1. LA NARRATIVA DE PERE CALDERS (III) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 3º curso
Asignatura Literatura Catalana Contemporània
Año del apunte 2015
Páginas 9
Fecha de subida 11/09/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

6.10.2015 La característica més típica de la literatura de Pere Calders, en especial dels seus contes, és la introducció, en un marc realista, d’un element insòlit i sorprenent, un fet que obliga als personatges, segons la voluntat de l’autor, a assumir-ho de forma pràctica segons una lògica racional o aparentment racional. Per tant, l’autor es converteix en un creador de situacions que, per al lector, són, en principi, inversemblants. Però, en el context que apareixen, esdevenen creïbles. Per què ho són independentment de la seva racionalitat? Perquè es manifesten en un context purament literari. La literatura segons Calders pot fixar un nou quadre de valors.
Recordem que l’autor valorava la literatura com una via d’accés a la veritat oculta.
Al mateix temps, aquesta realitat pot ser en els somnis, en les al·lucinacions... però també creada per la literatura, la qual és un instrument de creació, amb la capacitat de crear mons paral·lels amb tota la força amb què vivim els somnis. Capacitat que la té també la literatura més creativa, la fantàstica, la qual Pere Calders, per tal de fer-la més completa, matisada i creativa hi afegeix l’humor i la ironia. Malgrat tot, la literatura no és tan sols una evasió de la realitat, sinó que també això forma part de la realitat. No vivim esclavitzats per la realitat objectiva i racional, i accedir-hi no és fugir de la realitat, sinó accedir a una realitat totalment diferent. L’home no es pot evadir de si mateix, només succeiria morint-nos. Pere Calders crea evasió, per què en tenim necessitat? Per defugir una realitat sagnant i dura, la del dia a dia. Existeixen altres evasions diferents a això: l’evasió de recerca, la de l’autoconeixement (evadir-se del món immediat per submergir-se en l’interior). Pascal home de molta lucidesa, ja que afirmava que l’home capaç de seure sol, sense fer res i en silenci, manifesta que ha rebut una bona educació. Per tant, l’individu que és capaç de prescindir del món per entrar al seu interior manifesta que ha anat més enllà de l’educació en un sentit superficial i ha accedit a una més profunda, l’entrada cap a un mateix. Ens inquieta el fet que hi hagi una altra dimensió, com el somni, que pot veure’s positivament, però també d’una forma inquietant à Pascal (1623-1662), per tant, afirma: en qualsevol espai es pot estar tu amb tu, deixant fluir la ment, la qual pot encadenar pensaments o derivar cap al blanc. Poden sorgir sentiments d’alegria o tristesa. Exercicis d’evasió cap a l’interior fonamentals per l’ésser i pel nostre autoconeixement.
Recurrent en el s.XIX per part dels escriptors utilitzar drogues a l’hora de crear ex.
Baudelaire o Edgar Allan Poe. Mitjançant aquesta forma d’evasió treien allò que estava a dins d’ells mateixos mitjançant l’activitat creativa. També exercicis espirituals dels jesuïtes.
En la literatura de Pere Calders, el punt central és l’alter-realitat, la realitat latent que, en definitiva, no deixa de ser realitat à comporta veure la literatura de Pere Calders com una definició explícita a l’altra moralitat de l’home, no de forma condemnatòria.
En el fons, hi ha un cert escepticisme sobre la condició humana. Trets freqüents dels personatges: rutina quotidiana en el punt de partida; poca capacitat de decisió o resolució, acostumats a una realitat objectiva i mediocre; obligats a acceptar, a vegades sense adonar-se, unes convencions a les quals s’han sotmès, però que no acaben d’entendre. Aquestes característiques expliquen la ambigüitat, les múltiples lectures que es produeixen en el desenllaç de molts contes. El final molts cops és com una flor tancada que de sobte s’obre i et mostra una sèrie de pètals units en una gran complexitat.
