Legitimació del poder eclesiàstic a Europa (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Història de la Cultura i les Institucions europees
Profesor G.M.
Año del apunte 2017
Páginas 3
Fecha de subida 01/11/2017
Descargas 3
Subido por

Descripción

Apunts del bloc de Medieval d'Història de les cultures i les institucions

Vista previa del texto

ndiazmon  NEUS DÍAZ MONTANÉ Com reconstruir la legitimació del poder CULTURA I INSTITUCIONS unitat? L’estratègia 2017-2018 eclesiàstica de Sí que hi ha uns intents de unificació política d’Europa. Alguns països o unitats polítiques expansives (amb tendència a expansives), intenten legitimar-se com a unificadors justificant-se com a continuadores de l’Imperi Romà. Per tant, l’intent de tornar a aquella unitat a partir de la presa de poder es justifica per la continuïtat de l’Imperi Romà d’Occident.
En el moment en que Dioclecià veu el cristianisme com un element contrari als valors clàssics de l’Imperi, arriba un moment en que l’Església cristiana es veu com l’hereva de l’Imperi romà.
L’Església no hauria arribat en aquest estat d’hereva legítima de l’Imperi sense una cristianització de la població. Això fins a la època Alt Medieval no arribarà.
Tampoc seria possible si haguessin estat algunes comunitats reduïdes de cristians. Per tant, cristianització general de la població.
També té importància la manera en que es fa. A Occident, la cristianització comença a les ciutats, i no és més tardanament que s’estén al món rural. De fet, la urbs o civitas és la ciutat, i la resta de territori seria el pagus (camp, pagès).
Per això es diu que la gent del camp era pagana encara. A les ciutats, seran els bisbes encarregats de difondre el cristianisme a les ciutats i progressivament al camp.
A Orient, el camp i la ciutat es cristianitzen progressivament al mateix ritme. De fet, hi ha una diferència: el bisbe seria la punta de dalt de la jerarquia de la ciutat pels cristians; els cristians que no vivien a la ciutat tenia la seva jerarquia pròpia en monestirs privats. Per tant, tenien com dues institucions.
Amb tot això s’oposa a l’Església els regnes bàrbars o germànics. I en aquest territori tindrà la connotació que uns seran vencedors i els altres vençuts. Entre un grup humà, el germànic i bàrbar, que tindrà la força de les armes; i l’altre que tindrà el monopoli de la cultura. Per tant, hi ha una dualitat entre armes i cultura.
 Cronologia: a. Organització inicial de l’Església: clergat, jerarquia i òrgans d’autoritat - Segle I- Segle III: El cristianisme religio illicita (religió no permesa però tolerada, no perseguida estrictament)  Segle I: Època dels apòstols o apostòlica. A partir de la mort de Crist, està dirigida pels seus deixebles. Els apòstols són els directors de les comunitats cristianes. Els apòstols són la primera organització eclesiàstica, organitzades de manera assembleària. S’aniran estenent per l’Imperi.
Aquests aniran desapareixent a mesura que les comunitats creixen (ja que una sola persona per comunitat no serà capaç de gestionar-ho tot), i és en aquest segle I que NEUS DÍAZ MONTANÉ ndiazmon - - CULTURA I INSTITUCIONS 2017-2018 comencen a aparèixer les ordres superiors: bisbes, preveres, diaques,...
 Segle II: Època dels pares apostòlics. Hi ha comunitats més grans, i els rectors d’aquestes comunitats és el que s’anomenen pares apostòlics, les persones que van tenir relació amb aquests apòstols. És quan es destaquen més les persecucions pels plantejaments propis del cristianisme, perquè no és gaire còmode per les classes governants socialment per la seva actitud de denúncia de la riquesa i pel seu acostament a la pobresa evangèlica (que retornarà a l’època medieval, El nom de la rosa).
 Segle III: Edicte de Persecució (297) contra totes aquelles religions que van contra el que li és incòmode pel seu projecte polític (Dioclecià), tot i que per la historiografia ens arriba com si fos únicament per perseguir cristians – Testimoni d’Eusebi de Cesarea. Dioclecià fa diverses reformes a l’Imperi com la tetrarquia... Ja es parla plenament de persecució. Aquest edicte fracassa, perquè no destrueix el cristianisme (i el cristianisme passarà l’etapa de crisi que està patint durant el segle III a partir de l’Edicte de Milà).
Segle IV: El cristianisme religio licita (religió legal)  Galeri (293-311): Edicte Ut denuo sint Christiani (311). És un precedent de l’Edicte de Milà. Galeri promulga aquest edicte però no va tenir aplicació, sinó que aquesta aplicació es va fer el 313.
 Constantí (312-367): a partir de l’Edicte de Milà (313), en que s’aplica la llibertat de culte i es posa, per fi, final a la persecució. És, en realitat, l’aplicació de l’Edicte de Galeri. Reconeix una sèrie de drets (que tenien anteriorment) als cristians, mana el retorn de béns i edificis confiscats... És un edicte de llibertat de culte i de consciència. Surt reforçat el cristianisme perquè es dóna un cert finançament amb fons públic pels cristians. Hi ha un reconeixement d’algun tipus de privilegis econòmic, exempció de pagar determinats impostos. A nivell legal se’ls reconeix la capacitat per alliberar els esclaus. Se’ls reconeix un fur eclesiàstic, que vol dir que els bisbes i els clergues ja no estaran subjectes als tribunes de la majoria de gent sinó que només podran ser jutjats a tribunals eclesiàstics.
Ens trobem en el moment en que hi ha el conflicte que la tetrarquia està en decadència (del 305-326).
A partir d’aquest moment, començarem a veure una gran influència cada cop major e l’Església en el govern de Roma i la vida pública.
Finals IV-Segle V: El cristianisme religió d’estat ndiazmon NEUS DÍAZ MONTANÉ  CULTURA I INSTITUCIONS 2017-2018 Teodosi el Gran (379-395): a partir de l’Edicte de Tessalònica (380). Vol donar una unitat de l’Imperi i una cohesió social. La resposta que dóna és abraçar el cristianisme com a religió d’estat. Acudeix al cristianisme per garantir la unitat de l’Imperi. Reafirma alguns dels aspectes que ja s’havien aplicat amb l’Edicte de Milà. A més, totes les heretgies estan prohibides per lleis divines i imperials. I, tots aquells que facin alguna cosa en contra de la fe, seran separats de la comunitat, l’aïllament de la comunitat cristiana (excomunió).
17-10-2017 Els òrgans d’autoritat de l’Església: el principi d’acomodació Un cop el cristianisme passa a ser la religió oficial, la societat tan diversa es va homogeneïtzant i va adoptant criteris d’aquesta religió. Les lleis que s’aniran promulgant s’impregnaran de cristianisme.
...

Tags:
Comprar Previsualizar