Llibre de fonètica (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Estàndard oral i escrit de la llengua catalana
Año del apunte 2014
Páginas 8
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

Versió de treball de la Proposta d'estàndard oral de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans1 I Fonètica VOCALISME 1. VOCALS TÒNIQUES [1] És propi de l'àmbit general el sistema de set vocals diferenciades: a (part), e (bé), (cel), i (pi), o (fosc), (port) , u (cuc).
[2] També és pròpia de l'àmbit general la diferent repartició de les vocals e i que respon als hàbits fonètics tradicionals dels dos grans grups de parlars catalans (occidentals i orientals): cadena (pronunciat amb e tancada en els parlars occidentals i amb e oberta en els orientals). [3] Tractant-se de cultismes, és igualment pròpia de l'àmbit general la pronunciació oberta o tancada de es i os: efecte, problema, docte, zona.
[4] En canvi, correspon a l'àmbit restringit el sistema de vuit vocals diferenciades propi de parlars baleàrics, les set generals més la vocal neutra: cadena (pronunciat amb vocal neutra en posició tònica).
[5] També és propi de l'àmbit restringit el sistema de cinc vocals característic del parlar rossellonès.
2. VOCALS ÀTONES [6] Són propis de l'àmbit general els diferents tipus de reduccions sistemàtiques que trobem en els parlars catalans: patir, pronunciat amb a (parlars occidentals) o amb ə (parlars orientals), pesar o gelar, pronunciats amb e (parlars occidentals) o amb ə (parlars orientals), donar o posar, pronunciats amb o (parlars occidentals i part dels baleàrics) o amb u (parlars orientals).
[7] És admissible en l'àmbit general la pronunciació eu o əu del pronom ho quan es troba en posició proclítica (ho diu), pròpia dels parlars occidentals i baleàrics.
1 Document baixat de l’adreça http://retoc.iula.upf.edu/SOLC/ 1 [8] És també admissible en aquest mateix àmbit la diferenciació fonètica entre el masculí i el femení del sufix -ista: turista, pronunciat turiste (masc.) o turista (fem.), pròpia dels parlars occidentals.
[9] És també admissible en l'àmbit general, només, però, en el registre informal, la pronunciació com a a de la vocal inicial de mots començats per en-, em-, es-: encetar (pron. ancetar), embut (pron. ambut), escoltar (pron. ascoltar); [10] i també la de la e gràfica en posició pre-tònica en alguns mots, com sencer (pron. sancer), lleuger (pron.
llauger), resplendor (pron. resplandor), Miquelet (pron. Micalet), que es troben en els parlars occidentals.
[11] És admissible en l'àmbit restringit (parlars baleàrics) la pronunciació com a e tancada (en lloc d'una vocal neutra) de determinades es gràfiques en posició àtona: 1. Les vocals radicals dels verbs que tenen una e tancada en les seves formes rizotòniques (pecar, pregar, esperar, etc.).
2. Les dels derivats nominals que tenen una correspondència amb e tònica generalment tancada en els mots primitius corresponents (herbeta, ventada, peuet, etc.).
3. La vocal posttònica dels mots plans acabats en -ec (mànec, càrrec, etc.).
[12] En l'àmbit restringit són també admissibles, només, però, en el registre informal, les oscil·lacions en el timbre de la a final (casa), pròpies d'alguns parlars nordoccidentals. [13] Així mateix la supressió de la vocal neutra final de mots esdrúixols com història, pròpia de parlars baleàrics i septentrionals.
[14] No són recomanables: 1. El tancament de e en i per contacte amb una consonant palatal: giner per gener, quixal per queixal, dijú per dejú.
2. [15] Assimilacions o dissimilacions com dicidir per decidir, o vegilar per vigilar.
3. [16] Caigudes de a o e per contacte amb r: b'rana per barana, v'ritat per veritat, f'redat per feredat, p'rò per però.
4. [17] Supressió o addició de a inicial, en casos com gulla per agulla, vellana per avellana, anou per nou, etc.
5. [18] La substitució de u per o en casos com monicipal per municipal, estodiar per estudiar, etc.
6. [19] La pronunciació, en els parlars orientals, d'una e tancada en comptes d'una vocal neutra en la síl·laba final de mots cultes com frase, examen, càncer, classe, etc.
7. [20] La pronunciació, en els parlars orientals, d'una a en comptes de la vocal neutra: central (pron. santral).
8. [21] L'addició de sons adventicis entre dues vocals: ideia per idea, dugues per dues, etc.
