Tema 2 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Història Contemporània II
Año del apunte 2014
Páginas 11
Fecha de subida 18/12/2014
Descargas 27
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2: EL PRIMER PUNT CALENT DE LA GUERRA FREDA (MÉS ENLLÀ DE L’ESCENARI EUROPEU: ÀSIA I ALTRES ESCENARIS IMAGINATS - Presentar un debat historiogràfic amb autors dels últims anys del segle XX (amb l’obertura dels arxius de la URSS en acabar el règim soviètic), posant en dubte la cronologia de la Guerra Freda. Un arguments és que a finals dels anys 1949 i durant els anys 50 tenen lloc una mena de esdeveniments fora d’Europa que marcaran la cronologia de la Guerra Freda i establiran la rivalitat entre les dues superpotències del moment, la de Washington i Moscou. Al voltant de l’any 50 hi ha un salt quantitatiu en la despesa militar que es pot veure clarament en EEUU i que no s’acaba amb la fi de la Guerra de Corea (1950-53), sinó que es manté durant tots els anys 50. Serà amb aquest punt en que els historiadors basaran el seu argument.
- La convenció acadèmica de fixar punts de ruptura molt clars genera més confusió que aclariment. Fixant el 1945 una barrera radical entre un abans i després porta confusió i realment la Guerra Freda no s’entén sense les dos guerres mundials i de quina manera les dos direccions tant dels EEUU i URSS van assimilar la Segona Guerra Mundial. Per això historiadors com Ian Kershaw marquen el període que omple la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i tota la Guerra Freda com ‘’La Segona Guerra dels Trenta anys’’.
- En la històries de la guerra freda, política interior i política exterior no tenen una divisió clara.
Amb la guerra freda és que moltes de les crisis que son centrals de creació d’un món bipolar obeeixen una història i actors que no tenen res a veure amb nord americans ni soviètics.
Destacarà la vinculació entre la dinàmica d’allò local, nacional, i el que és global, és a dir, el fet de la Guerra Freda. Una història internacional del període 45-91 es sempre un desafiament intel·lectual del historiador com les dinàmiques regionals interactuen amb l’ordre global de clara naturalesa bipolar.
 Els primers punts calents de la Guerra Freda més enllà de l’escenari europeu: similitud i diferències respecte de la gènesi a Europa.
Similitud: La semblança entre els imperatius i decisions geopolítics d’EEUU i URSS es pot explicar amb el ‘’Síndrome de 1941’’ dels soviètics i nord americans.
En el cas soviètic, al 1941, amb l’Operació Barbarroja (estiu del 1941) els alemanys amb menys d’un any es planten davant les portes de la Rússia (a la tardor de 1942), destruint el sistema defensiu que els soviètics havien anat construint des dels anys 30 per evitar un atac occidental.
Stalin tindrà com a primer imperatiu, després d’haver destruït Hitler, assegurar-se de que això no torni a passar. El impacte de la casi derrota queda marcat en la concepció geopolítica de Stalin, per Stalin aquesta experiència en concret defineix com a primer imperatiu geopolític de postguerra, buscarà crear un cordó de seguretat també a les fronteres soviètiques tant a Europa de l’Est, com al Mediterrani Oriental, al Gran Orient Mitjà, a l’Àsia Central i a l’Extrem Orient (abans també després de finals del 1949, quan la URSS realitzà la seva primera explosió nuclear).
A Europa foren decisives les noves fronteres de Polònia que es van establir després de la Conferència de Ialta (Febrer del 1945). L’opció de Stalin s’imposa a l’opció de ChurchillRoosevelt (malgrat la importància de la Polònia “democràtica” per a ambdós), precisament per l’hegemonia militar de l’Exèrcit Roig sobre la “Polònia alliberada” (l’episodi de l’estiu del 1944 a Varsòvia).
Stalin pretenia que qualsevol potencial militar estigui al més lluny possible de la Unió Soviètica, de Moscou. Per amenaçar amb les bombes nuclears era necessari una base aèria a uns 2.000 metres de la zona que es volia bombardejar, per tant Stalin vol buscar una conjunt de països satèl·lits per allunyar el màxim possible aquesta base aèria que permetés el llançament de la bomba atòmica. Tant a la seva frontera Europea com a les continentals asiàtiques, la gran prioritat geoestratègica d’Stalin és la definició d’un conjunt de països satèl·lits per allunyar militarment a anglesos i nord americans.
