Socialismo en Africa (2013)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia de África
Año del apunte 2013
Páginas 9
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

EL SOCIALISME A ÀFRICA INTRODUCCIÓ Totes les esperances de la població africana durant la lluita d'alliberació nacional anticolonial i del període posterior a l' independència segueixen igual de valides en l'actualitat, perquè desprès de quaranta anys d'independència, aquelles aspiracions no han estat satisfetes. L' ironia és que África, és un continent amb molts recursos naturals, i aquets no han estat utilitzats per al millorament de les vides dels seus pobladors, sinó que son explotats per corporacions transnacionals. Àfrica encara es manté com una neocolonia. Aquest problema històric ha estat en el centre de varies formes de lluita social i quasi en totes les polítiques d'estat.
Des de els anys cinquanta fins els principis dels noranta alguns estats africans, es consideraven així mateixos "socialistes" o defensors d'algun tipus de socialisme. Tots van proclamar el socialisme com objectiu de desenvolupar i intentar en diferents escales, obtenir el control dels seus recursos nacionals i iniciar programes econòmics i socials dirigits a la seva població. Però, des de finals dels anys vuitanta això es va acabar. Moltes figures politiques que s'havien destacat amb la construcció del socialisme es van convertir en homes de negocis adinerats i van portar al fracàs els projectes socialistes per culpa del seu egoisme.
En aquest treball s'intenta explicar els diferents processos de socialisme a Tanzània, Moçambic i Guinea Bissau. Els posteriors fracassos en que van acabar i les diferents causes. També es parlarà una mica de l' intervencionisme de Cuba a l'Etiòpia socialista i alguns països més.
El problema de la ruta no capitalista al socialisme a África El debat sobre la transició al sistema socialista és històrica i global. Històricament s'ha debatut sobre les maneres en les quals les estructures socials capitalistes subdesenvolupades i precapitalista poden ser transformades. El socialisme "científic" ha estat considerat com ideologia d'una classe social (el proletariat), que enfonsa el capitalisme per construir una societat socialista. Amb el socialisme, els medis de producció son propietat social i el treball es aplicat a satisfer necessitats socials.
El benestar social te prioritat sobre els beneficis econòmics privats. Tots els membres de la societat no estan marginats dels medis de producció i la participació popular en la presa de decisions es un factor bàsic de la democràcia socialista. Mentre el marxisme clàssic creu en unes forces productives altament desenvolupades com a condició de lluita per construir el socialisme, els subdesenvolupats de les forces productives de la burgesia i proletariat en Àfrica han demostrat problemes analítics que han impactat en la pràctica. L'especificat de les formacions socials africanes amb la seva principal característica de ser una interacció complexa de maneres de producció capitalistes i precapitalistes i el seu lloc en la divisió de treball capitalista internacional va originar, per alguns analistes, problemes operacionals relacionats amb la construcció les relacions socialistes de producció.
La falta d'una quantiosa classe treballadora estable va originar dubtes en la creença del potencial revolucionari de forces de classes diferents, especialment del campessinat i la petita burgesia. S'argumenta que en aquest context, els models de construcció socialista que van ser obtinguts en altres llocs inclús la noció d'una sola classe avantguardista eren inapropiats. En conseqüència, aquest va informar sobre les diferents aproximacions cap a "la ruta o les rutes no-capitalistes al socialisme". Una condició predominant va ser "la revolució democràtica nacional", proposta per Lenin al 1920.
Preguntes inherents en la tesis de la ruta no-capitalista inclouen el contingut social i de classe de l'estat democràtic-nacional, la posició de la classe treballadora naixent o embrionària, a més d'altres elements de classe, el significat de les aliances revolucionaries i la relació entre els estats en la ruta no-capitalista i el capitalisme mundial.
Històricament podem identificar tres rutes al socialisme en África. Aquestes van ser, primer, la ruta reformista "pacífica", la ruta militar radical que estava associada amb cops militars, i la tercera, va ser la lluita d'alliberació nacional prolongada. Encara va haver característiques similars en les tres rutes, però exemplificarem només la primera i la tercera. La transició pacífica va ser associada amb la primera onada d'independència durant els anys cinquanta i seixanta. Personatges com Julios Nyerere de Tanzània, van proposar el "socialisme africà". Ujamaa (que significa família en Kiswahili),era la versió Tanzaniana no basada en "ideologies importades", sinó en la tradició africana de l'igualtat, tal i com argumentava el propi Julios Nyerere al 1969, ell emfatitzava: Nosotros deliberadamente hemos decidido crecer como sociedad, desde nuestras propias raíces pero en una dirección particular y hacia un tipo de objetivo particular. Lo estamos haciendo enfatizando ciertas características de nuestra organización tradicional, extendiéndolas para que puedan abarcar las posibilidades de la tecnología moderna y que nos permitan satisfacer el reto de la vida en el mundo del siglo veinte.
