TEMA 6 - L'ISLAM (Prim) (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval
Año del apunte 2014
Páginas 14
Fecha de subida 12/11/2014
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 6. Formació i expansió de l’Islam. Omeies i Abbàssides - Etapes de l’Islam 1. Des dels inicis (610) fins a ½ s. VIII → expansió sense fre. Islam en poder dels àrabs.
2. De ½ segle VIII fins al 1050 → estabilització territorial. Enormement extens i vencedor (des de la Península Ibèrica fins la Vall de l’Indo). Però efervescència cultural i contactes intensos amb altres tradicions. Pèrsia dirigeix i lidera l’Islam. Pren als àrabs la gestió temporal, monopolitza la defensa religiosa. Però comença el desvetllament d’Europa → disputaran el predomini sobre la Mediterrània.
 Fragmentació religiosa i política (emirats i califats) perquè no tothom està d’acord, es sent identificat, amb el Califat de Bagdad. També s’ha d’enfrontar amb una ressorgida Europa, que atura els peus als musulmans. Es disputaran el predomini de la Mediterrània.
3. De mitjans s. XI fins al 1800 (8 segles), l’Islam és una qüestió de la gent d’Àsia i d’Àfrica, mongols i turcs sobretot. Època d’expansió otomana al costat d’Europa, i també per Àfrica, Malàisia i l’Índia.
Neoconversos (almogàvers, almoràvits...): gent convertida a l’islam degut a la seva expansió, gent que abans no hi tenien res a veure. Nouvinguts, gent completament forestera, convertits de fa quatre dies.
4. Segles XIX i XX. Domini i colonització de l’Islam pels europeus. Reacció nacionalista i debat intern sobre respostes a donar i oferir.
- Islam que neix a l’Aràbia, fruit de la civilització aràbiga.
Primers en caure: Egipte, Síria i Pèrsia.
- Els àrabs apareixen en aquesta península, enormement central entre els dos grans imperis de Bizanci i Pèrsia.
- Primer islam bàsicament àrab, que s’identifica amb els àrabs i el govern i el poder és controlat per aquests. Gent d’ètnia aràbiga.
- Arabah és un terme hebreu que ja és anomenat en l’Antic Testament per designar el desert i la seva gent.
- Hàbitat prehistòric molt divers, que desaparegué per cataclismes volcànics (Aràbia és península volcànica) i per guerres.
- Els hebreus ho atribueixen a càstigs divins per haver estat infidels i “no elegits”.
Zones de l’Aràbia pre-islàmica 1) Regió sud-occidental (Yemen):  Zona molt fèrtil, canalització d’aigües.
 Cultura sud-aràbiga sòlida des del s. VI aC al VI dC.
 La cadena de muntanyes paral·lela al Mar Roig detura la humitat del mar i provoca precipitacions → fertilitat → riquesa agrícola.
 Exporta cap a Occident: cafè (kafeto) des de Moka, cereals, incens, mirra, plantes aromàtiques.
 Hi passen caravanes carregades de essències aromàtiques, bàlsams, ungüents, gomes medicinals, fustes com sàndal, èban, alabastre, vernissos, etc.
- A partir de Justinià, el Yemen agafa un protagonisme enorme: lloc de pas de llargues caravanes comercials que es dirigeixen a Pèrsia. Facilita la connexió entre el món bizantí i Orient, ja que el pas de Pèrsia està tallat.
- Durant el I mil·lenni aC tenen el sistema monàrquic, amb oligarquia poderosa.
- Importància de les ciutats. És una terra riquíssima i fèrtil, amb grans ciutats que no es trobaran a la resta de la península.
- Per tant és una terra cobdiciada ja en els segles V-VI. Migracions importants cap a Yemen des d’Etiòpia.
- Espai més privilegiat gràcies al daltabaix que es produeix entre Bizanci i Pèrsia, buscant una alternativa a la ruta del comerç. Reina de Sabah.
- A l’època pre-islàmica → procés de feudalització (pobles-clients o “mawali” (maules). Penetració de beduïns que introdueixen l’àrab.
- Aquesta civilització s’acabà a mitjans del s. VI dC., degut al dessecament total de la zona i a la invasió etiòpica del 525. En el període ja islàmic només en queda el record dels regnes de Saba i d’Hadramaud.
2) Al nord: - Zona amb molts contactes amb la civilització greco-llatina (ruïnes de Petra i Palmira) i la cultura aramea.
- Als segles V i VI en són hereus els estats dels lajmis (sud Tigris-Eufrates) i gassànides, situats als límits del desert. Protegien Bizanci i Pèrsia de les tribus àrabs.
- Al s. VI perses i bizantins proven de penetrar a la Península, a través de gassànides i lajmís. Els lajmís acaben convertits al Nestorianisme (Crist, dues persones) →recolzen als perses. Els gassànides es fan monofisites → recolzen Bizanci.
3) Al centre: - La part interior és una altra història. La part central, del desert, és molt desigual, sense una sola referència urbana, sense camins, ocupada per poblacions que es mouen i que no s’identifiquen amb cap espai.
- Grups de pobles que tenen com a unitat bàsica la tribu, amb petits nuclis de vida sedentària: La Meca, Madina, Taïf,… Com que hi ha pocs recursos naturals → poca població.
- Dues faccions: nòmades (beduïns) i sedentaris (habitants d’oasis i ciutats). Parlen llengua comuna: àrab. Viuen dels ramats, del pillatge, del comerç de caravanes.
- Són tribus al voltant d’oasis, amb cultes a ídols com per exemple elements de la naturalesa que cohesionen la vida tribal.
- No hi ha ciutats, sinó oasis. El caràcter urbà de l’islam és agafat de pobles com Egipte o Síria i ho fan seu. El mateix passa amb l’agricultura, cosa que aprenen al moment de la conquesta del Nil i Mesopotàmia.
- No obstant, els oasis de cada cop estan més poblats, amb un mínim mercat i amb una important colònia jueva, fruit de l’exili des de Bizanci. Tensions socials.
- Els oasis estan situats al Nayd o centre de la Península. Són a la ruta de Palestina. En quasi tots hi ha colònies jueves (agricultors, comerciants, artesans). Voregen les rutes dels nòmades caravaners.
- A les ciutats i oasis, degut a algun culte ancestral, s’hi organitzen mercats i fires (contactes més amplis).
- A partir del conflicte Bizanci-Pèrsia aquesta gent dels camells es posa al servei del comerç internacional (amb Índia) gràcies al seu coneixement del desert.
- Monopolitzen el comerç que ve del Yemen (marítim des de la Índia) i ho porten en camell vorejant la costa cap a dalt. És un trajecte vital, activíssim, vida comercial i artesanal molt forta.
