3. Es mou per afectes, els quals dominen la cognició, i això fa que l’autoritari copsi el món mitjançant estereotips.
4. Resta fix en una sola identitat, especialment de la raça o nació.
5. El compromís de l’autoritari amb l’estimat grup excloent està marcat per un profund rebuig dels grups de fora, que se senten com a diferents del jo.
1.
2.
3.
4.
5.
JO POSTMODERN Subverteixen les distincions i juguen amb la idea de “liminalitat”.
Distanciament irònic, amb sentit de l’humor.
Posseeix una psique més superficial en què els afectes han minvat i predomina la cognició.
No inverteixen en cap grup o identitat, sinó que en lloc d’això, la inversió és en la rotació d’identitats.
No experimenta aquestes divisions, ja que en entendre’s la consciència de la interdependència, minva la distinció entre jo i altre, meu i teu.
Però no totes les identitats s’haurien de considerar equivalents i intercanviables. El consumidor postmodern pot adquirir una gamma desconcertant d’estils d’identitat, però la identitat nacional no és pot canviar tant fàcilment; a més, com s’ha pogut comprovar en capítols anteriors, el nacionalisme banal continua present en els nostres dies.
La tesi de la postmodernitat suggereix que el nacionalisme ha canviat la seva funció: ja no és una força que crea i representa estat nació, sinó que els destrueix  hi ha una paradoxa: com més es comprometen els nacionalistes perillosos amb l’ideal de la nacionalitat per establir les seves pàtries, més acceleren el fi de la nacionalitat. Alguns defensen que les noves nacions, no són nacions autentiques, ja que les falta viabilitat, són massa petites per ser sobiranes i en qualsevol cas, la sobirania està desapareixent.
Alguns apunten que organitzacions com la Unió Europea, també amenacen el nacionalisme. Però tot i que dins la UE, les fronteres internes s’han erosionat (s’encoratja lliure circulació de mà d’obra, mercaderies i diners), perímetre exterior s’ha reforçat: la immigració és una preocupació bàsica en la política de la UE.
Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 A més, no totes les tendències nacionalistes apunten a la fragmentació: les dues alemanyes es van unir; i sempre han existit nacions petites poc “viables” (Andorra, Nepal...). També hem de tenir en compte que EUA, la nació més poderosa del món, amb més influència cultural i política, està lliure de moviments separatistes, si no es desfà d’aquesta manera, llavors és massa prematur declarar l’eixida de l’estat nació de l’escena mundial. Els mateixos mitjans de comunicació que en teoria destrueixen la nació, també poden tenir recordatoris nacionalistes banals. Tot i que hi ha identitats diferents dins una nació (feministes, gais...), totes onegen la bandera nacionals, s’identifiquen com “francesos”, “nord-americans”, etc.
La cultura global que amenaça les cultures nacionals tradicionals, no està desconnectada de qualsevol sentit nacional, sinó que la cultura global transnacional és predominantment nord-americana, presentant allò que és essencialment una concepció nord-americana del món. Les pel·lícules, series, restaurants, celebritats... totes onegen símbols nord-americans. Les ideologies, així com els problemes i dilemes, nordamericanes solen ser presentades com universals.
5.- LA FILOSOFIA COM A BANDERA DE LA PAX AMERICANA: Es pot plantejar la pregunta “constitueixen aquest onejos una ideologia?”. Alguna filosofia postmodernista posseeix una dimensió nacionalista? Si hi hagués hauria de complir les següents condicions: 1. Donar la benvinguda o justificar l’anomenat nou ordre global. No hauria de ser la mena de filosofia romàntica i conservadora que mira cap enrere a una època passada de “nacions reals” i critica l’època present de nacions en declivi.
2. Hauria d’incloure la noció de nacionalitat, sense justificar-la necessàriament de manera oberta.
3. No hauria de tractar totes les nacionalitats de manera equivalent, s’haurien de sentir més unes veus nacionals que altres. S’hauria de donar un espai especial als Estats Units, així com el Estats Units reclamen una posició global en el nou ordre.
4. Hauria de ser ben clara, hauria de tenir un públic més ampli d’intel·lectuals i, ocasionalment, hauria d’arribar més enllà dels intel·lectuals a través dels mitjans de comunicació.