1.3. Sobre la tècnica narrativa de Pere Calders Dos referents bàsics de Calders en l’àmbit de la literatura catalana: per una banda, Joaquim Ruyra (1858-1939; un dels més grans cronistes del s.XX) i, per l’altra, Josep Carner (1884-1970; poeta i escriptor noucentista) à escriptors que no podem qualificar de fantàstics com ho és Calders, per què li interessen doncs? Per la qüestió d’estil. En Ruyra val sobretot la seva riquesa lèxica, la precisió amb què denomina les coses i la perfecció sintàctica. Preocupat per l’estil. Escriptor meditatiu que poleix la frase contínuament una a una. Carner, principalment un poeta, també té una gran quantitat de prosa, sobretot en articles de premsa. D’ell li interessa que té una frase més breu que la de Ruyra, per tant encara més controlable i aquest fet li dóna un ritme més àgil sense perdre precisió. Frases polides, precises i àgils. En general, en Calders podem veure una marcada agilitat, amb el domini de frases breus adjectivades de forma precisa i pensada, on no hi sobra ni hi falta cap paraula. Així, elimina qualsevol retòrica embellidora, perquè comunicativament és sobrera. És en gran part estilista molt cenyit, tot el contrari d’autors com Porcel, un escriptor barroquitzant.
A partir d’aquests referents, Calders fa el salt a la literatura fantàstica (en cap cas podem entendre aquests autors com a fantàstics). També cal tenir en compte autors com Edgar Allan Poe (1809-1849; escriptor del romanticisme obscur) i alguns autors, ja del s.XX, que tracten la qüestió de la ironia i l’humor, combinat amb un cert misteri.
Escriptor italià semblant a Calders, però que desconeixem si l’autor català el coneixia: Massimo Bontempelli (1878-1960; un dels creadors del realisme maig), el qual ha influït a escriptors com Quim Monzó (1952).
A través de la tècnica narrativa, Calders es proposa crear un món literari absolutament personal, un món construït sobre una estranya versemblança aplicada a situacions fictícies i il·lògiques. Quan un autor pot ser reconegut sense el nom, només llegint el text, és que s’ha creat un estil propi ≠ En el cas de Gabriel Ferrater, ha generat una escola, i hi ha seguidors que, de forma conscient o inconscient, l’han imitat. Calders ha exercit una influència directa sobre autors com Quim Monzó o Sergi Pàmies (1960), de forma que ningú el pot suplantar.
Dos aspectes tècnics essencials en Calders: 1) El llenguatge: planer i senzill, que no podríem qualificar de realista, perquè és estilitzat, aprimat, ens pot resultar esquemàtic. Correcció i netedat sintàctica. Senzillesa aparent que parteix sempre de la llengua col·loquial, però en si no ho és. És llengua literària amb aparença de col·loquialitat. Allò que el fa literari és la seva capacitat de precisió, el fet d’introduir uns matisos en el món del somni i la fantasia que la llengua col·loquial parlada és incapaç d’obtenir. Tipus de treballar un estil que ens denota un punt de vista: Calders és capaç de treballar amb una fredor notable el text, un fet que ens dóna la sensació que manté un cert distanciament respecte el text, conté les emocions, no ho volca en el text, sinó que transmet la dimensió oculta de la realitat completa. Els contes ens poden semblar literario-analítics, amb una forma fantàstica.
Podríem parlar d’un estil que s’aproxima al periodístic. També és característic el fet d’introduir algunes digressions, per què? Per reforçar el concepte d’inversemblança – versemblança, és a dir, per reforçar la versemblança particular i personal que ell ha introduït en el relat de la qual vol que nosaltres participem, però no significa versemblança lògica del text, vol que vegem que allò no és així presentant-nos-ho falsament objectiu.
No trobem cap adjectiu de més. Sovint és sorprenent, perquè els aplica de forma insòlita, però estranyament il·luminadora. Sovint, l’aplicació que en fem és rutinària, seguint la tradició, fet que provoca la pèrdua de precisió.
Els contes, a vegades, ens donen una falsa impressió de senzillesa i esquematisme, però darrere hi ha un gran temps de treball.
2) El punt de vista narratiu: la 1a persona del singular és la més recurrent (genera més credibilitat en el lector). La 3a és secundària, ja que normalment ens presenta el conte amb una veu narrativa que és la que figura que ha nascut l’experiència narrada en un passat, un recurs de confidència, domini de l’ús de la primera persona. En pocs utilitza diverses veus.
La narrativa ambientada a Mèxic conté més realisme que la seva majoria de contes i novel·les (amb més elements fantàstics).
1.4. Sobre les Cròniques de la veritat oculta (1955) Amb el conte que vam analitzar ja es poden copsar les característiques fonamentals de l’obra.