- Les diferències Nord-Sud no són solament econòmiques, també religioses.
 Sud: adoren déus i deesses que representen els planetes, se’ls dediquen temples i santuaris (sacerdots i administració de diners).
 Nord: creences més realistes o naturalistes: esperits representats per arbres i pedres. Tenen deesses comunes a totes les tribus, sotmeses a deïtat superior (Allah = el Déu = la divinitat).
- Els llocs d’adoració eren refugis sagrats, llocs d’asil. Comptaven amb famílies dedicades al culte. De fet, més que religió estructurada, són rituals tradicionals. Segons Montgomery Watt: Mahomet à la Mecque (Paris, 1957), es tractava d’un humanisme tribal basat en l’honor i la virilitat.
- Família → clan → tribu → grups de tribus. (Xeic o Jeque). No propietat individual. Llei del talió i “vendetta” → compensació o “diya”.
- Hi havia comunitats cristianes a Nayrau (frontera amb Yemen), i a Yatrib hi ha una forta presència jueva. Les dues comunitats haurien influït per tendir vers el monoteisme islàmic.
- Aquests grups més urbans són els que marcaren el futur d’Aràbia, i sobretot una ciutat, cruïlla de rutes comercials i caravaneres: La Meca.
- Governada per aristocràcia de negociants i mercaders. Centre polític de facto, controlat per la tribu dels kuraisites. S’aprofiten del tall de la ruta del Eufrates (Pèrsia-Bizanci) per les guerres.
- També pel factor religiós:  Els habitants de la ciutat de La Meca aprofiten les fires i mercats, i declaren sagrat el recinte del santuari (la kaaba), la ciutat i el redós. Prohibides les bregues i aldarulls.
 Per motius diversos el culte a la kaaba s’acaba imposant sobre la resta.
- La creixent riquesa de les ciutats pròsperes i dels oasis fa que s’abandoni la solidaritat tribal antiga i consuetudinària.
- Es consolida l’individualisme del mercader, més preocupat per defensar els seus interessos que no pas els de la tribu.
- Manca de solidaritat → abandó d’ordes i de vídues i desvalguts. Contra aquesta actitud reacciona Mahoma o Muhammad.
Mahoma - Mahoma, home del desert, predica la falta de solidaritat dels nous rics.
El ric ha de fer almoina, ha de donar a la comunitat. Repartir, distribuir.
- Vol fer reviure les virtuts dels nòmades, en contra de l’individualisme.
Predica que la vida de l’home no són les riqueses sinó el Paradís, on hi anirà qui: - Hagi estat generós amb les seves riqueses (redistribució).
- No oprimeixi els altres.
- Ell, orfe i d’infantesa mísera, es converteix en ric i distribueix les seves riqueses. Remou les consciències i molesta constantment.
- Mahoma, que comença a actuar ja a el 610, després de la reflexió al desert, comença a predicar el 622, atacant verbalment als rics.
- És perseguit i fins i tot condemnat a mort. Fou rebutjat per la majoria dels habitants: - per doctrines contràries a riquesa i poder.
- per doctrines monoteistes, amb un déu més poderós, totpoderós, que els confessats pels rics.
- per qüestionar el poder dels xeics (jeques) de les diverses tribus.
- per temor a perdre la condició de centre religiós de La Meca.
- Mahoma pot predicar gràcies al suport d’un xeic, Abu Talib, però molts dels seus partidaris hagueren d’emigrar a Abissínia, a la seva mort.
- Sense suports, Mahoma ha de fugir de La Meca i és acollit en una ciutat pròxima que li ha fet l’oferta, Yatrib (Madina al-Nabí), dividida en múltiples enfrontaments interns. Hi va com a home de pau i com a líder religiós i polític. Aquest pas és conegut com l’Hègira (16.VII.622) - En una ciutat amb discòrdia i amb molts rics, Mahoma és vist com el personatge que pot fer d’àrbitre a Madina.
És capaç de posar en ordre en poc temps una ciutat dividida. Es converteix en líder i personatge d’Estat (622).
- A partir d’aquí, pot posar en pràctica el que ha sentit a la Revelació, la doctrina que havia predicat.
- L’acompanyen molts seguidors de La Meca i els 8 clans de Madina.
- Organitza una comunitat basada en normes tradicionals de la vida nòmada: Solidaritat, venjança de sang, acceptació de les normes del Profeta, lliurament del Cinquè.
- Umma = comunitat de creients.
- Com a home d’estat, reelabora la seva doctrina. Rebutja idees i aportacions jueves i dóna caire nacional i àrab a la religió.
- El vincle de sang és substituït per la submissió a Allah (musulí-musulmà = ‘’qui es sotmet a Alà’’). Submissió total al Déu únic i la solidaritat de tota la comunitat de creients = dos principis bàsics i fonamentals de la seva doctrina.
- El concepte d’autoritat és refet. Abans el donava i revocava la tribu. Ara serà absolutista, donada per Allah i irrevocable. Idea d’un Déu que està per sobre de tot.
- S’estén ràpidament pels oasis existents per tota la Península. Primer islam. Comunitat primitiva de poca gent.
No tothom es sotmet a Alà.
- La religió fou l’element capaç de crear un Estat allà on no hi era i capaç d’engegar una guerra santa contra els infidels i d’entrar triomfalment a La Meca el 630.
- La solució econòmica dels primers moments fou el saqueig de caravanes dels “infidels” àrabs. Amb això es pagaven les despeses “d’estat”, les necessitats de les vídues i orfes...
- Els rics creients, feien l’almoina legal: donatiu, obra de caritat obligatòria.
- Els no creients, l’impost personal (almoina) + impost com a protegits o tolerats.
Doctrina de l’islam - Basada en la igualtat de tots els musulmans, sense diferències. Revoltes importants per això invocant l’Alcorà, els principis de Mahoma, ja que a la pràctica no eren tractats iguals.
- Déu únic. Accepta àngels, dimonis, Noé, Abraham,.. Resurrecció dels morts.
- Mahoma, és el darrer profeta. Revelacions entre 610 i 632. Recollides cap al 653.
- Preceptes (obligacions):  Professió de fe.
 Pregàries (5 cops al dia, cap a La Meca, primer cap a Jerusalem). Inicialment cap a Jerusalem perquè La Meca perseguia a mort a Mahoma. Jerusalem ciutat santa per les tres religions. Es canviarà més tard.
 Almoina.
 Peregrinació a la ciutat Santa de La Meca.
 Guerra Santa? = més bé podria haver estat la solució per desfer-se dels ‘’desviats’’, els que molesten per la doctrina, fora de la Península d’Aràbia.