Historiadors sostenen que els EEUU també va tenir el seu ‘’Síndrome del 1941’’. Del desembre del 1941 al juliol de 1942 s’estableixen els territoris ocupats per l’ofensiva japonesa, després de l’atac de Pearl Harbor (desembre de 1941). Els japonesos en 6 mesos conquereixen Tokio conquereix les Filipines, territori europeu i nord americà, francès, holandès... L’atac de Pearl Harbor és un atac que permet als japonesos controlar grans jaciments petrolífers, de cauxo i d’estanc. El cost que tindrà per Washington recuperar tot això serà tan gran, que l’atac japonès tindrà un gran impacte en el pensament geopolític a EEUU similar al que va tenir l’atac alemany pels soviètics. Havia estat el primer atac a territori d’EUU des de una potència exterior des de 1810. La doctrina Monroe, ‘’Amèrica pels americans’’, s’havia basat en l’hegemonia nord-americana en el control militar dels dos oceans, Atlàntic i Pacífic, i Pearl Harbor posa en qüestió aquest element establert des de meitats del segle XIX.
No podem entendre les prioritats soviètiques i nordamericanes que cristal·litzen Europa tant de pressa si no tenim en compte aquests episodis com una cadena que definiran plenament la seva política geopolítica. Fins aleshores les dos potències havien estat aïllacionistes, però aquí hi haurà un canvi de política exterior.
Durant la Segona Guerra Mundial, a la Conferència de Yalta (febrer del 1945), Roovalt i Churchil ‘’intercanvien cromos’’ amb Stalin. Es discutirà sobre les fronteres de la nova Europa, amb la idea de que cal establir les fronteres de 1939, just abans de l’atac alemany a l’Europa de l’est. Tot i així, Stalin desplaça el país de Polònia 1.000 kilòmetres cap a l’oest, una enorme franja que formarà part de la Unió Soviètica que actualment es Ucraïna. La resta de Polònia, guanya territoris alemanys i sortida al mar però queda baix domini soviètic. La crisis i guerra civil actual de Ucraïna, que es l’antiga Polònia que es va establir, es fruit del mapa que es va establir després de la Segona Guerra Mundial. Tot i que els vincles entre els polonesos i Gran Bretanya i EEUU eren molt intensos, però ambdós països entreguen el país a la URSS, a canvi de Itàlia i Grècia.
La dinàmica militar de la guerra va establir el mapa de postguerra de la URSS, i, per tant, es creu que Stalin va fer la guerra pensant en el mapa que s’establiria després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Per exemple, veiem en la revolta de Polònia que estava essent ofegada pels alemanys com Stalin dona l’ordre a les seves tropes a no entrar a la ciutat fins que els alemanys no hagin derrotat la revolta, i després entressin en contra dels alemanys.
Volia eliminar qualsevol tipus de tendències anti-russes, cristianes i demòcrates (representades per un govern que estava exiliat a GB). La estalinització s’imposa perquè els soviètics estan presents militarment en tots aquest territoris.
Diferència: Destaca la molt menor presència militar i política soviètica i nordamericana al Gran Orient Mitjà, a l’Àsia Central i a l’Extrem Orient continental, en comparació amb la molt notable presència als escenaris europeus. Els escenaris orientals i asiàtics, escenaris “més flexibles i menys segurs” (per a Washington i Moscou), a causa de la menor presència efectiva soviètica i nordamericana i del protagonisme de forces socials i polítiques autòctones amb les seves prioritats específiques (sovint “descolonitzadores”) (de la Palestina “britànica” a la Corea “japonesa”).
Fora d’Europa, els europeus havien deixat de banda les seves colònies, havia hagut un buit de poder sobretot dels britànics, francesos i holandesos, que havien permès el creixement dels grups nacionalistes amb les seves pròpies agendes i que van portar la guerra. Això va establir l’escenari geopolític fora d’Europa, uns escenaris molt més flexibles i menys segurs, ja que les velles colònies havien desaparegut i els soviètics i nord-americans no tenien presencia militar en aquests països.