Ø “Coses de la Providència” Estructura: 1) Punt de partida: se’ns presenta un home feliç. Un personatge gris i solitari, amb una alegria, la pujada de sou, la qual li produeix felicitat encara dos anys després. Diu “època com ara aquella” en què la gent sembla infeliç, insòlit perquè sempre hi ha gent infeliç. Diumenge, dia festiu, i dia de primavera. Té la sensació de dominar el món.
Calders crea personatges arquetips que són esbossos d’altres coses. Té la sensació de dominar el món, però això correspon a un personatge que encara ara s’alegra del seu augment de sou? Sabem que és fals, és una al·lucinació que es dóna ja en el punt de partida de la història, quan encara coneixem poc del personatge. Aquí, se’ns presenta mitjançant la ironia. Aquest domini després és totalment perdut, fins i tot perd el domini de casa seva. Es troba en un estadi de felicitat notable, gairebé una eufòria, es sent observat per noies.
Imprecisió de Calders del temps i el lloc en què es desenvolupa la història. No obstant, moltes vegades, descriu la vida de la petita burgesia que, per exemple, els diumenges sortia al parc (llençant menjar als animals), per mostrar la llibertat de treball en aquell dia.
2) El fet trasbalsador es produeix en dues fases: quan truca (s’ha deixat les claus), es pensa que sortirà la seva criada Irene i surt una home. La primera reacció és que s’ha equivocat. Reülla a dins del pis i l’únic element nou és aquell home. Per tant, sembla que res hagi canviat, però sí, han canviat diferents aspectes. L’home intenta justificar racionalment aquest fet totalment inexplicable: es pensa que és un pretendent de la seva filla Clara. El protagonista, si fos un home resolutiu, hauria ex. trucat a la policia o usat la violència; en canvi, accepta per passiva el que li està dient i es queda a dinar.
L’absurd i l’atzar poden fer que ens deixem portar, però també ens mostra la feblesa de l’home, que es deixa portar per un món totalment surrealista. Entra a la casa, però no com a propietari, sinó com a convidat; ha acceptat el canvi de condició. Mica en mica, va sorgint tota una família, no hi ha només un personatge. Confessa que la noia es fixa en detalls que s’observen en la quotidianitat, per tant, ell, de mica en mica, va entrant en una esfera de normalitat. De totes formes, ell conserva i té encara els seus dubtes: en un moment, posa a prova la família, i expressa que vol demostrar que allò és casa seva.
Subtilitat i ambigüitat en el relat: els objectes hi són tots igual, però allò amb contingut personalitzat i específic, com les fotos o els rebuts, no és seu à a l’entrar en una altra dimensió, aquesta va jugant amb tu.
Inici: Realitat 1 / Codi interpretatiu 1 Al tornar a casa: Realitat 2 // Codi interpretatiu “1” (es manté) El protagonista encara no disposa de tots els elements per crear un nou codi d’interpretació de la nova dimensió desconeguda en la qual ha entrat p.170: el fet que accepti l’altra realitat fa aparèixer totes les figures de la història? La resta són figures fantàstiques, fruit exclusiu de la potencialitat creadora de la literatura. Són conills trets del barret de l’il·lusionista, perquè ell acaba acceptant la lògica de la nova realitat. Es convenç que ha d’acceptar-ho, perquè no té on anar (podria anar a un restaurant!). La possibilitat de fugir no li passa pel cap. Tradicionalment, amb una persona amb la qual hi mantens una relació cordial, convidar-la a dinar suposava un reconeixement major que per sopar. Suposa entrar a la intimitat de l’altra, per tant un reconeixement ple de una bona relació. En la relació entre un noi i una noia, primer es convidava el noi només als postres de dinar, després a tot el dinar.
Explicació d’una història que l’home va viure, que és un paral·lelisme del que li ha passat i li passarà a ell. Podem afirmar que el protagonista es conforma i es resigna al destí. No obstant, Calders, encara al final, amb l’home, dóna llibertat perquè el protagonista exerceixi la seva decisió. Ell no l’accepta i, en definitiva, es resigna.
Pep Puig, L’amor de la meva vida, de moment, Barcelona, L’Altra editorial, 2015 David Gálvez, Cartes mortes, Barcelona, Males Herbes, 2014 Quan el futur sogre li proposa d’oblidar-se de la providència o atzar, ell ho rebutja.