La filosofia de Richard Rorty acompleix aquests criteris. Els seus textos filosòfics es poden considerar com a banderes en favor del nacionalisme de la Pax Americana en el nou ordre mundial. Es poden esmentar 3 aspectes: 1. Acceptació del món de les nacions: Rorty critica àcidament les tendències universalistes de la filosofia del Segle de les Llums. Sosté que la moralitat i la política no haurien d’estar basades en idees sobre la “humanitat comuna”, sinó que haurien començar a partir de comunitats especifiques, mantenir la nacionalitat en el seu lloc.
Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 2. Promoció de l’estil americà: suggereix que la veu nord-americana, pragmàtica i no ideològica, hauria de ser la veu de tots nosaltres.
3. Creativitat intel·lectual: la percepció de Rorty de la inquietud humana, la claredat de la seva escriptura i la seva voluntat de plantejar temes polítics seriosos mereixen tots ells el més gran elogi.
La seva filosofia és una filosofia de la 1ª persona del plural. No hi ha coneixement absolut: la veritat no està allà fora esperant a ser descoberta. Mitjançant l’ús contingent del llenguatge, nosaltres bastim declaracions que nosaltres afirmem que són certes. La moralitat també es construeix socialment, no hi ha estàndards absoluts (llibertat, igualtat, fraternitat...) que puguin proclamar que són apropiats universalment per tota la humanitat. Una sensació de nosaltres, d’una identitat comunal, és un prerequisit per a la moralitat i la raó. La comunitat és anterior als judicis morals, polítics o científics específics.
Una filosofia de nosaltres, que nega que nosaltres abraça tota la humanitat, és també una filosofia d’ells: cada grup té trets distintius que fa servir per bastir la seva autoimatge mitjançant contrasts amb altres grups. Rorty representa un món de societats diferents, cadascuna de les quals exigeix la lleialtat dels seus membres, declara la seva moralitat i es distingeix dels altres.
Rorty defensa que és normal que rebutgem opinions de altres que no encaixen amb les nostres creences, ja que nosaltres definim que és veritat i que no. Si comencem a perdre la nostra capacitat d’indignació moral, de sentir menyspreu, la nostra consciència de nosaltres es dissol, el nostre sentit de moralitat i racionalitat s’ensorraria. Per tant, l’etnocentrisme és inevitable: nosaltres (tots els humans), hem de començar a partir de la nostra perspectiva. Però el nostre etnocentrisme és millor ja que és més tolerant i reconeix les seves limitacions.
Rorty defensa que per protegir la democràcia i les seves institucions, nosaltres hem de protegir les nostres societats, la nostra nació. El nosaltres de Rorty pot fer referencia tant a nord-americans, com a “la gent raonable”, com universalment.
La seva sintaxi de l’hegemonia, suggereix que “nosaltres els pragmàtics” no només parlen de la nostra societat, sinó en nom d’una aliança de societats. Hi ha una sèrie de temes en aquesta evocació a l’hegemonia: a. La unitats dins de Nord-Amèrica: quan Rorty subratlla la seva posició com a liberal, fa servir la retòrica de la unió més que la divisió. Desitja desenvolupar sentiments de solidaritat comunitària, més que no dividir la comunitat; deplora l’exclusió de grups marginals de la nostra societat i advoca per una política d’incorporació.
b. La construcció retòrica de l’aliança d’Occident: segons Rorty s’hauria d’anteposar la democràcia a la filosofia, perquè res no és més important que la preservació de les institucions liberals. Un dels seus herois era el filòsof Dewey, amb qui comparteix la seva visió de lloança per Nord-Amèrica.
Alba Mª Cañas Alonso Si necesitas más apuntes puedes encontrarlos en Unybook.com buscando el usuario: acanas25 c. Les relacions entre el nostre bloc i la resta del món: recomana a tothom l’estil nord-americà, l’estil del pragmatisme no ideològic.
Encara que Rorty no reclama explícitament aquest paper per la seva nació, la seva retòrica implica una reclamació: nosaltres esperem entendre’ns com a nosaltres i el nostre estil, arreu del planeta perquè nosaltres som la força del progrés històric. Escriu sobre la seva esperança de que Nord-amèrica continuarà donant exemple d’una creixent tolerància i igualtat.
OBSERVACIONS FINALS: Al llarg del llibre s’han mostrat exemples de diversos onejos diaris que ens recorden la nostra identitat nacional i als quals no prestem atenció.
Les nacions han canviat al llarg del temps, les nacions d’avui dia no són les mateixes que les del segle XIX; podem dir que el nacionalisme està en declivi, però també s’ha demostrat que no ha desaparegut, i no podem saber que passarà en el futur.
...