- Confusió entre dret i religió, van lligats. El dret ha estat revelat per Déu = intocable: estabilitat. Fonts:  L’Alcorà → revelació. Text sagrat. Primer passa oralment de generació en generació. Redactat definitivament el 653, pel tercer Califa, Utman. Conté 111 sures.
 Sunna → Dits i fets del Profeta → serveix com a norma,té força de llei, per comparació/analogia es fa la llei. Hadits: què feia el profeta? Com hagués actuat? No solen traduir-se. Hi ha diverses col·leccions. Els xiïtes no els consideren obra dels seguidors del Profeta, sinó dels imams.
La successió de Mahoma - Els sunnites consideren que Mahoma no va designar successor. Per això calia establir criteris de cara al futur.
- Els xiïtes creuen que l’Immanat i la seva successió estan determinats per Allah. Els xiïtes consideren que les funcions de Mahoma foren tres: a) Vehiculador de la Revelació del llibre sagrat.
b) Líder de la primera comunitat de creients i aplicador de la Shària o llei islàmica, en funció de la revelació.
c) Dipositari de la il·luminació espiritual i, com a tal, capaç d’interpretar la revelació i guiar els homes.
- Els sunnites consideren que els successors de Mahoma han de complir i continuar només la segona funció, o sigui, fer aplicar i observar la shària.
- Per als xiïtes en canvi, el successor recull les funcions B i C, o sigui, vetllar per l’aplicació de la llei i posseir la saviesa i fer de guia espiritual.
- Qui ha de fer de guia ja ho hauria establert la divinitat, i no cap decisió humana: ha de ser d’entre el llinatge del Profeta.
- D’acord amb la tradició xiïta, hi han hagut 12 imams, començant pel gendre, alí, fill d’Abu Talib, i a qui el mateix Mahoma hauria escollit.
- El tercer immam, al-Hussaym, també fill d’Alí i Fàtima, va ser derrotat i assassinat pel fill de Muawiya, alYazid, a la batalla de Karbala, i el dia de la seva mort és una de les commemoracions més rellevants del calendari musulmà xiïta: assots públics.
- Els immams xiïtes van viure a Madina fins al 7è, Mussa al-Kassim (+799). El 12è, Muhammad o al-Mahdí, nasqué el 868 i s’ocultà als homes, de manera que només es presenta a la vista dels intermediaris. Encara resta ocult.
- Shi’at Alí = partidaris de Alí.
- Els membres més actius i capacitats del grup de seguidors van decidir l’elecció de Abú Bakar com a solució de compromís. El proclamen Jalifa, paraula àrab que vol dir a la vegada successor i delegat. D’un acte de total improvisació en va néixer la institució califal.
El califat perfecte - El famós ‘’califat perfecte’’ és gent pròxima al Profeta, que van ser testimonis de primera mà de la seva actuació. Coneixement de primera mà.
Abu Bakar (632-634) - Home just, modest i fidel. Segueix el mestre. Refà el projecte del Profeta contra Bizanci.
- L’oposició d’Alí li creà dificultats. S’enfronta al rebuig de tribus centrals i iemenites que es neguen a pagar l’almoina. Sorgeixen falsos profetes i anarquia tribal.
- Per tal de tenir entretinguts els exèrcits ataca l’Irak (633) i també els infidels de la Península. Compta amb l’ajuda del general Jalid per fer front als bizantins.
- El 634 ataquen i derroten el general bizantí Teodor, germà d’Heracli. Facilita la caiguda d’Alepo, Antioquia i nord d’irak.
Umar (+644) - Recomanat pel propi Abu Bakar, continua la mateixa política, sobretot militar: grans conquestes (Egipte, províncies bizantines...) degut al cansament de les províncies bizantines de sentir-se marginats i opresos fiscalment per Bizanci = conquesta fàcil. L’islam ja gran expansió.
- Arriba fins a Ctesifonte, capital dels sassànides. A l’oest, pren Jerusalem i el patriarca Sofroni li lliura les claus de la ciutat (637). Al 641 cau Egipte, amb ciutats com Alexandria (2ª ciutat de l’Imperi bizantí), Port-Said i Heliòpolis.
- L’hem de recordar com el califa que posa les bases del nou estat islàmic. Ha d’organitzar tot un territori enorme, essent un poble del desert.
- Organitza el nou estat, d’acord amb criteris funcionals i realistes, lluny dels paràmetres dels homes del desert.
Creà el Tresor: 1/5 botí de guerra - Terres conquerides:  Impost sobre propietats (jarach).
 Impost personal i sobre cristians i jueus (yizza).
 Almoina legal.
- Crea els Diwans (s’anoten entrades i sortides d’estat), una mena de províncies.
- Tipifica el sistema de distribució de pensions i gratificacions.
- Des del punt de vista militar no es pot fer funcionar l’imperi com a camellers del desert = reforma profunda de l’exèrcit. Creà i estructurà l’exèrcit més poderós d’Orient Mitjà, reformant en profunditat els guerrers del desert i calcant els dels Imperis dominats.
- Construeix grans campaments en llocs claus, època en què es creen les grans ciutats militars que després seran ciutats de dret: Kuffa i Bàssora (Irak), al-Fustat (El Caire, Egipte).
- Cedeix el 1/5 del botí als soldats.
- Organització civil: conserva estructures preexistents dels llocs conquerits (continuïtat de l’administració bizantina i persa).
- Nomena governadors militars que detenen el poder religiós, polític i administratiu. També un “amil” (funcionari fiscal).
- Concepció d’Aràbia com a terra sagrada, que encara avui perdura = Neteja Aràbia de jueus i cristians = la terra del Profeta no pot tolerar la presència d’infidels (fins avui).
Fixa l’hègira (622) com a referència, com a punt de partida. La nova administració requereix d’un còmput temporal, que serà un de nou, l’àrab.
- Fixa la llengua. L’àrab és llengua de contacte entre els nous territoris. Llengua divina (i política) a diferència dels grecs i llatins. Llengua religiosa i política Utman (644-656) - Marca un canvi enorme per molts motius. No és home de consens. No és un home que representi el consens general i totes les sensibilitats que han aparegut a dins l’incipient i inicial islam.
- Antic perseguidor de l’Islam i de Mahoma. Nou convers. Contra ell reaccionen els abbàssides. El fet d’haver perseguit Mahoma li recorden sempre. És molt ric i es converteix molt tard per conveniència.
- Elegit per un Consell (les coses ja han canviat, hi ha “estat”).
- Compila l’Alcorà (v. 653) amb 111 sures, tal com ens ha arribat.
