Tema 2. Desenvolupament i aprenentatge (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Fonaments de la psicologia criminal
Profesor E.G.
Año del apunte 2015
Páginas 7
Fecha de subida 09/04/2015
Descargas 64
Subido por

Vista previa del texto

FONAMENTS DE LA PSICOLOGIA CRIMINAL Tema 2: Desenvolupament i aprenentatge Aquest tema està dedicat a analitzar com aprèn la gent, de com la ment genera un aprenentatge. El que hem d’entendre en aquest tema és com de determinant és això en relació a un comportament criminal.
Els estudis de l’aprenentatge fan referència a que la gent associa estímuls de forma prèvia a que passin, i això és el que s’anomena com a aprenentatge. Per exemple, el cas d’un pederasta. L’aprenentatge, des de la infantesa, sempre afectarà al desenvolupament, però no justifica el delicte. El nostre aprenentatge pot influir en la nostra sexualitat, en la nostra percepció del món, en les nostres fantasies sexuals... la qüestió és si això determina la comissió d’un crim. “A priori” no. Per tant, l’aprenentatge ho podria causar, però no ho justifica.
Aquí s’ha associat la idea del plaer sexual amb els nens.
Pavlov i Skinner fan estudis sobre quelcom semblant, sobre l’associació d’estímuls. Un estímul és qualsevol canvi que es pugui donar en el medi en el que està subjecte, i que es pot relacionar amb algun comportament d’aquest.
Exemples per diferenciar a Pavlov i Skinner: Pavlov va explicar l’associació entre estímuls. Mitjançant un experiment amb el seu gos, es va adonar que les idees s’associen. L’experiment es tractava que, per exemple, quan Pavlov anava a donar-li menjar al gos, feia sonar una campaneta. Per tant el gos fa relacionar el renou de la campaneta amb el menjar, i així, el gos començava a salivar just en sentir la campaneta, molt abans de veure el menjar. Pavlov ho va anomenar condicionament clàssic, que fa referència a dos estímuls que jo associï i que generaran una resposta.
Skinner ho va voler complicar una mica més. Ell va proposar que, per exemple, va agafar un colom i el va posar en una gàbia observant el que deia el colom. Dins la gàbia, i havia una espècie de botó, que si el colom el pitjava s’obria una comporta que li deixava menjar. El que Skinner volia comprovar, és que si es dóna una resposta, a través de la retroalimentació es produeix l’aprenentatge. El que Skinner es va adonar és que, a més d’aconseguir que el colom aprengui l’associació de idees (botó-menjar), sinó que a més el va fer aprendre, ja que és ell mateix que acciona el botó per aconseguir la resposta, que seria el menjar. Això és el que Skinner va anomenar, condicionament instrumental. Skinner, es va donar que, a més de l’associació d’estímuls, es podien associar respostes, conductes. És a dir, que el colom no només es va adonar que les dues coses guardaven relació, sinó que si ell feia alguna cosa, obtenia una resposta. El que va entendre Skinner és que ell podia a fer aprendre, no només associacions de idees, sinó a fer coses.
Elements bàsics d’anàlisi de la Psicologia de l’aprenentatge Un estímul és qualsevol canvi que es pot donar en el medi en el que està el subjecte, i que es pot relacionar amb algun comportament d’aquest. Tipus d’estímuls: FONAMENTS DE LA PSICOLOGIA CRIMINAL Tema 2: Desenvolupament i aprenentatge  Reforçadors. Són aquells estímuls que van darrera de la resposta, i que alteren la seva probabilitat d’emissió.
o Reforç negatiu. L’efecte del reforçador negatiu, al aplicar-lo disminueix la probabilitat d’emissió de la resposta.
o Reforçador positiu. L’efecte del reforçador positiu, al aplicar-lo augmenta la probabilitat d’emissió de la resposta.