2 3. DIFTONGS [22] És admissible en l'àmbit general, només, però, en el registre informal, la pronunciació unisil·làbica de i seguida d'una altra vocal en casos com condició, ciència, etc.
[23] No són recomanables: 1. La reducció de diftongs a una sola vocal: pacència per paciència, lluger per lleuger, custió per qüestió, coranta per quaranta, cantitat per quantitat, casi per quasi, aiga o aigo per aigua, pasca o pasco per pasqua, etc.
2. [24] La pronunciació del diftong au en comptes de o en casos com aufegar per ofegar, aulor per olor, etc.
CONSONANTISME 1. CONSONANTS OCLUSIVES [25] És propi de l'àmbit general tant pronunciar les oclusives darrere nasal (font, llamp, sang) i t o d darrere l (malalt, Eudald, molt) - pronunciació predominant en els parlars valencians i baleàrics- com no pronunciar aquests sons -fenomen característic de la resta dels parlars catalans.
[26] També és pròpia de l'àmbit general tant la pronunciació oclusiva geminada de la consonant inicial dels grups bl i gl en mots com estable, establir, regla, arreglar -predominant en els parlars orientals-, com la pronunciació contínua d'aquests sons -predominant en els parlars occidentals.
[27] També són pròpies de l'àmbit general tant la distinció clara entre b i v, que es manté en determinats parlars valencians i orientals, com la confusió d'aquests sons en b.
[28] És admissible en l'àmbit restringit, parlars baleàrics, però només en registre informal, la reducció a as-, os- dels grups inicials ads-, abs-, obs- seguits de consonant: ascripció per adscripció, astracte per abstracte, ostacle per obstacle.
[29] No són recomanables: 1. La supressió de la p del grup ps inicial: psiquiatria, PSUC.
2. [30] La t adventícia final en certs mots: col·lègit per col·legi, prèmit per premi, mart per mar.
3. [31] La pronunciació com a consonants sordes (p o k, respectivament) de la b i de la g dels grups bl i gl en mots com estable, establir, regla, arreglar. No són recomanables, doncs, pronúncies del tipus estapple, reccla.
4. [32] La pronunciació de la t ortogràfica en mots com setmana o cotna. La pronunciació recomanable és semmana, conna.
5. [33] Certes assimilacions al lloc d'articulació de la consonant següent en casos com contatte per contacte, corrutte per corrupte.
3 6. [34] La caiguda de la d intervocàlica, característica de parlars valencians: caïra per cadira, vesprà per vesprada, llauraor per llaurador.
7. [35] La pronunciació -dat en comptes de -tat, característica de parlars baleàrics: sociedat per societat, caridat per caritat.
8. [36] L'emmudiment de la g davant la u: aiua per aigua, uardar per guardar.
2. CONSONANTS SIBILANTS ALVEOLARS [37] És propi de l'àmbit general pronunciar el grup tz del sufix -itz- (protagonitzar, organització) com a dz, [38] o bé com a z, característica dels parlars valencians.
[39] És propi de l'àmbit restringit pronunciar amb sc o bé amb xc l'increment dels verbs de la tercera conjugació (patisca, patixca), característica dels parlars occidentals.
[40] És admissible, en el registre informal, la pronunciació ea del sufix -esa en mots com malesa, pobresa, característica dels parlars valencians.
[41] No són recomanables: 1. La pronunciació dz en verbs acabats en -isar i derivats: improvitzar per improvisar, matització per matisació.
2. [42] La pronunciació sorda de la x del grup ex- seguit de vocal en mots com examen, exacte, èxit, exèrcit, exhaustiu (en comptes de la pronunciació adequada gz), o inversament, la pronunciació sonora del grup de sons representat per la mateixa lletra en mots com axioma, taxi, lèxic, màxim, pròxim (en comptes de la pronunciació adequada ks).
3. [43] Diferents tipus de palatalitzacions: xixanta en lloc de seixanta, tretge en lloc de tretze, potxer, moltx, soldatx, cavallx, etc., en lloc de potser, molts, soldats, cavalls.
4. [44] L'africació, característica de parlars baleàrics, que es produeix per contacte entre la sibilant final de mot i la sibilant inicial del mot següent: tretsenyores per tres senyores, dotxuts per dos xuts.
5. [45] La pronunciació sorda de la sibilant sonora: sero per zero, possar per posar, transsigir per transigir.
6. [46] La pronunciació sonora de la sibilant sorda: impresió per impressió, comisari per comissari, duquesa per duquessa.