- Corrupció en benefici de la seva gent. Utilitza fons públics a benefici de la seva família i els seus interessos → reforça l’opció dels partidaris d’Alí. Factor enormement important, especialment a la marginal perifèria, per explicar l’èxit dels seguidors d’Alí. Reacció a la política d’Utman.
- Afegeix la jihad, o guerra santa.
- Recolzà l’oligarquia de La Meca, contra la qual el Profeta tant havia lluïtat→ Protestes, assalts i amenaces.
- Trasllada la capital a La Meca, que es converteix en el centre religiós i centre de referència de l’islam.
- Desprestigiat. Fou assassinat per un fill del primer dels califes, d’Abu Bakar (656), vergonya absoluta = marca petjada en el començament del desprestigi del califat perfecte (sobretot ell, el tercer, i el següent i darrer). els califes ja no són perfectes i són desprestigiats.
- Balanç militar: Els exèrcits arriben fins al Turquestan. Muawiya es fa amb l’illa de Rodes i Xipre, a més de ràtzies a Sicília. Consolida el domini d’Egipte, arriba fins a Cartago i Trípoli.
 es trenca la vella unitat de la Mediterrània que d’alguna manera Justinià i Heracli havien restablert. És altre vegada un lloc incert.
- Importància de controlar les illes, gens segures ara i cobdiciades enormement. La Mediterrània ja no és segura.
- Importància de Muawiya, feina extraordinària. Home del desert que es llança al mar sense por: símbol de que l’islam comença a interessar-se pel mar. Home a qui Utman confia la millor província, Síria + govern de Damasc.
- Imperi avocat a la Mediterrània, ja no gents dels camells. L’imperi bizantí es veu amenaçat per la presència àrab a les illes de Xipre i Rhodes.
Alí (656-661) - Ens trobem davant la visió d’un califat desprestigiat per nepotisme (favoritisme i corrupció), per haver estat assassinat l’anterior califa com un vulgar lladre i per haver perseguit al Profeta, etc.
- Quart i darrer califa perfecte. Ja havia estat candidat durant el primer califat, per tant és una recuperació d’última hora. Tampoc és home de consens.
- Oposició de tota la gent afavorida per Utman. Gent molt influent es negaren a reconèixer-lo, entre ells el governador de Damasc, Muawiya, que li exigia la venjança de sang per Utman.
- Es troba amb enormes dificultats a Madina i als nous països conquerits → interessos creats.
- Oposició total d’Aixa, vídua del Profeta. Enfrontament a mort. Discussió de qui té l’herència moral del Profeta, ja que ell era familiar de Mahoma.
- Primer gran enfrontament dins l’Islam, primera fitna o divisió de la Umma. Els que segueixen a Alí són verdaderament pocs. Alí pot comptar només amb les tropes acantonades a Bassora i Kufa.
- La Meca li queda molt allunyada per estar formada de burgesos rics, que podien traicionar-lo = es refugia a la perifèria (zones de la Baixa Mesopotàmia que estava dins Pèrsia)  gran focus del xiisme (Iraq, Iran...).
- Falta de credibilitat d’Alí i de reconeixement per la umma. Això afecta quan s’ha d’enfrontar ja no a enemics exteriors sinó als mateixos fidels. Aquesta imatge espantosa de fidels que maten fidels trenca el crèdit d’Alí i, malgrat que guanya moltes batalles, caurà en desgràcia.
- Després de la “batalla del camell” (656), en què guanyà, però perdent 10.000 fidels, cercà refugi a la ciutadella de Kufa. Es converteix en centre de propaganda del grup de la shiat-Alí.
- Pastor sense gairebé ramat, Alí finalment es baixa els pantalons, cosa que era inconcebible que fes, i reconeix que ell no té l’autoritat de Déu sinó que aquesta li és donada pels caps de tribu. Metafòricament es suïcida.
- Després de molts enfrontaments i de desafiaments i de qüestionar-li la seva autoritat, Alí s’avingué a sotmetre’s al judici i arbitratge dels caps de tribu → renúncia dels drets inalienables, crisi d’autoritat. A partir d’aleshores, l’autoritat d’Alí ja no venia d’Allah sinó dels homes.
- La submissió a un tribunal arbitral significa el reconèixer que la seva autoritat ve dels homes i no de la divinitat, per la qual cosa no és vist com hereu del profeta. Perd tota l’autoritat i el prestigi que li podien quedar.
- D’aquí que un grup dels seus seguidors seus s’escindí (jarixistes), arrossegà beduïns i mawles perses i kurds. El xiisme es divideix en dos. Jarach = ‘’separats’’.
- Creuen que no hi ha diferència entre els fidels, per la qual cosa s’apunten tots els marginats, entre ells els sotmesos a la burgesia rica (esclaus, per exemple). Consideren que qualsevol creient pot ser Imam.
- Defensen l’Imanat per sobre del califat. Triomfa a la perifèria, les noves conquestes àrabs: s’estengué per Irak, Pèrsia i nord d’Àfrica.
- La solució a l’arbitratge es donà a la ciutat d’Adrah (Jordània) el 658. Els compromissaris declararen culpable l’actual califa i fou deposat.
- El 660 Muawiya, governador de Damasc prenia Jerusalem i es proclamava califa. Cop d’estat de Muawiya. Alí, aïllat i sol, fou assassinat a la mesquita de Kuffa.
Els omeies (661-750) - La proclamació de Muawiya com a califa (661-680) implica trasllat de la capital a Damasc. Opció bizantina, ciutat grega. Rebuig de l’element persa  fissura. Els perses són xiïtes.
- El nou califa compta amb la fidelitat de molts caps àrabs i de l’exèrcit, enriquit per les conquestes.
- Influència bizantina tant en l’administració com en la cultura.
- Centralització profunda de l’administració, controlada per funcionaris aptes i eficients.
- Introducció del principi dinàstic (bizantí) → bandejament del sistema electiu i del paper de la Umma. Garantia de continuïtat i esborra el perill de guerres civils.
- Crea un fictici organisme consultiu (sura), amb representació de les tribus → aparença de consens de la umma i d’assessorament.
- Revoltes xiïtes i jarixites al sud de l’Irak, en temps d’Abd-al-Malik (687-705).
- Forta persecució i repressió omeia envers els dissidents: 120.000 morts i 80.000 presoners deportats.
- Enfrontaments entre iemenites i qaisites dins la Península aràbiga.
- Expansió de l’Imperi: Nord d’Àfrica (Kairuan, 670, Cartago, 695), Pla.