‘’National Security Council Paper No. 68 (NSC-68), 1950’’: Apareix el concepte de ‘’contenció’’ que fou concebut per J. Marshall i J. Kennedy, que significava una política essencialment defensiva mantenint els territoris que estaven baix la seva tutela i deixant de banda els països que estaven baix domini soviètic. En el document, es redefineix el concepte i s’estableix una nova noció i hi trobem una formulació ofensiva, en la intenció de obligar a Stalin a fer marxa enrere en l’avanç en països. Clarament aquest documents és fill de la Revolució Xinesa i estableix les llavors per a la destrucció de la Unió Soviètica. Pocs mesos després d’aquest document el partit republicà començarà una política de persecució de la esquerra nordamericana, i veiem com la política exterior començarà en la política interior del país. Aquest document reflecteix un pols global entre dos sistemes que es presenten com antagònics i per tant irreconciliables.
El document es formula en el context del triomf comunista a la Xina (octubre 1949), amb Mao al capdavant; el primer assaig soviètic de la bomba nuclear (agost 1949); el inici de la Guerra de Corea (1950-1953) i pocs mesos abans de que Mohammed Mossadegh (1951-1953) fos elegit democràticament per governar Iran. S’observa el document com una gènesi de la Guerra Freda coma combat global.
 La contribució d’Àsia a l’esclat de la Guerra Freda (I). Ascens i caiguda del ‘’nacionalista’’ Mohamed Mossadegh a l’Iran de 1949-1953.
 Un punt de partida retrospectiu. Teheran, novembre del 1979: fotografia de grup a l’ambaixada dels Estats Units d’Amèrica.
 Novembre del 79: el viratge definitivament antiUSA però també “islamista” de la Revolució Iraniana contra el Sha M. Reza Pahlevi (refugiat als USA el gener del 79).
 Novembre del 79 o l’inici de la “Segona Guerra Freda” (1979-1989): la contribució USA a la Guerra Iran-Iraq (1980-1988, Saddam Hussein i 1 milió de morts) i l’ocupació soviètica d’Afganistan el gener del 1980 (quan l’ofensiva de Jomeini contra l’esquerra revolucionària iraniana).
 Per què el règim autoritari i corrupte del Sha Reza Pahlevi era percebut, a l’Iran del 1978, com una peça indestriable de la política d’USA a la regió durant les darreres dècades? Perquè vint-icinc anys abans, el 19 d’agost del 1953, un cop d’estat militar amb el suport decisiu de la CIA i el servei secret britànic havia deposat el primer ministre iranià democràticament escollit, Mohamed Mossadegh, i havia restituït el Sha amb poders quasi absoluts (fins el 1978 un aliat clau de Washington a tot el Gran Orient Mitjà).
És un episodi que permet veure molt bé aquest joc entre les dinàmiques locals i les dinàmiques globals, basades en pols entre Washington i Moscou. També ens permet entendre el que ha passat a Iran i Washington durant els últims 30 anys. El novembre del 1979 la delegació de ambaixada nord-americana a Iran és segrestada i el mantindran durant un any. Es dona durant la revolució antimonàrquica, principalment, i que s’acabarà transformant en una revolució islamistes ja que s’imposa la fracció islamista en la guerra civil entre els diferents grups revolucionaris. El segrest és un fiasco absolut per la política exterior dels EEUU. Per entendre això, cal recordar com a l’agost dels anys 1953, la CIA organitza un cop d’estat que portarà a la caiguda de Mohamed Mossadegh (que veien com un home comunista, un home d’Stalin), i com EEUU converteix l’Iran amb la gran peça militar de la zona.
 Per què Londres i Washington havien conspirat contra Mossadegh el 1953, i també abans, des del 1949? Mohammad Mossadegh, membre del partit Frente Nacional de Iran, fou elegit democràticament com a Primer Ministre d’Iran al 1951. Al 1950, L’AIOC (actual BP) era la major petroliera mundial el 1950 (1/3 de la producció del Golf a la refineria d’Abadan).