S’acaba casant amb la Clara i les coses li van “ni millor ni pitjor”, el fet que ens mostra un notable escepticisme. Potser no valia la pena acceptar-ho, ja que la providència es manifesta sempre. Quan pensem amb providència podem pensar en Déu (“Els camins del senyor són inescrutables”), ja que és un dels que regeix sense una raó coneguda. En Pere Calders, providència i atzar són el mateix, ja que són dos ens que no entenem. Podem acabar qüestionant-nos si la dimensió lògica és millor o pitjor que la dimensió de la providència. En definitiva, després d’haver acceptat i haver-se amotllat a la providència, la gran pèrdua és que una persona que tenia un valor com a tal ha desaparegut sense deixar rastre; la Irene és víctima de l’atzar i la providència à ens mostra que l’atzar i la providència poden ser dos ens cruels. El fatum del món clàssic és l’atribuïdor del destí. No sabem res més de la Irene, s’ha volatilitzat, no sabem ni si s’ha mort. Però, ha existit mai? Podem arribar a dubtar que hagi existit à els contes de Pere Calders són una contínua bomba de rellotgeria, amb escriptura fluïda, que no deixen percebre el temps invertit. Tot funciona en forma d’engranatge. Normalment, els personatges de Calders no tenen la capacitat de resoldre la situació que se’ls presenta al davant. L’objectiu de Calders no és crear fantasia per crear fantasia, sinó de crear una realitat paral·lela, separada de la veritat objectiva, tot i que a vegades aquesta ens porta a l’altra realitat.
Ø “La revolta del terrat” Conte menys aparentment fantàstic o imaginatiu.
Tema: origen, desenvolupament i final d’una revolució, veient tot el seu cicle (relació amb el desenvolupament de les grans revolucions del s.XX).
A vegades Calders, en el primer paràgraf, fa una digressió de caràcter gairebé assagístic.
Aquí ens està explicant la moda de l’arquitectura d’acord amb el seu entorn. Edifici destinat a la mitjana i alta burgesia. Hi ha un primer element pertorbador que, tot i no ser el definitiu que ens ocuparà, ja marca un fet previ. Les criades reivindiquen una vida digna, a més que prenen un cert orgull, tractant a les senyores amb una punta de menyspreu. Aquí cal remarcar dos fets: per una banda, hi ha la reivindicació de la justícia social; per l’altra, hi ha una acció humana poc plausible i harmònica. Hi ha un fenomen de justícia, però també d’insensibilitat humana; poden reivindicar justícia, però els falta tacte humà. Després, les criades comencen a fer el que volen al terrat (amics, festes nocturnes...). En cap moment llegim que s’altera la convivència de l’edifici, ja que els veïns tenen por que la casa, davant de l’opinió pública, sigui vista malament. Comença a córrer el rumor de què les criades fan el que volen, llibertat eròtica... motiu de crítica en el món burgès, por a perdre el bon estatus. El propietari, per posar fi a aquesta situació, treu una disposició en la qual dóna diverses alternatives als amos de les criades, totes perquè no continuïn vivint al terrat à es pot interpretar que aquesta situació prèvia marca el fet trasbalsador posterior. Amb l’acte de poder llogar el terrat, el propietari guanya econòmicament. Ho pretén llogar a gent pròxima a la burgesia, però que no són alta burgesia, són petita. El procés revolucionari (microrevolucionari, el que succeeix a l’edifici) el du a terme la petita burgesia, no el proletariat. Calders fa que la revolució no la tiri endavant el proletariat. En primer lloc, ens podem preguntar perquè sí ho pot fer la petita burgesia. En segon lloc, què és el que produeix l’inici de la revolució? La destrucció del tapís per part del gos, aquest és vertaderament el fet trasbalsador. El tapís l’han pujat a dalt del terrat, perquè tothom el vegi. En el gos, podem dir que hi ha una pròpia transposició de la persona, fins al punt que poden ésser assimilats com la mateixa cosa, en forma d’alter ego. Se’ns està dient que és un home desvalgut i sol, hi ha una mena de debilitat de la pròpia consciència que està complementada per algú de fora, no una persona, sinó un gos humanitzat per part del propi propietari que no té ningú més. El responsable és qui ha portat el tapís (p.127: ell és conscient de no estar dient la veritat; veiem aquí un punt de cinisme). El propietari s’ateny a la diferència de lloguers pel tracte pitjor de l’animal, aquí s’està diferenciant per la classe social. Els integrants del terrat li manifesten la solidaritat.