Ibèrica, França (Poitiers, 732), Bizanci, Àsia Menor i Àsia Central (Afganistan, 700; Bujara, 706; Samarcanda, 709). La vocació del nous islam és la Mediterrània. Assetjament de Constantinoble diverses vegades. Se salva gràcies al “foc grec”.
- Es pot dir que l’època omeia ens trobem un imperi que s’emmiralla en Bizanci i en la cultura grega (exiliats de Bizanci grecs). Art bizantí al servei d’un nou poder i d’una nova religió.
- Altre factor important: l’islam, amb les seves conquestes, descobreix la vida urbana i en un tres i no res se’n fa el seu ferm defensor. L’islam fa de la ciutat el seu gran referent= model de ciutat bizantina, aplicacions a necessitats.
- Abdal·la Ibn Almuqaffa ha viscut amb aquests grecs exiliats de Bizanci, a la perifèria de l’Imperi. Escriu una ètica, cívica, no religiosa, per al bon governant, que li costarà la vida després del cop d’estat abbàssida, més islamitzant, per ‘’infidel’’. Autor que representa l’assimilació grega.
- Grans mesquites que es construeixen en aquest moment segueixen el model bizantí i fins i tot són construïdes per arquitectes bizantins.
- Descripció de la mesquita de Damasc: "Es la más grandiosa mezquita del mundo en magnificencia, la de fábrica más perfecta y la más bella, maravillosa, espléndida y cuidada. No tiene igual, ni parecido siquiera. Su construcción y acabado magistral se deben al príncipe de los creyentes al-Walid ibn Marwan, que envió una delegación ante el emperador griego de Constantinopla, exigiendo que le enviase alarifes, los cuales llegaron en número de doce mil”.
“Esta mezquita se decoró con placas doradas de mosaico en una mezcla de colores entreverados de extraña belleza. Hay en ella setenta y cuatro vitrales multicolores, y cuenta tres naves alargadas en sentido esteoeste, las cuales se sostienen sobre cincuenta y cuatro pilares y ocho basas de yeso que las separan, además de otras seis de mármol incrustadas de varias clases de ricas piedras coloreadas”.
“Aguantan el peso de la cúpula de plomo que antecede al mihrab, la llamada "Cúpula del águila", como si hubieran querido comparar la mezquita con un águila en vuelo”.
“Próxima al eje sur de la mezquita está la gran macsura desde la que dirige la oración el imán safii, teniendo en su rincón oriental, frente al mihrab, una gran alhacena en la que se halla la copia del Noble Libro que enviara a Siria el Príncipe de los Creyentes, Utman ibn Affan. Esta alhacena se abre todos los viernes, después de la oración, aglomerándose las gentes por besar este Santo Libro. Es aquí precisamente donde se hace jurar a los deudores y a cualquiera a quien se reclame algo”.
A la izquierda de la macsura está el mihrab de los discípulos de Mahoma, del cual los historiadores recuerdan que fue el primero del Islam. En él reza el imán de los maliquíes. A la derecha de la macsura está el mihrab de los hanafíes, donde ora su imán. Le sigue el mihrab para el rito hanbalí, donde dirige el rezo su correspondiente imán. Esta mezquita cuenta con tres alminares, el del este fue construido por los cristianos, y en su parte baja hay una pila y cuartos para las abluciones. Actúan en esta mezquita setenta almuédanos”.
IBN BATTUTA (1304-1377): A través del Islam, p. 184.
- Les grans construccions de l’islam: “Quan l’Imperi es trobava en el seu primer període d’existència i mantenia encara la rudesa de la vida nòmada, es va veure forçat a fer venir de l’estranger [Bisanci] els arquitectes i obrers que necessitava. Això va passar en temps del califa al-Walid ibn Abd'al-Malik, quan es decidí a construir la gran mesquita de Madina, la de Jerusalem i la de Damasc, que duen el seu nom. Per això va haver de demanar al rei dels grecs, que resideix a Constantinoble, obrers destres en l’art de la construcció, i aquest sobirà li va enviar un nombre molt gran i li va permetre dur el seu projecte de grans construccions a bon terme”. IBN JALDUN (1332-1406): Al-Muqaddima, p. 723.
- A partir del 730 símptomes de descomposició i revoltes sovintejades. Coincideix amb auge cultural, desenvolupament d’estudis alcorànics, grans construccions com cúpula de la Roca, mesquita d’al-Aqsa, mesquita de Damasc, canalitzacions d’aigües, ponts i grans reformes urbanístiques.
- Conflictes amb l’exèrcit per manca de pagament de sous.
- L’elecció de Marwan II (744-750), familiar col·lateral, és rebutjada.
- Els tributs als nous territoris bizantins són els mateixos que ells però els canvien el nom. També mateixa administració.
- La administración del estado islámico: “En cuanto al diván de la contribución territorial y de las recaudaciones, permaneció, después del advenimiento del Islam, tal como era anteriormente [bajo bizantinos y persas]. En las oficinas del Iraq se empleaba el idioma persa, y en las de Siria, el griego. Los escribanos eran súbditos tributarios pertenecientes a una u otra de estas naciones. Cuando ascendió al trono Abd-al-Malik Ibn Marwan y se transformó el califato en monarquía, habiendo ya el pueblo renunciado al carácter primitivo del beduinismo para rodearse del esplendor de la civilización propio de la vida urbana, los árabes, salidos ya de su ignorancia, se habían ejercitado ya en el arte de la escritura, de modo que, tanto entre ellos como entre sus libertos, surgieron numerosos calígrafos y contadores”.
“Por ello, el califa Abd al-Malik envió a Suleiman Ibn Saad, gobernador de la provincia de Jordania, la orden de traducir del griego al árabe el catastro de Siria. Este cometido fue llevado a buen término en el plazo de un año. Al acabar la traducción, Sarhun, secretario de Abd al-Malik, dijo a los escribanos griegos: "Buscad la vida por algún otro medio, porque Dios os acaba de privar de este arte".
IBN HALDUN(1332-1406) : Al-Muqaddima, p. 455.
- Tot es pren de gràcia i es copia de Bizanci.
- L’occident només funcionarà amb moneda de plata, mostra de la misèria econòmica, però l’islam conservarà la moneda d’or = dinar, còpia del solidus aurius bizantí.
- Còpia grega de moneda de plata = dirham.
- Ens diuen l’enorme potencialitzat econòmica de l’imperi islàmic. Dinar moneda que flueix molt, moneda valoritzada, els mercaders orientals la porten a occident.
- Centralització administrativa i abusiva de Bizanci és el seu final = musulmans fan el mateix, còpia, no aprenen de la història. Adopta el mateix criteri: des de Damasc es controla tot.