Mossadegh proposarà una revisió de la repartició dels beneficis de l’extracció del petroli del seu país, que fins aleshores havia estat 85%-15% a favor dels britànics. En contra del repartiment de drets sobre el petroli de l’Estat iranià amb Gran Bretanya, que s’havia establert amb l’anterior govern de Sha, Mossadegh proposarà un que Iran obtingui com a mínim el 51% dels beneficis. Els britànics es neguen a negociar, ja que es trobaven en ple procés de descolonització, i no volien que s’establís d’exemple per la resta de territoris. Mossadegh visitarà les Nacions Unides el 1951 per defensar-hi el projecte de nacionalització del petroli iranià, que provocarà desconcert i tèrbola fascinació a la premsa nord-americana. Finalment, Mossadegh va decretar la nacionalització del petroli al maig del 1951, amb el recolzament del partit comunista iraní, Tudeh. Davant això, tindrà lloc el bloqueig occidental del petroli iranià del 1951 al 1953, quan la CIA organitza un cop d’estat contra el president finançat tant pels EEUU com per Gran Bretanya.
 Era Mossadegh un “home de Moscou” el 1949? No, però en el context de 1949-1951 podia esdevenir una “oportunitat per a Moscou” (sobretot als ulls de Washington). Mossadegh no era un comunista, era un nacionalista i defensava l’estatalisme en alguns sectors econòmics fonamentals del país (com estava passant a Egipte o Mèxic, per exemple). Havia aconseguit expulsar tant les tropes britàniques i soviètiques que havien ocupat regions iranianes durant la guerra (1943-1946), oposant-se a la continuïtat de la doble presència estrangera, i també a les pretensions de Stalin sobre l’Azerbatjan iranià el 1944-1945. Per tant, no era home d’Stalin com defensaven britànics i americans. En el món del 1949-50, Washington i Londres serà la visió que presentarà, i el 1951 embargaran totalment el petroli iranià (crisis del 1951). Serà a partir d’aquest bloqueig que Mossadegh es posa en contacte en Moscou per tal d’oferir-los a un baix preu aquell petroli que britànics i americans no li compraven. Finalment, britànics i americans organitzaran un cop d’estat i expulsaran a Mossadegh del govern. Això passa simultàniament al mateix temps que la Revolució Xinesa i la Guerra de Corea (1950-1953), i per tant la opinió pública d’EEUU rep que Stalin esta actuant a Iran, Xina i Corea.
Són les crisis asiàtiques qui porten als EEUU a defensar que Stalin pretén expandir el seu poder comunista, i el discurs de la Guerra Freda guanya força. I l’altre argument general és que el desafiament de Mossaden no s’explica per la política soviètica. Tota la Guerra Freda és basa en crisis locals que son llegides des de EEUU o URSS com una evidència de perill des de l’altre costat.
 La contribució d’Àsia a l’esclat de la Guerra Freda (II). La ‘’sorpresa’’ de la Xina comunista (1949) i el retorn del ‘’Síndrome del 41’’ als USA.
 Gener-Octubre de 1949: de la victòria militar de l’exèrcit comunista de Mao Tse-Tung a la proclamació de la República Popular de la Xina l’1 d’octubre del 1949.
 El maig del 1949 el Bloqueig de Berlin s’havia resolt amb la divisió d’Alemanya.
 El 25-09-1949 la URSS havia fet explotar la seva primera bomba atòmica.
 El juny de 1949 Mossadegh i el Parlament havien paralitzat la negociació amb l’AIOC.
 La ‘’sorpresa’’ de Washington el 1949:  La col·laboració dels USA amb el ‘’Kuomintang’’ de Xiang Kai-Xek (‘’Nacionalista’’) durant la primera Guerra Mundial (1930’s) i durant i contra l’ocupació japonesa (19371945).
 La notable hegemonia militar del ‘’Kuomintang’’ (Guomindang) quan es reprengué la Guerra Civil el 1946-1947 (amb assessors d’USA) i el fulgurant i molt exitós contraatac comunista entre la tardor del 1948 i la primavera del 1949 (sense presència soviètica).
El impacte de la victòria comunista a Xina fou enorme en l’opinió pública nord americana, que no s’ho esperava, i van argumentar-ho dient que era que era impossible que Mao guanyés sense ajuda exterior i que per tant hi havia hagut participació soviètica. EEUU no creia que Mao pogués guanyar, sent unes tropes mal armades contra uns militars armats i amb ajuda d’EEUU, per tant fou una victòria que fou una total ‘’sorpresa’’ per Washington.
 Era Mao un home de Stalin abans de finals de 1949?  La malfiança de Stalin respecte dels ‘’comunistes de margarina’’ xinesos (1944) o les bases pageses i anti-colonials (anti-japoneses) del comunisme xinès.
