PAC1 (2015)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad Oberta de Cataluña (UOC)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Introducció a la Sociologia
Año del apunte 2015
Páginas 13
Fecha de subida 21/01/2015
Descargas 11
Subido por

Descripción

PAC1 2014-2015

Vista previa del texto

PAC 1. MÒDUL 1 SOCIOLOGIA: PERSPECTIVES I MÈTODES SEMESTRE SETEMBRE 2014 – GENER 2015 ALUMNE: ACTIVITAT I.
1. COMPAREU LES APROXIMACIONS A LA IDEA DE RISC DELS DOS AUTORS DESTACANT-NE SEMBLANCES I DIFERÈNCIES.
Pel que s’aprecia als textos, ambdós autors relacionen el terme “societat de risc” amb els perills que comporta la “modernització de la societat”, una modernització no entesa com a tal sinó més bé, com ells anomenen, tardana o reflexiva1, és a dir, una modernitat confrontada amb sí mateixa, no una modernització DE la societat, sinó A la societat. Tots dos exposen exemples de riscos globals, com són els riscos ambientals i d’altres de gran magnitud, per fer-nos entendre el concepte, les causes, conseqüències i possibles solucions i estructuren els seus textos en base a tres punts: - la GLOBALITZACIÓ del risc - les possibles CAUSES d’aquest risc - el CONEIXEMENT que tenim del risc En base a aquests punts fonamentarem les similituds i diferències que els autors plasmen a les seves idees de “societat de risc”.
Segons Giddens, quan parlem de RISC (sempre intimament lligat al terme “aparença” del món contemporani ) hem de tindre present una sèrie de termes que ens ajuden a veure les dimensions del concepte.
Un dels punts importants a destacar dels riscos, és la GLOBALITZACIÓ dels mateixos. Segons Giddens, una globalització observada desde dos punts de vista.
Un, des del punt de vista de la intensitat (en el sentit de que no són amenaces per uns pocs sinó a escala mundial i, per tant, es traspassen no només les fronteres entre individus sinó que també entre estats). En aquest punt, convergeix la teoria de Beck sobre que els riscos no respecten la divisió entre rics i pobres (ja no podem 1 Alfil Cohen, M y H.Méndez B., Luís (2000), La sociedad del riesgo: amenaza y promesa”. Revista Sociológica México, año 15, núm.43 pp. 173-201 Mayo-Agosto 2000 fer distincions de classes) o entre les regions del món. Beck ens diu que la única distinció de classes, en el cas que poguéssim fer alguna, seria la dels afectats en contraposició als “encara no afectats”. Això enllaça amb el segon punt de vista segons Giddens que no és altre que aquests riscos seguiran sorgint i seguiran afectant no només a unes minories. En aquests segon punt, Giddens recalca el fet de que el que anomena “los métodos de desanclaje” (senyals simbòliques + sistemas experts), que anteriorment feien d’amortiguador davant els riscos, ara ja no ens poden assegurar la salvació, perquè els riscos que ara sorgeixen no es poden atacar des de l’àmbit purament local, sinó que ha de trascendir. Respecte d’aquesta última afirmació de Giddens, podríem destacar que Beck ja anunciava que la falta de llibertat davant del risc s’estava convertint en un dany irreversible.
Per una altra banda, Giddens ens explica que un dels MOTIUS/CAUSES/PUNTS D’ORIGEN pels que existeixen els riscos és per què hi ha hagut una transformació de la relació entre l’home i la naturalesa; l’home ha incorporat el seu coneixement a l’entorn material i, això, ha permès desenvolupar mitjans de risc institucionalitzats, de forma que els riscos existeixen no només per l’imperfecte funcionament dels “mecanismos de desanclaje”, sinó també pels tancats camps d’acció. Aquesta permeabilitat es crea a partir de la sensació de no poder anticiparse als aconteixements de l’altre o a no poder preveure segons quins avenços. Una vegada més, els resultats de les decisions dins del marc institucionalitzat afecta a aquells que hi són fora d’ell.
En aquest cas, Beck no és tan específic al dir que s’originen per causes sistemàtiques com són el progrés i els guanys. Encara que ambdós percepcions estan lligades, ja que els diners o avenços i els experts que els gestionen van de la mà de l’interés per progressar i l’avaricia de guanyar cada dia més. Com diu Chomsky en el títol d’una de les seves obres: “El beneficio es lo que cuenta”.