- Revoltes perifèriques com per exemple a Egipte (‘’tots som iguals, tots pagam igual’’). A més els xiites proposen que tots som iguals.
- Primer ministre = hachib. Figura del que realment governa, el califa queda com una figura simbòlica i superior, que manté el caràcter de representar la unitat i la umma.
- Shurta = policia, ordre públic.
- Despotas bizantins = emirs. Governadors de les províncies.
- Qadis = té capacitat per entendre si s’ajusta o no a la llei el problema. Entesos/gent versada en dret i sabiesa alcorànica.
Fiscalitat omeia - Copien els vells tributs romans que havien continuat els bizantins. Però l’acorà diu que un creient nomñes ha de pagar l’almoina legal. És una ganga convertir-se: estalvi de tributs. Això canviarà, promesa fallida. Revoltes.
- És un principi fonamental de l’Alcorà que no es respecta perquè l’estat omeia necessita diners. Tribut als neoconversos = revoltes. Es passen en massa al xiisme i jarixisme.
- Per fer pagar es fa veure que la chizya = almoina legal. Però només canvien el nom i no té efecte.
- L’abús (i anti-alcorànic) del jarach = descontentament i abandó del camp perquè els pagesos no poden pagar.
Els més rics i amics dels omeies no paguen tributs = triomf del xiisme és comprensible. Revoltes a tot arreu.
- Resultat → abandó de terres per l’excès fiscal i trasllats massius a les ciutats. Onades de protestes arreu de l’Imperi. Umar II (718-719) reconduí la situació i prohibí la venda de terres públiques als grans latifundistes.
- Tot plegat portà a una forta disminució dels ingressos de l’estat. Polarització jassa (alta societat) enfront de l’amma (poble baix).
- Els latifundis procedeixen de concessions de l’estat → compra de fidelitats. Concessions dels primers califes als seus fidels. Compres i inversions de la nova burgesia.
- El petit propietari tendeix a encomanar-se als poderosos o a contractes d’aparceria.
- Propaganda antiomeia des d’orient, per xiïtes i jarixites. Acusació de corruptes, manipuladors, i nepotistes.
- Se’ls atribueixen totes les causes dels mals de l’Islam Revolta dels descendents d’Abul Abbàs, oncle del Profeta. Arrossega molts descontents (747).
- Proclamació del nou califa (749-754) Abul-Abbàs. Massacre total dels omeies → només se n’escapa Abd-alRahman I (Còrdova, 756-788).
- Cop d’estat abbàssida. Bàssora i Bagdad són els focus més importants de les revoltes i de les protestes antiomeies.
Els abbàssides (749-1258) - Canvi de dinastia. Fan bandera de que són tenen un avantpassat pròxim al Profeta. Signifiquen tornar als orígens. Malgrat ser un territori majoritàriament xiïta, ells no ho són.
- Canvi de capitalitat (Bàssora, Bagdad).
- Defensen la igualtat original dels musulmans.
- Orientalització cultural i de la cort. Pren com a model Índia, Xina i Pèrsia. Les mil i una nits.
- Màxim apogeu del comerç, de la vida urbana. Revitalització profunda del comerç, que mira cap a Xina i a la Índia llançant-se al Mar Índic. Econòmicament i culturalment miren cap orient.
- Desapareix l’expansionisme territorial = estabilitat fronteres.
- Persecució de l’occidentalitat. Molts autors que havien guardat el saber clàssic.
- El califat de Bagdad és distant, cerimonial palatí que el distancia dels homes = còpia persa. Distanciament.
Diferència en la humanitat del califa omeia-grec.
- A la llarga es paga: no el coneix ningú. Els visirs van prenent un paper enorme fins a convertir-se en autèntics amos i protagonistes de la situació.
Formes de govern - Califa elegit entre la nissaga abbàssida. El califa regnant elegeix successor.
- A la llarga l’exèrcit posa i deposa califes. L’autoritat califal era purament temporal.
- Només el 7è califa, al-Mansur (813-833) s’erigeix en IMAM (guia), imitant els xiïtes. Aquest “cesaropapisme” fou combatut pels ulemes, que tenien gran incidència sobre el poble.
LOS CHIITAS Y EL IMANATO.
El vocablo shiá significa, en el lenguaje común, "compañeros o seguidores"; pero en la terminología de los legistas y de los teólogos, lo mismo antiguos que modernos, se emplea para designar a los partidarios de Alí y de sus descendientes. Pues bien, los shiitas concuerdan en declarar que la nominación de un imam no es de aquellas cosas ordinarias que se abandonan a la decisión del pueblo; que el imam es el pilar de la religión y la base del Islamismo; que el Profeta no debe descuidarlo; que no tiene derecho a dejar la elección de un imam a la comunidad musulmana; que su deber le obliga a asignar uno; que el imam es absolutamente impecable; que Alí fue la persona designada por el Profeta para llenar las funciones de imam. Apoyan esas opiniones en ciertos textos que ellos han recibido por la vía de las tradiciones, a las cuales dan interpretaciones de acuerdo con su propia doctrina; textos, por cierto, desconocidos para los críticos más aptos de los hadits que se relacionan al Profeta e ignorados de los doctores transmisores del conocimiento perfecto de la ley.
(IBN JALDUN: Al-Muqaddimah, lib. III, c. XXVII.).
“Las cualidades requeridas en un imán son en número de cuatro: el saber, la probidad, la aptitud y la sanidad de los sentidos y de los miembros que influyen en la actividad del espíritu o del cuerpo. Se ha agregado todavía una quinta condición, la de pertenecer por nacimiento a la tribu de Qoraish; pero este requisito ha sido revocado por indecisión”. (IBN JALDUN: Al-Muqaddimah, lib. III, c. XXVI).
- El califat entra en declivi al s. X. Apareixen els xiïtes-fatimites al Magreb (909-1171) i a Síria-Egipte → Funden califat. Apareix també el califat cordovès (929-1031).
- VISIR: Figura creada pels abbàssides, a imitació de Pèrsia. És el que “ajuda a dur la càrrega”. Les seves atribucions no són definides. Varien. A partir del segle X es fan amb l’exèrcit, i són els àrbitres dels califes i del califat.