 Les raons interiors de la victòria de Mao (disciplina i arrelament pagès dels comunistes vs. exclusivitat urbana i corrupció del ‘’Kuomintang’’), foren més importants que la mínima col·laboració de Moscou.
La desclassificació dels arxius soviètics han permès descobrir les relacions entre Mao i Stalin.
L’octubre del 1950, Stalin i Mao es veuen cara a cara, un any després de que Mao triomfés en la revolució. Les relacions entre Stalin i Mao va ser molt complicada des del principi. El triomf de Mao en la Guerra Civil Xinesa (1927–1950) no és el resultat de la política exterior soviètica.
A partir del 1950, Stalin jugarà la carta de la xina comunista, però les relacions no eren gens fàcils i a partir del 1960 hi haurà un trencament entre xinesos comunistes i els soviètics i acabaran lluitant entre ells a contextos com Vietnam.
La Revolució Soviètica és essencialment una revolució urbana, amb una intenció d’industrialització i sent l’agricultura russa dels anys 30 qui serà sacrificada per aquests objectius. En contra, la Revolució Xinesa és una revolució pagesa i per aquest motiu per Stalin el comunisme agrari de Mao és un comunisme totalment diferent al que ell defensava (‘’comunistes de margarina’’). Mao va tenir l’habilitat de fer-se fort a la rereguarda agrària que és on el govern era més dèbil, i centenars de milers de pagesos s’uniran a la força comunista de Mao. La xina continental des del 1910 és el gran espai d’expansió de l’imperi japonès, i per tant ja als anys 30 ja veiem una gran guerra: guerra civil entre xinesos i una guerra de xinesos contra els japonesos. El suport dels EEUU al govern xinés de ‘’Kuomintang’’ (KMT), ja als anys trenta era per lluitar l’expansió japonesa, va fer que el partit es convertís en burocràtic i corrupte, que ignorava la creixent amenaça japonesa.
Abans que un comunista Mao és un líder nacionalista, que s’ha iniciat lluitat contra l’ocupació japonesa, essent la revolució comunista, una revolució anti colonialista. El fort fonament nacionalista del comunisme xinés encaixarà malament en el discurs d’una globalització de la revolució comunista que era el que defensava Stalin. Són dos factors interiors el que expliquen la victòria comunista xinesa i en cap moment una ajuda externa soviètica.
 La Revolució Xinesa i el retorn del ‘’Síndrome de 1941’’ als USA: Joseph McCarthy i la capitalització republicana del Comité d’Activitats Antiamericanes (d’ençà el febrer de 1950) i el desplaçament de la tensió entre blocs a la península de Corea (juny de 1950) i a NU.
Per explicar aquesta victòria s’ha de recórrer abans del 1945 que té causes locals, i que després és llegida en clau de Guerra Freda. Al 1945 després de la IIGM, les tropes comunistes de Mao estan arraconades a la part nord est de Xina. En un any, entre l’estiu del 48 i la tardor del 49, el règim establert es col·lapsa, i a l’octubre Mao entra a Pekin i estableix el règim comunista. Fins aleshores, la Xina era un aliat segur pels EEUU, sent a Xina a qui li entreguen la plaça a Consell de Seguretat i el dret de veto. Stalin i Mao reclamen aquesta plaça al 1949 però se li es negada perquè EEUU no reconeixia l’estat de Mao.
 La contribució d’Àsia a l’esclat de la Guerra Freda (i III). La Guerra de Corea (19491953), el primer i últim enfrontament entre exèrcits de les potències ‘’capitalistes’’ i ‘’comunistes’’.
 L’alliberament de la península de Corea del domini japonès (1945-1949): presència d’USA al sud, soviètica al nord i, sobretot, de veterans coreans de la Guerra Civil xinesa (Comités Populars i Kim II Sung).
 La solució ja ‘’bipolar’’ de Washington i Moscou per a la península de Corea: l’acceptació del Paral·lel 38 i les dues Corees reconegudes respectivament pels USA i la URSS entre la tardor del 1948 i la primavera del 1949.
 Precisament quan l’esclat de la Guerra Freda a Europa (la divisió d’Alemanya) i la quasi-victòria comunista a la Xina (i quan nordamericans i soviètics havien ja retirat les seves tropes de la península de Corea, i fracassat en una solució ‘’unificada’’).