3. CONSONANTS SIBILANTS PALATALS [47] Són pròpies de l'àmbit general tant la pronunciació fricativa -característica dels parlars orientals- com l'africada - característica dels parlars occidentals- de la sibilant palatal sorda en posició inicial de mot o postconsonàntica: xic, xalet, planxar, arxiu.
N.B. Vegeu també 121 4 [48] Són pròpies de l'àmbit general tant la pronunciació amb i -predominant en els parlars occidentals- com sense i -predominant en els parlars orientals- de la sibilant palatal sorda després de vocal: feix, caixa, dibuixar.
[49] Són pròpies de l'àmbit general tant la pronunciació fricativa -predominant en els parlars orientals- com la pronunciació africada sonora -predominant en els parlars occidentals- del so palatal sonor: judici, gerani, trajecte, pàgina.
[50] També és propi de l'àmbit general pronunciar el so inicial dels mots jo i ja com a consonant prepalatal fricativa sonora, o bé com a i.
[51] No són recomanables: 1. La pronunciació com a s de la sibilant palatal, característica d'alguns parlars valencians: caisa per caixa, peis per peix.
2. [52] La pronunciació africada sorda, característica dels parlars apitxats, del so sibilant palatal sonor: txent per gent, maretxar per marejar, viatxe per viatge.
3. [53] La pronunciació de la j de les formes jecc-, ject- com a i semiconsonant en mots com projecte, injecció, freqüent en els parlars valencians.
4. CONSONANTS NASALS [54] No són recomanables: 1. L'omissió del so nasal que forma part de grups cultes en mots com constitució, institut, transparent.
2. [55] Pronunciar una sola m en mots com commoure, setmana (pron. semmana), o una sola n en mots com innecessari, cotna (pron. conna), Anna.
5. CONSONANTS LATERALS [56] És propi de l'àmbit general pronunciar palatal o alveolar el so lateral geminat en mots com espatlla, vetllar, motlle. La primera pronunciació (espall·lla, vell·llar, moll·lle) és característica dels parlars nord-occidentals i centrals, mentre que la segona (espal·la, vel·lar, mol·le) és característica dels parlars valencians i baleàrics.
[57] És admissible en l'àmbit general pronunciar una sola ll en mots com ratlla, bitllet, butlletí, característica dels parlars valencians i baleàrics.
[58] És admissible en l'àmbit general, però només en el registre informal, pronunciar com a i la ll de mots com cella (pron. ceia), ull (pron. ui), palla (pron. paia), característica de parlars orientals, singularment baleàrics.
[59] És admissible en l'àmbit general, però només en el registre informal, l'emmudiment de la l en els mots altre (altra, altres), nosaltres i vosaltres.
5 [60] No són recomanables: 1. La pronunciació generalitzada de la ll com a i : iàgrima per llàgrima, poiastre per pollastre, coi per coll.
2. [61] Pronunciar una sola l en mots com col·legi, novel·la, il·lustre.
3. [62] La pronúncia de la l sense ressonància velar, coincident amb la castellana: meló, paleta, fil.
4. [63] La palatalització de la l inicial de mots cultes: llògic per lògic, lliberalisme per liberalisme, lliterari per literari.
5. [64] La vocalització de l en casos com aubercoc o ubercoc per albercoc, aubergínia o ubergínia per albergínia, auberg per alberg, aumoina per almoina.
6. [65] La pronunciació balear l·l del grup rl, que es troba en els parlars baleàrics: pal·lar per parlar, pel·la per perla.
6. CONSONANTS VIBRANTS [66] Són propis de l'àmbit general tant la pronunciació de r etimològica final de mot, característica de parlars valencians, com l'emmudiment d'aquesta r en un bon nombre de casos, propi dels altres parlars catalans.
N.B. Vegeu també 71 i 164 [67] És propi de l'àmbit general pronunciar sense r la primera síl·laba del mot arbre.
[68] També és propi de l'àmbit general pronunciar amb r o sense r la primera síl·laba de les formes d'infinitiu, futur i condicional (és a dir, les que tenen r en la desinència) del verb prendre i dels seus derivats i compostos, com aprendre, comprendre, corprendre.
[69] És admissible en l'àmbit restringit la pronunciació sense r de la primera síl·laba de les formes d'infinitiu, futur i condicional (és a dir de les que tenen r en la desinència) del verb perdre, característica dels parlars valencians.
[70] És admissible en l'àmbit restringit, només, però, en el registre informal, l'omissió de la d epentètica (divenres per divendres, tenre per tendre), característica dels parlars baleàrics i nord-orientals.