Un altre dels punts en què fa incidència Giddens és el de la CONSCIÈNCIA i ens alerta de la següent percepció: Som conscients de que el risc existeix i que afecta a amplis sectors del públic, però ens bombardegen tant amb el fet de la seva existència i de la impossibilitat de fer res davant d’ell que s’acaba convertint en part de les nostres vides. Podríem dir que adoptem una postura d’acceptació i sumisió (al pur estil “dominació simbòlica” de Bourdieu). El fet de tindre coneixement del risc també ens fa ser coneixedors de les limitacions dels sistemes experts, que són els que intenten emmascarar-ho de tal forma que a vegades ni ells són conscients de les conseqüències que podria tindre tant per a tercers com inclús per a ells mateixos.
Aquí podríem veure una pinzellada del que Bourdieu denominava una relació de força dominant/dominat o camp de lluita. En aquest cas, aquells que estan fora del camp d’acció lluiten per modificar la situació utilitzant “estratègies de subversió” i intentant readreçar l’ordre social cap el seu favor, mentres que els sistemes experts adopten “estratègies de reproducció” per tal de conservar la seva posició.
Per la seva part, Beck afirma que moltes vegades no és tanta la difussió que se li dóna a aquests riscos, per tant, conèixer les limitacions de qui ens tendeixen la mà per què actuem és de vegades impossible i alhora ens incapacita per actuar. Beck creu que la normalitat amb la que convivim amb els riscos ve donada per la invisibilitat amb la que s’abracen; existeixen mentres creiem que estan controlats, quasi bé no hi pensem en ells, és el que anomena també “destí de perill a la civilització desenvolupada” amb el que naixem i no podem fer res per canviar-ho.
Per tant, mentres Giddens deixa la porta oberta a la llibertat d’actuar, Beck no ho veu tan clar i l’únic positiu que deixa entreveure és el fet de que tots estem confrontats amb els riscos d’una forma similar.
Hem vist que Beck dubta de la consciència per part de l’individu en algunes ocasions, però no dubta tant del coneixement per part de les institucions o empreses o agents experts o com ho volguem anomenar, que han analitzat els riscos, les conseqüències que comporten i, tot i així, emmascarar-ho de forma que sembli que no és un risc sinó més bé qüelcom necessari, i si encara no és suficient, operant de tal forma que quedin impunes davant qualsevol “acusació” o “desastre” (evitant responsabilitats). Creu que hi ha una relació directament proporcional entre pobresa extrema i risc extrem, una situació en què no ens parem a pensar en les conseqüències imprevistes, ni en prendre precaucions, no ens parem a mirar si existeix ambigüetat o si un tema és difús, sinó que actuem perquè allò ens alliberarà de les cadenes institucionals, ens farà autònoms. En alguns casos no veiem i en molts altres no volem veure i “els de dalt” s’aprofiten.
Una altra distinció que podem fer entre ambdós autors i relativa a aquests últim punt una vegada llegits els seus textos és la de la forma d’afrontar els riscos.
Giddens, com ja hem vist abans, aprecia que l’individu adopta una postura de desconfiança enfront els sistemes experts, mentres Beck ens diu que la postura de l’individu és l’anomenada “distància crítica”, ens podem enfuriar amb la visió de la inexistència de futur però les possibilitats individuals de decisió quasi bé no existeixen.
El que ens deixen clar els dos autors és el fet curiós de que l’avenç científic i tecnològic ens ha ajudat a eliminar riscos que anteriorment podrien comportar unes conseqüències catastròfiques per l’individu, però al mateix temps han anat creant d’altres que encara són més difícils de controlar, per tant, és cada vegada més difícil preveure’ls.
2. EXPLIQUEU, AMB LES VOSTRES PARAULES, COM ENTENEN I UTILITZEN LA NOCIÓ D’ESTRUCTURA SOCIAL GIDDENS I BECK.
Giddens fa patent a la seva teoria de l’estructuració que agent i estructura conformen les dues cares d’una mateixa moneda. La societat és alguna cosa més que la suma de tots els seus integrants, no es queda amb aquelles teories reduccionistes que el fan és sintetitzar el seu pensament en l’acció individual, però no deixa de banda el fet de que l’estructura es serveix de l’individu per la seva subsistència i limita les accions dels agents, tot i que ells són lliures d’actuar o no i de com fer-ho, sempre dins de les seves possibilitats i les limitacions amb que es troben. Per això, anomena a aquesta relació “dualitat de l’estructura”, en què afirma que les propietats dels sistemes existeixen en la mida que són reproduïdes en el temps i l’espai pels agents. Per tant, l’existència d’un depèn de la de l’altre.