 Elicitadors. Són els que van davant de la resposta, i que sempre la desencadenen (fan que la resposta es posi en marxa).
o Estímuls incondicionats. Funcionen de forma innata, no apresa (ex: la llum directa a l’ull i la resposta inevitable és la contracció de la pupil·la). Tots els reflexes són d’aquest tipus de resposta.
o Estímuls condicionats. Estímuls apresos, és a dir, que no són innats (ex: quan a una persona que ha tingut càncer li entren vòmits al veure l’hospital -> l’hospital és l’estímul condicionat).
 Discriminatius. són aquells que van davant de la resposta i alteren la seva probabilitat d’emissió (l’alteren, no és obligatòria).
o Estímuls discriminatius. van davant de la resposta i augmenten la seva probabilitat d’emissió (ex: quan hi ha un semàfor en verd i el creuo, és molt probable que ho faci, encara que podria no fer-ho).
o Estímuls delta. Van davant de la resposta i disminueixen la seva probabilitat d’emissió (ex: quan hi ha un semàfor en vermell, no solem creuar però podríem fer-ho).
La resposta és qualsevol canvi en el comportament, que pugui demostrar-se que està relacionat amb algun estímul. Podem fixar-nos en:  Topografia de la resposta: què fa? Hi ha hagut canvis, fa coses que abans no feia.
 Errors que comet al realitzar la tasca: el nombre d’errors ens indica si hi ha hagut aprenentatge; a mesura que disminueixen els errors, al persona aprèn.
 Intensitat de la resposta: mesurem la intensitat, és a dir, els canvis que hi ha hagut en la magnitud de la resposta. Si hi ha hagut aprenentatge, es pot incrementar la magnitud de la resposta.
 Velocitat: podem mesurar el temps que tarda un subjecte en donar la resposta des de que es produeix l’estímul.
FONAMENTS DE LA PSICOLOGIA CRIMINAL Tema 2: Desenvolupament i aprenentatge Associació bàsica (arc reflex) A nivell d’aprenentatge, és el primer element que tothom hauria de tenir en compte. Un reflex és una reacció automàtica predeterminada, que dóna l’organisme quan ocorre un estímul específic (un reflex). El terme incondicionat fa referència a allò innat. Al conjunt EI – RI (estímul – reacció) se l’anomena arc reflex. El reflex és la unitat de comportament més senzilla (ex: quan se li apropa alguna cosa a prop dels llavis als bebès intenten succionar-la, perquè és un estímul que els recorda a una resposta de tipus innat). No hi ha hagut un aprenentatge previ. Els arc reflex es van perdent amb el temps, però hi ha alguns reflexos que es mantenen. Aquests arcs reflexos segueixen una sèrie de lleis. Lleis que regeixen els reflexos:  Primàries: o Llei del llindar: el llindar no és una qüestió pròpia de l’estímul, sinó de qui el rep. Aquesta llei explica que hi ha uns mínims amb els quals aquell estímul no es perceb, i que arriba un punt a que es comença a percebre (ex: un so). Els estímuls que es troben per sota del llindar són subliminals, els percebem però no emetem resposta perquè no tenen suficient magnitud, en canvi si l’estímul es troba per damunt del llindar, donem una resposta. No tothom té el mateix llindar (ex: els gossos perceben sons que les persones no perceben).
o Llei de la latència: fa referència a la distància des de que l’estímul es produeix fins que el rebem.
La latència depèn de la intensitat de l’estímul. Seria similar a la llei del llindar, però en vers de mesurar la intensitat de l’estímul, mesura quant triga l’estímul des de que es produeix fins que ens arriba.
o Llei de la intensitat-magnitud: aquesta llei fa referència a que quanta més intensitat tingui l’estímul, més magnitud tindrà la resposta.
 Secundàries: o Llei de la fatiga: fa referència al descens de la magnitud de la resposta, quan es presenta l’estímul de forma repetida. És el moment en el qual, després d’estar exposats a un estímul de forma continuada, el nostre cervell ens diu que no cal prestar-hi massa importància i que per tant aquesta atenció disminueix. El nostre cervell, per fatiga o cansament, al final prescindeix d’ell.