 Juny de 1950: l’atac de la Corea del Nord de Kim II Sung a la Corea del Sud de Syngman Rhee, creuant el Paral·lel 38 (causes internes – expansionisme de Sung, descrèdit de Rhee i malestar pagès al sud...- abans que externes).
 La internacionalització de la Guerra de Corea:  Juny-Octubre de 1950: La intervenció USA (en suport de S.Rhee) sota el paraigües de l’ONU (sense rèplica de la URSS al Consell de Seguretat, del qual era absent per la qüestió xinesa).
 Novembre de 1950...: la contrarrèplica xinesa per la frontera nord (ara sí, amb el suport obert de Stalin), les derrotes de la ‘’coalició internacional’’ i la transformació del conflicte en una guerra de posicions.
 Cap a la cristal·lització de la doctrina de la ‘’NO-Ingerència’’: l’armistici a 4 bandes sobre la península de Corea (Juliol de 1953: USA, Corea del Nord, Xina i la URSS) o la bipolaritat consolidada a l’Àsia Oriental.
La Guerra de Corea (1950) és una ofensiva de Corea del Nord contra Corea del Sud (juny setembre de 1950), que s’està produint casi simultàniament a la victòria de la xina comunista, uns 7 o 8 mesos després. Per a l’opinió pública nord americana tot això forma part del mateix impacte exterior. La Guerra de Corea és l’únic moment en que tropes nord americanes i soviètiques lluitaran directament, per tant és la única guerra calenta de la guerra freda. Fou la contraofensiva de les tropes aliades sota el paraigües de l’ONU i el lideratge de D. MacArthur (setembre - novembre de 1950) i la resposta xinesa dels del nord (1 milió d’efectius amb presència soviètica) a finals de novembre de 1950.
Corea fins després de la IIGM havia estat 40 anys baix una ocupació japonesa molt dura, i al 1945 els EEUU i URSS es divideixen el país en dos. La preocupació d’Stalin és deixar els americans el més lluny possible de la seva frontera, i simultàniament els nord americans accepten la frontera i s’estableixen al sud del país degut als seus interessos en Japó, i per tant volien blindar el seu control sobre el comerç japonès. Per aquests interessos, seguint el model alemany, divideixen una frontera al paral·lel 38. Aquesta és una bona solució per EEUU i URSS perquè garanteixen els seus interessos geopolítics. Però els coreans no son cridats a la taula per prendre aquesta decisió.
Al juny del 1950, el govern de Corea del nord dona l’ordre a les tropes a avançar cap al sud, i al mateix temps és dona un aixecament de milícies a favor de Corea del Nord que es trobaven a Corea del Sud. Seran tropes aliades sota el paraigües de l’ONU, ja que l’ambaixador d’Stalin no estava present a la representació internacional ja que havia estat retirat per Stalin perquè no s’havia donat la plaça amb dret de veto. D MacArthur aprofita la guerra per tal de donar un missatge a Stalin i Mao, i serà quan aquests respondran i s’iniciarà la guerra calenta.
Per tant, és l’origen de la crisis una decisió de Stalin, Mao o dels nord americans? O hi ha un tercer factor? L’espurna que encén la crisis no és un ordre ni decisió d’Stalin. De fet per a Stalin li suposa un problema la Guerra de Corea perquè la divisió establerta en el paral·lel 38 ja li anava bé. La crisis es resoldrà al 1953 amb una altra conferència entre xina, els EEUU i l’URSS que establirà de nou la frontera al paral·lel 38, demostrat els pocs interessos que tenien EEUU i URSS en aquesta guerra inicialment i la conveniència de la creació de dos estats per aquests dos països.
 Altres escenaris imaginats o l’esclat de la Guerra Freda cultural (1947-1956): la institucionalització de l’avantguarda vs. la reinvenció de la tradició.
 La institucionalització de l’avantguarda vs. la reinvenció de la tradició quan l’esclat de la Guerra Freda: l’exemple de l’arquitectura de postguerra.
 La institucionalització de l’avantguarda als Estats Units dels primers anys cinquanta (contra l’’’Estil Federal’’ dels anys d’entreguerres): l’arquitectura de l’Escola Internacional sota el paraigües del ‘’codi MOMA00 o el L. Mies van der Rohe tardà i ‘’americà’’.