EL CARGO DE VISIR, segons Ibn Jaldun: “Bajo los abásidas, la potencia del imperio adquirió mayor apogeo y las funciones del visir alcanzaron gran importancia. Este ministro, ya convertido en lugarteniente del califa, tenía la autorización de nombrar a todos los funcionarios del gobierno y destituirlos a voluntad; ocupaba en el imperio muy prominente posición: todas las miradas se dirigían a él, y todas las cervices se inclinaban en su presencia. Encargado de la distribución de haberes de las tropas, obtuvo el control de la oficina de contabilidad, a fin de reunir y repartir las sumas requeridas al efecto. En seguida se acordó añadir a su jurisdicción la dirección de la oficina de correspondencia y comunicaciones, con el objeto de proteger mejor los secretos contenidos en las órdenes dimanadas del califa, y vigilar la conservación del buen estilo en la redacción de los documentos.” “Tal precaución habíase vuelto una necesidad, debido a que, entre la masa del pueblo, la lengua ya se había corrompido. El visir obtuvo también el derecho de sellar los documentos permanentes del soberano, a fin de impedir que su contenido fuera conocido y divulgado. De esta suerte reunía las dos administraciones, la civil y la militar, dentro de sus atribuciones ordinarias como colaborador y consejero del califa (vizarat tanfidz).
Luego vino la época en que los califas abásidas se dejaban arrebatar el poder. Durante este periodo, la autoridad pasaba alternativamente del califa al visir y viceversa. Para ejercer de una manera legítima esta autoridad usurpada, el visir se hacía otorgar un diploma por el cual el califa lo constituía lugarteniente suyo (vizarat tafuid)” IBN JALDUN: Al-Muqaddimah, lib. III, c. XXXIV - Exèrcit de mercenaris, a ½ IX hi ha preponderància de turcs orientals. L’exèrcit xucla gran part del pressupost.
- Es creen els diversos DIWANS, creixen molt respecte de l’època Omeia. Centralització més accentuada, especialment fiscal.
- Molts administratius són mawles, mal pagats → corrupció → exhaureixen les reserves de l’estat. (s. X).
- Justícia:  Personalitat de la llei. Font: Alcorà i Sunna.
 No hi ha criteri fixe, sinó diverses escoles.
 Harum al-Rashid creà el càrrec de Qadí dels qadís.
Revolució agrícola abbassí - Tècniques agrícoles. Canals de regatge.
- Cura amb mantenir la principal font de fiscalitat.
- S’elimina l’estació morta de l’estiu amb plantes tropicals: cotó, canya de sucre, melons, albergínies i plantes tintòries = agricultura de tipus indi.
Supressió del guaret. Adobs i airejament de la terra.
- S’introdueixen espècies noves, tant en els cultius com en el consum: cocoter, mongetes, espinacs, cireres, préssec, raïm, plàtans, llimones...
- La producció:  A Egipte és de 10/1 en cereals (molt elevada).
 A l’Irak es de 20-30/1, encara més.
 Comparem-ho amb el 2-3/1 d’Occident.
 Es fa per manera que els camperols no estiguin sotmesos a fiscalitats abusives, per perill d’abandonament de terres. Tanmateix els abusos fiscals hi són i molt forts.
- Productes de luxe:  Vidres refinats.
 El paper arriba gràcies a presoners xinesos, a partir del 751. La primera fàbrica s’instal·la a Samarcanda.
 L’administració adoptarà el paper el 799.
 El 794 ja hi ha fàbriques de paper a Bagdad i d’aquí passen (s. X) a Egipte i arriben a al-Andalus al segle XI (Xátiva).
- Grans rutes comercials:  Direcció Mar Roig i l’Índic.
 Vers la Índia, Java, Xina (Cantón).
 Des de Pèrsia, cap a l’Uzbekistán, Xina.
 Des de Pèrsia cap a Rússia.
 Cap a la Mediterrània i l’Àfrica transsahariana.
 Els mercaders estrangers són molt nombrosos dins l’Imperi islàmic.
Califats rellevants - Al-Mahdí (775-785), fill i successor d’al-Mansur. Violenta repressió dels grups heterodoxes (zindiq), i creador d’organismes repressius (Inquisició). Ha de patir les revoltes de Bujara i Samarcanda.
- Es presentava cobert amb vel, per aproximar-se als xiïtes, i es feia successor d’Adam, Seth, Noé, Abraham… Mahoma, Alí.
- Practicava la prestidigitació, per atreure’s els ignorants i la amma. Forta penetració del maniqueisme d’origen persa.
- Persecució a mort del traductor del Calila e dimna, Abd-Allah ibn Muqaffa, i del poeta persa Salih ibn Abadal-Quddus, que recolzava el maniqueisme. Fastuositat de Bagdad i de la cort califal.
- El mític Harum al-Rashid (786-809)  Confia el govern en la família dels Barmakís (grans visirs), fins que cauen en desgràcia (803) i són assassinats massivament → s’abandona la influència persa per l’àrab.
 Fama arreu, sobretot a l’Europa carolíngia i a Bizanci.
 Construccions públiques: palaus, canals, jardins.
 Contes de Les mil i una nits, paradigma de la sensualitat de la cort.
 L’altra cara: disgregació de l’Imperi → per frenar dissidències es dóna gran autonomia a regions, com Ifriquiya (799).
 Els kàzars s’apoderen d’Armènia i del Càucas.
 Es consolida definitivament la independència d’al-Andalus.
 Idrissís i Alís controlen totalment el Magrib.
Al-Mamum (813-833) - Puja després de guerra civil i sagnant a la mort d’al-Rashid. Home obert, potser el més humà dels califes de Bagdad.
- Intervé en les polèmiques teològiques, entre partidaris del determinisme i de la llibertat d’acció del creient (libre albedrio).
- Intents d’aproximació al xiisme, al jarixisme no perquè és molt radical. Sense èxit. Fins i tot nomena l’immam alí al-Rida.
- Recollida i traducció del saber grec = creació de la gran biblioteca de Bagdad, arxiu del saber clàssic.
Converteix Bagdad en el gran centre cultural de l’Orient mitjà.
- Fa construir la “Casa de la saviesa” a Bagdad = biblioteca-scriptorium. L’imiten moltes famílies poderoses.
- Se li apareix Aristòtil en somnis. Ordena la traducció a l’àrab de tota la seva obra i la de tots els clàssics grecs, tant de ciències, com de filosofia, medicina i literatura. Comprà a preu d’or tots els manuscrits bizantins.
- Plató, Aristòtil, Arquímedes, Ptolomeu, Euclides, Hipòcrates, Gal.lé, etc. foren coneguts entre els intel·lectuals d’Orient. Utilització de la lògica aristotèlica.
- Importància de la salvaguarda d’Aristòtil, al qual l’islam veurà com un referent, important i enorme.
- Contactes amb Bizanci, Joan Damascé (+749) viu entornat de musulmans savis.
- Els cristians tenen gran llibertat de pensament en les seves seus ubicades en terra islàmica.