Aquesta interpretació del "socialisme africà" va ser compartida per altres líders tals com Tom Mboya (1963) de Kenya, qui considerava el socialisme científic com "una ideologia estrangera que provoca gran violència al concepte africà germandat".
Els ideòlegs del "socialisme africà" buscaven legitimitat històrica del idíl·lic passat africà, el qual ells caracteritzaven "sense classes". El socialisme científic com expressió de lluita de classes es va considerar "estranger". Per a ells, el socialisme era una actitud de ment, una interpretació a la que Marx (1977) atacava persuasivament: “No es la conciencia del hombre la que determina su existencia sino su existencia social la que determina su conciencia”.
El seu concepte del passat africà era essencialista i faltava un anàlisis històric crític de societats precolonials o els canvis socioeconòmics resultants de l'ordre capitalista colonial. Les implicacions d'aquesta visió en relació als intents de transformar societats africanes s'examinarà més endavant. Amílcar Cabral (1969) va oferir una crítica dels errors teòrics i operacionals de l'escola del "socialisme africà" i va suplicar una rigorosa visió històrica: "La deficiencia ideológica, por no decir la falta de ideología, dentro de los movimientos de liberación nacional -debido básicamente a la ignorancia de la realidad histórica que estos movimientos aseguran transformar- constituye una de las más grandes debilidades".
Ujamaa, la experiència de Tanzània El govern de Tanzània va declarar al 1967 el seu intent polític de treballar cap a una Tanzània socialista i autosuficient. Va ser important, el desenvolupament de les polítiques d'innovació dels sistemes de salut. A més, va haver un intent per a crear un sistema educatiu universal i gratuït, que incloïa un programa per finalitzar la falta d'instrucció en adults. Tots aquests fets van aportar una millora a l'injust sistema heretat del colonialisme.
Tanzània, va lluitar de manera activa contra el colonialisme i el imperialisme amb l’ intenció de reforçar en forma política i material als moviments d' alliberació nacional d'altres països. Va ser molt important la seva participació en el moviment dels no alineats. Tot aquests fets van ajudar de manera positiva al desenvolupament de Tanzània.
Tots els medis capitalistes van ser nacionalitzats. La base de la nova política va ser el procés de transformació del camp, el qual, volia agrupar als campessins per la producció cooperativa. El president Julios Nyerere va voler que aquesta transformació es portés a terme des de l'interior del país, i no provocat per una acció des de fora.
Amb el decret de Mwongozo (1971), va prohibir que tant els líders polítics, com els funcionaris de l'estat, guanyessin salaris addicionals. Aquest decret, volia reforçar el principi de la planificació d'autonomia del mateix poble.
Partint que l'agricultura era la base principal de l'economia nacional, es volia que les cooperatives agrícoles produïssin aliments suficients per a la creixent població urbana, proveir la matèria prima suficient per a l'industria manufacturera i que haguessin excedents per a l'exportació.
Tot i així, no va haver una suficient planificació d'infraestructures per que es produís aquesta transformació econòmica. No va haver una unió entre la industria i el món rural. Això va provocar, una producció de subsistència i consum sense excedents.
Aquests processos, van ajudar a la creació d'un petit grup de campessins rics.
Per evitar aquesta diferenciació, l'educació política i la mobilització serien molt necessàries, però això no va passar. L'èmfasi en la producció va enfonsar la política de confiança en si mateixa i es va barrejar la relació entre el mon rural i l'Estat.
Va haver un intervencionisme molt gran per part de l'Estat amb l'augment burocràtic i obligatori al món de les aldees la Ujamaa. Aquesta ideologia, va sorgir dels marcs polítics i buròcrates de l'Estat. Amb aquests fets, es van produir un seguit de revoltes al camp. Finalment es va provocar,entre 1974 i 1977, un declivi de la producció d'exportacions. El govern al 1975, per respondre, va abolir cooperatives productores que existien abans de la independència (1961) i moltes activitats culturals associades a la recol·lecció i la pesca també van ser eliminades, amb el pretext que eren un obstacle per la producció. El campessinat va resistir amb la crema de cultius i recurrent a l'agricultura de subsistència. La crisis de producció d'aliments pel mercat domèstic i la falta de menjar a les zones urbanes va anar en augment. Aquesta crisi va estar provocada per les politiques de l'estat. La vertadera arrel d'aquest crisis estava en la destitució del coneixement del món rural, de la cultura del poble, de la visió que tenia el poble de si mateix com a portador de la modernitat. El poble va ser influenciat per l'ideología de "modernització" elitista característica de l'ordre colonial.