En l’exemple dels mercats d’inversió que fa al text analitzat, podem veure que l’estructura econòmica d’aquest fenomen es forma a partir dels diners que agents inverteixen de forma directa o a través d’altres i, al mateix temps, els resultats d’aquestes inversions no depenen dels propis agents, sinó de la fluctuació del mercat econòmic o el que ell denominaria com un agent abstracte, que alhora és mogut per agents o col.lectivitats. És una mena de teoria del peix que es mossega la cua. Per això afirma que els sistemes socials són sistemes d’interacció social.
Al mateix temps destaca el fet de que els individus som molt conscients del fet que comporta actuar, que coneixem condicions i conseqüències, encara que aquesta capacitat es vegi mermada en ocasions per l’aparició “d’imprevistos” o tingui uns resultats que no esperem.
Per Giddens és important no generalitzar i estudiar el context en què es produeixen les interaccions per poder fer un anàlisi més acurat de cada situació.
Per últim, ens recorda que per elaborar la seva teoria no ha pogut deixar de banda l’estudi ni del poder ni de la vida diària o rutina, ja que tot en conjunt ajuda a entendre el concepte d’estructura social que, segons ell, és la que ens envolta actualment a les societats modernes.
Basant-nos en el text estudiat i únicament parlant de l’estructura social, veiem que Giddens té una visió on una de les característiques principals és la fi de les classes socials enteses com a “tradicionals”, del que enteníem com a rics i pobres; ara es traspassen les fronteres d’allò que és individual. En tot cas, ens diu, podríem distingir entre privilegiats i no privilegiats, però en contextos més específics com seria, per exemple, en el de la nutrició o susceptibilitat a la enfermetat. També ens parla d’una estructura social amenaçada per una gran quantitat de perills que estan per vindre, per les grans catàstrofes, com són la guerra nuclear, el desastre ecològic, l’explosió demogràfica incontrolada, etc… Perills que ja s’estan gestant.
Giddens aboga també per la confiança conferida a institucions abstractes, com per exemple, en el cas d’aquella confiança que li donem als diners i a la persona que els gestiona encara que no entenguem gaire bé els sistemes de codis que utilitzen.
Però al mateix temps, el coneixement que tenim d’alguns fenòmens ens fan dubtar de la fiabilitat dels sistemes. El que deixa molt clar és la transformació que ha sofert la relació entre home i naturalesa i també ens deixa veure, dins d’aquest apartat, que un dels problemes d’aquesta estructura social és que hi han camps d’acció que queden molt tancats en sí mateixos quan per tots es sabut que haurien d’interrelacionar-se entre ells en comptes de competir.
Beck, per la seva part, també exposa a la seva teoria que es barregen elements objectius i subjectius però d’una forma radicalitzadament crítica2 i fent incipient incidència en la final societat de risc en què l’individu té el paper protagonista i, per tant, es decanta més per una vessant subjectivista deixant la importància de l’estructura, en certs moments, arraconada.
Beck es pregunta, en quant a la dualitat estructura / acció que professa Giddens, fins a quin punt les institucions d’aquesta estructura s’aprofiten de manera descarada de l’individu, que té capacitat d’actuar o de no fer-ho, però dubta de fins a quin moment ho fa amb llibertat o mogut per la necessitat.
Segons les seves obres i com hem pogut veure en una part del text que hem treballat, a la societat hem passat de parlar d’una interacció entre individus per modificar l’estructura i a l’inrevés, a parlar de que el paper important ara l’ocupen “les empreses transnacionals i organismes supranacionals, que són els autèntics protagonistes i principals actors d’una economia organitzada a escala mundial”. Per tot això, cobren un paper important també de cara a l’individu factors com la incertesa, la por, la inseguretat i els riscos.