Propietats del reflex  Habituació. La llei de la fatiga passa per l’efecte de l’habituació, que és quan el nostre organisme s’habitua a que un estímul ambiental sigui present (ex: quan ens acostumem que un estímul estigui allà, que deixem de prestar-li atenció, però sabem que segueix allà, com el soroll d’un ventilador). Es dóna quan l’organisme s’acostuma a la presència d’un estímul elicitador, i com a conseqüència d’aquesta FONAMENTS DE LA PSICOLOGIA CRIMINAL Tema 2: Desenvolupament i aprenentatge costum deixa de respondre. I es una de les formes més bàsiques de l’aprenentatge. Però quan ens treuen l’estímul al qual ens hem habituat, reaccionem, perquè ens sembla estrany q no sigui allà. Encara que, no sempre es dóna un descens en la resposta es produeix l’habituació, ja que a vegades deixem de respondre per: o Adaptació sensorial: els nostres receptors no capten instantàniament a l’estímul i per això no es produeix la resposta.
o Cansament: Jo rebo l’estímul però no puc respondre perquè no estic preparada físicament per donar la resposta.
 Sensibilització. Hi ha uns estímuls, que pel fet de ser molestos per nosaltres, generen l’efecte contrari del de l’habituació. Aquest és el procés de sensibilització. És un estímul al qual és impossible que ens acostumem hipotèticament a nivell d’habituació (ex: el soroll que fa una forquilla que retxa un plat). És l’increment en la magnitud de la resposta degut a la presentació repetida de l’estímul, o el manteniment de la magnitud de la resposta davant estímuls cada vegada més dèbils.
Adquisició d’una resposta condicionada Com hem vist en l’exemple de Pavlov i Skinner, hi ha dos tipus de condicionament, el condicionament clàssic (Pavlov) i el condicionament instrumental (Skinner).
El condicionament clàssic va esdevenir en el que s’anomena el paradigme del condicionament clàssic. Pavlov deia que jo ja tinc una relació entre un estímul i una resposta (arc reflex), que en aquest cas és una relació entre un estímul incondicionat i una resposta incondicionada (incondicionat = innat). Pavlov deia que si jo agafo un estímul neutre (qualsevol estímul que tradicionalment no genera la resposta incondicionada). Si jo presento de forma unida l’estímul neutre i l’estímul incondicionat, aconseguiré que l’estímul neutre generi una resposta incondicionada, i això Pavlov ho va anomenar estímul condicionat (estímul neutre = estímul condicionat). Quan ens pregunten que desenvolupem el paradigme del condicionament clàssic, ens diuen que especifiquem quin és l’estímul neutre, l’estímul incondicionat, la resposta incondicionada, l’estímul condicionat i la resposta condicionada. Per fer això, primer es busca l’arc reflex. Per exemple, en el cas del gos de Pavlov, si ens diuen que el menjar genera salivació en el gos, i ens diuen que la resposta que jo vull condicionar ha de ser idèntica a la resposta incondicionada la resposta condicionada i la resposta incondicionada serà la saliva. L’estímul neutre serà un llum, i l’estímul condicionat també serà el llum (perquè el gos sabrà que quan s’encén el llum li donaran de menjar), perquè aquests dos han de ser idèntics. I per últim l’estímul incondicionat serà el menjar. La idea és que un estímul neutre és aquell que generalment no generava un efecte, però jo acabo provocant que es generi aquell efecte.
FONAMENTS DE LA PSICOLOGIA CRIMINAL Tema 2: Desenvolupament i aprenentatge Condicionament clàssic (Pavlov) Està centrat en l’estudi dels estímuls. Hi ha dos tipus de condicionament clàssic, l’apetitiu i l’aversiu. El condicionament clàssic apetitiu o positiu és el que genera una resposta agradable o beneficiosa per a l’aprenentatge, és aquell que prepara a l’organisme per rebre l’estímul incondicionat. Per exemple: la resposta de salivació del gos de Pavlov. I el condicionament clàssic aversiu és el que genera una resposta desagradable, fa referència a que ens preparem per rebre l’estímul incondicionat i que sabem que serà negatiu. Però això no significa que sigui un error, sinó que és un aprenentatge vital que ens permet entendre coses que no hem de fer. Per exemple: davant el so de la fira ens preparem per rebre la sortida d’un impacte.