[71] No són recomanables: 1. L'omissió de r en casos com poblema per problema, pograma per programa, portà'l per portar-lo, portà-la per portar-la, anà-hi per anar-hi.
N.B. Vegeu també 66 i 164 2.
3. [72] Les metàtesis de r: fràbica per fàbrica, preda per pedra.
4. [73] L'addició d'una r al final d'alguns mots: als infinitius de la segona conjugació (tràurer per traure, crèurer per creure) i a certs substantius (còmpter per compte, càlzer per calze), practicada en alguns parlars valencians 6 ACCENTUACIÓ [74] És pròpia de l'àmbit restringit l'accentuació de pronoms febles en posició enclítica (dur-hó, acabar-ló), característica de parlars baleàrics.
[75] També és pròpia de l'àmbit restringit l'accentuació com a plans de certs mots esdrúixols, com música, pràctica, característica del rossellonès.
[76] No són recomanables: 1. El desplaçament de l'accent, degut a interferència castellana, en la conjugació de verbs amb l'infinitiu acabat en -iar: estúdia per estudia, renúncies per renuncies.
2. [77] La dislocació de l'accent en cultismes: telègrama per telegrama, reptil per rèptil, atmòsfera per atmosfera, textil per tèxtil.
FONÈTICA SINTÀCTICA 1. VOCALS EN CONTACTE [78] És propi de l'àmbit general pronunciar en una sola síl·laba la vocal final de mot amb la vocal inicial del mot següent, tot fent-hi o bé sinalefa, en casos com que ho sap, qui avisa, algú avisa, espera uns amics, o bé elisió d'una de les vocals en contacte, en casos com mitj(a) hora, una (e)sperança, ací (e)l portem, algú (e)m visita, agafa (e)l teu. Com a norma, la vocal elidida és una a o una e àtones. Si les vocals en contacte són iguals tendeixen a reduir-se a una de sola (que es diu, un vi immillorable, un ferro oxidat, cara amable).
N.B. Vegeu també 101, 106 i 159 2. CONSONANTS FINALS [79] És propi de l'àmbit general de regular de la següent manera la sonoritat de les consonants oclusives, fricatives i africades en posició final de mot: a. Les consonants oclusives en posició final de mot es pronuncien sordes (p, t, k) quan es troben davant pausa, davant vocal o davant consonant sorda: cap, club (pron. clup), fet, fred (pron. fret), cuc, diàleg (pron. diàlec), cap tret, cap petit, club animat (pron. clup animat), club tancat (pron. clup tancat), fet estrany, fet teatral, fred insòlit (pron. fret insòlit), fred suau (pron. fret suau), cuc inofensiu, cuc petit, diàleg amè (pron. diàlec amè), diàleg constructiu (pron. diàlec constructiu). [80] En canvi, es pronuncien sonores davant una consonant sonora: cap baix (pron. cab baix), club d'amics, fet de fang (pron. fed de fang), fred d'hivern, cuc de terra (pron cug de terra), diàleg de sords.
b. [81] Les consonants fricatives i les africades en posició final de mot es pronuncien sordes quan es troben davant pausa o davant consonant sorda: golf, gos, creix, pots, vaig, despatx; golf tancat, gos petit, creix poc, pots fer això, vaig per feina, despatx tancat.
N.B. Vegeu també 158 7 c. [82] En canvi, es pronuncien sonores davant una vocal o una consonant sonora: golf estret (pron. golv estret), golf de Roses (pron. golv de Roses), gos afamat (pron. goz afamat), gos de raça (pron. goz de raça), creix a poc a poc (pron. crej a poc a poc), creix de pressa (pron. crej de pressa), no pots anar-hi (pron. no podz anar-hi), no pots deixar-ho (pron. no podz deixar-ho), vaig a casa (pron.
vadj a casa), vaig de pressa, (pron. vadj de pressa), despatx obert (pron. despadj obert), despatx buit (pron. despadj buit).
N.B. Vegeu també 44 [83] No és recomanable l'omissió de la b de amb ni de la t final de certs mots en contacte amb vocal inicial de mot (amb ell, quant és, sant Andreu, cent homes, vint hores).
N.B. Vegeu també 127 3. VOCAL DE RECOLZAMENT [84] És admissible en l'àmbit general, només, però, en el registre informal, l'ús de la vocal que apareix sovint en la pronunciació de pronoms febles, en casos com ens e les porta, per ens les porta, no us e la donaré per no us la donaré, porta'ns e la per porta'ns-la, ens e surt per ens surt.
N.B. Vegeu també 167 i les Converses filològiques 87 i següents.
8 ...