La problemàtica era que les estratègies de Tanzània d'organitzar el treball al camp en aldees Ujamaa no era errònia. L'error va ser amb la rapidesa que va voler l'estat substituir el sistema tradicional per aquest que encara no estava preparat.
He decidit insistir en les àrees rurals perquès elles constitueixen la clau per a la transformació exitosa de l'economia i la societat. Però es precís mencionar, així sigui breument, el rol de la petita classe treballadora. La relació entre treballadors i buròcrates de l'estat donava una impressió similar a l'experiència del campessinat.
En canvi, contrari al món rural, els membres de la petita classe treballadora confrontava activament als propietaris i al Estat, sempre que aquest últim mostrava ser insensible a les seves demandes. En les fàbriques i en el sector turístic, aquesta classe treballadora va lluitar contra els baixos salaris i les males condicions de treball, els injustificats privilegis materials dels gerents i contra la pràctica racista. La classe treballadora va utilitzar el document Mwongozo del partit TANU com arma ideològica, va prendre el control de les fàbriques i les va reutilitzar com cooperatives de treballadors. En alguns les seves accions van ser reforçades per l'Estat, però en altres van ser suprimides cruelment. Així doncs, mentre existia algun mecanisme que permetia als treballadors participar en l’ utilització de les fabriques i altres empreses, aquest era molt combatiu, ja que molt sovint aquest domini sobre dites empreses eren manipulades pels propis buròcrates de l'Estat, politics i fins i tot líders de sindicats.
L'estudi el cas Tanzanià mostra que mentre la democràcia era solament retòrica i mentre el poder continuava a les mans dels buròcrates i burgesos excloent als treballadors i al campessinat, el prospecte de la transformació socialista era realment dubtós.
El període després de 1978 es va caracteritzar per una combinació de baixa producció agrícola amb una importació creixent d'arròs i blat, una baixa producció industrial i baixes exportacions.
L'Estat va recórrer a préstecs externs majors sense acompanyar-los amb un creixement agrícola ni industrial. La subsegüent relació incòmoda amb el Fons Monetari Internacional i altres institucions imperialistes i l’ instal·lació d'un règim neoliberal va terminar amb l'experiència Ujmanaa.
Els líders tanzans, es a dir, aquells que es van trobar amb el poder igual que la burgesia burocràtica per a utilitzar el terme de Shijvi, mai es van enfrontar sèriament al problema de la construcció socialista en una economia predominant menys campessina. Les seves prioritats no eren aquestes.
La prolongada ruta de lluita per l'alliberació nacional Aquesta ruta era característica dels països dominats per pobladors europeus, incloent les colònies portugueses de Moçambic, Guinea Bissau i Angola,de les quals parlarem ara. Tot i que van haver molts més casos.
A diferencia dels poders colonials que van adoptar l'opció reformista en el procés de descolonització, Portugal va mantenir les seves garres en les seves colònies i no va admetre una opció reformista. A diferencia d'altres poders, com va senyalar Amílcar Cabral, l'intrangisència del regim colonial, el recolzament que l'imperialisme l’hi va donar i la sobreexplotació dels colonitzats van determinar la naturalesa específica de la lluita d'alliberació i l’hi van donar forma al desenvolupament d'objectius estratègics de la lluita.
A diferència dels moviments reformistes anticolonials, el lideratge del moviment d'alliberació va estudiar les seves respectives societats identificant el potencial revolucionari dels diferents grups socials i les seves característiques regionals. Les zones alliberades es van convertir en laboratoris del que anava a influenciar l'orientació política i social dels moviments. La seva orientació socialista es va desenvolupar a través d'un enteniment de la relació orgànica entre practica i teoria.
Es va veure una evolució en el projecte dels moviments d'alliberació, al enfocar la lluita, a més de l'alliberació nacional, en la transformació de la societat; és a dir, en la recerca d'una revolució social i cultural, caracteritzada per la lluita de classes.
En les zones alliberades, els moviments van crear una base de poder alternatiu separat de l'Estat colonial portuguès, van proveir la preparació ideològica per a confrontar l'aparat ideològic colonial racista i van crear estructures democràtiques instrumentals en la formació de quadres d'oficials experimentats en la construcció socialista. També van proveir serveis de salut, educació per a masses i mecanisme legals i representatius a través dels quals els campessins van ser mobilitzats políticament per a confrontar desigualtats basades de classe, gènere i raça. Encara que van ser modestos, els beneficis aconseguits, en les zones alliberades van constituir senyals per al futur. La lluita armada prolongada va mantenir potencial per a la transició socialista. Però, aquest potencial depenia del caràcter de classe de la revolució democràtica nacional, de les aliances de classe incrustades en aquesta, així com de factors externs.