És d’aquest tipus de condicionament que sorgeixen les fòbies. Una fòbia generalment és una por a un estímul neutre perquè tradicionalment allò generava una resposta (la por) i que nosaltres hem augmentat.
És la idealització d’una fantasia o una experiència petita negativa, ja que per exemple, moltes persones que tenen por a les serps no les ha vist mai.
Condicionament instrumental (Skinner) Es centra en l’estudi de la resposta, en què fa la gent, i en base en què fa la gent, ho reforçaré o no. En psicologia, el condicionament instrumental és una forma d’aprenentatge en la que la conseqüència (l’estímul reforçador) és contingent a la resposta que prèviament ha emès el subjecte. Skinner deia que ell no només associava estímuls, sinó respostes. També s’anomena “operant” perquè l’organisme opera sobre el medi per rebre una conseqüència. El nom que Skinner va donar a aquest tipus d’aprenentatge va ser condicionament operant, encara que avui es prefereix el nom de condicionament instrumental, perquè és més descriptiu. Va ser ell, precisament, el primer en distingir entre aquest tipus de condicionament i el condicionament clàssic.
*La gran diferència entre el condicionament clàssic i el condicionament instrumental és que mentre el primer implica l’aprenentatge de l’estímul, el segon implica l’aprenentatge de la resposta.
Dins del condicionament instrumental, el personatge principal és Skinner, i el segon de bord és Thorndike.
Thorndike va proposar la teoria de l’assaig-error. Ell va observar que la conducta casual o aleatòria d’un animal podia venir acompanyada per respostes del medi ambient satisfactòries per l’animal. Si aquesta circumstància es repeteix, és molt probable que l’animal associï aquesta conducta amb la resposta que apareix després d’aquesta. D’aquesta manera, l’animal haurà après una conducta que podria utilitzar sempre que necessiti que aparegui la resposta del medi.
Segons Skinner hi ha quatre paradigmes del condicionament instrumental. Tots els paradigmes comencen amb una resposta, sinó continuaríem amb el comportament errant/atzar, és a dir, que no fem res. El reforçament és l’augment de la freqüència d’una conducta, resultant de l’adició o retir d’alguna cosa com a FONAMENTS DE LA PSICOLOGIA CRIMINAL Tema 2: Desenvolupament i aprenentatge conseqüència d’aquesta conducta (la resposta augmenta), i un càstig és la disminució de la freqüència d’una conducta, resultant de l’adició o retir d’alguna cosa com a conseqüència d’aquesta conducta (la resposta disminueix).
 Reforçament positiu: si darrera la conducta “A” ve l’estímul agradable “B”, i la conducta “A” queda enfortida, llavors l’estímul “B” proporciona un reforç positiu, és a dir, que quan després d’un estímul obtenim una resposta agradable, fa que la probabilitat de resposta augmenti. Ex: quan el colom pitja la palanca, obté menjar, per tant seguirà pitjant el botó (la probabilitat de resposta augmenta).
 Reforçament negatiu: si la conducta “A” no ve seguida per l’estímul desagradable “B” i la conducta “A” queda enfortida, llavors l’estímul “B” serà un reforç negatiu, és a dir, quan tenim una cosa negativa, i ens la treuen. Ex: el colom viu en una gàbia electrificada, i quan pitja el botó les descàrregues elèctriques desapareixen. No se li està donant res, únicament s’elimina la situació de malestar anterior  Càstig positiu: si després de la conducta “A” ve l’estímul desagradable “B” i la conducta “A” disminueix, llavors l’estímul “B” és un càstig. Ex: si el colom pitja el botó i el que rep és una descàrrega elèctrica, la probabilitat de resposta baixa, deixarà de pitjar el botó.