2 Beck. U (1998), “La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad” Edit. Paidós Surcos 25 Tant Giddens com Beck veuen en els mitjans de comunicació un agent informador que nodreix el nivell de coneixement que té l’individu, Giddens però creu que l’alimenta positivament ajudant-nos a adquirir un coneixement que ens fa dubtar de la fiabilitat dels sistemas experts als que deixem les regnes de les nostres vides, mentres Beck creu que són un aliat que ens alimenta de coneixement de forma negativa, ajudant a aquells que mouen els fils a tapar tot allò que no és necessari per ells treure a la llum.
Beck, en tot moment, ens deixa patent que hi ha una estreta relació entre la producció de riquesa i la producció de riscos (lluïta entre les esferes de poder) i afirma que mentres els beneficis dels avenços que fan els individus s’acaben repartint entre uns pocs, els riscos que es corren tenen conseqüències per l’immensa majoria (sobretot als sectors més desfavorits) i, és en aquest punt, on aprofito per recalcar que no només parla de conseqüències pels individus sinó per la pròpia naturalesa de la que està sumament preocupat.
Per tant, i en resum, Giddens exposa una visió de la dualitat estructura / acció en què reconeix que l’existència d’una depèn de l’altre i posa de manifest que l’agent té capacitat per actuar amb certa llibertat en sectors on ells és el protagonista pel gran coneixement que té dels temes que el concerneixen i destaca el paper actiu dels sistemes experts per què portin a terme aquelles accions on l’individu no pot arribar per sí sol. Les característiques que apreciem en la seva visió de l’estructura són la supressió de les classes enteses “tradicionalment”, l’amenaça de perills que es van gestant, el canvi d’actitud entre home i naturalesa i la problemàtica de la interrelació entre les diferents esferes. En canvi, Beck tot i veure la relació entre estructura i acció, es centra en el fet de que el veritable protagonista són aquelles empreses o institucions que mogudes pel benefici i l’ànsia de progrés són els que desestabilitzen tant l’estructura com al propi individu que s’acaba convertirnt en una eina/instrument per modificar l’estructura com ells volen emmascarant els riscos que comporten aquestes accions amb la disfressa del benefici propi, sobretot que hi ha una transformació del que abans anomenàvem natural en social. Així doncs, com elements destacats de la seva concepció de l’estructura social veiem que coincideix amb Giddens amb la visió de la “supresió de les classes socials enteses tradicionalment”, hi ha una invisibilització del perill que permet aconseguir les fites del moment que són progrés i guanys, hi ha una aparició de noves desigualtats interenacionals i confereix la capacitat de decisió final a les “altes esferes”.
3. PODRÍEU DISTINGIR ENTRE L’OCULT I LA MÀSCARA EN EL CONCEPTE DE SOCIETAT DE RISC? POSEU ALGUN EXEMPLE DE LA VIDA REAL.
Està clar que a la societat de risc la màscara la conforma principalment el benefici dels avenços científics i tecnològics dels que tots som coneixedors. Aquests avenços ens ajuden a progressar, a fer-nos la vida més fàcil en algunes ocasions, o a posar solució a problemes que es van desencadenant a la nostra vida diària i que fa un temps no semblaven tindre solució; són avenços sense els que no podríem prosperar i alhora, per aquells sectors més desfavorits, els obre un ventall de possibilitats que els ajudarà a fer-los més autònoms, autosuficients i, a la vegada, fer-los sentir útils i donar-lis la impressió de que ells també avancen (encara que no al mateix ritme que ho fa la ciència i la tecnologia). Som coneixedors de que hi han riscos que s’han de córrer, però fins a quin punt som conèixedors de les seves conseqüències? El contrapunt el tenim quan analitzem la realitat, l’ocult de la situació d’una societat de risc. Com si parléssim d’una enfermetat, sabem que existeix un tractament i això és positiu, però de vegades no som conscients de les conseqüències que té el seu subministrament. És aquí quan posem de manifest, que la societat de risc en la seva cara aculta, amaga una pèrdua de les conquestes socials per part de les classes subordinades, creiem que ens allibera però alhora ens fa més esclaus, més depenents d’aquests avenços. Moltes vegades, per no dir la majoria, aquesta situació provoca crisis polítiques, ecològiques o socials i, per tant, danys irreversibles. Buscant informació pel meu compte sobre la societat de risc, vaig llegir una frase que em va fer veure la realitat de la mateixa: “La societat es converteix en un problema per a sí mateixa”.