Títol irònic, conte gairebé reduït a l’absurd. Però si observem amb deteniment, en el conte, Calders delimita els períodes que es poden observar en les revolucions modernes.
Hi ha un moment determinat que obre l’episodi violent: el llançament del gos. Després, quan es presenta un administrador dels veïns de baix, el tiren escales avall amb una voladissa de papers. La primera “víctima” humana (desconeixem si ha estat una mort): li tiren un test. Setge amb situació d’igualtat, però a més, els de dalt s’adonen que l’eix perpendicular cau sobre la sortida de la casa. Amb aquest episodi s’entra ja en la violència. Per què els de baix no practiquen en la violència? Es produeix una inversió social en el poder, on les classes més desafavorides, la petita burgesia en aquest cas, poden afavorir la violència sobre les classes més afavorides. No és que els de baix no vulguin/puguin exercir la violència, sinó que es produeix una inversió irreversible del poder; els de dalt l’han guanyat i els de baix ja l’han perdut.
La revolta no s’estén perquè els de baix no volen que se sàpiga. El poder municipal s’absté à paral·lelisme amb la guerra espanyola: el poder municipal serien les grans potències democràtiques com França o Anglaterra que es van inhibir en el conflicte (estratègia geopolítica: no volien posicionar-se davant de Hitler). L’ajuntament acordona la zona per tal que la revolta no s’estengui i, normalment, una revolta així està destinada al fracàs.
Els del terrat reben menjar per part d’un individu (quàquer), que funciona com una mena d’ONG. Per tant, ara només s’enfronten al pas del temps. Viure instal·lat en la incertitud perpètua pot portar a la feblesa. Final: en els dos camps ha entrat el virus de la dissolució interna, els dos comencen a flaquejar, a enfollir.
Qüestió interna, molt simptomàtica de revolucions com la russa. Al final de la p.129, el txec diu “si ens deixem guiar per falsos sentimentalismes, haurem perdut el combat abans de començar”. Més tard, respon al funcionari que vol anar a treballar: “des d’ara s’han acabat les obligacions [...] Cada u es deu als altres, tots plegats som els seguidors d’un afany justíssim” à particular de les revolucions modernes: l’individu no existeix, existeix la massa. Això és molt problemàtic perquè s’eliminen les individualitats i també acostuma a ser un subterfugi perquè s’imposin els dictadors a través de la massa (la revolució russa acaba amb la dictadura d’Stalin). Pot ser, per tant, que darrere del txec o qualsevol altre individu del terrat, s’hi amagui un dictador, algú que vulgui que es faci el que ell vol à apareixen les ambigüitats del procés revolucionari. Recordem que Calders va viure una revolució anarquista a Catalunya, mai va abandonar el costat republicà, però com podem veure coneix els perills que un procés revolucionari comporta si no s’està vigilant.
El quàquer porta aspirines: Calders juga amb les paraules, va més enllà del mal de cap físic, aquí fa referència també als problemes.
p.135: Els del terrat figura que guanyen davant dels senyors de la casa. El poder que han guanyat no sabem ben bé quins guanys acaba tenint, això va més enllà, no se’ns explica. S’explica que van guanyar, però després de firmar les capitulacions, no es podria dir si van ser justos. “Fets els comptes no hi havia cap guany que justifiqués la pèrdua d’un company estimat”. A més, es fan malbé les relacions personals entre els veïns à ambigüitat: els de dalt hem triomfat per esgotament, però realment hem triomfat? Han perdut una qüestió humana, s’han generat víctimes i, una última cosa que sembla que se’n lamenti (porta al terreny de la fantasia), ha portat el virus de l’aventura que no es pararà mai més. Esperonats per l’aventura que hem guanyat, nosaltres ens llançarem inevitablement a noves revolucions que portaran noves aventures. El que sí que és segur és que sempre viurem neguitosos, trobant pau només en les revolucions.
Per tant, hi guanyarem sempre? Podrem reposar mai espiritualment, sempre rossegats pel desig d’aventura? Estem condemnats a l’aventura perpètua? Es pot parlar de felicitat quan, el tot i el sempre seran aventura? Han accedit al reialme del somni, però amb pèrdues, inquietuds i només amb la voluntat de crear revolució, sense assossec previst.
La revolució ens ha portat a l’esperit aventurer, però també a l’esperit absurd.
  ...

Comprar Previsualizar