Mentre els teòrics del moviment d'alliberació nacional donaven importància al rol central del proletariat, ells estaven conscients de les seves limitacions numèriques en societats en les quals, els campessins, eren la majoria.
Segons Cabral, els campessins no eren una "força revolucionaria" sinó pura "força física". Però, ells proveïen una base, la força física principal "que guanyada per a la causa del canvi és essencial per a l'èxit". Els campessins eren espontanis i requerien un ímpetu exterior, el qual venia de la petita burgesia i el semi-proletariat urbà, qui inicialment va formar el moviment nacionalista. Certament al llarg d'África, el rol de la petita burgesia va ser crucial. Això provocaria lluites dintre dels sectors d'aquesta classe.
Les separacions internes als moviments d'alliberació, així com la relació entre la petita burgesia i la classe subordinada al període després de l' independència, recolzen l'observació de Cabral, que la petita burgesia era una classe que necessitava passar per una "reafricanització" per no assimilar la mentalitat colonial.
La ràpida sortida dels colonitzadors dels tres països després de l 'independència va crear problemes per a l'economia. La resposta d'aquests moviments d'alliberació victoriosos va ser crear estructures populars en varis sectors: la producció, el comerç, el govern local, la salut, l'educació per a les masses i la defensa. Aquests van ser grans beneficis, però les estructures populars també van atraure elements oportunistes de la petita burgesia urbana que havia col·laborat amb el colonialisme i que en el cas de Moçambic va crear estructures rivals resultant en una gerència hostil als interessos dels treballadors. S'ha d'emfatitzar que en totes les excolònies havia la necessitat de personal qualificat. La producció agrícola va plantejar un repte major i va ser on va provar la relació entre l'estat i el món rural.
A Moçambic, Angola i Guinea Bissau, l'economia depenia del treball forçat als cultius imposats. Amb l’ independència, aquest regim coercitiu es va detenir. Els eslavons comercials entre el camp i els pobles es van col·lapsar. A Moçambic i Angola, la solució va ser crear finques de l'Estat i aldees comunals agrícoles, donant-li prioritat a les primeres. Lluny de produir per al mercat domèstic, les aldees comunals es van limitar al cultiu de subsistència. Una disminució de bens manufacturats va portar a la baixa la producció agrícola de bens de consum. Les ciutats van sofrir l'escassetat d'aliments. En els dos països el problema es va complicar encara més per els atacs terroristes patrocinats per la racista Sud-àfrica i els poders imperialistes de l'oest. Al 1984, el Quart Congres de FRELIMO va decidir dividir les finques de l'Estat en unitats més petites, entregar algunes a agricultors privats, a més donar prioritat a la producció agrícola. Però ja era massa tard, la desestabilització provocada pels règims racistes de Sud-àfrica i Rhodesia s'havien expandit pel territori.
Al 1967, Amílcar Cabral, va senyalar un projecte innovador per a ser implementat després de l'alliberació. Ell argumentava que la qüestió agrària provaria la credibilitat del moviment d'alliberació. Els interessos del campessinat rebrien prioritat sobre altres projectes. L'agricultura segons ell devia ser prioritari.
Cabral i el PAIGC havien estat buscant evitar el sorgiment de la petita burgesia privilegiada en altres països africans. Ell no va viure per a ser testimoni del que havia advertit. Després de l' independència, el PAIGC i funcionaris de l'Estat van traiconar al món rural. enlloc d'invertir per transformar la producció agricola, ells depenien de l'ajuda estrangera. Les estructures populars als camps van ser abandonades. Com hem vist al cas de Tanzania i Moçambic, el campessinat va deixar de produir superàvit. Van haver retallades croniques d'aliments en les ciutats principals i protestes que van ser cruelment suprimides. Com explica Rudebeck, així el subsegüent cop de 1980 va ser l'expressió de la "crisis marcada por una creciente brecha económica y política entre, por un lado, el poder del Estado, dependiente de ayuda y créditos externos y liderado por la pequeña burguesía, y, por otro lado, los productores del campo, literalmente abandonados".
Per a 1984, el PAIGC havia deixat de ser un partit crític am l'estat i del govern, per a convertir-se en part de l'aparat de l'estat, subordinat al govern.