Avui dia ens trobem amb varis exemples de l’ocult i la màscara dins d’aquesta societat que els experts anomenen “de risc”.
Un d’ells seria la DEFORESTACIÓ de boscos (actualment, molt estesa en zones d’Amèrica Central i del Sud). Les indústries que treballen la fusta obtenen un benefici, els governs que gestionen aquelles zones estableixen acords amb aquestes empreses i altres que, després d’aquesta tala massiva d’arbres, poden realitzar extraccions en els terrenys; es dóna feina a la població i això els hi dóna una certa milloria econòmica a nivell individual (familiar) i els aparta de la marginació en què estaven sotmesos. Però la cara oculta d’aquesta falsa conquesta social ve donada per l’esquerda provocada en un dels pulmons del planeta, posant en perill les diverses espècies animals i vegetals, és a dir, que no només tenim una pèrdua del futur desenvolupament d’aquests boscos, sinó que obtenim una progressiva pèrdua dàllò que contenen i els efectes que produeixen a la resta del planeta. També hem de destacar que la majoria d’aquestes tales són ilegals.
Un altre exemple, més del dia a dia, seria l’ús de les NOVES TECNOLOGIES. És veritat que ens fan les vides més còmodes, ens ajuden en la nostra vida diària a l’hora d’estar comunicats amb les persones que no tenim aprop, en el treball a gestionar a distància feines que abans només podíem fer des de l’oficina, etc…; a més a més, és un regal “útil” i vistós i sobretot, en els temps que corren, necessari.
Però, en alguns casos, es mantenen amagats aquells estudis que ens informen de les possibles patologies que poden ocasionar-nos (tant a l’individu com a la naturalesa) aquests aparells tant a curt com a llarg termini, relacionats amb la radiació, emisió d’ones, etc… A modus de reflexió personal: és curiós que avui dia s’estiguin desenvolupant noves tecnologies que redueixin l’impacte mediambiental que provoquen les noves tecnologies… En aquest cas podríem dir que es pot extrapolar aquest exemple tant a aparells electrònics com al cas dels vehicles (comoditat i gestió del temps versus conseqüències de les emisions de gas, etc) i d’altres… I, un altre exemple específic, podria ser el de l’explotació de MINES d’estany que es realitza en algunes zones, com és el conegut cas de les de Bolívia. L’explotació de la mà d’obra, els pocs o cap mecanismes de prevenció davant els efectes nocius que produeix per la salut del treballador en continu contacte amb l’element i sense comptar els riscos que corre en la zona de treball per la falta d’habilitació del medi.
Són elements que romanen ocults davant els beneficis econòmics que proporciona aquesta explotació i la quantitat d’usos que se li dóna al producte. A més, cal recalcar que les institucions que han encarregat aquestes feines han establert unes normes de treball i de prevenció de riscos, quedant-se així exempts de responsabilitats, encara i saber d’avantmà que no es poden complir.
ACTIVITAT II: Trieu un tema criminològic per analitzar i simuleu que heu de dur a terme una investigació sociològica sobre aquest tema. Definiu, primer, quins objectius preteneu aconseguir (objectiu general i/o objectius específics).
Segon, expliqueu quina estratègia metodològica general considereu és la més adecuada per assolir aquests objectius (metodologia històrica, qualitativa o altres) i, tercer, comenteu quines tècniques de recerca concretes utilitzareu i perquè (entrevista, enquesta o altres).
El tema que he triat és el TRACTAMENT ACTUAL DEL CRIM EN GENERAL ALS INFORMATIUS I PROGRAMES DE DEBAT DE LA TELEVISIÓ ESPANYOLA. L’objectiu és donar una visió general del tractament de la informació sobre successos des de que arriba a la televisió fins a la seva emisió. Observarem una temàtica general (sense endinsar-nos en cap tipus de crim en concret) en un medi i moment determinats.
La nostra recerca sociològica, inneludiblement, contindrà matiços propis de metodologies que no utilitzarem, però les dades sortiran a la llum gràcies a les eines que usarem.
• Mètode històric: Segurament a les nostres conclusions advertirem visos històrics sobre el tema a tractar; sense dubte, aquest fet ha tingut un inici que es remonta més enllà del període de temps que estem estudiant i la situació actual d’apogeu ens indica que ha tingut una trajectòria important.