 Càstig negatiu: si la conducta “A” no ve seguida per l’estímul agradable “B” i la conducta “A” disminueix, llavors l’estímul “B” és una omissió, un càstig negatiu. Ex: el colom viu en una bona situació, amb molt de menjar, al final per atzar toca la palanca i el menjar desapareix. Es tracta que al principi teníem una cosa bona i agradable, i que ens la treuen. Aquesta bona situació desapareix, i per tant la probabilitat de resposta disminueix.
Positiu, en aquest cas, fa referència a que es rep alguna cosa, i no té perquè ser una cosa bona. I al contrari, el terme negatiu, en aquest cas, fa referència a que es treu alguna cosa. Per continuar la conducta, és més important un reforçador que un càstig. Ex: si un dia posem una moneda a la màquina i ens surt una coca-cola (reforç positiu), i al següent dia no ens surt, seguirem provant perquè tenim una evidència de que la màquina funciona, ens tornarem molt més insistents. Però si per exemple, la màquina no ens dóna la coca-cola sinó que a més ens dóna una descàrrega elèctrica, l’estímul serà més intens que la resposta, i anirem a una altra màquina. No és tant una qüestió de freqüència sinó d’intensitats.
Un cop après un condicionament instrumental de qualsevol tipus, el fet que es pugui eliminar aquest condicionament és el que s’anomena com a extinció. L’extinció no deixa de ser l’eliminació d’algun dels paradigmes que hem creat. L’extinció és la disminució de la freqüència d’una conducta apresa, que ocorre quan aquesta conducta no té conseqüències. És a dir, que deixen d’existir les conseqüències que abans reforçaven la conducta. Ex: si a partir d’un moment, el colom toca la palanca i no li surt res, la resposta s’extingiria. I el concepte de discriminació i control fa referència a l’augment de la freqüència d’una FONAMENTS DE LA PSICOLOGIA CRIMINAL Tema 2: Desenvolupament i aprenentatge conducta en presència d’un estímul, però no en presència d’altres. La discriminació és l’aprenentatge que fa qualsevol animal, vegetal o ésser humà, ja que sóc capaç de discriminar allò que genera “x” efecte. Ex: el colom quan aprèn que és la palanca la que genera l’efecte, per molt que li posem diferent palanques, ell sap discriminar quina és la correcta.
Programes de reforç Quan nosaltres tenim un condicionament instrumental, segons Skinner, la lògica indica que si presentes aquest estímul, sempre que genera la resposta, es tractaria d’un reforçament continu (cada vegada que pitja la palanca té menjar). Però les persones som capaços de generar un estímul sense generar la resposta, que és el que s’anomena reforçament parcial (quan a vegades ens treu la coca-cola i a vegades no). Aquest tipus de reforçament genera més aprenentatge que el reforçament continu, ja que, com que s’ha comprovat que som capaços d’aconseguir el que intentem, ho seguim intentant fins a aconseguir la resposta. Un reforç parcial és molt més addictiu. És l’exemple de qualsevol tipus d’addicció.
 D’interval: es té en compte el temps que es tarda en administrar el reforç des de que el subjecte realitza l’acció o conducta a condicionar.
o D’interval fixe: el reforç s’administra sempre amb el mateix interval temporal des de que el subjecte emet la conducta a condicionar (un minut, per exemple) o D’interval variable: el reforç s’administra amb distints intervals temporals, des de que el subjecte emet la conducta a condicionar (en una ocasió cada minut, en una altra cada dos, etc.).
 De raó: es té en compte el nombre de vegades que el subjecte realitza l’acció o conducta a condicionar.
o De raó fixa: el reforç s’administra cada cert nombre de conductes emeses i sempre el mateix nombre (per exemple, cada tres conductes emeses).
o De raó variable: el reforç s’administra cada cert nombre de conductes emeses, però el nombre de les mateixes varia (en una ocasió cada tres conductes, en una altra cada cinc, etc.).
...