El projecte socialista a Àfrica concloïa a finals dels anys vuitanta. A Moçambic i Angola, el "Marxisme-Leninisme" va ser abandonat, igual que a Tanzània, l'Ujamaa.
Els projectes de Moçambic i Angola havien tingut lloc en un ambient hostil. L' intervenció militar externa va forçar als governs a desviar recursos per a la defensa. La desestabilització va causar immenses pèrdues materials i humanes, que van deixar indiferents a Occident. A principis dels anys setanta, les recessions capitalistes globals, la desestabilització i la creixent deute externa, van fer que els països orientats al socialisme fossin vulnerats a l' intervenció imperialista a través del nombrat "ajust estructural" o programes d'alliberació. Les condicions materials dels pobres van empitjorar a mesura que els programes socials van ser abandonats.
L'intervenció Cubana a África Es interessant veure la campanya de suport tant civil, com en algunes vegades militar, que va succeir en alguns països socialistes o protocomunistes per part de Cuba.
Aquesta campanya en diferents països va ser motivada per la passivitat o col·laboració d'Occident i Estats Units que van tenir alguns governs racistes o reaccionaris, com África del Sud o Rhodesia. Amb aquesta campanya protectora, per exemple a Angola o Etiòpia per part de Cuba, aquesta última buscava obtindre unes millores econòmiques o territorials. Però, també esta clar que els africans, en general, volien ser capaços de tractar els seus problemes sense ajuda internacional, però no es podia evitar amb aquestes circumstàncies..
L'editor del "Jeune Afrique", va posar el dit al cor amb la qüestió: "Son los pecados de la Europa colonial y de las potencias occidentales los que han creado la necesidad de una ayuda externa para Africa." Un líder de la resistència sud-africana va expressar la tendència socialista a Àfrica d'aquesta manera: Per a Sud-àfrica el procés condueix inexorablement a la direcció del socialisme. En primer lloc, els racistes mateixos porten al poble oprimit a prendre posicions a favor del socialisme.
En segon terme, el sistema empenta a l'existència d'una polarització a la qual els blancs prenen una posició més dura i busquen recolzar-se per ella en el Occident.
En tercer lloc, les massacres de Soweto van crear la necessitat de part dels joves d'una política alternativa al règim feixista i racista. La resposta lògica és el marxisme.
Ha d’ haver una resposta radical i no capitalista.
En quart lloc, els fets han demostrat que no es pot creure en els poders capitalistes occidentals quan es tracta de frenar els governs racistes a Sud-àfrica. Per altre lloc, si que es pot comptar amb el recolzament dels estats comunistes.
En cinquè i últim lloc, els fets en Angola i Moçambic han demostrat que els moviments d’alliberació socialista poden derrotar als colonialistes i el seu camí es el marxismeleninisme.
Amb una altre perspectiva es pot veure el procés de desprestigi dintre de l'esquerra europea, que va sofrir Cuba amb el seu recolzament militar a Mengistu a Ogaden contra Somàlia. Però, el pitjor procés que va provocar l' intervenció cubana en Etiòpia van ser els sentiments indiscriminats i anticomunistes, que es van crear als Estats Units.
CONCLUSIÓ Actualment no hi ha cap Estat amb orientació socialista al continent africà. L'últim projecte socialista va finalitzar als vuitanta. Aquest treball mostra de manera global, casos diferents que van utilitzar aquests estats per arribar al socialisme. El primer cas, va ser el projecte d' Ujamaa a Tanzània i el següent, la lluita d’alliberació de Moçambic, Guinea Bissau i Angola. També s'ha volgut mostrar la participació de governs no africans a aquets processos. Com el de Cuba a causa de la passivitat occidental i intervencionisme estadounidens a estats governats per blancs.
Dintre d'aquest treball també s'ha volgut mostrar les causes que van provocar el fracàs dels diferents projectes ja nombrats. Alguns d'aquests fracassos van ser a causa de l'abandonament del campessinat, l'ascensió d'una classe dirigent formada per la petita burgesia autòctona, la gran influencia negativa dels estats racistes Sud-africà i Rhodesià i els obstacles d'Occident.
És interessant veure com moltes polítiques socialistes a diferents països africans van ser desenvolupats per la radicalització en contra d'algunes colònies i abusos de governs racistes i imperialistes.
Bibliografia -Cabral, Amilcar. (1969). Revolución en Guinea. La lucha del Pueblo africano.
London, Stage 1.
-Saul, John. (1979). Estado i revolución a l'este de África. London: Heinemann Educational.
-Shivji, I. G. (1975). Class Struggle in Tanzania. Dar es Salaam: Tanzania Publishing House.
...