Tot i així, l’objecte del nostre estudi no és l’evolució d’aquest fenomen, sinó el tractament que es fa avui dia, per tant, la metodologia històrica no seria la més convenient.
• Mètode comparatiu: no pretenem saber quin és el tractament que es fa de la informació des d’altres àmbits com els diaris, les revistes, la ràdio, els videojocs, etc… Tampoc pretenem fer una comparativa entre les diferents cadenes de televisió, encara que segurament a la ressolució de la recerca veurem que depenent de quin canal emet aquesta informació, les motivacions, els valors o les ideologies particulars tindran un gran impacte.
Si més no, la metodologia adequada per aquest tipus de recerca no serà la comparativa precissament.
• Mètode quantitatiu: Inevitablement, amb el tema que es tracta arribarà a les nostres mans informació numèrica en forma de porcentatges de share o d’estadístiques dels continguts que interessen, preocupen o dels que tenen curiositat el consumidor final. Però, pel tipus de recerca que volem elaborar, aquestes dades no les confeccionarem nosaltres sinó més bé ens vindran donades de mans d’altres fonts.
• Mètode qualitatiu: aquesta metodologia seria la més adequada per dur a terme la nostra recerca sociològica. Volem conèixer i comprendre perquè ens els últims anys hi ha hagut un engreixament d’aquesta temàtica a l’àmbit de la televisió en concret (DIACRONIA). Analitzarem una part reduïda d’aquesta realitat social per tal de fer una anàlisi en profunditat (INTENSIÓ). Observarem aquesta realitat des de la perspectiva dels nostres informadors, tant de periodistes com de productors, directors, realitzadors o conductors dels programes (SUBJECTIVITAT). Analitzarem aquest fenomen com a una unitat (SÍNTESI). Elaborarem les nostres teories a partir dels fets tal i com es presenten (INDUCCIÓ), i intentarem plasmar la realitat tal i com es mostra (NEUTRALITAT).
Pel tipus d’objecte d’estudi a analitzar i per les característiques de la nostra recerca, tot indica que la metodologia més adequada per la nostra investigació serà la QUALITATIVA. Cal destacar que tot i la metodologia que utilitzarem, l’exposició final del nostre treball tindrà pinzellades d’elements característics de totes i cadascuna de les diferents metodologies si volem donar una visió acurada del tema a tractar. Al parlar d’un mitjà de comunicació/informació com és la televisió, característic per la proximitat, empatia i la diversitat de coneixement que proporciona al consumidor, també heurem de tenir en compte el fet de que el mètode de les análisis de xarxes estarà present en quant a la influència que aquest mitjà té sobre l’individu però tampoc l’utilitzarem perquè surt fora de les fronteres de la nostra investigació.
El fet és el següent: volem saber d’on ve la informació que arriba a la televisió, és a dir, les seves fonts. Si el tractament que li donen a aquesta informació acaba fent que aquesta es traslladi a l’espectador de forma realista o depèn de l’enfocament que li dóna la cadena que emet. Qui i com els asesora. Quina és la finalitat d’emprar tant sensacionalisme periodístic: marketing? Allò escabrós ven? Volen conscienciar a la població dels mals que atanyen a la societat? Fer por i si és així perquè? Fins a quin punt totes aquestes preguntes estan interrelacionades? Volem conèixer i comprendre les causes, característiques i conseqüències de l’actuació del medi, saber si els valors, les creences i les ideologies d’aquells que gestionen la informació està o no present en la informació donada o els judicis de valor i la seva visió de la realitat condueix a conclusions que al final s’emeten com a informació erròniament objectiva.
Per això podem fer servir una sèrie d’eines de recerca sociològica que ens permetran recollir la informació necessària, tal com opinions, valors i discursos que altres eines no ens proporcionaran.