 La reinvenció de la tradició a la URSS de postguerra: el reforçament del monumentalisme neoclàssic dels anys trenta en la reconstrucció urbana de Moscou i Leningrad (1947-1956).
 La relectura ‘’liberal’’ i ‘’capitalista’’ del funcionalisme d’arrel europea i socialdemòcrata (la Bauhaus alemanya de la dècada 1923-1933) als Estats Units vs. la relectura estalinista de les formes neoclàssiques i ‘’burgeses’’ a la URSS de Zhdanov.
 La institucionalització de les avantguardes artístiques d’entreguerres als Estats Units de postguerra, ¿fou només el resultat del ‘’joc d’imatges creuades’’ amb les preferències artístiques soviètiques?  També hi contribuí la voluntat política de deixar enrere el ‘’realisme social’’ promogut pels governs de Roosevelt durant els anys del New Deal (1932-1940): el debat sobre els fons governamentals per al MOMA i l’expressionisme abstracte novaiorquès (1950-1956).
 I hi contribuí el potencial ‘’individualista’’ i ‘’publicitari’ de formes que, com el surrealisme pictòric, foren integrades i reinventades per les noves indústries de consum de masses (quan el Pla Marshall): l’exemple de l’etapa americana de S. Dalí (1940s-50s). El surrealisme delinià tingué un gran èxit com a imatge publicitària dels USA. La publicitat i el cinema va tenir també una ràpida difusió i penetració a Europa, les anomenades industries culturals ‘’made in USA, que tenien gran capacitat de promoure i difondre el model sociològic i polític nordamericà.
La globalització del pols entre Washington i Moscou, principalment a partir del 1950, té repercussions clares en les manifestacions culturals. Una de les conseqüències de la Guerra Freda a occident es la institucionalització de les avantguardes europees de les tres primeres dècades del segle XX. La capital cultural d’occident abans de la IIGM era França, però quan aquesta és envaïda pels alemanys, la societat cultural s’exilia als Estats Units.
És un exemple el Seagram Building, de L. Mies van der Rohe (jueu alemany exiliat a EEUU) és un edifici fet d’acer i vidre, i mostra la institucionalització de l’estil arquitectònic funcionalista (codi MOMA), buscant la màxima funcionalitat amb la mínima inversió (less is more). Un estil molt diferent de l’estil federal nord americà dominant, amb edificis fets de materials nobles i amb ornamentació que va més allà de la seva funció. Estableix a EEUU un estil que havia estat bàsicament europeu i que serà utilitzat principalment per les grans empreses establertes a EEUU. Gran part de la nova arquitectura, per la qual la funció és allò principal, havia estat bàsic de l’esquerra socialista i als anys fundacionals de la Guerra Freda serà bàsica per la projecció global nord americana.
En contra, a Moscou, ciutat danyada durant la guerra s’està reconstruint, Stalin arracona les avantguardes i després de la guerra es farà un moviment contrari portant endavant l’estil neoclàssic monumentalista: materials nobles, funció didàctica i pedagògica, amb gran càrrega política i de legitimització del règim. Són imatges antagòniques entre Washington i Moscou.
Per altra banda, també hi contribuí la voluntat política de deixar enrere el ‘’realisme social’’ promogut pels governs de Roosevelt durant els anys del New Deal (1932-1940), i per tant també és una reacció en contra de la tradició artística de l’esquerra nord americana. Al voltant dels anys 50 la gran tradició surrealista europea es posa al servei de la cultura popular nord americana i se la fa seva, com és el cas de Dalí. El cinema tindrà un paper clar en els hàbits de consum dels anys 50 a EEUU per la seva capacitat de promoció/difusió del model sociològic i polític nord americà. El cor del Pla Marshall està dissenyat per vincular l’economia occidental europea amb l’economia nord americana, permetent que aquesta última continuï creixent tot i haver-se acabat la guerra. Un dels factors altament beneficiats serà Hollywood, tenint lloc l’americanització del cinema. El cinema i la publicitat serà el principal mecanisme de difusió de formes de vida i de consum a les grans masses europees. El surrealisme és l’espai del desig i el somni individual i és aquesta característica que importa al capitalisme nord americà, de la nova època individualista, on els somnis individuals es realitzen en el consum de masses.
...