Tema 12 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Genética - 1º curso
Asignatura Fisiologia Vegetal
Año del apunte 2014
Páginas 4
Fecha de subida 02/11/2014
Descargas 9
Subido por

Vista previa del texto

12. ENVELLIMENT, SENESCENCIA I ABSCISIÓ DE LES PLANTES Envelliment: fase determinada de desenvolupament en la que comencen a mostrar-se els símptomes de deteriorament funcional, prèvia a la mort de l’organisme. Parlem de dos tipus d’envelliment: - Envelliment cronològic. Aquell que avança amb el temps sí o sí, SEMPRE. El pateixen tots els organismes.
Envelliment programat o senescència. Aquell que està programat genèticament, està escrit, i hi ha factors externs que poden modular-lo. És el més important i el més estudiat a nivell de fisiologia.
o Diferència: un és tot el genèric de tot tipus i l’altre és el que es programa de manera molt específica. Exemple: fulles caducifòlies, que són envellides i eliminades.
FASES DE LA VIDA DE LA PLANTA FASE DE JUVENTUT Característiques: - Hi ha un creixement molt ràpid Activitat metabòlica més gran Processos anabòlics > processos catabòlics (més síntesi de compostos) Ni la forma ni la mida són definitius ni concrets – la planta jove pot no tenir res a veure amb la planta adulta.
Té una durada variable, però podem dir que una planta deixa de ser jove quan apareixen estructures reproductores (és jove quan la seva única funció és créixer).
FASE DE MADURESA Característiques: - Es continua creixent però a velocitat més moderada – la planta inverteix energia en altres processos com la reproducció Continuen els processos anabòlics > processos catabòlics (es sintetitza més del que es degrada) ja que es desenvolupen fruits, llavors, flors – creació d’estructures.
- - Aquelles estructures que eren purament de creixement (gemmes) comencen a transformar-se a unitats reproductores.
S’acumula molt material a les llavors i als fruits que seran magatzems i reserves que la planta tindrà per si les mosques.
Té una durada variable però la raó per la qual s’acaba la fase i s’entra en la fase de vellesa és el moment en que els nivells auxínics (nivell d’auxines) de la planta baixen dràsticament.
Un òrgan/individu és madur és aquell que, un cop ha arribat a la seva mida concreta i definitiva, pot fer les funcions que se li atribueixen en cada cas.
Podem allargar les fases tant de joventut com de maduresa. En el cas de la juventut, amb l’aplicació d’auxines o gibberel·lines i també factors ambientals. En el cas de la maduresa, també les auxines i altres hormones.
FASE DE VELLESA Característiques: - - - - - Fase irreversible Degeneració de funcions i estructures, sovint acaba amb la mort de l’individu i de la part afectada.
Predominen els processos catabòlics > processos anabòlics. La planta o les estructures no han de créixer més, desapareix.
És una etapa d’economia – suposa una regeneració de reserves químiques de nutrients, de nitrogen, de sofre. Són components que costa despesa energètica assimilar-los. Per tant, recuperen tots els materials. Aquesta regeneració de reserves és important si parlem d’envelliment de certes estructures, ja que d’elles la planta retira tot el que pot abans de llençar-les per poder-los reciclar.
Tots els teixits pateixen envelliment excepte el teixit meristemàtic que no presenta mai símptomes d’envelliment, sempre es dedica al creixement. Els vasos del xilema són un exemple d’envelliment i mort programada perquè el teixit sigui funcional. Si no hi ha envelliment previ, no hi ha funcionalitat.
Tot el seguit d’estructures que costa mantenir a la planta o que ja no són útils, els fot fora. per exemple, la maduració de fruits, pètals i ovaris no fecundats és un procés d’envelliment programat en planta. Es tracta d’eliminació d’estructures no útils per la planta.
Regulació hormonal – equilibri entre l’ABA (inhibidor de creixement) i el nivell d’auxines (estimuladors del creixement). Les hormones directament no afecten al procés però afecten els diferents gens que transcriuran pels enzims degradatius de les estructures que caldrà degradar.
Hi ha penya que parla d’una hormona que es pensa que existeix però no se’n coneix l’origen – pos ok.
- Canvis en la vellesa: o Bioquímics  ↓ la velocitat de síntesi: ↓ les reserves de midó i proteïnes, ↓ el nivell de clorofil·la i ↓ RNAs, no s’ha de crear més material  ↑ AA i compostos nitrogenats (recuperen el N cap a altres parts)  ↑ nivell de radicals lliures, aquells components resultat de la degradació dels lípids de membrana (o espècies reactives d’oxigen). La super òxid dismutasa (SOD) manté l’estructura de la bicapa en funcionament correcte. En envelliment, ↓l’activitat d’aquest enzim SOD  ↑ ABA, ↑ etilè, ↓ citoquinines, ↓ Gas ↑hormona desconeguda d’envelliment ?? o Físics  ↑ permeabilitat de membranes – es desestructuren i l’activitat de la SOD baixa i la bicapa es desestructura – la cèl·lula degenera.
 ↑↑ABA , cosa que provoca un tancament dels estomes i la ↓ transpiració. NO hi ha circulació d’aigua del sòl cap a l’atmosfera.
o Genètics  ↓ en l’expressió de gens que codifiquen per estructures juvenils.
 ↓ inhibició de síntesi de RNAm  L’expressió de gens que codifiquen per enzims hidrolítics i oxidatius.
ABISCIÓ Un cop les estructures no són útils (envelliment) hi ha una separació física de l’estructura envellida (abscisió) – l’envelliment de fulla o maduració del fruit acaba amb la caiguda de l’òrgan. És un fenomen molt regulat i pautat.
La fulla abans de caure forma una capa/estrat d’abscisió en la part més baixa. Es dóna en òrgans fisiològicament inactius.
És un procés sotmès a mecanismes de control ambiental i hormonal – està controlat per auxina, gibberel·lina, ABA i citoquinines.
- En una fulla jove, ↑ síntesi d’auxines, de gibberel·lines i de citoquinines que arriben des de l’arrel.
En una fulla vella, ↓ síntesi d’auxines, les citoquinines i les gibberel·lines. ↑ l’etilè, que és qui estimula els enzims degradatius de la paret cel·lular de la capa d’abscisió.
El paper de l’ABA és incert, sembla que estimula però NO regula. Es pensava que era la responsable, d’aquí el nom. El responsable real del procés d’abscisió és l’etilè.
Hi ha una sèrie de passos: 1. Formació de capa o estrat d’abscisió (cèl·lules molt concretes que envolten el pecíol).
2. ↑ de l’etilè estimula enzims que es carreguen la paret cel·lular (concretament les de la capa o estrat d’abscisió).
3. Caiguda de l’estructura a favor de gravetat. Quan l’estructura desapareix (fulla, etc.) Queda un forat. Perquè no sigui un lloc patogen, via xilema arriben substàncies resinoses que segellen el forat.
...