Si he escollit aquest tema és perquè crec que és una bona manera de poder utilitzar l’OBSERVACIÓ PARTICIPANT, una eina que em sembla força atractiva a l’hora de realitzar una bona investigació. Crec que és una gran forma de recollir dades i fer-ho en primera persona. El poder passar una temporada (i més ara que la informació sobre diversos tipus de crims bombardeja les nostres pantalles) dins d’aquest mitjà ens ajudaria a observar el fenomen que ens atany des de fora, i a més a més veuríem directament des d’on ve la informació, cap a on va, per quines mans passa i escoltar les idees de què fer amb ella. D’aquesta manera no ens limitaríem a recollir dades basades en les explicacions d’experiències alienes sinó que podríem certificar que aquestes dades són tal qual ens les explicarien tercers o no. En aquest cas, no anem a assessorar sobre els continguts que ha de tindre un programa o si és millor donar una notícia d’una forma o altre, així doncs, el paper de l’investigador seria més d’observador que no pas de participant. Lògicament necessitaríem el permís d’aquelles persones que tinguin autoritat per deixar-nos “actuar” i seria de gran ajuda explicar els motiu pels que estem allà, d’aquesta forma ens seria molt més fácil poder obtenir aquells informes numèrics dels que parlàvem abans (quotes de share de programes temàtics o dels que tenen una secció dedicada al crim, estadístiques d’emisió de continguts, etc…) i que ajudaran a complementar la nostra recerca. L’observació hauria de tindre una durada considerable ja que no podríem analitzar aquesta situació amb una participació d’uns dies tot i que cada dia hi haguessin novetats, és un tema prou complex com per haver-li de dedicar un període important. Aquest tipus d’eina té com una de les seves característiques, la sistematització de l’observació: hauríem de fixar els nostres objectius en estudiar els moviments tant de les persones que dirigeixen, produeixen i realitzen els continguts, com dels periodistes que donen la informació, com analitzar les fonts alienes que proporcionen el testimoni, ja sigui policia, individus afectats directament pels fets, jutges, treballadors socials, etc… sempre des de dins del medi en el cas de l’observació participant.
Compaginaria la investigació amb un ús de l’ENTREVISTA. Ens donaria les dades sobre experiències, valors, sentiments, pràctiques i motius pels que gestionen la informació d’una manera o altre. La realitzaria a vàries persones que tinguessin relació directa amb el medi de la televisió, mostrant-lis d’avantmà la temàtica a tractar. Fent una bateria de preguntes (estructurada) que ens permetés veure quina és la motivació per la que gestionen la temàtica del crim de la forma que ho fan. Seria interessant poder escollir a un grup de persones que pertanyés a diferents canals de televisió per poder veure si des d’una ideologia o perspectiva concreta la gestió és diferent que altres.
En aquest tema, fer ús del grup de discussió no ens aportaria gaire benefici a menys que volguéssim millorar la programació de la nostra televisió, que no és el cas de la nostra recerca sociològica. Un grup de discussió convertiria un tema tan controvertit com el que tenim entre mans en un galliner on la pressió només ens faria arribar informació contradictòria vers la ja obtinguda amb les eines anteriorment citades.
Utilitzar qualsevol dels mètodes biogràfics ens ajudaria en el cas de que volguéssim realitzar una redacció sobre l’evolució de la temàtica criminal a la televisió al llarg del temps de la mà d’algun dels protagonistas (història de vida) o saber com l’ha viscut algun dels participants directes (autobiografia) o volguéssim explicar les pressions d’alguns intèrprets a l’hora de publicar o emetre en algun medi concret treient informació d’altres fonts ja “publicades” (biografia), entre d’altres situacions, pròpies d’alguns dels col.lectius que conformen l’estructura del mitjà de comunicació en sí. Però com podem veure, també se’ns escaparia de les barreres de la nostra investigació.
Finalment, si la intenció de la nostra investigació sociològica fós fer una recerca quantitativa i obtenir percentatges sobre share, o sobre continguts d’interès, o inclús si volguéssim sortir al carrer per saber l’opinió del ciutadà sobre la frivolitat amb la que tracten la informació “criminal”, o l’opinió sobre els programes de “crònica negra” o per saber si estan d’acord o no amb l’emissió d’aquest tipus d’informació (franges horàries, continguts, especificació i informació sobre detalls innecessaris pel ciutadà, etc…) faríem servir l’enquesta (tant cara a cara, com telefònica, com de grup o inclús l’autoadministrada), però per una banda aquesta informació no ens caldria per la nostra recerca i, per l’altre, ja ens vindria donada per tercers si les eines que hem dit que utilitzaríem amb anterioritat tinguéssin l’èxit que s’espera.
...