Al-Mutasim (833-847) - Successor del seu germà al-Mamum. Reclutà tropes turques (mamelucs) per a l’exèrcit. Desconfiança envers àrabs i perses. Són gent que arribà amb els esclaus. Formaren una guàrdia pretoriana insalvable. Es converteix en el seu presoner. Trasllat de la capital a Samarra.
Decadència abbàssida (fi s. IX-principi s. X) - En l’aspecte cultural-científic època brillantíssima, però en l’àmbit polític i social → enfonsament i ruïna.
- A l’Irak sorgeixen moviments d’oposició religiosa amb rerefons social. Fora de l’Irak apareixen emirats autònoms i independents = fraccionament del món musulmà a principis del s. X.
- La dinastia Macedònica prengué l’ofensiva amb resultats sorprenents (Basili I i Lleó VI).
- Els primers símptomes foren les fortes repressions del califa al-Mutawakil, en voler imposar per la força el sufisme. A la seva mort (861) → revoltes socials generalitzades.
Revoltes - Revolta zany:  Esclaus negres que treballes a les salines de Bàssora (869-871). També entre els esclaus de les ciutats, tribus beduïnes, camperols arruïnats i àdhuc les tropes negres califals.
  Saquegen i incendien Bàssora. Desestabilitzen comerç entre Bagdad, Bàssora i Orient. Moviments secessionistes al Turquestan i Egipte.
Moren cents de mils de musulmans. Fissures insalvables.
- Revolta kàrmata:  Simple secta religiosa, que degenera en reivindicació social, amb connotacions “comunistes”.
 Èxit entre artesans i obrers no qualificats, atrets per la predicació de comunitat de béns i de dones.
 Abu Said Hassan al-Yanabí arriba a fundar un autèntic estat a la costa de Bahrayn (Golf Pèrsic).
 Desestabilitzen Irak, ataquen rutes de caravanes (900-930). Assalten La Meca i s’enduen la Pedra Negra.
Es consoliden al Jorassan i al Iemen.
- Els ismailites. → renovació intel·lectual i social.
 Proposen l’ús de la violència, perquè no hi ha altra sortida.
 Variant del xiisme. Es transformen en societat secreta, degut a influències orientals.
 Gradació de la revelació. Hi ha set graus, al final dels quals es troba la revelació completa.
 S’accepta l’encarnació divina.
 Retorn del darrer imam encarnat  Pas de l’ànima divinitzada a una altra ànima humana.
 L’Imam està inspirat per allah i reclama la total obediència dels fidels.
 Fan adeptes entre mercaders i artesans ambulants → origen de les agrupacions professionals? Similitud amb la maçoneria?  Propugnen millora de les condicions de vida i una gran fraternitat.
- Fatimites:  Variant del xiisme. Funden califat a Egipte i vers el 909 s’apoderen de tot el nord d’Àfrica.
 Controlen comerç de caravanes i de l’or del Sudan.
 Ocupen Sicília.
 Capital a Cairuan (Tunis) i després a El Caire.
 Excel·lents relacions amb Pisa, Amalfi i Venècia.
- Drussos: Secta que sorgeix vers 1017 entre els fatimites, quan el califa al-Hakim (966) imposà fanatisme religiós i intolerància total sobre dimmis. El seu visir al-Darazí el presentà com encarnació de Déu. Perseguits, fugiren a Síria-Líban.
- Revoltes dels coptes d’Egipte, en protesta contra abusos de l’administració abbàssida. Grup fortament oprimit, amb abusos fiscals exagerats.
Nova cultura d’època abbàssida - Molts autors consideren que la cultura islàmica neix amb els abbàssides (s. IX).
- Resultant de les disputes filosòfiques i religioses.
- Cultura àrab o cultura islàmica? - Domina la llengua de la Revelació i dels conqueridors, però hi ha aportacions i reconeixement de les altres llengües i literatures, fins i tot jueva i cristiana.
- A l’Iran mai hi hagué arabització de les elits. I la massa seguí fidel al farsi → renaixement de la llengua i de la cultura tradicional amb els abbàssides.
- Des de mitjans s. VIII els principals focus culturals són les ciutats irakianes, sobretot Bàssora, pels treballs jurídico-religiosos.
- Al s. IX li pren el lideratge Bagdad, gràcies a la cort i als kuttab’s o alts funcionaris (autèntica casta), que s’envolten i protegeixen la gent del saber.
- Escriuen per a ells: enciclopèdies, llibres de bona conducta, manuals d’estil,...
- Expressen els hadits en poesia. Rivalitzen amb els àrabs i reivindiquen la superioritat de la cultura hindú.
- Per contra, els àrabs reforcen la tradició pròpia. Polèmica = Su’ubiya.
- El fort nacionalisme persa els duu a estendre obres clàssiques com l’Agricultura nabatea de Ibn Wahsiya.
- Els coptes rememoren el seu passat faraònic. I a l’Occident africà la seva tradició romana.
Moneda - Dualitat. Monometalisme dual:   plata a Orient (Pèrsia).
or a Occident (Bizanci).
- Només coexisteixen a Bagdad.
- La plata retrocedeix davant l’or al s. X, potser per esgotament de les mines de l’Hindukush? - Dinar d’or. Dirham de plata.
LA MONEDA EN EL ISLAM, segons Ibn Jaldun.
“Finalicemos nuestra exposición acerca del tipo monetario con la explicación de lo que se entiende, en términos de jurisprudencia musulmana, por dirham (Ag) y dinar (Au), dando a conocer el valor legal de estas dos monedas. Esto es: el dirham (Ag) y el dinar (Au) varían, en peso y valor, en los diversos pueblos, diferentes capitales y distintas provincias. Pero, como la ley divina hace mención de ambos y los relaciona a muchas decisiones relativas al diezmo, a los matrimonios, a las penas pecuniarias, etc., se precisa que en materia de legislación estas divisas tengan un valor fijo, determinado por las disposiciones de la propia ley, y que sirva de base a los juicios, a exclusión de otras monedas corrientes cuyo valor no esté determinado por la ley, ….
“Todas estas evaluaciones son determinadas por el consenso unánime de los doctores, ya que, en los tiempos del preislamismo, había entre los árabes dirhams de distintas especies”.
IBN JALDUN: Al-Muqaddimah, p. 482.
- Com que manquen peces petites, a Occident s’encunyen ½ i ¼ de dinar d’Au, com el tari d’or de Sicília, o fan una moneda fictícia, l’habba, valorada en 1/72 de dinar, o el quirat = 1/24 de dinar d’or.
- Però també circula la moneda de billó (vellón) de Cu o de bronze = fals, (follis en llatí), que en plural és fulus, conservat en francès.
- Important desenvolupament del comerç del diner: lletres de canvi, xec, préstec, hipoteques...
...